Concepte d'infància i educació

La manera com s’ha entès la infància al llarg de la història ha canviat profundament. Els infants han estat vistos de formes molt diverses segons el context social, econòmic, religiós i cultural de cada època.

Els sabers que tenim avui sobre la infància —provinents de disciplines com la pedagogia, la psicologia, la sociologia, la medicina o l’antropologia— són construccions socials que evolucionen amb el temps i reflecteixen la visió que cada societat té de l’ésser humà.

A partir de la segona meitat del segle XX, disciplines modernes com la puericultura, la pedagogia, la pediatria o la psicologia infantil consideren la infància una etapa transcendent en el desenvolupament de la persona. L’infant deixa de ser vist només com un ésser immadur o dependent per esdevenir subjecte actiu del seu propi creixement i aprenentatge.

Quan la mirada sobre la infància es fa científica i educativa, els infants comencen a ser observats, analitzats i classificats des de diverses disciplines —la pedagogia, la psicologia, la medicina, l’antropologia o la sociologia— amb l’objectiu de comprendre millor el desenvolupament humà i orientar la seva educació.

Aquesta nova perspectiva situa la infància com una etapa primitiva i fonamental, essencial per entendre tant l’evolució de l’espècie humana com la construcció de la vida social. D’aquesta manera, l’infant passa de ser un membre més del grup familiar o social a esdevenir un subjecte d’estudi i d’intervenció educativa.

Tots nosaltres hem estat infants i tenim un record i una interpretació personals de la infància, de què vol dir ser un infant. Quan ens relacionem amb nens i nenes, la nostra vivència personal de quan érem petits i allò que sabem sobre la infància condicionen la nostra manera d’intervenir educativament. Tant si ens n’adonem com si no, darrere de cada interacció educativa hi ha una determinada manera d’interpretar l’infant (bo o dolent, competent o incapaç, subjecte o objecte, com algú dotat d’unes capacitats o d’unes altres).

Cada època i cada cultura tenen la seva visió sobre la infància, determinada per les condicions sociohistòriques, però també pels conceptes i sabers sobre els infants que es deriven de les aportacions de ciències com la pedagogia, la psicologia, la història, l’antropologia, la medicina o la sociologia (vegeu lafigura).

Per entendre la concepció actual de la infància, cal mirar enrere. Les idees sobre què és un infant i com s’ha d’educar no han estat sempre iguals: han evolucionat segons els valors, les creences i els coneixements de cada època. A continuació veurem com s’ha anat configurant aquest concepte al llarg de la història.

Segons Philippe Ariès, la infància és un concepte que no existeix abans del segle XVII. Ariès, considerat descobridor historiogràfic de la infància, va estudiar les mentalitats i la vida quotidiana dels infants. Va publicar estudis a partir de 1960, i parla de la invisibilitat dels infants fins a la modernitat: fins llavors no existia una imatge de l’infant ni de la infància.

En les societats de l’Antic Règim els nens compartien des de ben petits la vida amb els adults i se socialitzaven en un espai social ampli que comprenia l’espai domèstic i l’espai públic: les llars i també el carrer, l’escola, la feina. Així, l’educació era social. El model familiar era la família extensa, amb molta descendència i un paper central de la mare (i la dida) en l’educació dels infants. L’infant era considerat un adult en miniatura, no comptava com a tal, i per això es creia que no tenia ànima i no es feien referències a aquesta edat en els escrits biogràfics.

A partir del segle XV, i sobretot durant els segles XVI i XVII, es desenvolupa —segons Philippe Ariès— el sentiment familiar, primer entre la noblesa i més endavant a la burgesia i als camperols acomodats. Els infants comencen a ser distingits dels adults, segregats de la vida pública i escolaritzats per preparar-se per a la vida adulta. Són considerats éssers dèbils i dependents, que només desenvoluparan plenament les seves capacitats quan siguin adults. Cal que obeeixin, respectin i acatin l’autoritat de les persones adultes.

En la modernitat, l’infant es comença a veure com algú que cal cuidar i corregir per fer-ne un adult perfecte i un ciutadà model. És percebut com un ésser innocent, a qui s’acarona, però també es reprèn amb severitat, i al mateix temps apareix un gran interès per la higiene i la salut física, aspectes que esdevenen part essencial de la seva educació i del control moral exercit sobre ell.

Sorgeix una separació rígida entre l’esfera pública i la privada: la família assumeix un paper essencial en l’educació dels infants, mentre que l’Estat s’ocupa dels infants abandonats a través de mesures assistencials i benèfiques, però sovint també repressives. Es van prendre mesures de protecció de la infància que, paradoxalment, van comportar l’exclusió social dels infants i un augment del control social. Milers de nens i nenes vivien al carrer, en orfenats o presons.

L’interès creixent per l’educació va fer que s’iniciessin les primeres aproximacions a la psicologia infantil i a l’educació especial com a camp específic de coneixement. Tanmateix, aquest canvi de mentalitat propi de la Il·lustració, que promovia pràctiques de cura més sanes i racionals, no va millorar la vida de la majoria dels infants. Tret dels fills de les classes benestants, amb la revolució industrial molts nens i nenes treballaven en condicions miserables, eren abandonats o explotats laboralment. Alguns pares deixaven els seus fills al càrrec de dides, i molts morien en les primeres etapes de la vida. L’Estat només intervenia en els casos més greus de violència o desatenció, fet que posa de manifest les grans desigualtats socials del moment.

Durant la segona meitat del segle XX, i especialment en els darrers anys, la infància passa a ser entesa no només com una etapa de la vida de les persones, sinó també com un espai social en què els infants viuen, es relacionen i construeixen la seva identitat. Aquesta nova mirada comporta un canvi profund en l’estatut social i jurídic dels nens i nenes, que deixen de ser vistos com a objectes de protecció per ser reconeguts com a subjectes de dret.

La història dels drets dels infants té com a antecedents la Declaració de Ginebra (1924), primera norma internacional que posa l’accent en la necessitat de protegir els infants, i la Declaració Universal dels Drets de l’Infant (1959), que estableix principis bàsics de benestar i educació per a tots els nens i nenes. Aquests textos preparen el camí per a la Convenció Internacional dels Drets dels Infants, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989.

A partir d’aquest marc jurídic i de reconeixement social, la infància guanya protagonisme en les polítiques públiques, en la recerca i en la reflexió pedagògica. Es creen grups d’estudi, xarxes especialitzades i legislacions específiques centrades en la seva atenció integral, i es consolida la idea que cal escoltar els infants i atorgar-los el protagonisme que mereixen.

Els continguts principals de la Convenció de 1989 fan referència a la supervivència (dret a la vida i a la satisfacció de les necessitats bàsiques), al desenvolupament (dret a l’educació, a l’esbargiment, al joc, a la informació i a la llibertat de pensament), a la protecció (contra l’abandonament, la violència o l’explotació) i a la participació (dret a expressar-se i a prendre part en les decisions que els afecten). Aquesta evolució del concepte posa l’accent en la necessitat de superar les visions adultocèntriques i de construir una nova mirada sobre el món infantil, més respectuosa amb les seves veus i experiències (vegeu la figura).

Cal pensar també les ciutats per als infants

Els estudis antropològics demostren que la infància és una construcció sociohistòrica i que les divisions entre edats o etapes de la vida són convencions culturals que varien segons l’època i la societat. Cada comunitat assigna valors diferents als grups d’edat i estableix ritus d’iniciació diversos que marquen el pas de la infància a l’edat adulta. Des d’aquesta perspectiva, la manera com es percep i es viu la infància depèn del context social i cultural, i no d’una realitat biològica universal.

En coherència amb aquesta visió, cal reconèixer que els infants són subjectes de drets i que, com a tals, han de poder participar activament en la vida comunitària. Han de ser informats en un llenguatge adequat, consultats i tinguts en compte en les decisions que els afecten, garantint una participació universal, representativa i lliure.

Un exemple d’aquesta implicació són els consells d’infants que funcionen en moltes ciutats arreu del món, espais on els més petits proposen, analitzen i consensuen decisions que incideixen directament en el seu entorn i en la vida col·lectiva.

Des dels inicis, la pedagogia identificava infant amb alumne. Segons el concepte contemporani d’infància, els infants esdevenen el centre del sistema educatiu i de la pràctica pedagògica. Als segles XVIII i XIX es desenvolupen les grans formulacions pedagògiques centrades en els infants, des de Pestalozzi fins al moviment de l’Escola Nova.

També la medicina pren consciència de les particularitats dels infants a partir de la segona meitat del segle XIX: el terme de puericultura apareix l’any 1865; i el de pediatria, l’any 1872.

Amb el desenvolupament de ciències noves com la psicologia i la psicoanàlisi es posen les bases per entendre científicament els infants i organitzar metodològicament l’escola. La psicologia evolutiva estudia el desenvolupament humà i contribueix a concebre la trajectòria vital de les persones en fases o períodes. Això porta a considerar diferents estadis en el període evolutiu de la infància, que alguns autors han classificat com segueix:

1. Primera infància, del naixement als 3 anys.
2. Segona infància, dels 3 als 6-7 anys.
3. Tercera infància, dels 6-7 anys a la pubertat.

Els infants aprenen per exemple, a caminar o a parlar, quan són prou madurs biològicament per fer-ho, però també si han tingut oportunitat d’interactuar amb altres persones que ho fan, i han disposat d’estímuls adequats. Els nens i les nenes desenvolupen les seves capacitats interactuant amb el context, mitjançant l’activitat que despleguen; la maduració orgànica afavoreix la construcció d’uns aprenentatges o d’uns altres, estimulats pel context (vegeu la figura).

En la taula es mostra els grans corrents de la psicologia infantil que han contribuït a construir el concepte actual d’infant al llarg del segle XX.

Avui reconeixem els infants com a subjectes particulars i competents, capaços de comprendre i actuar per ells mateixos. Si durant molts anys les teories psicològiques evolutives descrivien els bebès com a éssers incompetents i totalment dependents del seu entorn, avui dia se’ls reconeix un paper actiu: seleccionen estímuls, utilitzen formes d’intercanvi social gràcies a la seva competència comunicativa des del període neonatal, i estableixen amb els adults una xarxa molt rica d’interaccions. També sabem que el desenvolupament infantil és el resultat de l’activitat que desplega l’infant en un medi organitzat per l’adult.

La psicoanàlisi va ser un dels primers corrents a destacar la importància dels primers anys de vida en la formació de la personalitat i en la prevenció de trastorns psíquics. Defensava la necessitat d’alliberar la curiositat infantil i limitar la repressió, però també d’educar per acceptar les exigències ambientals i tolerar les frustracions. Cal atendre no només les necessitats dels infants, sinó també les seves demandes afectives.

Una altra posició, influïda per la psicoanàlisi, interpreta la infància com una lluita entre el que s’és (infant) i el que s’ha d’arribar a ser (adult). En aquest enfocament, el valor de la infància es minimitza: el que interessa és la maduresa, i la infantesa es veu com un període de conflicte i malestar que deixa empremta en el món adult.

La sociologia tradicional, per la seva banda, no valorava els infants per ells mateixos: els considerava receptors passius de socialització, “argila” que cal modelar perquè arribin a ser els adults que la societat espera (Durkheim, Parsons). Altres enfocaments més constructivistes començaren a reconèixer la capacitat dels infants d’interaccionar socialment i d’interioritzar les expectatives dels grups que els envolten.

Els darrers trenta anys s’ha desenvolupat la nova sociologia de la infància, amb una mirada global i crítica. Aquesta disciplina estudia els infants pel que són, no pel que seran, i analitza tant les seves experiències quotidianes com les condicions socials que les determinen (pobresa, exclusió, explotació). També explora el paper actiu dels infants en la vida social i proposa una mirada adulta més respectuosa i menys dominada per prejudicis sobre la seva suposada immaduresa o incompetència.

Vivim en un món cada dia més complex, i per això, des d’una perspectiva com més àmplia millor, no cal considerar la criança i l’educació dels infants com una tasca únicament de la família. Entre els problemes socials actuals hi ha la necessitat de compatibilitzar la vida familiar i laboral, la maduració prematura dels nens i nenes, el paper dels menors com a consumidors, la seva exposició als mitjans de comunicació i a les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), o l’assumpció de la diversitat lingüística, cultural, de valors, etc.

L’infant no és un receptor passiu d’educació i protecció. És un ésser social actiu i creatiu, amb potencial cognitiu i afectiu, preparat per anar descobrint les seves possibilitats psíquiques, afectives i socials amb l’ajut i la informació dels adults que l’envolten, i també d’altres infants.

Els considerem subjectes competents que poden aprendre pel seu compte, molt lluny del que destaca l’accepció terminològica de la paraula infància (que prové del llatí in fale, el que no parla, el bebè), que la defineix en relació amb una carència: la manca de llenguatge.

Els éssers humans som alguna cosa més que pura fisiologia. Des del naixement, a mesura que acumulem experiències i ens relacionem amb altres persones, es va desenvolupant la nostra personalitat. Com a organisme estem del tot indefensos quan som nadons, i depenem dels altres per poder accedir a les gratificacions bàsiques d’higiene, alimentació, calor, protecció, amor, etc. (vegeu la figura). Depenem dels adults i ens hi adaptem, inicialment, a partir dels impulsos innats, que a poc a poc anem organitzant i als quals, també a poc a poc, donem complexitat.

Els nadons necessiten el pit per resoldre les necessitats bàsiques

La sensibilitat i la plasticitat del nostre organisme ens permeten interactuar amb un context determinat on els mètodes educatius (diferents segons les cultures) són elements principals. L’activitat primària del nadó són els reflexos, a partir dels quals va construint nous esquemes d’acció. Els estats de tensió o distensió muscular marquen el cicle de satisfacció i insatisfacció, plaer o desplaer. El seu sistema nerviós és immadur –s’ha de mielinitzar–, rep estímuls interns i externs i dona respostes indiferenciades (agitació motriu, tensió, plor, etc.) que l’adult interpreta i significa, que alimenten el circuit de relació amb nous estímuls vers l’infant.

Cada conquesta que fa l’infant obre un ventall de noves possibilitats de desenvolupament. Per exemple, aprendre a caminar no només li permet desplaçar-se, sinó que el fa més autònom i independent dels adults, referma la seva identitat i li permet explorar i comprendre millor l’espai que l’envolta.

És essencial vetllar pel benestar dels infants, però fer-ho d’una manera afectiva i significadora, que connecti amb les seves emocions i experiències. Quan se sent comprès i respectat, l’infant és capaç de distingir situacions i estímuls, cercar-ne de nous i donar respostes cada cop més intencionades i menys reflexes.

Des de molt petits, els infants expressen les seves emocions a través de la mirada, l’expressió facial, els moviments corporals o la postura. A mesura que incorporen instruments socials i culturals com el llenguatge, les normes o els valors, poden actuar de manera més complexa i construir coneixement sobre si mateixos i sobre el món que els envolta (vegeu la figura).

L'infant és competent per construir aprenentatges

Els nens i nenes són éssers en desenvolupament, però això no vol dir que siguin incapaços o incomplets: els grans també ens socialitzem i aprenem coses noves al llarg de la vida i no per això acceptem ser exclosos de les decisions, de les responsabilitats. Els infants poden tenir criteris propis i creativitat pel que fa a les seves necessitats i problemes, i ens poden sorprendre per la seva capacitat crítica i autonomia si els donem l’oportunitat d’exercitar-les.

Els nens i nenes són éssers en desenvolupament, però això no vol dir que siguin incapaços o incomplets. Els adults també ens socialitzem i aprenem coses noves al llarg de la vida, i no per això acceptem ser exclosos de les decisions o de les responsabilitats.

Els infants poden tenir criteris propis, creativitat i una gran capacitat crítica i d’autonomia, sempre que els donem oportunitats reals per exercitar-les. Per això, és essencial conèixer i comprendre les seves necessitats: cobrir-les no només garanteix la seva supervivència física, sinó que també afavoreix el seu benestar emocional, social i cognitiu.

A continuació, podeu veure un resum de les principals necessitats infantils, que ens orienten sobre quins aspectes hem de tenir en compte per afavorir un desenvolupament integral i harmònic.

Vegeu la figura on es representen les principals necessitats infantils.

Els infants no són només adults en formació, sinó persones de ple dret, amb els mateixos drets humans fonamentals i amb altres específics derivats de la seva condició i etapa vital. Formen part d’un grup social propi i valuós, amb una manera particular d’entendre i viure la realitat. Així com els adults tenen reconeguts drets com el nom o la nacionalitat, els infants també han de veure garantits drets essencials com el joc, el descans i l’esbargiment, indispensables per al seu desenvolupament i benestar.

Encara que sovint parlem d’àrees del desenvolupament —com el llenguatge, la cognició, els afectes i emocions o la sociabilitat—, ho fem amb una finalitat explicativa, no perquè aquestes àrees existeixin de manera separada en la realitat. El desenvolupament infantil és un procés global, en què tots els aspectes s’interrelacionen i s’influeixen mútuament.

Així doncs, el desenvolupament és un procés global i individual. Els infants viuen un període evolutiu molt ric i ple de possibilitats, tot i que també hi poden aparèixer conflictes i desequilibris que formen part del seu creixement. Són els protagonistes de la intervenció educativa, que es construeix a partir de les relacions entre infants, famílies i educadors.

A l’escola, aquests infants competents troben enormes oportunitats per relacionar-se amb altres persones, objectes i situacions que enriqueixen el seu procés de desenvolupament. Ho fan explorant, investigant, experimentant i comunicant-se a través d’una pluralitat de llenguatges —corporal, musical, plàstic, verbal, simbòlic…— que els permet generar accions, pensaments, imaginacions i sentiments, tot construint el seu propi coneixement.

En la vida quotidiana tots utilitzem el terme educació en diferents contextos. Algunes de les seves accepcions tenen a veure amb els coneixements adquirits o les bones formes, com per exemple quan diem que algú està ben educat, o és molt educat, encara que definir-lo pedagògicament és més difícil i parteix d’una perspectiva més àmplia.

Al llarg de la història del pensament pedagògic s’han anat elaborant moltes definicions del terme educació darrere les quals hi ha una determinada filosofia i una determinada manera d’entendre el món i la vida (vegeu la figura).

L’educació és un procés complex i dinàmic característic de l’espècie humana, que esdevé possible gràcies a la interacció de dos elements. En primer lloc, de la capacitat d’influir en altres persones (educativitat), i de l’altre de la capacitat de rebre influències (educabilitat). Totes les persones posseïm aquestes dues qualitats.

Així doncs, tots som, en major o menor mesura, educadors i educadores, ja que influïm en els altres en la nostra vida quotidiana —amb amics, familiars o companys.

I també tots som educands, perquè aprenem constantment d’altres persones i de les institucions socials amb què convivim. Ens eduquem tant en contextos formals com en situacions quotidianes: només pel fet d’interactuar amb altres éssers humans.

Com evidencien els casos dels nens salvatges, dels quals parlarem més endavant, l’educabilitat és inherent a la nostra espècie: des del naixement, ens podem educar sempre que no visquem aïllats del contacte humà.

Finalment, al llarg de la vida, el procés educatiu evoluciona des d’una heteroeducació (educació guiada des de fora, pròpia de la infància i la joventut) cap a una autoeducació (educació guiada per un mateix), a mesura que anem adquirint més autonomia i independència personal. De la mateixa manera que tots tenim una determinada manera d’entendre què és un infant, siguem o no conscients, també tenim un concepte propi d’educació.

En el procés educatiu, al llarg de la vida, es produeix el pas des d’una influència més gran de l’heteroeducació (l’educació més influïda i guiada per influències exteriors, que suggereix la necessitat d’intervenció educativa), quan som infants i joves, cap a un pes cada cop més important de l’autoeducació (o educació guiada per un mateix), a mesura que anem adquirint més independència i autonomia personals en el procés de desenvolupament. Per a alguns autors l’educació és inseparable de la condició humana: si podem arribar a ser persones humanes, és gràcies a l’educació.

En totes les societats humanes estan presents els processos educatius. L’educació ha existit des de sempre, abans que sorgissin les institucions educatives o escoles. Fins i tot alguns autors han destacat el paper educatiu de l’experiència per sobre de la institució.

La indefensió biològica i la dependència d’altres éssers de la nostra espècie evidencien que l’educació és un procés necessari per a la supervivència humana. Etimològicament, el terme educació es vincula amb els verbs llatins educo-as are (conduir, guiar, alimentar) i educo-is ere (extreure de dins): el primer posa l’accent en les influències rebudes des de fora i en la cura de l’ésser humà; el segon destaca els processos maduratius. Tots dos tenen en comú la idea de modificació humana, de perfeccionament; un perfeccionament que no és natural sinó que té a veure amb la voluntat, amb una intenció determinada.

L’educació com a procés implica activitat i permet l’educació integral, és a dir un perfeccionament general que inclou la totalitat de la persona. Ens eduquem en totes les àrees del desenvolupament humà, és a dir tant des del punt de vista físic i motriu com cognitiu, afectivoemocional i social.

Algunes definicions del terme educació l’identifiquen amb l’ensenyament, amb la instrucció; o també amb la formació intel·lectual o moral, o amb el procés de socialització dels infants d’una societat. El nostre concepte d’educació abraça els aspectes lligats als processos d’ensenyament-aprenentatge(o instrucció) i també altres processos de caràcter formatiu, per exemple els trets d’identitat de la pròpia personalitat, com ara el caràcter, les actituds o el sistema de valors personal (vegeu la figura).

En la història de l’educació i la pedagogia destaquen dues grans posicions: l’anomenat logocentrisme, que atorga la major importància en el procés educatiu als coneixements o béns culturals que cal aprendre, i el pedocentrisme o puerocentrisme, que posa al centre del procés la persona que s’educa o educand, l’infant petit en el nostre cas.

Les concepcions més innatistes del desenvolupament humà han suscitat posicions pedagògiques pessimistes, mentre que els enfocaments ambientalistes obren la porta a l’optimisme pedagògic, que sosté que l’educació no té límits i es pot assolir tot. Òbviament, un cop demostrat que el desenvolupament humà es produeix mitjançant la interacció entre els factors innats o hereditaris i els factors ambientals, cap d’aquests posicionaments extrems no és vàlid; caldria optar per una posició intermèdia.

L’educació, per tant, és alhora un mitjà de realització personal i social, d’estructuració i ordenació de la vida humana, i un procés actiu d’ensenyament-aprenentatge que afavoreix la maduració, la construcció dels aprenentatges i la socialització. En definitiva, constitueix un ajut essencial per al desenvolupament integral de cada persona.

Els processos educatius impliquen activitat i tenen un caràcter social. Quan parlem d’intervenció, ens referim a una acció conscient i intencional que parteix de l’educador o educadora, però també de la institució, de la societat i de totes les persones amb qui l’infant interactua. Aquesta acció té com a finalitat respondre a les necessitats humanes i afavorir el desenvolupament integral de la persona.

Les formes d’intervenció amb els infants han anat evolucionant paral·lelament als canvis en la concepció de la infància. Tradicionalment, la intervenció s’ha vinculat a un sentit social o socioassistencial, associat a la integració i inclusió, i a la prevenció de la segregació o al suport als infants en situació de risc social. En aquest sentit, pot adreçar-se tant a l’àmbit individual com social, especialment des dels sectors educatiu, social i sanitari.

En la societat del coneixement actual, l’aprenentatge adquireix un caràcter funcional i permanent: aprendre a aprendre per continuar formant-nos i autoeducar-nos al llarg de la vida, sobretot dins els contextos no formals.

Tota intervenció comporta un procés educatiu, ja que implica acció, relació i intencionalitat. I, alhora, tota acció educativa és una forma d’intervenció, ja sigui des d’un àmbit formal (com l’escola) o informal (com la vida quotidiana o els serveis comunitaris).

Així, es dilueixen les fronteres entre les intervencions assistencials i les educatives: totes són socials i educatives alhora, encara que es posi més èmfasi en uns aspectes o uns altres. No és el mateix intervenir educativament amb un infant acollit en un centre residencial, aïllat del context familiar, que fer-ho en el marc d’una aula de parvulari o d’un servei d’atenció maternoinfantil —però en tots els casos, hi ha una intenció educativa i una acció social.

Els àmbits des dels quals té lloc la intervenció educativa, i també aquells en què es concreta la intervenció, es relacionen amb les categories de l’educació formal i l’educació no formal (vegeu la taula).

En relació amb els processos d’educació informals, un dels exemples més interessants és la cultura del joc, un món propi que els nens i nenes es transmeten, al marge de les intencions educatives dels adults o de les institucions. Jugar a la xarranca o a les bales, un acudit d’en Jaimito, les cantarelles per jugar a…, les fórmules de joc, etc., són exemples de produccions culturals que es transmeten en xarxes informals, d’una generació a l’altra, dels més grans als més petits.

La manera com entenem l’infant i el seu desenvolupament, així com les necessitats socials i educatives que identifiquem en ell i en la seva família, determinen el nostre concepte d’educació infantil. D’aquesta mirada en deriven les funcions, els objectius i els serveis que oferim als nens i nenes de 0 a 6 anys.

Els primers anys de vida són decisius en la formació de la persona: és quan es posen les bases del desenvolupament físic, emocional, social i cognitiu. Tots portem dins, en major o menor mesura, l’infant que vam ser. Les experiències viscudes durant aquesta etapa influeixen profundament en la nostra manera de ser, d’aprendre i de relacionar-nos amb el món.

Això no significa que el nostre futur estigui determinat, però sí que les vivències primerenques tenen un pes pedagògic fonamental. Ens eduquem perquè necessitem els altres: per parlar, pensar, caminar, expressar-nos, créixer emocionalment i descobrir el món. Sense estímuls socials i afectius, aquests aprenentatges essencials no es podrien desenvolupar.

Els infants necessiten contextos rics, segurs i estimulants que afavoreixin el seu desenvolupament global, sense pressa però amb oportunitats. Educar no és accelerar processos, sinó crear entorns significatius que permetin a cada infant desplegar les seves potencialitats.

En aquest sentit, l’educació infantil té una transcendència enorme: no per accelerar el desenvolupament, sinó per acompanyar-lo amb sentit i respecte. L’objectiu és oferir als infants experiències, relacions i entorns significatius que els ajudin a créixer amb confiança, competència i bones expectatives de futur.

Els canvis socials actuals en la família han generat i generen constantment noves demandes d’intervenció amb els més petits, de caràcter social i també educatiu. Vivim en una època de canvis a la família, que presenta una gran diversitat. L’aportació dels professionals a la tasca compartida d’educar els infants petits és un reforç de la tasca educadora de la família i un bon suport, en una època en què les transformacions constants i accelerades generen noves incerteses, i la família dubta molts cops de la seva competència educadora.

Si la incorporació de les dones al món laboral genera necessitats d’atenció infantil, els canvis actuals en l’estructura i els valors de la família i les noves formes de convivència familiar expliquen el fet que un nombre més elevat de nens se socialitzin en edats més primerenques en altres contextos diferents del familiar.

Les famílies actuals són molt diverses i reflecteixen els canvis socials, culturals i econòmics de la societat contemporània. Avui el concepte de família s’entén com qualsevol nucli de convivència basat en vincles d’afecte, cura i responsabilitat compartida, més enllà del model tradicional.

Entre les noves formes de convivència familiar trobem:

• Famílies monoparentals o monomarentals, amb un sol progenitor o progenitora com a referent principal.
• Famílies reconstituïdes o refetes, en què els membres provenen de relacions anteriors.
• Famílies homoparentals, formades per parelles del mateix sexe que exerceixen la paternitat o maternitat.
• Famílies adoptives o d’acollida, que garanteixen una llar estable a infants procedents d’altres contextos.
• Famílies amb fills únics o amb estructures reduïdes per motius socials o econòmics.
• Parelles no casades o amb convivència estable sense matrimoni, cada vegada més habituals.
• Persones que opten per la maternitat o paternitat en solitari, sovint amb tècniques de reproducció assistida.
• Famílies interculturals o transnacionals, amb vincles entre persones de diferents orígens, llengües i costums.
• Famílies amb custòdies compartides o models de criança cooperativa després de separacions o divorcis.

L’educació infantil ha d’acollir i valorar totes les formes de família, promovent una mirada inclusiva i respectuosa. La tasca educativa implica reconèixer la diversitat familiar com una riquesa social i garantir que tots els infants se sentin reconeguts, estimats i representats en els espais educatius.

També s’observa una transformació en les dinàmiques internes: es comparteixen més les tasques domèstiques i de criança, augmenten les famílies que viuen allunyades de la família extensa o del veïnat, i es consolida un model de criança més corresponsable i conscient. Tot plegat configura nous reptes educatius, com la necessitat d’establir vincles de confiança entre escola i família i de donar resposta a la pluralitat de realitats que conviuen dins l’etapa 0-6.

D’altra banda, els infants han perdut l’autonomia d’altres èpoques per jugar i estar sols en l’espai urbà, i necessiten més que mai els adults. Hi ha moltes activitats organitzades per a ells, però no lliures sinó controlades pels adults: falten temps, espais i companys de joc.

Així, cal donar resposta a les noves necessitats de la família des d’una perspectiva social.

Els canvis laborals i socials propis de la societat actual, juntament amb la vida urbana i els nous ritmes de treball, han modificat profundament l’organització familiar. Les famílies disposen de menys temps compartit i de menys suport de la família extensa o del veïnat, fet que pot dificultar la creació d’un clima familiar estable i de convivència quotidiana.

Aquesta realitat fa evident la necessitat de compartir la tasca educativa i de cura amb institucions i serveis d’atenció a la infància, com ara escoles bressol, espais familiars o serveis socioeducatius, que contribueixen al benestar i al desenvolupament global dels infants.

Els serveis per a la infància no han de respondre només a les necessitats laborals de les famílies, sinó als drets dels infants: el dret a ser atesos, a conviure amb altres infants, a aprendre i créixer en entorns socials enriquidors.

Garantir aquests espais de relació i aprenentatge col·lectiu significa defensar el dret dels infants a participar de la vida social i a gaudir d’un desenvolupament integral en una comunitat que els cuida i els educa.

Avui dia, l’educació dels infants és una responsabilitat compartida entre la família, l’escola i la comunitat. Tot i que les funcions afectives i econòmiques continuen vinculades a la família, la tasca educativa s’ha ampliat a altres àmbits com l’escola bressol, els serveis socioeducatius i els espais comunitaris.

Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies exerceixen avui un paper molt influent en la socialització dels infants. Per això, és fonamental acompanyar i orientar les famílies en l’ús responsable d’aquests entorns i protegir el dret dels infants a un desenvolupament saludable.

El Decret 21/2023 i les noves instruccions del Departament d’Educació estableixen el principi de pantalles zero a l’educació infantil a partir del curs 2025/26. Aquesta orientació promou que, en l’etapa 0-6, els aprenentatges es basen en l’experiència directa, el joc, el moviment i la relació, prioritzant la interacció humana per damunt de les pantalles.

L’educació infantil constitueix la primera etapa del sistema educatiu i té una gran importància en el desenvolupament integral dels infants.

Aquesta etapa no només respon a necessitats de cura i atenció, sinó que té una clara finalitat educativa, orientada a potenciar totes les capacitats —físiques, afectives, socials, cognitives i morals— en un entorn segur, estimulant i afectuós.

L’educació infantil és, alhora, un espai de convivència, aprenentatge i construcció d’identitat, on cada infant comença a comprendre el món que l’envolta, a relacionar-se amb els altres i a desenvolupar la seva autonomia.

Els seus objectius i funcions parteixen d’una visió global i activa de l’aprenentatge, que reconeix el valor de les experiències quotidianes, el joc, la comunicació i les relacions afectives com a eixos fonamentals del creixement.

L’educació dels infants: una responsabilitat compartida

L’educació dels infants és responsabilitat de tota la societat. Tots hi estem implicats, com a ciutadans, en la defensa i garantia dels seus drets. Coneixem la gran capacitat d’aprenentatge i plasticitat dels infants, especialment durant els primers anys de vida, i sabem la importància que tenen els entorns, les relacions i les experiències en el seu desenvolupament.

Per això, cal afavorir aquests processos i reconèixer el valor educatiu de totes les nostres accions, siguem famílies, professionals o membres de la comunitat.

L’educació infantil i els serveis d’atenció a la infància no són només un recurs social o de conciliació, sinó sobretot l’expressió d’un dret fonamental de l’infant: el dret a l’educació i al desenvolupament integral.

L’escola infantil, llar d’infants o escola bressol és un lloc molt adequat per educar els infants més petits i, més enllà de la funció social vinculada a les demandes dels pares i mares que treballen (conciliar la vida familiar i laboral), és un context de socialització idoni per donar als infants possibilitats òptimes per desenvolupar les seves potencialitats. És a dir, té una funció educativa. Cal que l’escola sigui oberta al seu entorn natural, social, econòmic i cultural.

L’educador de referència de l’infant és, a més d’un adult de confiança amb qui pot establir autèntiques relacions afectives i que garanteix les seves necessitats, un orientador que potencia aprenentatges significatius i facilita experiències amb els objectes i les persones, tant de l’escola com de fora de l’escola. Aprenem dels infants com ells de nosaltres.

Quan parlem d’educar els infants petits entenem per educació la formació integral dels nens i nenes que els permeti desenvolupar la seva identitat i també construir un concepte de realitat social que integri el coneixement i la capacitat de crítica, per tal de poder exercir la llibertat, la tolerància i la solidaritat en una societat plural.

Les necessitats infantils de relació afectiva i de seguretat comporten una relació molt estreta de cooperació i participació entre el personal educador i les famílies, i també l’organització d’un ambient acollidor, càlid i ric en estímuls de tota mena, que estigui adaptat a les necessitats de la mainada i que afavoreixi el desenvolupament de conflictes cognitius (nous reptes que plantegen a l’infant la necessitat de construir aprenentatges). Cal promoure en l’infant la confiança en si mateix, l’autoestima i l’autoacceptació i posar especial èmfasi en els processos d’adaptació de l’infant i de les famílies a l’escola.

Des del punt de vista educatiu, l’escola bressol es configura com un context de desenvolupament de les capacitats motrius, cognitives, socials i afectives dels infants. Afavorir la descoberta, l’experimentació, la manipulació, la representació mental, la comunicació, la convivència i el moviment són objectius que defineixen l’educació infantil, juntament amb l’assoliment de la seguretat afectiva i emocional, la incorporació d’hàbits o normes de comportament o l’avenç cap a l’autonomia. Les rutines quotidianes vinculades a l’alimentació, la higiene, el descans, etc. són un eix vertebrador de l’activitat en l’educació infantil. Una de les funcions educatives de l’escola bressol és l’educació dels hàbits.

Els aprenentatges no s’hereten: el nadó ha d’aprendre-ho tot a través de la interacció i l’experiència. Els hàbits bàsics (alimentació, descans, higiene, activitat…) sorgeixen de necessitats naturals, però es transformen i socialitzen segons els valors i patrons culturals. A mesura que l’infant madura, aquests aprenentatges esdevenen conductes habituals que afavoreixen la seva autonomia personal, el benestar físic i emocional i la seva integració social.

Funcions i sentit global de l’educació infantil

L’educació infantil desenvolupa diverses funcions. D’una banda, té una funció assistencial, ja que garanteix la guarda, la cura i la protecció dels infants més petits, i facilita la conciliació familiar i laboral. També prepara el pas a etapes posteriors d’escolarització, ajudant els infants a adaptar-se progressivament als nous contextos educatius.

Tanmateix, aquestes no són les funcions més importants. L’objectiu essencial és afavorir el procés de socialització. L’escola bressol constitueix el primer gran espai de convivència fora de la família, on els infants estableixen vincles, comparteixen experiències i aprenen a viure en col·lectivitat. Aquest procés s’inicia cada vegada en edats més primerenques.

L’atenció personalitzada i la vida en grup són els dos eixos bàsics d’aquest procés. Quan l’infant s’incorpora a l’escola, comença a assumir responsabilitats, a interactuar amb iguals i adults, i a participar en activitats col·lectives. El grup d’edat és un medi natural d’aprenentatge: els infants s’imiten, cooperen i s’ajuden, i en aquesta dinàmica construeixen autonomia, respecte i identitat.

El paper de l’educador o educadura és determinant per guiar aquestes interaccions, promoure relacions equilibrades i ajudar cada infant a trobar el seu lloc dins del grup.

L’educació infantil és una experiència de socialització, autonomia i equitat. No es limita a preparar per a l’escola, sinó que posa les bases del desenvolupament integral i garanteix igualtat d’oportunitats des dels primers anys.

A més, l’educació infantil compleix una funció compensadora davant les desigualtats socials, econòmiques o culturals. La intervenció precoç permet prevenir dificultats i oferir més oportunitats als infants que provenen de contextos amb menys estímuls o recursos.

L’etapa 0-6 es fonamenta en una concepció activa i globalitzadora de l’aprenentatge, que rebutja el dirigisme i reconeix l’infant com a protagonista del seu propi procés de descobriment. Aquest enfocament, hereu de pensadors com Rousseau, Pestalozzi i Fröebel, i dels moviments de l’Escola Nova (Montessori, Agazzi, Decroly, Freinet…), s’ha vist enriquit per les aportacions de Pickler, Goldschmied i l’experiència de Reggio Emilia, que uneix teoria i pràctica per oferir una educació coherent, participativa i estètica.

Els serveis d’atenció a la infància tenen com a finalitat donar resposta a les necessitats dels infants de 0 a 6 anys i també oferir suport als adults que en tenen cura: famílies, educadors i cuidadors.

Els serveis educatius d’atenció a la infància formen part d’un sistema global que engloba recursos socials, educatius i comunitaris per garantir el benestar i el desenvolupament integral dels infants. Aquests serveis inclouen no només centres educatius (com escoles bressol o espais familiars), sinó també programes i iniciatives que donen suport als cuidadors i educadors: mares, pares, avis o cangurs.

Calen serveis, però també accions complementàries que fomentin una nova cultura de la cura i de la corresponsabilitat. Cal sensibilitzar les famílies en la importància de conciliar la vida laboral, personal i familiar. En aquesta línia, el Departament de Drets Socials impulsa el Pla estratègic sobre els usos i la gestió del temps a la vida quotidiana, que promou una organització més saludable dels temps personals i familiars, millora la qualitat de vida i afavoreix el benestar de petits i grans.

Perquè els serveis d’atenció a la infància siguin efectius, calen polítiques d’infància integrals i mesures que afavoreixin la corresponsabilitat familiar i social, com ara:

• Conciliar la vida laboral, personal i familiar, adaptant jornades i calendaris de treball, permisos i excedències, i promovent ajuts econòmics per a la cura dels infants.
• Repartir equitativament les responsabilitats familiars entre homes i dones, i fer compatible la maternitat i la paternitat amb la vida professional (àmbit en què destaquen els països nòrdics).
• Fer de les ciutats entorns educatius, amb espais segurs i pensats per als infants.
• Protegir els drets dels infants com a consumidors i usuaris dels mitjans de comunicació i de l’entorn digital.
• Donar suport comunitari als contextos informals que atenen els més petits (familiars, amics, veïns, etc.).

Principis de qualitat dels serveis

Els serveis d’atenció a la infància han de ser:

• Flexibles, per adaptar-se a les necessitats dels infants i les famílies.
• Gratuïts o assequibles, per garantir l’accés universal.
• Multifuncionals, combinant aspectes socials, educatius i de suport familiar.
• De qualitat, amb professionals formats i projectes pedagògics coherents.
• Inclusius i diversos, capaços d’acollir la pluralitat de realitats familiars.
• Locals i comunitaris, arrelats al territori i connectats amb altres serveis.
• Equitatius, assegurant la igualtat d’oportunitats per a tots els infants.

A continuació s’explica la tipologia dels serveis d’atenció a la primera infància: serveis formals (escoles bressol, llars d’infants i parvularis) i serveis no formals (recursos de lleure, parcs infantils, ludoteques, etc.).

Les escoles bressol o llars d’infants són serveis educatius formals que atenen infants aproximadament dels 4 mesos als 3 anys. Formen part del primer cicle de l’educació infantil, reconegut legalment com a etapa educativa amb identitat pròpia segons el Decret 21/2023, que en defineix els objectius, els sabers, els criteris d’avaluació i principis pedagògics.

La gran diversitat de serveis i denominacions existents en aquesta franja d’edat —escoles bressol, llars d’infants, espais familiars, etc.— s’explica perquè, històricament, el tram 0-3 no havia estat considerat plenament educatiu, sinó més aviat assistencial o de conciliació familiar.

Avui, però, l’educació en aquestes primeres edats es reconeix com un espai clau de desenvolupament global, on es construeixen les primeres relacions, els hàbits bàsics, la comunicació i l’autonomia personal. Tot i així, encara cal avançar en la sensibilització social sobre la importància pedagògica d’aquesta etapa, que és fonamental per garantir la igualtat d’oportunitats des dels primers anys.

L’escola bressol és molt més que un espai de guarda: és el primer entorn educatiu fora de la família, on els infants aprenen convivint, explorant i sentint-se part d’una comunitat.

Els parvularis són centres d’educació infantil de segon cicle, que atenen infants de 3 a 6 anys. Tot i que poden ser independents, a Catalunya la majoria formen part d’escoles d’educació infantil i primària, que acullen infants de 3 a 12 anys.

A més, el sistema educatiu disposa del servei d’atenció educativa domiciliària, pensat per a infants que, a causa de malalties o hospitalitzacions prolongades (més de 30 dies), no poden assistir regularment a l’escola. Tot i que aquest servei s’adreça principalment a alumnat d’etapa obligatòria, també es pot sol·licitar per a infants menors de sis anys mitjançant una petició formal al Departament d’Educació.

Els serveis no formals complementen l’acció educativa dels centres escolars i ofereixen espais de joc, convivència i aprenentatge fora de l’àmbit formal. Promouen el desenvolupament integral dels infants, fomenten la participació, la creativitat i la vida comunitària, i tenen un clar valor educatiu i social.

Serveis i recursos de lleure

Inclouen les activitats extraescolars, els casals infantils, els esplais, les colònies, les granges escola, les aules de natura, els camps d’aprenentatge, les ludoteques, les bebeteques, els serveis educatius de biblioteques i museus, i els espais públics de joc com parcs, places i parcs d’educació viària.

Tots aquests serveis comparteixen la finalitat d’oferir experiències educatives i lúdiques que afavoreixen la convivència, l’autonomia, la participació i la descoberta de l’entorn.

Les ludoteques

Les ludoteques garanteixen l’accés dels infants al joc lliure i compartit, oferint:

• Temps per jugar i experimentar.
• Espais segurs i estimulants, especialment pensats per al joc (ja que els espais públics no sempre ho permeten).
• Joguines variades i adequades a diferents edats i interessos.
• Adults acompanyants que estimulen, observen i enriqueixen les activitats lúdiques.

Són serveis de temps lliure educatiu, regulats a Catalunya des del juliol de 2009, i poden funcionar com a recurs complementari de l’escola o com a espais comunitaris de joc.

Hi ha ludoteques fixes i ludoteques itinerants, amb espais diferenciats:

• Espai de primera infància (0-3 anys) amb mares i pares: piscina de boles, tobogans, arrossegadors…
• Espai de joc simbòlic (4-6 anys) amb casetes, disfresses i jocs de rol.
• Espai psicomotor (4-6 anys) amb materials tous i pistes d’escuma.
• Espai de jocs de taula (fins a 8 anys) amb activitats per desenvolupar l’atenció, la memòria i la cooperació.

Bebeteques i serveis per a petits lectors

Les bebeteques són espais habilitats dins de les biblioteques públiques, especialment dins la secció infantil, on els més petits —acompanyats d’un adult— poden gaudir de contes, imatges i llibres adaptats. Moltes biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona ofereixen aquest servei, amb activitats com l’hora del conte, tallers o trobades familiars.

El seu objectiu és fomentar el gust per la lectura des de ben petits i acostar les famílies a l’ús de la biblioteca com a recurs educatiu i comunitari.

Granges escola i aules de natura

Les granges escola i les aules de natura promouen el contacte directe amb la natura i l’aprenentatge a partir de l’experimentació.

Les activitats inclouen la cura dels animals, el treball de l’hort o del jardí, els jocs a l’aire lliure, i tallers mediambientals centrats en la observació, manipulació i convivència.

Les aules de natura comparteixen amb les granges escola l’objectiu de fomentar el respecte i la cura del medi ambient, dins de programes d’educació ambiental basats en el joc, l’experimentació i el treball cooperatiu.

Camps d’aprenentatge

Els camps d’aprenentatge són instal·lacions educatives on grups escolars fan estades temporals per dur a terme activitats d’experimentació, descoberta i convivència.

Els infants s’allotgen en albergs de la xarxa pública i participen en programes educatius dirigits per professorat del Departament d’Educació, combinats amb activitats de lleure conduïdes per monitors i monitores.

Els serveis no formals ofereixen experiències educatives que enriqueixen el creixement global dels infants, connectant joc, natura, cultura i convivència en entorns oberts i participatius.

Serveis i recursos socials

Els centres residencials d’atenció educativa (CRAE) i els centres d’acolliment, els educadors de carrer, etc., tenen un caràcter més assistencial i social.

Un tipus de servei d’atenció als infants en situació de risc o que han estat objecte de maltractaments són els centres d’acolliment i els centres residencials per a infants.

Un centre d’acolliment està dissenyat per observar, diagnosticar i elaborar propostes de futur en casos de nens maltractats o en situació de risc. N’hi ha de diverses dimensions, que actuen més des d’un punt de vista clínic o educatiu, circumscrits a un territori o no, però en tots ells l’estada es limita a pocs mesos.

Els centres residencials formen part de la xarxa de serveis de protecció a la infància i l’adolescència de Catalunya. Tenen la comesa social de vetllar pel desenvolupament i el benestar dels infants quan la família, de manera temporal, no pot assumir adequadament les seves funcions de cura i educació.

Aquests centres supleixen la funció familiar només durant el temps necessari, i alhora treballen per acompanyar i reforçar les famílies perquè puguin recuperar les seves capacitats parentals.

Els infants atesos hi troben cobertura de les seves necessitats bàsiques:

• Físiques: alimentació, higiene, seguretat i salut.
• Emocionals: afecte, reconeixement, identitat i no discriminació.
• Socials i educatives: convivència, aprenentatge, lleure i relacions normalitzadores.

Actualment, la xarxa de serveis de protecció està integrada per:

• Els Centres d’Acolliment (CA), que ofereixen atenció immediata i diagnòstic de la situació de l’infant.
• Els Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE), que proporcionen acolliment temporal i educatiu.
• Els Centres Residencials d’Educació Intensiva (CREI), destinats a infants i adolescents amb necessitats educatives i de comportament més complexes.
• Altres recursos com el servei Infància Respon (116 111), els SEAIA, els Equips de Valoració del Maltractament Infantil (EVAMI) i l’ICAA, responsable de l’acolliment i l’adopció.

Tots aquests serveis depenen del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Fins al 2024 la seva gestió corresponia a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), però durant el 2024-2025 aquesta direcció s’ha reestructurat i substituït per la nova Direcció General de Protecció i Prevenció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), amb l’objectiu de modernitzar i reforçar les polítiques de protecció infantil.

La DGPPIA continua exercint la tutela i la protecció dels infants i adolescents en situació de risc o desemparament, i coordina la xarxa de centres i serveis especialitzats: centres d’acolliment, CRAE, CREI, SEAIA, Infància Respon i altres dispositius territorials. A més d’aquests serveis socials especialitzats d’atenció de la infància en risc, també hi ha altres serveis socials bàsics: àrees bàsiques de serveis social, atenció a domicili, centres oberts infantils.

El centre obert és una entitat de caràcter socioeducatiu que té com a objectiu principal la prevenció i l’atenció del menor en situació de risc fora de l’horari escolar. Desplega les seves activitats en el temps lliure dels infants atesos.

• Estimular l’estructuració de la personalitat, la socialització, l’adquisició d’aprenentatges bàsics i l’esbarjo dels infants atesos.
• Compensar mancances socioeducatives del nucli familiar de l’infant.
• Derivar i integrar l’infant en recursos normalitzats de la comunitat.

El treball que es duu a terme en el centre obert s’estructura entorn d’un projecte educatiu global d’acord amb el territori on s’insereix, la història, les necessitats socials del moment i principalment les necessitats dels infants a qui s’adreça. Des del centre obert es potencia la integració social dels infants atesos i se’ls ofereix un lloc en el grup mitjançant activitats diverses: d’expressió (plàstica, musical, corporal, etc.), de reforç escolar, jocs, teatre, esports, relació amb la natura o ludoteca. Es treballa per afavorir el desenvolupament global i integral de cada infant segons el seu ritme propi, el sentiment de pertànyer a un grup i la identificació de l’infant amb l’entorn immediat.

Els centres materno-infantils d’atenció a dones embarassades amb greus problemàtiques socials són serveis residencials que atenen les dones embarassades en situació de risc o d’exclusió social. Acullen les dones durant l’embaràs i, un cop ha nascut el nadó, donen suport a tots dos. El servei inclou dos tipus de recursos, clarament diferenciats pel moment en què neix l’infant: les dones embarassades són acollides fins al moment del part; després del part, les dones i els seus fills o filles passen a un segon tipus de recurs del qual poden gaudir fins que l’infant té tres anys.

Els principals objectius d’aquests serveis adreçats a dones embarassades amb greus problemàtiques socials són:

• Cobrir programes assistencials per a aquestes dones mentre estan embarassades i, un cop neix el nadó, cobrir les necessitats de tots dos.
• Facilitar la integració social de la dona i el fill o filla.
• Procurar la inserció sociolaboral de la dona mitjançant programes de formació, si és el cas.
• Facilitar l’assessorament legal i administratiu a les dones ateses.
• Vetllar pels infants dels quals les mares no volen o no poden fer-se càrrec.

Entre els serveis per a dones en situació de violència masclista i els seus fills o filles trobem un ventall de serveis i recursos: els d’atenció i acolliment d’urgència, centres d’acolliment i recuperació, centres d’intervenció especialitzada, pisos pont i pisos de suport, punts de trobada i un conjunt de prestacions econòmiques.

Aquests serveis són adreçats a dones víctimes d’agressions greus en el nucli familiar i també als seus fills o filles que formaven part de la llar en el moment de les agressions. Des dels serveis adreçats a les dones víctimes d’agressions es treballa de manera coordinada amb altres professionals implicats en la tasca que es duu a terme amb les dones i els infants: cossos policials, jutges, col·legis d’advocats o serveis sanitaris. Molts cops els cossos policials o la fiscalia del jutjat on les dones denuncien els maltractaments fan de pont entre les dones i els serveis socials d’atenció primària per tal que puguin accedir a aquests recursos.

Els centres d’acollida d’atenció a dones maltractades i els seus fills i filles són serveis residencials que supleixen de manera temporal la llar familiar. S’adreça a les dones –amb els seus fills menors d’edat– que han patit una agressió greu en l’entorn familiar, i les acull per tal que puguin superar la situació d’angoixa en què es troben i mirar de donar als infants models educatius alternatius als que han viscut en la seva família.

A la casa d’acollida es treballa perquè les dones i els seus infants millorin el seu estat físic i psíquic. S’intenta que la dona recuperi la confiança en ella mateixa com a persona i com a mare, i pugui formar-se i accedir a un lloc de treball i a un habitatge dignes per gaudir d’una autonomia econòmica que asseguri el benestar dels seus infants.

L’atenció als infants a la casa d’acollida es presta directament a ells amb personal especialitzat, així com de manera indirecta a través de l’ajut i formació que reben les mares. Ara bé, dins la casa d’acollida són les mares les principals encarregades de l’atenció dels nens i les nenes. Encara que alguns centres tenen una llar d’infants pròpia, molt sovint les mares i els infants utilitzen els recursos i serveis del municipi on estan situats aquests centres.

Les estances a les cases d’acollida poden durar fins a sis mesos, o més segons el procés evolutiu de cada nucli familiar format per les dones i els seus infants. Un cop passa aquest període, l’equip de professionals de la casa d’acollida pot valorar que tant la mare com els infants estan preparats per reintegrar-se a la societat, o bé que el procés encara no ha finalitzat i és convenient utilitzar un recurs intermedi, com és el cas dels pisos de suport.

Els pisos de suport són habitatges que ofereixen la substitució de la llar, amb caràcter temporal, a dones i infants, amb l’objectiu de facilitar la integració sociolaboral de les dones que han sofert agressions en l’entorn familiar i que han passat prèviament per una casa d’acollida.

També formen part dels serveis socials adreçats a infants i les seves famílies els relacionats amb els processos d’adopció, dels quals podem esmentar el Servei de Suport a l’Adopció Internacional, que es presta a través de les entitats col·laboradores de l’adopció internacional (ECAI) i el Servei d’Atenció Postadoptiva.

El Servei d’Atenció Postadoptiva és un servei públic i gratuït d’assessorament i orientació psicològica i educativa per a les famílies adoptives o les persones adoptades que necessitin suport i orientació per fer front a les necessitats que planteja la criança i l’educació dels fills i filles, així com la relació entre aquests i els pares al llarg del seu procés evolutiu. També fa assessorament a escoles i professionals que estan en contacte amb famílies adoptives.

Altres serveis penitenciaris en presons de dones són les unitats de mares amb fills i la unitat Àgora, que depenen del Departament de Justícia. Les unitats de mares amb fills menors de 3 anys permeten establir la vinculació mare-fill i acompanyar i orientar les mares que compleixen condemna. Tenen una llar d’infants on solen assistir els infants a partir dels 4 mesos d’edat, tot i que a partir de l’any de vida es facilita que l’infant assisteixi a una llar d’infants externa al centre.

Serveis i recursos de l’àmbit sanitari

A més de l’atenció que presten els pediatres i infermers dels equips d’atenció primària de salut en els centres d’assistència primària de la xarxa sanitària i dels centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ), podem esmentar les aules hospitalàries (un servei formal que depèn del Departament d’Ensenyament), els serveis d’animació hospitalària i els serveis d’atenció domiciliària.

Els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ), formats per equips multidisciplinaris (psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, personal d’infermeria, entre d’altres) són serveis sanitaris que atenen infants que pateixen alguna mena de trastorn o problema psicopatològic, diagnosticat o en curs de diagnosi, així com diferents situacions de crisi. Col·laboren de forma estreta amb la resta de professionals que intervenen en l’educació dels infants, ja siguin professionals de l’àmbit d’educació formal com professionals de l’àmbit d’educació no formal. S’hi accedeix per derivació dels pediatres del CAP o des dels EAP (Equips d’Atenció Psicopedagògica) de la zona. Estan repartits per tot el territori català i l’any 2008 hi havia 70 centres.

L’escola hospitalària és un servei dins l’hospital que pretén oferir una atenció integral a l’infant hospitalitzat: ajudar-lo a canalitzar les angoixes, a expressar-se, a afavorir el seu procés de desenvolupament i aprenentatge. Hi trobem les aules hospitalàries, un servei d’atenció educativa a nens i nenes ingressats en centres sanitaris a causa d’una malaltia de llarga durada. El seu objectiu és fomentar el desenvolupament integral dels infants per facilitar-los la reincorporació a l’escola un cop hagin rebut l’alta mèdica i evitar que el procés escolar s’interrompi a causa d’una malaltia llarga, crònica o greu.

Els mestres que presten aquest servei elaboren programes d’atenció individualitzada per a cada un dels alumnes, tenint en compte les seves competències escolars i les seves característiques mèdiques i psicològiques. També hi ha projectes d’animació amb pallassos o revistes o programes de ràdio per als infants enllitats que no poden anar a l’espai de joc o a l’aula de l’hospital, i altres programes d’atenció domiciliària per als infants malalts que romanen a casa.

Les aules hospitalàries tenen com a finalitat garantir la continuïtat educativa i emocional dels infants durant la seva hospitalització. Els seus objectius principals són:

• Assegurar la continuïtat del procés educatiu per evitar l’endarreriment escolar.
• Coordinar els professionals implicats (centre d’origen, aula hospitalària i, si cal, suport domiciliari).
• Oferir una atenció integral —pedagògica, psicològica i de temps lliure— per millorar el benestar de l’infant.
• Afavorir la integració socioafectiva dins l’hospital i fomentar relacions positives amb altres infants.
• Acompanyar les famílies, oferint orientació i suport emocional davant la malaltia.
• Fer l’estada hospitalària més agradable, amb activitats lúdiques, educatives i culturals.
• Mantenir el contacte amb l’exterior (família, amics i escola) i aprofitar les noves tecnologies per comunicar-se.
• Facilitar la reincorporació escolar i ajudar en els tràmits administratius i de beques.

En conjunt, aquestes aules busquen garantir el dret a l’educació i al benestar integral dels infants, fins i tot en situacions de malaltia.

La metodologia de les aules hospitalàries es fonamenta en dos eixos essencials: el joc i la individualització. Aquests principis permeten adaptar l’acció educativa a la diversitat d’edats, necessitats i circumstàncies dels infants hospitalitzats, garantint una atenció flexible i personalitzada.

Adaptació segons la durada de l’estada Segons la durada de l’estada la durada varia:

• Estades curtes o mitjanes (fins a 2-3 setmanes): es prioritza el suport pedagògic i emocional a l’infant i a la seva família, evitant l’endarreriment escolar i reduint l’impacte emocional de l’hospitalització.
• Estades llargues (superiors a 30 dies): l’aula hospitalària actua com un pont de comunicació i cooperació entre l’hospital, la família i l’escola d’origen, garantint la continuïtat educativa i social.

Activitats i recursos

Les activitats combinen aspectes curriculars amb propostes lúdiques i culturals, per mantenir la motivació i el plaer d’aprendre:

• Tallers creatius i jocs simbòlics.
• Celebracions d’aniversaris i festes populars.
• Activitats d’animació i expressió artística.
• Ús intensiu de les TIC per facilitar la comunicació i l’accés al coneixement.

Els recursos educatius són similars als d’una aula ordinària, però amb un enfocament més flexible, emocional i inclusiu.

Pel que fa a la coordinació i seguiment cada infant disposa d’un pla de treball individualitzat, adaptat a la seva situació personal i mèdica, que conclou amb un informe d’avaluació final. Quan rep l’alta hospitalària, pot rebre atenció educativa domiciliària fins a la seva reincorporació a l’escola ordinària.

L’equip docent de l’aula hospitalària treballa de manera coordinada amb:

• Professionals sanitaris (metges, infermeres, psicòlegs…).
• Famílies i tutors.
• Voluntariat i associacions de suport.
• Centres educatius d’origen de l’alumnat.

Aquesta col·laboració assegura una atenció integral, on es combina l’educació amb el benestar emocional i social dels infants hospitalitzats.

Pel que fa als serveis d’animació hospitalària, alguns hospitals tenen un servei exclusiu d’animació infantil (que depèn del servei de pediatria o de l’aula hospitalària) i en altres aquest servei s’inclou dins el programa d’animació general i depèn de l’administració de l’hospital.

L’animació hospitalària és un servei que incideix directament en l’ocupació del temps d’oci o el temps lliure dels infants i els familiars que en tenen cura durant l’estada hospitalària. Els infants hospitalitzats senten por, angoixes, temors davant la malaltia i també pel desconeixement de la situació. A més han de viure en un entorn nou que no coneixen i tenen temps en què no poden fer res, o no poden fer el que volen, o no saben què fer. Les famílies també pateixen aquesta situació, i per això els animadors pretenen estimular la iniciativa i la participació dels infants i dels familiars en la vida de l’hospital.

Moltes activitats es coordinen amb l’aula hospitalària en el cas dels menors de 3 a 16 anys. Les més habituals són les que es mostren a la figura.

Els espais familiars

Els anomenats espais familiars o altres serveis d’atenció maternal adreçats a l’infant petit i a les mares, o a les famílies, tenen un caràcter més socioeducatiu, atès que ofereixen un espai de relació i trobada dels infants i els adults on poden jugar plegats amb la presència i l’estímul de professionals.

Els espais familiars de la petita infància (EFPI), com s’anomenen molts d’aquests serveis, tenen com a objectius comuns, més enllà de les particularitats pròpies de cadascun, oferir als infants de 0 a 3 anys un espai educatiu, de joc i de relació que estimuli el seu desenvolupament i on les famílies puguin compartir les experiències de maternitat i paternitat, trobar suport, informació i orientació en la criança i educació de les criatures. Els coordinen professionals especialitzats en educació infantil i intervenció en famílies.

Cal promoure els serveis no escolars d’atenció als infants menors de 3 anys i les famílies com són els grups de mares i pares de nadons, els grups de joc o els espais familiars de petita infància, on els infants van acompanyats d’un adult:

Serveis d’atenció precoç

Els serveis d’atenció precoç que es presten als centres de desenvolupament i atenció precoç (CDIAP) s’encarreguen de detectar i tractar infants amb necessitats educatives especials o específiques (NEE) que presenten trastorns o retards en el seu desenvolupament, tant a causa de discapacitats com per altres causes. Atenen infants des del naixement fins als sis anys i a les famílies, de manera coordinada amb altres serveis sanitaris, socials i educatius.

Altres serveis i modalitats d’atenció

Sense esgotar totes les tipologies, podem destacar altres serveis com el suport a l’educació infantil en el medi rural.

En les darreres dècades han sorgit noves modalitats d’atenció, o s’han recuperat formes tradicionals, com les guarderies d’empresa o les mares de dia, figures que, tot i semblar innovadores, tenen una llarga història.

Aquesta diversitat de serveis fa difícil una classificació estricta segons el seu àmbit (formal o no formal) o la seva funció (educativa, assistencial o de lleure).

Per exemple, molts centres oberts combinen la intervenció social amb activitats educatives i de lleure, i nombroses activitats extraescolars es duen a terme dins dels propis centres escolars.

La qualitat dels serveis d’atenció a la infància

En els darrers vint-i-cinc anys, el debat sobre la qualitat dels serveis d’atenció a la infància ha esdevingut central.

Ja no n’hi ha prou amb garantir una oferta suficient, sinó que cal assegurar que els serveis compleixin estàndards de qualitat educativa, ètica i social.

La Comissió Europea va crear el 1986 la Xarxa d’Atenció a la Infància, coordinada per Peter Moss, que ha publicat diversos informes sobre aquest tema.

En l’estudi Qualitat en els Serveis per a la Infància (1996), aquesta xarxa va definir 40 indicadors de qualitat agrupats en blocs com:

• Accés i equitat.
• Entorn i condicions materials.
• Activitats d’aprenentatge.
• Relacions i clima emocional.
• Opinió de les famílies i la comunitat.
• Valoració de la diversitat i inclusió.
• Avaluació i seguiment dels infants.
• Coherència i ètica professional.

Aquesta eina ha estat fonamental per avaluar i millorar els serveis d’atenció a la petita infància arreu d’Europa, contribuint a establir models més inclusius, participatius i centrats en el benestar infantil.