Conceptes asseguradors bàsics

L’origen i l’evolució de les assegurances estan estretament lligats a l’evolució de la història i al desenvolupament del comerç. La majoria de les modalitats d’assegurances que coneixem van néixer amb l’objectiu de protegir les activitats comercials i, posteriorment, amb el desenvolupament de la societat, va sorgir la necessitat de protegir la vida mitjançant productes d’assegurances destinats a cobrir riscos com ara: les malalties, la invalidesa, la mort, etc.

La història de les assegurances es pot dividir en diverses etapes:

1. Des dels seus inicis fins a la meitat del segle XIV.
2. Des del segle XIV fins al segle XIX.
3. Des del segle XIX fins a l’actualitat.

Les primeres institucions semblants a l’assegurança es troben ja en les cultures d’Assíria i Babilònia, fa més de 45 segles.

• Assíria: els summes sacerdots en veure com els incendis destruïen els seus edificis sumptuosos i magnífics i els causaven grans pèrdues, van aconseguir del sobirà la facultat de decretar el repartiment del risc entre tota la col·lectivitat. Si bé aquest tipus de compensació difereix molt de l’assegurança moderna, revela com, en els albors de la Humanitat, se sentia ja la necessitat de l’home de buscar en l’assegurança la previsió contra el desconegut.
• Babilònia: es troben recollides en el Codi Hammurabi (espècie d’assegurança de crèdit i de transport tant de vaixells com de mercaderies) diferents sistemes d’ajuda mútua com poden ser:
  • indemnitzacions per accidents de treball entre professionals d’un mateix sector,
  • mutualitats per compartir els riscos en viatges terrestres (despeses en cas de pèrdues de les seves mercaderies de valor inestimable, com ara sedes, tapissos, joies, o dels seus camells causades per robatori o assalt a les caravanes),
  • o en ple apogeu del comerç marítim, els fenicis van crear les primeres formes, encara que molt rudimentàries, d’assegurances de transports de mercaderies, fent contribuir al conjunt de la comunitat a sufragar les despeses de reemplaçar un vaixell enfonsat per una tempesta.
• Egipte: en algunes institucions s’utilitzava l’“ajuda mútua” per donar suport en els ritus funeraris dels socis que morien. Amb el “fons comú” aportat pels socis se sufragaven les despeses. El que avui correspon a l’assegurança de decessos.
• Grècia: la Llei de Rodes regulava el sector marítim, s’estipulava que una pèrdua es repartia entre tots els propietaris de la mercaderia transportada per via marítima. En els nostres dies és el que queda assimilat amb l’assegurança de transport marítim o les assegurances de mercaderies.
• Roma: hi havia associacions de militars i artesans, principalment, en les quals els seus membres contribuïen amb quotes d’entrada i una cotització periòdica (prima) per crear un fons, que s’utilitzava per sufragar les despeses d’una cerimònia funerària apropiada (primera assegurança de vida) i també la seva vídua i la seva família rebien una certa quantitat de diners en concepte d’assegurança de vida (en essència, es tractava d’una mena d’assegurança d’accidents).

Durant l’edat mitjana, es van començar a crear les primeres organitzacions d’assegurament, sobretot en l’àmbit gremial, basades en els principis del mutualisme. De tota manera, les assegurances enteses com a activitat lucrativa van aparèixer cap a la meitat del segle XIV en el context del transport marítim de la pròspera indústria italiana.

L’any 1484 es va crear l’Ordenança dels Magistrats de Barcelona com la primera de les regulacions de les assegurances en tota Europa, promulgada pels magistrats de la ciutat mitjançant un edicte. Es tracta de la primera regulació orgànica de les que tenia com a objectiu regular les assegurances marítimes i establir la suma màxima assegurable, i també la declaració i el pagament dels sinistres.

A Londres l’any 1574 el comerciant anglès Richard Chandler va obtenir la concessió per emetre al seu país tota classe de pòlisses. Va establir llavors la Cambra d’Assegurances de Londres, institució que va emetre la primera pòlissa d’assegurances de vida, l’original de la qual encara es conserva. Posteriorment, l’any 1667, degut a l’incendi de part de la ciutat, es van crear les primeres assegurances contra incendis.

Amb el pas del temps i a mesura que l’ús de les assegurances s’anava estenent i el nombre de participants anava creixent, cada cop era més difícil controlar-ne la recaptació i afrontar-ne els danys.

Aleshores, va sorgir la figura de l’asseguradora com a empresa que es dedica professionalment a l’administració dels fons constituïts pels assegurats i al pagament de les indemnitzacions als qui hagin patit algun tipus d’accident.

A partir d’aquí, va començar l’autèntic desenvolupament de les assegurances i l’ús de bases tècniques i estadístiques rigoroses.

Durant el segle XIX, les modificacions en les condicions de vida influeixen en el desenvolupament de l’assegurança. En aquesta etapa, amb la revolució industrial, sorgeixen fenòmens socials com la urbanització, la industrialització i la debilitació de la solidaritat familiar, que afavoreixen en suma l’individualisme i, per tant, el desenvolupament de la institució asseguradora.

Sorgeixen nous riscos i se’n cobreixen d’altres que anteriorment no es cobrien. Hi ha un fort intervencionisme estatal, a causa principalment del gran nombre d’asseguradores i el fet que moltes d’elles es constitueixen sense reunir les garanties degudes.

En aquesta època la institució asseguradora va adaptant-se a les noves exigències de la vida econòmica afavorint el desenvolupament industrial que compta amb l’assegurança com a garantia davant les creixents indústries.

L’any 1885 el codi de comerç espanyol va incloure la regulació espanyola en matèria d’assegurances. L’any 1908 es va aprovar la Llei de registre i inspecció d’empreses d’assegurances, que va permetre el desenvolupament de l’activitat del negoci assegurador i el seu control per part dels poders públics. A partir d’aquesta data, s’han anat elaborant nombroses normes relacionades amb les assegurances i les seves disposicions amb l’objectiu de millorar-les o modificar-les a causa de la integració a la Unió Europea.

Aquesta situació, juntament amb els progressos fets en tècniques estadístiques i actuarials que indiquen la freqüència de pèrdues en el passat, i que amb aquestes dades preveuen les que experimentaran els seus clients en el futur, va fer que apareguessin assegurances de serveis, diferents de les assegurances tradicionals d’indemnització, com ara les assegurances d’assistència sanitària, de decessos, d’assistència de viatge, etc.

Avui dia les assegurances en l’àmbit mundial segueixen contractant per tal de compartir els riscos, davant l’augment d’una sèrie de factors que ho justifiquen: augment de l’esperança de vida, major qualitat de vida, major consum, més inversions, etc., en definitiva, un major desenvolupament econòmic que implica més riscos, i per tant, la possibilitat d’assegurar tot allò que considerem oportú.

El risc és la probabilitat de patir una pèrdua o un dany, un esdeveniment incert o aleatori, que si ocorre donarà lloc a un sinistre, que comporta conseqüències econòmiques desfavorables per a l’empresa o persona que el pateix. Per exemple, patir un incendi que destrossi totalment el nostre habitatge. Tenir un accident laboral que provoqui la pèrdua parcial o total de la capacitat de desenvolupar la nostra activitat, etc.

Som conscients que durant el desenvolupament de les nostres activitats ens col·loquem en situació de risc i que ens hi hem d’enfrontar, ja que és inevitable. De tota manera, per minimitzar els riscos podem fer diverses accions:

• Actitud d’indiferència. Quan no prenem cap mesura davant la probabilitat d’un sinistre, perquè entenem que no passarà mai res, i en el cas que es produís, n’afrontarem les conseqüències. Exemple, ens roben l’ordinador portàtil i afrontem la seva pèrdua.
• Actitud de prevenció o protecció. Quan adoptem mesures de seguretat per tal d’aconseguir disminuir la possibilitat que es produeixi el sinistre o minimitzar-ne els efectes.

• Actitud de previsió. Hi ha tres formes de constituir un fons econòmic que ens permeti afrontar les pèrdues econòmiques produïdes pel sinistre:
  • Estalvi: Quan una part de la nostra renda no la consumim i la destinem a un fons de reserva, és a dir, acumular un capital que ens permeti afrontar els riscos i les seves conseqüències.
  • Autoassegurança: Consisteix a afrontar les conseqüències econòmiques derivades d’un sinistre amb el nostre patrimoni, per tant, és com si nosaltres féssim en aquest cas d’entitat asseguradora.
  • Assegurança: És la solució inversa a l’anterior, perquè en lloc de fer nosaltres d’autoassegurador, externalitzem a una companyia asseguradora el risc, que a canvi del pagament d’una prima s’encarregarà d’assumir els costos del sinistre.

Tots els riscos no són assegurables, han de complir una sèrie de característiques.

Les principals condicions perquè els riscos siguin assegurables són:

• Possible: ha d’existir alguna probabilitat o possibilitat que el succés es pugui produir. Aquesta possibilitat o probabilitat té dues limitacions, la freqüència i la impossibilitat. El fet que el risc no es pogués convertir mai en un sinistre situaria l’entitat asseguradora en una posició privilegiada ja que percebria uns ingressos que no correspondrien a cap contraprestació, cosa que resultaria absurda. Per exemple, no té sentit assegurar el risc d’inundacions en el desert.
• Incert o aleatori: el succés ha de ser incert ja que si sabem segur que es produirà (cert) o que no es produirà mai (impossible) no pot generar incertesa. Sabem que la mort d’una persona (defunció) és un succés cert, però a la vegada aleatòria doncs no se sap quan es produirà.
• Fortuït: que es tracti d’un risc totalment fortuït sense intervenció directa o indirecta de l’assegurat. Ha de ser independent de la voluntat humana, ja que si s’asseguressin els actes voluntaris, s’estaria donant cobertura a l’engany o el frau. Per exemple, si es comet un incendi de manera intencionada, la companyia asseguradora queda exempta de l’obligació d’indemnitzar els danys produïts.
• Lícit: en la mesura que no es poden assegurar fets l’assegurament del qual sigui contrari a l’ordenament jurídic. Per exemple, no es poden assegurar els riscos suportats en operacions il·lícites com el contraban o el tràfic de drogues.
• Concret: homogeni qualitativament i quantitativament. Que hi hagi un grup raonablement nombrós de riscos similars que puguin assegurar-se. Per exemple, no poden assegurar-se amb la mateixa prima un pis i una mansió, perquè depèn de la superfície, la localització, etc.
• Econòmic: el risc ha de ser mesurable en termes econòmics perquè sigui assegurable.

La cobertura dels riscos d’una assegurança es pot fer per un sol assegurador o compartir-la amb diverses asseguradores. Això es dóna en les assegurances de grans riscos, com un robatori en un museu per exemple. Són riscos impossibles de resoldre per part d’una sola entitat d’assegurances, que no seria possible assegurar sense la presència de la reassegurança i la coassegurança.

A vegades, les entitats asseguradores constitueixen pòlisses d’assegurança per cobrir grans riscos i es comprometen a pagar indemnitzacions milionàries si el sinistre es produeix. Per exemple, podria ser el cas d’una entitat que assegurés una línia aèria.

Per poder afrontar aquestes indemnitzacions milionàries, s’han creat les institucions de reassegurança i la coassegurança amb l’objectiu de protegir el patrimoni de la companyia asseguradora, ja que no hi ha cap entitat que sigui prou gran com per afrontar uns riscos tan elevats en solitari.

Veiem aquestes dues formes bàsiques de distribuir voluntàriament la cobertura dels riscos entre asseguradores: la reassegurança i la coassegurança.

1. Reassegurança. És un contracte pel qual una companyia d’assegurances (cedent) que ha fet una assegurança, duu a terme un altre contracte amb una altra o altres companyies (reasseguradores), perquè cobreixi una part o la totalitat dels riscos (cost del sinistre) del primer contracte signat (l’interessat).

Amb la reassegurança es limiten les responsabilitats assumides, perquè si es produeix el sinistre, l’entitat reasseguradora respon davant el cedent, i aquest davant l’interessat. No hi ha relació directa entre l’assegurat i els reasseguradors.

Les funcions primordials de la reassegurança són tres:

• Ser un factor de disminució del risc, evitant pèrdues descomunals o possibles fallides: una companyia signa un contracte de reassegurança quan el risc d’un contracte excedeix el límit tolerable, anomenat ple, que podria suportar.
• Funció de finançament: permet a les companyies asseguradores incrementar el volum dels seus negocis, en tenir la seguretat d’un suport afegit, accepten més riscos i signen un major nombre d’assegurances.
• Estabilitzadora: estabilitza el mercat de l’assegurança, en repartir les pèrdues entre una o més reasseguradores.

2. Coassegurança. Diversos asseguradors asseguren un mateix risc i tots responen a la proporció (percentatge) que tinguin en coassegurança.

Des d’un punt de vista tècnic, la coassegurança és un dels sistemes emprats pels asseguradors per homogeneïtzar quantitativament la composició de la seva cartera, ja que a través d’ell només participen respecte a determinats riscos en proporcions tècnicament aconsellables.

Jurídicament parlant, l’avantatge de la coassegurança davant la reassegurança és que en la primera cada coasseguradora només respon per la participació que ha assumit, mentre que en el cas de la reassegurança és l’assegurador qui respon per tot el risc, encara que, passat el sinistre, pot recobrar la participació corresponent de les seves reasseguradores.

Administrativament, la coassegurança pot ser de pòlissa única, en aquest cas en la mateixa pòlissa signen tots els coasseguradors, fixant-se en ella el percentatge de participació de cada un sobre el total del risc, o de pòlisses separades si cada coassegurador emet la seva pròpia pòlissa, garantint-hi la seva participació individual en el risc.

Com tot contracte, el d’assegurança és un document en el qual s’estableix l’obligació que té una de les parts (assegurador) a canvi de rebre una quantitat (prima), d’indemnitzar l’altra part (assegurat) segons es determini, pels prejudicis que s’arribessin a produir en un esdeveniment determinat.

Els principals elements que intervenen en un contracte d’assegurança són:

a) Assegurador. És la persona jurídica que, a canvi de cobrar una prima, es dedica professionalment a assumir riscos dels altres, sempre d’acord amb una normativa establerta.

La normativa diu específicament que no pot ser una persona física; a més, per exercir com a asseguradora, una empresa ha de complir una sèrie de requisits:

• Estar inscrita en el Registre d’Entitats Asseguradores de la Direcció General d’Assegurances.
• Tenir autorització del Ministeri d’Economia i Hisenda.
• No dedicar-se a cap altra classe d’activitat.

Aquesta persona jurídica, a canvi de cobrar una prima, es compromet a abonar una indemnització si es produeix el sinistre objecte de cobertura.

b) L’assegurat. És la persona directament afectada per la cobertura de la pòlissa. En gran part dels casos es tracta d’una persona física o jurídica, però pel que fa als accidents o sinistres de vida, s’ha de referir a persones físiques.

c) Prenedor. És la persona natural o jurídica que estableix formalment la relació contractual amb l’entitat asseguradora. És qui firma el contracte, per tant, qui adquireix els compromisos, especialment el del pagament de les primes.

És freqüent que el prenedor contracti l’assegurança per cobrir els propis riscos. En aquest cas, el prenedor i l’assegurat coincideixen en la mateixa persona.

d) Beneficiari. És la persona de naturalesa física o jurídica en la qual recauran els beneficis que es derivin del contracte en cas que es produeixi el sinistre.

Segons la llei, al prenedor de l’assegurança correspon tant la designació del beneficiari com qualsevol modificació posterior de la situació inicial. L’assegurat no està mai facultat per fer aquesta modificació, només en el cas en què coincideixin el prenedor i l’assegurat.

La normativa estableix que les pòlisses s’han de formalitzar per escrit, i també qualsevol modificació que es faci.

El procés comença amb la sol·licitud d’assegurança que fa el prenedor a l’empresa asseguradora. Seguidament, l’empresa asseguradora estima i valora els riscos i fa una proposta concreta al prenedor, en què es recullen les característiques per les quals es regeix la relació entre les parts i el preu que el prenedor ha de pagar a l’assegurador per la cobertura del risc. Si el prenedor accepta la proposta, les dues parts signen en senyal d’acceptació de la pòlissa, en què es recullen les condicions generals, particulars i especials del contracte. Arribat a aquest punt, el procés es dóna per acabat.

El contingut de la pòlissa es pot dividir en els apartats següents:

• Les condicions generals, que són un conjunt de clàusules idèntiques per a tots els assegurats davant del mateix risc, en les quals a més de descriure el risc es recullen els drets i les obligacions de cada firmant del contracte, i també les cobertures i les exclusions.
• Les condicions particulars, que són les específiques per a cada individu, com ara la identificació de les parts que signen el contracte.

• Condicions especials, que són les condicions que diferencien un contracte d’un altre de les mateixes característiques, ja que impliquen modificacions en les condicions generals. Només s’aplica a un nombre reduït de pòlisses i no poden anar en contra de la llei.

• Els apèndixs, que s’incorporen en cas de modificació de les condicions de risc posterior a la signatura del contracte.

La llei que regula els contractes d’assegurances estableix inicialment tres classes de pòlisses:

a) Pòlisses nominatives. Aquests tipus de pòlisses identifiquen nominativament l’assegurat.

b) Pòlisses a l’ordre. Es poden transmetre els beneficis que es derivin del contracte a una altra persona per l’endós.

c) Pòlisses al portador. Aquestes pòlisses són poc freqüents, bàsicament s’utilitzen en el transport marítim, i l’assegurador es compromet a abonar la quantitat prevista en el contracte en cas que es produeixi el sinistre, a la persona que presenti la pòlissa. L’entitat asseguradora no ha de qüestionar el dret del portador de la pòlissa a cobrar.

A més de totes aquestes pòlisses individuals hi ha les pòlisses col·lectives que afecten el conjunt de persones amb alguna característica en comú, com poden ser els passatgers d’un creuer, els alumnes de la universitat…

Per regla general se subscriu una pòlissa per cada contracte d’assegurança. En alguns casos el prenedor necessita de manera regular contractar diferents assegurances.

A canvi de la prestació que rep el prenedor de la pòlissa en cas de sinistre, ha de pagar una quantitat que rep el nom de prima.

En la majoria de modalitats dels contractes d’assegurances, quan es produeix l’impagament de la prima, es concedeix el termini d’un mes durant el qual es manté la cobertura, però una vegada transcorregut aquest termini, el contracte queda en suspens.

En les assegurances de vida, l’impagament de la segona prima o les successives porta implícita la reducció de la suma assegurada.

El primer element de la prima s’anomena prima pura, i és aquella en què la quantia està destinada a cobrir l’import del sinistre.

L’activitat asseguradora implica una sèrie de despeses que les empreses han de repercutir en els assegurats. Aquestes depeses són les següents:

• Despeses d’administració (gestió de cobrament de primes i pagament de sinistres, personal de l’empresa…).
• Despeses de producció (comissions d’agents, corredors…).
• Despeses de redistribució de riscos (coassegurances i reassegurances).
• Recàrrec comercial (el marge de benefici que ha de tenir la companyia per la seva activitat comercial).

La prima pura es calcula en funció de la probabilitat i del cost del sinistre.

Si:

• S és el nombre de sinistres:
• T = total de pòlisses per aquest risc

Nombre mitjà de sinistres = S / T

• C = cost total del sinistres

Cost mitjà de cada sinistre = C / S

Per calcular el cost de la prima pura:

Dins de la prima pura podem establir diferents classes:

• Prima pura constant o fixa. És la que se suposa que no tindrà modificacions des de la contractació fins al final del període contractat.
• Prima pura variable. És la prima que pateix modificacions en funció de les circumstàncies canviants del risc. Si el risc augmenta, les primes s’augmenten a l’alça, i si disminueix, aquestes disminueixen.
• Prima pura anivellada. És la que resulta de calcular la mitjana de les primes variables d’un període determinat. Es fa per evitar canvis en l’import de la prima mentre duri el contracte.
• Prima natural. És aquella l’import de la qual es calcula pel risc concret del període que cobreix; es calcula anualment i d’acord amb l’increment del risc.
• Prima d’inventari. És la que resulta d’afegir a la prima pura les despeses de gestió i les despeses generals.
• Prima comercial. És la que resulta d’afegir a la prima d’inventari les comissions i el benefici de la companyia d’assegurances.

Les assegurances es poden classificar segons la forma de pagament de la prima:

a) Prima única

Es paga una sola vegada. És a dir, protegeix un risc per mitjà d’un sol pagament a l’inici del contracte.

b) Prima periòdica

El pagament es realitza de manera fraccionada durant un nombre de períodes determinat, generalment anual, durant la vigència del contracte.

Les podem classificar en:

• Prima fraccionada. Es pot donar el cas que el prenedor aboni la prima anual en períodes més reduïts (mesos, trimestres o semestres), aquesta prima rep el nom de prima fraccionada. En aquest cas el càlcul de la prima s’efectua per al seu pagament anual tenint en compte un recàrrec per part de la companyia, segons la forma de pagament ajornat escollida pel prenedor.
• Prima fraccionària. Normalment s’aplica quan la durada de l’assegurança és inferior a un any, i es calcula pel període de temps que duri el risc.

L’entitat asseguradora està obligada pel contracte al pagament de la indemnització corresponent pels danys ocasionats en un sinistre, a canvi de cobrar una prima.

Les operacions per al càlcul de la prima es basen en les probabilitats i en l’actualització financera. En definitiva, tracten de mesurar el risc assumit durant un període determinat.

El càlcul de la prima es fa de la manera següent:

En una assegurança de vida es coneix l’esperança de vida per una edat determinada, el client estableix el valor assegurat que vol contractar, es coneixen les despeses de formalització de la pòlissa, i l’asseguradora marca un marge de benefici, i a partir d’aquí calcula fàcilment el preu de l’assegurança o de la prima.

En tot cas, els contractes fixen amb precisió absoluta el valor real del bé assegurat o la suma assegurada.

El valor assegurat també es pot establir en funció del següent:

• Valor personalitzat o valor d’ús. Es pot fixar una quantitat segons el valor d’ús que s’estableix i segons l’inconvenient que representa per a l’assegurat en no poder utilitzar el bé si es produeix un sinistre. És el valor personalitzat de l’objecte assegurat.
• El valor de nou. És el que correspondria per la reposició de l’objecte assegurat i sinistrat per un altre d’idèntic a preu de mercat i nou.
• Valor convingut o estimat. Valor en què es fixa la quantitat de la indemnització de comú acord entre els firmants del contracte.

Al marge que es fixi una suma assegurada segons els valors d’ús, segons el valor estimat o segons el valor de nou, la declaració correcta o no d’aquestes valoracions pot ser que en el moment d’indemnitzar, el tractament sigui diferent per part de l’asseguradora.

Es poden presentar diferents casos:

• Assegurança normal o plena. És el cas més habitual en els contractes d’assegurances. És l’assegurança en què per qualsevol dels procediments anteriors es determina correctament la valoració, és a dir, no hi ha desfasament entre el valor de l’interès i la suma assegurada.
• Sobreassegurança. És el cas en què el valor de l’interès és més petit que la suma assegurada. No és gaire habitual però es pot donar.

En definitiva s’estarien pagant primes superiors, però en cap cas el beneficiari rebria una indemnització per la quantitat sobreassegurada.

• Infraassegurança. Aquest és un cas relativament freqüent. El valor real del bé assegurat és superior a la suma assegurada. Es contracta una assegurança de robatori en un pis i es declara que els béns de l’interior tenen un valor determinat.

Es produeix un sinistre i es valoren els béns robats per sobre del que s’ha- via assegurat. A l’hora d’establir la indemnització s’estableix una proporció entre la quantitat que s’havia assegurat en la pòlissa i el valor real de bé en el moment del sinistre.

El coeficient que s’obté és el percentatge que s’aplica per la valoració de la indemnització per danys causats en el sinistre.

Algunes companyies asseguradores estableixen una franquícia en el contracte que obliga a l’assegurat a pagar un mínim del sinistre.

El període de carència és el temps després de la contractació d’una assegurança durant el qual no es pot gaudir de determinats serveis de l’assegurança.

1. Franquícia. La franquícia és l’import que queda exempt de cobertura per part de l’entitat asseguradora. Aquest import es deduirà del valor dels danys per establir la quantitat de la indemnització o prestació que correspon satisfer a l’assegurador en cas de sinistre. Si els danys no excedeixen l’import de la franquícia, l’assegurador no indemnitzarà.

Quan en el contracte d’assegurança es fixa una franquícia, la mateixa pot operar de dues maneres diferents:

• Franquícia absoluta, és el cas més habitual, en la qual l’assegurador només pagarà la diferència entre els danys soferts i l’import de la franquícia. Si els danys fossin de menor import que la franquícia, l’entitat asseguradora no indemnitzarà. En les assegurances de salut, és habitual que l’assegurat tingui una petita participació fixa sobre el cost de l’assistència mèdica, que haurà de satisfer en utilitzar aquests serveis. És aconsellable llegir bé la pòlissa per conèixer aquests conceptes de despesa.
• Franquícia relativa, és menys freqüent, i si l’import del sinistre no supera la xifra de la franquícia, l’entitat asseguradora no ho indemnitzarà però, si ho fa, l’entitat asseguradora indemnitzarà la totalitat dels danys soferts per l’assegurat.

Encara que la franquícia disminueix l’import de la indemnització a percebre en cas de sinistre, la prima a pagar és menor en un contracte amb franquícia que en un contracte sense la mateixa. La franquícia, per tant, té tant avantatges com inconvenients que el prenedor ha de suposar a l’hora de contractar una assegurança.

2. Període de carència. El període de carència és el temps que passa entre el moment en què es fa la contractació de l’assegurança (de la prestació), fins al moment en què aquesta prestació cobreix el risc.

Si parlem de període de carència en les assegurances de salut, seria el temps que ha de transcórrer entre la contractació de les assegurances de salut i l’ús de determinats serveis continguts en aquestes assegurances. Per exemple, quatre mesos per a l’hospitalització i intervencions quirúrgiques.

S’anomena entitats d’assegurances al nom genèric amb què es designa l’empresa, societat i entitat que, degudament autoritzada, es dedica a la pràctica de l’assegurança.

La Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions és l’organisme que autoritza les entitats asseguradores per a l’exercici de la seva activitat a Espanya.

Les lleis que regeixen l’activitat asseguradora són:

• Text refós de la Llei d’ordenació i supervisió de les assegurances privades, RDL 6 / 2004, de 29 d’octubre i el seu Reglament. Estableix els requisits que han de complir les empreses asseguradores, tant en la seva forma jurídica com en el seu capital social. També regula la intervenció estatal en els seus recursos per garantir als usuaris el cobrament de les indemnitzacions en cas de sinistre.
• Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de contracte d’assegurança. Estableix les normes de la redacció dels contractes d’assegurances, per tal de impedir la limitació de drets dels usuaris mitjançant clàusules abusives.

L’activitat asseguradora únicament podrà ser duta a terme per entitats privades que adoptin la forma de societat anònima, mútua, cooperativa i mutualitat de previsió social. També poden exercir l’activitat asseguradora les entitats que adoptin qualsevol forma de dret públic, sempre que tinguin per objecte la realització d’operacions d’assegurança en condicions equivalents a les de les entitats asseguradores privades. Les mútues, les cooperatives i les mutualitats de previsió social poden actuar a prima fixa o a prima variable, mentre que les societats anònimes sempre han de ser a prima fixa.

Es constitueixen a partir del capital aportat pels socis, que es divideix en accions. Se’ls exigeix ​​un capital social sensiblement superior al de la resta de societats anònimes. Els accionistes i els asseguradors es divideixen en dos grups diferenciats. Això no impedeix que els accionistes siguin clients de l’empresa, d’aquesta manera hi adquireixen una doble vinculació. La responsabilitat dels deutes respecte dels accionistes queda limitada a l’import de la seva participació.

Com tota societat anònima, un dels fins principals és compensar els seus accionistes amb el repartiment de dividends en proporció al capital aportat.

El Ministeri d’Economia i Hisenda controla els accionistes amb participacions significatives.

Es tracta d’una entitat en la qual els socis són els mateixos clients i els beneficis es distribueixen entre els assegurats, que són mutualistes al seu torn. Estan constituïdes per un nombre variable de persones (mutualistes) que fan aportacions de capital (fons mutual) que els permet garantir la indemnització dels danys assegurats. Són entitats sense ànim de lucre, i poden actuar de dues maneres diferents:

• Mútues a prima fixa. Tenen per objecte donar cobertura als seus socis dels riscos assegurats, mitjançant una prima fixa pagadora al començament del període del risc, és a dir, abans de l’incident. La responsabilitat dels mutualistes és proporcional a la quantitat de la prima pagada anualment.
• Mútues a prima variable. El seu objectiu és donar cobertura d’ajuda als seus socis, persones físiques o jurídiques, dels riscos que han estat assegurats a través del cobrament per derrames posteriors als sinistres. La responsabilitat és proporcional l’import dels capitals assegurats respectius en la mateixa entitat i limitada a aquest import.

La responsabilitat dels socis és limitada. Aquestes entitats poden actuar com les mútues a prima fixa i a prima variable. Les seves característiques són similars a les de les mútues, i es diferencien en els termes: mútua per cooperativa, mutualista per cooperativista, fons mutual per capital social i derrama activa per retorn cooperatiu.

El resultat final de l’exercici dóna lloc a arribar a una participació econòmica dels mutualistes i cooperativistes, la derrama, que poden ser de dos tipus:

1. Derrama activa (o retorn). Quan la participació té el caràcter de reintegrament al mutualista de la quantitat percebuda per la seva mútua, perquè els sinistres indemnitzats són inferiors a les primes cobrades.
2. Derrama passiva. Consisteix en una aportació suplementària (quota) que el mutualista ha de fer si els sinistres indemnitzats són superiors a les primes cobrades.

Si un mutualista es dóna de baixa, té dret a cobrar les derrames actives i a la vegada té l’obligació de pagar les derrames passives no satisfetes.

Són entitats sense ànim de lucre, de caràcter voluntari i complementari al sistema de la Seguretat Social obligatòria. La seva finalitat és protegir els seus membres i els seus béns contra esdeveniments de caràcter fortuït i previsible, mitjançant aportacions directes dels seus associats o d’altres entitats o persones protectores.

No existeix capital mínim i la responsabilitat dels socis és limitada.

El mediador d’assegurances és una persona física o jurídica que, de manera legal i professional, intervé entre l’entitat asseguradora i els clients potencials, per posar d’acord ambdues parts.

Les companyies d’assegurances utilitzen per a la captació de possibles clients els seus propis mitjans a través de la manera tradicional, amb la presència d’una xarxa d’oficines a determinades zones geogràfiques on l’asseguradora distribueix els seus propis productes, i també a través de:

• Agent d’assegurances. És una persona física o jurídica que està vinculada a l’empresa o empreses mitjançant un contracte d’agència (contracte mercantil), pel qual se l’autoritza a fer gestions destinades a la captació de clients. L’entitat asseguradora abonarà a l’agent una comissió sobre les vendes o altres drets econòmics.

Hi ha dos tipus d’agents d’assegurances:

1. Agents d’assegurances exclusius: Mitjançant un contracte es comprometen davant d’una entitat asseguradora a fer l’activitat de mediació. Aquesta entitat pot autoritzar únicament la celebració d’un altre contracte d’agència d’assegurances diferent amb una altra entitat asseguradora per operar en determinats rams d’assegurances, riscos o contractes en què no operi l’entitat autoritzant.

Els agents d’assegurances exclusius no poden exercir com a agents d’assegurances vinculats, ni com a corredors d’assegurances o com a auxiliars externs d’ells o d’altres agents d’assegurances exclusius.

Les entitats asseguradores porten un registre dels seus agents, assignant-los un número de registre, dada que cada agent ha d’incloure en la seva publicitat i documentació pròpia.

2. Agents d’assegurances vinculats: Mitjançant un contracte duen a terme la seva activitat mediadora amb diverses entitats asseguradores, amb diferents contractes d’agència. Hauran de disposar de capacitat financera, que en tot moment arribar al 4% del total de les primes anuals percebudes.

Els agents d’assegurances vinculats hauran de contractar una assegurança de responsabilitat civil o qualsevol altra garantia financera que cobreixi tot l’espai econòmic europeu per la quantia que reglamentàriament es determini. Aquest requisit, que també ho és per als corredors, no és aplicable si les entitats asseguradores amb les quals es faci el contracte d’agència assumeixen la responsabilitat civil professional derivada de l’actuació de l’agent.

• Corredor d’assegurances. És una persona física o jurídica que fa l’activitat de mediació d’assegurances privades sense mantenir vincles contractuals amb les entitats asseguradores, i que ofereix assessorament independent, professional i imparcial als qui ho desitgin. Fa la mateixa feina que l’agent d’assegurances però sense pertànyer a cap companyia.

Els corredors es troben sotmesos a una normativa de requisits financers i de professionalitat estricta, i el seu compliment és necessari per poder accedir i desenvolupar l’activitat de mediació d’assegurances.

Destaca, en particular, l’obtenció obligatòria del “diploma del mediador d’assegurances titulat” per part de les persones físiques corredors i dels que exerceixin la direcció tècnica en les persones jurídiques (corredories). Aquest diploma és expedit per la Direcció General d’Assegurances del Ministeri d’Economia i Hisenda. Aquesta mateixa Direcció General d’Assegurances gestiona un Registre especial de corredors, societats de corredoria i els seus alts càrrecs, en què obligatòriament s’han d’inscriure aquest tipus de mediadors.

• Altres canals de distribució. Les entitats bancàries i empreses de distribució fan la funció d’intermediació en la venda d’assegurances (bancs, caixes, Corte Inglés, etc.), mitjançant Internet, a través de la pàgina web de l’asseguradora o per telèfon, per l’asseguradora o per una empresa de telemàrqueting.

Hi ha diversos organismes oficials dependents del Ministeri d’Economia i Hisenda que participen en el control de les companyies d’assegurances:

• La Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions. És l’òrgan de control i supervisió de l’activitat asseguradora a Espanya.
• El Consorci de Compensació d’Assegurances. És una entitat pública que té com a finalitat donar cobertura als riscos no inclosos en les pòlisses privades. Actuarà indemnitzant aquelles persones que, tenint subscrita una pòlissa privada, pateixin danys com a conseqüència de riscos extraordinaris no inclosos en les garanties. Així mateix, actua com a fons de garantia quan es donen circumstàncies de manca d’assegurança, insolvències de l’assegurador, etc. Per exemple, aquest organisme indemnitza els afectats per accidents de circulació en què es desconeix el causant del sinistre, el vehicle no està assegurat, o altres circumstàncies.