Normes de seguretat i riscos

L’electricitat, utilitzada convenientment, és la forma d’energia més flexible, però la falta de coneixements i de precaucions adequades en el seu ús, crea riscos que poden derivar en accidents. Els accidents produïts per l’electricitat representen: el 0.3% del total dels accidents de treball amb baixa, l’1% dels accidents que provoquen incapacitats permanents, el 4% dels accidents mortals.

Veiem com encara que la freqüència dels accidents és relativament baixa, el seu índex de gravetat, és a dir, la proporció d’accidents mortals és molt alta.

Factors indispensables perquè circuli el corrent elèctric:

• Que existeixi un circuit elèctric format per conductors.
• Que el circuit estigui o pugui ésser tancat.
• Que al circuit hi hagi un voltatge.

Són molts els factors dels quals depèn la gravetat dels accidents elèctrics, encara que els considerem separadament, la seva actuació en cas d’accident ha d’entendre’s en forma conjunta, a continuació veurem alguns d’ells:

1. Intensitat del corrent. Contra la creença popular que atribueix a la tensió, el voltatge, la perillositat del corrent elèctric, és la intensitat del corrent, en combinació amb el temps, la que “mata”.

2. Temps de contacte. El temps de contacte conjuntament amb la intensitat del corrent, condiciona el grau de les lesions produïdes. El temps màxim de contacte o llindar absolut del temps en què no pot produir-se la fibril·lació del cor és de 0.03 segons. Per temps d’1 a 3 segons que duren els contactes elèctrics, la fibril·lació es produeix per a intensitats a partir de 50 mA.

3. Tensió del corrent. Per si sola no té influència decisiva, però sí amb relació a la resistència que posi el cos humà al seu pas.

4. Resistència del cos. És un factor de gran variabilitat (des de 500 a 100.000 ohms). La resistència de l’organisme al pas del corrent elèctric depèn de:

• La resistència de contacte.
• La resistència pròpia de la pell.
• La resistència interna del cos.

Els factors intensitat, tensió i resistència estan relacionats per la llei d’Ohm:

I=V/R

A mesura que augmenta la resistència, disminueixen les conseqüències. Si la tensió no pot modificar-se, convé augmentar la resistència.

5. Recorregut del corrent. El corrent elèctric s’estableix entre els punts de contacte de menor resistència. Els circuits de passada de corrent més perillosos en un contacte són els que afecten al capdavant, tòrax i cor. (Són els apareixen en la figura) i són els següents:

• Mà - peu o viceversa.
• Mà - cap.
• Mà dreta - mà esquerra.
• Peu dret - peu esquerre.

6. Freqüència del corrent. Si es tracta de freqüències superiors a aquesta, fan falta intensitats de corrent majors per produir els mateixos efectes. A partir d’una freqüència de 10.000 H., el corrent elèctric no produeix en l’organisme humà més efecte que escalfar els teixits que travessa (aplicació en medicina).

7. Naturalesa del accidentat. No ha d’oblidar que la capacitat de reacció de l’individu que rep una descàrrega elèctrica és un factor gens menyspreable. L’estat anímic, l’edat, el sexe, etc. són condicions a tenir en compte. La gana, la set, la son, la fatiga, l’embriaguesa i la por augmenten la sensibilitat als efectes del corrent elèctric.

En el món laboral, els responsables de les empreses han d’adoptar les mesures necessàries perquè de la utilització o presència de l’energia elèctrica en els llocs de treball no es derivin riscos per a la salut i seguretat dels treballadors o, si això no fos possible, perquè aquests riscos es redueixin al mínim.

En funció d’això, les instal·lacions elèctriques dels llocs de treball s’han d’utilitzar i mantenir en la forma adequada i el funcionament dels sistemes de protecció s’ha de controlar periòdicament, d’acord amb les instruccions dels seus fabricants i instal·ladors, si n’hi ha, i amb l’experiència de l’explotador.

Amb aquest objectiu de seguretat, els responsables han de garantir que els treballadors i els representants dels treballadors rebin una formació i informació adequades sobre el risc elèctric, així com sobre les mesures de prevenció i protecció que hagin d’adoptar-se.

Les mesures de seguretat per prevenir accidents elèctrics poden ser:

1. Mesures informatives. Les mesures informatives són de dues classes: d’una banda la informació dels riscos que comprèn les normes generals de seguretat en matèria d’instal·lacions elèctriques, amb els senyals de perill que van dirigits a tothom. D’una altra banda la formació que tots els treballadors relacionats amb l’electricitat han de rebre sobre els riscos que el seu treball comporta i de les precaucions que han d’adoptar per combatre’ls. El dos símbols que indiquen risc elèctric el trobem a la figura i a la figura.

2. Mesures protectores:

• Mesures protectores. Les mesures de protecció personal són les que protegeixen directament els treballadors de la indústria elèctrica. Mitjans utilitzats per a aquesta protecció poden ser: botes de goma que impedeixi la conducció elèctrica, eines, guants i cascos de material aïllants, etc.
• Instal·lacions. Les proteccions a les instal·lacions elèctriques tenen per objecte reduir els riscos de la seva utilització. Les més emprades són les següents:
  • Presa de terra de les parts metàl·liques que no han d’estar en tensió.
  • Aïllament amb tanques de les instal·lacions d’alta tensió.
  • Muntatge d’interruptors diferencials a les instal·lacions de baixa tensió.
  • Utilització de tensions de seguretat.

S’entén per electricitat estàtica aquella que es produeix quan es freguen dues substàncies de diferents constants dielèctriques i almenys una d’elles no és conductiva. A la figura es mostra un exemple de perill d’electricitat estàtica.

Aquest fenomen es produeix amb certa facilitat i freqüència, pel qual els riscos que se’n deriven són elevats.

Alguns exemples en els quals amb freqüència es produeix electricitat estàtica són: transport de fluids per canonades, fabricació de paper, pintada d’objectes a pistola per polvorització, etc.

L’efecte de les càrregues elèctriques sobre les persones té major transcendència que la molèstia que es sent en el moment de saltar l’espurna. El veritable risc és l’incendi i/o explosió que es pot presentar quan a l’ambient hi ha pols, gasos o vapors inflamables o explosius.

Per evitar aquest risc convé establir-ne unes sèrie de mesures preventives, com ara:

• Presa de terra, per a cisternes d’emmagatzemament i transport.
• Bona ventilació, per evitar l’acumulació de vapors inflamables.
• Manteniment adequat del grau d’humitat dels locals. Es mantindrà la unitat relativa de l’aire sobre un 50%.

Si la instal·lació elèctrica no està ben feta es corren riscos molt importants a més solen generar problemes intermitents molt difícils de diagnosticar i provoquen deteriorament importants als dispositius de la xarxa.

Tots els dispositius de xarxa han d’estar connectats a endolls amb terra. Les carcasses d’aquests dispositius, els armaris, les canaletes mecàniques, etc., també han d’anar connectats a terra. Tota la instal·lació ha de ser a la vegada connectada al terra de l’edifici en què haurà que cuidar que el nombre de piques que posseeix és suficient per aconseguir un terra acceptable.

El foc produeix accidents als treballadors, bé sigui per contacte fortuït (flames, metalls incandescents…) o per incendis que són els que produeixen més importants danys a persones i materials.

Perquè es produeixi la combustió no és suficient el contacte entre el combustible i el comburent (aire). És necessari a més que la temperatura del combustible sigui superior al seu punt d’inflamació. Per tant perquè la combustió es realitzi, s’han de complir tres condicions (triangle del foc):

1. Que existeixi material combustible.
2. Que hi hagi un agent oxidant o combustible en contacte amb el combustible.
3. Que hi hagi una font de calor capaç d’elevar la temperatura del combustible a la seva temperatura d’inflamació.

És impossible que es produeixi foc llevat que s’usin conjuntament els tres costats del triangle de foc. Una vegada iniciada la combustió, que és fortament exotèrmica (desprèn calor), la calor despresa escalfa el combustible, mantenint-lo a una temperatura superior a la d’inflamació. Si això ocorre en un emmagatzemant de materials combustibles, la calor despresa pel foc inicial va escalfant els materials veïns i la combustió es va propagant fins a produir el que es denomina un INCENDI.

Perquè el combustible pugui rovellar-se necessita una energia d’activació, la qual és aportada des de l’exterior mitjançant un focus d’ignició. Segons el focus d’ignició, les energies d’activació es classifiquen en:

• Tèrmiques: llumins, encenedors, calderes…
• Elèctriques: curt circuits, càrregues estàtiques…
• Mecàniques: per espurnes produïdes per friccions mecàniques.
• Químiques: reaccions exotèrmiques.

Es pot considerar també el tetràedre del foc, on el quart costat que s’afegeix al triangle de foc és conseqüència de la reacció en cadena provocada per l’autoinflamació dels gasos despresos pel combustible, que al seu torn generen nous gasos que en escalfar-se es tornen a inflamar, repetint-se el procés successivament.

La calor es transmet per conducció, convecció i radiació.

• Conducció: La transmissió de calor d’un punt a un altre es realitza a través d’un cos sòlid o per contacte directe entre dos cossos sòlids.
• Convecció: A causa que l’aire calent i els gasos de combustió tenen menor densitat que l’aire fred, la calor es transmet pel moviment de gasos i vapors que es troben en suspensió a l’atmosfera. Per això en cas d’incendi s’ha d’evitar els corrents d’aire.
• Radiació: La calor es transmet a través d’ones calorífiques invisibles que es propaguen per l’espai en totes direccions a la velocitat de la llum.

A la figura mostrem diferents formes de transmetre la calor.

La calor tendeix a anar cap a les parts altes (efecte xemeneia), pujant pels buits dels ascensors, escales, finestres de les façanes, claraboies, etc., sentit de propagació vertical; o bé es propaga pels conductes d’aire condicionat, passadissos, portes, etc.; llavors el sentit de propagació és horitzontal.

Són múltiples les causes que produeixen els incendis tant a les empreses com en tallers, fàbriques, etc. Les més comunes són: causes fortuïtes, factor humanes.

L’objectiu de la prevenció és eliminar el risc. La prevenció d’incendis, és el de separar o treure un dels elements que conformen el triangle del foc per evitar l’inici d’aquest. Constitueix el mètode més eficaç i senzill de protegir-se, i permet la major seguretat amb menor cost i esforç.

La prevenció també ha de contemplar un pla d’emergència, que és el conjunt d’accions que ha de realitzar cada persona en cas d’emergència a fi de protegir a la compareixes i els béns. Serveix a més per poder actuar amb la màxima rapidesa i sense improvisacions, el qual augmenta l’efectivitat dels mitjans de prevenció i protecció existents, per tant, redueix les possibles conseqüències de l’accident.

Ha de presentar un contingut en el qual s’analitzin degudament els següents punts:

• Estudi dels factors i zones de risc, i situacions perilloses que es puguin provocar.
• Relació detallada, mitjançant plànols de l’edifici, de les instal·lacions d’alarma, detecció, mitjans de protecció i humans, i les vies d’evacuació.
• Segons els diferents tipus d’emergència que es puguin produir (vacances, dies festius, en diferent torn…), relació detallada de les accions que ha de realitzar cada persona relacionada amb el pla d’emergència i l’ús dels mitjans corresponents (detecció, alarma, intervenció en l’emergència, evacuació, primers auxilis, etc.).
• Programa d’implementació i manteniment, que inclogui l’organització i coordinació de les accions, formació i informació del personal mitjançant un calendari d’activitats i simulacres, i finalment un programa de manteniment de les instal·lacions perilloses i els mitjans de prevenció i protecció. Així mateix, implica l’òptima utilització dels equips i instal·lacions, que ha de disposar tot edifici, a fi de reduir i minimitzar les conseqüències.

Els procediments per prevenir o extingir incendis estaran basats en les tres condicions anteriors, realitzant-se pràcticament la prevenció o extinció pels mitjans següents:

• Emprant materials incombustibles a la construcció dels edificis.
• Suprimint l’aportació de l’agent oxidant, és a dir, l’aire, per mitjà d’un agent sufocant com és el CO(2), o simplement, quan s’inicia el foc, sufocant-ho amb una manta.
• Refredant el material combustible per sota de la temperatura d’inflamació.
• Distanciant els materials combustibles o separant-los amb tallafocs.

S’anomena protecció contra incendis el conjunt de mesures de què es disposa als edificis per protegir-los contra l’acció del foc.

Generalment, amb aquestes mesures es tracta d’aconseguir tres finalitats:

• Salvar vides humanes.
• Minimitzar les pèrdues econòmiques produïdes pel foc.
• Aconseguir que les activitats de l’edifici puguin reprendre’s en el termini de temps més curt possible.

Hi ha diferent sistemes de protecció en cas de incendi, com són: protecció estructural, detecció i alarmes.

La propagació d’incendis s’evita mitjançant l’aplicació de materials ignífugs i estructures resistents al foc.

La resistència al foc d’un element constructiu queda fixada pel temps durant el qual l’element és capaç de mantenir les condicions d’estabilitat mecànica, aïllament tèrmic, estanquitat a les flames i absència d’emissió dels gasos inflamables, excepte en el cas de portes, per a les quals s’exclou la condició d’aïllament tèrmic. Els elements constructius es qualifiquen mitjançant l’expressió de la seva condició de resistents al foc (RF) com també del temps en minuts durant el qual mantenen les seves condicions.

La primera fase, o primer objectiu en la protecció d’incendis és la detecció dels mateixos.

El sistema de detecció del foc pot ser:

• Humà amb botons d’alarma.
• Automàtic.
• Mixt.

L’elecció vindrà determinada per: les pèrdues materials o humanes en foc, la possibilitat de vigilància constant i total per persones, la rapidesa requerida, el seu cost econòmic…

• Detecció humana
  • Durant el dia: si hi ha suficient nombre de persones la detecció està assegurada a les àrees visibles, no així a les zones que quedin amagades.
  • Durant la nit: servei de vigilància amb rondes estratègiques. La rapidesa de detecció pot ser baixa fins i tot igual al temps entre rondes.
• Detecció automàtica. Les instal·lacions fixes permeten: la detecció i localització automàtica de l’incendi i la posada en marxa automàtica de l’alarma. La rapidesa de detecció és superior, si bé hi han deteccions errònies. A més, pot vigilar zones inaccessibles a la detecció humana. la central de recepció dels senyals d’alarma està supervisada per un vigilant en un lloc de control o es pot programar per actuar automàticament. Una instal·lació automàtica de detecció consta dels següents components:
  • Detectors automàtics.
  • Botons manuals.
  • Central de senyalització.
  • Alarma general.
  • Telèfon directe als bombers.
  • Sistemes d’extinció.

A les figures adjacents trobem diferents detectors automàtics de fums.

Els detectors són: Aparells d’instal·lació fixa que registren, comparen i mesuren automàticament fenòmens i/o variacions ambientals provocades per l’aparició d’un incendi, com són la temperatura o les radiacions ultraviolada.

Segons el fenomen que detecten, se’ls denomina de la següent manera: detector de gasos de combustió iònic, detector òptic de fums, detector òptic de flames, detector tèrmic.

Segons l’element que s’elimini, apareixeran diferents mètodes o mecanismes d’extinció que poden ser:

• Dilució o desalimentació: Consisteix a eliminar o dispersar el combusti-ble, de manera que el foc no pot ser alimentat. És el sistema més eficaç però la seva aplicació és complicada.
• Refredament: Consisteix a eliminar la calor fins a arribar a una temperatura inferior a la d’ignició, de manera que s’eliminen els gasos.
• Sufocació: Consisteix a impedir que els vapors combustibles es posin en contacte amb l’oxigen atmosfèric.
• Inhibició catalítica: Consisteix a trencar la reacció en cadena impedint d’aquesta manera el desenvolupament de les reaccions químiques dels diferents gasos emesos per l’acció de la calor.

L’èxit de l’extinció d’un incendi depèn d’actuar des de l’inici del mateix atacant-lo amb els mitjans adequats. Cada classe de foc requereix la utilització de l’agent extintor més adequat.

Hi ha diferents tipus d’agents extintors: d’aigua, d’escuma, de pols, d’anhídrid carbònic i d’haló.

En la taula es mostra l’agent extintor preferent que s’ha d’utilitzar per reduir i apagar un foc segons la classe de foc produït.

Es consideren extintors portàtils aquells la massa dels quals sigui igual o menor a 20 Kg. La distància a recórrer horitzontalment des de qualsevol punt d’una àrea protegida fins a trobar l’extintor adequat més pròxim serà de 25 m per a focs de tipus A i 15 m per a focs de tipus B. Quan sigui necessari per a la seva millor localització, els extintors es senyalitzaran d’acord amb la normativa vigent a cada país.

El motiu del pla d’evacuació té el seu origen en la necessitat de traslladar el personal a llocs segurs. Els seus principals inconvenients es troben en els impediments estructurals de l’edifici o local. L’evacuació s’efectua a través de passadissos i portes, que denominem vies d’evacuació horitzontals, i rampes i escales, que són les vies d’evacuació verticals.

Existeixen una sèrie de premisses fonamentals que han de ser recordades i revisades ja que en elles es basa tot pla d’evacuació:

• És necessari disposar de dues o més vies d’evacuació oposades, senyalitzades degudament i amb un enllumenat d’emergència.
• Les vies de sortida i les portes d’emergència s’han de trobar a tot hora lliures d’obstacles facilitant la sortida en el menor temps possible.
• L’amplada útil de les vies d’evacuació serà constant o en tot cas creixent. L’obertura de portes no ha de reduir aquesta amplada.
• Cap feina hauria de distar més de 25 m d’una via d’evacuació.
• Quan diverses vies descarreguen sobre una altra general la seva amplada ha de correspondre a la suma de les anteriors.
• Tant les portes exteriors com les que hi hagi en el recorregut d’evacuació s’han d’obrir en el sentit de la sortida.
• La senyalització d’emergència ha de ser visible a tot hora, per a això romandran il·luminades durant l’emergència.
• És necessari conèixer amb detall la situació de les sortides d’emergència, el punt de reunió, l’emplaçament del lloc de treball a l’edifici i la infraestructura del mateix. Amb l’objectiu d’orientar als operaris, algunes fàbriques disposen de quadres murals tríptics, que consten d’un plànol de situació, unes consignes elementals i la senyalització de la sortida d’emergència.

Cóm actuar en cas d’incendi?

• En el cas d’evacuació, s’ha d’actuar amb calma i serenitat.
• Si no el requereixen expressament, no es pot quedar a ajudar.
• Cal dirigir-se a la sortida d’emergència més pròxima i lliure.
• En el recorregut d’evacuació: no s’ha de tornar cap enrere.
• S’ha de caminar amb rapidesa, però mai no córrer.
• Mai no s’han d’utilitzar els ascensors ni els muntacàrregues.
• Si l’ambient està molt carregat de fum: cal abaixar-se i fins i tot avançar gatejant, i si és possible, cobrir-se la boca i el nas amb un mocador humit.

Existeix una normativa sobre la senyalització de seguretat als centres de treball. A la taula es mostren aquelles senyals que fan referència específica a l’evacuació.

Senyals d’evacuació

Significat del senyal	Senyal
Sortida d’emergència: Senyal rectangular de fons verd i símbol blanc. Indica la direcció que s’ha de seguir per trobar la sortida d’emergència
Sortida de socors: Senyal quadrat de fons verd i símbol blanc. Indica que per obrir-la, hom s’ha de recolzar sobre la barra. Es coneix com barra antipànic.
Fletxa direccional: Senyal rectangular de fons verd i símbol blanc. Indica la direcció de socors.
Telèfon d’urgència: Senyal quadrat de fons verd i símbol blanc. Indica la presència d’un telèfon a utilitzar en cas d’urgència.
Extintor d’incendis: Senyal quadrat de fons vermell i símbol blanc.
Boca d’incendis: Senyal quadrat de fons vermell i símbol blanc.

Amb el temps i l’experiència s’han ideat i es segueixen ideant nous tipus de medis de protecció i dissenys per eliminar o reduir els riscos presents a les màquines.

Afortunadament, actualment disposem de treball de normalització, definició i classificació terminològica que, especialment sota la forma de normes, permet tractar el tema de protecció en màquines amb un mètode determinat.

Per evitar els riscos derivats de la manipulació de la maquinària que podem trobar als llocs de treball, resulta necessari adoptar les mesures de prevenció que s’adaptin a cada cas, sempre tenint en compte les reglamentacions principals: l’Ordenança general de seguretat i higiene al treball, el Reglament de seguretat a les màquines (RSM) i les normes UNE(Unificació de Normatives Espanyoles).

Una màquina pot generar perills molt diversos depenent de la funció de la màquina, la disposició, la manipulació, etc. Els perills relacionats amb el treball amb màquines els hem agrupat en diferents categories:

• Perills mecànics, que poden donar lloc a lesions per aixafada, tall, enganxada, impacte, fricció, abrasió, projeccions, etc. Aquests perills solen estar condicionats per la forma de les màquines, els òrgans en moviment, la resistència, la velocitat, etc.
• Perills elèctrics, com a conseqüència de contactes directes o indirectes, per fenòmens electrostàtics o per sobrecàrregues.
• Perills tèrmics, donant lloc a cremades provocades per materials o peces a una temperatura molt alta o molt baixa.
• Perills originats per sorolls, vibracions o radiacions.
• Perills produïts per materials o substàncies utilitzades en els processos, i que poden donar lloc a inhalacions i intoxicacions.
• Perills deguts als defectes d’un disseny ergonòmic deficient dels llocs de treball que provoquen fatigues innecessàries.

La normativa vigent de seguretat a les màquines estableix que la prevenció hi ha d’estar integrada, ja que han d’estar dissenyades de manera que les persones no estiguin exposades a riscos. Cal utilitzar-les, muntar-les i fer-ne el manteniment d’acord amb les condicions previstes pel fabricant.

Aquestes condicions han de tenir en compte les consideracions següents:

• Ser resistents a ruptures durant el servei.
• Subjecció de certes parts de les màquines que poden incidir en les persones.
• Evitar les caigudes de les màquines per manca d’estabilitat.
• Eliminar arestes agudes o tallants.
• Evitar les caigudes a diferent nivell.
• Evitar contactes amb superfícies calentes o fredes.
• Prendre mesures per evitar els incendis.
• Evitar la projecció de líquids, gasos i vapors.
• Subjectar les peces que s’han de treballar.
• Protegir els òrgans de transmissió.
• Tenir en compte els elements i peces mòbils.
• Considerar l’alimentació d’energia elèctrica.
• Considerar les canonades a pressió.
• Controlar els agents químics i físics.
• Estudiar un disseny ergonòmic.
• Que existeixi facilitat d’accés als llocs de comandament.
• Existència de posada en marxa, parada d’emergència i desconnexió.
• Disseny en el manteniment i ajust.
• Protecció en el punt d’operació.

Tant en l’àmbit laboral com a la vida quotidiana és freqüent l’ús d’eines manuals. A la figura trobem un mostra d’eines manuals. Utilitzar-les correctament és fonamental per evitar accidents, ja que un ús inadequat provoca el 8% dels accidents lleus, el 3% dels accidents greus i el 0,3% dels accidents mortals.

Les eines manuals

• Només han d’emprar-se per a la finalitat per a la qual es van crear.
• No s’han d’usar si es troben en mal estat o tenen defectes que en dificultin la utilització, com ara desgast, etc.
• Les eines i les mans han d’estar perfectament netes per subjectar-les correctament.
• La falta de neteja al centre de treball de la qual no es derivi cap risc per a la integritat física o la salut del treballador és una falta lleu i, per tant, sotmesa a sanció.
• Les eines que siguin punxants o tallants han d’estar afilades correctament i guardades en fundes protectores quan no s’utilitzin.
• Les que puguin estar en tensió elèctrica, han de portar l’aïllament corresponent.
• S’han de transportar en caixes, bosses i cinturons dissenyats especialment i no portar-les mai a la butxaca.

Mitjançant els senyals es pretén:

• Cridar l’atenció als treballadors sobre l’existència de determinats riscos, prohibicions o obligacions.
• Alertar els treballadors quan es produeixi una determinada situació d’emergència que requereixi mitjans urgents de protecció o evacuació.
• Facilitar als treballadors la localització i la identificació de determinats mitjans o instal·lacions de protecció, evacuació, emergència o primers auxilis.
• Orientar o guiar els treballadors que facin determinades maniobres perilloses.

Els senyals de seguretat combinen símbols i colors amb la finalitat de proporcionar una informació clara i precisa sobre el missatge que es vol que rebi el treballador. Per exemple, el color vermell s’utilitza per indicar prohibició, els senyals amb forma triangular indiquen prohibició, etc.

En la taula es fa una classificació dels tipus de senyals més usuals.

Els colors dels senyals de seguretat estan normalitzats. Principalment han de cridar l’atenció per poder identificar-los immediatament amb el seu significat corresponent.

Els colors de seguretat poden formar part d’una senyalització de seguretat o constituir-ne una per si mateixos. En el quadre següent es mostren els colors de seguretat, el significat que tenen i altres indicacions sobre el seu ús:

Quan el color de fons sobre el qual s’ha d’aplicar el color de seguretat pot dificultar la percepció d’aquest últim, s’ha d’utilitzar un color de contrast que emmarqui el de seguretat o s’hi alterni. Quan la senyalització d’un element es fa mitjançant un color de seguretat, les dimensions de la superfície amb color han de guardar proporció amb les de l’element i permetre’n la identificació.

En les següents taules s’exposen els senyals més comuns de cada tipus.

Senyals de prohibició

Senyals de prohibició	Significat
	Prohibit fumar
	Prohibit llençar aigua
	Prohibit fumar i flames vives
	Aigua no potable
	Prohibit el pas de vianants
	Senyal complementari de risc permanent

Senyals d’advertència

Senyals d’advertència	Significat
	Risc d’incendis. Matèries inflamables
	Risc d’explosió. Matèries explosives
	Risc de radiació. Material radioactiu
	Risc de càrregues en suspensió
	Risc d’intoxicació substàncies perilloses
	Risc de corrosió. Substàncies corrosives
	Risc elèctric
	Perill indeterminat
	Radiacions làser
	Carretons de manutenció

Senyals de salvament

Senyals de salvament	Significat
	Equip de primers auxilis
	Localització de primers auxilis
	Direcció cap a primers auxilis
	Direcció cap a primers auxilis
	Localització de sortida de socors
	Localització de la sortida de socors

Senyals de protecció

Senyals de protecció	Significat
	Protecció obligatòria de les vies respiratòries
	Protecció obligatòria del cap
	Protecció obligatòria de l’oïda
	Protecció obligatòria de la vista
	Protecció obligatòria de les mans
	Protecció obligatòria dels peus

Senyals de perill

Senyals de perill	Significat
	Producte inflamable. S’indica en envasos que contenen substàncies amb un punt d’inflamació entre 21 ºC i 55 ºC.
	Altament inflamable. S’indica en envasos que contenen productes que poden inflamar-se ràpidament després d’un breu contacte amb una font d’ignició, i continuen cremant després de retirar l’esmentada font.
	Comburent. S’indica en envasos que contenen substàncies oxidants que reaccionen ràpidament i fàcilment, fins i tot sense entrar en contacte amb altres materials combustibles.
	Tòxic. S’indica en els envasos dels productes tòxics per ingestió, inhalació o contacte amb la pell.
	Nociu. S’indica en els envasos que contenen productes tòxics i/o irritables al contacte amb la pell.
	Irritant. S’indica en tots els envasos que contenen substàncies que poden provocar cremades greus i destrucció de les capes de la pell per contacte directe.
	Explosiu. Ve indicat en els envasos que contenen substàncies explosives.

Senyals de seguretat i utilització

Senyals de seguretat i utilització	Significat
	Senyals de seguretat significat aplicable a brotxa.
	Pulverització a pistola aerogràfica.
	Temps d’assecatge.
	Polit a màquina.

Perquè sigui eficaç ha de permetre la seva identificació amb facilitat d’allà que el més transcendental, en aquest tipus de senyalització, és el codi utilitzat i la seva interpretació per l’usuari.

No ha d’utilitzar-se el mateix codi per identificar el risc d’incendis, que per assenyalar l’evacuació, urgències o l’existència de gasos tòxics o radiacions ionitzants.

Les regles bàsiques d’aquesta senyalització són:

• Conèixer per endavant el seu significat.
• Que no existeixi possibilitat de confusió.
• Que el soroll ambiental no distorsioni el seu so.
• Que provoqui la resposta immediata de l’usuari.

La protecció personal és la tècnica que té per objecte protegir a un treballador, o a un nombre reduït d’ells, d’un dany específic a conseqüència de la seva activitat laboral. De vegades, concorren en un mateix individu diferents tipus de protecció personal a fi d’emparar-lo de danys diferents.

Dins del concepte de la protecció personal, s’inclouen tots els elements destinats per protegir el treballador d’un dany concret.

L’equip de protecció individual (EPI) és l’última possibilitat de protecció dels treballadors contra els perills a què estan exposats a l’ambient laboral, havent de reservar-se la seva utilització només per a aquells casos en els quals no sigui possible corregir la situació perillosa amb mitjans tècnics o organitzatius del treball.

L’elecció adequada de l’equip de protecció personal té gran importància per al seu ús posterior pels treballadors, ja que, en definitiva, són els que l’hauran de portar posat. Al llarg d’aquesta unitat es descriuran els diferents tipus existents, les característiques dels mateixos, les condicions que han de complir per a la seva adquisició i altres requisits a considerar per a la seva elecció. A més d’aquests condicionants tècnics, han de considerar-se les característiques personals de l’individu, que ha d’elegir un equip que s’adapti a la seva morfologia; l’interessat ha de poder prendre part en la decisió final sobre l’equip de protecció.

L’equip de protecció individual pot definir-se com a qualsevol dispositiu o mitjà que portarà o del qual disposarà una persona amb l’objectiu que el protegeixi contra un o diversos riscos que puguin amenaçar la seva salut i la seva seguretat.

Queden, expressament, inclosos en la definició d’EPI els següents:

• El conjunt format per diversos dispositius o mitjans que el fabricant hagi associat de forma solidària.
• Un dispositiu o mig protector solidari d’un equip no protector.
• Els components intercanviables d’un EPI que siguin indispensables per al seu correcte funcionament i s’utilitzin exclusivament per a l’esmentat EPI

No entren en la definició d’EPI els següents equips:

• Els concebuts i fabricats específicament per a les forces armades o les forces d’ordre públic.
• Els d’autodefensa contra agressors.
• Els dissenyats i fabricats per a ús particular contra les condicions atmosfèriques.
• Els destinats a la protecció i salvament de persones embarcades en vaixells que no es portin de manera permanent.

Els equips de protecció individual es classifiquen d’acord amb la part del cos que protegeixen, i són els que apareixen a la taula.

A l’hora d’avaluar els riscos d’un determinat lloc de treball, es pensa generalment en les condicions del medi ambient laboral i els dispositius de seguretat d’instal·lacions i màquines, però això només no és suficient.

Els riscos d’un lloc de treball, tenen a més relació amb factors com:

• Organització del treball (torns, pauses, horaris, …)
• Disseny dels llocs de treball
• Comunicació de les persones, etc.

Entre els seus objectius es troben:

• Reduir lesions i malalties ocupacionals.
• Disminuir dels costos per incapacitat dels treballadors.
• Augmentar la producció.
• Millorar la qualitat del treball.
• Disminuir l’absentisme laboral.
• Aplicar la normativa vigent.
• Adaptar l’ambient (llum, soroll, temperatura, …) a les necessitats de les persones al seu lloc de treball.

Són actualment molts els treballs que s’han de realitzar davant l’ordinador, tant en el cas de les feines administratives, com molts treballs de tipus tècnic (oficina tècnica, programació de màquines-eina, robots, …), que requereixen equips informàtics.

L’aparició de nous equips implica noves formes de treball que serà precís considerar.

Vegem les condicions que han de reunir els diferents elements de l’equip per poder treballar en condicions òptimes de seguretat, per evitar les molèsties que apareixen a la figura.

• CPU
  • S’ha de trobar a una distància que permeti que la disquetera i els botons es trobin a l’abast de la mà.
  • Com menor espai ocupi sobre la taula, millor.
  • Si és de baix consum tindrà l’avantatge de poder estar connectada permanentment.
• Monitor
  • Imprescindible que sigui de baixa radiació.
  • Orientable i inclinable a voluntat.
  • Situar els documents al mateix pla de treball que el monitor.
  • Disposar el portadocuments paral·lel al monitor. Així no serà necessari canviar el pla de mirada al dirigir la vista a un i a un altre, amb la qual cosa evitarem. dolors musculars, cansament i millorarem la productivitat.
• Teclat
  • Ergonòmic (de tipus expandit, o bé variants més modernes dividides en dues meitats que s’adapten a l’usuari).
  • Reservar espai davant del teclat per recolzar els braços i les mans.
  • Utilitzar reposacanells.
• Ratolí
  • Adequat a les mesures de la mà de l’usuari
  • Quan es porten diverses hores de treball pot començar l’engarrotament dels dits si no es té la postura correcta.
  • Deixar espai suficient per moure-ho amb comoditat.
• Impressora
  • Poc sorollosa.
  • Aïllada: en habitacions independents o a través de plafons o materials que atenuïn el soroll de manera que l’ambient de treball sigui agradable.
• Mobiliari
  • Adequat a cada persona.
  • Utilitzar un suport per als peus.
  • Ha de deixar espai suficient per a les cames (tant vertical com horitzontal).

La protecció del medi ambient és missió de tots el ciutadans, però és una obligació molt especial per un professional que ha de treballar habitualment amb matèries que poden fer mal a l’entorn mediambiental.

Aquestes polítiques estan expressades en forma de lleis o directives, pel cas de residus electrònics o elèctrics té com objectiu reduir la quantitat de residus, al perillositat del seus components o fomentar la reutilització dels dispositius que ja no serveixen. Per aconseguir això s’estableixen unes normes que s’apliquen a la fabricació dels productes o bé a la seva correcta gestió ambiental quan es converteixen en residus.

Són moltes categories de RAEE a més dels equips d’informàtics com són electrodomèstics, aparells electrònics de consum, dispositius de enllumenat, eines, joguines, aparells mèdics, instruments de vigilància i control o màquines expenedores.

Pel cas d’equips de informàtica i telecomunicacions, es prevé la gestió dels següents RAEE:

• Grans ordinadors, miniordinadors, unitats d’impressió.
• Ordinadors personals o portàtils (incloent tots els components i assessoris) tant en la versió de sobretaula com al seu format notebook o notepad.
• Impressores, copiadores, màquines d’escriure elèctriques o electròniques.
• Calculadores.
• Terminals d’usuari, fax, tèlex, telèfons, contestadors automàtics.
• Aparells de telecomunicacions, transmissió o audio.