Gestió i actualització de la informació jurídica requerida per l'activitat empresarial

El dret és un sistema de normes que regulen les relacions de les persones entre elles dins del col·lectiu de la societat humana. Ja en temps de la societat romana el dret es dividia entre públic i privat.

El dret mercantil, juntament amb el dret civil, forma un eix principal del dret privat, però no sempre el dret mercantil ha estat diferenciat d’aquest eix. Al principi formava part del dret civil. Cal arribar a l’edat mitjana per constatar el dret mercantil com a ordenament jurídic autònom.

Els primers vestigis de dret mercantil estan molt lligats a la creació de corporacions de comerciants o de gremis, per a la defensa dels seus interessos i la protecció del sector. Aquests gremis o corporacions es basaven en uns estatuts per a instruir les pràctiques mercantils i, a més, es van constituir tribunals de comerç per a resoldre conflictes o qüestions plantejades entre membres dels gremis, impartint justícia segons els usos i costums del comerç. Aquestes pràctiques van afavorir l’evolució i el perfeccionament de les institucions mercantils, i van permetre recollir les primeres normes de dret mercantil en documents o tractats.

Les principals ciutats de comerç de l’edat mitjana van impulsar ordenances municipals que permetien afavorir i protegir el seu comerç amb altres ciutats o regions. Ciutats com Gènova, Florència, Milà, Venècia van ser centres neuràlgics del comerç i davant el seu esplendor comercial van necessitar adoptar normes i legislació en matèria mercantil.

Altres ciutats del Mediterrani, com València i Barcelona, competien comercialment amb les ciutats italianes i altres regions mediterrànies. Els gremis o corporacions catalanes van crear jurisprudència i d’aquell recull de normes i ordenances en va sorgir el Llibre del Consolat de Mar.

Altres normes que van ajudar a consolidar el dret mercantil van ser un compendi de fonts del dret (dret consuetudinari), que es va plasmar en l’expressió dels Costums de Tortosa, i en l’àmbit de Castella va sorgir el Fuero Real.

Així, al llarg de les dècades va anar naixent el dret mercantil. Ja fos per costums establerts, usos o amb vocació professional, va ser desenvolupat pels comerciants per regular les raons ocasionades pel tracte o comerç entre ells.

Amb la Revolució francesa es va començar a liberalitzar el comerç i a poc a poc es va anar esvaint el monopoli creat pels gremis i les corporacions de comerciants.

Es podria determinar que el comerç ha esdevingut des dels seus inicis una activitat professional. A resultes d’això ha nascut el dret mercantil, per ordenar les organitzacions i l’activitat professional dels empresaris.

En l’època més recent el dret mercantil és un dret privat del mercat, entenent el mercat des del concepte més tradicional fins al concepte més global de petites, mitjanes i grans empreses, nacionals o internacionals.

Actualment i considerant el moment en què Espanya s’adhereix a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), es produeixen canvis en el dret mercantil espanyol, i s’ha d’adaptar la normativa espanyola dins de l’àmbit de les normes comunitàries.

L’ésser humà, per viure en societat, ha d’adoptar una sèrie de conductes i seguir unes normes perquè prevalgui l’harmonia entre persones. El dret regula aquests comportaments i ajuda a que els més desfavorits no estiguin sota la imposició dels més forts. D’aquesta manera, dona sentit a la paraula civilització. De fet, el dret té en essència dos caràcters:

• Caràcter imperatiu del dret: perquè funcioni la civilització, les normes jurídiques van dirigides als ciutadans perquè les compleixin, fins i tot l’Estat. En aquest sentit impera la norma i s’ha de complir allò que dicta.
• Caràcter coactiu del dret: ve determinat per l’elecció dels ciutadans de complir una norma o no; si es decideix no complir amb la norma el dret actua davant l’infractor amb tot el pes, i dona sentit a la figura del jutge i del tribunal de justícia.

El dret abasta tots els àmbits per regular la societat i les persones, regula en matèria de la seva conducta, les relacions socials, les relacions de la ciutadania amb les institucions i organismes de l’Estat, els negocis mercantils o les relacions laborals, entre d’altres.

El dret privat reglamenta tot el que afecta l’individu i la relació establerta entre diversos individus. De vegades l’Administració pública actua com si fos un particular. Per parlar de dret privat, primer s’han de posar en valor les diferents disciplines que el conformen; és a dir, el dret civil, el dret mercantil i el dret laboral (vegeu la figura):

• Dret civil: crea normes per regular la conducta entre particulars i formular un equilibri jurídic. Tenim com a exemple les relacions contractuals, les herències i les relacions en termes de família.
• Dret mercantil: és el dret que regula l’exercici de l’activitat comercial, aplega tot un seguit de normes relatives al tracte de comerciants i les empreses, i aquests amb els clients.
• Dret laboral: reuneix normes i principis que vetllen pel treball realitzat de forma lliure, per compte d’altri, en relació de dependència i a canvi d’un sou o salari.

Per altra banda, el dret públic s’encarrega de l’organització de l’Estat, les seves institucions i organismes, i la relació que es duu a terme entre aquests i els ciutadans. L’Estat té una situació d’avantatge i el ciutadà de subordinació. Aquesta relació disposa una situació de desigualtat. Les diferents parts que formen el dret públic són (vegeu la figura):

• Dret constitucional: és una branca del dret públic el camp d’estudi del qual inclou l’anàlisi de les lleis fonamentals que defineixen un Estat. Està format per un conjunt de normes jurídiques de rang superior, la Constitució espanyola i els estatuts d’autonomia. S’hi determina quines són les figures representatives que conformen l’Estat, quin poder tenen i els drets fonamentals dels ciutadans.
• Dret administratiu: està format pel conjunt de normes del dret públic que regulen l’organització i el funcionament de les administracions públiques, alhora que defineix la relació entre l’Administració i els ciutadans. Es podria estimar que el dret administratiu a l’Estat espanyol el formen tres tipus de normes, les normes d’organització, d’actuació i de relació.
• Dret penal: és una branca del dret públic que està formada per normes que habiliten l’Estat per sancionar accions que poden constituir delictes o faltes.

• Dret financer i tributari: és el conjunt de normes jurídiques que regulen les relacions entre els ciutadans i la Hisenda pública, és a dir, regulen com s’ha de recaptar, com administrar els recursos, la seva gestió i distribució per dur a terme les activitats i el funcionament de l’Estat.
• Dret processal: és un conjunt de normes que vehiculen i regulen el procés judicial, i estableixen quina és la funció dels tribunals i la gestió dels procediments judicials.

Perquè una societat pugui avançar i desenvolupar-se com a tal es fa necessari establir unes normes de convivència que han de tenir caràcter jurídic, han de ser aplicades i els ciutadans les han d’entendre i complir.

Quan es parla de fonts del dret, s’ha d’entendre des d’un punt de vista metafòric, on pren rellevància el lloc del qual sorgeixen les normes jurídiques i la forma que adopten. En el Codi civil, a l’article 1, s’esmenten les fonts del dret espanyol; es distingeix entre fonts directes, que són la llei, el costum, els principis generals del dret, i fonts indirectes, com els tractats internacionals i la jurisprudència (vegeu la figura). Vegem-les detingudament:

• La llei és la primera font de l’ordenament jurídic. És un conjunt de normes escrites d’abast general i de compliment obligat, elaborada i aprovada per les cambres legislatives i sancionada pel cap d’estat. Regula qualsevol aspecte de les relacions socials.
• El costum és una reiteració de conductes o formes d’actuar en el temps dels membres d’una societat o comunitat amb la creença que és d’obligat compliment. Al contrari que la llei, el costum no és una norma escrita.
• Els principis generals del dret: són una norma no escrita que posen de manifest en absència de la llei i del costum, idees, fonaments o conviccions del que és raonable i són d’inspiració per a elaborar normes.
• Els tractats o convenis internacionals: es tracta d’acords normatius regits pel dret internacional, signats per l’Estat espanyol amb un altre estat o altres estats, o entre Espanya i un altre o altres organismes internacionals. Formen part de l’ordenament jurídic espanyol en el moment que es publiquen al Butlletí Oficial de l’Estat.
• La jurisprudència: és el criteri reiterat pel Tribunal Suprem en interpretar i aplicar les normes per solucionar conflictes.

Una altra classificació de les fonts del dret es produeix en funció de la seva condició de norma o qui elabora les normes jurídiques. Distingirem entre:

• Fonts materials: són els organismes que tenen la funció d’elaborar les normes jurídiques, les Corts Generals, el Govern, les assemblees legislatives de les comunitats autònomes, els ministres, ajuntaments, etc.
• Fonts formals: són el resultat de la condició de norma jurídica que els han atorgat els qui tenen capacitat de legislar, en aquest sentit es manifesta en la Constitució, les lleis, reglaments, i altres normes jurídiques.

El concepte de norma jurídica s’estableix per a tota regla que tingui per objectiu regir el comportament de la societat, en un temps i espai determinats, i és dictaminada per un òrgan competent. Del seu incompliment se’n deriven unes conseqüències legals; normalment, la norma jurídica atorga drets i imposa deures. A continuació, atendrem a les seves característiques, classificació i redactat.

Les normes jurídiques tenen unes característiques que les fan diferents d’altres regles del dret:

• Heterònomes: imposades per altres persones alienes a l’individu que s’hi ha de sotmetre.
• Bilaterals: estableixen dues parts. Per un costat la part que ha de complir les normes i, d’altra banda, la part encarregada d’exigir-ne el compliment.
• Caràcter coercible: s’exigeix el seu compliment a través de sancions.

Per altra banda, les normes jurídiques es poden classificar:

1. Segons el territori d’aplicació: segons l’àmbit territorial on s’apliquen, les normes poden ser nacionals (s’apliquen dins el territori de l’Estat) o internacionals (tenen un abast de diversos estats). Distingirem entre:
   • Normes estatals: són aquelles que afecten a tot el territori de l’Estat espanyol, la Constitució espanyola, la Llei de societats de capital.
   • Normes autonòmiques: la seva aplicació queda emmarcada dins el límit de la comunitat autònoma, en aquest cas parlem dels estatuts d’autonomia.
   • Normes locals: el seu abast d’aplicació és a escala provincial i municipal, com ara ordenances de la Diputació de Tarragona, o el ban municipal que prohibeix fer foc en un determinat moment de l’any.
2. Segons l’àmbit de la societat: si estan dictades per a la totalitat de les persones (normes de dret comú) o bé per a una determinada classe de persones o coses (normes de dret especial).
3. Nivell d’obligació, la norma jurídica imposa deures jurídics o prohibicions i estableix les conseqüències jurídiques del seu incompliment. Distingirem entre:
   • Normes imperatives, obliguen tots els individus sense tenir en compte la seva voluntat; poden ser preceptives (obliguen l’individu a complir una determinada conducta, pagar impostos), o prohibitives (el seu objectiu es protegir les coses i persones).
   • Normes dispositives, els individus poden modificar la seva conducta diferent al que ha previst la norma.
4. Segons la seva durada, atenent a la finalitat de la norma, poden tenir una vigència il·limitada (la seva aplicació té una durada indefinida en el temps fins que una altra norma la derogui), vigència limitada (la mateixa norma indica la durada d’aplicació).
5. Segons la funció de la font, la norma jurídica pot ser legal, consuetudinària, jurisprudencial o de negocis. Distingirem entre:
   • Norma legal: és la norma elaborada, dictada i aprovada pels òrgans que tenen competència en matèria legislativa; pot ser una llei aprovada pel Parlament, una ordre ministerial o una ordenança municipal.
   • Norma consuetudinària: per a la seva existència com a autèntica norma jurídica s’exigeix que la repetició reiterada de determinades conductes se sotmeti a una certa evidència, l’exemple més comú és el lot o panera de Nadal que reben els treballadors.
   • Norma jurisprudencial: quan es dicta una sentència, aquesta obliga les parts en litigi. Un cas pràctic és la sentència de separació dels cònjuges.
   • Norma d’acords: generalment es tracta de contractes, són normes establertes entre particulars que queden obligats per aquestes normes.

Pel que fa al redactat d’una Llei, podem parlar d’una “estructura tipus” de com es poden elaborar les lleis, però no hi ha cap norma que reguli com ha de ser una llei. La redacció de la llei pot ser més o menys extensa, però ha de contenir uns apartats mínims. Es divideixen en:

1. Títol
2. Part expositiva (on consta el preàmbul)
3. Part dispositiva (hi figura l’articulat, apartats i lletres)
4. Part final
5. Annexos (si escau).

En el títol apareix el mot Llei, seguit del número d’ordre de la disposició, que correspon a l’any en curs, i el número d’any corresponent, a continuació i separat per una coma la data de la seva promulgació i, finalment, també separat per una coma, el nom de la disposició jurídica, on s’especifica breument el contingut.

Si prestem atenció a l’ordenament jurídic del nostre país, les diferents normes que ens envolten no estan al mateix rang jeràrquic, la seva estructura és piramidal. A la punta s’estableix la norma de major rang o nivell i a la base es recullen les normes de menys nivell.

Tot seguit veurem la definició que fa el dret canònic, que estableix que el principi de jerarquia normativa és una ordenació escalonada de les normes jurídiques que permet establir l’ordre d’aplicabilitat entre elles i proporciona el criteri per solucionar les possibles contradiccions entre normes de diferent rang. A la figura podeu veure la classificació de l’ordenament jurídic espanyol.

La norma de major rang en el nostre sistema normatiu és la Constitució espanyola. Aquesta llei ocupa la cúspide de la piràmide en la jerarquia normativa; va ser ratificada en referèndum el dia 6 de desembre de 1978 i posteriorment sancionada i promulgada el 27 de desembre del mateix any pel rei. Destaquen les següents característiques:

• És extensa, pel nombre d’articles que té i per la seva complexitat. Consta de 169 articles, un preàmbul, un títol preliminar i deu de numerats.
• És rígida, degut al procediment de reforma complex i difícil.
• Per elaborar-la, es va rebre la influència d’altres constitucions europees.
• És una constitució inacabada i ambigua, en diverses ocasions necessita diferents lleis orgàniques perquè es pugui desenvolupar.
• La seva flexibilitat permet una governança amb diferents ideologies.
• Té un origen popular, la va redactar i elaborar el Parlament escollit en sufragi universal.

El seu contingut es pot estructurar en dues parts:

• Una part dogmàtica, constituïda pels principis constitucionals, on es determina la configuració política i del territori de l’Estat espanyol, i també s’hi regulen els drets i deures fonamentals, i les llibertats dels ciutadans.
• Una part orgànica, on queda dissenyada l’estructura de l’Estat, la seva administració i govern, del poder judicial i la reforma constitucional.

En la Constitució queda definida la separació de poders, el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial.

La Constitució, en el seu article 81, defineix les lleis orgàniques, que fan referència al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques. Són lleis orgàniques les que aprovin els estatuts d’autonomia i el règim electoral, així com les que estan previstes per la Constitució.

Constitueixen un mecanisme útil per a executar canvis significatius o de vital importància en el funcionament de l’Estat, per no haver de reformar el marc constitucional. D’aquesta forma les lleis orgàniques són una alternativa per fer aquests canvis de transcendència per a l’Estat.

S’exigeix la majoria absoluta del Congrés per a l’aprovació, modificació o derogació en una votació que es fa sobre la redacció final del projecte.

Les lleis ordinàries regulen els àmbits que no són objecte de regulació per via de lleis orgàniques. La seva aprovació requereix el Congrés dels Diputats i el Senat. Els parlaments autonòmics també les poden elaborar i aprovar ja que tenen atribuïda aquesta competència.

L’aprovació de les lleis es pot fer per votació en el ple de la cambra, o per alguna de les comissions legislatives que pot tenir.

Es pot iniciar l’elaboració de les lleis ordinàries procedint per dues vies:

• Proposició de llei. La proposta prové de les cambres i la seva tramitació ve regulada pels respectius reglaments de les cambres.
• Projecte de llei. El plantejament està motivat pel Consell de Ministres, que l’envia al Congrés per a l’anàlisi, preparació i aprovació, si escau.

El decret legislatiu és una disposició normativa amb força de llei. A l’article 82 de la Constitució s’estableix que les Corts Generals poden delegar al Govern la potestat de dictar normes amb rang de llei, de matèries no reservades a les lleis orgàniques. Aquesta delegació legislativa també la pot dur a terme el Parlament de Catalunya envers el Govern català.

El decret legislatiu estatal, com que es tracta d’una monarquia parlamentària, al davant porta l’adjectiu reial; així: “Reial decret legislatiu”. És un tràmit parlamentari i de govern lent.

Per altra banda, la delegació es vehicula mitjançant una llei de bases, si aquesta és de textos articulats. Però en cap cas les lleis de bases poden:

• Autoritzar la modificació de la mateixa llei de bases.
• Facultar per dictar normes de caràcter retroactiu.

També es pot fer la delegació a través d’una llei ordinària quan es tracti de refondre diversos textos legals en un de sol. La delegació haurà de ser expressa, per a matèria concreta, amb uns límits i controls i amb limitació de termini. No està permesa la subdelegació.

El decret llei, a diferència del decret legislatiu, regula matèria de necessitat extraordinària o urgència. Els decrets llei són disposicions legislatives provisionals, aprovades pel Govern, que tenen una vigència de trenta dies hàbils. Abans que s’arribi al termini s’ha de sotmetre a debat i votació al Congrés o al Parlament. Si el text íntegre es valida manté la seva vigència, en cas contrari queda derogat.

El Congrés també podrà tramitar-lo com a projecte de llei pel procediment d’urgència, la qual cosa permet que sigui esmenat. Com que la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària, al davant s’afegeix l’adjectiu reial, i queda redactat com a “reial decret llei”.

Els reglaments són normes jurídiques amb un rang inferior a la llei. La Constitució ordena que la potestat reglamentària correspon al Govern. És així com el Govern, en virtut de la competència que li ha estat conferida, pot formular normes escrites en forma de reglaments.

Les normes reglamentàries estan supeditades a la Constitució i a altres normes amb rang de llei amb un nivell jeràrquic superior, i no poden contravenir disposicions de rang superior.

Els reglaments es poden classificar atenent a diversos criteris complementaris. En funció de l’Administració que els dicta, podem considerar reglaments estatals, autonòmics i locals, i s’apliquen tenint en compte l’abast del territori on s’han d’aplicar. Al mateix temps, en funció dels òrgans que conformen cada Administració, s’estableixen divisions i segueixen un ordre jeràrquic. En el següent quadre podem veure el tipus d’Administració, quins òrgans tenen competència i quina forma adopten els reglaments (vegeu la taula).

Segons la relació amb la llei, els reglaments es poden distingir entre executius, independents i de necessitat:

• Executius: desenvolupen una llei de forma parcial o total. En l’articulat de la llei és on s’informa que el desplegament d’un assumpte determinat serà modulat pel reglament corresponent. Solen ser anomenats reglaments secundum legem.

• Independents: es manifesten per regular assumptes o matèries que el legislador no ha previst, no és necessari que hi hagi una llei prèvia. Solen ser anomenats reglaments praeter legem.

• De necessitat: la seva raó de ser és regular reglaments per cobrir situacions d’emergència. Aquesta excepcionalitat faculta l’executiu a dictar normes que poden arribar a ser contràries a la llei.

Si ens fixem en els efectes que poden produir els reglaments, ens trobem amb:

• Reglaments jurídics: la base d’aquests reglaments és regular en matèria dels drets i deures del ciutadans.
• Reglaments administratius: fan referència a la forma d’organització de l’Administració.

En el primer article de la Constitució s’estableix que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, en el qual la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític són els valors de més nivell per a l’ordenament jurídic. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. Així, com que el principi de legalitat està garantit, els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.

Per al desenvolupament de les normes jurídiques, s’han de tenir en compte diferents etapes al llarg del seu recorregut normatiu. Aquestes etapes s’inicien en l’elaboració i aprovació, continuen amb la seva aplicació a l’àmbit corresponent, i finalment hi ha d’haver un mecanisme de control de la seva efectivitat i compliment.

Cada fase està supervisada pels diferents poders de l’Estat; és una forma de garantir la separació de poders i la seva independència:

1. El poder legislatiu s’encarrega de l’elaboració i de l’aprovació.
2. El poder executiu es responsabilitza de la seva aplicació.
3. El poder judicial assumeix el control i el compliment.

Iniciativa legislativa:

• El Govern té atribuïda la potestat de la iniciativa legislativa, respecte dels projectes de llei.
• El Congrés i el Senat, en la seva atribució de crear normes presenten proposicions de llei.
• Les comunitats autònomes, a través de les respectives assemblees legislatives poden demanar al Govern l’adopció d’un projecte de llei, o trametre a la Mesa del Congrés una proposició de llei.

Un altra de les característiques recollides en la Constitució és la possibilitat de presentar una iniciativa legislativa popular a través del conjunt dels ciutadans. Perquè pugui ser tramitada haurà de recollir un mínim de 500.000 signatures amb la seva acreditació corresponent. Al mateix temps a través d’aquest mecanisme no es pot sol·licitar regular matèries que són pròpies de la llei orgànica, en matèria tributària, ni poden tenir caràcter internacional ni en allò que pertany a la prerrogativa de gràcia.

Aprovació:

• Els projectes de llei seran aprovats pel Consell de Ministres, que els presenta davant el Congrés i estaran acompanyats d’una exposició de motius i dels antecedents necessaris per dictaminar-se al respecte.
• En el moment que un projecte de llei hagi estat aprovat pel Congrés dels Diputats, el president d’aquest òrgan, n’ha de donar compte immediatament al president del Senat, que el sotmetrà a la seva deliberació.
• Dins el termini de dos mesos, que comencen a comptar des del dia que es rep el text, el Senat pot oposar-hi el seu veto o introduir-hi esmenes. Serà necessària la majoria absoluta per aprovar aquest veto. El projecte de llei necessàriament ha d’estar ratificat pel Congrés per majoria absoluta (en cas de veto del text inicial), o per majoria simple, un cop transcorreguts dos mesos des de la seva interpretació, o que el Congrés es pronunciï sobre les esmenes, autoritzant-les o no per majoria simple. Un cop finalitzat el tràmit de ratificació, el projecte de llei se sotmet al rei perquè en formuli la sanció.

Són condició necessària dues exigències formals per poder aplicar la llei aprovada per les Corts Generals: per una banda, la sanció, i per l’altra la promulgació. Són dos actes motivats pel rei, que ratifica la llei i n’ordena la publicació immediata en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). El tràmit s’ha de dur a terme dins els quinze dies des de l’aprovació de les Corts.

En aquesta fase intervenen dos òrgans, que tenen atribuïda la responsabilitat del poder executiu de l’Estat: el Govern i l’Administració pública. S’encarreguen d’aplicar les normes i assumir les mesures adoptades per a garantir-ne el compliment.

En el Títol IV de la Constitució fa menció de la composició del Govern. Es compon del president, els vicepresidents, si escau, els ministres i altres membres que estableixi la llei. En funció dels assumptes a tractar, els membres del Govern es reuneixen en Consell de Ministres o en comissions delegades.

L’altre òrgan executiu, l’Administració pública, integrada per diferents administracions territorials, vetllarà per desenvolupar la seva tasca executiva, col·laborant amb el Govern per aconseguir els mateixos propòsits, l’aplicació de la llei.

Arribats a aquesta fase, entra en funcionament el poder judicial, format per jutges i magistrats que, amb la finalitat d’impartir justícia en nom del rei, s’erigeixen com a representants del poble espanyol. L’exercici de la potestat jurisdiccional en qualsevol mena de processos correspon als jutjats i als tribunals, que jutgen i fan executar allò que hagi estat jutjat.

El Consell General del Poder Judicial, format pel president del Tribunal Suprem, i per vint membres nomenats pel rei, és l’òrgan de govern encarregat del funcionament i el govern dels jutges i magistrats de carrera, que formen un cos únic, i el del personal al servei de l’Administració de justícia.

Moltes persones solen confondre el terme llei i el terme norma, i de fet tenen característiques similars. Amb freqüència, lleis i normes es consideren conceptes sinònims, però no és així. En un llenguatge familiar, tant la norma com la llei fan referència a allò que és establert per organismes legisladors amb l’objectiu de regular les relacions dels individus d’una societat.

Entendrem per norma aquella regulació o principi establert i imposat socialment que marca la conducta necessària en situacions determinades. Per altra banda, la llei es caracteritza per l’obligatorietat de complir amb allò que es dicta, ja que si no es fa s’incorre en una sanció.

Com a conclusió podem dir que la llei és la principal font del dret, i la norma, en un sentit moral, en diverses ocasions coincideix amb la llei, tot i que pot no fer-ho necessàriament (vegeu la taula).

Un cop tenim clar de quines fonts es nodreix el dret, la composició del dret públic i del dret privat, els diferents tipus de normes jurídiques i com s’ordenen segons la jerarquia, a més de conèixer els seus òrgans d’elaboració, aprovació i publicació, és el moment de conèixer las diferències entre la normativa civil i la mercantil.

Totes les empreses tenen una relació amb dues branques del dret, principalment: el dret civil i el dret mercantil. Altres branques del dret que intervenen en aquesta relació amb l’àmbit empresarial són el dret laboral i el dret financer i tributari.

El dret civil són un conjunt de normes que regulen les relacions entre persones físiques o jurídiques; aquestes relacions poden ser personals o de patrimoni. El dret civil inclou en el seu àmbit d’aplicació qualsevol subjecte, tot i que en determinades circumstàncies, hi pot haver algun dret especial que sigui aplicable en el negoci o acte que es porta a terme, per exemple el dret mercantil o el dret laboral. A continuació, exposem alguns conceptes referents als vincles que el dret civil aporta a l’empresa.

La capacitat jurídica i la capacitat d’obrar faculten per a qüestions com la plena disposició dels béns o l’edat que dona dret per a constituir un negoci o signar contractes.

En aquest sentit, la persona és l’eix sobre el qual pivota el dret. Entenem com a persona tant una persona física com persones jurídiques. Amb aquesta voluntat parlem de personalitat per esbrinar qui són els creditors de drets i els deutors d’obligacions.

Així, les relacions patrimonials indiquen quines són les obligacions i quins són els drets de crèdit dels subjectes:

• Una obligació porta implícit un lligam jurídic entre diverses persones, en què una d’elles (deutor) queda obligada a fer una prestació en favor d’una altra o altres si és el cas (creditor o creditors).
• Un dret de crèdit és el sentit invers de l’operació, en què el creditor o creditors poden exigir una prestació a favor seu.

Els contractes formen una peça clau en dret civil. Tal com es cita en l’article 1254 “el contracte existeix des que una o diverses persones consenten a obligar-se, respecte d’una altra o altres, a donar alguna cosa o prestar algun servei.”

Per a dur a terme un contracte hi ha d’haver un consentiment de les parts amb voluntat d’expressar un acord. Aquest acord no ha de contravenir l’ordenament jurídic, ni s’ha de fer sota l’amenaça o intimidació d’alguna de les parts. L’objecte del contracte ha de ser lícit, possible, cert o determinable i s’ha d’expressar la finalitat que es pretén aconseguir amb el contracte.

Els principals contractes citats en el dret civil, els més utilitzats en el món empresarial, són els següents:

• Contracte de compravenda
• Contracte de permuta
• Contracte d’arrendament de coses
• Contracte d’arrendament de serveis
• Contracte d’arrendament d’obra
• Contracte de préstec
• Contracte de dipòsit
• Contracte de fiança

El dret mercantil regula els actes de comerç amb independència que els realitzin o no comerciants i que els subjectes siguin o no comercials en sentit econòmic. El dret mercantil forma part del dret privat. L’objecte principal és l’empresari i els actes de comerç que es desprenen de l’activitat que aquest desenvolupa en el mercat. Es manifesta mitjançant la llei i els usos de comerç, fonts reconegudes a l’article 2 del Codi de comerç.

Paral·lelament a aquestes fonts, es poden considerar altres fonts del dret mercantil la jurisprudència que emana de les resolucions del Tribunal Suprem i de les condicions generals dels contractes.

Seguint amb l’article 2, citat anteriorment, també determina quin és l’ordre jeràrquic, és a dir, primer va la llei per sobre de l’ús, i quan no existeixi ni l’un ni l’altre, s’apliquen les regles del dret comú.

En tot moment, les regles mercantils prevalen respecte a les normes civils per a regular els conflictes que tinguin un caràcter mercantil, excepte el que s’estableix en l’article 50 del Codi de comerç.

La llei mercantil fonamental és el Codi de comerç de 22 d’agost de 1885. Esfà format per quatre llibres, que a la vegada es divideixen en títols, seccions i articles:

• Llibre primer: tracta dels comerciants i del comerç en general.
• Llibre segon: tracta dels contractes especials del comerç.
• Llibre tercer: tracte del comerç marítim.
• Llibre quart: tracta de la suspensió de pagaments, de les fallides i de les prescripcions.

Tot seguit es citen algunes lleis que complementen el Codi de comerç en matèria mercantil:

1. Llei 48/1960, de 21 de juliol, sobre navegació aèria.
2. Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de contracte d’assegurança.
3. Llei 34/1988, d’11 de novembre, general de publicitat.
4. Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal.
5. Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries.
6. Llei 15/2007, de 3 de juliol, de defensa de la competència.
7. Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Pla general de comptabilitat.
8. Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital.
9. Llei 10/2014, de 26 de juny, d’ordenació, supervisió i solvència d’entitats de crèdit.
10. Llei 12/2015, del 9 de juliol, de cooperatives.
11. Llei 24/2015, de 24 de juliol, de patents.

El contracte mercantil fa referència al moviment de mercaderies o serveis en el mercat. Actualment la tendència és estipular contractes genèrics en la contractació d’assegurances, productes bancaris, el contracte de transport, el subministrament d’aigua, llum, gas, electricitat. Tots aquests moviments fan que hi hagi una uniformitat de contractes. El seu contingut ve configurat amb anterioritat amb clàusules o condicions que fan difícil la seva negociació amb el client, és a dir, venen imposades pels empresaris.

Tot seguit es detallen alguns dels tipus de contractes o documents en matèria mercantil:

• Contracte d’assegurança. Producte que ofereixen les companyies asseguradores, és un contracte pel qual l’assegurador s’obliga, per mitjà de la percepció d’una prima i per al cas que es produeixi el risc del qual és objecte de cobertura, a indemnitzar, dins dels límits pactats, el dany produït a l’assegurat o a satisfer una suma de diners, una renda o altres prestacions pactades. El contracte d’assegurança s’anomena pòlissa i comprèn el següent:
  • Condicions generals: són les clàusules del contracte d’assegurança que han estat determinades amb anterioritat per l’entitat asseguradora, i que són comuns a totes les pòlisses del mateix tipus d’assegurança que celebra una determinada entitat asseguradora.
  • Condicions particulars: és el document que recull les característiques que identifiquen el risc assegurat. Inclou les dades de la companyia asseguradora, del prenedor, l’objecte que s’assegura, l’assegurat i el beneficiari, el risc, la quantitat assegurada, l’import de la prima, el venciment i la durada, la forma de pagament, etc.
  • Condicions especials: són les mencions de caràcter especial que poden modificar alguna clàusula general.
  • Suplement: és el document que complementa la pòlissa per a la qual s’han pactat modificacions. I recull els canvis en el contracte d’assegurança al llarg de la seva vigència.
• Contracte de compravenda. Contracte mitjançant el qual es regulen les condicions per a realitzar un intercanvi de mercaderies o serveis, on una de les parts s’obliga a lliurar un bé o servei en el lloc acordat i en un termini estipulat, i l’altra part s’obliga a pagar un preu establert en la forma convinguda entre les parts. Perquè es consideri mercantil les vendes han de ser de béns mobles amb la finalitat de revendre aquests béns i aconseguir un benefici o afany de lucre.

• Contracte de transport. Contracte per mitjà del qual una persona física o jurídica (portador) es compromet a transportar mercaderies o persones entre dos llocs establerts a canvi d’un preu.
• Contracte de lloguer de local de negoci. Contracte on una part (l’arrendador) consent el dret d’ús d’un bé immoble (local o oficina), amb una durada determinada, i on l’arrendatari es compromet a pagar un preu acordat en forma de renda periòdica.
• Contracte de franquícia. Contracte en el qual un empresari o empresa (franquiciador/a) fa una cessió del dret d’explotació d’un model de negoci, sobre una marca, patent o un servei, a un altre empresari o empresa (franquiciat/da), a canvi d’un preu.
• Contracte de dipòsit. Contracte en virtut del qual una part (dipositant), entrega temporalment un bé moble a una altra (dipositari), amb obligació de custodiar-lo, conservar-lo i retornar-lo quan el dipositant ho reclami. Es considera un contracte en matèria mercantil quan el dipositari és un empresari o empresa i el bé entregat és objecte de comerç.
• Documents canviaris. El xec, pagaré i la lletra de canvi són documents mercantils en els quals s’incorporen drets de cobrament que s’especifiquen i que per fer ús d’aquests drets s’ha d’estar en possessió física dels documents.

Al voltant de l’empresa orbiten una sèrie de relacions, d’aspectes i influències que la doten de personalitat pròpia i la fan única, entre els quals trobem organismes o normes dictades per aquests que determinen les accions a dur a terme o influeixen en la seva forma de ser i mostrar-se davant els agents del mercat.

Un primer exemple de la relació de normes relacionades amb l’empresa ve determinada per l’elecció de la forma jurídica de l’empresa. Hi ha diferents lleis mercantils que determinen si l’empresa tindrà personalitat física o jurídica, quina responsabilitat hi haurà, com s’administra la societat, a quins impostos ha de fer front, quin serà el capital mínim exigit per constituir-la, quins organismes interns dirigiran i gestionaran l’empresa. Aquestes lleis podrien ser: llei de societats de capital, llei de cooperatives entre d’altres.

Un altre exemple de norma vinculada a la relació amb l’empresa és el codi de comerç en diversos dels seus articles, concretament els que fan referència a l’obligació de portar una comptabilitat ordenada, que permeti fer un seguiment de les operacions, així com l’elaboració de balanços i inventaris.

Com a organismes que creen normes en relació amb l’empresa tenim l’Estat, que, per tal de protegir la innovació, el talent i les tecnologies produïdes dins del territori estatal, crea normes en aquest àmbit: llei de propietat industrial.

Un altre organisme que té una relació directa amb l’empresa és el Registre Mercantil, que com s’ha vist en la primera unitat té com a finalitat dotar d’oficialitat la publicació d’actes que tenen lloc en el desenvolupament de les societats mercantils i estan regulats per llei.

En un estat democràtic i de dret es fa necessari que les diferents normes jurídiques, disposicions i altres, siguin publicades per garantir la seguretat jurídica; alhora, permet als ciutadans que les puguin conèixer i complir.

En el conjunt de l’Estat espanyol hi ha diverses publicacions elaborades per diferents organismes públics (l’Estat, les comunitats autònomes, les províncies i els municipis), que s’encarreguen de comunicar als ciutadans les novetats de les normes jurídiques, tant de les que es creen de nou com les que es modifiquen o es deroguen.

Com que l’Estat espanyol forma part de la Unió Europea, també s’han de tenir en compte les publicacions a escala europea (com ara, el Diari Oficial de la Unió Europea), donat que publiquen normes que després afecten el conjunt de ciutadans del poble espanyol.

Tot i que, tradicionalment, aquestes publicacions s’han fet en format paper, en els darrers anys, gràcies a la digitalització, cada cop és més freqüent la seva consulta en format digital.

El Diari Oficial de la Unió Europea es publica diàriament de dilluns a divendres, i els dissabtes, diumenges i festius només en casos d’urgència. Es publica en els diferents idiomes oficials de la UE. El Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) és la principal font de contingut del portal EUR-Lex.

Un cop situats en el portal, es poden consultar els documents, aplicant un filtre per any de publicació, número de document o per sèrie:

• ‘L’ per a legislació
• ‘C’ per a comunicacions i informacions

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) és el diari oficial de l’Estat espanyol a través del qual es vehicula la publicació de les normes jurídiques, lleis, disposicions i altres actes. A partir de l’any 2009 deixa de publicar-se en paper després de 347 anys, i a partir d’aquest moment només es publica en format digital (www.boe.es.).

L’organisme que s’encarrega de l’edició del diari és l’Agència Estatal del BOE, un organisme públic adscrit al Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica. L’agència es marca tres objectius principals per dur a terme la seva activitat:

• Donar servei de publicitat de les normes i d’aquelles disposicions o actes que l’ordenament jurídic considera que han de ser publicats en el BOE.
• Dur a terme la màxima difusió de la legislació, oferint serveis singularitzats que atenguin les necessitats específiques d’informació jurídica dels ciutadans, professionals, empreses i altres clients de l’agència, i ser font i motor de l’activitat econòmica lligada a la gestió del coneixement jurídic.
• Mantenir operatiu el portal de subhastes judicials i notarials que faciliti l’execució dels procediments de subhastes, incrementi la seva difusió i proporcioni transparència i seguretat en el procediment.

Respecte al Butlletí Oficial de l’Estat és de vital rellevància que les lleis entren en vigor al cap de 20 dies de la seva publicació, sempre que no es determini un altre termini per a l’entrada en vigor. El BOE s’estructura en cinc seccions i el que es publica en cadascuna està regulat pel Reial Decret 181/2008; els documents publicats són els següents:

Secció I: Disposicions generals:

• a) Es publiquen les lleis orgàniques, les lleis, els reials decrets legislatius i els reials decrets llei.
• b) Els tractats i convenis internacionals.
• c) Les lleis de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.
• d) Els reglaments i altres disposicions de caràcter general.
• e) Els reglaments normatius emanats dels consells de govern de les comunitats autònomes.

Secció II: Autoritats i personal:

• a) Nomenaments, situacions i incidències.
• b) Oposicions i concursos.

Secció III: Altres disposicions. Es publiquen disposicions d’obligada publicació que no tinguin caràcter general ni corresponguin a les altres seccions, ajudes i subvencions, beques, plans d’estudis, convenis col·lectius, etc.

Secció IV: Administració de justícia. Es publiquen els edictes, notificacions, requisitòries i anuncis dels jutjats i tribunals.

Secció V: Anuncis. En aquesta secció s’insereixen els anuncis, com ara:

• a) Contractació del sector públic.
• b) Altres anuncis oficials.
• c) Anuncis particulars.

A banda, també trobem una secció del Tribunal Constitucional, on es publicaran les sentències, declaracions i actuacions del Tribunal Constitucional, en els termes previstos en la seva llei orgànica.

Les comunitats autònomes tenen el seu propi diari oficial per fer les publicacions de les normes que s’elaboren en cada comunitat autònoma. Persegueix el mateix fi que el BOE, però té un abast territorial. La seva estructura és similar a la del Butlletí Oficial de l’Estat:

• Disposicions
• Càrrecs i personal
• Anuncis de la Generalitat de Catalunya
• Anuncis de l’Administració local
• Anuncis de l’Administració de justícia
• Anuncis diversos

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) es publica diàriament de dilluns a divendres no festius (o en un dia festiu si així ho disposa la Secretaria del Govern), en dues edicions, en català i en castellà. De mitjans de 2007 fins a l’actualitat la seva publicació es fa de forma electrònica (dogc.gencat.cat). Aquí es publiquen les lleis que emanen de l’assemblea legislativa i els reglaments aprovats pel Consell de Govern.

El Butlletí Oficial de la Província (BOP) és un servei públic de caràcter provincial, competència pròpia de les diputacions, a les quals correspon la seva edició i gestió (vegeu la figura).

https://bop.diba.cat

El BOP és el diari oficial en el qual es publiquen les disposicions de caràcter general i les ordenances, així com els actes, edictes, acords, notificacions, anuncis i altres resolucions de les administracions públiques i de l’Administració de justícia de l’àmbit territorial provincial, així com d’altres administracions, quan així està previst en disposició legal o reglamentària. Així mateix, també podran publicar-se els anuncis de particulars que han de ser inserits d’acord amb la legislació vigent o per a la informació general.

També trobem altres butlletins amb característiques singulars, amb un àmbit limitat pel contingut de les seves disposicions; en són exemples:

• Butlletí Oficial del Registre Mercantil, també conegut amb les sigles BORME; és un òrgan oficial de publicitat del Registre Mercantil, on es publiquen actes i anuncis que fan referència als empresaris i les societats, com ara actes jurídics de constitució d’empreses, nomenament d’administradors, anuncis d’ampliacions i reduccions de capital, convocatòries de juntes, dipòsit de balanços… De la seva impressió, publicació i edició se n’encarrega l’Agència Estatal del Butlletí Oficial de l’Estat; es fan dues edicions, una en format paper i una altra en format digital.
• Butlletins oficials parlamentaris, que es troben en les diferents cambres, el Congrés i el Senat, i si parlem de les comunitats autònomes a les assemblees legislatives.

Al nostre país hi ha una gran quantitat de documents i normes jurídiques que han d’estar recollits, ordenats i preparats per al seu estudi i consulta. Les bases de dades jurídiques i diferents publicacions han esdevingut una solució al problema plantejat; la normativa s’agrupa per matèries o criteris que ajuden a cercar el document necessari.

En els diaris i butlletins es pot consultar la normativa que es publica diàriament, aquesta consulta es pot fer amb diferents paràmetres, que poden ser desconeguts. Pot ser la data de publicació, la data de disposició, el rang o el títol de la publicació, el número de butlletí, o altres, per tant, es fa necessari que l’ordenament jurídic estigui classificat.

Les noves tecnologies en format digital han esdevingut un eines fonamentals a l’hora d’accedir a certa informació de gran volum, ja sigui en suport físic (CD, DVD, USB), com en suport virtual (pàgina web). Al mercat hi ha moltes bases de dades tant públiques com privades que faciliten l’accés a documentació i informació jurídica actualitzada.

L’empresa ha d’establir uns mecanismes i uns criteris per determinar les necessitats en matèria normativa. Una petita o mitjana empresa normalment no tindrà un departament jurídic instal·lat físicament a les seves instal·lacions, sinó que normalment és faculta de personal que dona suport en matèria mercantil, laboral, fiscal, comptable… Per tant, no haurà de disposar de gaire informació normativa, sols la necessària per al seu funcionament, i normalment serà facilitada per les assessories o, en el seu defecte, pot rebre la informació a través de fonts públiques.

En canvi, les empreses que es dediquen a assessorar sí que necessiten estar al dia de les normes jurídiques que li són aplicables. Per tant, seria convenient contractar els serveis d’una base de dades privada especialitzada en la seva matèria. Per exemple:

• Una assessoria fiscal veurà convenient tenir contractat un servei en línia privat de bases de dades en matèria tributària.
• Una assessoria laboral voldrà estar al dia dels convenis col·lectius i contractarà el servei d’una base de dades especialitzada en registrar tots els convenis actualitzats.
• En un despatx d’advocats és apropiat disposar d’una base de dades amb tota la jurisprudència resolta pels tribunals.
• En una assessoria comptable és adient comptar amb bases de dades on s’apleguin les diferents normes comptables.

Actualment, en quasi tots els organismes públics podem trobar una base de dades pròpia, en menor o major dimensió, on es publiquen amb continuïtat els documents que es produeixen. En la següent llista es citen alguns d’aquests organismes:

• Congrés dels Diputats
• Senat
• Els ministeris que formen el Govern
• Tribunal:
  • Suprem
  • Audiència Nacional
  • Superior de Justícia

L’article 9.3 de la Constitució espanyola estableix que la Constitució garanteix la publicitat de les normes, i l’article 6.1 del mateix text prescriu que la ignorància de les lleis no excusa del seu compliment. És, per tant, un imperatiu legal la publicació de les normes jurídiques, i aquesta publicació es canalitza a través de butlletins oficials.

La Xarxa 060 va ser una iniciativa del Ministeri d’Administracions Públiques que permet als ciutadans i a les empreses accedir als serveis públics de qualsevol de les tres administracions amb les quals han de relacionar-se (Administració general de l’Estat, autonòmica i local). Actualment, la competència de la Xarxa 060 pertany al Ministeri de Política Territorial i Funció Pública.

La Xarxa 060 pretén facilitar la vida a ciutadans i empreses, de manera que puguin accedir als serveis sense necessitat de conèixer l’estructura interna de totes les administracions o llocs físics o virtuals on se situen. D’entre els principals objectius que es marca trobem:

• Mitjançant la construcció d’un sistema integral d’atenció al ciutadà, de manera coordinada entre les tres administracions.
• Que ofereixi múltiples canals i serveis avançats i interactius basats en la integració dels processos administratius d’informació i gestió.
• Que fomenti la participació del ciutadà mitjançant eines com ara fòrums a internet i la transparència i accessibilitat de l’activitat pública.

Una altra de les bases de dades públiques que és utilitzada per milers d’usuaris diàriament és Iberlex. S’hi pot accedir directament des de la pàgina web del BOE (vegeu la figura).

https://www.boe.es/buscar/legislacion_ava.php

L’eina permet fer cerques avançades de la normativa per departament, títol, rang de la norma, data de publicació, data de disposició, matèria, paraules clau, i fins i tot es poden combinar utilitzant els operadors “Y”, “O”, “NO”.

El Centre de Documentació Judicial (CENDOJ) és un òrgan tècnic i el centre tecnològic del Consell General del Poder Judicial les funcions del qual són la selecció, l’ordenació, el tractament, la difusió i la publicació oficial de la jurisprudència de tots els tribunals de justícia espanyols, que difon a tots els ciutadans, de manera gratuïta, a través del lloc web poderjudicial.es. Ofereix en l’actualitat gairebé 6 milions de sentències.

Pel mateix motiu que hi ha bases de dades públiques per a la consulta de documents normatius, existeixen editorials privades per explotar comercialment els textos jurídics. El més habitual és accedir al seu allotjament a la web mitjançant un pagament, que pot ser per subscripció periòdica o per pagament puntual. També és possible accedir en formats digitals, però cada vegada és menys habitual. Altres no són de pagament, però es financen a través de la publicitat allotjada al seu lloc web.

A continuació mostrem alguns exemples de les principals bases de dades privades:

• Iberley: és un portal on es pot consultar tota la informació jurídica; és de pagament i la subscripció pot ser mensual o anual (www.iberley.es/suscripcion-iberley).
• Vlex: un lloc web que permet accedir a una de les col·leccions més grans d’informació jurídica del món amb la seva plataforma d’intel·ligència artificial (vlex.es).
• Aranzadi Insignis: és una base de dades jurídica amb un complet fons documental que es convertirà en el millor aliat dels advocats més exigents. Inclou continguts complets de totes les àrees jurídiques. Pertany a la companyia Thomson Reuters (www.thomsonreuters.es).
• Tirant online: les seves col·leccions inclouen manuals de totes les disciplines jurídiques. Textos legals, formularis, tractats, comentaris legislatius, col·leccions de monografies especialitzades (Els Delictes, Laboral, Financer, Privat, Administratiu…). Té una subscripció gratuïta per un període de temps (www.tirantonline.com).
• La Ley Digital: aquesta base de dades compta amb diversos cercadors per a la consulta de jurisprudència, doctrina del Tribunal Suprem, òrgans administratius, legislació, codis, convenis, doctrina i formularis (laleydigital.laleynext.es).

És habitual trobar a les empreses gran quantitat d’informació jurídica i mercantil per saber de primera mà el drets i les obligacions que han d’afrontar en el seu dia a dia, i també cal redactar documents oficials que continguin les formalitats essencials previstes en les normes. En aquest sentit, és important saber trobar les fonts d’informació i tenir un maneig eficaç.

Fins fa uns quants anys, la forma habitual d’obtenir aquesta informació era a través de les publicacions en paper que publicaven els butlletins oficials de l’Estat, les comunitats autònomes o les corporacions locals. Era una feina entretinguda i ocupava molt d’espai dins de les empreses. Amb la digitalització dels documents, es va passar a un estadi on amb un dispositiu CD-ROM, DVD, lector USB, es podia emmagatzemar molta d’aquesta documentació, que ocupava poc espai, i això va permetre que la seva classificació fos més fàcil.

Cal dir que, en determinades matèries, s’editaven llibres on s’agrupava tota la normativa de referència. A poc a poc, la informació digital facilita la gestió a través d’internet, tot i que encara es fan servir alguns dels mètodes comentats en els anteriors paràgrafs.

Per a fer més accessible la informació, les pàgines web o els navegadors disposen d’eines per a classificar-la. El mateix usuari pot crear marcadors o directoris que permeten guardar les cerques fetes d’una forma més ordenada.

De fet, les mateixes societats poden crear bases de dades amb programes molt senzills per a gestionar la documentació que els són aplicables, per accedir-hi d’una manera més directa.

En les diferents pàgines web on s’ha cercat la normativa de referència és molt àgil tenir el document descarregat en format llegible per programes de lectura. Generalment el format serà en .pdf o .doc, i això permet l’emmagatzematge al disc dur, dispositiu extern d’emmagatzematge o al núvol, per accedir-hi des de qualsevol lloc).

Llavors, com podem detectar normativa nova o que pot ser d’interès per a la nostra organització? Avui en dia no cal anar revisant els butlletins diàriament per veure si s’ha afegit normativa nova que implica una aplicació directa o indirecta. Hi ha diverses possibilitats d’aconseguir això mateix en format electrònic:

• Per una banda, gran part de butlletins i bases de dades a internet presten un servei d’alertes, amb uns paràmetres preestablerts, com poden ser el tipus de norma, matèria d’interès…, només cal deixar una adreça electrònica, on envien els avisos segons els criteris definits.
• Una altra via és el servei RSS (Really Simple Syndication), una manera fàcil de mantenir-se al dia, de forma automàtica, del contingut dels llocs web d’interès. Es tracta d’un senzill format per portar la informació al nostre dispositiu. És una forma de distribuir continguts de forma automàtica a aquelles persones usuàries que accedeixen freqüentment a determinades pàgines, sense necessitat que hi entrin. Les aplicacions que permeten subscriure’s i llegir aquests canals reben diferents noms; els més comuns són “lectors de notícies”, “agregadors de feeds”, “lectors de canals”, “newsreaders” i “feed reader”. No és necessari deixar cap dada ni correu electrònic per a rebre les notificacions, coas que manté la privacitat de l’usuari. El format més habitual és amb l’extensió .xml o .rss.