Operativa i càlculs comercials

Quan parlem de conceptes bàsics ens referim a aquells elements dels quals partirem per tal d’arribar al desenvolupament dels càlculs comercials bàsics. Conèixer la seva definició, aplicació, origen, motivació, etc., ens permetrà comprendre l’actuació de l’empresa i aplicar-los correctament en la pràctica comercial.

Aquests conceptes bàsics són:

• preu de venda
• despeses de venda
• benefici
• marge comercial
• despeses de compra
• preus de compra

El preu és la quantitat de diners que lliura el comprador al venedor a canvi d’una determinada quantitat d’un bé o servei. Per tant, per al venedor és la font d’ingressos i per al comprador, el cost de satisfer una necessitat.

L’empresa, tant si fabrica el bé com si només el comercialitza, haurà de fixar el preu del producte abans d’oferir-lo al consumidor. Per això quan l’empresa venedora li assigna un preu a un producte o servei, el que ha de pretendre és que arribi a ser atractiu per al comprador i rendible per al venedor.

L’empresa estudiarà en cada cas quina ha estat la inversió i els costos per fabricar o comercialitzar el producte o servei, quins competidors té, com són els consumidors que demanaran el producte o servei, com és la demanda del producte o servei, quins objectius vol aconseguir l’empresa, etc.

El que és clar és que l’opció de l’empresa pot ser oferir preus baixos per tal de vendre en grans quantitats o bé oferir productes amb preus elevats per diferenciar el producte i augmentar el benefici obtingut però, en tot cas, el consumidor també hi té alguna cosa a dir.

Allò que primer coneix el consumidor d’un producte o servei és el seu preu -moltes vegades sense haver-lo provat prèviament-, i depenent de la imatge o de la marca que té, del prestigi que pot proporcionar-li, de si és o no un producte o servei conegut, acceptarà el preu que l’empresa hagi fixat.

El principal objectiu de l’empresa a l’hora de fixar preus és obtenir un benefici que li permeti continuar l’activitat.

Quan una empresa ha de fixar el preu d’un producte o servei ho fa tenint en compte algun dels factors següents:

• El tipus de demanda del bé o servei: per a alguns productes, el preu que té defineix la quantitat que se’n vendrà, però altres productes es venen igual sigui quin sigui el seu preu.
• Els preus dels competidors: altres empreses que ofereixen el mateix bé o servei poden influir a l’hora d’establir quin és el preu del producte.
• Per línies de productes: per facilitar la venda de productes semblants.
• El cost de fabricar-lo o comprar-lo: totes les despeses i inversions necessàries per fabricar el producte o prestar el servei.

Els mètodes basats en la demanda o el mercat serveixen per adaptar el preu de venda dels productes de l’empresa a la quantitat demanada, que depèn, en aquest cas, del valor que li dóna el comprador i de les seves possibilitats econòmiques.

Això vol dir que un client no comprarà el bé o servei quan:

• no tingui prou diners per pagar-lo, i
• no estigui disposat a pagar-ne el preu que té, encara que tingui prou diners, sigui un preu alt o baix (de vegades els compradors no estan disposats a pagar poc). Senzillament, es tracta que el preu sigui adequat, tenint en compte el criteri del client.

Per això, quan l’empresa fixi el preu tenint en compte la demanda haurà de considerar els factors següents:

• El que un client pot considerar un “preu just”.
• Que per a determinats productes de luxe els preus hauran de ser alts o molt alts.
• Que per introduir un bé o un servei al mercat l’empresa podrà optar per:
  • preus alts per donar un prestigi al producte que es vol donar a conèixer, o
  • preus baixos per introduir el producte més ràpidament.
• Els preus psicològics: són els preus que s’estableixen tenint en compte allò que percep el client. Per exemple:
  • Els preus arrodonits se solen associar a preus de productes de gamma alta o sense rebaixar; en canvi, els preus senars o sense arrodonir a productes de gamma més baixa o a promocions. Oferir, per exemple, un determinat producte a 99,95 € enlloc de 100,00 € pot suposar que el client percebi una diferència important de preu quan, realment, només hi ha una diferència de 0,05 €. Els preus acabats en 5, 7 o 9 s’associen a preus de gamma baixa.
  • Posar preus tenint en compte les monedes disponibles. Això es té en compte en productes de baix preu. És més senzill posar un preu de 0,20 € que un de 0,18 €.
• Mostrar comparacions: donant el preu antic i el nou preu (abans 22,50 € i ara 21,90 €) o bé oferint promocions (pagui 2, emporti-se’n 3), etc.
• Preus diferencials: es tracta d’aplicar preus diferents al mateix producte o servei tenint en compte el client. En aquest cas es tenen en compte les característiques dels diferents mercats on es vendrà el producte: zona geogràfica, nivell de renda de la població, quantitat demanada, etc. Això es tradueix en acords o pactes directes entre venedor i comprador, o bé en descomptes o ofertes segons els barris o pobles on es comercialitza el producte, o també en l’oferta de preu més baix per més quantitat.

Els mètodes basats en la competència o els competidors es basen en els preus que tenen fixats els competidors de l’empresa. En aquest cas, doncs, l’empresa no té prou força per determinar el preu del seu producte si vol mantenir-se en el mercat.

Aquest mètode és habitual per a productes en mercats molt competitius, on hi ha molts productes semblants o que poden substituir el producte que ofereixi l’empresa.

En aquest cas, l’empresa podrà optar per fixar preus més elevats, similars o més baixos que els dels competidors.

Els preus competitius són els que es fixen en funció de la posició de l’empresa davant la competència. En el cas que l’empresa tingui una bona posició dins del mercat podrà oferir preus més elevats (i per tant amb molt marge comercial) sense perdre clients. En el cas que l’empresa no disposi d’un gran prestigi i, per tant, estigui mal posicionada en el mercat, haurà d’oferir productes a un preu menor per tal d’aconseguir clients.

En cada cas caldrà que l’empresa reforci altres aspectes com la qualitat, el prestigi o la imatge del producte.

Una altra possibilitat és fixar el preu tenint en compte la línia de productes, atès que una mateixa empresa produeix o comercialitza béns o serveis semblants.

La fixació de preus per línies de productes consisteix a comercialitzar el producte a un nombre limitat de preus. Per exemple, una bodega pot tenir tres línies de vins amb uns preus fixos per a cada línia: una línia a 8,50 €, una altra a 12,00 € i una tercera a 19,50 €. En aquest cas, el fet de tenir tres preus diferents facilita a l’empresa diferenciar les línies i arribar a diferents tipus de clients.

Tant el venedor com el comprador es beneficien d’aquesta manera de fixar el preu:

• El venedor té uns preus per a cada línia, evitant diferents preus segons cada producte. Per tant, s’estalvia la complexitat de calcular diferents preus segons els productes d’una mateixa línia.
• Al comprador se li facilita la decisió de compra perquè podrà triar directament quin és el preu que està disposat a pagar i després podrà parar més atenció a les diferències entre productes, com ara colors, models, dissenys, etc.

Quan una empresa opta per aplicar un preu de venda segons els costos que li ha comportat obtenir aquell producte o servei, prèviament haurà de fer una sèrie de càlculs que poden resultar més o menys complexos, segons l’activitat de l’empresa i el producte o servei de què es tracti.

El cost total es divideix en costos fixos i costos variables:

• Els costos fixos són les despeses que es produeixen encara que l’empresa no estigui produint ni comercialitzant cap producte o servei. Per tant, n’hi ha sigui quina sigui la quantitat de producció o comercialització. Per exemple, lloguer de naus o locals, assegurances, sous i salaris dels empleats contractats, subministraments, alguns impostos, etc.
• Els costos variables són les despeses que es produeixen quan l’empresa està produint o comercialitzant un producte o servei. Per tant, aquests costos estan lligats a l’activitat habitual de l’empresa, de manera que si l’empresa no produeix ni comercialitza, no existeixen. Per exemple, el cost dels articles que es comercialitzen o de les matèries primeres per fabricar el producte, altres despeses lligades a la fabricació (subministraments sempre que estiguin relacionats directament amb la producció del producte o servei, mà d’obra directa, etc.), envasos i embalatges a càrrec del proveïdor, comissions sobre vendes, etc.

El preu de venda d’una unitat de producte basat en els costos es determinarà a partir del cost unitari.

El cost unitari serà la suma dels costos totals, dividit per les unitats produïdes o comercialitzades, segons el tipus d’activitat de què es tracti.

També es pot parlar de:

• Costos fixos unitaris: són els costos fixos dividits per les unitats.
  
• Costos variables unitaris: són els costos variables dividits per les unitats.
  

En aquest exemple hem vist una empresa comercial (compra matalassos i els torna a vendre) que no té costos de fabricació. Podem dir, doncs, que l’empresa compra els matalassos a un preu i, necessàriament, haurà de vendre’ls a un preu superior, perquè la comercialització li costa diners i ha de poder obtenir algun benefici.

Cal tenir present també que els costos que arriba a assumir una empresa per tal de produir o vendre el seu producte són molts i de diferent naturalesa, tot i que no es puguin imputar directament al producte fabricat o comercialitzat. Per exemple: defectes de fabricació, interessos pagats per un crèdit bancari, dietes d’un venedor, publicitat, etc.

Podem dir que els diferents tipus de costos que té una empresa són:

• Costos de compra: són les despeses relacionades amb la compra de mercaderies, només si són a càrrec de l’empresa compradora. Per exemple:
  • Import de la mercaderia comprada al preu de venda establert pel proveïdor, amb els descomptes i recàrrecs aplicats que corresponguin segons les condicions comercials acordades.
  • Transport de la compra a càrrec de l’empresa.
  • Assegurances del transport de la compra a càrrec de l’empresa.
  • Envasos i embalatges de la compra a càrrec de l’empresa.
• Costos de producció: són aquells que es generen en el procés de fabricació o transformació d’unes matèries primeres fins a obtenir productes acabats (empreses productores). Aquest tipus de costos no hi són en les empreses comercials. Per exemple:
  • Cost de la matèria primera i dels materials que intervenen en el procés productiu.
  • Sous i càrregues socials del personal de producció.
  • Subministres (electricitat per utilitzar la maquinària).
  • Manteniment dels equips productius (revisions, reparacions…).
  • Depreciacions de l’equip productiu.
  • Cost dels envasos i embalatges a càrrec de l’empresa. Si els factura al client, no es consideren cost per l’empresa.
• Costos administratius i de gestió: són despeses que provenen de les àrees administratives de l’empresa i que són necessàries per a la gestió i direcció del negoci. Per exemple:
  • Sous i càrregues socials del personal de l’àrea administrativa i de gestió.
  • Honoraris pagats per serveis professionals dirigits a l’àmbit administratiu i de gestió.
  • Papereria, material d’oficina, etc.
  • Lloguer d’oficines i despatxos.
• Costos financers: són despeses que tenen el seu origen en l’obtenció i l’ús de recursos de capital.
  • Interessos pagats per préstecs.
  • Comissions i altres despeses bancàries a càrrec de l’empresa.
• Costos de distribució: són els necessaris per fer arribar el producte de l’empresa al client. Només són costos per a l’empresa si no els factura al client.
  • Emmagatzematge.
  • Transport de la venda a càrrec de l’empresa.
  • Assegurances del transport de la venda a càrrec de l’empresa.
• Costos de comercialització: són totes les despeses necessàries per vendre el producte. També s’anomenen despeses de venda.

Les despeses de venda o costos de comercialització són les despeses que assumeix l’empresa per la venda del seu producte o servei.

Per exemple, quan l’empresa té un venedor que cobra una comissió sobre les vendes realitzades i utilitza un cotxe de l’empresa per desplaçar-se a visitar els clients, o bé si l’empresa cobra la venda amb targeta de crèdit i el banc li cobra comissions bancàries, etc.

Aquestes despeses de venda molts cops no es poden imputar a un comprador en concret, de manera que l’empresa els tindrà en compte a l’hora de fixar el preu del seu producte o servei.

Per exemple, si es fa una campanya publicitària d’un producte en concret, el cost d’aquesta campanya no es carregarà a un sol client, sinó que es considerarà un cost més que s’haurà de repercutir en el preu final del producte.

Les principals despeses de venda són:

• Promocions i publicitat: és la despesa que té l’empresa venedora per donar a conèixer el seu producte o servei en diferents mitjans i suports (televisió, ràdio, diaris, demostracions en el punt de venda, etc.)
• Les comissions i els corretatges: és una quantitat de diners que resulta d’aplicar un percentatge sobre la quantitat venuda i que percep el venedor o agent comercial contractat per l’empresa venedora. La diferència entre la comissió i el corretatge és determinada pel tipus de venedor que fa l’operació.
• Les dietes: són les despeses que té un venedor o agent comercial per poder realitzar la tasca de vendre el producte o servei de l’empresa. Aquestes despeses són: transports, allotjaments, àpats, despeses de viatge, etc., i cal justificar-les sempre. Es consideraran despeses de venda si se’n fa càrrec l’empresa.
• Interessos i comissions bancàries: són totes aquelles despeses originades pel cobrament de les vendes que suposen un ajornament del cobrament o una gestió a través d’una entitat financera. Per tant, són despeses que s’originen quan apareix una entitat financera com a intermediària en el cobrament d’una venda.
• Instal·lació del producte: es poden produir en la venda de productes que requereixen alguna instal·lació (mobles, electrodomèstics…), com ara el muntatge, la instal·lació i adaptació, entre d’altres, sempre que siguin a càrrec del proveïdor.
• Serveis postvenda: són els serveis a càrrec de l’empresa venedora, els quals ha de proporcionar després de la venda. S’hi poden incloure:
  • Els serveis tècnics que són les despeses de manteniment i reparacions per tal que el producte funcioni correctament, un cop que ja s’ha efectuat la venda.
  • L’atenció al client, que inclou totes les despeses que suposen donar suport, ajudar o ensenyar a fer servir un producte a un client.

La diferència entre els ingressos obtinguts i els costos totals determinen el benefici obtingut.

Així doncs, el benefici que obté una empresa és la diferència entre els ingressos obtinguts per la venda del producte i els costos totals, que són els costos de fabricació o compra i de comercialització.

En el mètode de fixació o càlcul de preus basat en els costos, l’empresa té en compte totes les despeses (de producció o compra i comercialització) d’un producte o servei, i hi afegeix el benefici desitjat.

Amb aquests càlculs, l’empresa pot calcular la previsió del seu volum de vendes, que són els ingressos que li proporcionaran les vendes.

Per calcular el preu de venda unitari, les empreses fan els mateixos càlculs afegint un import al preu de cost unitari. Aquest import afegit és el que s’anomena marge comercial.

Per tant, quan es parla de benefici es refereix al calculat pel total de les vendes, i quan es parla de marge comercial es refereix al mateix concepte però d’una sola unitat.

El marge comercial es pot expressar en unitats monetàries (en euros) o bé com a percentatge.

El marge comercial en unitats monetàries és la diferència entre el preu de venda unitari i el preu de cost unitari.

Habitualment, l’import del marge comercial es calcula aplicant un percentatge sobre el cost unitari.

Depenent de la informació de què es disposi, el marge comercial es pot calcular seguint altres procediments.

Si es coneix l’import del marge comercial, també es pot calcular el seu valor en percentatge, tant sobre el preu de venda com sobre el preu de compra, i també sobre el preu de cost.

Un cop que l’empresa ha fixat un preu unitari per un producte o servei, pot succeir que sigui necessari utilitzar altres béns o serveis per poder finalitzar l’operació de comercialització.

L’import d’aquests altres béns o serveis que cal “afegir”, i que es facturaran al comprador en la mateixa factura, són les despeses de compra.

Així com les despeses de venda són a càrrec del proveïdor i ja estan incloses en el preu de venda, les despeses de compra són a càrrec del client, facturades a part dels productes, perquè el comprador pot decidir contractar-les o no.

Com a despeses de compra podem pensar en els serveis que afegim quan adquirim un bé o servei. Per exemple, si comprem un determinat producte que cal ser transportat i contractem aquest servei a la mateixa empresa venedora.

Les despeses de compra més habituals que es facturen en les operacions de compravenda són:

• Ports o transports: és la despesa originada pel trasllat dels productes fins al lloc designat pel comprador. Poden realitzar-se amb vehicle propi de l’empresa venedora o mitjançant agència de transports.
• Assegurances: la seva funció és cobrir els possibles riscos que puguin patir les mercaderies durant la realització del transport.
• Envasos i embalatges: són aquells recipients o suports que contenen el producte i en permeten la protecció i transport. N’hi ha de dos tipus:
  • Reutilitzables: el client els torna al proveïdor, el qual li abonarà l’import amb una factura de rectificació.
  • No reutilitzables: el client no els tornarà perquè es consideren d’un sol ús.
• Interessos, comissions bancàries o recàrrecs: en certes situacions, i segons el que es pacti entre el venedor i el comprador, serà el comprador qui assumeix les despeses financeres provocades per l’ajornament del pagament de la compra o les despeses associades a la forma de pagament. També pot succeir que, arribat el moment del pagament, el comprador no pagui i el venedor afegeixi al preu de la compra un recàrrec per demora.

El que ens ocupa aquí és saber com actuarà el venedor i com reflectirà en els documents de compravenda aquestes situacions, perquè moltes vegades el comprador pot optar o no per acceptar aquestes despeses de compra.

Tot depèn del producte de què es tracti i dels termes que es pactin entre venedor i comprador, i fins i tot pot dependre de la legislació vigent.

Si bé al preu de venda fixat pel proveïdor se’l pot considerar el preu de compra del client, això no es compleix quan hi ha despeses de compra.

Per calcular el preu de compra d’una unitat cal dividir el preu de cost de la compra entre totes les unitats facturades.

En l’exemple es pot comprovar molt clarament que hi ha un preu de compra i un preu de venda diferents:

• El preu de venda inclou totes les despeses que l’empresa venedora ha d’afrontar necessàriament i el benefici que vulgui obtenir.
• El preu de compra inclou totes les despeses que el comprador ha d’assumir per obtenir el producte.

Hi ha altres components del preu de compra que cal tenir en compte i que es dedueixen del preu de venda que l’empresa ha establert per un producte o servei:

• Els descomptes: són una pràctica molt estesa i popular i s’estableixen tant en l’àmbit comercial detallista (aquell que es dirigeix al consumidor final) com en l’àmbit comercial empresarial (aquell que es dirigeix a intermediaris o entre empreses). Les ofertes, rebaixes, promocions, vals descompte, xecs regal, etc., són possibilitats que suposen un descompte del preu fixat per un producte o servei. En aquest cas, el descompte sempre suposa que el comprador pagarà menys per un mateix producte.

Algunes de les despeses de compra que comentarem amb més detall són:

• Els interessos i recàrrecs, que incrementen el preu del producte. Cal tenir present que els interessos (igual que les comissions bancàries) poden ser assumits tant per l’empresa venedora com pel comprador perquè, de fet, apareixen en el moment que hi ha una entitat financera que fa d’intermediària en alguna operació comercial. En canvi, els recàrrecs es poden aplicar als compradors quan trien pagar d’una determinada manera.
• Les comissions i corretatges són despeses d’intermediació. És a dir, quan apareix una tercera persona entre el comprador i el venedor. Aquest intermediari cobrarà una comissió o corretatge per un servei que presta ja sigui representant un venedor, o bé representant un comprador. En aquest cas, la comissió pot ser tant que la pagui el comprador com el venedor, tot depèn del tipus de relació comercial, el tracte que ha fet l’intermediari i amb qui ha fet aquest tracte.

Quan es rebaixa el preu de venda a favor del comprador estem parlant de descompte.

Aquesta disminució del preu pot donar-se de dues maneres:

• Com a reducció dinerària d’aquest preu: parlarem de descompte.

• Com a més quantitat de producte al mateix preu. En aquest segon cas podem parlar de bonificació.

Hi ha diferents tipus de descomptes segons el motiu que els genera:

• Descompte comercial.
• Descompte per volum o quantitat.
• Descompte per pagament immediat.

Habitualment, el descompte comercial es materialitza a través d’una reducció de l’import del preu de venda aplicant un percentatge de reducció en la mateixa factura.

S’aplicarà sobre l’import de la venda un cop deduït el descompte comercial.

Hi ha dos tipus de descompte per volum:

• No acumulatiu o puntual.
• Acumulatiu (ràpel).

No acumulatiu o puntual

S’apliquen a una compra en concret, i el descompte es fa efectiu en la factura de la compra mateixa. Així, es pretén que el volum comprat d’un producte (en quantitat o en import) en una sola comanda sigui important.

Aquest tipus de descompte pot aplicar-se a compres realitzades tant pel consumidor final com per compradors intermediaris.

Acumulatiu (ràpel)

S’aplica a les compres totals realitzades per un comprador que normalment sol ser un intermediari, en un període concret.

Es pretén una freqüència o repetició en les compres en un període de temps determinat. Per tant, hi ha d’haver una relació habitual establerta client-proveïdor.

En aquest cas, fins que no finalitza aquest període no s’aplica el descompte. El procediment és el següent: quan el període ja ha finalitzat, es comproven les compres totals que ha realitzat aquest client durant aquest període i, si arriba a l’import o quantitat de compres establerta, es procedirà a calcular el descompte per volum a què té dret. Si no hi arriba, es mantindran els preus aplicats.

Per calcular aquest descompte per volum, s’aplicarà el percentatge de descompte sobre l’import total de la facturació del període (compres totals del període), la qual ja inclourà els descomptes comercials aplicats.

El venedor materialitza aquesta reducció del preu emetent una factura rectificativa.

L’import del descompte l’haurà de retornar al comprador:

• Pagant l’import a través de transferència bancària, xec, efectiu…
• Restant l’import en la factura següent.
• Oferint més productes de regal per valor de l’import del ràpel.

S’aplicarà sobre l’import de la venda un cop deduït el descompte comercial i el descompte per volum.

Aquestes despeses les acostuma a pagar l’empresa venedora a l’entitat financera, però segons les condicions comercials pactades amb el comprador pot ser que el venedor les acabi facturant al comprador. Així, doncs:

• Si no consten en la factura de compravenda: es consideraran despeses de venda, i el venedor ja les haurà tingut en compte en el càlcul del preu de venda.
• Si consten en la factura de compravenda: es consideraran despeses de compra.

Les despeses més habituals que s’originen en els cobraments són:

• interessos
• comissions bancàries
• recàrrecs
• comissions i corretatges

És el preu del diner. És a dir, és l’import que pagarà qui demani que li deixin uns diners durant un període de temps.

És el que cobren les entitats financeres per fer una gestió de cobrament o pagament.

Són les despeses de gestió pel cobrament d’una factura que l’empresa venedora inclou en la factura al comprador. Es consideren despeses de compra.

Són una quantitat de diners que percep el venedor contractat segons la quantitat venuda. La diferència entre la comissió i el corretatge és determinada pel tipus de venedor que fa l’operació:

• Comissions: es calculen aplicant un percentatge al volum de vendes que fa un agent comercial, representant o comissionista.
• Corretatges: es calculen aplicant un percentatge al volum de vendes que fa un corredor.

Segons el tracte que els venedors tinguin amb l’empresa que els ha contractat poden cobrar:

• Només un salari.
• Només una remuneració segons les vendes realitzades.
• Una combinació de totes dues -una part fixa en forma de salari i uns incentius o part variable en forma de comissions o corretatges-.

Acostumen a ser despeses de venda, ja que habitualment són a càrrec de l’empresa venedora, tot i que en el cas dels corredors poden ser contractats directament pel comprador i, aleshores, el corretatge serà a càrrec del comprador.

El procés bàsic de recaptació i ingrés a l’Agència Tributària del règim general de l’IVA és el següent:

1. L’empresari suporta un IVA (IVA suportat) en les compres de béns i serveis rebuts (compra de mercaderies, subministrament de llum, aigua, telèfon, maquinària, reparacions, etc.) que s’inclou en la factura corresponent. Habitualment, aquest IVA serà deduïble.
2. Quan aquest empresari ven els seus productes o presta els seus serveis als clients, carrega un IVA (IVA repercutit) a les factures.
3. Finalment, l’empresari ingressa a l’Agència Tributària la diferència entre l’IVA repercutit i l’IVA suportat deduïble. En cas que la diferència sigui negativa, l’Agència Tributària retornarà a l’empresari aquest import.

Els conceptes que s’inclouen en la base imposable i que s’han de sumar a l’import dels béns lliurats o dels serveis prestats són els següents:

• Les comissions, els ports, els transports i les assegurances.
• Les subvencions vinculades a les operacions subjectes.
• Els tributs i gravàmens de l’operació, excepte el mateix IVA.
• Els envasos i embalatges facturats.

Els conceptes que no s’inclouen en la base imposable són els següents:

• Els descomptes o les bonificacions previs o simultanis a l’operació.
• Les indemnitzacions que no constitueixin contraprestació.
• Els interessos per retards o ajornaments en el pagament que compleixin determinats requisits.
• Les quantitats pagades en nom i a càrrec del client que compra.

En el Règim General de l’IVA, actualment hi ha tres tipus impositius diferents depenent de la naturalesa del bé o servei de què es tracti. La Llei estableix un tipus general i dos tipus reduïts per donar un tractament més favorable a determinades operacions.

El règim especial del recàrrec d’equivalència és un règim que s’aplica amb caràcter obligatori a comerciants minoristes que siguin persones físiques i compleixin determinats requisits, a fi de simplificar-ne les obligacions formals, alliberant-los de l’obligació de presentar certa documentació, com declaracions liquidacions.

Els comerciants minoristes sotmesos al règim especial de recàrrec d’equivalència hauran de suportar en les seves compres, a més de l’IVA corresponent, un recàrrec que dependrà del tipus d’IVA aplicat.

A la taula hi ha el tipus de recàrrec d’equivalència (RE) que correspon a cada tipus d’IVA.

Al nostre territori nacional, l’IVA només s’aplica a la Península i les illes Balears, i Canàries, Ceuta i Melilla queden excloses d’aquest àmbit.

Quan es produeixen lliuraments de béns que són expedits o transportats amb destinació a altres països, s’utilitzen termes específics per nomenar aquestes operacions (vegeu la figura). En el cas de lliuraments entre Espanya i altres països, els termes serien:

• Entregues intracomunitàries i adquisicions intracomunitàries per fer referència a la sortida o entrada, respectivament, de mercaderies entre Espanya i un estat membre de la UE.
• Exportacions i importacions per fer referència a la sortida o entrada, respectivament, de mercaderies entre Espanya i països que no pertanyen a la UE.

L’aplicació de l’IVA és diferent segons el destinatari dels béns transportats:

• Si és un particular, en les factures s’aplica l’IVA.
• Si és un empresari o professional, no s’aplica l’IVA a les factures i és el país de destinació qui ha d’aplicar el seu propi impost en una tramitació posterior. Llavors, aquests empresaris o professionals hauran d’utilitzar els mecanismes establerts per declarar-lo a l’Agència Tributària i el podran deduir de l’IVA repercutit en les seves vendes.

En la taula es poden veure les particularitats de l’aplicació de l’IVA en la facturació de les operacions exteriors:

La Llei de l’IVA també regula tot un ventall de casos d’importacions en què no s’ha d’aplicar l’IVA, entre aquests el règim de viatgers.

En l’activitat comercial, a l’hora de portar a terme la facturació de les operacions realitzades, s’han de tenir presents una sèrie de càlculs bàsics tant per obtenir l’import total com el preu unitari dels diversos articles que componen la factura. El preu unitari final, un cop aplicades les diferents despeses i descomptes, permet comparar entre les diverses ofertes rebudes que no incloguin els mateixos productes i/o unitats.

Sempre que es demani el preu unitari s’haurà de fraccionar l’import total per les unitats a les quals fa referència.

En el cas que aquest preu global inclogui un descompte, a l’hora de calcular el preu unitari també es tindrà en compte, de manera que aquest descompte estarà aplicat sobre cadascuna de les unitats.

També pot donar-se que el preu global inclogui despeses de compra. Si es dóna això inclourem la despesa al preu unitari del producte.

Un altre cas seria aquell en què hi hagi simultàniament descomptes i despeses de compra, de manera que repartiríem tant el descompte com les despeses accessòries per les unitats venudes.

En el cas que s’apliquin despeses en comandes on hi hagi més d’un tipus de producte, per repartir el valor d’aquestes despeses s’haurà d’utilitzar un criteri.

El més habitual és que es reparteixi tenint en compte el preu de cada producte, però també es pot fer segons el volum o el pes dels productes. És important que considerem que entre productes molt diferents (en preu, volum, pes…) no té sentit aplicar l’import de les despeses per igual.

Vegeu-ne un exemple:

Cal tenir en compte que quan parlem de factura ens referim al document mercantil que reflecteix i demostra que una transacció comercial s’ha efectuat. Caldrà especificar-hi (a nivell de càlculs numèrics):

• quantitats
• preu unitari
• descomptes
• despeses de compra
• interessos i/o recàrrecs

El procediment a seguir a l’hora de calcular les factures sempre serà el mateix (figura):

Vegeu un exemple pràctic amb els diferents aspectes estudiats.