Elaboració de contractes de compravenda i altres d'afins

El contracte com a acord de voluntats genera obligacions i drets entre les parts contractants i els seus causahavents; a més, alguns contractes a l’hora de perfeccionar-se requereixen una sèrie de requisits formals.

El contracte pot ser, d’una banda, un document públic, autoritzat per un notari o un empleat públic competent, d’acord amb l’article 1216 del Codi civil, o, de l’altra, un document privat, que simplement es du a terme amb la intervenció de les parts contractants.

El contingut dels contractes:

• Títol identificador de la finalitat del contracte
• Dades de les parts contractants
• Antecedents (si n’hi ha).
• Objecte i finalitat
• Pactes o acords
• Fórmula final
• Exposició de motius sobre el perquè del contracte
• Clàusules (vacances o salari en un contracte de treball, per exemple)
• Datació
• Signatures de les parts del contracte
• Annexos (si és el cas).

Hi ha alguns contractes que per imperatiu legal s’han de fer de determinada forma. Per exemple, el contracte d’hipoteca.

Els elements reals són els elements objecte del contracte:

• Prestació
• Contraprestació

Hi han de constar l’objecte del contracte, que pot ser un bé o servei, i també el preu en diners (o un signe que els representi).

Els elements personals són les persones físiques o jurídiques que tenen capacitat jurídica i d’obra per poder formalitzar acords i poder assumir drets i obligacions. Poden ser:

• Persones majors de divuit anys.
• Persones majors de setze anys, legalment emancipades o a qui, amb l’autorització dels pares o tutors, se’ls permet actuar.
• Totes aquelles persones que no han sigut declarades incapacitades.

Els elements formals són les formalitats que han de tenir els contractes. En funció de cada normativa contractual s’estableix com han de quedar plasmats els contractes. Habitualment són escrits, però també poden ser verbals. També hi ha l’obligació de registrar-los oficialment i deixar una còpia perquè en quedi constància. Per exemple, les hipoteques.

Un contracte, perquè sigui plenament vàlid, ha de contenir el consentiment dels contractants, l’objecte determinat i un fonament o causa. La forma del contracte, d’altra banda, només de vegades és un requisit imprescindible perquè existeixi (principi de llibertat de forma).

Els requisits del contracte són:

• El consentiment donat per ambdues parts per quedar vinculades contractualment, ja que el consentiment ha de ser expressat lliure i voluntàriament.
• L’objecte pot ser un bé o un servei que es pugui transmetre, cedir, permutar, etc. La “cosa” objecte del contracte ha de ser lícita, real i determinada.
• La causa ha de ser verdadera, lícita i existent. La causa és l’objectiu que desitgen les parts contractants, per tant, assumeixen obligacions i adquireixen drets conforme a l’acord.

D’acord amb els criteris a seguir els contractes es poden classificar en:

• Unilaterals i bilaterals: segons les obligacions generades per les parts. Són unilaterals quan només generen obligacions en una de les parts, i bilaterals si generen obligacions per a les dues parts.
• Onerosos i gratuïts: si els beneficis són recíprocs són contractes onerosos; en canvi, quan només es beneficia una part són contractes gratuïts.
• Commutatius i aleatoris: en els commutatius des d’un principi apareix determinada la relació existent entre beneficis i sacrificis que les parts assumeixen. Per exemple, la compravenda i l’arrendament (articles 1445 i 1546 del Codi civil). En els aleatoris la relació no està determinada, depèn d’alguna circumstància desconeguda per les parts o imprevisible (article 1790 del Codi civil). Per exemple, contracte d’assegurança, contracte de renda vitalícia…
• Principals i accessoris: els principals existeixen per si mateixos, ja que la seva formalització no depèn de l’existència d’altres contractes, mentre que els contractes accessoris existeixen en funció de la celebració del contracte principal. Per exemple, un contracte d’assegurança.
• Instantanis i de tracte successiu: els instantanis es compleixen al mateix moment en què es formalitzen, és a dir, es duen a terme en un sol acte. Per altra banda, el compliment de les prestacions del contracte de tracte successiu es fa en un període determinat i les parts decideixen si es pot estendre per satisfer les seves necessitats primordials. Admet diferents tipus d’execucions:
  • Execució continuada: execució única però sense interrupció.
  • Execució periòdica: diverses prestacions que s’executen en dates establertes.
  • Execució intermitent: es dona quan ho sol·licita l’altra part.
• Consensuals i formals o solemnes: els contractes solemnes són els que per al perfeccionament han de complir amb certes formalitats especials, la falta de les quals fa que no es produeixi cap efecte. Per exemple, el contracte d’hipoteca sobre un bé immoble és un contracte solemne perquè per considerar que té validesa erga omnes i que produeixi els seus efectes legals es requereix de la seva inscripció en el registre. En canvi, els contractes consensuals es perfeccionen amb el simple consentiment.
• Públics i privats: els contractes públics són un tipus de contracte en els quals almenys una de les parts és una Administració pública quan actua com a tal, i està sotmesa a un règim jurídic que col·loca el contractant en una situació de subordinació jurídica enfront de l’Administració. Se celebren amb la participació d’un funcionari públic o notari que dona fe de l’acte. El contracte privat és el realitzat per la sola intervenció de les parts contractants. Entre els subjectes intervinents hi ha una relativa igualtat contractual, i no hi ha potestats que un pugui imposar a l’altre.

• Nominats o típics i innominats o atípics: l’article 1143 del Codi civil defineix el contractes nominats com aquells als quals la llei assigna una denominació especial i els innominats com aquells que no la tenen assignada. Els contractes nominats tenen una denominació especial en el Codi civil i en les lleis especials, on tenen el tractament, la formació i els efectes. Això significa que estan tipificats o, dit d’altra manera, són típics. L’article 1197 del CC defineix els contractes innominats com aquells en què les parts es regeixen pels seus drets conforme al principi d’autonomia de la voluntat i per la força obligacional dels contractes segons ho creguin més convenient.

Els tipus de contractes més comuns són de compravenda, d’arrendament, de facturatge, de lísing, d’hipoteca, d’assegurança o de treball.

• Compravenda. Contracte pel qual una de les parts (venedor) s’obliga a lliurar una cosa determinada i l’altra part (comprador) en paga un preu cert en diners o en un signe que el representi.
• Arrendament. Mitjançant aquest contracte l’arrendador s’obliga al lliurament d’un bé moble o immoble perquè l’arrendatari el tingui a nom i en lloc de l’amo, i l’usi i pugui gaudir-ne, pagant a l’arrendador un preu de forma periòdica.
• Facturatge. És el contracte en el qual una persona dedicada al comerç o bé d’una empresa encarrega a una altra entitat el maneig de la seva facturació mitjançant la transmissió dels seus crèdits enfront de tercers.
• Lísing. En aquest tipus de contracte l’arrendador traspassa el dret a usar un bé a canvi del pagament de rendes d’arrendament durant un termini determinat.
• Hipoteca. És el contracte unilateral del qual només poden ser objecte béns immobles i drets reals (alienables).
• Assegurança. L’assegurador s’obliga, amb el cobrament d’una prima, a cobrir un esdeveniment. Aquest és el risc del qual és objecte de cobertura en la pòlissa dins dels límits pactats.
• Treball. Una de les parts s’obliga a pagar una remuneració determinada al treballador, que prestarà serveis sota la subordinació de l’ocupador.

El concepte de compravenda és molt genèric i pot aplicar-se tant a la compravenda civil, regulada pel Codi civil, com a la compravenda mercantil, regulada pel Codi de comerç.

El contracte de compravenda és el document que contempla l’acord entre comprador i venedor, pel qual una persona física o jurídica adquireix el producte o servei a un preu fixat i acordat per ambdues parts.

Tant el contracte mercantil com el civil són contractes obligatoris, ja que el venedor està obligat a fer l’entrega de la cosa venuda, però sense transmetre directament el seu domini. Així doncs, adquirim la propietat de la cosa venuda, en el moment de la traditio.

La compravenda civil es dona quan el venedor és un empresari i el comprador és un consumidor i usuari. La regula el Codi civil i la Llei general de consumidors i usuaris (LGDCU). L’article 1445 del Codi civil defineix la compravenda com el contracte pel qual un dels contractants s’obliga a lliurar a un altre una cosa determinada i aquest a pagar-ne un preu cert en diners o en un signe que el representi.

En la compravenda civil:

• Un dels dos contractants no ha de ser empresari.
• Les parts contractants tenen capacitat per poder prestar el consentiment.
• L’objecte de la compravenda ha de ser lícit.
• La compravenda ha de ser onerosa, és a dir, amb contraprestació.

La compravenda mercantil s’origina quan el comprador i el venedor són empresaris. Presenta unes característiques especials, perquè té lloc entre dues empreses. L’article 325 del Codi de comerç defineix la compravenda mercantil de les coses mobles per revendre-les, bé amb la mateixa forma de compra o bé amb una altra de diferent, amb l’ànim de lucrar-se en la revenda.

En el cas de la compravenda, el contracte regula les condicions en les quals es fa l’intercanvi: el preu, el termini de lliurament, la forma de pagament, etc.

El contracte de compravenda mercantil:

• És consensual, es perfecciona amb el consentiment de les parts.
• És bilateral, perquè estableix obligacions al venedor i el comprador.
• És commutatiu, perquè es consideren equivalents l’obligació de pagament del preu que té el comprador i el valor de la cosa que entrega el venedor.
• És onerós, perquè cal pagar un preu per la cosa objecte del contracte i això implica un benefici per al venedor.

Sobre la compravenda mercantil, els requisits del contracte són:

• L’objecte de contracte és que sigui un bé moble, i en els casos de les vendes de béns immobles que s’adquireixin amb intenció de revenda i amb ànim lucratiu.
• És necessària l’existència d’ànim de lucre, ja que un comerciant adquireix un bé amb intenció d’obtenir un benefici amb la revenda.
• La intenció de revenda ha d’estar present en el contracte, bé sigui el bé transformat o no.

Compravendes no mercantils i realitzades amb ànim lucratiu, d’acord amb l’article 326 del Codi de comerç:

• Vendes realitzades pels empresaris als particulars.
• Vendes realitzades pels agricultors i ramaders dels fruits o productes de les collites o ramaderia.
• Vendes realitzades per artesans dels objectes fabricats en els seus tallers.
• Vendes realitzada per qualsevol persona no comerciant dels seus béns de consum.
• Compra que fa l’empresa de productes per al consum i maquinària destinada a l’ús de l’explotació industrial.

D’acord amb l’article 1254 del Codi civil, el contracte és un negoci essencialment consensual. És el consentiment a obligar-se respecte a una altra persona o altres persones, a donar o fer alguna cosa o servei que determini el naixement del contracte. Perquè hi hagi un contracte, ha de reunir elements reals, personals i formals.

Els elements reals del contracte de compravenda són l’objecte (el bé) i el preu:

• El bé que s’intercanvia. Poden ser tant béns mobles com immobles comprats amb l’objectiu de fer-ne una revenda i obtenir un benefici a canvi. L’objecte venut i comprat, ha de ser determinat i estar en el comerç(s’exclouen, per exemple, els òrgans o els objectes contraris a l’ordre públic). En el moment que es faci l’entrega del bé, aquesta ha de ser total, no es pot imposar al comprador rebre sols una part de l’acordat, excepte si ho han acordat.
• El preu de l’objecte de la compravenda que ha de ser entregat al venedor. D’aquesta manera el comprador rep el dret a rebre l’objecte del contracte. El preu és la quantitat monetària o signe que el representa, fixat lliurement per les parts i cert, és a dir, la quantitat exacta. La quantitat es pot fixar en el moment de la formalització del contracte i en el moment de lliurament. Es pot pagar al comptat o en diversos terminis. En canvi, en el cas que s’hagi de determinar el preu posteriorment s’anomena contracte de preu variable.

Els elements personals poden ser tant persones físiques com jurídiques. Són parts del contracte de compravenda:

• Comprador
• Venedor

També poden formalitzar contractes de compravenda els menors emancipats, però no poden obtenir diners en préstec, ni vendre béns immobles, ni establiments mercantils o objectes de valor considerable.

D’acord amb l’article 1457 del Codi civil, “podran subscriure contracte de compra i venda totes les persones a qui el Codi autoritza per obligar-se”. I d’acord amb l’article 1263 del Codi civil, “no poden prestar consentiment els menors d’edat no emancipats; els bojos o dements; els sordmuts que no sàpiguen llegir, ni escriure”.

El contracte no és vàlid si en la prestació de consentiment:

1. Hi ha error sobre la cosa objecte del contracte o les seves condicions.
2. Utilitza la violència o força irresistible per obtenir el consentiment.
3. Amenaça amb un mal greu la persona, familiars o els seus béns.
4. Existeix engany intencionat per una part, perquè l’altra part formalitzi el contracte.

Els elements formals depenen de com les parts manifestin el seu consentiment en l’acord:

• Verbals
• Escrits

És necessari que les parts tinguin la capacitat per signar perquè expressin el seu consentiment en la signatura del contracte (en el cas dels contractes importants o inhabituals en el tràfic jurídic, no la tenen els menors no emancipats ni els incapacitats judicialment). En la venda de béns immobles, després de ser formalitzat, serà elevat l’acord a document públic, llavors el contracte podrà ser provat mitjançant aquest document.

Vegeu a la :figura tots els elements del contracte de compravenda:

En general el contracte de compravenda es regeix pel títol IV del Codi civil (article 1445 i següents). Si el comprador és un consumidor, s’aplica el Text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris, especialment referent a l’obligació de proporcionar-li informació precontractual (articles 60 i següents, i 97 i següents), i a les garanties i servei postvenda (article 114 i següents). Si es tracta de béns mobles, en els contractes de compravenda on el pagament del preu s’ajorna per un període superior a tres mesos i el comprador és un particular, és aplicable la Llei 28/1998, de 13 de juliol, de venda a terminis de béns mobles.

La legislació mercantil general a la qual s’atenen els empresaris està regulada per:

• Codi de comerç
• Codi civil
• Llei canviària i del xec
• Llei sobre l’impost sobre la renda de les persones físiques i el seu reglament
• Llei de societats de responsabilitat limitada
• Llei de societats anònimes
• Llei del comerç minorista
• Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres normes complementàries (aprovada per RD 1/2007, de 16 de novembre)
• Reial decret 2485/1998, que desenvolupa l’article 62 de la Llei 7/1996, d’ordenació del comerç minorista, relatiu a la regulació del règim de franquícia, i es crea el Registre de franquiciadors
• Reial decret 1133/1997, que regula l’autorització de vendes a distància i la inscripció en el registre d’empreses de vendes a distància

La formació del contracte entre particulars procura la satisfacció dels seus interessos de forma personal i individual, sense reclamar la intervenció arbitral.

No hi ha una normativa específica per a la formació dels contractes, però, pel que fa a la legislació civil:

• Article 1254 del Codi civil. El contracte existeix des que una o diverses persones consenten obligar-se, respecte d’una altra o unes altres, a donar alguna cosa o prestar algun servei.
• Article 1262 del Codi civil. Explica que el consentiment es manifesta pel concurs de l’oferta i de l’acceptació sobre la cosa i la causa que han de constituir el contracte.
• Article 1258 del Codi civil. Els contractes es perfeccionen pel consentiment, i des de llavors obliguen no només al compliment del que s’ha pactat expressament, sinó també a totes les conseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la bona fe, a l’ús i a la llei.
• Article 1450 del Codi civil. Explica que la venda es perfeccionarà entre comprador i venedor, i serà obligatòria per a tots dos, si haguessin convingut en la cosa objecte del contracte, i en el preu, encara que ni l’un ni l’altre s’hagin lliurat.

Sol precedir la formació d’un contracte una fase preparatòria, on s’intercanvien ofertes i propostes. En el contracte els interessos de les parts solen ser contraposats, però excepcionalment hi ha tipus de contractes en què no es constitueixen parts oposades sinó parts concurrents. Per exemple, en el contracte de societat.

En l’acord final, les posicions de les parts (oferta i acceptació) donen el seu consentiment i llavors neix o es perfecciona el contracte. L’acord entre les parts del contracte pot ser verbal o escrit. Si se’n deixa constància per escrit, les parts manifesten la seva voluntat, sempre d’acord amb les disposicions legals. A més, per exemple, el contracte de compravenda de béns immobles ha de ser formalitzat per escrit.

El contracte s’inicia quan l’oferent, com la part que pren la iniciativa, mostra l’oferta a l’acceptant.

Les fases de formació del contracte són l’oferta contractual i l’acceptació de l’oferta.

L’oferta contractual:

• És una declaració de voluntat, emesa amb intenció de formalitzar un contracte.
• Conté els elements necessaris per a la formalització del contracte, que s’han de mantenir fins a l’acceptació de la contrapart.
• És un acte unilateral.
• Pot ser revocable.

L’article 1262 del Codi civil enuncia que el consentiment es manifesta pel concurs de l’oferta i de l’acceptació. Per tant, la proposta contractual que fa un oferent serà acceptada per l’acceptant. Finalment comporta la formalització del contracte o la seva perfecció amb el consentiment manifestat en el contracte. Segons la Llei del contracte d’assegurança: la proposició d’oferta, que s’estableix en l’assegurança per part de l’assegurador, vincularà el proponent durant un termini de quinze dies. Si l’acceptant modifica les condicions de l’oferta, s’estaria fent una nova oferta, la contraoferta, que hauria de ser acceptada per qui inicialment assumia la posició d’oferent.

L’acceptació de l’oferta:

• És realitzada per l’acceptant del contracte, mitjançant la declaració de voluntat dirigida a l’oferent. Es limita a acceptar en tots els seus termes l’oferta, per tant perfecciona el contracte. Si en canvi hi introdueix alguna modificació, per mínima que sigui, no accepta la formalització del contracte, sinó que fa una contraoferta.
• És una declaració de voluntat receptiva, dirigida a l’oferent i concordant amb l’oferta o contraoferta, segons la situació, amb independència que pugui fer-se tant de forma expressa, tàcita com a través de fets concloents que no deixin lloc a dubtes sobre l’admissió de les condicions contractuals ofertes.

D’acord amb el Tribunal Suprem, si abans no existia cap tracte previ entre les parts, el silenci o la manca d’actuació de qui no pot ser considerat eventual acceptant no pot considerar-se com una manifestació positiva de voluntat, que el vincularia contractualment. En canvi, si entre els parts hi havia relacions prèvies, i s’imposa a l’eventual acceptant l’adopció de mesures de caràcter positiu i aquest es limita a callar com a resposta, cal considerar el silenci com a declaració de voluntat.

Quan els contractants duen a terme les negociacions en la distància i no tenen un mitjà que de forma immediata els permeti concloure-les, es dificulta determinar el moment de perfecció del contracte. La Llei 34/2002 estableix que el consentiment es manifesta pel concurs de l’oferta i de l’acceptació sobre la cosa i la causa que han de constituir el contracte. En canvi, respecte de l’acceptació s’ha unificat el contingut de l’article 1262 de Codi civil i l’article 54 del Codi de comerç. Ambdós articles estableixen ara que “hi ha consentiment des que l’oferent coneix l’acceptació o des que, havent-la-hi remès l’acceptant, no pugui ignorar-la sense faltar a la bona fe”.

Com a regla especial s’estableix que l’acceptació és determinant en els casos de contractació automàtica.

El fet de formalitzar un acord de compravenda genera una sèrie d’obligacions i drets per a ambdues parts, tant per al comprador com per al venedor.

• Drets del comprador: rebre l’objecte del contracte en les condicions pactades en l’acord.
• Obligacions del comprador: són correlatives a l’obligació del venedor de lliurament de la cosa i les obligacions de sanejament, la seva regulació està continguda fonamentalment en els articles 1500 a 1505 del Codi civil (CC).

• Drets del venedor: rebre el pagament acordat en temps i forma.
• Obligacions del venedor: obligacions legals establertes al contracte.

Si la venda es fa en un establiment obert al públic, l’entrega de la cosa es fa dins de l’horari de comerç i en el mateix establiment. Si la venda es du a terme fora de l’establiment comercial (per exemple, en fires), l’entrega de la mercaderia es fa dins dels termes acordats (tant el lloc, com la data) en la negociació. El comprador pot rescindir el contracte per incompliment si no es fa l’entrega acordada.

D’acord amb el Codi civil, per al sanejament per defectes el comprador disposa del termini de sis mesos per exigir bé la resolució del contracte o una rebaixa de preu. Segons el Codi de comerç són trenta dies, que poden ser quatre si el comprador en el moment de l’entrega ja l’examina o renuncia a fer-ho.

Els tipus de defecte de la cosa adquirida poden ser:

• De caràcter jurídic (per evicció)
• Funcionals: de qualitat, de vici, de quantitat i vicis ocults.

El contracte de compravenda és un contracte escrit, redactat en un document, que conté les dades de les parts contractants, la descripció de l’objecte de contracte, el preu, la forma de pagament, les clàusules, els pactes o estipulacions acordades i la firma dels contractants.

Clàusules generals:

• Especificació de la “cosa” objecte del contracte
• Preu de la “cosa”
• Lloc de l’entrega
• Forma i lloc del pagament
• Declaració de sanejament per evicció i vicis ocults
• Responsabilitat de les despeses derivades del contracte
• Reconeixement del caràcter contractual i de la seva legislació especial
• Acceptació de les autoritats territorials a què estan sotmeses les parts.

En el contingut del contracte hi ha de constar:

• Lloc i data de celebració del contracte.
• Identificació de les parts que intervenen en el contracte. Les dades identificadores del venedor i comprador: nom, cognoms, domicili i identificació fiscal, per tant, si són persones físiques o jurídiques, i les dades del representant. Cal insistir en si les parts contractants tenen capacitat legal per a contractar.
• Manifestació de la voluntat de les parts. El contracte neix de la manifestació de la voluntat del comprador i del venedor.
• Clàusules del contracte. Són les estipulacions o pactes acordats, on es descriu l’objecte del contracte, el bé, el preu i totes les condicions establertes per les parts sempre que no siguin contràries a la llei. També indiquen els tribunals als quals es sotmetran en cas de conflicte. Les condicions es refereixen a la quantia, la forma de pagament, el termini, qui es fa càrrec de les despeses i les conseqüències de l’incompliment de contracte.
• Còpies del contracte.
• Signatura de les parts. Al final de tota la redacció del contracte, cal indicar el nom i cognoms de les parts contractants més la signatura de cadascuna de les parts.

Els contractes poden finalitzar per múltiples raons. Algunes poden estar previstes en el mateix contracte i d’altres poden ser al·legades per alguna de les parts a posteriori. La finalització d’un contracte origina conseqüències jurídiques i econòmiques, tant per a les parts del contracte com per a tercers.

El contracte de compravenda s’extingeix pels següents motius, segons l’article 1156 del Codi civil:

• Pagament o compliment del contracte segons les condicions pactades en l’entrega de l’objecte del contracte, així com la recepció i el seu pagament en el moment, forma i lloc establerts.
• Pèrdua de la “cosa” objecte del contracte. Quan el venedor posseeix la cosa objecte del contracte i la perd i, per tant, no la pot lliurar, en haurà d’indemnitzar el comprador pels danys i perjudicis ocasionats.
• Novació, quan l’obligació antiga és substituïda per una de nova, i queda extingida la primera. Ha de declarar-se de forma expressa.
• Confusió dels drets del creditor i del deutor, quan ambdós són la mateixa persona, les obligacions s’extingeixen.
• Condonació del deute per part del creditor al deutor, per la qual cosa es perdona el deute gratuïtament i s’extingeix el dret a cobrar.
• Compensació. Quan ambdues parts són recíprocament deutores i creditores s’entenen extingides les seves obligacions per la quantia coincident.

En els articles 327, 328, 329, 331, 332 i 336 del Codi de comerç es regulen una sèrie de particularitats per a l’extinció del contracte:

• Si la venda es realitza sobre mostres, el comprador no pot refusar la mercaderia, si és conforme a les mostres.
• Quan es desconeix la mercaderia, el comprador es reserva la facultat d’examinar-la i, si no li convé, pot rescindir el contracte.
• Si la mercaderia no és entregada en el termini establert, el comprador pot demanar el compliment o la rescissió del contracte.
• Si hi ha pèrdua o deteriorament abans de l’entrega de la mercaderia, el comprador pot rescindir el contracte.
• Si el comprador refusa sense justificació rebre les mercaderies, el venedor pot demanar el compliment o la rescissió del contracte.
• Si en rebre la mercaderia el comprador detecta vicis o defectes en la quantitat o qualitat, podrà optar per la rescissió del contracte o pel seu incompliment amb indemnització.

Dins de la compravenda hi ha nombroses modalitats diferents de contracte, cadascun amb les seves característiques pròpies i peculiaritats. Els tipus de contracte de compravenda són: a terminis, de subministrament, estimatori i especials.

El contracte de compravenda a terminis s’utilitza quan es fa la compra de béns duradors i que tenen un alt valor econòmic. Es tracta d’un finançament per part del venedor al comprador, ja que és un ajornament del pagament i facilita al comprador l’accés a aquest tipus de béns perquè pugui fer una compra més assequible.

El contracte de compravenda a terminis es regula per la Llei 50/1965, de venda a terminis de béns mobles, que defineix aquest tipus de compravenda. Aquesta llei posteriorment es perfecciona per la Llei 28/1998, de 13 de juliol, on s’estableixen les condicions de compravenda, els préstecs del comprador i les garanties per assegurar aquest tipus de compravenda.

En la venda a terminis, el venedor és un comerciant i el comprador ha d’adquirir el bé per al seu ús, no per fer una revenda.

Elements personals:

• Venedor
• Comprador

Elements reals:

• Béns mobles
• Preu ajornat total o parcialment, durant almenys tres mesos des de la data de formalització del contracte.

Elements formals:

• Escrit
• Clàusules que indiquen el preu, els ajornaments, la periodicitat i l’import del pagaments.

Les característiques principals del contracte a terminis són:

• El venedor ha de lliurar al comprador el bé moble.
• El comprador es compromet a pagar totalment o parcialment el preu ajornat.
• La “cosa” objecte del contracte ha de ser un bé moble, corporal, no consumible i identificable.
• La contraprestació ha de ser un preu concret.
• El termini per abonar la contraprestació s’ajorna totalment o parcialment, almenys des del dia de celebració del contracte.
• El preu figura com una quantia determinada o bé s’indica la forma de determinar-la.
• La propietat del bé es transmet al comprador en el moment que en paga totalment la quantia.
• La garantia de pagament que s’utilitza és la “cosa” objecte del contracte.
• El contracte es formalitza per escrit i ha d’inscriure’s en el registre de la venda a terminis.

La resolució per incompliment de pagament dona lloc dret al venedor a:

1. rebre un 10% dels terminis vençuts com a indemnització per la tinença del bé per part del comprador.
2. rebre una quantitat igual al desemborsament inicial, si existeix, per la pèrdua del valor comercial del producte.

El comprador pot pagar anticipadament el preu pendent de liquidar que es va ajornar en formalitzar el contracte. En aquest cas no ha d’incloure els interessos que produeixen els ajornaments, encara que sol pactar-se una compensació.

Els requisits necessaris per a la formalització del contracte de venda a terminis de béns mobles són:

• S’ha de formalitzar per escrit, perquè tingui validesa.
• El preu del bé es paga al comptat.
• L’import inicial entregat a compte i les quantitats ajornades.
• L’import de cada termini i la periodicitat dels pagaments.
• Cal especificar el TAE.
• Cal especificar el cost total del crèdit.
• Clàusules de reserva de domini. És quan la propietat no passa al comprador fins que no pagui la totalitat dels ajornaments del pagament.
• Clàusules de prohibició d’alienar o de disposar. El comprador no pot vendre o embargar el bé fins que no es pagui el preu total.

Perquè aquestes clàusules siguin vàlides han d’estar inscrites al Registre de vendes a terminis de béns mobles de la província on es formalitzi el contracte. La formalització es fa en models oficials que són necessaris per a la inscripció. Aquests models han de ser aprovats per la Direcció General dels Registres i del Notariat.

El contracte de subministrament és el contracte pel qual una part (el proveïdor o subministrador) s’obliga a lliurar a l’altra (subministrat), a canvi del preu unitari que pot pagar-se periòdicament o cas per cas, coses mobles que han de ser objecte de lliuraments successius, al moment i quantitat establerts de manera determinada o determinable.

La característica principal del contracte de subministrament és la periodicitat de la prestació, de manera que només es fa un contracte de forma contínua i per a temps indefinit. Per exemple, el subministrament de gas, electricitat, aigua o comunicacions.

Les característiques principals del contracte de subministrament són:

• No té una regulació específica, s’apliquen les normes legals de la compravenda.
• Com a contracte d’adhesió que és, accepta les condicions imposades pel subministrador o renuncia al subministrament.
• No inclou assistència tècnica ni el manteniment.
• És un contracte de serveis, però discontinu.
• El preu del subministrament en alguns casos està regulat, ja que el Govern aprova les tarifes màximes que poden cobrar les companyies subministradores als subministrats. A part d’això, les companyies, a més del cost que suposa l’import del consum, inclouen altres imports, com per exemple lloguers d’aparells, o afegeixen altres impostos sobre electricitat. Per exemple, en el rebut de l’aigua s’inclouen tributs de recaptació municipal.

Al contracte de subministrament, una part, anomenada subministrador, es compromet a un lliurament de subministraments per a les seves necessitats contínues i periòdicament a l’altra part, a canvi d’un pagament.

Els lliuraments es determinen en referència a un període concret de temps, en el qual el subministrador ha d’atendre les comandes que li fa el client, o bé per obligació de lliurament d’una determinada quantitat de coses en lliuraments preestablerts, que tenen lloc en un determinat període.

• Pot ser un contracte civil o mercantil.
• La finalitat del contracte consisteix en el lliurament periòdic i successiu de les coses objecte del contracte.
• El subministrat s’obliga a pagar el preu dels lliuraments periòdics i d’acord amb les condicions pactades.

El contracte de subministrament del sector públic apareix regulat en el dret administratiu, en el Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de contractes del sector públic.

La diferència entre el contracte de subministrament i el contracte d’aprovisionament és que el contracte d’aprovisionament és aquell que fan les empreses per rebre de forma constant i periòdica una determinada quantitat de mercaderia.

El contracte estimatori és aquell pel qual un fabricant o venedor majorista, anomenat consignant, lliura en dipòsit durant un període de temps determinat un nombre de béns mobles a un establiment detallista anomenat consignatari, que procura vendre’ls en un cert termini de temps, i deixa condicionada la contraprestació a la seva venda final.

Els béns estan dipositats durant un temps determinat i es paga el valor estimat dels béns que es venen en el termini pactat. Quan els béns no són venuts es retornen al fabricant o majorista, o bé es retenen fins que es venen.

La diferència amb el contracte de compravenda és que el lliurament dels béns per part del productor o distribuïdor no genera transmissió de la propietat al detallista; en canvi, sí la seva plena disposició.

Un exemple de contracte estimatori és el realitzat per les editorials de premsa diària.

Les característiques principals del contracte estimatori són:

• Pot ser oral o escrit.
• El consignatari adquireix la disponibilitat de les coses, no la propietat, i assumeix, excepte pacte en contra, els riscos que poden sofrir les mercaderies mentre estan en el seu poder.
• L’element essencial és la determinació del termini de compliment de les obligacions de les parts. Dins del termini concedit es realitza la venda dels béns.

Les clàusules indiquen el termini establert:

1. Per a la devolució dels béns no venuts.
2. Per al pagament dels béns venuts.

Elements personals:

• Consignant: fabricant o majorista, és aquell que dona a conèixer els seus productes (béns mobles), en un establiment detallista per a formar part de l’oferta del consignatari i els deixa en dipòsit.
• Consignatari: rep els béns i es compromet a vendre’ls. El detallista rep els béns durant un període determinat i paga, en el termini pactat, el valor benvolgut dels béns que ven, per tant els béns no venuts són retornats al fabricant o majorista, o bé es retenen fins que es venen. Permet al tradens l’exhibició dels seus productes en les seves infraestructures (botigues). El contracte estimatori o de vendes en consignació s’utilitza entre productors o majoristes i minoristes per distribuir els seus productes.

El contracte estimatori o de vendes en consignació s’utilitza entre productors o majoristes i minoristes per distribuir els seus productes.

El lliurament de la cosa no produeix transmissió de la propietat, sinó l’atribució del accipiens d’un poder exclusiu de disposició sobre l’objecte. L’accipiens, que sense adquirir la propietat de les mercaderies rebudes ha de suportar la seva pèrdua o deterioració mentre romanguin en el seu poder, una vegada complert el termini ha de retornar els productes rebuts, o bé el valor que tenien.

Econòmicament, respon als interessos de les parts. Es tracta d’un mitjà de finançament del detallista o accipiens que es proveeix sense necessitat de desemborsar l’import de la mercaderia que rep.

En els contractes de compravenda especials es tenen en consideració les modalitats del consentiment atorgat, el seu objecte, o la incorporació de pactes complementaris que condicionen tot el seu funcionament.

• Compravenda sobre mostres. En aquest tipus de compravenda el comprador adquireix un producte basant-se en els trets o característiques d’una mostra proporcionada pel venedor. Així, el comprador no està obligat a acceptar la mercaderia si no és idèntica a la mostra. De vegades poden sorgir discrepàncies, aleshores decideixen els perits de les dues parts (art. 327 del Codi de comerç).
• Compravenda d’assaig o prova. Contracte mitjançant el qual el comprador es reserva el dret de provar o assajar la mercaderia i, si no li agrada, la pot retornar al proveïdor (art. 328 del Codi de comerç).
• Compravenda per catàleg. Les mercaderies lliurades han de coincidir amb les del catàleg.
• Compravenda per correspondència. L’enviament de la carta de comanda determina les obligacions que ha de complir el comprador; en canvi, les del venedor comencen quan es remet la comanda.
• Compravenda de plaça a plaça. Aquest tipus de contracte està relacionat amb el contracte de transport. La venda inclou el trasllat de la mercaderia des del lloc on és el venedor (origen) fins on es troba el comprador (destinació). Generalment el contracte de compravenda de plaça a plaça va acompanyat d’un contracte de transport i un contracte d’assegurança sobre les mercaderies transportades. Respecte al trasllat de la mercaderia, es parla de comerç nacional quan la mercaderia no surt del país i l’origen i el destí estan ubicats dins del mateix país , i de comerç internacional quan les mercaderies són traslladades a un país de destí diferent del d’origen.

La Llei 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista, dins del grup de vendes especials, inclou les vendes a distància, ambulants i en subhasta pública (articles 49 al 52):

• Venda automàtica o vending
• Venda en subhasta pública
• Venda en fira o mercat i venda ambulant o no sedentària
• Venda a distància: les relacions de consum a distància són les formalitzades sense la presència física de l’empresari i de la persona consumidora. Cal dir que l’oferta que realitza l’empresari i l’acceptació del consumidor es realitzen de forma exclusiva mitjançant una tècnica de comunicació a distància i dins un sistema de contractació a distància organitzat per l’empresari.

Els mitjans de proposta de contractació a distància són: el correu, els catàlegs amb butlleta de resposta, la telebotiga de la televisió, els anuncis de la premsa amb butlletes de comanda, el telèfon, el fax i el correu electrònic.

En el supòsit de propostes de contractació electrònica, cal insistir que el contracte electrònic no és un contracte especial “pur”, ja que, per una banda, és un contracte regulat sota les normes generals de contractació i, per l’altra, és electrònic, és a dir, regulat per normes especials: Llei 34/2002, sobre serveis a la societat de la informació i comerç electrònic, títol IV (art. 23 al 29), Codi civil i Codi de comerç, i normativa civil i mercantil sobre contractació. La definició de contracte electrònic de la Llei 34/2002 és: “Tot contracte en què l’oferta i l’acceptació es transmeten per mitjà d’equips electrònics de tractament i emmagatzematge de dades connectat a una xarxa de telecomunicacions.”

Les normes específiques que regeixen el contracte electrònic són:

• Abans de la contractació s’informarà el comprador de les condicions del contracte.
• L’oferent està obligat a confirmar la recepció de l’acceptació; normalment s’envia a les 24 hores.
• El formulari de desistiment s’ha de facilitar amb la informació prèvia, (normalment 14 dies naturals).
• El comprador ha d’atorgar de manera expressa el seu consentiment, per a qualsevol despesa addicional a l’obligació principal. El lloc de formalització del contracte per poder determinar la legislació aplicable és:
  • En el cas de contractes entre empresaris i professionals, el lloc on estigui establert el venedor o el prestador de serveis.
  • En els contractes amb intervenció d’un consumidor, el lloc de residència d’aquest.

La importància econòmica i social del transport requereix l’establiment de normativa de transport, per poder controlar el desenvolupament de les activitats relacionades amb el transport així com les seves infraestructures, sobretot de transport terrestre.

La normativa que regeix el contracte de transport és:

• Llei d’ordenació dels transports terrestres (LOTT) de 30 de juliol de 1987 i el seu Reglament general de desenvolupament, de 28 de setembre de 1990 (ROTT). L’última modificació de la LOTT és la Llei 9/2013, de 4 de juliol (on la terminologia de concessió de transport regular de viatgers i títol concessional és substituïda per contracte de gestió de servei públic de transport regular de viatgers d’ús general. Cal afegir que el mot concessionari se substitueix pel de contractista del servei públic).
• Llei 39/2003, de 17 de novembre, del sector ferroviari (LSF).
• Llei sobre el contracte de transport terrestre de mercaderies (LCTTM). Llei 15/2009, d’11 de novembre. La doctrina diferencia la definició de contracte depenent del que es transporta, ja siguin persones o mercaderies. En el contracte de transport una persona anomenada portador s’obliga, a canvi d’un preu, a traslladar mercaderies o persones sota la seva responsabilitat d’un lloc a un altre i en el temps previst.

L’element essencial del contracte de transport és el trasllat o desplaçament. El traspàs ha d’efectuar una activitat, és a dir, el transport, i, a més, assumir una obligació de resultats indivisibles.

Els caràcters del contracte de transport són:

• El portador, que assumeix l’obligació de dur a terme el trasllat d’una cosa o una persona d’un lloc a un altre.
• La prestació, que té com a contrapartida el pagament d’una determinada quantitat.

Segons el tipus de trasllat, el contracte ofereix:

• Trasllat de passatgers, sense que sofreixin lesions ni perjudicis en la seva persona, ni en el seu equipatge.
• Trasllat de mercaderies, tal com van ser lliurades al seu transportista.

El contracte de transport és un contracte onerós i de caràcter consensual i pot ser dut a terme pel portador o per tercers o un altre transportista. El contracte té caràcter fungible. L’objecte del transport són béns materials. Hi ha la possibilitat que l’acord es materialitzi o no. Per exemple, es materialitza amb la compra d’un bitllet de tren i el lliurament d’aquest, també amb la compra per internet, o a través d’aplicacions mòbils.

La classificació dels contractes de transport, com a norma general, atén als criteris següents:

• La mercantilitat es refereix al transport mercantil quan té per objecte les mercaderies. La mercantilitat del contracte queda regulada en la LCTTM, ja que l’objecte del contracte són mercaderies i el transportista és un comerciant o donat el cas el portador comerciant aquell que es dedica al transport per al públic. Per altra banda, en la resta de situacions el contracte és civil.
• En funció del mitjà utilitzat: el transport terrestre (per carretera o ferroviari), el transport aeri i el transport fluvial o marítim. El transport mixt és quan s’utilitzen diversos mitjans de transport de diferent naturalesa.
• El contingut del contracte és un transport de coses o de persones.

El contracte de transport de mercaderies depèn de l’objecte transportat:

• Persones o coses: matèries primeres, productes manufacturats i semovents.
• Efectes mercantils: títols de crèdit, bitllets de banc…
• Postal: paquets i correspondència.

El termini màxim per realitzar la càrrega i l’estiba d’una càrrega completa són dues hores.

Intervinents en el procés del transport:

• Des de l’origen: el carregador o remitent.
• Durant el transport: elportador o transportista.
• En destí: el consignatari o destinatari.

Obligacions del remitent o carregador:

• Pagar el preu del transport.
• Condicionar la mercaderia.
• Identificar els paquets, que han de coincidir amb l’escrit de la carta de ports.
• Fer l’entrega al portador en el lloc i moment acordats.

Drets del carregador:

• Si el transportista no arriba puntual al lloc acordat, desistir de l’expedició.
• Disposar de les mercaderies transportades, amb la possibilitat de: suspendre el contracte indemnitzant el destinatari, variar la consigna però no el lloc d’entrega.

Obligacions del transportista o portador:

• Deixar el vehicle en mans del remitent segons els pactes i, si no hi hagués un pacte, abans de les 18.00 de l’inici de ruta.
• Anar en compte i guardar els documents mercantils i la mercaderia des de la recollida fins al destí.
• Realitzar càrrega i descàrrega si es tracta de càrrega fraccionada o paqueteria.
• Realitzar el transport per la ruta més convenient.
• En el cas que sigui contra reemborsament, ha d’entregar en el termini de 10 dies la quantitat cobrada.
• Respondre dels danys ocasionats, si durant el trajecte es produeixen desperfectes o pèrdua de la cosa.
• Realitzar l’entrega al destinatari en el moment i lloc acordats, d’acord amb la carta de ports.

Drets del portador:

• Dret al registre dels embalums que se li lliuren per a repartiment.
• Dret a procedir a la venda judicial dels efectes transportats que corren risc de perdre’s per la seva naturalesa.
• Acordar amb el destinatari l’examen pericial de l’estat de la mercaderia entregada.
• Adoptar mesures o tornar la mercaderia a l’origen quan es detecta perillositat i no n’hagi estat informat prèviament.
• Exigir el pagament del preu quan la mercaderia ja estigui en mans del destinatari.
• Pot exigir una indemnització al carregador quan el mitjà de transport estigui esperant més de dues hores durant la càrrega i estiba o desestiba i descàrrega.

Obligacions del destinatari:

• Si es tracta de càrrega completa, ha de fer la descàrrega, excepte pacte en contrari.
• Si són ports deguts, pagarà el ports i les despeses.
• Rebre mercaderia, excepte si aprecia desperfectes i no és tracta de la mercaderia esperada.

Drets del destinatari:

• Rebre la mercaderia en el termini previst.
• Abandonar o deixar a compte del portador la mercaderia que ha quedat inutilitzada per al seu consum o venda.

Els elements del contracte de transport de mercaderies són:

• Portador o transportista. Persona física o persona jurídica (empresa) que ofereix el servei, és a dir, que presta el servei de transport i assumeix l’obligació de transportar la mercaderia a nom propi.
• Carregador o remitent. Persona física o jurídica que contracta el transportista i a qui entrega la mercaderia. El contracte pot consistir en: una càrrega completa, és a dir, el servei que ofereix és de porta a porta i contracta els serveis i la capacitat del vehicle o pot consistir en una càrrega fraccionada, que vol dir que comparteix vehicle amb altres clients.
• Consignatari o destinatari. Persona o empresa que rep la mercaderia transportada. Es designa bé en la carta de port, a l’ordre o al portador. No forma part del contracte, però pot rebre mercaderia sense reclamació, denúncia per danys i avaries o rebutjar la mercaderia o negar-se a fer el pagament del servei. Si el consignatari refusa de la mercaderia, el transportista té la possibilitat de torna-la al remitent o dipositar-la en la Junta Arbitral de Transport.

El transportista, després de l’acceptació del contracte, s’obliga a:

1. Respondre de la pèrdua o deterioració de la mercaderia durant el viatge.
2. Mantenir el mateix recorregut pactat (itinerari), excepte casos de força major.
3. Abonar al remitent tots els danys causats, encara que hi hagi retard en lliurament.

El destinatari no és part en el contracte però li corresponen una sèrie de drets:

1. Rebre les mercaderies sense reclamació.
2. Pagar els ports si aquests són a ports deguts i les despeses causades per culpa seva.
3. Reconèixer les mercaderies abans del seu lliurament i en les 24 h següents fer la reclamació contra el portador per danys o pèrdues.

El contracte de transport, si és necessari, queda reflectit en un document que s’anomena, segons el mitjà utilitzat, carta de ports per carretera, carta de ports per ferrocarril, coneixement d’embarcament o coneixement aeri.

La carta de ports és el document que formalitza el contracte de transport terrestre. No és un document obligatori; amb l’acord verbal n’hi ha prou, tret que el transportista demani la constància per escrit del contracte amb carta de port al carregador o viceversa. Les dades que hi han de constar són:

• Dades del transportista: CIF, domicili fiscal, etc.
• Dades del carregador i del consignatari
• Preu o port
• Lloc de sortida i destinació
• Dates de càrrega i descàrrega
• Indemnitzacions per incompliment de contracte, si és el cas.

Les indemnitzacions poder tenir constància en la carta de port o judicialment, quan les parts no es posen d’acord, però aquesta indemnització mai no és superior al valor real de les mercaderies.

La finalitat de l’assegurança és reparar el dany sofert per l’altra part mitjançant el pagament d’una indemnització, la conseqüència econòmica de la qual és suportada per l’assegurador en virtut de l’assegurança. L’assegurat queda compromès a rescabalar el dany causat a l’altra part contractant. La Llei del contracte d’assegurança és la Llei 50/1980, del 8 d’octubre.

Vegeu els tipus d’assegurança en la imatge figura.

Les característiques principals del contracte d’assegurança són:

• És un contracte bilateral, ja que estan obligades les dues parts.
• Té tracte successiu, ja que darrere d’una primera prestació segueixen prestacions successives.
• És un contracte aleatori, perquè el pagament d’una prestació depèn d’un esdeveniment incert.
• És d’adhesió, ja que l’assegurat està sotmès a les condicions generals establertes per l’assegurador.
• És onerós, es busca un avantatge patrimonial.
• És un contracte de bona fe, que significa lleialtat recíproca d’ambdues parts.

Elements personals:

• Assegurador. És la part que suporta el risc i indemnitza el dany a canvi del pagament d’un preu.
• Assegurat. És el titular de l’assegurança; es tracta de la persona o objecte que es troba amenaçat per un risc i es vol cobrir mitjançant una assegurança.
• Tenidor. És qui signa la pòlissa de l’assegurança i contracta amb l’assegurador.
• Beneficiari. És un tercer, en favor del qual es pacta l’assegurança. És a dir, és la persona legitimada per rebre la prestació.

Vegeu un esquema del contracte de lísing en la figura:

En el contracte de lísing, a més de l’arrendament, és possible adquirir la propietat del bé cedit en el moment que el contracte d’arrendament es dona per finalitzat amb l’entrega de l’última quota, que correspon al valor residual objecte del contracte.

Elements personals:

• Usuari o empresa que ofereix a la societat de lísing adquirir un bé, amb la declaració de voluntat de realització del contracte.
• Societat de lísing o intermediari financer que adquireix el bé per arrendar-lo. Generalment són entitats financeres.
• Proveïdor, que és el distribuïdor que ven el bé.

Per al proveïdor i usuari és una operació financera: el proveïdor cobra la venda al comptat i, en canvi, l’usuari el paga a terminis. Per a l’entitat financera és una operació comercial, ja que el bé és una garantia de cobrament, no és propietat de l’usuari fins que no exerceix l’opció de compra i paga el valor residual.

Les característiques principals del contracte de lísing són:

• És un contracte d’arrendament amb opció de compra.
• És una font de finançament, ja que es disposa del bé sense necessitat d’abonar tot el valor.
• El manteniment del bé va a càrrec de la societat.
• Intervenen en l’operació tres subjectes: societat de lísing, usuari del bé i proveïdor del bé.
• No hi ha opció a la rescissió del contracte abans del termini convingut.
• La durada del contracte depèn del bé: per als béns mobles, entre dos i sis anys, i per als immobles, més de deu anys.
• Si es paga el valor residual de l’objecte de lísing, una vegada finalitzat el contracte es pot exercir l’opció de compra i adquirir la propietat.

El procés de contractació de lísing segueix tres etapes:

1. L’empresa necessita un bé o equip i es posa en contacte amb l’entitat financera perquè aquesta adquireixi el bé.
2. Quan l’entitat financera ha comprat el bé, l’arrenda per un temps determinat, durant el qual l’arrendatari paga les quotes d’arrendament.
3. Quan ha finalitzat el temps pactat, l’arrendatari pot:
   • Prorrogar el contracte d’ús.
   • Tornar el bé.
   • Comprar el bé a la societat de lísing.

Hi ha diferents tipus de lísing, oferts per les diferents entitats financeres:

• Lísing d’importació. És una fórmula de finançament que permet a empreses i professionals disposar d’equips productius adquirits a l’estranger destinats al desenvolupament de la seva activitat i utilitzar-los durant un termini determinat de temps. Quan finalitza el termini estipulat al contracte, el client té una opció de compra sobre el bé, normalment per import equivalent a una quota més. El termini mínim és de dos anys. El lísing d’importació constitueix una alternativa per finançar l’adquisició, en els mercats exteriors, de l’equipament necessari per a l’activitat productiva.
• Lísing mobiliari. És una operació de finançament que permet a empreses i professionals poder disposar d’equips productius destinats al desenvolupament de la seva activitat i utilitzar-los durant un temps determinat. Quan finalitza el termini estipulat al contracte, el client té una opció de compra sobre el bé, normalment per import equivalent a una quota més. El termini mínim és de dos anys.
• Lísing immobiliari. És una operació de finançament que permet a empreses i professionals poder disposar d’immobles de capital productiu destinats al desenvolupament de la seva activitat i utilitzar-los durant un determinat temps. Quan finalitza el termini estipulat al contracte, el client té l’opció de compra sobre l’immoble.

Vegeu l’esquema del contracte de rènting en la figura.

Qualsevol particular pot formalitzar un contracte de rènting. El rènting no es considera un producte financer, ja que no es troba sota la disciplina reguladora i el control del Banc d’Espanya (mentre que el contracte de lísing sí). La legislació aplicable és la continguda en el Codi civil sobre arrendament de béns mobles. Els contractes específics que signen les companyies de rènting amb els seus clients (el contracte a canvi d’una quota mensual) atorguen el dret d’ús i gaudi del bé durant el termini establert, a més d’incloure diferents serveis. Per exemple, quan es tracta d’un vehicle inclou l’assegurança a tot risc, el manteniment i les reparacions, el canvi de rodes, el pagament d’impostos, els vehicles de substitució, etc.

El procediment per realitzar la contractació d’un bé en rènting és:

1. Una empresa necessita un bé immobilitzat i vol llogar-lo. Per fer-ho contacta amb empreses especialitzades en rènting.
2. L’empresa arrendadora té el bé i ofereix el servei de rènting, i a més presta serveis addicionals pactats prèviament en el contracte.
3. L’empresa arrendatària obté:
   • Ús i gaudi del bé
   • Prestació de serveis (a canvi de la quota de lloguer pactada)

Hi ha similituds entre el contracte de rènting i de lísing perquè ambdós contractes obtenen beneficis fiscals per a les empreses, més en el cas del lísing. En els dos casos es permet també la renovació del contracte: el lísing basa la seva fórmula de finalització del contracte afegint com a opció final la compra, i també pot concloure amb la devolució del bé.

Les diferències entre el contracte de rènting i lísing es veuen en l’ús, l’objectiu, el tractament comptable i la durada i forma del contracte:

• Ús:
  1. El lísing, s’aplica a les empreses. Es considera un arrendament financer i està concebut per a béns que puguin ser emprats en una activitat econòmica, per tant, és aplicable a les empreses i no als particulars.
  2. El rènting poden utilitzar-ho també particulars.
• Objectiu:
  1. El lísing funciona com un instrument de finançament per a l’adquisició d’un bé. En això consisteix el seu objectiu principal, que l’empresa en finalitzar el contracte es quedi amb el bé que ha estat objecte de l’arrendament. L’opció de compra permet que la propietat del bé llogat passi a mans de l’arrendador.
  2. El rènting és una operació de lloguer, l’empresa arrendadora no té previst adquirir la propietat del bé que contracta.
• Tractament comptable:
  1. En el lísing, sí que des del principi es planteja la propietat del bé en finalitzar el contracte; es comptabilitza des de l’inici com un actiu amb el deute corresponent en el passiu.
  2. En el rènting, es comptabilitza directament com una despesa, amb un sol assentament cada mes, aplicant la quota mensual completa a un compte de despesa per arrendament, amb l’IVA corresponent, i així queda comptabilitzat.
• Avantatges addicionals en la quota mensual:
  1. En el rènting, quan es tracta d’un vehicle, la quota inclou el manteniment, el pagament dels impostos necessaris per al seu ús (de matriculació i circulació) i l’assegurança obligatori. També es poden afegir serveis com l’assistència en carretera, la substitució de pneumàtics o altres que s’estableixin en el contracte.
  2. En el lísing la quota no inclou res, excepte casos concrets.
• Durada del contracte:
  1. El lísing és un contracte orientat al mitjà i llarg termini, i exigeix uns terminis mínims concrets. La durada pot variar. Aproximadament, en el cas dels béns mobles entre tres i sis anys, i en els immobles, entre vint i trenta anys.
  2. El rènting en els terminis és més flexible, ja que la propietat del bé sempre és de l’empresa arrendatària. Sol existir una clàusula de compromís de devolució amb la utilització adequada. La durada és d’un a tres anys.
• Propietat:
  1. El lísing basa la seva fórmula de finalització del contracte afegint com a opció final l’opció de compra o, en cas contrari, la devolució del bé.
  2. En el rènting no s’adquireix la propietat, és un arrendament.
• Forma de contracte:
  1. El rènting és lliure i es regeix pels pactes disposats, sempre d’acord amb el Codi civil i el Codi de comerç. Per tant, la durada, les cobertures o les indemnitzacions per rescissió anticipada s’inclouen en les clàusules del contracte.

El facturatge (factoring) és un conjunt de serveis administratius i financers dirigit a aquelles empreses que cobren a termini dels seus clients. S’instrumenta mitjançant la cessió de crèdits comercials derivats de les vendes dels clients.

Vegeu l’esquema del contracte de facturatge en la figura.

Les empreses sol·liciten els serveis del facturatge, quan tenen dificultats per cobrar deutes dels clients que tenen problemes financers o són morosos. Per exemple, a través de la contractació dels serveis com el cobrador del frac, les empreses poden cobrar deutes de clients. El facturatge ofereix els serveis següents:

• Estudi i classificació de deutors
• Cobertura d’insolvència de deutors
• Servei de finançament, mitjançant el descompte dels documents pendents de cobrament del client
• Servei de gestió de cobrament de crèdits cedits pel client i acceptats per la societat
• Servei de gestió de recobrament

Els avantatges per a l’empresa que contracta el facturatge són:

• Aconseguir finançament flexible des del moment que factura.
• Cobrir el possible risc d’insolvència dels clients.
• No cal modificar la forma de pagament dels teus clients (pagaré, transferències, rebuts, etc.).
• Agilitzar la gestió de cobrament de l’empresa.
• Es pot adreçar tant a clients nacionals com internacionals.
• Reduir els comptes a cobrar sense consum d’endeutament CIRBE (en cas de “sense recurs”).

El risc d’insolvència dels deutes pendents de cobrar del client els assumeix la societat de facturatge. Per altra banda, el client es compromet a pagar les despeses.

Tipus de facturatge:

• Facturatge amb recurs: finançament de circulant i gestió de cobraments de l’empresa.
• Facturatge sense recurs: finançament de circulant i gestió de cobraments de l’empresa amb cobertura d’insolvència de clients.
• Facturatge d’exportació: finançament de circulant i gestió de cobraments de l’empresa per a vendes a clients a l’exterior, amb la possibilitat de disposar de cobertura d’insolvència.

El contracte de forfetatge és una modalitat de finançament d’exportacions.

Els instruments susceptibles de ser finançats són les lletres i els pagarés, tots dos amb l’aval de bancs. El termini admès sol ser d’entre sis mesos i cinc anys.

Les característiques principals del forfetatge són:

• Liquidació immediata del deute sense repercussió en la capacitat creditícia de l’exportador.
• Eliminació de riscos de canvi i d’impagament, i la càrrega financera en balanç.
• Tipus d’interès de descompte fix per a tot el període.
• Reducció dels controls i les tasques administratives del deute en divises.

La negociació és un sistema de resolució de conflictes mitjançant el qual dues o més parts amb interessos contraposats es comuniquen per arribar a un acord, cedint en alguna cosa cadascuna d’elles. Per tant, lincompliment de contracte és un dels riscos als quals s’enfronten les parts quan fan un determinat negoci jurídic. Cal evitar incomplir els acords als quals haguessin pogut arribar les parts, i que poden donar lloc a indemnitzacions per danys i perjudicis.

El contracte, tal com el defineix el Codi civil, és l’acció en què una o diverses parts consenten obligar-se, respecte d’una altra o unes altres, a donar alguna cosa o prestar algun servei. Mitjançant la formalització del contracte, consten els que s’obliguen, l’objecte i la causa.

Hi ha diferents tipus d’incompliment de contracte:

• Incompliment de contracte laboral
• Incompliment de contracte d’arres per a la compravenda. És important fixar un termini i una quantia determinada. La jurisprudència diu que ha d’existir un retard o una frustració per realitzar el negoci.
• Incompliment del reconeixement de deute. És aconsellable incorporar alguna clàusula que determini les conseqüències de l’incompliment contractual. Per exemple, incloure una determinada quantitat econòmica en concepte de danys i perjudicis.

Si la negociació prospera amb un acord, hi ha una transacció i, per tant, es genera un contracte entre parts (article 1809 i següents del Codi civil).

La transacció (negociació) pot ser:

• Extraprocessal, amb caràcter previ. D’aquesta manera s’evita el procés jurisdiccional o arbitral, ja que és un contracte entre parts.
• Processal, per posar fi a un procés jurisdiccional o arbitral ja iniciat.

S’exigeix extrajudicialment el compliment del contracte al subjecte que no ha complert la seva part del pacte, perquè ho compleixi com més aviat millor, així es deixa a la voluntat de les parts.

Abans de demandar la persona que no ha complert i no ha fet cas de les reclamacions, l’altra part pot optar per posar-ho en mans d’un tercer neutral (mediació), que decideixi i acosti les parts sobre el compliment. Regulada per la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils, la mediació sempre és potestativa, tant per als assumptes civils com per als mercantils.

La mediació pot funcionar com un sistema alternatiu a la jurisdicció o arbitratge, o com un sistema per posar fi a la jurisdicció o a l’arbitratge iniciat. Es pot intervenir en la fase d’execució i en la fase declarativa. Per tant, les parts poden arribar a acords per evitar l’inici de l’execució forçosa o posar-hi fi. Es tracta d’una tramitació voluntària, i requereix que ambdues parts decideixin acudir a la mediació per tenir un nou pacte vinculant entre les parts o bé no aconseguir l’acord.

Si no s’aconsegueix cap tipus d’acord en la mediació, es pot acudir a l’acte de conciliació.

Les parts, per l’autonomia de la voluntat, i sempre que la matèria sigui disponible, poden evitar l’inici d’un judici o posar fi al judici ja començat, per consens en la solució del seu conflicte, aconseguit davant un tercer (jutge de pau, o secretari judicial) abans del procés. És difícil que una de les parts reconegui de motu propio l’incompliment, per la qual cosa és una via més enfocada a deixar constància de la intenció d’arribar a un acord amb vista a la futura tramitació judicial que per resoldre l’incompliment contractual. Si la conciliació és anterior al judici i amb la finalitat d’evitar-lo, és preprocessal , i té naturalesa d’acte de jurisdicció voluntària. Si la conciliació no acaba amb avinença, les parts poden acudir posteriorment a la resolució de controvèrsies per la jurisdicció o l’arbitratge. Si el judici està iniciat, es pretendrà finalitzar-lo; llavors, si la conciliació va endavant, serà processal i l’òrgan jurisdiccional resoldrà com a tercer imparcial del conflicte per sentència.

Si després dels intents de reclamació amistosa o extrajudicial, no s’aconsegueix acord, s’ha d’acudir a la via judicial. S’interposa una demanda verbal o procediment ordinari, segons l’objecte del contracte incomplert o bé de la quantitat a reclamar. Per exemple, el procediment monitori: quan l’incompliment sigui per no pagar un preu determinat, exigible perquè ha transcorregut determinat temps.

La resolució del contracte imposa que es restableixi la situació, la qual cosa obliga a restituir la cosa per la qual estaven vinculades ambdues parts. El jutge és l’encarregat de resoldre l’assumpte fent la interpretació de resolució dels contractes per incompliment. Els judicis en què poden acabar ambdós procediments són:

• Procediment verbal: és un procediment per a la reclamació de deutes amb valor inferior a 6.000€, però es requerirà la presència d’advocat i procurador per sobre de 2.000 euros. En aquest procediment s’interposa una demanda a l’altra part, a la qual es dona trasllat perquè contesti i després de la contestació es fixa una data per a la celebració de judici, on es practicaran els interrogatoris a les parts o altres proves que vulguin o puguin proposar per provar l’incompliment contractual o el compliment depenent de la part.
• Procediment ordinari: és un procediment més llarg, i s’utilitza únicament quan la quantia o valor que es reclama és superior als 6.000 euros o no es pot quantificar per la seva complexitat. Sempre és necessari la presència d’un advocat i procurador. En aquest procediment s’interposa la demanda, que l’altra part ha de contestar en un termini de vint dies; una vegada ha contestat, es fixa l’audiència prèvia, un tràmit processal on les parts expliquen al jutge les proves que volen utilitzar i amb quines finalitats, i són admeses o no pel jutge. Després d’això es fixa data per a la celebració del judici, on les parts aportaran i provaran les proves que van sol·licitar, interrogatori de les parts i altres tràmits judicials.

D’acord amb l’article 1124 Codi civil, la facultat de resoldre les obligacions s’entén implícita en les recíproques, per al cas que un dels obligats no compleixi el que li pertoca. El perjudicat pot escollir entre exigir el compliment o la resolució de l’obligació, amb el rescabalament de danys i abonament d’interessos en tots dos casos. També pot demanar la resolució, fins i tot després d’haver optat pel compliment, quan aquest sigui impossible. El tribunal ha de decretar la resolució que es reclami, si no hi ha causes justificades que l’autoritzin per assenyalar termini. Això s’entén sense perjudici dels drets de tercers adquirents, d’acord amb els articles 1295 i 1298 i amb les disposicions de la Llei hipotecària. L’incompliment resolutori de l’article 1124 del Codi civil ha de ser greu o substancial. És a dir, que doni lloc a un negoci frustrat.

Els procediments a seguir per a la resolució de conflictes per incompliment de contracte són:

• Extrajudicials
  • Exigir el compliment del contracte amb una reclamació amistosa, per voluntat de les parts contractuals.
  • Mediació, si no s’arriba a un acord, apareix la figura del tercer mediador voluntari.
  • Conciliació, si no prospera la mediació, amb la presentació d’un escrit al jutjat.
• Judicials
  • Presentació de la demanda, si no hi ha conciliació.

Els procediments d’arbitratge de consum a Catalunya estan dirigits pels següents òrgans:

• Junta Arbitral de Consum de Catalunya (JACC). Posa al servei dels ciutadans de Catalunya dues vies per resoldre els conflictes de consum que poden sorgir entre consumidors i empresaris, com a conseqüència de la compra d’un producte o la contractació d’un servei: la mediació i l’arbitratge de consum. Qualsevol de les dues vies s’inicia amb la presentació per part del consumidor de la sol·licitud d’arbitratge, sense necessitat d’assessorament jurídic.
• Agència de consum i arbitratge
• Adhesió a la Junta Arbitral de Consum

Aquest sistema de resolució de conflictes és viable per a als conflictes de caràcter civil o mercantil on hi ha una relació de consum: consumidors i comerciants, i sobre matèries de lliure disposició conforme a dret.

• El reclamant fa ús de l’arbitratge de consum perquè es puguin atendre i resoldre les reclamacions sorgides en una relació de consum. D’acord amb l’article 111.2 de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, s’entén per persones consumidores i usuàries les persones físiques o jurídiques que actuen en el marc de les relacions de consum en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional. Aquesta prerrogativa és la que tenen les persones consumidores enfront de l’empresari/ària, que no pot iniciar el procediment.
• La persona a qui es reclama en l’arbitratge de consum haurà de ser una persona física o jurídica, pública o privada que, en compliment d’un negoci o una professió comercialitza béns o serveis, o de qualsevol altra manera, actua en el marc de la seva activitat empresarial. Per tant, per poder reclamar un particular ha de desenvolupar una activitat professional.

Els conflictes entre dos particulars, ja sigui com a parts contractants o per un altre tipus de relació (per exemple, veïns), no poden ser plantejats en l’arbitratge de consum, però sí en altres tipus d’arbitratge, administrat per altres organismes.

La Junta Arbitral de Consum de Catalunya (JAAC) és un òrgan administratiu al servei dels consumidors i empresaris que depèn de l’Agència Catalana de Consum del Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya. Aquest òrgan ofereix als establiments la possibilitat d’adherir-se a la Junta Arbitral de Consum per solucionar possibles conflictes entre comerciants i consumidors d’una manera objectiva, àgil i gratuïta. Els establiments que s’hi adhereixen disposen d’un distintiu per acreditar el seu compromís envers els consumidors i aconseguir la seva confiança envers aquest establiment.

En la mediació de consum una tercera persona, el mediador, intervé per tal de trobar entre les dues parts solucions negociades i assolir un acord acceptat entre les dues parts. Si no s’arriba a cap acord per la via de la mediació, s’inicia l’arbitratge. És un sistema extrajudicial i voluntari on les parts implicades se sotmeten a un tribunal perquè resolgui el conflicte i es comprometen a complir la solució que aquest tribunal dicti.

Característiques de l’arbitratge:

• Gratuït: aquest procediment està finançat per l’Administració i cap de les dues parts no ha d’abonar cap despesa, excepte en cas que se sol·liciti un peritatge.
• Voluntari: per fer un arbitratge de consum, tant el consumidor com l’empresari han d’acordar-lo voluntàriament, ja que només en aquest cas poden quedar vinculats per la decisió presa pel tribunal arbitral.
• Àgil i senzill: és un procediment que s’inicia amb la presentació de la sol·licitud d’arbitratge del consumidor davant de la Junta Arbitral de Consum.
• Objectiu: un tribunal independent acorda la resolució del conflicte que estimi més justa, després d’escoltar les al·legacions de les parts i analitzar les proves presentades.
• Executiu: la decisió, o laude, del Col·legi Arbitral vincula ambdues parts amb els mateixos efectes que una sentència judicial. El laude és d’obligat compliment i per tant no és possible presentar recurs contra aquesta decisió ni interposar demanda judicial pels mateixos fets.

L’adhesió a la Junta Arbitral de Consum es fa mitjançant:

1. Sol·licitud d’adhesió. L’empresari es compromet a acceptar aquesta via amb vista als futurs conflictes que puguin plantejar els seus clients. La sol·licitud d’adhesió: document de compromís d’adhesió d’empreses.
2. Presentació de la documentació a la Junta Arbitral de Consum.
3. Lliurament del distintiu de la Junta Arbitral a l’empresari, que es posarà en lloc ben visible en els establiments comercials.
4. Enganxar l’adhesiu d’adhesió a l’aparador de l’establiment.