Els agents infecciosos

Els microorganismes només tenen en comú la mida. Tots són massa petits per poder-los veure a ull nu, però proporcionalment entre ells tenen mides molt diferents. A grans trets, un protozou és unes vint vegades més gran que un fong. Els fongs són unes deu vegades més grans que el bacteris, i aquests unes cent vegades més grans que els virus.

En el grup dels microorganismes s’inclouen bacteris, fongs (llevats i fongs filamentosos), virus, protozous i algues microscòpiques. Normalment es tendeix a associar aquests petits organismes amb infeccions o amb el deteriorament d’aliments. No obstant això, la majoria dels microorganismes viuen independents de nosaltres i contribueixen al benestar de la Terra ajudant a mantenir l’equilibri dels organismes vius amb el nostre medi ambient.

Alguns exemples de la seva tasca són:

• Intervenen en la putrefacció o descomposició dels animals i plantes morts. La putrefacció converteix les restes orgàniques en components inorgànics. Les plantes aprofiten aquests components per sintetitzar altres molècules inorgàniques i d’aquesta manera completar el cicle que permet l’equilibri vital.
• La presència habitual d’alguns bacteris (flora sapròfita) en l’organisme evita la multiplicació d’altres microorganismes patògens.
• Intervenen en la fermentació i la maduració d’alguns aliments, com el iogurt i el formatge o el vi.
• S’utilitzen en la producció d’antibiòtics, vacunes, hormones…

Les relacions que estableixen els micoorganismes amb altres éssers vius són diverses i és important conèixer-les:

• Saprofitisme. Els microorganismes sapròfits s’alimenten de matèria orgànica morta i a la vegada la descomponen. Per exemple, els cucs i bacteris que fan malbé la carn.
• Comensalisme. Els microorganismes estableixen una relació entre dues espècies en la qual un en surt beneficiat, però sense perjudicar l’altre. Un exemple n’és la presència de bacteris que colonitzen la pell de les mans i les mucoses de persones sanes.
• Simbiosi. En aquesta relació les dues espècies, tant el microorganisme com l’hoste, en surten beneficiades. Un exemple n’és la relació que mantenen les persones i els bacteris del nostre còlon: aquests reben el menjar, però a canvi produeixen vitamina K, que nosaltres absorbim i aprofitem.
• Parasitisme. És la relació entre dues espècies en què una viu aprofitant-se de l’altra i li causa un perjudici. L’espècie que se’n beneficia s’anomena paràsit, i la que en surt perjudicada s’anomena hoste. Aquest és el cas dels microorganismes causants de malalties i són els que preocupen en el món sanitari.
• Parasitisme o infecció oportunista. En aquest tipus de relació un microorganisme que habitualment resideix en l’organisme en una relació de comensalisme canvia la seva forma de relació i passa a produir un perjudici a l’hoste. Aquest canvi es produeix en un moment en què algun canvi debilita el sistema immunitari de l’organisme i permet que l’altre es reprodueixi amb més celeritat i generi la infecció.

Els agents infecciosos més coneguts són els bacteris, els virus, els fongs i els protozous. Aquests organismes provoquen infeccions, però també hi ha patògens de grandària macroscòpica com cucs i artròpodes. En aquest cas no es parla d’infecció, sinó d’infestació.

Els agents patògens presenten unes característiques comunes:

• Contagiositat. Capacitat que té un agent patogen per propagar-se d’un hoste a un altre. Es mesura amb un indicador anomenat taxa d’atac, que és el tant per cent o tant per mil de casos de la malaltia en relació amb la població exposada a la malaltia.
• Infectivitat. Capacitat que té un agent patogen de penetrar i multiplicar-se en els teixits. Perquè es produeixi una infecció, es necessita que un determinat nombre d’unitats de l’agent patogen penetri en l’hoste i es multipliqui. Aquest nombre es coneix com a dosi infectiva mínima.
• Virulència. Capacitat que expressa la gravetat de la infecció. L’indicador que es fa servir per mesurar-la és la taxa de letalitat.
• Immunogenicitat. Capacitat per induir en l’hoste una resposta immune duradora i específica.
• Patogenicitat. Capacitat que té un agent patogen per produir la malaltia. L’indicador que es fa servir per mesurar-la és la taxa de patogenicitat, que relaciona el nombre d’infectats que emmalalteixen amb el nombre d’infectats. Es pot expressar en tant per cent o en tant per mil. La patogenicitat depèn de molts factors:
  • Nombre de microorganismes que aconsegueixen penetrar.
  • Capacitat de colonització, que sol ser un pas necessari en les infeccions bacterianes.
  • Capacitat de multiplicació, invasió i lesió.
  • Resistència de l’hoste.

  Taxa de letalitat

  Proporció de casos mortals en relació amb el nombre total de malalts.

  Els tres primers factors es relacionen directament amb la patogenicitat, mentre que el quart hi manté una relació inversa.

A banda de les característiques que en major o menor mesura presenten tots els agents patògens, cada grup té unes característiques que el defineixen.

Un bacteri és un organisme unicel·lular procariota. Les cèl·lules procariotes no disposen d’un nucli vertader, és a dir, el seu material genètic no està envoltat per una membrana, com és el cas dels eucariotes. La seva mida oscil·la entre 1 i tres micròmetres.

Els bacteris són els organismes més abundants del planeta. Són presents arreu: en el sòl, a l’aigua i com a simbionts d’altres éssers vius. Molts agents patògens són bacteris.

En els bacteris es distingeixen les següents estructures o elements bàsics (vegeu figura):

• Nucli bacterià o nucleoide
• Citoplasma
• Membrana citoplasmàtica
• Paret cel·lular

A més, hi ha altres elements anomenats facultatius que poden aparèixer o no en funció de l’espècie:

• Càpsula
• Flagels
• Fímbries

El nucli o nucleoide es compon d’una gran molècula d’ADN. L’ADN es troba en forma de filament molt allargat i enrotllat sobre si mateix, constituït per dues cadenes de nucleòtids que es disposen paral·lelament tot formant una estructura helicoidal. En l’ADN s’emmagatzema la informació genètica del bacteri. El nucli bacterià, a diferència del nucli de les cèl·lules eucariotes, no es troba delimitat per cap membrana nuclear i, per tant, està dispers per la cèl·lula bacteriana.

El citoplasma és una substància gelatinosa. Conté bàsicament dos tipus d’estructures: els ribosomes (encarregats de fabricar les proteïnes que el bacteri necessita) i els vacúols o inclusions, on s’acumulen substàncies de tipus divers (aigua, gasos…).

La membrana citoplasmàtica està formada bàsicament per proteïnes i fosfolípids. Envolta el citoplasma i el separa de la paret cel·lular. Té la funció d’aïllar i protegir les estructures citoplasmàtiques i el nucli bacterià i regula l’intercanvi de substàncies amb l’exterior. En uns punts determinats s’invagina i es projecta cap a l’interior formant uns envans anomenats mesosomes.

La paret cel·lular és un recobriment rígid que envolta i separa la membrana citoplasmàtica de l’exterior. La seva funció és mantenir constant la forma i el volum del bacteri.

La càpsula és un recobriment prim que cobreix per fora la paret cel·lular d’algunes espècies de bacteris. La seva funció és protegir els bacteris de la sequedat ambiental, de la infecció per bacteriòfags o virus que parasiten bacteris.

El glicocàlix és una substància gelatinosa i adhesiva que alguns bacteris secreten amb l’objectiu de fixar-se amb més seguretat a un teixit determinat com, per exemple, l’esmalt dental.

Els flagels són filaments prims i flexibles que s’insereixen per la base en la membrana citoplasmàtica i la paret cel·lular. Permeten el moviment del bacteri amb la seva contracció.

Les fímbries són filaments rígids sense moviment inserits en la paret cel·lular. Hi ha dos tipus de fímbries: les comunes i els pili. Les fímbries comunes són curtes i envolten tota la superfície del bacteri i tenen com a funció incrementar el poder d’adherència del bacteri. Els pili són més llargs i poc nombrosos i la seva funció és fer de pont perquè part de l’àcid nucleic d’un bacteri pugui ser transferit a l’altre.

Totes les estructures anomenades corresponen a la forma vegetativa dels bacteris, que és la que fan servir per créixer, alimentar-se i reproduir-se. Però hi ha algunes espècies de bacteris que poden adoptar una forma de resistència convertint-se en espores. Les espores permeten sobreviure als bacteris, a la manca de nutrients, al fred i la calor i a la dessecació. Les espores resisteixen al llarg del temps i quan les condicions tornen a ser favorables, de les espores en germinen nous bacteris.

Una cèl·lula bacteriana es divideix en dues en el que es coneix com a divisió binària. Durant aquest procés una cèl·lula mare es divideix en dues cèl·lules filles mitjançant la formació d’una paret cel·lular transversal (a partir dels mesosomes) i dona lloc a dos individus genèticament idèntics.

La majoria de bacteris es reprodueixen d’aquesta manera i a una gran velocitat. En condicions favorables per a l’espècie, un bacteri pot arribar a dividir-se cada vint minuts i tenir milers de descendents en poques hores.

A través del microscopi òptic es pot observar que els bacteris tenen formes diferents i maneres característiques d’agrupar-se que han permès classificar-los.

Els cocs són un tipus de bacteri amb morfologia esfèrica o ovoide. Alguns ocasionen malalties als humans, com pneumococs i estafilococs, mentre que altres resulten innocus o fins i tot beneficiosos. Segons la manera que tenen d’agrupar-se (vegeu figura) es distingeixen en:

• Diplococs: un parell de cocs
• Estafilococs: un forma de raïm
• Estreptococs: formen una cadena
• Sarcines: en grups de quatre o vuit
• Micrococs: de forma irregular

Font: Wikipedia

Els bacils són bacteris que tenen forma de bastó quan s’observen al microscopi. Es divideixen en:

• Coccobacils: són molt curts.
• Fusiformes: són afilats pels extrems.
• Filamentosos: tenen filaments llargs.
• Vibrions: són corbats. Tenen forma de coma.
• Espirils: prenen forma de tirabuixó, és a dir, són com cilindres helicoidals. Per exemple, el Treponema pallidum, responsable de la sífilis.

Segons el mètode de tinció els bacteris es classifiquen en gramnegatius i grampositius gràcies a la tinció de Gram desenvolupada per Hans Christian Gram. El fet que els bacteris siguin positius o no per la tinció de Gram depèn de la composició de la seva paret cel·lular. El resultat d’aquest mètode de tinció classifica els bacteris en:

• Grampositius: tenen la capa de peptidoglucà (paret cel·lular) gruixuda, uniforme i densa. Quan són tenyits mitjançant la tinció de Gram queden tenyits amb una coloració blavosa.
• Gramnegatius: la paret cel·lular d’aquests bacteris conté menys quantitat de peptidoglucà. Tot i que la seva composició química és més complexa, la tinció de Gram no els tenyeix i s’observen amb una coloració vermellosa.

Segons la necessitat d’oxigen per al seu creixement, els bacteris se subdivideixen en:

• Aerobis: necessiten oxigen per viure. S’anomenen aerobis estrictes quan només poden viure si disposen d’oxigen. També n’hi ha que poden viure en baixes pressions parcials d’oxigen: són els anomenats microaeròfils.
• Anaerobis: la majoria són estrictes; viuen sense oxigen utilitzant altres substàncies per obtenir energia. També hi ha molts bacteris fermentadors de sucres que també poden respirar aeròbicament i s’anomenen anaerobis facultatius.

Un virus és una partícula molt petita que mesura de 20 a 300 nm (nanòmetres) i que pot infectar altres organismes. Els virus són paràsits intracel·lulars, només poden reproduir-se envaint i formant part d’altres cèl·lules ja que no disposen de les eines necessàries per a la seva autoreproducció.

El terme virus, normalment es refereix a aquelles partícules que infecten cèl·lules eucariotes d’organismes pluricel·lulars com l’ésser humà, i també de molts organismes unicel·lulars, mentre que el terme bacteriòfag o fag s’utilitza per descriure partícules capaces d’infectar éssers procariotes com els bacteris o altres organismes semblants.

Els virus consten d’un nucli víric, un recobriment o càpside. Alguns virus més complexos disposen d’un altre embolcall extern.

El nucli es compon d’una molècula d’àcid nucleic on hi ha la dotació genètica del virus. Els virus només tenen un tipus d’àcid nucleic. Alguns tenen ARN i d’altres ADN.

La càpside és l’embolcall proteic del nucli. Està formada per unes subunitats idèntiques anomenades capsòmers. Els capsòmers s’uneixen i donen una forma geomètrica a la càpside. Segons la forma geomètrica de la càpside els virus poden ser:

• Cilíndrics o helicoidals (càpside helicoidal). Exemple: virus del mosaic del tabac.
• Icosaèdrics. Els capsòmers tenen forma triangular i formen un icosaedre. Exemple: adenovirus, responsables de refredats o faringitis.
• Complexos. La seva càpside està formada pel cap, acompanyada d’un collar, una cua cilíndrica i una placa basal que permet al virus fixar-se a la cèl·lula. Exemple: bacteriòfags (vegeu figura).

L’embolcall extern és una capa de forma irregular que cobreix el virus per fora. Aquesta capa està constituïda per proteïnes, hidrats de carboni i lípids. La seva funció és protegir els virus quan no es troba dins de cap cèl·lula. Quan el virus es troba envoltat de l’embolcall extern s’anomena virió.

El cicle vital dels virus comprèn dues fases:

• Fase extracel·lular
• Fase intracel·lular

Durant la fase extracel·lular el virus es troba inert amb un metabolisme gairebé nul, tot i que conserva la seva capacitat de penetrar o infectar una cèl·lula. Quan un virus es troba en aquesta fase s’anomena virió i el seu temps de supervivència sense infectar una cèl·lula depèn de l’estructura de la càpside, de l’embolcall extern i de les condicions físiques i químiques de l’entorn.

En la fase intracel·lular els virus un cop han infectat una cèl·lula es reprodueixen per replicació. En la replicació el virus es replica o copia a si mateix. La replicació es produeix en quatre fases (vegeu figura):

1. Infecció: en la infecció el virió s’enganxa a la membrana cel·lular, abandona l’embolcall extern i penetra dins la cèl·lula. Un cop a dins, perd la càpside i el nucli del virus entra en contacte directe amb el medi cel·lular.
2. Síntesi: l’àcid nucleic del virus s’aprofita de l’energia de la cèl·lula per replicar-se a si mateix i a les altres estructures del virus.
3. Maduració: els àcids nucleics nous s’envolten de nou amb càpsides i aquestes en embolcalls externs i constitueixen nous virions.
4. Alliberament: els virions travessen la membrana cel·lular i surten al medi extern.

Després de la fase d’alliberament els virions han adquirit la capacitat d’infectar una nova cèl·lula i replicar-se de nou i reiniciar un altre cop el seu cicle vital (vegeu figura).

La denominació fong prové del llatí fungus, que significa ‘bolet’. Tanmateix, els fongs presenten una gran varietat de formes i mides. Formen un regne d’organismes unicel·lulars o pluricel·lulars. Per tant, no tots els fongs són microorganismes, ja que molts es poden observar a ull nu.

Les característiques generals dels fongs són les següents:

• Són eucariotes, és a dir que les seves cèl·lules són eucariotes.
• Són heteròtrofs: prenen la matèria orgànica ja elaborada.
• Tenen una paret cel·lular de quitina.
• Es poden reproduir de manera asexual per espores o a través de la reproducció sexual.
• Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars, però no formen teixits. Senzillament, les cèl·lules formen un cos filamentós molt ramificat.
  • Quan són unicel·lulars s’anomenen llevats i tenen forma esfèrica o ovalada. Per exemple, el llevat que produeix el muguet.
  • Quan són pluricel·lulars s’anomenen floridures. Les floridures es formen a partir d’una hifa que comença a créixer i a ramificar-se formant un miceli.
  • Alguns fongs es classifiquen com a dimòrfics, perquè poden adoptar la forma de llevat o floridura segons les circumstàncies.

Hi ha moltes espècies diferents de llevats. Es coneixen unes dues-centes mil espècies de fongs i només un centenar poden produir malalties. Els llevats són el tipus de fong unicel·lular més important dins la microbiologia. Algunes d’aquestes espècies tenen una gran importància econòmica ja que realitzen fermentacions industrials: la cervesa, el pa i el vi són productes derivats de les fermentacions dels llevats. En altres casos poden arribar a ocasionar malalties a diferents éssers vius. Els fongs pluricel·lulars són les floridures i els bolets.

Les infeccions causades per fongs s’anomenen micosis (vegeu figura).

Els protozous són un tipus d’organisme unicel·lular, eucariota i heteròtrof. La característica més important d’aquests microorganismes és la presència d’una sèrie de mecanismes que els permeten desplaçar-se de manera activa i adherir-se a determinats tipus de superfícies.

Als protozous se’ls considera paràsits.

Pel que fa al seu hàbitat, els protozous són generalment organismes aquàtics. Formen part del plàncton marí, que és l’aliment de molts altres organismes marins. N’hi ha altres que poden viure en terres humides. Tant en un cas com en l’altre, es tracta d’espècies de vida lliure. Altres espècies de protozous són patògens que s’acostumen a trobar en climes càlids i humits. En aquest darrer cas, viuen a l’interior d’un altre organisme.

• Són organismes heteròtrofs.
• Els protozous de vida lliure poden obtenir l’aliment de diverses maneres: alguns capturen altres microorganismes, altres s’alimenten de la matèria orgànica que hi ha dissolta a l’aigua i que travessa la membrana de la cèl·lula. Els protozous patògens s’alimenten de l’organisme hoste.
• Són organismes mòbils. Els protozous tenen diferents mecanismes per desplaçar-se:
  • Cilis: es tracta d’unes estructures semblants a pèls molt curts. Recobreixen tota la cèl·lula i es mouen de manera coordinada. Els protozous que tenen cilis reben el nom de ciliats. A part de servir per desplaçar-se, els cilis també serveixen per atreure els aliments cap a un petit orifici que fa les funcions de “boca”. El protozou ciliat més conegut és el parameci.
  • Flagels: són estructures molt semblants als cilis. Els flagels són més llargs i escassos que els cilis. Normalment n’hi ha un o dos per microorganisme. Solen trobar-se en un extrem de la cèl·lula. Els protozous amb flagels reben el nom de flagel·lats. Aquest grup de protozous són molt diversos: alguns són de vida lliure i altres són patògens, com el tripanosoma, que causa la malaltia de la son.
  • Pseudopodis: són una mena de protuberàncies o prolongacions que sobresurten de la membrana citoplasmàtica. Al contrari que els cilis i els flagels, no són estructures fixes sinó que es formen en qualsevol punt de la cèl·lula a mesura que l’organisme les necessita. Els protozous que tenen pseudopodis reben el nom de rizòpodes. Pràcticament tots viuen al mar. Un dels més coneguts és l’ameba.

Durant la fase adulta en què el microorganisme es pot reproduir, el protozou s’anomena trofozou. Quan les condicions fisicoquímiques de l’entorn no els són favorables es poden transformar en quists, ja que el protozou es recobreix d’una membrana compacta que li permet resistir la sequedat i el fred. A l’interior del quist hi pot haver un o molts trofozous.

Tot i que la majoria de protozous no fan cap tipus de mal, algunes espècies provoquen malalties força greus sobretot a les zones tropicals, com per exemple la malària, que mata cada any més de 2,5 milions de persones. A les infeccions causades per protozous se les anomena infestacions.

A banda dels bacteris, virus, fongs i protozous, hi ha altres organismes que actuen com a paràsits i poden produir malalties en l’home, com són els helmints i els artròpodes. Tant els helmints com els artròpodes són metazous, és a dir, organismes amb nombroses cèl·lules interdependents, especialitzades i agrupades en categories funcionals: teixits, òrgans i aparells o sistemes.

Els helmints són organismes pluricel·lulars, heteròtrofs, eucariotes i mòbils que s’alimenten per ingestió i no sempre són microscòpics.

Hi ha dos tipus d’helmints:

• Platihelmints (aplanats):
  • Trematodes
  • Cestodes
• Nematohelmints (anulars o circulars), dels quals destaquen els nematodes.

Les característiques d’aquests cucs són:

• Són plans i ovalats.
• Tenen dues ventoses: una oral i una ventral; així queden adherits al teixit que volen parasitar.
• En general parasiten els animals vertebrats.
• No tenen ni aparell respiratori ni circulatori.
• Tenen una estructura en forma de sac, i el seu aparell digestiu és molt rudimentari ja que consisteix en una cavitat que s’obre a l’exterior per un únic orifici que funciona simultàniament com a boca i anus (s’alimenten de les cèl·lules de l’hoste).
• La seva reproducció és sexual i són hermafrodites: poden ser masculins i femenins a la vegada.

Cicle vital

Els helmints trematodes es troben en forma d’ous als vegetals o aigües amb residus fecals (provinents d’humans infectats). Un cargol d’aigua dolça pot ser un primer hoste que consumeix aquest vegetal en què els ous es transformen en larves (primer hoste). El cargol elimina per via digestiva les larves que poden contaminar vegetals, que poden ser consumits per una vaca (segon hoste). La vaca pot ser consumida per l’home (tercer hoste), que pot arribar a ser l’hoste definitiu en el qual es troba el platihelmint en la fase adulta (quan pon ous) i es reprodueix. L’home elimina ous per la femta, o per la respiració, i s’inicia un altre cop el cicle vital.

Un exemple d’aquests paràsits és la fascíola hepàtica, responsable de la fascioliasi hepàtica.

Les característiques d’aquests cucs són:

• Són cucs aplanats.
• Parasiten l’intestí de l’home.
• No tenen aparell respiratori , ni circulatori.
• Gairebé sempre són hermafrodites, però poden actuar com a femenins o masculins.
• També s’anomenen segmentats ja que estan formats per una sèrie d’anells. En el cas que es trenqui un anell es torna a regenerar.
• Disposen de dues ventoses per adherir-se als teixits.

El seu cicle vital similar als platihelmints anteriors.

Formen part d’aquest grup les tènies intestinals i l’Echinococcus granulosus. Entre les tènies intestinals més habituals hi ha:

• Tènia solium: mesura de dos a vuit metres, vulgarment coneguda com la solitària. L’home és l’únic hoste definitiu i es contagia en ingerir carn de porc contaminada.
• Tènia saginata: és un cuc que en estat adult mesura de quatre a dotze metres. És excepcional en les persones per la poca resistència dels ous pel suc gàstric. El contagi es produeix pel consum de carn bovina contaminada amb larves.

L’Echinoccocus granulosus és un cuc que viu en estat adult a l’intestí del gos, sense produir-li cap mal. El cuc pon ous que s’eliminen per la femta del gos. L’ésser humà s’infecta en ingerir aliments contaminats o en tocar el gos. Pot arribar a l’home per la vena porta fins als pulmons i altres òrgans i ocasionar-li quists hidatídics.

Les característiques d’aquests cucs són:

• Són cucs de secció circular.
• Són transparents i si tenen coloració és a causa del seu contingut intestinal.
• L’intercanvi de nutrients es realitza a través de la pell.
• Tenen un aparell excretor simple.
• No tenen aparell respiratori ni circulatori.
• Són masculins o femenins i la seva reproducció és sexual.

Alguns exemples són:

• Enterobius vermicularis: són els cucs que sovint parasiten els infants.
• Trichinella spiralis: que produeix la triquinosi. L’home es contagia per consumir carn de porc crua contaminada amb les seves larves.

Tot i que els artròpodes en la seva majoria són beneficiosos per a l’ecosistema, també poden estendre algunes malalties greus i causar danys considerables al bestiar i els conreus. Fins i tot hi ha diferents espècies que poden causar infestacions en l’home. Els artròpodes inclouen els insectes, els aràcnids i d’altres.

Entre els que poden causar infestacions hi ha:

• Àcar de la sarna (sarcoptes scabiei): àcar que causa la sarna, malaltia cutània altament contagiosa.
• Polls: insectes parasitaris que viuen entre els cabells de les persones alimentant-se de la seva sang (vegeu figura).
• Paparres i puces: artròpodes que parasiten externament un gran nombre d’animals silvestres, tant mamífers com aus i rèptils i animals domèstics. També poden picar els humans i transmetre altres agents patògens a través de la picada.

Les malalties infeccioses són les causades per un agent patogen que passa d’un organisme que l’allotja (hoste) a un altre individu, un altre hoste. Per tant, són malalties transmissibles i la transmissió es produeix per diferents mecanismes. D’altra banda, aquestes malalties poden ser infeccions o infestacions.

Perquè una malaltia infecciosa es transmeti i passi d’un hoste a un altre s’han de presentar una sèrie de baules que constitueixen la cadena epidemiològica, i també cal un cert temps perquè es manifesti la infecció en el nou hoste.

Aquestes baules també s’anomenen factors epidemiològics primaris (vegeu figura) i són:

• Font d’infecció o reservori
• Mecanisme de transmissió
• Hoste susceptible o receptor

També hi ha uns altres factors, anomenats factors epidemiològics secundaris, que poden influir sobre els primaris. Són factors com l’edat, el sexe, l’estil de vida, etc.

La font d’infecció és el punt d’origen de la infecció o malaltia infecciosa. És el lloc on es troba l’agent patogen. Aquest punt d’origen pot ser divers:

• Éssers humans. En aquest cas es diu que la font d’infecció és homòloga. Hi ha diverses situacions:
  • Portador: són persones que no presenten clínica (no manifesten ni signes ni símptomes de la malaltia), però són capaces d’eliminar microorganismes.
    • Persona portadora en període d’incubació o portadora precoç. Encara no manifesta signes ni símptomes de la malaltia però ja elimina microorganismes.
    • Persona en període de convalescència. Després de patir la malaltia segueix eliminant microorganismes, però ja no presenta manifestacions clíniques de la malaltia.
    • Persona sana però portadora. Elimina microorganismes malgrat no haver patit mai la malaltia.

    Període prodròmic

    Període en què es manifesten els primers signes de malaltia, que són inespecífics: malestar general, mal de cap, fatiga…

  • Malalts: són persones que estan en període prodròmic o d’estat, és a dir amb simptomatologia més o menys específica i alhora eliminen microorganismes. En general és més activa com a font d’infecció una persona malalta que un portador, però epidemiològicament són més importants els portadors ja que són més difícils d’identificar i, per tant, de controlar.
• Animals. En aquest cas es diu que la font d’infecció és heteròloga. Tant els animals malalts com els portadors poden transmetre malalties a l’ésser humà. Les malalties transmissibles d’animals a l’ésser humà s’anomenen zoonosis. Els animals poden ser de dos tipus:
  • Vertebrats (vacuns i bovins)
  • Artròpodes (mosques, mosquits…) (infestacions)
• Materials o objectes inanimats. En aquest cas la font d’infecció també és heteròloga.
  • Terra o sòl: és un hàbitat per a espècies de patògens amb gran resistència als factors ambientals.
  • Aliments
  • Aigua
  • Objectes infectats. Per exemple, la xeringa amb agulla utilitzada.

Quan la font d’infecció és l’ésser humà, és important distingir diversos períodes epidemiològics segons la capacitat per transmetre l’agent patogen:

1. Període de transmissibilitat. L’individu malalt elimina microorganismes i, per tant, és contagiós. Aquest període no necessàriament coincideix amb el període de manifestacions clíniques de la malaltia.
2. Període de latència. Temps que transcorre entre l’exposició a l’agent patogen i l’inici de la transmissibilitat. En aquest període no s’eliminen microorganismes i no hi ha possibilitat de contagi.
3. Període d’incubació. Temps que transcorre entre l’exposició i l’inici de les manifestacions clíniques. És un període molt variable. Es poden eliminar microorganismes.
4. Període de manifestacions clíniques. Es presenten els signes i símptomes de la malaltia. Es poden eliminar microorganismes.

De la font d’infecció els agents patògens són eliminats per alguna de les següents vies d’eliminació:

• Via respiratòria: per l’eliminació de gotícules al respirar o parlar (gotes de Flügge) que queden suspeses a l’aire o es dipositen en alguna superfície.
• Via digestiva: per la saliva o la femta.
• Via urinària.
• Via cutaneomucosa: a través de la pell i les mucoses.
• Via hemàtica.

El mecanisme de transmissió és el mecanisme que fa servir un agent patogen per passar de la font d’infecció a l’hoste receptor.

Els mecanismes de transmissió d’un agent patogen poden ser per via directa o per via indirecta. Depenen d’un seguit de factors:

• Via d’eliminació des de la font d’infecció.
• Capacitat de resistència de l’agent patogen en el medi extern.
• Porta d’entrada a l’hoste receptor.
• Nombre d’organismes necessaris per afectar l’hoste receptor.

La transmissió per via directa es produeix de manera immediata. En general fan servir aquest mecanisme de transmissió els agents patògens poc resistents a les condicions del medi extern o que necessiten un contacte perllongat entre la font d’infecció i l’hoste receptor.

• Contacte físic directe: el microorganisme és eliminat a través de secrecions i es transmet a l’hoste receptor per contacte directe. És especialment important la transmissió a través de les mans contaminades per les secrecions o per femta, orina, etc. També el contacte físic en les malalties de transmissió sexual o en una malaltia com la mononucleosi, anomenada col·loquialment la malaltia del petó, en les malalties de mare a fill per via placentària, i també a través de mossegades i esgarrapades.
• Per aire: la transmissió del microorganisme es realitza a través de les gotes de Flügge (generades al parlar i respirar) i les partícules de Wells (gotes de mida més petita). Aquestes gotes queden suspeses en l’aire durant un temps i poden ser inhalades pel receptor o dipositar-se sobre superfícies. No hi ha un contacte físic directe, però sí que es necessita proximitat entre la font d’infecció i l’hoste susceptible. Exemples: malalties de transmissió respiratòria com la grip, la tuberculosi o el xarampió.

La transmissió indirecta es dona quan hi ha un vehicle que facilita la transmissió i sense el qual la transmissió no es produiria. Poden ser vehicles de transmissió:

• Aigua i aliments. L’aigua i els aliments faciliten la transmissió per via digestiva. L’aigua pot actuar al ser ingerida o al regar les verdures de consum. Són especialment importants les infeccions per aigua de beguda contaminada o pel regadiu de verdures que es consumeixen crues. Els aliments també són una font d’infecció important i poden ser contaminats des del seu origen (terra o aigua de regar) o bé més tard, durant la seva manipulació.
• Fòmits, éssers inanimats contaminats des de la font d’infecció. En el medi hospitalari tenen gran importància epidemiològica. Són possibles fòmits: material quirúrgic, material clínic com un fonendoscopi i també joies, bolígrafs, poms de les portes, aixetes…
• Artròpodes. Els animals inferiors com mosques, mosquits, polls, puces o àcars, que transporten microorganismes de la font d’infecció a un subjecte sa. Porten l’agent patogen en la seva superfície o a l’interior. També s’anomenen vectors i poden transmetre l’agent patogen a l’hoste susceptible directament o indirectament, dipositant-lo sobre menjars o superfícies. Exemples de malalties produïdes per vectors són el paludisme (malaltia transmesa per un mosquit), la malaltia de la son (malaltia transmesa per la mosca tse-tse).

L’hoste susceptible és el candidat a emmalaltir i l’última baula de la cadena epidemiològica.

Les vies d’entrada a l’hoste susceptible poden ser diverses (vegeu imatge figura):

• Respiratòria
• Digestiva
• Cutaneomucosa
• Hemàtica
• Placentària
• Urinària

Hi ha una sèrie de factors en el receptor que poden afavorir l’aparició d’una malaltia. Sobre alguns d’aquests factors es pot actuar, sobre d’altres no. Alguns dels factors que influeixen en la susceptibilitat són:

• Edat. És un factor important que no es pot modificar. Hi ha grups d’edat que per les seves característiques són més susceptibles a les infeccions, com els lactants, els nens i les persones d’edat avançada. En canvi, el sexe no sembla tenir influència sobre la susceptibilitat.
• Genètica. També és un factor que no es pot modificar i que en general no influeix en la susceptibilitat.
• Altres factors modificables: l’estat nutricional, els hàbits higiènics, l’estrès i la fatiga i els tractaments farmacològics agressius.

La susceptibilitat de l’hoste receptor és la capacitat que té per ser envaït per l’agent patogen. La resistència és just el contrari.

Les malalties infeccioses són la causa d’una de cada tres morts al món i són un problema important de salut pública. Estan causades per microorganismes patògens (bacteris, virus, fongs i protozous) que entren al cos i es multipliquen fins que produeixen la malaltia. Cada microorganisme s’instal·la i prolifera en un lloc diferent del cos humà, depenent de la seva via d’entrada i les seves característiques.

Les persones que porten pròtesis ortopèdiques o vàlvules cardíaques o neurològiques tenen un risc afegit de tenir infeccions oportunistes en aquests dispositius permanents.

La majoria de malalties infeccioses es transmeten d’uns individus als altres i poden afectar qualsevol persona. Tothom té unes quantes infeccions al llarg de la seva vida. La majoria són lleus, però algunes poden ser molt greus i portar a la mort de manera ràpida.

Quan d’una malaltia infecciosa es produeix un nombre de casos que excedeix clarament la freqüència prevista es parla d’epidèmia o de brot epidèmic.

Si la malaltia transmissible té un nombre de casos més elevat en una zona geogràfica concreta és diu que és una malaltia endèmica en aquella zona.

Es parla de pandèmia quan en un període de temps el nombre de casos d’una determinada malaltia infecciosa és més elevat de l’esperat i abasta àrees geogràfiques molt més àmplies que les d’un país.

Les malalties infeccioses es classifiquen segons els grups de microorganismes que les produeixen:

• Bacterianes
• Víriques
• Fúngiques
• Per protozous
• Per artròpodes

El ventall de malalties que provoquen els bacteris és molt ampli. Algunes són produïdes per estafilococs (Staphylococcus), estreptococs (Streptococcus), clostridis (Clostridium), micobacteris, legionel·les, salmonel·les, brucel·la, vibrions i del gènere bacillus.

Els estafilococs són un gènere de bacteris grampositius, amb forma de cocs i agrupats formant raïms. Són microorganismes àmpliament distribuïts a la natura, i també formen part de la flora normal. El més important és l’Staphylococcus aureus, també anomenat estafilococ daurat, perquè elabora un pigment de color groc. És patogen facultatiu. Aquest microorganisme el transmeten els portadors asimptomàtics, que el porten a la mucosa nasal, i afecta fonamentalment les persones debilitades. Per això és un microorganisme molt important en les infeccions intrahospitalàries. Si afecta la pell i les mucoses, produeix processos inflamatoris, piògens (amb pus) i supuratius. Exemple: furóncols o infeccions de ferides.

En els nadons produeix el que es coneix com a síndrome de la pell escaldada. En les dones que fan servir tampons durant el període menstrual pot provocar una patologia molt greu anomenada xoc tòxic, de desenvolupament molt ràpid amb fallida multiorgànica, insuficiència renal i hepàtica. Les infeccions més greus són les septicèmies. Aquest microorganisme fabrica una toxina que pot provocar intoxicacions alimentàries en cremes i productes de pastisseria contaminats i mal conservats.

Normalment el tractament es fa amb penicil·lines i derivats, però hi ha moltes soques resistents i per tant també es fan servir altres antibiòtics.

Altres espècies d’estafilococ són: S. epidermidis i S. saprofiticus, que només actuen com a patògens oportunistes, produint infeccions a la pell i mucoses (el primer, en malalts amb catèters).

Són un gènere de bacteris grampositius, amb forma de cocs i agrupats formant cadenes. Són microorganismes àmpliament distribuïts a la natura, i alguns formen part de la flora normal, però també hi ha patògens oportunistes i d’altres patògens. El més important és l’Streptococcus pneumoniae o pneumococ, que produeix pneumònia, i l’Streptococcus meningitidis o meningococ, que produeix la meningitis. Altres espècies produeixen infeccions de les vies respiratòries superiors com faringitis, amigdalitis, laringitis, otitis etc.

El més freqüent (apareix en el 90% de les infeccions per estreptococs) és l’Streptococcus pyogenes, que es troba a la flora normal de moltes persones sanes. Produeix angines o sinusitis habitualment, però també pot produir septicèmies, meningitis i endocarditis. Si les angines no es curen bé, al cap de 2-5 setmanes poden aparèixer complicacions consistents en danys en el teixit connectiu de les articulacions, que provoquen poliartritis (febre reumàtica) i cardiopatia reumàtica valvular i glomerulonefritis.

També pot produir infeccions de la pell, com l’erisipela, que afecta generalment persones grans a la cara, amb aparició de zones inflamades i vermelles. L’escarlatina acostuma a aparèixer després d’una infecció faríngia i es produeix una exantema al tronc, coll i extremitats. Totes aquestes infeccions de vies respiratòries es transmeten a través de gotes.

Els estreptococs del grup viridans són els que intervenen en la càries dental i produeixen infeccions en persones amb valvulopaties.

El tractament de les infeccions provocades per estreptococs es fa amb penicil·lines i derivats, sempre que no apareguin resistències.

El gènere Clostridium correspon a un grup de bacteris grampositius, anaeròbics estrictes que poden formar espores. Poden viure en hàbitats molt diferents: al sòl, sobre material vegetal i animal en descomposició. També poden formar part de la flora intestinal de l’home. Algunes espècies són patògenes per als humans, perquè produeixen exotoxines que provoquen malalties greus.

• El C. botulinum produeix una neurotoxina que provoca el botulisme, que és una intoxicació alimentària molt greu i amb freqüència mortal que es produeix després d’ingerir aliment contaminat pel bacteri. Aquest bacteri viu normalment a terra o a l’aigua, però les seves endòspores poden contaminar aliments crus, provinents de vegetals o d’animals, abans de la seva recol·lecció o sacrifici. Per evitar la toxiinfecció els aliments s’han de cuinar de forma que les espores de C. botulinum es desactivin i la toxina quedi destruïda. S’aconsegueix escalfant-los a 85°C, durant com a mínim cinc minuts, o a 121°C durant tres minuts a una pressió determinada.
• El C. perfringens és un agent causal de la gangrena gasosa, una forma de necrosi (gangrena) que pot ser potencialment mortal. Es presenta de manera sobtada en el lloc d’un traumatisme o ferida quirúrgica, contaminada amb el bacteri, que es multiplica i produeix exotoxines que fan malbé els teixits i provoquen necrosi del teixit muscular.
• El C. tetani és l’agent causal del tètanus. Aquest bacteri es troba generalment a la terra, els fems, les escombraries i el tracte digestiu de les persones sanes. Els símptomes principals del tètanus són rigidesa i espasmes musculars, que poden arribar a ser molt forts i dolorosos. Aquests espasmes afecten els músculs de la cara, el coll, el tòrax i l’esquena, i poden estendre’s cap avall. En funció dels músculs afectats, la persona pot patir problemes respiratoris, dificultats per empassar i arqueig de l’esquena. Sense tractament, una de cada quatre persones mor. Aquesta malaltia no es contagia d’una persona a una altra.
• El C. difficile és l’agent causal de quadres diarreics, que en l’ambient hospitalari pot provocar la colitis pseudomembranosa.

Els micobacteris (Mycobacterium) són bacils aerobis que no formen espores i causen greus malalties com la tuberculosi i lepra. El Mycobacterium tuberculosis, també anomenat bacil de Koch, causa la majoria de tuberculosis (TB). La tuberculosi sol atacar els pulmons, però també pot afectar altres parts de l’organisme, com el sistema nerviós central, el sistema limfàtic, el sistema circulatori, el sistema genitourinari, el sistema gastrointestinal, els ossos o les articulacions. Els símptomes clàssics de la TB pulmonar són una tos crònica, amb esput sanguinolent, febre, suors nocturnes i pèrdua de pes. La infecció d’altres òrgans causa una àmplia varietat de símptomes. És un microorganisme que es multiplica lentament, però s’encomana per via aèria, quan les persones infectades tussen, esternuden, etc. Un terç de la població actual del món està infectada amb M. Tuberculosis i en la majoria de casos la malaltia no es desenvolupa completament. Les infeccions asimptomàtiques i latents són les més habituals. Suposa una situació de risc tenir el sistema immunitari compromès per medicaments immunosupressors, l’abús de drogues o la sida. El tractament de la tuberculosi és complicat i requereix llargs tractaments amb diversos antibiòtics.

La legionel·la és un bacteri habitual en molts ambients aquàtics. Va ser descoberta després d’un brot epidèmic el juliol de 1976 entre els assistents a una convenció de la Legió Americana a Filadèlfia.

Són agents causals de la malaltia dels legionaris i de la febre de Pontiac. Es troben disseminats en els sistemes de refrigeració, d’aigua calenta, de fonts, etc. La transmissió de Legionella es produeix per la inhalació d’aerosols que contenen petites gotes amb els bacteris, però la transmissió persona a persona no ha estat demostrada. El període d’incubació pot ser de fins a dues setmanes. Els símptomes inicials són similars a la grip, amb febre, calfreds i tos seca, i en fases més avançades amb símptomes de pneumònia. També pot provocar diarrea i nàusea.

La salmonel·la és un gènere de bacteris de distribució universal que es transmet per contacte directe o contaminació causada durant la manipulació i el processament d’aliments especialment en carn vermella o d’aviram, ous i llet. Pot arribar a produir dos tipus de patologies depenent del serotip: gastroenteritis o febres tifoidees.

• Gastroenteritis. Són molt freqüents a l’estiu amb un període d’incubació d’entre cinc hores i cinc dies. El contagi es produeix per via digestiva, en consumir aliments o begudes contaminats. La contaminació es pot produir directament (perquè l’aigua o el menjar contenen restes de femtes o vòmits), a través de mosques (que amb les seves potes transporten microorganismes de les femtes a altres llocs) o per contacte amb les mans o la pell de persones portadores sense una higiene adequada.
• Febres tifoidees. Són excepcionals en els països desenvolupats, encara que actualment podem trobar brots per culpa de la situació socioeconòmica. L’únic reservori és el ser humà. S’elimina per la femta. Tenen un quadre clínic de bacterièmia que pot arribar a ser molt greu, amb febre alta amb obnubilació, bradicàrdia i leucopènia.

La brucel·la és un grup de bacteris cocs gramnegatius que causen la brucel·losi, que és una zoonosi. Es transmet per contacte amb animals que tenen el bacteri. Pot ser per menjar aliments infectats, consum de llet o làctics fets amb llet crua o pel contacte directe amb un animal infectat o per inhalació d’aerosols, com és el cas de persones que treballen com a ramaders. La transmissió entre humans és molt rara però possible. La malaltia ocasiona símptomes similars als de la grip amb pics de febre alta que apareixen i desapareixen. Per aquest motiu també es coneix amb el nom de febres ondulants o febres de Malta. La malaltia pot arribar a ser crònica. Es tracta amb antibiòtics.

Els vibrions són bacils amb forma de coma que viuen en aigua dolça i marina. Algunes espècies són patògenes per a l’home i provoquen malalties en el tracte digestiu, i també poden infectar ferides obertes i causar una sèpsia.

Destaquen les següents:

• Vibrio cholerae. És un agent que causa el còlera, malaltia infecciosa intestinal aguda causada per la ingestió d’aliments o aigua contaminats pel bacteri. Té un període d’incubació curt, d’un a cinc dies. El bacteri produeix una enterotoxina que causa una diarrea copiosa, indolora i aquosa que pot conduir a una greu deshidratació i a la mort si no es tracta amb rapidesa. També pot provocar vòmits. Sovint es presenta com una epidèmia i es considera endèmica en molts països. En el transcurs de la història s’han produït diferents pandèmies.
• Vibrió parahemolític, que provoca quadres de gastroenteritis.

El Bacillus és un gènere de bacteris, bacils que en condicions adverses formen una endoespora resistent a les altes temperatures i als desinfectants químics corrents.

El Bacillus anthracis produeix el carboncle o àntrax mitjançant el contacte amb l’espora del bacteri, que sovint apareix en productes animals infectats. El contacte es produeix a partir de la seva respiració, ingesta o a partir d’àrea de pell lesionada. No hi ha contagi directe entre persones. Els símptomes comencen entre el primer dia i dos mesos després de contraure la infecció.

Hi ha diferents tipus de carboncle: cutani, pulmonar, gastrointestinal i provinent d’una injecció. Si és cutani, es formen petites butllofes amb inflamació al voltant que freqüentment es converteixen en úlceres indolores amb un centre negre. La de tipus pulmonar provoca febre, mal de pit i dispnea. La de tipus intestinal causa diarrea, que pot contenir sang, dolor abdominal, nàusea i vòmits. La infecció provinent d’una injecció produeix febre i abscés al lloc d’injecció.

Les infeccions causades per virus s’anomenen viriasi o virosi. Les infeccions virals ocorren quan un organisme és envaït per virus patògens i/o partícules virals contagioses (virions). Els virus a les partícules víriques s’adhereixen a la superfície i/o penetren les cèl·lules susceptibles.

Hi ha un ampli ventall de virosis:

• La majoria són infeccions lleus con el refredat comú causat per rinovirus i coronavirus.
• Els quadres de gastroenteritis causats per rotavirus i adenovirus poden afectar adults, nens i nadons.
• Alguns virus estan associats a malalties de transmissió sexual, com el VIH associat a la sida i el virus de l’herpes associat a herpes genital.

Altres infeccions víriques importants són:

• La grip, malaltia produïda pels virus influenza A i B. Es presenta en forma d’epidèmia estacional i ha produït pandèmies mundials com la d’Espanya el 1919. Afecta de manera més greu les persones d’edat avançada, nadons i persones que presenten altres patologies respiratòries i cardiovasculars.
• La bronquiolitis aguda del lactant provocada pel virus respiratori sincitial, que afecta de manera greu nens menors de dos anys.
• La síndrome respiratòria aguda greu SARS, provocada per coronavirus i causant de brots epidèmics importants i la Covid-19, que ha provocat una pandèmia a escala mundial.
• El virus parainfluença és responsable del crup laringi dels nens, que causa una obstrucció aguda de la via aèria superior, molt freqüentment en la infància.
• El Xarampió és una malaltia vírica aguda més greu en infants molt petits i en adults. És altament contagiosa i s’incuba en les vies respiratòries altes. Es presenta en forma d’erupció vermellosa a la pell, que pot cobrir tot el cos. Dura, com a terme mitjà, entre set i deu dies. Poden presentar-se complicacions per superinfecció bacteriana, que inclouen otitis, pneumònia i encefalitis o estat de desnutrició. El xarampió és una malaltia que dona immunitat de per vida. Gràcies a la vacunació, des de l’any 2000 el nombre de casos de xarampió a Catalunya és molt baix.
• El virus de la rubèola causa una malaltia aguda exantemàtica i febril lleu en els nens i els adults. És molt contagiosa i es transmet per gotícules en l’aire, per la qual cosa la infecció durant l’embaràs, sobretot en el primer trimestre, pot ser causa d’avortament espontani, mort fetal, mort prenatal o malformacions congènites, que constitueixen l’anomenada síndrome de rubèola congènita.
• La parotiditis provocada pel virus de les galteres es transmet de la mateixa manera que la rubèola. També és molt contagiosa i es manifesta amb una inflamació de les glàndules paròtides. Si no es cura bé, poden quedar seqüeles de per vida.
• La ràbia és una malaltia aguda causada per la infecció pel virus de la ràbia (un Rhabdovirus), que infecta el sistema nerviós central i causa encefalitis. El virus es troba a la saliva i a les secrecions dels animals infectats (gossos, gats, ratpenats, guilles, fures, llops i rates) i s’inocula a l’home per mossegada. Els símptomes de la malaltia poden tardar entre 60 i 300 dies a manifestar-se i poden provocar la mort.

El tractament antivíric disminueix el temps dels símptomes i la vacunació aconsegueix disminuir de forma eficaç el nombre d’infeccions. Però la majoria de tractament estan encaminats a mantenir-se en repòs, en un ambient ventilat, beure molts líquids, fer menjars lleugers, alleujar la simptomatologia amb medicació i rentar-se sovint i correctament les mans.

Els prions són agents semblants als virus, però només estan formats per proteïna. Hi ha algunes malalties neurològiques greus associades a aquests agents patògens, com són la malaltia de les vaques boges o l’encefalopatia espongiforme bovina, que passa a l’home per ingestió de carn infectada. Un exemple és la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, caracteritzada per demència progressiva i espasmes musculars.

Les infeccions causades per fongs s’anomenen micosis. Les més freqüents són les candidiasis i les tinyes o dermatofitosis.

Les candidiasis més freqüents són produïdes pel llevat càndida albicans. És freqüent la candidiasi oral, que presenta una plaques blanques, delimitades i doloroses que apareixen a la mucosa bucal i faríngia dels nounats o persones immunodeprimides. També s’anomena muguet.

La candidiasi vulvovaginal pot presentar-se després d’un tractament antibiòtic que elimina la flora bacteriana habitual de la mucosa vaginal i permet el creixement de la càndida albicans de manera oportunista.

La candidiasi dels plecs cutanis s’origina en els plecs cutanis on s’acumula la suor, i la humitat pot macerar la pell i afavorir la presència de fongs. La candidiasi cutània es manifesta en àrees eritematoses, humides i brillants. Pot aparèixer a sota els pits, als engonals, etc.

La tinya és una malaltia cutània produïda per diferents tipus de fongs que varien segons la part del cos. Són infeccions que afecten la pell, el pèl o les ungles. Es manifesten amb una placa arrodonida que a mesura que creix forma una espècie de roda. És una afecció molt contagiosa. La desnutrició, els hàbits higiènics deficients o el contacte amb persones o animals que la pateixen incrementa el risc de patir-la.

Els tipus més freqüent de tinya són:

• Peu d’atleta: és una infecció a la pell dels peus que presenta irritació, prurit i descamació entre els dits dels peus. Les causes que afavoreixen aquesta infecció són la sudoració i l’assecat deficient.
• Tinya inguinal: aquest tipus afecta més els homes i apareix en èpoques de calor.
• Tinya del cuir capil·lar: és molt contagiosa, sobretot en nens.

Les malalties parasitàries o parasitosi són malalties produïdes per paràsits, com poden ser protozous, helmints o artròpodes.

Algunes d’aquestes malalties són malalties tropicals i més pròpies de zones càlides. És el cas de la malària i la malaltia de la son.

• Malària o paludisme. És provocada pel plasmodi, afecta els glòbuls vermells i el fetge. Provoca cicles de febres seguits d’un estat d’abatiment general i anèmia. El trozozou es transmet a l’home per la picada del mosquit femella del gènere Anopheles.
• Malaltia de la son. La provoca el tripanosoma, que es transmet a l’home amb la picada de la mosca tse-tse, i afecta el sistema nerviós central amb febre, sudoració i somnolència.
• Toxoplasmosi. Produïda pel Toxoplasma gondii, que ocasiona manifestacions variades, des d’afectació lleu dels ganglis limfàtics fins a malaltia de l’SNC, que pot ser mortal, corioretinitis i retard mental. La forma més comuna de contagi és per excrements de gats, encara que també és possible per carn crua o poc cuinada de vaca, porc o bé que contingui quists als teixits. Altres vies de contagi són la transplacentària o per transfusió de sang.
• Giardiosi. És una infecció de l’intestí prim per Giardia lamblia, que pot cursar de forma asimptomàtica o produir flatulència intermitent i malabsorció crònica. La transmissió més comuna és per aigua contaminada amb femta infectada.

Les helmintiasis són causades per cucs paràsits.

• Ascaridiosi. Infecció per Ascaris lumbricoides, que ocasiona símptomes pulmonars precoços i intestinals tardans. És la infecció intestinal per helmints amb més prevalença. La infecció comença amb la ingestió d’ous continguts en femta humana.
• Hidatidosi. Infecció per larves d’Echinococcus granulosus que pot provocar la formació de quists al fetge o, de manera més esporàdica, en altres òrgans. La via d’entrada és digestiva, afavorida per mals hàbits higiènics. El contagi es produeix per ous presents en excrements procedents de gossos, llops i altres cànids que són ingerits per animals herbívors o pels humans.

Les malalties causades per artròpodes s’anomenen ectoparasitosis. Són produïdes per artròpodes que infesten la superfície corporal, com els polls que ocasionen la pediculosi o el Sarcoptes scabiei, que causa la sarna (vegeu figura).

Font: Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat

Les malalties de transmissió sexual (MTS) són infeccions que es transmeten d’una persona a una altra a través del contacte sexual.

Els agents causals de les MTS són bacteris, virus, fongs i altres paràsits. Hi ha més de vint tipus d’MTS. D’entre les més conegudes cal destacar:

• La gonorrea, la sífilis o la infecció per clamídia, causades per bacteris.
• La sida, l’herpes o el papil·loma, causades per virus.
• La tricomoniasi, causada per protozous.

Els organismes que causen les malalties de transmissió sexual poden passar d’una persona a una altra per la sang, el semen, el fluid vaginal o altres fluids corporals, però de vegades aquestes infeccions es transmeten per vies que no són sexuals, com de mare a fill durant l’embaràs o el part, o bé per compartir agulles o en transfusions de sang.

S’ha de tenir present que és possible el contagi de malalties de transmissió sexual amb persones que aparentment estan sanes i que fins i tot poden no saber que tenen la infecció, ja que les MTS no sempre presenten símptomes o poden presentar una diversitat de signes i símptomes.

Qualsevol persona que tingui relacions sexuals és susceptible de patir una infecció de transmissió sexual. La prevenció més efectiva de les ITS és l’ús del preservatiu masculí de làtex.

• Infecció per clamídia. És una infecció bacteriana de l’aparell genital que pot ser difícil de detectar perquè en els primers estadis acostuma a causar pocs signes i símptomes, o no en presenta cap i quan apareixen, en general, són moderats i desapareixen.
• Gonorrea. A banda de l’aparell genital, també pot afectar la boca, la gola, els ulls i l’anus. En general els primers símptomes de la gonorrea apareixen en un termini de deu dies després de l’exposició. No obstant això, algunes persones poden haver estat infectades durant mesos abans de presentar signes o símptomes.
• Infecció per Trichomonas vaginalis, també anomenada tricomoniasi. És causada per un paràsit unicel·lular microscòpic que es propaga durant l’acte sexual amb una persona que ja té la infecció. En els homes el microorganisme generalment infecta les vies urinàries, però sovint no causa símptomes. En les dones, la tricomoniasi generalment infecta la vagina, i causa des d’irritació lleu fins a inflamació intensa.
• Herpes genital. És causat per un tipus de virus de l’herpes simple (Herpes simplex, HSV) que ingressa en el cos a través de petites lesions a la pell o les membranes mucoses. La majoria de les persones amb HSV no saben mai que tenen el virus, atès que no hi ha signes ni símptomes, o bé són tan lleus que passen desapercebuts, però és molt contagiós. Quan s’observen signes i símptomes, el primer episodi en general és el pitjor. Algunes persones no tenen mai un segon episodi, però n’hi ha d’altres que poden tenir episodis recurrents durant dècades.
• Infecció per virus del papil·loma humà (VPH). És un dels tipus més freqüents d’infeccions de transmissió sexual en els homes. Algunes formes augmenten el risc que les dones pateixin càncer de cèrvix (cervical o de coll d’úter). Altres formes causen berrugues genitals.
• Infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). És un virus que interfereix en l’habilitat del cos de combatre virus, bacteris i fongs que provoquen infeccions i sida. És una malaltia crònica que posa en risc la vida. Inicialment és possible que no es presenti cap símptoma o que es presenti una malaltia similar a la grip, generalment de dues a sis setmanes després del contagi.
• Hepatitis A, B i C. Són infeccions virals contagioses que afecten el fetge. De les tres, les hepatitis B i C són les més greus, però totes poden fer que el fetge s’inflami. Algunes persones no manifesten mai signes ni símptomes, però en aquelles que sí que es manifesten, els signes i símptomes poden aparèixer diverses setmanes després de l’exposició,
• Sífilis. És una infecció bacteriana. La malaltia afecta els genitals, la pell i les membranes mucoses, però també pot actuar en moltes altres parts del cos, fins i tot al cervell i al cor. Els signes i símptomes de la sífilis poden ocórrer en quatre etapes: primària, secundària, latent i terciària. També hi ha una afecció anomenada sífilis congènita que ocorre quan una dona embarassada amb sífilis transmet la malaltia al nadó no nascut.

Les zoonosis són infeccions transmissibles, en condicions naturals, entre els animals vertebrats i les persones, encara que en realitat només es consideren zoonosis aquelles que de forma habitual impliquen una transmissió d’animal a humà.

La transmissió d’aquestes malalties pot ser directa, des dels animals a les persones a través de l’aire o per contacte de saliva o mossegades i esgarrapades, o indirecta, a través dels aliments, de l’aigua o de vectors.

Les zoonosis afecten la població en general, i també poden afectar molt especialment treballadors de sectors en contacte amb animals, com és el sector de la ramaderia. En aquests casos la zoonosi es converteix en una malaltia professional:

• Treballadors de laboratoris d’investigació biològica en hospitals i sanatoris.
• Treballadors dedicats a la càrrega, descàrrega o transport de mercaderies.
• Manipuladors de restes d’animals com carnissers, cuiners, etc.
• Persones que fan treballs en contacte directe amb animals, amb vectors de o amb els reservoris de la infecció.

Són un problema per a la salut pública actual, a Catalunya i en molts altres països arreu del món.

Pel que fa a les zoonosis alimentàries, l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) realitza la vigilància dels agents zoonòtics que poden tenir un fort impacte en la salut de les persones, mitjançant la recollida i l’anàlisi de mostres d’aliments i d’aigua, així com de la detecció i el control d’aquestes malalties en animals i en carns als escorxadors i als establiments de manipulació de caça.

Pel que fa a les zoonosis no alimentàries, l’ASPCAT s’ocupa de la tramitació i coordinació d’actuacions en casos d’agressions de determinats animals a una persona. Per exemple, en casos de sospita de ràbia animal. També realitza actuacions de control sobre el medi, per tal que els vectors de malaltia estiguin per sota dels llindars de tolerància.

A més, hi ha altres malalties infeccioses (bacterianes i víriques) que encara que habitualment no es transmeten entre l’home i els animals, poden afectar-los, per a les quals també s’utilitza el terme zoonosi. Es tracta d’agents que viuen com sapròfits en certs medis i són font d’infecció tant per a l’home com per als animals, com per exemple la leishmaniosi.

S’utilitzen diferents mètodes per combatre aquestes malalties. Alguns són de tipus preventiu: desparasitaments, desinfeccions i desratitzacions de llocs públics, eliminant els reservoris i vectors. També s’utilitzen les vacunes.

Als llocs de treball, per tal d’evitar les zoonosis professionals és necessari fer servir una metodologia de treball i uns equips de protecció individual adequats.

Les mesures preventives per a la població en general consisteixen a:

• Control i inspecció dels establiments elaboradors de productes d’origen animal.
• Desparasitament intern i extern d’animals de companyia, gats i gossos.
• Educació de la població fent que prengui consciència del risc de les zoonosis.

Les zoonosis es poden classificar segons l’agent patogen que les produeix entre zoonosis bacterianes, víriques i parasitàries. Algunes de les zoonosis més conegudes són:

• Brucel·losi.
• Triquinosi.
• Ràbia.
• Teniosis humanes, que requereixen diversos hostes intermedis per completar el seu cicle evolutiu.
• Altres zoonosis que es transmeten a través de vectors com insectes.

Les mesures de prevenció actuen sobre les diferents baules de la cadena epidemiològica. Tenen dos objectius principals:

• Evitar els efectes negatius de la malaltia
• Promocionar la salut

En la prevenció de les malalties transmissibles s’intenta trencar la cadena epidemiològica, evitant l’aparició o propagació de les malalties transmissibles. Per evitar la transmissió de la malaltia les mesures es poden aplicar sobre:

• La font d’infecció
• Els mecanismes de transmissió
• L’hoste receptor

Les mesures sobre la font d’infecció s’apliquen sobre el punt d’origen de la infecció, que és on es troba l’agent patògen.

Algunes d’aquestes mesures són:

• Diagnòstic i tractament precoç. L’important és fer el diagnòstic el més ràpid possible i aplicar el tractament de manera ràpida i completa.
• Enquesta i fitxa epidemiològica. L’enquesta epidemiològica consisteix en un interrogatori clínic de les dades relacionades amb la situació de salut del pacient. Per exemple, es pregunta al pacient què ha menjat els últims dies, on i amb qui ha estat… Totes aquestes dades, així com l’analítica i el diagnòstic, es registren en una fitxa epidemiològica.
• Declaració obligatòria. Si alguna malaltia és de declaració obligatòria s’ha de notificar al departament de salut pública per tal de tenir-la controlada.
• Aïllament, vigilància i quarantena. Per evitar l’aparició de nous casos de vegades és necessari l’aïllament a casa o hospitalari.
• Desinfecció i desparasitament. Són mesures que complementen les anteriors i tenen com a objectiu la destrucció dels agents eliminats pels pacients. Poden realitzar-se de manera concurrent (és a dir, mentre el pacient està malalt) o bé final (quan el pacient ja no hi és). Aquestes últimes són les més freqüents.
• Educació sanitària. S’ofereix al pacient la informació necessària i les mesures per evitar que transmeti la malaltia als seus familiars. Per exemple, utilitzar lleixiu per rentar plats i coberts en cas d’hepatitis A o bé llençar lleixiu a la femta abans d’eliminar-la.

Les mesures sobre els mecanismes de transmissió s’apliquen sobre el mecanisme que fa servir un agent patogen per passar de la font d’infecció a l’hoste receptor.

Aquestes mesures són:

• Sanejament. La finalitat del sanejament és regular els factors que incideixen en la salut pública i personal. El sanejament pot ser general o bé específic.
  • El sanejament general inclou l’abastiment d’aigües potables, depuració i eliminació d’aigües residuals, eliminació de deixalles, control sobre aliments, higiene d’edificis públics i lluita contra la contaminació.
  • El sanejament específic inclou la desinfecció, desratització i desinsectació dels espais on resideix l’home i pot aparèixer alguna malaltia transmissible.

Les mesures sobre l’hoste susceptible s’apliquen sobre l’última baula de la cadena epidemiològica; per tant, sobre l’individu susceptible d’emmalaltir.

Aquestes mesures són:

• Immunització. Les mesures preventives sobre l’hoste susceptible pretenen augmentar el seu estat de resistència utilitzant la immunització mitjançant vacunes i sèrums d’anticossos.
  • Vacunes: immunització artificial activa amb les quals l’hoste crea els seus propis anticossos.
  • Sèrums d’anticossos artificials: immunització artificial passiva.
• Educació sanitària. L’objectiu de l’educació sanitària és que l’hoste adquireixi uns hàbits sanitaris i higiènics per tal de promoure la salut i erradicar la malaltia. L’hoste ha de conèixer mesures d’higiene (rentat de mans, rentat dels aliments abans del consum, tossir amb cura…) i ha de conèixer quins són els hàbits alimentaris adequats per tenir una bona nutrició. Les mesures de prevenció aplicades sobre la font d’infecció o bé sobre els mecanismes de transmissió són mesures de prevenció secundària, perquè la cadena epidemiològica ja ha començat. En canvi, les mesures de prevenció aplicades sobre l’hoste susceptible són mesures de prevenció primària, ja que la cadena epidemiològica no s’ha iniciat.