Trastorns mentals

L’ansietat és una reacció freqüent de tipus emocional que es caracteritza per un sentiment de gran aprensió (preocupació o temor envers el que ha de venir) que apareix quan l’individu percep un perill potencial o una pèrdua de control sobre l’entorn.

A diferència de l’estrès, però, on es pot objectivar clarament un estressor, en l’ansietat l’estressor és subjectiu, es tracta d’una reacció emocional que es desencadena a partir d’una percepció de perill.

Normalment no es tracta d’una emoció nociva, sinó que ens ajuda a activar el cos i la ment i a augmentar les nostres possibilitats d’èxit davant de determinades situacions que representen un repte: un examen, una presentació en públic, un encàrrec de feina, etc.

És normal que determinades situacions ens generin una reacció d’ansietat, i això no és dolent; el problema es produeix quan aquesta ansietat és desproporcionada, es prolonga en el temps i interfereix en el nostre dia a dia. Aleshores parlem de trastorns per ansietat.

Tot i que s’han descrit diferents tipus de trastorns d’ansietat, cadascun amb una sèrie de característiques pròpies, tots ells comparteixen en algun moment les manifestacions físiques i psíquiques típiques de l’ansietat:

• sensació de nerviosisme
• intranquil·litat
• por
• pànic
• palpitacions
• sensació de falta d’alè
• tensió muscular, tremolor o adormiment de les mans o els peus
• augment de la sudoració
• sensació de boca seca
• nàusees, mareig

Cal dir, però, que no tothom experimenta tots els símptomes ni els percep de la mateixa manera; l’ansietat té un component subjectiu que la converteix en una experiència única per a cada individu.

A continuació es descriuen les característiques principals dels trastorns d’ansietat més freqüents:

• Atac de pànic: també conegut com a crisi d’ansietat o d’angoixa. L’atac de pànic no es considera un trastorn mental per si mateix, sinó que pot produir-se en el context de qualsevol trastorn d’ansietat. Consisteix en l’aparició sobtada d’una sensació de por o de malestar intens, que arriba a la seva màxima expressió en pocs minuts i que es caracteritza per la presència d’almenys quatre dels símptomes següents: palpitacions, sudoració, tremolor, sensació de dificultat per respirar o d’asfíxia, dolor o molèstia al pit, nàusees o malestar abdominal, sensació de mareig o desmai, esgarrifances o sensació de calor, parestèsies, sensació d’irrealitat o de despersonalització, por de perdre el control o de tornar-se boig, por de morir. Sovint els atacs es produeixen a partir d’un estat previ d’ansietat, però també es poden desencadenar de manera inesperada en situacions en què l’individu està tranquil, fins i tot dormint.
• Trastorn d’ansietat generalitzada: es caracteritza per la presència d’un nivell d’ansietat excessiu durant un període de temps prolongat. A part de la sensació de preocupació excessiva i constant per coses quotidianes, aquest trastorn es caracteritza per la presència durant almenys sis mesos de tres o més dels símptomes següents: nerviosisme o inquietud, cansament superior a l’habitual, dificultat per concentrar-se, irritabilitat, tensió o dolors musculars, dificultat per dormir.

• Trastorn de pànic: el criteri principal per diagnosticar aquest trastorn és l’aparició d’atacs de pànic imprevistos de manera recurrent. La persona afectada se sent preocupada durant llargs períodes de temps davant la perspectiva de patir un altre atac, fins al punt d’evitar certs llocs o situacions que pensa que poden precipitar-ne un de nou.
• Trastorn d’ansietat social: també conegut com a fòbia social, consisteix en l’existència de por o ansietat intensa en les situacions socials en què l’individu percep que està exposat al possible examen per part d’altres persones, fins al punt que acaba evitant les situacions socials o patint uns nivells molt elevats d’ansietat si es veu obligat a participar-hi, podent tenir fins i tot crisis d’ansietat. Les persones afectades se senten intensament incòmodes davant la perspectiva de ser observades (mentre parlen o mengen, per exemple) o jutjades, tement fins i tot mostrar la seva ansietat d’una forma que les faci sentir avergonyides o humiliades.

• Agorafòbia: existència de por o ansietat intensa envers determinades situacions en què l’individu percep que seria difícil escapar-se o rebre ajuda en cas d’aparició dels símptomes de l’ansietat. Exemples d’aquestes situacions serien anar dins d’un mitjà de transport (cotxe, autobús, tren, vaixell, avió), trobar-se enmig espais oberts (ponts, aparcaments) o tancats (botigues, cinemes, teatres), estar sol enmig d’una multitud o fent una cua amb molta gent. En casos greus d’agorafòbia, l’individu no se sent capaç de sortir de casa. Les situacions agorafòbiques són evitades activament o bé són afrontades amb un alt nivell d’ansietat.
• Fòbia específica: presència de por o ansietat desproporcionada davant d’una situació o un objecte concret, com per exemple alguns animals (aranyes, serps, gossos), la sang, les injeccions, volar, les altures, les tempestes, els llocs tancats (ascensors), etc. Com en la resta de trastorns de tipus fòbic, la persona afectada evita l’exposició a l’objecte o la situació que provoquen la reacció d’ansietat.
• Trastorn hipocondríac: també anomenat trastorn d’ansietat per malaltia, es caracteritza per una preocupació excessiva davant la possibilitat de contraure una malaltia greu. Les persones hipocondríaques mostren una preocupació excessiva per la seva salut, de manera que senten la necessitat de comprovar repetidament si el seu cos mostra signes de malaltia. Algunes persones es converteixen en visitants habituals d’hospitals i centres mèdics, als quals acudeixen amb tot tipus de queixes, demanant que se’ls facin tot de proves i procediments per descartar possibles malalties. En altres casos, però, la persona afectada evita qualsevol visita a un centre sanitari per por que les seves sospites de patir una malaltia greu es vegin confirmades.
• Trastorn obsessivocompulsiu (TOC): la persona afectada per aquest trastorn experimenta una ansietat intensa com a resultat de l’aparició de pensaments obsessius (obsessions) i/o de conductes compulsives (compulsions). Les obsessions es defineixen com a pensaments o imatges recurrents, irracionals i persistents (contaminar-se quan toquen qualsevol objecte de l’entorn, haver deixat una porta mal tancada, pensar que podries fer mal o matar una persona estimada), que es presenten de manera intrusiva i no desitjada i que generen una gran ansietat en la persona que els pateix, que intenta sense èxit ignorar-los o suprimir-los de la seva ment. Les compulsions són conductes (rentar-se les mans, ordenar, comprovar les coses) o actes mentals (resar, comptar, repetir paraules en silenci) que la persona ha de fer repetidament per disminuir l’ansietat. Sovint, però no sempre, les compulsions estan relacionades amb les obsessions. Així, per exemple, podem trobar un individu que davant l’obsessió que s’ha contaminat perquè ha tocat el pom d’una porta, sent la compulsió de rentar-se les mans diverses vegades, sovint seguint una determinada seqüència d’accions, com si es tractés d’un ritual.

• Trastorn per estrès postraumàtic (TEPT): apareix com a conseqüència d’haver viscut una experiència traumàtica (víctimes o testimonis d’agressions, accidents, catàstrofes, etc.). Les persones afectades reviuen la situació traumàtica en contra de la seva voluntat amb reaccions intenses d’ansietat.

La depressió i el trastorn bipolar són dos trastorns mentals que comparteixen alguns símptomes.

La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim que es caracteritza sobretot per la presència d’un sentiment persistent de tristesa i per una pèrdua progressiva d’interès envers un mateix i l’entorn. La persona afectada perd progressivament l’interès pel seu aspecte físic, per la feina, pels problemes de les persones més properes o per qualsevol tipus d’activitat, fins i tot aquelles que abans li agradaven. En la majoria de casos, els símptomes de la depressió són suficientment severs per interferir de manera notable en les activitats diàries de la persona afectada, en tots els àmbits (casa, feina, escola, relacions i activitats socials).

Segons el DSM-5, la depressió pot incloure els símptomes següents:

• Sentiment de tristesa, ganes de plorar, sensació de buidor o desesperació.
• Pèrdua d’interès o de plaer per gairebé totes les activitats, fins i tot aquelles que abans agradaven.
• Sensació de cansament i falta d’energia: qualsevol tasca, per petita que sigui, requereix un esforç extraordinari.
• Augment o disminució de la gana (amb els corresponents canvis de pes).
• Alteracions del son (insomni o hipersòmnia).
• Agitació o alentiment psicomotor.
• Sentiment d’inutilitat o culpabilitat.
• Dificultat per pensar, concentrar-se, prendre decisions i recordar coses.
• Pensaments recurrents de mort, idees suïcides.

Les preocupacions constants que experimenten les persones deprimides sovint deriven en quadres d’ansietat, responsables de l’aparició d’una sèrie de manifestacions físiques que resulten molt molestes per a la persona afectada, fins al punt que a vegades es converteixen en la queixa principal del pacient (mal d’esquena, mal de cap, palpitacions, molèsties abdominals, etc.).

La depressió en les persones d’edat avançada es presenta sovint de manera atípica, a través de símptomes que poden passar fàcilment desapercebuts i que sovint no són tinguts en compte perquè s’interpreten com a manifestacions pròpies de l’envelliment. D’aquesta manera, podem trobar persones grans en què la depressió es manifesti principalment en forma de problemes de memòria, canvis de personalitat, dolors a diverses parts del cos o no voler sortir de casa ni fer coses noves. Cal estar atents a aquests senyals en una persona gran, i en cas de sospita se l’ha d’animar a demanar ajuda professional.

Les persones afectades pel trastorn bipolar experimenten canvis extrems de l’estat d’ànim, i poden patir tant episodis de gran eufòria i exaltació, anomenats episodis maníacs, com episodis caracteritzats per una gran tristesa i desesperació, coneguts com a episodis depressius.

Tant els episodis de mania com els de depressió poden durar setmanes i, si no es tracten, poden interferir de manera important en la vida diària de la persona afectada. Alguns pacients experimenten episodis de mania o de depressió de manera molt esporàdica, amb períodes llargs en què l’estat d’ànim podria qualificar-se de normal, mentre que d’altres alternen episodis de mania i de depressió diverses vegades en un mateix any.

Vegem quins símptomes es poden observar en un episodi maníac:

• Sensació de felicitat i optimisme exagerats.
• Nerviosisme, agitació i irritabilitat.
• Hiperactivitat (la persona se sent plena d’energia i augmenta el seu nivell d’activitat a nivell laboral, social i sexual).
• Disminució de la necessitat de dormir (per exemple, se senten descansats després de dormir només tres hores).
• Augment de l’autoestima, sentiments de grandesa.
• La persona està més xerraire i parla més ràpidament del que és habitual.
• Sensació de fuga d’idees, com si els pensaments anessin a gran velocitat.
• Facilitat de distracció.
• Participació excessiva en activitats que tenen moltes possibilitats de tenir conseqüències negatives (compres desenfrenades, inversions imprudents…).
• Alguns pacients arriben a experimentar símptomes psicòtics (al·lucinacions, deliris).

L’esquizofrènia és un trastorn mental greu que afecta el pensament, la percepció, les emocions i la conducta. Forma part dels anomenats trastorns psicòtics, que són aquells en què els pacients en algun moment perden el contacte amb la realitat.

Els símptomes més freqüents de l’esquizofrènia són:

• Símptomes positius: s’inclouen en aquest grup comportaments o característiques noves que mostra l’individu i que generalment no s’observen en persones sanes:
  • Al·lucinacions: són percepcions que es produeixen en absència de cap estímul real. La persona afectada veu o sent coses que no són reals, que s’originen a l’interior de la seva pròpia ment i que, tot i que són percebudes com a reals, no ho són. Les al·lucinacions poden afectar qualsevol dels sentits, i, per tant, poden ser auditives, visuals, tàctils, olfactives o gustatives. Les més freqüents, però, són les al·lucinacions auditives, en les quals la persona sent veus que li parlen, li donen ordres, comenten el que fa o fins i tot l’insulten.
  • Deliris o idees delirants: són creences falses que no es basen en la realitat. La persona pot creure, per exemple, que quan és a casa l’espien a través de càmeres ocultes, que ha estat escollida per a alguna missió important, que les persones del seu voltant li volen fer mal o que tothom l’observa i parla d’ell, fins i tot des dels mitjans de comunicació.
  • Alteracions de la conducta: el pacient pot mostrar un comportament extravagant o no adequat, a vegades agressiu, que pot estar influït pel contingut de les al·lucinacions i els deliris.
  • Desorganització del pensament i la parla: pot aparèixer confusió i desorganització del pensament, de manera que la persona afectada pot tenir dificultats a l’hora d’associar les idees, passant d’un tema a un altre sense connexió o donant respostes incoherents a les preguntes que se li fan.
  • Trastorns del moviment: el pacient pot mostrar alteracions motores en forma de moviments agitats, repetitius o anormals.
  • Alteracions cognitives: es poden produir alteracions de l’atenció, la concentració i la memòria. * Símptomes negatius: sota aquesta denominació s’hi inclouen símptomes que indiquen la disminució o l’absència de determinades conductes considerades normals:
  • Disminució dels sentiments d’afecte cap a altres persones.
  • Disminució o pèrdua de la capacitat per expressar les emocions (la persona parla amb un to monòton, sense canviar d’expressió facial i sense fer cap contacte visual).
  • Pèrdua d’interès i motivació envers les activitats quotidianes.
  • Disminució de la capacitat per sentir plaer (anhedonia).
  • Aïllament social.
  • Abandó de la higiene personal.

La majoria de pacients experimenten períodes en què es produeix un empitjorament dels símptomes, especialment els positius (episodis psicòtics aguts), i períodes en què la majoria dels símptomes gairebé desapareixen.

Els trastorns de l’espectre autista són trastorns del neurodesenvolupament que afecten la comunicació i el comportament. Tot i que es poden diagnosticar a qualsevol edat, les primeres manifestacions s’acostumen a detectar durant els dos primers anys de vida.

Cal tenir present que no hi ha dos individus amb el diagnòstic de TEA iguals i que hi ha una varietat enorme pel que fa a les manifestacions i al grau d’afectació. Podem trobar individus amb TEA amb altes capacitats i que no necessiten cap tipus d’ajuda, al costat d’altres que gairebé no parlen i que mostren un grau de discapacitat important.

En la següent llista es mostren algunes de les manifestacions que es poden observar en persones afectades per TEA:

• Contacte visual escàs o inexistent.
• Dificultats per expressar les pròpies emocions (poca o nul·la expressivitat facial) i per entendre el llenguatge corporal dels altres.
• Dificultat per ajustar el to, el ritme i el volum de la veu segons el missatge. A vegades s’expressen en un to monòton i tenen dificultats per copsar els matisos d’un missatge oral que es dedueixen a partir de petites modificacions en el to de la veu.
• Poca integració entre la comunicació verbal i no verbal (poden mostrar expressions facials, moviments i gestos que no es corresponen amb el que estan dient).
• Dificultats per iniciar o respondre a les interaccions socials.
• Dificultats per mantenir una conversa en dos sentits (poden parlar llargament d’un tema que els interessa molt sense donar oportunitat a l’altra persona d’intervenir, ni adonar-se de quan l’altre ha perdut l’interès).
• Dificultats per entendre el punt de vista d’una altra persona o per predir o comprendre les accions dels altres.
• Dificultats per processar els missatges orals (poden fer la falsa impressió de tenir problemes d’oïda). Per a moltes persones amb TEA, el llenguatge no és sempre la millor manera de comunicar-se, ja que les paraules són abstractes i poden tenir moltes interpretacions.

• Fer moviments repetitius amb els dits, les mans, els braços o tot el cos (estereotípies motrius).
• Jugar amb les joguines d’una manera inusual (alineant cotxes, per exemple).
• Mostrar un interès intens i perseverant cap a temes molt concrets i sovint poc habituals per a l’edat.
• Repetir paraules o frases (ecolàlia) que acaben de sentir o que van sentir fa temps. A vegades poden repetir frases que han sentit en un programa de televisió, al metro, en una cançó, etc.
• Necessitat de mantenir les rutines diàries, manifestant una gran angoixa davant dels canvis.
• Hiperreactivitat o hiporreactivitat davant certs estímuls sensorials (aparent indiferència al dolor o la temperatura, hipersensibilitat i aversió envers determinats sons o textures, olorar o tocar excessivament els objectes, fascinació envers determinades llums o moviments…). La hipersensibilitat sensorial fa que a moltes persones amb TEA els resulti molt difícil filtrar el soroll de fons durant una conversa, de tal manera que la presència simultània de sorolls de trànsit, música o altres persones parlant representa una interferència molt important que dificulta que puguin centrar la seva atenció en la conversa.
• A vegades les persones amb TEA poden tenir habilitats especials, i destacar de forma molt notable en àrees artístiques o de coneixement.

El terme demència és un terme general que s’utilitza quan es produeix un deteriorament greu de la capacitat mental que interfereix en la vida quotidiana. Engloba una àmplia varietat de símptomes associats al deteriorament de la memòria i altres habilitats del pensament, que tenen com a conseqüència la reducció de la capacitat d’un individu per dur a terme les seves activitats diàries.

En funció de la possibilitat de recuperació, les demències es poden classificar en:

• Demències reversibles: estan causades per condicions mèdiques sobre les quals es pot actuar, com traumatismes cranioencefàlics, tumors cerebrals, determinades infeccions, consum de drogues, alcohol o determinats fàrmacs i deficiències hormonals o vitamíniques. En aquests casos, el tractament de la causa pot millorar la demència i, fins i tot, es pot tornar a la normalitat cognitiva.
• Demències irreversibles: encara que modificables, en la majoria dels casos no es poden curar. La causa més habitual és la malaltia d’Alzheimer. Altres causes són les demències de tipus vascular i les provocades per altres malalties neurològiques degeneratives com la demència amb cossos de Lewy, la malaltia de Huntington o la malaltia de Parkinson.

En la malaltia d’Alzheimer es produeix una alteració de la personalitat i la conducta, així com una pèrdua gradual de la memòria i la capacitat d’aprendre, raonar, fer judicis, comunicar-se i dur a terme les activitats quotidianes.

Les causes i la progressió de la malaltia no són clares. Les darreres investigacions associen l’aparició de la malaltia a factors genètics, agents tòxics o ambientals. També es creu que hi poden intervenir malalties mentals, respostes inflamatòries o traumatismes cranials amb pèrdua de coneixement, que afavoririen de manera conjunta o aïllada el desenvolupament de la malaltia.

La malaltia d’Alzheimer es tracta de la forma més comuna de demència en les persones grans, tot i que no tots els deterioraments de les capacitats mentals relacionats amb l’edat evolucionaran cap a aquesta malaltia. L’envelliment de la població comporta un augment de les persones afectades.

S’han diferenciat tres fases en l’evolució de la malaltia d’Alzheimer:

1. Fase lleu: les persones afectades tenen oblits freqüents dels records més recents, presenten signes d’irritabilitat i cert grau de depressió. A poc a poc s’accentua la pèrdua de memòria juntament amb la manca de percepció dels propis dèficits. En les persones més joves apareixen dificultats per desenvolupar-se normalment en el lloc de treball.
2. Fase moderada: a la pèrdua de memòria s’hi afegeix la confusió de llocs i dates i la pèrdua de vocabulari. També són importants les constants repeticions de la mateixa pregunta o acció, així com l’aparició de problemes a l’hora d’identificar objectes comuns, persones conegudes, colors, sons o olors. Sovint els pacients tenen dificultats per utilitzar objectes d’ús quotidià. S’observen alteracions en el comportament de l’individu i es poden produir casos d’agitació, inquietud, nerviosisme, depressió, irritabilitat, agressivitat, pensaments delirants i al·lucinacions.
3. Fase greu: es produeix un deteriorament important de la persona afectada, que es torna totalment dependent pel que fa a la seva cura personal (alimentació, higiene i vestir). Perd la capacitat per parlar, entendre, caminar i, progressivament, pot acabar adoptant una posició fetal. També és freqüent que pateixin d’incontinència urinària i fecal. A més, pot arribar a no reconèixer alguns dels seus familiars més propers i patir crisis epilèptiques. La mort sol ser a causa d’infeccions respiratòries, embolismes pulmonars o sèpsies urinàries.