Àmbits d'intervenció social: infància i adolescència, dones i gent gran en situació de risc social o que pateixen o han patit situacions de violència

Un dels àmbits més importants per a la protecció de la infància i l’adolescència és la família o unitat de convivència on pares, mares i/o tutors/es legals tenen la responsabilitat de procurar pel benestar dels seus fills. Els menors, per desenvolupar-se adequadament, requereixen un context apropiat on se sentin segurs, estimats, reconeguts, valorats i acceptats incondicionalment. De fet, molts estudis provinents de la psicologia han ben demostrat que el primer vincle amb els progenitors és bàsic per assegurar un futur benestar personal durant tota la vida.

També existeixen una sèrie de serveis, en les nostres societats actuals, que han de vetllar per la protecció de la infància i l’adolescència, com serien: l’escola, els serveis sanitaris, els serveis socials o els espais d’educació en el lleure i d’educació no formal, per posar-ne els principals exemples. A la vegada que no podem oblidar que és responsabilitat dels professionals que estan en aquests serveis observar si existeixen o poden existir situacions de risc o desemparament.

Finalment, també han d’existir un sistema de protecció a la infància i a l’adolescència i una sèrie de garanties legals i judicials que assegurin la seva protecció quan existeix una situació de risc social o desemparament. En el cas de Catalunya, el sistema de protecció de menors depèn de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament de Benestar Social i Família.

A la vegada, també existeix un sistema de justícia juvenil que depèn del Departament de Justícia i que intervé amb aquells menors que es troben en una situació de conflicte social i que han comès un delicte. Tot i que és una realitat que els menors que són atesos pel sistema de justícia juvenil viuen o han viscut situacions de risc social o desemparament, el sistema no té com a objectiu principal reduir factors de risc o protegir del desemparament, sinó que la seva funció principal és conduir processos de mediació i reparació extrajudicial, l’assessorament a les instàncies judicials sobre les circumstàncies socials i personals dels menors i joves encausats, i l’execució de les mesures dictades pels òrgans judicials. Si bé les mesures que s’apliquen han de donar eines per a la reinserció social del menor i incrementen les possibilitats d’autoprotegir-se, no podem considerar que la protecció de les situacions de risc social sigui el principal objectiu d’aquest sistema.

Així doncs, en aquest apartat podreu conèixer en profunditat quan un menor es troba en una situació de desprotecció o desemparament. Tot i que la major part de l’explicació que durem a terme farà referència a les situacions de desprotecció en el si familiar, cal destacar que també pot ser en el marc de les institucions i dels serveis que atenen la infància on es poden donar situacions de desprotecció i/o maltractament, a la vegada que aquestes situacions poden aparèixer en el mateix sistema de protecció de menors.

Com a integradors socials cal que conegueu en profunditat aquesta temàtica per dos motius. En primer lloc, perquè podeu treballar en serveis com els instituts, els casals de lleure, els serveis socials o d’altres on haureu de ser capaços de detectar si un menor viu una situació de risc social o de desemparament. En segon lloc, perquè la vostra formació us pot portar a treballar en serveis que van dirigits exclusivament a infants i adolescents que es troben en situacions de risc social o desemparament, com serien els centres oberts, els centres d’acolliment, els centres residencials d’acció educativa i d’altres.

La noció de la infància i de l’adolescència s’ha anat transformant al llarg del temps a causa d’importants transformacions en els àmbits social, econòmic, polític i cultural. Podem afirmar que va ser al segle XIX quan va començar a sorgir una sensibilitat respecte de les primeres etapes de la vida, i que durant el segle XX s’han anat produint diferents millores legislatives en l’àmbit europeu que han donat lloc al naixement d’un sistema de protecció a la infància i a l’adolescència. La culminació de tot plegat va ser la Convenció sobre els drets de l’infant aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989.

El reconeixement de l’adolescència vindrà de la mà del reconeixement dels drets de la infància. Les transformacions econòmiques de les nostres societats, que retardaran l’entrada en el mercat laboral dels menors i provocaran la democratització de l’educació bàsica i superior, més les transformacions de caràcter psicològic que es donen a partir dels 12 anys, han donat lloc al reconeixement d’aquesta etapa vital amb les seves particularitats. Així doncs, l’infant ha estat considerat la persona que té entre 0 i 12 anys, i l’adolescent la que té entre 12 i 18 anys.

Un cop fetes les definicions generals d’aquestes grans etapes vitals, endinsem-nos en la definició dels conceptes de risc social i desemparament. En un inici es considerava que la infància i l’adolescència es trobava en una situació de risc social quan un menor es trobava en un ambient sociofamiliar que incidia negativament sobre la seva personalitat i que feia preveure l’emergència i el desenvolupament de conductes asocials.

Al llarg d’aquests anys s’ha deixat de posar l’accent en les conductes asocials del menor per posar-lo en el moment en què no estan atesos i no són respectats els seus drets i les seves necessitats i, per tant, en el fet de com els progenitors o guardadors exerceixen les funcions parentals.

Hi ha una gran diversitat de formes com es pot valorar l’etapa de la infància i l’adolescència, conseqüència de variats factors històrics, culturals, econòmics i jurídics. Per tant, ens aventurem a definir què vol dir infància en risc social i desemparament, tenint en compte que ens movem en uns paràmetres determinats per una cultura, una història i unes condicions socials particulars de les nostres societats occidentals.

Per tot això, són necessàries polítiques públiques que intervinguin sobre les causes reals que porten a les situacions de risc social o de desemparament per a la infància i l’adolescència, a la vegada que és necessari un sistema de protecció a la infància i a l’adolescència que intervingui en última instància i no que intervingui, com actualment passa, en situacions que s’haurien pogut evitar.

Ara cal que us adoneu que una situació de risc social no implica la mateixa intensitat, persistència i tipus d’intervenció que una situació de desemparament, però sí que fa necessària una intervenció socioeducativa que produeixi canvis importants en el si del grup de convivència en què viu l’infant o adolescent, o del mateix infant o adolescent.

Considerem que els infants o adolescents es troben en una situació de desemparament quan no reben l’atenció necessària, afectiva, material o educativa; a causa de l’incompliment o de l’impossible o inadequat exercici dels deures de protecció establerts per les lleis per a la guarda de menors, o quan es presenta qualsevol tipus de maltractament. D’aquestes circumstàncies es desprèn la necessitat que algú es faci càrrec de la situació; per tant, es farà necessària la intervenció de l’Administració i del seu sistema de protecció de menors.

Es considera que es dóna una situació de desemparament per impossibilitat en casos com l’orfandat, la presó dels pares o la seva malaltia o ingrés; per incompliment en casos d’abandonament i per inadequació en casos de maltractament, explotació o abús.

Darrere les situacions de risc social o de desemparament hi pot haver situacions de maltractament de la infància i l’adolescència. Per això és tan important que com a integradors socials conegueu els diferents tipus de maltractament i us adoneu que la negligència i l’abandonament i, per tant, el fet de no donar resposta a les necessitats dels menors, també és considerat un tipus de maltractament.

Els diferents tipus de maltractament que us presentarem es poden donar en l’àmbit intrafamiliar de progenitors a fills, o també es poden produir de membres adults de la família extensa a menors d’aquesta mateixa família. A la vegada, gairebé tots els maltractaments que presentem a continuació es poden donar també en un context extrafamiliar, institucional i social.

Així doncs, considerem que el maltractament de la infància i l’adolescència pot ser:

• Familiar: quan els autors del maltractament són familiars del menor, principalment familiars de primer grau (pares biològics o no, avis, germans, oncles, etc.).
• Extrafamiliar: quan els autors del maltractament no són familiars del menor o el grau de parentiu és molt llunyà (familiars de segon grau) o no tenen relacions familiars.
• Institucional: qualsevol legislació, programa o procediment, ja sigui per acció o per omissió, procedent dels poders públics o privats i de l’actuació dels professionals a l’empara de la institució, que vulneri els drets bàsics del menor, amb contacte directe amb l’infant o sense. S’hi inclou la falta d’agilitat en l’adopció de mesures de protecció i de recursos.
• Social: quan no hi ha un subjecte concret responsable del maltractament però hi ha una sèrie de circumstàncies externes en la vida dels progenitors i del menor que impossibiliten una atenció o una cura adequada de l’infant.

En relació amb aquesta definició, volem destacar:

• Té un caràcter no accidental; per tant, aquest és un element clau per definir si existeix.
• Generalment té un caràcter intencionat; no obstant això, hi ha situacions de negligència en què no queda clara aquesta intencionalitat i que també són considerades maltractament. Així mateix, alguns pares que maltracten els fills utilitzant càstigs físics consideren que ho fan pel seu bé o perquè és l’única forma que aprenguin.
• Suposa repercussions físiques i emocionals per al menor, a curt i llarg termini.
• Es pot donar per acció, per omissió o per tracte de negligència.
• Suposa, en la majoria d’ocasions, un abús de poder.

Seguidament, passem a enumerar i a definir diferents tipus de maltractaments:

• Maltractament prenatal: conductes que comporten un risc per a l’embarassada i, per tant, per al fetus, infligides per la dona mateixa o per altres persones: consum d’alcohol o drogues.
• Maltractament físic: qualsevol acció no accidental, per part dels qui tenen cura del menor, que provoqui dany físic o malaltia en el nen/a o el col·loqui en greu risc de patir-ne. Pot arribar a provocar-ne la mort.
• Abús sexual: es produeix quan s’obliga, s’indueix o es tolera que l’infant o adolescent satisfaci el desig sexual d’una altra persona. Aquest maltractament també inclou l’acceptació passiva d’aquest maltractament fet per una tercera persona. Al mateix temps, es considera que l’abús sexual pot ser comès per una persona menor de 18 anys, quan és significativament major que la víctima o quan l’agressor està en una posició de poder o control sobre el que és menor.

De l’abús sexual s’han fet diverses classificacions:

• Segons Paul i Arruabarrena (2001):
  • Sense contacte físic: sol·licitud indecent a un infant o seducció verbal explícita, realització de l’acte sexual o masturbació en presència d’un infant, exposició dels òrgans sexuals a un infant a fi de buscar gratificació sexual.
  • Vexació sexual: el contacte sexual es realitza pel tocament intencionat de zones erògenes de l’infant o per forçar, encoratjar o permetre que aquest ho faci a les zones erògenes de l’adult.
  • Amb contacte físic: es produeix una relació sexual amb penetració digital o amb objectes (vaginal o anal), sexe oral o penetració amb l’òrgan sexual masculí (vaginal o anal).
• Segons el Codi Penal vigent:
  • Agressió sexual: qualsevol forma de contacte físic amb o sense accés carnal, amb violència o intimidació i sense consentiment.
  • Abús sexual: qualsevol forma de contacte físic amb o sense accés carnal, amb contacte i sense contacte físic realitzat sense violència o intimidació i sense consentiment. Pot incloure: penetració vaginal, oral i anal, penetració digital, carícies, proposicions verbals explícites.
  • Explotació sexual infantil: forma d’abús sexual infantil en la qual l’abusador persegueix un benefici econòmic. Aquest tipus de maltractament engloba la prostitució, la pornografia infantil, el tràfic sexual infantil i el turisme sexual infantil.

• Maltractament o abandonament psicològic: qualsevol conducta d’un adult que pugui danyar la competència social, emocional i cognitiva del menor: fredor en la relació, falta d’estimulació afectiva, falta d’estimulació cognitiva, falta d’afecte, existència de pressió o atemoriment, recriminacions, insults, burles, menyspreus, desvaloracions constants, amenaça d’abandonament i/o constant bloqueig de les iniciatives d’interacció per part de l’adult. Aquestes situacions es poden produir per acció o per omissió. A la vegada, podem parlar de situacions d’abandonament emocional quan es produeix la manca persistent de resposta estable a certs senyals o expressions emocionals del menor; als intents d’aproximació, interacció o contacte o bé quan es produeixen situacions en les quals els adults no fan res per evitar el patiment del menor.
• Abandonament o negligència: aquella situació en la qual les necessitats físiques bàsiques dels menors no són ateses temporalment o permanentment per cap membre adult del grup amb el qual conviu: no hi ha cura de la seva alimentació, de la seva roba d’abric, del seu seguiment o tractament mèdic, es produeixen situacions d’absentisme escolar i no té horaris ni ritmes. Per tant, el menor passa hores sense atenció protectora o educativa.
• Explotació laboral: aquelles situacions en què s’assigna al menor, en edat no laboral, amb caràcter obligatori, la realització excessiva i continuada de tasques inapropiades o treballs amb els quals ells obtenen un benefici.
• Submissió a drogues o fàrmacs: se sotmet l’infant o adolescent a qualsevol tipus de drogues, sense necessitat mèdica, que l’incapaciten per al desenvolupament de l’autonomia, la resistència o el control, o que perjudiquen la seva salut.
• Corrupció: és aquella situació en què es promouen pautes de conducta antisocial o desviades en el menor, com per exemple l’agressivitat, l’apropiació indeguda, el consum de drogues, la sexualitat, etc.
• Síndrome de Münchhausen per poders: es dóna quan un adult sotmet el nen a continus ingressos hospitalaris o exàmens mèdics, descrivint símptomes físics patològics ficticis o generats de forma activa pel mateix adult.

Tant en l’àmbit familiar com en l’institucional o en el context social en general poden existir factors que desencadenin situacions de risc social, desemparament i/o maltractament per a la infància i l’adolescència. Aquests factors poden ser de caràcter social, personal, econòmic i cultural. Com a futurs professionals de l’àmbit social cal que tingueu clar que l’existència d’un sol factor no determina que es pugui desencadenar una situació de risc, desemparament o maltractament per als menors, sinó que serà una confluència determinada d’aquests factors el que podrà generar algunes d’aquestes situacions.

Totes aquelles polítiques i mesures que permetin disminuir o eliminar els factors de risc que presentem es convertiran en factors de protecció per als menors. En aquest sentit, la responsabilitat de l’Administració pública és la clau per evitar que els més petits de les nostres societats es trobin en situacions d’indefensió i de falta d’oportunitats. Lluitar i treballar per l’eradicació de la pobresa i la desigualtat en les nostres societats és un element absolutament prioritari si realment volem una infància i adolescència que gaudeixi dels seus drets i si volem aconseguir que sigui sempre, en última instància, que actuï el sistema de protecció a la infància i a l’adolescència.

Segurament és l’àmbit familiar el que determina més clarament la possible existència d’una situació de risc social, desprotecció o maltractament per a la infància i l’adolescència. Factors relacionats amb l’estructura social i amb la mateixa estructura familiar són explicatius de les possibilitats de risc social per als seus membres més vulnerables, en aquest cas la infància i l’adolescència.

• Factors econòmics: una economia deficitària en la unitat de convivència i, per tant, ingressos irregulars, ingressos insuficients, una mala administració dels ingressos i uns ingressos provinents de l’economia en negre o il·legal poden acabar sent factors de risc per a la infància i a l’adolescència. Situacions deficitàries econòmicament poden augmentar l’estrès entre les persones responsables del menor i poden no proporcionar els mínims materials per garantir una salut física i psíquica per a l’infant.
• Factors laborals: les dificultats relacionades amb el mercat de treball com el treball temporal esporàdic, la falta de treball, l’accés d’hores i la sobrecàrrega laboral, sous baixos i insuficients i les dificultats de conciliació de la vida laboral i la vida familiar es poden arribar a convertir en un factor de risc social per a la infància i l’adolescència si causen situacions d’estrès que repercuteixen en les relacions familiars o si no permeten que els responsables del menor tinguin el temps i l’energia per donar-los una atenció adequada. La falta d’hàbits laborals i la creació de conflictivitat en el lloc laboral són elements que poden dificultar una bona integració laboral de les persones responsables del menor, amb les repercussions que això pot tenir.
• Factors relacionats amb l’habitatge: diferents són els factors relacionats amb l’habitatge que poden donar lloc a problemes de convivència a la llar i que poden generar situacions de risc per als menors: l’existència de brutícia i desordre continuat, la insalubritat (carència d’aigua, llum) i la perillositat en les condicions de l’habitatge, l’amuntegament de persones en un mateix habitatge o el fet de no tenir un habitatge fix o viure una situació de desnonament o de pèrdua d’habitatge. Viure en una pensió o ocupar habitatges en males condicions quan no queden altres possibilitats poden acabar sent també factors de risc per als menors.
• Factors relacionats amb la salut: els problemes de salut de les persones responsables del menor també es poden convertir en factors de risc social. Els trastorns mentals (diagnosticats i no diagnosticats), els problemes de toxicomania, l’alcoholisme o ludopatia i les malalties cròniques o agudes invalidants són els principals problemes de salut que poden donar lloc a importants carències a l’hora de tenir cura i protegir els infants i adolescents. La falta de seguiment mèdic i els tractaments inadequats, així com els ingressos llargs i constants, són també factors determinants en aquest sentit.
• Factors relacionats amb la xarxa i les relacions socials: la xarxa social de la família també és un aspecte clau per explicar si l’infant viu o no en una situació de risc social. El fet que la unitat de convivència de l’infant o adolescent es trobi aïllada per motius socials, culturals i religiosos i mantingui escasses relacions socials; una falta de xarxa familiar pròxima i unes relacions i vinculacions dels responsables del menor amb grups il·legals i/o marginals són elements fonamentals a tenir en compte com a factors de risc per a la família. El fet que aquesta estigui en una situació d’immigració recent o que pertanyi a una minoria desafavorida socialment pot portar a les situacions d’aïllament i falta de xarxa que s’acaben de descriure.

• Factors relacionats amb la composició i la dinàmica familiar: la composició familiar no és un element condicionant per a la protecció i la cura dels menors, però sí que una falta de polítiques familiars que compensin les situacions en què es poden trobar les famílies monoparentals o les famílies nombroses (dificultats de conciliació de temps i falta de recursos materials) és determinant per evitar situacions d’empobriment econòmic que es poden convertir en factors de risc social. La dinàmica familiar i relacional, en canvi, és un element absolutament condicionant i que cal observar per a la detecció de situacions de risc social. Rols familiars inestables i indefinits, jerarquies indefinides o molt rígides, relacions de parella conflictives, situacions de separació conflictives o l’existència de situacions de violència masclista són elements clau en aquest sentit. Al mateix temps, expectatives inadequades en relació amb el fill/a, l’assumpció de rols no pertinents per part dels fills o la delegació continuada de les funcions parentals són possibles signes d’una situació de desprotecció.

• Factors relacionats amb les habilitats parentals: evidentment, les dificultats relacionades amb les habilitats parentals es presenten com un factor de risc molt important per a la protecció dels menors. La falta d’habilitats per tenir una cura bàsica de fills, la manca de capacitat de dialogar i de contenir-los i patrons de relació extrems (com patrons rígids i autoritaris, patrons caòtics i negligents o patrons molt sobreprotectors) són elements als quals cal que els professionals estiguin atents.
• Factors relacionats amb l’àmbit de la justícia: l’existència passada o present de problemes amb la justícia, i en particular la vivència d’haver estat a la presó o l’ingrés a la presó dels progenitors poden generar problemes personals i de convivència que incrementin el risc per als menors.
• Factors relacionats amb la història prèvia dels progenitors: diferents investigacions en l’àmbit de la psicologia han demostrat l’existència de la repetició de pares a fills d’actes agressius, negligència i abusos. La tendència a relacionar-nos d’una manera determinada queda inscrita en la primera infància i tendeix a repetir-se en les relacions més significatives de l’edat adulta. A la vegada, hem de tenir molt present que el fet d’haver viscut experiències d’institucionalització durant les primeres etapes de la vida també pot ser un factor determinant.
• Factors relacionats amb l’acceptació de la pèrdua: el creixement d’un fill/a significa una sèrie d’avenços que fan anar guanyant autonomia al menor respecte als seus progenitors. Aquests canvis, que poden ser guanys per al menor, poden ser viscuts com a pèrdues per part del pare i/o la mare que no se sàpiguen encaixar.

Els factors de risc per a la protecció de la infància i l’adolescència depenen molt del context social i la política en general. En aquest punt us presentem els principals factors de risc que poden ser presents en un servei comunitari o en una institució residencial, però us volem fer notar que cada un d’ells requeriria d’una anàlisi pròpia:

• Factors relacionats amb la formació dels professionals: la falta de formació en aspectes pedagògics, psicològics i de tracte d’infància i amb l’adolescència poden ser un element desencadenant de situacions de risc o fins i tot d’abús de poder en els serveis i les institucions als quals fem referència.
• Factors relacionats amb les condicions laborals: unes inadequades i insuficients condicions laborals per als professionals que treballen en l’àmbit d’atenció als menors poden arribar a ser també un element desencadenant de situacions de risc. Horaris inadequats, accés de responsabilitats i tasques en relació amb el temps laboral, sous baixos i una falta de suport i acompanyament en la tasca diària poden generar situacions de burn out que poden tenir repercussions a l’hora d’atendre els menors.
• Factors relacionats amb el treball en equip: la falta de treball en equip, de suport entre l’equip i les situacions de conflictes laboral entre companys/es de feina en aquest àmbit poden arribar a suposar un risc per a l’atenció adequada dels menors. En un àmbit laboral tan delicat, tant pel tipus de població que s’atén com pel nivell de conflictivitat personal i relacional que es pot donar entre els menors, calen criteris d’intervenció comuna i que els professionals puguin compartir les observacions i preocupacions que tinguin.
• Factors relacionats amb les ràtios: la relació entre professionals i menors atesos és un altre element clau perquè no es produeixin situacions de desatenció a les necessitats particulars de cada menor i perquè els professionals no es vegin desbordats i puguin donar resposta a les diferents situacions amb qualitat.
• Factors relacionats amb els criteris d’intervenció pedagògica: la trajectòria d’intervenció, en especial de les institucions residencials, i el grau de conflictivitat d’alguns dels menors que acullen poden donar lloc a formes d’intervenció als menors que es basin, en accés, en un sistema conductista en què el càstig i la correcció estiguin extremament presents. Un projecte pedagògic basat en la comprensió, el diàleg, la participació del menor i, en definitiva, en la intervenció educativa és fonamental per garantir una intervenció respectuosa i garantidora dels drets dels menors.
• Factors relacionats amb els protocols: l’existència de protocols que marquin quina és la normativa de relació amb els menors i quines actuacions són prohibides són elements fonamentals per evitar situacions de desprotecció, abús o maltractament. Per exemple, totes aquelles mesures que evitin un contacte fora de l’àmbit professional són garantia de protecció davant possibles situacions de maltractament i abús, en especial sexual.
• Factors relacionats amb la responsabilitat pública: que els serveis i institucions que atenen la infància i l’adolescència siguin públics i no es privatitzin és garantia de millors condicions estructurals dels centres, de millors condicions laborals per als seus professionals i de l’aplicació de projectes lliures de principis ideològics i pedagògics que podrien ser contraris a una educació respectuosa amb els drets dels infants i adolescents.

El context social en què viu l’infant i adolescent també és un factor determinant per a l’existència de situacions de desprotecció per als menors, tant en l’àmbit familiar com en l’àmbit d’altres serveis comunitaris i residencials que el poden atendre. Un context social amb un escàs nivell de consciència de les necessitats o els problemes de la infància i l’adolescència o amb una excessiva tolerància respecte a certes pràctiques de criança i educació de la infància pot ser un element de desprotecció de molta rellevància. Evidentment, un entorn social amb carència de serveis i recursos de protecció per als menors i les seves famílies també augmenten les situacions de risc socials (barris sense espais per a la infància i l’adolescència, barris marginals i estigmatitzats, amb una gran densitat de població, amb deficiències pel que fa a la neteja, el transport, etc., serien possibles exemples).

Per a la identificació d’una situació de risc social per a un infant i un adolescent cal basar-se en una sèrie d’indicadors. El fet d’utilitzar un sistema d’indicadors no ens permet fer un diagnòstic totalment objectiu sobre la situació de risc, però si tenim en compte la singularitat de cada una de les situacions ens podem acostar a fer una primera aproximació per determinar si aquells indicadors poden assenyalar-nos que hi ha un risc social per al menor. Els indicadors són elements que podem observar, en l’aspecte físic del menor i en el seu comportament, així com en el comportament dels adults que tenen alguna responsabilitat sobre ell, i ens assenyalen que no s’està donant resposta a les necessitats del menor o que existeix alguna dificultat en el seu desenvolupament.

Els indicadors que aquí us presentem són simptomàtics d’una possible situació de risc social, desemparament i/o maltractament. La presentació que fem està enfocada a la identificació d’aquestes situacions en l’àmbit familiar, però això no vol dir que alguns d’ells no ens poguessin servir per identificar situacions de maltractament d’adults que no pertanyen a l’àmbit de la família.

Quan us trobeu en l’àmbit professional i comenceu a identificar alguns dels indicadors de risc social cal que tingueu en compte que un indicador de risc no constitueix per si mateix i de forma aïllada una situació de risc. Només quan es produeixi una determinada confluència entre els diferents indicadors podrem parlar d’una situació de risc.

La identificació d’aquests indicadors és responsabilitat dels serveis comunitaris que atenen el menor, com l’escola, els serveis socials, els serveis sanitaris, els casals, els esplais, els caus o els centres oberts, per posar-ne els principals exemples. Per tal que tot això sigui possible és d’estricta necessitat que els professionals que hi treballin tinguin la formació adequada i que existeixin, en cada un dels serveis, uns sistemes de detecció i derivació adequats.

Els diferents indicadors de situacions de risc o maltractament els podem classificar de la següent manera:

• Segons si estan relacionats amb el comportament i l’aspecte físic del menor o si estan relacionats amb el comportament dels adults que el tenen a càrrec.
• Segons si indiquen una situació de risc social o una situació que ja és de desemparament.
• Segons el tipus de maltractament que indiquen. Podem trobar indicadors dels següents tipus:
  • Indicadors de maltractament prenatal.
  • Indicadors de maltractament físic.
  • Indicadors d’abandonament o maltractament psicològic.
  • Indicadors d’abús sexual.
  • Indicadors de negligència.
  • Indicadors d’explotació laboral.
  • Indicadors d’una possible inducció a la corrupció o submissió a drogues o fàrmacs.
  • Indicadors relacionats amb la síndrome de Münchhausen per poders.
• Segons la intensitat amb què es presenta l’indicador.
• Segons la freqüència amb què es presenta l’indicador.
• Segons la forma que pren l’indicador en relació amb l’edat del menor.

Totes aquestes classificacions, que no són exclusives sinó combinables, ens expliquen el grau de risc social o desemparament que viu el menor o el tipus de maltractament que està patint. La identificació d’indicadors serà clau per prendre decisions en relació amb la intervenció que han de dur a terme els professionals en els diferents serveis on actuen.

La vivència de situacions de risc social i desemparament pot tenir greus repercussions per al futur desenvolupament de l’infant o adolescent, sobretot si van associades a situacions de maltractament. Seguidament podreu veure les repercussions més directes que pot tenir haver viscut una situació de maltractament i/o desemparament. Les conseqüències que us presentem són molt diverses i algunes es donen a curt termini, és a dir, en la mateixa etapa de la infància i/o adolescència, i d’altres en l’edat adulta.

Les conseqüències de situacions de risc social, desemparament i/o maltractament poden variar d’un subjecte a un altre. La variabilitat estarà en funció del tipus de maltractament o de les causes de la situació de risc o desemparament, de la intensitat viscuda i de factors psicosocials propis de cada una de les persones. En destaquen les següents:

• Problemes relacionats amb la salut física: aquest tipus de problemes apareixen sobretot si s’han produït maltractaments físics o d’abús sexual o un tracte de negligència. Exemples a curt termini d’aquestes situacions serien blaus, ferides, fractures, embarassos no desitjats i un llarg etcètera. A llarg termini podem assenyalar altres exemples, com serien lesions i cicatrius permanents, malalties de transmissió sexual o malalties psicosomàtiques fruit de les seqüeles psicològiques que pot deixar haver viscut alguna d’aquestes situacions.
• Alteració en les relacions socials: pot aparèixer una incapacitat per iniciar contactes socials o respondre-hi, manifestant-se actituds d’inhibició o pel contrari de rebuig o agressivitat, al mateix temps que el buit emocional que poden arribar a deixar les situacions de maltractament i/o desemparament poden donar lloc a una sociabilitat indiscriminada.
• Dificultats en el desenvolupament i el creixement: si el maltractament i/o la situació de desemparament es produeix durant els primers anys de la infància pot derivar en problemes de creixement que poden tenir conseqüències de caràcter físic, cognitiu i psicològic. És així com alguns infants i adolescents presenten problemes en la parla, problemes en el seu desenvolupament psicomotriu i problemes en la integració dels aprenentatges. Per tant, haver viscut situacions d’aquest tipus pot donar lloc a moltes dificultats en l’àmbit escolar i pot reforçar les possibilitats de fracàs o abandonament escolar.
• Problemes emocionals: una situació de risc social, desemparament o maltractament es pot manifestar amb una multitud de problemes i dificultats emocionals que dependran de les situacions viscudes i de les situacions de cada una de les persones. Les principals manifestacions emocionals poden ser la depressió i tristesa, l’ansietat, conductes autolesives, suïcidis o intents de suïcidi, agressivitat i ira, hiperactivitat, apatia i inhibició, irritabilitat, hipervigilància, desatenció, trastorns del son, trastorns de l’alimentació, trastorns de la sexualitat, trastorns de la conducta, abús i dependència de substàncies i un llarg etcètera que pot respondre a sentiments de culpabilitat, d’inseguretat, de baixa consideració i de baixa autoestima, d’extrema tristesa, de confusió identitària, etc. Aquest tipus de problemes es poden manifestar en major o menor intensitat i poden acabar requerint tractament psiquiàtric.

En relació amb l’àmbit emocional i psicològic de la persona, volem destacar especialment algunes manifestacions emocionals i comportamentals que tenen una estricta relació amb la situació de maltractament i/o desemparament:

• Estrès posttraumàtic: apareix quan s’han viscut una situació de maltractament. La persona reviu, una vegada i una altra, mitjançant records, somnis, sensacions, malestar o respostes fisiològiques la situació de maltractament. Això genera l’evitació de qualsevol estímul associat al trauma i hi ha una retirada emocional, amb sensacions d’ensopiment i incapacitat per sentir, o bé hi ha un estat d’alerta permanent, com si el perill pogués tornar en qualsevol moment.
• Actitud venjativa enfront del món: les persones que han viscut situacions de maltractament poden desenvolupar actituds venjatives respecte de situacions i persones que no ho mereixen, de manera que apareixen serioses dificultats per a la construcció d’uns suports ètics. La comissió del delicte i la delinqüència es podria arribar a entendre com a conseqüència d’aquest sentiment de necessitat de venjança.
• Dificultats en el control d’impulsos sexuals i agressius: la dificultat de control d’impulsos es pot donar tant pel tracte rebut contínuament en aquest sentit i l’aprenentatge d’aquest tipus de relació com per les errades en l’atenció i contenció per part dels pares o els cuidadors en els primers temps de vida.
• La necessitat d’emocions fortes: el fet que les figures protectores siguin les mateixes que han danyat provoca confusió en la ment del menor entre el que és plaent i el que és dolorós que dóna lloc a una situació de monotonia o apaivagament constant. És per aquest motiu que en moltes ocasions els menors que han estat maltractats busquen estímuls forts que contrarestin la sensació de desvitalització, i així s’explica que juguin amb el perill, es droguin, etc.
• Desconnexió d’estats mentals propis: és una situació en què l’infant o l’adolescent queda sotmès a la ment de l’agressor, element que li impedeix un pensament autònom que li permeti definir la realitat. És així com apareix la impossibilitat de pensar les coses des d’un mateix i de relacionar-les, i aquest fet explica moltes de les dificultats d’aprenentatge. Això es produeix per una excessiva identificació amb l’agressor. La situació de perill i desprotecció que suposa el maltractament per al menor pot implicar que generi un mecanisme de defensa com és la identificació amb l’agressor. Aquest procés es dóna de forma automàtica i implica anticipar què sent i què farà aquest per poder maximitzar la nostra supervivència i reduir la duresa del maltractament. Així doncs, submissió a l’agressor, la seducció d’aquest, la complaença, l’afany de carregar-se la culpa, la provocació a l’agressor, l’acte de sabotatge, etc., seran les estratègies utilitzades per conjurar el perill que ve de l’altre. I això fa que s’adoptin diferents papers en la família, com per exemple el de nen “adultitzat” que assumeix la funció de contenir i apaivagar els seus pares.
• Dificultats en la construcció de la identitat: una constant identificació amb l’agressor porta com a conseqüència associada unes dificultats immenses per construir la pròpia identitat i saber qui és un. El fet d’haver d’estar jugant rols diversos per contenir, disminuir, prevenir o evitar situacions de maltractament produeix aquesta dificultat de construcció de la pròpia identitat.

Finalment, volem destacar dues repercussions que poden aparèixer quan es comencen a establir, normalment en edat adulta, relacions de forma autònoma:

• La transmissió generacional: diverses investigacions han demostrat que haver viscut situacions de risc o desemparament a causa de situacions de maltractament pot tenir repercussions importants pel que fa a la transmissió transgeneracional. Per estrany que ens pugui semblar, el maltractament es fa mitjançant una situació de vincle emocional, i així s’explica que persones que hagin viscut maltractaments els reprodueixin amb els seus fills com a forma de vinculació afectiva, i pot donar lloc també a la creació de vincles insegurs que creïn por als seus fills.
• La retraumatització: el fet d’haver-se vinculat mitjançant el maltractament pot fer aparèixer la tendència inconscient a establir relacions i a posar-se en situacions que situen el subjecte en alt risc de tornar a ser maltractat. Solem trobar persones que es retroben amb el maltractament, en la seva vida adulta, per part de la seva parella, a la feina o fins i tot per part dels seus propis fills.

Si els menors d’edat –sobretot durant les primeres edats– són vulnerables en una situació òptima, pel fet de necessitar de forma constant diferents tipus d’atencions, ho són més encara si la situació social i familiar és desfavorable. Seguidament us en destaquem tres de les més importants. Els factors que determinen que aquests menors siguin més vulnerables tenen a veure amb la situació econòmica de la família, amb la seva xarxa de relacions, amb el moment pel qual passa la família i amb el cúmul de problemes que poden estar vivint.

• Infància i adolescència que viu en famílies en situació d’exclusió social: el fet que una família es trobi en una situació d’exclusió social i, per tant, que estigui desvinculada del mercat laboral o hi estigui vinculada de forma molt precària, que es trobi aïllada i amb poca xarxa relacional i en què estiguin presents altres tipus de problemes com els de salut, els d’habitatge, els econòmics, etc., pot augmentar les possibilitats de desprotecció dels infants i adolescents que viuen en un context amb aquestes característiques. Aspectes com els anomenats poden generar situacions d’estrès i crisi familiar que augmentin les dificultats per garantir la protecció.

• Infància i adolescència que viu en famílies multiproblemàtiques: el concepte “famílies multiproblemàtiques” és utilitzat per definir aquelles famílies i llars en què s’acumulen moltes problemàtiques relacionades amb diferents àmbits. Normalment, en aquestes famílies es presenten una gran quantitat d’indicadors que assenyalen, com a mínim, que hi ha una situació de risc social. La suma de problemes en una família implica que augmentin les possibilitats que els menors que hi viuen estiguin en situació de risc.
• Infància i adolescència que viu en famílies que es troben en una situació de crisi: les famílies en situació de crisi són aquelles que passen per una situació dificultosa com seria la mort d’un dels seus membres, l’ingrés a la presó d’algun d’ells, una separació de parella dificultosa, un procés migratori complex… Com veieu, es tracta de situacions relacionades normalment amb la pèrdua. Si aquestes situacions no es condueixen tenint en compte la protecció dels menors i els membres adults no tenen suficient fortalesa psicològica o bé no tenen suficient suport emocional o ajuda per enfrontar-les es poden produir situacions de risc social.

La violència de gènere o la violència masclista és un fenomen que s’ha fet cada vegada més visible en les societats occidentals. Un nou paper de les dones en les nostres societats i la denúncia d’aquest fenomen per part dels moviments feministes i de les dones en general ha permès que el tema aparegués en l’agenda política de les diferents administracions i governs públics. És així com s’explica que hagin anat apareixent un seguit de legislacions, serveis i recursos que intenten donar resposta a aquesta problemàtica social.

Les morts, les agressions i les denúncies són una realitat, però, que ha continuat creixent malgrat totes les mesures legislatives, econòmiques i policials, i malgrat totes les campanyes de sensibilització social, preventives i educatives que s’han anat engegant. Per tant, encara queda molt camí per recórrer si volem acabar amb la lacra social que és la violència masclista. De fet, el fenomen de la violència masclista té a veure amb una estructura social i una cultura molt arrelada que cal combatre.

Per tant, la violència que pateixen les dones no pot ser compresa com l’expressió d’un conflicte privat propi de les relacions de parella, sinó com un greu problema públic que afecta totes les dones i els homes i que constitueix un atemptat contra els drets humans. És des d’aquesta perspectiva que tractarem aquesta problemàtica.

Les dades ens demostren la gravetat d’aquesta problemàtica:

Com a integradors socials cal que conegueu aquest fenomen de ben a prop perquè pugueu treballar en serveis que directament atenen dones que han viscut situacions de violència masclista i també perquè pugueu treballar en serveis amb menors. En aquest últim cas, també haureu de saber identificar si en les seves llars es viu aquest tipus de violència. És així com en aquest apartat ens centrem a explicar què és la violència masclista, no delimitant-lo a un fenomen que passa únicament a la llar i en l’àmbit de la parella. Però a la vegada fem especial incís en la violència que es dóna en l’àmbit de la parella i la llar, perquè és la que té més proximitat amb el vostre àmbit professional.

Des que s’ha començat a visibilitzar la violència que pateixen les dones en la nostra societat s’ha anat reconceptualitzant el concepte que dóna nom a aquest tipus de violència. La conceptualització i, per tant, el nom que li donem a aquesta violència determina la manera d’entendre-la.

Diverses han estat les definicions que han anat sorgint i s’han anat succeint. Avui dia, gràcies a les aportacions de les teories i dels moviments feministes, s’ha acordat, en l’àmbit acadèmic i de les institucions polítiques, anomenar-la violència de gènere o violència masclista.

Abans d’arribar a aquest punt ha estat definida i reconceptualitzada sota diversos noms. S’ha anomenat violència familiar, entenent-se com aquella violència que es dóna en el marc de la família i que pot ser de parella, entre germans, de pares a fills, de fills a pares o envers la gent gran. També s’ha anomenat violència domèstica, entenent-se com la que es dóna en l’àmbit de la llar, sigui entre la parella o entre altres membres que viuen al domicili. La gran majoria de les víctimes de la violència domèstica han estat i són les dones en diferents moments de la seva vida (vegeu la figura).

Víctimes de violència domèstica amb ordre de protecció o mesures cautelars per sexe i grups d'edat (2013)

Les definicions de violència domèstica i familiar que acabem d’anomenar presenten les seves limitacions, perquè se centren en l’àmbit de la llar i la família i exclouen altres tipus de violències que poden viure les dones, a la vegada que se centren només en l’àmbit de la llar i familiar, quan la violència masclista es pot donar en l’àmbit de la parella sense l’existència d’una família o una llar.

Finalment, s’ha parlat de violència de parella, entenent-se com la que es dóna tant en parelles heterosexuals com homosexuals.

Optem per anomenar la violència que es dóna contra les dones com a violència masclista o violència de gènere. Aquesta conceptualització és la que ens permet entendre que aquesta violència té un caràcter estructural i que no només la trobem en l’àmbit privat i de la llar. De fet, la majoria d’ordres de protecció o mesures cautelars de violència masclista recauen sobre els homes i, en particular, els d’edats més joves (vegeu figura).

Víctimes de violència de gènere amb ordre de protecció o mesures cautelars per sexe i grups d'edat (2013)

Cal aclarir que des de moltes associacions i moviments de dones que treballen aquest tema s’ha apuntat que el terme violència de gènere pot provocar confusions perquè no es visibilitza prou clarament que estem parlant de violència contra les dones. Per això, es prefereix parlar de violència contra les dones, violència sexista, violència patriarcal o violència masclista. Aquí optem per parlar de violència de gènere i violència masclista, indistintament, tot i reconèixer les dificultats que presenta el terme violència de gènere a l’hora de visibilitzar que es tracta d’una violència contra les dones.

En les nostres societats existeixen altres tipus de violències, com la violència al carrer, la violència racista, la violència entre joves, la violència laboral, la violència a les escoles i un llarg etcètera que no sempre guarden una relació amb una estructura social patriarcal. El que sí podem afirmar és que totes les violències socials tenen a veure amb la desigualtat i amb les relacions de dominació i opressió, i que en moltes ocasions l’estructura patriarcal s’hi relaciona o n’és un factor explicatiu.

En tot cas, podem afirmar que la violència masclista està estretament relacionada amb l’estructura de les societats patriarcals. Per tant, aquest tipus de violència es deriva d’una societat en què existeix una situació de desigualtat entre homes i dones. De fet, la violència masclista es converteix en un instrument de dominació i control social. Si bé no totes les dones viuen situacions de violència masclista amb la mateixa intensitat, la seva existència permet assegurar una situació de sotmetiment de les dones respecte dels homes. Així doncs, podem parlar de la presència constant d’una violència simbòlica.

Quan la violència és simbòlica també acostuma a estar molt arrelada històricament. És així com podem entendre que la violència masclista hagi estat tan normalitzada en les nostres societats i que fins fa pocs anys no s’hagi començat a denunciar públicament. Aquest tipus de violència no és una derivació espontània de la naturalesa, sinó que hi tenen un paper fonamental els aspectes ideològics, les creences i els sentiments. Dependrà dels aspectes que acabem d’anomenar que la violència masclista sigui més o menys acceptada i visible en una societat. Com a problema social que pateix, amb diferents graus d’intensitat, un col·lectiu ampli de la societat, el trobem en diferents àmbits de la nostra societat i, per tant, no es tracta d’una violència exclusiva de l’àmbit de la llar, sinó que la trobem en l’àmbit públic i en l’àmbit privat.

Així doncs, la violència masclista o de gènere s’explica per una forma d’organitzar i estructurar la societat que anomenem patriarcat i que permet que els homes exerceixin una posició de superioritat, domini i opressió respecte de les dones.

Passem seguidament a explicar quines són les principals característiques d’una estructura social patriarcal:

• L’estructura social patriarcal es basa en unes clares relacions de desigualtat entre homes i dones en què les dones ocupen una lloc de sotmetiment i d’opressió respecte dels homes. Aquesta relació desigual es manifesta bàsicament amb les discriminacions que pateixen les dones en el terreny laboral, en la distribució desigual de les tasques de la llar i en la falta de presència en la vida pública i en les institucions de poder.
• L’estructura social patriarcal permet arribar a considerar les dones com a éssers inferiors a les quals es pot usar, menysprear i fins i tot maltractar. S’arriba a impulsar la creença que es pot tenir dret a l’accés carnal de les dones sense consideració dels seus desitjos i les seves preferències.
• L’estructura social patriarcal es basa en la divisió social del treball entre homes i dones. És així com una estructura patriarcal imposa que els homes s’han de dedicar a l’àmbit del treball productiu i de la vida pública i les dones al treball reproductiu, de cura i de la llar. Així mateix, estableix que aquesta repartició del treball és fonamental per al funcionament econòmic de les nostres societats capitalistes.

• L’estructura social patriarcal imposa i espera un comportament determinat que les dones i els homes han de tenir en la societat. Concretament, s’espera de les dones i de la seva feminitat l’expressió d’emocions, de cura dels altres, de submissió i passivitat. Dels homes i de la seva masculinitat s’espera l’acció, l’agressivitat, el poder i la resolució.

• L’estructura social patriarcal instaura un sistema de relacions familiars, amoroses i sexuals que permeten un control de les dones i dels seus cossos. D’aquesta manera, el matrimoni estable, format per una parella heterosexual, la maternitat/paternitat i la unió familiar són el model necessari i ideal per a la felicitat humana tant de l’home com de la dona. El confinament de les dones en els espais domèstics queda justificat per la sobrevaloració del matrimoni i de la maternitat.

Si bé no podem afirmar que la societat patriarcal a la qual ens acabem de referir hagi desaparegut a cap país del món, sí podem afirmar que gràcies a la lluita constant i a la presència del moviment feminista i de les dones en general ha anat perdent terreny o ha anat prenent formes menys evidents que les que acabem d’explicitar.

La violència masclista o de gènere existent en les nostres societats pren diferents formes. Tot i que es pugui fer referència a cada una d’aquestes violències separadament, cal tenir en compte que totes elles estan absolutament relacionades.

De fet, podem afirmar que hi ha alguns tipus de violències que porten a les altres i que les violències estan associades i coexisteixen. La violència física sempre conté elements de la violència psíquica, la violència psíquica moltes vegades va acompanyada de violència física, i la violència sexual està impregnada de violència emocional i física.

Igualment, podem presentar una definició dels diferents tipus de violència, que si bé les trobem normalment en l’àmbit de la parella o familiar, no són exclusives d’aquest àmbit. Els diferents tipus de violència són:

• Violència física: qualsevol acte o omissió de força contra el cos d’una dona amb el resultat o el risc de produir-li una lesió física o un dany. Aquest tipus de violència inclou molts graus i va des de les empentes i les bufetades, les sacsejades, el llançament d’objectes, etc., fins a pallisses, cops que poden provocar la mort l’ús d’armes o l’assassinat. Aquest tipus és la forma de violència més difícil d’amagar, ja que deixa seqüeles immediates. Una forma de maltractament físic que es pot donar en contra de les dones, encara que és més comuna amb la infància i en la gent gran, és l’abandonament i la negligència davant problemes de salut o de dificultats per valdre’s per ella mateixa. La violència física acostuma a anar acompanyada de violència verbal i psíquica.
• Violència psicològica: totes aquelles formes de tractar les dones que limiten la seva llibertat o neguen els seus drets i la seva dignitat. Aquest tipus de violència es basa a desvalorar constantment les dones i a provocar-los un patiment per mitjà d’amenaces, insults, menyspreus, de l’adjudicació de tasques servils, de la humiliació, de les vexacions, de l’exigència d’obediència o submissió, de l’aïllament, de la limitació en les seves relacions socials i/o familiars, de la limitació en la seva capacitat de treballar o de qualsevol altra limitació del seu àmbit de llibertat. Tenen com a resultat la reducció de l’autoestima, la desvaloració personal i la pèrdua d’autonomia en la vida social i personal.
• Violència econòmica: es refereix a aquelles situacions en què les dones són privades de forma intencionada i no justificada de recursos a partir de la limitació de la seva capacitat de treballar, de rebre un salari o d’administrar els seus béns, o bé mitjançant la restricció de l’assignació econòmica necessària per afrontar les despeses familiars i garantir el seu benestar físic o psicològic i, si escau, dels seus fills i filles.
• Violència sexual: és aquella violència que s’exerceix contra el cos de les dones, sotmetent-les a conductes i pràctiques sexuals contra la seva voluntat, ja sigui mitjançant la força o la coacció, amb independència que la persona agressora pugui tenir amb la dona una relació conjugal o no, de parella, afectiva o de parentiu. Podríem incloure aquest tipus de violencia dins la violencia física, però es diferencia d’aquesta perquè l’objecte de l’abús és la llibertat sexual de la dona i no tant la seva integritat física. La violència sexual no és només l’agressió o coerció que pateix la dona per dur a terme practiques sexuals que un home vol, sinó que s’expressa quan una dona és castigada, mal considerada, estigmatitzada o humiliada per haver estat infidel o haver tingut relacions sexuals lèsbiques, per posar-ne els principals exemples.

La violència masclista o de gènere no tan sols la trobem en l’àmbit familiar i en l’àmbit de la parella, sinó que està o pot estar present en diversos àmbits de la vida de les dones: en el món del treball, en l’àmbit de la família, en l’àmbit escolar i de la formació, en l’àmbit de la parella, en les formes d’oci, en els mitjans de comunicació, en els estils de vida i en la cultura. En aquest sentit, podem afirmar que, encara que en graus d’intensitat molt diferents, totes les dones han estat o seran víctimes de la violència masclista.

Reconèixer aquesta realitat i la multiplicitat d’àmbits en què es troba aquesta violència és el que ens permet afirmar que s’explica per una qüestió estructural de les nostres societats.

En els diferents àmbits de les nostres societats en què apareix la violència masclista les persones que l’exerceixen acostumen a ser en la seva gran majoria homes, però cal apuntar que no sempre són ells els únics actors. Les dones, immerses en l’estructura social patriarcal, també poden ser agents d’aquesta violència o consentidores d’aquesta violència. Un clar exemple d’aquesta situació la trobaríem en l’àmbit laboral, quan dones que ocupen càrrecs directius i de gerència decideixin acomiadar una dona perquè s’ha quedat embarassada. O per posar-ne un altre exemple encara més extrem, quan una dona practica una ablació de clítoris.

Els diferents àmbits en què podem trobar violència masclista o de gènere us els expliquem en els següents apartats.

Aquest és el tipus de violència que ha obtingut més atenció, tant des de l’àmbit acadèmic com des del de la política, fins al punt que s’ha arribat a considerar que la violència masclista només estava present en l’àmbit familiar, de la parella i/o a la llar. Tot i que aquest àmbit pateix un elevat percentatge dels casos, no és l’únic. En tot cas, podem afirmar que la violència de parella és aquella que s’exerceix en contra de les dones per part de l’home o la persona amb la qual aquestes mantenen o han mantingut relacions d’afectivitat. Aquesta violència es pot donar en l’àmbit familiar o de la llar, però també pot tenir lloc entre un home i una dona que no hagin conviscut mai o que s’hagin separat.

La violència familiar, per la seva banda, consisteix en la violència exercida contra les dones i els menors d’edat en el si de la família per part de membres d’aquesta en un marc de lligams afectius i familiars. La forma més freqüent de violència familiar és el maltractament de l’home cap a la seva parella, però també cal destacar la violència contra la infància, la gent gran o persones amb diversitat familiar. A la vegada, cal apuntar que la violència contra les dones també pot provenir d’altres membres de la família, com el pare, els germans o altres familiars.

És la violència que es produeix en l’horari laboral o fora de l’horari laboral, però absolutament lligada a la feina. Les principals formes de violència masclista són l’assetjament per raó de sexe i l’assetjament sexual.

Les situacions d’assetjament per raó de sexe no tan sols es donen en l’àmbit laboral, sinó que es poden produir en altres àmbits, com seria el formatiu, el sanitari o el de la justícia penal.

Cal destacar que l’assetjament es pot donar per altres raons, com són el color de la pell, la cultura, l’origen nacional d’una persona, la classe social o l’opció sexual.

Alguns dels comportaments que denoten que existeix un assetjament per raó de sexe són: bromes sexistes i formes ofensives per adreçar-se a la dona, comentaris i un tracte discriminatori, menyspreu pel treball que desenvolupa i aïllament.

Algunes de les formes que demostren l’existència de situacions d’assetjament laboral per raó de sexe són: acomiadaments o no renovacions de contracte per motius laborals, desvaloració econòmica i professional de feines que realitzen les dones als centres de treball o falta de promoció professional.

La segona forma més destacada de violència masclista en l’àmbit laboral és l’assetjament sexual. Aquest tipus d’assetjament apareix quan hi ha una posició de poder d’un home i la utilitza per aconseguir favors sexuals d’una dona.

Cal destacar que les situacions d’assetjament sexual són molt comunes en el mercat laboral, però també es poden donar en altres àmbits, com en l’acadèmic o en institucions encarregades del control social i del compliment de mesures penals. La qualificació o obtenció de recompenses acadèmiques, en el primer cas, i la pèrdua de llibertats poden funcionar com a mecanismes d’intercanvi perquè l’assetjador aconsegueixi els favors sexuals que pretén.

La presència de l’assetjament i la seva normalització ha estès la creença social que les dones obtenen resultats acadèmics i laborals gràcies als favors sexuals que fan a un home. Per tant, continua existint una desvaloració social respecte de les dones i dels mèrits que poden aconseguir per elles mateixes. A la vegada, aquesta creença o idea fomenta que l’assetjament sexual pugui estar més present en l’àmbit laboral.

Els mitjans de comunicació, i en concret la publicitat, els podem considerar en moltes ocasions difusors d’idees i creences que generen violència masclista entesa en el seu sentit més ampli. Els mitjans imposen de forma constant un model dels comportaments que han de tenir les dones i uns patrons de relació entre homes i dones que reprodueixen les relacions de desigualtat que ja prevalen en les nostres societats. Però sobretot la imposició d’unes normes en relació amb els ideals de bellesa configuren la realitat de la violència difosa pels mitjans. La norma d’estar prima i de tenir unes proporcions determinades del cos és una de les més imposades en les nostres societats. Això suposa la pràctica d’algunes activitats com les dietes, la cirurgia estètica, els exercicis físics, etc., i explica l’aparició de malalties com l’anorèxia i la bulímia. Per tant, la violència difosa en aquest àmbit és d’una importància cabdal. La força d’aquests patrons i d’aquestes normes de bellesa implica que són les mateixes dones les que exerceixen violència i sacrifici sobre elles mateixes.

La violència masclista també es manifesta en l’àmbit comunitari. En funció del grau dels drets aconseguits per part de les dones i de les llibertats que tinguin, la intensitat i les formes de violència en el marc de la comunitat seran unes o altres, i amb intensitats diverses.

Destaquem seguidament aquelles formes de violència masclista comunitàries més importants. Les que presentem a continuació es donen majoritàriament en la societat catalana, però algunes tenen a veure amb realitats socials i culturals d’altres països:

• Mutilació genital femenina: consisteix en l’extirpació parcial o total dels òrgans genitals externs femenins o d’altres òrgans genitals de les dones per raons culturals, religioses o d’altres amb finalitat no terapèutica. Les conseqüències d’aquesta pràctica són la invalidació per tenir un plaer sexual ple i gravíssimes conseqüències per a la salut integral de les afectades. Actualment es practica a vint-i-sis països africans i en alguns de l’Àsia. Tot i que algunes comunitats musulmanes i d’altres religions la practiquen, es pot afirmar que no és un precepte religiós.
• Infanticidi femení: consisteix a atemptar contra la vida de nenes en el moment del seu naixement o amb anterioritat a aquest. Ha estat freqüent en moltes cultures històricament, i actualment està present en algunes regions de l’Àsia.
• Matrimoni forçat: consisteix a obligar una jove a casar-se contra la seva voluntat, ja sigui fent ús de la força física, de la persuasió psicològica o imposant-se com un fet cultural normalitzat i vàlid per a tota una societat. Els matrimonis forçats suposen un atemptat contra l’autonomia i la llibertat de la persona, i en moltes ocasions són acordats per les famílies, i fins i tot en alguns casos els homes poden comprar les seves dones mitjançant subhastes o través de les mateixes famílies. La pràctica dels matrimonis forçats està molt estesa i la podem trobar en alguns països i/o regions de l’Àfrica subsahariana, del nord d’Àfrica, del Pròxim Orient i Orient Mitjà, de l’Àsia meridional, de l’Amèrica Llatina o també entre col·lectius d’ètnia gitana de diversa procedència. Els fluxos migratoris han permès que persones d’aquestes procedències desenvolupin aquesta practica en els països d’acollida. Les administracions públiques destaquen les grans dificultats per detectar aquesta practica per la manca de xarxa social, a part de la família, que tenen les dones que són forçades a casar-se; pel desconeixement dels seus drets i dels recursos socials existents; per la dependència econòmica respecte de la família de moltes d’aquestes dones i per la invisibilització amb què es produeix aquesta practica.
• Agressions sexuals: són un atemptat contra la llibertat sexual de les dones, que va sempre acompanyat de violència o intimidació. Les agressions sexuals van des de qualsevol tipus de contacte sexual no desitjat fins a l’intent de violació o la violació mateixa. Tot i que situem aquesta forma de violència en l’àmbit social i comunitari, cal destacar que les agressions sexuals han estat històricament presents, i també en l’actualitat, en l’àmbit de la parella i la família amb tota la seva impunitat. Un dels problemes que sorgeixen en identificar aquest tipus de violència és que les dones reconeguin que ha estat en contra de la seva voluntat. Per tant, és importantíssim que des de diferents àmbits, com el de l’educació o els mitjans de comunicació, s’engeguin programes de sensibilització sobre la voluntat i el consentiment de les relacions sexuals.

• La violació en situacions de conflicte armats: si bé hi ha certs acords internacionals en relació amb els conflictes armats, hem vist que en les guerres del segle XX i del segle XXI la violació de les dones no ha desaparegut. Fins i tot s’ha utilitzat com a arma de guerra contra les poblacions enemigues.
• El tràfic de dones: es produeix quan hi ha una situació de segrest i compravenda de les dones per a la seva explotació sexual o en altres tipus de treball. Les investigacions assenyalen que en tots els països occidentals hi ha dones estrangeres en situació d’exercir el treball sexual de manera forçosa, ja sigui perquè han immigrat sota engany o perquè estan il·legalment i passen a ser víctimes propícies de les persones que els asseguren la regularització dels seus papers o l’estabilització de les seves vides a canvi de treball sexual. El tràfic de dones, i en concret la situació del treball sexual format, es vincula directament amb les relacions de desigualtat que existeixen al món. En relació amb la indústria del sexe, podem afirmar que són els països europeus els que més fan ús del treball sexual i del turisme sexual, mentre que són les dones provinents dels països més empobrits les que presten serveis sexuals a ciutadans europeus, ja sigui de forma voluntària o forçada.
• Fustigació verbal al carrer: és una de les formes de violència masclista més esteses, més quotidianes i més presents en les nostres societats. Les dones constantment se senten amenaçades quan van pel carrer per insults, floretes obscenes o simples interpel·lacions ofensives que fan referència al seu cos, a la seva manera de moure’s o de vestir, etc. Amb aquestes constants interpel·lacions, els homes afirmen la seva superioritat de gènere.
• Feminicidi: es refereix a l’assassinat de les dones pel sol fet de ser dones, i es considera que és el final extrem d’un continu terror sexista sobre les dones i nenes que pot incloure una gran varietat d’abusos verbals, físics i sexuals, la tortura, l’esclavitud sexual, l’abús de menors, el maltractament físic i emocional i un llarg etcètera. Quan aquest terror té com a resultat la mort és quan apareix el feminicidi. S’acostuma a fer referència a aquest concepte quan en una societat es produeixen molts assassinats de dones. Els feminicidis constitueixen la principal causa d’assassinats de dones al món, i, a diferència dels homes, la majoria de dones són assassinades per persones conegudes, i entre elles es troba un alt percentatge de dones assassinades per la seva parella. En el cas de l’Estat espanyol, tot i les transformacions legislatives, el nombre de dones mortes per violència masclista no ha tingut un descens considerable (vegeu la figura).

Víctimes mortals per violència de gènere (2014-2013). Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Govern espanyol

Si bé és cert que les institucions públiques a Catalunya i a l’Estat espanyol han fet passos importants per afrontar el fenomen de la violència masclista amb la proposició de lleis, el desenvolupament de plans i programes i el desplegament de serveis que pretenen eradicar, prevenir i respondre a aquesta problemàtica, també ho és que en les mateixes institucions públiques, o sobre les quals hi ha una responsabilitat pública, encara es continuen produint situacions que fomenten la violència masclista o fins i tot situacions pròpiament de violència masclista.

Fixem-nos, seguidament, en els dos grans àmbits fonamentals d’atenció a la ciutadania en què es pot produir violència masclista: el sistema educatiu i el sistema sanitari.

El sistema educatiu, el sistema universitari i també altres institucions i entitats que es dediquen a l’educació no formal, com a transmissores de valors, tenen un paper fonamental a l’hora de prevenir comportaments i situacions que puguin conduir a la violència masclista. Com a futurs integradors socials cal que en prengueu consciència, perquè podeu acabar exercint la vostra professió en institucions com escoles, instituts, centres oberts i de lleure per a infants o adolescents, casals o centres d’acollida o residencials per a la protecció de menors i adolescents.

És precisament mitjançant els espais de socialització com són la família, els espais d’educació formal, els espais d’educació no formal, els grups d’iguals o els mitjans de comunicació que interioritzem elements determinants per a la nostra visió de la realitat i per als nostres comportaments i actituds.

La coeducació és un element fonamental per a la prevenció de la violència masclista en els centres escolars i en altres centres d’educació no formal. És fonamental tant perquè la convivència als centres s’escapi i defugi patrons de funcionament basats en la desigualtat de gènere com per interioritzar valors i actituds per a les persones destinatàries d’aquesta educació que quedin ben lluny de la violència de gènere.

La coeducació implica identificar quins són els elements de desigualtat de gènere i de discriminació de dones en diferents aspectes fonamentals per al procés educatiu, com serien el currículum i la programació d’activitats; el material de text, didàctic o de joc; les actituds, els comportaments i les intervencions educatives dels professionals; els càrrecs i els tipus de càrrecs que ocupen dones i homes als centres educatius i la repartició de l’alumnat o de les persones destinatàries de l’acció educativa.

Com a futurs professionals d’alguns d’aquests centres, cal que tingueu molt en compte els aspectes que acabem de comentar per poder identificar la desigualtat i la discriminació en termes de gènere i poder-les pal·liar.

Si fem referència a la violència en l’àmbit dels centres escolars és d’obligat compliment abordar l’assetjament escolar o l’anomenat bullying.

Si bé no existeixen gaires dades actualitzades sobre assetjament escolar, podem afirmar que el percentatge és més alt entre els nois, ja siguin agressors o víctimes de l’agressió. Per tant, no és en les dades on podem trobar les relacions entre assetjament escolar i violència de gènere, sinó en les característiques de la víctima i en el tipus de violència que s’exerceix.

Així doncs, en primer lloc podem afirmar que les persones que són víctimes d’assetjament escolar acostumen a allunyar-se dels cànons hegemònics associats a homes i dones. Exemple d’això serien nois que tenen una gestualitat associada a la feminitat, nois que demostren por, noies amb problemes d’obesitat, etc. En segon lloc, volem remarcar que les pràctiques de violència que exerceixen nois i noies també estan relacionades amb la construcció social del gènere. Els nois acostumen a exercir una violència més relacionada amb l’agressivitat, el prestigi, el domini, la força, etc., i en canvi les noies exerceixen una violència relacionada amb l’àmbit relacional, els rumors, la rivalitat, l’exclusió, etc.

Respecte de l’àmbit universitari, volem ressaltar que es produeix violència masclista en especial mitjançant l’assetjament laboral i l’assetjament sexual. Aquesta violència es produeix des dels llocs superiors de la jerarquia universitària, on els càrrecs són ocupats i controlats majoritàriament per homes. Això fa que en ocasions alguns homes s’aprofitin dels seus llocs de poder per desenvolupar pràctiques assetjadores contra les dones com a forma de condicionar el fet que vulguin aconseguir resultats o càrrecs en la institució.

Respecte l’àmbit sanitari podem considerar que els sistemes de salut i els serveis sanitaris estan treballant per eradicar la violència masclista quan disposen de tots els protocols perquè aquesta no es pugui donar entre personal sanitari i pacients, quan es desenvolupen programes i intervencions que tenen en compte les especificitats de les dones i quan estan capacitats per detectar víctimes de la violència masclista.

Per tant, el sistema sanitari ha de garantir l’atenció a les problemàtiques de salut pròpies de les dones que en ocasions tenen a veure amb les especificitats del cos femení i d’altres amb malalties provocades per una societat de tipus patriarcal, com serien l’anorèxia o les depressions per sobrecàrrega de treball. Finalment, cal tenir en compte aquells grups de dones que, per les seves característiques personals o per la seva situació social o legal, necessiten una atenció específica que doni resposta a unes necessitats concretes de salut. Aquest és el cas de les dones amb discapacitat física o psíquica, les dones drogodependents, les dones immigrants, les dones en situació d’exclusió social, les dones que exerceixen la prostitució, les dones d’entorns rurals o les dones grans, entre d’altres. A més, són col·lectius vulnerables a situacions de violència masclista.

A la vegada, el sistema sanitari ha de tenir, en els seus serveis, professionals formats en l’àmbit de la violència masclista que siguin capaços de diagnosticar dones que viuen aquestes situacions. Així mateix, han de disposar de serveis especialitzats per a l’atenció d’aquests casos i d’un circuit clar de derivació.

En aquest apartat us podreu adonar que el fet que en una societat hi hagi més casos de violència masclista o de gènere, la intensitat amb què es produeix i els tipus i àmbits en què apareix depèn de diferents factors de caràcter cultural, social i econòmic.

Més enllà dels factors estructurals, també existeixen factors de caràcter individual que determinen les possibilitats que aparegui aquest tipus de violència. Són els següents:

• Factors biogràfics i psicològics individuals: hi ha una sèrie de factors de caràcter individual, tant de les dones que pateixen agressions masclistes com dels homes que agredeixen, que són explicatius de l’existència i supervivència de la violència masclista. Entre els més importants podem anomenar la història biogràfica i personal en relació amb les relacions afectives i la violència. Diferents investigacions sobre violència reflecteixen que l’exposició a models violents, especialment durant la infància i l’adolescència, incrementa considerablement el risc a exercir-la i a patir-la. De totes maneres, no totes les persones que l’han patit tenen per què reproduir-la, i això dependrà de la seva resiliència i dels suports educatius i psicològics que hagin rebut al llarg de la vida.
• El reconeixement de drets i l’execució de drets per part de les dones: els drets aconseguits per les dones en una societat i el grau en què es poden exercir són elements que determinen les possibilitats de protegir-se més o menys de la violència masclista. En aquest sentit, podem trobar-nos en societats com la nostra, en què les dones tenen com a dret reconegut separar-se o divorciar-se de les seves parelles, però que, en ocasions, es veuen impedides a poder-ho fer per la necessitat de supervivència econòmica pròpia i dels seus fills. Aquest impediment impossibilita poder-se protegir adequadament de les situacions de violència masclista presents i futures.

• La polítiques familiars i laborals: absolutament relacionat amb la possibilitat d’exercir els drets que estan reconeguts, existeix la configuració de les diferents polítiques que condicionen el benestar i la qualitat de vida de les dones. Entre aquestes cal destacar la política laboral i les polítiques familiars que incideixen principalment en les possibilitats de conciliació del temps de treball productiu, de treball reproductiu i de cura i temps personal. Si bé és cert que les dones han assumit uns nous rols en les nostres societats, bàsicament incorporant-se al mercat de treball d’una forma legalment reconeguda, també ho és que el buit de cures que ha quedat a les llars no ha estat cobert ni pels homes ni per l’Estat. Això ha tingut bàsicament dues conseqüències: les dones no s’han pogut incorporar plenament en el mercat de treball (assumint jornades a temps parcial) i/o han doblat la seva càrrega de treball (treball productiu i reproductiu). Aquesta situació és desfavorable pel que fa a la violència masclista, ja que converteix les dones en més dependents de les seves parelles. Per això és tan important una política laboral i familiar que tingui en compte aquesta realitat i compensi la desigualtat existent entre homes i dones. Aquesta han de consistir en la gratuïtat i en un major nombre de serveis de conciliació i cura, en permisos de maternitat més llargs, en horaris més flexibles en el mercat de treball i en més ajuts econòmics per fills a càrrec.
• El grau de cultura patriarcal: el grau d’instauració en una societat d’unes creences i idees íntimament relacionades amb la cultura patriarcal és un element determinant de l’existència de situacions de violència masclista. Quan més instaurat estigui el mite de l’amor romàntic, la importància de comportaments diferenciats entre homes i dones i la divisió sexual del treball o l’ideal de la maternitat és més fàcil que apareguin situacions de violència masclista. Més enllà d’aquestes consideracions, cal apuntar que la violència masclista, la individual i la col·lectiva, pot augmentar també davant la seva evident pèrdua de poder i quan creix la resistència de les dones davant la dominació i l’opressió. Les creences tradicionals i algunes pràctiques ancestrals d’algunes societats poden estar relacionades amb el control i la submissió de les dones, i la seva presència incrementa pràctiques culturals que podem considerar violència masclista, com seria la mutilació genital de les nenes.
• La participació social de les dones en la vida pública: en general, el grau de presència de les dones en la vida pública, i per tant la seva presència en el mercat laboral, en l’àmbit associatiu, en la vida política i en l’àmbit públic també és un element determinant per a l’aparició de la violència masclista. La presència de les dones en la vida pública i el grau de capacitat que tinguin en la presa decisions en els diferents àmbits és determinant per a l’eradicació i la disminució de la violència masclista, tant a nivell col·lectiu com a nivell individual. Participar individualment en la vida pública permet ampliar el capital social i també poder compartir situacions d’angoixa, de malestar i d’abús que es poden viure en l’àmbit personal. La presència de dones en diferents àmbits permet l’explicitació de quines són les seves necessitats i els seus drets.
• La legislació i la política pública en relació amb la violència masclista: el fet que existeixi una legislació que doni resposta al fenomen de la violència masclista és de cabdal importància per prevenir i evitar situacions d’aquest tipus. Cal una legislació que permeti un abordatge d’aquesta problemàtica com una qüestió estructural de les nostres societats que cal tractar transformant les relacions de gènere que la causen i actuant des d’un punt de vista preventiu en diferents àmbits i que garanteixi una atenció a les dones que la pateixen i possibiliti els recursos necessaris per a processos de recuperació i apoderament, després que s’hagin viscut situacions de violència masclista. Una legislació que entengui la violència masclista com una situació de delicte del qual són víctimes algunes dones i a la qual cal donar resposta des del punt de vista de la seguretat individual i de la penalitat no afavorirà una disminució de les situacions de violència masclista.
• La presència del moviment feminista: l’existència d’un moviment feminista que reflexioni sobre la realitat de les dones en una societat; que en reivindiqui els drets; que denunciï la falta de polítiques o de recursos o els abusos comesos respecte de les dones; que qüestioni decisions governamentals que afectin les dones; que potenciï la recerca i la investigació sobre tot allò que té veure amb els drets de les dones i que desenvolupi pràctiques transgressores i trencadores amb el constructe de gènere és determinant per a l’avenç o el retrocés de la violència masclista. Ha estat principalment aquest moviment el que ha treballat perquè avui fins i tot els governs públics entenguin que la violència masclista és un problema social, a la vegada que estructural.

Al moviment feminista cal sumar-hi a un moviment d’homes que plantegen la necessitat d’un nou model de masculinitat i que es mostren contraris al model hegemònic de masculinitat vigent actualment: violent, agressiu, dominant… Així mateix, defensen que els homes han d’ocupar l’espai emocional i de la cura dels altres en situació d’igualtat amb les dones.

Com a integradors socials cal que conegueu diferents tipus d’indicadors que ens poden donar una primera alerta que existeix una situació de violència masclista i que ens permetran fer un primer diagnòstic sobre la possible existència d’aquestes situacions.

En primer lloc, cal que conegueu possibles comportaments d’un home agressor que exerceix violència masclista. El fet de poder-los identificar veient la relació de parella o bé pel relat que facin les dones o els fills de les dones o altres familiars sobre la relació us pot donar els primers senyals d’alerta de la possible existència d’una situació de violència masclista. A la taula es poden veure els principals indicadors que en una relació de parella existeix una situació de violència masclista, amb exemples de la conducta de l’agressor per cada un dels indicadors.

Més enllà dels indicadors relacionats amb el comportament de l’home agressor, existeixen també indicadors relacionats amb l’àmbit de la salut física de la dona, de la seva salut psíquica i de les seves relacions amb l’entorn que també us poden ajudar a detectar que una dona està vivint una situació de violència masclista. Com a professionals de la intervenció social cal que estiguem atents als comportaments relacionals i a les actituds individuals per poder fer diagnòstics que s’aproximin a la realitat.

La violència masclista té greus repercussions tant immediates com tardanes, i tant de tipus físic, si s’han viscut situacions de violència física, com de tipus emocional i psicològic. La violència de gènere arriba a destruir la dignitat de les dones i representa la violació dels drets humans i les llibertats.

Tots els tipus de violència masclista, es donin en l’àmbit en què es donin, suposen un dany emocional molt important per a les dones. En aquest apartat ens centrem en la violència masclista que es dóna en l’àmbit de la parella i/o familiar, perquè és la que ha estat més investigada i sobre la qual es té més informació.

Com a futurs integradors socials us trobareu davant moltes dones que pot ser que hagin viscut situacions de violència masclista; conèixer les repercussions que pot tenir per a elles i els danys que els suposa pot ajudar-vos a fer millors deteccions i intervencions.

Les conseqüències més freqüents de la violència masclista contra les dones són:

• Por: la dona ha sofert amenaces contra ella i contra els seus fills i pot tenir por de les represàlies o que la situació de violència es pugui tornar a produir. La por pot actuar com un mecanisme que impedeixi denunciar o trobar el camí de sortida a la situació de violència masclista.
• Trauma: les dones que han viscut situacions de violència masclista presenten trastorn posttraumàtic, que es caracteritza per la reexperimentació del succés viscut mitjançant somnis, records, flashbacks, etc.; l’intent d’evitar els estímuls associats al trauma i un augment de la inquietud associada al trauma es manifesta mitjançant l’insomni, la irritabilitat, la incapacitat de concentrar-se, la hipervigilància, els sobresalts exagerats, etc. Aquesta situació implica problemes per desenvolupar-se en la vida quotidiana i laboral.
• Vergonya i frustració: la dona sent vergonya de viure aquesta situació, creu que només li passa a ella i que ha fracassat en el seu projecte més important, la parella i la família. A vegades, la vergonya té a veure amb el fet d’haver suportat aquesta situació durant molt de temps i no haver-ne pogut sortir.
• Autoengany, rebuig i minimització: la víctima desenvolupa una fe respecte del maltractador, suposant que deixarà d’agredir-la. També en ocasions rebutja o minimitza el perill que corre, i fins i tot de vegades justifica i exculpa l’agressor. Això no deixen de ser mecanismes d’autoprotecció que ajuden a reduir el seu nivell d’ansietat i de col·lapse emocional, però aquest fet augmenta el seu risc vital a mitjà i a llarg termini, perquè contribueix a fer que la situació segueixi igual.
• Culpabilització: la dona assumeix la responsabilitat del que li passa i es responsabilitza d’allò que l’agressor li retreu i li assenyala que no fa bé. En ocasions, arriba a pensar que s’ho mereix. La necessitat de cuidar, de ser bones mares i de mantenir unida la família, com a mandats socials de l’ideal femení, actuen com a forces en el manteniment d’aquestes respostes. A la vegada, la culpabilització actua com a mecanisme d’autoprotecció però impedeix la protecció real de la situació, al mateix temps que evita que la dona pugui trobar un camí de sortida al maltractament.
• La indefensió apresa: és la sensació de la dona de no tenir capacitat de control davant la violència de la seva parella. El fet que les respostes violentes apareguin de manera aleatòria fa que acabi pensant que no hi pot fer res, amb la qual cosa apareix una sensació de desesperança, de submissió i de passivitat que dificulten el procés de presa de decisions.

• Debilitament de l’autoestima i deteriorament de la personalitat: en moltes ocasions, el menyspreu, la crítica i la desvaloració que ha suposat el maltractament acaba convertint-se en una desvaloració personal interior. La dona comença a adaptar la seva autoimatge a allò que expressa el maltractador, i això contribueix a fer que ella mateixa arribi a autoinculpar-se per les agressions i a compartir el menyspreu de l’agressor per ella mateixa. També acostuma a produir-se el naixement d’una incapacitat per prendre decisions, fet que dóna lloc a una major impossibilitat perquè la dona pugui sortir de la situació de violència masclista en la qual es veu immersa.
• Aïllament social: si el maltractament que rep inclou el control dels seus moviments i les seves relacions, i a això li sumem el debilitament de l’autoestima, apareix el maltractament, que inclou la pèrdua de relacions socials.
• Avortaments, malformacions de fetus i riscos per a la salut de la mare: diversos investigadors assenyalen que el percentatge de dones que són maltractades durant els seus embarassos és alt, i això pot tenir repercussions molt clares sobre la seva salut i sobre la formació i la supervivència del fetus.
• Danys causats sobre els fills: més enllà de les seqüeles que deixa la violència masclista sobre les dones, cal avaluar quines conseqüències té per als seus fills i per a l’entorn familiar en general. La violència masclista pot suposar un dany psicològic per als fills que han viscut amb l’agressor i que l’han rebut o presenciat. La vivència d’aquesta violència pot suposar un risc d’alteració del desenvolupament integral (retards maduratius, problemes emocionals i problemes de conducta) i un dany per l’aprenentatge de la violència i l’aparició que pot tenir en relacions futures, ja sigui en el lloc de víctima o en el d’agressor. L’estat físic i emocional de les dones, danyat per la situació de violència, dificulta poder atendre adequadament les necessitats dels seus fills.
• Danys físics: les repercussions del maltractament també poden ser físiques, com per exemple embarassos no desitjats, transmissió de malalties sexuals, etc., a causa de l’abús sexual o d’altres danys físics com ara ferides, fractures i un llarg etcètera si el maltractament ha estat físic.

La violència masclista és un fenomen de les nostres societats que travessa classes socials i edats; per tant, és difícil determinar quins són els grups socials o els moments a la vida en què és més possible que es visqui aquesta situació. Com heu anat veient al llarg d’aquesta unitat, totes les dones estan exposades a aquesta violència amb major o menor intensitat i en diferents àmbits de la seva vida. I ens atreviríem a afirmar que totes les dones han viscut, viuen o viuran intents de violència masclista a diferents nivells.

• Dones d’origen immigrant: el fet de ser dona d’origen immigrant pot ser un factor de vulnerabilitat davant la violència de gènere. Diversos són els factors que expliquen que siguin més vulnerables. En primer lloc, l’augment de les tensions i de dificultats de la vida personal i familiar que pot suposar el fet migratori sumat a una major dependència del marit a causa d’una falta d’entorn familiar i social, que augmenta la vulnerabilitat davant l’aparició de la violència masclista. En segon lloc, el fet que la legalitat d’estar en un país depengui en molts casos del matrimoni també fa augmentar les possibilitats de no poder-se protegir de la violència masclista. I finalment, el desconeixement de l’idioma i/o de la xarxa d’atenció a situacions de violència masclista les col·loca encara més en un lloc de vulnerabilitat.

• Dones en situació d’exclusió social: les situacions d’exclusió social entesa com la desvinculació de les persones de l’àmbit productiu i laboral, com la pèrdua de drets bàsics com a ciutadà i la no-participació en l’àmbit públic i la pèrdua de lligams amb una xarxa social, vulnerabilitza les dones que la pateixen i les deixa amb una major situació de desprotecció davant la violència masclista. Al mateix temps, la variable “dona” també augmenta les possibilitats que apareguin situacions d’exclusió social a causa d’una manca de polítiques compensadores de la desigualtat de gènere.

• Dones amb diversitat funcional: el fet de ser una dona que es troba en una situació de diversitat funcional a causa d’una malaltia, d’un accident o del mateix procés natural d’envelliment també genera una major possibilitat que aquestes dones puguin patir situacions de violència masclista. Diversos són els factors explicatius de la major vulnerabilitat en què queden situades aquestes dones. En primer lloc, la discriminació de drets que pateixen a causa d’una falta de polítiques públiques que siguin compensatòries davant la seva realitat i les funcions que poden exercir en comparació amb altres persones. En segon lloc, la mirada social fòbica i la desvaloració social que pateixen les situa, encara més, en un lloc de major vulnerabilitat. Pel fet de ser dones s’incrementa aquesta desvaloració, perquè socialment es considera que no estan o no poden fer front al paper tradicionalment assignats a la condició de dona. En tercer lloc, el fet de considerar que aquestes persones tenen una falta de poder per defensar els seus drets i el fet de percebre’s un risc més baix a l’hora de ser descobert com a agressor incrementa les possibilitats que es produeixi violència contra elles. En quart lloc, la consideració social, més o menys inconscient, que la vida d’aquella persona val menys disminueix el possible sentiment de culpa de l’agressor. En cinquè lloc, i bàsicament en l’àmbit residencial, la falta de recursos d’atenció, la falta de capacitat de decisió en la vida del centre i la desigualtat de poder que s’hi inscriu entre treballadors i persones amb discapacitat també vulnerabilitza les persones davant la violència i en el fet de rebre-la.
• Dones que exerceixen com a treballadores sexuals: la falta d’un marc legal que reconegui els drets laborals de les treballadores sexuals les converteix en un col·lectiu molt més vulnerable a la violència. La manca de legalització del seu treball augmenta les possibilitats que els homes, en diferents graus, puguin cometre abusos de diferents tipus respecte del seu treball i dels seus cossos. D’una banda, aquest buit legal genera la possibilitat que existeixin proxenetes que controlen el treball, l’economia i els cossos de les dones que es dediquen al treball sexual. De l’altra, permet que els clients també en puguin abusar. A més de tot això, volem afegir que dins el pensament i en el marc del moviment feminista hi ha un debat molt profund respecte de si la prostitució és una forma de violència contra les dones o si s’ha de considerar un treball més i que, per tant, és necessari regularitzar-lo per garantir els drets laborals i de salut de les dones que l’exerceixen. Una part del feminisme considera la prostitució com una forma d’agressió a les dones i creu que cal combatre la prostitució forçada i que la regulació d’aquest negoci ajuda a legitimar una forma de violència contra les dones. Una altra part del feminisme pensa que la prostitució ha de ser una opció laboral lliure i creu que cal acabar amb la prostitució forçada, però que és necessari regularitzar el treball sexual. A pesar d’aquest intens debat, tots els grups feministes i associacions estan d’acord que s’elaborin lleis que no criminalitzin, marginin i estigmatitzin les treballadores sexuals i que ajudin a defensar els seus drets.

Per poder entendre la violència i els maltractaments cap a les persones grans és molt important entendre el context social i cultural en què es produeixen. Durant la segona meitat del segle XX ha tingut lloc un important augment demogràfic de la gent gran gràcies als avançaments en el món científic, tecnològic i mèdic. A més a més, es preveu que aquest envelliment progressiu de la població continuï succeint. Les persones més grans de 60 anys passaran de 600 milions a gairebé 2.000 milions l’any 2050. Tanmateix, aquest increment serà més pronunciat als països en desenvolupament, on s’espera que la població anciana es quadrupliqui en els pròxims cinquanta anys.

A més a més, a aquest canvi demogràfic cal sumar-hi una important transformació en l’estructura i la funció de la família, que havia estat la institució encarregada tradicionalment de tenir cura de les persones grans.

El principal canvi ha estat la incorporació de la dona al mercat laboral, un mercat que col·loca una part de la població, i en especial les dones, en una situació de precarització de les seves vides. Aquesta incorporació a l’àmbit laboral ha suposat un buit de cures a les llars que no ha estat substituït per unes polítiques rellevants i suficients d’atenció a la gent gran i a la dependència. Altres canvis que han accentuat que les persones grans necessitin avui altres formes de cura que no depenguin de la família ha estat el procés de nuclearització que han viscut les llars. Això ha donat lloc al fet que cada dia siguin més les persones grans que viuen soles.

Tot plegat deixa un buit important respecte de qui té l’obligació d’atendre les necessitats de les persones grans, com ho ha de fer i quins són els mitjans més adequats per fer-ho. Les dones, a més a més, han estat les que han acabat sobrecarregant-se de feina, responsabilitzant-se de les tasques fora de la llar i de la cura de les persones grans i en situació de dependència.

També cal ressaltar que l’allargament de la vida sovint va acompanyat d’un major desgast físic i psíquic de les persones, la qual cosa deriva cap a un major nivell de dependència i vulnerabilitat a mesura que passen els anys, i això provoca que les necessitats de cura augmentin encara més.

Finalment, la urbanització de les nostres societats i l’extensió del capitalisme en busca del màxim benefici i d’una major productivitat ha relegat a un segon pla aquells grups de persones que són econòmicament improductives, considerant-les desproveïdes de valor i una càrrega tant per a la família com per a la societat. D’aquesta manera, ha aparegut el fenomen de l’edatisme.

Els mites i els estereotips difosos sobre la vellesa provoquen l’aparició d’actituds negatives i afavoreixen la infravaloració, tant per part de la societat com per part de la mateixa gent gran. És així com les persones grans poden acabar desenvolupant un sentiment d’inutilitat i de nosa que tingui conseqüències sobre la seva salut física i psíquica. Alguns dels principals estereotips respecte de les persones grans són que suposen una càrrega, que són dependents, improductives i amb un alt grau de passivitat i de tristesa.

Tanmateix, és en aquest context i sota aquesta imatge de l’envelliment que sorgeix la realitat del maltractament a la gent gran. Es tracta d’una realitat poc reconeguda i molt oculta socialment, però que comença a aflorar amb tota la seva càrrega dramàtica i quotidiana. Els maltractaments que les persones grans pateixen per part dels seus cuidadors, familiars, institucions i d’altres indiquen la necessitat d’engegar polítiques de prevenció i atenció davant aquestes situacions.

Per poder fer una adequada definició de qui és la gent gran cal adonar-se que no és un grup homogeni. En general, podem dir que dels 65 als 75 anys es gaudeix d’autonomia econòmica i personal i, per tant, la vellesa no és una etapa de la vida que vagi directament associada a una situació de dependència, encara que n’augmenten les possibilitats.

Respecte dels maltractaments a la gent gran, se n’han fet diverses definicions, de les quals volem destacar les següents:

• “Qualsevol acte o omissió que generi un dany, intencionat o no; que es produeixi en el medi familiar, comunitari o institucional; que vulneri o faci perillar la integritat física o psíquica, el principi d’autonomia o la resta dels drets fonamentals de l’individu, i que es pugui constatar de manera objectiva o percebre de manera subjectiva independentment de la intencionalitat o no de l’entorn en què es produeixi” (Declaració d’Almería, 1995. I Conferencia Nacional de Consenso sobre el Anciano Maltratado: http://goo.gl/uLwlvv).
• “Acció única o repetida, o la manca d’una resposta adequada, que es produeix en qualsevol relació en què hi hagi una expectativa de confiança i que provoca danys o angoixa a una persona gran” (OMS, Universitat de Toronto i de Ryerson, INPEA; Declaració de Toronto per la prevenció global del maltractament a les persones grans, 2002: http://goo.gl/Pm9QUN).
• L’Action on Elder Abuse (http://www.elderabuse.org.uk/) del Regne Unit defineix el maltractament a la persona gran com “un acte, únic o reiterat, o omissió que causa dany o aflicció a una persona gran i es produeix en el si de qualsevol relació on existeixi una expectativa de confiança”.

El tipus de maltractament cap a la gent gran no difereix gaire dels tipus de maltractament que es defineixen en el cas de la infància i les dones. Però per les condicions físiques, de vida i socials de la gent gran destaca un tipus d’abús, menys existent en els altres dos grups col·lectius, que és l’abús econòmic.

Els diferents tipus de maltractament són:

• Maltractament físic: es produeix quan hi ha ús de la força física que provoca una injúria, ferides, dolor, lesions corporals o una discapacitat a una persona gran. Exemples de maltractament a la gent gran d’aquest tipus serien: lligar de forma innecessària o sense mides de subjecció recomanades, l’ús de fàrmacs sense control mèdic (sedació no justificada), l’alimentació forçada o els càstigs físics.
• Abús econòmic i material: es produeix quan s’impedeix l’ús i el control dels diners per part de la persona gran, es fa un xantatge emocional per aconseguir diners o es porta a terme qualsevol acte il·legal i inadequat per aconseguir diners i béns de la persona gran. Exemples d’abús econòmic serien: negar a la persona gran l’habitatge, ocultar els béns materials, fer un robatori de pensions o diners, fer mal ús o abús dels diners i coartar la gent gran perquè firmi contractes o assigni poders notarials, compri béns o faci canvis en el seu testament.
• Maltractament psicològic: es defineix com l’acció d’infligir pena, dolor, estrès o angoixa a través d’accions expresses, verbals o no, a una persona gran. Exemples d’abús psicològic són: la censura, l’assetjament o la intimidació verbal, amenaces d’abandonament i institucionalització, amenaces de càstig, la infantilització de la gent gran, aïllar la persona gran de la família, els amics o les activitats, i la falta d’intimitat.
• Abús sexual: es defineix com el contacte sexual no consentit de qualsevol tipus amb una persona gran.
• Abandonament o negligència: es defineix com el rebuig, la desatenció o el fracàs de complir qualsevol part de les obligacions o les responsabilitats per part de la persona que cuida. L’abandonament pot ser actiu o passiu, i intencional o no intencional. El fet de forçar un ingrés residencial sense el seu consentiment es podria arribar a considerar part d’aquest tipus de maltractament. La negligència pot ser física o psicològica. Exemples del primer cas serien: la no-aplicació de cures sanitàries, l’administració incorrecta de la medicació, la no-administració de menjars i hidratació necessària, la falta d’higiene, no proporcionar ajudes físiques que necessita o les mesures de seguretat. Exemples de negligència psicològica serien: deixar la persona gran durant períodes llargs de temps sola, ignorar-la o no proporcionar-li la informació que necessita.

Totes les formes de maltractament connoten una vulneració dels drets molt importants, com per exemple la pèrdua de dret a la intimitat, a la privacitat, a les pertinences, la falta de consideració als seus desitjos, etc.

Com a integradors socials que podreu treballar en serveis i recursos que atenen les persones grans és molt important que conegueu aquells indicadors que ens assenyalen que pot existir una situació de maltractament, per acció o omissió, ja sigui en l’àmbit familiar o institucional. Existeixen diferents indicadors segons cada tipus de maltractament i alguns d’específics per l’àmbit residencial que ens alerten que en una determinada institució es poden donar aquestes situacions.

Si bé és en les llars i en l’àmbit familiar on es produeixen la majoria de maltractaments, també, cal que està molt atents en l’àmbit institucional o en l’àmbit del serveis que atenen les persones grans com són els centres de dia o les residències. Passem, ara, a definir-los:

• Maltractament en l’àmbit domèstic i familiar: maltractament dut a terme per les persones que viuen en el mateix domicili o que hi tenen una relació quotidiana de confiança i/o familiaritat. Els maltractaments en el domicili el solen dur a terme els fills, i més rarament els cònjuges i altres familiars. No obstant això, els maltractaments també poden ser de veïns o d’altres coneguts.
• Maltractament en l’àmbit institucional: és tota acció o omissió relativa a una persona resident en una institució que causa perjudici o que la priva de la seva autonomia. La vulnerabilitat de persones grans que viuen en centres residencials augmenta quan es troben en una situació de dependència física, cognitiva i psíquica. En el marc de les institucions existeixen diferents factors que poden contribuir al bon tracte i a la prevenció dels maltractaments institucionals, entre els quals hi trobem: l’acompliment de les normatives; la ràtio de les diferents categories professionals per garantir una atenció de qualitat, les condicions laborals i la formació dels treballadors; les condicions d’habitabilitat i la ubicació dels centres; l’atenció de les necessitats físiques, socials i psicològiques de les persones en la seva globalitat; la coordinació, l’organització i la supervisió de l’atenció, i la quantitat i qualitat dels recursos.
• Maltractament estructural: es produeix per una falta de polítiques socials i de salut adequades; per un sistema de seguretat social i de pensions insuficient, sobretot amb les dones; per un mal exercici i l’incompliment de les lleis existents i per la presència de normes socials, comunitàries i culturals que desvaloren la imatge de l’adult gran, que causen perjudici a la seva persona i que s’expressen socialment com a discriminació i estigmatització.

Són diversos els factors de risc que poden donar lloc a situacions de maltractament de la gent gran. Els factors poden està relacionats amb les condicions de la mateixa persona, amb la persona cuidadora i amb el context social en general.

• Els factors de risc relacionats amb la persona gran estan lligats, principalment, al seu estat de salut. Un estat de salut deficient, ja sigui físic, psíquic o cognitiu, que tingui com conseqüència un major grau de dependència de la persona gran a l’hora de dur a terme les activitats més bàsiques de la vida diària, col·loca la persona en un lloc de considerable vulnerabilitat que deixa més espai a possibles abusos de poder o al maltractament. Una altra variable clau per analitzar les possibilitats de risc de maltractament és el grau d’aïllament social de la persona gran i, per tant, les possibilitats de contacte fora de l’àmbit familiar. Per tant, el contacte amb professionals o amb persones conegudes, com els amics i veïns, són importants elements de protecció per a una persona gran. La variable econòmica també pot ser determinant en les possibilitats d’existència de situacions d’abús o violència: el fet que la persona gran tingui estalvis o alguns béns i propietats la pot col·locar en un lloc de vulnerabilitat, a la vegada que una dependència econòmica de la persona gran respecte de la persona cuidadora o de la seva família també es pot convertir en un important factor de risc. A la vegada, la por que pot sentir la persona gran pot tenir un paper molt desfavorable. La por del què diran o de represàlies, la por que la situació pugui empitjorar, la por d’anar a una residència i perdre casa seva o la por de perdre el contacte amb els néts són exemples de factors que aturen la denúncia del maltractament. Finalment, la inconsciència del maltractament, la creença de viure una situació merescuda o la vergonya i el sentiment de culpa respecte de l’actuació dels seus fills, si és el cas, també expliquen que els maltractaments es puguin continuar reproduint.
• Els factors de risc relacionats amb la persona cuidadora són també molt diversos. La capacitat de tenir cura de les persones grans depèn d’elements tan fonamentals com l’existència d’una sobrecàrrega física o emocional per a la persona cuidadora, la capacitat de suportar emocionalment les cures, les habilitats necessàries per desenvolupar les cures que requereix la persona gran, o el grau de comprensió de la malaltia o de la situació de dependència. També l’aïllament social o el grau de suport per part d’altres persones, o fins i tot per part de l’Administració, a la persona cuidadora, determina que es pugui produir una situació de risc social o no. A la vegada, tant l’estat de salut física com psíquica de la persona cuidadora com la seva relació amb substàncies addictives seran factors condicionants. Finalment, la trajectòria de la relació entre la persona cuidadora i la persona gran també marcarà la possible presència o no d’una situació de maltractament.
• Els factors de risc relacionats amb l’entorn social tenen a veure bàsicament amb la construcció social compartida que hi ha respecte de la vida i la funció de les persones grans. El fenomen de l’edatisme, que implica una sèrie d’idees que giren entorn de la falta de vàlua i servei de la gent gran, ens explica aquesta realitat. La política pública de protecció, de prevenció i d’atenció de les persones grans que han patit violència és, una vegada més, determinant.

Diferents investigacions demostren que el 80% dels maltractaments que es produeixen contra les persones grans són contra les dones. Per tant, volem apuntar que tot i que no hi ha estudis importants sobre violència masclista i violència contra la gent gran, és una línia d’anàlisi molt interessant per entendre aquestes relacions. Així mateix, més del 50% dels casos de maltractaments són infligits pels fills. Els estudis també demostren que el maltractament que més preval és la negligència física, seguida pel maltractament psicològic, l’abús econòmic i l’abús físic. La presència d’un maltractament no exclou l’existència d’un altre tipus.

La situació de maltractament envers la gent gran té conseqüències similars a les que té el maltractament envers altres grups socials. A més a més, aquestes repercussions no fan més que accentuar una major posició de debilitat de la persona afectada, que deixa oberta la possibilitat que es puguin reproduir, amb més facilitat, situacions de violència. Exemples d’això serien l’empitjorament de l’estat de salut físic o psíquic, o un major aïllament social. Passem ara a destacar algunes de les repercussions més rellevants:

• Repercussions físiques: les situacions de maltractament físic, abús sexual i negligència poden donar lloc a conseqüències de tipus físic, com la desnutrició, la deshidratació, les fractures, els blaus, els hematomes… En general, els maltractaments augmenten la morbilitat, al mateix temps que redueixen l’esperança de vida i augmenten les possibilitats de mortalitat i la utilització i un augment freqüent d’hospitalitzacions.
• Trastorns psicològics: qualsevol tipus de maltractament dóna lloc a repercussions de tipus psicològic, com l’ansietat, la depressió, la manca d’autoestima, la irritabilitat o fins i tot els intents de suïcidi. Aquests trastorns acostumen a produir disfuncions físiques en diverses zones de l’organisme de la persona, provocant-li marejos i mal de cap o bé trastorns de l’alimentació.
• Repercussions socials: les situacions de maltractament deixen les persones grans en una situació d’aïllament social.
• Vulneració de drets: els maltractaments signifiquen una absoluta vulneració dels drets de les persones grans (dret a la dignitat, dret a l’autonomia, dret a la presa de decisions i a ser respectats els desitjos, dret al benestar i un llarg etcètera).