La gestió de la prevenció a l'empresa

La gestió de la prevenció comença decidint com s’organitza la prevenció i triar si es crea un departament de PRL a l’empresa, es designa algun treballador com a encarregat de la PRL o bé es contracta una empresa externa per a tot o com a complement, etc. Bàsicament, es pot dir que l’organització de la gestió de la prevenció d’una empresa, institució o organismes dependrà de la seva grandària, així com del nivell de perillositat de l’activitat productiva o de serveis que realitza, sense oblidar el preceptiu compliment dels requeriments que regula la normativa de prevenció de riscos laborals.

La Llei de prevenció de riscos laborals (31/95 LPRL) i el Reglament dels serveis de prevenció (RD 39/97 RSP) estableixen com s’ha d’organitzar la prevenció en funció d’una sèrie de característiques de l’empresa i determina les modalitats organitzatives.

La normativa indica que l’empresari, per complir el deure de prevenció, ha d’organitzar les activitats preventives d’acord amb alguna de les modalitats següents:

• Responsabilitat de l’empresari mateix. L’empresari pot assumir personalment la prevenció, exceptuant les activitats relatives a la vigilància de la salut dels treballadors, sempre que es compleixin els requisits següents:
  • Que l’empresa tingui fins a 10 treballadors o bé fins a 25 treballadors, si només disposa d’un únic centre de treball.
  • Que l’empresari sigui habitualment al centre de treball.
  • Que tingui la formació i capacitat corresponents.
  • Que no es tracti d’una activitat perillosa (de les incloses en l’Annex 1 del RSP).
• L’empresari designa un o diversos treballadors (TD). L’empresari pot designar un o més treballadors per ocupar-se de l’activitat preventiva. En aquest cas, els treballadors designats han de tenir i acreditar una formació tècnica de nivell intermedi o superior en prevenció de riscos laborals i disposar de temps i mitjans suficients per fer la tasca.

• Servei de prevenció propi (SPP). Es constitueix amb personal de l’empresa, que s’ha de dedicar de manera exclusiva a aquesta activitat. Ha de disposar de mitjans materials i humans suficients i adequats. Aquesta modalitat és obligatòria en els casos següents:
  • En empreses amb més de 500 treballadors.
  • En empreses que tenen entre 250 i 500 treballadors i desenvolupen activitats de risc per a la salut dels treballadors (de les incloses en l’Annex 1 del Reglament dels Serveis de Prevenció).
  • En empreses que no són en els apartats anteriors, però que, per la perillositat de les activitats o la freqüència o gravetat de la sinistralitat, l’autoritat laboral les hi decideix incloure.

  Activitats perilloses

  Entre les activitats perilloses que estan incloses en l’Annex I del Reglament dels Serveis de Prevenció hi ha les següents: treballs amb radiacions ionitzants en una zona controlada, treball amb agents tòxics o molt tòxics, activitats que comporten la fabricació, tinença i manipulació d’explosius, etc.

• Servei de prevenció mancomunat (SPM). Es pot constituir un servei de prevenció mancomunat -que té la consideració de servei propi de les empreses que en formen part- quan hi ha diferents empreses que exerceixen simultàniament activitats en un mateix edifici o recinte, o bé que pertanyen al mateix grup empresarial.
• Servei de prevenció aliè (SPA). L’empresari ha de recórrer a un servei de prevenció aliè quan les modalitats anteriors són insuficients per fer l’activitat preventiva i no hi concorren les circumstàncies que obliguen a constituir un servei de prevenció propi. En aquests casos, l’empresa ha de concertar el servei amb una entitat especialitzada, generalment, amb una mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social que ha de tenir l’acreditació del Departament de Treball.

L’obligació de tenir una modalitat o una altra es desglossa en la taula de la figura, que presenta un resum de modalitats organitzatives segons el nombre de treballadors.

Un cop establert i implementat el pla de prevenció, és important que no romangui com un document estàtic de l’empresa, sinó que sigui una eina de gestió i, per tant, sigui revisada i actualitzada constantment. La superació d’una auditoria (revisió realitzada per una empresa de gestió de qualitat) dona fe del manteniment del sistema de gestió PRL.

Les empreses que estan obligades a fer auditories són les que no han concertat una modalitat organitzativa exclusiva de servei prevenció aliè (SPA). La primera auditoria del sistema de prevenció s’ha de fer en els dotze mesos següents del moment en què es disposa de la planificació de l’activitat preventiva, i es torna a fer cada dos anys o quatre anys, segons la perillositat de l’activitat (annex I del RSP).

Les auditories es poden fer a instància de l’autoritat laboral, per iniciativa pròpia o per revisar o actualitzar el sistema de prevenció, i es completen amb un informe en què es reflecteix la situació actual en prevenció, destacant les possibles deficiències del sistema de prevenció de riscos laborals i proposant-hi solucions.

El desenvolupament de tot treball implica l’exposició a algun tipus de risc laboral que pot acabar amb un dany per a la salut del treballador. La prevenció de riscos laborals comporta una protecció de la salut del treballador en tots els aspectes relacionats amb la seva feina; per això, l’acció preventiva ha d’estar integrada en tots els nivells i fases de l’activitat de l’empresa, és a dir, actuar en cadascun dels llocs de treball de què disposa l’organització.

L’acció preventiva està integrada en el conjunt de les actuacions de l’empresa; és a dir, tant l’empresari com els treballadors tenen l’obligació d’incloure-la en qualsevol activitat que duen a terme. Així, l’empresa ha de planificar l’acció preventiva seguint uns principis normatius i tècnics aplicats en els resultats d’identificació, avaluació i control dels riscos del conjunt d’activitats empresarials.

Els principis de l’acció preventiva inclosos en la normativa són la guia de l’actuació dels tècnics de prevenció de riscos a l’empresa, tant en la confecció del pla de prevenció com en l’avaluació de riscos i en la proposta i planificació de mesures preventives on es prioritzen les actuacions.

Els treballadors tenen dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut en el treball. Aquest dret implica el deure de l’empresari de protegir els treballadors dels riscos laborals, i per això ha de desenvolupar una acció permanent de prevenció.

Els principis preventius són el fonament de la gestió PRL en qualsevol empresa. Per això, els nou essencials són destacats en el cartell de PREVEN10, com es veu en la figura:

Font: https://www.prevencion10.es/.

L’aplicació en línia de PREVEN10 és una eina creada i desenvolupada per l’INSST com a suport per facilitar la gestió de prevenció de riscos laborals als empresaris autònoms i PIMES.

L’acció permanent s’ha de basar en els principis normatius previstos a l’article 15.1 de la LPRL, que són els següents:

• Evitar riscos. Consisteix a eliminar els perills existents en el lloc de treball per obtenir una situació de seguretat absoluta o risc zero. És la millor mesura preventiva, però no sempre es pot assolir. El criteri que s’estableix en la normativa per limitar l’obligació d’evitar els riscos per part de l’empresari no és un criteri econòmic sinó tècnic; per tant, l’empresari no podrà al·legar motius econòmics per no atorgar als treballadors la màxima seguretat tecnològicament possible.
• Avaluar els riscos que no es poden evitar. Quan no és possible eliminar alguns dels riscos existents en el lloc de treball, cal identificar-los i determinar les activitats preventives pertinents per controlar-los. A més, és obligació de l’empresari, quan es trobi davant d’un risc que no sigui possible evitar, dur a terme una avaluació per mesurar la magnitud d’aquests riscos i establir els mitjans de protecció necessaris perquè el treballador en quedi protegit.
• Combatre els riscos des de l’origen. La mesura de prevenció més efectiva serà aquella que implica l’actuació en el moment en què el risc s’origina. Combatre els riscos en el seu origen suposarà –en la majoria dels casos– la seva eliminació (primer principi preventiu), i en cas que això no sigui possible, caldrà avaluar-ne la magnitud i establir les mesures preventives adients (segon principi preventiu) per tal de reduir-los.
• Adaptar el treball a la persona. És obligatori adaptar el lloc de treball i triar els equips i els mètodes de treball i de producció que cal aplicar en funció de la persona treballadora que l’ocupa, i no a la inversa. El precepte legal centra l’atenció en els aspectes relatius a la concepció dels llocs de treball per tal de mitigar els efectes que el treball monòton i repetitiu té per al treballador i reduir els efectes negatius que ocasiona en la seva salut. Tanmateix, a l’article 15.2 la LPRL indica que és obligació de l’empresari tenir en compte les capacitats professionals dels treballadors en matèria de seguretat i de salut en el moment d’encomanar-los les tasques.

• Tenir en compte l’evolució de la tècnica. Cal actuar en l’àmbit de la prevenció amb la idea de la millora contínua, parant atenció Als nous avenços que permeten eliminar totalment el risc o protegir millor les persones. Aquest aspecte s’haurà de tenir present sobretot amb referència a la protecció de les màquines i en la constant adaptació de tècniques de producció, equips i aparells de protecció. L’obligació de l’empresari té caràcter dinàmic, en el sentit que les mesures preventives i de protecció aplicades s’han d’actualitzar constantment i han de tenir en compte la introducció de les noves tecnologies i els nous avenços que permetin minimitzar els riscos existents.
• Substituir el que és perillós per allò que no comporti cap risc o en comporti poc. Caldrà sempre triar els espais, equips i mètodes de treball i matèries primeres o productes intervinents en la producció o servei que impliquin cap o poc perill, enfront d’aquells que sí que en suposin. Aquest principi recull el contingut d’anteriors principis preventius ja enumerats, en el sentit d’evitar els riscos si és possible i –si això no és possible– avaluar-los per reduir-los.
• Planificar la prevenció. Cal buscar un conjunt coherent que integri la tècnica, l’organització del treball, les condicions de treball, les relacions socials i la influència dels factors ambientals en el treball. La planificació de l’acció preventiva suposarà el disseny de les mesures pertinents amb la indicació dels terminis i responsables de la seva execució dins un pla de prevenció.
• Anteposar la protecció col·lectiva a la individual. L’empresa, per combatre els riscos, haurà de seguir l’ordre següent:
  1. Intentar eliminar el perill;
  2. Si això no és possible haurà de buscar mesures de protecció col·lectiva que controlin el risc.
  3. I, en cas que això tampoc no sigui possible, li caldrà recórrer a les mesures de protecció individual (EPI), tot i que aquestes últimes sempre es considerin un reforç de les anteriors.
  4. Donar les instruccions pertinents als treballadors. L’empresa haurà d’instruir els treballadors sobre com han de fer la seva tasca per tal que aquesta es desenvolupi en una situació de màxima seguretat. Aquest principi està relacionat amb l’obligació de l’empresari d’informar i formar (a nivell teòric i pràctic) els treballadors inclosa als articles 18 i 19 de la LPRL.

Aquests principis es posen en acció a través del procés de la gestió dels riscos en l’empresa, com es veu en la figura:

La gestió de la prevenció consisteix a determinar la política de la prevenció a l’empresa, fixar l’estructura organitzativa, planificar la prevenció aplicant els principis de l’acció preventiva en el document del pla de prevenció de l’empresa i incloure un pla d’emergències.

Els elements essencials que conté el document del pla de prevenció en aquest ordre són els següents:

• La definició de la política preventiva: ha d’incloure els principis que la regeixen, la integració de l’activitat preventiva i el desenvolupament de la cultura preventiva.
• La modalitat preventiva escollida: dins de les possibilitats que determina la normativa (RD 39/97 RSP) cal triar la més adient (el mateix empresari, un o diversos treballadors designats, un servei de prevenció propi, un servei de prevenció mancomunat, un servei de prevenció aliè).
• La participació dels treballadors: el personal forma part de l’organització i ha de participar i ser present en el pla de prevenció a través dels seus òrgans de representació.
• La planificació de la prevenció; es desenvolupa en cinc processos o fases:
  1. Fase I. Avaluació de riscos laborals: s’han de descriure les condicions de treball i descobrir els factors de risc possibles presents (en quins llocs de treball, en quines àrees, en quins moments de la jornada, etc.), identificar els riscos, mesurar-los i valorar-los amb algun mètode que proporciona uns resultats que es comparen amb els nivells de referència.
  2. Fase II. Establiment de prioritats a l’activitat preventiva a aplicar prenent mesures de prevenció i protecció: cal eliminar els riscos que no s’han pogut suprimir en la fase anterior i controlar els riscos que no s’han pogut eliminar.
  3. Fase III. Planificació de les propostes que cal aplicar: un cop triades les solucions òptimes, s’ha d’establir un cronograma d’accions enunciant els objectius, assignant responsables d’empresa que duran a terme les mesures preventives/correctives dissenyades i establir els recursos adients per executar-los.
  4. Fase IV. Implantació d’activitats: cal dur a terme les activitats preventives bàsiques i les específiques establertes en la planificació anterior.
  5. Fase V. Manteniment del pla de prevenció, a través de:
     • Verificació de l’eficàcia de les mesures preventives/correctives aplicades, tant immediatament com després d’un cert temps; es tracta de comprovar en quin grau han permès reduir el risc o eliminar-lo. És una forma d’avaluació de la planificació de la prevenció.
     • Assegurament periòdic de les condicions de treball i de la informació i formació dels treballadors.
     • Modificació del pla de prevenció en cas de produir-se accidents o en el cas que es modifiquin els processos, les matèries primeres o els equips de producció de l’empresa.

Tots aquest elements essencials del pla de prevenció son cabdals i, entre ells, l’avaluació (descripció de factors de risc, identificació de riscos i l’avaluació del seu impacte, és a dir, del seu risc) -fase I de la planificació- ha de ser coneguda per qualsevol tècnic bàsic en prevenció de riscos laborals i entendre que el procés d’avaluació de riscos és el primer pas per acomplir el principi preventiu “d’avaluar els riscos que no es poden evitar”.

L’avaluació de riscos és la primera eina de gestió de la planificació de la prevenció, tal com mostra la figura

Tot i que prenem l’avaluació com a la primera fase del pla de prevenció, cal entendre que l’activitat preventiva és dinàmica i, a banda de fer una avaluació inicial, cal dur a terme avaluacions noves sempre que s’incorporin modificacions en l’activitat de l’empresa, com seria l’adquisició d’equips nous, la redistribució dels llocs de treball, la incorporació de treballadors especialment sensibles o qualsevol altra modificació de les condicions de treball.

La normativa no especifica un procediment metodològic únic per fer les avaluacions de riscos, però sí que regula el fet de tenir l’obligació de considerar els factors següents:

• sector d’activitat.
• els diferents tipus de lloc de treball que es troben al mateix centre (administratius i producció, per exemple).
• les característiques de les persones treballadores que estan ocupant aquests llocs (si són joves o tenen alguna sensibilitat especial, per exemple).

El procés d’avaluació de riscos està format per les etapes següents:

1. Identificació dels factors de risc: és la part més delicada i que comporta més esforç i investigació. S’ha d’acabar definint, per a cada lloc de treball, quins són els factors de risc -condicions de treball inadequades- d’accident, de malaltia professional o de fatiga i TME o de risc psicosocial que es puguin generar. Les institucions i organismes oficials (INNST, ICSSL, OSHA…) publiquen guies d’identificació i llistes generals que serveixen per detectar els riscos; de tota manera, cal elaborar una llista específica tenint en compte l’empresa en què es fa l’avaluació.
2. Depuració i anàlisi dels factors de risc detectats: després de la identificació s’ha d’analitzar com afecten els factors de risc, tant de manera individual com en el seu conjunt als treballadors, sobretot com poden afectar persones especialment sensibles, si escau. L’objectiu d’aquesta etapa és determinar els factors dels riscos que es valoraran definitivament i sota quines condicions o estàndards. De vegades, amb una acurada observació es detecten factors de risc que es poden eliminar sense fer alteracions significatives en la producció i organització de l’empresa.
3. Valoració del risc: finalment, es valora l’impacte dels riscos sobre la salut dels treballadors. Per això, es llisten de manera ordenada segons la seva magnitud, per poder prioritzar la urgència de l’actuació preventiva per eliminar el risc i, si no es pot, reduir les conseqüències sobre la seguretat i salut dels treballadors.

Posteriorment, els resultats de l’avaluació de riscos laborals es recull en un informe que inclou la planificació de l’activitat preventiva de l’empresa. Un tècnic bàsic de PRL ha de ser capaç de comprendre aquest informe de riscos generals de l’empresa i, especialment, entendre els resultats d’avaluació del seu lloc de treball per tal de poder col·laborar proporcionant informació sobre com desenvolupa les activitats encomanades en el seu lloc de treball i, fins i tot, fent aportacions de millores preventives. Per això, a continuació es detallen cadascun dels passos que conformen una avaluació.

Aquesta primera part consisteix a localitzar els factors de risc que generen riscos en general dins de l’empresa, a les diferents seccions, àrees i departaments i, concretament, en cadascun dels llocs de treball existents a cada zona. A continuació s’agrupen per secció, departament i lloc de treball.

La identificació de les seccions, els departaments i els llocs de treball permeten tenir una visió global de les condicions de treball de l’empresa i saber quina és l’organització interna dels diferents llocs de treball de l’empresa identificats per zones.

S’ha de tenir en compte que un lloc de treball pot estar ocupat per diversos treballadors -en diferents ocasions-, i que un treballador pot estar assignat en diferents llocs de treball durant la jornada laboral i, per tant, aquest treballador estarà sotmès a riscos diferents en funció del lloc de treball que ocupi en un moment concret.

Per poder fer una compilació dels factors de risc identificats en els llocs de treball és necessari obtenir un seguit de dades i informacions concretes sobre els llocs de treball -sovint a través d’una llista de control o check list- que facilitaran la tasca preventiva, i són les enumerades a continuació:

• Relació de feines i el temps de l’activitat diària o esporàdica de cadascuna.
• Característiques del lloc físic on es desenvolupa el treball.
• Presència de treballadors amb característiques personals o per manca d’experiència que els fan ser més sensibles al risc.
• Coexistència d’altres persones a qui pot afectar el treball que s’està realitzant.
• Forma, mida i pes de les càrregues que es manipulin, incloent-hi distàncies recorregudes amb elles i alçades des d’on s’agafen i on se situen.
• Tipus d’energies, substàncies i productes -tant utilitzats com produïts- en cada procés.

Quan hi ha normativa específica, s’assenyala com factor de risc aquelles condicions de treball que no es corresponguin amb els valors, requisits o criteris establerts per la normativa.

En alguns casos es poden necessitar dades de major complexitat o coneixement tècnic, com per exemple:

• Procediments de treball, tant operatius com organitzatius.
• Dades i instruccions de les instal·lacions, de la maquinària i dels equips.
• Mesures de control de riscos ja existents.
• Dades en relació amb els successos (incidents, accidents, baixes mèdiques, malalties professionals) que històricament han ocorregut a l’empresa o en empreses de la mateixa activitat, o que fan servir certs equips o manipulen o s’exposen a certs productes. Aquesta informació es buscarà, doncs, dins i fora de l’empresa.

Finalment, el conjunt han de permetre fer un llistat dels factors de risc que originen riscos, i observar si n’hi ha que es repeteixen en més d’un lloc de treball, departament o secció.

Un cop localitzats en quins llocs de treball, en quines àrees i en quins moments de la jornada hi ha els factors de risc, es verifiquen les causes, és a dir, s’estudia l’origen que dona lloc als riscos laborals trobats.

Aquesta etapa implica conèixer a fons l’empresa: la seva organització, les dependències o interdependències entre diferents llocs, departaments o seccions, la capacitat de canvi en la producció, la projecció o creixement previst per l’empresa, la presència de treballadors sensibles o altres coneixements per poder fer una anàlisi global de la situació. Així, de vegades, sorgeix la necessitat de fer alguna actuació addicional com podrien ser fer qüestionaris al personal sobre relacions personals o sobre les errades detectades en el sistema productiu, per exemple. D’aquestes anàlisis posteriors poden sortir solucions o millores per evitar els riscos o disminuir les probabilitats o gravetat dels danys que pot haver-hi. Això és especialment freqüent en tractar les condicions de treball derivades de l’organització i càrrega de treball.

Tanmateix, quan es fa aquesta anàlisi de factors de risc es poden depurar o neutralitzar altres factors detectats a través de la implantació de mesures correctores immediates, com podrien ser canvis en l’organització de la producció o en els productes emprats o bé compra de nova maquinària, entre d’altres; aquestes mesures poden comportar l’eliminació del risc i, per tant, ja no ser necessària una valoració.

També cal identificar la possible presència de treballadors sensibles i determinar quins riscos afegits o agreujats poden suposar per a ells cadascun dels factors de risc identificats.

Per als riscos que no s’hagin pogut eliminar i, contemplant l’anàlisi feta en l’etapa anterior, cal procedir a la seva valoració. La seva finalitat és ordenar els riscos segons la seva magnitud o nivell. Aquesta classificació facilita l’ordre de prioritat d’aplicació de les actuacions preventives per reduir o controlar primer els riscos més urgents d’atendre.

Per procedir a la valoració dels riscos hi ha múltiples metodologies validades i contrastades per entitats i institucions de reconegut prestigi en el camp de la prevenció de riscos laborals, coneguts generalment com a mètodes d’avaluació de riscos. Els tècnics de PRL poden portar a terme diferents tipus d’avaluació en funció del risc i la normativa específica associada que pugui existir. Si l’avaluació és específica de certa tipologia de riscos, o bé és una avaluació complexa, no la poden fer els tècnics de prevenció de riscos de nivell bàsic.

Per tant, en aquesta unitat, de nivell de formació tècnica bàsica en PRL, s’explica exclusivament el mètode d’avaluació simplificat binari, que és molt senzill i, probablement, el més utilitzat a les empreses.

Aquest mètode denominat binari està basat en l’estimació de la magnitud del risc utilitzant dues variables: severitat del dany (conseqüències) i probabilitat que s’arribi a produir; tal com mostren la taula i la taula:

I en la taula teniu recollida la combinació d’aquestes dues variables (severitat i probabilitat) per estimar el nivell de risc valorat:

L’estimació dels riscos

Probabilitat	Severitat del dany (conseqüències)
	Lleu	Greu	Molt greu
Baixa
Mitjana
Alta

Per determinar les accions que cal emprendre un cop valorat el risc, en la taula es relaciona la valoració obtinguda del nivell de risc amb l’acció correctora:

La valoració del risc

Valoració del risc	Accions correctores
	No es requereix cap acció específica.
	No és necessari millorar l’acció preventiva, però cal considerar solucions més rendibles o millors sense que impliquin una càrrega econòmica.
	S’han de fer esforços per reduir el risc i determinar les inversions precises. Les mesures que es determinin s’han d’implantar en un període fixat. Quan el risc moderat està associat a conseqüències molt greus, s’ha de precisar una acció posterior que determini la probabilitat del dany.
	No es pot començar el treball fins que s’ha reduït el risc. Es poden tenir en compte recursos considerables per controlar el risc.
	Fins que no es redueix el risc no es pot continuar el treball ni començar-lo. Si no es pot controlar el risc ni tan sols amb recursos il·limitats, s’ha de prohibir treballar.

Usant els colors significatius com els de la taula és més senzill de prendre les decisions d’actuacions ordenades a la planificació i també facilita la revisió i comprovació de l’execució de les mateixes accions.

Un cop els factors de risc han estat avaluats, el següent pas és la planificació de l’activitat preventiva, amb la proposta de les accions de prevenció i/o correcció que corresponguin per a cada situació de risc.

També serà imprescindible mantenir al dia el pla de prevenció, comprovant les mesures adoptades i el manteniment de les condicions del lloc de treball i de la formació del personal al llarg del temps, tornant a fer el procés que hem vist (identificació + anàlisi + valoració) cada cop que sigui necessari.

En qualsevol moment poden sorgir situacions inesperades que posen a prova la capacitat de resposta i decisió ràpida. Aquests esdeveniments desafien els protocols establerts i exigeixen una actuació immediata i coordinada per evitar o minimitzar els impactes potencials.

Entre les emergències de centre de treball que avaluem als plans d’emergència, ens trobem generalment els següents riscos:

• Incendi. Entenem com a incendi un foc de grans dimensions que està destruint alguna cosa que no s’hauria de cremar. És l’únic risc que està previst en tots els plans d’autoprotecció.
• Explosió. És una alliberació brusca d’una gran quantitat d’energia que produeix un creixement ràpid i violent de la pressió i genera calor, llum i gasos.
• Accident greu múltiple. És l’accident que, per les seves característiques, requereix intervenció dels serveis d’emergència externs (servei d’emergències mèdiques, SEM, bombers o policia).
• Fuita. Considerem una fuita l’escapament de gasos o líquids per un forat o obertura produïts accidentalment.
• Inundació. Podem considerar bàsicament la inundació com un fenomen produït per causes meteorològiques o trencament de conduccions que omple les nostres instal·lacions d’aigua o de productes líquids, i interromp la producció.

En tots els riscos és tan important la prevenció com portar a terme un protocol d’intervenció ràpid i pràctic.

Les emergències no són totes iguals, ni en la seva capacitat per causar danys a les persones, ni tampoc en la quantitat de persones que poden veure’s afectades. Per aquest motiu, a l’hora de dissenyar un pla d’emergència hem de tenir en compte aquests dos conceptes. Aquesta consideració és clau per poder definir la disponibilitat dels recursos humans i tècnics que hem de tenir previstos per atendre l’emergència de manera eficaç. Ens pot ajudar a dissenyar unes actuacions de manera diferenciada i eficaç.

Per això, podem fer una classificació de les emergències segons la gravetat de les conseqüències. Aquest factor és clau per dissenyar la necessitat de recursos tècnics i d’ajuda externa que precisem per atendre cada emergència. De menor a major, poden ser:

1. Conat d’emergència. És la situació que pot ser controlada amb els mitjans tècnics i humans disponibles al lloc de treball. Si no s’aconsegueix controlar passem a una emergència pròpiament dita.
2. Emergència parcial. Els mitjans disponibles al lloc de l’incendi són insuficients per controlar el foc i s’ha de sol·licitar ajuda a equips d’extinció exteriors, però la situació pot ser controlada durant un temps en un sector d’incendi compartimentat i estanc sense comprometre tot el centre de treball.
3. Emergència general. Els mitjans tècnics i humans disponibles a l’empresa són insuficients per controlar el foc, i s’ha de sol·licitar ajuda a equips d’extinció exteriors, de manera que la situació pot afectar en poc temps tot el centre de treball.

Les emergències parcials i generals poden posar en risc la integritat física de les persones, i cal aplicar una acció. Les opcions, majoritàriament, són:

• Evacuació. La situació d’emergència aconsella el desallotjament de manera total o de manera parcial de les zones afectades.
• Confinament. En cas d’incendi, el confinament pot ser recomanable en emergències parcials (l’ordre implica no poder sortir del sector d’incendi no afectat) i per a persones que no poden ser evacuades (persones amb mobilitat reduïda que no estan en planta de sortida directa a l’exterior).

En l’àmbit de la gestió empresarial ens podem trobar, segons la legislació que els afecti, principalment, amb dos tipus de plans:

• El pla d’emergència (genèric), document que podem trobar també titulat “Pla d’actuació en emergències” o “Procediment de mesures d’emergència”, entre d’altres, és un document que preveu l’organització de la resposta davant de situacions d’emergència classificades per al control inicial d’aquestes, garantint l’alarma, l’evacuació i el socors. Qualsevol centre de treball ha de tenir-lo, segons art. 20 de l’LPRL, llevat que hagi d’elaborar un altre tipus de pla més complex. És un document d’ús intern que s’ha d’implantar al centre de treball. No requereix el seu registre en cap òrgan administratiu.
• El pla d’autoprotecció és un document que conté la planificació d’emergències d’aquells centres, instal·lacions o establiments que desenvolupen activitats considerades com a generadores de riscos o susceptibles de resultar afectades per situacions d’emergència (activitats reflectides en l’Annex I de l’RD393/2007, de 23 de març, pel qual s’aprova la norma bàsica d’autoprotecció dels centres, establiments i dependències dedicades a activitats que puguin donar origen a situacions d’emergència). En aquest cas, el document estableix el marc orgànic i funcional previst per a l’establiment, centre o instal·lació amb l’objecte de prevenir i controlar els riscos sobre les persones i els béns i donar resposta adequada a les possibles situacions d’emergència, a la zona sota responsabilitat de titular de l’activitat, garantint la integració d’aquestes actuacions en el sistema públic de protecció civil.

Els objectius bàsics del pla es resumeixen en quatre aspectes:

• Conèixer l’edifici, les seves instal·lacions (continent i contingut), els mitjans de protecció i les zones de més perill.
• Disposar de personal format capaç d’actuar en cas d’incendi.
• Informar i formar els ocupants de l’edifici sobre l’actuació davant d’un senyal d’alarma o emergència.
• Mantenir els equips de prevenció i extinció en correcte estat de funcionament.

L’article 20 de l’LPRL defineix les obligacions de l’empresari en matèria d’emergències.

La Llei de prevenció de riscos laborals obliga l’empresari a analitzar les situacions d’emergència possibles per tal d’adoptar les mesures oportunes i designar les persones per posar en pràctica aquestes mesures i comprovar-ne el funcionament.

El pla d’emergències aborda la identificació i avaluació dels riscos, les accions i mesures necessàries per prevenir i controlar el risc i les mesures de protecció i altres actuacions que s’han d’adoptar en cas d’emergència. El seu objectiu és preparar, redactar i aplicar el pla d’actuació en cas d’emergència.

És un document únic i ha d’incloure tots els procediments i protocols necessaris per reflectir les actuacions preventives i de resposta a l’emergència.

La seva implantació ha de comprendre la formació i capacitació del personal, l’establiment de mecanismes d’informació al públic i la provisió dels mitjans i els recursos que facin falta per aplicar-lo. A més de la formació inicial, s’ha d’establir un programa d’activitats formatives periòdiques per assegurar el manteniment de la formació del personal assignat al pla.

L’empresa ha de designar una persona com a responsable única de gestionar les activitats adreçades a prevenir i controlar riscos. Aquesta persona és la responsable d’activar el pla d’actuació en emergències, segons el que s’ha establert, i ha de notificar l’accident a les autoritats competents, informar el personal i adoptar les mesures immediates per reduir les conseqüències de l’accident.

En la figura podeu veure els passos d’actuació en cas d’emergència:

El pla d’emergències ha de contenir el protocol d’actuació en cas d’emergències, dins del qual s’han de preveure els punts següents:

• La identificació i classificació de les emergències, és a dir, dels possibles fets que poden donar lloc a una emergència: incendi, inundació, amenaça de bomba, explosió, núvols de gas tòxic.
• Els procediments d’actuació en cas d’emergència:
  • Detecció i alerta (què fer en detectar un conat o una emergència).
  • Mecanismes d’alarma: maneres de rebre l’avís d’alerta i la manera com es traslladen les ordres d’actuació.
  • Mecanismes de resposta.
  • Evacuació o confinament.
  • Prestació dels primers auxilis.
  • Maneres de recepció dels ajuts externs.
• La identificació i les funcions de les persones i dels equips que duran a terme els procediments d’actuació en cas d’emergència. Els més habituals són:
  • El cap d’emergència: figura indispensable per a l’actuació. Habitualment és el màxim responsable de l’empresa, present al centre de treball. És l’encarregat de decidir si s’activa l’emergència general o parcial, durant aquesta estableix les accions principals (procedir a l’evacuació o al confinament) i finalment donarà l’ordre de tornar a les activitats laborals, un cop decideixi que ha acabat l’emergència.
  • Cap d’intervenció: coordina els equips d’intervenció, talla o ordena tallar els subministraments d’energia i reporta informació de la situació al cap d’emergència. Depenent de les dimensions de l’empresa, pot haver-hi un o més caps d’intervenció, un per àrea, sector d’incendi o edifici.
  • Centre de control: rep i transmet les informacions i activa els avisos d’alarma.
  • Equips d’intervenció o d’evacuació: actuen segons el protocol establert. Les tasques bàsiques més habituals són encarregar-se que la seva zona quedi evacuada i que, com a última persona en sortir de la zona, comprovar que les portes i finestres quedin tancades.

El personal d’una empresa amb funcions preventives ha d’estar ensinistrat en la prevenció i actuació enfront d’una emergència.

Per avaluar el pla s’han de fer simulacres amb la periodicitat mínima que fixi el mateix pla, que com a mínim serà un cop a l’any. Aquests simulacres han de permetre comprovar l’eficàcia de l’organització, la capacitació del personal adscrit a l’organització, la idoneïtat i suficiència dels recursos assignats i l’adequació dels procediments d’actuació.

El Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball, és el que regula els senyals de seguretat en els centres de treball. Aquest decret està desenvolupat amb la Guia tècnica de l'INSST, que pretén facilitar a les empreses i als responsables de prevenció la interpretació i aplicació, de manera que s’hi especifiquen criteris i recomanacions.

La guia encara ens orienta més, però, i els descriu com un conjunt d’estímuls que pretenen condicionar, amb l’antelació mínima necessària, l’actuació del qui els rep enfront d’unes circumstàncies que es pretén ressaltar. Aquests estímuls són rebuts pels sentits de la vista i l’oïda.

A més, la guia tècnica ens ofereix una classificació de la tipologia de la senyalització molt útil que teniu esquematitzada en la figura.:

Els senyals de prohibició, advertència, obligació i salvament o socors són senyals en forma de panell, és a dir, són senyals que, per la combinació de forma geomètrica, colors i pictogrames, ens proporcionen una informació. Aquests es poden complementar amb un senyal addicional que proporciona altres informacions que no estan específicament codificades.

• Senyal de prohibició: és un senyal que prohibeix un comportament determinat susceptible de provocar un perill.
• Senyal d’advertència: és un senyal que adverteix el treballador d’un risc o perill.
• Senyal d’obligació: és un senyal que obliga el treballador a tenir un comportament determinat.
• Senyal de salvament o de socors: és un senyal que proporciona indicacions relatives a les sortides de socors, als primers auxilis o dispositius de salvament.

També es poden utilitzar senyals lluminosos, acústics, la comunicació verbal i senyals gestuals.

• El senyal lluminós és un conjunt de materials transparents o translúcids il·luminats des de darrere o des de dins.
• El senyal acústic és un senyal sonor codificat, emès per mitjà d’un dispositiu sense intervenció de la veu humana.
• La comunicació verbal és un missatge verbal predeterminat en què s’utilitza la veu humana o sintètica.
• Els senyals gestuals és un moviment o una disposició dels braços o de les mans en forma codificada per guiar les persones que fan maniobres que constitueixen un risc o perill per als treballadors.

Dos dels tipus de senyals en forma de panell són molt importants en cas d’emergència són:

• Senyalització dels equips de lluita contra incendis. Aquests senyals indiquen la ubicació dels elements que es poden utilitzar per combatre un incendi, com ara extintors, mànegues d’aigua, boques d’incendis equipades, etc. Aquests senyals són de forma quadrada. El pictograma és blanc sobre fons vermell, i el vermell ha de cobrir com a mínim el 50% de la superfície del senyal (vegeu la figura).
• Senyals de salvament o socors. Els senyals de salvament indiquen rutes d’evacuació, sortides d’emergència, zones de seguretat o punts de reunió on es poden concentrar les persones en cas d’evacuació. Els senyals de socors fan referència als equips de primers auxilis, com la ubicació de desfibril·ladors o farmacioles. La seva funció és, doncs, guiar les persones cap a una zona segura o proporcionar assistència en cas d’accident o emergència. Els senyals de salvament o socors són de forma rectangular o quadrada. El seu pictograma és blanc sobre fons verd (el verd haurà de cobrir com a mínim el 50% de la superfície del senyal.

L’RD 485/1997 estableix una sèrie de criteris per usar la senyalització:

• La senyalització s’ha d’utilitzar sempre que l’anàlisi dels riscos existents, de les situacions d’emergència previsibles i de les mesures preventives adoptades posi de manifest la necessitat de fer alguna d’aquestes accions:
  • Cridar l’atenció dels treballadors sobre l’existència de determinats riscos, prohibicions o obligacions.
  • Alertar els treballadors quan es produeix una determinada situació d’emergència que requereixi mesures de protecció o evacuació.
  • Facilitar als treballadors la localització i identificació de determinats mitjans o instal·lacions de protecció, evacuació, emergència o primers auxilis.
  • Orientar o guiar els treballadors que facin determinades maniobres perilloses.
• La senyalització no s’ha de considerar una mesura substitutòria de les mesures tècniques i organitzatives de protecció col·lectiva i cal utilitzar-la quan, per mitjà d’aquestes mesures tècniques, no ha estat possible eliminar els riscos o reduir-los suficientment. Tampoc no pot substituir la formació i informació dels treballadors en seguretat i salut laborals.

La Llei de prevenció de riscos laborals estableix, en l’article 20, que l’empresari, tenint en compte la grandària i l’activitat de l’empresa, i la possible presència de persones alienes a aquesta, haurà d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures oportunes en matèria de primers auxilis.

D’aplicar les tècniques de primers auxilis i de la forma que les apliquem, depèn, en alguns casos, una cosa tan important com la vida o la mort d’una persona i, en d’altres, que una lesió susceptible de produir una incapacitat permanent quedi limitada a una lesió temporal sense conseqüències.

L’organització dels primers auxilis en l’empresa es basarà en les actuacions següents:

• Avaluació de la sinistralitat a l’empresa.
• Nomenament de responsables.
• Organització de la coordinació amb els serveis externs de l’empresa per garantir rapidesa en l’assistència mèdica.
• Formació bàsica de tots els treballadors en matèria de primers auxilis.
• Disposició d’una farmaciola a l’empresa amb el material per a primers auxilis.
• Local per a primers auxilis, si s’escau.

La persona que ha de prestar els primers auxilis ha d’actuar tenint en compte els principis següents:

• Actuar i prendre decisions amb rapidesa, però amb prudència.
• Mantenir la serenitat per donar confiança a la víctima. La tranquil·litat dona confiança a l’accidentat i als que són a prop.
• Actuar amb seguretat i organització.

En funció dels criteris establerts, s’actuarà de la forma següent:

• Actuar amb rapidesa però tranquil·litzant l’accidentat. Avisar els serveis mèdics al més aviat possible perquè es desplacin al lloc de l’accident.
• Assegurar-se que no hi ha perill de gasos tòxics, corrents elèctrics, explosions ni esfondraments, ja que, prèviament, s’haurà de traslladar l’accidentat —també per seguretat pròpia— fora del lloc perillós, o bé, si escau, tallar el corrent elèctric.
• Examinar bé l’accidentat, amb l’objectiu de comprovar si ha perdut el coneixement, respira, té pols, sagna o presenta alguna fractura. Si la persona està inconscient, no se li ha d’administrar cap beguda.
• Col·locar i mantenir el ferit en posició horitzontal si està conscient. Si està inconscient i es té la seguretat absoluta que no té lesions a la columna vertebral, s’ha de col·locar i mantenir en posició lateral de seguretat (PLS); d’aquesta manera, es possibilita una millor circulació de la sang i, en conseqüència, el cervell està oxigenat i evitem un possible ofegament en cas de vòmit.
• Fer només allò imprescindible. Les cures han de ser simples, i el socorrista sempre ha de tenir en compte que no és un professional en la matèria i mai no pot substituir un metge.
• Mantenir l’accidentat calent. Tots els lesionats tendeixen a perdre temperatura. Per evitar-ho, el millor és abrigar-lo amb una manta o abric.
• Tranquil·litzar l’accidentat, calmar-li els temors i procurar que no es vegi les ferides.

La fase de socórrer es basa en el reconeixement dels signes vitals, com són la consciència i la respiració.

La missió més important del socorrista és mantenir les funcions respiratòria i circulatòria. Per això, com a primera mesura d’actuació, haurà d’avaluar l’estat de consciència de l’accidentat, que constitueix un reflex del funcionament del seu cervell.

Per apreciar l’estat de consciència, li haurà de preguntar coses senzilles: com es diu?, què ha passat?, on li fa mal?; i, per comprovar la capacitat de resposta, donar-li ordres simples com per exemple “obri els ulls” o “estrenyi’m la mà”.

Mai no s’ha de donar beure a una persona inconscient, ja que, en faltar-li els reflexos de seguretat, part del líquid que entraria per la boca podria dirigir-se als pulmons i, aquí, en no haver-hi forma d’expulsar-lo, produir-li asfíxia per un mecanisme similar al que es produeix en qualsevol ofegament per immersió.

Davant d’una persona inconscient amb possible parada cardíaca poden donar-se dos casos:

• Persona inconscient que respira.
• Persona inconscient que no respira

Persona inconscient que respira

Tota persona inconscient, però que respira, s’ha de col·locar horitzontalment en posició lateral de seguretat (PLS) -sempre que no hi hagi sospita de lesions de la columna vertebral- i se l’ha de vigilar constantment.

Persona inconscient que no respira

És important començar a actuar amb summa rapidesa, mitjançant les fases següents:

1. Obrir el pas de l’aire col·locant la persona accidentada estirada de cara enlaire.
2. Agenollar-se al costat del seu cap i afluixar-li la corbata, el mocador, el cinturó i els botons del coll. Col·locar una mà a la nuca i una altra al front, i empènyer suaument el cap enrere. Aquesta actuació, en molts casos, serveix perquè la respiració es reprengui espontàniament; si això no passa, mantenint aquesta posició, passarem al pas següent.
3. Col·locar a la barbeta la mà situada a la nuca, empenyent suaument per obrir-li la boca.
4. Alliberar l’accés a la faringe amb dos dits col·locats en forma de ganxo, si està obstruït per vòmits, dentadura postissa, saliva, o bé amb un drap o mocador net, si el que produeix l’obstrucció és líquid.
5. Practicar el massatge cardíac, fent cent compressions per minut.

Quan l’accidentat està inconscient i no respira, s’ha d’utilitzar la tècnica de reanimació del massatge cardíac, acompanyada només de la respiració boca a boca, si el socorrista és expert.

Passos per aplicar la tècnica del massatge cardíac:

El millor és que aquestes dues tècniques de reanimació es facin entre dos socorristes: un farà el massatge cardíac al ritme habitual i l’altre farà dues insuflacions cada 30 compressions del massatge cardíac. Aquestes pràctiques són fatigoses per als socorristes, però no es poden interrompre els ritmes i, molt menys, suspendre’ls. No hi ha un temps màxim d’aplicació, atès que la víctima es pot recuperar després d’un temps llarg d’aplicar-li les tècniques de reanimació.

Només es pot cessar per dues causes: perquè l’accidentat s’hagi recuperat o per l’arribada d’un metge que determini l’actuació que cal seguir.

Quan es produeix una aturada cardiorespiratòria, usar un desfibril·lador al més aviat possible augmenta les possibilitats de supervivència.

En aquest vídeo s’expliquen de manera visual les actuacions de la reanimació cardiopulmonar.

La causa més comuna d’aturada cardíaca és la fibril·lació ventricular, que consisteix en un ritme anormal del cor que es pot produir quan no arriba oxigen suficient o quan el cor resulta malmès a causa d’un infart.

Tots hem vist algun cop, en alguna pel·lícula, un metge intentant reanimar una persona inconscient col·locant-li sobre el pit dues plaques metàl·liques unides amb cables a un aparell, i que transmeten una descàrrega o xoc elèctric. El que es vol fer amb aquesta maniobra és desfibril·lar el cor del pacient.

Per tal que tothom els pugui utilitzar, i no solament el personal capaç de diagnosticar una fibril·lació, han sorgit els desfibril·ladors externs automàtics (DEA).

Segons el grau d’autonomia que tenen, els desfibril·ladors externs automàtics poden ser dels tipus següents:

• DEA completament automàtic, pensat per a personal no sanitari. Dona instruccions per col·locar els elèctrodes al pacient, determina si la desfibril·lació és adequada i aconsella als assistents que se separin per emetre una descàrrega elèctrica o bé que facin el massatge cardíac.
• DEA semiautomàtic (vegeu la figura), pensat per a socorristes entrenats. Dona les instruccions, però és l’usuari qui activa cada pas.

Quan es produeix una aturada cardiorespiratòria, sempre cal començar la seqüència de reanimació cardiopulmonar (RCP) mentre algú va a buscar el desfibril·lador. L’RCP ha de continuar fins que la màquina estigui preparada i els elèctrodes col·locats. Els passos que s’han de seguir són els següents:

1. Treure o tallar la roba de cintura cap amunt.
2. Encendre el desfibril·lador i fixar els elèctrodes. Si el pacient està mullat, s’ha d’eixugar. Si hi ha molt borrissol, s’ha d’afaitar perquè no disminueixi l’adherència dels elèctrodes.
3. Seguir les directrius visuals o de veu de l’aparell. El desfibril·lador comença a analitzar el ritme del cor de la víctima. En els desfibril·ladors semiautomàtics, per iniciar aquesta fase, s’ha de prémer el botó corresponent. És important que ningú no toqui la víctima durant l’anàlisi.
4. El desfibril·lador indica si considera necessària la descàrrega:
   • Si la descàrrega està indicada, tothom s’ha d’allunyar de la víctima i s’ha d’aplicar el xoc. En els desfibril·ladors automàtics, la descàrrega és immediata, en els semiautomàtics, s’ha d’activar.
   • Si la descàrrega no està indicada, el desfibril·lador indica que s’ha de continuar amb l’RCP abans de tornar a analitzar el ritme del cor.
5. S’ha de continuar seguint els missatges del DEA fins que arribi ajuda especialitzada o la víctima respiri espontàniament, o en cas d’esgotament dels reanimadors.

El material de primers auxilis bàsic que s’utilitza en les cures de primers auxilis es conté en un armariet, de caràcter fix o portàtil, que s’anomena farmaciola. Les seves característiques i el contingut depenen de l’ús i de la capacitat de la persona que l’hagi de fer servir.

En cadascun dels centres de treball, així com en centres mòbils (generalment, els mitjans de transport de l’empresa), hi ha l’obligació de disposar de, com a mínim, una farmaciola. En tot cas, el material que s’ha de tenir serà sempre el necessari per ser eficaç i, en coordinació amb el tècnic de prevenció, s’ha de tenir llistat i controlat per procedir a les reposicions que precisin.

El Reial Decret 486/1997 estableix les disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball i preveu l’obligatorietat dels centres de treball de disposar de material per a primers auxilis en cas d’accident. Diu, a més, que el material ha de ser adequat al nombre de treballadors, als riscos a què estan exposats i a les facilitats d’accés al centre d’assistència mèdica més proper.

Poden formar part dels materials de primers auxilis tots aquells elements que ens serveixin per a l’atenció d’urgència als accidentats, a mode d’exemple, lliteres de transport d’accidentats, mantes…

Aquest material hauria d’estar a localitzable i a la cura de qui sàpiga fer-lo servir.

Una farmaciola completa i preparada per atendre les necessitats que sorgeixen durant els primers auxilis no requereix gaires elements. Llegiu l’NTP 458: Primeros auxilios en la empresa.

La farmaciola contindrà el material mínim establert pel Reial decret 486/1997 (annex VI. A3). Així, es compon de:

• Benes de diferents mides per poder protegir les ferides.
• Cotó hidròfil. S’utilitza per folrar tauletes o immobilitzadors i desinfectar l’instrumental. Mai s’ha d’utilitzar en ferides obertes, ja que les fibres poden enganxar-se a les ferides produint infeccions o retardant la curació.
• Desinfectants i antisèptics autoritzats; com poden ser aigua oxigenada, alcohol, sèrum fisiològic, solucions iodades o sabó desinfectant, per a la desinfecció de petites ferides. Una advertència: les solucions iodades poden produir reacció al·lèrgica, per la qual cosa no s’han d’usar en persones al·lèrgiques al iode. Davant el dubte, és millor no fer-lo servir i procedir a netejar la ferida amb aigua i sabó. Pel que fa a l’alcohol no és aconsellable utilitzar-lo en una ferida, perquè irrita els teixits. L’alcohol és aconsellable utilitzar-lo com a desinfectant de les pinces o tisores.
• Apòsits estèrils adhesius en bosses individuals per tapar les ferides (com ara tiretes).
• Esparadrap singlot al·lergènic 5 m x 2,5 cm: s’utilitza per fixar gases, apòsits o benes per suportar les vores de les ferides.
• Gases estèrils de diferents mides en bosses individuals tancades i esterilitzades, que ajudin a netejar i cobrir les ferides o aturar petites hemorràgies.
• Instrumental bàsic: tisores amb punta roma i pinces.
• Guants d’un sol ús (làtex o vinil) per a la neteja assecat i oclusió de ferides; d’un sol ús, per evitar contaminar la ferida que s’està curant.

Aquest material preestablert de primers auxilis el proveeixen les mútues d’accidents de treball que les empreses obligatòriament han de contractar per cobrir les contingències professionals. El cost d’aquestes farmacioles està cobert per la Seguretat Social.

Les farmacioles no han de contenir medicaments.

Les farmacioles normalment contenen també uns números de telèfons bàsics d’urgència; generalment, seran aquests:

• Telèfon únic d’emergències (112).
• Telèfon de la mútua.
• Servei d’ambulàncies concertat per l’empresa.

Si bé el contingut de les farmacioles és estandarditzat (fix), podem ampliar el contingut dels materials de primers auxilis, adaptant-los a les necessitats concretes de l’empresa. Així, trobem materials auxiliars que algunes organitzacions afegeixen, com ara manta termoaïllant o isotèrmica, bosses de gel sintètic (per congelar)…

La tasca de revisió i de petició de reposició del material de les farmacioles hauria d’estar en mans d’un membre de l’equip de primers auxilis o dels treballadors designats per l’empresa per a la prevenció.

Les farmacioles s’han de guardar en un lloc fresc i sec, és a dir, amb temperatura i humitat poc elevades. Per tant, no haurien de ser ni a la cuina ni als vestidors. Concretament, no s’haurien de superar els 25 °C ni estar exposades a la llum solar directa. La seva ubicació ha d’estar senyalitzada.

La situació del material de primers auxilis en el lloc de treball, la seva accessibilitat i la seva mobilitat, si escau, han de garantir que es puguin aplicar els primers auxilis amb la rapidesa necessària.

És important fer la revisió periòdica de les farmacioles perquè tot estigui en bon estat d’ús quan succeeixi l’emergència, contingut i reposar el material a mesura que caduqui o s’esgoti, per tal que estigui sempre a punt per utilitzar-se.

A la farmaciola tot ha d’estar etiquetat i endreçat. S’ha de procurar desar i tancar bé les ampolles i capses en un lloc sec, fresc i fosc.

La normativa també estableix, per a determinats llocs de treball, l’obligatorietat de disposar d’un local destinat a primers auxilis. En aquests casos com a mínim aquest local ha de comptar amb:

• Farmaciola.
• Llitera.
• Font d’aigua potable.

Quan hi ha local de primers auxilis, la farmaciola s’ha d’ubicar en aquest local. Tenint en compte les dimensions del centre de treball, pot ser convenient ubicar-les també en altres localitzacions, com, per exemple, en una zona de producció o en unes oficines situades a diferent alçada.

En aquesta lliçó s’ha tractat la gestió de la prevenció de riscos laborals dins d’una empresa. Per això, s’estudien els principis de l’acció preventiva, que són fonamentals per una protecció eficaç davant els riscos laborals, i com es plasmen en un pla de prevenció a través de l’avaluació de riscos. En l’avaluació es determinen mesures de prevenció a través de les tècniques de prevenció i de protecció.

Entre aquestes tècniques destaquen les relacionades amb les mesures de prevenció en cas d’emergència, per això es detallen els plans d’emergència i d’evacuació, la senyalització específica d’emergències i tot allò referit als primers auxilis (tècniques de socorrisme i materials necessaris).