L'instrumental i el carro de cures

L’instrumental sanitari fa referència a les eines que s’usen en els actes quirúrgics i en les exploracions. Hi ha molts tipus diferents d’instruments: alguns instruments estan dissenyats per a ús general en la cirurgia, mentre que d’altres estan dissenyats per a una acció quirúrgica específica.

El nom (nomenclatura) de cada instrument segueix diferents criteris:

• Descripció de l’acció que realitza. Exemple: el nom bisturí en francès vol dir ‘punyal’.
• Nom de l’inventor o el lloc on s’ha creat: Exemple: pinces Kocher o tisores Mayo.
• Nom relacionat amb el procediment quirúrgic en el qual s’utilitza. Exemple: traqueòtom per a la realització d’una traqueotomia.

La majoria d’instruments són d’acer inoxidable, però també hi ha instruments de titani, d’alumini o de carbur de tungstè, un metall extraordinàriament dur utilitzat en algunes fulles de tall i puntes o branques de peces específiques. També hi ha instruments formats per aliatges de diferents metalls. En aquest cas, els aliatges de materials han de tenir propietats molt determinades per fer inalterable la qualitat de l’instrumental davant dels fenòmens de corrosió causats per la sang, altres líquids corporals, les solucions de neteja o l’esterilització.

Tot l’instrumental ha d’estar sempre ben cuidat i ordenat. L’auxiliar d’infermeria col·labora amb el diplomat en infermeria en el manteniment, la desinfecció i l’esterilització de l’instrumental, per tal que conservi les seves característiques tant temps com sigui possible i la seva utilització sigui segura.

L’instrumental i el material es poden classificar seguint diferents criteris. Algunes de les classificacions més habituals són segons la composició, la forma, la funció o l’especialitat mèdica.

Segons la seva composició:

• Acer inoxidable. Ho són la majoria d’instruments. L’acer inoxidable és un aliatge de ferro, crom i carbó. Pot contenir altres elements com el níquel, el manganès o altres per tal d’evitar la corrosió o donar-li altres propietats.
• Titani. És excel·lent per a instruments de microcirurgia. És més dur, fort, lleuger en pes i resistent a la corrosió que l’acer inoxidable.
• Carbur de tungstè. És un metall extraordinàriament dur utilitzat en algunes fulles de tall i puntes o branques de peces específiques.
• Altres metalls, com el coure, l’alumini o la plata. També s’utilitzen en instruments de cirurgia.
• Altres aliatges, com el vital·li. És una aliatge de cobalt, crom i molibdè. Té unes propietats de força i resistència adients per a dispositius ortopèdics. S’ha de tenir en compte que els aliatges de diferents metalls han de tenir propietats molt determinades per fer inalterable la qualitat de l’instrumental davant els fenòmens de corrosió causats per la sang, altres líquids corporals i les solucions de neteja o l’esterilització.

Segons la seva forma:

• D’un sol cos. És un instrument que consta d’una punta i un cos. Per exemple, el mànec de bisturí o les pinces de dissecció.
• Articulat. En l’instrument s’observen diferents parts: punta, cos i articulació. Per exemple, les tisores.
• Amb tanca. L’instrument té punta, cos, articulació i tanca. Per exemple, els clamps.
• De fibra. Són instruments constituïts per fibra òptica de vidre i recoberts per cautxú o polietilè. Per exemple, el laparoscopi.

Segons la seva funció:

• Instrumental i material d’exploració
• Instrumental de tall o dièresi
• Instrumental d’aprehensió
• Instrumental d’hemostàsia
• Separadors
• Pinces de camp
• Instrumental i material de sutura
• Aspiradors

Segons l’especialitat mèdica en què s’usa:

• Instrumental de cirurgia traumatològica
• Instrumental de ginecologia
• Instrumental d’otorrinolaringologia
• Instrumental de cirurgia abdominal
• Instrumental d’odontologia

En aquest grup hi ha tot l’instrumental i material que s’utilitza a les consultes per fer exploracions i cures (taula).

Taula: Instrumental d’exploració

Sonda acanalada	És un instrument llarg en forma de mig cilindre que s’utilitza per evidenciar el traçat de les fístules i fer el drenatge de les ferides i abscessos.
Estilet	És un instrument metàl·lic, punxegut o botonat, que serveix per veure la profunditat i la direcció d’una ferida (vegeu figura).
Trocar	És un instrument llarg en forma de tub que s’utilitza per fer puncions i prendre mostres per a biòpsia (vegeu figura).
Pinces de Magill	Són unes pinces que ajuden a dirigir el tub endotraqueal cap a la laringe. També s’utilitzen per introduir sondes o extreure cossos estranys de la faringe (vegeu figura).

A les consultes generals acostuma a haver-hi els següents instruments:

Bàscula. Serveix per mesurar el pes del pacient. La bàscula mecànica és molt comuna a les consultes. Té unes peses lliscants a l’altura dels ulls i la plataforma baixa i àmplia. Té capacitat de fins a 220 kg amb una divisió de 100 g (vegeu figura).

La bàscula pot portar incorporat un tallímetre per mesurar l’altura del pacient. El tallímetre consisteix en una barra vertical graduada en centímetres que porta una peça de superfície plana que llisca per la barra i que, situada sobre el cap del pacient, assenyala la seva talla (vegeu figura).

En el cas dels nadons s’utilitza un metre sobre una superfície plana, com pot ser una taula, per a l’obtenció de l’altura, i una bàscula petita per al pes.

Cinta mètrica. Cinta usada per conèixer diferents dimensions del pacient. Per exemple, la mida de la cintura.

Esfigmomanòmetre o tensiòmetre amb braçals de diferent grandària (per a infants, adults i adults obesos). Es fa servir per mesurar la pressió arterial.

Hi ha esfigmomanòmetres de diferents tipus:

• Tensiòmetre manual (vegeu figura)constituït per les parts següents:
  • Manòmetre aneroide, que mesura la pressió d’aire aplicada.
  • Braçal inflable, que s’adapta al braç.
  • Pereta de cautxú, en forma de dispositiu de bombeig, per inflar.
  • Vàlvula de purga.
  • Tub connector, que uneix la bomba amb la bossa i el manòmetre.
  • Fonendoscopi per mesurar la tensió.
• Tensiòmetre digital, que consta d’una pantalla on es reflecteixen els valors de tensió arterial(vegeu figura). La pantalla està acoblada a un cable que acaba en un braçalet, i que s’infla amb un compressor elèctric. El braçal té uns sensors que detecten el flux sanguini i el traslladen a valors de pressió diastòlica i sistòlica a la pantalla. Els tensiòmetres digitals més habituals són els de braç, però n’hi ha de canell i fins i tot de dit. Aquests tensiòmetres no són tan precisos com els manuals, però el soroll ambiental no dificulta la mesura com passa en el tensiòmetre manual.

Els tensiòmetres mesuren la tensió arterial de manera indirecta, ja que quan es comprimeix externament l’artèria i els teixits adjacents se suposa que la pressió necessària per cloure l’artèria és igual a la que hi ha dins seu.

Fonendoscopi (estetoscopi). És un instrument constituït per dos tubs de goma que acaben en dues olives que s’adapten a l’oïda. Aquests tubs enllacen amb un altre que en el seu extrem més distant acaba en un diafragma (membrana) i una campana que amplifiquen els sons de l’auscultació. S’utilitza per escoltar els sorolls cardíacs o respiratoris, encara que també s’usa per percebre els intestinals i de la presa de tensió amb els esfigmomanòmetres manuals.

Fonendoscopi electrònic. Gràcies a la seva tecnologia permet reduir els sorolls ambientals, esmorteeix els sorolls per fricció i amplifica els sorolls corporals.

Depressor lingual. És un instrument de forma plana i allargada, fabricat en metall, plàstic o fusta (d’un sol ús), que s’utilitza per deprimir la llengua i facilitar al metge l’exploració de la cavitat bucal i la faringe. El seu ús sol anar acompanyat d’un llum.

Llanterna. Ha de tenir una llum potent i freda. S’utilitza per il·luminar la zona en l’exploració de la cavitat bucofaríngia i per comprovar els reflexos pupil·lars en l’exploració neurològica.

Glucòmetre. És un aparell òptic que serveix per mesurar la glucèmia en sang capil·lar de manera immediata (vegeu figura). La sang s’obté realitzant una punció al pacient amb una llanceta o un dispositiu de punció. S’obtenen una o dues gotes de sang amb la punció en un dit i s’impregna una petita tira que s’introdueix en el glucòmetre, que, pocs segons després, dona el valor de la glucèmia en la pantalla.

Termòmetre. Instrument de mesura de la temperatura del pacient. Els termòmetres basen les seves mesures en la variació d’alguna magnitud física i la relacionen amb la temperatura. N’hi ha de diferents tipus:

• Termòmetre de mercuri. Era el més utilitzat. Actualment està prohibit per la toxicitat del mercuri.
• Termòmetre de gal·li. Se substitueix el mercuri pel gal·li (vegeu figura)
• Termòmetre digital. Mesura la temperatura de manera ràpida i segura (vegeu figura)
• Termòmetre d’infrarojos, sense contacte directe. Té l’avantatge que no és necessari el contacte del termòmetre amb la pell i dona una mesura de la temperatura de manera ràpida. Cal tenir en compte que la temperatura corporal pot variar segons la zona del cos on es col·loqui, i això li fa perdre fiabilitat. Pot ser una mica més fiable si sempre es mesura la temperatura al mateix lloc, com per exemple al front, però ni així arriba a tenir la fiabilitat dels termòmetres digitals sota l’aixella (vegeu figura).

Martell de reflexos. És un instrument per a l’exploració dels reflexos en general (vegeu figura).

Obreboques. És un instrument per facilitar l’exploració de la boca, intubar i realitzar petites maniobres quirúrgiques (vegeu figura).

L’instrumental per a tall o dièresi s’usa per seccionar els teixits. Pot ser de dièresi roma o de dièresi aguda. S’usa per tallar, separar o extirpar teixit orgànic, i també per tallar materials com apòsits, embenatges, material de sutura, etc. Aquests instruments requereixen molta cura durant la seva manipulació per evitar accidents amb els seus extrems punxants i tallants.

Bisturí. El bisturí és l’instrument de tall més important en cirurgia. N’hi ha de diversos tipus, mostrats a la taula.

Taula: Tipus de bisturís

Bisturí manual. Consta de mànec i fulla intercanviable d’un sol ús. El mànec del bisturí està fabricat amb acer inoxidable d’alta resistència a la corrosió (imatge superior). Pot tenir diferent forma (recta o corba) i diferents mides. N’hi ha de llargs i de curts. Per diferenciar-los estan numerats: els habituals són els números 3, 4 i 7. Les fulles de bisturí són d’acer inoxidable o d’acer al carboni. També n’hi ha de diferents mides segons l’ús a què es destinin: les de calibre 10, 11, 12 i 15 són petites i s’adapten als mànecs número 3 i 7, ja siguin llargs o curts. Les fulles de bisturí del números 20, 21 i 22 són grans i s’adapten als mànecs del número 4 llargs o curts. Venen en envasos individuals, generalment metàl·lics, esterilitzats per gas o raigs gamma, amb la qual cosa evitem haver-los d’esterilitzar amb esterilització química o per calor, processos que els faria perdre el tall (imatge inferior).
Bisturí complet o escalpel. Consta de mànec i fulla en una sola peça (vegeu figura). L’escalpel està fabricat en acer inoxidable, però té l’inconvenient que perd el tall ràpidament. Es pot afilar quan perd el tall, igual que les tisores, però en afilar-lo una i altra vegada es deforma. Es pot esterilitzar en autoclau o per altres mètodes.
Bisturí d’un sol ús. Consta d’un mànec de material plàstic i fulla d’acer inoxidable. Ve en envàs unitari esterilitzat i s’utilitza sobretot a les consultes, pel seu cost reduït i la seva comoditat.
Bisturí elèctric. S’utilitza per tallar i per l’hemostàsia. És un equip electrònic capaç de transformar l’energia elèctrica en calor per tal de coagular, tallar o eliminar teixit tou. Consta d’un cable que acaba en una mena de llapis que en el seu extrem té un elèctrode amb la funció de tall i hemostàsia que disminueix l’hemorràgia.
Bisturí làser. Talla els teixits tous gràcies a un llum làser i s’utilitza en neurocirurgia, cirurgia ocular i vascular.
Bisturí ultrasònic. Fa tall i coagulació dels teixits mitjançant ultrasons, i s’usa en cirurgia laparoscòpica.

Tisores. Les tisores quirúrgiques es fan servir per tallar teixits orgànics. No s’han de fer servir mai per tallar altres materials ja que el seu tall es deteriora i poden quedar inservibles. N’hi ha de diferents formes i longituds (taula).

Taula: Diferents tisores

Segons el tipus de punta (d’esquerra a dreta): • Punta fina • Punta rodona • Punta fina/rodona
Segons la forma de les branques (d’esquerra a dreta): • Recta • Corba • Colzada

Vegeu a la taula les tisores quirúrgiques més usades:

Taula: Tisores quirúrgiques

Tisores de Mayo	Són més grans i tenen les fulles més amples. Poden ser corbes o rectes. S’usen per tallar grans gruixos o quantitats de teixits.
Tisores de Metzembaum	Serveixen per a disseccions més fines o per aïllar vasos o conductes. Les seves fulles són més fines i allargades i poden ser corbes o rectes.
Tisores de Lister	Serveixen per tallar embenatges i roba. És una tisora colzada i amb l’extrem botonat per evitar lesions a la pell.
Tisores de Littaver	Serveixen per tallar punts de sutura.
Tisores de vasculars	Tenen puntes fines i curtes, amb mànecs molt llargs per tallar en llocs poc accessibles. Entre altres, destaquen les de Kelly.

Altre instrumental de tall:

• Costòtom. És una tenalla molt potent que s’utilitza en cirurgia toràcica per seccionar les costelles.
• Serra oscil·lant. Talla materials o teixits durs sense lesionar els teixits tous. S’utilitza sobretot per tallar guixos o, en cirurgia traumatològica, ossos (vegeu figura).
• Ronyera o cureta. És instrumental usat generalment en ginecologia per retirar teixit del fons d’una cavitat (vegeu figura).

L’instrumental de dissecció i aprehensió es fa servir per fer pressió en els teixits i per subjectar o controlar els teixits durant les tècniques quirúrgiques o les cures.

Pinces. Les pinces en infermeria permeten fonamentalment sostenir teixits o manipular instruments que poden ser perillosos sense necessitat de tocar-los. Per exemple, col·locar un bisturí en el seu mànec o subjectar una agulla (vegeu figura).

Les parts bàsiques d’una pinça tipus són:

• Mànec: és la part per on es subjecten les pinces. Pot tenir anelles o cremallera:
  • Anelles per introduir els dits durant la manipulació o no tenir-ne.
  • Cremallera: ajuda a fixar les mandíbules en una posició ja que s’enganxen una cremallera amb l’altra i això dona estabilitat i més resistència i permet treballar més fàcilment amb la pinça.
• Articulació o frontissa: permet la mobilitat de les branques.
• Branques o mandíbules: són la part per on es subjecta el teixit a l’aproximar-les.
• Punta: és l’element diferenciador de totes les pinces. Pot ser llisa o amb dents. També hi ha puntes més llargues i més curtes, corbes o rectes (vegeu figura).

Les diferents puntes i les cremalleres, que poden ser més grans o més petites, determinen el tipus de pinça i l’ús. Hi ha dos grans grups de pinces: pinces de pressió elàstica i pinces de pressió contínua. En aquest grup hi ha les pinces de pressió contínua forta i pressió contínua delicada, segons si tenen dents o no a les mandíbules.

Pinces de dissecció. Les pinces de dissecció són unes pinces simples, metàl·liques, amb dues varetes unides en un extrem i a l’altre, l’extrem actiu, estan acabades en pla, dentades o punxegudes. Serveixen per aproximar, agafar, subjectar, atreure o comprimir teixits en les operacions quirúrgiques. També s’utilitzen per collir les vores de la pell en les sutures i els apòsits i material estèril.

Hi ha pinces de dissecció de mides, models i formes diferents, cadascuna dissenyada per a una tasca específica dins de l’àrea quirúrgica (vegeufigura). Hi ha pinces de dissecció rectes, corbes, amb dents, sense dents, colzades i en baioneta.

Algunes de les pinces de dissecció més utilitzades són:

Taula: Pinces de dissecció més usades

Pinces de dissecció sense dents	No tenen dents, normalment tenen estries a la cara interna.
Pinces de dissecció amb dents	Tenen una dent en un costat a la punta i encaixa amb les dents de la banda contrària. S’aconsegueix un suport molt ferm dels teixits durs i de la pell.
Pinces d’Adson	Són unes de les pinces més importants. Tenen semblança amb les pinces de casa. Poden tenir dents o no i es fan servir, per exemple, en fístules arteriovenoses, cirurgia de coll i goll. Hi ha unes Adson sense dents, per a pediatria.
Pinces d’Iris	Indicades per a teixits delicats.
Pinces de dissecció en baioneta

Pinces d’aprehensió. S’utilitzen per subjectar o agafar teixits i òrgans i mantenir-los en una posició fixa. Tenen major capacitat de subjecció que les de dissecció i per això requereixen més resistència. Totes aquestes pinces tenen cremallera.

Algunes d’aquestes pinces les podeu veure a la taula:

Taula: Pinces d’aprehensió

Pinces d’Allis	Són poc traumàtiques per als teixits, ja que tenen un extrem eixamplat i lleugerament corbat. S’usen, per exemple, en la subjecció de l’intestí.
Pinces de Duval-Collin i Lovelace	Indicades per subjectar teixit pulmonar. Les puntes tenen forma de triangle per minimitzar el trauma de teixits delicats. Les de Duval-Collin tenen les puntes rectes, i les de Lovelace, corbades.
Pinces de Babcock	Tenen extrems fenestrats i còncaus. Permeten subjectar teixits sense danyar-los. També es coneixen com a pinces de fanalet.
Pinces de Foerster o portacotons	Acaben en ovals fenestrats. Són excel·lents per a teixits tous.

Pinces d’hemostàsia. Es fan servir per tancar la llum dels vasos sanguinis de manera provisional, per impedir l’hemorràgia que es produeix en les intervencions quirúrgiques quan els vasos es trenquen o se seccionen. També s’utilitzen en les cures d’infermeria per pinçar sondes, subjectar turundes, etc. La majoria disposen de sistema de tancament en cremallera o autoretentiu, per això s’anomenen pinces d’hemostàsia estàtiques. També poden tenir estries transversals a la cara interna de les puntes per millorar la subjecció al teixit.

N’hi ha de diferents mides segons el vas que s’ha de comprimir i la zona. En general les que no tenen dents es fan servir per a vasos superficials i les que tenen dents són per a hemostàsia més profunda.

Taula: Pinces d’hemostàsia

Pinces de mosquit o de Halsted	Són corbes i amb dents o rectes sense dents s’utilitzen per clampar petits vasos i superficials.
Pinces de Crile	Són més robustes que les de mosquit i menys que les Kocher.
Pinces de Kocher	Poden ser autoretentives, rectes o corbes, amb o sense dents.
Pinces de Pean	Tenen els extrems ovalats, sense dents i només fan pressió en una superfície petita de la punta. S’usen també en les cures per agafar turundes.
Pinces de Kelly (imatge) i Bengolea	Indicades per a vasos de calibre mitjà.
Pinces de Rochester	Indicades per a vasos sanguinis de major calibre.

Les pinces de camp serveixen per subjectar els draps de camp sobre la pell durant la cirurgia per aïllar el camp operatori i delimitar la zona estèril. Tenen les puntes afilades i enfrontades que es tanquen fermament. El sistema de tancament de cremallera dona fermesa a la subjecció.

Taula: Pinces de camp més usades

Pinces de Backhaus
Pinces cranc o de Jones
Pinces de Doyen

Els separadors s’usen per facilitar la visibilitat en el camp operatori per fer possible l’exposició dels teixits profunds durant la cirurgia, i faciliten la feina del cirurgià amb el mínim trauma possible.

Poden ser manuals (taula), si se subjecten amb la mà, o estàtics (taula), si se subjecten sols gràcies a un sistema de cremallera, engranatge o fixació amb cargols. També se’ls anomena retractors.

Taula: Separadors manuals

Farabeuf	Són dels més utilitzats. És una làmina metàl·lica estreta i llarga doblegada en els dos extrems. Es fan servir en plans superficials. N’hi ha de diferents mides.
Roux	També són molt utilitzats. Són més amples que els de Farabeuf i els extrems presenten una concavitat suau.
Volkmann o de garfis	Poden tenir entre 1 i 6 puntes que poden ser agudes o romes. Semblen una forquilla amb les puntes doblegades.
Senn-Miller	Per un extrem té garfis i per l’altre forma de pala. Es fan servir per separar plans profunds, com per exemple la paret abdominal.

Taula: Separadors estàtics

Retractor d’Adson. Serveix per a cirurgies vasculars. Té dos braços que finalitzen en diverses dents
Retractor de Gosset. És un separador abdominal que s’utilitza en cirurgies pediàtriques o en laparoscòpia
Retractor Finochietto. És un separador costal utilitzat en cirurgia toràcica
Retractor Balfour. És un separador abdominal usat en cirurgia ginecològica i urològica
Retractor de Gelpi. També és utilitzat en cirurgia vascular i peritoneal. Els extrems dels seus braços corbats acaben en una única dent

La sutura o síntesi és el conjunt d’accions que es fan per unir teixits.

L’instrumental de sutura és el que s’utilitza per unir i restaurar la continuïtat dels teixits. Les sutures es poden fer de manera mecànica o manual.

Per a les sutures manuals es necessita:

• Portaagulles
• Agulles
• Fil de sutura
• Tisores Littaver

El procediment de sutura manual de teixits utilitza de manera combinada aquests elements: el portaagulles per subjectar i manipular l’agulla amb el fil de sutura, les pinces de dissecció per aproximar els teixits i les tisores de sutura per tallar el fil de sutura sobrant.

Portaagulles

Són instruments dissenyats per a la subjecció de les agulles de sutura, així com per passar els fils i fer els nusos. N’hi ha de tres tipus (taula).

Taula: Tipus de portaagulles

De cremallera, com el de Hegar-Mayo o de Mayo: es manegen amb els dits del mig i polze.
Automàtics, com el de Mathieu: són més cars, més traumàtics i es fan malbé abans, però resulten més fàcils d’utilitzar. S’estrenyen amb el palmell de la mà: amb una pressió s’obren i amb una altra més es tanquen.
Combinat amb tisores, com el de Gillies: s’utilitzen quan no hi ha ajudant. A la part interna de la fulla hi ha unes tisores i la punta és el portaagulles.

Agulles

Actualment s’usen agulles que ja porten el fil de sutura incorporat en un extrem de l’agulla i aquesta és d’un sol ús. Estan envasades de manera individual i a l’exterior de l’envàs de qualsevol material de sutura s’hi indiquen les dades sobre el tipus de material, el calibre del fil, el tipus d’agulla i la data de caducitat.

La mida de les agulles és variable i s’identifica amb un número. La forma de les agulles pot ser recta (en desús), semicorba o corba. Les agulles rectes o semicorbes se solen manipular amb els dits. La corba, que és la més utilitzada, es manipula amb el portaagulles.

Fil de sutura

És el material utilitzat per aproximar els teixits o per lligar vasos sanguinis (vegeu figura).

Hi ha nombrosos materials per a sutura, però en general han de reunir les característiques següents:

• Que tinguin gran resistència a la tracció, de manera que es puguin utilitzar calibres de sutura tan petits com sigui possible i resisteixin la tensió després de fer els nusos.
• Que siguin de superfície suau i gruix uniforme.
• Que siguin el més compatibles possible amb els teixits orgànics.
• Que siguin lliures de substàncies irritants i impureses que puguin afavorir el creixement bacterià.
• Que siguin el menys hidròfils possible, ja que la presència d’aigua afavoreix el desenvolupament bacterià.
• Que siguin estèrils i preparats per ser usats.

Hi ha diferents tipus de sutura segons la seva estructura, absorció i origen. Vegeu taula:

Les sutures de materials absorbibles vol dir que seran digerides per enzims de l’organisme o hidrolitzats i eliminats. S’utilitzen en òrgans interns i en el teixit subcutani, i no cal retirar-les. Es pot dir que no són cossos estranys per a l’organisme.

Les sutures de materials no absorbibles no són digerides pels enzims de l’organisme i queden permanentment en l’organisme, asseguren més suport i resistència. En les sutures superficials són retirats. En l’actualitat se solen presentar en kits que inclouen el fil amb l’agulla de sutura incorporada. S’ha de triar el tipus de sutura segons els avantatges i els inconvenients de cadascuna.

Segons el seu origen els materials de sutura es classifiquen en:

• De fibra natural: catgut, seda i lli. Només el catgut és reabsorbible.
• Sintètics:
  • Monofilament: quan es componen d’un sol fil; costen més de manipular i nuar però són molt menys traumàtiques. Per exemple, les sutures de polidioxanona (PDS), que són reabsorbibles o les de niló, que no és reabsorbible.
  • Multifilament: quan tenen diversos fils retorçats o trenats. En aquestes sutures el maneig és molt més difícil. En aquest grup hi ha el Dexon reabsorbible i el niló multifilament no reabsorbible.
  • Metàl·lics: són d’acer inoxidable o de titani i s’escullen per la seva baixa toxicitat.

El diàmetre o gruix del fil de sutura és important per aconseguir una resistència adequada a la tensió. El diàmetre es determina en mil·límetres i s’indica en les caixes i envasos. Hi ha dos sistemes de numeració per referir-se al diàmetre de les sutures: la nomenclatura estàndard numèrica USP (United States Pharmacopoeia) i la European Pharmacopoeia (EP). El sistema més usat és la nomenclatura americana USP o “dels zeros”. En aquesta nomenclatura el gruix disminueix a mesura que augmenta el nombre de zeros. Exemple: un fil de calibre 6/0 és més fi que un de calibre 4/0 i un fil de calibre 4/0 és més fi que un de 2/0. Entre 5/0 i 6/0, cal usar lents d’augment, els del 7/0 a 11/0 s’utilitzen en microcirurgia i cirurgia oftàlmica. Les sutures majors de 3 són molt gruixudes i es fan servir molt poc.

Tisores de Littaver

Són tisores d’acer inoxidable. Una de les branques presenta una forma de ganxo que facilita la seva funció principal, que és la retirada de punts de sutura. Estan dissenyades per lliscar sota de la sutura i no provocar cap tipus de mal al pacient mentre es porta a terme el tall dels punts. Podem trobar-les en diferents mides (vegeu figura).

Les sutures també es poden fer de manera mecànica. El material necessari serà:

• Grapadores
• Grapes
• Desgrapadores per retirar les grapes una vegada aconseguit el propòsit per al qual es van col·locar.

La sutura mecànica es fa amb grapadores i s’usa en cavitats internes de l’abdomen i el tòrax per tancar plans quirúrgics. També és freqüent l’ús de grapadores mecàniques per suturar la pell. Per subjectar les parts a suturar s’utilitzen les pinces de dissecció.

Grapadores o staplers. Les grapadores són instruments per aplicar les grapes metàl·liques. Les grapes són sutures metàl·liques que s’apliquen amb grapadora. No són reabsorbibles. Hi ha grapes d’acer inoxidable o de titani.

Les grapadores venen en envasos estèrils i poden ser d’un sol ús o recarregables. Les grapadores d’un sol ús són descartades quan s’acaba la càrrega de grapes. En les recarregables, la càrrega de grapes, un cop esgotada, pot reposar-se per una de nova, que al seu torn ve en un envàs unitari estèril (vegeu figura).

L’ús de sutures mecàniques suposa alguns avantatges:

• Són d’ús fàcil.
• La majoria eviten les al·lèrgies, ja que és altament improbable l’al·lèrgia a l’acer inoxidable.
• El postoperatori s’escurça.
• El risc d’infecció de la ferida és menor que amb la sutura manual.
• És més ràpid que la sutura manual i això escurça el temps de cirurgia.
• Es redueixen les hemorràgies.

Desgrapadora. És un dispositiu per retirar les grapes que exerceix pressió sobre el punt mitjà de la grapa, i així els extrems surten amb facilitat. Per a aquesta finalitat hi ha les pinces de Michel (vegeu figura) o bé desgrapadores d’un sol ús (vegeu figura).

Els aspiradors s’utilitzen durant i després de les intervencions quirúrgiques per eliminar líquids, teixits (inclosos ossos), gasos o fluids corporals del pacient. Serveixen per mantenir el camp operatori sense sang i serositat i millorar-ne la visibilitat.

Els aspiradors poden ser portàtils o bé estar connectats a una xarxa general d’aspiració, comuna a tot el centre sanitari. En les unitats de pacient hi ha una presa de buit per connectar l’aspiració.

El sistema d’aspiració disposa d’un tub d’aspiració (vegeu figura) amb la superfície interior estriada per evitar que es col·lapsi, a l’extrem del qual es col·loca la cànula d’aspiració. A l’altre extrem s’insereix al sistema de buit, que va acoblat a un dipòsit per recollir el fluid extret.

Hi ha diferents tipus de cànules:

• De Frazier
• De Yankauer: conté orificis laterals per facilitar l’aspiració (vegeu figura).

L’amplitud de coneixements en el camp de la medicina ha obligat a parcel·lar aquests coneixements en diferents àrees o especialitats. Cada una d’aquestes especialitats abasta una àrea del cos humà i requereix, a banda de l’instrumental i material comú, material específic.

En la cirurgia traumatològica s’usen instruments per tallar l’os, netejar fractures o col·locar material d’osteosíntesi (vegeu figura).

Entre la gran quantitat d’instrumental per a cirurgia traumatològica una mostra a la taula:

Taula: Instrumental divers per a cirurgia traumatològica

Serres manuals i elèctriques
Gúbies (imatge), martells i enformadors
Periosteòtoms
Cisells
Tenalles per a os
Llimes

Hi ha molt material i instrumental per a ginecologia i obstetrícia.

Vegeu a la taula una mostra:

Taula: Instrumental divers de ginecologia i obstetrícia

Espèculs vaginals
Raspador per a raspament (raspatge) uterí
Pinces de coll d’úter, pinces per a biòpsia, pinces d’úter o histeròlabs
Histeròmetre de Sims, serveix per mesurar l’úter
Dilatadors de diferents mides
Pinces de cordó umbilical

Hi ha instrumental específic per a cirurgia renal, com les pinces renals de Guyon (vegeu figura), per a cirurgia intestinal, per a proctologia, com els clamps per a intestí i el retractor de recte.

També hi ha material específic per a conductes biliars i vesícula biliar: cullereta de càlcul biliar, pinces de conducte biliar i cístic de Desjardins (vegeu figura), sonda per a càlculs biliars de Desjardins, dilatador per a conducte biliar de Bakes, etc.

L’endoscopi (vegeu figura) s’introdueix a través d’una obertura natural del cos o un petit tall. Hi ha molts tipus d’endoscopis. Cadascun rep el seu nom d’acord amb la zona o els òrgans en què s’utilitzen per examinar.

La laparoscòpia s’usa per examinar directament alguns òrgans abdominals (vegeu figura). L’endoscopi s’introdueix a través de petites incisions quirúrgiques a la zona pèlvica o abdominal. Actualment es fan multitud d’intervencions amb finalitats exploratòries i terapèutiques amb aquesta tècnica: es poden extirpar tumors o òrgans a l’abdomen o la pelvis com l’extirpació de vesícula biliar, apendicectomia, etc.

A través d’un endoscopi es poden introduir instruments petits i usar-los per:

• Observar en detall una zona a l’interior del cos.
• Prendre mostres de teixits anormals.
• Tractar certes malalties.
• Extirpar tumors.
• Aturar un sagnat.
• Extreure cossos estranys (com ara aliment encallat a l’esòfag).

L’instrumental quirúrgic per a cirurgia cardiovascular i toràcica s’encarrega de donar solució als trastorns dels òrgans més importants, però també més delicats del cos. Hi ha una àmplia gamma d’instruments que s’utilitzen durant la intervenció quirúrgica. Entre ells destaquen des dels més bàsics fins als més especialitzats per a la cirurgia cardíaca, toràcica i vascular. Les seves variacions són molt nombroses i cal destacar que tots compten amb propietats que els permeten suportar la constant exposició a la sang i els altres fluids corporals.

Entre l’instrumental quirúrgic de cirurgia cardiovascular trobem diferents clamps vasculars. Aquestes eines permeten subjectar els vasos sanguinis, estan fetes de titani i es caracteritzen per la seva punta corba. Hi ha diferents tipus de clamps, com els clamps de Bakey o els Clamps de Cooley.

A més d’aquestes peces, l’instrumental quirúrgic per a cirurgia cardiovascular també està compost per separadors, esternòtoms, dilatadors i pinces vasculars. Gràcies a aquesta tecnologia és possible dur a terme trasplantaments de cor, fer bypass coronaris, estenosis, regurgitacions cardíaques, cardioversió elèctrica o instal·lar catèters vasculars.

L’instrumental que s’utilitza en aquesta especialitat és molt variat, ja que inclou material específic d’exploració i material quirúrgic per a oïda, nas i gola.

Material per a l’oïda:

• Otoscopi: pot ser directe o digital connectat a una pantalla on es veu la imatge.
• Mirall frontal: reflecteix la llum d’una font externa i la dirigeix a la cavitat que s’ha d’explorar,
• Llum frontal: per a l’exploració de la cavitat bucal, gola i altres.
• Miringòtom: per a la perforació del timpà.
• Trepant: per a cirurgia d’oïda.
• Diapasó: per explorar l’audició.
• Pinça colzada: per extreure cossos estranys, s’usa en les cavitats bucal i nasal.
• Espèculs per a l’oïda.
• Xeringa d’aigua: per a l’extracció de taps de cera de l’oïda.

Material per al nas:

• Rinoscopi: per a l’examen dels conductes nasals a través dels orificis nasals externs o a través de les coanes.
• Espècul nasal: per dilatar la cavitat nasal.
• Pinces nasals: per a l’extracció d’objectes estranys.

Material per a la gola:

• Laringoscopi: permet al personal mèdic la visualització de la faringe-laringe del pacient i el procediment d’intubació orotraqueal. Està format per un mànec i una fulla, que pot ser de dos tipus (Macintosh o corba i Miller o recta).
• Obreboques: per evitar lesions per mossegada, sobretot en infants petits i quan la consciència del pacient està alterada.
• Pinces de Magill: per a localització i extracció de cossos estranys i per manejar el tub endotraqueal.
• Nansa d’amigdalectomia: per subjectar l’amígdala i traccionar-la per després ser extreta.

• Pinça d’amígdala: per a l’extracció de l’amígdala en la tècnica quirúrgica d’extracció de les amígdales.

L’instrumental quirúrgic per a la cirurgia oftalmològica consta d’instruments molt específics d’alta precisió. El material oftalmològic més usat per a l’instrumental quirúrgic oftalmològic és l’acer inoxidable.

Alguns dels instruments oftalmològics que s’usen en les diferents cirurgies d’oftalmologia (cataractes, presbícia, retina, refractiva, miopia, hipermetropia, astigmatisme, trasplantament de còrnia, glaucoma, estrabisme, etc.) són els següents:

• Blefaròstat: per mantenir separades les parpelles (vegeu figura).
• Retractors: per fer tracció d’alguna de les zones de l’ull.
• Pinces de capsulorrexis: la seva punta extrafina permet l’entrada a l’ull (vegeu figura).
• Pinces per a còrnia
• Tisores de conjuntiva

La neurocirurgia és una especialitat molt complexa. L’instrumental quirúrgic de neurocirurgia reuneix diferents peces especialitzades per treballar en una zona molt delicada com és el sistema nerviós central. Concretament les afeccions del cervell, com tumors i aneurismes i les malalties que poden afectar el correcte funcionament de la columna vertebral.

L’instrumental de neurocirurgia és d’acer inoxidable. Està classificat en tres grups:

• Instrumental de craniotomia per operar el crani i el cervell. S’encarrega de generar una perforació al cap del pacient per tal d’alliberar la pressió en el crani, que pot ser causada pel cúmul de sang durant un aneurisma. També a través d’aquesta perforació, i recolzat en l’eina adequada de l’instrumental quirúrgic de neurocirurgia, es pot extirpar un tumor, prendre una mostra per a una biòpsia o alliberar un nervi. Els instruments de neurocirurgia són capaços d’arribar als llocs més difícils del cervell de la manera menys invasiva i més precisa. Les eines més usades de l’instrumental quirúrgic de neurocirurgia són els dissectors, les pinces de laminectomia, els separadors, les serres, les espàtules i les tisores.
• Instrumental de laminectomia per tractar la columna vertebral, la medul·la espinal i els nervis espinals.

• Equip de microcirurgia, com la microtisora i el microportaagulles. Els procediments quirúrgics de neurocirurgia requereixen una gran precisió, per això s’usa el microscopi quirúrgic, per tal d’il·luminar l’àrea treballada i obtenir una manipulació exacta dels elements que s’intervenen.

És responsabilitat de l’auxiliar d’infermeria custodiar, mantenir i assegurar el bon ús de l’instrumental, i així incrementar la seva mitjana de vida. El descuit, l’ús inadequat i la falta de manteniment pot obstaculitzar, i potser portar fins al fracàs, els procediments quirúrgics i una pèrdua econòmica considerable per a l’hospital.

Recomanacions per a un bon manteniment de l’instrumental:

1. Mantenir amb bon tall l’instrumental per a tall, mantenint les superfícies tallants en bon estat i així evitar que s’erosionin.
2. Reparar les pinces dissenyades per pressió i clamp, per evitar que quedin obertes i no compleixin la seva comesa en realitzar hemostàsia.
3. Rebutjar les peces que ja no poden tenir reparació.
4. Utilitzar desinfectants i solucions esterilitzants per garantir una desinfecció i esterilització adequades, però evitant que causin corrosió a l’instrumental respectant els temps i les dilucions recomanades per al seu ús.
5. No gestionar bruscament l’instrumental.
6. Emprar els instruments exclusivament per a la funció per a la qual han estat dissenyats, especialment els portaagulles. Muntar una agulla més gruixuda sobre un portaagulles delicat danya l’instrument, igual que quan no es fa un ús adequat de les pinces per hemostàsia o les tisores fines.

El material d’un sol ús també s’anomena material fungible.

L’eliminació d’aquest material s’ha de fer per mètodes adequats, higiènics i segurs. Per tant, no cal sotmetre el material d’un sol ús a cap procés de neteja i esterilització ja que no pot ser reutilitzat.

L’ús d’aquest tipus de material té alguns avantatges:

• Simplifica els processos de manteniment, neteja i esterilització.
• Abarateix els costos del centre sanitari en personal i en mitjans.
• Evita problemes d’higiene i de transmissió de malalties, sobretot d’infeccions nosocomials.
• Proporciona major seguretat d’higiene i esterilització.
• Dona tranquil·litat tant al professional sanitari com al pacient.

La majoria del material fungible ve en envasos esterilitzats amb radiació gamma.

El material d’un sol ús utilitzat més habitualment és el següent:

• Material de protecció i d’aïllament, com guants estèrils i no estèrils, bates, gorres, polaines, mascaretes, etc.).
• Roba de quiròfan i draps de camp.
• Material d’exploració, com depressors linguals, espèculs de plàstic, cons de rinoscopi i otoscopi, etc.
• Material per a cures: gases, apòsits i embenats.
• Materials d’higiene: esponges, maquinetes d’un sol ús, etc.
• Material de punció: agulles i xeringues, llancetes, catèters, etc.
• Sistemes d’infusió endovenosa, diàlisi, transfusió i drenatge.
• Sistemes de recollida d’orina i altres excrecions: bosses de diüresi, sondes vesicals, sondes nasogàstriques, etc.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix la importància dels dispositius mèdics per a l’atenció sanitària i la millora de la salut de les persones i les poblacions. Als serveis medicoquirúrgics s’utilitzen una gran quantitat d’aparells per a diverses funcions: reanimar el pacient (monitor-desfibril·lador), monitorar les constants, realitzar proves d’imatge (ecògrafs) i fins i tot administrar certs tractaments (bomba d’infusió).

L’auxiliar d’infermeria ha de conèixer aquests aparells i relacionar-los amb les seves aplicacions i amb els serveis on s’utilitzen. Ha de comprovar-ne el funcionament i tenir cura de la neteja i el condicionament. Si hi detecta alguna anomalia, ho ha de comunicar a l’infermer.

Alguns dels aparells que es troben freqüentment als serveis mèdics són els aparells de monitoratge, de reanimació o altres.

El monitoratge és la mesura de les constants vitals d’un individu sota la supervisió del personal sanitari. Les constants que se solen mesurar són: activitat cardíaca, activitat respiratòria, activitat cerebral, pressió arterial, temperatura perifèrica, concentració de gasos a la sang, oxigen i diòxid de carboni, etc.

Electrocardiògraf. És un aparell que registra l’activitat elèctrica del cor i informa sobre la freqüència i la intensitat del batec cardíac (vegeu figura). Informa sobre si el batec és normal o si hi ha anomalies, arrítmies, falta de batec, etc.

Electroencefalògraf. És un aparell emprat per a l’obtenció d’un electroencefalograma. Fa el registre i l’avaluació dels potencials elèctrics generats pel cervell i obtinguts per mitjà d’elèctrodes situats sobre la superfície del cuir cabellut. L’electroencefalograma (EEG) és el registre de l’activitat elèctrica de les neurones.

Monitor cardiorespiratori. És una màquina que vigila els batecs cardíacs, la respiració i, amb freqüència, la pressió arterial i els nivells d’oxigen del pacient connectat (vegeu figura).

Capnògraf. Dona un registre continu del contingut de diòxid de carboni al llarg del cicle respiratori.

Pulsioxímetre. És un aparell que mesura de manera indirecta la saturació d’oxigen de la sang d’un pacient.

Monitor fetal. Registra el ritme cardíac del nadó i les contraccions de l’úter matern durant els treballs del part. Aquest aparell permet detectar l’existència de patiment fetal.

Els aparells de reanimació s’utilitzen en casos en què ha fracassat alguna de les constants vitals del pacient: pols cardíac, respiració, etc.

Ressuscitador o Ambu. És un baló de cautxú o goma que s’acobla al tub endotraqueal o a la mascareta per mantenir de forma temporal la sortida i entrada d’aire dels pulmons (vegeu figura).

Ventilador mecànic. És un aparell que força l’entrada i sortida d’aire dels pulmons del pacient quan aquest no ho pot fer voluntàriament i durant llargs períodes de temps. S’utilitza en unitats de vigilància intensiva, en pacients inconscients o sedats. També s’utilitza durant una cirurgia intratoràcica, per tal d’evitar el col·lapse dels pulmons (vegeu figura).

Desfibril·lador. És un aparell que a través d’unes pales situades sobre el pacient li transmet una càrrega elèctrica per tal de restaurar l’activitat cardíaca quan aquesta es veu compromesa o falla totalment (vegeu figura).

Hi ha altres aparells que tenen aplicacions i/o funcions molt diverses. Per exemple:

• Bomba de perfusió intravenosa: permet instaurar una fluïdoteràpia endovenosa a un ritme determinat, adequat a les necessitats del pacient.
• Nebulitzador: s’usa per millorar la humitat relativa de l’aire en determinades circumstàncies: tendes d’oxigen, incubadores, oxigenoteràpia, administració de teràpia per a vies respiratòries, etc.

El carro de cures és un sistema de transport del material i instrumental de cures que habitualment s’utilitza en totes les unitats d’hospitalització, tant quirúrgiques com mèdiques. És un element de gran utilitat en la feina diària de l’equip d’infermeria, perquè s’hi disposen tots els materials que calen per fer cures. Amb el carro de cures l’equip d’infermeria transporta a la unitat de pacient el material necessari per realitzar qualsevol cura. Quan no s’usa, el carro de cures es guarda al control d’infermeria.

Hi ha múltiples models de carro de cures, tots són lleugers i amb rodes. Els més habituals són metàl·lics, d’acer inoxidable, amb dues safates i a sota la safata superior, col·locats en horitzontal, hi ha dos calaixos. També porta un suport per a la bossa de residus al lateral (vegeu figura).

Un model de carro de cures més actual està dissenyat amb acer inoxidable i plàstic per fer més fàcil la neteja i conservació. Té cinc calaixos de dalt a baix, i l’últim calaix és el de més volum. També té un suport per a la bossa de residus al lateral (vegeu figura). Qualsevol dels dos models té rodes, per mobilitzar-lo fàcilment i d’un departament per a la brutícia.

És competència de l’auxiliar d’infermeria revisar, reposar i netejar el carro de cures. El material que inclou el carro de cures ha de ser d’ús segur i no irritant.

El carro de cures ha d’incloure:

• Gases estèrils i apòsits de diferents mides
• Draps estèrils
• Esparadrap hipoal·lergènic de diferents mides
• Benes de diferents mides i tipus (de gasa, elàstiques, etc.)
• Embenatge plàstic porós en forma de polvoritzador
• Cotó
• Sèrum salí fisiològic (C1Na al 0,9%)
• Guants estèrils de diverses mides i guants no estèrils
• Sutures de diferents tipus i mesures
• Xeringues d’un sol ús i de diferents mides
• Agulles d’un sol ús i de diferents mides
• Tul gruixut
• Ronyoneres
• Antisèptics. Els més utilitzats són la povidona iodada (Betadine) i la clorhexidina (Desinclor) en diferents presentacions (aquosa, sabonosa, etc.). La clorhexidina taca menys, és menys irritant i més efectiva que la povidona davant dels gèrmens.
• Diferents medicaments que puguin ser necessaris per a la cura: pomades, anestèsics locals, etc.

També es col·loca al carro una caixa metàl·lica amb l’instrumental necessari per a la cura. Aquestes caixes metàl·liques ja venen preparades des del servei d’esterilització i acostumen a portar:

• Sonda acanalada
• Tisores d’embenatge
• Pinces de Pean
• Pinces de Kocher
• Mànec i fulles d’un sol ús de bisturí

A cada servei d’especialitat mèdica, el TCAI prepara el carro adaptant-lo a les necessitats d’aquesta especialitat, No pot ser igual la preparació de carro de cures en cardiologia que a urologia.

Aquest material es pot distribuir, per exemple, en un carretó de cinc calaixos amb la següent distribució:

1. A la safata superior:
   • Contenidor rígid de residus biològics per a material punxant i tallant, a la banda propera al dipòsit de residus.
   • Altres materials:
     • Antisèptics i sèrum fisiològic
     • Esparadraps d’ús habitual
     • Guants d’un sol ús
     • Tisores per tallar esparadrap
     • Depenent de l’especialitat, ronyonera per a instrumental brut
2. Al primer calaix:
   • Material relacionat amb vies venoses: catèters de vies centrals, catèters, etc.
   • Agulles i xeringues
3. Al segon calaix:
   • Instrumental empaquetat: mànecs de bisturí, pinces, estilet, portaagulles, sonda acanalada.
   • Agulles i sutures
   • Mínim de dues ronyoneres
4. Al tercer calaix:
   • Gases, apòsits, compreses, draps, guants estèrils
   • Cotó
5. Al quart calaix:
   • Apòsits especials: hidrocol·loides, hidrogels, cicatritzants, etc.
   • Pomades
   • Polvoritzador de pel·lícula adhesiva (per aïllament de la ferida)
6. Al cinquè calaix:
   • Benes de tot tipus i mides
   • Esparadraps especials
   • Malla tubular
   • Draps de camp
   • Recanvi de material descrits amb anterioritat

Quan l’infermer/a o responsable mèdic pertinent ha acabat d’usar-lo, cal netejar-lo, i és responsabilitat de l’auxiliar. Es fa diàriament buidant-lo i tenint especial cura en el maneig dels residus biològics, netejant amb desinfectant (normalment s’utilitza alcohol sobre l’acer inoxidable) i assecant-lo.

La neteja del carro de cures es fa seguint els passos:

1. Posar-se els guants i retirar la bossa de brossa.
2. Retirar els objectes de la part de dalt del carro.
3. Rentar les lleixes i els laterals del carro de cures amb una gasa i solució desinfectant.
4. Assecar el carro.

Després d’acabar aquest procés, s’ha de reposar tot el material utilitzat perquè el carro de cures quedi totalment preparat per a la posterior utilització i guardar-lo al lloc que correspongui.