La malaltia mental i les seves característiques

Entendre la frontera entre salut i malaltia mental és complex. Una de les dificultats per comprendre la malaltia mental són els factors subjectius, sobre com ho viu i ho expressa cada persona. Per això ens cal el suport de les institucions i els professionals que s’esforcen per entendre les malalties mentals. Són aquests professionals els qui ens donaran pautes tècniques per poder actuar en el món del malalt mental; fer-ho des dels serveis creats per assolir la qualitat de vida de les persones serà la millor manera d’actuar.

Si ens situem en el model biopsicosocial, aquest ens parla dels diferents factors que intervenen en l’assoliment d’un equilibri personal. La persona ha de poder cobrir les mancances que li comporten les diferents necessitats biològiques, necessitats psicològiques i necessitats socials.

A partir d’aquesta definició podem entendre que les malalties mentals estan vinculades a moltes variables relacionades amb les tres esferes següents:

• Variables vinculades a l’esfera biològica: totes les necessitats que fan referència al cos com a element físic, que necessita aigua, menjar, aire…
• Variables vinculades a l’esfera psicològica: funcions psíquiques i emocionals del comportament humà, des de l’estimulació cognitiva per poder pensar i crear idees fins a les emocions que ens acompanyen cada dia.
• Variables vinculades a l’esfera social: xarxa social, família, amics i companys, lleure, feina.

Si una d’aquestes esferes no cobreix correctament les necessitats que representa, de ben segur que les altres es veuran repercutides i presentaran també mancances.

Si reprenem un cop més les aportacions de l’OMS, veurem que la salut mental té a veure amb:

• Com ens sentim amb nosaltres mateixos. Les nostres emocions ens aclaparen (culpa, ràbia, pors…)? Ens sentim bé respecte a les nostres habilitats?
• Com ens sentim amb els altres. Confiem en les altres persones? Ens sentim bé en companyia? Ens sentim part d’un grup?
• De quina manera responem a les demandes de la vida. Com ens enfrontem als problemes? Com encarem el futur?

No podem parlar d’una frontera que separi la persona mentalment sana de la que no ho està. Parlarem de graus de salut mental, ja que no hi ha una sola característica que defineixi la persona amb malaltia mental, sinó que un conjunt de variables ens portaran a evidenciar la malaltia.

Considerarem que una persona presenta una malaltia classificada com a malaltia mental quan presenta un determinada simptomatologia:

• Quan els símptomes provoquin un comportament social desajustat (deteriorament significatiu en les àrees bàsiques de la vida: familiars, laborals, afectives…).
• Quan els símptomes causin un malestar subjectiu important.
• Quan els símptomes siguin persistents en el temps.

Per tant, les malalties mentals són complexes i cursen amb un seguit d’alteracions relacionades amb un seguit d’àrees afectades:

• Àrea cognitiva: què pensem i com ho fem; inclou les alteracions del pensament, alteracions neurocognitives i alteracions de l’estat anímic.
• Àrea emocional: com ens afecten les nostres emocions, què sentim; comporta alteracions sensoperceptives.
• Àrea conductual: què i com fem les coses; comporta alteracions de la conducta.

Les alteracions en l’àrea cognitiva fan referència a com la persona fa les funcions cognitives bàsiques: des del seu pensament (com la persona fa l’activitat de raonar i la imaginació), fins a la percepció, l’atenció i la memòria. En aquest sentit, distingirem entre alteracions del pensament, neurocognitives i sensoperceptives.

Quan parlem d’alteracions del pensament ens referim a que la persona presenta unes creences respecte a la vida i a la resta de persones que l’envolten que són falses. A més, aquestes idees són totalment il·lògiques –no passen per la raó– i no es poden modificar. Aquestes idees s’anomenen idees delirants.

Quan les idees que envaeixen el pensament de l’individu –idees obsessives– fan referència al mal que presumptament volen fer els altres a la seva persona, s’anomenen idees persecutòries. Són idees que causen molt patiment en els pacients.

D’altra banda, quan es parla d’alteracions neurocognitives ens referim a que la persona presenta alteracions en l’atenció, en la memòria, corresponent a alteracions en les funcions cognitives bàsiques.

Una persona que presenta malaltia mental pot presentar dificultats per concentrar-se en les seves activitats habituals: estudiar, escoltar activament la conversa dels seus amics. La persona pot presentar mancances en la memòria a curt i llarg termini.

Finalment, les alteracions sensoperceptives ocorren quan la persona malalta capta sensacions i percepcions inexistents, anomenades al·lucinacions. Poden afectar diversos sentits, però les més habituals són les auditives.

L’àrea emocional fa referència a les emocions i sentiments de la persona. Així doncs, en aquesta àrea es considera com la persona s’enfronta a les emocions en el seu dia a dia, i la gestió dels sentiments que se’n deriven.

Aquestes alteracions formen part de l’àrea emocional. La persona pot presentar des d’una situació de tristesa extrema, amb falta d’interès per la vida, fins a una sensació d’incapacitat per fer res i falta de motivació. Pot passar que una persona amb alteracions anímiques es tanqui a la seva habitació sense ganes de fer res, o només amb ganes de plorar.

L’àrea conductual fa referència a les conductes que la persona fa per a ella mateixa i envers els altres, dins de la seva quotidianitat. El comportament habitual de la persona sol estar condicionat per la societat en què viu; ja que la vida en comunitat marca les conductes acceptades pel grup.

Aquesta pèrdua de control es manifesta en el desacord amb les pautes socials. D’alguna manera la persona passa per davant tots els seus desitjos, deixant de banda les normes socials. Podem parlar de conductes extravagants o de conductes asocials.

La simptomatologia negativa fa referència a les alteracions funcionals que fan que la persona malalta no pugui mantenir la seva vida quotidiana, ja que, principalment, es veuen afectades les seves activitats de la vida diària.

Més enllà de les alteracions per àrees, la persona malalta presenta unes alteracions funcionals que l’incapaciten per a la vida diària; com ara: passivitat, apatia, absència de les facultats considerades normals, com pensar amb claredat, tenir iniciatives, mantenir relacions socials, fer activitats plaents, expressar-se o mostrar afecte… S’acompanyen, generalment, de deixadesa en la imatge i la higiene personal. Aquestes alteracions funcionals són anomenades símptomes negatius en el malalt mental i són el principal motiu de dependència.

Cal que distingim entre:

• La simptomatologia negativa representa allò que el pacient perd en la seva vida, i té a veure amb la deixadesa personal, l’apatia, la pèrdua de mostres d’afectivitat, la passivitat, la manca d’interès…
• La simptomatologia positiva és allò que la persona guanya, encara que siguin alteracions en àrees funcionals. Se’n diu positiva, encara que sovint inclou aspectes considerats negatius, perquè fa referència a aquelles accions o conductes que es fan de més, que s’incorporen de nou, per exemple:
  • Alteracions del pensament: deliris.
  • Alteracions de la conducta: com per exemple comportaments estranys.
  • Alteracions de l’estat anímic: com per exemple tristesa extrema o alegria extrema.
  • Alteracions sensoperceptives: al·lucinacions auditives, tàctils, visuals…
  • Alteracions neurocognitives: memòria, atenció, llenguatge…

Una malaltia mental no està limitada per l’edat de qui la pateix. Les malalties mentals afecten nens, joves, adults i avis. Tothom és susceptible de desenvolupar una malaltia mental.

L’aparició de la malaltia i el seu reconeixement no són actes que es donin alhora en el temps. Les característiques de la malaltia mental fan que els malalts triguin temps a reconèixer la seva malaltia i els professionals a diagnosticar-la. Això comporta que la malaltia vagi avançant en la persona abans de ser definida i tractada com a tal.

Parlar de malaltia mental i no plantejar-se les causes és totalment impossible. Les causes d’una malaltia mental són múltiples i, en alguns casos, seran causes que no tindran resposta i quedaran com a causes desconegudes. Per aquesta raó és més adequat parlar de factors que porten al desenvolupament de la malaltia. Factors com la predisposició genètica, l’ambient, les lesions cerebrals o el consum de determinades substàncies poden influir en l’aparició de les malalties.

Segons el tipus de malaltia mental, un factor pot influir més que un altre. D’altra banda, la malaltia segueix un procés que pot passar per diferents fases.

Aquest procés es pot manifestar de manera diferent segons la persona. Per exemple, des de l’aparició dels símptomes de la malaltia (fase 1 ) fins a l’acceptació (fase 2), pot passar molt temps. Aquesta és una de les característiques que defineix moltes vegades l’actitud de la persona amb malaltia mental.

A més, hem d’afegir que, a vegades, el contacte amb els professionals de la salut (fase 3) triga molt a fer-se, perquè la persona no sap on anar i a qui adreçar-se. D’altra banda, un cop el professional de la salut pot donar un diagnòstic de la malaltia, el malalt ha d’acceptar el tractament (fase 4), i això comporta a vegades un temps d’acceptació que és de vital importància per al desenvolupament de la malaltia. Així doncs, entrar en el procés de recuperació de la malaltia (fase 5) és un camí a vegades llarg i feixuc.

És interessant veure la vinculació entre la personalitat d’un individu i la malaltia mental, perquè l’estudi de la personalitat pot avançar un diagnòstic de malaltia i, fins i tot, millorar-ne el pronòstic. Per això, a banda de les fases de la malaltia, cal aturar-se en l’estudi de la personalitat de l’individu, peça clau moltes vegades per entendre les causes i el desenvolupament de la malaltia mental.

Entenem per personalitat un patró profundament incorporat, de trets cognitius, afectius i conductuals manifestats, que persisteixen durant llargs períodes de temps i són relativament resistents a l’extinció. Dit d’una altra manera, la personalitat:

• És el comportament habitual de cada individu.
• Es desenvolupa al llarg de la vida, fet que permet treballar modificacions en els comportaments habituals dels individus quan aquests comportaments són erronis a les conductes integradores a la societat.
• Es genera de la interacció entre els elements heretats i l’ambient de l’individu (aprenentatge social i les experiències viscudes).

Les àrees de la personalitat que es poden veure afectades per la malaltia mental són tres: la conductual, la cognitiva i l’emocional. Aquesta interacció ha definit la distinció actual que es fa entre caràcter i temperament.

Donada la complexitat del concepte, moltes teories han intentat explicar aquesta herència i aquest aprenentatge que conforma la personalitat de l’individu; sempre amb l’objectiu de poder explicar per què presentem un patró de comportament concret. D’entre aquestes teories, destaquen:

• Teoria d’Hipòcrates (460-357 aC)
• Teoria psicoanalítica de Freud (1856-1939)
• Teoria humanista de Rogers (1902-1987)
• Teoria constructivista de Kelly (1905-1966)
• Teoria dels trets i els tipus d’Eysenck (1967)
• Teoria de l’aprenentatge social de Bandura (1977)
• Model dels 5 Grans de McCrae i Costa (1990)

La teoria dels fluids, explicada per Hipòcrates, va ser la primera classificació dels tipus de personalitat. Encara es manté avui dia, i altres teories generen les seves idees a partir d’aquesta, com és el cas de la teoria dels trets i els tipus d’Eysenck (vegeu la figura).

reddolac.org, 2019

La teoria dels trets i els tipus ens ajuda a entendre que les respostes habituals dels individus es converteixen en els trets de la seva personalitat, i confereixen un tipus de personalitat a cada individu.

En un principi, els estudis de la personalitat havien donat valor a la personalitat per poder diagnosticar la persona; és a dir, el seu objectiu era donar nom a les conductes que feia.

Més endavant, es comença a considerar la personalitat com a recurs del que disposa la persona per fer front al seu medi social. D’aquesta manera, es van començar a preguntar si el tret de personalitat que té un individu li impedeix funcionar en el medi en què està immers, o bé si la persona, pel fet de tenir uns trets de personalitat (i no uns altres), podia respondre als canvis que la cultura li presentava.

L’expressió aconseguir canvis no vol dir fer que la persona sigui una altra, sinó que fa referència a aconseguir que les seves conductes siguin socialitzadores; és a dir, conductes que permetin la seva plena integració en la societat, aconseguint reduir la dependència i millorant la seva qualitat de vida.

Des dels primers estudis de les malalties mentals, es va fer palesa la necessitat d’iniciar una classificació dels anomenats trastorns que podia patir la persona. Avui es classifiquen els trastorns mentals entre greus i lleus, i això equivaldria, en llenguatge tècnic, a la distinció entre psicosi i neurosi.

Actualment, amb el desenvolupament de les ciències de la salut, i en concret de la psicologia, hi ha diferents classificacions que ens permeten parlar de diverses malalties mentals. Aquestes classificacions es poden trobar en diferents manuals. Els més destacats són:

• DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders)
• CIE (Clasificación Internacional de Enfermedades)

Les classificacions es van renovant, ja que han d’incloure els trastorns que la societat va generant en els seus individus. És evident que viure en un temps o un altre de la línia històrica de la societat comporta uns determinats problemes en matèria de salut mental.

El fet de poder consultar els manuals que presenten les classificacions de les malalties mentals ens deslliura de saber-nos totes les malalties mentals de memòria, a més de la simptomatologia que les caracteritza.

Així doncs, aquestes classificacions estan obertes a possibles nous trastorns que es van desenvolupant en les nostres societats. Actualment hi ha la cinquena versió de la classificació DSM i la desena de la CIE. L’actual DSM-5 planteja una classificació en la qual apareixen aquests grups de trastorns (i que inclou malalties mentals greus i lleus):

1. Trastorns del neurodesenvolupament
2. Espectre de l’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics
3. Trastorn bipolar i trastorns relacionats
4. Trastorns depressius
5. Trastorns d’ansietat
6. Trastorn obsessivocompulsiu i trastorns relacionats
7. Trastorns relacionats amb traumes i factors d’estrès
8. Trastorns dissociatius
9. Trastorns de símptomes somàtics i trastorns relacionats
10. Trastorns de la conducta alimentària i de la ingesta d’aliments
11. Trastorns de l’excreció
12. Trastorns del son-vigília
13. Disfuncions sexuals
14. Disfòria de gènere
15. Trastorns disruptius, del control dels impulsos i de la conducta
16. Trastorns relacionats amb substàncies i trastorns addictius
17. Trastorns neurocognitius
18. Trastorns de la personalitat
19. Trastorns parafílics
20. Trastorns motors induïts per medicaments i altres efectes adversos dels fàrmacs

Tal com es pot observar a la figura, dintre de les malalties mentals greus que s’estan atenent en els centres de salut mental de Catalunya (CSM), el 40,79% dels casos pertanyen al grup de les psicosis.

Salut Mental Catalunya ©. salutmental.org, 2020

En psiquiatria, psicosi és un terme que designa un mena d’estat mental on està danyada la relació entre el pensament i la percepció de la realitat. Dins d’aquest trastorn mental greu, destaca l’esquizofrènia, el trastorn bipolar i el trastorn depressiu. A la taula teniu una llista de les principals malalties mentals greus.

Quan ens trobem amb una persona amb trastorn esquizofrènic hem de saber que es tracta d’una malaltia mental greu. En funció del moment en què es trobi, haurà passat, o estarà passant, per una fase de la malaltia en la qual haurà començat a sentir, pensar i parlar de manera diferent de com ho feia abans. En aquesta fase, el malalt haurà perdut el contacte amb la realitat i no presentarà consciència de la malaltia.

La simptomatologia de l’esquizofrènia ens permet exemplificar aquestes alteracions de la malaltia mental en idees delirants, al·lucinacions, comportament i llenguatge desorganitzat i símptomes emocionals negatius. Vegem-ho detingudament:

• Idees delirants: consisteix en l’alteració del pensament que es concreta en conviccions errònies, il·lògiques i extravagants; la persona considera aquestes idees com l’única realitat vàlida.
• Al·lucinacions: són alteracions sensoperceptives, especialment auditives.
• Comportament desorganitzat: són alteracions en la conducta, com un estat d’agitació, incapacitat per organitzar-se i fins i tot per mantenir la higiene personal. El comportament que presenta la persona no és funcional, s’anomena comportament disfuncional, perquè no serveix per funcionar en el seu dia a dia. Tots gestionem la nostra vida a partir de conductes que, enllaçades, ens permeten avançar operativament en la nostra vida quotidiana. Les persones amb malaltia mental no gestionen els seus comportaments sota un criteri funcional.
• Llenguatge desorganitzat: suposa una alteració neurocognitiva que es caracteritza per utilitzar frases que no tenen sentit per als altres, pèrdua del fil de les converses, respostes que inclouen pensaments fora de tema, repetició insistent d’una idea. Seria el cas d’una persona que canvia les seves conductes habituals, i el discurs parlat que utilitza és molt complex i gairebé incomprensible.
• Símptomes negatius: pobresa afectiva, apatia, pèrdua de la voluntat i de l’interès, motivació i autoestima baixes.

Les persones que presenten pobresa afectiva no donen mostres d’afectivitat a les persones que els envolten. Els éssers estimats que conviuen amb ells no reben paraules maques ni accions no verbals afectives, com petons o abraçades.

Per altra banda, la persona amb apatia no es mostra activa en el seu dia a dia. És una persona que no fa accions per a ella ni per als altres. Aquesta apatia es vincula a una pèrdua de voluntat i d’interès per fer qualsevol tipus de coses.

Moltes vegades aquesta manca de motivació per actuar (sortir al carrer, relacionar-se, fer activitats que abans feia…) està lligada amb la baixa autoestima. Considerant que l’autoestima és la valoració que fa una persona sobre ella mateixa, entenem per autoestima baixa quan la persona fa una valoració negativa de la seva persona.

En el següent vídeo podeu sentir el testimoni d’una persona amb simptomatologia vinculada a l’esquizofrènia i identificar alguns d’aquests trets:

En l’origen de l’esquizofrènia podem trobar diversos factors, però la presència del factor genètic és fonamental en el seu desenvolupament; tal com s’explica en el següent vídeo:

De la mateixa manera, aquesta malaltia mental també es pot presentar associada al consum de substàncies com la cocaïna, el cànnabis o l’alcohol. I moltes persones inicien el tractament de la malaltia mental per haver fet ús de substàncies tòxiques; tal com es pot observar en la figura.

Salut Mental Catalunya ©. salutmental.org, 2020

La malaltia es pot desenvolupar des de l’adolescència fins entrada l’edat adulta. Es podria marcar un període comprès entre els setze i els quaranta anys. En la infància, aquest trastorn és de difícil diagnòstic, perquè els trastorns de conducta poden passar per davant i eclipsar l’esquizofrènia.

L’aparició de la malaltia es pot donar amb un inici agut en forma de crisi, tot i que a vegades es presenta progressivament de manera solapada, i això dificulta reconèixer-la quan comença. La persona malalta pot passar per fases agudes on es manifesta clarament la simptomatologia fins a fases de remissió dels símptomes, en què el malalt no pateix tant i està més tranquil.

S’ha de tenir en compte que la repetició d’aquests símptomes deixa uns estats residuals o seqüeles que evolucionen cap a la cronificació de la malaltia. És per això que és molt important anar-se avançant a les crisis, els anomenats brots de la malaltia.

Com que l’esquizofrènia és una malaltia mental greu i no presenta curació ara per ara, el tractament essencial és el farmacològic (antipsicòtics) i s’adreça als malalts amb esquizofrènia amb l’objectiu de remetre els símptomes i permetre viure d’una manera més o menys normalitzada, integrats a la societat.

D’altra banda, és interessant que el pacient pugui participar de tractaments terapèutics centrats en la seva persona, com poden ser la psicoteràpia grupal i familiar, que té com a objectiu reforçar les capacitats de la persona per enfrontar-se a l’estrès i adaptar-se als efectes de la malaltia.

Aquests episodis de crisis recurrents es poden alternar amb períodes d’estat d’ànim normal; la simptomatologia és diferent en funció de la fase del trastorn bipolar en què es trobi.

El trastorn bipolar no té curació, es tracta d’encaminar el tractament a controlar la malaltia i els seus símptomes evitant les crisis. Es proposa a la persona amb malaltia mental un tractament farmacològic (antipsicòtics o antidepressius) que té com a objectiu estabilitzar l’estat d’ànim o regular la fase de crisis. Així mateix, es proposa al pacient un tractament psicològic o psicoeducatiu per aconseguir el màxim d’integració del pacient a la societat.

Quan parlem de fase mania parlem d’alteracions en l’àrea emocional. La persona malalta es mostra amb una exaltació de l’estat d’ànim, que fa que els altres el percebem amb un humor expansiu, fins i tot amb un component d’irritabilitat.

En l’àrea conductual presenten un augment exagerat de les activitats(fan moltes coses a totes hores), amb un alt nivell d’hiperactivitat (presenten una disminució de les hores de son, no tenen necessitat de dormir). Aquest nivell exagerat en les activitats es dona fins i tot verbalment, poden presentar un alt nivell de verborrea.

Aquesta hiperactivitat pot comportar conseqüències negatives des d’un descontrol de les activitats sexuals, un augment desmesurat de les despeses econòmiques i fins i tot negocis absurds.

Pel que fa a l’àrea cognitiva, es presenta una hiperactivació de totes les funcions psíquiques (el seu pensament va a un ritme accelerat, molt ràpid i presenten idees magnànimes, la creença que poden amb tot).

Així doncs, el fet característic de la malaltia d’incrementar les despeses econòmiques aniria vinculat a la idea de grandiositat que té la persona, una persona que pot comprar-ho tot, perquè pot abastar tot el que vulgui; vinculat a l’estat d’ànim exultant.

Quan parlem de fase de depressió ens referim a una simptomatologia molt determinada, caracteritzada per tristesa i sensació de buit, sentiments d’inutilitat o culpa que no corresponen a la realitat, i falta d’interès o plaer. Tot plegat fa pensar en una àrea emocional alterada.

També destaca l’àrea fisiològica amb alteracions, des de la disminució o l’augment de la gana, l’insomni i hipersòmnia, passant per una agitació o alentiment psicomotriu, i una fatiga o falta d’energia. Pel que fa a l’àrea cognitiva, es presenta una disminució de la capacitat de pensar o concentrar-se. La persona malalta té un únic focus d’atenció: la seva malaltia.

El perquè del desenvolupament d’un trastorn de l’estat anímic es troba en els factors personals, socials, cognitius, familiars i genètics; en aquest sentit, la vinculació de la personalitat i la malaltia mental ens permet entendre les causes d’aquest trastorn. Els factors vinculats al desenvolupament de l’estat anímic són:

• Factors personals (trets de personalitat característics)
• Factors socials (baix nivell econòmic)
• Factors cognitius (distorsions cognitives)
• Factors familiars i genètics (context familiar amb aquest trastorn anímic)

Pel que fa als factors personals que es vinculen al desenvolupament del trastorn mental, podem dir que uns trets neuròtics de la personalitat presenten més incidència en el desenvolupament d’aquestes malalties.

El baix nivell de recursos econòmics, i les circumstàncies laborals, l’estrès crònic i l’exposició a adversitats al llarg de la vida són alguns dels factors socials que poden portar la persona a desenvolupar la malaltia mental.

Pel que fa a factors cognitius que poden portar la persona a desenvolupar una malaltia mental depressiva trobem: els esquemes de pensament negatius, els pensaments automàtics, les distorsions cognitives i creences disfuncionals que tenen un paper fonamental en com la persona processa la informació.

Finalment, en relació amb els factors familiars i genètics, els estudis confirmen el risc de patir una malaltia mental d’aquestes característiques a partir de factors genètics i factors vinculats al temps compartit amb la família amb presència de persones amb malalties mentals depressives.

Els principals trastorns d’ansietat tipificats segons la classificació de malalties mentals són:

• Ansietat generalitzada
• Crisi d’angoixa / Atac de pànic
• Trastorn obsessivocompulsiu (TOC)
• Fòbies (agorafòbia, fòbia social, fòbies específiques…)
• Estrès posttraumàtic

El trastorn d’ansietat generalitzada és molt més que l’ansietat normal que una persona pot experimentar en el decurs del dia a dia; és un trastorn crònic i qui el pateix sent una preocupació i tensió exagerades, sense que hi hagi res que ho provoqui.

El fet de tenir aquest trastorn significa anticipar sempre un desastre, preocupant-se excessivament per qüestions de salut, diners, família o feina. A vegades, si més no, l’origen és difícil de definir. El sol fet de pensar a afrontar un nou dia provoca ansietat.

Com es pot veure en el testimoni anterior, les preocupacions estan acompanyades de símptomes físics: especialment fatiga, mal de cap, tensió i dolor muscular, dificultat en la deglució, tremolors, contraccions, irritabilitat, suor i acalorament. També es poden experimentar marejos, manca d’aire, nàusees o haver d’anar sovint al lavabo.

Hi ha persones que poden sentir incapacitat per a relaxar-se i espantar-se més fàcilment que altres. A més, tenen tendència a experimentar més dificultat en la concentració i, sovint, tenen problemes per agafar o mantenir el son.

Quan els problemes associats són menors, les persones poden funcionar amb normalitat tant en les seves relacions socials com a la feina. Si el problema és sever, pot arribar a ésser incapacitant i crear dificultats per dur a terme fins i tot les activitats quotidianes més comunes.

El trastorn d’ansietat generalitzada pot anar acompanyat d’un altre trastorn d’ansietat, depressió o abús de substàncies; que s’han de tractar junts.

El trastorn d’ansietat generalitzat afecta milions d’adults i el pateixen, en general, dues vegades més dones que homes. El trastorn es presenta gradualment i pot començar en qualsevol moment del cicle de la vida, si bé el risc és més alt entre la infantesa i la mitjana edat.

Es diagnostica quan alguna persona passa com a mínim sis mesos preocupant-se excessivament per problemes quotidians. Hi ha evidència de que el factor genètic té un paper modest en el trastorn.

Una crisi d’angoixa o un atac de pànic es defineixen per una aparició temporal i aïllada de por o malestar intensos en els quals s’observen, com a mínim, quatre dels símptomes que es relaten a continuació:

• Palpitacions, acceleracions del cor o augment de la freqüència cardíaca
• Sudoració
• Tremolors o rampells
• Falta d’alè o sensacions d’ofec
• Sensació d’ennuegar-se
• Opressió o malestar toràcic
• Nàusees o molèsties abdominals
• Inestabilitat, mareig o desmai
• Despersonalització (sensació d’estar “separat” d’un mateix) o desrealització (sensació d’irrealitat)
• Por de tornar-se boig o de perdre el control
• Por de morir
• Parestèsies (sensacions de formigueig o entumiment)
• Calfreds o acaloraments

L’inici és sobtat i, en poc temps (deu minuts o menys), la crisi arriba a la màxima intensitat. Sol anar acompanyada d’una sensació de perill imminent i d’impuls o necessitat d’escapar. La crisi d’angoixa es diferencia de la d’ansietat generalitzada per la naturalesa intermitent i la gran intensitat.

Inicialment, hi ha un estímul que la desencadena, que pot ser intern (pensament, sensació, imatge) o extern (situació). Amb aquest estímul hi ha una percepció d’amenaça o por que genera la hiperventilació. A la figura, podeu veure el cicle que s’esdevé durant la crisi d’angoixa.

Quan la respiració és ràpida, es produeix una entrada excessiva d’oxigen (i una eliminació excessiva de diòxid de carboni), que provoca uns canvis químics que es relacionen amb algunes sensacions corporals i mentals: sensació de mareig, alteracions visuals i sensació d’irrealitat, hipersensibilitat a la llum (fotofòbia), al soroll (hiperacúsia), taquicàrdies, batecs irregulars, tremolors, cansament, calfreds, pressió i dolor toràcic…

És molt important respirar lentament (just el contrari de la hiperventilació), fent inspiracions que durin entre 2-3 segons i les expiracions entre 3-4 segons. La respiració lenta redueix les sensacions corporals amb una certa rapidesa. També es pot respirar dins d’una bossa de paper o, si no se’n té cap, dins de les mans per reduir l’efecte de la hiperventilació.

Si ens ajudem de la definició de malaltia mental, podem dir que el trastorn obsessivocompulsiu (TOC) és l’alteració del pensament i de la conducta que comporta malestar en la persona i no permet desenvolupar-se en la vida diària.

De fet, el trastorn és pròpiament una idea que passa a ser executada. Aquesta idea s’instaura en la ment de la persona malalta i no aconsegueix allunyar-la. Aquesta idea, pel fet de ser recurrent, fa que la persona actuï en conseqüència tantes vegades com calgui, fins al punt de produir malestar i disfuncionalitat en la vida diària.

Els pensaments que caracteritzen aquest trastorn són pensaments intrusius que es repeteixen de forma constant i persistent, sense que la persona pugui exercir-hi cap control.

Per evitar-ho, la persona decideix passar a l’acció (la compulsió) i comença a fer certs rituals, amb la creença que així aquestes idees desapareixeran. En són exemple la neteja, l’acumulació d’objectes o l’obsessió amb algun aspecte físic.

La fòbia és un trastorn que consisteix en sentir por, una por intensa. En realitat és una por absurda i infundada que comporta en la persona malalta conductes d’evitació. Els principals tipus de fòbies són:

• Agorafòbia. És un trastorn caracteritzat per la por i evitació dels llocs públics i estar fora de casa. La por es presenta en llocs o situacions en què sigui difícil escapar o en què no es pugui disposar d’ajuda en cas de tenir un atac de pànic. La persona com a conseqüència evitarà les situacions temudes, o les suportarà amb gran ansietat i necessitat d’estar acompanyada.
• Fòbia social. Es caracteritza per una por intensa, persistent i excessiva en resposta a situacions socials en les quals la persona es veu exposada. La majoria de vegades es dona en situacions en què la persona es veu exposada a gent desconeguda. La persona té por de ser observada, d’actuar d’una manera humiliant. Quan la fòbia social és generalitzada a la majoria de relacions socials, la persona presenta greus dèficits pel que fa a les relacions socials, laborals i en les habilitats socials.
• Fòbies específiques. En aquest trastorn es presenta una por intensa davant de determinats objectes o situacions. Quan la persona es troba davant de l’estímul fòbic, aquest provoca respostes immediates d’ansietat.

L’ansietat presenta una intensitat relacionada amb la proximitat o amb la possibilitat d’escapar-se. En funció de l’estímul podem parlar de: fòbia animal, mediambiental (tempestes), a la sang, situacional (un túnel, volar, ascensors, ponts…) o altres, com contagiar-se d’una malaltia.

Cal tenir en compte que el subjecte reconeix que la seva por és excessiva o irracional.

La persona que pateix estrès posttraumàtic reviu en la seva ment, de forma recurrent, un fet que l’ha colpit emocionalment. La persona es defensa rebutjant totes aquelles situacions que puguin recordar-li el fet.

Les dues malalties que caracteritzen els trastorns alimentaris són l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa, cadascuna amb característiques diferenciades sobre simptomatologia i alteracions (físiques, cognitives, emocionals).

Els factors de risc relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària, i que poden afectar la població en general, són:

• Pressió cultural a la dona per ser prima.
• Desig per assolir una imatge idealitzada del cos perfecte per compensar la baixa autoestima i la por al rebuig.
• Estats emocionals negatius, com ansietat o depressió.
• Estrès interpersonal amb el desenvolupament de poques habilitats assertives i resolució de problemes.
• Hàbits alimentaris i control de pes pobres, potenciats per l’intent d’una dieta rígida irreal i dràsticament restrictiva.
• Pensaments desadaptats sobre nutrició, pes, aparença física.

La simptomatologia associada a aquest trastorn és:

• Amenorrea: pèrdua de la menstruació durant tres cicles consecutius.
• Pèrdua de pes exagerat (es fa un seguiment de dietes molt restrictives) per exemple passar de 42 a 32 kg en poques setmanes.
• Es fa ús de conductes compensatòries (vòmits, laxants, diürètics).
• En la història familiar hi ha algun antecedent matern d’obesitat o història familiar amb persones amb anorèxia.

Entre les alteracions físiques de l’anorèxia nerviosa trobem:

• Alteracions gastrointestinals, com dilatació gàstrica, dolors abdominals, restrenyiment.
• Alteracions metabòliques, com hipoglucèmia (baix nivell de glucosa o sucre a la sang).
• Alteracions cardiovasculars, com hipotensió, arrítmies (pertorbació del ritme de la freqüència cardíaca), bradicàrdia (descens de la freqüència cardíaca normal).
• Alteracions hematològiques, com l’anèmia (falta de ferro a la sang).
• Alteracions dentals, com càries, descalcificació.
• Alteracions de temperatura, per exemple tenir fred en dies calorosos.
• Alteracions de la pell, com tenir la pell resseca o descamacions.
• Alteracions en la sensibilitat gustativa.
• Altres alteracions: com hiperazotèmia (augment de nitrogen a la sang), formació de càlculs renals (material sòlid al ronyó).

Pel que fa a les alteracions emocionals de l’anorèxia nerviosa, destaquen els sentiments de disfòria i depressió. La persona se sent trista amb més freqüència i perd interès per les coses que li agradaven.

Quant a les alteracions cognitives, trobem un pensament dicotòmic o la lògica irracional, simple i concreta, en la qual la informació que no entra dins de la seva lògica produeix estrès i rebuig.

Els factors de risc que es vinculen especialment a l’anorèxia nerviosa són:

• Baixa autoestima, sentiments d’inferioritat.
• Desig de perfeccionisme.
• Dificultats per prendre decisions i resoldre problemes (dèficit del funcionament autonòmic)

La simptomatologia associada a la bulímia es caracteritza perquè:

• Hi ha un cicle repetitiu d’atac de voracitat/conducta purgativa que té per objectiu el manteniment del pes corporal.
• Els pacients s’adonen del seu comportament desadaptat i tenen una preocupació extrema per la seva imatge corporal.
• No presenten problemes de pes que siguin un risc per la seva vida.
• Episodis cíclics d’afartar-se i després tenir conductes compensatòries, dues vegades per setmana en tres mesos.

Cal tenir en compte que s’ha de descartar sempre que no sigui un trastorn d’anorèxia i que estigui donant aquesta simptomatologia afegida.

Les alteracions cognitives relacionades amb la bulímia són aquelles que provoquen pensaments que no potencien l’adaptació de l’individu a la societat, pensaments d’inferioritat que no ajuden la persona a formar part del grup i dificulten la resolució de problemes.

La bulímia també comporta unes alteracions emocionals que afecten els sentiments i les emocions de la persona malalta; com ara:

• Sentiment d’inferioritat, desmoralització, canvis sobtats de l’estat anímic, irritabilitat o baixa autoestima (pot ser un tret de personalitat de la persona bulímica), que produeixen dificultats per establir contactes i aïllament
• Males relacions familiars, que produeixen males relacions socials.
• La depressió sembla un trastorn secundari al problema alimentari i desapareixen tant la depressió com els sentiments de desmoralització i baixa autoestima quan el pacient obté de nou el control sobre l’alimentació.

Les alteracions fisiològiques vinculades a la bulímia són:

• Les fluctuacions del pes poden alterar la composició corporal i el ritme metabòlic.
• Dilatació gàstrica que ve donada pels vòmits reiterats.
• Erosió dental per ingerir aigua després de vomitar.
• Complicacions renals i deshidratació per la manca de consum de líquids.

En la demència, el deteriorament s’inicia a l’àrea cognitiva, seguida de l’àrea motora i emocional. És impossible separar l’àrea física de les àrees psíquica i emocional, i en aquest cas la persona amb una demència conforme va reconeixent el seu deteriorament va generant manifestacions en l’àrea emocional, com ara tristesa, irritabilitat…

La pèrdua de capacitats cognitives, com la memòria, l’atenció o el llenguatge, dificulta progressivament la capacitat del malalt de realitzar les activitats de la vida diària.

La causa més comuna de la demència és la malaltia d’Alzheimer. Segons la Fundació Pasqual Maragall, és una malaltia cerebral, no contagiosa, progressiva i irreversible que altera la personalitat i destrueix gradualment la memòria d’una persona, així com les habilitats per aprendre, raonar, fer judicis, comunicar-se i portar a terme les activitats quotidianes. Aquestes habilitats es perden com a conseqüència de la mort d’un tipus de cèl·lules del cervell, les neurones.

Tot i que la paraula demència ens porta a pensar en l’Alzheimer, aquesta no és l’única que existeix. Hi ha altres tipus de demències que, tenint com a denominador comú l’afectació i la degeneració cognitiva irreversible, cursen amb característiques diferents, segons la part afectada del cervell; alguns exemples són la malaltia de Pick, la demència de cossos de Lewy o la demència vascular.

Aquests trastorns s’associen a alguna addicció, entesa com una dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari.

És interessant centrar-se en els factors de risc per poder treballar des de la prevenció d’aquesta dependència. A continuació s’exposen alguns factors de risc vinculats l’abús de substàncies:

• Factors familiars, com baixa disciplina, consum d’alcohol i drogues per part dels pares, conflictes familiars constants, actituds parentals favorables envers el consum de substàncies, baixes expectatives dels infants o joves pel que fa a l’èxit.
• Factors comunitaris, com la desorganització en l’entorn comunitari més proper, disponibilitat i accessibilitat a les drogues, pobresa econòmica i social, baixa percepció de risc del consum, normes socials favorables o permissives envers els consum.
• Factor dels companys, com sentir rebuig per part dels iguals, actitud favorable dels companys envers les drogues, companys consumidors, conductes delictives.
• Factors escolars, com rendiment acadèmic baix, conducta escolar conflictiva, baix vincle a l’escola o institut.
• Factors individuals, com factors genètics vinculats al consum dels pares, problemes de salut mental com estat anímic depressiu, entre d’altres, personalitat amb trets de neuroticisme.

Podem parlar de l’aparició de problemes psicològics i psicopatològics que augmenten la probabilitat d’ús d’aquestes substàncies tòxiques i pràctiques addictives, principalment en l’adolescència.

S’ha intentat descobrir una possible relació entre el consum habitual de substàncies i la personalitat dels individus que les fan servir, amb l’objectiu de predir la possible aparició posterior d’abús i dependència, així com millorar el tractament i la prevenció.

Una característica de la personalitat clàssicament associada a les investigacions en addiccions és la impulsivitat, que consisteix en la dificultat per demorar la recompensa i la necessitat de reforç immediat.

Considerar els factors de risc porta el professional a poder entendre el perquè de l’alt consum d’una substància o l’excés de realització d’una conducta. Reflexionar sobre els possibles factors que han empès l’individu a realitzar les conductes permet posicionar-se millor envers la persona malalta.

De la mateixa manera, com a professionals és important entendre les fases de les malalties; en aquest cas, les fases del trastorn addictiu. Un cop més, la capacitat (i la dificultat), per part del malalt, de reconèixer la seva malaltia, és cabdal per iniciar la recuperació.

Així doncs, veiem que el camí de retorn de la dependència és llarg i feixuc, un camí en el qual la persona malalta necessita l’acompanyament dels seus familiars i propers. En aquestes fases és molt important l’acompanyament dels grups d’ajuda mútua.

Volem tancar aquest apartat destacant l’addició a les pantalles, un trastorn associat als canvis de la nostra societat del segle XXI. Ho entenem com la pràctica addictiva a un aparell relacionat amb les noves tecnologies que pot comportar una alteració en les pràctiques habituals de la persona així com en les relacions socials.

Tot i que podem pensar que la població més exposada a les noves tecnologies és l’adolescent, a mesura que les noves tecnologies han envaït les nostres vides qualsevol adult també hi està exposat; ja que és molt fàcil passar de l’ús a l’abús.

En general, quan parlem dels factors de risc de la persona amb addicció, podem parlar de persones més vulnerables a fer de l’ús un abús per diferents motius: dèficit en el desenvolupament maduratiu de la personalitat, com la impulsivitat, la intolerància a la frustració, la falta d’autocontrol, la dificultat per ajornar els desitjos, les dificultats de comunicació; inclús factors biològics que determinen la tendència a l’addicció.

Com en qualsevol procés de desintoxicació de la conducta addictiva, la persona malalta haurà de fer un tractament centrat en els seus hàbits i actituds pel que fa al control d’impulsos. És important que aprengui a detectar, analitzar, afrontar i gestionar els desitjos de realitzar l’acció. Participar en les teràpies de grup pot ser una eina molt adequada per a aquest tipus de trastorn.

Fent un cop més referència al consum de substàncies com a factor destacat en el desenvolupament de les malalties mentals, no podem deixar de mencionar l’anomenada patologia dual. Es dona quan, en una mateixa persona, coexisteixen la dependència a una o més substàncies, a més d’un trastorn de salut mental.

La patologia dual és més present en trastorns mentals severs (psicòtics), com l’esquizofrènia, així com en trastorns d’ansietat i d’afectivitat. En aquest casos, és més difícil poder plantejar un pronòstic positiu de la malaltia mental, ja que la simptomatologia bàsica del trastorn es veu emmascarada per l’abús de les substàncies.