Organitzacions, serveis i programes d'intervenció social dirigits a la infància i l'adolescència, les dones i la gent gran en situació de risc social o que viuen o han viscut situacions de violència masclista

Les concepcions actuals sobre infància i adolescència i la necessitat de la seva protecció són força recents. No va ser fins al 1989 quan va aparèixer la Convenció dels drets de l’infant de les Nacions Unides. Els valors associats a la infància i a l’adolescència són fruit d’importants modificacions de l’estructura social, com són la industrialització, la urbanització i la tecnificació d’una societat, o de canvis culturals molt profunds. L’actual sistema de protecció als menors és fruit d’un llarg recorregut legislatiu que, a poc a poc, ha anat prioritzant la importància de resoldre les problemàtiques familiars per evitar la institucionalització dels menors i les intervencions individualitzades en cada cas. Tot i els avenços, queda una important feina per fer en l’àmbit de protecció dels menors que garanteixi la protecció social als membres adults de les famílies per poder protegir adequadament els més petits.

Les nocions de la infància i l’adolescència com a etapes diferents de l’edat adulta són una concepció força nova en el temps històric. A Europa va ser a finals del segle XVIII i durant el segle XIX quan va començar a canviar la concepció de la infància. Els ideals de la Il·lustració i els canvis que van suposar la Revolució Francesa i la revolució industrial van iniciar importants canvis socials, culturals i econòmics que van transformar la idea d’infància. Tot i això, no va ser fins a mitjan segle XX quan es va reconèixer que la infància i l’adolescència han de tenir els seus propis drets.

Abans del segle XVIII es considerava la infància mà d’obra absolutament necessària per treballar, normalment al camp, i com a persones que a mesura que s’anessin fent grans haurien d’assegurar les cures dels més grans. Per tant, els infants eren representats com a propietat de la família i/o la comunitat, i això donava lloc a considerar-los subjectes de poca importància social, tot i que ja en el segle XVI, entre l’aristocràcia i els grups socials instruïts s’observava una atenció concreta a l’infant que el separava del món adult (roba infantil, joguines, etc.).

La necessitat d’escolaritzar els infants per aconseguir tenir persones formades per a una nova societat més industrialitzada i tecnificada serà un dels elements que produirà els principals canvis en relació amb la concepció de la infància. En aquest punt és important ressaltar que aquest canvi es produirà bàsicament en la classe social burgesa, una classe social emergent en aquell moment que suposava el naixement d’un nou model familiar caracteritzat per un procés de nuclearització i una separació molt clara de rols entre homes i dones. Els homes passaven a ser els proveïdors econòmics de la família i, junt amb això, passaven a ser-ne la màxima autoritat, i les dones esdevenien les responsables de l’àmbit privat i de la maternitat, prenent un paper molt important com a transmissores dels valors de la classe burgesa.

Al costat d’aquesta transformació de classe, un nou pensament intel·lectual i social començava a valorar i a donar una nova dimensió a la infància. Jean-Jacques Rousseau, pensador il·lustrat, publicava el 1762 la seva obra Émile, en la qual associava l’infant amb la bondat i la innocència. El respecte a aquests valors condicionarien la vida de l’adult.

Però des de finals del segle XVII fins a finals del segle XIX s’anirien generalitzant la creació d’hospicis, cases d’expòsits i cases de la misericòrdia per a la recollida de nens abandonats que, en moltes ocasions, convivien amb els adults. L’aglomeració, un règim de disciplina i de treball i unes molt males condicions de vida eren la realitat d’aquests centres. En aquell moment s’imposava un model d’atenció amb un caràcter caritatiu a la vegada que repressiu.

Va ser a finals del segle XIX quan a Europa i també a l’Estat espanyol va sorgir tota una legislació i una onada de beneficència ciutadana que pretenia perseguir l’explotació laboral infantil i els progenitors que la permetien; que volia donar resposta a la infància marginada, abandonada i vagabunda; que pretenia posar fi a l’infanticidi i que volia separar els infants que havien comès delictes de les presons d’adults. Una nova sensibilitat en relació amb la infància s’anava despertant, i sota aquest clima social, de forma puntual i com a iniciatives benèfiques, sorgien institucions dedicades a la custòdia, la protecció i la reeducació dels menors considerats dissocials.

Amb l’entrada al segle XX, l’escolarització dels menors s’anava estenent, encara que no s’havia eradicat en absolut el treball infantil, a la vegada que l’Estat començava a dictar lleis i normes que li atorgaven un nou paper com a regulador de les activitats socials i econòmiques i com a protector dels membres més dèbils de la societat.

Noruega va ser el país pioner en la creació d’un sistema de protecció a la infància més modern, seguit d’Holanda, Alemanya, Anglaterra, França i Bèlgica.

Si bé és cert que durant el segle XX s’accentuava una preocupació per la infància, també cal adonar-se que quan els estudiosos socials denunciaven les greus conseqüències que tenien per als nens treballadors uns pares immorals, despreocupats de la seva educació i entregats a tots els vicis possibles utilitzaven tot un discurs ideològic que permetia intervenir i establir control sobre les famílies obreres i treballadores.

El segon pas històric en relació amb el tractament i la protecció dels menors va ser l’aparició dels tribunals titulars per a nens, que van significar canvis de gran rellevància. La primera Ley de Bases de Tribunales para Niños (Ley Montero Ríos) va ser promulgada el 1918 i el primer tribunal de menors es va a crear a Bilbao el 1920, però tot el sistema de protecció no es va completar fins al 1954. I va ser l’11 de juny de 1948 quan es va aprovar un text refós de tota la legislació que s’havia anat generant des de 1918 sobre tribunals de menors.

A Europa, Eglantyne Jebb va fundar a Ginebra el 1920 la Unió Internacional de Socors als Nens, i la va dotar d’una carta amb deu principis. Aquesta carta va ser aprovada per la cinquena Assemblea de la Societat de Nacions (Ginebra, 1924), coneguda com a Taula dels drets dels nens o Declaració de Ginebra. Però va ser amb la Declaració universal dels drets humans, el 1948, quan es va fer un primer reconeixement dels drets de la infància. També després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van aprovar el 1959 la Declaració universal dels drets de l’infant, que no deixava de ser una declaració ampliada de la Declaració de Ginebra.

Com a integradors socials que haureu d’intervenir en serveis que atenen la infància i l’adolescència en situació de risc social cal que conegueu quina és la legislació, tant en l’àmbit internacional com en l’estatal i autonòmic. La legislació que garanteix més drets a aquest col·lectiu és bastant recent, la qual cosa fa pensar que encara quedin millores per fer en aquest àmbit que es tradueixin en les normatives i la legalitat.

La Convenció dels drets del nen aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides el 20 de novembre de 1981 és un document amb força jurídica obligatòria que reconeix que els menors són portadors d’uns drets socials, civils i polítics que han de ser garantits pels estats sense cap tipus de discriminació. L’Estat espanyol la va ratificar el 1990. Una gran novetat que aporta aquest text és que l’infant no és tan sols objecte de protecció, sinó que també és subjecte de dret, i estableix el principi que totes les mesures respecte a la infància han de basar-se en l’interès superior del menor. Una altra gran aportació de la convenció és que es pensa en la infància globalment; per tant, es deixa d’establir un marc normatiu només basat en la infància en risc o en situació de dificultat que s’havia creat fins aleshores. La convenció planteja en el seu preàmbul que l’infant té dret al seu ple desenvolupament en si d’una família en un ambient de felicitat, amor i comprensió. A més a més, en el seu articulat reconeix com a dret que els infants que hagin de ser privats del seu medi familiar o l’interès superior dels quals exigeixi que no estiguin en aquest medi tindran dret a la protecció i a l’assistència especial de l’Estat.

L’any 2001, l’Organització de les Nacions Unides va afegir diversos protocols a la convenció: el protocol facultatiu de la convenció sobre els drets de l’infant relatiu a la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia, i el protocol facultatiu relatiu a la participació dels nens en els conflictes armats, que van entrar en vigor l’any 2002. Tot i l’existència d’aquesta convenció, les situacions de risc social, maltractament, desprotecció i desemparament de la infància i l’adolescència en el món són una realitat. La falta de polítiques de benestar i protectores per a la ciutadania en general i la desigualtat social entre rics i pobres queda reflectida en la falta de protecció de la infància i l’adolescència. Societats més justes i igualitàries són les úniques que poden garantir aquests drets.

Per la seva banda, la Carta Europea dels Drets de l’Infant 1992 fa extensives a Europa les directrius de la convenció de 1989 i estableix que els estats membres han d’atorgar protecció especial als infants que siguin víctimes de tortura o maltractaments per part dels membres de la seva família, i que ha d’assegurar-se la continuació de la seva educació i el tractament adequat per a la seva reinserció social. La Carta estableix que tota decisió familiar, administrativa o judicial que es refereixi al nen haurà de tenir per objectiu prioritari la defensa i la salvaguarda dels seus interessos. També recull la necessitat d’escoltar el menor, en funció de la seva maduresa, en totes les decisions que l’afecten.

La Constitució espanyola de 1978 ha estat la normativa bàsica que ha impulsat les grans reformes del dret civil sobre família, ha fet el menor titular d’una sèrie de drets fonamentals i també ha establert un sistema mixt de protecció en dos sentits: el menor ha de ser protegit per la seva família i els poders públics han de completar la protecció (a nivell sanitari, educatiu, etc.), a la vegada que aquests també han garantir les funcions tutelars quan la família no compleix amb els deures inherents que comporta la potestat o la tutela.

El Codi Civil espanyol està vigent des de 1889, tot i que ha patit diverses modificacions. La darrera va ser l’any 2005, amb la novetat que es va passar a permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe i l’adopció de nens per part d’aquestes parelles. El Codi Civil espanyol defineix la filiació i reconeix que els fills poden ser nascuts d’un matrimoni o no, a la vegada que reconeix la filiació per adopció. Al mateix temps, en el Codi Civil es reconeix la pàtria potestat, que és el conjunt de drets que la llei reconeix als pares sobre les persones i béns dels seus fills mentre aquests són menors d’edat o estan incapacitats, amb l’objectiu de permetre el compliment dels deures que tenen de sosteniment i educació. En el Codi també es diu que si els pares no compleixen aquests deures es dictaran les mesures convenients per assegurar la protecció dels menors. En el cas que els pares no compleixin amb les seves obligacions, els podrà ser retirada la pàtria potestat o la tutela i els seus drets, atenent sempre a l’interès del menor. En el cas dels menors desemparats, és l’Administració corresponent qui ha d’exercir les funcions de guarda i custòdia.

La primera llei a l’Estat que va superar la Llei de tribunals de menors (1948) és la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor. Aquesta llei introdueix en el dret estatal el nou concepte d’infància que marca la Convenció dels drets dels infants, i estableix per primera vegada diferents nivells de protecció, al mateix temps que aposta per mantenir el menor en el seu context familiar i social sempre que sigui possible.

La Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, va ser la primera que va significar un important pas qualitatiu en l’atenció a la infància infractora, al mateix temps que va traspassar les competències en aquesta matèria el 2001. Catalunya les va desenvolupar amb l’aprovació de la Llei 27/2001, de 31 de desembre, de justícia juvenil.

També cal tenir en compte La Llei d’enjudiciament criminal i la Llei 35/1995, d’11 de desembre, d’ajuts i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual, que inclouen un seguit de mesures per a la protecció de testimonis que afecten la declaració dels menors que són víctimes d’abusos o maltractaments.

Tota la legislació catalana que fa referència a la protecció de la infància i l’adolescència està supeditada a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, modificat l’any 2006.

La segona llei marc que cal tenir en compte és el Codi de Família català (Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de Família, modificada per la Llei 3/2005, de 8 d’abril).

La primera llei relacionada amb la protecció a la infància i l’adolescència és la Llei 11/1985, de 13 de juny, de protecció de menors, que va ser dictada pel Parlament de Catalunya un cop li havien estat transferides les competències en matèria de protecció de menors, les quals es van assignar al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, concretament a la Direcció General de Protecció i Tutela de Menors. Actualment aquesta llei està totalment derogada.

La següent llei és la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i d’adopció, que és la normativa que va separar les actuacions de protecció envers els menors desemparats de les actuacions de reforma dels menors infractors. També es va incloure l’adopció com a mesura protectora quan un infant no pot reintegrar-se en el seu entorn familiar. Aquesta normativa va determinar el tipus d’acolliment quan cal separar l’infant dels seus pares, al mateix temps que va establir que l’Administració ha d’intervenir en els casos de desemparament i ha d’assumir la tutela del menor sense que s’hi hagi de pronunciar prèviament un jutge. Així mateix, inclou un conjunt de mesures de protecció dels infants dins i fora del seu nucli familiar.

Seguidament va venir la Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels menors i dels adolescents i de modificació de la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i d’adopció. Aquesta llei, per primera vegada, ofereix una imatge global de la infància.

També cal destacar el Decret 2/1997, de 7 de gener, que aprovà el Reglament de protecció dels menors desemparats i de l’adopció. Les aportacions més destacables d’aquest decret són:

• La classificació de centres residencials.
• L’establiment del procediment per a l’exercici de la tutela i la guarda administrativa.
• La regulació del procediment d’acolliment familiar simple i de l’acolliment preadoptiu.
• El procediment per a l’adopció internacional.

A la vegada, el decret fa referència a conceptes molt importants que milloren la qualitat d’atenció en els centres:

• Capacitació i formació específica de l’educador.
• Adequació de les ràtios.
• Atenció tutorial individualitzada.
• Importància del treball en equip i dels equips mixtos.
• Organització de grups de convivència reduïts.

La següent normativa més important va ser la Llei 8/2002, de 27 de maig, de modificació de la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció, i de regulació de l’atenció especial als adolescents amb conductes d’alt risc social. Aquesta llei estableix que cal promoure atencions preventives i educatives per als adolescents que presenten conductes d’alt risc social, entenent per alt risc social les conductes de menors adolescents que alteren de manera greu les pautes de convivència i comportament social i que provoquen un risc evident de causar-se danys a ells mateixos o de perjudicar terceres persones. La llei inclou les següents mesures:

• Promulga la creació d’unitats d’actuació urgents.
• Planteja mesures específiques per a la població adolescent indocumentada que no accepta les mesures ordinàries.
• Autoritza la construcció de centres que permetin implementar aquestes mesures.
• Determina que calen modificacions en els centres per afavorir l’eficàcia en la intervenció amb adolescents.

Cal destacar també la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials, que va pretendre implementar un nou model d’atenció en què els serveis socials de la xarxa pública s’oferissin a tota la població. Pel que fa a l’atenció de menors en situació de risc, es té en compte la vulnerabilitat, el risc o la dificultat social per a la infància i adolescència, així com la violència i delinqüència juvenils, com a col·lectius destinataris dels serveis socials.

L’última llei que s’ha fet en l’àmbit a nivell català ha estat la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, de 12 de maig de 2010 (LIDOIA). Aquesta llei abasta tota la legislació catalana sobre la infància i l’adolescència, independentment de si està o no en situació de risc o desemparament. Les grans novetats del text són:

• Es destaca la prevenció efectiva que eviti l’aparició de situacions de desemparament.
• Es potencien les persones acollidores professionals i l’acolliment preadoptiu i s’introdueix l’acolliment permanent, per tal que l’estada dels infants en centres residencials sigui el darrer recurs.
• S’estableix un sistema de protecció pública davant dels maltractaments infantils, prioritzant que sigui la persona maltractadora la que hagi de marxar del domicili i no pas la víctima.
• Es promou que l’acolliment en un centre sigui de caràcter temporal i la necessitat de tutelar només aquells menors la situació dels quals sigui generada només per desemparament.

El màxim òrgan, dependent de la Generalitat de Catalunya, encarregat de la protecció de menors és la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). És aquest l’òrgan l’encarregat de planificar, dirigir i executar les competències en matèria de menors que es troben en situació de risc social garantint la protecció, la tutela i la guarda, si és necessari, dels menors desemparats. Així mateix, és l’encarregada de garantir els diferents serveis i executar les mesures d’atenció en funció de les necessitats i les situacions de cada un dels menors per tal que els infants i adolescents assoleixin el millor grau de benestar i desenvolupament possible en el seu procés de consolidació de l’autonomia personal.

Un cop els menors assoleixen la majoria d’edat, la DGAIA ha de promoure programes d’orientació i integració social dels menors tutelats i extutelats per majoria d’edat i d’inserció sociolaboral a partir dels setze anys, així com actuacions encaminades a millorar la capacitació dels joves en relació amb l’adquisició i el desenvolupament de competències socials i laborals.

La DGAIA posa a disposició dels familiars, dels veïns, d’altres adults i dels mateixos menors diverses vies per denunciar o comunicar la sospita d’una situació de maltractament, de desemparament o de risc. Al mateix temps, compta amb la responsabilitat dels diferents professionals i institucions que treballen en el territori, i que estan més a prop dels infants i adolescents, per dur a terme les primeres deteccions d’aquestes situacions.

Així doncs, són diversos els professionals que col·laboren i han de col·laborar a garantir la protecció de la infància i l’adolescència. Aquests són:

• Familiars i veïns.
• Professionals dels centres escolars.
• Monitors i monitores de les entitats infantils i juvenils.
• Equips d’atenció psicopedagògica (EAP).
• Professionals dels centres hospitalaris.
• Centres d’atenció primària (CAP).
• Altres serveis sanitaris.
• Policia (policia local i Mossos d’Esquadra).
• Serveis de Justícia (Fiscalia i jutjats).
• Servei Infància Respon, un servei telefònic al qual infants i adolescents afectats i qualsevol ciutadà pot trucar.
• Professionals dels serveis socials bàsics.

A més de la prevenció de situacions de risc social per a la infància i l’adolescència que ja suposen els serveis que acabem d’anomenar i de la responsabilitat que tenen en la detecció de situacions de risc, la DGAIA estableix convenis i dóna suport econòmic a les administracions locals i a les entitats d’iniciativa social sense ànim de lucre que gestionen centres oberts per a infants i adolescents en situació de risc social.

Com a integradors socials, cal que conegueu en profunditat quines són les funcions i la tasca dels centres oberts, perquè pot ser una de les vostres sortides laborals.

Els centres oberts, mitjançant la seva intervenció i els seus professionals, ofereixen activitats de lleure de caràcter lúdic, esportiu, psicomotriu, relacionades amb la natura, etc., i sobretot integrades en la vida de la comunitat. Així mateix, esdevenen un espai de reforç dels aprenentatges escolars i d’adquisició dels hàbits d’estudi i fan un acompanyament socioeducatiu amb la coordinació amb altres serveis que atenen el menor i la família en el territori per tal de reduir la situació de risc. Van dirigits a persones d’entre 3 i 18 anys.

Així doncs, els seus principals objectius són:

• Donar suport, estimular i potenciar l’estructuració i el desenvolupament de la personalitat del menor.
• Afavorir la socialització i la integració social dels menors.
• Adquirir aprenentatges i competències escolars.
• Compensar dèficits socioeducatius.
• Acompanyar i orientar les famílies en els processos educatius que afecten els seus fills i filles.
• Prevenir i evitar el deteriorament de les situacions de risc amb un treball coordinat amb la resta de serveis i recursos del territori.
• Fer les derivacions pertinents si la situació de risc s’accentua.

Un altre tipus de servei que desenvolupa una important tasca de prevenció és el servei d’atenció precoç, un servei social d’atenció especialitzada del Sistema Català de Serveis Socials que és prestat pels centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), formats per un equip interdisciplinari, i que poden tenir un caràcter públic o ser concertats per l’Administració.

Els infants poden accedir al servei per demanda de les pròpies famílies o poden ser derivats per altres serveis, com l’escola bressol, les escoles o els centres sanitaris.

Aquest servei s’ofereix mitjançant els equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA), i és molt important que com a integradors socials en tingueu clares les funcions, perquè quan detecteu un cas d’un menor en situació de risc social, ja sigui en un institut, en un casal o en un centre o en qualsevol altre servei, el pugueu derivar.

Com a integradors socials cal que conegueu el circuit que pot seguir un cas d’un infant o adolescent que es troba en una situació de risc social o desemparament. En funció de la gravetat del cas, les funcions, els passos i les decisions preses per l’EAIA seran diferents.

D’una banda, els EAIA es poden trobar en situacions de molta gravetat que es converteixen en casos d’atenció preferent, en què s’actua de manera instantània. Aquests són els casos d’urgència. Ens referim a casos que no presenten indicadors de risc social, sinó que clarament, i sense cap dubte, presenten una situació de desemparament o de maltractament. Exemples d’aquestes situacions serien menors que han rebut una forta pallissa, que es queden orfes i sense ningú a la família que els pugui atendre, que han estat agredits sexualment, i un llarg etcètera. Malauradament, aquestes situacions no sempre es detecten ràpidament, però si l’EAIA rep un cas amb evidències clares cal que actuï amb molta agilitat.

En aquests casos, els EAIA han d’avaluar la situació degudament i han de requerir, si es valora necessari, un allotjament provisional en un centre d’acolliment, i han de donar suport al menor. Un cop presa aquesta mesura, el mateix EAIA valorarà, conjuntament amb l’equip del centre d’acolliment, quines mesures cal prendre, amb la qual cosa traspassa la guarda i la custòdia del menor a la Generalitat de Catalunya i, per tant, a l’Administració pública.

D’altra banda, existeixen els casos ordinaris que entren en aquest circuit i acostumen a sorgir de la col·laboració que fa l’EAIA amb els serveis del territori en la prevenció i detecció de situacions d’alt risc social o desemparament mitjançant reunions de coordinació. En aquest cas, el procés és similar, però implica una diferència important, que és el treball amb la família del menor per millorar la situació de risc social en què es troba.

En primer lloc, l’EAIA, per demanda de serveis del territori com l’escola, l’institut, els equips bàsics d’atenció social primària (EBASP), un casal o altres serveis del territori, o bé per instàncies judicials o policials, rep i avalua el cas. Cal tenir molt clar que si la derivació és feta pels serveis del territori sempre serà assumida pels EBASP.

Un cop rebut el cas, i a partir de la informació proporcionada pels diferents serveis, es durà a terme un estudi diagnòstic i de valoració dels menors i de les seves famílies.

Si el cas es troba en una situació d’alt risc social serà assumit per l’EAIA, que podrà emprendre dues de les mesures següents:

• La derivació a un centre d’acolliment: els centres d’acolliment són serveis residencials d’estada immediata i limitada d’acollida a qualsevol menor de 0 a 18 anys que estigui en una situació d’alt risc en el si de la seva unitat de convivència. Aquestes centres substitueixen de forma temporal la família, tot vetllant per l’atenció completa al menor, i tenen com a objectiu elaborar un estudi diagnòstic interdisciplinari de la situació de les necessitats de l’infant o adolescent acollit i formular les propostes de mesura de protecció adients. L’equip de professionals d’un centre d’acolliment està format pels següents professionals: un director responsable (professional amb estudis universitaris, com a mínim de primer cicle en l’àmbit de les ciències socials) i un equip tècnic format per un treballador social, un psicòleg, un pedagog, un metge i un equip educatiu compost d’educadors socials.
• L’atenció i contenció en el nucli (sense mesura): en aquest cas, l’EAIA iniciarà un pla de treball amb la família i el menor per disminuir la situació de risc social i per evitar emprendre altres mesures.

A més a més, l’EAIA farà les derivacions que li semblin pertinents a altres serveis que puguin ajudar el menor i la seva família, com:

• Equips bàsics d’atenció social primària.
• Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP).
• Centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ).
• Centres oberts.
• Casals.
• Altres.

Cal que us adoneu que aquests serveis ja podien estar atenent el menor i la família, i fins i tot podien haver estat implicats en la derivació del cas a l’EAIA.

A part de les derivacions, els EAIA iniciaran un treball conjunt i un seguiment del cas amb els serveis que atenguin el menor i les seves famílies, ja sigui per derivació del mateix EAIA o perquè ja els atenien en anterioritat.

Un cop el menor ha estat en un centre d’acolliment, l’EAIA, tenint en compte les mesures proposades per l’equip d’aquest centre, plantejarà mesures de protecció. Les mesures són diverses i dependran de si la DGAIA decideix que es retira la pàtria potestat als progenitors o la tutela i/o la guarda i custòdia. Altres factors com el grau de risc, la situació de la família extensa i les necessitats del menor determinaran quina és la mesura escollida.

Seguidament presentem les diferents mesures existents.

• Acolliment en la pròpia família

La família continua tenint la guarda i custòdia del menor, però la tutela de l’infant o l’adolescent passa a mans de la DGAIA i, per tant, de l’Administració pública.

L’EAIA continua fent un treball intensiu i de seguiment amb la família i el menor perquè la situació familiar pugui millorar i disminueixi la situació de risc social. Per això, tant a la família com al menor se li presta suport psicosocial, derivacions als serveis pertinents i algunes prestacions econòmiques si es veu necessari.

Aquesta mesura no és definitiva, i es pot reconsiderar si l’EAIA decideix reconsiderar el cas perquè no s’hi produeixen millores.

• Acolliment en una institució residencial

Una altra de les possibles mesures que es pot adoptar és l’acolliment de l’infant o l’adolescent en una institució residencial. Existeixen dos tipus de centres residencials: els centres residencials d’acció educativa (CRAE)i els centres residencials d’educació intensiva.

Això s’aconsegueix mitjançant el disseny del projecte educatiu individual, amb l’acompanyament en el procés educatiu mitjançant la tutorització d’un educador del centre, amb la programació i l’oferiment d’activitats individuals i grupals al menor, i amb una necessària coordinació amb els altres serveis i professionals que intervenen en el procés d’atenció dels infants i adolescents.

L’objectiu final d’aquests centres, sempre que sigui possible, serà el retorn de l’infant o adolescent a la família d’origen o, en cas contrari, l’acolliment en família extensa o aliena. Això dependrà de si a les famílies dels menors els ha estat retirada la tutela o la pàtria potestat.

Els CRAE atenen persones de 0 a 18 anys i poden estar dedicats a franges determinades d’edat o ser centres verticals que acullin menors de franges d’edat molt diverses. Els seus equips professionals estan formats per un director responsable (professional amb estudis universitaris com a mínim de primer cicle en l’àmbit de les ciències socials) i un equip educatiu compost d’educadors socials.

Finalment, cal destacar els pisos assistits, que són serveis d’habitatge que van destinats a joves d’entre 16 i 18 anys encara tutelats per la DGAIA i a joves d’entre 18 i 21 anys extutelats. Tenen les característiques següents:

• Els pisos per a joves de 16 a 18 anys tenen un caràcter assistencial i educatiu per a aquells menors que estan acollits en institucions i amb qui es considera necessari iniciar un procés de desinternament progressiu per assolir la majoria d’edat amb la capacitat suficient per obtenir la integració social i laboral.
• Els pisos per a joves de 18 a 21 anys tenen un caràcter assistencial i ofereixen una alternativa a un possible retorn a un medi familiar que pot tenir greus dificultats o fins i tot pot ser inexistent. Aquests habitatges potencien l’educació integral dels joves per assegurar un procés d’assoliment complet de la seva autonomia personal.

En el primer cas, l’equip de professionals té la mateixa configuració que el d’un centre residencial. En el segon cas hi ha només un educador social per a cada pis, on hi poden viure un màxim de quatre joves.

Finalment, existeix un servei de residències o pisos per a joves vinculats a programes d’inserció laboral que va destinat als dos grups de joves (tutelats i extutelats) i que tenen per objectiu acompanyar-los en la seva integració laboral per assolir la plena integració social. El seu equip professional està format per un director i per un educador social que hi està de forma permanent amb un màxim de vuit joves.

• Acolliments

La llei més recent en matèria de protecció és la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i oportunitats en la infància i l’adolescència, que regula tot el que té a veure amb mesures d’acolliment.

Els acolliments poden ser:

• L’acolliment familiar simple, que és aquell que té una temporalitat marcada perquè es preveu que tingui un caràcter transitori.
• L’acolliment familiar permanent, en què s’ha d’acordar si es preveu que el desemparament serà definitiu i no es considera més favorable l’aplicació de l’acolliment preadoptiu o aquest no és possible. Aquests acolliments poden tenir tres modalitats:
  • L’acolliment en una unitat convivencial d’acció educativa és el que exerceixen persones prèviament seleccionades i qualificades per raó de la seva titulació, formació i experiència en l’àmbit de la infància i l’adolescència.
  • L’acolliment en família extensa, en què es confia el menor a la família extensa que es pugui fer càrrec del menor, com són els avis o els oncles. Aquesta serà la primera mesura a plantejar-se, perquè sempre es prioritzarà que el menor pugui continuar vivint en el seu entorn familiar i social més proper.
  • L’acolliment en família aliena, en què es confia el menor a persones que no tenen cap relació de parentiu amb el menor.

Existeixen els serveis d’acolliments familiars, o ICIF, tal com es coneixen oficialment, i que depenen de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció. Són equips multidisciplinaris que integren professionals del treball social, la psicologia i l’educació social, bàsicament, i que s’encarreguen de formar les famílies d’acollida, estudiar les possibilitats d’adaptació del menor a aquella família i fer el seguiment dels processos. A més a més, promouen la pràctica de l’acolliment en la societat.

En relació amb els acolliments, cal treballar amb expectatives reals, tant per a la família acollidora com amb la família d’origen, si es pot produir el retorn.

Tots els serveis i totes les mesures configuren el circuit del sistema de protecció a la infància vigent a Catalunya i coordinat per la DGAIA (vegeu figura).

Generalitat de Catalunya, Direcció General d'Atenció a la Infància

Seguidament expliquem quins són els principis d’intervenció que han de tenir els serveis i els recursos dedicats a la protecció i a l’atenció de la infància i l’adolescència en situació de risc social. Els principis els han de seguir cada un dels serveis i recursos, i també els han de seguir en el seu conjunt:

• Universalitat dels serveis: els serveis destinats a l’atenció i a la protecció de la infància i l’adolescència en situació de risc social han d’atendre tots aquells menors que es troben en situació de risc, sense cap tipus de discriminació per raó de classe social, sexe, edat o ètnia.
• Responsabilitat pública: l’Administració pública ha de responsabilitzar-se de garantir la protecció de la infància i l’adolescència.
• Proximitat: el sistema ha de ser territorialitzat amb criteri de proximitat i adequació a les necessitats de la infància i l’adolescència segons les característiques i les necessitats d’aquests i del territori o districte al qual pertanyen.
• Integral i global: ha de preveure l’atenció i l’abordatge de les necessitats i els problemes dels menors i la família d’una forma integrada, concebent la persona d’una forma holística. Això comporta necessàriament la interacció i la col·laboració de tots els agents socials que intervenen en la vida quotidiana de l’infant i l’adolescent i una coordinació minuciosa entre els diferents serveis que pertanyen al sistema de protecció quan el menor ja hi ha entrat.
• Perspectiva de procés: l’atenció a la infància i a l’adolescència ha de seguir un procés: des de l’atenció primària, els diferents serveis bàsics d’atenció, salut, educació i serveis socials fins als serveis especialitzats. Els processos d’intervenció han d’abastar la prevenció, la detecció, l’atenció, el suport i el tractament.
• Prevenció: cal prioritzar aquells serveis i aquelles actuacions que treballin per la prevenció de les situacions de risc i desemparament i, per tant, que incideixin en les causes. No es tracta només de comprovar que hi hagut una situació de maltractament o desprotecció infantil, sinó que cal determinar en quines situacions de necessitat de la família es posa el nen en situació de patir maltractament en un futur i quins tipus de mesures, serveis o recursos s’han d’oferir per satisfer aquestes necessitats.
• Interès superior dels infants: les polítiques públiques han de ser avaluades des de la perspectiva dels infants i adolescents per garantir que inclouen els objectius i les accions pertinents que puguin satisfer aquest interès superior. En l’avaluació han de participar activament les persones infants i adolescents, tenint en compte la seva opinió, els seus anhels i aspiracions i la seva individualitat.
• Continuïtat dels serveis: el sistema de serveis de protecció de menors han de garantir la continuïtat i el seguiment en el temps de les prestacions i els serveis.
• Immediatesa: el sistema de protecció del menor ha de preveure tots els dispositius necessaris per assegurar la seva atenció quan es trobi en una situació de maltractament o desemparament.
• Normalització: cal tendir a facilitar que els infants i adolescents es desenvolupin en el seu entorn familiar i social. Per tant, sempre que sigui possible i no es vulnerin els drets dels menors, cal treballar per a l’estabilització familiar i per preservar els vincles familiars i comunitaris.
• Comunitària: les polítiques han d’enfocar-se tenint en compte les dimensions territorials i els vincles comunitaris dels individus. El seu abordatge ha d’anar més enllà de la persona a escala individual i integrar la família, el barri, el veïnatge, etc.
• Sensibles a la diversitat: les respostes han de fomentar la inclusió social i han d’adaptar-se a les situacions heterogènies, tant territorialment com socialment, al mateix temps que cal tenir en compte que les formes i els patrons de vida familiar difereixen segons la cultura i la classe social, i que aquestes circumstàncies han de ser respectades i no estigmatitzades sempre que no signifiquin una vulneració dels drets dels menors.
• Enfocament multidimensional: cal que es tingui en compte la complexitat del fenomen de l’exclusió social, considerant que les situacions de risc en la infància són un dels factors d’exclusió, de manera que les polítiques prevegin les diferents dimensions en què opera la vulnerabilitat o exclusió social.
• Individualització: els serveis de protecció a la infància i a l’adolescència han de tenir en compte les especificitats de cada una de les situacions i cada un dels menors i les seves famílies, en especial les particularitats de l’adolescència. Per aquest motiu, els diferents serveis preveuran projectes d’atenció individualitzada per cada un dels infants i adolescents.

Com ja és conegut, el desenvolupament d’un cert nivell d’estat del benestar a l’Estat espanyol, i també a Catalunya, no es produí fins a la fi del règim franquista. En els primers anys de la democràcia tingueren un paper fonamental les associacions i entitats nascudes de les xarxes veïnals i comunitàries dels mateixos barris, que van donar resposta a les situacions de necessitat dels infants i de les persones més vulnerables. A poc a poc, una legislació més avançada en l’àmbit de la protecció a la infància i un desplegament cada cop més ampli d’una cartera de serveis socials van permetre que les administracions oferissin més serveis de qualitat per als menors en situació de risc, destinessin més diners a les entitats i associacions, i milloressin la coordinació entre l’Administració i les entitats.

Tot i aquesta major implicació de l’Administració, cal destacar que, tot i que existeixen serveis que en depenen directament, la tendència ha estat que els diferents serveis d’atenció a la infància i l’adolescència estiguin majoritàriament en mans d’entitats socials, cooperatives i, en algunes ocasions, d’empreses. Aquesta tendència respon a una clara estratègia d’estalvi de l’Administració en política de protecció de menors, amb tots els efectes negatius que se’n deriven per les condicions dels treballadors d’aquests sectors i per les condicions materials i d’atenció dels centres que atenen els menors i les seves famílies.

També cal destacar que el voluntariat ha tingut un paper d’una important rellevància en l’àmbit de protecció dels menors, sobretot en serveis com els centres oberts que, en moltes ocasions, han esdevingut fonamentals per oferir activitats de casals, colònies o reforç escolar de qualitat per als menors que ho necessiten.

A l’Estat espanyol i a Catalunya va ser a partir de l’any 2000 quan es van aprovar i desplegar una sèrie de serveis que conformen una xarxa que permet atendre les situacions de violència masclista, principalment les que es donen en l’àmbit domèstic i de la parella. De totes maneres, les legislacions actuals tenen en compte que aquesta violència és present en altres àmbits, com el laboral o el comunitari, i que es tracta d’una qüestió estructural.

Les formes d’intervenció política que han abordat la problemàtica de la violència masclista o de gènere són diverses i depenen de la manera com s’entén aquesta problemàtica i les causes que l’originen.

Seguint Encarna Bodelón (2012), destaquem dos gran models d’intervenció política respecte al fenomen de la violència masclista i la violència de gènere. El model d’intervenció política pel que fa a aquest fenomen condiciona el contingut de la legislació que pretén combatre la violència contra les dones, el missatge de les campanyes contra la violència de gènere que impulsen les administracions, les actuacions polítiques que es duen a terme respecte a la violència de gènere en àmbits com el laboral o el de l’educació i els tipus de serveis d’atenció jurídica, social i sanitària que es presten a les dones que han patit aquest tipus de violència.

Els models d’abordatge que destaquem són dos. En primer lloc, volem destacar el model feminista, que entén la violència de gènere com un fenomen inseparable de les complexes relacions de gènere i que s’explica per una estructura i una forma d’organització social patriarcal. Des d’una perspectiva feminista s’entén que allò personal és polític i que, per tant, el fenomen de la violència masclista no és aïllat, sinó que es tracta d’una problemàtica social que influencia tothom. Per tot això, l’objectiu principal d’aquest model és posar fi a la impunitat que ha envoltat aquest fenomen. Així mateix, es preocupa de fer-lo visible per evitar que quedi amagat socialment i afavorint que es denunciï.

A la vegada, des d’aquest enfocament se sosté que les manifestacions de la violència de gènere poden ser diverses i que es poden donar en diversos espais, no tan sols en les relacions de parella, sinó en altres àmbits com el laboral, el comunitari o l’educatiu. A la vegada, aquest model considera que existeixen diversos tipus de violència que tenen vinculacions entre si, però que els contextos en què es produeixen són diferents. Per tant, es reconeix cada tipus de violència i es creu que el context en què es produeix requereix d’atencions diversificades.

Per tot això, el model considera que els processos d’atenció, assistència i recuperació de les dones que han patit aquest tipus de violència n’han de permetre l’apoderament i promoure’n l’autonomia i els drets. Per tant, hi ha una negació del fet que l’atenció i l’assistència tinguin un caràcter assistencialista i paternalista.

En segon lloc, i en contraposició al model anterior, volem destacar el model de la seguretat, que entén que la violència masclista és un problema de seguretat individual. Per tant, s’entén que la problemàtica és individual i no es relaciona estretament amb l’estructura social. Des d’aquest enfocament, la violència masclista no té una especificitat concreta, sinó que és una de les múltiples violències que existeixen en les nostres societats que cal evitar i castigar quan es produeixen.

Aquesta perspectiva pretén afrontar la problemàtica des d’un enfocament basat en la seguretat i la criminalitat. S’entén que la violència masclista és un delicte al qual cal donar resposta amb mesures de seguretat per evitar-lo, i mesures penals un cop el delicte s’ha produït. L’atenció i assistència que proposa aquest model per a les dones que han patit situacions de violència masclista no estan basades en les seves necessitats concretes en funció del context i del tipus de violència que han patit, sinó en el concepte de violència d’una forma abstracta.

Per tal d’entendre la regulació en relació amb la violència masclista fem referència primer a la normativa internacional i europea:

La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, és el primer marc referencial per al desplegament d’una legislació que vulgui aconseguir l’eradicació i la denúncia de la violència masclista.

De fet, podem afirmar que la violència contra les dones significa la vulneració d’aquesta declaració, i en especial d’aquells drets que estableixen la no-discriminació per raó de sexe en matèria de drets i llibertats, que fan referència al dret a la vida, a la llibertat o a la seguretat, o dels que apunten que ningú podrà ser sotmès a tortures o penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Però a Europa haurem d’esperar uns anys perquè sorgeixi legislació i normativa específica per eradicar, prevenir i atendre situacions de violència masclista.

Durant la dècada dels setanta, la preocupació per la desigualtat de gènere va arribar a les Nacions Unides. L’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar l’any 1975 Any Internacional de la Dona. A partir d’aquell moment es van incloure els temes relatius a les dones en els programes de l’ONU.

El 1992, aquesta convenció va fer referència a la violència masclista: “Les actituds tradicionals segons les quals es considera la dona com a subordinada o se li atribueixen funcions estereotipades perpetuen la difusió de pràctiques que impliquen violència o coacció, com són la violència i els maltractaments a la família, els matrimonis forçosos, l’assassinat per presentar dots insuficients, els atacs amb àcid i la circumcisió femenina”.

Per primera vegada, l’any 1986, el Parlament Europeu, amb la Resolució A-44/1986, va tractar el greu problema que suposa la violència domèstica, i va considerar dins d’aquest problema les agressions sexuals, les de l’àmbit domèstic i la prostitució.

L’any 1993 es va celebrar a Viena la II Conferència Mundial dels Drets Humans, en què es va reconèixer per primera vegada que els drets humans de la dona i la nena són part integrant dels drets humans.

El següent gran pas històric en l’àmbit legislatiu pel que fa a la violència masclista va ser la celebració de l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1993, en què es van reconèixer els drets humans de les dones com a part dels drets humans universals. En aquesta conferència es van establir les bases perquè mesos després, el mateix 1993, s’aprovés per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides una declaració específica sobre violència de gènere (Resolució 48/104). En aquesta declaració s’estableix que la violència masclista és “tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la vida privada”. En aquesta declaració es recomana als estats membres que adoptin mesures per eradicar aquest tipus de violència.

L’any 1997, l’ONU va acordar elaborar un Pla d’acció contra la violència de gènere. Aquell mateix any, la Comissió Europea va incloure la violència domèstica en el programa polític de la Unió Europea. També va posar en marxa una campanya de conscienciació de “tolerància zero” respecte de la violència masclista i va aprovar resolucions i documents dirigits als països membres amb la finalitat de millorar la protecció que s’ofereix a les víctimes.

El 1997 es va crear l’Observatori Europeu de Violència contra les Dones, que serveix d’enllaç entre els països i proposa principis de bones pràctiques en funció de les diferents experiències que es van desenvolupant. L’any 1999 es va declarar Any europeu de lluita contra la violència de gènere.

L’any 2000 va sorgir la Marxa mundial contra la pobresa i la violència contra les dones, provinent de la Marxa de les dones contra la pobresa que es va fer al Quebec l’any 1975, impulsada per la Federació de Dones del Quebec.

La Resolució de la Comissió de Drets Humans 2001/49, sobre l’eliminació de la violència masclista, dóna especial importància a la condemna de la violència masclista en situacions de conflicte armat i a la inclusió que l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional va fer dels delictes vinculats amb la violència de gènere.

El 17 de juliol de 2002 es va dictar una Resolució del Consell d’Europa que insta els estats a elaborar estratègies d’intervenció col·lectiva en l’àmbit local, de forma que hi hagi una coordinació entre les diverses institucions.

A partir d’aquesta normativa de referència internacional, l’Estat espanyol també han anat creant la seva pròpia legislació:

• La primera gran norma de referència a nivell d’Estat és la Constitució de 1978, en què es recullen els principis d’igualtat i no-discriminació per raó de sexe i es propugna i el dret a la vida i a la integritat física i moral, i la prohibició de la tortura i les penes o tractes inhumans o degradants.
• Als anys vuitanta va créixer la preocupació pels drets de les dones i va tenir lloc la reforma del Codi Civil de 1981. El 1984 es van crear les primeres cases d’acollida a l’Estat, i el 1985 es va reconèixer de manera implícita que la violència contra les dones és el crim encobert més freqüent al món.
• El 1986 es va celebrar una Ponència de drets humans sobre investigació de maltractaments a les dones, i l’any 1989 el Senat espanyol en va emetre un informe.
• El 1990 es va considerar la violència de gènere com una vulneració dels drets humans i es va redactar el Protocol per a l’abordatge integral de la violència masclista.
• El 2003 es van aprovar la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers; la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, de reforma del Codi Penal, i el Reial decret 355/2004, pel qual es va crear un registre central per a la protecció de les víctimes de la violència domèstica. Totes tres normes han complementat amb posterioritat la Llei 27/2003.
• La Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’ordre de protecció de les víctimes de violència domèstica, va comportar la regulació de mesures cautelars sense cap antecedent en l’ordenament jurídic penal espanyol.

També constitueix un fet important la creació de l’Observatori Estatal de Violència sobre la Dona (OEVM).

En l’àmbit de Catalunya, destaquem la següent legislació:

• La Llei 11/1989, de 10 de juliol, modificada per la Llei 11/2005, de 7 de juliol, crea l’Institut Català de les Dones, per mitjà del qual s’han desenvolupat diversos plans per a la igualtat d’oportunitats per a les dones i de prevenció de la violència masclista.
• També cal citar el primer Protocol interdepartamental d’atenció a la dona maltractada en l’àmbit de la llar (1998), que va ser un intent d’establir unes pautes per facilitar la intervenció en l’àmbit de la violència contra les dones.
• L’any 2003 es va aprovar la Resolució JUI/3338/2003 del Departament de Justícia d’Interior, que indica que les Oficines d’Atenció a les Víctimes del Delicte constitueixen els punts de coordinació per a la protecció de les víctimes de violència domèstica.
• L’any de 2006, la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, estableix que totes les dones tenen dret al lliure desenvolupament i són lliures d’explotació, maltractaments i de tota mena de discriminació, i destaca que cal desenvolupar polítiques d’eradicació de la violència masclista, al mateix temps que apunta que la Generalitat té competència exclusiva en aquest àmbit.
• Entre els anys 2005 i 2007 es va constituir el Pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones a Catalunya 2005-2007. En aquest marc es va configurar el Programa per a l’abordatge integral de les violències contra les dones, que estableix un conjunt de mesures que afavoreixen la prevenció i l’eradicació d’aquesta violència
• També l’any 2007 es va promulgar la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials, que va recollir quins són els serveis destinats a les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista.
• L’any 2008 es va aprovar la Llei 5/2008 dels drets de les dones per a l’eradicació de la violència masclista. S’establia com òrgan responsable en la matèria l’Institut Català de les Dones (http://goo.gl/R8Llqj) i es recollien les actuacions que els poders públics catalans havien de dur a terme contra la violència masclista
• El mateix 2008 es va crear també el Pla de polítiques de dones del Govern de la Generalitat de Catalunya 2008-2011.

Com es pot veure, durant la dècada dels vuitanta van aparèixer polítiques públiques específiques, encara que majoritàriament limitades a la parella.

Els models anteriors a aquestes dues lleis d’atenció a la violència masclista es van articular des del paradigma de la seguretat, que centra la intervenció en els recursos de la justícia penal. La nova legislació suposa que per primera vegada s’afirma jurídicament que la desigualtat de poder entre homes i dones és una de les causes de la violència masclista.

En l’àmbit català, i seguint la legislació vigent, la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, és l’Institut Català de les Dones l’instrument vertebrador de totes les actuacions relacionades amb la violència masclista. És també aquesta llei la que determina els serveis i prestacions en casos de violència masclista.

Al mateix temps, l’Institut Català de les Dones ha generat una sèrie de protocols que determinen les funcions dels serveis, el circuit i la interrelació entre serveis en casos de violència masclista. Aquí podeu trobar els protocols::http://goo.gl/9bxsSU.

Les diferents tasques que ha d’assumir l’Institut Català de les Dones per eradicar la violència masclista, segons marca la legislació, són:

• Sensibilització i prevenció: el conjunt d’accions encaminades a evitar o reduir la violència masclista per mitjà de la reducció dels factors de risc, i gràcies a actuacions encaminades a sensibilitzar la ciutadania.
• Detecció: la posada en funcionament de diferents instruments teòrics i tècnics que permetin identificar i fer visible la problemàtica de la violència masclista
• Atenció: el conjunt d’accions destinades a superar les conseqüències generades per la situació de violència masclista, tot garantint la seva seguretat. L’objectiu és la reparació de la dona.
• Recuperació: el conjunt d’actuacions que permeten a la dona el restabliment de tots els àmbits danyats per la situació viscuda.
• Evitar la victimització secundària o revictimització: actuacions destinades a combatre l’estigmatització de les dones que es troben o han viscut en situacions de violència masclista.

La legislació prioritza ajuts i prestacions econòmiques per a les dones que han patit violència masclista. Els principals ajuts i prestacions són els següents:

• Prioritat en les promocions públiques d’habitatge per a les dones que han patit violència masclista en l’àmbit de la parella, familiar, laboral o comunitari.
• Prioritat per a les dones més grans de 65 anys i les dones amb discapacitat que pateixen violència masclista i que es troben en situació de precarietat econòmica en l’accés a les places de residències públiques.
• Prioritat per a les dones amb discapacitat en l’obtenció d’ajudes públiques destinades a l’adaptació funcional de la llar.
• Prioritat en la formació ocupacional i inserció laboral per a les dones que es troben en qualsevol forma de violència masclista, en particular en els casos de violència en l’àmbit laboral. És d’estricta necessitat perquè les dones es puguin recuperar econòmicament.
• Les dones que han patit violència masclista tenen dret a prestacions d’urgència social.
• Tenen dret a una indemnització aquelles dones que a causa d’una situació de violència masclista pateixin seqüeles, lesions corporals o danys en la salut física o psíquica de caràcter greu. També hi tenen dret els fills de mares que moren a causa de la violència masclista.
• Els ajuts escolars han de tenir en compte les situacions de violència masclista com a casos preferents.
• L’Estat ha de constituir un fons de garantia per cobrir l’impagament de pensions alimentàries i compensatòries, en casos en què hi hagi constatació judicial d’incompliment del deure de satisfer les pensions.

La Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les Dones en Situacions de Violència Masclista queda definida en la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Aquesta legislació indica que correspon a l’Administració de la Generalitat de Catalunya la creació, titularitat, competència, programació, prestació i gestió de tots els serveis detallats d’aquests serveis, en col·laboració amb els ens locals (ajuntaments i consells comarcals).

Així mateix, aquesta mateixa legislació també preveu que aquests serveis puguin ser prestats a través d’entitats col·laboradores (associacions, ONG, fundacions…), però sempre sota la inspecció, el control i el registre de l’Administració de la Generalitat.

La Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, també indica que són els municipis els encarregats de crear, programar, prestar i gestionar els serveis d’informació i d’atenció a les dones.

Els serveis i programes existents per combatre la violència masclista estan lligats a les diferents funcions que és necessari desenvolupar si volem prevenir i evitar casos de violència masclista: la detecció, l’atenció, la recuperació i la prevenció.

Respecte a la funció de detecció, hi ha diversos serveis públics i serveis en mans d’entitats i grups de dones que tenen un paper rellevant com a porta d’entrada al circuit especialitzat de serveis que atenen casos de violència masclista:

• Centres hospitalaris.
• Centres d’atenció primària (CAP).
• Altres serveis sanitaris.
• Serveis socials d’atenció primària.
• Grups i associacions de dones.
• Serveis de formació.
• Policia (policia local i Mossos d’Esquadra).
• Serveis de justícia (Fiscalia i jutjats).
• Servei d’atenció telefònica especialitzada.
• Serveis d’informació i atenció a les dones.
• El telèfon d’emergència.

Dient que el telèfon dóna l’opció a “activar un servei d’intervenció de crisi en situacions greus” implica que la resta de situacions esmentades no són greus, la qual cosa no sembla correcta parlant de violència masclista. Potser hauria de ser “activar un servei d’intervenció de crisi en les situacions més greus”?

Aquests serveis han de determinar si es tracta de casos urgents (violència física o sexual, perill de mort) o si es tracta de casos no urgents.

Respecte a la funció d’atenció, s’han de destacar els serveis d’atenció a la dona, que han de facilitar la informació, l’orientació i l’assessorament, i al mateix temps han d’identificar necessitats concretes i decidir quines derivacions es fan.

Com a serveis d’atenció destaquen els serveis d’informació i atenció a les dones (SIAD), que estan dirigits a totes les dones, especialment les que han patit violència masclista, i s’encarreguen d’informar, assessorar i oferir, en primera instància, atenció i acompanyament pel que fa a l’exercici dels drets com a dona. Cal ressaltar que ofereixen assessorament jurídic o psicològic, i en alguns casos organitzen tallers i activitats de tipus grupal i comunitari.

A Catalunya hi ha diversos serveis d’informació i atenció dirigits a les dones. En el cas de Barcelona, els gestiona l’Ajuntament i s’anomenen punts d’informació i atenció a les dones (PIAD); vegeu-ne més informació en el següent enllaç: http://goo.gl/fpb0uW.

En el cas que no sigui urgent d’atendre la situació també es poden fer derivacions a associacions i entitats socials que tenen programes propis d’acompanyament o assessorament.

En el cas que hi hagi una situació d’urgència existeixen serveis d’atenció i acolliment d’urgències per a dones que es troben en situacions de violència masclista i que tenen els seus fills a càrrec. Són serveis especialitzats que s’encarreguen de l’atenció i l’acolliment temporal d’urgències de les dones que estan o han estat sotmeses a qualsevol tipus de violència masclista, així com dels seus fills, per tal de garantir-ne la seguretat personal.

Els objectius d’aquests serveis són:

• Oferir un espai de seguretat i seguretat emocional a les dones que han patit violència masclista i als seus fills.
• Proporcionar atenció educativa i psicològica.
• Assessorar i acompanyar les dones en relació amb el seu futur.
• Ajudar la dona perquè pugui acompanyar els seus fills i assegurar la cobertura de les necessitats bàsiques d’allotjament, manutenció i salut.

El centres d’atenció i acolliment d’urgències disposen d’un equip multidisciplinari integrat per professionals de l’educació social, la psicologia i el treball familiar. L’estada en aquests serveis ha de tenir la durada mínima indispensable (màxim 15 dies) per activar recursos estables que donin resposta a les situacions personals i socials de les dones i els seus fills.

Respecte a la funció de recuperació, hi ha diversos recursos que ajuden a superar situacions de violència masclista. Els serveis especialitzats que s’encarreguen de dur a terme una intervenció que pretén ajudar en la reparació de les dones que defineix la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, són els següents:

• Servei d’acolliment i recuperació per a dones que es troben en situació de violència masclista i amb els seus fills a càrrec. Són serveis especialitzats, residencials i temporals que ofereixen acolliment i atenció integral per possibilitar el procés de recuperació i reparació a les dones, així com als seus fills a càrrec, que han viscut qualsevol tipus de violència masclista i que requereixen un espai de protecció. S’atén aquelles dones —i els seus fills— que han hagut d’abandonar el domicili i no disposen de recursos personals i/o econòmics per fer front a aquesta situació. El principal objectiu és la recuperació psicosocial de les dones, a la vegada que la dels seus fills, per aconseguir la seva autonomia i fer així que puguin tornar a establir relacions, en el sentit més ampli del terme, lliures de violència. L’objectiu final és que les dones passin d’una posició de víctimes a una condició d’agents actives. La proposta d’entrada en aquest servei correspon als serveis bàsics d’atenció social primària dels ens locals en coordinació amb la Unitat d’Actuacions en Matèria de Violència Familiar de la Secretaria de Família. Per prendre aquesta decisió, un equip multidisciplinari parteix de la valoració de la necessitat i de l’acceptació voluntària de la dona.
• Serveis d’acolliment substitutori de la llar. Són serveis temporals, de continuació del procés iniciat als serveis d’acolliment i recuperació, que acostumen a prestar-se en pisos. Actuen com a substitució de la llar i han de comptar amb el suport personal, psicològic, mèdic, social, jurídic i de lleure, així com facilitar la plena integració sociolaboral de les dones que pateixen situacions de violència.
• Serveis d’intervenció especialitzada. Són uns serveis especialitzats que ofereixen recursos i una atenció integral al procés de recuperació i reparació de les dones que estan o han estat en situació de violència masclista, així com als seus fills. També s’encarreguen de desenvolupar actuacions per a la prevenció, la sensibilització i la implicació comunitària. Els principals objectius d’aquests serveis són:
  • Oferir una informació de qualitat sobre els recursos de la xarxa pública i associativa que atén situacions de violència masclista.
  • Oferir una atenció social, legal i terapèutica especialitzada i continuada en relació amb el procés de violència viscut per poder reparar els danys ocasionats.
  • Acompanyar la dona en la presa de decisions sobre el futur.
  • Tramitar ajuts específics (d’habitatge, econòmics, educatius…) quan sigui convenient en el procés de recuperació.
  • Establir les coordinacions precises amb tots els serveis i recursos complementaris.

Les fonts de derivació de casos en aquest servei poden ser l’atenció primària de salut, l’atenció primària social, les oficines d’atenció a la víctima del Departament de Justícia i els serveis d’atenció i informació a les dones. Els professionals d’aquest servei conformen un equip multidisciplinari integrat per persones titulades en Psicologia, Treball Social, Educació Social, Dret i Inserció Laboral. L’Ajuntament de Barcelona fa aquestes derivacions a través del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA).

Val la pena destacar altres serveis de recuperació que no estan inclosos específicament en la Llei i que l’Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat. Es tracta de serveis molt específics, definits pel mateix consistori:

• Servei d’atenció a nenes i nens que han patit violència masclista (SAN): espai d’intervenció psicològica i educativa que té per objectiu que les nenes i els nens es puguin recuperar de les conseqüències de la violència viscuda i que les mares puguin acompanyar i facilitar aquest procés de recuperació tot creant un espai de seguretat i millorant el vincle maternofilial.
• Servei d’atenció a homes per a la promoció de relacions no violentes (SAH): servei d’assessorament i tractament dirigit a homes que exerceixen o han exercit violència vers la parella i que volen canviar la seva manera de relacionar-s’hi, allunyant-se de les conductes violentes. L’accés és directe i voluntari.
• Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS) de l’Agència ABITS: servei específic que l’Ajuntament de Barcelona posa a disposició de les dones que exerceixen la prostitució o són víctimes d’explotació sexual, especialment d’aquelles que ofereixen i negocien els serveis a la via pública.

Més enllà d’aquests serveis especialitzats, els serveis socials d’atenció primària, els serveis sanitaris, els serveis de formació i inserció laboral i els serveis policials i jurídics ajuden al procés de reparació de les dones. Aquests serveis no tenen específicament aquest objectiu, però poden ajudar a assolir-lo gràcies a les possibilitats que donen de suport a la inserció social i a l’establiment de xarxes comunitàries. A més a més, garanteixen la protecció de les dones i/o permeten que la seva autoestima i la seva satisfacció vital augmentin. Així mateix, hi ha serveis i programes que presten i desenvolupen les associacions i les entitats socials.

Finalment, i respecte a la funció de prevenció, volem destacar que la Generalitat de Catalunya i el Govern de l’Estat espanyol també duen a terme diferents programes de prevenció de la violència masclista. Destaquem seguidament aquells programes més importants, definits per les mateixes administracions:

• Assegura’t (http://goo.gl/9GVvg5): còmic orientat a prevenir la violència masclista entre la joventut, i a esdevenir una guia didàctica adreçada al professorat, editat pel Departament d’Interior. Es tracta d’una eina que complementa les xerrades que fan els Mossos d’Esquadra als instituts sobre violència masclista en l’àmbit de la seguretat.
• Boja per tu (http://goo.gl/Uhw4qw): còmic destinat a la prevenció de la violència masclista en l’àmbit de la parella, adreçat principalment a estudiants d’ESO i editat per la Delegación del Gobierno para la Violencia de Género i el Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat.
• Concurs de microrelats amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones (http://goo.gl/NHR7yD): es convoca cada any en el marc de la commemoració, el 25 de novembre, del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones per part de l’Institut Català de les Dones. Consisteix a escriure un relat literari de com a màxim 420 caràcters que mostri relacions de parella basades en el respecte i la igualtat.
• Exposició itinerant “Violència masclista en la parella: desmuntem mites?” (http://goo.gl/18QalK): exposició impulsada per l’Institut Català de les Dones que proposa una revisió d’alguns mites associats a l’amor romàntic i a la violència masclista i que alhora ofereix idees per transformar-los i avançar així vers unes relacions lliures d’aquesta violència.
• Programa “Estimar no fa mal! Viu l’amor lliure de violència” (http://goo.gl/quJomB): programa impulsat per l’Institut Català de les Dones que pretén dotar els professionals que treballen amb joves adolescents de les competències necessàries per tal que puguin realitzar accions de prevenció de les situacions d’abús en les relacions afectives i de parella.

A més a més, en aquest enllaç podreu trobar totes les campanyes contra la violència masclista que ha dut a terme el Govern espanyol des de l’any 2005: http://goo.gl/roK9nz.

Una vegada més hem de destacar que la societat civil i, per tant, les associacions, organitzacions i entitats han tingut un paper cabdal a l’hora de tirar endavant programes de prevenció, detecció, atenció i recuperació en relació amb la violència masclista. En concret, les associacions i organitzacions lligades al moviment feminista han estat claus tant en la proposta de serveis necessaris com en la pressió pel desenvolupament d’una legislació que assegurés el desplegament d’uns serveis d’atenció a la dona, com també en la construcció de l’enfocament des del qual calia intervenir.

La xarxa de serveis i recursos encarregades de la prevenció i l’atenció de les situacions de violència masclista cal que doni resposta als següents principis:

• Detecció: els diferents servei territorials, com ara els serveis sanitaris, els serveis socials i d’altres, més els serveis destinats específicament a les dones, cal que tinguin la capacitat de detectar situacions de violència masclista, i per això han de disposar dels professionals, els dispositius, els instruments i els protocols necessaris per poder acomplir amb aquesta funció.
• Problemàtica estructural: cal tenir present, sempre que s’intervingui en casos de violència masclista, que es tracta d’un fenomen estructural i no personal. Per tant, un sistema de serveis que pretengui atendre aquestes situacions prioritzarà i disposarà de serveis i programes de prevenció de la violència masclista.
• Integral: les mesures i els serveis que donin resposta a situacions de violència masclista han de tenir en compte la totalitat de danys que pateixen les dones a conseqüència d’aquesta violència, incloent-hi danys socials i econòmics.
• Diversitat: des dels diferents serveis i intervencions cal tenir en compte les particularitats territorials, culturals, religioses, personals i socioeconòmiques de les dones en situació de violència masclista, així com les seves necessitats específiques, sempre tenint molt clar que cap particularitat no justifica la vulneració dels drets fonamentals de les dones.
• La minimització de la victimització secundària: cal establir mesures i fer un treball de prevenció social i comunitari que impedeixi l’estigmatització de les dones que han patit violència masclista.
• Immediatesa: cal tenir un sistema de serveis que prevegi la possibilitat d’atendre de forma urgent qualsevol cas de violència masclista en qualsevol moment.
• Coordinació: cal que els diferents serveis i professionals que atenen casos de violència masclista actuïn de forma coordinada i permetin atendre les dones de forma integral i àgil.
• La dona com a centre d’atenció: la dona sempre ha de ser el centre d’atenció de la intervenció i s’han de destinar els esforços a la seva recuperació, però mai hem d’oblidar la importància dels fills o persones dependents que també han viscut i presenciat situacions de violència masclista.
• Multicausalitat: cal que s’intervingui des d’un model d’anàlisi que inclogui la multicausalitat del problema i que relacioni els elements dels diferents sistemes que hi intervenen.
• Prevenció: són fonamentals els programes i els serveis que tinguin com a objectiu trencar amb la transmissió social i cultural de la ideologia que legitima l’ús de la violència contra les dones.
• Relació d’ajuda: cal establir una relació d’acompanyament, d’escolta activa, d’informació constant, oferint els serveis que la dona necessiti, i demostrant coherència en la nostra intervenció. I cal evitar cap actitud que pugui responsabilitzar-la de la violència. Així mateix, són necessàries intervencions que apoderin la dona.
• Atenció i recuperació: cal que existeixin serveis que es dediquin a l’atenció i recuperació en els casos de la violència masclista. Per això és necessari que es proporcioni a les dones espais terapèutics i d’altres tipus que cobreixin les seves necessitats. En aquest sentit, destaquem espais compartits en què pugui contactar amb altres dones que entenguin la problemàtica o que estiguin passant per processos similars.

L’apartat que us presentem a continuació és molt més breu que el que hem dedicat a la violència masclista i a la infància i l’adolescència en risc social, perquè malauradament a l’Estat espanyol i a Catalunya la legislació, els serveis i els recursos i les entitats destinats a la violència contra la gent gran és gairebé inexistent.

És evident que la problemàtica dels maltractaments a la gent gran requereix encara una resposta més gran tant a nivell de la societat civil com per part de les administracions publiques. En aquest sentit, queda molt camí per recórrer.

Tan a nivell de l’Estat espanyol com de Catalunya no existeix una normativa específica pel maltractament a la gent gran, però sí que podem destacar que, al llarg dels darrers anys, institucions molt rellevants, tant internacionals com nacionals, han dut a terme declaracions i conferències centrades en la violència envers la gent gran, en els quals s’inclouen referents molt significatius i s’exposen recomanacions i mesures específiques amb l’objectiu de sensibilitzar i educar la població sobre la qüestió dels maltractaments i impulsar la creació de serveis per intervenir en els casos detectats, així com establir programes d’informació a fi de prevenir possibles situacions de maltractament.

Seguidament us els destaquem de forma cronològica:

• Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948 per l’Assemblea General de Nacions Unides. En aquesta declaració s’estableixen els drets bàsics de tots els éssers humans en les esferes civil, política, social, econòmica i cultural. Si considerem el maltractament a la gent gran una qüestió de drets humans, és en aquest marc de referència on s’insereix.
• Pla internacional d’acció sobre l’envelliment, aprovat el 1982 a Viena en la primera Assemblea Mundial sobre Envelliment.
• Aquests van ser ampliats i detallats en un document posterior denominat Principis de les Nacions Unides a favor de les persones d’edat avançada(1991), en què es demana als governs que incorporin aquests principis als seus programes sempre que sigui possible. Els principis són: independència, participació, atenció, autorealització i dignitat.
• I Conferència Nacional de Consens sobre l’ancià maltractat celebrada a Almeria el 1995, on professionals de diferents disciplines varen participar en diferents comissions de treball, abordant les definicions, les tipologies, els factors de risc, la recerca i altres. Es va elaborar una Declaració d’onze punts que sintetitzen les conclusions a les quals es van arribar.
• Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea aprovada l’any 2000 a Niça. En el seu article 25 es reconeix i respecta el dret de les persones en edat avançada a una existència digna i independent i a participar en la vida social i cultural.
• II Assemblea Mundial sobre l’Envelliment, celebrada a Madrid l’any 2002. El secretari general del Consell Econòmic i Social de Nacions Unides va presentar un informe sobre el maltractament de les persones d’edat avançada amb la finalitat de contribuir als debats sobre l’elaboració de l’Estratègia internacional d’acció sobre l’envelliment, 2002. En aquest espai de debat de les organitzacions no governamentals es va decidir que les institucions han de prestar una atenció especial a les persones grans més fràgils i vulnerables que es trobin en situació de pobresa i/o dependència. També es va fer menció de la manca de protecció legal en situació de violència o maltractament en tots els àmbits.
• Informe Violència i salut de l’Organització Mundial de la Salut elaborat l’any 2002. L’informe dedica tot un capítol al maltractament de la gent gran i dóna unes recomanacions per a l’establiment d’estratègies de prevenció i la promulgació de lleis més estrictes.
• Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006. En l’article 18 es fa referència al fet que les persones grans tenen dret a viure amb dignitat, lliures d’explotació i maltractament, sense que puguin ser discriminades. A l’article 40 s’aborda la protecció de les persones grans perquè puguin tenir una vida digna i aconseguir la integració social.
• Es proclama el Dia de presa de consciència de l’abús i maltractament en la vellesa, l’any 2006 a Nova York, per part de les Nacions Unides i per INPEA (Xarxa Internacional de la Prevenció del Maltractament a la Vellesa).
• VI Congrés Nacional de la Gent Gran celebrat el 2010. En el seu manifest s’exigeix la posada en marxa d’un marc normatiu que doni resposta als maltractaments a la gent gran i anima les persones d’edat avançada a denunciar si viuen una situació de maltractament.
• Carta europea dels drets i responsabilitats de les persones grans que necessiten atenció i assistència de llarga durada, aprovada l’any 2010. Es refereix als drets fonamentals de les persones grans que tenen algun tipus de dependència. Així mateix, en el seu primer article s’explicita la importància de la protecció contra els maltractaments.

A Catalunya s’han posat en pràctica aquestes recomanacions, bàsicament a través de la Carta dels Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya: http://goo.gl/TrwVNQ.

També cal destacar que en el cas que es produeixi un maltractament hi ha un règim sancionador que castiga, mitjançant el Codi Penal, el delicte de maltractaments, l’abandonament, la inducció a abandonar el domicili, els delictes d’estafa i apropiació indeguda i l’incompliment dels deures dels tutors, entre d’altres.

En l’àmbit català no existeixen serveis i recursos específics destinats a prevenir i atendre casos de maltractament de la gent gran. Lògicament, la xarxa de serveis destinada a l’atenció a la gent gran i a la violència masclista, així com els serveis policials, tenen un paper important en la prevenció d’aquestes situacions i en l’atenció a la gent gran, però no podem parlar de l’existència de serveis específics.

També cal destacar la campanya engegada pel mateix Departament que té com a eslògan “Pel bon tracte a la gent gran: Patrimoni de la humanitat”, i que té com a objectiu la prevenció i la denúncia de les situacions de maltractament a la gent gran.

També volem ressaltar que són gairebé inexistents les associacions, organitzacions i entitats que en el marc de l’Estat espanyol es dediquen a aquesta temàtica, és a dir, a prevenir i donar respostes davant el fenomen del maltractament a la gent gran. Aquesta realitat s’explica perquè la consciència sobre la importància de protegir les persones grans d’una situació de maltractament no està gens estesa per la falta de valor que es dóna en les nostres societats a les persones grans, i també perquè aquest és un grup que moltes vegades, per les seves condicions físiques, té menys capacitat per organitzar-se.

La xarxa de recursos i serveis destinats a l’atenció de la gent gran, com són l’atenció domiciliària, els serveis sanitaris, els casals, les residències, els centres de dia, etc., han d’actuar d’acord amb els següents principis per evitar situacions de maltractament:

• Prevenció: per tal de combatre els maltractaments de la gent gran calen una sèrie de polítiques de caràcter preventiu i una sèrie d’actuacions que ajudin a la sensibilització en aquesta qüestió.
• Autonomia: qualsevol intervenció que es faci amb les persones grans promourà la seva autonomia i la seva capacitat de decisió, sempre que el seu estat de salut ho faci possible, respectant així la llibertat d’elecció, eliminant qualsevol possibilitat de coacció i fent allò sobre el que la persona gran ens doni el seu consentiment.
• Detecció: es posaran en marxa tots els dispositius, protocols i instruments en els diferents serveis d’atenció comunitària i en l’àmbit residencial per detectar si s’ha produït o s’està produint alguna situació de maltractament.
• De no-maleficència: no es faran accions contraindicades i es faran aquelles que sigui clarament indicades, valorant la relació risc-benefici.
• Beneficència i benestar: s’actuarà donant aquells serveis i recursos que responguin a les necessitats de la persona gran.
• Denúncia: quan es detectin situacions de maltractament es promourà la denúncia davant les instàncies pertinents.
• Supervisió: es promouran totes les actuacions de supervisió en el marc dels serveis i recursos destinats a la gent gran per tal de prevenir les situacions de maltractament i actuar en el cas que es produeixin.
• Formació: es promourà la formació dels professionals per tal de garantir que no es produeixi cap situació d’abús o negligència respecte de les persones d’edat avançada.
• Recuperació: es vetllarà perquè hi hagi serveis i programes que permetin l’atenció a les persones que hagin viscut el maltractament i que en permetin la recuperació.