Disseny, implementació i avaluació d’activitats no formals

Les actuacions educatives en el marc dels projectes s’han d’entendre amb els mateixos criteris metodològics i psicopedagògics que en l’educació formal.

Partint d’aquesta premissa, val la pena fer algunes matisacions respecte a les actuacions dels educadors i les educadores d’infantil a l’hora de dissenyar, i seleccionar les activitats d’aprenentatge que vindran delimitades per les característiques de l’àmbit social i dels infants a intervenir.

A l’hora de dinamitzar els processos d’ensenyament-aprenentatge les actuacions dels educadors i les educadores aniran encaminades cap a aconseguir els objectius següents:

• Obtenir un coneixement profund de quines són les necessitats dels seus educands utilitzant tècniques d’observació adequades.
• Crear per al nen i la nena un ambient afectuós i saludable on es pugui gaudir de la relació afectiva que el professional estableixi amb l’infant i de situacions lúdicoeducatives amb la resta dels companys.
• Planificar i promoure moments de reflexió i diàleg, marcant ritmes de desenvolupament personal i social diferenciats i establint vies de treball tant individual com grupal.
• Fer una tasca socialitzadora amb els infants, el professional ha d’orientar el seu treball a la facilitació o integració social dels subjectes i a la seva immersió en la xarxa social i institucional.
• Promoure activitats constructives i variades com: vacances, sortides, celebracions d’aniversari, Nadal i festes multiculturals que facilitin la integració del nen i la nena en el grup de convivència i la perspectiva intercultural.
• Procurar i afavorir l’esperit investigador i creatiu dels nens i les nenes i promoure activitats constructives que facilitin la seva la autonomia.
• Afavorir les condicions d’igualtat entre nens i nenes, defugint de qualsevol reproducció de rols i estereotips sexistes.
• Complementar la seva tasca educativa amb l’entorn familiar dels nens i nenes; serà necessari que els professionals aconsegueixin per part de la família una actitud positiva de cooperació i implicació vers la tasca socioeducativa que rep el seu fill o filla.

L’educador i l’educadora infantil, a més, basarà les seves actuacions en el fet que la tasca educativa es fa a partir del contacte directe amb els infants (i la majoria de les vagades amb la família), i que aquests infants esdevenen part activa i protagonista de la seva educació.

Per aquesta raó serà necessari conèixer les característiques del col·lectiu a intervenir i les casuístiques que els i les professionals es poden trobar al llarg de les seves actuacions.

1. Es pot intervenir (atendre) amb nenes i nens, en una franja d’edat entre 0 a 6 anys, en una situació social, econòmica, educativa i familiar “normalitzada” i que requeriran d’unes actuacions lúdicoeducatives.

2. Es pot intervenir amb nens i nenes, en una franja d’edat entre 0 a 6 anys, amb una problemàtica social, educativa, econòmica i familiar avaluada d’alt risc social i que, per aquest motiu necessiten d’una intervenció socioeducativa altament especialitzada; en aquests cas les activitats tindran un marcat caràcter assistencial.

Dintre d’aquest col·lectiu podem trobar, a més, infants amb diferents casuístiques, i per a cada una d’elles es requerirà una sèrie d’activitats diferenciades com per exemple:

• Infants que presenten problemes d’adaptació social, sense un deteriorament greu de la seva personalitat.
• Nens i nenes que presenten deficiències en l’estructura de la seva personalitat, deficiències que són de tipus reactiu i que es manifesten en les seves relacions, en els seus aprenentatges, etc.
• Menors procedents d’un ambient familiar o social deteriorat, amb greus carències i que es donen tant en el pla afectiu com en el material.
• A vegades l’origen de la problemàtica ve pel fet que els nens vinguin d’un altre país, amb costums i valors socials diferents. Els educadors i les educadores han de fomentar el respecte i la tolerància vers aquestes diferències i treballar en un àmbit de multicultaritat.

3. Es pot intervenir amb nens i nenes, en una franja d’edat entre 0 a 6 anys, amb una discapacitat sensorial, física o psíquica i que requereixi per part dels i de les professionals una atenció individualitzada.

4. Es pot intervenir amb infants les circumstàncies sociofamiliars dels quals els obliguen a viure en una institució o centre de manera més o menys permanent allunyats d’un àmbit familiar normalitzat. En aquest cas l’educador o l’educadora ha de:

• Convertir-se en un referent adult estable i catalitzador de totes les demandes d’aquests menors tant explícites com implícites. Es tracta d’establir un clima afectiu amb l’infant que l’apropi a gaudir d’una vida plenament “normalitzada” dintre d’aquesta institució.

5. Es pot intervenir amb menors que presenten trastorns en el seu desenvolupament de manera temporal o permanent, amb antecedents de risc biològic, psicològic i social o que es troben en situació de risc de patir-los. En aquest cas seria convenient:

• Informar a la família de la importància de la prevenció, detecció i estimulació de qualsevol desavantatge o discapacitat anticipadament que pot solucionar o pal·liar una problemàtica abans d’instaurar-se en el nen o la nena.
• Derivar o aconsellar per a l’infant un programa d’atenció precoç ja que és imprescindible que aquests infants siguin estimulats des del primer moment.

A l’hora de dissenyar i seleccionar unes activitats adequades per portar a terme una intervenció socioeducativa, s’ha de partir dels conceptes i premisses psicopedagògiques que emmarquen l’acció educativa, per tant arribats a aquest punt hem de considerar que:

1. La singularitat de l’àmbit social, les casuístiques de l’alumnat a intervenir i els continguts d’aprenentatge definiran uns objectius d’aprenentatge que s’hauran d’assolir mitjançant una sèrie d’activitats ajustades als interessos i necessitats dels educands.
2. En l’àmbit no formal les activitats aniran encaminades a l’adquisició d’habilitats socials, la transmissió de valors, la tolerància, la cooperació, etc., els continguts seran bàsicament procedimentals i la metodologia a utilitzar serà lúdicoeducativa i haurà de motivar i engrescar els participants.
3. Les activitats han de ser dissenyades per a la totalitat dels infants, és a dir, s’ha de fugir d’un tipus d’activitat “normalitzada” per a la majoria de nens i nenes i un altre tipus d’activitat ajustada i diferenciada per als infants amb discapacitat.
4. La metodologia a utilitzar s’ha de vehicular mitjançant unes estratègies metodològiques. El disseny i l’elecció d’aquestes estratègies implicarà aportar tècniques i eines que afavoreixin els aprenentatges de tots els infants.

I en base a aquests criteris l’educador i l’educadora haurà de:

• Plantejar les activitats d’una manera motivadora per tal que es mantingui l’interès i l’atenció dels infants i ha d’haver-hi la possibilitat de canviar a una altra activitat si es detecta una pèrdua d’interès.
• Al començament de qualsevol projecte o acció educativa, s’han de preveure activitats que facilitin el període d’adaptació a infants i a les famílies.
• S’hauran de dissenyar unes activitats fixes que es repeteixin al llarg del temps amb la finalitat d’orientar els infants i ajudar-los a adquirir rutines.
• Les activitats s’han d’explicar amb unes instruccions clares i amb l’ajuda de la comunicació gestual i no verbal per cridar l’atenció.
• Les activitats han de fomentar la participació i la cooperació i evitar la competitivitat, la discriminació i la repetició dels rols estereotipats.
• S’han d’alternar les activitats individuals amb les de caire grupal tant en grups petits com en grups grans, de manera que es permeti compartir les experiències personals de cadascú.
• Cal programar activitats puntuals en què es permeti la col·laboració de la família, tant pel que fa a l’organització com a la participació en les activitats.
• En el cas que els infants mostrin escassos estímuls socials i culturals serà necessari el disseny d’activitats que els permetin adquirir unes experiències i coneixements que familiarment no tenen; serà bo planificar sortides, excursions, colònies, o projectes de ludoteques, biblioteques, etc.

S’entén per estratègies metodològiques la manera com s’actua amb les persones destinatàries de la intervenció per a aconseguir els objectius marcats.

Existeixen múltiples maneres o camins a l’hora de dissenyar les millors estratègies d’acció que s’ajustin a la diversitat d’infants i facilitin la tasca educativa.

Recordarem ara quines són les estratègies metodològiques més utilitzades a l’hora de programar activitats educatives, centrant-nos en les més utilitzades per als projectes d’acció socioeducativa:

• Simulació: es pretén que l’infant se situï dintre de la situació simulada i la visqui com a pròpia. El joc de rol promou la participació, allibera inhibicions, facilita la comunicació, dramatitza solucions alternatives als problemes, proporciona la possibilitat de desenvolupar la comprensió i posar-se en el lloc de l’altre i desenvolupa destreses personals i interpersonals.

• Jocs: la utilització del joc i de les activitats lúdiques per arribar als aprenentatges és una de les estratègies més agraïdes; mitjançant el plaer i el goig, els nens i les nenes aprenen de manera fàcil i engrescadora.

• Centres d’interès: consisteixen a proposar un tema que serveixi de fil conductor a l’hora de portar a terme les accions educatives. S’utilitza per contextualitzar, donar coherència, motivar i aportar interès sobre l’aprenentatge d’un tema.

• Tallers: introdueixen als infants en l’aprenentatge d’habilitats i estratègies per a fer allò que s’aprèn, són molt útils per a l’adquisició de coneixements mitjançant la pràctica, facilita la implicació, participació i la cooperació dels presents.

• Dinàmiques de grups: són tècniques que afavoreixen el desenvolupament personal de l’infant, faciliten la interrelació i l’intercanvi d’experiències i faciliten els aprenentatges de valors, canvis d’actituds, cooperació, tolerància… En elles els mateixos nens i nenes es converteixen en agents dinamitzadors essent protagonistes dels seus propis processos d’aprenentatge. Existeixen infinitat de tècniques de grup i els educadors hauran de conèixer-les per tal d’aplicar les tècniques més adients segons les circumstàncies a intervenir.

Els principis organitzatius, és a dir, l’organització didàctica de les activitats defineix la manera d’organitzar i gestionar els recursos i elements que les componen. S’hauran de controlar variables com el temps, l’espai, la relació entre el grup i els agents educatius i la relació entre els infants amb la resta de companys, etc. El control d’aquestes variables i les decisions de com organitzar-les possibilitaran, o no, la pràctica educativa.

Entre els elements que podem trobar en la implementació dels projectes analitzarem els següents:

• Els agrupaments.
• L’organització del temps.
• L’organització de l’espai.
• L’organització dels recursos.

Quant a la millor manera d’agrupar l’alumnat, hem de considerar que la intervenció socioeducativa ha d’abastar des de l’atenció individual i personalitzada fins a petits i grans grups, la quantitat de nens i nenes i la manera d’agrupar-los influirà notablement en el disseny i l’organització de les activitats.

Sense descartar el treball individual de manera radical, que a vegades fins i tot pot ser necessari, és aconsellable treballar, sempre que es pugui, amb el recurs del grup i intercanviar activitats en petit grup amb activitats en gran grup.

El temps es considera una de les variable que delimita l’acció educativa. Planificar i preveure el temps necessari per a fer les diferents activitats i assolir els objectius marcats serà tasca imprescindible a l’hora de dissenyar i implementar una tasca educativa.

Si en la planificació temporal prenem com a base les necessitats educatives, la diversitat i les característiques personals de cada un dels infants, els educadors i les educadores d’infantil hauran de considerar:

• Que la planificació temporal ha d’ésser el suficientment flexible com per a permetre l’assimilació de coneixements a tots els nens i nenes, sigui quin sigui el seu ritme d’aprenentatge.
• Que la premissa de flexibilitat temporal pren en l’educació no formal una importància cabdal, ja que molts dels col·lectius als quals es dirigeix la intervenció socioeducativa tenen una casuística assistencial i una dificultat vers l’adquisició dels aprenentatges.

• Que serà necessària una temporalització realista de les activitats al llarg del temps. Mentre alguns coneixements es poden assimilar de manera puntual, altres requereixen d’una sèrie d’actuacions reiterades i sistemàtiques per assolir-los. Un exemple d’aquest cas seran les rutines, aquestes hauran de marcar el punt de partida de l’organització temporal.
• Que els i les professionals no solament hauran de planificar i preveure la temporalització de les activitats al llarg dels temps, sinó que serà molt important dissenyar un horari d’activitats o tasques al llarg del dia.
• Que com l’acció educativa requereix, la majoria de les vegades, l’assistència o participació dels progenitors, serà imprescindible que els horaris de realització s’adaptin al temps lliure de pares i mares.

L’espai, igual que el temps, condiciona la pràctica educativa. Per aquesta raó serà molt important tenir el control de l’espai intern de la institució o centre i de les seves possibilitats i el control de l’espai extern que delimita el radi d’actuació.

Per tant el que s’ha de conèixer respecte a l’espai intern i a l’espai extern a l’hora de dissenyar les activitats educatives és el següent:

1. L’espai intern: afectarà les possibilitats tècniques i tecnològiques a l’hora de concretar el vostre treball, comptar amb espais diferenciats per a: psicomotricitat, informàtica, zona esportiva, biblioteca, menjador, etc., facilitarà en gran mesura la tasca educativa.

2. L’espai extern: els recursos comunitaris que delimiten l’entorn geogràfic, econòmic i sociocultural són recursos espacialment importants. Aquest entorn ens pot facilitar o impedir determinades pràctiques i activitats: parcs equipats per als infants, zones verdes, ludoteques, cinemes, etc. seran recursos imprescindibles a l’hora d’atendre educativament l’infant.

Uns dels problemes que us podeu trobar a l’hora de fer la vostra tasca educativa és la falta d’adequació dels espais. Per evitar aquesta situació serà imprescindible que els agents educatius, les institucions i els centres i els serveis comunitaris compleixin la normativa de supressió de barreres arquitectòniques i que tant mobiliari com accessos interns i externs siguin adaptats i accessibles.

L’educador o l’educadora es pot trobar que no pot portar a terme certes sortides per la manca d’adequació dels espais externs, ja que a vegades cines, teatres, parcs infantils, restaurants, mitjans de transport, sortides de metro…, i un llarg etcètera de serveis públics no compleixen la normativa i presenten barreres insalvables per als infants.

Finalment, per portar a terme les activitats dissenyades en el projecte serà imprescindible comptar amb una sèrie de recursos com: els materials, els econòmics i els humans, aquests elements són tan importants com per a permetre la viabilitat o no de l’acció educativa; no oblidem que a vegades un projecte es pot considerar com a necessari i no arribar a la seva concreció per manca de recursos.

No oblidem tampoc la importància d’organitzar i optimitzar els recursos existents i treure’n el màxim profit; amb aquest fi, a l’hora de dissenyar les activitats educatives haurem de saber el següent:

La selecció, utilització i distribució dels recursos materials haurà de ser molt acurada ja que ha de partir dels objectius i principis en els quals es fonamenta el programa d’activitats educatives.

És imprescindible que els materials compleixin les normatives establertes, per tant s’hauran de buscar materials amb una alta qualitat, un manteniment fàcil i una seguretat alta atès que serà utilitzat per una gran diversitat i quantitat d’infants i familiars.

Els materials que siguin necessaris per a les activitats hauran d’estar a disposició del públic destinatari i estaran exposats de manera visible i diferenciada els uns dels altres.

En el cas que en el grup hi hagi un infant que mostri una discapacitat, el més probable és que es necessitin materials adaptats, els materials s’hauran d’adaptar depenent de quina sigui la discapacitat del menor. Per facilitar aquesta tasca, existeixen institucions, organismes i centres de recursos especialitzats, que s’encarreguen d’aportar materials i ajudes tècniques totalment ajustades a les necessitats dels infants i de la seva discapacitat.

L’educador i l’educadora infantil podrà accedir a aquests recursos per tal de posar en marxa i implementar els seus programes i/o projectes.

Els recursos humans fan referència al conjunt de professionals i d’altres col·laboradors necessaris per dur a terme les activitats amb total garantia.

Una altra fita important amb què es troba el i la professional és la gran responsabilitat que comporta la seva tasca diària degut a l’edat del col·lectiu d’intervenció. Haurà d’observar sistemàticament el progrés i els canvis que mostren els menors durant l’actuació educativa. Davant la sospita d’una conducta “no adequada” és aconsellable la petició d’ajuda a un especialista.

Els recursos econòmics depenen de la finalitat del projecte i de les activitats que s’hi planifiquin i estan lligats als recursos materials, espacials i humans.

Estaran reflectits en el pressupost corresponent i els i les professionals hauran de conèixer exactament amb quins recursos econòmics compten per tal de portar a terme la seva acció educativa; penseu que la planificació d’activitats que no comptin amb un suport econòmic serà una pèrdua de temps.

A mode de síntesi i per tal de recollir les idees més importants us proposem una guia de tots els aspectes i variables que ha de recollir el disseny d’una activitat.

Guia del disseny d’activitat:

1. Denominació de l’activitat: el nom de l’activitat ha d’ésser: curt, clar, específic i si potser original.
2. Descripció de l’activitat: fa referència a què es fa, un taller, una sortida, un joc.
3. Espai o infraestructura: lloc on es portarà a terme l’activitat.
4. Temps: durada de l’activitat.
5. Nombre de participants: quants nens o nenes poden fer l’activitat al mateix temps.
6. Objectius específics o operatius: dos o tres objectius que han de partir dels generals i que s’hauran de concretar.
7. Agrupament i normes: com agruparem els nens i les nenes dintre de l’espai, si és necessari anar en fila, situar-se en rodona, etc.
8. Desenvolupament: aquí explicarem els passos a seguir i les consignes necessàries per a portar a terme l’activitat, les orientacions didàctiques de l’educador o educadora i les estratègies utilitzades, és a dir, les tècniques o eines per a portar-la a terme.
9. Recursos humans: les persones necessàries per a fer aquesta activitat i com s’han d’organitzar els equips (si els monitors han d’ésser en parella, han d’anar un davant i un altre al final…).
10. RR materials o tecnològics: materials fungibles, audiovisuals, etc.
11. Recursos econòmics: solament les despeses considerades extres (es considera el material fungibles, el mobiliari, els audiovisuals, etc. com a part dels recursos del centre i no es comptabilitzen aquí, sinó al pressupost).
12. Avaluació: ha de quedar molt clar què i com s’avaluaran els objectius específics o operatius.

L’avaluació del procés es fonamenta en l’anàlisi diària de l’acció, ja que mitjançant el seguiment i control de les activitats diàries es poden obtenir dades importants sobre la idoneïtat de les mateixes activitats i de la interrelació dels diferents elements que intervenen en el seu desenvolupament entre els quals es troben les actuacions dels educadors i les respostes dels infants.

I per tal d’assegurar-nos que l’actuació diària és adequada haurem de contemplar els aspectes següents:

1. L’avaluació dels objectius, a mesura que s’avaluïn les diferents activitats podrem valorar si es van assolint els objectius i en quin grau, aquesta avaluació ens donarà informació vers la concordança existent entre els resultats obtinguts per a cada activitat i els objectius previstos.
2. Quant a l’adequació de les activitats, s’ha de valorar si les activitats compleixen o no les seves característiques més significatives com a ésser: variades, flexibles, constructives, properes als nens i les nenes…, a més s’ha de constatar si el seu disseny ha permès assolir els objectius i els continguts previstos.
3. Quant a l’avaluació de l’espai i el temps, la valoració d’aquestes dimensions durant el procés ens permetrà la seva regulació o adaptació, i la comprovació de si compleixen els criteris mínims d’organització didàctica o no.
4. Pel que fa als materials, s’ha de valorar les característiques de coherència respecte a les activitats previstes, diversitat de recursos i adequació al context i als infants; qualitats indispensables dels materials per a la concreció d’una acció educativa.
5. També es valorarà la intervenció de l’educador i l’educadora , aquesta informació ha de permetre conèixer l’adequació de les actuacions, les funcions i les actitud, envers els requeriments dels projectes. Aquesta informació es traurà dels educands, de la resta de companys i de l’autocrítica i autovaloració del propi educador i educadora.