L'avaluació com a eina de millora

L’avaluació és una eina clau per comprendre i acompanyar el desenvolupament dels infants. A l’educació infantil, avaluar no significa jutjar ni comparar, sinó observar, comprendre i valorar com cada infant aprèn, creix i es relaciona amb el seu entorn.

Aquesta avaluació es fonamenta en una mirada respectuosa cap a la infància i en el reconeixement que cada infant és únic, amb el seu ritme, les seves emocions i la seva manera d’explorar el món.

Segons el Decret 21/2023, l’avaluació a l’etapa d’educació infantil és contínua, global i formativa. El seu objectiu és conèixer el procés de desenvolupament i aprenentatge de cada infant per oferir-li els suports i les estratègies més adequades en cada moment del seu recorregut educatiu.

L’avaluació és, per tant, un procés cíclic i reflexiu que retroalimenta la pràctica educativa. A partir de les observacions i les dades recollides, els equips educatius ajusten les seves propostes, replantegen metodologies i garanteixen que totes les accions educatives responguin a les necessitats reals dels infants.

L’avaluació en educació infantil té una funció pedagògica i formativa, no selectiva. Serveix per conèixer millor els infants, les seves capacitats, interessos i necessitats; per ajustar les propostes educatives a la seva realitat i moment evolutiu; per acompanyar els processos d’aprenentatge amb una mirada flexible i personalitzada; per millorar la pràctica docent, valorant què funciona i què cal replantejar, i també per compartir informació amb les famílies i altres professionals de manera respectuosa i constructiva.

Les Orientacions per a l’avaluació a l’educació infantil (Departament d’Educació, 2023) concreten com ha de ser l’avaluació en coherència amb el currículum vigent. A continuació es presenten les principals característiques de l’avaluació educativa a l’etapa d’educació infantil:

• Contínua: es duu a terme al llarg de tot el procés d’aprenentatge per detectar progressos i necessitats dels infants.
• Global: té en compte totes les dimensions del desenvolupament: física, emocional, social, cognitiva i comunicativa.
• Individualitzada: respecta els ritmes, interessos i estils d’aprenentatge de cada infant.
• Formativa: aporta informació constant per adaptar la intervenció educativa i afavorir el progrés.
• Participativa: implica infants, famílies i equip educatiu en la comprensió i valoració del procés.
• Reflexiva: promou la revisió crítica i la millora de la pràctica docent i de les decisions pedagògiques.
• Documentada: es basa en evidències recollides a través d’observacions, converses, fotografies, produccions, diaris i altres registres.

L’avaluació és dinàmica i processual. Es desenvolupa en tres moments que es retroalimenten constantment:

• Avaluació inicial: serveix per conèixer el punt de partida de cada infant. Permet identificar les seves necessitats, interessos i sabers previs per ajustar les propostes educatives. Sovint es recull informació a través d’entrevistes amb les famílies, observacions o activitats d’exploració inicial.
• Avaluació formativa o del procés: té lloc durant les activitats quotidianes i permet fer un seguiment continu. El personal educatiu observa, documenta i adapta la seva intervenció segons el que veu i escolta. Aquesta fase és clau per ajustar les estratègies i garantir l’aprenentatge significatiu.
• Avaluació final: es realitza al tancament d’un període (projecte, trimestre, curs). No és un “judici”, sinó una reflexió compartida sobre els progressos aconseguits i els reptes pendents. Les conclusions serveixen per planificar noves propostes i millorar el procés.

Aquests 3 moments es concreten a la següent taula.

La documentació pedagògica és una part essencial de l’avaluació a l’etapa infantil i consisteix a recollir evidències del procés d’aprenentatge —com fotos, diaris, converses, produccions, vídeos o observacions— per fer visible com els infants aprenen, com evolucionen i quins interessos els mobilitzen. Aquest procés té una doble funció: una de pedagògica, que permet reflexionar sobre la pràctica i ajustar la intervenció, i una de comunicativa, que facilita compartir amb les famílies i amb l’equip una mirada comuna sobre el desenvolupament dels infants.

Segons les Orientacions per a l’avaluació a l’educació infantil (2023), els aspectes observables que cal tenir presents inclouen, entre d’altres:

• La participació i la implicació en les activitats quotidianes.
• La comunicació i els diferents llenguatges d’expressió.
• Les relacions socials i la convivència amb companys i adults.
• L’autonomia personal en la cura, el joc i la presa de decisions.
• La curiositat i la capacitat de descoberta davant de l’entorn.
• El benestar emocional i la seguretat afectiva.
• La resolució de reptes i la iniciativa pròpia.

L’avaluació no pot anar separada de la planificació. Tots els elements de la programació —objectius, sabers, activitats, criteris d’avaluació— han d’estar connectats i tenir coherència interna. Així, cada situació d’aprenentatge proposada a l’aula esdevé una oportunitat per avaluar els processos reals dels infants.

L’observació és la tècnica per excel·lència de l’avaluació a l’etapa d’educació infantil. A través d’una mirada atenta, respectuosa i sistemàtica, els professionals interpretem el que fan, senten i aprenen els infants en les situacions quotidianes.

Observar no és només mirar: és escoltar amb els ulls, amb el cor i amb criteri pedagògic, per comprendre millor el desenvolupament dels infants i prendre decisions educatives fonamentades.

L’observació permet captar l’aprenentatge en acció: com l’infant explora, juga, es relaciona, pren decisions o afronta reptes. A diferència d’altres etapes educatives, on es pot recórrer a proves o exercicis, a infantil el coneixement es manifesta en les accions, les emocions i les interaccions quotidianes.

L’observació és, per tant, una eina de coneixement, acompanyament i millora. Gràcies a ella podem identificar necessitats, interessos i potencialitats individuals, detectar canvis i progressos en el desenvolupament, ajustar les estratègies educatives i els materials utilitzats, compartir una mirada comuna dins de l’equip educatiu i comunicar a les famílies evidències concretes del procés de l’infant.

L’observació és la principal eina d’avaluació a l’etapa d’educació infantil. Permet conèixer els infants des d’una mirada respectuosa i global, centrada en el que fan, senten i descobreixen en el dia a dia. Observar no és només mirar, sinó interpretar amb intenció educativa: comprendre com aprenen, com es relacionen i com evolucionen en el seu desenvolupament.

Per fer-ho amb rigor, cal combinar diferents maneres d’observar segons la finalitat i el moment del procés d’aprenentatge. Segons les Orientacions per a l’avaluació a l’educació infantil (2023), podem distingir dos grans tipus d’observació, que es complementen i enriqueixen mútuament i que podem veure a lataula.

En la pràctica, ambdues s’interrelacionen. Una observació pot començar de manera espontània i, en detectar un aspecte rellevant, passar a ser sistemàtica per seguir-ne l’evolució.

Observar en educació infantil implica una actitud i una metodologia. Perquè sigui realment útil, l’observació ha de complir certes característiques:

• L’observació ha de ser natural i contextualitzada, és a dir, s’ha de dur a terme en situacions quotidianes reals, dins del context de joc, de relació o d’activitat en què es mou l’infant, i no en situacions artificials o forçades.
• Ha de ser objectiva i descriptiva, recollint allò que es veu i s’escolta sense fer interpretacions immediates ni judicis de valor, descrivint els fets de manera clara i respectuosa.
• Ha de ser sistemàtica, amb uns objectius, criteris i moments d’observació definits prèviament, per evitar improvisacions i garantir que la informació recollida sigui útil i comparable.
• Ha de ser global, tenint en compte totes les dimensions del desenvolupament de l’infant (física, emocional, social, cognitiva i comunicativa) i el context en què es produeix l’acció.
• Ha de ser flexible, adaptant-se a les situacions reals, als interessos dels infants i a les dinàmiques del grup, sense rigideses excessives.
• Ha de ser contínua, ja que s’ha de mantenir al llarg del curs per poder detectar evolucions, canvis, progressos i possibles dificultats.
• Ha de ser compartida, contrastant les observacions amb altres membres de l’equip educatiu, per enriquir la mirada, reduir la subjectivitat i construir criteris comuns.

La informació observada ha de ser recollida i documentada per poder-la analitzar, compartir i valorar. Els instruments d’avaluació són, per tant, eines per transformar les observacions en coneixement pedagògic. Els més habituals són:

• Diari de classe: recull situacions rellevants, anècdotes, descobertes o conflictes que sorgeixen durant la jornada. Afavoreix la reflexió diària i el seguiment de cada infant i del grup.
• Graelles o pautes d’observació: permeten registrar la presència o freqüència de determinats comportaments o capacitats observables. Són útils per detectar patrons o progressos.
• Registres anecdòtics o narratius: descriuen fets o situacions concretes i significatives, posant èmfasi en el context i en la reacció de l’infant.
• Fotografies, vídeos i àlbums d’aprenentatge: són evidències visuals que permeten analitzar i compartir moments clau del procés d’aprenentatge. Resulten especialment valuosos en la documentació compartida amb les famílies.

La documentació és el pont entre l’observació i la reflexió. Recollir fotografies, paraules, dibuixos o produccions dels infants és una manera d’honrar el seu procés d’aprenentatge i de donar-li valor.

A més, ajuda a construir una memòria pedagògica del grup, a fer visible el pensament dels infants i a fomentar la participació de les famílies.

Les funcions de la documentació pedagògica poden ser:

• Fer visibles els processos d’aprenentatge.
• Promoure la reflexió de l’equip educatiu.
• Compartir amb les famílies l’evolució dels infants.
• Acompanyar el seguiment i l’avaluació formativa.
• Contribuir a la millora contínua del projecte educatiu.

La documentació pedagògica no és només un recull d’imatges o textos, sinó una forma de pensar i comunicar l’aprenentatge.

Quan observem i documentem el desenvolupament dels infants, és important tenir clar què volem mirar i amb quina finalitat. Els Documents d’orientació per a l’avaluació a l’educació infantil (2023) proposen diversos aspectes observables que ajuden a fer un seguiment global i coherent del desenvolupament dels infants de 0 a 6 anys. Alguns dels principals àmbits d’observació són els següents:

• Benestar i autonomia personal: Inclou aspectes com la seguretat emocional de l’infant, els seus hàbits d’autonomia (menjar, vestir-se, higiene) i les actituds de cura cap a si mateix i cap als altres.
• Relació i convivència: Fa referència a la manera com l’infant participa en el grup, es relaciona amb els companys i les persones adultes, i com afronta i gestiona situacions de conflicte.
• Comunicació i llenguatges: Comprèn l’expressió oral, corporal, plàstica i musical, així com la comprensió del llenguatge i la capacitat d’interacció comunicativa en diferents situacions.
• Descoberta i pensament: S’observen actituds com la curiositat, l’exploració, l’atenció, el raonament i la iniciativa davant els reptes i les situacions noves.
• Expressió i creativitat: Fa referència a la capacitat d’imaginar, representar, inventar i expressar emocions i idees a través del joc, l’expressió plàstica, la música i altres llenguatges artístics.
• Identitat i autoestima: Inclou aspectes relacionats amb l’autoreconeixement, la confiança en les pròpies capacitats i l’actitud envers l’aprenentatge i els reptes.

L’observació i la documentació només adquireixen sentit quan es transformen en reflexió i valoració compartida. El pas final del procés consisteix a analitzar la informació per comprendre què està aprenent l’infant i com podem seguir-lo acompanyant. Aquesta interpretació es realitza en reunions d’equip, on es contrasten mirades i es prenen decisions comunes; en entrevistes amb les famílies, per compartir el procés i establir complicitats; i en informes pedagògics, que recullen de manera respectuosa i significativa l’evolució de cada infant.

Documentar no és només guardar evidències, sinó mirar amb intenció educativa. El valor de la documentació rau en la interpretació que en fem: en la manera com llegim les accions, les paraules i els silencis dels infants. Aquesta mirada ha de ser respectuosa, perquè mostra el que fan els infants i no el que esperem que facin; interpretativa, perquè busca el sentit de les seves accions; compartida, perquè es construeix amb tot l’equip educatiu; i transformadora, perquè convida a repensar la pràctica.

La documentació, entesa així, connecta observació, avaluació i reflexió. Ajuda els equips a construir una pedagogia visible, on l’aprenentatge dels infants i la mirada dels educadors dialoguen constantment.

L’avaluació a l’educació infantil no s’acaba en la simple observació: culmina en la valoració i en la presa de decisions pedagògiques que permeten millorar l’acompanyament dels infants i la pràctica educativa. Aquesta valoració és global, qualitativa i compartida: es construeix a partir de les evidències observades, del diàleg amb l’equip i de la relació amb les famílies.

Valorar és donar sentit a la informació recollida durant el procés d’observació i documentació. Aquesta interpretació no busca mesurar ni comparar, sinó comprendre el progrés de cada infant en relació amb ell mateix i amb els objectius educatius del centre. La valoració és, doncs, un procés reflexiu i col·lectiu que implica seleccionar i interpretar evidències significatives del desenvolupament i l’aprenentatge, relacionar-les amb els objectius i criteris d’avaluació establerts a la programació, compartir la interpretació amb l’equip educatiu i amb les famílies, i prendre decisions per ajustar les propostes educatives i els suports necessaris.

Els criteris d’avaluació són indicadors que orienten la mirada educativa i ajuden a determinar què observar, com valorar i amb quina finalitat. El Decret 21/2023 estableix criteris vinculats a les competències específiques de cada àmbit del currículum, però cada centre i cada equip els adapta al seu context i a la realitat del seu alumnat. La funció que tenen aquests criteris en el procés educatiu es pot sintetitzar en els punts següents:

• Orienten la pràctica docent, ja que serveixen de guia per planificar i ajustar la intervenció educativa a l’aula.
• Donen coherència a la programació, connectant els objectius, els sabers i les activitats amb la valoració que se’n fa al llarg del procés.
• Fan visibles els progressos dels infants, permetent identificar els avanços en relació amb el seu propi procés de desenvolupament i aprenentatge.
• Promouen la reflexió pedagògica, ja que ajuden l’equip educatiu a revisar la pràctica i a introduir millores a nivell de centre.
• Els criteris d’avaluació no constitueixen un llistat tancat, sinó que s’entenen com a punts de referència flexibles que cal contextualitzar i adaptar a les característiques del grup i de cada infant.

Perquè l’avaluació tingui sentit pedagògic, ha d’estar plenament integrada en la programació educativa. Això vol dir que hi ha d’haver una correspondència directa entre allò que ens proposem aconseguir (objectius), allò que treballem (sabers) i allò que observem i valorem (criteris i instruments d’avaluació).

Una programació coherent garanteix que cada objectiu d’aprenentatge es pugui observar mitjançant indicadors concrets i que els sabers treballats es transformin en experiències reals i observables. Així, l’avaluació deixa de ser un moment final per esdevenir una eina de comprensió del procés: ens ajuda a identificar què han après els infants, com ho han fet i quines oportunitats noves podem oferir-los.

L’avaluació és una eina de millora contínua, no només per als infants sinó també per als professionals. El cicle reflexiu és el procés que permet a l’equip analitzar, compartir i reajustar les seves pràctiques de manera col·laborativa. Aquest procés passa per diferents fases. A la taula següent podem veure quines preguntes orientatives podem fer-nos a cada fase i quines accions principals dur a terme.

Per compartir i prendre decisions, calen espais i eines de treball d’equip que facin possible l’anàlisi conjunta de les observacions. Els instruments més habituals són:

• Reunions de seguiment setmanals o quinzenals per compartir observacions i ajustar propostes.
• Actes o registres de reflexió col·lectiva, on es recullen acords, dubtes i propostes de millora.
• Carpetes de documentació compartida, amb fotografies, diaris i produccions dels infants.
• Grups de discussió pedagògica, que fomenten l’anàlisi crítica de la pràctica i la coherència entre professionals.

Les conclusions de l’avaluació han de portar a decisions concretes que millorin tant la pràctica com el desenvolupament dels infants. Aquestes decisions poden afectar:

• La planificació (revisar objectius o sabers treballats).
• La metodologia (modificar l’enfocament, els materials o el temps).
• Els suports educatius (proporcionar més acompanyament o adaptacions).
• La comunicació amb les famílies (ajustar els canals o la periodicitat).
• La coordinació d’equip (replantejar rols, horaris o dinàmiques).

La comunicació dels resultats de l’avaluació és una part essencial del procés educatiu. No es tracta només de transmetre dades o resultats, sinó de compartir un relat significatiu del desenvolupament i aprenentatge de cada infant.

Els informes, entrevistes i reunions amb les famílies són espais de diàleg i corresponsabilitat educativa, on es construeix una mirada compartida sobre l’infant i es consolida la confiança mútua entre escola i llar.

Els documents i les converses han de transmetre el progrés viscut, les descobertes, els interessos i les necessitats observades, destacant sempre el valor de cada infant dins del seu propi procés.

Per comunicar la valoració cal utilitzar un llenguatge positiu, respectuós i entenedor, que posi l’accent en les potencialitats i en els progressos, i descriure fets observables, no opinions ni judicis de valor. Cada observació s’ha de relacionar amb els objectius educatius i les competències treballades, destacant els avanços personals i socials més que els assoliments concrets. També és important oferir orientacions perquè les famílies puguin continuar acompanyant el desenvolupament des de casa, d’una manera coherent amb la línia pedagògica del centre, i presentar els informes de manera visual i amable, amb exemples, imatges o mostres de treball que facin visibles els aprenentatges.

L’avaluació és també una qüestió ètica, ja que implica mirar, interpretar i parlar dels infants amb respecte i cura. Com diu Loris Malaguzzi, fundador de les escoles de Reggio Emilia, “Cada infant té cent llenguatges i tots mereixen ser escoltats.” Per això, cal garantir la confidencialitat de les dades, el respecte per la singularitat de cada infant, la transparència en els processos i criteris utilitzats, i la participació activa de les famílies i dels propis infants en la mesura del possible.

Així doncs, l’avaluació és un procés viu i col·lectiu que articula observació, reflexió i acció. Només té sentit si serveix per millorar el benestar i l’aprenentatge dels infants i per fer créixer la cultura pedagògica del centre.

Per tant, el procés de valoració consisteix a observar i documentar les experiències quotidianes, interpretar les evidències en relació amb els objectius i criteris, valorar els progressos i necessitats individuals i col·lectives, compartir la reflexió amb les famílies i l’equip, i prendre decisions per millorar les pràctiques i les propostes futures.