Els productes d'assegurances

Hi ha diversos criteris de classificació, ja que els productes d’assegurances van canviant d’acord amb les necessitats del mercat. Entre aquests podem fer la classificació següent:

1. Segons el nombre d’assegurats

• Individual. La pòlissa cobreix els riscos només a un assegurat. Per exemple, una assegurança de vida.
• Col·lectiva. La pòlissa cobreix els riscos de varies persones que formen part d’un grup o col·lectiu homogeni. Per exemple, els arquitectes adscrits al Col·legi d’Arquitectes.

2. Segons el nombre de riscos

• Simple. En aquest tipus d’assegurances, la pòlissa cobreix un risc amb unes característiques concretes. Per exemple, una assegurança d’incendis.
• Combinada. Una sola pòlissa cobreix diversos riscos de diferent naturalesa referits a un mateix objecte assegurat. Per exemple, una assegurança multiriscos de la llar (incendi, responsabilitat civil, robatori, inundació…).

3. Segons la llibertat de contractació

• Obligatòria. L’Estat imposa als ciutadans la contractació d’una pòlissa d’assegurances i fixa les condicions, com ara els límits de les prestacions i les primes. Per exemple, l’assegurança obligatòria pels conductors de cotxes.
• Voluntària. Els prenedors (ciutadans o empreses) decideixen lliurement contractar una pòlissa d’assegurances. Per exemple, l’assegurança voluntària d’una cancel·lació d’un viatge.

4. Segons l’organisme públic o privat

• Socials. La seva finalitat és protegir la classe treballadora de determinats riscos, per exemple, la mort, els accidents, la invalidesa, les malalties, la desocupació o la maternitat. Són obligatòries, les seves primes van a càrrec dels assegurats i els empleats i, en alguns casos, l’Estat també hi aporta una part per tal de finançar les indemnitzacions. Una altra característica d’aquestes assegurances és que no tenen una pòlissa que indiqui els drets i les obligacions de les parts, ja que aquestes s’estableixen per llei.
• Privat. Aquest tipus d’assegurances es dóna quan l’assegurat contracta voluntàriament per protegir-se de certs riscos mitjançant el pagament d’un prima que va només a càrrec seu. A part d’aquestes característiques, cal destacar que les assegurances privades es concreten mitjançant l’emissió d’una pòlissa on s’indiquen els drets i les obligacions de l’asseguradora i de l’assegurat. Al nostre país, la majoria d’aquestes assegurances les exploten companyies privades, mutualitats i cooperatives.

5. Segons el ram

• Danys o patrimoni. La seva finalitat és indemnitzar l’assegurat del dany econòmic que pot patir el seu patrimoni.
• Persones. El seu objectiu és cobrir econòmicament els riscos que poden afectar l’existència, la integritat corporal o la salut de l’assegurat.

El sector privat de les assegurances utilitza aquesta classificació pels seus fins comercials i administratius. La classificació dels riscos en rams és un instrument fonamental per establir-ne l’homogeneïtat qualitativa.

Un dels requisits que les entitats asseguradores han de complir per poder vendre assegurances és tenir l’autorització de la Direcció General d’Assegurances per operar en els seus rams respectius.

La classificació legal de rams a tenir en compte la que podeu veure a la taula, on es diferencia entre el ram de no vida i ram de vida:

En alguns casos el càlcul és relativament fàcil, sobretot si es tracta de despeses mèdiques, etc. Però altres vegades és una mica més complicat.

En les assegurances a persones, s’opta per una valoració subjectiva a priori de la suma assegurada, que queda establerta expressament en la pòlissa i que es correspon exactament amb la indemnització.

Les assegurances de les persones busquen la cobertura de tots els riscos que puguin afectar la vida de les persones, des de la mort (assegurances de vida) a la integritat física (assegurances d’accidents), al deteriorament de la salut (assegurances de malaltia) i a la seva recuperació (assegurances d’assistència sanitària). A la figura podeu veure un esquema de les principals classes d’assegurances de les persones.

Aquesta assegurança es pot fer a títol individual o col·lectiu, sempre que se seleccioni un grup de persones que estiguin afectades pel mateix risc.

El contracte d’assegurança de vida conté els mateixos elements que qualsevol altre contracte d’assegurances. Aquests components són:

• Assegurador: Entitat que ofereix la contraprestació a canvi de la prima.
• Prenedor de l’assegurança: Persona que contracta la pòlissa i assumeix el pagament de la prima.
• Assegurat: Persona que cobreix els seus riscos per la pòlissa.
• Beneficiari: Persona que resultarà indemnitzada amb la contraprestació de l’assegurança.
• Prima: Quantitat a pagar pel prenedor de l’assegurança a assegurador com a contrapartida de la cobertura de riscos.

El funcionament d’aquesta assegurança és el següent, l’assegurador ha de pagar la prestació establerta al beneficiari quan es produeixi la defunció de l’assegurat.

A diferència d’altres assegurances, en els de vida, el prenedor que no vulgui o no pugui continuar el contracte, té dret a percebre una compensació per les primes que ha pagat fins aquell moment, sempre que aquesta condició figuri estipulada en la pòlissa. És el que es coneix com a drets de rescat i reducció de la pòlissa.

Les assegurances de vida es poden classificar segons el tipus de risc que cobreixen en:

• assegurances en cas de supervivència,
• assegurances en cas de mort i
• assegurances mixtes.

El beneficiari rep una prestació econòmica prefixada si sobreviu a partir d’una data determinada o arriba a una certa edat. Usualment en aquest tipus d’assegurança, el prenedor, el beneficiari i l’assegurat solen ser la mateixa persona. Són assegurances d’estalvi (permeten estalviar la quantitat de les primes que es van pagant que li serà retornada juntament amb la rendibilitat obtinguda durant aquest temps) i assegurances de jubilació, que permeten cobrar una quantitat quan l’assegurat arriba a una edat determinada.

Segons la manera de satisfer la prestació, poden ser:

• Assegurança de renda vitalícia diferida. L’entitat asseguradora lliura a l’assegurat una renda de per vida si és viu a la data de venciment del contracte. Però si mor abans, l’asseguradora no retorna les primes abonades, excepte si s’ha pactat el seu reemborsament als hereus.
• Assegurança de renda vitalícia immediata. L’assegurat entrega una prima única i a canvi l’asseguradora queda obligada a pagar una renda periòdica després de la jubilació.
• Assegurança de capital diferit. L’entitat asseguradora lliura a l’assegurat una quantitat concreta en un sol pagament si és viu a una determinada edat establerta en el contracte.

El beneficiari rep de part de l’asseguradora una prestació econòmica prefixada en forma de capital o renda quan l’assegurat mori. L’assegurança de vida en cas de mort no és una forma d’estalvi, sinó una assegurança on la prestació es lliura en el moment de la mort.

Aquestes assegurances de risc, cobreixen la probabilitat aleatòria que la mort arribi, i poden ser:

• Assegurances de vida sencera. El cobrament de la prestació és independent de quan mori l’assegurat.
• Assegurances de supervivència. L’asseguradora paga un capital al beneficiari, en el cas que l’assegurat mori abans que el beneficiari.
• Assegurances de vida temporals. L’obligació de pagar la indemnització per l’assegurador només sorgeix quan l’assegurat mor dins d’un determinat període que s’ha pactat a priori.
• Assegurança de vida terme decreixent o d’amortització de préstec. L’import del que pagarà la pòlissa es redueix en forma decreixent durant el temps de protecció. És comú prendre aquesta assegurança per pagar el saldo d’una hipoteca d’habitatge en cas de defunció de l’assegurat. La durada de l’assegurança serà el mateix que tingui la hipoteca. La prima a pagar es manté constant durant tot el contracte. L’assegurança es fa càrrec del deute pendent. El pagament de les primes és anual.

Són una barreja de les dues anteriors, i combinen les assegurances per a cas de mort o per a cas de supervivència a partir d’una data determinada. Uneixen les pòlisses d’estalvi amb les de risc. Aquestes assegurances poden ser, entre d’altres:

• Assegurança mixta ordinària. L’assegurador s’obliga a pagar tant si mor l’assegurat o sobreviu a una determinada data.
• Assegurança mixta a terme fix. L’assegurador s’obliga a pagar un capital a una data determinada, sigui al propi assegurat, si llavors visqués, sigui al beneficiari designat, però cessant l’obligació de pagar la prima si l’assegurat morís abans d’aquest terme.

El beneficiari per aquests tipus d’accidents que han provocat unes conseqüències físiques i econòmiques ha de rebre unes indemnitzacions que poden ser una quantitat fixa, proporcional ordinària, segons les conseqüències de l’accident (mort, invalidesa temporal o permanent) i uns barems previstos en el contracte.

Encara que és una assegurança que es pot contractar de manera independent, també pot incloure com a complement altres assegurances (per exemple, automòbils, responsabilitat civil, multirisc, etc.).

Les assegurances d’accidents poden ser: individuals o col·lectives, anuals o temporals (per exemple, per a la durada d’un viatge), i voluntàries (assegurança escolar) o obligatòries (assegurança obligatòria de viatgers).

Aquestes assegurances poden incloure les cobertures següents, que d’altra banda són les més habituals:

• Defunció. Una malaltia no és un accident, tret d’excepcions. La indemnització només es paga quan la defunció s’ha produït a causa d’un accident.
• Invalidesa. Que pot ser: absoluta permanent, parcial transitòria i parcial permanent i invalidesa total. Quan la invalidesa és total, l’asseguradora té l’obligació d’abonar la totalitat de la suma assegurada, i si la invalidesa és parcial, la indemnització es fixa en funció d’un barem establert a la mateixa pòlissa; i si la invalidesa és temporal, la indemnització serà d’una renda diària prefixada.
• Assistència sanitària. L’asseguradora es fa càrrec de totes les despeses mèdiques, quirúrgiques, hospitalàries i farmacèutiques previstes en la pòlissa.

Generalment, les pòlisses d’aquest tipus d’assegurança estableixen un període de carència, és a dir, un termini de temps (que sol oscil·lar entre quatre mesos i un any) des de la contractació de l’assegurança i l’aparició de la malaltia durant el qual no està coberta la malaltia. Encara que si l’assegurat està d’acord a fer-se un examen mèdic previ, aquest termini de temps es pot suprimir o reduir, i aquesta clàusula s’ha d’acceptar expressament per escrit i ser redactada de manera clara i precisa.

Pel que fa al pagament de certes sumes, les possibilitats que es recullen en les pòlisses són molt variades. L’interès d’aquest tipus d’assegurances està en compensar l’assegurador de la pèrdua de la capacitat de guany que ocasiona la invalidesa, temporal o permanent, que provoca la malaltia. Així, algunes pòlisses preveuen el pagament d’una indemnització diària per cada dia d’incapacitat temporal fins a un període màxim. Altres pòlisses només ofereixen cobertura en el cas d’incapacitat temporal per malalties agudes o agudització de malalties cròniques, o durant l’hospitalització.

En el cas de les assegurances d’assistència sanitària no acostumen a tenir un període de carència.

En l’actualitat és possible que el personal sanitari que presta els serveis mèdics depengui de l’assegurador, en aquest cas sí que es pot afirmar que l’assegurador assumeix directament la prestació dels serveis.

La jubilació ha estat, és i segurament serà un tema de preocupació creixent a nivell global. Les pensions de la Seguretat Social espanyola són més aviat baixes amb relació als últims salaris percebuts. La tranquil·litat que suposa aquesta etapa de la vida desperta la preocupació per mantenir l’estabilitat econòmica un cop ja s’ha deixat de treballar.

Part dels ingressos d’aquesta es destina al pagament de la renda de la població passiva com els jubilats i els pensionistes. En el sistema social de repartiment, el futur pensionista no dependrà dels seus estalvis, sinó de les aportacions que efectuaran les generacions que el succeeixen.

Entre els factors implicats destacarem:

• Demogràfics. Envelliment progressiu de la població, augment de l’esperança de vida i descens de la natalitat, cosa que provoca que el nombre de persones actives que cotitzin a la Seguretat Social cada vegada sigui menor, mentre que augmenten les persones passives (jubilats i pensionistes).
• Financers. La reducció progressiva de la població activa que cotitza. I lògicament, els sistemes de previsió privats promocionen aquest sistema d’estalvi, ja que representa una font de negoci per a les empreses del sistema financer.
• Econòmics. La globalització de l’economia mundial suposa unes polítiques de despesa restrictives amb l’objectiu de reduir el dèficit públic i aconseguir monedes fortes. D’aquí que els poders públics fomentin els sistemes de previsió privats basats en l’estalvi, que constitueixen una via important de finançament de l’economia d’un país, perquè alleugereixen la contribució de l’Estat a les pensions públiques.

Del seu funcionament s’encarreguen la comissió de control del pla i la comissió del fons de pensions.

Les persones que contracten un pla de pensions, anomenades partícips, fan aportacions que es dipositen en un fons. Aquest pot estar format per diversos plans de pensions. L’entitat gestora s’encarrega de gestionar el patrimoni del pla, és a dir, invertir el capital del fons perquè generi la major rendibilitat possible, i aquesta entitat ha d’estar inscrita en la Direcció General d’Assegurances, mentre que l’entitat dipositària és l’encarregada de la custòdia i dipòsit dels diferents actius financers integrats en el pla de pensions.

• Promotor: Qualsevol entitat financera, empresa, associació, corporació, sindicat, col·lectiu o grup que creu o participa en la posada en funcionament i en el desenvolupament d’un pla de pensions.
• Partícips: Són les persones físiques per a les quals es crea el pla de pensions, independentment que facin o no aportacions econòmiques al pla. Normalment, també són els que contribueixen mitjançant les seves aportacions al desenvolupament del pla.
• Partícips en suspens: Són les persones que han deixat de fer aportacions, però que mantenen els seus drets polítics i econòmics consolidats en el pla de pensions.
• Beneficiaris: Són tant els partícips com aquelles persones que, sense necessitat de ser partícips, tenen dret a rebre les prestacions del pla. Poden ser el propi partícip (jubilació o invalidesa) o el seu/la seva cònjuge, fills, hereus legals o persones designades pel partícip (defunció del partícip). En el cas de mort del beneficiari que no hagi tingut la condició de partícip, només es poden generar prestacions de viduïtat o d’orfandat.

Els principals avantatges dels plans de pensions són:

• Les aportacions són deduïbles en la base imposable de l’IRPF (impost de la renda sobre les persones físiques).
• No és obligatori fer aportacions, aquestes són lliures o opcionals.
• Els controls de les inversions els exerceixen els propis abonats o partícips.
• Les aportacions són flexibles. La quota pot ser mensual, trimestral, semestral o anual, a gust del client. I es poden reduir, augmentar i fins i tot suspendre temporalment. També es poden fer aportacions úniques per la quantitat que es desitgi, amb una sola condició: els ingressos desgravables en els plans de pensions tenen un límit anual de 8.000 euros.
• Garanteixen liquiditat en el cas de contingències: malaltia greu i atur prolongat.
• Capitalitzen els estalvis i faciliten l’obtenció de préstecs.

A continuació podeu veure els desavantatges més destacats dels plans de pensions:

• Manca de liquiditat, perquè el client no pot comptar amb els diners, fins al moment precís de jubilar-se. Les excepcions estan descrites per la Llei: mort, malaltia greu o atur de llarga durada.
• Estableixen comissions summament elevades, en comparació amb altres formes d’estalvi.
• Ofereixen un rendiment inferior al d’altres productes financers d’estalvi.
• Pagament d’impostos: quan s’arriba a la jubilació i un es disposa a recuperar el que ha estalviat, les quantitats aportades durant tants anys el fisc les entén com rendes de treball que van desgravar en el seu moment, de manera que quan es rebin els diners amb els interessos el titular haurà de pagar els impostos que no va satisfer en les seves successives declaracions de la Renda.

Es poden establir diverses classificacions depenent de qui els promou, quin tipus d’inversions fan i quines obligacions s’estipulen en el seu contracte.

a) Plans de pensions segons el tipus d’inversors. En funció de qui els promou els plans de pensions:

• Sistema individual: són aquells que una persona física contracta amb una entitat financera per iniciativa pròpia i de manera independent.
• Sistema d’ocupació: són aquells en què el promotor és una empresa, entitat, societat o qualsevol altra organització que vincula els seus empleats al pla com a partícips. Són un tipus de retribució als treballadors.
• Sistema associat: El promotor del pla pot ser un col·lectiu, associació o sindicat, i els partícips, els seus membres. Per a la formalització d’aquest tipus de pla és necessari que els partícips disposin d’alguna característica comuna.

b) Plans de pensions segons forma d’inversió. En funció del tipus d’inversions dels actius financers que fan els plans de pensions:

• Renda variable: són aquells que, com a mínim, inverteixen un 75% del capital en renda variable i la resta, en renda fixa. La renda variable és un tipus d’inversió la rendibilitat del qual està en funció de la cotització dels valors en què s’inverteix.
• Renda mixta variable: són aquells que inverteixen entre un 30% i un 75% del capital en renda variable i la resta en renda fixa.
• Renda fixa: són aquells que només inverteixen el seu capital en renda fixa. Aquesta és un tipus d’inversió en què es coneix la rendibilitat que generarà des del moment en què es fa. No poden invertir en renda variable.
• Renda fixa mixta I: són aquells que inverteixen fins a un 15% del capital del fons en renda variable i la resta en renda fixa.
• Renda fixa mixta II: són aquells que inverteixen entre un 15% i un 30% del capital del fons en renda variable i la resta en renda fixa.

c) Plans de pensions segons el tipus d’aportació. En funció de les obligacions exigides en el seu contracte:

• Plans d’aportació definida: són aquells en els quals prèviament s’estableix l’import econòmic que cada persona (promotors i, si s’escau, els partícips del pla) ha de dipositar.
• Plans de prestació definida: són aquells en què s’estableix la quantitat econòmica que les persones rebran en el moment de la jubilació, o qualsevol altra situació autoritzada per al cobrament de les prestacions.
• Plans mixtos: són una barreja dels dos anteriors. Són aquells en què es fixen els imports econòmics que cada partícip ha d’aportar i la quantitat que rebrà després de complir els requisits establerts per al cobrament del pla de pensions.

Alguns del requisits principals que els plans de pensions haurien de complir són els següents:

a) No-discriminació: els plans de pensions han de garantir l’accés com a partícip a qualsevol persona física que reuneixi els requisits per a la contractació del pla.

b) Capitalització: els plans de pensions es basen en sistemes financers i actuarials de capitalització individual o col·lectiva. En el primer cas ha d’haver-hi un equilibri entre les aportacions de cada partícip i les prestacions que rep; en el segon, l’equilibri s’estableix per a tot el grup.

c) Irrevocabilitat de les aportacions: un cop feta l’aportació a un pla, aquesta no es pot retirar.

d) Atribució de drets: les contribucions i aportacions dels partícips als plans determinen uns drets econòmics consolidats formats per aquestes aportacions i la seva capitalització (rendiments obtinguts).

e) Integració obligatòria: totes les aportacions fetes s’integren obligatòriament en un fons de pensions.

f) No embargament dels drets consolidats: no poden ser objecte d’embargament ni de trava judicial o administrativa, fins al moment en què es faci efectiva la prestació o els drets per malaltia greu o atur de llarga durada.

Les aportacions a un determinat pla de pensions són els imports de diners que el partícip decideix ingressar en el pla segons la normativa que estableixi un pla en concret. Aquestes aportacions usualment es fan per domiciliació bancària quan són periòdiques. I si són aportacions extraordinàries, es fan amb càrrec amb el compte ordenat o fent un ingrés en efectiu.

Les prestacions es calculen en conformitat a sistemes de capitalització financera i actuarials, que serveixen de base per calcular l’equilibri existent entre les aportacions i prestacions d’un pla de pensions.

Les prestacions dels plans de pensions es cobren únicament en els casos de:

• Jubilació del partícip. Segons el règim de la Seguretat Social corresponent.
• Situació d’incapacitat, quan el partícip o el seu cònjuge contrauen alguna malaltia greu o quan el partícip es troba en situació d’atur de llarga durada.

Les prestacions es poden cobrar en forma de capital únic (un sol pagament), en forma de renda (sèrie de pagaments regulars fraccionats) o mixta. La renda pot ser, al seu torn, vitalícia o temporal.

• Capital únic: es rebrà el total del capital determinat a priori en el contracte d’adhesió més tots els drets consolidats.
• Renda vitalícia o temporal: sèrie de pagaments regulars fraccionats (dos o més pagaments), durant un temps pactat o fins que s’esgotin els diners acumulats o visqui la persona beneficiària.
• Mixt: en forma de capital-renda: es combina un únic cobrament en forma de capital amb una renda contractada per la resta del dret consolidat. Hi ha dues possibilitats:
  1. Percebre el capital immediatament o de manera diferida.
  2. Percebre la renda immediatament o a partir d’una data establerta.

Els drets consolidats són les aportacions més els rendiments obtinguts i menys les depeses generades de la persona partícip i només es poden fer efectius per traslladar-los a un altre pla de pensions o quan es produeix una de les contingències cobertes en el reglament del pla. No es permet a les entitats gestores penalitzar el partícip que trasllada els seus drets consolidats. Es pot canviar el pla de pensions subscrit en una entitat a un altre pla dins de la mateixa entitat o una altra de diferent; l’entitat dipositària fa que es venguin les seves participacions i el valor recuperat es passa al nou pla.

Els drets consolidats tampoc poden ser objecte d’embargament ni de trava judicial fins que es faci efectiva la prestació.

La normativa estableix els límits màxims que poden carregar les entitats gestores i dipositàries per l’exercici de les seves funcions.

En els plans de pensions es generen habitualment dos tipus de comissions diferents:

• la comissió de gestió que és la que aplica l’entitat gestora per les seves funcions de gestió, habitualment està entre l’1% i el 2% i,
• la comissió de dipòsit que és la que cobra l’entitat dipositària pel manteniment i custòdia dels fons del Pla de Pensions; aquesta quantitat es desvia diàriament del valor del pla de pensions, la comissió de dipòsit sol estar entre el 0,1% i el 0,6% anual del valor nominal custodiat.

L’import que es rep en forma de renda per jubilació està considerat com a retribució de treball, i per tant subjecte a retenció. Es tributarà per la renda anual que es percebi.

L’import que es rep en forma de capital per jubilació, el 100% dels drets consolidats, s’inclou en l’IRPF com a rendiments de treball. Els drets consolidats que es deriven de les aportacions fetes fins al 31-12-2006 tindran dret a una reducció del 40%, sempre que hagin passat més de dos anys des de la primera aportació i la data de jubilació. Aquesta reducció només es pot aplicar en un exercici.

Les aportacions a plans de pensions redueixen la base imposable de l’IRPF amb unes limitacions. El límit màxim de reducció de la mateixa per aportacions individuals i contribucions empresarials serà el conjunt sobre tots els sistemes de previsió social. D’aquesta manera podrem obtenir un estalvi fiscal de fins un 43%.

S’ha de tenir present els límits de les aportacions establerts. Aquests límits són:

• 30% dels rendiments nets i d’activitats econòmiques, per a persones de fins a 50 anys d’edat, i del 50% per a persones majors de 50 anys.
• Amb caràcter general: 10.000 euros a l’any.
• Persones majors de 50 anys: 12.500 euros a l’any.
• Si la base imposable és menor que el total aportat al pla de pensions i no ho podem deduir tot, la resta es pot anar deduint a la base imposable durant els cinc exercicis següents de la renda.

El pla de jubilació és independent de l’Administració. És una assegurança de vida que un client contracta amb una entitat asseguradora, per tal que aquest obtingui un capital en cas de jubilació o defunció.

A continuació us presentem alguns dels avantatges i inconvenients de contractar un pla de jubilació:

• És un producte financer que està gestionat principalment per una companyia d’assegurances. La distribució del pla de jubilació es pot fer per mitjà d’entitats diferents de les de les assegurances, però han de tenir un contracte amb la companyia asseguradora.
• El seu principal avantatge és la liquiditat. El rescat, que significa que el subscriptor pot treure els diners ingressats en qualsevol moment, és a dir, abans del previst (encara que serà penalitzat amb una comissió bastant alta). En principi, les aportacions d’aquestes assegurances d’estalvi es cobren en la data acordada entre l’asseguradora i el client, i no ha de coincidir necessàriament amb l’edat de jubilació. També hi ha la possibilitat de fer una cancel·lació parcial sense cap penalització, independentment que aquests diners es tornin a ingressar.
• El capital que percep el client és diferent en el cas de jubilació que en el cas de defunció.
• Igual que els plans de pensions, els de jubilació permeten al client establir una quota fixa mensual, trimestral, semestral o anual que pot ser reduïda o augmentada.
• No es beneficien de desgravacions fiscals. A diferència dels de pensions que sí que ho fan. I pel que fa al pagament d’impostos, no es paguen impostos pels diners totals rebuts, només pels interessos produïts.

Respecte a les prestacions econòmiques que es percep amb un pla de jubilació s’ha de considerar el següent:

• El capital garantit: es tracta de la quantitat que el prenedor de l’assegurança rebrà en concloure la seva pòlissa, independentment que la companyia asseguradora hagi patit una fallida, ja que aquest capital s’ha dipositat en un banc prèviament.
• El capital estimat: es tracta de la quantitat que l’asseguradora calcula que haurà de pagar quan s’acabi la pòlissa, tenint en compte els interessos generats.

El capital percebut, una vegada que conclou el període pactat per l’assegurança, està considerat com de rendiment de capital mobiliari a efectes de l’IRPF. Durant el contracte de l’assegurança no hi ha desgravacions a la base imposable de l’IRPF com ocorre amb els plans de pensions. No obstant això, en el pla de pensions es dóna un diferiment d’impostos que el beneficiari haurà de tributar quan rebi les prestacions de conformitat amb les quantitats percebudes. Aquest diferiment no té lloc en el pla de jubilació, de manera que el prenedor de l’assegurança pagarà un percentatge molt petit respecte a la quantitat percebuda.

Les assegurances de danys cobreixen l’assegurat de possibles accidents o fets que afectin els elements patrimonials de la persona que subscriu l’assegurança. Els danys i el seu valor s’estableixen de manera objectiva, de tal forma que l’entitat asseguradora està obligada a reparar els danys que l’assegurat hagi patit realment.

La Llei de contracte d’assegurances (llei 50/1980, de 8 d’octubre) estableix que l’assegurança no pot constituir una forma d’enriquiment injust per a l’assegurat. Per determinar els danys, es tindrà en compte el valor de l’interès assegurat en el moment immediatament anterior a l’esdeveniment del sinistre.

L’assegurador no cobreix els danys per fets derivats de conflictes armats, hagi precedit o no una declaració oficial de guerra, ni els derivats de riscos extraordinaris sobre les persones i els béns, llevat de si hi ha un pacte en contra.

Hi ha una gran quantitat d’aquests tipus d’assegurances, diferenciant-les de:

a) danys a les coses en què l’objecte assegurat no és un element personal sinó un element material, i l’interès recau sobre coses concretes i determinades: (robatoris, incendis..)

b) les patrimonials, que són els que protegeixen el patrimoni de les persones en general, per exemple contra les responsabilitats en què puguin incórrer o en el cas de pèrdues econòmiques, segons les cobertures contractades i recollides en la pòlissa, (responsabilitat civil, defensa jurídica, etc.).

Entre les nombroses assegurances de danys destaquem les més habituals:

1. Assegurança d’incendis. L’objectiu de la cobertura són els danys produïts en l’objecte assegurat per un incendi fortuït, per malvolença d’estranys, per negligència pròpia o de les persones de les quals es respongui civilment, és a dir, sempre que l’incendi no sigui intencionat. Es considera incendi la combustió i l’abrasament amb flama, capaç de propagar-se, d’un o més objectes que no estaven destinats a ser cremats al lloc i en el moment en què s’origina.

Segons l’article 49 de la Llei de contracte d’assegurances (LCS), l’entitat asseguradora ha d’indemnitzar tots els danys i les pèrdues materials causades per l’acció directa del foc i també els danys produïts per les conseqüències inevitables de l’incendi, en particular:

1. Els danys que ocasionin les mesures necessàries adoptades per l’autoritat o per l’assegurat per impedir, tallar o extingir l’incendi, excloent-hi les despeses que generi l’aplicació d’aquestes mesures, llevat d’un pacte en contra.
2. Les despeses que ocasioni a l’assegurat el transport dels efectes assegurats o qualsevol altra mesura que s’adopti amb l’objectiu de salvar-los de l’incendi.
3. Els menyscabaments que pateixin els objectes salvats en les circumstàncies que es descriuen als dos punts anteriors.
4. El valor dels objectes desapareguts, sempre que l’assegurat n’acrediti la preexistència i llevat que l’asseguradora provi que havien estat robats o furtats.
5. Qualsevol altre que consti a la pòlissa.

2. Assegurança de robatori. L’objectiu de la cobertura és indemnitzar la sostracció il·legítima per part de tercers de les coses assegurades. La cobertura inclou els danys causats per la comissió del delicte en qualsevol de les seves formes.

Segons l’article 51 de la LCS, la indemnització per part de l’asseguradora inclourà necessàriament:

1. El valor de l’interès assegurat quan l’objecte assegurat s’hagi sostret i no s’hagi trobat dins el termini establert al contracte.
2. Els danys que la comissió del delicte, en qualsevol de les seves formes, hagi causat a l’objecte assegurat.

Però, llevat d’un pacte en contra, aquesta obligació no té efecte per a l’assegurador, si el sinistre s’ha produït per una de les causes següents:

• Per negligència greu de l’assegurat, del prenedor de l’assegurança o de les persones que en depenguin o que hi convisquin.
• Quan l’objecte assegurat s’hagi sostret fora del lloc descrit a la pòlissa o amb motiu del seu transport, llevat que l’una o l’altra circumstància hagin estat expressament consentides per l’asseguradora.
• Quan la sostracció s’hagi produït amb motiu de sinistres derivats de riscos extraordinaris.

Una vegada que s’ha produït i s’ha comunicat degudament a l’asseguradora el sinistre, l’article 53 de la LCS estableix que cal observar les regles següents:

1. Si l’objecte assegurat es recupera abans que finalitzi el termini establert a la pòlissa, l’assegurat l’ha d’acceptar, llevat que s’hagi reconegut expressament a la pòlissa la facultat de cedir la seva propietat a l’asseguradora.
2. Si l’objecte assegurat es recupera un cop hagi transcorregut el termini pactat i s’hagi pagat la indemnització, l’assegurat pot retenir la indemnització percebuda i cedir a l’asseguradora la propietat de l’objecte assegurat, o recuperar-lo, per mitjà de la restitució, en aquest cas, de la indemnització percebuda per l’objecte restituït.

3. Assegurança de transport. L’objectiu de cobertura és la prestació d’indemnitzacions derivades dels danys materials de les mercaderies ocasionats en el transport terrestre, aeri i marítim, del mitjà utilitzat i altres objectes assegurats.

En el cas que el viatge es faci amb diversos mitjans de transport i no es pugui determinar el moment en què es va produir el sinistre, cal aplicar les normes de l’assegurança de transports terrestres si el transport pel mitjà terrestre constitueix la part més important del viatge.

Poden contractar aquesta assegurança no solament el propietari del vehicle o de les mercaderies transportades, sinó també el comissionista de transport i les agències de transport, o qualsevol persona que tingui interès en la conservació de les mercaderies.

L’assegurança de transports terrestres es pot contractar per a un viatge o per a un temps determinat. En qualsevol cas, l’asseguradora té l’obligació d’indemnitzar els danys que siguin conseqüència de sinistres ocorreguts durant el termini de vigència del contracte, encara que els seus efectes es manifestin amb posterioritat, però sempre dins dels sis mesos següents a la data d’expiració.

La cobertura de l’assegurança comença, llevat d’un pacte exprés en contra, quan es lliuren les mercaderies al transportista per al seu transport en el punt de sortida del viatge assegurat i acaba quan aquestes s’han lliurat al destinatari en el punt de destinació, sempre que el lliurament es faci dins el termini previst a la pòlissa, i també inclou, si no s’indica el contrari, el dipòsit transitori de les mercaderies i la immobilització del vehicle o el seu canvi durant el viatge quan això sigui necessari a causa de les incidències pròpies del transport assegurat.

4. Assegurança de vehicles. L’objectiu de cobertura és la prestació d’indemnitzacions derivades dels danys directes o indirectes ocasionats per un accident de circulació sobre terceres persones, i segons el tipus de contracte, les cobertures poden ser també de les despeses de la seva defensa jurídica, danys propis del vehicle, etc.

La Llei exigeix ​​a Espanya la obligatorietat de contractar una assegurança quan es condueix un vehicle, es tracta de la Responsabilitat Civil Obligatòria i l’absència del mateix comporta sancions o multes que ascendeixen dels 600 als 3.000 euros. El seu objectiu és que es garanteixi que les pòlisses cobreixin les indemnitzacions, i així evitar que les víctimes quedin desprotegides davant problemes d’insolvència de l’infractor.

Els tipus d’assegurances de vehicles poden ser de responsabilitat obligatòria o voluntària:

• Assegurança de responsabilitat obligatòria de dany contra tercers, la qual han de tenir contractat tots els propietaris d’un vehicle. Per tant s’ha de mantenir activa una pòlissa d’assegurança que cobreixi la responsabilitat civil del conductor que es derivi dels danys, tant personals com materials, ocasionats a terceres persones com a conseqüència d’un fet de la circulació.

Aquesta assegurança cobreix la responsabilitat civil del conductor enfront de tercers, però no els danys personals ni materials que pateixin el conductor o el seu cotxe. A més no cobreix, entre altres, els danys soferts ni pel vehicle assegurat, ni pel conductor del mateix si el vehicle és conduit per alguna persona no autoritzada, o és robat, o és conduït sota els efectes de l’alcohol o les drogues.

Cal mencionar que si ens roben el vehicle i amb aquest provoquen un accident, els danys personals i materials produïts seran indemnitzats pel Consorci de Compensació d’Assegurances que pot exigir legalment al culpable que assumeixi aquests danys.

• Assegurança voluntària. La seva finalitat és cobrir les mancances de l’assegurança obligatòria, com pot ser:
  • Assegurança de responsabilitat civil il·limitada. Cobreix, tret d’algunes excepcions, qualsevol quantitat imposada pels Tribunals. Per exemple, si la indemnització que correspon al tercer supera els capitals fixats per l’assegurança obligatòria el conductor responsable haurà de fer front amb el seu patrimoni a la diferència d’indemnització fixada, i per evitar això, els conductors acostumen a fer-se aquesta pòlissa complementària voluntària.
  • Assegurança de protecció jurídica de l’automobilista. Aquestes pòlisses inclouen la garantia de defensa penal, fiances i reclamacions judicials o amistoses dels danys ocasionats pel conductor o pel vehicle.
  • Assegurança a tot risc. Cobreix independentment del fet que el conductor sigui o no responsable de l’accident, a més dels danys a tercers, els danys propis al nostre cotxe, i, segons les clàusules de la pòlissa també per exemple, un complement com ara assistència mecànica, cobertura per la pèrdua de punts, accés a altres assegurances en condicions preferents. Dins d’aquest tipus, hi ha a més l’assegurança a tot risc amb franquícia.

Les assegurances patrimonials donen cobertura als riscos que poden patir els béns propietat del prenedor de l’assegurança.

1. Assegurança de responsabilitat civil. Tota persona física o jurídica és susceptible de produir un dany a un tercer, ja sigui per acció, omissió o negligència.

L’assegurança de responsabilitat civil és un contracte mitjançant el qual l’assegurat transfereix les seves obligacions legals envers terceres persones, a una companyia d’assegurances, dins dels límits establerts per la llei i per la pòlissa.

Com que és un risc en què es perjudica un tercer i les indemnitzacions solen ser costoses, hi ha certs productes de contractació obligatòria per imposició legal.

La majoria dels productes del ram de responsabilitat civil, però, són voluntaris. Ara bé, la manca d’assegurança, en els casos en què sigui obligatòria, serà sancionada administrativament.

2. Assegurança de defensa jurídica. És l’assegurança pel qual l’assegurador s’obliga, dins dels límits establerts en la llei i en la pòlissa, a fer-se càrrec de les despeses en què pugui incórrer l’assegurat com a conseqüència de la seva intervenció en un procediment administratiu, judicial o arbitral, i a prestar els serveis d’assistència jurídica judicial i extrajudicial derivats de la cobertura del risc.

Queden exclosos de la cobertura de l’assegurança de defensa jurídica el pagament de multes i la indemnització de qualsevol despesa originada per sancions imposades a l’assegurat per les autoritats administratives o judicials.

3. Assegurança de lucre cessant. Pèrdua de beneficis o lucre cessant són els dos termes que tradicionalment s’han utilitzat per aquesta assegurança, encara que ara la llei (LCS) distingeix dos conceptes, considerant la pèrdua de beneficis per al benefici net, i el lucre cessant per a les despeses generals o fixes.

Per l’assegurança de lucre cessant l’assegurador s’obliga, dins dels límits establerts en la llei i en el contracte, a indemnitzar l’assegurat per la pèrdua de rendiment econòmic que hagués pogut assolir en un acte o una activitat si no s’hagués produït el sinistre descrit en el contracte.

El titular d’una empresa pot assegurar la pèrdua de beneficis i les despeses generals que hagi de continuar suportant quan l’empresa quedi paralitzada totalment o parcialment a conseqüència dels esdeveniments delimitats del contracte.

4. Assegurança de caució. En l’assegurança de caució l’assegurador s’obliga, en cas d’incompliment per part del prenedor de l’assegurança de les seves obligacions legals o contractuals, a indemnitzar l’assegurat a títol de rescabalament o penalitat pels danys patrimonials soferts, dins dels límits establerts en la llei o en el contracte. Tot pagament fet per l’assegurador ha de ser reemborsat pel prenedor de l’assegurança.

En aquesta definició apareixen les tres parts que configuren l’assegurança de caució:

• El prenedor de l’assegurança o contractant, que és la persona que contracta una assegurança en nom propi o a favor de tercers. En aquest últim cas, l’assegurança constitueix una garantia de compliment de les obligacions que s’hagin contret.
• L’assegurat o beneficiari, que és el que encarrega una obra, sol·licita ofertes o lliura un subministrament i exigeix al prenedor la garantia que complirà el seu compromís.
• L’asseguradora, que és l’empresa asseguradora que emet la pòlissa, cobra les primes i garanteix a l’assegurat el cobrament de la indemnització si el prenedor no compleix els seus compromisos (és a dir, quan es produeix el sinistre).

L’assegurança de caució neix per imposició legal, és a dir, per mitjà d’un manament judicial o reglamentari o d’un acord contractual entre les parts que és el resultat de l’establiment d’una relació jurídica obligatòria que impliqui el compliment d’unes obligacions.

5. Assegurança de crèdit. En l’assegurança de crèdit l’assegurador s’obliga, dins dels límits establerts en la llei i en el contracte, a indemnitzar l’assegurat les pèrdues finals que experimenti a conseqüència de la insolvència definitiva dels seus deutors.

Es reputa existent la insolvència definitiva del deutor en els supòsits següents:

1. Quan hagi estat declarat en fallida mitjançant resolució judicial ferma.
2. Quan hagi estat aprovat judicialment un conveni en què s’estableixi un quitament de l’import.
3. Quan s’hagi despatxat manament d’execució o constrenyiment, sense que de l’embargament resultin béns lliures suficients per al pagament.
4. Quan l’assegurat i l’assegurador, de comú acord, considerin que el crèdit resulta incobrable.

No obstant això, transcorreguts sis mesos des de l’avís de l’assegurat a l’assegurador de l’impagament del crèdit, aquest li abonarà el cinquanta per cent de la cobertura pactada, amb caràcter provisional i a compte d’una liquidació definitiva ulterior.

En cas de sinistre, la quantia de la indemnització vindrà determinada per un percentatge, establert en el contracte, de la pèrdua final que resulti d’afegir al crèdit impagat les despeses originades per les gestions de recobrament, les despeses processals i qualssevol altres expressament pactats.

Aquest percentatge no pot incloure els beneficis de l’assegurat, ni ser inferior al cinquanta per cent de la pèrdua final.

6. Assegurança multirisc. La pòlissa multirisc és una assegurança combinada que inclou diferents tipus de garanties i que, per tant, cobreix, en un únic contracte, diferents tipus de riscos i d’accidents imprevistos: assegurances personals, assegurances de danys als béns, etc.

Aquestes assegurances van sorgir per evitar els inconvenients que patia en molts casos una persona o una empresa que havia de subscriure diverses pòlisses per assegurar un mateix risc, que li comportava determinar cobertures diferents, pagar diferents primes amb dates de venciment diferents, etc., i amb aquesta assegurança combinada, l’assegurat obté avantatges importants, perquè es beneficia d’una major protecció, els tràmits i procediments se simplifiquen de manera important (respecte de la contractació de les diferents garanties per separat) i, lògicament, el cost de l’assegurança conjunt és sensiblement inferior.

No és d’estranyar que l’assegurança multirisc s’estigui imposant amb força a Espanya, substituint altres tipus d’assegurances parcials (per exemple, la d’incendi o la de robatori).

Hi ha diferents modalitats de pòlisses multirisc, depenent del tipus d’immoble que s’asseguri. Destaquen particularment l’assegurança de la llar, la de les comunitats de propietaris, la de les petites i mitjanes empreses, i la de comerços i oficines.

En les pòlisses de la llar s’han de separar dos conceptes prou importants:

a) Contingut. És el conjunt de béns mobles propietat de l’assegurat i de les persones que convisquin amb ell permanentment, com poden ser, els seus familiars, el personal domèstic i les altres persones que amb hi convisquin habitualment.

Els béns s’han de trobar a l’interior de l’habitatge o en les seves dependències annexes tancades amb clau. Formen part del contingut tres grups de béns:

• Mobiliari, electrodomèstics, estris, roba i altres objectes d’ús personal.
• Joies. Són tots aquells objectes que pel seu valor individual excedeixen l’estipulat per la companyia. Han de ser declarats individualment.
• Béns de valor especial. Tots aquells que tinguin un preu unitari superior al detallat per cada companyia, i que, a més, posseeixin un valor especial en el mercat donades les seves característiques. També han de ser declarats individualment.

b) Continent. Fa referència al conjunt de l’edifici destinat a habitatge i les seves dependències annexes, com ara garatges, places d’aparcament, trasters i similars.

És molt important valorar correctament el bé assegurat, ja que es dóna el risc de no fer bé la valoració dels béns assegurats, perquè es poden infravalorar o sobrevalorar. Hem de recordar que en cas de sinistre, l’entitat asseguradora únicament indemnitzarà el menor valor assegurat entre el que s’ha assegurat i el seu valor real.

Si sobrevalorem, pagarà com a màxim el valor de mercat del bé, per tant tenim una prima cara necessàriament. Però al contrari, infravalorant, l’assegurança entén que només cobreix la part proporcional, i en conseqüència paga només aquesta part del dany que hi ha hagut.

Per evitar aquest risc, sobretot a causa de l’efecte de la inflació, les pòlisses es pacten amb una clàusula de pujada anual en funció de la revaloració dels immobles, que actualitza aproximadament l’import del que s’ha assegurat al seu valor real.

Lògicament si canviem significativament el valor del continent o del contingut, per exemple, ampliant l’habitatge amb un garatge i traster, o si som col·leccionistes d’antiguitats, convé actualitzar el capital assegurat per quedar ben cobert.

A causa d’aquests exemples comentats anteriorment, convé revisar i actualitzar la pòlissa per corregir desfasaments excessius entre la valoració real i el capital protegit.