Resum

El sistema sanitari es defineix com el conjunt de recursos sanitaris d’una comunitat i la manera com s’organitzen, amb la finalitat d’atendre els problemes de salut de la població; aquí, el Servei Català de la Salut rep el nom de CatSalut. Aquest sistema s’ordena en unitats territorials. Pel que fa a la prestació dels serveis sanitaris, aquesta segueix un circuit que s’organitza en dos nivells:

1. Atenció primària (en els CAP)
2. Atenció especialitzada (en els hospitals)

Ara bé, en una situació en què la persona necessiti una actuació sanitària immediata, aquesta la pot portar a terme un personal no sanitari fins que no se’n facin càrrec els equips sanitaris professionals. A aquest conjunt d’actuacions se l’anomena primers auxilis.

Totes les persones tenim el dret i el deure d’actuar. Però a la vegada, hem d’obtenir el consentiment informat de la persona atesa, ja que aquesta no està obligada a acceptar el nostre ajut. Per tal que aquest ajut sigui vàlid, cal que la víctima sigui major d’edat i estigui en possessió de les seves facultats mentals i que aquesta declaració es faci en presència de testimonis o, si la situació pot tenir repercussions greus, mitjançant un document signat.

La nostra intervenció pot donar lloc a una responsabilitat legal, i per aquesta raó, la nostra actuació ha de ser realitzada tan bé com sapiguem i puguem amb els coneixements i els mitjans que tenim a l’abast, però sempre d’acord amb la nostra formació.

La prestació dels primers auxilis es fa seguint una cadena de tres baules, coneguda amb les sigles “PAS”:

• Protegir tant la víctima com a nosaltres mateixos.
• Alertar, tot donant una informació acurada i completa, precisa i real.
• Socórrer, és a dir, auxiliar la víctima, tot tenint en compte el decàleg per a l’actuació en primers auxilis.

En les situacions en les quals s’han de fer petites cures cal tenir a mà una farmaciola. Aquesta haurà de tenir unes característiques determinades en funció de la seva ubicació, és a dir, si és el lloc de treball, en un centre d’esbarjo, la nostra llar…

Pel que fa a la nostra intervenció respecte a la víctima, primer de tot cal avaluar-ne l’estat, per la qual cosa és necessari valorar l’estat de les funcions vitals: la consciència, la respiració i la circulació de la sang, és a dir, la funció neurològica i els signes vitals pròpiament dits.

Es considera que els signes vitals d’una persona són els indicadors fiables del seu estat de salut bàsic. Aquests són la temperatura corporal, la respiració i el pols. S’hi afegeix també com a signe el dolor, ja que ens orienta sobre les possibles lesions que pot presentar la víctima.

L’avaluació de l’estat de la víctima es fa tenint en compte una seqüència establerta. Una manera senzilla és determinar si hi ha risc vital, risc funcional o no hi ha risc. Hi ha, així mateix, dos tipus d’avaluació:

• La d’emergència, que té com a objectiu conèixer si la vida de la persona està en risc imminent.
• La d’urgència o urgent, que té com a objectiu conèixer amb més detall les lesions que pateix la víctima i el seu estat per tal de decidir l’ajut que necessita.

Fins ara hem parlat de situacions amb una sola víctima, però quan ens trobem amb diverses víctimes, els equips professionals disposen d’un sistema protocol·litzat de selecció (proposat per l’OMS) que assigna a cadascuna una targeta d’un color per identificar la seva prioritat.

Tota víctima haurà de ser mobilitzada, si es dóna el cas, o bé pels serveis d’emergències o bé per la persona que porta a terme els primers auxilis. Per prendre la decisió cal fer-ne una correcta avaluació. Aquesta ens indicarà si es pot o no mobilitzar i, si es dóna el cas, quin tipus de tècniques es poden portar a terme: tècniques de rescat, procediments per deixar la persona en posició còmoda i segura, tècniques d’immobilització o transferències.

Tan sols en situacions excepcionals haurem de traslladar la víctima al centre sanitari, quan el temps que calgui esperar els serveis professionals agreugi el pronòstic de la víctima, i sempre que puguem assegurar que no se li agreujaran les lesions amb el trasllat.

Pel que fa al trasllat manual de la víctima, s’ha de tenir en compte si sou un sol socorrista o més d’un, si la víctima pot o no caminar i si es troba o no conscient.

Amb referència a les posicions de seguretat i espera, no hi ha una única posició de repòs que sigui adequada per a totes les víctimes, sinó que la persona en necessitarà una o una altra segons les característiques de la lesió que pateix, l’estat de les seves funcions vitals i el seu estat de consciència. La posició més habitual és el decúbit lateral estable, però no és l’única. Altres postures són el decúbit supí en flexió i la posició semiasseguda.

Les tècniques d’immobilització són els procediments que impedeixen el moviment d’un membre lesionat. Hi ha un procediment general d’immobilització que cal seguir sempre. Aquest procediment es completa, en el cas d’immobilització del membre superior, amb un cabestrell. Així mateix, es poden usar variacions del procediment general per a la immobilització de les diferents àrees del membre superior (canell, braç, avantbraç i colze), per a la immobilització de la clavícula o per a la immobilització de les diferents àrees del membre inferior (cuixa, cama, turmell).

També podem parlar, dins de les tècniques d’immobilització, de la immobilització amb recursos professionals. Aquestes tècniques les apliquen els professionals, però cal que en tinguem coneixement: la fèrula de buit, la fèrula rígida, la fèrula neumàtica, la fèrula tractora, el collaret cervical i l’armilla espinal.

En el moment que arribin els equips d’emergència ens poden demanar ajut per recollir la víctima amb la llitera i per traslladar-la a la llitera de l’ambulància, per la qual cosa, seguint sempre les seves instruccions, hem de conèixer els procediments i els dispositius de trasllat més comuns: la llitera de cullera o de pales i el tauler espinal.