Persones amb diversitat funcional física sensorial

La vista és un dels sentits més importants, ja que els estímuls visuals aporten una gran quantitat d’informació: podem percebre el color, la forma, el moviment, la profunditat i el relleu, reconèixer amb facilitat una imatge canviant; així com ser capaços d’identificar rostres, les seves expressions emocionals i, conseqüentment, adonar-nos de com se sent algú en particular.

Vivim en un món en el qual es dona molta importància als estímuls visuals i a les imatges. La vista ens dona molta informació, i gràcies a aquesta informació fem gran part de les activitats del nostre dia a dia.

Penseu només en la complexitat i la dificultat que comporta haver de moure’s en l’entorn sense veure-hi, o tenint una visió molt reduïda. Segons dades de l’OMS, a escala mundial, s’estima que aproximadament 1.300 milions de persones viuen amb alguna forma de deficiència visual.

Però les possibles afectacions de la vista són diverses, i com a tècnics en atenció a persones en situació de dependència, haureu de conèixer la situació personal de cada usuari per tal de realitzar la intervenció adequada.

A continuació veureu les diverses afectacions visuals i quines són les conseqüències pràctiques en la realització de les activitats.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i d’acord amb la Classificació Internacional de Malalties (ICD, per les sigles en anglès), la funció visual es subdivideix en quatre nivells:

1. Bona visibilitat
2. Discapacitat visual moderada
3. Discapacitat visual greu
4. Ceguesa

La discapacitat visual moderada i la discapacitat visual greu es reagrupen sota el terme de baixa visió. La baixa visió i la ceguesa representen, conjuntament, el total de casos de discapacitat visual.

Hi ha dos paràmetres bàsics en els quals es basa la valoració de la discapacitat visual per determinar aquesta discapacitat:

1. L’agudesa visual: capacitat per discriminar estímuls a certa distància, per percebre la figura i la forma dels objectes i discriminar-ne els detalls. Es mesura en percentatge.
2. El camp visual: capacitat per percebre els objectes situats fora de la visió central, és a dir, l’espai visual que l’ull pot percebre sense moure’s. L’àrea de percepció visual és mesurada amb graus.

És important conèixer els problemes visuals que causen les diferents afectacions, i d’aquesta manera es podrà fer una millor intervenció, ja que sempre que hi hagi un residu visual s’haurà d’estimular proporcionant les ajudes i els suports necessaris per potenciar-lo i aprofitar-lo al màxim.

Per entendre com hi veuen els diferents usuaris amb qui treballarem com a professionals, a la figura es presenta un esquema-resum dels tipus d’afectacions, definicions i exemples d’afectacions, i més endavant imatges d’exemple de les patologies més freqüents, que us poden ajudar a entendre l’afectació que causen en la visió.

Dins del col·lectiu de persones amb diversitat funcional visual (DFV), el grup de persones amb pèrdua d’agudesa visual és molt heterogeni, ja que hi ha moltes afectacions que provoquen aquesta pèrdua, per la qual cosa les necessitats i adaptacions també seran molt diferents.

En general, però, les persones que tenen una disminució en l’agudesa visual pateixen una pèrdua de la capacitat d’enfocar els objectes i discriminar els detalls. És a dir, tenen una visió que els permet veure el volum de les coses, el moviment que tenen i el color, però tenen dificultat per distingir els petits detalls; cosa que no ocorre amb la visió normal (figura).

Elaboració pròpia

Com a conseqüència, tenen dificultat sobretot a l’hora de reconèixer cares, llegir, veure la televisió o el mòbil i dur a terme aquelles activitats que requereixen una visió òptima de coses de mida petita i de detalls. A la taula podeu veure exemples de l’afectació en l’agudesa visual.

Taula Afectacions de l’agudesa visual

Visió amb enlluernament	Visió borrosa
Pèrdua de visió provocada per l’entrada excessiva de llum.	Dificultats en l’enfocament i distorsió de la imatge
Patologies: albinisme, anirídia, coloboma.	Patologies: anirídia, nistagmes, coloboma, cataractes, miopia magna.
Afectació: dificultat per reconèixer cares, llegir, veure la televisió o el mòbil.	Afectació: dificultat per reconèixer detalls, distingir cares, imatges i escrits.

Elaboració pròpia

La pèrdua del camp visual normalment és provocada per un escotoma. Així, l’afectació del camp visual variarà segons la localització de l’escotoma, i tindrà repercussions diferents en la realització correcta de les diverses activitats que ha de portar a terme en el dia a dia. A la taula podeu veure un resum de les diferents afectacions per escotomes.

Taula Afectacions del camp visual

Escotoma central	Escotoma perifèric
Afectació de la visió central, conservant la visió perifèrica.	Pèrdua del camp visual perifèric que en últims estadis causa una visió en forma de túnel, “visió tubular”.
Patologies: distròfia de cons, degeneració macular associada a l’edat, síndrome de Stargart, atròfia del nervi òptic.	Patologies: retinosi pigmentària i glaucoma avançat.
Afectació: dificulta les feines que requereixin una discriminació molt fina, com la lectura, el reconeixement de cares, veure la televisió o el mòbil.	Afectació: enlluernaments, dificultats en els desplaçaments, especialment nocturns. Serà possible llegir lletra molt petita, però la funcionalitat en la lectura es veurà reduïda.
Escotomes múltiples	Escotomes sectorials
Ombres a la retina que semblen “mosques volants”.	Alteracions de les vies òptiques.
Patologies: despreniment de retina, despreniment de vitri, hemorràgies vítries o uveïtis	Patologies: hemianòpsia, quadrantanòpsia.
Afectació: dificultat general depenent de la quantitat i grandària.	Afectació: amb la part del camp visual que no està afectat, s’acostuma a tenir una bona visibilitat i no hi ha problemes a l’hora d’accedir a la informació, però hi ha dificultats en els desplaçaments a causa de la reducció del camp.

Elaboració pròpia

Degut a que hi ha diverses afectacions de la visió, el col·lectiu de persones amb diversitat funcional visual (DFV) no és homogeni i cadascú necessitarà una intervenció personalitzada en funció del tipus i el grau d’afectació del sentit. També caldrà tenir en compte les circumstàncies en què s’ha produït l’afectació, si ha estat de naixement o ha sigut després i si ha estat una pèrdua progressiva o de manera sobtada.

Tenir en compte les característiques individuals de cadascú us ajudarà a l’hora de decidir els suports i realitzar la intervenció professional més adequada, amb la finalitat que es cobreixin les seves necessitats de la manera més autònoma possible.

Pel que fa a les característiques de la persona, afectacions i circumstàncies s’ha de tenir en compte:

• Tipus i grau d’afectació: si són persones amb ceguesa total o tenen residu visual, sempre s’intentarà potenciar i aprofitar amb diversos suports el residu visual, en cas de ceguesa total s’utilitzaran altres suports i intervencions.
• Moment de l’afectació: si és un afectació hereditària o congènita s’haurà produït des del moment del naixement, per tant, la intervenció i el tractament s’han de fer des del començament de la vida de la persona. Si la pèrdua de visió s’ha donat per una afectació adquirida o per altres malalties, es produeix en altres moments del cicle vital de la persona i cal tenir-ho en compte per a la intervenció.
• Manera en què s’ha produït la pèrdua visual: si la pèrdua de visió ha estat sobtada serà tractada de manera diferent de si ha estat progressiva, i per tant la persona ha pogut preparar-se tant de manera funcional com emocional i psicològica per a la pèrdua.

A l’hora de determinar les necessitats, aquestes es poden donar en diferents àrees, per exemple:

• Necessitat en l’execució i l’assoliment de les activitats de la vida diària
• Necessitat de comunicació i ús de les tecnologies
• Necessitat d’aprenentatge i inserció laboral
• Necessitat de mobilitat i orientació
• Necessitat de relació social i afectiva, i d’oci

Finalment, per determinar els canvis i les adaptacions a l’entorn, els facilitadors, les ajudes i els suports, cal tenir en compte les condicions necessàries per tal d’aconseguir entorns accessibles i com serien el disseny i l’accessibilitat universal, per garantir la igualtat d’oportunitats així com els facilitadors i suports com la tecnologia assistida i l’assistent personal que podran formar part de la intervenció de les persones amb diversitat funcional visual.

Per tal d’aprofitar sempre el residu visual es pot fer amb l’entrenament d’habilitats i tècniques de les persones, amb la utilització de suports, que poden anar des d’ampliar la imatge fins a utilitzar diferents suports com són les ajudes òptiques, electròniques i no òptiques.

Algunes tècniques per a l’entrenament d’habilitats i tècniques de les persones poden ser:

• Fixació: per localitzar la zona amb millor visió
• Localització: per trobar els objectius a visualitzar
• Exploració: per poder mantenir la fixació durant més temps
• Seguiment: per seguir els objectes quan aquests es desplacen

La utilització de suports comporta l’ús d’instruments auxiliars que tenen com a finalitat l’optimització de la funcionalitat visual de les persones amb resta de visió. Per a això es requereix l’ampliació de les imatges a la retina. Hi ha quatre maneres d’ampliar la imatge:

1. Ampliar la mida de cada objecte: a l’ampliar la mida (per exemple, en el cas de les lletres, ampliant el text), la imatge que es projecta a la retina ho fa en la mateixa proporció.
2. Disminuir la distància per veure l’objecte: quan acostem alguna cosa als ulls, a la retina es produeix igualment un augment de la imatge corresponent. L’inconvenient, per exemple en lectura, és la impossibilitat que té l’ull humà per a visualitzar nítidament un objecte quan la distància és tan curta, limitacions que es van aguditzant amb l’edat. Per pal·liar això es necessita l’ajuda de lents.
3. Mitjançant l’ampliació angular: és la més complexa i es produeix quan s’usen ajudes telescòpiques que permeten visualitzar els objectes i fa la sensació que estan més a prop del que estan en realitat.
4. Mitjançant l’ampliació per projecció: es produeix quan es projecten imatges sobre pantalles: cinema, diapositives… En baixa visió són de gran utilitat els circuits tancats de televisió (CCTV), també coneguts com lupes televisió, que són un clar exemple d’aquest tipus d’augment.

Una altra adaptació, que no seria ben bé d’ampliació d’imatge però que sempre s’ha de tenir en compte, seria la il·luminació. Cal que hi hagi una bona il·luminació per poder desenvolupar correctament les tasques.

Entre les ajudes òptiques trobem:

• Ulleres d’alt poder diòptric. Són lents també positives que s’incorporen en una muntura i que es poden utilitzar per a lectures prolongades, tasques de punt, costura, escriptura, etc. També denominades microscopis, aconsegueixen l’augment per “disminució de la distància”, que es produeix quan reduïm la distància de l’objecte a l’ull. En realitat, no augmenten res per si mateixos, però faciliten l’acomodació, que és la funció visual que permet apropar-se a l’objecte per veure’l amb nitidesa. Per a algunes tasques, són més còmodes que les lupes perquè permeten tenir les mans lliures. La distància de treball amb aquestes lents és curta, per la qual cosa es requereix una posició correcta a l’hora de llegir per aconseguir i mantenir una imatge nítida.
• Telescopis. Permeten augmentar la mida dels objectes que es troben a distàncies llunyanes. Poden ser manuals o anar muntats en ulleres i al seu torn es poden utilitzar amb un sol ull (monoculars) o amb els dos (binoculars). No permeten la seva utilització en moviment. El seu poder d’enfocament els fa útils per a totes aquelles tasques puntuals de visió llunyana, com són la lectura de rètols, teatres, TV, aparadors, etc.
• Lupa. S’utilitza en activitats de prop, però generalment la distància de treball que permet és reduïda, com també el camp visual, depenent dels augments. A més n’hi ha de manuals o amb suport, i amb llum o sense. A la figura es pot veure un exemple.

Font: www.once.es

Entre les ajudes electròniques trobem els circuits tancats de televisió (CCTV) i lupes televisió. Són ajudes que augmenten la mida de les imatges i que consten d’un monitor, una càmera i un sistema òptic. Cada usuari pot establir la modalitat més d’acord amb les seves condicions visuals, pel que fa a la mida, contrast i color necessaris. Poden utilitzar-se en sistemes blanc i negre i color, i els models existents són molt variats. Alguns d’ells ofereixen la possibilitat de compatibilitzar el monitor amb un ordinador, i permeten mitjançant la divisió de la pantalla presentar les imatges procedents de la càmera i les de l’ordinador al mateix temps. És un sistema de lectura molt apropiat per a aquells casos en què la visió és molt reduïda o l’ús de les ajudes abans esmentades resulti poc adequat per aconseguir els seus objectius.

Finalment, dins de les ajudes no òptiques trobem diferents elements que donen resposta diverses dificultats:

• Per controlar els problemes d’enlluernament: filtres amb diferents nivells d’absorció.
• Per a lectoescriptura: guies per signar, retoladors, papers pautats, faristols…
• Materials per a costura: enfiladors, cintes mètriques amb marques, agulles de cap dividida.
• Rellotges, despertadors i avisadors de temps adaptats en Braille, sonors.
• Ajudes al desplaçament, fonamentalment bastons de mobilitat, targeta “taxi”…

Alguns dels sentits que es poden estimular són el tacte, l’oïda, el moviment o cinestèsia, el gust i l’olfacte. A continuació es donen pautes per potenciar els tres primers:

• Optimitzar el tacte: amb l’entrenament adequadat de la capacitat tàctil i tenint en compte les característiques diferencials de cada persona, es poden adquirir habilitats, destreses i recursos per obtenir un coneixement eficaç i segur de l’entorn. A través d’aquest sentit es pot:
  • Localitzar, reconèixer i discriminar formes.
  • Detectar mides, pesos, textures, temperatures, etc.
• Optimitzar l’audició: la capacitat auditiva es desenvolupa mitjançant l’aprenentatge, de manera que les persones amb discapacitat visual, si fan un ús adequat de les seves funcions, poden:
  • Detectar i evitar obstacles, a través de la interpretació de la informació auditiva, que permet apreciar la profunditat, la distància i conèixer les característiques de l’entorn (dimensió d’una habitació, trànsit, obres, etc.).
  • Advertir perills (per exemple, cotxes o sirenes).
  • Percepció cinestèsica. Sent conscients del propi cos i de la seva situació en l’espai, s’estableixen relacions amb l’entorn.

Els programes d’entrenament, aprenentatge o rehabilitació suposen un suport molt important que es dona a les persones amb diversitat funcional visual, ja que tenen en compte les diverses àrees personals: funcional, emocional, psicològica, etc.

En línies generals, es pot dir que els serveis de rehabilitació visual i baixa visió són beneficiosos i que les persones presenten millora després de passar-hi. L’entrenament es fa de forma individualitzada, partint dels interessos, afectacions i característiques de cadascuna de les persones i adaptant les tasques a les capacitats individuals, ja que en la realització de cada activitat hi ha múltiples variables i formes de fer-la.

Tenint en compte, també, que les persones amb ceguesa o baixa visió adquirida hauran d’aprendre noves habilitats i adaptar-se a la nova situació, caldrà combinar les ajudes de baixa visió tant òptiques com no òptiques, i les estratègies, amb l’entrenament adequat, aconseguint així un major nivell d’independència, cosa que millorarà, a més, l’autoestima, l’ansietat i les relacions interpersonals.

A continuació veureu com portar a terme la intervenció amb persones amb diversitat funcional visual (DFV), tenint en compte les característiques i afectacions de cada persona, utilitzant els suports i facilitadors específics i partint de cadascuna de les possibles necessitats:

• Necessitats en l’execució i l’assoliment de les AVD.
• Necessitats de comunicació i ús de les tecnologies.
• Necessitats d’aprenentatge i inserció laboral.
• Necessitats de mobilitat i orientació.
• Necessitats de relació social i afectiva i d’oci.

Les persones amb problemes de visió, ja sigui ceguesa o baixa visió, presenten dificultats en la realització de les activitats en la vida diària (AVD). Tot i això, hi ha activitats bàsiques de la vida diària que tenen tasques amb passos comuns o similars que es repeteixen; si la persona amb diversitat funcional visual va aprenent cada petita tasca, pas a pas, finalment serà capaç de realitzar aquesta activitat de manera autònoma i per altra banda podrà generalitzar aquests passos en altres activitats o situacions de desenvolupament de les AVD i així cada cop serà capaç de fer més activitats.

Per tal que la persona amb diversitat funcional visual pugui arribar a desenvolupar totes aquestes tasques, caldrà facilitar, compensar, suplir o modificar la tasca o entorn en què es desenvolupa l’activitat per eliminar o disminuir les limitacions que es creen i realitzar-les de manera segura, tant per a ella com per als altres. Per a això hi ha multitud d’estratègies, productes de suport i ajudes òptiques, com els que s’han explicat, que també requereixen un aprenentatge i entrenament adequats per utilitzar-los correctament.

Així, es pot afirmar que una persona amb diversitat funcional visual pot arribar a ser autònoma a casa, si disposa dels suports necessaris. L’ADVC estableix un seguit d’ajudes per a la llar. La principal és l’ordre. La distribució geogràfica dels mobles i objectes ha de ser respectada si es vol que la persona pugui circular per la casa sense accidents i accedir fàcilment als diversos objectes que hi ha:

• Al bany. És absolutament autònoma al bany, si manté (i se li respecta) l’ordre dels objectes de neteja. Pot, sens dubte, rentar-se i dutxar-se sense problemes. Amb una mica d’entrenament podrà pentinar-se, afaitar-se i fins i tot maquillar-se, si ho desitja.
• A l’habitació. Fer el llit només requereix una mica d’entrenament. Vestir-se i desvestir-se pot ser senzill si es manté un ordre estricte. Hi ha etiquetes especials per escriure Braille sobre tela que permeten individualitzar les peces, així com el seu color, de tal manera que la persona podrà combinar els colors de la roba harmoniosament, fins i tot sense poder comprovar-ho en cap mirall. Requereixen especial atenció els mitjons i els guants. Perquè no es desaparellin, el truc és no separar-los mai. A la figura podeu veure un detector de colors parlant.

Centre de Tiflotecnologia i Innovació de l'ONCE

• A la cuina. La situació geogràfica dels objectes a la cuina ha de ser molt clara i estable, especialment a la nevera, ja que és on es pot trastocar l’ordre més fàcilment. De la mateixa manera, al lloc dels plats i l’armari de les olles. Un ordre impecable significa trobar el que es busca. La cuina és un art i saber cuinar no és senzill, no poder comptar amb la vista, però, no incapacita per cuinar. La persona pot ser excel·lent cuinera: el so dels guisats i la seva aroma, així com el control del temps amb temporitzadors poden suplir eficaçment l’ull del cuiner.
• A la taula a l’hora de menjar. L’organització del plat i els coberts és important per evitar accidents. La col·laboració d’una persona vident, com podríeu ser vosaltres com a tècnics, pot ser convenient, per indicar la situació dels aliments al plat. Per fer-ho se sol usar la metàfora del rellotge. Per altra banda, la persona amb diversitat funcional visual també pot ser perfectament autònoma per omplir el got; hi ha tres maneres:
• Un aparell que avisa amb un xiulet de l’arribada de l’aigua al sensor.
• Pel pes i soroll del líquid, amb entrenament, es pot saber quan el got estarà ple.
• Finalment, el més utilitzat, tot i ser el menys higiènic, és introduir una falange del dit en el got per arribar al nivell de l’aigua.

Metàfora del rellotge: situació dels estris i el menjar

Partint de la figura, donaríem les següents indicacions: “Tens la botifarra a les 6, i ocupa de les 9 a les 3; les patates una a les 11 i l’altra a la 1 i els pèsols al mig”. Això vol dir que la botifarra està situada a la zona del plat més propera a la persona, que a la part superior a esquerra i dreta hi hauria les patates, i al mig la guarnició de pèsols. Es poden donar indicacions no només dins del plat, sinó que també es pot indicar que es té el got (tassa) a la 1, el tovalló i el ganivet a les 3 i la forquilla a les 9.

• Al despatx o estudi. L’ordre geogràfic dels objectes torna a ser imprescindible, i es pot reforçar mitjançant l’etiquetatge en Braille, com DVD, pen drives, arxius, que no poden ser discriminats per la seva forma i requereixen una informació addicional. Un simple codi alfanumèric en Braille servirà, si té el suport de fitxers d’índex als quals accedir des d’un aparell adaptat, com un Braille parlat o un ordinador.

Les noves tecnologies obren un ventall de possibilitats molt gran en aquestes tasques. Ho veureu a l’apartat de necessitats de comunicació i ús de les noves tecnologies.

• Altres tasques domèstiques. Hi ha tot un conjunt d’aparells adaptats que faciliten la vida a la casa: rentadores i altres electrodomèstics adaptats de manera tàctil o per veu, bàscules parlants, enfiladors automàtics d’agulles, rellotges, despertadors i avisadors de temps adaptats en Braille, sonors, euromoneder com el que es pot veure a figura. En un futur proper augmentarà el nombre i el grau d’adaptacions de tota mena d’enginys domèstics en el mercat.

Font: Centre de Tiflotecnologia i Innovació de l’ONCE

Com amb la resta de les percepcions de l’entorn, la vista és un dels sentits que més informacions ens dona a l’hora de comunicar-nos, mentre que en el llenguatge oral, majoritàriament seria l’oïda. Però hi ha molta informació no verbal que queda limitada si no hi veiem o tenim poc residu visual. En aquest sentit, hi ha una sèrie de pautes per comunicar-se amb persones amb diversitat funcional visual.

Pel que fa a la comunicació escrita, dependrà del grau d’afectació i del residu visual, i ja heu vist diversos suports i estratègies que es poden utilitzar (lupes, telescopis, microscopis…). Però si la ceguesa és total, o els residus no són funcionals, la persona haurà d’aprendre el funcionament d’un sistema de lectura i escriptura diferent: el Braille.

El sistema Braille és un codi tàctil de transcripció, en principi de base alfabètica que combina sis punts en relleu. Amb la seva combinatòria s’obtenen 63 signes i codis diferents. A cada lletra de l’alfabet li correspon un signe Braille. Actualment el Braille està definitivament instal·lat a escala internacional i s’ha adaptat als nous temps afegint una última línia de codi (Braille de 8 punts), que permet ampliar el nombre de símbols de què disposa el sistema, per admetre tots els caràcters que requereix el tracte amb els ordinadors.

Per a infants que han nascut amb ceguesa o reducció visual, s’aprèn a la mateixa edat que altres infants aprenen a llegir i escriure, i es requereix entrenar el tacte per tal de percebre els punts de relleu. És habitual escriure unes vint paraules per minut i llegir unes 100-125 paraules per minut.

El servei bibliogràfic de l’ONCE s’encarrega d’adaptar en Braille, en relleu i en àudio, tots els textos que necessiten les persones afiliades a la institució, independentment de la finalitat del seu ús; sempre prioritzant, per descomptat, les sol·licituds encaminades a afavorir la inclusió educativa o laboral.

A més dels llibres, com el que es veu a la figura, és imprescindible que s’adaptin altres tipus de textos com: apunts per a estudiants, exàmens, proves de valoració, articles…, i un altre tipus d’elements com plànols, mapes, jocs de taula…

L’Associació Catalana per la Integració del Cec (ACIC) també ha generat diferent material amb Braille, inclosos alguns manuals d’utilització i una maleta didàctica per a l’aprenentatge.

Font: www.once.es

Per altra banda, les noves tecnologies han pres gran importància en la comunicació de totes les persones amb diversitat funcional visual, per exemple la lectura d’audiollibres, sentir pel·lícules amb audiodescripció, o estar al dia amb les eines informàtiques de comunicació, com internet i el correu electrònic.

Les noves tecnologies han donat a les persones amb diversitat funcional visual l’oportunitat d’accedir, produir i gestionar la informació i la comunicació d’una manera més autònoma. Malgrat això, no tota la informació ni tots els dispositius estan adaptats perquè les persones amb diversitat funcional visual hi puguin accedir. En molts casos, es requereix la seva adaptació. Aquesta adaptació de la tecnologia per a persones amb diversitat funcional visual es coneix com a tiflotecnologia.

Organitzacions com l’ONCE o l’Associació Discapacitat Visual Catalunya (ADVC) donen serveis d’orientació, d’assessorament i aprenentatge per a la utilització d’aquests dispositius tècnics avançats i impulsa que les tecnologies, des del mateix moment de la seva concepció, disseny i producció, incorporin les màximes de “disseny per a tothom”.

Exemples de dispositius tiflotecnològics

• Accessibilitat dels sistemes informàtics.
• Lectors de pantalla.
• Magnificadors de pantalla.
• Dispositius amb Braille (línies Braille, teclats Braille, anotadors electrònics, impressores Braille).
• Reconeixedors òptics de caràcters.
• Convertidor de text a veu o Braille.
• Aplicacions específiques d’ús per a persones amb ceguesa o deficiència visual tant en ordinadors com en smartphones o tauletes.
• Programes d’ampliació: són programes informàtics que amplien la informació de la pantalla del dispositiu que s’estigui utilitzant.
• Sistemes parlants: dispositius que reprodueixen per mitjà de veu sintetitzada el que apareix a la pantalla, o el rètol que s’ha fotografiat, etc.

Font: www.once.es

Finalment, en aquest apartat s’ha de parlar de l’accessibilitat web: una entrada universal al web, independentment del tipus de maquinari, programari, infraestructura de xarxa, idioma, cultura, localització geogràfica i capacitats dels usuaris. Amb aquesta idea d’accessibilitat neix la Web Accessibility Initiative (WAI), que, després d’un estudi sobre els diferents tipus de barreres a les pàgines web, determina com hauria de ser una pàgina web accessible.

Superant totes aquestes barreres, es tindria un sistema en què persones amb diversitat funcional visual poden fer activitats per internet de forma autònoma, com una persona sense aquest tipus d’afectació.

Perquè una pàgina web sigui accessible ha de complir unes normes i unes lleis. Quan una pàgina compleix les directrius d’accessibilitat, determinades com a WCAG 2.0, pot incloure-hi una declaració que indiqui als usuaris que compleix amb les directrius.

La necessitat d’accedir a la formació i al mercat laboral és essencial per garantir una bona qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional visual.

Pel que fa a la inclusió en el sistema educatiu formal, des d’associacions com l’ONCE o l’ADVC es treballa per donar suports i adaptacions per tal que les persones amb diversitat funcional visual puguin accedir a qualsevol tipus d’activitat de formació, que es fan normalment segons demanda i d’una manera personalitzada.

D’altra banda, en el Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, es defineix l’atenció educativa a l’alumnat com la que comprèn el conjunt de mesures i suports destinats a tots els alumnes, amb la finalitat d’afavorir el seu desenvolupament personal i social i perquè avancin en l’assoliment de les competències de cada etapa educativa i la transició a la vida adulta, en el marc d’un sistema educatiu inclusiu.

Així doncs, l’alumnat amb diversitat funcional visual (DFV) ha de ser proveït dels suports necessaris per la seva inclusió a les aules ordinàries.

El CREDV, en col·laboració amb l’ONCE, dona suport a la tasca docent del professorat pel que fa a alumnes amb greus dèficits visuals, a més d’oferir atenció directa a aquest alumnat i orientació a les famílies. La seva intervenció es concreta en tres grans àmbits: alumnat i famílies, centres i professorat, i zona educativa. Actualment, segons dades de l’ONCE, més del 99% de l’alumnat amb DFV s’escolaritza en centres ordinaris, i segueix el currículum escolar oficial.

En els centres educatius de l’ONCE, l’alumnat rep una atenció complementària en funció de les seves necessitats específiques relacionades amb la discapacitat visual (ensenyament de sistema Braille, noves tecnologies, autonomia personal, orientació i mobilitat o competència social, entre d’altres), que també completen amb una sèrie d’ajudes tècniques i materials adaptats que faciliten el seu procés educatiu, com ara dispositius i ajudes tècniques.

Actualment, la inserció laboral principal de les persones amb diversitat funcional visual, és la venda de jocs d’atzar de l’ONCE. Malgrat això, cada cop es treballa més des d’aquesta organització i des d’altres, com l’ADVC, per la formació i el compromís dels agents socials i les entitats amb la finalitat d’afavorir la inserció laboral en altres àmbits. Així, es treballa en:

• Itineraris professionals
• Autoocupació
• Formació per la feina
• Adaptacions al lloc de treball

No hi ha ajudes tècniques específiques per al món laboral, sinó que són comunes amb les àrees anteriors de desplaçament, comunicació i estudi. No obstant això, resulta molt positiu valorar les condicions d’un lloc concret de treball i els requeriments que necessitarà perquè l’exerceixi una persona amb diversitat funcional visual.

Molts llocs no són adaptables, per definició. D’altres són difícilment adaptables, altres són adaptables amb una petita inversió i, finalment, hi ha algunes feines que no requereixen cap adaptació especial perquè les pugui exercir una persona amb DFV.

Tot i això, la millor ajuda tècnica, en l’àmbit laboral, és la formació orientada a oficis, professions i carreres universitàries en les quals la persona amb DFV pugui desenvolupar les seves capacitats. Segons les dades de l’ADVC, en funció del seu nivell formatiu, aquestes són les propostes d’inserció més generals:

• Estudis primaris: on es necessiten nocions matemàtiques bàsiques, de màrqueting elemental i de tracte adequat amb la clientela, és la venda dels jocs d’atzar de l’ONCE.
• Formació professional: telefonista ha donat molt bons resultats, quiromassatgista i afinador de pianos. Altres oficis que, a priori semblaven tenir possibilitats, com administratiu ofimàtic, ràdio i tècnic informàtic, a la pràctica no han donat els resultats esperats.
• Formació universitària: la millor sortida universitària per a la inserció ha resultat ser la fisioteràpia.

Com a tècnics en atenció a persones en situació de dependència, quan col·laboreu i feu de suport a la mobilitat i a l’orientació amb persones amb DFV, haureu de tenir en compte que la manera com les persones d’aquest col·lectiu, s’orienten i perceben l’espai és molt diferent a com ho fan les persones vidents. Així, és important establir què s’entén per orientació i mobilitat, per tal de poder després intervenir-hi.

A banda, també us caldrà conèixer les diverses tècniques per a la mobilitat i l’orientació; com el bastó blanc, l’acompanyament o el gos guia i aspectes per millorar l’accessibilitat, com la supressió de barreres urbanístiques, arquitectòniques i de transport.

Tècniques per a la mobilitat i l’orientació (segons ADVC):

• La tècnica del bastó blanc informa la persona amb DFV sobre l’entorn pròxim i informa els altres que la persona no hi veu.

• L’acompanyament és la tècnica més primària i requereix la col·laboració d’una persona vident. Es fa en moltes ocasions de forma intuïtiva, però, com a tècnics en APSD, heu de saber-ne el funcionament.

• La tècnica del gos guia es basa en l’ensinistrament de gossos especialment dotats per a aquest treball i la comunicació al nou propietari d’una sèrie d’ordres que indiquen a l’animal el que s’espera d’ell. Per entendre la filosofia d’aquesta tècnica cal comprendre que el gos hi veu, però no sap, mentre que l’amo sap, però no hi veu. El gos ha après a esquivar obstacles, a aturar-se en determinades ocasions (semàfors vermells), i l’amo li indica per on ha d’anar. És molt important l’arnès: quan la persona agafa l’arnès indica al gos que és hora de treballar i posa en marxa el procés de resposta condicionada inculcada a l’animal en el seu ensinistrament. Per això és important no distreure l’animal de la seva tasca intentant-lo acariciar o cridant la seva atenció. Quant l’amo deixa anar l’arnès i només el subjecta amb la corretja (o no el subjecta en absolut), el gos entén que està en mode descans i es comporta com qualsevol altre gos.

L’accessibilitat: supressió de barreres urbanístiques, arquitectòniques i de transport:

Per garantir l’accessibilitat a totes les persones amb diversitat funcional, caldrà la supressió de totes les barreres, com les que podeu veure a la figura. Pel que fa a la mobilitat, les mesures es troben recollides en les diferents normatives, documents tècnics i manuals i inclouen diferents aspectes:

• El disseny: l’eliminació de riscos, que ha de tenir en compte la senyalització d’elements estructurals (columnes, cantonades), el disseny i la ubicació del mobiliari, etc. I evitar obstacles a la via pública: obres, vehicles i d’altres.
• Elements visuals: mesures que garanteixin la localització dels accessos des de l’exterior, la identificació de punts d’informació i registre, el funcionament segur i la detecció d’escales, ascensors, portes i finestres. Pel que fa a les persones que conserven la resta de visió s’ha de tenir en compte la mida dels objectes i rètols, col·locant-los de manera que es faciliti l’apropament, utilitzant colors que facin l’entorn més visible i realitzant combinacions de contrast cromàtic que permetin la ràpida visualització, evitant els reflexos i utilitzant correctament la il·luminació dels espais.
• Elements auditius: que faciliten l’orientació en els desplaçaments i permeten rebre informació d’alerta de possibles perills com semàfors sonors, informació amb parla sintetitzada en transports públics, ascensors i altres serveis, etc.
• Elements tàctils: la instal·lació de textures diferents permet identificar o discriminar diferents espais, descobrir el lloc en què es troba, així com estudiar els terrenys i les superfícies per les quals es desplaça per resoldre d’una manera satisfactòria la majoria de les situacions. Retolació d’informació en espais públics en Braille i/o en relleu.

Font: www.once.es

L’àmbit de l’oci i les relacions afectives és fonamental per mesurar el nivell de qualitat de vida amb què compta una persona. Les persones amb DFV necessiten suports tècnics i humans per gaudir del seu temps d’oci en les mateixes condicions que la resta de la població.

Pel que fa a l’accés a la cultura i l’oci, cal garantir l’accés a la literatura, al joc, sortides culturals, etc. L’accés a la literatura es soluciona per un cantó a partir de les obres transcrites al Braille o gravades en format de llibre parlat. També es poden adaptar pel·lícules i altre material audiovisual, gravant en una pista lliure descripcions dels esdeveniments visuals que es produeixen en pantalla. A aquesta tècnica se la coneix amb el nom d’“audiodescripció”.

També hi ha adaptacions dels principals jocs de taula, com cartes, parxís, dòmino, escacs…, que s’adapten mitjançant marques tàctils i permeten no només jugar els cecs, sinó interrelacionar-se amb altres jugadors vidents.

Pel que fa a les visites culturals, sortides i excursions, des de les associacions com l’ONCE o l’ADVC s’organitzen sortides com excursions a la natura, viatges turístics, sortides nocturnes d’animació com anar a un restaurant, a un bar de copes o musical i assistir a una discoteca o ball o visites a museus i monuments. En aquests últims llocs les adaptacions han estat molt àmplies els últims anys, i es poden trobar:

• Maquetes, accessibles a tothom, on es poden resseguir amb el tacte les principals característiques del lloc en qüestió.
• Peces tàctils, reproduccions d’alguns objectes exposats que es poden tocar.
• Informació en Braille o un altre sistema accessible, encara que hagi d’estar resumida, ja que el Braille ocupa molt més espai que l’escriptura convencional.
• Audioguies, que orienten el visitant a través de la col·lecció amb comentaris gravats. La major part d’aquests sistemes s’han pensat per a ser usats pel públic general.
• Guia especialitzat: guies especialitzats en acompanyar persones amb diversitat funcional visual per un recorregut museístic o per un monument determinat.

Pel que fa a l’esport, la pràctica de qualsevol esport suposa un element d’integració i millora de la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional, des de diferents associacions com l’ONCE, també s’ha treballat per adaptar tot tipus d’esports i així facilitar a les persones socialitzar-se, entrenar i competir en igualtat de condicions que la resta d’esportistes.

Respecte a les relacions socials i afectives les persones amb diversitat funcional visual, en moltes circumstàncies habituals de la seva vida, requereixen l’ajuda d’altres persones, tant professional com en el cas vostre de tècnics en atenció a persones amb situació de dependència, com d’altres familiars, amics i coneguts o desconeguts que els puguin assistir i ajudar en certs moments. Tant la relació que s’estableix amb els familiars i amics com amb vosaltres com a professionals, així com el tracte que es rep de les persones desconegudes que les poden ajudar en moments concrets, són molt importants.

Amb freqüència, per a la persona amb diversitat funcional visual, el repte més gran és enfrontar-se amb les actituds negatives i no amb la dificultat de la visió pròpiament dita. És aquí on fan acte de presència les barreres actitudinals; el canvi d’actitud és un procés complex i implica ajudar les persones a modificar les seves pròpies creences. Aquest procés inclou informació per a contraatacar els mites, les generalitzacions i les creences falses, com així també la participació activa per a difondre les veritables capacitats i condicions de la persona diversitat funcional.

Les actituds negatives més generalitzades cap aquest col·lectiu són:

• La por a relacionar-s’hi, que pot conduir a la discriminació, encara que sigui de forma involuntària.
• La sobreprotecció, que porta molta gent a prendre decisions i a dir a aquestes persones el que han de fer i com.

Com a professionals tècnics en APSD, heu de treballar perquè no es doni cap d’aquestes dues situacions. El tracte natural és un bon consell tant per a vosaltres com a professionals com per a qualsevol persona que interactuï amb una persona amb diversitat funcional visual. Una altra acció molt important és preguntar abans de tocar.

Preguntar abans de tocar

La gent acostuma a agafar directament a les persones amb DFV abans de demanar permís. A ningú li agrada que li envaeixin el seu espai vital; per això és imprescindible precedir l’avís al gest i també respectar la resposta de la persona: a l’oferiment d’ajuda, la persona hi pot respondre positivament, negativament, perquè pensi que no la necessita en aquest moment, o pot demanar alguna cosa amb la qual l’oferent no comptava, com per exemple que la porti fins a la paret ja que la paret és la seva principal referència.

En la figura podeu veure un dels comunicats que va fer l’Associació Discapacitats Visuals Catalunya al Facebook, que resumeix el punt “Preguntar abans de tocar”.

Font: Associació Discapacitat Visual Catalunya

Una vessant important de les relacions socials seria l’establiment de relacions afectives, d’amistat, d’amor… Normalment, aquestes comencen per una arribada d’informació visual: estem acostumats a percebre l’altre des d’un contacte visual, mirant els ulls. Aquesta pot ser una barrera important per a l’establiment de relacions amb les persones amb DFV, però aquesta percepció pot ser substituïda de manera natural per altres sentits.

Al nadó que neix amb una afectació visual, la manca de comunicació visual pot suposar un primer problema per a la creació del vincle afectiu i l’establiment de la seguretat, però el contacte pell amb pell i l’olor són dos dels sentits que el nadó té més desenvolupats, fins i tot molt abans que la vista, de manera que poden suplir aquest contacte visual.

Així, en general, la ceguesa total o altres graus de diversitat visual poden ser una barrera a l’hora d’establir relacions sexuals, i seduir de la manera convencional, molt basada en la imatge. Però, alhora, plantejar-nos la seducció sense el sentit de la vista fa que donem més importància a altres sentits que tenim oblidats.

Per acabar aquest apartat és important remarcar que la dificultat de satisfer totes i cadascuna de les seves necessitats com a col·lectiu amb diversitat funcional visual s’agreuja si es pateix també una discriminació de gènere.

La capacitat auditiva, així com la visual, ens ajuda a rebre la majoria d’estímuls de l’entorn. Aquesta informació ens serveix per comprendre el que ens envolta i guia les nostres accions i les decisions que prenem. Perdre totalment o parcialment capacitat en aquest sentit comportarà la necessitat de trobar la manera de rebre la informació d’una altra manera per tal d’adaptar-se a l’entorn i desenvolupar-se de forma autònoma.

Segons I. Berdejo Gago i M. Caballero Borrego, del Servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, les causes de la sordesa poden ser de tres tipus:

• Factors genètics hereditaris.
• Malalties d’origen víric.
• Per l’administració de medicaments ototòxics.

Com passava amb la pèrdua de visió i la diversitat funcional motriu, les persones amb diversitat funcional auditiva són un col·lectiu divers, ja que hi ha diverses variables que afecten la pèrdua d’audició. Segons l’OMS, la sordesa o hipoacúsia és un dels problemes de salut crònics més comuns que afecta 360 milions de persones al món. Pot ser hereditària o ser el resultat d’una malaltia, traumatisme, exposició a llarg termini al soroll o medicaments. La majoria de les causes que la provoquen es poden prevenir, o bé tractar-se de manera adequada amb un diagnòstic precoç.

La sordesa és la condició de la persona privada del sentit de l’oïda i pot tenir les característiques següents:

• Disminució total o parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons.
• Unilateral, quan afecta un sol sentit, o bilateral, quan afecta totes dues oïdes.
• Transitòria o permanent.
• Guarible amb tractament mèdic o irreversible.

L’orella pot percebre des de sons amb prou feines audibles fins a sons molt forts, així com diferenciar el volum i la distància i identificar la direcció d’una font sonora amb molta exactitud.

L’audició és un procés en el qual les ones sonores es converteixen en senyals elèctrics que després el nervi auditiu envia de l’orella al cervell. La capacitat de sentir-hi depèn del correcte funcionament de l’estructura de l’orella, del nervi auditiu i de l’àrea del cervell encarregada de rebre i interpretar els sons. Qualsevol problema en alguna o més d’aquestes parts provoca que el procés no s’acompleixi i es perdi la capacitat d’audició correcta.

La taula mostra una classificació de la hipoacúsia en funció de diferents aspectes; vegem-los detingudament:

La classificació quantitativa es regeix per la quantitat de pèrdua auditiva i es determina mitjançant una prova anomenada audiometria. Tenint en compte la repercussió i la quantitat de pèrdua auditiva, la classificació que es fa és:

• Pèrdua auditiva lleugera (20-40 dB), pot comportar problemes per sentir la veu baixa i algunes consonants.
• Pèrdua auditiva mitjana (40-70 dB), pot comportar pèrdua d’informació en converses i molt mala discriminació de paraules.
• Pèrdua auditiva severa (70-90 dB), pot comportar que no se sentin converses a intensitat normal.
• Sordesa pregona, profunda (90-110 dB), pot comportar que no se senti la parla i es percebi només vibració.
• Cofosi o anacúsia (pèrdua total).

Per exemplificar la classificació quantitativa, a la figura teniu un gràfic de quin és el volum amb decibels de diferents sorolls de l’entorn perquè pugueu tenir una idea de l’afectació de cadascun dels graus.

Font: Hospital Clínic de Barcelona; www.clinicbarcelona.org/ca/asistencia/malalties/sordesa

La classificació topogràfica es fa en funció de la localització de la lesió; podem parlar de:

• Hipoacúsia de transmissió: Es produeix quan es veu afectada la part mecànica de l’oïda (oïda externa i oïda mitjana), és a dir, per lesió de l’aparell transmissor de l’energia sonora.
• Hipoacúsia neurosensorial o de percepció. Quan la lesió es localitza a la part interna de l’oïda, és a dir, a l’òrgan de Corti (còclea o cargol), de les vies acústiques o del còrtex cerebral auditiu.
• Hipoacúsia mixta. Quan una hipoacúsia s’origina per diferents lesions coexistents que afecten al mateix temps totes o algunes de les estructures implicades. Es podria definir com una combinació d’hipoacúsia de transmissió i hipoacúsia neurosensorial.

La classificació cronològica depèn del moment en què comença:

• Genètiques o hereditàries. Transmeses per anomalies en un gen. Poden ser precoces quan es manifesten des del mateix moment del naixement o tardanes quan es desenvolupen al llarg de la vida del pacient.
• Adquirides. Originades per causes patogèniques sobrevingudes. Poden ser prenatals per actuació d’un agent patogen que incideix sobre la mare en el període embrionari; perinatals, quan la lesió esdevé en el moment del part; o postnatals, quan el dany s’estableix al llarg de la vida.

Finalment, en relació amb l’adquisició del llenguatge, es distingeixen tres tipus d’hipoacúsia:

• Hipoacúsia prelocutiva, si té lloc abans del desenvolupament del llenguatge parlat (de 0 a 2 anys).
• Hipoacúsia perilocutiva, que apareix entre els dos i quatre anys d’edat de l’infant.
• Hipoacúsia postlocutiva, si té lloc quan el llenguatge està ben desenvolupat, la persona perd l’oïda després d’haver adquirit el llenguatge oral.

Conèixer els diferents tipus d’hipoacúsia permet entendre les conseqüències en el desenvolupament de les persones afectades, i veure’n els condicionants perquè puguin portar una vida tan autònoma com sigui possible. Recordeu que saber:

• (A) les característiques d’aquest col·lectiu i
• (B) les seves necessitats
• permetrà establir (C) la intervenció amb les persones amb diversitat funcional auditiva (DFA).

Amb relació a les característiques de la persona, el tipus d’hipoacúsia dependrà de diferents factors combinats, i això en determinarà el tractament o les ajudes tècniques necessàries. En aquest sentit, una de les circumstàncies que té més importància és la cronològica, el moment en què s’ha produït la pèrdua, ja que és important marcar una diferència psíquica i social si s’arriba a la hipoacúsia abans de l’adquisició del llenguatge oral o amb posterioritat.

Pel que fa a la determinació de les necessitats, amb les persones amb diversitat funcional auditiva ens centrarem sobretot en les necessitats que fan referència a les relacions socials i la comunicació, ja que és on s’hauran de treballar més els suports, tot i que cal tenir en compte la resta de necessitats.

Finalment caldrà determinar els canvis i les adaptacions a l’entorn, els facilitadors, les ajudes i els suports.

En el col·lectiu de les persones amb DFA cal tenir en compte que hi ha diferents tractaments i intervencions destinats a curar o millorar els efectes de la hipoacúsia. La seva aplicació depèn de l’origen, les causes i les característiques de la lesió que la causa. Els diferents tipus de tractament i intervencions poden ser:

• Mèdic/farmacològic
• Quirúrgic
• Protètic
• Rehabilitador

El tractament mèdic/farmacològic consisteix en l’administració de vitamines per a la pèrdua d’audició per l’edat (presbiacúsia), gotes per otitis o fàrmacs antiinflamatoris.

Els tractaments quirúrgics serien les intervencions quirúrgiques per tractar la lesió interna, com l’otosclerosi estapedectomia per la mobilitat dels ossets, la timpanoplàstia per reparar alteracions de la membrana timpànica o la mastoïdectomia, que és una intervenció per al tractament del nervi acústic.

Els tractaments protètics consisteixen en la utilització de pròtesis auditives, com l’adaptació d’audiòfons. L’audiòfon és un aparell electroacústic que funciona amb piles i amplifica els sons; com el que es pot veure a la figura. Aquest aparell intenta adaptar els senyals sonors als diferents tipus i graus de sordesa. L’objectiu principal és amplificar el so i fer més audible la paraula sense crear malestar.

Font: "El meu fill té una pèrdua auditiva. Informació per a les famílies" (2014). Il·lustracions: Fluvià Artells

Depenent del grau de pèrdua auditiva, es determina el tipus d’audiòfon més adequat per a la pèrdua auditiva. La tecnologia ha avançat ràpidament i avui permet fer molt més del que es feia anys enrere. A la taula teniu una descripció dels tres models actuals d’audiòfons més comuns.

Taula Audiòfons més comuns

Retroauriculars	Intercanal	CIC
Són uns audiòfons que es col·loquen darrere el pavelló auricular i condueixen el so mitjançant un tub a un motlle inserit al canal extern. Aquests auriculars es poden utilitzar per a tot tipus de pèrdues auditives, de les més lleugeres fins a les més pregones.	És un audiòfon que queda inserit en el conducte auditiu extern. L’usuari pot manipular els controls sense treure-se’l. Els intracanals es fan servir per a pèrdues auditives que van des de lleugeres a severes. Per fer servir un intracanal es requereix tenir espai suficient al conducte auditiu.	CIC són les sigles de ‘completament introduït al conducte’. És un audiòfon que es col·loca dins del canal auditiu. Es fa servir per a les pèrdues auditives que van des de lleugeres a mitjanes. La forma i la grandària d’un conducte auditiu pot impedir l’ús d’un audiòfon CIC.

https://masaudio.cl/tipos-de-audifonos-para-sordera.php

El tractament medicoquirúrgic consisteix en la col·locació de dispositius implantables, creats per pal·liar la pèrdua d’audició i poden ser implantats parcialment o totalment mitjançant una intervenció quirúrgica. Poden ser implants de conducció òssia o coclear:

• Implant de conducció òssia. Aquests implants queden ancorats a l’os parietal. El processador de so converteix el so en vibracions que després es transmeten través del crani directament a l’orella interna (vegeu la figura).

Font: "El meu fill té una pèrdua auditiva. Informació per a les famílies" (2014). Il·lustracions: Fluvià Artells

• Implant coclear. És un dispositiu que fa la funció coclear i transforma el so, captat per un processador extern, en impulsos elèctrics que arriben directament al nervi auditiu, a través d’un feix d’elèctrodes introduït a la còclea (orella interna). L’implant coclear només es prescriu en hipoacúsies severes o profundes (vegeu la figura).

Font: "El meu fill té una pèrdua auditiva. Informació per a les famílies" (2014). Il·lustracions: Fluvià Artells

Implant coclear: tipus i funcionament

Hi ha diferents tipus d’implants coclears, i tecnològicament cada dia hi ha nous avenços que permeten que tinguin més autonomia i potència. En la figura podeu veure la part externa de l’implant.

Font: accaps.org. (PDF ajudes tècniques)

En el següent vídeo, s’explica com funciona un implant coclear:

Els logopedes són els professionals que fan el treball de (re)habilitació auditiva i d’estimulació de la comunicació i del llenguatge amb la col·laboració de la família. Hi ha diferents tipus de rehabilitació:

• Rehabilitació auditiva. Hi ha evidència que els programes de rehabilitació auditiva que s’implementen com a tractament addicional a l’ús d’audiòfons suposen millores significatives en comparació amb l’ús exclusiu d’audiòfons.
• Entrenament auditiu individual. En els entrenaments auditius analítics la parla es descompon en les seves parts (consonants i vocals) amb l’objectiu de millorar la discriminació entre elles i reconèixer-les. En una aproximació sintètica el que es busca fonamentalment és millorar les habilitats d’escolta a través de la utilització de claus relacionades amb la redundància lingüística i contextual.
• Programes de rehabilitació auditiva grupal. A diferència dels programes d’entrenament auditiu individual, es basen en estratègies comunicacionals per afrontar millor el dèficit en la participació social.
• Programa ACE (active communication education). El programa ACE ha estat creat a Austràlia per les autores Louise Hickson, Linda Worrall i Nerina Scarinci. Aquest programa està enfocat a persones grans amb pèrdua d’audició i es basa en estratègies de solució de problemes. Consta de sis mòduls sobre activitats de la comunicació diària que han demostrat ser problemàtiques per a persones grans amb pèrdua d’audició i els seus familiars més propers, com la utilització del telèfon, escoltar la televisió, anar a un restaurant i mantenir una conversa durant el sopar. Els mòduls específics que són tractats durant les sessions del programa depenen de les necessitats comunicatives identificades pel grup de participants durant la primera sessió.

A l’hora d’intervenir amb persones amb diversitat funcional auditiva (DFA), cal tenir en compte les característiques i afectacions de cada persona així com els suports i facilitadors específics que puguin utilitzar per tal de donar resposta a cadascuna de les seves necessitats:

• Necessitats en l’execució i l’assoliment de les activitats de la vida diària i necessitats de mobilitat i orientació.
• Necessitats de comunicació i ús de les tecnologies.
• Necessitats d’aprenentatge i inserció laboral.
• Necessitats de relació social i afectiva i d’oci.

La diversitat funcional auditiva en general no comporta cap dependència significativa en les activitats de la vida diària, ni en la mobilitat i orientació. Tot i això, per aconseguir la plena autonomia d’aquest col·lectiu sí que és necessari implementar alguns facilitadors, suports i ajudes tècniques.

Els facilitadors i adaptadors de l’entorn són necessaris perquè hi ha molts factors de l’entorn que poden afectar la manera com la persona amb pèrdua d’audició sent i entén el que altres estan dient, per exemple:

• La presència de sorolls distractors de fons com escalfadors o aire condicionat, sorolls del trànsit o la televisió.
• Els terres i les parets i altres superfícies dures que provoquen que els sons rebotin i produeixin ressò. És més fàcil sentir-hi en cambres amb moqueta i que tinguin mobles entapissats.

Els suports i les ajudes tècniques en el transport poden ser avisadors i pantalles d’informació, o ascensors amb portes de vidre que permeten la comunicació visual entre l’interior i l’exterior en cas d’emergències; com podeu veure a la figura.

Font: accaps.org. (PDF ajudes tècniques)

Finalment, els suports a la comunicació poden consistir, per exemple, en substituir o afegir tots els senyals sonors, senyals visuals. A continuació en teniu alguns exemples:

• Senyals visuals, com llums vermells o llums amb text per avisar d’alarmes o incendis.
• Pantalles de text, que donen informació visual i que serveixen per gestionar el torn d’usuaris, donar informació d’incidències, entre altres exemples; com podeu veure a la figura.

Font: accaps.org. (PDF ajudes tècniques)

• Rellotges-despertadors vibradors o lumínics de taula o de polsera, com un receptor en forma de despertador: aparell despertador que rep avisos de diferents transmissors i alerta amb llum flaix i/o connectat a un vibrador de coixí, com el de la figura

Font: accaps.org. (PDF ajudes tècniques)

• Sistemes d’alerta generals, per a quan sona el porter automàtic, el timbre de la porta, el telèfon o per a quan un nen plora.
• Sistema de bucle inductiu, que es connecta a qualsevol aparell d’àudio, televisió o telèfon mòbil i envia el so directament a l’audiòfon o a l’implant coclear.
• Sistemes de transmissió per infrarojos, per a l’escolta directa de la televisió.
• Diferents telèfons amplificats.
• Televisió amb subtítols.
• Videocàmeres.

L’audició és la via principal en tots els processos de desenvolupament i adquisició de la comunicació, el llenguatge i la parla. I el llenguatge i el pensament són dos conceptes que sempre han anat relacionats en la història de la psicologia. Les persones amb diversitat funcional auditiva disposen de diferents tipus de llenguatge, alguns lligats a l’audició i altres a la llengua de signes.

Així doncs, si es disposa dels suports adients i s’implementen les ajudes tècniques necessàries, les persones amb diversitat funcional auditiva gaudiran d’un desenvolupament cognitiu, comunicatiu i social adequat.

Modalitats comunicatives i alternatives a la comunicació:

En general, podríem dir que hi ha dues modalitats comunicatives:

• Modalitat oral: prioritza l’ús exclusiu de la llengua parlada com a sistema i mitjà de comunicació i d’expressió.
• Modalitat bilingüe (combina la llengua de signes i llengua escrita-parlada): cada persona parteix de les seves particularitats i necessitats lingüístiques i comunicatives i incorpora en la seva comunicació la llengua de signes i altres recursos i alternatives.

A continuació teniu els diversos sistemes de comunicació que poden utilitzar les persones amb diversitat funcional auditiva:

• La parla: la intel·ligibilitat de l’expressió oral dependrà de les restes auditives conservades així com del grau d’aprofitament de l’audiòfon o implant. En general els nens amb pèrdues auditives moderades són capaços d’assolir una parla intel·ligible per a qualsevol persona.
• Lectura labial: és un mètode visual que consisteix a captar la informació de la persona que parla, a partir de l’observació del moviment dels seus llavis i l’expressió facial.
• Llengua escrita: representa una important via de captació d’informació i d’expressió complementària o alternativa a la via auditiva oral. Aquesta és una raó per la reivindicació per part d’aquest col·lectiu de la subtitulació universal a la TV, el cinema, etc.
• Paraula complementada: es tracta d’una modalitat audiooral amb suport a la lectura labial. La lectura labial està reforçada per l’ús simultani, per part de la persona que parla, amb diferents configuracions dels dits de la mà i de posicions de la mà en diversos llocs del rostre (“cues”).
• Mètode bimodal: es tracta de l’ús simultani en el temps de la llengua parlada i de signes. L’ordre sintàctic és el de la llengua parlada. No es tracta, doncs, de la producció simultània de dues llengües (oral i de signes) sinó només de l’oral, perquè la llengua de signes té una gramàtica diferent.
• Llengua de signes: el senyal s’expressa mitjançant la posició de les mans en l’espai sígnic o en contacte amb el cos i/o mitjançant el moviment de les mans, els braços, el tors, el cap i els elements que formen l’expressió facial (celles, ulls, nas, galtes, llavis i llengua). La llengua de signes catalana és la llengua emprada per la comunitat de persones sordes i sordcegues de Catalunya. És una llengua natural, és a dir, no ha estat creada o inventada per professionals de l’educació o la sanitat, sinó que s’ha desenvolupant en la conversa entre persones signants.
• La dactilologia: consisteix en reproduir les lletres de l’alfabet mitjançant signes fets amb les mans, com es pot veure a la figura.

Font: Portal de la llengua de signes catalana

Pautes per comunicar-se amb persones amb diversitat funcional auditiva:

En la vostra intervenció professional, no heu d’oblidar mai que la persona amb diversitat funcional auditiva, encara que porti pròtesis auditives, no hi sent de la mateixa manera que una persona oient i pot necessitar llegir els llavis i petites accions que poden ajudar a que la comunicació sigui correcta.

Ajudes tècniques per a la supressió de barreres en la comunicació:

Totes les persones amb DFA, amb independència del grau de sordesa o de la modalitat comunicativa, tenen barreres de comunicació que cal trencar. La comunicació i informació accessibles permeten que les persones amb DFA puguin treballar, formar-se i gaudir dels serveis, la cultura i l’oci igual que la resta de la ciutadania, cosa que afavoreix la seva autonomia personal.

Associacions com l’ACCAPS promouen els mitjans de comunicació oral com:

• La subtitulació: és la mesura d’accessibilitat universal per a tot el col·lectiu de persones amb DFA,
• Els anells magnètics: és un aparell d’amplificació que converteix el so captat per un micròfon en un corrent elèctric que circula per un cablejat dissenyat de forma particular segons l’àrea que es vol cobrir. Quan la persona sorda activa el programa de la telebobina (T) al seu audiòfon o implant, rep el so de forma nítida, sense soroll de fons ni reverberació, i així augmenta la sensació d’audició i de confort. Hi ha teatres, auditoris i espais públics que estan dotats d’aquest sistema. Es poden identificar amb el símbol que es veu a la figura:

• Les emissores d’FM: són un sistema de comunicació portàtil que consta d’un aparell emissor i un aparell receptor. L’emissor converteix el so en ones de radiofreqüència que sintonitza amb l’aparell receptor. És l’aparell receptor a través d’un bucle personal o directament amb un adaptador a l’audiòfon el que es connecta amb la telebobina o posició T de l’audiòfon i/o de l’implant coclear. D’aquesta manera, la persona sorda rep el so de l’interlocutor de forma nítida sense soroll de fons ni reverberació augmentant així la qualitat de so.
• El servei d’intèrprets de llengua de signes, amb l’objectiu de suprimir les barreres de comunicació existents entre les persones sordes i les persones oients desconeixedores del LSC. Per al col·lectiu de persones amb DFA Signants és un dels suports més importants. Molts espais culturals, educatius i d’oci disposen d’aquest servei. Algunes entitats, com la FESOCA, ofereixen diferents serveis d’interpretació.

En el següent vídeo trobareu més informació sobre l’emissora FM i l’anella magnètica:

Molts dels suports i ajudes pel col·lectiu de persones amb diversitat funcional auditiva són els que s’utilitzen en els processos d’inserció laboral i en els d’ensenyament i aprenentatge.

En relació a la inclusió en el sistema educatiu formal, cal esmentar el Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, per tenir en compte com es realitza i quins suports té l’alumnat amb sordesa en el sistema educatiu formal.

Els Centres de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA) són uns serveis educatius públics i específics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. La composició multidisciplinària dels CREDA (psicopedagogs, audioprotetistes i logopedes) permet un abordatge global de les necessitats dels infants amb pèrdua auditiva, així com una atenció als centres educatius on són escolaritzats i a les seves famílies.

Les famílies i l’alumnat poden optar per l’educació en llengua oral o per l’educació bilingüe (llengua de signes / llengua oral), com a modalitat de la comunicació; en totes dues serà important l’aprenentatge de la llengua escrita:

• L’educació en llengua oral consisteix en el desenvolupament i ús exclusiu de la llengua oral com a llengua de comunicació i d’accés al currículum escolar.
• L’educació bilingüe consisteix en l’aprenentatge i l’ús de la llengua de signes per a la comunicació i l’accés al currículum, i l’aprenentatge de la llengua oral, normalment la de signes, fent servir en cada cas la més adequada a les característiques de l’alumnat.

Els ajuts específics que proporcionen dependran de la modalitat escollida i, en general, passen per aquest suport logopèdic per part del CREDA, o mestre/a d’audició i llenguatge (MALL). L’alumnat que hagi escollit la modalitat bilingüe, pot gaudir d’interpretació en llenguatge de signes català (LSC) a l’aula, que pot incloure tota o bona part de la jornada lectiva o només algunes hores setmanals, segons les circumstàncies.

A part d’aquests suports, dins l’aula s’han de tenir en compte totes les estratègies i situacions que poden facilitar que l’alumnat amb DFA rebi millor la informació que es proporciona al conjunt del grup-classe. Així doncs, s’han d’utilitzar tots els recursos possibles a l’aula, tant visuals, orals, escrits i gestuals, per tal d’aconseguir la transmissió de la màxima informació possible.

Pel que fa a la inserció laboral malgrat les mesures i incentius adoptats i la normativa en contra la discriminació en aquest àmbit, encara és difícil una inserció laboral òptima. En el cas de les persones amb diversitat funcional auditiva, els suports i adaptacions al lloc de treball seran bàsicament de comunicació, però malgrat que ha existit una evolució social, encara hi ha molts estereotips, sobretot pel que fa a determinats perfils professionals.

Entitats com ACAPPS o FESOCA ofereixen des dels seus serveis d’inserció laboral, un suport integral a les persones amb DFA amb la prioritat de la normalització de les persones d’aquest col·lectiu en l’àmbit laboral, és a dir, la seva inserció a l’empresa ordinària. Alhora que treballen diàriament en la sensibilització al sector empresarial.

La comunicació verbal oral és essencial en la relació social i emocional. Amb els infants amb dificultats auditives, des del naixement o amb hipoacúsiaprelocutiva, s’ha de vetllar no només per l’adquisició d’un llenguatge i una comunicació adequada pel seu correcte aprenentatge sinó per la seva interacció social, perquè puguin comunicar-se amb els altres i establir lligams i relacions.

En persones amb pèrdua d’audició postlocutives, la situació ocasiona problemes de comunicació que poden tenir efectes importants i generar sensació de soledat, aïllament i frustració, sobretot, en les persones grans. Cal tenir present, que la pèrdua d’audició no només perjudica la comunicació, també té efectes negatius en la qualitat de vida, i el perfil psicosocial de les persones.

Algunes complicacions i efectes que pot tenir la pèrdua postlocutiva serien (Berdejo, I. i Caballero, M.):

• Complicacions psicològiques; les més habituals són: vergonya, culpabilitat i ira; pena, problemes de concentració; preocupació i frustració; ansietat i desconfiança; inseguretat; autocrítica i baixa autoestima/confiança en si mateix.
• Complicacions socials; les més habituals són: aïllament i retraïment; pèrdua d’atenció; distracció/falta de concentració; problemes a la feina; problemes per participar en la vida social; problemes de comunicació; pèrdua d’intimitat o problemes sexuals.

Cal tenir en compte que aquestes complicacions poden aparèixer, però dependrà molt de les característiques de cada persona i l’acompanyament i suport que hagi tingut.

La sordceguesa és una única discapacitat, conseqüència d’un deteriorament combinat de la vista i l’oïda. Es considera que una persona és sordcega quan la combinació de les deficiències visual i auditiva dificulten la comunicació amb els altres, l’accés a la informació i la mobilitat.

Algunes persones sordcegues poden tenir una resta de visió i/o audició i d’altres, en canvi, no sentir-hi ni veure-hi gens. Algunes persones neixen amb sordceguesa (congènita) i en altres casos l’adquireixen al llarg de la vida per diferents causes.

Els problemes de comunicació són els més destacats, però no són els únics amb què es troba una persona quan conviu amb la sordceguesa. La combinació de les dues pèrdues sensorials repercuteix en molts altres aspectes vitals que limiten el seu desenvolupament personal en els diferents àmbits de la vida i que dificulten el desenvolupament diari. La sordceguesa afecta la percepció global de la realitat, el coneixement que es té de l’espai i la capacitat per moure’ns-hi.

En general, per comunicar-se amb les persones amb sordceguesa, cal emprar mètodes de comunicació total (oral al mateix temps que llengua de signes recolzada) i mètodes d’intervenció específics a la sordceguesa. Cal adequar-se a les capacitats i discapacitats de la persona en particular i, usualment, es requereix un mediador per a cada persona amb sordceguesa.

El tacte i la propiocepció (la consciència del cos sobre la seva pròpia postura corporal respecte al medi que ens envolta) constitueixen canals fonamentals d’entrada d’informació per a la persona amb sordceguesa, ja que són les vies segures per les quals pot accedir a la informació, comunicar-se i aprendre, independentment que pugui aprofitar, si els tingués i fossin funcionals, les seves restes de visió i/o audició.

El tacte adquireix un paper rellevant en la percepció de la persona i de les seves possibilitats de conèixer i interactuar amb el món que l’envolta. Es converteix en la via fonamental d’informació, facilita la integració perceptiva de l’experiència diària i permet a la persona el contacte amb la realitat. Per a les persones amb sordceguesa, accedir a través del tacte a la utilització del sistema Braille suposa, a més de comptar amb un codi de lectoescriptura, intercanviar informació i comunicar-se.