Aplicació de procediments d'immobilització i de mobilització

Sempre que sigui imprescindible fer la mobilització s’ha de fer de manera planificada per assegurar que tant la víctima com els que l’ajuden estan preparats per fer-la. En cas d’accident (cotxe, ensorraments, atemptats) és important saber que no s’ha de mobilitzar la víctima fins que els serveis d’emergència arribin al lloc de l’accident, excepte si hi ha un perill gran per a la víctima o el rescatador, atès que aquestes víctimes es consideren víctimes traumàtiques greus o potencialment greus i són possibles lesionats medul·lars fins a la seva valoració clínica completa en un medi hospitalari.

Les situacions en què sí es faran mobilitzacions pel perill per a la víctima o el rescatador són:

• Accidents de trànsit en què la víctima resti estesa en la via: cal allunyar la víctima de la zona de perill i traslladar-la a una zona segura.
• Incendis.
• Perill per explosió.
• Perill d’ensorrament d’un edifici o estructura.

En casos en què no es detecti politraumatisme o lesió medul·lar sí es podrà mobilitzar la víctima amb la finalitat de:

1. Posar-la en posició d’espera i seguretat.
2. Immobilitzar alguna part del cos.
3. Traslladar la víctima fins a l’ambulància o el entre hospitalari.

Per millorar la seguretat i el benestar de tots els que participen, les mobilitzacions es faran seguint les següents directrius:

• Col·locar-se tan a prop del cos de la víctima com sigui possible.
• Adoptar una postura estable, mantenint un bon equilibri.
• Mantenir la posició correcta en cada moment del procés.
• Traslladar amb suavitat. Usar la força de les cames i els braços per mobilitzar i mai carregar l’esquena.
• Evitar probables lesions secundàries; per exemple, en cas que la víctima tingui traumatismes primer s’immobilitzarà la zona afectada i després es mobilitzarà la víctima.
• Augmentar al màxim el confort del malalt.

El tipus de mobilització que es posarà en acció variarà segons els següents paràmetres:

• Quants socorristes hi ha en el lloc de l’accident.
• Si la víctima pot col·laborar o no en la mobilització.
• Característiques de l’entorn on es troba la víctima.
• Temps disponible per fer mobilització, en funció de si és urgent mobilitzar o no.

En funció de l’estat de la víctima es poden fer diversos tipus de mobilitzacions; dependrà de si la víctima:

• Està conscient i pot caminar (vegeu la taula).
• Tot i estar conscient, no pot caminar (vegeu la taula).
• No està conscient (vegeu la taula i la taula).

Taula Tècniques de mobilització per a víctimes conscients que poden caminar

Tipus d’acompanyament	Descripció de la tècnica	Exemple 1	Exemple 2
Acompanyament preventiu	La tècnica consisteix a passar el braç del socorrista per darrere de la cintura de la víctima i subjectar-li el canell per evitar el desplaçament i mantenir la tensió al braç per si patís una pèrdua d’equilibri (exemple 1). Si la víctima aparentment està bé, també es pot considerar acompanyament preventiu agafar la víctima del braç per donar-li una mica de suport (exemple 2).
Acompanyament complet	S’ha de col·locar un dels braços de la víctima al voltant del coll del rescatador, subjectant-li el canell per evitar que s’esmunyi. El rescatador passarà l’altre braç al voltant de la cintura de la víctima, agafant-se al cinturó o als pantalons d’aquesta. S’ha de mantenir tens el punt d’agafada per evitar caigudes davant d’una possible pèrdua de consciència.

Taula Tècniques de mobilització per a víctimes conscients que no poden caminar

Tipus d’acompanyament	Descripció de la tècnica	Exemple 1	Exemple 2
Amb els braços	Aquesta tècnica es fa servir amb víctimes que presenten una disminució lleu del nivell de consciència. Consisteix a agafar en braços la víctima; per fer-ho es passa un braç del rescatador per sota de l’aixella de la víctima subjectant-li l’esquena; l’altre braç del rescatador es passa per darrere dels genolls de la víctima. El rescatador ha de flexionar les cames i mantenir l’esquena recta per evitar lesions per càrrega. S’aconsella usar-la en persones de poc pes o nens.
A collibè	La víctima es recolza sobre l’esquena del rescatador passant les mans al voltant del seu coll i recolzant-les en el pit del socorrista (exemple 1). Alhora, el rescatador agafa les cames de la víctima per la part posterior per subjectar-la millor (exemple 2).

Taula Tècniques de mobilització per a víctimes inconscients

Tipus de mobilització	Descripció de la tècnica	Exemple 1	Exemple 2
Arrossegament axil·lar	El rescatador s’ha d’ajupir mantenint l’esquena recta, després passarà els braços per sota de les aixelles de la víctima (exemple 1) i, finalment, intentarà fer servir el seu propi cos per fer la mobilització caminant ajupit cap enrere (exemple 2).
Arrossegament pels peus	Si no és possible fer la tècnica anterior, es col·locarà la víctima panxa enlaire, amb els braços entrellaçats si és possible (exemple 1); el rescatador agafarà els turmells de la víctima i farà la mobilització desplaçant-se cap enrere (exemple 2).
Arrossegament pels canells	Cal lligar els canells de la víctima amb un mocador ample i passar les seves mans sobre el coll del rescatador (exemple 1). El rescatador farà la mobilització gatejant cap endavant (exemple 2). No es pot utilitzar amb persones obeses.
Subjecció Rautek	Són quatre passos: el rescatador es posa ajupit situat al cap de la víctima; ha de passar els seus braços per sota de les aixelles de la víctima subjectant-li un dels braços; el rescatador es va aixecant al mateix temps que aixeca la víctima fins que aquesta quedi recolzada en les seves cames; finalment, el rescatador es va movent cap enrere, mobilitzant així la víctima.

Una altra tècnica que es pot fer servir quan s’està davant d’una víctima inconscient és el mètode del bomber. En realitat, es tracta d’una mobilització no gaire usada perquè, si bé és fàcil portar la víctima conscient a les espatlles, no ho és quan aquesta està inconscient. A banda, mai s’ha d’emprar si hi ha risc de lesió medul·lar. Podem dividir la tècnica en quatre passos, tal com es mostra a la taula.

Taula Passos del mètode del bomber per a víctimes inconscients

Mètode del bomber	Descripció de la tècnica	Exemple 1	Exemple 2
Pas 1	Primer de tot s’ha de preparar la víctima per poder-la aixecar: la víctima ha d’estar de bocaterrosa, és a dir, si està posicionada de costat o cap amunt s’ha de girar cap avall. Per fer-ho s’ha de subjectar la víctima per l’espatlla i la cama i girar-la. Després, agafar la víctima per sota les aixelles; per fer-ho, el rescatador ha d’ajupir-se.
Pas 2	Aixecar la víctima suaument utilitzant les cames per aguantar el seu pes. Evitar fer força amb l’esquena per aixecar la víctima, perquè el rescatador es podria lesionar. Aixecar-la fins que els seus peus s’arrosseguin només una mica.
Pas 3	Col·locar la cama enmig de les cames de la víctima, això ajuda a subjectar-la més fermament. S’ha de posar la cama dominant enmig de les cames de la víctima i subjectar-la per la cintura (exemple 1). Agafar amb la mà esquerra el canell dret de la víctima (si la mà dominant del rescatador és l’esquerra, agafar-li el canell amb la mà dreta). Recolzar el braç de la víctima per sobre de l’espatlla del rescatador (exemple 2).
Pas 4	Ajupir-se mantenint l’esquena al més recta possible. Col·locar el cos de la víctima sobre les espatlles del rescatador (exemple 1). Rodejar la part posterior dels genolls amb el braç lliure del rescatador. I, finalment, aixecar-se mantenint l’esquena recta (exemple 2).

Es poden fer diversos tipus de mobilitzacions en grup. El nombre de socorristes i el tipus de mobilització pot variar en funció de si la víctima està conscient o no, si pot caminar o no, si es tracta d’una víctima traumàtica i si disposem de materials per fer la mobilització (vegeu la taula).

Taula Mobilitzacions realitzades per dos o més socorristes

Estat de la víctima	Tipus de mobilització	Exemple 1	Exemple 2
Està conscient i pot caminar	Amb crossa: es col·loquen els braços de la víctima per sobre de les espatlles dels rescatadors; aquests subjecten la víctima per la cintura perquè la subjecció quedi més segura.
Està conscient, però no pot caminar	Cadira amb dos mans: cada socorrista posa un braç per sota de les cuixes de la víctima, agafant-se els canells l’un a l’altre. Els altres braços dels socorristes serveixen per donar recolzament a l’esquena de la víctima. També es pot fer amb tres o quatre mans (exemple 2).
Està conscient, però no pot caminar	Amb ajuda de materials. Fent servir una cadira. En aquest cas es necessiten dos socorristes, i es procedirà de la manera següent: primer, un socorrista se situarà al costat del cap de la víctima, inclinant cap a ell la cadira perquè el seu company pugui agafar la part distal de les potes; després cal començar el descens de la víctima per l’escala, situant-se en el sentit de la marxa; finalment, s’ha de subjectar la víctima amb un llençol o mocador col·locat de manera transversal, així s’aconseguirà una subjecció millor i s’evitarà que la víctima s’agafi a la barana de l’escala.
Està conscient (o no) i no pot caminar	Amb ajuda de materials. Es realitza fent servir un llençol o manta, a mode de llitera.
És una víctima traumàtica	Tècnica del pont holandès: es tracta d’una mobilització ràpida d’emergència amb la finalitat de col·locar la víctima damunt d’una llitera. Es realitza sense l’ajuda de materials.

Imatges: Guia de la Seguretat Social

Per mobilitzar una víctima, conscient o no conscient, que no camina, amb l’ajuda d’un llençol o manta es procedirà de la manera següent:

1. Enrotllar longitudinalment la manta o lona fins a la meitat de la seva amplada.
2. Repartir les persones que ajuden uniformement a ambdós costats del cos de la víctima; se’ls ha de demanar que la moguin sobre un costat
3. Posar la part enrotllada del llençol o manta contra l’esquena de la víctima amb el rotllo mirant cap a dalt i la part desenrotllada ben estirada.
4. Introduir les mans de la víctima dins dels pantalons o cinturó, per evitar que pengin.
5. Deixar que l’esquena de la víctima passi per sobre del rotllo fins a la meitat estirada i acabar d’estirar tot el llençol o manta.
6. Fer un rodet amb els laterals del llençol per aconseguir una subjecció més gran i usar els laterals com a agafadors per al transport.
7. Elevar la víctima entre sis, a l’ordre de qui estigui situat al costat del seu cap.

En el cas d’haver de mobilitzar una víctima traumàtica, estigui conscient o no, es procedirà sense ajuda de materials. Aquestes mobilitzacions únicament estan indicades per a situacions en què el mitjà posa en perill la víctima o el rescatador (incendi, tiroteig, condicions meteorològiques molt adverses…) i/o quan la situació clínica de la víctima no admet pèrdua de temps.

En aquests casos es farà servir la tècnica del pont holandès, que és molt comuna com a mobilització ràpida d’emergència. Consisteix en un aixecament en bloc amb la finalitat de col·locar la víctima damunt de la llitera. Per dur-la a terme caldrà:

1. Col·locar la víctima en decúbit supí amb els braços entrecreuats.
2. Són necessaris quatre rescatadors: un controlarà el cap de la víctima, l’altre la zona dels peus (subjectant-la pels panxells), i els altres dos se situaran de manera que la víctima resti entre els seus peus.
3. Aquests dos últims subjectaran la víctima, un pel cap i l’altre per les espatlles.
4. A l’ordre del rescatador que està situat al cap, faran un mínim aixecament, mentre que un cinquè rescatador introdueix la llitera.

Arribar a fer aquestes tècniques correctament requereix haver-les fet moltes vegades prèviament i fixar-se molt bé en els detalls. En el següent vídeo trobareu diversos exemples de mobilitzacions i trasllat de les víctimes perquè comenceu a practicar-les:

En condicions normals, els equips mèdics han de mantenir les víctimes d’accident de cotxe dins el vehicle accidentat fins que els puguin mobilitzar amb garanties suficients que no patiran més lesions medul·lars a causa d’una mala manipulació. Així i tot, hi ha casos excepcionals que ens indiquen que s’ha de treure la víctima al més aviat possible: quan el vehicle s’està incendiant, el vehicle està a punt de caure o el pacient està en parada cardiorespiratòria.

Quan el rescatador considera que el pacient ha de ser mobilitzat per preservar la vida és imprescindible que la víctima mantingui alineat l’eix cap-coll-tronc. Per això es farà la maniobra de Rautek, i la farà un únic socorrista; els passos són els següents (vegeu la figura):

1. Alliberar les cames de la víctima si estan enganxats amb els pedals.
2. Passar els braços per sota de les aixelles de la víctima.
3. El rescatador subjecta amb una ma dreta el canell de l’accidentat.
4. Subjectar la mandíbula de la víctima amb l’altra mà.
5. Col·locar la víctima recolzada contra el pit del rescatador.
6. Mobilitzar la víctima amb cura i mantenir l’eix cap-coll-tronc.
7. Per extreure la víctima del vehicle cal recolzar l’esquena per sobre de la cama del rescatador i anar baixant-la a terra de mica en mica. Tot seguit, cal canviar la subjecció de l’avantbraç per la subjecció del coll fins a la col·locació del collar cervical.
8. Finalment, dipositar la víctima a terra.

mundo rescate

Entenem per posicions de seguretat i espera aquelles posicions en què s’ha de col·locar la víctima després d’haver-la avaluat; és a dir, després d’haver realitzat les primeres actuacions de socorrisme i a l’espera que arribin els serveis sanitaris. A més, no hi ha una sola posició d’espera adequada; segons l’estat de la víctima, aquesta necessitarà una posició o una altra (vegeu la taula).

Taula Tipus de posicions de seguretat segons l’estat de la víctima

Posició de seguretat	Estat de la víctima	Descripció de la tècnica	Exemple
Posició lateral de seguretat	Per a víctimes sense consciència, però que respiren.	És la posició d’espera indicada per a persones inconscients no traumàtiques que respirin, amb la finalitat de controlar el vòmit i l’ofegament evitant la caiguda de la llengua cap enrere. La posició ha de ser estable, propera a una posició lateral, amb el cap inclinat cap avall i evitant la pressió sobre el tòrax que dificultaria la respiració. Aquesta posició garanteix que la víctima respiri amb normalitat.
Posició semiasseguda o Fowler	Per a víctimes amb insuficiència respiratòria, atac d’asma.	És la posició adequada quan a la víctima li costi respirar, per exemple en un atac d’asma, inhalació de gasos irritants, insuficiència respiratòria, infart… La víctima està asseguda, però inclinada uns 45 graus respecte del terra.
Posició en Trendelenburg	Per a víctimes amb lipotímia o desmai.	És la posició adequada en cas que la víctima pateixi hipotensió o lipotímia. Consisteix a posar la víctima en decúbit supí amb les cames més elevades (45 graus respecte del pla horitzontal) que el cap per afavorir, per efecte de la gravetat, el retorn venós.
Posició semiasseguda amb cames semiflexionades	Per a víctimes amb lesió abdominal.	És la posició adequada en cas de ferida abdominal, perquè s’aconsegueix tenir la musculatura abdominal relaxada. La víctima està estirada panxa enlaire amb cames flexionades lleugerament i cap recolzat en coixí o manta.
Posició de decúbit supí	Per a víctimes a les quals cal fer reanimació cardiopulmonar (RCP). La víctima està estirada panxa enlaire.	És la posició indicada quan es vulguin fer compressions cardíaques. La víctima està estirada panxa enlaire.

La posició lateral de seguretat és la posició d’espera en víctimes inconscients que respiren. La finalitat d’aquesta posició és evitar l’aspiració per vòmits i l’obstrucció per la llengua. El procediment per a la posició lateral de seguretat (PLS) és el següent:

1. Agenolla’t al costat de la víctima.
2. Si la víctima porta ulleres, treu-les-hi i buida totes les butxaques d’objectes voluminosos.
3. Assegura’t que la víctima té les cames rectes; si no les té, posa-les-hi.
4. Posa el braç de la víctima més proper a tu en angle recte amb el palmell mirant amunt.
5. Creua el braç de la víctima més allunyat a tu i posa’l amb el dors de la mà recolzat a la seva galta.
6. Agafa el genoll de la cama més allunyada de la víctima i aixeca-la fent que el peu es recolzi completament a terra (es pot creuar la cama).
7. Tira cap a tu del genoll més allunyat i del colze més allunyat de la víctima.
8. Col·loca la cama doblegada de manera que formi angle recte amb el maluc.
9. Inclina el cap de la víctima cap endarrere i aixeca la barbeta per mantenir les vies respiratòries obertes.

En els següents vídeos trobareu diversos exemples sobre posicions de seguretat i espera de les víctimes perquè comenceu a practicar-les. En el primer vídeo, Posició Lateral de Seguretat (PLS), veureu que el socorrista no recolza la mà a la galta, sinó que posa la mà a l’espatlla amb el dors encarat a la galta; aquesta postura també és vàlida. El segon vídeo, Com posar algú a la posició de recuperació, ens explica com actuar quan la víctima està inconscient i respira; aquesta posició garanteix que pugui respirar còmodament i no s’ofegui amb el seu propi vòmit.

Abans de parlar pròpiament dels tipus d’immobilitzacions (el cabestrell, les fèrules o els embenats), caldrà saber amb quina mena de lesions haurem de treballar. Quan una víctima pateix un traumatisme (és a dir, una lesió provocada per un agent extern, sigui físic o mecànic), aquest pot tractar-se d’un dany que afecti qualsevol part del cos. L’objectiu del socorrista no és fer el diagnòstic, però sí evitar que la lesió empitjori i activar el protocol PAS (protegir, avisar i socórrer). És per aquest motiu que el socorrista efectuarà una immobilització.

Els traumatismes més freqüents, de menys a més greu, són quatre:

• Les contusions: són lesions produïdes per un cop o impacte sobre la pell sense arribar a trencar-la, és a dir, no hi ha ferida. Normalment no és necessari anar a un centre sanitari; només és necessari si la víctima presenta pèrdua de consciència, sagnat per la boca, nas i/o oïdes, si presenta vòmits, deformitat en l’extremitat, si no por moure l’articulació o si hi ha sospita de lesió profunda (possibilitat d’òrgans interns afectats). Així, l’actuació que cal fer és:
  1. aplicar fred a la zona afectada per reduir la inflamació
  2. mantenir en repòs la zona afectada
  3. immobilitzar-la si es creu necessari
• L’esquinç: és la separació temporal de dues superfícies articulars que provoca l’estirament o el trencament dels lligaments, i es pot produir com a conseqüència d’un estirament brusc, un cop o una torçada. Quan una persona es fa un esquinç sent un dolor localitzat en la zona de la lesió però pot moure l’articulació, encara que el moviment li augmenti el dolor. L’actuació a fer és:
  1. aplicar fred a la zona afectada per reduir la inflamació
  2. mantenir en repòs i lleugerament aixecada la zona afectada
  3. immobilitzar l’articulació afectada. Si la immobilització augmenta el dolor es retirarà fins que la puguin fer els professionals sanitaris. És convenient el trasllat a un centre sanitari per valorar l’abast de la lesió i l’aplicació d’un embenat adequat durant aproximadament una setmana.
• La luxació: és la separació permanent de les superfícies articulars. La diferència entre un esquinç i una luxació és que en el esquinç la posició de l’os no varia, mentre que en la luxació els ossos se separen i aquesta separació més gran del normal es pot observar en una radiografia o fins i tot a ull nu. Sabrem que és una luxació perquè el dolor és molt fort, l’articulació està deformada i pràcticament no es pot moure. L’actuació que cal fer és:
  1. immobilitzar l’articulació en la mateixa posició que ha quedat
  2. mai s’ha d’intentar recol·locar els ossos en el seu lloc, ja que es podrien lesionar altres estructures de l’articulació. En aquests casos s’aconsella el trasllat immediat a un servei d’urgències per reduir i tractar la lesió
• La fractura: és la ruptura d’un os a conseqüència d’un traumatisme. Les fractures poden ser obertes (quan hi ha ferida a la pell) o tancades (quan la pell està intacta). Es manifesten per la presència d’un dolor intens, deformitat i/o escurçament de l’extremitat i per inflamació i hematoma. La zona afectada no es pot moure voluntàriament. Si la fractura és oberta existeix risc d’infecció. L’actuació que cal fer és:
  1. Si és una fractura a les extremitats inferiors: no s’ha de moure la víctima per evitar agreujar la lesió, excepte en el cas que l’entorn on es trobi suposi un risc per a la seva vida, per exemple en cas d’incendi
  2. Si és en extremitats superiors: retirarem anells, polseres i rellotge, immobilitzarem el braç, canell o dit fent servir una superfície rígida a mode de fèrula de suport i mantindrem aixecat el membre mentre traslladem l’accidentat a un centre sanitari
  3. Si presenta ferides: abans d’immobilitzar, les taparem amb gases fent una lleugera pressió per parar l’hemorràgia, si fos el cas

Davant d’un accident amb traumatismes, generalment no es disposa de mitjans professionals per fer la immobilització. Per això caldrà fer la immobilització amb allò quotidià que tinguem a ma; són materials de l’entorn, com ara mocadors, diaris, llistons, estoretes, i s’anomenen mètodes de fortuna.

Hem de recordar que les actuacions descrites per a aquests casos tenen l’objectiu de prestar els primers auxilis fins que la víctima rebi el tractament per part de professionals qualificats. Per immobilitzar cal guiar-nos per la consigna del PAS (protegir, avisar i socórrer) i actuar de la manera següent:

1. Si hi ha perill, cal apartar la víctima del lloc de l’accident.
2. Fer una valoració primària i identificar aquelles situacions que puguin comportar una amenaça immediata per a la vida de l’accidentat. Caldrà:
   • Valorar l’estat de consciència amb estímuls auditius o tàctils.
   • Explorar la respiració (veure i sentir) i valorar l’existència d’hemorràgies severes, per aturar-les de seguida.
   • En cas de símptomes greus, com ara dificultat respiratòria, hemorràgies, cremades, etc., també caldrà atendre’ls prioritàriament abans d’immobilitzar.
3. Fer una valoració secundària i inspeccionar de cap a peus per veure si presenta algun tipus de lesió.
4. Comprovar la sensibilitat de la zona que s’ha d’immobilitzar. També és convenient comprovar la coloració de la pell i la temperatura. Si la víctima porta les sabates posades i s’ha d’immobilitzar la cama no se li han de treure, perquè se li poden causar més lesions de les que presenta.
5. Immobilitzar la zona afectada, tot subjectant-la amb les mans per evitar que cedeixi amb l’ajuda de la pròpia víctima o d’un altre auxiliador.
6. Si hi ha ferides o altres lesions, cobrir-les prèviament amb apòsits estèrils.
7. Immobilitzar per sota i per sobre de l’articulació afectada.
8. No fer embenats massa ajustats.
9. Fer servir una fèrula adequada a la grandària de la zona afectada.

El cabestrell és un dispositiu utilitzat per a la immobilització del membre superior. Es poden usar per a moltes lesions diferents, però majoritàriament s’usen quan hi ha algun os trencat o hi ha una luxació de l’espatlla. És una mesura provisional, fins que un professional atengui la víctima (vegeu la figura).

Hi ha cabestrells que són productes comercialitzats, on la víctima només hi ha de posar el braç a dins. Però també es pot realitzar el cabestrell amb mètodes de fortuna, amb l’ajuda d’un mocador o triangle de roba (que és el mètode que us mostrem aquí), fent servir el cos de la víctima com a suport de la immobilització. En aquest sentit, hi ha dues tècniques per preparar un cabestrell, segons la lesió de la víctima:

• Per a lesions de canell, colze, braç i espatlla el procediment serà el següent (vegeu la figura):
  1. Demanar a la víctima que s’aguanti el braç afectat i el creui per sobre del pit.
  2. Col·locar el braç de la víctima de tal manera que el canell quedi lleugerament elevat respecte del colze. Si és necessari, ajudar la víctima a fer la maniobra.
  3. Fer un triangle amb el mocador aproximadament d’1,5 m x 1 m i introduir-ne la punta pel buit que hi ha a sota del colze (entre el braç i el pit, a l’altura d’aquest darrer). El mocador estarà dividit en dues parts: la part de dalt, que va des del braç afectat fins al coll de la víctima, deixant caure la punta cap a la part del darrere de l’esquena, i la part de baix, que actuarà com a base, subjectant el braç des del colze fins als artells de la mà.
  4. Fer un nus als extrems del mocador en un lateral del coll, no fer el nus just darrere del coll perquè resulta molt incòmode i pot arribar a fer mal.
  5. La part sobrant del mocador de la zona del colze s’introduirà per dins, sense estrènyer, perquè el colze quedi ben subjecte. Si no es disposa d’un mocador també es pot fer un cabestrell amb l’ajut d’un jersei o amb la mateixa roba del lesionat, tot doblegant-la sobre si mateix i botonant-la.

Trobareu un exemple visual d’aquestes instruccions en el següent vídeo; està en anglès, però l’important és que us fixeu en el procediment:

• Per mantenir elevat el braç en cas d’hemorràgia o cremades: es fa servir per controlar el sagnat davant d’una hemorràgia i disminuir la inflamació que es produeix en cas de cremada. La tècnica és pràcticament igual que l’anterior, amb la diferència que la mà i l’avantbraç s’aixequen més i la punta dels dits es queda a l’altura de l’espatlla contrària (vegeu la figura).

En tot cas, per tal de reforçar el cabestrell, és a dir, per millorar la immobilització i donar més confort a la víctima, és recomanable fer la contraxarpa, que consisteix a posar un altre mocador al voltant del cos de la víctima subjectant el cabestrell (vegeu figura).

Les fèrules són elements rígids que serveixen com a suport de la immobilització. N’hi ha de diversos tipus, com per exemple la fixació d’un membre lesionat amb un altre de sa (seria el cas de la sindactília); la utilització d’un diari o folis, a mode de fèrula, per donar suport a la immobilització de braços i cames; la utilització de llistons, llençols…

Per fer servir les fèrules cal tenir en compte que aquesta ha d’abastar les articulacions que estiguin per sobre i per sota del traumatisme. Si les fèrules són materials rígids caldrà encoixinar-los fent servir tovalloles, cotó, etc., per evitar lesionar les articulacions. D’igual manera, cal protegir les prominències òssies i les zones de pressió (per exemple, les aixelles o els engonals).

Un embenat és l’aplicació d’una banda contínua de material teixit a alguna part del cos amb finalitat terapèutica, com pot ser la immobilització o la compressió. Segons la localització i el propòsit de l’embenat, es poden utilitzar materials més o menys rígids o elàstics, amb base adhesiva o sense. Els objectius dels embenats són:

• Subjectar o contenir un apòsit, una fèrula o un aparell de tracció.
• Fer compressió a l’extremitat o a una part de l’extremitat per afavorir el retorn venós i evitar o minimitzar al màxim l’edema o inflamació.
• Immobilitzar i/o limitar la mobilitat d’una regió o part del cos que ha sofert un esquinç, una luxació o una fractura.
• Subjectar i/o mantenir una reducció en el cas de fractures.
• Aplicar mitjans farmacològics.

Les benes es fan servir per immobilitzar diverses parts del cos. Hi ha diferents tipus de benes, segons la seva funció (vegeu la figura)

• Bena de gasa: dóna compressió a l’embenat i fixa apòsits.
• Bena de crepé: dóna compressió a l’embenat i afavoreix el retorn venós.
• Bena elàstica: dóna compressió. Hi ha de diferents tipus de compressió.
• Bena de cotó: protector cutani i d’eminències òssies.
• Bena adhesiva: limita el moviment i dóna compressió a l’embenat.
• Bena tubular; n’hi ha de diferents materials: cotó (protector cutani), tubular elàstica (afavoreix el retorn venós) i malla elàstica (subjecta apòsits).

El procediment general per fer embenats és el següent:

1. Retirar la roba, joies, rellotge de la part afectada.
2. Protegir la pell, les ferides i les prominències òssies si és necessari.
3. Iniciar l’embenat amb dues voltes circulars per fixar la bena (vegeu figura):
   • Si la mà dominant de qui fa l’embenat és la dreta: fer l’embenat d’esquerra a dreta amb el rotlle de la bena mirant a la part superior per evitar que es desenrotlli si cau.
   • Si la mà dominant de qui fa l’embenat és l’esquerra: fer l’embenat de dreta a esquerra amb el rotlle de la bena mirant a la part superior per evitar que es desenrotlli si cau.
4. No desenrotllar la bena excessivament.
5. Aplicar una tensió uniforme a cada volta per repartir la pressió.
6. Acabar l’embenat amb dues voltes circulars per fixar l’embenat.
7. Fixar amb esparadrap o bé nuant els extrems.
8. En cas d’embenar una articulació, es farà en la posició més funcional (cama: estirada; braç: flexionat).
9. Vigilar les possibles complicacions: embenat amb massa compressió (dolor, cianosi, edema, coïssor); embenat incorrecte o membre poc elevat (edema).

Hi ha diversos tipus i mides d’embenats, i se’n farà servir l’un o l’altre segons la part del cos que es vulgui embenar i la lesió que cal tractar. Els més freqüents són els següents (vegeu la figura):

• Embenat circular: cada volta de la bena cobreix 1/3 de l’anterior. Es fa servir per a inici i final d’embenats per assegurar-los; també quan s’ha d’embenar una zona de dimensions reduïdes, com pot ser un dit del peu o de la mà, i per subjectar apòsits i tapar ferides. Amb aquest embenat hi ha més perill de compressió incorrecta que en d’altres.
• Embenat circular oblic: les voltes de les benes se sobreposen la meitat o dos terços de l’amplada de la bena sobre la volta anterior. La direcció és obliqua a l’eix de l’extremitat afectada. S’utilitza quan s’han d’embenar regions cilíndriques com la cama o el braç, i és la tècnica que s’utilitza en els embenats compressius.
• Embenat espiga: les voltes de les benes es van creuant. Es comença fent una volta en diagonal cap amunt, i la següent volta en diagonal cap avall. La següent volta que és diagonal cap amunt ha de ser paral·lela a la primera volta i cobrint 1/3 de l’anterior. La línia vermella de les benes de crepé ens ajuden a anar creuant les voltes correctament. Aquest embenat està indicat quan s’han d’embenar regions còniques com l’avantbraç, la cuixa o el panxell de la cama, perquè dona molta subjecció.
• Embenat creuat o embenat en vuit: les voltes de la bena formen un vuit entrecreuant-se. És com el d’espiga, però la diferència en aquest és que queda una zona enmig sense embenar. S’usa en la cama i el braç quan es vol deixar sense cobrir el colze o el genoll i en l’embenat de mà, on es deixen els dits al descobert.
• Embenat recurrent: la bena fa un recorregut longitudinal i oblic, i és sostinguda per una volta perpendicular a l’eix de l’extremitat. Es fa servir per embenar regions irregulars com el cap o també el monyó d’un membre amputat.

Així, tenim exemples d’embenats segons la part del cos on s’apliqui:

• Embenat de colze: es col·loca el braç en angle recte. Iniciem l’embenat al canell o avantbraç amb dues voltes circulars d’esquerra a dreta si la nostra mà dominant és la dreta per subjectar l’embenat. Se segueix pujant per l’avantbraç passant pel colze i fins a arribar al braç amb voltes en espiga amb bena de crepé. Es finalitza amb dues voltes circulars per fixar l’embenat.
• Embenat de genoll: es col·loca la cama estirada (posició funcional) i s’inicia l’embenat des de la cama amb dues voltes circulars per fixar l’embenat passant pel genoll fins a la cuixa. És habitual fer voltes d’espiga amb bena de crepé.
• Embenat de la mà: es comença amb dues voltes circulars al canell passant per la mà fent voltes en vuit, i s’acaba amb dues voltes circulars al canell. És habitual usar bena de crepé o gasa.
• Embenat triangular: és un embenat que consisteix a plegar amb un mocador gran i col·locar-lo al voltant del tòrax per aconseguir una millor immobilització. S’anomena també contraxarpa.

Per a una major comprensió d’aquests continguts, visualitzeu el següent vídeo:

Una vegada fet l’embenat, s’han de tenir en compte algunes recomanacions:

1. S’ha de mantenir l’extremitat embenada en posició elevada per tal d’afavorir el retorn venós. El repòs i l’elevació redueixen la inflamació i el dolor, i acceleren el procés de curació perquè minimitzen l’edema.
2. Convé moure sovint els dits lliures de l’embenat per facilitar la circulació i evitar la tumefacció dels dits.
3. S’han de moure igualment les articulacions de l’extremitat no immobilitzades en l’embenat.
4. En el cas de les extremitats inferiors, s’aconsella fer exercicis musculars per prevenir l’atròfia muscular.
5. En les extremitats superiors, el cabestrell, si s’escau, només s’ha de portar quan se senti el braç cansat. Interessa que el pacient mogui totes les articulacions que queden lliures.
6. Al llit, la víctima ha de seguir tenint els membres en posició elevada. Per mantenir l’extremitat inferior elevada no s’ha de posar un coixí a sota del taló, sinó al llarg de tota la cama i deixant el taló lliure. Si es posa tot el pes en un sol punt, l’embenat es fa malbé i la pressió pot lesionar la pell.
7. L’embenat no s’ha de mullar ni retallar.
8. No es poden introduir en l’embenat agulles o instruments per gratar-se.
9. S’ha d’evitar que hi puguin entrar brosses.
10. La víctima ha de ser advertida de les possibles complicacions i dels signes d’alarma.

Si malgrat seguir totes les recomanacions apareixen problemes com ara inflor, color blavenc i fred als dits; la víctima es troba incòmoda o percep l’embenat molt estret; els moviments són anormals; disminueix la sensibilitat o augmenta el dolor malgrat que el pacient estigui en repòs, etc., s’ha de recomanar a la víctima anar a un centre sanitari, ja que caldrà revisar l’embenat.

En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que els embenats poden tenir una sèrie de complicacions, com per exemple:

• Compressió excessiva: és la complicació més greu i pot causar dolor i coloració blavosa als dits.
• Nafres: lesions provocades per excés de pressió sobre eminències òssies mal protegides o per plecs o arrugues dels embenats. Provoca coïssor i fins i tot mala olor.
• Edema distal: inflamació als dits per un embenat incorrecte. O s’ha fet massa pressió o una pressió no uniforme o el límit distal ha quedat curt.
• Rigidesa articular: per estar massa temps immobilitzat.
• Hipersensibilitat cutània o al·lèrgies de contacte: reacció inflamatòria causada en la pell per contacte amb els materials amb què s’ha fet l’embenat.

Els dispositius professionals d’immobilització permeten fer mobilitzacions en condicions òptimes, assegurant primer la immobilització de la víctima mitjançant la realització de les tècniques bàsiques de rescat. Són dispositius emprats per personal qualificat, però resulta convenient conèixer-los per si de cas es pot prestar ajuda, sempre sota la supervisió i ordres dels professionals. Parlem de dispositius com ara el collaret cervical, l’immobilitzador cervical, la taula espinal o la llitera de cullera.

El collaret cervical és el primer dispositiu immobilitzador que es col·loca en qualsevol tipus d’accident, ja que manté immobilitzat el segment cervical (vegeu la figura). Evita la flexoextensió de les cervicals, però no pas els moviments laterals (per als quals es faran servir altres dispositius). N’hi ha de diversos tipus: tou, semirígid i rígid (per si hi ha traumatismes cervicals).

Per col·locar el collaret cervical s’ha de valorar la mida del coll de la víctima i del collaret, ja que n’hi ha de diversos tipus. Es valora mesurant la distància entre el múscul trapezi i l’angle inferior de la mandíbula del pacient i comparant la part lateral rígida del collaret cervical. A banda, és important que tinguin una petita obertura a la part anterior per poder valorar signes de circulació i tenir accessibilitat a la via aèria. El collaret cervical està indicat en:

• Víctimes inconscients, amb lesions que afectin zones situades per sobre de les clavícules.
• Dolor cervical espontani o a la palpació.
• Trauma múltiple.
• Accident de trànsit.
• Sospita de l’existència d’una lesió a la columna cervical.

Font: www.laortopedia.es

Per la seva banda, l’immobilitzador cervical o “dama d’Elx” és un dispositiu que assegura completament la immobilització correcta del coll, complementant el collaret cervical. Presenta ajustos amb vetes adherent (“velcros”) que faciliten la col·locació. S’ajusta fàcilment a una llitera, la qual cosa permet subjectar el cap i el coll de la víctima (vegeu la figura).

La taula espinal és un dispositiu d’immobilització imprescindible com a element de rescat i recollida en qualsevol superfície. Consisteix en un tauló completament llis i rígid que permet recollir la víctima , mantenint-lo en decúbit supí i respectant l’eix anatòmic (cap-coll-tronc-pelvis). Es col·loca a l’esquena de l’accidentat i es complementa amb unes corretges de subjecció. D’aquesta manera es forma un únic bloc amb la taula.

La llitera de cullera o “pales” és un dispositiu de mobilització que s’utilitzarà quan la víctima estigui en decúbit supí i estigui en una superfície regular, com per exemple el terra d’una casa. Es tracta d’un dispositiu molt difós per la seva comoditat i rapidesa en la col·locació. Està formada per dues pales simètriques articulades a la part inferior per ajustar-se a l’altura de la víctima, i que s’uneixen entre si a través d’uns ancoratges de tancament ràpid, complementant-se amb corretges de subjecció (vegeu la figura).

Wudxi Medcare

Finalment, el matalàs de buit és un dispositiu d’immobilització que permet una completa immobilització de la víctima traumàtica, adaptant els forats anatòmics i les lesions produïdes per l’accident. És un matalàs que conté una unió de boletes a l’interior i que en fer el buit amb una bomba pneumàtica les boletes s’aglutinen i atorguen una rigidesa que permet immobilitzar en bloc el malalt. Resulta molt indicat per al transport del malalt traumàtic (vegeu la figura).

Parc Taulí

Un cop estem familiaritzats amb els procediments manuals i els dispositius de mobilització i immobilització més adients per a cada situació, és el moment de conèixer l’algoritme de la mobilització del malalt traumàtic; és a dir, els punts esquemàtics i seqüencials d’actuació.

Per dur a terme l’algoritme, primer de tot li posarem el collaret cervical i després farem el trànsfer (o transferència) de la víctima al matalàs de buit; per fer aquest moviment, caldrà fer el que es coneix com a pont lateral, per retirar el matalàs de buit.

El pont lateral és el procediment manual més utilitzat per mobilitzar un malalt traumàtic cap a l’hospital. Dit d’una altra manera, és la tècnica que es fa servir per col·locar o extreure la taula espinal i col·locar o extreure el matalàs de buit. És molt important la col·locació del personal assistencial per fer la maniobra, i caldrà un mínim de 7 persones; la disposició és la següent:

• 1r actuant: serà el líder i se situarà al cap del malalt fent un control bimanual del segment cervical.
• 2n actuant: col·locarà una mà en l’escàpula del traumàtic i l’altra en zona pèlvica.
• 3r actuant: posarà una mà a la zona dorsolumbar del malalt i l’altra darrere de les cuixes amb les mans entrecreuades amb el 2n actuant per compensació de forces.
• 4t actuant: es col·locarà en el costat contrari del 2n actuant, col·locant les mans a la mateixa alçada i tocant-se amb els dits.
• 5è actuant: es posarà en el costat contrari del 3r actuant passant les mans a la mateixa alçada tocant-se amb els dits.
• 6è actuant: se situarà als peus del malalt exercint una lleugera tracció.
• 7è actuant: serà el responsable de la col·locació o extracció del dispositiu de mobilització/immobilització.