Atenció a les persones amb malaltia mental: necessitats i recursos

A partir de les característiques de les persones amb malaltia mental i considerant les seves àrees afectades podem definir les necessitats que presenten en dos grans blocs:

• Necessitats pel que fa al funcionament quotidià:
  • Necessitats en les AVD bàsiques
  • Necessitats en les AVD instrumentals
  • Necessitats en les AVD avançades
• Necessitats en la participació social:
  • Necessitat d’autocontrol
  • Necessitat de relacions socials
  • Necessitat de participar en la societat
  • Necessitat de regularitzar la seva assistència als serveis socials i sanitaris
  • Necessitat laboral

La classificació d’aquestes necessitats es basa en la importància que tenen en la vida diària de la persona amb malaltia mental, des de la seva higiene diària fins a les activitats com el maneig dels diners; aspectes, entre d’altres, que defineixen el seu funcionament quotidià.

D’altra banda, les característiques de les malalties mentals porten la persona a una manca de relacions socials que restringeixen la seva participació social. La facilitat per accedir a recursos socials, fer-ne ús i sentir-se part de la societat a través d’ells desapareix quan la malaltia mental es fa present.

El funcionament quotidià es basa en les activitats de la vida diària, com la higiene, el seguiment d’uns horaris establerts, l’autocura d’un mateix, la distribució de l’economia, la presa de decisions respecte a la vida pròpia, entre altres activitats fonamentals per al dia a dia de la persona.

Les persones amb malaltia mental presenten dificultats per mantenir una higiene, seguir uns horaris, manejar adequadament els diners, en la presa de decisions simples i complexes, entre d’altres activitats fonamentals per al dia a dia, i això fa que es trobin en una situació de dependència envers els altres en tots aquests aspectes de la seva vida quotidiana.

Alguns dels símptomes negatius que es poden donar en les malalties mentals són, per exemple, una apatia i un desinterès general que fa que les seves activitats de la vida diària es vegin afectades.

L’afectació en l’àrea emocional representarà un afegit a aquesta apatia de la simptomatologia negativa, i això comportarà un dèficit en les seves accions. Les persones amb malaltia mental presenten un desinterès per les activitats tant quotidianes com extraordinàries de la seva vida. Aquesta desmotivació per avançar en la vida diària és fruit d’un estat emocional alterat que comporta des de baixa autoestima fins a tristesa.

En l’exemple anterior es pot veure com aquestes mancances en el funcionament quotidià van conformant la persona amb malaltia mental en una persona dependent.

Les persones vivim en societat i, com a éssers socials, s’espera de nosaltres que ens relacionem. És per això que les nostres ciutats i els nostres pobles estan organitzats a partir de serveis que les persones utilitzen i alhora gestionen; és el que es coneix com la participació social.

De les persones en societat, s’espera que hi diguin la seva, que interaccionin amb altres persones i que aquestes interaccions siguin realitzades amb control personal; tal com defineixen les normes socials de la cultura a la qual pertany l’individu. Doncs bé, les persones amb malaltia mental tenen dificultats per dur a terme aquestes interaccions socials, i per això parlem de deficiències en la participació social.

Les deficiències en les habilitats socials són un dels greus problemes que es troben les persones amb malaltia mental. La pèrdua d’habilitats socials bàsiques per part de moltes persones amb malaltia mental genera en la població uns prejudicis envers el col·lectiu, que deriven en l’estigmatització.

Les persones amb malaltia mental poden trigar anys a tenir un diagnòstic encertat de la malaltia mental. Si pensem que per fer un diagnòstic es necessiten mesos de presentació dels símptomes, és evident que passaran anys abans no es pugui encertar en el diagnòstic, i encara més en aconseguir el tractament que farà desaparèixer els símptomes incapacitants de la malaltia.

Això ens porta a pensar que les necessitats que presenten les persones amb malaltia mental es manifesten durant molts anys de la seva vida, i deixen les consegüents seqüeles.

Aquests llargs períodes per diagnosticar la malaltia i trobar el tractament adequat comporten més seqüeles que porten a un abandonament de la vida laboral. A causa d’aquest abandonament, la persona malalta trobarà dificultats per reinserir-se laboralment.

Les persones amb malaltia mental restringeixen les seves relacions socials fins a mantenir com a úniques relacions les derivades de la pròpia família. El fet que la persona amb malaltia mental passi per períodes d’ingrés hospitalari, a més dels períodes d’apatia i malestar, fan que el malalt resti tancat a casa i les seves relacions es vagin perdent i quedin com a únics referents els familiars més propers (pares, parella, fills).

Les necessitats de les persones amb malaltia mental estan vinculades als estereotips que es generen sobre elles. Es considera que les persones amb malaltia mental tenen unes característiques definides, pel fet de tenir aquestes malalties; per exemple, alguns d’aquests prejudicis poden ser pensar que són persones que no són aptes per treballar, que no es poden casar perquè no poden ser bones parelles, que no poden ser bons pares…

En tots els casos, hi ha una actitud hostil (de rebuig) envers la persona malalta. Aquests estereotips estan vinculats a judicis preconcebuts amb connotació negativa envers les persones amb malaltia mental. Són els anomenats prejudicis.

Segons l’OMS, l’estigma per raó de salut mental és un problema global i la lluita per erradicar-lo ha de ser una prioritat en qualsevol societat democràtica i lliure.

Un dels grans eixos prioritaris d’actuació del Pla integral d’atenció a les persones amb trastorns mentals i addiccions és la lluita contra l’estigma.

Des de la Generalitat de Catalunya, i recuperant els objectius i les actuacions que s’han de dur a terme segons el Pla integral d’atenció a les persones amb trastorns mentals i addiccions el període 2017- 2019, la línia estratègica 1 es refereix a l’impuls de les accions necessàries per al desplegament del programa de lluita contra l’estigma.

Un exemple d’accions per trencar els estigmes en la població amb malaltia mental és el que presenta la cooperativa Moltacte:

L’autoestigma és un problema real en les persones amb malalties mentals greus. Des de el seu revers, parlar d’autoestigma implica també parlar d’autoconfiança, és parlar d’autoestima. És un exemple clar de l’enfrontament a un problema greu que la societat genera en el propi malalt. Si la societat no acompanya les persones amb malaltia mental a creure en elles mateixes, elles difícilment podran fer-ho.

Algunes persones amb malaltia mental, adonant-se que aquesta societat no els accepta tal com són, rebutgen la seva pròpia malaltia amb pensaments del tipus: “Jo no tinc aquesta malaltia que em fa diferent a la societat” o “Jo no soc com aquests malalts”. Es tracta d’una estratègia del malalt per sentir-se bé amb ell mateix i lluitar (erròniament) pel seu lloc a la societat, que com a persona malalta el rebutja.

Això comporta que el malalt no accepti la seva malaltia i no li permeti identificar els aspectes que ha de modificar per millorar en la seva vida quotidiana i general. La persona amb malaltia mental desconfia del professional, de les teràpies que el poden ajudar en la seva recuperació de la malaltia. Dir que es va a un professional de la salut mental, que es consumeix un determinat fàrmac, és un tabú per evitar ser exclòs.

D’altra banda, la persona amb malaltia mental, des del rebuig de la societat, creu que no podrà fer mai el que aquesta li demana i, com a conseqüència, desisteix de participar-hi; ja no es marca reptes a la seva vida i queda aturat en el seu procés vital. El mateix malalt es posa la barrera de la inclusió, des de la seva inadaptació; avançant-se a la societat que l’exclou.

Vinculat a l’autoestigma és important remarcar la necessitat que tenen les persones amb malaltia mental de conèixer, i donar a conèixer, els seus drets com a persones. Moltes vegades, l’estigma social fa que la mateixa persona amb malaltia mental oblidi que té uns drets com a ciutadana. Aquest drets, que són d’interès tant per a les persones amb malaltia mental com per a les seves famílies, impliquen aspectes com:

• Rebre un tracte igualitari i no discriminatori.
• Rebre informació comprensible.
• Expressar-nos lliurement.
• Decidir sobre les nostres vides i sobre el nostre tractament.

Una societat oberta a la malaltia, que vetlla per la seva integració, ha de poder contemplar els interessos dels malalts des dels seus drets com a persones. Tal com s’expressa en la seva web, tots podem contribuir pels drets de les persones amb malaltia mental i contribuir a la seva rehabilitació.

Com a societat, i en concret com a tècnics d’atenció a persones en situació de dependència, ens correspon treballar en l’acceptació de l’altre com a persona; una persona amb les seves característiques, peculiaritats, expectatives i necessitats.

Per a les persones amb malaltia mental, la possibilitat de conviure en normalitat representa la possibilitat de donar-se sentit i de donar sentit als seus esforços d’integració. Per això, el paper de la societat és fonamental en l’acceptació de la malaltia mental.

L’atenció a les persones amb malaltia mental ha anat evolucionant al llarg de la història per arribar a l’actual model biopsicosocial; que té en compte totes les dimensions de la persona i que, per tant, necessita una intervenció personalitzada.

Des d’aquesta perspectiva personalitzada, trobarem professionals, com el tècnic d’atenció a les persones en situació de dependència, que, amb les seves eines professionals donen suport al malalt mental per aconseguir una millor qualitat de vida.

Al llarg de la història de la societat humana, les persones amb malaltia mental han patit marginació. Aquesta marginació partia d’excloure de la societat tots aquells que manifestaven problemes, una exclusió realitzada a partir de la reclusió en residències anomenades institucions psiquiàtriques o psiquiàtrics. Aquesta reclusió destinava les persones amb malaltia mental a viure llargs períodes, gairebé sempre tota la vida, en aquestes institucions, apartades de la societat i de les seves famílies.

En un inici, la intervenció professional envers les persones amb malaltia mental estava bàsicament centrada en l’internament. Es tractava d’una intervenció íntegrament assistencial i molt medicalitzada.

No és fins a partir de l’any 1980 que s’inicia la proposta d’intervenció amb les persones amb malaltia mental des de la comunitat, deixant de banda la internalització psiquiàtrica. Això es fa possible gràcies als grans avenços en la farmacologia que faran que les persones amb malalties mentals greus puguin controlar el que hem anomenat simptomatologia positiva.

A partir d’aquestes noves línies d’intervenció s’estableix el desenvolupament dels serveis de rehabilitació i reinserció social, serveis necessaris per a l’atenció integral de les persones amb malaltia mental.

Pel fet d’aparèixer aquestes línies d’intervenció sorgeix la necessitat que els serveis sanitaris, que fins ara tenien l’exclusiva intervenció amb els malalts mentals, es relacionin amb els serveis socials.

A partir d’aquest moment serà imprescindible establir una estreta coordinació entre el sistema sanitari i els serveis socials per poder donar resposta a la intervenció professional adreçada a les persones amb malaltia mental.

Segons l’Institut Català de la Salut, s’entén per prevenció qualsevol activitat de salut pública dirigida a reduir la càrrega de la mortalitat o la morbiditat deguda a una determinada malaltia en una població o subpoblació humana. Aquesta idea de prevenció queda subdividida en tres subtipus: primària, secundària i terciària.

La prevenció primària té per objectiu evitar el desenvolupament de la malaltia. La majoria d’activitats de promoció de la salut són mesures preventives primàries.

Una de les associacions que ens permet reconèixer la importància de la prevenció en aquest nivell és l’Associació Althaia i des de l’equip d’infermeria de l’Hospital de Dia de Salut Mental es parla de difondre hàbits de vida saludable i fomentar-ne l’aprenentatge des de la infància, potenciar les interaccions satisfactòries en el nucli familiar, així com l’educació i el respecte, com a factors de protecció de salut mental.

La mateixa ciutadania pot contribuir a crear un ambient propici pel creixement personal, com a eines per poder fer prevenció de les malalties mentals.

Quan parlem de prevenció secundària ens referim a fer un treball per a la detecció precoç, amb la intenció d’intervenir per tal de reduir l’impacte que té la malaltia en la persona. Aquesta prevenció permet aconseguir resultats favorables amb tractaments adequats a les característiques de la persona amb malaltia mental.

Recordem que és essencial la detecció precoç de la malaltia i intervenir com a professionals i familiars abans que la malaltia es manifesti.

La prevenció terciària consisteix en reduir l’impacte negatiu d’una malaltia que ja està establerta en la persona i es treballa per reduir-ne els efectes.

Les característiques que presenten les malalties mentals greus comporten en la persona malalta un impacte en les seves relacions socials i en el seu funcionament quotidià que cal alleugerir des d’aquesta prevenció.

L’atenció a les persones comença des dels primers símptomes de la malaltia fins a la seva recuperació total o parcial, que permeti a la persona fer una vida amb garanties de qualitat i independència.

Per abordar aquesta atenció, diferents equips de professionals posen en joc estratègies d’intervenció centrades en tècniques psicològiques per donar resposta a les inquietuds de malalts i familiars.

A la figura es pot veure el circuit d’atenció a les persones amb malaltia mental. Com es pot veure, la persona amb malaltia mental és atesa en primer lloc per l’assistència primària des del centre d’atenció primària (CAP) que li correspon.

Els equips mèdics de salut comunitària i família reben ajuda d’un equip especialitzat en la detecció i atenció de les malalties mentals lleus. Quan l’atenció primària no pot abordar l’atenció de la persona amb malaltia mental, es deriva el cas a l’atenció especialitzada.

Els serveis ambulatoris que atenen el malalt des del tractament psicoterapèutic són el centre de salut mental d’adults (CSMA) o el centre de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ), en funció de si el malalt és major o menor de divuit anys.

Si la persona amb malaltia mental necessita un ingrés hospitalari serà derivat a un hospital psiquiàtric, on segons el cas podrà trobar resposta al seu moment de la malaltia en les unitats de crisi. Si es considera que cal una atenció concreta per la malaltia del malalt sense necessitat de quedar-se les 24 hores al centre hospitalari, el pacient serà derivat a l’hospital de dia.

Pel que fa al servei de rehabilitació de la malaltia, es pot fer al centre de dia per a malalts mentals.

Quan la malaltia s’instaura en l’individu, cal fer una atenció terapèutica que, en casos severs i amb l’objectiu d’alleugerir els símptomes positius de la malaltia, inclou el tractament farmacològic.

Com a tècnics en atenció a les persones en situació de dependència és necessari conèixer l’atenció psicoterapèutica a la qual pot estar vinculat un dels usuaris dels serveis sociosanitaris. Aquesta atenció és l’eina central del treball per tal que la persona malalta recuperi la seva salut.

L’administració de la farmacologia de la persona amb malaltia mental pot ser una de les funcions dels tècnics d’atenció a persones en situació de dependència, així com l’acompanyament a les sessions de treball terapèutic.

L’atenció que fa el psicoterapeuta, anomenada psicoteràpia, consisteix en una conversa entre professional i malalt, i té com a objectiu principal millorar-li la qualitat de vida. La recerca de les causes dels pensaments irracionals de la persona amb malaltia mental seran el focus de la teràpia. Les tècniques cognitives són les principals eines per al treball terapèutic, que ha de donar fruit aconseguint una adaptació del malalt a la realitat.

Aquest diàleg periòdic amb el terapeuta ha de permetre a la persona amb malaltia mental que els efectes de la malaltia s’alleugin; és a dir, que l’ansietat, l’agitació, la tristesa i l’autoestima baixa es redueixin.

El psicoterapeuta haurà de vetllar pel seguiment de la medicació evitant que la persona amb malaltia mental l’abandoni. Psicofàrmacs com ansiolítics, antidepressius, neurolèptics, segons les característiques de la malaltia mental, són els més utilitzats des de la psicoteràpia.

S’ha de tenir en compte que els efectes del psicofàrmacs no són immediats i que el cervell de la persona amb malaltia mental necessitarà un temps per assimilar la substància que rep del psicofàrmac. Aquest temps posa molt neguitós al malalt, que voldria una resposta immediata. Aquest neguit redueix la paciència i fa que el malalt abandoni la medicació.

Els efectes secundaris de la medicació se sumen a la necessitat d’immediatesa i acaba sent un dels motius pels quals el malalt pot no voler-se prendre la medicació i abandonar el tractament, que tan important és per reduir la simptomatologia positiva.

Aquestes efectes secundaris preocupen molt el malalt i cal acompanyament per tal pugui acceptar i no abandonar la medicació. El tècnic d’atenció a les persones en situació de dependència pot acompanyar la persona malalta en aquest procés de rebuig a la farmacologia per tal que no l’abandoni.

El psicoterapeuta té com a objectiu fer un seguiment acurat de l’evolució de la malaltia en general, perquè la malaltia no s’agreugi i que no es donin crisis o recaigudes quan el malalt està estable. Els objectius de la psicoteràpia són:

• Buscar les causes dels pensaments irracionals del malalt
• Aconseguir que els efectes de la malaltia s’alleugin
• Vetllar pel seguiment de la medicació i vigilar que no s’abandoni
• Fer un seguiment acurat de l’evolució de la malaltia
• Prevenir crisis o recaigudes

Els professionals que tenen cura de les persones amb malaltia mental poden ser de l’àmbit sanitari o bé de l’àmbit social. En aquest treball de rehabilitació psicosocial és on prenen forma les intervencions dels professionals socials, així com del tècnic en atenció a les persones en situació de dependència.

Aquesta rehabilitació s’estructura en diferents àrees de treball:

• Àrea d’orientació. Consisteix en intervenir per tal que el malalt aconsegueixi tenir un projecte de vida. Ens referim a que el malalt amb l’ajuda del professional dibuixi un horitzó en la seva vida, aquesta mirada a l’horitzó pot estar definida per una formació, un lleure, una feina… Les persones amb malaltia mental han perdut l’interès pel seu futur i necessiten marcar-se uns objectius que, com a tothom, els motivin i col·loquin fites a la seva vida.
• Àrea d’oci i lleure. Des de la intervenció professional s’intentarà que el malalt desenvolupi les seves aficions en l’àmbit del lleure formal i informal. Les activitats d’oci més sol·licitades des de la rehabilitació psicosocial són: jugar a escacs, anar a la piscina, fer partits de futbol, escriure relats, cuinar receptes, pintar quadres, o altres activitats de lleure plaents que des de la intervenció social el malalt pot realitzar potser vinculant-se primer a una entitat o equipament i després sol.
• Àrea de les activitats en la vida diària (AVD). Tant els efectes secundaris de la medicació com la simptomatologia negativa fan que el malalt perdi les seves actituds envers les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària. Tenir cura personal i mantenir les tasques domèstiques són algunes de les prioritats en aquesta rehabilitació psicosocial de la persona amb malaltia mental.
• Àrea d’educació per la salut. És important que des de la presència de la simptomatologia negativa es faci una especial atenció en que la persona amb malaltia mental tingui cura de la seva salut. Formar-la en la necessitat de mantenir una bona salut és molt important. La persona amb malaltia mental acostuma a adquirir hàbits no saludables, moltes vegades derivats del temps que passa sense fer res, de la necessitat d’ocupar el temps en alguna cosa. Són hàbits no saludables que s’han de trencar i des de l’educació per la salut es pot intentar fer. Ens referim a hàbits com ara:
  • Consum de substàncies tòxiques com el tabac o el mateix alt consum de cafeïna
  • Sedentarisme, derivat moltes vegades de l’apatia, element de la simptomatologia negativa
  • Deixadesa en la pròpia higiene personal.
• Àrea psicoeducativa. Des de la rehabilitació social s’informa i es consciencia el malalt sobre la seva malaltia i les repercussions que comporta. De la mateixa manera és tasca de la rehabilitació donar pautes per tal que la persona amb malaltia mental pugui viure la seva vida amb la màxima qualitat possible.
• Àrea de les habilitats socials. La necessitat de recuperar les habilitats socials és una dels principals àrees de treball dels professionals que intervenen amb les persones amb malaltia mental.

Acompanyar per crear noves relacions, mantenir aquestes relacions amb garanties de poder fer lligams afectius nous, o bé recuperar els vells, també és una de les fites importants dels recursos que atenen les persones amb malaltia mental.

Les persones amb malaltia mental des de la simptomatologia positiva moltes vegades es converteixen en persones reticents a la societat (tenen por dels altres) i altres vegades el rebuig de la societat (els prejudicis socials) els fa mantenir-se al marge.

Aquest còctel de variables s’uneix per deixar la persona amb malaltia mental fora de joc, un fora de joc que cada vegada fa que practiqui menys les habilitats socials, enteses com les normes socioculturals que ens defineixen com a grup i que són necessàries per a la integració social. Aquesta poca pràctica és acumulativa i cada vegada la persona amb malaltia mental sap menys com relacionar-se.

Es parla de crisi quan la situació que es presenta és una situació d’emergència, vinculada a l’esfera emocional. En determinades situacions les persones amb malaltia mental poden viure una crisi. Per exemple, sobtadament, la persona sent veus, se sent molt trista, presenta ansietat, conductes i pensaments que feia temps que no manifestava.

Les situacions de crisis en les malalties mentals formen part del propi procés de la malaltia i per això es poden donar a pesar que la persona hagi estat seguint l’atenció psicoterapèutica o la rehabilitació psicosocial.

Detectar aquestes situacions de crisi és molt important per atendre la persona amb malaltia mental com més aviat millor. Aquestes situacions de crisis es poden detectar observant i escoltant la persona, per exemple:

• Potser s’observa en la persona un comportament estrany que no correspon a les seves conductes habituals.
• La persona verbalitza que se sent desconnectada de la realitat, d’ella mateixa.
• Observem que la persona mostra canvis en les seves AVD, principalment en les ABVD com la higiene, el son, els àpats.
• La persona pot dir-nos que sent veus, que veu objectes que no hi són.

Hem de pensar que com més coneguem la persona i la seva malaltia, millor detectarem les situacions de crisi. També hem de saber que la importància de poder aturar una crisi es vincula a les seqüeles que aquesta pot tenir en el procés de la malaltia mental de la persona.

Per atendre les persones en situació de crisi de la malaltia hi ha les unitats de crisi ubicades en els serveis d’hospitalització i adreçades a persones que presenten crisis en la malaltia. La durada dependrà de la gravetat de la crisi, normalment no sobrepassen els quinze dies. La intervenció té com a objectiu estabilitzar la medicació i protegir el pacient i les persones del seu voltant.

La família és una peça clau per a la recuperació de la persona amb malaltia mental. En aquest sentit, els familiars reclamen recursos per a la seva capacitació que permetin tenir eines per afrontar la malaltia i el seu desenvolupament.

Els familiars moltes vegades se senten perduts davant la malaltia mental i la seva intervenció, i això fa que es generin molt dubtes. Aquests dubtes poden es poden referir a l’origen (el perquè) de la malaltia; però també a com actuar en el dia a dia amb el familiar que la pateix. A les preguntes que per als familiars no tenen resposta, cal afegir-hi l’angoixa i el malestar per la situació, que primer és novetat i després genera imprevistos que cal afrontar.

Els familiars troben resposta i acompanyament a les seves inquietuds en els anomenats GAM, grups d’ajuda mútua o grups de suport. Aquests grups constitueixen un espai de suport i acompanyament continuat entre iguals, per lluitar contra l’estigma i refer i/o enfortir la xarxa de suport social, i també per compartir estratègies de convivència amb els trastorns mentals. Hi ha GAMs per a persones amb problemes de salut mental i GAMs per a familiars. En ambdós casos, són les persones del mateix grup les que dinamitzen les trobades.

A la figura, podeu veure què aporten els GAM a les famílies; des del suport emocional, convertir-se en un element per trencar amb l’aïllament social, un espai on poder trobar respostes a moltes de les preguntes que sovint sorgeixne… Aquestes són algunes de les propostes d’aquests grups, que es duen a terme a les associacions locals de salut mental, per tot el territori català.

Font: activatperlasalutmental.org

Les associacions de familiars de persones amb malaltia mental tenen un paper molt important de suport als afectats, de suport a les famílies i de reivindicar davant de les administracions i de la societat en general un lloc d’igualtat per a aquest col·lectiu.

En el procés de transformació i millora de l’atenció a la salut mental, les associacions han posat sobre la taula les necessitats dels malalts mentals i han fet palès que poden ser una eina d’ajuda a les pròpies famílies i un element de constant presència i promoció de reflexions assistencials i socials per als pacients.

Les famílies són imprescindibles per a la socialització en el seu context particular i promouen recursos com clubs socials o altres.

En aquest apartat les associacions disposen d’un espai de difusió de notícies, activitats, jornades, i de tot allò que considerin necessari i important.

El tècnic en atenció a la dependència pot ser un referent en la relació d’ajuda a la família des d’aquests grups de suport. El caracteritza ser un professional que escolta i dona pautes per saber com intervenir davant de situacions que pot presentar el malalt mental.

Els recursos que s’ofereixen a les persones amb malaltia mental es poden classificar en dos grans grups: recursos sanitaris i recursos socials o sociosanitaris. La classificació està basada en el propi recorregut històric de l’atenció a la malaltia mental, on es constata que els serveis sanitaris van començar a intervenir amb els malalts mentals molt abans que els recursos socials. De la mateixa manera, els recursos sanitaris estan regulats per la Llei de aanitat, mentre que els socials i sociosanitaris ho estan per la Llei de serveis socials.

Segons l’article 15 de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials, el sistema públic de serveis socials s’estructura en serveis socials bàsics i en serveis socials especialitzats. Aquests últims s’organitzen en funció de la tipologia de les necessitats per tal de donar resposta a situacions i necessitats que requereixen una especialització tècnica o la disposició d’uns recursos determinats; en aquest nivell s’enquadra l’atenció a persones amb malaltia mental.

Així, els diferents recursos per a les persones amb malaltia mental es poden classificar segons siguin de caire social o sociosanitari (vegeu la figura):

• Serveis sociosanitaris: servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar; servei d’habitatge, on podem trobar el servei de llar residència i el servei de llar amb suport, i el servei de residencia assistida temporal o permanent.
• Serveis socials: servei de tutela; club social i servei prelaboral

El servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar ofereix orientació i suport a les persones amb problemàtica social derivada de la malaltia mental. Les persones que s’acullen a aquest servei viuen soles, en parella o conviuen amb altres persones (màxim 4) i presenten necessitats de suport, ja que tenen carències que no poden satisfer per elles mateixes. La llar on s’ofereix el suport pot ser un habitatge de la pròpia persona, de les persones que hi viuen o bé pot ser de l’entitat que presta el servei de suport.

L’objectiu del servei és contribuir al desenvolupament de la persona en les activitats de la vida diària, tant a la seva llar com en la comunitat, i així possibilitar la seva autonomia.

Dins dels serveis d’habitatges per a persones amb problemàtica social derivada de malaltia mental trobem dos recursos diferents: la llar residència i el servei de llar amb suport.

La llar residència és un servei d’acolliment residencial, que pot ser temporal o permanent, facilita un entorn que substitueix la llar i és adequat a les necessitats d’assistència de la persona malalta. S’adreça a persones amb malaltia mental de llarga evolució i problemàtica social i d’edat entre els divuit i els seixanta-cinc anys. Són establiments d’atenció permanent i flexible en què les persones amb malaltia mental poden viure les vint-i-quatre hores i rebre el suport d’un equip multidisciplinari de professionals.

En aquest servei la persona malalta rebrà: allotjament, manutenció, suport personal, acompanyament, atenció a la salut i seguretat de la llar, foment dels hàbits d’autonomia personal, foment de les relacions interpersonals i socials, foment de l’oci i del lleure. És un servei que permet potenciar l’autonomia personal i social i afavoreix la integració a la vida comunitària.

El servei de llar amb suport inclou habitatges alternatius a la residència on viuen de tres a quatre persones amb un suport extern eventual. Són pisos integrats en una comunitat que acullen persones amb malaltia mental que gaudeixen d’un bon nivell d’autonomia i que necessiten suport extern en el procés d’inclusió social. Aquestes persones viuen amb la supervisió i el suport d’un equip professional que treballa per la seva plena integració a l’entorn comunitari normalitzat.

Tenen per objecte facilitar un entorn substitutiu a la llar adequat i adaptat a les necessitats d’assistència de la persona que permeti potenciar l’autonomia personal i social, afavorint la integració a la vida comunitària.

El servei de llar amb suport constitueix, per tant, un recurs intermedi entre les llars residència i la vida autònoma. Pot tenir caràcter temporal o permanent. Segons el nivell de suport podem parlar de pisos terapèutics o pisos supervisats. En els pisos terapèutics el suport al malalt és permanent, mentre que en els supervisats el suport és puntual segons les necessitats dels malalts.

El servei d’acolliment residencial, temporal o permanent, atén persones amb malaltia mental de llarga evolució i problemàtica social, com els serveis d’habitatge explicats anteriorment, però en aquest cas les persones amb malaltia mental necessiten més suport d’atenció psiquiàtrica i de salut.

L’objectiu de les residències assistides és facilitar un entorn substitutiu a la llar, adequat i adaptat a les necessitats d’assistència integral de la persona amb malaltia mental. Es vol potenciar l’autonomia personal i social de les persones ateses tot afavorint la integració a la vida comunitària.

Aquí la persona malalta rebrà els següents serveis: allotjament, manutenció, suport personal, acompanyament, atenció a la salut i seguretat de la llar, foment dels hàbits d’autonomia personal, foment de les relacions interpersonals i socials, foment de l’oci i del lleure.

En les residències assistides les persones amb malaltia mental reben serveis similars al servei d’habitatge, com són: allotjament, manutenció, suport personal, assessorament i supervisió, atenció a la salut i seguretat de la llar, foment dels hàbits d’autonomia personal i foment de l’oci i del lleure. Però a més a més es fa especial èmfasi en l’acolliment, la convivència i foment de les relacions interpersonals i socials, el suport sanitari i el suport en les AVD.

Si parlem de club, estem parlant d’un grup de persones que, guiades per uns interessos comuns, s’organitzen per assolir uns objectius que poden ser esportius, lúdics, culturals…

En el cas dels clubs per a persones amb malaltia mental, hi ha un vessant assistencial que es configura amb la tasca d’un equip professional i amb l’orientació rehabilitadora de la seva activitat.

El servei de club social és un programa de suport a la integració i inserció comunitària mitjançant el lleure adreçat a persones amb malaltia mental en situació de dependència. Es basa en la creació i l’estímul de vincles relacionals per millorar el sentiment de pertinença de la col·lectivitat en la lluita contra l’estigmatització social.

Les activitats que es realitzen poden ser de diferents tipus:

• Activitats internes: les organitza l’estructura del club social i les fan les persones usuàries a la seva seu, amb el suport dels professionals i les infraestructures del club social.
• Activitats externes: el servei de club social ha de treballar en i amb l’entorn comunitari per afavorir el contacte amb persones i recursos de la comunitat. Les activitats que fomenten aquest apropament es consideren externes, es facin dins o fora de la seu del servei.
• Activitats autoorganitzades: són les activitats organitzades per les persones usuàries amb el suport indirecte de l’estructura del servei, a través de grups de treball prèviament supervisats. L’activitat del club és la planificació, la supervisió i el foment de l’ús autònom del lleure i no l’execució en si mateixa.

El servei prelaboral és un servei social especialitzat que, coordinat amb els serveis socials, sanitaris, formatius i laborals, té com a finalitat capacitar les persones amb malaltia mental perquè adquireixin les competències necessàries per incrementar el seu nivell d’ocupabilitat i facilitar la seva inserció laboral.

Les persones destinatàries del servei prelaboral són persones amb problemàtica social derivada de malaltia mental, que han de presentar un nivell d’autonomia personal que els permeti treballar i adquirir hàbits i capacitats laborals.

El servei de tutela és un servei dut a terme per persones jurídiques sense ànim de lucre, dedicades a la protecció de les persones amb malaltia mental incapacitades judicialment o protegides per càrrecs tutelars designats judicialment.

Té per objectiu cobrir les necessitats de suport, protecció i garantia de tots els drets (personals i patrimonials) i promoure l’autonomia personal de les persones incapacitades judicialment o en procés d’incapacitació en els termes que estableixi la resolució judicial corresponent.

Segons el catàleg de serveis d’atenció a la salut mental i addiccions de la Generalitat de Catalunya, els serveis que es presenten tenen per objectiu contribuir a la millora de la qualitat de vida de les persones amb malaltia mental i la de les seves famílies i garanteixen una atenció integral que tingui en compte la promoció de la salut, la prevenció, el tractament i la rehabilitació, així com la inserció social i laboral de les persones afectades.

L’atenció a la salut mental prioritza la inserció a la comunitat i combina diverses possibilitats d’atenció en l’àmbit ambulatori, comunitari de rehabilitació, d’internament i d’atenció a les addiccions, tenint en compte les necessitats de les persones malaltes i de les seves famílies.

El model preveu, doncs, una atenció interdisciplinària, amb equips formats per professionals de la psiquiatria, la psicologia, el treball social i la infermeria, entre d’altres.

Els serveis de salut mental i addicions formen part dels serveis assistencials coberts de manera completa per finançament públic. Aquests serveis especialitzats són els següents:

• Centres de salut mental
• Hospital psiquiàtric
• Hospital de dia psiquiàtric
• Centres de dia de salut mental

En els centres de salut mental, un equip de psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials i personal d’infermeria, presten una atenció especialitzada en règim ambulatori, a aquelles persones derivades des de l’atenció primària.

Poden ser de dos tipus, segons la franja d’edat a qui van dirigits:

• Centres de salut mental d’adults (CSMA), per a l’atenció ambulatòria psiquiàtrica i de suport a l’atenció primària per a les persones més grans de divuit anys.
• Centres de salut mental infantil juvenil (CSMIJ), per a l’atenció ambulatòria psiquiàtrica i de suport a l’atenció primària per a infants i adolescents fins als divuit anys.

Els serveis d’hospitalització de salut mental són els serveis orientats a les persones que, de manera voluntària o involuntària, necessiten un període perllongat d’hospitalització. Les persones amb malaltia mentals que són hospitalitzades presenten símptomes greus i persistents, d’evolució crònica amb important desadaptació social i familiar, amb limitacions del funcionament autònom i riscs personals i socials. També s’hi poden trobar pacients amb trastorns en fase aguda i subaguda i unitats diferenciades de mitjana o llarga estada per als malalts crònics o de llarga evolució.

Aquests serveis d’internament es presten des dels hospitals psiquiàtrics, juntament amb els serveis de psiquiatria dels hospitals generals (en les unitats de tractament i rehabilitació) i dels centres sociosanitaris autoritzats.

Les unitats de crisi es localitzen dins d’aquests hospitals psiquiàtrics, tenen per objectiu atendre la persona quan es presenta una situació d’emergència. La persona amb malaltia mental restarà ingressada en aquestes unitats de crisi el període necessari per estabilitzar la malaltia. Per aconseguir l’estabilització del malalt cal recórrer a reestructurar la dosi dels fàrmacs.

A vegades aquests ingressos es fan de forma involuntària, ja que l’existència d’un trastorn mental greu pot implicar un risc greu per a la integritat física, la salut, la vida familiar o relacional, o els interessos en general de la persona.

Els hospitals de dia psiquiàtrics presten serveis d’hospitalització parcial per a la rehabilitació de les persones amb trastorns mentals sense necessitat d’internament.

La persona malalta en aquest servei participarà en tractaments farmacològics, psicoterapèutics i de rehabilitació, amb l’objectiu d’aconseguir el màxim nivell de reinserció familiar, social i laboral.

En el centre de dia la persona amb malaltia mental trobarà un servei per a les diferents àrees de rehabilitació. Són centres adreçats a persones amb trastorns mentals greus, amb un cert grau d’autonomia i estabilitat de la malaltia. La persona amb malaltia mental, des del medi familiar participarà en el centre de dia per seguir el seu procés de rehabilitació.