Anàlisi del funcionament del mercat de divises

Les funcions principals dels organismes que formen el sistema financer internacional són actuar com a reguladors, supervisors i controladors del sistema creditici, de finances i de garanties, així com definir i executar la política monetària, la política bancària i les polítiques de valors i assegurances.

Els principals organismes financers internacionals són el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc de Pagaments Internacionals:

• El Banc Mundial (BM) o World Bank (WB) és un dels organismes especialitzats de les Nacions Unides que es defineix com una font d’assistència financera i tècnica per als anomenats països en desenvolupament. Està integrat per 186 països membres. El seu propòsit principal és reduir la pobresa. La seva seu és a Washington, als Estats Units. Els primers crèdits que va atorgar els van rebres països de l’Europa occidental i el Japó en el marc de la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial. Actualment, el banc atorga crèdits a països en desenvolupament d’Àfrica, Àsia, Europa Central, Amèrica Llatina, Orient Mitjà i l’ex-Unió Soviètica. Els crèdits que dona el Banc Mundial s’utilitzen per finançar inversions i promoure el creixement econòmic mitjançant projectes d’infraestructures, paquets de reforma econòmica i assistència tècnica.
• El Fons Monetari Internacional (FMI) o Internacional Monetary Fund (IMF) és un organisme internacional, creat el 1945, que té com a objectius principals promoure polítiques canviàries sostenibles a escala internacional, reduir la pobresa i facilitar el comerç internacional. La seva seu és a Washington, als Estats Units. Per tal de complir amb els seus objectius, el Fons Monetari Internacional promou la cooperació monetària internacional, facilitant l’expansió i el creixement equilibrat del comerç internacional. Fomenta l’estabilitat dels tipus de canvi, auxilia en l’establiment d’un sistema multilateral de pagaments i posa temporalment en disposició dels seus recursos aquells membres que tenen dificultats en la seva balança de pagaments, sota unes salvaguardes. Les actuacions del Fons Monetari Internacional se centren en:
  • Supervisió: avalua les polítiques canviàries dels seus membres dins de l’estructura d’una anàlisi àmplia de la situació econòmica general i de l’estratègia política de cada membre.
  • Assistència financera: atorga crèdits i préstecs a països amb problemes de balança de pagaments per donar suport a polítiques d’ajust i reforma.
  • Assistència tècnica: auxilia en diverses àrees, com són el disseny i la implantació de polítiques fiscals i monetàries o el reforç de les institucions.
• El Banc de Pagaments Internacionals (BPI) o Bank for International Settlements (BIS), amb seu a Basilea (Suïssa), està controlat per 60 bancs centrals dels corresponents països. Com a tasques principals té les de promoure la cooperació monetària i financera internacional, ser un centre d’investigació monetària i econòmica i oferir serveis de banc (inversió i finançament) als bancs membres.

Altres organismes financers importants són la Federació Internacional de Borses de Valors, que promou el desenvolupament dels mercats financers de valors i derivats i la Reserva Federal d’Estats Units, banc central dels Estats Units que té com a objectiu el creixement econòmic, dirigir la política monetària americana, supervisar les institucions financeres i mantenir l’estabilitat financera d’aquest país.

Els euromercats són mercats lliures i no intervinguts pels estats, on no hi ha cap legislació ni reglamentació que controli els tipus d’interès ja que l’única llei és la de l’oferta i la demanda. Es tracta, per tant, d’un mercat molt competitiu on els preus (tipus d’interès) tendeixen a ser baixos. No s’ha de confondre euromercats amb fer transaccions dins d’Europa o en euros. Són exemples d’euromercats la transacció d’un dòlar d’Estats Units prestat a Espanya o un euro dipositat a Austràlia.

A la cimera de la Haia (Països Baixos) de 1969, els diferents caps d’estat de la llavors anomenada Comunitat Europea (CE) van definir com a objectiu arribar a una Unió Econòmica i Monetària amb la finalitat d’aconseguir la liberalització de moviments de capitals, convertibilitat total de les monedes dels estats membres i fixació irrevocable dels tipus de canvi. Tot això, amb el propòsit últim de crear una zona d’estabilitat monetària. Per arribar a aquest objectiu, calia seguir tota una sèrie de fases, que es van veure afectades per la crisi del petroli de 1972 i el col·lapse financer internacional del sistema Bretton Woods.

El 1978 es va reprendre la idea inicial amb la cimera de Brussel·les i la creació del Sistema Monetari Europeu (SME), que es basava en la fixació de tipus de canvi fixos però ajustables. Cada moneda dels països europeus tenia un tipus de canvi amb una unitat de compte europea o ECU (european currency unit), que era una mitjana ponderada de les diferents monedes. Els estats tenien com a obligació que la fluctuació de la seva moneda nacional no superés un marge ± 2,25% (a excepció de la lira italiana, que era d’entre menys i més 6%). L’SME va aconseguir durant deu anys una estabilitat monetària sostenible. El 1988 el Consell Europeu, institució formada pels caps d’estats de la CE, va impulsar la creació d’una institució independent encarregada de la política monetària europea, el Banc Central Europeu (BCE).

El Tractat de la Unió Europea, de 1993, va preveure la creació d’una moneda única, l’euro, i l’eliminació gradual de les monedes nacionals. Segons aquest tractat, podrien adoptar l’euro aquells països de la Unió Europea que complissin tota una sèrie de requisits (criteris de convergència). L’1 de gener de 2002 es va posar en circulació la moneda única en 11 països europeus i, el 2017, 19 dels 28 estats membres de la Unió Europea ja tenen l’euro com a moneda (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal i Xipre) i 5 països que no són membres de la Unió Europea també utilitzen l’euro com a moneda (Andorra, Mònaco, Montenegro, San Marino, el Vaticà). Tots aquests països són els que formen l’anomenada eurozona o zona euro.

A la Unió Europea es poden distinguir set institucions que intervenen en la política monetària: el Banc Central Europeu, l’Eurosistema, el Sistema Europeu de Bancs Centrals, l’Autoritat Bancària Europea, l’Ecofin, l’Eurogrup i els bancs nacionals de cada país europeu.

• El Banc Central Europeu (BCE) o European Central Bank (ECB) és el responsable de la política monetària europea. Pren les decisions de manera independent, sense dependre de les decisions polítiques. El seu objectiu principal és mantenir l’estabilitat de preus, és a dir, que la inflació no superi el 2%. Defineix i executa la política monetària de la zona euro, dirigeix les operacions de canvi de divises, té cura de les reserves internacionals del sistema europeu de bancs centrals i promou el bon funcionament del mercat financer europeu (entre d’altres tasques, vigila el sector bancari). És també responsable d’emetre la moneda única europea, l’euro. També té altres funcions, com són l’elaboració d’estadístiques i la cooperació en aspectes monetaris amb altres institucions europees o internacionals. Va ser creat pel Tractat d’Amsterdam de 1998 i té la seu a Frankfurt (Alemanya).
• L’Eurosistema és l’autoritat monetària de la zona euro. Està formada pel Banc Central Europeu i els bancs centrals nacionals de cadascun dels estats membres de la Unió que han adoptat l’euro com a moneda pròpia. El funcionament de l’Eurosistema es basa en el fet que la política monetària l’estableix el consell de govern del Banc Central Europeu i és executada pels bancs centrals nacionals, que donen o retiren liquiditat del sistema financer. L’Eurosistema es va crear per tal de diferenciar-lo del Sistema Europeu de Bancs Centrals, atès que hi ha països de la Unió Europea que no han adoptat l’euro com a moneda. En cas que tots els països adoptessin l’euro, l’Eurosistema s’integraria al Sistema Europeu de Bancs Centrals.
• El Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) està format pel Banc Central Europeu i els 29 bancs centrals nacionals de tots els països membres de la Unió Europea, tinguin euro o no. Té les mateixes funcions que l’Eurosistema, però tenint en compte que hi ha països que no tenen l’euro.
• L’Autoritat Bancària Europea és una institució independent de la Unió Europea que s’encarrega de preservar l’estabilitat financera a la Unió Europea i millorar la cooperació en matèria de supervisió, entre d’altres tasques. El seu objectiu principal és mantenir l’estabilitat financera a la Unió Europea i vetllar per la integritat, l’eficiència i el correcte funcionament del sector bancari. Forma part del Sistema Europeu de Supervisió Financera.
• L’ECOFIN, o Consell d’Afers Econòmics i Financers, és un organisme que està format pels ministres d’economia i hisenda de tots els països membres de la Unió Europea. L’ECOFIN es reuneix normalment un cop al mes i s’encarrega de la política econòmica, els assumptes fiscals, els mercats financers i la circulació de capitals, així com de les relacions econòmiques amb països no pertanyents a la Unió Europea. També prepara el pressupost de la UE i coordina les posicions econòmiques en reunions internacionals amb el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el G20, entre d’altres.
• L’Eurogrup és un òrgan informal format pels ministres d’economia i hisenda dels països de la Unió Europea que tenen l’euro com a moneda. L’Eurogrup, que es reuneix normalment un cop al mes, té com a principal tasca coordinar les polítiques econòmiques entre els diferents països de la zona euro.
• Els bancs nacionals de cada país membre són els encarregats de supervisar, posar en circulació moneda, assesorar els seus governs i fer estadístiques, entre d’altres tasques.

Una característica del comerç internacional que fa que es diferenciï del comerç nacional és l’ús de diferents monedes en els diferents països. Els pagaments i cobraments internacionals poden implicar la utilització d’una moneda diferent de la pròpia.

Actualment al món hi ha un total de 182 diferents tipus de monedes. Cada moneda té un nom i un codi de tres lletres (ISO-4217) establert per l’Organització Internacional d’Estandardització (ISO). Per exemple, en el cas del dòlar dels Estats Units, el codi és USD, mentre que en el cas de l’euro és EUR. A la taula podeu veure una llista amb les vint monedes més importants del món.

El mercat de divises es un mercat que no es troba en cap lloc físic determinat ni disposa de cap institució que garanteixi les operacions que s’hi porten a terme. Es tracta, básicament, d’un mercat integrat per sales d’operacions disseminades per tot el món i connectades entre si mitjançant xarxes informàtiques. En aquestes sales de negociació de diveses, les transaccions es fan directament entre comprador i venedor. Per tant, és un mercat lliure de controls i regulacions. Principalment, hi ha tres grans mercats de divises: el de Londres, el de Nova York i el de Tòquio. Entre tots tres apleguen més de la meitat del volum d’operacions en divises. A causa dels diferents fusos horaris en què es troben aquests mercats, el mercat de divises es troba operatiu les 24 hores del dia.

Les monedes més negociades en el mercat mundial de divises són el dòlar, l’euro i el ien. No obstant això, en els últims anys el pes d’aquestes monedes s’ha reduït, amb un augment significatiu de monedes de països emergents, com són la rúpia índia o el iuan xinès.

Els preus de compravenda de les diferents divises varia constantment (cada segon) segons els esdeveniments (financers, polítics, econòmics, etc.) que tenen lloc en el món o possibles rumors. Per tant, és molt important tenir la informació actualitzada a cada moment.

L’evolució dels tipus de canvi es pot veure tant númericament com fent ús de gràfics (també anomenats charts) . Aquests poden ser una bona guia per preveure futurs moviments de les divises.

No totes les divises tenen la mateixa força per poder ser utilitzades lliurement internacionalment. Podem distingir dos tipus de divises, les convertibles i les no convertibles. Les divises convertibles són les divises que poden ser lliurement canviades als mercats internacionals, sense cap tipus de restricció i amb un tipus de canvi establert al mercat. De totes les divises existents a escala mundial, només n’hi ha onze que tenen la consideració de divisa convertible: l’euro, el dòlar americà, el dòlar canadenc, el dòlar neozelandès, el dòlar australià, el ien japonès, la lliura esterlina, el franc suís, la corona sueca, la corona danesa i la corona noruega. D’altra banda, les divises no convertibles són les que tenen la seva convertibilitat limitada i, per tant, només la tenen garantida en el mateix país o en aquells països que l’acceptin, però no de manera general.

El tipus de canvi és el preu d’una moneda en termes d’una altra. És a dir, el nombre d’unitats d’una moneda que hem de lliurar per obtenir una unitat de l’altra moneda. Per exemple, si per adquirir un euro calen 5 leus romanesos, el tipus de canvi seria 5 leus romanesos per euro (1 EUR = 5 RON). El tipus de canvi s’expressa posant els dos codis ISO 4217 de les monedes de les quals mirem el tipus de canvi, separats per una barra. Hi ha una divisa directora o pivot, que és la principal, i una divisa variable. Per exemple, si volguéssiu mirar el tipus de canvi entre l’euro (divisa directora) i el pes mexicà (divisa variable), veuríeu: EUR/MXN=20,92, per tant, amb 1 euro, rebríeu 20,92 pesos mexicans. Si volguéssim posar com a divisa directora el pes mexicà, és a dir, saber quants euros equivalen a 1 pes mexicà, hauríem de fer el càlcul invers: MXN/EUR= 1 / (EUR/MXN) = 1 /20,92 = 0,0478. Per tant, amb 1 pes mexicà us donarien 0,0478 euros.

Molts països utilitzen la cotització directa per expressar el tipus de canvi, és a dir, expressen la moneda estrangera en termes de la moneda nacional. D’altra banda, l’euro, el dòlar i la lliura esterlina utilitzen la cotització indirecta, és a dir, estableixen el valor de la seva moneda nacional en unitats de la moneda estrangera i són, a la vegada, divises rectores.

Quan els tipus de canvi varien per decisions governamentals, parlem de devaluació o revaluació de la moneda. Es produeix una devaluació quan la moneda nacional perd valor respecte de l’altra moneda, i la revaluació es dona quan la moneda nacional guanya valor respecte de l’altra moneda per intervencions dels governs o institucions que depenen dels governs (com poden ser els bancs centrals).

Si els tipus de canvi varien a causa del mercat i no de decisions governamentals, parlem de depreciació de la moneda, quan es necessita més moneda nacional per obtenir una moneda estrangera, o apreciació de la moneda, quan es necessita menys moneda nacional per obtenir una moneda estrangera. Ens trobem davant d’apreciacions a causa d’entrada de capitals, per exemple, de pujades del tipus d’interès o l’arribada de més turistes i, en cas contrari, es produeix una depreciació de la moneda.

El pas d’un valor de la cotització de l’euro respecte al dòlar d’1 euro = 1,2 dòlars a un 1,1 dòlars representa que l’euro ha disminuït el seu valor. Amb un euro s’obtenen menys dòlars i, per tant, s’ha produït una depreciació o devaluació. En canvi, si 1 euro es canvia per 1,3 dòlars, aquesta moneda ha incrementat el valor, ja que amb un euro ara es poden obtenir més dòlars, és a dir, s’ha apreciat o revaluat respecte del dòlar.

El tipus de canvi és doble: hi ha un canvi comprador i un canvi venedor. El canvi comprador (bid rate) és inferior al canvi venedor (ask o offer rate), i la diferència forma part del benefici que guanya l’entitat financera que fa el canvi. La diferència entre el canvi venedor i el canvi comprador rep el nom de diferencial (spread). El diferencial és més reduït en tant que la divisa és més abundant.

De la mateixa manera com vam veure que hi ha divises no convertibles, hi ha monedes que no es poden intercanviar directament per altres i necessiten una relació indirecta mitjançant una divisa més forta. Aquesta relació rep el nom de tipus de canvi creuat, és a dir, per tal de trobar el tipus de canvi entre dues monedes que no tinguin un tipus de canvi directe, es pot calcular mitjançant el tipus de canvi creuat.

Una transacció en divises consisteix en la compra o venda de divises en una operació feta al comptat (spot), a termini (forward) o amb un intercanvi (swaps).

Parlem de tipus de canvi al comptat (spot) quan el temps que passa des de la contractació fins a la liquidació (quan es lliuren les divises), no supera els dos dies hàbils. Els tipus de canvi spot són els preus de compravenda corrent, és a dir, aquells que podem consultar a la premsa o a internet i sobre els quals s’apliquen els tipus de canvi venedor o comprador.

D’altra banda, el tipus de canvi a termini (forward) es aquell que es dona quan el temps que transcorre des de la contractació fins a la liquidació és superior als dos dies hàbils. El tipus de canvi a termini s’expressa com un descompte o una prima (o premi) sobre el tipus de canvi al comptat.

Una moneda cotitza a prima quan el tipus a termini és més alt que el tipus al comptat. En aquest cas, el mercat de divises està anunciant que s’espera una apreciació futura de la moneda respecte de l’altra moneda. En canvi, la moneda cotitza a descompte quan el tipus a termini és més petit que el tipus al comptat. El mercat esperaria, per tant, una depreciació futura de la moneda respecte de l’altra moneda. El fet que una moneda cotitzi a prima, implica que l’altra moneda per canviar cotitza a descompte, i viceversa.

Els swaps (permutes) de divises són acords entre dues parts per intercanviar fluxos de caixa (pagaments o cobraments) en la mateixa o diferent moneda. Es poden fer en operacions d’endeutament o d’inversió per a un mateix capital. Els swaps permeten gestionar i cobrir riscos de tipus d’interès i de tipus de canvi. Una entitat financera actua com a intermediari entre les companyies que fan l’intercanvi (normalment del capital que volen cobrir del risc). En primer lloc, cada empresa s’endeuta en el seu mercat amb la seva moneda pel mateix termini de venciment. Tot seguit, intercanvia el capital (en la moneda corresponent) pel qual s’ha endeutat i durant el termini del préstec i, fins al seu venciment, cada empresa paga els interessos de l’altra empresa (en la moneda corresponent a l’altra empresa). Al venciment del préstec, es tornen a intercanviar el capital al tipus de canvi que hi havia en el primer moment. Fer un swap d’aquest tipus permet aconseguir finançament en la moneda pròpia del país i beneficiar-se dels avantatges de l’altra empresa quant a qualificació creditícia.

El mercat de divises està participat per cinc grans grups que tenen interessos d’índole molt variada:

• Bancs comercials i d’inversió: participen tant per a si mateixos (especulant o realitzant cobertura de riscos) com per compte dels seus clients. Els clients de la banca comercial poden fer compravenda de divises per a ús no especulatiu com, per exemple, fer turisme internacional.
• Intermediaris financers i fons d’inversió: envien capital a societats que en necessiten (préstecs internacionals), com ara inversions dels seus clients en països que fan ús d’altres divises.
• Empreses: utilitzen el mercat de divises tant per cobrir-se dels riscos de canvi com per a la compravenda de béns en monedes estrangeres. Els fluxos comercials a escala mundial són un factor important a llarg termini en referència amb l’evolució de les divises.
• Inversors individuals: fent ús d’un intermediari financer, fan operacions de compravenda per obtenir un benefici (especulant).
• Bancs centrals: controlen els tipus d’interès, la inflació i l’oferta monetària dels seus països respectius. Poden utilitzar les seves reserves de divises per moure el tipus de canvi.

No hi ha cap organisme competent en l’àmbit internacional que s’encarregui de regular les accions de compravenda en el mercat de divises. El Forex (foreign exchange market) és un mercat global totalment descentralitzat en què cada país regula les accions portades a terme pels diferents participants per tal que compleixin tota una sèrie de normes i regulacions per garantir la seguretat de les operacions realitzades. Per tant, cada país estableix una normativa a través d’organismes públics o institucions privades que vetllen pel seu compliment.

Als Estats Units hi ha dues entitats que apliquen la jurisdicció referida a la compravenda de divises, la Commodity Futures Trading Comission (CFTC) i la National Futures Authority (NFA). La CFTC és una agència independent del Govern dels Estats Units, creada el 1974, que regula els mercats de futurs i opcions. La missió de la CTFC és promoure els mercats oberts, transparents, competitius i sòlids financerament, per tal d’evitar risc sistèmic i per protegir els inversors del frau, la manipulació i les pràctiques abusives relacionades amb els derivats i altres productes financers que estan subjectes a la Commodity Exchange Act. Alguns d’aquests productes financers són els swaps, els futurs i les opcions. L’NFA és l’organització sense ànim de lucre d’autoregulació per a la indústria dels derivats dels Estats Units, inclosos la borsa de futurs negociats, venda al detall fora de canvi de divises (Forex) i els derivats OTC (swaps). L’NFA no opera en cap mercat ni és una associació comercial.

A la Unió Europea trobem la Markets in Financial Instruments Directive (MiFID), que és la normativa europea que harmonitza la regulació sobre els mercats de valors, els instruments financers que s’hi negocien, l’organització i relació amb els clients de les entitats financeres que presten serveis d’inversió i la protecció de l’inversor. La MiFID II es correspon amb la Directiva 2014/65/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de maig de 2014, relativa als mercats d’instruments financers i per la qual es modifiquen la Directiva 2002/92/CE i la Directiva 2011/61/UE.

La Directiva MiFID s’emmarca en el conjunt de mesures proposades pel Pla d’acció de serveis financers de la Unió Europea i introdueix un mercat únic i un règim regulatori comú per als serveis financers en els 27 estats membres de la Unió Europea i en altres tres estats de l’Àrea Econòmica Europea (Islàndia, Noruega i Liechtenstein). Els objectius de la Directiva MiFID són la protecció dels inversors i l’establiment d’un mercat únic financer en l’àmbit europeu. Aquesta protecció implica mesures adaptades a cada categoria d’inversor (particular, professional i contraparts elegibles), aplicant els serveis d’honestedat, imparcialitat, professionalitat i l’obligació que la informació sigui imparcial, clara i no enganyosa.

La normativa MiFID només s’aplica a determinats productes financers, que són els valors negociables (accions, deute públic a llarg termini, participacions preferents, renda fixa, cèdules hipotecàries, opcions, etc.), els instruments del mercat monetari (deute públic a curt termini, pagarés), les participacions immobiliàries, les assegurances de canvi, les cobertures de tipus de canvi, els derivats (opcions, futurs, swaps, derivats sobre tipus d’interès i altres tipus de derivats) i els dipòsits estructurats. No s’aplica la normativa MiFID als productes financers següents: productes de passiu (comptes corrents, dipòsits fixos o variables), el finançament (préstecs hipotecaris, crèdits), les assegurances (vida o no vida) o els productes de previsió (fons de pensions, previsió social voluntària).

La MiFID estableix tres tipus de clients dels serveis financers:

• Contraparts elegibles: són els clients amb màxim coneixement, experiència i capacitat financera. El nivell de protecció que atorga MiFID per a aquests clients és menor. Són entitats autoritzades per operar en mercats financers (bancs centrals, companyies d’assegurances, entitats de crèdit, empreses d’inversió, etc.) i els diferents organismes i institucions propis dels governs de cada país.
• Clients professionals: són aquells que tenen experiència, coneixements i capacitat financera necessària per prendre les seves decisions d’inversió i valorar correctament els possibles riscos de les seves decisions. El nivell de protecció que atorga MiFID per a aquests clients és mitjà. Estan considerats clients professionals les grans empreses que compleixen dos dels tres requisits següents: balanç igual o superior a 20 milions d’euros, volum de negoci igual o superior a 40 milions d’euros i fons propis iguals o superiors a 2 milions d’euros.
• Clients minoristes: són aquells que no estan considerats com a professionals ni com a contraparts elegibles. El nivell de protecció és el màxim.

Les entitats financeres estan obligades a comunicar als seus clients la classificació que se’ls ha assignat a partir dels criteris implantats, sempre que hi contractin un producte que tingui consideració de producte MiFID.

A Espanya, el Govern estatal s’encarrega de fer la transposició de la normativa MiFID, és a dir, d’adaptar la normativa europea a la legislació espanyola. La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) s’encarrega de vetllar pel compliment d’aquesta normativa. Aquest organisme, que pertany al Ministeri d’Economia i Competitivitat, s’encarrega de supervisar els mercats de valors a Espanya. Algunes de les seves funcions són:

• Garantir la transparència i formació adequada del preu en els mercats secundaris: borses de valors (Madrid, Barcelona, Bilbao i València), mercat de deute públic, mercat de futurs i opcions, mercats de deute AIAF.
• Garantir la transparència i formació adequada del preu en els mercats primaris: noves emissions de renda fixa i renda variable, ofertes públiques de venda de valors.
• Supervisar empreses de serveis d’inversió i institucions d’inversió col·lectiva
• Donar informació sobre valors i societats emissores de valors, mercats de valors i intermediaris, institucions d’inversió col·lectiva.

Com en tot mercat, al mercat de divises hi ha uns oferents i uns demandants. Els oferents de divises són aquells que disposen de la divisa i els demandants, aquells que la necessiten.

Quan una empresa exporta béns, qui ven el producte és qui fixa el preu de la moneda amb què es fa la transacció internacional. Per exemple, si una empresa europea ven un producte a una empresa japonesa normalment cobra en euros (excepte si es pacta el contrari). Per tant, els venedors internacionals ingressaran els euros corresponents a les vendes realitzades i, per tant, disposaran d’aquest diner cobrat del qual podran fer ús per comprar altres béns o serveis.

Passa de la mateixa manera, quan el que s’exporta és un servei, és a dir, una empresa o particular estranger utilitza un servei proporcionat per una empresa forana. El cas més rellevant és el turisme internacional. Els turistes fan ús dels serveis de restauració i hoteleria al país on arriben i paguen amb la moneda local.

En el cas de les inversions estrangeres, quan una entitat (empresa, empresari, institució o particular) inverteix diner en un país que no és el seu, sigui per obtenir rendibilitat o qualsevol altre motiu, ha de fer-ho en la moneda del país en qüestió i, per tant, això suposa una entrada de diner on es fa la inversió. Un exemple d’inversió estrangera és la compra d’un pis a la costa catalana per part d’un particular rus: el venedor tindrà més euros, ja que els ha ingressat per la venda del pis.

Les transferències públiques i privades rebudes comporten una entrada de capital i una major disponibilitat de capital per a qui ha rebut la transferència. Són exemple d’aquestes transferències les proporcionades pel Fons Monetari Internacional als països del tercer món o les donades per la Unió Europea als països membres.

Finalment, les empreses i particulars d’un país poden demanar finançament a entitats financeres d’altres països i utilitzar aquest capital per a la compra de béns i serveis o per invertir-lo. Podeu pensar en, per exemple, una empresa catalana que sol·licita un préstec a un banc dels Estats Units.

Normalment, quan una empresa d’un país necessita comprar a l’exterior, és a dir, quan fa una importació de béns, ha d’obtenir la moneda del país on es troba l’empresa venedora atès que, generalment, els productes es paguen en la moneda del país del venedor. Podeu imaginar un empresari català que compra material informàtic a la Xina i li demanen el pagament en iuans.

De la mateixa manera que s’importen productes, també s’importen serveis. Per a la importació de serveis es demana la divisa del país del qual procedeix o es troba el servei. Per exemple, si una persona de Barcelona viatja a Rússia a fer-se un tractament mèdic necessita moneda russa, és a dir, el ruble, per poder pagar aquest tractament.

En el cas de fer una inversió a l’estranger, qui fa la inversió ha de disposar de la divisa corresponent per fer-la. Podeu pensar en la compra d’accions de l’empresa Apple a la borsa de Nova York (en dòlars) o en la compra d’un edifici al Brasil (en reals brasilers) per part d’un inversor català.

Les entitats financeres poden proporcionar préstecs a l’exterior per a empreses, particulars, governs o altres entitats financeres. Aquests préstecs els poden proporcionar en la moneda que sol·liciti el prestatari. Imagineu, per exemple, un préstec en lliures esterlines concedit pel Banc de Sabadell a una empresa amb seu a Londres.

De la mateixa manera que les entitats financeres proporcionen préstecs, les entitats no financeres (governs, particulars, empreses o institucions tant públiques com privades) poden fer transferències de capital a l’exterior. Alguns exemples de transferències són les transferències de diner que poden fer els immigrants que viuen a Catalunya a les seves famílies o també les ajudes al desenvolupament per part del Govern espanyol amb destí a l’Àfrica.

El tipus de canvi no és estable al llarg del temps, perquè poden haver-hi fluctuacions més o menys grans depenent de multitud de variables com l’evolució del nivell de preus, la balança per compte corrent, la situació de les finances públiques, l’estabilitat política, l’especulació, les intervencions del bancs centrals i dels estats i el diferencial de tipus d’interès.

Les diferents variables que influeixen en el tipus de canvi són:

• La diferent evolució del nivell de preus, és a dir, les diferents taxes d’inflació entre dos països, provoca canvis en exportacions i importacions. Si puja la inflació d’un país i a la resta puja menys, les exportacions del país baixen (és més car comprar en aquest país) i, per tant, baixa la demanda de la moneda del país en qüestió perquè no és necessària per a la reducció de l’adquisició de productes. Paral·lelament, les importacions augmenten (és més barat comprar a fora) i es registra un augment de la demanda de les divises dels altres països per poder adquirir els productes. En cas que la inflació sigui menor que la dels altres països, augmenten les exportacions (el producte serà més econòmic) i, per tant, hi ha més demanda de moneda del país. De manera paral·lela, es redueixen les importacions (surten més cars els productes estrangers), i així també es redueix la demanda de divises d’altres països.

• La balança per compte corrent, és a dir, la diferència entre les exportacions i les importacions, és un altre aspecte que influeix en l’evolució del tipus de canvi. El fet que les importacions d’un país creixin més que les exportacions provoca que la moneda es depreciï, perquè hi ha més demanda de les monedes de l’exterior per poder adquirir els productes. En cas contrari, un augment de les exportacions porta associada una apreciació de la moneda del país, ja que entra diner exterior d’aquestes vendes fetes a clients exteriors, que prèviament l’han intercanviat per la seva moneda. Així s’incrementa el valor de la moneda de l’exportador.
• Les finances públiques també tenen un paper important en les fluctuacions del tipus de canvi, ja que normalment un elevat deute públic (fruit de l’acumulació de dèficits) impulsa la inflació a causa de l’increment de la despesa del govern. Aquest augment de la inflació fa que per a les empreses sigui més barat comprar a fora i, per tant, fa augmentar les importacions i la demanda de moneda estrangera, és a dir que hi ha una apreciació de la moneda estrangera i una depreciació de la local.

• Els inversors estrangers busquen països on poder rendibilitzar la seva inversió amb els mínims riscos associats i, per tant, és primordial que es doni estabilitat política. La inestabilitat política provoca pèrdues de confiança internacional i una menor entrada de capital. La reducció de la inversió internacional suposa una menor demanda de la moneda nacional i, per tant, una depreciació. De la mateixa manera, un país amb un sistema polític estable que doni garanties de menors riscos polítics és més confiable i capta més entrades de capital i, per tant, hi ha una apreciació de la moneda nacional.
• L’especulació amb divises pot provocar grans moviments dels tipus de canvi. Els especuladors tenen expectatives respecte a l’evolució futura dels tipus de canvi, pensant que pujarà o baixarà. D’aquesta manera, poden invertir a l’alça o a la baixa (invertir en curt), provocant moviments en els valors de les diferents divises.

• Una altra de les variables que afecten les fluctuacions del tipus de canvi són les intervencions del Banc central i dels estats. El banc central d’un estat pot portar a terme accions monetàries (comprant o venent reserves de la pròpia moneda o de les altres, variant el tipus d’interès, injectant liquiditat, etc.) perquè la moneda del país s’apreciï (tingui més valor) o es depreciï (es redueixi el seu valor) respecte a la resta de monedes. D’altra banda, els Estats poden augmentar (revaluació) o reduir (devaluació) el valor d’una moneda respecte de la resta.

El sector exterior és molt sensible davant de diferències entre el tipus d’interès nacional i el tipus d’interès existent a la resta de països del món. Quan hi ha diferències entre el tipus d’interès nacional i el tipus d’interès existent a la resta de països del món afecten les diferents valoracions de les divises. Aquest fet ve predeterminat perquè se suposa que hi ha mobilitat internacional de capitals, és a dir, que el diner es pot moure lliurement entre els països implicats. Cal tenir en compte que a vegades hi ha restriccions de capitals o es prenen altres mesures per protegir l’economia nacional, i, per tant, els supòsits que comentats no tindrien validesa. Per exemple, hi ha països que posen restriccions a les inversions fetes per estrangers, restriccions a les importacions, restriccions a la compra de deute públic, etc.

Si l’autoritat responsable de fixar els tipus d’interès de referència (per exemple, la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc Central Europeu) pren la decisió d’abaixar el tipus d’interès provoca sortides de capitals. La sortida de capitals es produeix pel fet que els inversors inverteixen en aquells països que, comparativament, ofereixen una millor relació entre el tipus d’interès ofert i el risc. Això fa que els inversors estrangers busquin altres països on invertir i, a més, els inversors nacionals poden arribar a invertir els seus estalvis en altres països. D’aquesta manera hi haurà menys demanda de la moneda del país amb un tipus d’interès inferior (depreciació) i, al contrari, més demanda de la moneda dels països amb un tipus d’interès més elevat (apreciació).

Tant la depreciació com la devaluació de la moneda (és a dir, que la moneda nacional tingui un valor menor respecte a les altres monedes) afecta positivament la competitivitat del país on s’ha efectuat aquesta reducció del valor de la moneda, és a dir, les empreses del país podran vendre més perquè als importadors del país estranger els costa més barat comprar. De la mateixa manera, la balança de pagaments millorarà en el país que ha sofert la depreciació (o devaluació) amb un increment de les exportacions i una reducció de les importacions. Aquesta reducció de les importacions vindrà donada perquè als compradors nacionals (consumidors, empreses, etc.), els resultarà més car comprar a fora que no abans que es reduís el valor de la moneda. El major increment de les exportacions i la reducció de les importacions farà millorar el saldo de la balança comercial.

D’altra banda, davant l’increment del tipus d’interès en un país la seva moneda serà més atractiva per als inversors estrangers ja que els ofereix una major rendibilitat financera i, per tant, hi haurà una apreciació de la moneda nacional. Aquesta apreciació, provocada per la necessitat dels inversors de tenir la moneda amb increment del tipus d’interès, portarà relacionat un augment de les importacions. Aquest augment de les importacions va associat també a una reducció de les exportacions. Per una banda, empreses i compradors del país on s’ha incrementat el tipus d’interès veuen com, comparativament, els surt més barat comprar a l’estranger i, per tant, augmentaran les importacions. Per altra banda, a les empreses i compradors estrangers els surt més car comprar al país que ha sofert l’increment de tipus d’interès i, per tant, es reduiran les exportacions. La reducció de les exportacions i l’augment de les importacions farà que el saldo de la balança comercial es redueixi.

Per tant, com es pot comprovar, les variacions en els tipus de canvi i en els tipus d’interès provoquen modificacions en les relacions comercials i afecten les exportacions i importacions que porten a terme empreses i particulars.