Resum
El comerç internacional no seria possible sense els recursos financers que faciliten i regulen diferents organismes. El sistema financer internacional és el conjunt d’aquests organismes que regulen, supervisen i controlen el sistema creditici, financer i de garanties, i que defineixen i executen la política monetària, bancària i d’assegurances, en general, en l’àmbit mundial.
Els principals organismes financers internacionals són el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc de Pagaments Internacionals. El Banc Mundial (BM) és un dels organismes especialitzats de les Nacions Unides que es defineix com una font d’assistència financera i tècnica per als anomenats països en desenvolupament. Té com a propòsit principal reduir la pobresa. El Fons Monetari Internacional (FMI) té com a objectius principals la promoció de polítiques canviàries sostenibles a escala internacional, la reducció de la pobresa i facilitar el comerç internacional. Les actuacions del Fons Monetari Internacional se centren en: supervisió, assistència financera i assistència tècnica. El Banc de Pagaments Internacionals (BPI) té com a principals tasques promoure la cooperació monetària i financera internacional, ser un centre d’investigació monetària i econòmica i oferir serveis de banc (inversió i finançament) als bancs membres.
Altres organismes financers importants són la Federació Internacional de Borses de Valors i la Reserva Federal d’Estats Units. També trobem els euromercats, mercats financers on governs, institucions financeres i empreses col·loquen bons i obligacions o es concedeixen préstecs en una divisa que no és la pròpia del país d’origen. Són mercats lliures i no intervinguts pels estats.
A la Unió Europea es poden distingir set institucions que intervenen en la política monetària. Hi ha el Banc Central Europeu (BCE), que defineix i executa la política monetària de la zona euro; pren les decisions de manera independent i té com a únic objectiu mantenir l’estabilitat de preus. L’Eurosistema, que representa l’autoritat monetària de la zona euro. Està formada pel Banc Central Europeu i els bancs centrals nacionals que han adoptat l’euro com a moneda. El Sistema Europeu de Bancs Centrals està format pel Banc Central Europeu i els vint-i-nou bancs centrals nacionals de tots els països membres de la Unió Europea, hagin adoptat o no l’euro. L’Autoritat Bancària Europea, institució independent de la Unió Europea que s’encarrega de preservar l’estabilitat financera a la Unió Europea i que vetlla per la integritat, eficiència i funcionament correcte del sector bancari. L’Ecofin, organisme format pels ministres d’economia i hisenda de tots els països membres de la Unió Europea. S’encarrega de la política econòmica, els assumptes fiscals, els mercats financers i la circulació de capitals, així com de les relacions econòmiques amb països no pertanyents a la Unió Europea. L’Eurogrup, format també pels ministres d’economia i hisenda dels països de la Unió Europea que han adoptat l’euro com a moneda, però representa un òrgan informal. Coordina les polítiques econòmiques entre els diferents països de la zona euro. Finalment, hi ha els bancs nacionals de cada país membre, que són els encarregats de supervisar, posar en circulació moneda, assessorar els seus governs i fer estadístiques, entre d’altres tasques.
En l’intercanvi comercial internacional ens trobem que els països poden tenir diferents monedes. Anomenem divisa les monedes que no són pròpies d’un país. Cada moneda té un nom i un codi de tres lletres (ISO-4217) establert per l’Organització Internacional d’Estandardització (ISO). Les divises s’utilitzen per fer transaccions comercials, obtenir rendibilitat especulant o aprofitant les rendibilitats de diferents tipus d’interès o fer turisme, entre altres. La compravenda d’aquestes divises es duu a terme al mercat Forex, que és un mercat lliure de controls i regulacions.
Hi ha dos tipus de divises, les convertibles i les no convertibles. Les divises convertibles poden ser lliurament canviades als mercats internacionals, sense cap tipus de restricció i amb un tipus de canvi establert al mercat. Les divises no convertibles només tenen garantida la seva convertibilitat en el mateix país o en aquells països que l’acceptin, però no de manera general.
L’intercanvi de divises, és a dir, el nombre d’unitats d’una moneda que s’ha de lliurar per obtenir una unitat de l’altra moneda rep el nom de tipus de canvi. El tipus de canvi pot cotitzar de manera directa o indirecta. Mentre que en el primer cas s’expressa la moneda estrangera en termes de la moneda nacional, en la cotització indirecta s’indica el valor de la moneda nacional en unitats de la moneda estrangera. El tipus de canvi creuat és aquell que s’utilitza per trobar el tipus de canvi entre dues monedes que no tinguin un tipus de canvi directe.
El tipus de canvi és doble, ja que hi ha un canvi comprador i un canvi venedor. El canvi comprador és inferior al canvi venedor. La diferència entre tots dos és el benefici que guanya l’entitat financera que fa el canvi.
La variació del tipus de canvi es pot deure a la depreciació, apreciació, devaluació i revaluació. A causa de variacions en el mercat de divises, hi ha depreciació quan la moneda nacional perd valor respecte a l’altra moneda, i apreciació quan la moneda nacional augmenta el seu valor respecte a l’altra moneda. D’altra banda, quan les variacions són per decisions del govern, hi ha devaluació quan la moneda nacional perd valor respecte de l’altra moneda i revaluació quan la moneda nacional guanya valor respecte de l’altra. Les diferents variables que poden provocar variacions són l’evolució del nivell de preus, la balança per compte corrent, la situació de les finances públiques, l’estabilitat política, l’especulació, les intervencions del bancs centrals i dels estats i el diferencial de tipus d’interès.
Hi ha tres tipus de transaccions en divises: al comptat, a termini i swap. Al comptat és quan el temps que passa des de la contractació fins a la liquidació no supera els dos dies hàbils, mentre que, a termini, el temps que transcorre és superior a dos dies. Els swap són acords entre dues parts per intercanviar fluxos de caixa en la mateixa moneda o en una de diferent.
El mercat de divises està participat pels bancs comercials i d’inversió, intermediaris financers i fons d’inversió, empreses, inversors individuals i bancs centrals. El mercat Forex no està regulat internacionalment, cada país estableix les seves pròpies regulacions i controls. Als Estats Units hi ha la Commodity Futures Trading Comission i la National Futures Authority, mentre que a Europa trobem la directiva MiFID. A Espanya, és la CNMV qui s’encarrega de regular i controlar els mercats.
L’oferta de divises està determinada per tots aquells supòsits que comporten l’entrada de diner, com les exportacions de béns o serveis, inversions estrangeres, transferències rebudes de l’estranger o préstecs sol·licitats a l’estranger. En canvi, la demanda de divises ve determinada per les sortides de capitals, importacions de béns o serveis, inversions fetes a l’estranger, transferències públiques i privades i préstecs donats a l’exterior.
Hi ha diferents tipus de riscos en el comerç internacional, que es poden gestionar amb instruments de cobertura. Un dels riscos més importants és el risc comercial, que representa el risc d’insolvència del comprador de la mercaderia i de les parts que intervenen en el pagament. Per reduir-lo, s’ha d’analitzar l’empresa estrangera i, a més, es pot cobrir amb el cobrament anticipat, utilització de remeses documentàries o crèdits documentaris, fent ús de garanties bancàries, cobrir amb productes financers o contractar una assegurança. També trobem el risc de país o polític, que deriva tant de les circumstàncies polítiques i econòmiques del país amb el qual es fa la transacció comercial com de possibles situacions excepcionals que s’hi puguin donar. La cobertura es pot realitzar mitjançant els mateixos elements que el risc comercial i és interessant incloure una clàusula de submissió a la normativa internacional contractual. I el risc financer, que neix de la incertesa sobre l’evolució futura d’una determinada variable econòmica o financera que pot afectar els recursos financers i la valoració dels seus actius.
El risc financer es divideix en risc de tipus de canvi i risc de tipus d’interès. El sector exterior és molt sensible davant de diferències entre el tipus d’interès nacional i el tipus d’interès existent en la resta de països del món. Si augmenta el tipus d’interès en un país, la seva moneda s’aprecia. Si la moneda s’aprecia, augmenten les importacions i es redueixen les exportacions.
El risc de tipus de canvi té origen en l’augment o la pèrdua de valor de la moneda estrangera. Exportadors i inversors assumeixen aquest risc quan la moneda estrangera perd valor i els importadors i finançadors el tindran quan en guanyi. Els instruments de cobertura del risc de tipus de canvi més importants són l’assegurança de canvi, les opcions sobre divises, els comptes en divises, els futurs, pagar i cobrar en moneda nacional, establir una clàusula de revisió de preus, compensar pagaments i cobraments o facturar en una tercera divisa.
L’assegurança de canvi és un compromís entre client i entitat financera mitjançant el qual s’obliguen a fer un intercanvi d’una determinada quantitat de divises a un preu fixat segons el tipus de canvi a termini i en una data futura.
Les opcions sobre divises representen un contracte entre dues parts per les quals una d’elles adquireix un dret sobre l’altra, però no una obligació, a comprar o vendre un determinat actiu a un preu fixat en un moment futur. Es paga una prima. Hi ha opcions de venda (put) i opcions de compra (call). Els importadors compren opcions call i els exportadors opten per les opcions put.
Un contracte de futur és un acord entre dues parts que es negocia en un mercat organitzat, segons el qual hi ha el compromís d’intercanviar un actiu subjacent a un preu determinat i en una data futura. Es paga una garantia que és retornada quan es tanca la posició. Hi ha futurs en divises. Es poden prendre quatre posicions diferents: comprar futurs en divisa, comprar futurs en la moneda nacional, vendre futurs en divisa i vendre futurs en moneda nacional. Els exportadors poden vendre futurs en divises o comprar futurs en moneda nacional i els importadors comprar futurs en divises o vendre futurs en moneda nacional.
Importadors i exportadors poden establir en el contracte que es pagui o cobri en la moneda nacional i, d’aquesta manera, eliminar el risc de tipus de canvi. A més, també es pot facturar en una tercera divisa més estable, establir una clàusula de revisió de preus o compensar els pagaments i cobraments fent-los coincidir en les dates.
El risc de tipus d’interès el tenen els prestadors quan el tipus d’interès LIBOR (tipus associat a les divises a escala internacional) disminueix i els prestataris, quan augmenta. Per cobrir-se del risc de tipus d’interès es poden utilitzar diferents instruments de cobertura com el forward sobre interès, swap d’interès, sostre d’interès, futurs, opcions o demanar finançament a tipus fix que en aquest cas elimina completament el risc per aquesta variable.
El contracte forward sobre interès és un contracte financer segons el qual dues parts acorden en un moment inicial el tipus d’interès que es pagarà en una data futura concreta.
El swap d’interès és un contracte financer entre dues parts per intercanviar els fluxos monetaris derivats d’operacions de préstecs fetes simultàniament i en una data anterior a l’operació swap.
El sostre d’interès consisteix a fixar un límit màxim de tipus d’interès a canvi del pagament d’una prima.
La cobertura fent ús de futurs sobre tipus d’interès consisteix a vendre futurs quan s’espera augment del tipus d’interès i comprar si s’espera reducció del tipus d’interès.
Les opcions sobre tipus d’interès permeten tenir dret a endeutar-se a un tipus d’interès predefinit a canvi del pagament d’una prima. Les opcions de compra les utilitzen els prestataris per protegir-se contra increments dels tipus d’interès i les opcions de venda les contracten els prestadors per protegir-se davant de davallades dels tipus d’interès.
Per calcular els costos dels diferents tipus de cobertura, les empreses poden fer ús de fulls de càlcul, que permeten manipular dades numèriques en forma de taules. La manipulació de dades es pot fer a través de fórmules o també creant gràfics, entre d’altres funcions.
A l’hora de gestionar els diferents productes financers i per tal d’homogeneïtzar els canals de comunicació entre empreses, es van estandarditzar els fluxos d’informació documentals amb el sistma EDI (electronic data interchange) i el SWIFT(society for worldwide interbank financial telecommunication). Mentre que l’EDI consisteix en la transmissió de dades entre organitzacions fent ús de mitjans electrònics, el SWIFT és l’estàndard de comunicació entre bancs a escala mundial.
En el procés d’internacionalització les empreses han d’obtenir informació relacionada amb els instruments que poden impulsar i facilitar la seva projecció internacional. Actualment es pot obtenir molta informació i ràpidament gràcies a l’ús d’internet.
Alguns organismes i entitats que proporcionen informació financera són les entitats financeres, diverses institucions públiques, així com organismes que gestionen els diferents derivats financers. En són exemples el Banc Central Europeu, el Banc d’Espanya, la CNMV, Internacional Exchange, ICO, Santander, BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell.
Es distingeixen dos tipus de fonts de finançament, les primàries i les secundàries. Les fonts primàries de finançament són aquelles que proporcionen finançament a les empreses i que es corresponen amb entitats financeres. Les fonts secundàries de finançament són aquelles que proporcionen suport financer, ajuts o subvencions per part de diferents organismes.
Quan una empresa es troba en un procés d’internacionalització, pot demanar ajuda a organismes tant públics (pertanyents als governs autonòmics, estatals i europeus) com privats (associacions, federacions, agrupacions, gremis, consorcis, patronals) que poden prestar serveis útils a la internacionalització. Alguns d’aquest són: ACCIÓ, el Consell General de Cambres de Catalunya, l’ICEX, el CDTI, COFIDES, ENISA, la Cambra de Comerç d’Espanya, la Comissió Europea.
La informació obtinguda i els serveis que s’hagin utilitzat o contractat dels organismes que donen suport financer, ajut, subvencions o finançament s’han de gestionar i classificar. Els sistemes de classificació més importants són alfabètic, numèric, temàtic, cronològic, geogràfic i mixt.
Per gestionar grans volums de dades ordenades es pot fer ús de les bases de dades, que són sistemes formats per una sèrie de dades organitzades, que poden ser tractades i relacionades entre si, i això permet que es puguin actualitzar constantment.