Resum

L’expressió plàstica és una de les activitats més espontànies que fan els infants des dels primers mesos de vida. Els nens i les nenes es comuniquen amb l’entorn a partir d’aquest mitjà.

L’objectiu dels primers anys és que els infants siguin capaços d’utilitzar la comunicació plàstica per expressar emocions, al mateix temps que van adquirint certs hàbits i destreses manuals.

Avui en dia la pedagogia de l’art infantil presenta una interès clar per potenciar les capacitats expressives dels infants oferint-los experiències motivadores que els ajudin a interpretar la realitat i a interactuar-hi. Els nous corrents pedagògics prioritzen el procés de producció de l’activitat artística, no pas el resultat.

Els infants han de manipular, tocar, olorar, provar l’experiència artística i gaudir-ne i l’adult ha de propiciar i motivar aquestes accions.

La plàstica està totalment lligada al desenvolupament de l’infant. A mesura que es va adquirint més control sobre els seus moviments s’inicien noves experiències plàstiques. D’altra banda, les experiències plàstiques contribueixen al desenvolupament integral de l’infant potenciant moltes àrees.

Paral·lelament al desenvolupament, els infants gaudeixen d’una creativitat innata que els adults han de saber potenciar. L’expressió plàstica permet el treball de la creativitat, ja que és un element de comunicació amb el qual l’infant pot entrar en contacte d’una manera activa i directa, multiplicant els seus recursos expressius. Però la creativitat no és propietat exclusiva de la creació artística, sinó que es pot aplicar a infinits camps del comportament. Això sí, tant l’educació com l’art no es poden concebre fora dels paràmetres de la creativitat. D’aquesta manera, l’educació artística es converteix en un pilar fonamental de l’educació infantil per la seva capacitat potenciadora del pensament divergent. En aquest context no hi ha respostes correctes i s’accepten totes les solucions possibles per als problemes que es presenten. D’aquesta manera, s’estimula la fluïdesa i la flexibilitat del pensament, característiques pròpies de la creativitat.

Per als adults l’art és un concepte lligat a l’estètica, la bellesa; per als infants, l’art és simplement un mitjà utilitzat per expressar les seves fantasies, el seu entorn quotidià.

Quan s’observen creacions infantils ens adonem que segons l’etapa evolutiva en la qual es trobin, hi ha uns trets similars, unes mateixes maneres de representar. Són creacions que ens poden revelar moltes coses com trets sobre el mateix infant, la seva manera de pensar o de resoldre conflictes.

Durant el primer any de vida es produeix una evolució molt ràpida en la qual es passa dels primers moviments incontrolats dels primers mesos a començar a caminar. En aquesta etapa és important donar a conèixer moltes experiències sensorials mitjançant formes, textures, colors diferents, amb l’objectiu d’estimular-ne l’observació, la percepció i el descobriment.

Al llarg del segon any augmenta l’autonomia, més control dels moviments i la possibilitat d’agafar i manipular objectes. Per tant, es pot iniciar el treball amb les mans proposant treballs de manipulació, amb papers de textures diferents i materials diferents com encaixos, construccions, galledes i recipients per omplir i buidar, etc.

Entorn dels tres anys l’infant té una coordinació millor i més precisió. Aquest fet possibilita introduir materials nous com la plastilina per treballar accions com pastar, pessigar, incrustar elements, aplanar, la pintura de dits o les ceres.

Als quatre anys els infants progressen molt en el desenvolupament motor, n’augmenta la capacitat de concentració i manifesten molta curiositat per tot el que els envolta. En aquesta edat l’educador o educadora infantil pot proposar treballs amb pinzells, punxons, esponges, canyetes per bufar amb tècniques com el collage, el dibuix, la pintura, el modelatge o l’estampació.

Cap als cinc anys els nens i les nenes són capaços de diferenciar amb gran perfecció les formes, les textures i els colors. És l’hora d’anar introduint més tècniques i eines per anar exercitant l’habilitat manual i la creativitat. Es poden proposar treballs amb volum, construccions, dibuixos a partir d’un model, etc.

Als sis anys es pot observar un augment de la maduresa en les seves funcions bàsiques. Identifiquen formes com el triangle, el quadrat, la rodona, els colors, les textures o el volum. Al mateix temps dibuixen amb més precisió i utilitzen més diversitat de colors. També és important treballar els hàbits com la neteja o l’ordre per mitjà de petites responsabilitats a l’aula.

A l’escola bressol es treballa la plàstica des d’un plantejament creatiu, en què l’infant pot experimentar lliurement amb materials i tècniques molt diverses fins a trobar les més adients per comunicar allò que vol expressar. La plàstica no solament es treballa a l’aula i en el moment de fer l’activitat, sinó que tota l’escola ha de saber mirar i observar el que ens envolta. Hem d’educar el gust per l’estètica i per la cultura artística, i hem d’intentar defugir dels estereotips.

L’educador i l’educadora infantils són els encarregats de provocar en els infants l’entusiasme per les activitats, la sorpresa i, alhora, per fer brollar el potencial expressiu i imaginatiu de nens i nenes. El paper de l’educador o educadora és fonamental envers el desenvolupament de l’expressió plàstica dels infants. No solament per la responsabilitat d’oferir a l’infant un espai motivador amb materials i tècniques diversos, sinó també escoltant-ne les explicacions, animant-lo a descobrir l’entorn, provocant la reflexió sobre les seves produccions i les dels altres.

Des de l’escola bressol fins a l’escola d’educació infantil, s’han de treballar tots aquests aspectes a partir d’una bona metodologia i programació. Les activitat d’expressió plàstica s’han de plantejar en funció dels objectius proposats i han de tenir un caràcter global.

Educadors i educadores han de procurar plantejar activitats de manera progressiva, i atendre el nivell maduratiu de cada infant i per tant adaptant-se als ritmes diferents amb propostes engrescadores i flexibles.

El dibuix i la pintura són les activitats plàstiques per excel·lència. Totes dues són formes d’expressió que faciliten la comunicació del nen i la nena amb l’adult i amb els altres infants, potencien la imaginació i afavoreixen l’exteriorització de sentiments. Per a l’infant són enteses com un joc, com un fet espontani que es pot iniciar a partir de l’any.

Pel que fa a les etapes evolutives del grafisme infantil, entre un i sis anys, es poden distingir dues etapes clarament diferenciades. L’etapa del gargot (d’un a tres anys) i l’etapa preesquemàtica (de quatre a sis anys).

Per gargot s’entén una nova manera d’expressar-se, un fet innat en tots els infants sense intencionalitat representativa al principi. Per això, es poden arribar a distingir tres tipus de gargot que apareixen des del primer any fins als tres anys. Parlem del gargot incontrolat quan l’infant no reflecteix la realitat, sinó que és una expressió graficomotriu en la qual troba una manera de donar sortida als seus impulsos. El gargot controlat es produeix cap als dos anys i mig i s’hi observa un control global millor. L’infant serà capaç de tancar les figures, primer les circulars i després les rectangulars. Finalment, trobem el gargot amb nom entorn dels tres anys. L’infant comença a dibuixar de manera intencionada i és capaç de posar nom als gargots.

Pel que fa a l’etapa preesquemàtica, apareix entre els quatre i els sis anys. En aquest període nens i nenes aconsegueixen moure el polze i el canell amb força autonomia. En aquesta fase dibuixen formes relacionades amb l’entorn i les seves representacions comencen a ser identificades per l’adult.

Al llarg de totes aquestes etapes l’infant va aprenent i interioritzant altres conceptes com el color, el volum, la línia, la taca, l’espai, etc., a partir de l’experimentació, l’observació, la reflexió i el diàleg amb l’adult.

Pel que fa al treball de la plàstica, s’utilitzen diferents tècniques que han de permetre experimentar, observar, reflexionar i, en definitiva, sensibilitzar cap a un món d’expressió artística. Les tècniques i els materials no han de ser un objectiu en si mateixos, sinó que esdevenen un instrument al servei de l’expressió.

Per poder explicar les diferents tècniques, es poden agrupar de la manera següent: tècniques pictòriques, tècniques amb paper, el modelatge, el collage i les construccions tridimensionals.

Pel que fa a les tècniques pictòriques, podem dir que són un conjunt de tècniques que tenen en comú l’ús de la pintura i el dibuix. Les que més s’utilitzen per a l’edat infantil són: la pintura de dits, la pintura amb pinzell, el regalim, el degoteig, la pintura bufada, l’estampat, el tenyit i la reserva de blancs. Totes pretenen acostar l’infant al món de l’experimentació, del color i de l’observació de diferents processos.

Les tècniques amb paper tenen moltes possibilitats, atesa la gran varietat de tipus de paper que hi ha al mercat. Les tècniques més habituals són esquinçar, arrugar, plegar, enrotllar, arrissar, perforar, enganxar, fregar, picar i retallar.

Amb les diverses tècniques de modelatge l’infant treballa la manipulació de diferents materials mal·leables com plastilines, argiles i pastes amb l’objectiu de transformar un material amb les seves pròpies mans. Durant els primers contactes amb la matèria els infants gaudeixen aixafant, colpejant, estirant, és a dir, descobrint, transformant i, en definitiva, jugant amb els materials.

El collage és una tècnica que permet integrar i combinar l’ús de moltes tècniques i materials diferents. Permet que l’infant sigui creatiu, ja que és ell qui decideix què enganxar-hi, on i quan considera que està acabat. Els educadors poden posar al seu abast tot tipus de materials diferents per tal d’estimular-ne la capacitat creativa. És un tipus de tècnica que sempre dóna resultats sorprenents.

El mateix passa amb les construccions tridimensionals en les quals nens i nenes treballen les característiques dels materials, l’equilibri, el pes, la forma, les textures, la selecció, el color, etc.

Uns dels aspectes fonamentals que cal tenir en compte són els espais. Aquests han de ser agradables i han de potenciar la motivació, juntament amb altres elements com l’organització del temps, la selecció dels recursos, l’agrupació dels infants i la proposta d’activitats han d’estimular l’aprenentatge.

Els espais, en l’etapa infantil, són definits per uns elements metodològics fonamentals: els tallers i els racons. Aquesta metodologia permet la interacció dels infants i també amb els adults, i també la manipulació sobre els objectes i la llibertat en els desplaçaments amb seguretat.

Cada vegada més es treballa el llenguatge plàstic tenint en compte les propostes de l’entorn com ara els museus o les fundacions dedicats a l’art, que ofereixen múltiples activitats des dels seus departaments pedagògics. També l’ús de les noves tecnologies es converteix en un recurs fonamental que cal conèixer i ensenyar-ne l’ús als infants. La participació de les famílies en els centres educatius també és fonamental per aconseguir una formació integrals dels infants.

L’educació plàstica ajuda l’infant a desenvolupar la seva capacitat perceptiva. L’infant observa, identifica, classifica, interioritza la informació i la comunica. Aquest procés ajuda a construir l’aprenentatge. En el cas dels infants amb dificultats per adquirir el llenguatge verbal, l’expressió plàstica es converteix en un vehicle fonamental que permet manifestar emocions, sentiments, sensacions i alhora potencia l’autonomia personal.

Els infants que presenten algun tipus de discapacitat són perfectament susceptibles de fer activitats plàstiques, en funció de les seves possibilitats. La realització d’aquestes activitats els permet conèixer un nou canal de comunicació, de vegades l’únic, per expressar les seves emocions i interactuar amb el món que els envolta millorant les relacions interpersonals.

L’avaluació de l’expressió plàstica en infants és part del procés d’ensenyament-aprenentatge i permet verificar si s’han assolit els objectius plantejats i si les estratègies didàctiques utilitzades han estat eficaces. Un cop analitzada l’avaluació, s’han de prendre decisions sobre possibles modificacions de l’acció educativa per tal de millorar els resultats obtinguts.