Recursos i tècniques d'expressió i comunicació plàstica infantil

Durant els primers anys, l’infant traça línies, fa gargots, pinta a les parets o en qualsevol lloc que pugui. A primera vista semblen gargots sense sentit, però en realitat arriben a ser senyals que reflecteixen desitjos, emocions i pors que mostren els diferents ritmes biològics i psicològics.

L’infant se sent protagonista de l’activitat. No hi ha normes ni pautes establertes. A més també se sent creador de formes que no existeixen i això el gratifica, ja que entra en contacte amb el món que l’envolta.

La capacitat creativa i els diferents tipus de traços que els infants poden fer estan intrínsecament relacionats amb la seva maduració, tant física com psicològica.

L’evolució psicològica i cognitiva d’infants és decisiva per conèixer el nivell gràfic i les capacitats creatives i expressives. Per poder comprendre millor l’evolució d’aquests processos és necessari esmentar els postulats de Piaget i el seu esquema sobre el desenvolupament cognitiu.

Aquest biòleg suïs va elaborar a la dècada de 1930 la que, durant molt de temps, ha estat la única descripció sistemàtica del desenvolupament cognitiu humà. Aquest autor es va interessar específicament pel desenvolupament intel·lectual i, en concret, en com, a partir del funcionament del nadó, es construeixen les formes superiors i complexes del raonament abstracte, típic de l’adult. L’autor diferencia quatre períodes dels 0 als 12 anys. Vegeu els dos primers períodes, relacionats amb l’educació infantil:

1. Període sensoriomotor (0-2 anys). Els actes són reflexos, distingeix la imatge de la mare i és capaç d’agafar objectes. Apareix la intel·ligència pràctica a l’hora de manipular objectes i la noció de causalitat (estirar un cordill per fer anar el sonall). Adquireix la noció de permanència de l’objecte, és a dir, les persones, els objectes continuen existint encara que l’infant no els vegi. Formalitza esquemes amb accions molt simples que repeteix.
2. Període preoperacional (2-7 anys). Piaget subdivideix aquesta etapa en dues:
   1. Etapa prelògica (2-4 anys): hi apareixen les accions cognoscitives internes, el pensament representacional i l’ús de símbols lingüístics; també apareix el joc simbòlic.
   2. Etapa intuïtiva (4-7 anys): s’hi fa una interpretació de la realitat a partir de les experiències perceptives immediates i el pensament s’elabora com a resultat de coneixements parcials. Pot associar fenòmens amb relacions lògiques de causa-efecte, dins el seu pensament màgic i encara egocèntric.

Molts psicòlegs i neuropsiquiatres utilitzen el dibuix com un instrument important a l’hora d’analitzar els problemes dels infants. Aquestes anàlisis es fan mitjançant una sèrie de tests que proposen a l’infant que faci un dibuix determinat. Així, a partir dels anys seixanta, van aparèixer diferents tipus de test, com el test de l’arbre, el test de la família, el test dels dibuixos geomètrics, etc.

Mitjançant el dibuix infantil els infants aconsegueixen expressar-se. Per a ells no és tan sols una manera d’entretenir-se sinó que és realment una manera d’expressar els seus sentiments i pensaments. Mitjançant el dibuix poden representar objectes reals o idees abstractes. Si parem atenció als dibuixos dels infants podem arribar a conèixer-los més profundament, saber els seus desitjos, el seu estat d’ànim, com veuen la seva família, els amics, la seva escola, etc.

Cal motivar els infants perquè dibuixin, amb qualsevol tipus de material, com ceres, temperes, retoladors, guixos, aquarel·les, i sobretot al principi no és necessari imposar-los normes ni tècniques, sinó que cal deixar-los que gaudeixin del plaer de pintar.

El dibuix infantil va transitant per diferents etapes que, en alguna mesura, es poden relacionar amb l’edat. L’obra dels autors Lowenfeld i Brittain, Desarrollo de la capacidad creadora, va portar el replantejament de les concepcions estètiques i pedagògiques relacionades amb l’expressió plàstica dels infants.

Aquests autors prenen com a referència el procés evolutiu dels infants i hi integren les orientacions psicològiques, pedagògiques, estètiques i interpretatives de l’art infantil. Classifiquen els períodes evolutius en cinc etapes:

1. Etapa del gargot (de 2 o menys anys a 4).
2. Etapa preesquemàtica (de 4 a 7 anys).
3. Etapa esquemàtica (de 7 a 9 anys).
4. Etapa d’inici del realisme (de 9 a 12 anys).
5. Etapa del realisme visual (de 12 a 14 anys).

Les etapes que fan referència a l’educació infantil són l’etapa del gargot i l’etapa preesquemàtica. Els noms d’aquestes etapes han estat referents per al professorat d’educació artística i per l’estudi de l’evolució del dibuix en els infants.

Conèixer els períodes evolutius és útil per al següent:

• Conèixer el nivell expressiu de l’infant i relacionar-lo amb el nivell mental i el seu nivell de coneixements.
• Programar objectius que es corresponguin amb el grau de desenvolupament gràfic del nen.
• Detectar problemes individuals de tipus visual, motor, espacial, afectiu, etc.

La paraula consensuada per la majoria d’autors a l’hora de referir-se als primers traços que fan els infants és la de gargot. Els primers gargots poden aparèixer cap a divuit mesos. És un fet innat característic en tots els infants, atès que forma part del procés evolutiu natural de l’ésser humà.

L’etapa del gargot és la que apareix entre dos i quatre anys d’edat. És l’inici d’una nova manera d’expressar-se. És necessari passar per aquesta fase gràfica, en què no hi ha intencionalitat representativa, per arribar als traços que representaran figures i objectes del món real.

Dins l’etapa del gargot es pot fer una segona classificació paral·lela a l’evolució de l’infant. Una primera etapa en la que els primers gargots reben el nom de gargots incontrolats, més endavant apareix el gargot controlat i per acabar el gargot amb nom.

1. Gargot incontrolat. No és fins a divuit mesos que s’aconsegueix doblegar el colze i, per tant, és possible el moviment de flexió-extensió de l’avantbraç que permetrà fer els primers traços. Aquest gest produeix un gargot en forma de zig-zag amb una lleugera inclinació, atesa l’orientació que adquireix el braç durant aquest moviment (figura).

Gargot fet per un infant de 2 anys

L’infant pren d’utensili de maneres diverses, habitualment amb la mà tancada, ja que encara no té prou destresa per fer-ho amb la punta dels dits i sol exercir molta pressió amb ell sobre el suport. En aquests moments encara no té control visual de la seva mà, per la qual cosa pot estar mirant cap a un altre lloc o sortir dels límits del paper o suport. Moltes vegades, el gargot no es farà en paper, sinó a les parets o mobles, si no se li proporcionen els suports adequats.

El resultat que s’observa és un traç impulsiu i incontrolat, generalment recte o lleugerament corb, però de diferent longitud i direcció. Són dibuixos sense sentit i desordenats, ja que els infants no arriben a controlar els seus moviments.

L’infant no intenta reflectir la realitat, es tracta simplement d’expressions graficomotrius per mitjà de les quals troba una manera de donar sortida als seus impulsos. Però són traços que permeten establir les bases del que més endavant serà el dibuix i l’escriptura infantil.

El fet de traçar línies és per als infants una acció molt agradable, gaudeixen del moviment i de l’activitat kinestèsica que li representen els seus gargots.

Alguns pares i mares tracten de trobar en aquests gargots representacions de la realitat, o bé dibuixen alguna cosa perquè l’infant ho copiï, però, mentre els infants es troben en l’etapa del gargot incontrolat, traçar un dibuix d’alguna cosa real és inconcebible. L’intent que l’infant copiï o guiar-ne el dibuix pot ser perjudicial per al seu desenvolupament.

Més endavant, i fruit de la maduració motora, l’infant combina el moviment del colze amb la rotació de l’espatlla i és capaç de fer un traç més circular o amb línies corbes. Finalment, s’afegeix el moviment de flexió del canell que, juntament amb els altres moviments, permet fer un gargot en forma de tirabuixó.

2. Gargot controlat. Cap els dos anys i mig aproximadament s’inicia un control global del moviment. L’infant descobreix el control visual sobre els traços que executa. Primer l’ull segueix el moviment manual, després la mà obeeix l’ull i tot això gràcies també a la millora de l’autonomia avantbraç-mà.

Apareix una nova destresa manual, que és la flexió del polze. En aquest moment, els traços apareixen més controlats i coordinats. Per a què aquest moviment sigui possible és necessari que l’infant sigui capaç de frenar de manera voluntària el seu traç.

En aquesta etapa els infants es dediquen als gargots amb més entusiasme, ja que poden coordinar el control visual i motor.

Quan l’infant és capaç de conduir la seva mà cap on indica el seu ull és capaç de tancar les figures, primer les circulars i després les rectangulars (vegeu la figura on s’aprecia un gargot controlat amb traços circulars).

Gargot fet per un infant de tres anys. Podem observar figures circulars.

En aquesta etapa els traços seran gairebé el doble de llargs i en algunes ocasions apareixerà l’ús dels colors en els dibuixos tot i que aquest serà secundari.

En aquests moments es comença a prendre consciència de la situació espacial i el dibuix del gargot s’entén com una activitat principalment motora. Els infants assagen diversos mètodes per sostenir els llapis, prenent-los en general de manera semblant als adults.

Durant aquesta etapa l’infant de mica en mica és capaç de fer girs cap a la dreta o cap a l’esquerra, fer espirals, i sobretot, té capacitat de memoritzar figures i repetir-les. Això implica un gran salt en el desenvolupament psicològic i motor. Pot copiar un cercle però no un quadrat.

Aquesta etapa arriba aproximadament fins a tres anys d’edat, i en ella van emergint en l’infant les preferències manuals. S’inicia la veritable integració visual i motriu, la qual es completa en les primeres etapes de l’adolescència.

El rol dels adults (pares, educadors, etc.) en aquesta etapa és molt més important, ja que els infants s’hi adrecen sovint amb els seus gargots, desitjosos de fer-los participar en el seu entusiasme. La participació en l’experiència amb el reconeixement és el més important, no el dibuix en si mateix.

3. Gargot amb nom. Al voltant dels tres anys i mig l’infant comença a dibuixar de manera intencionada i posa nom als seus gargots (figura).

Gargot fet un infant de tres anys i mig. És una tortuga.

La consciència de la possibilitat de controlar les pròpies creacions motiva l’infant a dibuixar de manera intencionada. Això es concreta en la voluntat de donar nom als seus gargots. Així, podem observar que mentre dibuixen ens poden fer comentaris del tipus “això és casa meva”, “això és un cotxe”, encara que en el dibuix no es pugui reconèixer l’objecte que representa.

En aquests dibuixos els traços són molt similars als de l’etapa del gargot controlat, continuen essent rectes, corbs, ovals, hi ha línies entrecreuades o tancades, l’elaboració i distribució sobre l’espai és millor, però apareix un canvi d’actitud. Aquest canvi implica la unió entre dues formes d’expressió: la gràfica i la verbal.

Aquest canvi d’actitud indica que el pensament de l’infant ha canviat, ja que connecta els moviments fets en el dibuix amb el món que l’envolta. Aquesta etapa marca el canvi del pensament cinestèsic (de moviment) al pensament imaginatiu.

Aparentment els dibuixos no han canviat gaire des dels primers gargots, però ara l’infant té alguna idea sobre el dibuix que fa. Continua gaudint del moviment físic i, si li donem un nou instrument per dibuixar, passarà un temps considerable per veure com és en tots els seus aspectes, tal com ho faria un adult. La quantitat de temps que un infant dedica al dibuix, en aquesta etapa, augmentarà i els gargots seran molt més diferenciats.

Els traços poden estar ben distribuïts per tota la pàgina i de vegades estaran acompanyats per una descripció verbal del que està fent. Aquesta conversa moltes vegades no va dirigida a ningú en particular, sinó que es tracta d’un procés comunicatiu amb el propi jo. En algunes ocasions, l’infant anuncia el que va a fer, en unes altres el dibuix és el resultat de les primeres exploracions en el paper.

És important en aquesta fase no forçar l’infant, ni donar-li la versió adulta del gargot, sinó que hem d’esperar que espontàniament siguin ells i elles els que posin nom als seus dibuixos.

En aquesta fase es comença a utilitzar el color intencionadament, malgrat que no hi hagi relació entre l’objecte dibuixat i el color escollit.

En l’etapa preesquemàtica es considera que els dibuixos dels infants entre quatre i set anys d’edat, com a resultat de l’evolució d’un conjunt definit de línies cap a una configuració representativa definida, pertanyen a aquesta etapa.

Els moviments circulars i longitudinals evolucionen cap a formes recognoscibles, i aquests intents de representació provenen directament de les etapes del gargot.

Al voltant dels quatre anys l’infant aconsegueix moure el canell i el polze amb força autonomia. Això li permetrà fer dibuixos que esdevindran formes gràfiques que representaran figures reals o de ficció.

En aquesta fase els nens dibuixen formes relacionades amb l’entorn i les seves representacions comencen a ser identificades per l’adult.

Generalment el primer símbol assolit és una figura humana. Es dibuixa típicament amb un cercle per cap i dues línies verticals que representen les cames. Aquestes representacions de capgrossos són comunes en els infants de quatre a cinc anys (figura). No ha de cridar l’atenció que la primera representació sigui una persona, ja que la importància de les persones en els dibuixos dels infants és ben evident al llarg de tota la infància.

Capgròs fet per un nen de quatre anys. Podem observar en ell el cos i l’inici de la cara i els peus.

És evident que un infant de quatre anys sap més del seu cos del que manifesta en el dibuix. Això vol dir que els dibuixos són essencialment un llenguatge icònic amb més dificultats d’adquisició i evolució que el llenguatge verbal.

Dins la figura humana, el cap i el rostre són la part del cos que defineixen la persona. En aquesta etapa l’infant dibuixa els ulls, el nas i la boca com a elements principals. Les orelles, en canvi, són més difícils de veure en les representacions, ja que prefereixen dibuixar el cabell i, per tant, queden tapades. El cap té aquesta importància en el dibuix infantil perquè per a l’infant és per on mengem, parlem, veiem, escoltem, etc. i les extremitats perquè gran part de l’activitat infantil està dedicada a córrer, jugar, etc.

La representació de la figura humana o capgròs es torna més elaborada amb l’addició dels braços que surten a banda i banda de les cames, més endavant apareixerà un cercle entre les dues cames que representa el ventre. Amb el pas del temps la figura humana es va enriquint amb més detalls, com els braços, les mans, les orelles, els cabells, els peus, etc.(figura).

Capgròs fet per un nen de quatre anys i mig. Podem observar el cos amb braços, cames i cabells.

No obstant això, hi ha nenes que sí dibuixen les orelles quan volen dibuixar una figura femenina amb arracades. I passa el mateix amb les pestanyes. Es pot veure que en els dibuixos fets per nenes hi solen haver pestanyes, segurament a causa de l’observació que fan de les mares quan es maquillen.

A l’edat de cinc anys els infants comencen a dibuixar la figura dividida en dues parts: el tronc i les cames. També es pot observar que en la part del tronc dibuixen un jersei i a les cames fan uns pantalons o una faldilla.

En la figura i figura veiem un nen amb pantalons i jersei, i una princesa amb vestit. El nen té perfectament diferenciat el tronc, les extremitats, les cames i els peus. També l’ús del color és més ric, ja que cada part està pintada d’un color diferent.

Autoretrat d’un infant de cinc anys. Podem observar l’ús del color i la separació entre tronc i extremitats.

Els braços són lineals i rectangulars a partir de cinc anys d’edat. S’afegeixen un cop han dibuixat el tronc. En els extrems apareixen les mans en forma de cercle. El dibuix dels peus és un element que presenta dificultats. Se solen representar amb cercles o formes ovalades. Si la figura està dreta, els peus es fan oberts o cap a un dels costats. En aquesta etapa no solen aparèixer figures de perfil.

Dibuix d’una princesa

L’esquema que es dibuixa es va fixant per la repetició sistemàtica i de mica en mica es modifica i enriqueix. Gairebé sempre apareixen els canvis com a conseqüència d’una experiència perceptiva visual o vivencial sense que es pretengui una representació correcta del model.

És una etapa en què es poden observar grans salts qualitatius pel que fa a la figura humana i els objectes. En aquesta etapa l’infant comença a distribuir l’espai en funció de la importància que doni als objectes representats. I un tret que es repeteix és que tant les persones com els objectes floten.

Els colors escollits no es corresponen amb la realitat, sinó que es trien en funció del gust personal o simplement dels que tingui més a mà.

En el procés d’elaboració dels esquemes influeixen en gran mesura els materials i estris que l’infant fa servir. Per això són molt importants les tècniques constructives com el collage i totes les activitats que permeten a l’infant distribuir i compondre a partir de diferents elements que es poden moure en el suport.

La fixació dels esquemes gràfics és rellevant per a l’adquisició de la lectoescriptura. Com més oportunitats oferim als infants de fixar i diversificar els seus esquemes, més afavorirem la superació d’aquests processos.

A més de la figura humana també es poden destacar altres temes reiteratius dins l’etapa preesquemàtica: el sol, la casa, els animals, les plantes i el transport. En molts dibuixos els infants reiteren elements que amb el temps es van perfeccionant.

1. El sol. En les produccions gràfiques infantils el sol apareix amb caràcter animista. Per això es pot observar que li dibuixen ulls, nas i boca de la mateixa manera que si fos una persona.

Al principi de l’etapa, el sol es fa amb una rodona i els rajos amb línies simples que surten de la rodona (figura). A mesura que l’infant es va fent gran continua dibuixant el sol i fins i tot li dibuixa la cara, però d’una manera intencionada.

Dibuix d'un nen de tres anys i mig

2. La casa. La casa és un element força habitual en les produccions infantils (figura). La seva representació està lligada al desenvolupament psicoafectiu de l’infant. Per a ells la casa ocupa un lloc molt important dins la seva vida. Els proporciona seguretat i benestar.

La forma més típica de representació és amb un rectangle, que representa les parets i un triangle per a la teulada. Més endavant se hi va afegint elements com la xemeneia amb fum, les finestres amb cortinetes, etc…

Dibuix d'una nena de quatre anys. Hi apareixen elements com el fum i l'antena de televisió

3. Els animals. Els primers intents de l’infant per dibuixar animals poden tenir com a resultat que no es distingeixin gaire dels dibuixos de les figures humanes (figura). Quan dibuixen animals col·loquen els mateixos elements però en posicions diferents, cosa que per a l’infant varia el seu significat. El més freqüent consisteix a dibuixar horitzontalment la posició del tronc i incorporar les extremitats a la part inferior del dibuix com si fossin les potes.

Dibuix d'una nena de cinc anys amb ceres

Un altre element que crida l’atenció és que quan dibuixen la cara dels animals la fan amb els trets i expressions humanes. Els tres elements bàsics són els ulls, el nas i la boca. A mesura que l’infant té més domini va incorporant altres detalls importants com els bigotis, si es tracta d’un gat, la cua, o les orelles en forma punxeguda com la de les guineus o més arrodonida com la dels micos.

4. Les plantes. L’arbre i les flors són els elements més utilitzats en aquesta etapa. El que crida l’atenció és la manca de proporcionalitat d’aquests dibuixos. De vegades els arbres són igual d’alts que les cases o les flors són igual de grans que els arbres.

En la figura es pot observar que s’han dibuixat flors i una papallona i tot té la mateixa mida. La papallona no toca la línia del terra i en canvi les flors sí. És una manera de representar que els insectes volen i les flors surten de la terra. L’infant ha utilitzat diferents colors alegres per pintar les flors, algunes tenen fins i tot dos tons.

5. Els transports. En els transports s’inclouen els cotxes, camions, trens, vaixells, avions, etc. En les representació es pot observar que prenen com a referència les joguines. Generalment, dibuixen els vehicles fent servir rectangles, cercles, línies rectes que van afegint fins a trobar la forma completa.

Més endavant hi posen els detalls, com el tub d’escapament i el fum, els radis de les rodes, etc. En la figura podem veure un avió amb el pilot a dins la cabina. Es pot veure que el pilot té les dues mans cap endavant, com si agafés els comandaments.

Dibuix fet per un nen de cinc anys.

Dos aspectes fonamentals a tenir en compte en el dibuix infantil són l’ús progressiu de l’espai i el color.

Pel que fa a la distribució espacial tant en la subetapa del gargot amb nom com en l’etapa preesquemàtica, l’infant va fent les primeres passes dintre del control de l’espai. En un primer moment no hi ha cap distribució coherent. Cada esquema apareix de manera independent i té una identitat pròpia, és com si l’infant fes molts treballs diferents sobre el mateix paper.

De mica en mica els diferents esquemes es comencen a relacionar mitjançant l’agrupació al voltant de la figura o esquema principal, que generalment és la figura humana. Encara que hi hagi una intenció d’agrupar els diferents elements, aquests no presenten entre ells cap tipus d’ordenació espacial.

Els objectes apareixen flotant i podem trobar núvols en la part inferior del paper i una casa en la part superior. Les relacions espacials no s’estableixen per similitud i reflex de la realitat a causa de la dificultat d’abstracció que representa el pas de les tres dimensions reals a les dues del paper.

Pel que fa a les mesures passa el mateix. Els elements més importants seran més grans que els que tinguin menys importància.

Cap a cinc anys d’edat comencem a veure escenes que presenten un cert ordre. Apareixen els anomenats dibuixos en sèrie (figura). Generalment es tracta de grups familiars que representen les persones més properes a l’infant mitjançant la repetició gairebé idèntica d’un esquema en forma de sèrie.

Dibuix fet per un infant de cinc anys sobre la seva família. Podem observar l’inici de la línia base i la correlació lineal dels subjectes dibuixats.

Entre cinc i sis anys d’edat es va desenvolupant el procés d’ordenació dels esquemes fins que l’infant pot representar amb un tipus d’ordenació espacial caracteritzat per l’aparició de la línia base i les correlacions lineals entre els objectes.

Mentre l’infant no estableixi en el seu dibuix correlacions espacials difícilment podrà desenvolupar els mecanismes de la lectoescriptura, ja que es tracta de correlacions superiors.

Un altre element interessant per analitzar és l’ús del color. En l’etapa del gargot el color ocupa un paper secundari, l’important és assolir una coordinació motriu millor, especialment en les dues primeres subetapes (gargot incontrolat i controlat).

De vegades l’elecció del color pot apartar l’atenció de l’infant dels seus gargots i concentrar-la en l’activitat de jugar amb els colors. És important que pugui distingir els seus traços de la resta de la pàgina, i per tant s’ha d’aconseguir el contrast dels materials amb els quals treballa, és a dir, colors foscos en paper blanc, o bé colors clars en papers foscos.

Quan l’infant té a la seva disposició diversos colors, els fa servir per l’interès de provar-los, d’aquesta manera s’interrompen els gargots i els traços es tornen curts i aïllats a causa de la distracció de l’atenció.

En l’etapa preesquemàtica es desperta més interès per la relació entre el color triat per pintar un objecte i l’objecte representat, tot i que una figura humana es pot representar en vermell, blau, verd o groc, segons com els colors hagin impressionat l’infant.

Les raons per les quals un infant selecciona un color en concret per a un determinat objecte són diverses, com per exemple: l’estat emocional de l’infant en aquest moment, la disponibilitat de la gamma de colors, la naturalesa purament mecànica, és a dir, pot ser que el color triat tingui el mànec més llarg, o que el llapis triat sigui més gran o més petit, etc.

És evident que, si es critica a un infant l’ús del color o se li indica quin és el color correcte per a tal dibuix, s’estarà interferint en la seva expressió. Cal oferir al nen o nena bones oportunitats perquè descobreixi les seves pròpies relacions amb el color, ja que només per mitjà d’una experimentació contínua establirà una correspondència entre les pròpies reaccions afectives enfront del color i l’organització harmònica d’aquest en el seu dibuix.

Per a potenciar al màxim l’expressió gràfica cal dotar als infants d’eines i materials diversos. Com més variat sigui el material que oferim als nens i nenes més àmplia serà la seva experimentació.

Pel que fa als estris els més adequats són els que exigeixen la pressió de pinça digital com ara les ceres toves i les dures, els llapis de punta gruixuda o normal i els retoladors de punta gruixuda.

No estarien indicats els llapis de punta fina ni els bolígrafs perquè es necessita exercir una pressió massa forta, la punta fina necessita un control de moviments que l’infant no ha adquirit i la fragilitat de la punta fa que es trenqui amb facilitat, la qual cosa interromp els traços i, per tant, el plaer cinestèsic.

Els estris més forts es destinaran als menors més petits, com les ceres dures, i els llapis i retoladors de punta gruixuda. A mesura que els infants desenvolupin la psicomotricitat fina farem servir altres materials com les ceres toves i els llapis i retoladors de punta normal.

Quan parlem de suports ens referim a l’espai limitat sobre el qual es fan els traços. Els suports també han de ser molt variats, com ara paper, cartró i cartolines, i progressivament introduirem paper de color i suports de diverses textures. Podem variar la col·locació, que podrà ser vertical o horitzontal.

Quan ens referim a la pintura no podem obviar el color. Les diferents tècniques pictòriques han de permetre explorar el món de la pintura i els colors de maneres molt diverses. I aquest es converteix en un aspecte fonamental i molt interessant amb els infants.

No n’hi ha prou a ensenyar quins són els colors, sinó que hem de fer diverses propostes perquè els infants experimentin i assimilin els colors per moltes vies. Tampoc no n’hi ha prou a utilitzar les pintures al tremp, sinó que podem pintar amb infinits materials com pigments, colorants o aliments.

Quan els infants aprenen a utilitzar el llenguatge verbal, molt aviat comencen a anomenar els colors. L’objectiu de l’expressió plàstica no és que els infants sàpiguen dir tots els colors, sinó que descobreixin totes les possibilitats de joc que tenen.

El color es percep gràcies a l’existència de la llum, sense ella no es veurien els colors. Quan un objecte absorbeix la major part dels rajos lluminosos i els retorna a l’observador, diem que l’objecte té un color determinat. Si l’objecte no absorbeix cap raig de llum i els torna tots diem que l’objecte és blanc. Podem classificar els colors en primaris, secundaris i terciaris:

• Colors primaris. Són els colors base:
  • Groc
  • Cian
  • Magenta
• Colors secundaris. Són els que resulten de la barreja dels colors primaris (groc + cian = verd; groc + magenta = taronja…).
• Colors terciaris. Són la barreja dels secundaris i els primaris (verd + magenta = marró; groc + verd = blau verdós…).

Al llarg de la història els investigadors han intentat ordenar els colors de diferents maneres. La més coneguda és la distribució mitjançant el cercle cromàtic (figura), en el qual apareixen dotze colors (tres de primaris, tres de secundaris i sis de terciaris). La gamma de colors s’ordena en un cercle dividit en dotze porcions que fa la gradació de totes les tonalitats a partir dels colors primaris, secundaris i terciaris, com a resultants de tots els altres.

Quan s’elabora un cercle cromàtic es comença situant colors primaris dins el cercle. Posteriorment, es fan les barreges amb els secundaris, afegint més o menys quantitat de pintura, depenent del color que es necessiti. El blanc també ens pot ajudar a treure la saturació i fer-lo més claret. Els colors oposats dins el cercle cromàtic se’ls anomena colors complementaris (per exemple magenta i verd, taronja i cien).

Els colors també es poden dividir en colors càlids i colors freds (figura). Si seguim el cercle cromàtic, la gamma de colors que va des del groc fins al violeta, passant pel magenta, formen els colors càlids, en canvi la gamma de colors que va del violeta blavós fins al verd groguenc, passant pel blau, conformen els colors freds.

Exemple d’activitat que reflecteix el treball dels colors càlids i freds.

Quan es parla del color hi ha una sèrie de conceptes que hi estan molt lligats i s’anomenen atributs del color.

Els tres atributs bàsics que es perceben a través del color són: el matís, la lluminositat i la saturació.

• Matís: també anomenat to o croma. És el color en si mateix, és l’atribut que ens permet diferenciar un color d’un altre, i per tant podem designar quan un matís és verd, vermell o taronja.
• Lluminositat: també anomenat valor, és la intensitat lumínica d’un color (clar/fosc). Determina si el color s’acosta més al blanc o al negre i és per això que diem blau fosc o verd clar.
• Saturació: és el grau de puresa que té un color determinat respecte del color gris. Es diu que un color té saturació alta quan podem apreciar el color en tota la seva puresa. En canvi, diem que un color té saturació baixa quan el color s’ha “embrutat” amb gris i resulta, per tant, més apagat.

Els educadors han de conèixer tots aquests conceptes per engrescar als infants a descobrir les diferents variants a través del contacte i l’experiència directa.

Molts dels conceptes relacionats amb el color els podem anar introduint ja de ben petits. Hem de possibilitar que nens experimentin, observin, comprovin com poden canviar els colors, com depenent de l’estació de l’any predominen uns tons, com al llarg del dia els colors es poden percebre diferents, etc.

Quan es treballa amb infants és important disposar d’un bon grapat d’activitats dirigides a aconseguir els objectius proposats. Les activitats han de ser propostes engrescadores, que puguin guiar els infants cap a l’experimentació (figura i figura). Que siguin ells mateixes les que vagin escollint els camins. Algunes propostes per treballar el color amb infants poden ser:

Treball amb color realitzar amb ceres toves per un infant de quatre anys.

• Jocs de descoberta i d’observació de la llum i els colors a través de prismes de vidre encarats al sol, amb papers de cel·lofana posats al davant d’un focus de llum blanca, observació dels colors amb la llum d’una espelma, d’un focus, a ple sol, etc.
• Experimentació dels colors amb tots els materials que tinguem a l’abast, com ara tremps, pintures de dit, ceres, llapis de colors, pigments, tints.
• Manipulació directa de les pintures, embrutant-se les mans i observant quin tacte tenen, com cauen, com s’expandeixen sobre el paper, què succeeix quan passem el dit per sobre del vermell amb el color groc, quina sorpresa ens amaguen aquests dos colors quan els barregem amb el dit o amb el pinzell.
• Treball de barreges amb tremps que possibilita una gran quantitat d’experiències sensorials i creatives. Així, de mica en mica, ampliem l’alfabet visual i plàstic de l’infant amb conceptes com el punt, la línia, la taca, l’empremta, horitzontalitat i verticalitat, etc.
• Regalim de pintures omplint ampolles d’aigua petites, ja buides, amb pintura i aigua fent forats al cul de l’ampolla per veure com regalima la pintura i com es fan les taques.
• Ús de desodorants de bola, que un cop acabats s’obren per sota i s’hi posa pintura, de manera que l’infant pinta amb la bola.
• Modificació de treballs ja secs. L’educador o educadora pot proposar afegir taques de color sobre unes làmines que s’havien pintat amb retoladors.

Els objectius que s’han de plantejar els educadors van molt més enllà que els de fer acolorir fulls i fulls. Els objectius són descobrir, experimentar, poder aprendre dels colors i amb els colors. I finalment, valorar la feina de l’infant, interessar-nos pel que ha fet i compartir-ho amb la família.

Treball amb color realitzat amb tèmperes per un infant de quatre anys.

El tipus de pintura per excel·lència en aquesta franja d’edat són els tremps, ja que tenen base aigua i es netegen fàcilment. Aquest tipus de pintura es pot barrejar per obtenir nous colors i afegint aigua podem aconseguir diferents brillantors.

També procurarem que els suports siguin diferents, com papers de diferents formes i gruixos, cartrons, roba o fusta, pedres, fusta, envasos de plàstic i altres elements.

Pel que fa a les eines tenim moltes possibilitats, com les esponges, raspalls, canyetes, pinzells, pintes, i infinits elements quotidians (desodorants de bola, verdures, ampolles d’aigua foradades, recipients foradats, cordills, boles, teixits, taps de suro, etc.) Unes eines fonamentals són el mateix cos dels infants: mans, dits i peus. La manipulació directa de la pintura amb el cos del infant és un experiència fonamental que s’ha de potenciar i motivar.

De vegades els infants presenten dificultats per manipular directament les pintures, en aquests casos no obligarem cap infant a fer aquestes activitats però sí buscarem la manera de potenciar de mica en mica l’acostament.

La pintura requereix l’aprenentatge i l’aplicació de tècniques específiques. L’educadora o educador infantil ha de conèixer aquestes tècniques per treballar-les amb els infants i oferir-los múltiples possibilitats d’expressar-se a través de la pintura. Els infants podran triar, d’aquesta manera, les tècniques que considerin més idònies per a l’expressió a través de la pintura.

Les diferents tècniques permeten explorar el món de la pintura i el color de manera molt diversa.

A partir d’un any es pot deixar que els infants experimentin amb els dits i les mans amb la pintura de dits, és especialment interessant en els primers anys.

Al principi, l’educador pot pintar un dit o tota la mà i l’ajudarà a estampar les seves empremtes en el paper. Més endavant, a partir dels 18 mesos, es pot ajudar els infants a estampar altres parts del cos, com ara el puny tancat, els peus, etc. També es poden començar a barrejar colors senzills.

Tot i que l’activitat es pot dur a terme amb certa autonomia, durant tot el procés, els educadors han de donar consignes molt clares i han d’estar al costat del infants.

Després de l’activitat s’han de tenir draps per netejar la pintura. La pintura de dits també es fa servir perquè els infants pintin directament amb la mà o els dits (figura).

La dactilopintura és la forma més simple i espontània de pintar.

A partir dels tres anys es pot començar a introduir el pinzell. Al principi s’ha d’explicar com es fa servir un pinzell, com es neteja, on es desa, etc. d’aquesta forma treballem els hàbits d’ordre i neteja.

Dibuix realitzat per un infant de cinc anys

Amb aquesta tècnica els infants desenvolupen la coordinació oculomanual (ull-mà), exerciten habilitats motrius i potencien la creativitat deixant que experimentin lliurement la barreja de colors i la utilització de diversos suports. Com es pot comprovar a la figura l’infant experimenta lliurement amb els colors i pot observar què passa quan posa en contacte diferents colors aconseguint noves tonalitats.

Pintar amb pinzell pot resultar molt agradable per als infants, atès que veuen com van deixant un rastre sobre el paper i com es va transformant l’obra, i al mateix temps interioritzen els conceptes de línia, taca, amunt, avall, etc.

A més de la tècnica de pintura amb pinzell pròpiament dita podem practicar tres tècniques diferents: el regalim, el degoteig i l’esquitxat.

La pintura ens ofereix moltes possibilitats, si hi afegim aigua podem treballar el regalim (figura).

Exemple d’aplicació de la tècnica del regalim realitzada per un infant de quatre anys

Aquesta tècnica consisteix a posar a disposició dels infants un suport vertical però lleugerament inclinat en la part inferior. Posem pintures de diferents colors en pots i mostrem als infants com han de pressionar el pinzell per fer que la pintura regalimi pel suport.

L’infant observa el que passa quan es pressiona molt o poc el pinzell, si la gota que cau va més de pressa o més a por a poc sobre el paper, si es fan barreges de pintura, etc.

Per practicar la tècnica del degoteig només cal untar el pinzell en la pintura i deixar que aquesta llisqui fins a topar amb el paper o suport escollit (figura).

Aquí es pot observar què passa quan cau la gota i s’estavella contra el paper, com canvia de color si al damunt d’una gota d’un color n’hi cau una altra d’un altre color, etc.

Per a aquesta tècnica el més adequat és que l’educador posi un tros gran de paper a terra i l’infant assegut deixi anar les gotes amb el pinzell.

El degoteig permet exercitar el control muscular fent petits moviments amb el canell perquè el pinzell degoti.

Exemple d’aplicació de la tècnica del degoteig realitzada per un infant de cinc anys

Aquesta tècnica consisteix a moure amb un cop de canell enèrgic un pinzell untat en pintura sobre un suport. D’aquesta manera la pintura s’estavella contra el suport en forma d’esquitx (figura).

Els moviments que es fan poden ser més o menys suaus i els resultats seran uns o altres. També es pot fer l’esquitxat fent servir un raspall de dents especial per a pintura, en aquest cas els infants han de tenir prou força per pressionar els pels del raspall de manera que la pintura esquitxi el suport.

Es pot treballar sobre un suport vertical o horitzontal i de manera grupal o individual.

Exemple d’aplicació de la tècnica de l’esquitxat realitzada per un infant de sis anys

Per a la tècnica de la pintura bufada cal preparar pots amb pintures de diferents colors als quals s’afegeix aigua. Es tracta d’untar el pinzell i deixar que caiguin moltes gotes de diferents colors. Posteriorment, amb una canyeta es van bufant les gotes i s’observa com la pintura s’expandeix i deixa un rastre molt curiós (figura).

Quan es treballa amb aquesta tècnica amb infants va bé preparar abans les pintures i repartir-les per les taules. Es poden distribuir pots de diferents colors, canyetes i pinzells per deixar anar les gotes.

També es poden folrar les taules amb paper de diari, ja que és habitual traspassar els marges del paper.

Exemple d’aplicació de la tècnica de la pintura bufada fet amb témperes i canyetes

Per a la tècnica de l’estampació és preferible que l’infant tingui més de trenta mesos; a mesura que l’infant creix es poden adaptar els utensilis d’estampació a les seves capacitats.

Prèviament a l’estampació cal preparar els utensilis o objectes que serveixin de tampó o segell i que després s’estamparan sobre el paper.

Es poden utilitzar fruites, com la pera o la poma obertes per la meitat, patates, esponges, taps de suro, fulles, taps d’ampolla, cordills, canyetes, llanes, etc.

També es poden fer estampacions amb plantilles de dibuixos. Es tracta de col·locar la plantilla al damunt d’un paper i pintar la part del dibuix, de manera que quan es retiri la plantilla només quedi pintat l’espai del dibuix (figura). Per pintar es poden fer servir corrons petits, pinzells o un raspall de dents si es vol que la pintura quedi esquitxada.

Exemple d’aplicació de la tècnica de l’estampat

La tècnica del tenyit consisteix a tenyir un suport a través de l’absorció de pintura. Per fer-ho s’ha de preparar en diferents pots una dissolució d’aigua amb colorants alimentaris o pigments. Posteriorment, s’hi introdueix el paper que en entrar en contacte amb la dissolució l’absorbeix i canvia de color. En podeu veure un exemple en la figura, on el tenyit s’ha fet amb tovallons de cuina, ja que són molt absorbents, però es pot fer amb altres papers.

Exemple d’aplicació de la tècnica del tenyit amb tovallons de cuina

En la reserva de blancs es tracta de reservar certs espais en el paper per després pintar-hi al damunt. Les reserves es poden fer amb cera blanca o amb una espelma blanca. Primer, amb la cera o amb un tros d’espelma, es guixa al damunt del paper. Acte seguit, passem el pinzell untat per sobre de tota la superfície; s’aprecia que els llocs per on hem passat la cera no es pinten, queden blancs.

En aquesta tècnica l’educador fa una primera demostració i explicació perquè els nens observin el procés.

També es poden fer reserves enganxant al paper algun tipus de cinta adhesiva que després es desenganxi amb facilitat, com la cinta de pintor (figura).

Exemple d’aplicació de la tècnica de la reserva de blancs feta amb cera d’espelma blanca

Les activitats plàstiques amb paper tenen moltes possibilitats, atesa la gran varietat de tipus de paper que hi ha en el mercat, com ara paper de seda, vegetal, arrissat, cel·lofana, d’embalar, d’empaperar parets, adhesiu, d’aquarel·la, de diari, folis, cartolines, cartró ondulat, etc.

Per enganxar els papers es pot escollir entre les coles escolars, pegament de barra, de contacte, cinta adhesiva, cola per empaperar parets, etc.

L’esquinçat és una de les primeres tècniques que es poden fer amb infants. Es tracta d’anar esquinçant el paper en petits trossos que posteriorment es poden enganxar en un full.

El tipus de paper que s’utilitza per a l’esquinçat és qualsevol que no ofereixi gaire resistència, com per exemple el paper de seda (figura).

Exemple de paper de seda esquinçat per un infant de tres anys

A mesura que l’infant desenvolupa la psicomotricitat fina i la força manual podem afegir altres tipus de paper com el paper arrissat o la cartolina.

Amb l’esquinçament podem reproduir la tècnica del trencadís. Una mena de mosaic originalment de fragments ceràmics, típic de l’arquitectura modernista, molt utilitzat per l’arquitecte Gaudí.

L’arrugat, igual que l’esquinçat, és una de les primeres tècniques que es treballa amb els infants. Consisteix a esquinçar trossos de paper i fer boletes o petits manyocs que posteriorment s’enganxen en el dibuix o mural (figura).

El paper de seda és el més adequat, ja que és un tipus de paper molt mal·leable. A més, hi ha colors molt vistosos que permeten fer composicions molt creatives.

Exemple de paper arrugat de diferents grandàries

Abans del primer any es pot fer servir com a recurs d’estimulació sensorial percebent el soroll que fa el paper arrugat i el tacte de les diferents textures.

L’arrugat afavoreix l’adquisició d’aspectes relacionats amb el volum i amb el canvi de forma i grandària.

La tècnica del plegat és molt adequada a partir de trenta mesos i en la majoria dels casos apareix per imitació fent plecs molt senzills. El paper més adequat per iniciar-se en la tècnica és el que prové de la propaganda dels supermercats o catàlegs de les botigues que es doblega fàcilment i té poc risc de tallar.

L’enrollatment és un tècnica amb força complexitat que fins a tres anys no és aconsellable.

Una manera d’iniciar la tècnica és col·locar un tub (que pot ser una barra de pega, un tub de film transparent o de paper de plata, per la seva duresa) sobre una tira de paper amb una punta encolada al tub de manera que l’infant el faci rodar fins a tenir la tira de paper enrotllada.

Més endavant l’educador pot començar a embolicar objectes senzills com pedres, caramels, o capsetes buides amb paper de regal per ser imitat per l’infant.

A mesura que l’infant aprèn i domina aquesta tècnica comença a interessar-se per embolicar objectes que es converteixen en regals sorpresa per als familiars i amics. No hi ha res més gratificant per a l’infant que poder embolicar els regals que entregarà al seu entorn.

L’arrissat consisteix a enrotllar un paper fi al voltant d’un objecte cilíndric i que en desenrotllar-lo queda amb ondulacions.

Aquesta tècnica és preferible dur-la a terme posteriorment a la tècnica de l’enrotllat. Es pot iniciar enrotllant una cinta de paper en un tub que pot ser un retolador gruixut o un altre objecte de forma semblant que en desenrotllar-lo quedarà arrissat (figura). Els rissos poden ser enganxats sobre un paper convertits en rissos de cabell, en la cua d’un porc, etc.

Exemple de paper de seda arrissat per un infant de cinc anys

Abans d’utilitzar la tisora es treballa la tècnica de picar amb el punxó. Aquest tècnica es pot començar als volts dels dos anys i mig i pot iniciar-se amb una forquilla de plàstic i una base de plastilina que requereix de poca força per fer els forats. D’aquesta forma es pot entrenar la direccionalitat i el control de l’espai.

Un cop s’ha augmentat la força muscular es pot passar a oferir un dibuix als infants i fer que amb l’ajuda d’un punxó en ressegueixin el contorn tot picant la línia, fins que la figura es desprengui del full.

Per picar millor el contorn, es col·loca una petita estora a sota del full (figura). De manera que quan l’infant pica el dibuix troba un espai on pot clavar el punxó.

Exemple de cartolina i paper de xarol picat.

Aquesta tècnica requereix control per part de l’infant per picar sobre la línia i fer que es desprengui el dibuix sense trencar-lo. Després, la figura resultant es pot enganxar en una altra làmina d’un color diferent, etc.

Quan l’infant té més domini s’introdueix la retallada amb tisora. Amb els petits sempre s’han d’utilitzar tisores de punta rodona. Aquesta activitat desenvolupa la coordinació oculomanual.

En el mercat trobem tisores de diferents grandàries que poden ser utilitzades en funció de l’edat dels infants. Fins i tot trobem tisores de fulles intercanviables que permeten retallar fent formes diferents.

A partir dels trenta mesos es pot introduir l’acció d’obrir i tancar les tisores fins que els nens aprenguin a utilitzar-les sense paper. Més endavant es passa a agafar amb l’altra mà el full que ha de ser retallat i s’ensenya a anar-lo girant.

És molt important quan es treballa amb tisores donar consignes sobre la seva utilització correcta: no caminar ni córrer mentre es tenen a la mà ni donar cap cop a la resta de companys i companyes, ja que poden produir lesions.

El perforat és una tècnica que consisteix a foradar un paper o cartró. Abans dels trenta mesos ha de ser l’educador l’encarregat de perforar un material i l’infant podrà comprovar amb els seus dits el forat fet.

A partir dels trenta mesos serà l’infant l’encarregat de foradar el material. No serà fins a quatre anys que els infants podran utilitzar les perforadores que es troben en el mercat.

A partir dels nou mesos els infants poden començar a enganxar material amb una barreja de farina i aigua. A partir dels divuit mesos, amb ajuda dels educadors es podrà fer servir la cola en barra.

Els adhesius són elements molt adequats per treballar la tècnica de l’enganxada (figura). Els adhesius seran més petits com més grans siguin els infants.

Exemple de dibuix decorat amb adhesius. Aquesta tècnica és molt atractiva per als infants.

A partir dels trenta mesos és molt adequat col·locar un paper adhesiu perquè els infants vagin enganxant paper de diferents formes i textures. No serà fins a partir dels tres anys que podrem combinar totes aquestes propostes i que l’infant les anirà fent de manera autònoma.

La tècnica del frottage consisteix a calcar fregant amb un llapis o cera un objecte situat sota un paper (figura). No serà fins a tres anys i mig que aquesta tècnica es podrà practicar, ja que es necessita concentració i control de la força muscular.

Exemple de paper fregat fent servir diferents objectes.

Objectes que es poden posar a sota del paper són claus, monedes, botons, fulles, etc.

A l’inici de la tècnica és molt adequat practicar amb paper vegetal, que té unes bones qualitats per calcar, ja que permet veure l’objecte que hi ha a sota.

Amb el modelatge es treballa el desenvolupament de la motricitat fina: pessigar, aixafar, estirar, enrotllar, buidar, etc. Es desenvolupa la coordinació oculomanual, el control dels moviments i l’adquisició d’aspectes relacionats amb el volum, les formes i les textures.

Al principi és recomanable que l’infant treballi el material amb les mans. Més endavant s’introdueixen utensilis per treballar el fang o la pasta. El que sí que s’ha de proporcionar als infants són petits elements com pedres, branques petites, palletes, botons, etc., perquè puguin incrustar-los en el material.

Practicar el modelatge de forma regular permet als infants descobrir les possibilitats expressives del modelatge; fer, desfer, modificar, transformar… el faran sentir-se creador.

Per a aquest tipus d’activitat és convenient folrar les taules i, un cop estiguin preparats els infants, repartir el fang o la pasta de modelar.

Al principi es treballen les incrustacions, els xurros, les planxes, les boletes. Per la qual cosa se’ls ensenya a pessigar, a donar cops al damunt de la massa, a enroscar, amassar, aixafar, etc.

A partir dels dos anys i mig es poden començar a utilitzar eines, com ganivets de plàstic i pals (similars als dels gelats), i altres de més específiques per treballar el fang. Així comencen a trossejar, buidar o enganxar peces.

Dintre del modelatge trobem diverses pastes de modelar que es poden utilitzar en funció de les capacitats dels infants i de l’activitat que es vulgui fer. Algunes d’aquestes pastes són la plastilina, el fang, la pasta de sal, el paper maixé, i la pasta de sal entre d’altres.

1. La plastilina. Es pot modelar indefinidament, ja que en la seva composició hi ha oli. No s’enganxa a les mans, tret que estigui massa calenta. Com més es treballa més fàcil és manipular-la. Per fer unions o ajuntar peces només cal fer una petita pressió. És millor desar-la tapada o protegida amb plàstic, ja que si no es fa servir es pot assecar.

Per als més petits hi ha plastilines molt toves que en fan més fàcil la manipulació. Es presenten en pots individuals amb tapa. Si es volen conservar durant més temps, les peces fetes es poden envernissar. És interessant tenir-ho en compte sobretot si volem muntar alguna exposició.

2. L’argila. L’argila està preparada per a un ús escolar i es pot trobar a les papereries. Es pot començar a treballar amb infants de divuit mesos, amb l’ajuda evidentment de l’educador. Al principi es pot deixar que manipulin l’argila, que la barregin amb aigua i que pintin el paper amb aquest fang líquid. A partir de dos anys es pot començar a experimentar amb el volum i les formes.

Per treballar l’argila amb els més petits no calen utensilis. Més endavant l’educador pot oferir algunes eines especials per modelar que poden ajudar a fer relleus, buidar, tallar, allisar, etc. Cal tenir present que l’argila ja està preparada amb la humitat adequada. A mesura que es manipula es pot assecar, però s’hi pot afegir una mica d’aigua amb un polvoritzador. Si es fan peces molt primes i petites hi ha la possibilitat que un cop seques s’esquerdin (figura).

Formes realitzades per infants treballant l’argila

L’argila es pot pintar amb tremps o amb pintures especials s’han de coure al forn. Alguns colors dels tremps poden quedar apagats. El millor és fer-hi més d’una capa de pintura. Es treballa generalment a partir de xurros, planxes, boles, cilindres, cons. Amb això l’infant pot començar a donar forma a la peça. Per exemple, la unió de molts xurros pot convertir-se en un gerro o un portallapis.

3. Paper maixé. L’art del paper gaudeix d’una tradició molt antiga que s’ha anat perfeccionant al llarg dels segles gràcies als artesans. El paper és una matèria primera molt usual en el nostre entorn: revistes, propaganda, premsa, tríptics informatius, etc. Sovint es llença, però pot ser molt gratificant modificar aquest paper per donar-hi una altra utilitat.

La tècnica del paper maixé ens permet fer des d’una petita joia fins a un gran ninot (figura). Amb els infants s’ha de buscar la manera més adequada de treballar d’acord amb el desenvolupament.

Bàsicament, hi ha dues maneres diferents de treballar el paper maixé: fabricant la pasta de paper o amb tires de paper. La més senzilla per als infants és la segona. Però també pot ser interessant per als educadors saber les possibilitats que ofereix la fabricació de la pasta de paper.

Exemple d’aplicació de la tècnica del paper maixé.

Pel que fa als materials s’utilitzen bàsicament papers de diaris, de revistes i paper de seda. També hi ha un tipus de cartró anomenat cartró pedra que serveix per folrar motlles o fer màscares. Té una gran duresa un cop sec. L’únic que es necessita és aigua i cola. Pot ser cola blanca escolar o cola per empaperar parets. També la podem fabricar amb aigua i farina.

Per fer aquesta tècnica es demana als infants que tallin moltes tires de paper amb les mans, com la tècnica de l’esquinçat. Amb l’ajuda de l’educador es posen totes les tires en un recipient gran amb aigua calenta i cola i es deixa reposar durant un dia. L’endemà es treuen les tires de paper i es retira l’excés d’aigua i cola.

Aquesta tècnica necessita un motlle o base per enganxar les tires de paper. Les tires es poden utilitzar per folrar globus, plats, ampolles de plàstic, safates de porexpan, etc. Als infants els resulta més fàcil anar afegint capes de tires de paper sobre una superfície.

Per a què les figures agafin consistència es poden fer fins a tres capes de paper, i un cop seques es poden pintar amb temperes. Per als acabats també s’utilitza el paper de seda a trossos, fulles seques, papers platejats o daurats, etc. Podem introduir aquesta tècnica a partir dels cinc o sis anys.

És important pintar la figura amb una capa de color blanc si s’ha fet amb paper de diari perquè els colors es vegin millor, ja que aquest tipus de paper sol tenir molta tinta. Un cop seca aquesta capa de blanc, ja es pot pintar la figura amb els colors definitius.

4. Pasta blanca. És un preparat escolar que es comercialitza i, tot i que es coneix com a pasta blanca (color habitual), la podem trobar en diversos colors: blau, verd, etc. És un material molt indicat a partir de vint-i-quatre mesos. Un cop modelada la figura es pot pintar i envernissar. Els colors queden amb molta lluminositat en pintar-se sobre blanc. Té la propietat d’assecar-se molt fàcilment una vegada s’ha modelat.

5. Pasta de sal. La pasta de sal és molt fàcil de fer i serveix per modelar petites figures. Quan es treballa amb infants, educadors i educadores han d’ajudar a fer la massa, ja que ha de quedar una pasta homogènia, que no s’enganxi a les mans per poder-la modelar. La pasta de sal té menys consistència que el fang, però és molt mal·leable i molt fàcil de treballar per als infants a partir de quatre anys. Per a aquesta tècnica es necessita un forn per coure les peces, la temperatura adequada pot ser d’uns cent vuitanta graus i el temps de cocció aproximat és de vint minuts.

Un cop les peces s’han refredat es poden pintar amb tremps i envernissar, sobretot si es volen exposar (figura).

Exemple d’aplicació de la tècnica de la pasta de sal

El collage és una composició en què es combinen moltes tècniques i molts materials diferents (figura). Permet que l’infant sigui creatiu, ja que són els mateixos infants que decideixen què volen enganxar i a on. Al principi l’educador o l’educadora pot guiar l’activitat, mostrant les possibilitats.

Exemple de collage fet amb diferents materials

L’elaboració de collages ofereix la possibilitat als infants d’ampliar el seu aprenentatge, de descobrir i experimentar amb els materials, que poden ser molt variats, com ara fulles, pedretes, trossos de roba, sorra, botons, cordills, pasta crua, cotó, flors seques, llana, cartró, etc.

Amb aquesta tècnica es treballen totes les altres i també conceptes importants com la dimensió, la direcció, la distància i la distribució de l’espai.

Quan es parla de construccions tridimensionals ens referim a la realització de treballs en tres dimensions mitjançant la utilització de materials diferents i la combinació de tècniques.

L’objectiu d’aquesta tècnica és que l’infant, a partir d’elements quotidians, investigui i els transformi en una construcció. Així doncs, els materials han de ser coses que es puguin reciclar, com capses de sabates, rotlles de paper, cartrons, trossos de roba, porexpan, oueres, taps de suro, marcs de diapositives, restes de rajoles, fulles, pedres, tronquets, cintes de cassets, etc.

En aquesta activitat és molt interessant establir un diàleg amb els infants sobre les característiques dels materials. Es pot analitzar la forma, el color, la textura, fer comparacions, buscar diferències, fer associacions i tot allò que porti els nens a reflexionar, a observar i a assimilar conceptes.

Un altre element interessant és que són els infants els que davant de tots els materials han de fer el seu procés de selecció. Es pot plantejar de maneres diferents com, per exemple, donar la consigna que sense pensar agafin uns quants elements. O el contrari, explicar que han de pensar molt bé quins elements escullen per a la seva composició.

Al llarg del procés de construcció, l’infant ha de fer proves d’equilibri i, per tant, ha d’organitzar el material, valorar-ne el pes, fixar espais, fer encaixos, observar textures, colors i tot allò que li permeti construir un tot amb una sèrie de materials diversos.

Educadors i educadores han de buscar tot tipus d’activitats per acostar els infants al concepte de volum. Han de ser activitats prou significatives i engrescadores perquè es puguin anar assimilant els diferents conceptes i estimulin nens i nenes a fer preguntes, observar resultats, comprovar dades, etc. De la mateixa manera, ja de ben petits els infants juguen a fer construccions.

Amb elles aniran treballant conceptes com l’equilibri, l’ordre, la coordinació oculomanual, la mida, el pes, etc. Hem d’aprofitar la fascinació que nens i nenes senten per una construcció molt alta i com els agrada, encara més, el soroll que provoca quan cau a terra.

Alguns continguts per treballar el volum i les construccions a l’educació infantil són:

• Experimentar amb la matèria per tal d’afavorir les percepcions tàctils per reconèixer les propietats de la matèria (plastilina, fang, pasta de sal, pasta de paper…) i treballar la densitat en el moment d’aixafar-la, la resistència als cops, la mal·leabilitat, la consistència.
• Experimentar amb formes verticals i horitzontals.
• Omplir i buidar recipients per assimilar els conceptes de ple i buit.
• Fomentar el joc amb materials diversos.
• Experimentar l’organització espacial.
• Potenciar la imaginació i l’originalitat en les experiències de construcció.
• Manipular eines que ajudin a unir, enganxar, ajuntar, etc.
• Fer propostes d’activitat de construcció individuals i col·lectives.

Algunes activitats per treballar les construccions poden ser:

• Jocs que impliquin construcció amb blocs, encaixos, peces.
• Treball amb pots, capses, boles, cordes, fustes, suros, etc. que fomentin aspectes com l’equilibri, l’estabilitat o el moviment.
• Experiències de retallat de cartolines per fer escultures.
• Construcció de formes abstractes amb materials diversos per reflexionar sobre el color, la forma i l’equilibri.
• Construcció de mòbils.
• Construccions col·lectives a mida natural per treballar l’organització espacial i vivencial.