Recollida i transport de mostres biològiques

L’obtenció d’algunes d’aquestes mostres biològiques la pot dur a terme el tècnic en atenció a persones en situació de dependència o el mateix usuari. Hi ha altres mostres de les quals s’encarrega el personal d’infermeria. En aquest cas la tasca del tècnic és:

• Acompanyar l’usuari.
• Preparar l’usuari per a l’obtenció de la mostra.
• Preparar el material necessari.
• Ajudar en el procediment.
• Recollir el material.
• Acomodar l’usuari quan acaba el procediment.

De vegades, l’usuari ha de seguir unes instruccions al seu domicili abans de la presa de la mostra. En aquest cas la tasca del tècnic consisteix a ajudar l’usuari a complir-les. Les instruccions poden incloure els aspectes següents:

• Mantenir un període de dejuni.
• Seguir una dieta prèvia.
• Rebre informació sobre la pauta farmacològica.
• Establir la forma de recollida, conservació i transport de mostres, quan ho ha de fer el mateix usuari.
• Informar dels possibles efectes adversos.

El dia de la recollida de la mostra al centre sanitari el tècnic ha d’acompanyar l’usuari dependent per ajudar-lo en les tasques següents:

• Recordar la cita.
• Acompanyar o traslladar l’usuari fins al lloc on s’ha d’efectuar la presa de mostres.
• Ajudar en els tràmits administratius.
• Col·laborar amb el personal sanitari en la presa de mostres.
• Tranquil·litzar l’usuari.

En el cas de la presa d’algunes mostres, com les d’orina i femta, que pot dur a terme l’usuari sol o amb l’ajuda del tècnic, es necessiten uns recipients especials que s’han de manipular seguint unes indicacions. En general aquestes indicacions són les següents:

• Cal utilitzar sempre el recipient adequat per a la recollida. Aquest recipient el proporcionarà el personal sanitari.
• Cal llegir les instruccions per a la presa de mostres i la seva conservació abans de treure el recipient de la bossa.
• Cal fer higiene de mans i utilitzar guants abans de la presa de mostres.
• No s’ha de trencar la bossa de plàstic que conté el recipient, ja que una vegada presa la mostra és millor posar-lo a dins.
• Cal mantenir el recipient obert el temps imprescindible.
• No s’han de tocar l’envàs ni la tapa per dins.
• En el moment de la presa de mostres, cal mantenir la tapa a la mà o col·locar-la cap amunt sobre una superfície neta.
• S’ha de conservar la mostra seguint les indicacions.
• Cal entregar la mostra al més aviat possible.

De vegades, durant la presa de mostres l’usuari pot patir situacions que com a tècnic en atenció a persones en situació de dependència cal conèixer per saber com fer-hi front:

• Desmai o mareig: s’ha de col·locar l’usuari estirat en una llitera situada en un lloc amb bona ventilació i afluixar-li la roba.
• Nàusees: cal acomodar l’usuari, fer que respiri de manera lenta i profunda i posar-li compreses fredes al cap.
• Vòmits: cal donar a l’usuari un recipient adequat i humitejar-li la boca amb una mica d’aigua.
• Convulsions: cal evitar que l’usuari es faci mal a si mateix intentant aguantar les seves extremitats, però sense restringir-li el moviment.

En tots els casos s’ha d’avisar el metge si es considera necessari.

Per a l’obtenció de mostres biològiques hi ha d’haver un manual amb els procediments de recollida i manipulació de mostres. El manual ha d’incloure instruccions sobre:

• Contingut de la petició analítica
• Informació per al pacient
• Informació per al personal implicat en l’obtenció i recollida de mostres
• Identificació de pacients, peticions i mostres

S’ha de disposar de l’equipament necessari per a la conservació i preparació de les mostres. El material ha de ser estèril i d’un sol ús, si escau. El recipient ha de ser l’indicat segons la naturalesa de la mostra i el tipus d’anàlisi. En funció de les mostres que s’han d’obtenir, s’ha de conèixer amb exactitud la quantitat i concentració de substàncies additives. Els procediments per a l’obtenció de mostres s’han de descriure pas a pas.

Els requisits tècnics de la presa de mostres han d’estar descrits en el manual de procediment de recollida i manipulació de les mostres. Aquest manual ha d’estar disponible en les àrees dels punts d’obtenció de mostres, per a la seva consulta per part del personal extractor. El manual té la funció d’ajudar a aconseguir l’obtenció correcta de les mostres recollides en els recipients adequats per a cada constituent en concret, així com de donar la informació del temps necessari per a la seva realització.

També hi ha d’haver un sistema d’identificació i registre de la persona que ha fet l’obtenció, que ha d’anotar les possibles incidències en el procés d’obtenció de les mostres i informar-ne el laboratori.

El procediment d’identificació d’usuaris, peticions i mostres ha d’estar dissenyat per tal d’evitar les errades. La identificació ha de ser única i inequívoca. Es pot utilitzar codificació alfanumèrica, codi de barres o un procés informatitzat. La comprovació de la identificació d’usuaris, peticions i mostres l’ha de fer la persona encarregada en el moment de l’obtenció, i ha de quedar registrada.

L’espai on es fa l’obtenció de les mostres ha de tenir les característiques adequades per tal de garantir el respecte a la intimitat dels usuaris.

Pel que fa a l’extracció, cada punt ha d’estar dotat amb una butaca reclinable o cadira amb reposabraços i disposar d’una llitera a la mateixa àrea d’obtenció de mostres. S’ha de disposar també d’una taula auxiliar per al material d’extracció i un recipient adequat per a l’eliminació de residus sanitaris, amb especial atenció a l’eliminació d’objectes punxants. Hi ha d’haver un espai reservat i degudament identificat per a la preparació i conservació de les mostres i amb un rentamans per al personal.

Les punxades i els talls són el principal risc durant la recollida de mostres. Les mesures de prevenció que cal tenir en compte són:

• Rentar-se les mans abans i després del procediment.
• Utilitzar guants d’un sol ús.
• Cobrir les lesions cutànies.
• No reencaputxar agulles ni desacoblar-les de la xeringa.
• Rebutjar el material punxant i tallant en contenidors rígids adequats.
• Tancar bé els contenidors de mostres.

Hi ha diferents tipus de mostres biològiques:

• Mostres de sang
• Mostres d’orina
• Mostres fecals
• Mostres d’exsudats
• Mostres d’esput
• Mostres d’úlceres per pressió

Les mostres sanguínies es poden obtenir dels capil·lars, de les venes o de les artèries, en funció de la finalitat de l’anàlisi. El procediment d’obtenció de la mostra també és diferent.

La funció del tècnic en atenció a persones en situació de dependència en l’obtenció de la mostra sanguínia és la d’acompanyar en tot moment l’usuari i col·laborar amb el personal d’infermeria a preparar i recollir el material necessari per la realització del procediment.

Els principals riscos per a l’usuari són la possibilitat que es maregi o l’aparició d’hematomes a la zona de punció.

Les mostres de sang capil·lar serveixen per fer determinacions bioquímiques, com per exemple el nivell de colesterol en sang o la concentració de glucosa per controlar la diabetis (vegeu figura). El mètode d’extracció és senzill, ràpid i segur.

Font: Wikimedia

El protocol per a la recollida de sang per punció capil·lar és el següent:

Les mostres de sang arterial serveixen per determinar el pH i les pressions parcials d’oxigen i diòxid de carboni de la sang. Cal informar l’usuari que aquesta extracció pot ser dolorosa. Se l’ha de tranquil·litzar, ja que l’ansietat pot produir hiperventilació.

La mostra ha de ser recollida per personal mèdic o personal d’infermeria segons els procediments o instruccions de cada centre. S’utilitzen xeringues amb agulles especials i anticoagulant. Sovint s’utilitzen xeringues comercials, que ja contenen heparina liofilitzada i tenen un tap de seguretat (vegeu figura).

Font: International Emergency Medicine Education Project

En l’elecció del lloc de punció cal tenir en compte els criteris següents:

• Accessibilitat
• Mida dels vasos
• Flux sanguini col·lateral
• Risc de complicacions
• Existència d’edema

El protocol per a la recollida de sang arterial és el següent:

La recollida de sang venosa és la tècnica d’extracció de sang utilitzada amb més freqüència. Les mostres de sang venosa serveixen per confirmar o descartar malalties, veure l’evolució d’una malaltia en concret o controlar l’estat de salut de la persona. La mostra sol ser recollida per personal d’infermeria segons els procediments o instruccions de cada centre.

El lloc de punció sol ser una vena perifèrica: les més utilitzades són les del braç i les de la mà.

Per fer l’extracció cal demanar a l’usuari que estiri el braç i el recolzi sobre una superfície amb el palmell de la mà cap amunt. Si l’usuari és al llit, se li pot col·locar un coixí sota el braç.

El mobiliari i el material que cal utilitzar per a l’extracció és el següent:

• Carret de transport del material. Ha de disposar de prestatges per tenir a mà. Si hi ha prestatges fixos, es pot prescindir del carret (figura).
• Cadira per a l’extracció. Ha de ser de fàcil accés per al personal encarregat de l’extracció i còmoda i segura per a l’usuari (figura).

Font: ICS

• Safates per a les gradetes dels tubs de mostres. Cal que siguin fàcils de manejar i tinguin prou capacitat.
• Llitera o seient reclinable. Cal que estigui disponible per si és necessari.
• Guants d’un sol ús
• Gasa o cotó
• Esparadrap
• Tubs de buit. Són tubs estèrils per a l’obtenció d’un volum determinat de sang. Poden ser amb o sense buit predeterminat. Estan fets de plàstic o vidre transparent i tenen un tap per tancar-los hermèticament. El color del tap indica el tipus d’additiu que conté o si el tub no conté additiu. S’han de seguir les instruccions d’ús que proporciona el fabricant. En l’etiqueta que contenen hi consta la data de caducitat, entre altres informacions.
• Portatubs. Són uns dispositius que s’utilitzen per encaixar les agulles amb els tubs. Això fa augmentar la seguretat del sistema.
• Xeringues. Han de ser de plàstic, estèrils i de la mida adequada a la quantitat de sang que es vol obtenir.
• Agulles. Han de ser estèrils i adequades al sistema d’extracció. Segons la mida, tenen un codi de color determinat. Per a extraccions s’utilitzen les de calibre 0,9, 0,8 i 0,7 mm, i la llargària oscil·la entre 25 i 40 mm.
• Agulles d’ales (papallones). Són agulles estèrils de diàmetre i mida més curta que les anteriors. Es mantenen amb unes ales i estan adherides a una línia de catèter prim i flexible. A l’altre extrem estan connectades a una ampolla de recollida, un tub de buit o una xeringa.
• Sistema de compressió (banda de goma elàstica). S’usen per provocar una estasi venosa que augmenti el calibre de la vena. La goma elàstica es posa per sobre del lloc de la punció.
• Antisèptics. S’utilitzen per desinfectar la zona de punció. Els més usuals són l’alcohol isopropílic al 70%, l’alcohol etílic al 70% i la povidona iodada al 10%.

• Contenidors rígids. S’usen per dipositar les agulles.
• Gel. Serveix per evitar la formació d’hematomes.
• Dispositius per escalfar. En alguns casos s’utilitzen per incrementar el flux de sang.
• Fitxes plastificades amb referència al procediment, utilització de tubs, actuacions davant punxades accidentals, telèfons d’emergències o protocol d’eliminació de residus.

Els sistemes per a l’obtenció de sang per punció venosa poden ser:

1. Sistemes tancats, que estableixen un circuit tancat des de la vena de l’usuari fins als tubs. Per tant, no hi ha contacte amb l’exterior i eviten la contaminació de la mostra. Els sistemes de buit consten d’una agulla hipodèrmica estèril d’un sol ús i un portatubs. En els sistemes tancats la part de l’agulla que no està en contacte amb la vena té una vàlvula retràctil que evita la sortida de sang en una extracció múltiple. Això permet omplir els diferents tubs de la mostra de forma segura (vegeu figura).
2. Sistemes oberts, que es realitzen amb xeringa i agulla. No són recomanables ja que augmenten el risc de punxades accidentals.

ICS

Per prevenir el risc d’infeccions del personal d’extraccions cal:

• Evitar el contacte amb mostres de sang (totes són potencialment infeccioses).
• Utilitzar guants d’un sol ús, tant en el moment de l’extracció com en les manipulacions posteriors.
• Utilitzar sistemes d’extracció segurs.
• Eliminar el material d’extraccions en contenidors rígids.
• Mantenir les condicions higièniques adequades en el lloc de treball.

Si es produeix una contaminació, cal seguir els protocols d’esquitxada de mucoses o d’exposicions percutànies (punxades, talls o exposicions a pell no intacta).

En el cas de punció venosa domiciliària s’ha de comunicar a l’usuari el dia i l’hora de l’extracció i les normes que ha de seguir per fer-la.

Els residus punxants o tallants generats s’han de dipositar al contenidor rígid i transportar al centre d’extraccions per eliminar-los correctament.

El protocol per a la recollida de sang arterial és el següent:

Les mostres d’orina serveixen per estudiar-ne diversos paràmetres, com el color, l’olor, l’aspecte, el volum o el pH. A més, també serveixen per veure si en l’orina hi ha substàncies que no haurien de ser-hi, com sang, proteïnes, glucosa, cetones, cristalls o bacteris. En general, la mostra pot ser recollida pel mateix usuari, amb la col·laboració del tècnic en atenció a persones en situació de dependència.

Hi ha diferents tècniques de recollida d’orina segons les dades que es vulguin obtenir:

• Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental
• Recollida de mostra d’orina per a urinocultiu
• Recollida d’orina de 24 hores

Els recipients per a la recollida d’orina també són diferents depenent de la tècnica (vegeu figura). En general són recipients de plàstic estèril de boca ampla i amb tapa de rosca. En el cas de la recollida d’orina de 24h aquests recipients són de més capacitat (2 litres). Els recipients estan tancats i només s’han d’obrir en el moment de la recollida d’orina; s’ha d’evitar tocar l’interior o la vora del recipient.

ICS

En cas de recollida d’orina per sondatge vesical, es recull amb tubs de plàstic estèril o amb recipients estèrils de boca ampla.

Les mostres d’una sola micció serveixen per conèixer les característiques fisicoquímiques de l’orina. S’utilitza l’orina de la primera micció del matí. Si l’usuari és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuari no és autònom, el tècnic l’ha d’ajudar.

Els recipients que s’utilitzen són els pots estèrils de plàstic de boca ampla (vegeu figura). En alguns casos consta del recipient amb un forat per col·locar dos tubs amb buit preestablert (vegeu figura).

Wikimedia

ICS

Les instruccions per a la recollida estan escrites a l’envàs. Visualitzeu el vídeo de l’Institut Català de la Salut sobre com es manipula el recipient amb els tubs de buit:

El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina és el següent:

Les mostres recollides per a urinocultiu serveixen per conèixer si l’usuari té infecció d’orina, així com per determinar-ne el microorganisme responsable. En aquest cas també s’utilitza l’orina de la primera micció del matí. Les condicions d’asèpsia per obtenir la mostra han de ser més estrictes, ja que si la mostra es contamina pot alterar els resultats de l’anàlisi.

Per recollir la mostra d’orina hi ha diversos sistemes:

• Igual que en la recollida d’una mostra d’orina d’una sola micció
• Sondatge vesical
• Punció suprapúbica
• Orina d’uretrostomia i nefrostomia

El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina amb sondatge vesical és el següent:

La recollida d’orina de 24h es fa quan interessa conèixer si el funcionament renal és correcte i per a l’estudi de la litiasi renal. En el cas del control de la diüresi es recull tota l’orina eliminada durant 12 o 24 hores segons les indicacions.

Si l’usuari és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuari no és autònom, el tècnic ha d’ajudar-lo a obtenir la mostra. Cal tenir present que per a algunes anàlisis cal seguir una dieta específica uns dies abans de la prova.

Els recipients que s’utilitzen són pots estèrils de plàstic de boca ampla d’un a dos litres de capacitat (vegeu figura).

ICS

Durant el temps de recollida de la mostra el contenidor d’orina s’ha de guardar a la nevera. Per realitzar algunes determinacions cal afegir al pot d’orina àcid clorhídric.

Mireu el vídeo de l’Institut Català de la Salut sobre com fer la recollida d’orina de 24h acidificada:

El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina de 24 hores és el següent:

Les mostres fecals serveixen per determinar la presència en la femta de determinats paràsits, sang o bacteris. Les anàlisis més habituals són el coprocultiu, l’anàlisi parasitològica, l’anàlisi de sang oculta i la digestió de principis immediats.

Normalment la recollida d’aquestes mostres es fa al domicili de la persona usuària amb unes instruccions molt concretes. Si l’usuari és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuari no és autònom, el tècnic l’ha d’ajudar.

Els recipients més utilitzats són els pots estèrils de boca ampla i tancament hermètic amb cullereta (vegeu figura).

El protocol per a la recollida d’una mostra fecal és el següent:

Les mostres d’exsudat serveixen per determinar els organismes que causen infeccions en diferents parts del cos. Es poden obtenir exsudats nasals, faringis, conjuntivals, òtics, uretrals, vaginals, de fístules, d’úlceres i de ferides.

El material necessari per obtenir les mostres és un escovilló amb mitjà de transport per cultiu (vegeu figura) o un recipient estèril de boca ampla.

ICS

En el següent protocol s’explica la recollida de mostres d’exsudat de ferides, nasal, òtic, faringi i axil·lar:

Les mostres d’esput serveixen per determinar els organismes que causen infeccions en el tracte respiratori inferior. L’esput no és la mostra més representativa per donar un diagnòstic correcte, però és la mes fàcil i més ràpida d’obtenir per aïllar bacteris, fongs i micobacteris causants de la infecció pulmonar.

El material necessari per obtenir la mostra és un recipient estèril de boca ampla i tancament hermètic.

Per a l’obtenció de la mostra:

• S’aconsella obtenir la mostra a primera hora del mati.
• Si l’usuari porta dentadura postissa, se l’ha de treure.
• Abans d’expectorar, cal esbandir la boca amb aigua.
• S’ha d’obtenir la mostra després d’una expectoració profunda.
• Cal evitar mostres contaminades per flora orofaríngia.
• La mostra s’ha d’obtenir abans de començar amb tractament antibiòtic.
• El volum de la mostra ha de ser entre 2 i 10 ml.
• La mostra s’ha de conservar en nevera si no es porta immediatament a analitzar.
• Es considera que la mostra és inadequada si la quantitat recollida és escassa o si presenta un alt contingut en saliva.

El protocol per a la recollida d’una mostra d’esput és el següent:

Les mostres d’úlcera per pressió serveixen per confirmar la infecció. La recollida d’aquestes mostres només es fa quan hi ha sospita d’infecció de l’úlcera.

La recollida es fa principalment mitjançant dues tècniques:

• Biòpsia tissular
• Aspiració percutània

El protocol per a la recollida de mostres d’una úlcera per pressió és el següent:

La prioritat del transport de les mostres biològiques és preservar la seva integritat per mantenir-ne les propietats. Els laboratoris clínics disposen de protocols per conservar i transportar correctament les mostres. Així mateix, s’ha de garantir la identificació i associació de les mostres amb les seves peticions corresponents.

Les variables que influeixen en l’estabilitat de les mostres biològiques són:

• Agitació de la mostra: les mostres s’han de fixar per evitar moviments bruscos que les puguin deteriorar durant el transport.
• Exposició a la llum: cal evitar l’exposició a la llum de les mostres biològiques.
• Orientació del recipient primari: el recipient primari ha d’estar en posició vertical, amb el tap en la part superior, per evitar el vessament de la mostra.
• Pressió atmosfèrica: si les mostres van en transport aeri, s’han de preparar per resistir canvis de pressió.
• Temperatura: el transport ha de garantir la temperatura de conservació de la mostra, ja sigui congelada, refrigerada o a temperatura ambient.
  • La temperatura ambient en general és la compresa entre 18 i 25 °C.
  • La temperatura de refrigeració és la compresa entre 4 i 8°C.
  • La temperatura de congelació és la que està per sota dels -18 °C.
• Temps de transport: les mostres s’han de transportar al més aviat possible.

Els embalatges que s’utilitzen per transportar les mostres consten de tres elements:

• Recipient primari: tub o contenidor que conté la mostra. En la majoria dels casos els més apropiats són els de polipropilè o polietilè. Aquests recipients es dissenyen per evitar el vessament, són estancs i s’han de transportar en posició vertical. El recipient primari ha d’estar identificat correctament.
• Recipient secundari: bossa de plàstic hermètica i estanca que conté el recipient primari. S’ha de col·locar material absorbent en cas de vessament del recipient primari.
• Recipient terciari o exterior: nevera o valisa. Ha de ser resistent a cops i ruptures.

La nevera ha de reunir una sèrie de condicions (vegeu figura):

• Neta.
• Refrigerada amb blocs de gel sintètic.
• Per ajudar que les mostres no es puguin moure, s’hi pot posar, per exemple, una tovallola.

ICS

Per al transport a la superfície exterior de l’embalatge terciari hi ha d’haver la senyalització que es tracta de mostres per a diagnòstic.

La classificació i emmagatzematge dels residus sanitaris que es generen en la presa de mostres estan regulats mitjançant el Decret 27/1999. En la presa de mostres es generen residus de tipus II (material de cures, robes i materials d’un sol ús amb sang i secrecions) i de tipus III (sang i hemoderivats en forma líquida, agulles i material punxant i tallant usat).