Conceptes fonamentals dels processos d'exclusió i inclusió social

El treball dels integradors socials avui es troba lligat a l’atenció d’una multiplicitat de situacions que tenen en comú el seu caràcter de facilitació de la inclusió social de les persones. Però en què consisteix aquest procés d’inclusió? En quin sentit els integradors han de treballar com a facilitadors d’aquesta? A qui, com i per què s’inclou? A què? O, millor, on?

El que és evident és que la tasca dels integradors es vincula amb l’acompanyament de persones que, per motius diversos, es troben en determinades situacions de desavantatge i que requereixen d’un suport per mirar de participar dels espais de promoció i benestar personal de la nostra societat.

Aquesta tasca d’acompanyament i suport es pot examinar des de múltiples posicions i partint de diverses teories que expliquin el perquè de la necessitat de la nostra intervenció. Un dels enfocaments teòrics que avui en dia és més utilitzat és aquell que parla de l’exclusió social. Concepte que, com podreu veure, permet explicar molts dels fenòmens socials actuals i entendre situacions i escenaris on els integradors i les integradores haurem de treballar. Si l’exclusió social de determinats col·lectius és un fenomen que travessa les nostres societats, la figura de l’integrador s’erigeix com una de les professions socials que ha de treballar per la inclusió/integració d’aquests.

Un esquema que tradicionalment ha tractat de representar aquest fenomen seria el següent: les figura representen, per una banda, el conjunt de la societat i, per una altra, les persones o grups en situació d’exclusió social (E). La feina de l’integrador, representada amb les fletxes de la figura, consistiria a facilitar la seva inclusió, el seu retorn al si de la societat. Com es pot veure, aquestes persones es troben representades al marge o directament fora de la societat.

Moltes teories impugnen aquesta representació en considerar que persones i grups en situació d’exclusió social no són fora de la societat, sinó que, al contrari, ocupen un espai de centralitat. Es proposaran altres representacions alternatives per entendre l’exclusió. En tot cas, pot servir provisionalment per entendre quina és la relació existent entre les persones en situació o risc d’exclusió i la feina que han de fer els integradors.

Persones aturades, famílies monoparentals, persones amb discapacitat, gent gran, persones sense sostre, menors no acompanyats, persones drogodependents, afectats pel VIH, persones que han patit violència familiar… L’acompanyament a les persones en els seus processos d’inclusió individual ha de ser un dels principis fonamentals del nostre treball. D’entrada, cal tenir present que les persones no són excloses, sinó que les persones es troben en situacions d’exclusió social. No es pot identificar les persones amb el problema.

Més enllà de les competències que es requereixen per acompanyar aquests col·lectius cap a la seva inclusió, cal tenir presents altres elements estructurals que condicionen la seva situació. Elements que descriuen les dinàmiques socials, materials, culturals i econòmiques de les nostres societats i que es troben a la base de les situacions d’exclusió social que pot patir l’individu. La seva comprensió ens ha de permetre, al mateix temps, orientar la nostra intervenció com a integradors.

Per comprendre adequadament el caràcter del treball d’integració social cal tenir en compte, doncs, alguns aspectes fonamentals sobre els fenòmens de la inclusió i l’exclusió social. Què provoca que les persones es trobin en risc d’exclusió o situació d’exclusió? Coneixent les circumstàncies que defineixen l’exclusió social de les persones estarem en millors condicions d’orientar el nostre treball com a integradors. Primerament, passarem a descriure alguns processos i conceptes fonamentals.

Les societats i les cultures no són entitats simples i homogènies. La diversitat i les diferències les componen. Cadascun dels seus individus presenta un seguit de trets que el caracteritzen i el defineixen de manera singular. Es comparteixen —o no— amb altres persones trets físics, psicològics, de caràcter o de personalitat… Es comparteix —o no— una història o diverses històries, una o diverses llengües, aficions, interessos, professions, un lloc de residència, estudis, habilitats, experiències, costums, creences… Sempre es poden trobar trets que són característics i que poden ser més o menys compartits amb els altres.

Diversitat de gènere, d’identitat sexual, de cultura, d’origen, de classe social, d’ideologia política, diversitat funcional, de característiques físiques… Allà on es miri es poden trobar diferències. I allà on s’encerti a estar atent, es trobaran també elements comuns que apropen unes persones a les altres.

Totes les persones tenen un munt de trets, de característiques —o pertinences— que les defineixen i conformen la seva identitat. Poden tenir en comú amb altres el seu color de pell, amb uns altres també la seva alçada, amb molts més el seu gènere o la seva llengua materna, amb uns quants més el fet d’haver anat a una determinada escola, amb uns altres que els agradi una música determinada i amb uns quants més saber tocar el piano. Algunes d’aquestes característiques o pertinences es comparteixen amb milions de persones, i d’altres només amb un grup molt reduït.

Però és evident que si es considera el conjunt de les característiques d’alguna persona hi ha molt poques persones, potser cap, amb la qual es comparteixin totes. Per exemple, el fet de ser dona i d’origen marroquí es pot compartir amb moltes persones. Però serà molt més difícil trobar algú que a més a més sigui d’ètnia i llengua àrab, que resideixi en un determinat barri de Barcelona, que hagi estudiat filologia, que tingui tres germans, que tingui una petita discapacitat auditiva i que tingui afició per la muntanya i per un determinat tipus de música. Aquesta persona, com de fet qualsevol altra, considerada en el global de les seves característiques o pertinences, és singular.

Com es pot veure, les societats estan compostes d’individus singulars que, al seu torn, són iguals els uns als altres, atès que comparteixen alguns dels seus trets característics. Els individus són iguals, si més no, per la seva condició d’éssers humans. I tots són diferents perquè en cadascun d’ells conflueixen un seguit de característiques que la seva composició fan que no siguin idèntics a ningú més. On es vulgui observar, es poden trobar diferències.

Totes les societats i cultures estableixen mecanismes de distinció i classificació del conjunt de trets característics que hi són presents i la componen. Aquests sistemes de classificació permeten identificar certs subgrups i dibuixar la diversa geografia del mapa social, possibilitant que la presència de determinats trets característics als individus sigui visible o permetent que la seva adhesió a determinades pràctiques o preferències polítiques o religioses sigui reconeguda.

Per representar aquest procés es pot fer servir l’esquema de la figura, figura i figura.

D’acord amb aquesta representació, es pot observar que la societat està composta d’una gran pluralitat de trets característics presents als seus individus (A, B, C, D, E, F, G…). Els sistemes de classificació social fan que determinades diferències i determinats trets característics siguin assenyalats i se’ls assigni una determinada visibilitat social. En el cas de la figura, figura i figura podem veure com els trets A, B i C es poden distingir ja de la resta, els trets D, E, F i G, als quals no se’ls assigna cap visibilitat socialment distintiva.

En aquestes figures tots els trets visibilitzats (A, B i C) ocupen encara una situació equidistant i neutra. Es pot observar com el sistema de classificació social no es limita a assenyalar, fer visibles i significants per a la societat determinats trets característics. També els assigna un valor social d’acord amb determinats criteris i responent a determinats interessos. Es pot observar com el tret característic A es troba en aquest cas ocupant una posició privilegiada, de centralitat en el sistema social. El tret B ocupa una posició perifèrica respecte de A, representant una diferència que no es troba marcada socialment per cap privilegi o descrèdit. Finalment, es pot observar com els sistemes de classificació social atorguen també a determinats trets diferencials (tret C) una posició marginal en el sistema, considerant-los de menor valor moral, interès o utilitat social. Les persones que ocupen aquestes posicions considerades marginals se’ls fa portadores d’una identitat social d’alguna forma deteriorada i estigmatitzant.

Des de la psicologia social, la filosofia, l’antropologia i la sociologia s’han fet aproximacions teòriques per explicar la forma com es constitueixen les identitats socials.

Hi ha autors que sostenen que la identitat individual no és més que l’experiència subjectiva que cadascú té de la identitat social que se li assigna. D’aquesta forma, entenen que la identitat social té un paper completament determinant en l’experiència subjectiva dels individus. Som i fem el que els altres reconeixen i esperen de nosaltres.

No ens correspon aquí entrar a debatre si la identitat individual preval sobre la social o a l’inrevés. El que sí és determinant per al treball d’integració socials és comprendre el pes que pot tenir la identitat social sobre les persones i com aquesta identitat social pot conduir a situacions de desavantatge o exclusió social.

Les persones no són entitats aïllades. La seva identitat es modula d’acord amb l’entorn i les persones que els envolten (Tajfel, 1984), interioritzant i considerant com a pròpies aquelles característiques personals, físiques i socials que els altres reconeixen en elles (Esquirol, 2005).

El socioconstruccionisme, l’interaccionisme simbòlic i la teoria de la dramatúrgia (Goffman) han estudiat profusament els mecanismes que operen en la conformació de la identitat social. De forma molt particular, examinant els processos que fan possible experiències subjectives d’identitats socialment estigmatitzades.

Més que entrar a valorar aquests mecanismes que configuren l’experiència individual de la identitat, és d’especial interès per entendre els fenòmens d’exclusió examinar els mecanismes que operen en la conformació de la identitat social dels grups. I molt particularment la d’aquells que, a causa de la imatge inferioritzant que se’ls assigna, poden experimentar situacions de desavantatge social o discriminació. En aquest sentit, s’analitzarà el paper que tenen prejudicis i estereotips en les operacions de categorització social.

Jutgem el que som, el que vivim, els que ens passa, el que desitgem i allò que són els altres a partir d’aquest conjunt de significants socials. Aquests constitueixen el que Rodrigo anomena “el nostre referent cultural” (2006). Aquest referent cultural canvia d’una persona a una altra d’acord amb la societat en la qual es viu, i entre d’altres, segons la classe social o el gènere.

Els sistemes de classificació social assignen un valor als individus en funció de si aquests presenten algunes característiques concretes. Aquest procés de classificació social és possible gràcies al fet que el referent cultural de les persones es troba carregat d’un seguit d’imatges preconcebudes que es coneixen com estereotips.

Molts autors sostenen que els estereotips tenen una funció en els processos cognitius i que serveixen perquè les persones disposin d’una informació prèvia sobre els fenòmens que no els obligui a haver de processar contínuament i elaborar judicis sobre tot allò que observen. Tenen, doncs, la funció de reduir la complexitat del món en què es viu i de permetre economitzar esforços cognitius.

L’ús dels estereotips pot provocar situacions d’avantatge o desavantatge per a les persones, i això és possible pel fet que habitualment es fan servir prejudicis.

Els prejudicis es basen, en la majoria dels casos, en estereotips. Es jutja les persones d’acord amb una imatge estereotipada, i aquests actes poden provocar que les persones vegin que se’ls assigna una identitat social determinada sense atendre al fet de si elles, com a persones particulars, presenten també o no determinades característiques.

Per tot plegat es pot entendre que els mecanismes de discriminació social de les persones depenen sovint d’actes en què les prejutgem, fent servir en la majoria dels casos estereotips que els assignen atribucions negatives.

Però per què pesen sobre determinats individus i col·lectius un major nombre d’estereotips? Per què pesa sobre algunes persones una imatge estigmatitzada? Per què certs grups socials i no d’altres són sovint representats amb imatges de caràcter positiu? Per què altres, al contrari, reben un seguit de prejudicis infravaloritzants? Entendre els mecanismes d’aquest fenomen és fonamental per explicar el conjunt de situacions de desavantatge que poden conèixer les persones en risc d’exclusió social.

S’ha observat ja quins mecanismes socials i cognitius es posen en marxa per qualificar les persones d’acord amb els sistemes de classificació social. Però què provoca que, en les nostres societats, determinades diferències o trets característics i no d’altres siguin marcadors de situacions de discriminació? O dit d’una altra manera, què provoca que determinades diferències o característiques personals col·loquin les persones en situació de desavantatge o exclusió?

Descriure aquests fenòmens és clau per analitzar, entendre i orientar els processos d’inclusió social de persones que els integradors han de facilitar. Abans d’entrar a definir algunes teories que ho expliquen cal comprendre el paper que té l’alteritat en el funcionament social.

Tota societat estableix uns sistemes de classificació de les diferències que atorga un valor social divers a determinats trets característics. Fins i tot, pel que fa a determinades diferències, les considera com a marginals, indesitjables i fora de la normalitat. Així, tota societat s’ordena a partir de la consideració d’un seguit de trets que entén com a normals i d’altres que considera anormals. D’aquesta forma, no tan sols construeix la seva identitat col·lectiva, sinó que també defineix allò que es coneix com a alteritat.

Aquesta alteritat correspon a totes les diferències que, allunyant-se de la norma social, són observades com a alienes, no pròpies, fins i tot anormals o desviades. Les persones que presenten o es considera que representen aquests trets marginals poden conèixer situacions de desavantatge social.

Però no totes les diferències de les persones que els provoquen desavantatges socials ho són pel fet que els sistemes de classificació social així ho designin. El mateix funcionament econòmic i material de les societats provoca que algunes característiques dels individus es puguin traduir en situacions de desavantatge, pel fet que les persones que en són portadores no poden participar amb igualtat de condicions dels mecanismes de promoció i benestar socials.

Com es va comentant, el mateix ordre funcional, material i econòmic de les societats està organitzat de tal manera que pot provocar situacions de desavantatge a determinades persones. Un nou exemple es pot trobar en alguns nous models de família. Les famílies monoparentals poden trobar moltes dificultats i desavantatges tan bon punt les societats, els usos del temps, el mercat de treball i el funcionament econòmic estan organitzats de manera que privilegien l’esfera de la producció i del treball, fent-lo difícilment compatible amb l’esfera de la cura dels infants. Si això ja és cert i difícil en el cas de famílies compostes de dos ascendents, les famílies monoparentals han d’esmerçar encara més recursos per poder conciliar totes aquestes tasques.

S’observa, doncs, que la societat està organitzada d’una forma que genera desavantatges per a determinats grups. Potser la manera que resulta més evident és repartint de manera desigual els recursos culturals, materials i econòmics de les persones. Les persones que no han pogut tenir accés o no han completat certs nivells formatius mínims poden conèixer situacions de desavantatge, de la mateixa manera que les persones que no disposen de béns materials i econòmics suficients.

A la figura es poden observar aquests processos.

Es veu representat, per una banda, com les societats, a través dels seus sistemes de classificació, marquen i estigmatitzen algunes de les diferències que hi són presents. Aquest fet, que correspon a l’ordre simbòlic, lingüístic i cultural, provoca que determinades persones pateixin situacions de desavantatge social. Per altra banda, es pot veure com en l’ordre funcional, material i econòmic existeixen determinades desigualtats socials que, al seu torn, provoquen també situacions de desavantatge. També es pot observar com tots dos ordres, el material i el simbòlic, es retroalimenten entre si. Tant és així, que es pot considerar que atès que els sistemes de classificació privilegien determinades diferències, aquestes s’acaben traduint també en avantatges en l’ordre material i econòmic. Com és evident, el prestigi social pot acabar comportant també avantatges materials i econòmics. I, a la inversa, determinades desigualtats en el repartiment material i econòmic poden provocar que algunes persones o grups que concentrin molts recursos accedeixin a espais de poder des d’on controlar el discurs i l’aparell simbòlic de les societats i des d’on legitimar i enfortir la seva posició d’avantatge.

Com també comenta Maalouf molt encertadament, “sovint és la nostra mirada la que tanca els altres en les seves pertinences més estretes, i també és la nostra mirada la que pot alliberar-los.” (1999:32). Però, d’acord amb el que hem comentat, no és només la nostra mirada (ordre simbòlic) qui redueix els altres a una identitat marginal. També l’ordre funcional, material i econòmic agreuja i/o provoca moltes situacions de desavantatge.

És per aquest motiu que la tasca dels integradors no tan sols ha de concentrar els seus esforços a sensibilitzar per fer caure barreres en l’ordre simbòlic, tot procurant que la representació sovint estigmatitzadora que es fa de les persones que pateixen situacions d’exclusió desaparegui. També ha degenerar mecanismes de transformació social que canviïn les condicions materials i el funcionament de les nostres societats propiciant un repartiment dels recursos més equilibrat.

Aquesta tasca, que pot semblar titànica pel seu abast i les seves dimensions, compta, no obstant això, amb alguns condicionants al seu favor. I és que les societats es conceben a si mateixes com a espais on la igualtat i la justícia social han de ser-hi presents. El fet que les societats generin aquesta alteritat i presentin per a moltes persones situacions de desavantatge no prescriu necessàriament que aquestes mateixes societats no hagin de reaccionar per tractar de corregir aquestes situacions. L’emergència avui de professions vinculades al món social ho posa de manifest.

Davant l’alteritat, allò que es considera aliè, es poden adoptar diverses actituds. Es pot reaccionar mostrant rebuig o es pot treballar per facilitar la integració millorant les condicions de les persones que presenten situacions de desavantatge.

En un extrem, les societats poden reaccionar estigmatitzant l’alteritat, perseguint-la, apartant-la de la vida social o tancant-la en institucions. En un altre extrem, les societats poden mirar d’acollir aquesta alteritat tot transformant les condicions que els generen desavantatges i/o desigualtat. En un terme intermedi es trobarien situacions on si bé no es rebutja i s’aparta l’alteritat del cos social, les societats generen circuits específics per tractar-la, mantenint-la sovint novament apartada del medi social.

Centres d’internament, presons, centres de salut mental, albergs, centres de menors i altres dispositius i institucions vinculades al món sociosanitari poden facilitar l’acollida i la integració de les persones amb qui treballen. O poden, en determinades condicions, constituir-se en circuits tancats que aparten les persones del seu medi social sense aconseguir facilitar la seva reinserció.

Es diu llavors que les persones passen a ser institucionalitzades. És per aquest motiu que el foment de l’autonomia de les persones i la seva participació en l’entorn de la comunitat són dos eixos fonamentals que han d’orientar sempre el treball d’integració social. Al contrari, les persones poden generar mecanismes de dependència envers les institucions i els recursos. I poden trobar que la seva identitat i reconeixement social es vegin limitats a l’entorn d’aquestes institucions, sense capacitat ni recursos per mirar d’orientar les seves vides més enllà del medi que aquestes els ofereixen i aconseguir integrar-se en la societat. En figura es poden observar aquestes diverses reaccions que les societats poden tenir envers l’alteritat.

En etiquetar les persones reduint-les al seu tret característic considerat marginal no només s’identifiquen amb el seu problema els aturats, els sense sostre, els immigrants, etc., sinó que també es provoca que aquestes persones corrin el risc d’assumir com a natural la seva situació i que les institucions socials i el conjunt de la societat considerin la seva presència problemàtica però inevitable. Oblidant que, com s’insisteix, és la mateixa societat qui col·loca les persones en situació d’exclusió. Les persones no neixen o es converteixen en excloses de manera natural o irreversible, sinó que poden viure situacions d’exclusió social, situacions que, en un entorn social poc favorable, fins i tot poden arribar a cronificar-se.

Qualsevol diferència, fins i tot aquelles que es podrien considerar naturals, no tenen per què situar les persones inevitablement en situacions de desavantatge. Aquestes situacions ho són sempre en un context social, i els contextos socials són històrics i han patit i pateixen transformacions que bé podrien orientar-se en una direcció que faci possible acollir aquestes diferències, generant entorns on, si no fer desaparèixer, sí minimitzar els desavantatges. I aquesta és justament, d’alguna manera, l’aspiració del treball d’integració social.

Per aproximar-nos a algunes de les diverses teories que tracten d’explicar els fenòmens d’exclusió social s’analitzaran algunes de les aportacions de diversos autors que han treballat aquests temes. Abans de l’emergència i l’adopció progressiva del concepte de l’exclusió social, des dels estudis clàssics de les ciències socials es van fer moltes aportacions teòriques que es recullen en el que s’anomena teories de la desviació. Però abans de passar a presentar algunes d’aquestes teories cal preguntar-se què entenem per desviació.

Es pot afirmar que les societats sempre han establert mecanismes per definir i distingir allò que consideren apropiat, natural o desitjable d’allò que no ho és, establint determinades característiques com a normatives i qualificant d’altres com a desviades, antinaturals o fins i tot perilloses. Aquesta qualificació d’allò diferent o extraordinari, és a dir, que no és ordinari i comú, pot oscil·lar entre l’admiració i el major dels rebuigs.

El que passa a ser una norma, i, en conseqüència, es considera normal, pot variar molt entre diverses cultures, d’un moment històric a un altre, o, simplement, en una mateixa societat, d’una classe social a una altra.

La figura representa els processos de qualificació de les característiques socials.

Com es pot veure a la figura, la societat estandarditza un tipus de característiques o conductes (A), i en fer-ho les converteix en una norma social que, pel fet de ser-ho, tendeix a ser majoritària. I, a la inversa, un tipus de conducta o característica, pel fet de ser majoritària, pot esdevenir amb facilitat norma social i estandarditzar-se. Les societats també poden tendir a qualificar conductes i característiques diferents de la norma rebutjant-les. En aquest diagrama, C, D i E, representarien aquells tipus de conductes o característiques, allò diferent i divers, allò desviat de la norma, que rebria el rebuig social. Tanmateix, es poden trobar característiques, que tot i ser diverses, desviades de la norma, siguin acceptades o fins i tot admirades (característica B). Aquestes característiques, si bé minoritàries i sovint vinculades a subgrups socials i econòmics, podrien esdevenir, al seu torn, norma social per a aquests mateixos grups socials o, arribat el cas, passar a ser majoritàries.

Naturalment, aquests processos són dinàmics i depenen d’un seguit de factors històrics, culturals, materials i socioeconòmics que poden provocar que allò que és normatiu en un moment determinat passi a ser marginal en un altre moment. O, a la inversa, que conductes que siguin majoritàriament rebutjades passin a ser acceptades per la societat.

Tot i que certament avui es pot considerar que les nostres societats són progressivament més proclius a acceptar la diferència i la diversitat, encara existeixen molts mecanismes que provoquen l’exclusió o el rebuig de persones pel fet de presentar determinades característiques o trobar-se en determinades situacions. Allò divers i diferent pot ser considerat en molts sentits encara avui desviat de la norma o, simplement, inadaptat.

En la majoria dels casos no cal que aquest rebuig sigui conscient. El mateix funcionament material, econòmic i cultural de la societat pot provocar que alguns grups no aconsegueixin participar -o ho facin en situació de desavantatge- dels mecanismes de creació de valor i promoció social. Aquelles persones o col·lectius que per diversos motius no treballen, o no participen, o són invisibilitzats o no veuen reconeguts els seus drets poden veure’s abocats a situacions d’exclusió social.

En tot cas, i en definitiva, és evident que les societats estableixen determinades característiques físiques, psicològiques, morals o conductuals com a normatives, fet que automàticament provoca que unes altres, pel fet de no ajustar-s’hi, puguin ser considerades com a desviades d’aquesta norma. En aquest cas, existeix el risc que en assenyalar aquestes característiques com a desviades els portadors d’aquesta diferència siguin rebutjats.

També cal recordar que el mateix sistema social, a nivell econòmic, material, moral i cultural prescriu certes formes de funcionament com a normals, desitjables i adaptades, la qual cosa provoca que determinades conductes siguin reeixides i d’altres no. Aquelles conductes que no encaixen amb el sistema social passen a ser disruptives, inadaptades, desviades i fins i tot indesitjables i perilloses.

Les persones portadores d’aquestes característiques diverses o que tenen conductes desviades poden presentar problemes d’adaptació social, tan bon punt la societat en la qual viuen està organitzada al voltant de normes que en certa mesura els són alienes. Les societats han reaccionat i reaccionen encara sovint assenyalant aquests portadors de la diferència d’una manera crua, culpabilitzadora i inferioritzant, inscrivint en la seva persona una diferència estigmatitzadora. Aquest fet pot provocar que la mateixa persona tendeixi a interioritzar els atributs degradants que li assignen, creient-se culpable i única responsable de la seva condició i obviant que és la mateixa societat qui amb les seves regles de funcionament estandarditzades exclou l’exclòs. I que, de la mateixa manera que aquesta societat l’exclou, és aquesta mateixa qui, en conseqüència, hauria de responsabilitzar-se de proveir mecanismes per a la inclusió de la seva diferència.

Les societats han respost sovint davant la diferència i la desviació amb pràctiques d’inferiorització, de tancament i institucionalització, de moralització, repudi i desterrament. Pràctiques d’estigmatització que atribueixen a aquell considerat com a desviat un seguit de característiques perilloses, inadaptades o, fins i tot, inadaptables. En aquest punt es farà un breu repàs d’algunes de les aportacions que des de les ciències socials s’han fet per entendre aquest fenomen.

El sociòleg francès Émile Durkheim (1858-1917) constitueix una de les figures obligades per aproximar-se a la comprensió dels fenòmens socials. Les seves aportacions al domini de la desviació social varen aconseguir obrir noves vies d’anàlisi a la tradicional visió del segle XIX de la desviació com quelcom patològic. Els desviats no són cossos aliens al conjunt de la societat. Al contrari, ocupen un lloc de centralitat en el sistema social. Totes les societats presenten, d’acord amb aquest autor, situacions de desviació. I aquestes situacions no són patològiques, sinó consubstancials al funcionament d’una societat sana.

D’acord amb Durkheim, les conductes desviades no responen a situacions patològiques individuals o socials, ni es pot representar els desviats com a externs al mateix sistema. Una possible proposta de representació esquemàtica d’aquest funcionament seria la següent (figura):

A la figura es pot observar com la desviació, allò anormal, ocupa un lloc central en el sistema social, es relaciona dialècticament amb la norma social. És a dir, que la desviació ofereix amb el seu exemple a la norma l’ocasió que aquesta es reforci i defineixi els seus límits, al mateix temps que la norma queda enfortida i guanya adhesions tan bon punt la societat reacciona davant la desviació. Aquesta dialèctica entre desviació i norma seria la que garantiria la cohesió social.

Els individus desviats, amb el seu exemple, permeten que la societat pensi i defineixi els seus límits de funcionament. La seva figura, lluny de ser aliena a la societat, permet que aquesta reguli el seu funcionament. Els desviats proveeixen la societat, amb el seu exemple, de casos on aquesta pot pensar-se a si mateixa, consolidant les seves normes i garantint la seva cohesió social. Es pot concloure, doncs, que els desviats tenen una funció social, representen l’ocasió que la societat reforci els seus llaços socials i defineixi amb major claredat els seus límits morals.

Així, la norma social que dóna cohesió a la societat es reforça oferint una reacció unitària davant la desviació. Dit d’una altra manera, l’assenyalament i la persecució d’allò anormal permet al mateix temps definir amb major claredat allò que és correcte, reforçar el sentiment de pertinença i enfortir la vinculació a la norma. El rebuig social a la desviació defineix i fa desitjable la norma.

Més enllà que es poden debatre algunes de les tesis formulades per Durkheim i que alguns dels seus plantejaments es puguin considerar avui superats, és important destacar algunes de les seves aportacions per a la comprensió de l’exclusió social. El fet de considerar els comportaments desviats com a centrals en el funcionament de la societat i d’haver separat aquests grups i individus de l’esfera d’allò patològic resulta imprescindible per a una correcta comprensió del fenomen.

Altres aportacions interessants en la línia de les teories funcionalistes són les que ofereixen les tesis de Robert K. Merton (1910-2003). Aquest autor parteix, com Durkheim, del fet de considerar la desviació com quelcom naturalment inscrit al cos social. Creu que és la mateixa societat qui d’alguna manera condueix l’individu a adoptar conductes desviades, i el seu enfocament parteix del fet que la societat no tan sols reprimeix en certa forma les conductes, sinó que també les estimula.

D’acord amb aquest autor, la societat dictamina un seguit de metes que passen a ser desitjables per als individus. Aquestes metes socials poden ser compreses com l’adquisició d’un determinat estil de vida, l’accés a una sèrie de espais, productes, béns i serveis més o menys fonamentals i lligats al benestar, etc.

Igualment, la societat és qui estableix quins mitjans són legítims per aconseguir aquestes metes i quins no. Cal entendre que, no obstant això, la mateixa estructura del funcionament socioeconòmic distribueix de forma desigual els recursos materials i culturals necessaris per assolir aquestes metes. Aquest fet provocaria que els individus que no disposen de mitjans legítims adoptessin sovint conductes desviades amb l’objectiu d’assolir els fins socialment reconeguts com a desitjables.

A la figura es pot veure representada aquesta relació entre els diversos grups socials i el volum desigual de recursos i mitjans dels quals aquests disposen per assolir les metes socialment definides. Com es pot veure, el grup social A disposa de més recursos legítims per assolir aquestes metes socials. El grup B, tot i disposar de menys recursos que el grup A, encara pot arribar a assolir-les. Al seu torn, s’observa com el grup C, en disposar de menys recursos legítims que els altres, ha d’establir altres estratègies per assolir les metes socials.

Sigui com sigui, allò fonamental de les aportacions de Merton és el fet d’haver assenyalat que la mateixa societat és qui estipula les metes desitjables per als seus individus i els mitjans que es poden considerar legítims per assolir-les. Una altra aportació fonamental és alertar que els sistemes socioeconòmics reparteixen de forma desigual els recursos i mitjans considerats legítims, fet que pot abocar amb facilitat persones que no en disposen a mirar d’accedir als béns socials fent ús d’altres mitjans.

Unes altres aportacions interessants per comprendre el fenomen de l’exclusió social són les que diversos teòrics, fonamentalment vinculats a l’anomenada Escola de Chicago, van fer al voltant del que posteriorment es va conèixer com la teoria de les subcultures.

Aquesta teoria parteix de la hipòtesi que determinats grups socials, normalment aquells més desafavorits, reaccionen cercant el seu propi espai en l’estructura social. Davant la seva manca de recursos per accedir als béns socials generen una cultura pròpia que defineix i legitima altres conductes i estratègies per accedir-hi. Així, per exemple, un grup social concret pot legitimar entre els seus membres vies diferents per assolir els béns i les metes socials, o pot també establir altres béns socials diferents dels majoritaris com a desitjables.

Però com es genera aquesta cultura pròpia de grups que des del punt de vista majoritari es poden considerar com a compostos de persones amb conductes desviades? Per entendre-ho cal tenir presents alguns plantejaments d’un autor fonamental que va dedicar-se a l’estudi de les disfuncions socials i les conductes delictives, Clifford Shaw, que va estudiar aquest procés partint de la idea que tant la conducta desviada com la conducta normal s’aprenen. D’aquesta forma, les conductes desviades de determinats individus es poden explicar pel fet que aquests han estat socialitzats en entorns on els valors i les normes difereixen dels de la majoria de la societat.

Són aquests entorns marginals els que proveeixen els individus d’un seguit de valors, estratègies vitals i discursos que legitimen pràctiques que es poden considerar desviades. Allà on la societat no proveeix de mitjans legítims suficients perquè els grups accedeixin als béns socials, aquests reaccionen dotant-se d’una subcultura que els permet adaptar-s’hi.

Seguint aquesta línia, altres autors com Edwin Sutherland o Albert K. Cohen afirmen que atès que la conducta desviada és sempre una conducta apresa, els individus i els grups que són socialitzats majoritàriament en aquests entorns tendiran més a reproduir conductes considerades desviades, però normals en aquests ambients.

Altres autors com Richard Cloward i Lloyd Ohlin insisteixen en aquestes tesis i conclouen que les possibilitats que un individu adopti conductes desviades són proporcionals al lloc que ocupa en la societat. És a dir, que la desviació social és la resposta d’adaptació que determinats grups socials desafavorits es veuen obligats a fer davant la impossibilitat d’accedir als béns socials amb mitjans considerats legítims i que el desigual repartiment social no posa al seu abast.

En aquelles societats on el repartiment dels recursos sigui més desigual, l’emergència de subcultures que legitimen conductes considerades desviades serà major, i allà on els recursos considerats legítims per accedir als béns culturals no hi siguin presents, les conductes desviades i les subcultures que les legitimen afloraran.

A la figura es pot veure quina relació mantenen els diversos grups socials, cadascú amb els seus entorns i cadascú d’ells amb els seus propis recursos pera assolir els béns i les metes socials. A diferència de la figura, podem veure que cada subgrup social (A, B, C) té el seu propi entorn on els individus se socialitzen, aprenent cadascú del seu propi entorn quins són els béns socials desitjables i quines les estratègies adequades i legítimes per obtenir-los. Allò distintiu del fenomen de les subcultures és que poden aflorar en entorns com el representat pel grup C. Allà on els mitjans i recursos a disposició són insuficients per obtenir alguns dels béns socials considerats fonamentals es generen altres estratègies per assolir-los. Si bé aquestes conductes poden ser considerades com a desviades i aquestes estratègies com a il·legítimes per la cultura del grup dominant, l’entorn del grup C pot generar recursos simbòlics i discursos per legitimar els individus del seu grup a l’hora d’obtenir-les.

Són moltes les aportacions d’aquesta teoria que cal tenir presents. Potser allò que caldrà considerar com a fonamental i innovador per comprendre l’exclusió social és el fet d’haver assenyalat que és principalment un grup, un grup dominant, qui majoritàriament prescriu per al conjunt de la societat quins han de ser el béns socials desitjables i quins els mitjans legítims per accedir-hi.

Una altra de les perspectives que pot aportar elements importants per comprendre els processos d’exclusió social és la formulada a les dècades dels seixanta i setanta del passat segle per diversos teòrics de l’anomenada Segona Escola de Chicago. Bona part dels fruits de les seves recerques es deuen a un canvi radical en els seus plantejaments. En lloc de tractar de centrar-se a explicar el comportament desviat, van posar l’accent a observar els mecanismes de control social i les institucions que l’exerceixen.

Ja no es tractava tant de descriure els comportaments dels desviats com a persones que es troben en certa forma al marge de la norma social, sinó que més aviat es tractava de comprendre com funciona el control social, a partir dels costums, de l’ordenament jurídic i legal, i d’institucions com les presons, els manicomis, les fàbriques, l’escola o els serveis socials. Al cap i a la fi, són aquestes institucions, aquests costums majoritaris i aquest ordenament jurídic qui assenyala, sanciona i, en certs casos, estigmatitza i persegueix les conductes desviades.

Els teòrics de l’etiquetatge parteixen d’una premissa molt senzilla: un acte desviat és allò que es considera com a tal. És el fet de definir conductes com a patològiques, disruptives, delictives o perilloses el que les converteix en desviades. Un individu es pot considerar desviat quan alguna de les instàncies de control social ha definit d’aquesta forma la seva conducta. En definitiva, la desviació és una construcció social i el desviat és aquell a qui alguna institució de control social li atribueix una conducta desviada, li assigna aquesta etiqueta.

Autors com Goffman (2004) van saber destacar la importància que té en el subjecte assenyalat com a desviat aquest procés d’estigmatització per a la seva identitat. Un individu o grup assenyalat com a desviat veu afectada la seva autoimatge, fet que condiciona la seva participació social. Fins i tot pot provocar que orienti la seva conducta futura al voltant d’aquesta identitat deteriorada, que pot provocar que en certs aspectes es senti inferior o anormal i que interioritzi com a propis aquells atributs degradants que li han estat assignats.

En aquest sentit, Becker (1971) assenyala que les etiquetes assignades als individus acaben funcionant com a profecies autocomplertes. És a dir, que els individus etiquetats tendeixen a creure’s els atributs degradants que se’ls imposen fins al punt d’acabar reproduint una conducta que s’ajusta al que socialment s’espera d’ells en tant que individus desviats.

En aquesta nova representació (figura) s’ha afegit la figura de les institucions de control social per establir la relació que aquestes tenen a l’hora de designar quins recursos i mitjans són legítims per obtenir béns socials. Com es pot veure, aquestes institucions estan representades a la mateixa alçada del grup A. Aquest grup dominant és qui controla majoritàriament els recursos materials, culturals i social, qui crea i dota les institucions de control social del seu discurs i qui delimita les seves pràctiques.

D’acord amb les aportacions de la teoria de l’etiquetatge, aquestes institucions de control social no tan sols s’encarreguen de definir quines conductes són legítimes i normals i quines no. Pel fet d’assenyalar determinats individus, provoca que aquests acabin identificant-se com un subgrup marginal, desviat i estigmatitzat assumint aquesta identitat marginal, generant estratègies de legitimació de les seves pròpies conductes, reproduint-les i creant una subcultura i un entorn marcat en el seu conjunt per aquesta etiqueta estigmatitzada.

Altres autors d’aquest corrent teòric, com Edwin Lemert, estableixen una distinció interessant entre desviació primària i desviació secundària. La desviació primària seria aquella conducta que es genera a causa de factors psicològics, biològics o socials. Com per exemple, per la manca d’accés a recursos considerats legítims per assolir béns socials. Un cop aquesta desviació primària es produeix, l’individu pot ser etiquetat per una institució de control social i interioritzar aquesta conducta desviada con un tret identitari, fet que provocaria la repetició d’aquestes conductes i que es produïssin altres desviacions que ja serien secundàries. Aquestes ja no serien tant causades per aquelles qüestions socials que van provocar la desviació primària com pel fet de respondre a qüestions identitàries del subjecte.

Un últim apunt que ha de presentar-se sobre altres autors afins a aquesta teoria de l’etiquetatge són els enfocaments de Lofland. Aquest autor afegeix a aquestes perspectives el fet de comprendre que en la relació entre societat i desviats hi ha una asimetria de poder i una relació de domini. Els desviats miren d’adaptar-se generant les seves pròpies estratègies en un context social on és un grup dominant qui reclama per a si mateix la capacitat de definir allò que és normal i desitjable d’acord amb els seus interessos socials, econòmics i culturals. És aquest grup qui controla les institucions, el discurs sobre allò moral i immoral, i qui defineix les regles de funcionament de la societat.

Potser un darrer dels elements més destacables d’aquest corrent teòric és el fet d’assenyalar com el paper de determinades institucions socials, lluny de reinserir, tractar, rehabilitar o reeducar facilitant la integració de les persones, pot contribuir a estigmatitzar i perpetuar les conductes dels subjectes que són sotmesos al seu control. Presons, centres d’internament de salut mental o fins i tot escoles poden crear, recrear o cronificar situacions d’etiquetatge que perpetuïn la situació d’exclusió social que suposadament havien de combatre.

Aquest és un aspecte molt important que cal tenir present en el treball d’integració social. Malgrat les dificultats que pot comportar sovint treballar en entorns i institucions dissenyats per treballar amb col·lectius que d’alguna forma han estat definits com a problemàtics, cal tractar d’allunyar-se de l’etiquetatge dels subjectes amb qui treballem i, com ja havíem comentat, mirar de no identificar les persones amb el seu problema.

Una de les darreres aproximacions teòriques que cal comentar és la representada per autors com Ian Taylor, Stanley Cohen o Jock Young. Parteixen de la teoria de l’etiquetatge i de la tradició sociològica anglesa i tracten d’observar els processos que les institucions realitzen per criminalitzar individus i conductes qualificant-los com a desviats. De fet, impugnen la mateixa categoria de desviació social, ja que comprenen que està carregada en si mateixa de connotacions estigmatitzadores que provoquen que el seu ús estigui al servei d’una lògica de domini i de control social.

Cohen, per exemple, analitza com es construeix un estat social de pànic i rebuig al voltant de determinats moviments juvenils i el paper que els moderns mitjans de comunicació poden tenir en aquest sentit. També va examinar la retòrica que utilitzen alguns estats per mirar de mantenir el control social, basant-se en uns principis de convivència que al mateix temps vulneren perseguint políticament una part dels seus ciutadans. En general, la criminologia crítica defendrà que, més que inversions en policia i institucions de control social, calen polítiques socials redistributives que garanteixin que aquells grups que es troben en situació de desavantatge puguin accedir a un seguit de béns socials bàsics per al seu benestar.

Si bé la criminologia crítica destina la major part de les seves anàlisis a l’estudi de fenòmens lligats a la delinqüència, les seves aportacions són fonamentals per comprendre els processos d’exclusió social.

Finalment, i més enllà de la criminologia crítica, és del tot imprescindible repassar alguna de les aportacions que el filòsof francès Michel Foucault va fer en els seus estudis sobre les formes de reclusió i internament, la bogeria, la criminalitat i la sexualitat. Aquest autor va estudiar profusament el paper que diverses institucions socials, molt particularment al segle XVIII i sobretot al XIX, van tenir a l’hora d’establir mecanismes de control social lligats a les noves necessitats que les societats industrials presentaven.

Parteix de comprendre que el poder cerca bàsicament la docilitat política i la utilitat econòmica dels individus. I ho fa exercint el seu control sobre el discurs científic i econòmic, sobre la medicina, la clínica, la justícia i l’emergència d’institucions per tractar i/o recloure els desviats o anormals, tot amb el propòsit d’exercir un control social que mobilitzi el conjunt de la societat cap als seus interessos. El poder tracta amb el seu discurs i les seves pràctiques d’inscriure disciplina en els cossos dels seus ciutadans: disciplina als tallers, a les fàbriques, a les escoles, a l’exèrcit, a les pràctiques sexuals. I, en el límit, el tancament d’aquells inadaptats que o bé no volen o no poden servir els interessos d’aquest poder.

Amb tot aquest recorregut per diverses teories que tracten d’explicar el fenomen de la desviació s’ha pogut veure com les societats estableixen sobre un conjunt molt determinat de diferències atribucions de perillositat, de risc i de baixesa moral. Com s’ha pogut comentar, les societats no són homogènies, es troben travessades per un munt de diferències en tots els ordres. I hi ha unes poques d’aquestes diferències que la societat estigmatitza, mirant d’apartar de l’ordre moral, simbòlic i material els seus portadors. Portadors que, en la majoria dels casos, presenten ja de partida situacions de desavantatge en el repartiment desigual de recursos econòmics i culturals. La seva diferència és assenyalada, s’institucionalitza els seus cossos i les seves vides, es moralitza sobre els seus atributs i se’ls aboca encara més a experimentar situacions de dificultat per participar en els espais on la societat pot proveir-los dels béns socials fonamentals.

Les societats tendeixen a conformar-se generant un espai de desviació, anormalitat, invisibilitat i/o estigmatització. Una alteritat, un espai per als assenyalats com a altres que són representats com a pertorbadors de l’ordre social. Aquests són qui marquen els límits i les fronteres que permeten als sistemes socials pensar-se a si mateixos, reproduir-se i legitimar els seus ordres i el seu funcionament.

Aquesta alteritat es genera a partir de sistemes de classificació social i desigualtats en el repartiment de recursos materials, econòmics i culturals. Els primers atribueixen, en l’ordre simbòlic, propietats estigmatitzadores a determinats individus i grups socials que provoquen situacions de desavantatge que es veuen agreujades pel desigual repartiment de recursos.

El concepte d’exclusió social, com es pot entendre, va molt més enllà del concepte tradicional de pobresa. La privació de determinats béns materials i econòmics és un factor fonamental, encara avui central, per entendre-la. Però existeix una multiplicitat de fenòmens no estrictament lligats a la disponibilitat de recursos econòmics que determinen avui les múltiples situacions d’exclusió social que es poden descriure.

Abans de l’emergència del concepte d’exclusió social, els estudis sobre els fenòmens de la pobresa i la desviació social constituïen les principals aportacions per entendre el camp de les desigualtats i els desavantatges socials. Pel que fa a l’estudi de la pobresa, cal fer aquí alguns apunts per assenyalar les seves limitacions a l’hora d’entendre l’exclusió social.

Aquestes privacions són al mateix temps causa i conseqüència d’altres tipus de privacions en molts diversos ordres. La no-disponibilitat de recursos econòmics pot provocar que les persones afectades experimentin dificultats d’accés a molts altres tipus de béns socials, béns relacionats amb la salut i l’atenció sociosanitària, amb l’educació, l’habitatge, la cultura… És per aquest motiu que si bé l’exclusió social transcendeix la dimensió econòmica, aquesta ocupa encara un espai de centralitat en la seva anàlisi.

Cal distingir entre el que es coneix com a pobresa absoluta, pobresa relativa i pobresa subjectiva. La pobresa absoluta es refereix a aquelles situacions en les quals no es poden satisfer un mínims vitals per a la subsistència. La pobresa relativa és aquella situació en què les persones no poden accedir a un nivell de vida econòmic mínimament adequat al marc territorial on viuen. La pobresa subjectiva es pot definir com la percepció que les persones tenen de la seva situació econòmica d’acord a si aquesta els permet satisfer les seves necessitats personals.

Pel que fa a la pobresa relativa, es defineix recollint dades sobre els ingressos de les unitats familiars i establint un llindar de renda disponible. D’acord amb el barem emprat per l’Eurostat (Oficina Europea d’Estadística) i moltes altres organitzacions, es considera en situació de pobresa relativa aquelles persones que viuen en unitats familiars que disposen d’uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana de l’Estat on es viu.

En tot cas, i atès que és molt més difícil mesurar les privacions reals de les persones, els estudis de pobresa relativa, basats en els ingressos de les unitat familiars, poden donar una imatge aproximada del fenomen de la pobresa.

A la figura es pot observar, amb les darreres dades disponibles de 2012, quin és l’impacte del risc de pobresa a Catalunya, a l’Estat Espanyol i al conjunt de països de la zona euro.

Elaboració pròpia a partir de dades d’Idescat i Eurostat.

Com es pot observar, les taxes de risc de pobresa parlen de valors que se situen al voltant del 25% del conjunt de la població amb variacions significatives d’acord amb el gènere. Les dones tendeixen a patir situacions de risc de pobresa d’una forma més acusada que els homes, i també s’observa com si bé les dades relatives a Catalunya són inferiors que per al conjunt de l’Estat, continuen trobant-se significativament per sobre de les que ofereixen països del nostre entorn europeu.

Un altre aspecte molt significatiu és el fet d’analitzar l’impacte que determinades polítiques redistributives i de protecció social dels estats tenen a l’hora de reduir els nivells de pobresa. Al bloc inferior del quadre es troben les dades de risc de pobresa abans de transferències socials, és a dir, el conjunt de persones que es trobarien en situació de risc de pobresa si no fos perquè els estats proveeixen de mesures de protecció vinculades a rendes com, per exemple, pensions de jubilació, viduïtat o discapacitat, o l’accés a una renda mínima d’inserció. Si s’observa el cas de Catalunya, abans de rebre aquestes transferències o prestacions per part de l’Estat un 27,1% de la població es trobaria en risc de situació de pobresa. Si es considera quantes persones en queden després d’aplicar aquestes polítiques de protecció social, el percentatge es redueix fins al 20,1%.

Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora d’analitzar el fenomen de la pobresa és la mesura de la desigualtat. Les societats que presenten una distribució de recursos econòmics més desigual tendeixen a generar majors problemes de pobresa i de cohesió social.

No hi ha prou que una societat en el seu conjunt disposi de recursos suficients , i potser tan important o més és el fet que els distribueixi de manera equitativa. Hi ha diversos indicadors per mesurar el grau de desigualtat en el repartiment dels recursos, com per exemple el coeficient Gini o la comparació entre els recursos disponibles de les persones amb majors rendes i els de les menys riques. La figura torna a comparar Catalunya, l’Estat i els països de l’entorn europeu d’acord amb la relació existent entre el 20% de la població amb més recursos i el 20% amb menys.

Elaboració pròpia a partir de dades d’Idescat i Eurostat.

Com es pot veure a la figura, a Catalunya, el 2007, el 20% de la població amb més recursos disposava de 4,7 vegades més renda que el 20% de la població més pobre. Aquesta dada és molt similar a la desigualtat que s’observa en països de l’entorn europeu (4,8), i significativament més baixa que la del conjunt de l’Estat (5,5). És interessant analitzar també com el desfermament entre els anys 2007 i 2008 de la crisi economicofinancera global ha provocat que progressivament augmentés la desigualtat de recursos entre les classes més i menys afavorides, assenyalant clarament quins segments de la població han patit i pateixen més els ajustos que aquesta crisi està provocant i com determinats segments de la població experimenten en aquest context una major concentració dels recursos. Aquest fenomen d’augment de la desigualtat és comú a tots els països, si bé cal remarcar que és molt més accentuat a Catalunya i a l’Estat. En el cas català observem que la desigualtat de recursos entre el 20% més ric de la població i el 20% més pobre ha experimentat un creixement del 4,7 al 6,5 entre els anys 2007 i 2012.

La centralitat que ocupa encara la pobresa en les nostres societats com a factor explicatiu de l’exclusió és, com s’ha comentat, evident. No obstant això, des dels estudis dels fenòmens socials cada vegada més es parla de la necessitat de focalitzar l’atenció en altres processos. És per aquest motiu que avui s’empra també el concepte de noves pobreses per referir-se a fenòmens socials d’exclusió i situacions de desavantatge que no tenen per què presentar entre els seus factors explicatius qüestions relacionades amb les limitacions de renda.

Com molt bé assenyala García Roca, “la exclusión es la radicalización de la pobreza, es la pobreza allí donde ésta se convierte en desgarro personal, en desafiliación colectiva y ruptura cultural”(1995:50).

Per tot el que s’ha comentat, es pot veure com les figures de l’exclusió social van molt més enllà de situacions de pobresa entesa com a manca de recursos econòmics.

Una de les formes d’aproximar-se a l’exclusió social és analitzar els fenòmens de privació que experimenten les persones, atès que les persones en situació d’exclusió social no tan sols es veuen privades de recursos econòmics.

Com ja s’ha assenyalat, les nostres societats han experimentat moltes transformacions en el seu funcionament i la seva fisonomia que han provocat que les situacions de vulnerabilitat social es multipliquin i abastin dimensions molt diverses. Entre aquestes transformacions podríem citar les següents:

• Canvis i diversificació dels models familiars
• Canvis i precarització del mercat de treball
• Reducció de l’estat del benestar i mercantilització de serveis
• Globalització econòmica
• Envelliment de la població
• Augment i redireccionament dels fluxos migratoris
• Individualització de les relacions i pèrdua d’espais comunitaris
• Democratització del risc

En un esquema clàssic, les persones passaven d’una etapa d’infància i formació a una altra on trobaven en el mercat de treball una estabilitat relativa que els garantia l’accés a una renda en molts casos suficient per formar una família, establir-se en una residència i, arribat el moment, jubilar-se.

En els darrers anys, cada vegada més les fases de formació s’allarguen i s’entra i se surt del sistema educatiu. El mercat de treball no ofereix estabilitat i les persones acostumen a entrar i sortir-ne diverses vegades al llarg de la seva trajectòria laboral, experimentant períodes de desocupació o inactivitat. Les famílies i els llocs de residència en el transcurs de la vida de les persones també es van diversificant, fruit de canvis socials que transformen les estructures familiars i de la necessitat de mobilitat a la qual el mercat laboral obliga. A la figura es pot veure aquest contrast.

Aquests dos models de trajectòries de vida que es troben representats a la figura 14 reflecteixen alguns dels canvis que s’han comentat. Dècades enrere, allò més habitual —i que d’alguna manera esdevenia normatiu socialment— era mantenir una seqüència vital molt més uniforme que avui dia. Actualment s’observa una tendència que fa que els individus experimentin diversos moments de ruptura en les seves trajectòries de vida. En el quadre superior es pot observar com és d’habitual que les persones les experimentin en les seves trajectòries de vida en els àmbits laboral, formatiu, residencial i familiar.

La relació entre aquests moments de ruptura i el fenomen de l’exclusió social és evident. Cal que les persones desenvolupin processos de resiliència que els permetin fer front a aquestes situacions i superar els escenaris que aquestes ruptures suposen. Des de la integració social i des dels serveis de protecció social és fonamental generar mecanismes per acompanyar les persones en aquells moments en els quals experimenten aquest tipus de ruptures.

Altres aspectes que cal considerar en relació amb l’exclusió social tenen a veure amb els diversos graus que aquesta pot presentar, o també amb les dimensions que són presents en les situacions que la caracteritzen.

En primer lloc, és important destacar la tipologia a la qual al·ludeix Robert Castel (2004:64-66) per referir-se als tres graus o formes que històricament ha tingut l’exclusió social:

• Exclusió com a sostracció completa de la comunitat. Aquest tipus d’exclusió radical pot produir-se en forma de deportació, desterrament o extermini (matança).
• Exclusió social com a reclusió, amb el recurs de la construcció d’espais tancats en el si de la comunitat, espais que acostumen a estar ubicats a la mateixa comunitat però que garanteixen certa impermeabilitat, fet que permet mantenir els individus allunyats simbòlicament i físicament de la participació en la societat (manicomis, presons, centres d’internament, etc.).
• L’exclusió com a assenyalament i atribució d’un estatut especial a certes poblacions (alteritat). En aquest cas, potser el més habitual. Les persones excloses són assenyalades de manera que se’ls permet viure en la comunitat però d’una forma en què romanen privats de determinat reconeixement social i d’alguns dels drets que els haurien de permetre gaudir d’una participació social completa.

En la figura es poden veure aquestes tres tipologies d’exclusió social. En alguns casos es pot produir la sostracció dels individus o grups apartant-los de la comunitat. Com a exemple d’aquesta tipologia d’exclusió es pot pensar en el desterrament al qual eren sotmesos alguns ciutadans en la Grècia clàssica o l’holocaust jueu i l’extermini sistemàtic del poble gitano i de persones amb discapacitat durant el règim nazi.

En altres ocasions es pot produir la reclusió de les persones excloses, que té lloc dins de la comunitat. Tot i que, com es pot veure representat amb el triangle dibuixat amb línia continua, es tracta d’un espai tancat que impedeix la participació en la comunitat dels individus exclosos. Exemples d’aquest tipus es poden trobar molts. En els països occidentals han proliferat des de mitjan segle XVIII fins avui tot tipus d’institucions amb algun règim de reclusió. Per citar només alguns exemples es pot pensar en el cas de l’internament massiu de menors no acompanyats de principis del segle XX o novament en la creació de guetos dins de les ciutats ocupades per l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial.

Finalment, es pot veure com es poden donar processos d’atribució d’alteritat en què les persones són assenyalades i d’alguna manera veuen les seves possibilitats de participació social minvades. Aquest tipus d’exclusió, en les societats actuals la més recurrent, també trobaria multitud d’exemples. Es podria pensar en la discriminació que rep el poble gitano a la major part dels països europeus o l’estigma que recau en moltes persones que es troben afectades pel VIH.

Un altre aspecte determinant per caracteritzar l’exclusió social té a veure amb les tres dimensions que es veuen implicades: estructural, relacional i subjectiva. Les situacions d’exclusió suposarien, d’acord amb autors com ara Carmen Bel Adell (2002), una triple ruptura. Es comentaran aquestes tres dimensions adaptant la visió que ens dóna aquest autora.

La primera de les dimensions, l’estructural, té a veure amb alguns dels processos que ja s’han descrit. L’entorn i el funcionament social generen desigualtats que provoquen inestabilitats i pèrdues que es tradueixen recurrentment en situacions de ruptura per a les persones. Aquesta dimensió estructural té a veure també amb les transformacions en el funcionament del sistema socioeconòmic i cultural que porten autors com Bauman (2002) a parlar del fet que ens trobem davant una fase de modernitat líquida. Una modernitat en què la solidesa de determinades estructures i espais que conferien seguretat als individus van desapareixent i transformant-se progressivament.

La dimensió relacional té a veure, en aquest cas, amb els vincles que les persones estableixen. Actualment s’assisteix a nombroses fragmentacions del teixit social, i institucions com l’escola, la feina, el sindicat o la fàbrica, la família extensa o el barri, per posar-ne només alguns exemples, ja no constitueixen espais on establir una sòlida xarxa relacional. Aquestes xarxes no tan sols ofereixen a les persones una vinculació i un sentiment de pertinença, sinó que també són espais des d’on generar mecanismes de reciprocitat i de suport mutu o plataformes des de les quals defensar interessos i lluitar per assolir determinats drets. És per aquest motiu que es parla de desafiliació, d’una atomització de les relacions socials i d’una progressiva individualització a les nostres societats.

Per altra banda, cal remarcar que bona part d’aquestes argumentacions són prèvies a l’emergència i al recent ús massiu de les xarxes socials associades a les noves tecnologies. Les formes de relacionar-se i establir mecanismes de reconeixement mutu, suport i solidaritat entre persones ja no es resolen en els espais tradicionals. Potser més que desaparèixer i conduir-nos a una irremissible atomització social, estem assistint a una transformació de canals, formes i espais d’afiliació social. Una transformació que, per altra banda, ens pot situar davant de noves formes de vulnerabilitat social: les de les persones que per motius diversos no accedeixen encara a aquestes noves tecnologies.

Finalment, una darrera dimensió de l’exclusió social es pot situar en l’àmbit subjectiu. Aquesta revesteix també gran importància per entendre l’exclusió i per orientar l’acció dels integradors socials. Les situacions de pèrdua, les privacions, les dificultats per cobrir necessitats bàsiques, l’estigmatització, viure situacions de discriminació recurrents… Tots aquests escenaris repercuteixen de forma evident en els subjectes que els pateixen i sovint es tradueixen en estats de baixa autoestima, pèrdua de confiança i/o capacitat per establir relacions socials, afectacions en la salut física i mental i un estat de desànim que reflecteix la manca d’esperança per poder satisfer les aspiracions personals.

En tot cas, cal sempre tenir presents, mirar d’analitzar i distingir aquestes tres dimensions de l’exclusió social per comprendre i poder acompanyar les persones en els seus processos d’inclusió social.

D’acord amb tot el que s’ha comentat, l’exclusió social és un procés complex que respon a una multiplicitat de factors i que té conseqüències en àmbits socials molt diferents. És evident que per aquests motius no és fàcil definir-la d’una forma clara i definitiva. Alguns autors han ofert definicions del concepte d’exclusió social que ens permeten aproximar-nos de manera interessant a la seva comprensió. Una definició que considerem completa i que permet recollir molts dels aspectes fins aquí comentats seria la següent:

Per comentar aquesta definició es presentaran també algunes de les característiques que es destaquen de l’exclusió social:

• Multifactorial
• Dinàmica i processual
• Estructural
• Acumulativa
• Construïda
• Polititzable

És multifactorial perquè gairebé sempre es troben diversos factors —i no un de sol— que la generen. És dinàmica perquè, al seu torn, les causes socials que es troben a la seva base poden ser noves o canviants. És processual perquè es tracta d’un procés, no un estat; les persones no són excloses, es troben en situacions o processos d’exclusió, situacions i processos que són reversibles. És estructural, ja que, com s’ha comentat, el mateix funcionament de les societats i els sistemes econòmics la generen. És acumulativa perquè les privacions o els desavantatges en un àmbit concret que pateixen les persones poden ràpidament provocar nous desavantatges en altres àmbits i acumular-se. És construïda perquè, com s’ha comentat, les situacions d’exclusió ho són sempre relatives a un determinat entorn social, i tots els entorns socials són construccions històriques que poden modificar-se. Finalment, és polititzable perquè, com també s’ha comentat, determinats grups poden servir-se de l’exclusió social i dels seus mecanismes per legitimar les seves posicions i pràctiques de poder.

Un cop caracteritzada l’exclusió social, s’ha de concloure que aquesta ocupa un lloc central i estructural en les nostres societats, lluny de ser un fenomen natural i inevitable i lluny de constituir, per a les persones que s’hi troben immerses, un factor que les manté alienes a la societat.

A més, per les situacions de canvis socials que s’han comentat, l’exclusió o, si més no, el risc d’experimentar-la s’ha anat estenent cada cop més pel conjunt dels grups socials. En aquest sentit, autors com Beck (1998) parlen de democratització del risc per referir-se justament a aquests processos de transformació que fan que la vulnerabilitat social ja no sigui patrimoni exclusiu de determinats grups marginals. Les possibilitats d’experimentar processos de ruptura i privacions són cada vegada més plausibles per a la majoria de les persones.

Robert Castel (2004) aporta una darrera anàlisi per comprendre de quina forma vulnerabilitat i exclusió s’incardinen en el cos social recollint aquesta característica processual i reversible de la qual parlàvem. D’acord amb aquest autor, els subjectes poden transitar tres zones socials al llarg de la seva vida:

• Zona d’integració: caracteritzada per una situació relativament estable, amb accés a renda i mercat de treball i unes relacions socials i de suport sòlides.
• Zona de vulnerabilitat: caracteritzada per situacions de precarietat, en l’àmbit de la feina, la renda, la salut i les relacions socials i familiars.
• Zona d’exclusió social: caracteritzada per la dificultat manifesta de participació social en un o diversos àmbits fonamentals, com ara estar inserit en el mercat de treball, gaudir d’una renda suficient, tenir un estat de salut acceptable i un accés a recursos sanitaris, disposar d’una xarxa de relacions socials, familiars i afectives suficients, etc.

D’acord amb tots aquests elements, es podrien representar els processos d’exclusió i vulnerabilitat socials de la següent forma (figura i figura).

A la figura s’observa el primer dels diagrames que s’havia fet servir per representar l’exclusió social. Diagrama que, per altra banda, coincideix molt amb l’imaginari que situa l’exclusió social com quelcom apartat de la societat. Contrastant amb aquesta representació, que cal considerar poc encertada, s’observa com la situació d’exclusió social ocupa un espai central en la societat. Es pot veure també com bona part de la societat es pot situar en escenaris de vulnerabilitat social.

Cal recordar que el caràcter processual de les situacions d’exclusió social provoca que cap d’aquestes tres situacions hagin de ser estàtiques. Les persones poden transitar d’una situació a una altra, passant de la integració a la vulnerabilitat i d’aquesta a l’exclusió, així com també poden transitar per aquests processos a la inversa, de l’exclusió a la integració.

Un cop completat aquest recorregut, que permet analitzar, comprendre i caracteritzar els processos d’exclusió social i els factors i condicionants que la determinen, es disposa ja d’una imatge prou completa d’aquesta. No obstant això, cal encara reflexionar sobre algunes qüestions importants. Tots aquests mecanismes descrits són els que provoquen les situacions d’exclusió social, però falta encara determinar de quina forma es propicien els processos contraris, els d’inclusió social.