Les barreres no aranzelàries

Les restriccions quantitatives són límits que s’imposen a la importació de determinades mercaderies. Aquests límits poden ser per quantitat, pes o valor.

Una mercaderia està subjecta a restricció quantitativa quan la Comissió Europea estableix un límit per sota del qual es poden realitzar importacions; ara bé, un cop superat aquest límit finalitza la possibilitat d’introduir la mercaderia dins del territori duaner de la Unió Europea.

La diferència fonamental entre els contingents aranzelaris i les restriccions quantitatives és que els primers estableixen un límit de quantitat a la importació del producte dins del qual la importació es beneficia d’un aranzel reduït; un cop exhaurida la quota, la importació del producte passarà a tenir un dret aranzelari normal restablert.

Les restriccions quantitatives, en canvi, estableixen un límit fixat en unitats, pes o valor del producte i quan es supera el límit establert no és possible portar a terme l’operació d’importació.

Tot i la tendència globalitzadora del comerç internacional d’avui dia amb una clara orientació cap a l’eliminació dels obstacles al lliure comerç, molts països han hagut d’adoptar mesures restrictives en forma d’instruments de defensa comercial davant de pràctiques comercials clarament abusives i perjudicials als mercats interiors.

Les principals mesures restrictives són els drets antidúmping, els drets antisubvenció i les clàusules de salvaguarda.

Els drets antidúmping són un dels instruments de política comercial que fa servir la Unió Europea contra les pràctiques comercials abusives. Es troben regulats al reglament CE 1225/2009 del Consell de 30 de novembre de 2009.

Es considera que un producte és objecte de dúmping quan s’importa dins de la Comunitat Europea a un preu inferior al normal de mercat provocant un perjudici a la indústria comunitària.

En aquests casos, i després de l’obertura d’un procediment format per diferents fases, es pot aplicar un dret antidúmping, és a dir, un recàrrec sobre el preu d’importació amb l’objectiu de corregir els efectes perjudicials que ocasionaria la introducció dins del mercat comunitari de mercaderia amb un valor que estigui per sota del seu cost de producció.

Abans d’aplicar un dret antidúmping, és imprescindible determinar l’existència del perjudici causat a la indústria comunitària. A tal efecte, es realitzarà un examen sobre el volum d’importacions objecte de dúmping i l’impacte sobre els preus de productes similars dins del mercat intern de la Unió Europea.

El procediment per establir els drets antidúmping consta de quatre fases:

• Iniciació
• Investigació
• Mesures provisionals
• Mesures definitives

El procediment comença amb una denúncia escrita presentada per qualsevol persona física o jurídica o qualsevol associació sense personalitat jurídica que actuï en nom de la indústria de la Comunitat.

També es podria iniciar sense denúncia sempre que un estat membre tingui proves suficients sobre pràctiques de dúmping i dels efectes perjudicials sobre la indústria de la Comunitat.

En tots els casos, tant si hi ha denúncia com si hi ha proves suficients de l’existència de les pràctiques abusives, es podrà presentar davant de la Comissió de la Unió Europea o a un estat membre que la remetrà a la Comissió.

La denúncia haurà de contenir informació sobre:

• Identitat del denunciant
• Identitat de l’exportador o productor estranger
• Descripció del producte objecte del dúmping
• Informació sobre el país d’exportació de la mercaderia
• Dades relatives als preus de venda del producte
• Dades sobre l’evolució del volum de les importacions objecte de dúmping i l’efecte sobre els preus de productes similars dins del mercat comunitari o a la indústria de la Comunitat.

Un cop presentats tots els elements de prova, la Comissió en el termini de 45 dies decidirà si inicia l’obertura del procediment i ho farà públic en el Diari Oficial de la Unió Europea (DOCE).

En el cas que procedeixi obrir una investigació, la Comissió fixarà en el mateix anunci els terminis perquè les parts aportin informació respecte del producte en qüestió.

Quan els elements de prova siguin insuficients, en el mateix termini (45 dies) informarà al denunciant sobre la no obertura del procediment. Per tant, no s’establiria cap investigació, ni donaria lloc a un dret antidúmping.

La Comissió, en cooperació amb els estats membres, començarà una investigació que se centrarà tant en el dúmping com en el perjudici causat dins de la indústria de la Comunitat. Tots dos aspectes s’examinaran de manera simultània.

S’informa els representants i productors del país o països afectats pel procediment, i se’ls envien una sèrie de qüestionaris per tal de determinar el nivell de perjudici. A continuació, es realitzen visites in situ als productors, exportadors i importadors per comprovar les informacions obtingudes i per conèixer el punt de vista de les parts implicades. Quan hi hagi un gran nombre d’exportadors, importadors o demandants es podrà utilitzar una mostra representativa.

El més important d’aquesta fase és recollir tota la informació possible i fixar el marge del dúmping, d’acord amb la diferència de preus i el nivell de perjudici causat.

Amb la informació obtinguda, la Comissió determinarà:

• El marge de dúmping: es considera que un producte és objecte de dúmping quan el seu preu al mercat de la UE és inferior al preu de venda en el mercat interior de l’exportador del tercer país.
  El marge de dúmping és la diferència entre aquests dos preus, és a dir entre el preu d’exportació i el preu al mercat interior.
  A vegades, el càlcul del marge de dúmping és senzill però habitualment sol ser molt complex. Als productes originaris d’un país sense economia de mercat se’ls apliquen regles diferents.
• El perjudici causat: només es poden adoptar mesures antidúmping quan les importacions hagin causat un perjudici “important” a la indústria de la Comunitat.
  Aquest perjudici es tradueix, normalment, en un augment de les importacions a uns preus significativament inferiors i que afecten les vendes, rendibilitat, quota de mercat o productivitat dels productors comunitaris. La Comissió també ha d’establir clarament un vincle causal entre les importacions objecte de dúmping i el perjudici ocasionat, ja que les empreses poden patir un perjudici a causa d’altres factors.
• L’interès de la Comunitat: abans d’adoptar una mesura antidúmping s’ha de tenir en compte si la seva adopció és d’interès comunitari. Els productors, importadors, usuaris i consumidors poden presentar les seves observacions sobre l’oportunitat de les mesures.
  En aquesta fase o en qualsevol altre moment, es poden presentar compromisos de manera voluntària per part de les empreses exportadores, acceptant una modificació dels preus de venda o acceptant deixar d’exportar a preus objecte de dúmping, sempre que la Comissió consideri que l’efecte perjudicial del dúmping resta eliminat amb aquesta mesura. En aquest cas, es donaria per tancada la investigació i per finalitzat el procés.

Aquesta fase té una durada de 15 mesos, tot i que normalment abans de 9 mesos es presenta un informe provisional.

Moltes vegades els drets antidúmping s’estableixen per a determinades empreses que es troben identificades en els propis reglaments antidúmping.

Per a la correcta aplicació d’aquestes mesures, i sobretot per identificar de manera precisa les empreses afectades, cal basar-se en la utilització dels denominats codis addicionals. Els codis addicionals també han d’estar recollits en els reglaments corresponents.

Cada codi addicional està format per 4 dígits dels quals el primer identifica el tipus de codi addicional de què es tracta. En el cas dels drets antidumping el primer codi que tenen assignat és sempre el número 8, la lletra A o la lletra B. Els altres tres dígits es corresponen amb un número seqüencial que va assignant la Comissió de la Unió Europea a mesura que es va necessitant.

Si la investigació preliminar de la Comissió estableix l’existència de dúmping perjudicial per a la indústria europea, consultarà els estats membres i establirà a continuació els drets provisionals, excepte en casos d’extrema urgència en què ha d’adoptar les mesures i consultarà els estats membres posteriorment. Aquests drets poden establir-se durant un període comprès entre els 60 dies i els 9 mesos a partir de l’obertura de la investigació. No poden excedir el marge de dúmping i poden ser inferiors, si aquest nivell mínim és suficient per eliminar el perjudici.

Els drets provisionals s’apliquen normalment per un període de 6 mesos i es poden prorrogar per un període suplementari de 3 mesos. Des del seu establiment, els importadors han de dipositar una garantia per al pagament dels drets a la importació dels productes en qüestió. Aquestes mesures provisionals es publiquen al Diari Oficial de la Comunitat Europea (DOCE) i les empreses afectades per la decisió tenen un termini de 30 dies des de la publicació per fer les al·legacions que considerin oportunes.

Quan la Comissió hagi finalitzat la seva investigació podrà proposar la imposició d’uns drets antidúmping definitius, que s’adoptaran llevat que una majoria qualificada d’estats membres s’hi oposi.

Els drets definitius s’apliquen habitualment per un període de 5 anys i el seu establiment es publicarà com a Reglament d’Execució (UE) de la Comissió en el Diari Oficial de la Unió Europea.

Els exportadors dels tercers països afectats poden proposar un compromís de preus fins a un nivell que elimini el perjudici o el dúmping. Si el compliment d’aquests compromisos es pot controlar de manera eficaç, es poden acceptar en substitució dels drets i seran equivalents a unes mesures antidúmping definitives.

D’altra banda, es pot concloure un procediment sense adopció de mesures quan es demostri la inexistència de dúmping i/o de perjudici. Aquest tancament del procediment es publicarà en el Diari Oficial de la Unió Europea.

Les mesures definitives poden ser iguals o diferents que les provisionals:

• Si les mesures definitives són iguals que les provisionals, s’ingressen les garanties retingudes.
• Si les mesures definitives són inferiors que les provisionals, s’ingressen les garanties corresponents als valors definitius i es retorna la diferència.
• Si les mesures definitives són superiors que les provisionals, s’ingressen únicament les quantitats establertes en les provisionals.

En alguns casos, un cop establert el dret antidúmping, es poden obrir noves investigacions a nous exportadors o nous països als quals s’hagi pogut desviar la producció per intentar eludir el dret antidúmping.

En sentit contrari, també es pot produir l’acceptació per part d’alguna empresa exportadora dels preus fixats per la Unió Europea i en aquests casos els antidúmping provisionals o definitius poden ser retirats.

Les mesures antidúmping poden ser suspeses per un termini màxim de nou mesos.

Durant el termini que dura la tramitació de l’expedient es pot establir el que es denomina “registre d’importacions” per un termini màxim de nou mesos. Aquest registre serveix perquè les autoritats duaneres tinguin una relació de totes les operacions comercials que es podrien veure afectades per les mesures antidúmping. Com que aquest registre es publica al DOCE, es poden adoptar mesures cautelars per prevenir les pràctiques abusives que poden perjudicar l’economia de determinats sectors, des del moment que es fa públic l’avís del registre.

Mentre és d’aplicació un antidúmping la Comissió també pot reconsiderar la seva aplicació, amb l’objectiu de determinar si aquesta mesura antidúmping és encara necessària o si ha de ser modificada perquè han canviat les circumstàncies que van determinar la seva imposició.

Generalment quan un antidúmping està pròxim al seu venciment, després dels cinc anys, es realitza una investigació amb l’objectiu de determinar si aquesta mesura antidúmping que expira hauria de ser mantinguda o no.

De manera habitual es parla dels drets antidúmping i dels drets antisubvenció de manera conjunta donades les moltes similituds. Fins i tot hi ha països que regulen els dos tipus de drets en una sola llei, establint els mateixos procediments i atorgant facultats per a les investigacions a un sol organisme.

Ara bé, hi ha diferències fonamentals. La principal és que el dúmping el porta a terme una empresa mentre que en el cas de les subvencions és el Govern qui atorga ajuts en forma de subvencions a les empreses.

En tots dos casos es tractaria de recàrrecs que aplicaria la Unió Europea després que es demostrés que les mercaderies importades tenen un preu inferior al valor normal del mercat i que aquesta importació produeix un greu perjudici a la indústria comunitària. Són una manera de corregir els efectes perjudicials d’aquestes pràctiques abusives.

La manera d’evitar aquesta entrada massiva de producte amb un preu per sota del valor normal és aplicant un recàrrec, és a dir, un impost especial anomenat dret compensatori.

La investigació sobre la possible subvenció s’inicia a requeriment de les empreses afectades i és duta a terme per la Comissió Europea.

Durant el període d’investigació, la Comissió pot imposar drets compensatoris provisionals, de manera que els importadors han de dipositar una garantia per al pagament dels corresponents drets.

Aquestes garanties es farien efectives en el cas que el Consell de Ministres de la UE acordés la imposició de drets compensatoris definitius. La validesa sol ser, generalment, de cinc anys. Les decisions del Consell de Ministres, en aquest cas, són adoptades per majoria simple d’estats membres.

El procediment per establir els drets antisubvenció consta de quatre fases:

• Iniciació
• Investigació
• Mesures provisionals
• Mesures definitives

Quan un sector de la indústria comunitària considera que certes importacions són objecte de subvencions i estan causant un perjudici a l’economia comunitària, pot presentar una denúncia a la Comissió Europea, bé directament o bé a través d’un estat membre.

La presentació de la queixa s’ha de fer per escrit davant la Comissió Europea i s’han d’aportar elements de prova sobre la subvenció, el perjudici i la causalitat entre tots dos.

La Comissió examinarà la denúncia i determinarà, en un termini de 45 dies, si hi ha elements suficients per justificar l’obertura d’una investigació.

La queixa serà rebutjada si la Comissió decideix que no hi ha evidència suficient de la subvenció o perjudici, o els denunciants no representen una proporció d’almenys un 25% de la indústria comunitària.

L’obertura d’una investigació formal sobre una denúncia antisubvenció es publica al Diari Oficial de la Unió Europea (DOCE) i en reben notificació expressa les parts interessades i els governs dels països exportadors afectats.

La investigació de la Comissió s’ha de dur a terme en un termini de 13 mesos a partir de l’inici del procediment.

En una primera fase, la Comissió ha de remetre un qüestionari als exportadors i als importadors esmentats en la denúncia així com als productors comunitaris, per tal d’avaluar el perjudici.

Es realitzaran visites in situ als productors, exportadors i importadors per comprovar les informacions obtingudes i per conèixer el punt de vista de les parts implicades. Es podrà utilitzar una mostra representativa, quan hi hagi un gran nombre d’exportadors, importadors o demandants.

Amb la informació obtinguda, la Comissió determinarà si hi ha subvenció i de quin tipus és, el perjudici causat per la indústria europea i l’interès de la Comunitat.

Durant aquesta fase s’hauran de tenir en compte els aspectes següents:

• Naturalesa de la subvenció: només es poden adoptar mesures compensatòries quan l’ajut hagi estat concedit a la producció, l’exportació, la venda o el transport dels productes en qüestió. Hi ha d’haver contribució financera dels poders públics del país exportador com, per exemple, donació, exempció fiscal o subministrament per part de les autoritats nacionals de certs béns i serveis a preus subvencionats.
• Dret compensatori: el seu import es determina sobre la base de l’avantatge concedit al beneficiari al llarg d’un determinat període, normalment l’últim exercici. En cas de donació o exempció fiscal, l’import de la subvenció sol ser evident. No obstant això, la concessió per part dels poders públics d’un préstec a un tipus reduït o el refinançament d’una societat en condicions més favorables que les que concediria un inversor privat, requereix una anàlisi més complexa.
• Perjudici causat: només es poden adoptar mesures compensatòries quan les importacions hagin causat un perjudici “important” a la indústria de la Comunitat. Això es tradueix, normalment, en un augment de les importacions a uns preus significativament inferiors i que afecten les vendes, la rendibilitat, la quota de mercat o la productivitat dels productors comunitaris. La Comissió també ha d’establir clarament un vincle causal entre les importacions objecte de subvenció i el perjudici causat.
• Interès de la Comunitat: abans d’adoptar una mesura compensatòria s’ha de tenir en compte, si la seva adopció és d’interès comunitari. A tal efecte, els productors, importadors, usuaris i consumidors poden presentar observacions sobre l’oportunitat de les mesures.

Si la investigació preliminar de la Comissió estableix l’existència de subvenció perjudicial per a la indústria europea, consultarà els estats membres i establirà a continuació els drets provisionals, excepte en casos d’extrema urgència en què primer adoptarà les mesures i posteriorment consultarà els estats membres.

Els drets provisionals poden establir-se durant un període comprès entre els 60 dies i els 9 mesos a partir de l’obertura de la investigació. No poden excedir el marge de subvenció i poden ser inferiors, si aquest nivell mínim és suficient per eliminar el perjudici.

Els drets provisionals són aplicables per un període màxim de 4 mesos. Des del seu establiment, els importadors han de dipositar una garantia per al pagament dels drets a la importació dels productes en qüestió. Aquestes mesures provisionals es publicaran al Diari Oficial de la Unió Europea (DOCE).

Quan la Comissió hagi finalitzat la seva investigació podrà proposar la imposició d’uns drets antisubvenció definitius que seran adoptats per la Comissió llevat que una majoria qualificada d’estats membres s’hi oposi

Els drets definitius s’apliquen habitualment per un període de 5 anys i el seu establiment es publicarà com a Reglament d’execució (UE) de la Comissió en el Diari Oficial de la UE.

Els exportadors dels tercers països afectats poden proposar un compromís de limitar la subvenció o de prendre mesures que permetin augmentar els preus fins a un nivell que elimini el perjudici causat.

Si aquest compromís és efectiu, es pot acceptar en substitució dels drets i serà equivalent a unes mesures compensatòries definitives. D’altra banda, es pot concloure un procediment sense adopció de mesures quan es demostri la inexistència de subvenció i/o de perjudici. Aquest tancament del procediment es publicarà en el Diari Oficial de la Unió Europea.

Les clàusules de salvaguarda són mesures de defensa comercial que es poden adoptar quan l’evolució de les importacions d’un producte provoqui, o amenaci de provocar, un greu perjudici als productes comunitaris.

Les clàusules de salvaguarda suposen, generalment, la imposició de restriccions quantitatives a la importació de certs productes. En aquests casos, el despatx de les mercaderies estarà condicionat a la presentació d’una Llicència d’Importació com a mesura cautelar o preventiva.

Paral·lelament a les clàusules de salvaguarda, ens podem trobar amb un altre mecanisme de protecció, les anomenades mesures de vigilància que s’adopten quan l’evolució de les importacions d’un producte d’un país tercer amenaça de perjudicar els productors comunitaris. En aquest cas, i a diferència de les mesures de salvaguarda, per al despatx a lliure pràctica de la mercaderia, la Comissió exigeix la presentació d’un Document de Vigilància verificat per les autoritats competents dels estats membres.

Les mesures de salvaguarda i de vigilància les han de sol·licitar directament les autoritats dels estats membres a la Comissió Europea.

El procediment per a la concessió de les mesures consta de dues fases:

• Investigació
• Adopció de mesures

Si la Comissió considera que hi ha indicis suficients per a l’adopció de les mesures de vigilància i de salvaguarda, farà pública l’obertura del procediment d’investigació en el Diari Oficial de la Unió Europea (DOCE).

Els elements a tenir en compte en aquesta investigació són:

• Volum de les importacions.
• Preu de les importacions.
• Repercussió per als productes comunitaris: es valoraran factors econòmics com ara producció, capacitat, existències, vendes, quotes de mercat, preus, beneficis, ocupació, etc.
• Qualsevol altre factor que pugui ser determinant del perjudici.

Si s’al·lega amenaça de perjudici greu, també s’examinarà:

• L’increment de les exportacions a la Comunitat del producte en qüestió.
• La capacitat d’exportació del país d’origen.

En un termini màxim de nou mesos, comptats a partir del moment en què es va iniciar la investigació, la Comissió ha d’adoptar una decisió al respecte:

• Si considera que les mesures no són necessàries, tancarà el procediment d’investigació i publicarà aquesta decisió en el Diari Oficial de la UE.
• Si considera que l’adopció d’aquestes mesures és necessària:
  • En el cas de mesures de vigilància, podrà adoptar un reglament de la Comissió introduint aquestes mesures. La validesa de les mesures de vigilància serà limitada i generalment expirarà al final del segon semestre següent a aquell en què van ser adoptades.
  • Podrà adoptar mesures de salvaguarda definitives si aconsegueix el suport d’una majoria qualificada d’estats membres. En casos excepcionals, es poden adoptar mesures de salvaguarda provisionals.

Aquestes mesures tindran una durada no superior a 200 dies i hauran d’adoptar la forma d’un augment dels drets de duanes.

En cas que, després de la investigació, es decideixi no adoptar mesures, els drets de duana percebuts en aplicació de les mesures provisionals seran reemborsats d’ofici.

Si les circumstàncies així ho aconsellen, es podran adoptar mesures de vigilància i salvaguardes regionals, és a dir, d’aplicació en alguns estats membres o regions de la Comunitat.

El règim comercial d’importació i exportació ve determinat per la política comercial de la Unió europea i amb caràcter general pot definir-se com un règim de llibertat comercial.

Ara bé, en determinades situacions i com a excepció a aquest principi bàsic, la normativa comunitària preveu tres situacions que requereixen la tramitació d’una documentació específica segons el cas.

L’aplicació dels diferents règims es fa en funció dels productes o del país d’origen o destí. En relació amb els productes, les principals limitacions afecten els productes agrícoles, tèxtils i siderúrgics, així com a les armes i material de defensa. Per raó del país, hi ha diferències en funció que el país d’origen o destí sigui o no membre de l’OMC.

Els règims comercials són tres:

• Règim d’autorització.
• Règim de vigilància.
• Règim de certificació.

Sota el règim d’autorització, el despatx duaner està condicionat a la presentació d’una “Autorització Administrativa d’Importació” (AAI) o d’Exportació (AAE), segons els casos.

L’autorització administrativa és necessària per a determinades mercaderies que es troben sotmeses al règim de restricció comercial com a conseqüència d’algun tipus de restricció quantitativa o cautelar, derivada de l’aplicació de la política comunitària comuna, com per exemple, els productes de doble ús o els siderúrgics, que es troben sotmesos a contingents quantitatius anuals.

El Règim de Vigilància s’aplica a les importacions de determinades mercaderies incloses dins del règim de llibertat comercial però que se sotmeten a vigilància estadística prèvia a la seva importació. En aquests casos és necessària la presentació del Document de Vigilància per a la Importació (DOVI) i notificar la importació mitjançant el Document de Notificació Prèvia a la Importació (NOPI).

Per exemple, les importacions dels productes siderúrgics originaris d’un país no membre de la Unió Europea requereixen l’expedició del document de vigilància DOVI, condicionat a la presentació de la Llicència d’Exportació expedida al país d’origen, a més de la presentació del contracte.

Aquest règim també és aplicable a les exportacions. En cas que es tracti d’exportar productes sotmesos a vigilància, el document que es presentarà davant de la duana serà el Document de Vigilància de les Exportacions (DOVE) i la notificació de l’exportació es documentarà mitjançant el document NOPE (Notificació Prèvia a l’Exportació).

El despatx duaner de mercaderies està supeditat a la presentació de diferents certificats que verifiquen el compliment de la normativa.

El ventall de certificats és molt ampli, sent els més usuals els que afecten a productes agrícoles com el certificat Agrex, el certificat Cites per a la flora i fauna, el certificat de qualitat Soivre, els certificats de Normalització, Homologació i Qualitat i els Certificats Sanitaris, Fitosanitaris i Veterinaris.