Resum

La tasca dels integradors es troba lligada a la facilitació de la inclusió de les persones.

Les persones i els grups en situació d’exclusió social no estan fora de la societat.

Les societats i les cultures no són entitats simples i homogènies. La diversitat i les diferències les componen. Cadascun dels seus individus presenta un seguit de trets que el caracteritzen i el defineixen de manera singular.

Tota societat estableix uns sistemes de classificació de les diferències que atorga un valor social divers a determinats trets característics. Fins i tot pel que fa a determinades diferències les considera marginals, indesitjables i fora de la normalitat. Així, tota societat s’ordena a partir de la consideració d’un seguit de trets que entén com a normals i d’altres que considera anormals.

Podem distingir entre identitat individual i identitat social:

• La identitat individual correspon a l’experiència i la imatge que els subjectes tenen d’ells mateixos.
• La identitat social consisteix en el conjunt de característiques que la societat reconeix i atribueix als individus.

La identitat té un caràcter relacional. La nostra experiència del que som depèn en molt bona mesura de les relacions socials que establim i, fonamentalment, del reconeixement que rebem dels altres.

Totes les persones són socialitzades en entorns que posen a la seva disposició un seguit d’imatges, creences, experiències, paraules i categories, que determinen la nostra percepció del món. Jutgem el que som, el que vivim, el que ens passa, el que desitgem i allò que són els altres a partir d’aquest conjunt de significants socials. Aquests constitueixen el que Rodrigo anomena el nostre referent cultural.

Un estereotip és un conjunt estable de creences i idees preconcebudes que els membres d’un determinat grup comparteixen sobre les característiques d’altres grups (Guirdham, 1999: 161).

Els prejudicis són l’acte de jutjar les persones abans de disposar d’una informació completa sobre les mateixes.

Els mecanismes de discriminació social de les persones depenen sovint d’actes on les prejutgem, fent servir en la majoria dels casos estereotips que els assignen atribucions negatives.

L’alteritat es genera a partir de sistemes de classificació social i de les desigualtats en el repartiment de recursos materials, econòmics i culturals. Els primers atribueixen, en l’ordre simbòlic, propietats estigmatitzadores a determinats individus i grups socials, fet que provoca situacions de desavantatge que es veuen agreujades pel desigual repartiment de recursos.

Aquesta alteritat correspon a totes les diferències que, allunyant-se de la norma social, són observades com a alienes, no pròpies, fins i tot anormals o desviades. Les persones que presenten o es considera que representen aquests trets marginals poden conèixer situacions de desavantatge social.

El mateix funcionament econòmic i material de les societats provoca que algunes característiques dels individus es puguin traduir en situacions de desavantatge, pel fet que les persones que en són portadores no poden participar amb igualtat de condicions dels mecanismes de promoció i benestar socials.

En un extrem, les societats poden reaccionar estigmatitzant l’alteritat, perseguint-la, apartant-la de la vida social o tancant-la en institucions. En un altre extrem, les societats poden mirar d’acollir aquesta alteritat tot transformant les condicions que els generen desavantatges i/o desigualtat. En un terme mitjà es trobarien situacions on si bé no es rebutja i s’aparta l’alteritat del cos social, les societats generen circuits específics per tractar-la, mantenint-la sovint novament apartada del medi social.

La naturalització de l’exclusió consisteix a considerar les situacions de desavantatge com a naturals, inevitables o, en molts casos, culpar les mateixes persones que la pateixen de ser els únics responsables de la seva situació.

És la mateixa societat qui col·loca les persones en situació d’exclusió. Les persones no neixen o es converteixen en excloses de manera natural o irreversible.

El que passa a ser una norma, i, en conseqüència, es considera normal, pot variar molt entre diverses cultures, d’un moment històric a un altre, o, simplement, en una mateixa societat d’una classe social a una altra.

D’acord amb Durkheim, els desviats no són cossos aliens al conjunt de la societat. Al contrari, ocupen un lloc de centralitat en el sistema social. Els desviats tenen una funció social, representen l’ocasió que la societat reforci els seus llaços socials i defineixi amb major claredat els seus límits morals.

Per a Merton la societat no tan sols reprimeix en certa forma les conductes, sinó que també les estimula. La mateixa estructura del funcionament socioeconòmic distribueix de forma desigual els recursos materials i culturals necessaris per assolir les metes socials. Aquest fet provocaria que els individus que no disposen de mitjans legítims adoptessin sovint conductes desviades amb l’objectiu d’assolir els fins socialment reconeguts com a desitjables.

Segons la teoria de les subcultures, la desviació social és la resposta d’adaptació que determinats grups socials desafavorits es veuen obligats a fer davant la impossibilitat d’accedir als béns socials amb un mitjans considerats legítims i que el desigual repartiment social no posa al seu abast.

Per a Clifford Shaw, tant la conducta desviada com la conducta normal s’aprenen.

D’acord amb la teoria de l’etiquetatge, no és tant que el control social serveixi al propòsit de perseguir els actes desviats, sinó que és el mateix control social qui, en definir i normativitzar algunes conductes com a normals, genera les desviacions. La desviació és una construcció social i el desviat és aquell a qui alguna institució de control social li atribueix una conducta desviada, li assigna aquesta etiqueta.

Goffman va destacar la importància que té en el subjecte assenyalat com a desviat aquest procés d’estigmatització per a la seva identitat. Un individu o grup assenyalat com a desviat veu afectada la seva autoimatge, fet que condiciona la seva participació social. Fins i tot pot provocar que orienti la seva conducta futura al voltant d’aquesta identitat deteriorada, que pot provocar que en certs aspectes se senti inferior o anormal i que interioritzi com a propis aquells atributs degradants que li han estat assignats.

La criminologia crítica estudia els processos que les institucions realitzen per criminalitzar individus i conductes qualificant-los com a desviats.

Foucault parteix de comprendre que el poder cerca bàsicament la docilitat política i la utilitat econòmica dels individus, i ho fa exercint el seu control sobre el discurs científic i econòmic, sobre la medicina, la clínica, la justícia i l’emergència d’institucions per tractar i/o recloure els desviats o anormals.

La pobresa s’entén com la manca de recursos econòmics o la privació de béns. Es pot distingir entre pobresa absoluta, pobresa relativa i pobresa subjectiva:

• La pobresa absoluta es refereix a aquelles situacions en les quals no es poden satisfer un mínims vitals per a la subsistència.
• La pobresa relativa és aquella situació on les persones no poden accedir a un nivell de vida econòmic mínimament adequat al marc territorial on viuen.
• La pobresa subjectiva es pot definir com la percepció que les persones tenen de la seva situació econòmica d’acord a si aquesta els permet satisfer les seves necessitats personals.

Les administracions tenen un paper determinant a l’hora d’atendre les situacions de pobresa, redistribuint els recursos econòmics i garantint determinades rendes a alguns col·lectius.

Amb l’expressió noves pobreses s’al·ludeix a fenòmens socials d’exclusió i situacions de desavantatge que no tenen per què presentar entre els seus factors explicatius qüestions relacionades amb les limitacions de renda.

En les darreres dècades, les societats han experimentat diverses transformacions lligades a l’augment de situacions de precarietat i manca de seguretat, canvis en els models de família, del mercat de treball i el conjunt de l’esfera productiva, la progressiva atomització de les relacions socials i la desaparició o transformació d’ancoratges comunitaris fonamentals. Totes aquestes transformacions contribueixen a l’emergència del que es coneix com a noves figures de l’exclusió social.

La privació s’entén com la situació de manca de recursos econòmics, de determinats béns socials i culturals (salut, habitatge, educació…) o del reconeixement social i la incapacitat d’exercici dels drets fonamentals.

Les trajectòries de vida es poden definir com la seqüència completa d’esdeveniments vitals que se succeeixen al llarg de la vida d’una persona. Actualment, s’observa una tendència que els individus experimentin diversos moments de ruptura en les seves trajectòries de vida.

Segons Castel, es poden distingir tres graus o formes que històricament ha tingut l’exclusió social:

• Exclusió com a sostracció completa de la comunitat
• Exclusió social com a reclusió, amb el recurs de la construcció d’espais tancats en el si de la comunitat
• L’exclusió com a assenyalament i atribució d’un estatut especial a certes poblacions (alteritat)

D’acord amb Bel Adell, es poden distingir tres dimensions en l’exclusió social:

• La dimensió estructural, que té a veure amb el funcionament social i econòmic.
• La dimensió relacional, que té a veure, en aquest cas, amb els vincles que les persones estableixen.
• La dimensió subjectiva, que està relacionada amb com el subjecte viu la seva situació de vulnerabilitat.

Per a Subirats, l’exclusió social es defineix com una situació concreta fruit d’un procés dinàmic d’acumulació, superposició i/o combinació de diversos factors de desavantatge o vulnerabilitat social que poden afectar persones o grups, i que generen una situació d’impossibilitat o dificultat intensa d’accedir als mecanismes de desenvolupament personal i inserció sociocomunitària i als sistemes preestablerts de protecció social.

L’exclusió social presenta aquestes característiques:

• Multifactorial
• Dinàmica i processual
• Estructural
• Acumulativa
• Construïda
• Polititzable

D’acord amb Castel, els subjectes poden transitar tres zones socials al llarg de la seva vida:

• Zona d’integració: caracteritzada per una situació relativament estable.
• Zona de vulnerabilitat: caracteritzada per situacions de precarietat.
• Zona d’exclusió social: caracteritzada per la dificultat manifesta de participació social en un o diversos àmbits fonamentals.

Es poden distingir tres sistemes fonamentals facilitadors de la inclusió de les persones:

• Sistemes formals. Aquests correspondrien a la iniciativa pública, l’acció de l’Estat i les administracions.
• Sistemes organitzats. Les associacions, les fundacions i obres socials o altres estructures organitzades d’iniciativa privada de l’àmbit de la societat civil.
• Sistemes naturals. Representen els sistemes que ofereixen identitat, protecció i suport a les persones i que es troben estretament vinculats al seu entorn vital i subjectiu més immediat. La família, fonamentalment, i les relacions estretes d’afiliació entre grups d’iguals o les relacions de veïnatge en són exemples.

D’acord amb Castel, existeixen tres espais interconnectats en les nostres societats on les persones poden participar i on es resolen els seus processos d’inclusió: el treball, l’Estat i la comunitat.

Els àmbits d’inclusió són els espais socials bàsics on discorre la vida de les persones i on la seva participació social, major o menor, amb avantatges o desavantatges, es pot acabar traduint en situacions d’inclusió o exclusió social. Es poden distingir vuit àmbits:

• Econòmic
• Laboral
• Salut i cura
• Educació i formació
• Justícia i ciutadania
• Residencial i mediambiental
• Cultura, lleure i esport
• Relacional i participatiu

Un eix de desigualtat es refereix a determinats factors que de manera transversal i per a qualsevol dels àmbits poden suposar situacions de desigualtat o desavantatge per a les persones que poden intensificar les seves situacions de risc o d’exclusió. El gènere, la classe social, l’edat, l’origen cultural i la diversitat funcional són eixos de desigualtat social.

L’acció social es defineix com aquelles accions que tenen com a objectiu millorar les condicions de vida de les persones, afavorir els seus processos de participació i promoció social i reduir les seves situacions de desavantatge. Les accions socials poden tenir un caràcter preventiu, de promoció o de reinserció.

• Les accions que presenten un caràcter preventiu tracten de fer desaparèixer o minimitzar els condicionants i factors de risc d’exclusió de les persones.
• Les que consisteixen en accions de promoció cerquen tractar de promoure aquelles condicions que generen justament la inclusió i la participació social de les persones.
• Les accions que treballen amb caràcter de reinserció cerquen acompanyar persones i col·lectius que ja presenten situacions de vulnerabilitat, facilitant la seva reinserció o inclusió social o la reducció de danys que de forma acumulativa poden associar-se a la problemàtica que pateixen.

Els projectes es defineixen, gestionen i resolen segons el que es coneix com a cicle de gestió dels projectes, que es pot resumir en quatre fases: diagnòstic, planificació, execució i avaluació.

El treball d’integració social requereix saber centrar adequadament les demandes, i aquest centrament consisteix a ajustar la demanda que es planteja als recursos del servei on es treballa i a la situació de necessitats i capacitats que pot presentar la persona.

La demanda en el context de l’acció social és la forma amb la qual s’expressa la voluntat d’un subjecte de satisfer determinades necessitats o interessos personals, socials, materials o simbòlics i per als quals requereix el suport del professional. Es poden distingir diversos tipus de demandes:

• Demandes explícites: aquestes es caracteritzen per ser demandes formulades de forma clara i amb un coneixement específic de quines són les necessitats o interessos als quals es vol donar satisfacció.
• Demandes implícites: les demandes implícites són aquelles que el professional pot detectar sense que la persona amb qui treballa encerti o vulgui manifestar-les.
• Demandes inespecífiques: aquest tipus de demandes responen a situacions on els subjectes amb qui treballem no acaben de definir quina és la seva demanda.
• Absència de demanda: els professionals poden en determinades ocasions establir relacions d’acompanyament amb persones que no han formulat cap demanda.

Un altre enfocament sobre les necessitats és el conegut com a model multicausal (o biopsicosocial). Aquest model planteja que existeixen tres tipus de necessitats: les biològiques, les psíquiques i les socials.

D’acord amb la UNESCO o l’OCDE, existeixen quatre tipologies de necessitats associades als drets de l’home:

• Primera: aquest grup el componen les necessitats més vinculades amb el fet de disposar de mitjans necessaris per al consum d’elements bàsics familiars com l’aliment o l’habitatge.
• Segona: un segon grup on es troben necessitats relacionades amb el fet de gaudir de serveis fonamentals con l’educació, el transport, l’aigua potable, l’electricitat o la salut.
• Tercera: necessitats vinculades al fet de poder accedir amb dignitat a un lloc de treball amb remuneració i condicions justes.
• Quarta: un darrer grup el componen aquelles necessitats que tenen a veure amb el fet de poder viure en un entorn on les llibertats siguin respectades i es pugui participar en espais de presa de decisions.

Les persones no són excloses, es troben en situació d’exclusió. No s’ha d’identificar la persona amb el problema, tampoc amb la seva demanda, ni tan sols amb les seves necessitats. Les persones compten també amb un seguit de recursos i capacitats que s’han de saber identificar.

En la relació professional cal visibilitzar els interessos, els recursos i les capacitats i cercar l’apoderament de les persones, la seva coresponsabilitat, el seu protagonisme i la seva participació.

Les situacions de risc social requereixen d’un abordatge integral, no centrat en una acció concreta ni exclusivament focalitzada en un dels àmbits.

La integració social és el procés en virtut del qual les persones poden satisfer les seves necessitats i metes personals accedint i participant en condicions d’igualtat i d’equitat a tots els àmbits on es desenvolupa la vida social.

La construcció social de l’alteritat ha variat molt en el transcurs històric.

Tota societat s’ha vist en la necessitat d’atendre i regular situacions de desordre, necessitat, dependència, perill, inadaptació o injustícia.

Les societats es pensen a si mateixes a partir de la generació d’un ordre moral i de la defensa d’uns principis ètics que sovint poden recollir actituds de compassió i solidaritat.

La mateixa idea d’humanitat o civilització ens remet a una construcció de la identitat humana com quelcom allunyat de la natura, que és representada d’una forma crua. La humanitat, per la seva banda, es representa a si mateixa com civilitzada i dotada de valors.

En la tradició de l’Antic Testament es poden trobar nombroses expressions de pietat, del deure d’hospitalitat i reciprocitat que segella el llaç social.

L’ eleos grec, concepte que es pot traduir per ‘hospitalitat’, és un aspecte clau per definir la vida social.

Ciceró considera la humanitas com el pilar fonamental que sosté les ciutats i el deure i la virtut cardinal que han de definir qualsevol ciutadà romà.

El concepte de caritat cristiana és una de les bases fonamentals per entendre el decurs històric del treball social.

Els monestirs van establir-se com una xarxa informal de protecció social per als malalts, orfes i desvalguts a molts territoris.

Els segles XVII, XVIII i XIX van suposar un pas endavant en les pràctiques de reclusió de l’alteritat en espais considerats com a terapèutics. Es considerava la desviació com quelcom patològic, i els nous espais de tractament i regeneració dels subjectes desviats s’entenien com a escenaris de moralització i disciplina.

La idea de beneficència suposa una secularització de la idea de caritat. Atendre les necessitats de les persones en situació vulnerable no és tant un deure cristià com una mostra de civisme i bona voluntat cap als desvalguts.

Les lleis de beneficència va establir la titularitat pública sobre un seguit d’institucions d’atenció social.

La beneficència pública no es va plantejar com un dret subjectiu, exigible per part dels ciutadans, sinó que va suposar una fita pel fet de delimitar els assumptes d’atenció social com una responsabilitat dels estats.

El canvi d’un model de beneficència a un altre d’assistència social suposa que es comencen a plantejar determinats serveis i recursos socials com una obligació per part de l’Estat.

Els moviments obrers són un agent transformador clau. La seva defensa dels drets fonamentals es troba plenament vinculada amb el desenvolupament progressiu dels sistemes de protecció social.

Els estats del benestar neixen en el context posterior a la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

L’estat del benestar es caracteritza pel fet que és el mateix Estat qui es defineix com el garant del benestar dels ciutadans, establint en els seus ordenaments jurídics una sèrie de drets vinculats a la dignitat, la llibertat, la salut i la seguretat, l’educació, el treball, l’habitatge, etc. L’Estat esdevé el responsable últim d’aquests drets, procurant que aquelles persones que per si soles no puguin assolir determinades quotes de benestar i desenvolupament personal puguin fer-ho beneficiant-se de la seva acció subsidiària.

Es poden establir tres tipus de règims de benestar:

• Model de règim liberal. Aquests es caracteritzen per considerar el mercat com el principal domini on els individus han de proveir-se dels béns, serveis i recursos fonamentals.
• Model conservador. Es caracteritza per considerar la família i les corporacions com a dimensions fonamentals d’inclusió social.
• Model socialdemòcrata. Es caracteritza per una forta presència del sector públic en la regulació de diversos dominis i en la instrumentació d’un teixit complet de polítiques socials per incidir sobre les desigualtats i els factors de desavantatge. Aquest règim de benestar considera que és l’Estat l’espai o actor principal a l’hora de garantir la inclusió social de les persones.

Espanya, Grècia o Portugal van trigar a desenvolupar models de protecció social propers als dels països del seu entorn. Els estats del benestar en aquests països compten amb una tradició molt més curta, i no va ser fins les transicions democràtiques dels anys setanta quan es van començar a desplegar.

A mitjan segle XX, amb una Europa en conflicte, en plena crisi i transformació, s’assisteix a la progressiva professionalització de les persones que es dediquen al treball social.

La Charity Organitzation Society (COS) es va plantejar per primera vegada temes tan importants com el treball de casos individual o la recerca de motivacions, capacitats i coresponsabilitat per part de les persones a qui s’atén. La seva defensa de l’acció social com quelcom professionalitzat es va traduir en l’organització d’unes primeres formacions adreçades a les persones que de forma voluntària o remunerada hi treballaven.

El Centre Oficial de Formació d’Educadors Especialitzats a França (1942) va ser clau en la professionalització dels treballadors de l’àmbit social.

El retrocés dels estats del benestar és un fenomen comú en la majoria dels països del nostre entorn. Aquest retrocés s’explica en part per un conjunt de fenòmens d’abast mundial: la transformació de les relacions de producció, la tecnificació, la globalització del comerç i de les economies, els nous fluxos migratoris, l’auge del capitalisme financer i l’arribada de unes noves tecnologies de la comunicació i la informació i l’auge d’una determinada ideologia política neoliberal que ha anat guanyant terreny des dels anys vuitanta fins avui.

Aquest neoliberalisme aposta per la desregulació generalitzada dels mecanismes de treball i producció, del comerç i de les activitats financeres, reduint la capacitat dels estats de legislar sobre aquestes matèries i considerant qualsevol acció de govern com una ingerència en la lliure circulació d’idees, béns, capital i recursos. A més, conferint a les dinàmiques de mercat, a la lliure circulació de capitals i a la iniciativa privada un poder gairebé messiànic per generar per si mateixos progrés, riquesa i prosperitat.

L’acció social depèn de l’existència d’uns drets reconeguts en els marcs legals.

Alguns principis que s’han de tenir presents quan es parla dels marcs legals de l’acció social són els següents:

• Principi de jerarquia normativa: les normes tenen un rang jeràrquic, de major a menor. En cas de conflicte han de prevaldre les normes de rang superior.
• Principi d’especialitat: d’acord amb aquest principi, una llei que regula un àmbit especial preval sobre una llei general que en regula diversos.
• Principi de temporalitat: determina que les normes posteriors han de prevaldre sobre les anteriors.

La presència d’un determinat dret a l’ordenament jurídic no suposa en tots els casos que aquest sigui garantit o exigible per a la ciutadania.

Cal distingir entre drets objectius i drets subjectius. Els primers els conformen el seguit de normes jurídiques, i els segons corresponen a la facultat de les persones per poder exigir el seu compliment. Determinats drets es poden considerar principis rectors d’un ordenament jurídic, però si no s’instrumenten lleis concretes per fer-los efectius poden romandre pràcticament inoperants

El que coneixem avui com a Organització de les Nacions Unides (ONU) neix el 1945, poc després de finalitzar la Segona Guerra Mundial. Composta en aquells moments de 51 països, es va plantejar com un organisme de cooperació internacional per al govern de qüestions relacionades amb la pau, la seguretat, el dret i el desenvolupament econòmic i social. . La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (2007) és una normativa vinculant, d’obligat compliment per a tots els membres, en què es detalla una part de l’esperit social al qual aspira la Unió Europea des de la seva creació. Es consagren drets fonamentals que tots els estats membres han de complir i pel compliment dels quals han de vetllar, com per exemple el dret a una vida i un treball digne, la llibertat d’expressió, pensament i culte, la llibertat de reunió i associació, el dret a la igualtat i a la no-discriminació, a la justícia, la participació i la ciutadania.

La Constitució espanyola (CE) és la norma fonamental de l’ordenament jurídic a l’Estat. El defineix com un Estat de dret, democràtic, social i autonòmic. Distingeix entre tres grups de drets fonamentals, cadascun amb les seves mesures de protecció i nivell de garanties:

• Drets fonamentals i llibertats públiques: aquests vinculen tots els poders públics, que han de comprometre’s a respectar-los i salvaguardar-los. Són directament exigibles davant qualsevol tribunal ordinari. En aquest grup es troben drets civils i polítics i alguns drets socials com el dret a l’educació, el dret d’associació i participació, el dret de vaga o la llibertat per sindicar-se.
• Drets i deures dels ciutadans: aquest segon grup comprèn drets com, entre d’altres, el dret al matrimoni, el dret i deure al treball, el dret de propietat, el dret a disposar de convenis laborals…. Tot i ser vinculants i exigibles, requereixen del desplegament de lleis específiques que els facin efectius.
• Principis rectors de la política social i econòmica: es considera que han de ser presents i donar forma al conjunt de la legislació. Depenen, naturalment, de lleis específiques, però no són drets vinculants ni directament exigibles pels ciutadans. Entre els més importants es poden destacar el dret a l’accés a la cultura, el dret a la Seguretat Social, el dret a l’habitatge, a la protecció de la salut i la qualitat de vida, el dret a l’atenció de les persones amb diversitat funcional, o la participació de la joventut i l’atenció a la tercera edat.

En el context de l’Estat, la llei de l’Estatut dels Treballadors estableix els aspectes fonamentals sobre drets i deures, tipus de contractació, jornades, retribucions, vacances, permisos, règims disciplinaris, negociació col·lectiva, sindicació i altres matèries que regulen les relacions de treball.

La Llei general de Seguretat Social és la norma que regula el funcionament del principal sistema de prestacions i previsió de l’Estat. Planteja la Seguretat Social com un dret irrenunciable dels ciutadans amb uns principis d’igualtat, solidaritat, universalitat i unitat.

La Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social regula les diverses modalitats d’estada al país de persones estrangeres, els seus drets, deures i llibertats. Estableix els mecanismes per a la seva integració i per instrumentar mesures antidiscriminatòries en cooperació amb altres administracions. També regula les condicions per al reagrupament familiar, els procediments d’entrada i sortida del país, les formes d’obtenir visats i permisos de residència o de residència i treball i la manera d’obtenir la nacionalitat espanyola.

La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials de Catalunya s’articula al voltant de la definició dels subjectes de les prestacions, els seus drets i deures. Defineix l’organització del sistema de serveis socials en diversos nivells i el conjunt de prestacions garantides i no garantides (subjectes a disponibilitat pressupostària) de caràcter econòmic, de servei o tecnològiques. La llei distingeix dos nivells dins el sistema de serveis socials: el nivell bàsic o primari, de caràcter local, i el nivell especialitzat, que ha d’atendre necessitats específiques.

Els Plans locals d’inclusió social (PLIS) són un instrument de planificació elaborat de forma participativa amb ciutadans i entitats locals per al diagnòstic de les necessitats socials de les persones del municipi i la programació, l’execució i l’avaluació de mesures orientades a facilitar la seva inclusió social. Pel seu caràcter d’abordament integral dels fenòmens de risc, suposen unes eines de gran interès per comprendre el treball d’acció social.