Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus

La neteja es pot definir com el procés de separació, per mitjans mecànics i/o fisicoquímics, de la brutícia dipositada en les superfícies inertes. Aquesta brutícia constitueix un suport físic i nutritiu dels microorganismes que poden desenvolupar-se i reproduir-se. Amb la neteja s’elimina entre un 90 i un 95% dels microorganismes.

L’objectiu de la neteja és l’eliminació física de matèria orgànica i dels microorganismes existents en el medi, per evitar posteriors contaminacions, encara que la neteja no n’assegura la destrucció. A més d’això, la neteja evita les incrustacions en el material, de manera que evita el seu deteriorament.

L’agent bàsic de la neteja és el detergent (vegeu taula). Els detergents són substàncies produïdes per cèl·lules vives. Tots aquests productes contenen necessàriament en la formulació tensioactius (catalitzadors) que tenen el poder d’accelerar reaccions químiques en baixes concentracions. La finalitat és netejar per mitjà de la tensió superficial de l’aigua.

Els detergents estan compostos per enzims, surfactants i soluts. El seu ús està indicat en períodes curts d’1 a 15 minuts, i són classificats depenent del tipus de substrat que es vol afectar. Segons les recomanacions internacionals, la millor elecció són els detergents enzimàtics neutres, que eviten el dany i la corrosió.

En el procés d’esterilització es destrueixen totes les formes de microorganismes existents sobre un material, així com les seves formes de resistència (espores). Per tant, un objecte desinfectat no podrà considerar-se mai estèril.

Hi ha diferents nivells de desinfecció:

1. Nivell baix: s’usa un procediment químic amb el qual es pot destruir la major part de formes vegetatives bacterianes i alguns virus i fongs, però no el complex Mycobacterium tuberculosis ni les espores bacterianes.
2. Nivell intermedi: s’usa un procediment químic amb el qual s’aconsegueix inactivar les formes vegetatives bacterianes i la major part de virus i fongs.
3. Nivell alt: consisteix en l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana, llevat d’algunes espores bacterianes.

Els desinfectants es poden dividir en desinfectants de nivell alt, de nivell intermedi i de nivell baix:

Dos exemples de desinfectants de nivell alt són (vegeu taula):

• Àcid peracètic (0’2 % - 0’3 %)
• Ortoftalaldehid

Vegeu els desinfectants de nivell baix i intermedi a la taula.

Alguns desinfectants de nivell baix i intermedi són:

• Alcohol etílic
• Hipoclorit sòdic
• Compostos d’amoni quaternari
• Magnesi monoperòxid ftalotetrahidrat o MMPP
• Associació d’aldehids

L’esterilització consisteix en l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana, incloses les espores, ja sigui mitjançant mètodes físics o químics.

Els mètodes físics d’esterilització són, entre d’altres, la calor seca, la calor humida, o els raigs gamma. Els mètodes químics d’esterilització utilitzen, entre d’altres, el gas òxid d’etilè, el gas plasma, l’àcid peracètic o el vapor amb formaldehid.

El professional que du a terme el procés d’esterilització ha de tenir els coneixements i la formació adequats per a les activitats que fa i ha de vetllar pel bon funcionament del procés. Per tant, és imprescindible que s’estableixi un pla de formació actiu amb les actualitzacions necessàries per augmentar els coneixements, la motivació i la sensibilització sobre la qualitat.

El mètode més utilitzat en les institucions sanitàries és la calor humida mitjançant uns aparells anomenats autoclau (vegeu figura).

Font: Wikimedia

El vapor saturat o la calor humida és l’agent més efectiu per eliminar microorganismes, la mort dels quals es produeix per la coagulació de les proteïnes cel·lulars. S’utilitza vapor a altes temperatures sota pressió. L’esterilització per vapor és correcta només si el vapor saturat està en contacte directe amb la càrrega durant el temps necessari i a la temperatura adequada.

Entre els esterilitzadors per vapor hi ha els petits esterilitzadors, coneguts popularment com a miniclau, i els esterilitzadors de vapor grans.

Una vegada els materials arriben al servei d’esterilització i estan en condicions òptimes, es procedeix a l’embolcallament (vegeu figura). Embolcallar cada article permet l’esterilització del material, assegura l’esterilització abans i en el moment d’ús i, a més a més, afavoreix la transferència del contingut amb una tècnica asèptica.

ICS

Els embolcalls seleccionats per introduir el material i la posterior esterilització han de:

• Ser compatibles amb el mètode d’esterilització i resistir les condicions físiques.
• Facilitar la penetració i remoció de l’agent esterilitzant.
• Garantir la integritat del paquet.
• Ser flexibles, facilitant la seva manipulació.
• Protegir el contingut del paquet contra danys físics.
• Estar lliures d’elements tòxics.
• Ser barrera microbiana.
• Ser compatibles amb les dimensions, el pes i la configuració de l’article.

L’embolcall és el recipient on es diposita el material per a la seva esterilització. L’embolcall no s’ha d’obrir fins al moment de la utilització del material per garantir que aquest material sigui estèril. S’han de fer servir materials normalitzats i acreditats.

Hi ha diferents tipus d’embolcalls:

• Paper mixt: embolcall termoresistent d’un sol ús. Disposa d’una cara de paper de grau mèdic que permet la penetració de l’agent esterilitzador i una altra cara de plàstic transparent que permet la visualització del material. Es presenta en bosses i rotlles. Cal tenir en compte les recomanacions per embolcallar amb paper mixt (vegeu la taula).

• Contenidors rígids: embolcalls hermètics, resistents i reutilitzables, si bé els de plàstic tenen un nombre limitat de reesterilitzacions. Els contenidors poden tenir filtres o vàlvules que actuen com a barrera antimicrobiana. Els contenidors rígids són compatibles amb tots els sistemes d’esterilització.

El procediment de tancament del paquet que garanteix fer una esterilització i una conservació correctes és el segellament (vegeu figura).

ICS

El segellament pot ser:

• Manual, amb cinta adhesiva de control termoresistent
• En bosses d’autosegellament
• Automàtic, amb termosegelladora

Per conèixer la procedència i el destí del material cal identificar-lo amb cintes de colors, gravats, etc. (vegeu figura).

ICS

El material s’ha d’etiquetar per permetre’n la identificació. Aquest procediment s’anomena codificació i pot ser:

• Manual: s’utilitzen bolígrafs atòxics per escriure la codificació en el marge superior del paquet, a la cara segellada del paper de grau mèdic.
• Amb etiquetes: s’enganxen en el paquet a la cara del paper de grau mèdic. S’utilitzen etiquetadores de traçabilitat.
• Amb codi de barres: s’enganxen en el paquet a la cara del paper de grau mèdic. S’utilitzen impressores.

La informació que ha de contenir el paquet esterilitzat és:

• Esterilitzador utilitzat.
• Número de procés, que identifica la quantitat de vegades que s’ha fet servir l’esterilitzador.
• Tipus de programa, que permet conèixer el programa realitzat.
• Data de l’esterilització.
• Data de la caducitat (als 6 mesos de la data d’esterilització).
• Nom de l’operari.
• Número de lot, per identificar els productes que s’han esterilitzat en una mateixa càrrega.

Una vegada codificat, cal col·locar el material dins l’esterilitzador. Cal seguir una sèrie d’indicacions:

• Les càrregues han de ser homogènies.
• Els paquets s’han de col·locar de forma vertical a dintre les cistelles reixades per facilitar la distribució de l’agent esterilitzador.
• Els paquets no han de sobrepassar les dimensions del mòdul d’esterilització de l’aparell.
• Les cistelles amb paquets de més volum s’han de col·locar a la part inferior de la càrrega.
• Cal evitar el contacte dels paquets amb la superfície interior de la cambra.
• La càrrega de material no ha de sobrepassar el 75% de la capacitat de l’esterilitzador.
• En el cas d’una càrrega no homogènia, els paquets més densos (amb instrumental) s’han de col·locar a la part inferior.
• La col·locació de les bosses de paper mixt s’ha de fer seguint les instruccions del fabricant de l’esterilitzador.

Qualsevol paquet ha de quedar segellat, ser hermètic i incloure en una zona visible tant la data d’esterilització com la data de caducitat o vida de lleixa.

Per assegurar que un procés d’esterilització és correcte s’utilitzen els controls físics, químics i biològics. Aquests controls es fan servir en diferents punts.

Control de l’equip

Els controls físics de l’equip (vegeu figura) són les lectures dels paràmetres físics del cicle d’esterilització. L’autoclau disposa de termòmetres, manòmetres de pressió, sensors de càrrega, vàlvules o sistemes de registre que permeten visualitzar si l’equip ha assolit els paràmetres exigits per al procés. Han de ser calibrats periòdicament per garantir la informació. La freqüència de control s’ha de fer en cada cicle.

ICS

El test Bowie Dick (vegeu figura) és un test que s’utilitza en esterilitzadors de prebuit grans. Aquest test comprova l’eficàcia del sistema de buit de l’autoclau. Consisteix en demostrar l’absència d’aire o altres gasos no condensats en la cambra d’esterilització que puguin impedir la penetració ràpida i uniforme del vapor a l’interior de la càrrega. Si l’indicador canvia de color de manera uniforme en tota la seva extensió, el test és correcte. Si l’indicador té un color més apagat que l’indicat pel fabricant o no canvia de color uniformement, el test és incorrecte. La freqüència de control és cada dia en el primer cicle, després del cicle d’escalfament, i després d’una reparació.

ICS

El test d’hèlix (figura) és un test que s’utilitza en autoclaus de classe B. Aquest test assegura que la penetració del vapor en la càrrega dins l’esterilitzador és l’adequada. És un dispositiu amb un indicador químic. Perquè el test sigui correcte, l’indicador ha de canviar de color al finalitzar el cicle d’esterilització. La freqüència de control és cada dia en el primer cicle, i en el cicle específic d’aeració/penetració.

Sterilgutassistentin - Own work, GPL, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6056686

Control de l’exposició

La cinta de Minnesota (vegeu figura) és una cinta adhesiva impregnada amb una substància química que canvia de color quan és exposada a temperatura. Es col·loca a l’exterior del paquet i s’utilitza per comprovar que l’article ha estat exposat al procés d’esterilització i, a més, distingir entre articles processats i no processats. S’usa en els casos següents:

• Cintes adhesives per a paquets
• Embolcalls del paper mixt
• Etiquetes de traçabilitat

Freqüència del control: la cinta de Minnesota s’utilitza en l’exterior de cada paquet o bossa.

El control multiparamètric (vegeu figura) consisteix en una tira de paper amb substàncies químiques que canvien de color quan s’exposen a les condicions mínimes (temps, temperatura) del cicle d’esterilització. Aquest tipus d’indicador s’introdueix dins de les caixes o paquets que cal esterilitzar.

Freqüència del control: en cada paquet o caixa

Font: Wikimedia Commons

Control de la càrrega

Els controls biològics (vegeu figura) són dispositius inoculats amb espores de microorganismes caracteritzats per la seva alta resistència. Generalment, s’utilitzen les del Bacillus subtilis i el Bacillus stearothermophilus. Els controls biològics són en l’actualitat el millor mitjà disponible per confirmar l’esterilització d’un article o per determinar l’eficiència d’un procés d’esterilització.

Font: Terragene

Els indicadors biològics s’introdueixen en un paquet i es fa un cicle d’esterilització. Després s’han d’incubar juntament amb un altre indicador no processat durant 48 hores per confirmar el test. També existeixen controls biològics de lectura ràpida.

La freqüència de control és cada dia en els esterilitzadors petits o com a mínim un cop a la setmana en els esterilitzadors grans. Després d’una reparació cal fer dues proves consecutives.

Actuació en cas de controls incorrectes

Si no hi ha garanties sobre l’efectivitat d’un cicle d’esterilització, tot el material processat s’ha de considerar no estèril i s’ha de sotmetre a un nou procés d’esterilització. L’esterilitzador no es pot tornar a utilitzar mentre no hi hagi la màxima garantia per als cicles d’esterilització. S’han d’esbrinar les causes de la fallida, comunicar-les i registrar la incidència.

Els documents i registres dels serveis d’esterilització són els següents:

• Protocol del servei d’esterilització: manual de procediments per al personal d’aquest servei. S’ha de mantenir actualitzat.
• Petició/full de material (entrades i sortides). Les entrades i sortides del material han de quedar registrades en un full on ha de constar el lloc de procedència, la data d’entrada i sortida del servei, el tipus i la quantitat del material, la signatura de la persona que el porta i el recull i la signatura del personal del servei.
• Llibre de registre: documentació de les diverses etapes del procés d’esterilització. Cal registrar-ne les característiques, el resultat de la revisió dels controls de qualitat, la identitat de la persona encarregada del cicle i qualsevol incidència.
• Registre de manteniment dels aparells: recull l’històric de les reparacions dels aparells. S’han de registrar els aparells del servei, la data de compra, els manteniments correctius i els preventius.

Els registres del servei d’esterilització s’han de guardar durant 15 anys.

El procés d’esterilització del material es porta a terme en serveis específics i és fonamental per a la prevenció d’infeccions.

La funció del servei d’esterilització és proporcionar a tots els serveis el material esterilitzat en condicions òptimes perquè pugui ser utilitzat. El funcionament d’aquest servei es pot considerar en forma centralitzada o descentralitzada, segons el criteri existent en cada institució.

L’àrea d’esterilització consta de tres zones perfectament definides on es realitzen activitats específiques:

• Àrea de recepció o àrea bruta, on es rep el material brut i es passa a classificar, descontaminar i netejar.
• Àrea neta, on es rep el material net, es prepara per esterilitzar i es carrega en els esterilitzadors.
• Àrea estèril, on es descarrega el material esterilitzat, s’emmagatzema el material estèril i es distribueix el material estèril.

S’ha de tenir en compte que l’organització de l’espai físic és clau per poder diferenciar-ne les zones. El trànsit per les diverses àrees del servei s’ha de restringir.

En l’emmagatzematge cal revisar els embolcalls (contenidors, bosses, paquets, etc.) i controlar que no estiguin trencats o humits.

També s’ha de:

• Comprovar que els indicadors hagin canviat de color de forma correcta.
• Verificar que l’embolcall estigui identificat i codificat de manera ben visible.
• Guardar l’embolcall en funció de les seves característiques, la fragilitat i la data de caducitat.
• Protegir l’embolcall de la humitat.
• Allunyar l’embolcall de fonts de calor.
• Mantenir l’embolcall lliure de pols.

Els equips del servei d’esterilització han d’estar subjectes a un programa de manteniment.

En general es defineixen tres tipus de manteniment: el preventiu intern, el preventiu extern i el correctiu:

• Manteniment preventiu intern: el duen a terme els professionals del servei, que han de seguir les recomanacions del fabricant.
• Manteniment preventiu extern: preveu revisions programades que du a terme personal qualificat.
• Manteniment correctiu: és la reparació dels equips quan ja s’ha produït una avaria.

Cal anotar les operacions, la data i la signatura de la persona que fa el manteniment de l’equip en el registre de manteniment.

El material per esterilitzar que no es neteja en el servei d’esterilització s’ha de retornar:

• Net i sec
• En contenidors rígids tancats
• Amb el full de petició/full d’entrades i sortides

El material estèril s’ha de retornar amb el full de petició / full d’entrades i sortides en contenidors rígids tancats. Al full hi ha de constar:

• Identificació de l’autoclau
• Número de lot
• Tipus de programa
• Nom de l’operari i signatura
• Data de l’esterilització
• Data de la caducitat
• Incidències del material

El material estèril s’ha de distribuir ben protegit, en contenidors rígids i amb tapa. Cal col·locar el material correctament per evitar el trencament de l’embolcall. El manteniment de l’esterilitat depèn de diversos factors com el tipus d’embolcall, la manipulació, l’emmagatzematge o el transport.

S’han de fer revisions periòdiques per controlar la caducitat. En general el material en bosses de paper mixt termosegellat té una caducitat de 6 a 12 mesos i el material en contenidors rígids té una caducitat de 6 mesos.

Segons Spaulding, el material es classifica en:

1. Material crític
2. Material semicrític
3. Material no crític

El material crític és l’utilitzat en procediments amb penetració en teixits o cavitats estèrils, en el sistema vascular o bé en procediments en què és necessària una tècnica estèril, com en l’ús d’instrumental quirúrgic, instrumental dental o aparells d’endoscòpia rígids. Aquest material requereix esterilització.

Si l’article és sensible a la humitat o a la calor, es poden utilitzar tècniques de baixa temperatura (òxid d’etilè, peròxid d’hidrogen, gas plasma, àcid peracètic) basades en desinfectants químics utilitzats en fred durant un temps prolongat, esbandida amb aigua estèril i assecatge i emmagatzematge en condicions que permetin mantenir l’esterilitat fins al moment de la utilització.

El material semicrític s’usa en procediments en què es contacta amb membranes mucoses o pell no intacta com, per exemple, en equips de teràpia respiratòria, termòmetres rectals, espèculs vaginals, equips d’anestèsia o otoscopis. Requereix una desinfecció de nivell alt.

El material no crític és material que està en contacte amb la pell intacta, com per exemple superfícies (taula, terra…), orinals, termòmetres d’aixella o fonendoscopis. Requereix una desinfecció de nivell baix.

El protocol per a la neteja del material és el següent:

El protocol per a la desinfecció del material és el següent:

El protocol per a l’esterilització del material és el següent:

El carretó de cures és un element mòbil que permet transportar fàcilment a l’habitació de l’usuari tot el material necessari per fer les cures (vegeu figura).

Els carretons de cures poden estar fabricats amb acer inoxidable i plàstic. Les característiques generals són:

• Estan dotats de rodes.
• Són lleugers.
• Disposen d’una safata a la part de dalt.
• Disposen de calaixos de diverses mides.
• Contenen un suport per a la bossa de residus al lateral.
• Estan fabricats amb materials de fàcil neteja i desinfecció.

La tasca del tècnic en atenció a persones en situació de dependència consisteix en la revisió i reposició del material, a més de la neteja i desinfecció del carretó de cures.

En general, el contingut del carretó de cures és el següent:

• Guants estèrils i no estèrils de diverses mides
• Gases estèrils i apòsits de diferents mides
• Draps estèrils
• Esparadrap hipoal·lergènic de diferents mides
• Benes de diferents mides i tipus
• Cotó fluix
• Sèrum salí fisiològic
• Sutures de diferents tipus i mesures
• Xeringues i agulles d’un sol ús i de diferents mides
• Ronyoneres i safata
• Antisèptics
• Medicaments
• Contenidor per a material punxant
• Bosses per a residus
• Safata metàl·lica amb instrumental, segons la necessitat

Un exemple de protocol per a la neteja i desinfecció del carretó de cures és el següent:

La finalitat de la neteja en l’entorn de l’usuari és assegurar que l’ambient està visiblement net, sense pols ni brutícia. La neteja és l’acció mecànica d’arrossegar la matèria aliena a un objecte o a una superfície, com pols o matèria orgànica, mitjançant aigua i detergents.

La desinfecció destrueix els microorganismes, però no les espores bacterianes dels objectes i de les superfícies inanimades. En l’entorn de l’usuari és necessari establir sistemes de neteja i desinfecció per garantir la reducció de la càrrega microbiana de les superfícies que es toquen amb més freqüència.

La neteja del terra es pot fer amb:

• Tiràs sec
• Tiràs humit
• Tiràs amb pal dispensador
• Aspiradores amb filtres HEPA
• Pal de fregar tradicional i galleda

S’ha d’evitar la utilització d’escombres, perquè dispersen la pols i contaminen l’ambient.

La neteja de superfícies es pot fer amb:

• Fregalls no abrasius
• Papers especials per a la neteja o draps d’un sol ús
• Baietes o draps reutilitzables

Si s’ha de netejar més d’una habitació, no és recomanable utilitzar baietes o draps si no es canvien per a cada habitació.

Els productes per a la neteja i desinfecció són:

• Aigua neta
• Detergents neutres
• Desinfectants
• Detergents amb desinfectant
• Productes de neteja específics

En les institucions sanitàries cal establir unes pautes de neteja i desinfecció per adequar els productes i les concentracions en funció de l’activitat del centre i de les recomanacions del fabricant que subministra els productes.

La millor manera de minimitzar el risc d’infecció és que per a cada usuari s’utilitzi material de neteja net i que el producte, a la dilució d’ús, no es posi dins de recipients sinó que s’apliqui directament sobre la superfície que s’ha de netejar.

En general es poden seguir les següents pràctiques per a la neteja i desinfecció:

• Utilitzar guants de protecció.
• Netejar sempre que estigui brut.
• Netejar de net a brut, de dalt a baix i de dins a fora.
• Si es dona el cas, abans d’iniciar la neteja cal recollir la matèria orgànica (sang i altres fluids) amb un paper o drap d’un sol ús.
• En el cas de netejar en habitacions diferents, utilitzar material net i aplicar directament els productes, evitant la producció de pols i aerosols.
• Netejar les superfícies amb el producte a la dilució d’ús i no eixugar-les.
• No entrar el carro de neteja dins les habitacions.
• Al finalitzar la neteja cal ventilar, evitant corrents d’aire.
• Al finalitzar la neteja d’una habitació, cal friccionar els guants amb el mateix producte desinfectant que es fa servir per desinfectar el bany, abans d’entrar en una altra habitació.
• Si es trenquen els guants, cal fer una higiene de mans abans de col·locar-se’n uns altres.
• L’eliminació de residus s’ha de fer d’acord amb el Decret 27/1999, de 9 de febrer, de la gestió dels residus sanitaris.

El terra cal netejar-lo diàriament i sempre que estigui brut. Es pot utilitzar el tiràs o el pal de fregar o bé utilitzar el tiràs humit. Cal fregar amb aigua i detergent i deixar assecar.

En general els passos a seguir en la neteja del terra són:

• Abans de començar la neteja, cal retirar tots els objectes (bosses, carros, cadires…) que la dificultin.
• Eliminar les taques de sang i altres fluids orgànics amb un paper o drap d’un sol ús amb aigua i detergent.
• Fregar el terra començant per la zona més allunyada de la porta i no entrar a la zona fins que estigui totalment sec.
• Canviar les baietes d’un sol ús o l’aigua de les galledes a cada habitació.

Els sistemes de neteja dels paviments que actualment s’usen en més centres sanitaris són:

• Doble galleda: es posa aigua en una de les galledes, i en l’altra s’hi posa aigua i el producte escollit. El mètode consisteix a fregar amb la baieta de pal impregnada amb el producte que hi ha dins d’una de les galledes i esbandir-la cada vegada a la galleda que només conté aigua.
• Sistema integral: consisteix en la neteja amb tirassos i baietes preimpregnades amb el producte escollit i la seva reutilització, amb rentada prèvia amb rentadora industrial.
• Tiràs amb pal dispensador: consisteix en un tiràs que conté un dipòsit en el pal que permet dosificar el producte. Es reparteix pel terra gràcies a la forma rectangular de la baieta o drap d’un sol ús que s’adapta al pal.

El sistema integral i el tiràs amb dispensador tenen els avantatges que utilitzen materials nets (tirassos i baietes) per a cada habitació. La solució que s’hi aplica és nova i neta per a cada espai i generen un menor consum d’aigua i de producte. Introdueixen la microfibra, la qual cosa sembla millorar la capacitat d’arrossegament de la brutícia, així com la reducció dels microorganismes quan es fan servir sense desinfectant. Milloren considerablement l’ergonomia dels treballadors.

En general, per a la neteja de superfícies i mobiliari cal seguir aquestes recomanacions:

• Abans de començar la neteja cal retirar tots els objectes que la dificultin.
• Eliminar les taques de sang i altres fluids orgànics amb un paper o drap d’un sol ús amb aigua i detergent.
• Iniciar la neteja per les superfícies més netes i més properes a l’usuari i acabar per les superfícies del bany i el vàter.
• Aplicar el producte escollit sobre la superfície, escampar-lo bé i deixar que s’assequi.
• Cal fer servir un paper o un drap diferent per a l’entorn de cada usuari.

També cal netejar i desinfectar les superfícies de contacte freqüent (interruptors, poms de portes, telèfons, timbres, baranes, accessoris de llit, teclats d’ordinador, etc.). Cal netejar les superfícies diàriament i sempre que estiguin brutes.

Els vàters, orinals, lavabos, abocadors, plats de dutxa i banyeres s’han de netejar amb aigua i detergent i, una vegada esbandits, desinfectar-los amb lleixiu i deixar-los assecar. Cal netejar-los diàriament i sempre que estiguin bruts. És aconsellable utilitzar material d’un sol ús, no reutilitzable, per als WC. El terra es pot netejar amb material reutilitzable.

El material reutilitzable que no es pot rentar mitjançant un procés industrial ha de rebre el tractament següent:

• Les galledes s’han de rentar amb aigua i detergent i desinfectar-les amb una dilució de lleixiu.
• Les baietes de pal, un cop ben esbandides, s’han de deixar en remull en una dilució de lleixiu durant uns 15 minuts. Després s’han d’escórrer i posar-les a assecar cap amunt en un lloc ben airejat.
• El carro de neteja s’ha de rentar amb aigua i detergent i desinfectar-lo amb una dilució de lleixiu.
• El material reutilitzable (draps, tirassos i baietes) s’ha de rentar i desinfectar mitjançant un procés industrial. Les rentadores domèstiques no són vàlides per fer aquest procés. Amb la finalitat d’evitar la proliferació de microorganismes en el material de neteja rentat mitjançant procés industrial, s’ha de garantir que es pot treure de la rentadora tan bon punt acabi el programa i que s’assecarà mitjançant assecadora industrial. No es pot desar fins que no estigui completament sec.

Si en un cas excepcional algun petit material no es pot rentar amb la rentadora industrial, a més de treure’l de la rentadora tan bon punt acabi el programa, s’ha de deixar assecar en un lloc ben airejat i, si és possible, assolellat. Les rentadores domèstiques no s’han de fer servir per rentar draps de superfícies ni tirassos.

A les institucions es generen grans quantitats de roba bruta diàriament. En acabar cada jornada és necessari canviar la roba de llit i les tovalloles de tots els usuaris o les bates i uniformes del personal, entre d’altres. Tota aquesta roba s’ha de canviar per roba neta i desinfectada. Aquesta tasca la fa el servei de bugaderia.

El personal tècnic en atenció a persones en situació de dependència pot trobar-se en la situació que aquesta tasca s’hagi de fer al domicili de l’usuari. En aquests casos es poden seguir les següents pràctiques per a la neteja i desinfecció de la roba:

• No s’ha d’espolsar la roba abans de rentar-la per evitar posar en suspensió la pols i la brutícia.
• Cal seguir les indicacions de rentat que conté l’etiqueta de la roba.
• La roba blanca, com llençols o tovalloles, s’ha de rentar a temperatura elevada i utilitzar lleixiu o un altre desinfectant. Una vegada seca, s’ha de guardar en un lloc protegit i sec.
• Cal rentar cobrellits i mantes freqüentment a temperatures elevades.
• La roba personal de l’usuari s’ha de rentar seguint les indicacions de les etiquetes.
• El planxat ajuda a desinfectar els tèxtils.

Els residus sanitaris són les substàncies i els objectes generats en els centres, serveis i establiments sanitaris dels quals els seus productors s’han de desprendre.

Els residus sanitaris es generen sobretot en:

• Centres, serveis i establiments de promoció de la salut, d’atenció sanitària i sociosanitària. Exemples: hospitals, clíniques, centres d’atenció primària, consultoris…
• Centres i serveis veterinaris assistencials i explotacions ramaderes.
• Laboratoris clínics o d’investigació tant d’hospitals i clíniques com d’indústries farmacèutiques o universitats.

La normativa vigent de la Generalitat de Catalunya sobre residus sanitaris és la següent:

• Decret 152/2017, de 17 d’octubre, sobre la classificació, la codificació i les vies de gestió dels residus a Catalunya
• Decret 27/1999, de 9 de febrer, de la gestió dels residus sanitaris
• Decret 93/1999, de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus

Els residus sanitaris generats per activitats d’atenció i investigació sanitària s’han de seleccionar en origen per tal de facilitar-ne el tractament posterior. La normativa considera residus sanitaris els que estan inclosos en el grup II, el grup III i els citotòxics del grup IV.

Es classifiquen en els següents grups:

1. Grup I. Residus assimilables a municipals

Residus generats en els centres, però que no tenen res a veure amb l’activitat sanitària i, per tant, no plantegen exigències especials en la seva gestió.

En aquest grup s’inclouen els residus assimilables a urbans: cartró, paper i material d’oficina, despatxos, cuines, bars, menjadors, jardineria i d’altres. Aquest grup suposa el 50% dels residus generats en un centre sanitari.

2. Grup II. Residus sanitaris no específics

Residus generats com a conseqüència de l’activitat sanitària i que no representen més risc per a la salut i el medi ambient que els residus sòlids urbans. Aquests residus estan subjectes a requeriments addicionals exclusivament en l’àmbit del centre sanitari. Aquests residus suposen el 40% dels residus generats en un centre sanitari.

En aquest grup s’inclouen els següents no inclosos en els residus classificats com a sanitaris específics (Grup III):

• Material de cures no punxant ni tallant, tant el que s’ha utilitzat per a l’usuari com el que ha caigut a terra o s’ha desaprofitat sense utilitzar.
• Gases, material d’incontinència i material d’un sol ús.
• Roba i material tacats amb sang, secrecions, excrecions…

La recollida dels residus sanitaris del grup II (no específics) s’ha de fer en bosses de polietilè de galga adequada mai inferior a 220 mg/cm² degudament acreditades pel Departament de Salut.

3. Grup III. Residus sanitaris específics o de risc

Residus en els quals s’han d’observar mesures de prevenció en la manipulació, la recollida, l’emmagatzematge, el transport, el tractament i la deposició tant dins com fora del centre generador. Aquests residus suposen menys del 10% de la totalitat dels residus generats en un centre sanitari.

En aquest grup s’inclouen:

• Residus sanitaris infecciosos
• Agulles i material punxant i tallant
• Cultius i reserves d’agents infecciosos
• Residus d’animals inoculats biològicament
• Vacunes vives i atenuades
• Sang i hemoderivats en forma líquida en recipients
• Residus anatòmics

Els residus del grup III (residus sanitaris específics o de risc) s’han de dipositar en recipients rígids, hermètics i retolats amb l’indicatiu “Residus de risc” (vegeu figura).

Gestora de residus sanitaris, S.L.

Cal recollir els residus tallants i punxants dins de recipients rígids més petits identificats amb l’indicatiu “Residus de risc” (vegeu figura).

Gestora de residus sanitaris, S.L.

Els residus sanitaris específics líquids corresponents a mostres de sang, hemoderivats i d’altres líquids biològics que no puguin ser abocats pel desguàs s’han de recollir en recipients rígids impermeables i hermètics.

4. Grup IV. Residus tipificats en normatives singulars, citotòxics

La gestió dels residus del grup IV està subjecta a requeriments especials des del punt de vista higiènic i mediambiental, tant a dins com a fora del centre generador.

Aquest grup inclou:

• Residus citotòxics
• Residus químics
• Medicaments caducats, olis minerals i sintètics
• Residus de laboratoris radiològics
• Residus radioactius

Els citotòxics, residus del grup IV, s’han de dipositar en recipients rígids de polietilè o poliestirè, d’un sol ús i hermètics, retolats amb l’indicatiu “Material contaminat químicament. Citotòxics” (vegeu figura).

Comunidad.madrid

L’empresa que efectua operacions de recollida i transport de residus sanitaris dels grups III i IV (excepte els residus radioactius) ha de comunicar a l’Agència de Residus de Catalunya la seva activitat mitjançant el model de comunicació prèvia de l’activitat de transport de residus.

L’espai de càrrega dels vehicles de transport ha de ser impermeable a l’aigua i delimitat per superfícies llises. S’ha de poder rentar i desinfectar fàcilment, i la seva estructura i tancament han d’impedir el vessament del contingut.

Els residus sanitaris s’han de tractar per evitar el perill de contaminació del medi i per evitar el contagi de malalties infeccioses que representen un risc per a la salut de les persones.

El tractament depèn del tipus de grup al qual pertanyi el residu:

• Residus dels grups I i II: un cop fora del centre sanitari, es tracten com a residus assimilables als residus municipals i van als centres de disposició de residus municipals.
• Residus del grup III: es tracten mitjançant esterilització per autoclau i trituració. L’esterilització consisteix en l’eliminació de tots els organismes vius i de les espores que els poden reproduir presents en el residu. Mitjançant un tractament d’autoclau, els residus se sotmeten, gràcies al vapor d’aigua, a unes condicions de temperatura i pressió suficients per provocar l’esterilització. Un cop esterilitzats i triturats, aquests residus esdevenen assimilables als residus municipals.
• Citotòxics del grup IV: es tracten mitjançant incineració en instal·lacions per a residus especials.

Els residus del grup I i II es consideren, fora del centre on es produeixen, residus municipals. Per tant, l’ajuntament o l’ens municipal corresponent ha d’assegurar la correcta gestió extracentre d’aquests residus, exceptuant els cadàvers d’animals d’experimentació, la gestió dels quals sempre es fa amb la corresponent fitxa d’acceptació i el full de seguiment, documents facilitats i validats a l’Agència de Residus de Catalunya. Això implica la relació directa entre el centre productor, el transportista i l’empresa de tractament i, per tant, la responsabilitat subsidiària en la destinació i el tractament dels residus generats.

En el cas dels residus del grup III i IV, el centre generador dels residus i la instal·lació de tractament autoritzada per l’Agència de Residus de Catalunya han de signar la fitxa d’acceptació corresponent. A més, el transport efectuat per un transportista autoritzat s’ha de formalitzar mitjançant un full de seguiment.

Les instal·lacions de tractament de residus també han de complir dues obligacions:

• Disposar d’un llibre oficial de control dels residus. Cal registrar-hi l’activitat de la instal·lació i ha d’estar a disposició de les autoritats competents.
• Trametre mensualment a l’Agència de Residus de Catalunya les dades dels residus tractats, tant la quantitat com la seva procedència.

El protocol de maneig de residus sanitaris és el següent: