Desenvolupament de la personalitat

Si sabem com utilitzar-la, la psicologia ens pot ajudar en la comprensió de nosaltres mateixos i dels altres, i aplicada conjuntament amb altres ciències (fisiologia, filosofia i sociologia) pot ajudar a millorar la salut i el benestar de les persones.

Els processos mentals, també anomenats processos cognitius, es podrien definir com el conjunt de processos que permeten a la nostra ment captar, codificar, emmagatzemar i treballar amb la informació provinent tant de l’exterior com de l’interior. Tots aquests processos ens ajuden a adaptar-nos al nostre entorn i influeixen en el nostre comportament.

Les emocions són alteracions de l’estat d’ànim que experimentem, generalment intenses i passatgeres, provocades per estímuls externs o pel mateix pensament. Les emocions poden ser agradables o desagradables i van acompanyades de canvis orgànics més o menys visibles.

Ekman va arribar a la conclusió que l’expressió facial de les emocions no estava determinada per una cultura concreta, sinó que tenia un origen biològic i, per tant, era universal per a tota l’espècie humana, almenys pel que fa a les emocions bàsiques.

Les respostes emocionals estan formades per tres components:

• Component fisiològic: durant una resposta emocional es produeix l’activació tant del sistema nerviós autònom com del sistema endocrí, alliberant-se una sèrie de neurotransmissors i hormones que tenen com a objectiu l’activació i la preparació física de l’organisme, de cara a poder donar una resposta ràpida a l’estímul que ha desencadenat l’emoció. Aquest component fisiològic és fàcilment detectable quan experimentem por, per exemple: el cor i la respiració s’acceleren, les pupil·les es dilaten, la secreció de saliva disminueix i s’asseca la boca, la musculatura es tensa, augmenta la glucosa en sang, etc. Les llàgrimes, per exemple, no són res més que una resposta fisiològica a un estat emocional.
• Component expressiu o conductual: les emocions es manifesten a través d’expressions facials, moviments corporals, emissió de sons, canvis d’entonació i intensitat de la veu, conductes d’aproximació o evitació, etc. Aquest component està molt influenciat per factors socioculturals i educatius que poden modular l’expressió de les emocions.
• Component cognitiu: inclou els pensaments conscients que es generen en la nostra ment a partir d’una reacció emocional. O dit d’una altra manera, és la reflexió que fem sobre com ens sentim després d’experimentar una reacció emocional. Aquest component cognitiu de les emocions és el que coneixem com a sentiments.

La conducta humana són les diferents accions (motores, cognitives i emocionals) que posem en marxa a la nostra vida diària.

Les persones en tot moment, d’una manera o altra, duem a terme una conducta. Per exemple, encara que estem callats, pensant, observant, resolent un problema mentalment, etc., ens estem comportant d’alguna manera. La manca de conducta no existeix; aquest terme es refereix tant a allò que fem, com a allò que pensem i sentim.

En psicologia, la conducta és molt important, ja que ens dona molta informació sobre la persona i ens permet actuar sobre els diferents estímuls que poden desencadenar la conducta i les seves conseqüències.

La personalitat és un conjunt de trets o qualitats característiques, relativament estables al llarg del temps i consistents (no varien d’una situació a una altra), que ens permeten en certa manera predir la conducta o comportament d’un individu.

Dit d’una manera més senzilla, la personalitat es podria definir com la forma característica i habitual que té una persona de pensar, sentir i comportar-se.

Actualment s’accepta que una part de la personalitat està determinada per l’herència genètica, mentre que una altra part es va desenvolupant al llarg de la vida segons l’ambient en el qual ens movem i les circumstàncies que ens envolten. La personalitat tindria, doncs, una part innata i una part adquirida.

El temperament és la part de la personalitat que està determinada per l’herència genètica i per tant està present des del naixement i no és modificable.

Per entendre-ho, pensem per exemple en aspectes innats d’un individu, com poden ser el funcionament particular del seu sistema nerviós, del seu sistema endocrí (hormones) o el seu nivell d’alerta cerebral, aspectes que tindran una gran influència en la seva personalitat. Així, per exemple, les persones amb hiperreactivitat del sistema nerviós simpàtic tindran tendència a l’ansietat. L’herència genètica condiciona per exemple la nostra tendència general a ser més agressius, més tranquils o més alegres.

Si considerem el temperament com la matèria primera de què està formada la personalitat, el caràcter seria el resultat de la interacció entre aquesta matèria primera i l’entorn. És, doncs, la part de la personalitat que es va modelant a partir de les experiències que vivim, la influència de les persones que ens envolten i la cultura on vivim i l’educació que rebem. El caràcter és, per tant, adquirit, modificable i educable.

La personalitat és, doncs, un concepte més ampli, que engloba el temperament i el caràcter, i també el comportament.

Diversos autors han intentat definir diferents tipus de personalitat segons quins siguin els trets predominants en un individu determinat. Existeix un model força útil conegut com a model dels cinc grans (figura), creat per dos psicòlegs nord americans, Robert McRae i Paul Costa, que examina l’estructura de la personalitat a partir de cinc elements o trets.

Font: Wikimedia Commons

Aquests grans trets s’anomenen factors principals, i cadascun d’ells està constituït per un conjunt de trets de personalitat més específics:

• Factor O (openness): obertura a l’experiència. Representa la major o menor tendència d’una persona a buscar noves experiències personals i a pensar en el futur d’una manera creativa. Les persones molt obertes a l’experiència són imaginatives, aprecien l’art i l’estètica, tenen curiositat intel·lectual i se senten còmodes amb l’aventura i la varietat. Les persones amb una baixa obertura, en canvi, tenen interessos més convencionals, gaudeixen de les coses senzilles, solen considerar les ciències o l’art com a disciplines poc pràctiques, prefereixen la familiaritat abans que la novetat i són més moderades i aferrades a les tradicions.
• Factor C (consciousness): responsabilitat. Les persones amb alta puntuació en aquest factor són organitzades, amb capacitat de concentració, acaben les seves tasques i reflexionen abans de prendre una decisió. Aquest tret de personalitat s’associa amb una major probabilitat d’èxit tant a nivell acadèmic com professional. En el costat oposat hi trobaríem persones més despreocupades i espontànies.
• Factor E (extraversion): extraversió. Les persones molt extravertides són sociables i xerraires, es mostren obertes amb els altres i on millor canalitzen la seva energia és en contextos socials. Les persones introvertides, en canvi, són reservades i prefereixen fer activitats que no impliquin tenir contacte amb gaire gent, fet que no significa que siguin menys felices. Són persones més reflexives que les extravertides i amb menys tendència a l’acció. Sovint es confon la introversió amb la timidesa, tot i que són conceptes ben diferents. La timidesa implica una certa por o ansietat davant de les interaccions socials o, en casos extrems, una incapacitat per funcionar socialment. Una persona introvertida pot no ser gens tímida i mostrar-se animada com el que més en una festa amb amics, però si pot triar sempre prefereix les activitats amb menys gent.
• Factor A (agreeableness): amabilitat. Indica la major o menor capacitat d’una persona per mostrar-se respectuosa, tolerant i tranquil·la. La persona amable és aquella que confia en l’honestedat dels altres individus, té vocació d’ajudar i assistir a qui ho necessiti, es mostra humil i senzilla i és empàtica. En l’extrem contrari hi trobaríem persones més fredes i desconfiades, poc donades a cooperar.
• Factor N (neuroticism): neuroticisme. Aquest tret de personalitat indica la major o menor estabilitat emocional d’un individu, la seva capacitat d’afrontar amb tranquil·litat les situacions complicades de la vida. Les persones amb un neuroticisme elevat tenen tendència a l’ansietat, a preocupar-se i a posar-se nervioses en situacions no especialment estressants. Acostumen a sentir-se indecises, amb poca confiança en elles mateixes, gran sensibilitat a les crítiques i tendència a l’obsessió. En el costat oposat hi trobem persones capaces de gestionar situacions de crisi de forma tranquil·la, sense reaccions emocionals intenses.

Al llarg de la història de la psicologia han sorgit diferents escoles de pensament que han proposat teories molt diverses, a vegades fins i tot contradictòries, per intentar explicar el comportament humà i el desenvolupament de la personalitat dels individus.

Malgrat que totes aquestes teories o models psicològics tenen limitacions, són extremament útils perquè cadascuna ha aportat el seu granet de sorra a l’hora d’ajudar-nos a entendre el comportament i la personalitat de les persones.

El coneixement d’aquestes teories per part dels professionals sanitaris pot ajudar a entendre el comportament i les motivacions dels pacients, la qual cosa permetrà proporcionar una atenció psicològica de major qualitat.

També conegut com a psicobiologia, el model biomèdic parteix de la base que el comportament de les persones està influenciat sobretot per la fisiologia. Segons aquest model, el comportament normal d’una persona es produeix quan el cos està en estat d’equilibri, mentre que el comportament anormal seria conseqüència d’alguna patologia orgànica.

Els avenços en el camp de la investigació biomèdica han permès relacionar alguns trastorns del comportament amb anomalies concretes del funcionament de l’organisme. A continuació n’exposem alguns exemples:

• Trastorns en els quals s’han detectat anomalies en els nivells de neurotransmissors presents a la sinapsi neuronal. Se sap, per exemple, que en l’esquizofrènia els nivells del neurotransmissor dopamina són anormalment elevats; la disminució dels nivells de serotonina, en canvi, sembla estar relacionada amb trastorns de l’estat d’ànim com la depressió. El tractament d’aquests trastorns inclou, entre altres estratègies, l’ús de medicaments que actuen precisament en la sinapsi neuronal, i que provoquen un augment o una disminució dels neurotransmissors alterats.
• Trastorns en els quals es produeixen canvis estructurals en el cervell, ja sigui després d’un traumatisme o a causa de malalties degeneratives, com la malaltia de Huntington o la malaltia d’Alzheimer.
• Trastorns deguts a l’excés o al dèficit en la secreció d’alguna hormona (trastorns endocrins), i que tenen repercussions no tan sols a nivell físic, sinó també psíquic. Seria el cas per exemple de l’hipotiroïdisme, que sovint va acompanyat de depressió. Els canvis hormonals sembla que també són un factor important en el desenvolupament de la depressió postpart.

El neuròleg austríac Sigmund Freud (1856-1939) va ser el primer a intentar donar una explicació psicològica del comportament humà, i ho va fer a través de la seva famosa teoria psicoanalítica. Freud es considera el pare de la psicoanàlisi, un mètode que té com a objectiu el tractament dels trastorns mentals, i que dona molta importància a l’anàlisi dels conflictes sexuals inconscients que s’originen ja des de la infantesa.

Segons el model desenvolupat per Freud, la personalitat està constituïda per tres components: l’allò, el superjò i el jo.

Vegem a continuació les característiques de cadascun d’ells:

• L’allò (id) opera en l’àrea inconscient de la ment i està format pels instints biològics o impulsos que l’individu intenta satisfer de forma inconscient seguint l’anomenat principi de plaer. Per exemple, si tens gana, l’instint et fa menjar; si algú et pega, l’instint t’impulsa a tornar-t’hi. Freud va anomenar aquests impulsos Eros i Thanatos. L’Eros, o instint de vida, impulsa els individus a sobreviure i per això regeix activitats com la respiració, l’alimentació o el sexe. El Thanatos, o instint de mort, està format per forces destructives, presents en tots els éssers vius. Si aquesta última energia es dirigeix cap als altres s’expressa en forma de conductes agressives i violentes. Freud creia que l’Eros és més poderós que el Thanatos, i facilita que les persones sobrevisquin en comptes d’autodestruir-se.
• El superjò (superego) és la part de la ment que ha internalitzat les normes morals de la societat en què vivim, i que ens fa diferenciar si una cosa està bé o malament. Es regeix pel principi de moralitat i ens empeny a tenir un comportament socialment acceptable. El superjò fa que ens sentim culpables si no seguim les normes. Seguint els exemples anteriors, si tens gana i estàs en una reunió de treball el superjò pensa que no està bé menjar en aquell moment, frenant l’instint de l’allò; si algú et pega, el superjò posa en qüestió el fet de tornar-s’hi.
• El jo (ego) opera tant en la part conscient de la ment com en la inconscient, i es regeix segons el principi de realitat. Es desenvolupa durant la infantesa i el seu objectiu és satisfer les demandes de l’allò però valorant la realitat, és a dir, tenint en compte les normes acceptades per la societat. El jo analitza una situació concreta i pren una decisió tenint en compte el que faria l’allò i el superjò. Seguint amb els mateixos exemples d’abans, si enmig d’una reunió tenim gana, decidim esperar que s’acabi; si ens peguen i tenim ganes de tornar-nos-hi, decidim demanar explicacions o fer una denúncia.

El conductisme és una escola de pensament que va sorgir als Estats Units a començaments del segle XX amb el propòsit d’estudiar el comportament humà d’una forma tan objectiva com fos possible, fent servir el mètode científic, en contraposició amb l’estudi de la ment, més subjectiu i poc científic, que havia estat fins a aquell moment el mètode psicològic imperant a Europa.

Així, si la conseqüència d’una determinada conducta és negativa, actuarà com si fos un càstig, de manera que disminuirà la probabilitat que aquella conducta es repeteixi. En canvi, si la conseqüència d’una conducta és positiva actuarà com un reforç d’aquella conducta, fent que augmenti la probabilitat que es repeteixi.

Existeixen tres teories que intenten explicar el commportament humà i el desenvolupament de la personalitat dels individus:

• La psicologia cognitiva
• La psicologia humanista
• Les teories sociològiques

La psicologia cognitiva o cognitivisme és la branca de la psicologia que estudia la cognició, és a dir, la capacitat que tenim d’obtenir informació del nostre entorn i d’interpretar-la.

La cognició és possible gràcies als anomenats processos cognitius, com la percepció, l’atenció, l’aprenentatge, la memòria, etc.

La psicologia cognitiva proposa que per canviar un comportament cal canviar primer el pensament, però hi ha estudis que demostren que això no és sempre així. En alguns casos, canviar primer el comportament facilita un canvi posterior de l’esquema mental.

A mitjan segle XX, enmig d’un context en què creixia la preocupació per l’alienació dels individus en una societat cada cop més massificada i industrialitzada, amb l’amenaça de fons d’una guerra nuclear, va sorgir als Estats Units un grup de psicòlegs interessats sobretot en les qualitats intrínsecament humanes dels individus, com l’altruisme, la llibertat de decidir, l’autoestima o l’autorealització, qualitats que ens distingeixen d’altres animals. Aquest moviment és el que coneixem com a psicologia humanista.

Carl Rogers (1902-1987) va ser un influent psicòleg estatunidenc que va proposar una visió més esperançada i humanista de l’ésser humà que la dels corrents psicològics anteriors.

Rogers creia en la bondat de l’ésser humà i creia també que cada persona conté dins seu el potencial per desenvolupar-se mentalment de manera saludable i creativa. La personalitat i el comportament serien per Rogers el resultat d’aquest procés de desenvolupament personal. El fracàs en la consecució del propi potencial estaria provocat per una combinació d’influències restrictives i distorsionadores causades per un entorn familiar, educatiu o social poc favorables.

Rogers va ser el creador de l’anomenada teràpia centrada en el client, a través de la qual el terapeuta intenta ajudar l’individu a acceptar-se i a entendre millor els seus sentiments, fent que pugui connectar amb els seus recursos interns de forma que pugui trobar el seu propi camí per seguir endavant cap a l’autorealització.

El psicòleg estatunidenc Abraham Maslow (1908-1970) és conegut sobretot per la seva teoria de les necessitats humanes. Com a humanista, de la mateixa manera que Rogers, creia en la bondat intrínseca de l’ésser humà i en el seu desig innat d’autorealitzar-se.

Segons Maslow, el comportament humà està motivat sobretot per l’objectiu de cobrir certes necessitats, que va agrupar en cinc nivells i va ordenar de manera jeràrquica segons la importància que tenen per al nostre benestar:

1. Necessitats fisiològiques: necessitat de respirar, beure aigua, menjar, dormir, sexe. Es tracta de necessitats vitals per a la supervivència.
2. Necessitats de seguretat: seguretat física, familiar, de salut, de feina, d’ingressos, etc. Tenir cobertes aquestes necessitats permet a l’individu tenir expectatives de futur.
3. Necessitats d’afiliació (amor o pertinença): necessitat de trobar parella, tenir una família, formar part d’una comunitat. Aquestes necessitats apareixen quan les persones busquen superar els sentiments de soledat i establir vincles afectius amb altres persones.
4. Necessitats de reconeixement: inclou la necessitat d’estima (respecte i reconeixement per part dels altres, fama, estatus, reputació, dignitat) i la d’autoestima (respecte cap a un mateix, autoconfiança, competència, independència).
5. Necessitats d’autorealització: necessitat de desenvolupar el propi potencial al màxim. Inclou també la necessitat de desenvolupar-se a nivell espiritual o moral, la necessitat de trobar una missió a la vida o la d’ajudar desinteressadament els altres.

Aquesta teoria s’acostuma a representar en forma de piràmide, amb les necessitats fisiològiques a la base i les necessitats d’autorealització al vèrtex superior d’una piràmide (figura).

Font: Viquipèdia.

Segons Maslow, a mesura que anem satisfent les necessitats més bàsiques anem desenvolupant necessitats superiors. D’aquesta manera, la necessitat d’autorealització, situada a la part més alta de la piràmide, apareix en els individus només si s’han pogut cobrir les necessitats anteriors.

Les teories sociològiques es dediquen a estudiar la influència de la societat en la conducta dels seus membres.

Aquests factors es coneixen com a determinants socials de la salut, i són les circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen.

Exemples de factors socials serien el tipus de sistema sanitari del lloc on vivim o el nostre estatus socioeconòmic. És evident que el fet de viure en un país on existeix un sistema sanitari públic d’accés universal i serveis socials fa que els individus que hi viuen tinguin un nivell de salut tant física com mental potencialment superior a individus que viuen en països on aquests serveis no hi són.