Control de l'exposició a radiacions no ionitzants

Si a partir de la informació obtinguda en l’avaluació de riscos es constata que l’exposició dels treballadors a radiacions no ionitzants supera els valors límit de referència, l’empresari haurà d’elaborar i aplicar un pla d’actuació en què s’incloguin les mesures de control destinades a evitar que se superin aquests valors.

Les mesures de control que s’apliquen generalment a les radiacions no ionitzants es poden classificar, atenent l’element sobre el qual actuen, en quatre grans grups: accions sobre la font, accions sobre l’ambient, accions sobre l’organització del treball i accions sobre les persones.

En la figura, podeu veure un resum dels mètodes generals per al control dels riscos derivats de les radiacions no ionitzants.

L’objectiu de les accions sobre la font és evitar la presència de radiacions no ionitzants en l’ambient o, en cas que aquestes es produeixin, evitar-ne la propagació. Algunes d’aquestes accions són:

• Elecció adient dels equips. S’han de seleccionar equips que generin les mínimes radiacions possibles, tenint en compte el treball que han de dur a terme. És a dir, s’han de seleccionar equips que hagin integrat la prevenció anticipadament, en el mateix disseny de l’equip.
  Per això s’han d’adquirir equips que compleixin el que disposa el RD 1435/1997, de seguretat en màquines, i portin el marcatge CE.
  D’aquesta manera, ens assegurem que l’emissió de radiacions es redueix a l’estrictament necessari i disposem d’un manual d’instruccions amb informació sobre les condicions d’utilització previstes pel fabricant, la instal·lació i manteniment adients, el marcatge i etiquetatge de seguretat i, en cas necessari, la protecció individual específica per a aquest lloc de treball.
  La limitació de l’emissió té com a objecte assegurar que no se sobrepassin els nivells de referència per a exposició laboral.

• Tancaments amb cabines. Quan la prevenció no està integrada en el mateix disseny de la font de radiació, s’hauran d’adoptar mesures tècniques per reduir l’emissió de radiacions no ionitzants, com per exemple la construcció de tancaments que aïllin totalment l’equip i evitin que les radiacions arribin a les persones.
• Apantallament i atenuació. Quan les dimensions o altres característiques fan que no sigui possible el tancament total de la font de radiació, es poden interposar pantalles, barreres, etc., que atenuïn els nivells de radiació.
• Utilització d’enclavaments. Es poden utilitzar dispositius de seguretat, com enclavaments, que desconnectin la font en retirar la protecció. D’aquesta manera la radiació es deixarà d’emetre quan s’obri el tancament protector.
• Mesures periòdiques dels paràmetres de la radiació. És convenient fer mesures dels nivells de radiació existents i valorar les exposicions utilitzant els valors de referència contrastats.
• Manteniment dels equips. L’elaboració i aplicació de programes adients de mantenimient dels equips de treball és imprescindible per evitar el deteriorament dels equips i aconseguir que continuïn sent segurs.

L’objectiu de les accions sobre l’ambient és evitar o disminuir, en la mesura que es pugui, la propagació de les radiacions emeses en l’ambient de treball. Algunes d’aquestes mesures són:

• Recobriment antireflectant. La utilització de recobriments antireflectants a les parets evita la reflexió de les radiacions sobre les parets.
• Control de la temperatura, la humitat i la ventilació.
• La redistribució de les fonts radiants, quan es pugui, evitant la concentració de més d’una font en un mateix ambient i allunyant-les del lloc de treball.
• Delimitació i senyalització de les zones de perill. Es tracta de delimitar àrees de treball, senyalitzar el risc i limitar l’accés a l’àrea de risc a totes les persones no relacionades amb el lloc de treball.

L’RD 485/1997, sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball, recull els senyals que s’han d’utilitzar en el cas de radiacions no ionitzants (figura).

Quan el risc no està controlat perquè les radiacions s’han d’utilitzar en àrea oberta o per altres motius, s’hi ha d’aplicar un programa de mesures organitzatives sobre el lloc de treball per reduir l’exposició. Entre aquestes mesures podem esmentar:

• Reduir el temps d’exposició i establir mecanismes per evitar exposicions innecessàries a radiacions no ionitzants.
• Augmentar la distància del treballador a la font. Com a norma general, cal tenir en compte que l’exposició a radiacions disminueix ràpidament a mesura que augmenta la distància entre la font d’emissió i el treballador.
• Permetre l’accés només a persones autoritzades. L’accés als camps potents ha d’estar restringit i les zones afectades, senyalitzades.
• Avaluar els riscos de qualsevol projecte o activitat que impliqui treballar amb radiacions no ionitzants.
• Establir procediments escrits amb mètodes de treball que impliquin una exposició menor a radiacions no ionitzants i revisar-ne el compliment periòdicament.
• Considerar la possibilitat d’automatitzar el procés.

Les accions sobre les persones, especialment la formació i la informació, són mesures complementàries imprescindibles per aconseguir l’eficàcia de les mesures sobre la font i sobre l’ambient, i de les mesures organitzatives. Algunes d’aquestes accions són:

• Informar els treballadorssobre els riscos per a la salut de l’exposició a la radiació emesa per l’equip que utilitzen, sobre el nivell d’exposició en el seu lloc de treball, i sobre les mesures de prevenció i protecció recomanades.
• Formar específicament els treballadors, quan calgui, sobre la utilització segura de l’equip i la utilització de les mesures tècniques adoptades per prevenir el risc. La formació no s’hauria de limitar només a la fase inicial del treball, ja que està demostrada l’eficàcia de les accions formatives periòdiques adaptades al lloc de treball.
  La Directiva 2004/40/CE, sobre les disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a l’exposició dels treballadors als riscos derivats dels agents físics (camps electromagnètics), estableix que l’empresari té l’obligació de formar i informar els treballadors dels riscos laborals existents a l’empresa, en general i en cada lloc de treball en particular, i vetllar perquè els treballadors exposats a riscos derivats dels camps electromagnètics i/o els seus representants rebin la informació i formació necessàries sobre el resultat de l’avaluació de riscos.

• Utilització dels equips de protecció individual (EPI) adients, quan sigui necessari, en funció del tipus de radiació i la part del cos exposada. Els EPI han de ser específics per a cada cas concret i s’han d’ajustar a les normes UNE. Tant en el cas d’exposició a radiacions òptiques com en el cas d’exposició a CEM, algunes de les proteccions individuals que es poden utilitzar són les pantalles facials, les ulleres, la roba de treball, etc.
• Fer la vigilància de la salut del personal exposat. És necessari fer exàmens de salut específics, en funció dels riscos, al personal exposat a radiacions. Aquests reconeixements mèdics se centren generalment en la funció visual i de la pell, i s’han de fer periòdicament.
  L’empresari ha d’adoptar les mesures oportunes per garantir que el metge encarregat de la vigilància de la salut tingui accés als resultats de l’avaluació de riscos.

L’empresari ha d’eliminar o reduir al mínim els riscos derivats de l’exposició a camps electromagnètics, de manera que l’exposició no superi mai els valors límits de referència (article 5 de la Directiva 40/2004/CE).

Els riscos s’hauran de reduir al mínim, tenint en compte el progrés tècnic i la disponibilitat de mesures de control. A més s’hauran d’adoptar les mesures preventives col·lectives que siguin adients i s’haurà d’informar els representats dels treballadors d’aquestes mesures.

Quan es tracta d’exposició a camps estàtics i a radiacions de baixa (LF), molt baixa (VLF) o extremament baixa freqüència (ELF), la major part de les vegades és difícil actuar sobre la font emissora.

Per controlar aquest tipus de radiacions, són aplicables totes les mesures generals per al control de radiacions no ionitzants.

Entre aquestes mesures, cal destacar com un dels sistemes més utilitzats l’apantallament, basat en el principi de la gàbia de Faraday. Una gàbia de Faraday és qualsevol recobriment metàl·lic, connectat a terra, que impedeix en l’interior la influència dels camps elèctrics exteriors.

Aquest mètode d’aïllar la font només es pot aplicar quan les dimensions de la font ho permetin, com per exemple en el cas dels transformadors. No és aplicable per exemple en les línies de transport de corrent.

El mètode d’apantallament pot ser eficaç en alguns casos pel camp elèctric, però no permet aïllar el camp magnètic. Per aïllar el camp magnètic es poden fer servir materials ferromagnètics, que poden reduir les línies externes de flux, però és un mètode car i poc utilitzat.

A la pràctica, les mesures recomanades se centren a allunyar les persones de les fonts i reduir al màxim l’exposició laboral. L’augment de la distància és una mesura preventiva efectiva per disminuir l’exposició.

Per controlar l’exposició a radiofreqüències i microones són aplicables totes les mesures generals per al control de les radiacions no ionitzants.

Entre aquestes mesures generals, les més habituals per controlar l’exposició a radiofreqüències i microones són l’aplicació de distàncies de seguretat, els tancaments, els apantallaments i la utilització d’equips de protecció individual.

• Distància de seguretat. En condicions de camp llunyà, l’exposició en un punt determinat és inversament proporcional al quadrat de la distància entre el punt i la font d’emissió. Per tant, una mesura de protecció fàcil i barata és augmentar la distància entre l’emissor i el receptor sempre que es pugui. Això s’aconsegueix establint distàncies de seguretat.
• Tancaments. Quan no és possible allunyar-se de la font, es poden construir tancaments per protegir les persones de la radiació. Aquests tancaments estan constituïts per fusta entre làmines de metall, per absorbir les radiacions.

• Apantallaments. Si no és possible el tancament total, es pot recórrer a l’apantallament per atenuar els nivells de radiació, utilitzant planxes o malles metàl·liques, finestres de vidre, revestiments de fusta, formigó, etc.
  El nivell d’atenuació ve donat pel material de la pantalla, el gruix, la seva permeabilitat magnètica, la conductivitat elèctrica, la distància de la pantalla a la font i la freqüència.
  En la figura es pot veure el comportament de les ones electromagnètiques davant una barrera metàl·lica. Es pot observar com l’ona, quan travessa la barrera, disminueix la seva energia, a causa de les absorcions, reflexions etc.

• Equips de protecció individual. Es poden utilitzar equips de protecció individual com vestits absorbents i ulleres protectores. Els vestits absorbents redueixen els camps electromagnètics i a l’hora protegeixen de voltatges alts. Respecte a les ulleres, fan servir una malla molt fina embotida al cristall i materials absorbents als costats. Amb aquestes ulleres s’aconsegueixen atenuacions importants. Tenen l’inconvenient de ser pesants i voluminoses.

A banda de les mesures esmentades, és important aplicar-hi les mesures generals següents: disminuir els temps d’exposició, utilitzar sistemes d’enclavament que impedeixin el pas a personal no autoritzat, senyalitzar les zones per evitar l’accés i orientar les antenes perquè els nivells de radiació siguin mínims a l’alçada del terra.

La protecció normal més eficaç davant l’exposició a la radiació òptica és el confinament total de la font i de totes les vies de radiació. En molts casos, aquestes mesures permeten complir fàcilment els límits d’exposició. Si això no és així, s’haurà de recórrer a la protecció individual. Cal protegir els ulls i la pell de les radiacions òptiques, per això s’utilitzaran protectors oculars o facials, roba protectora, guants i cremes barrera segons els casos.

Si les condicions de treball no permeten adoptar aquestes mesures o són insuficients, pot ser necessari exercir un control administratiu i restringir l’accés a les fonts molt intenses. En alguns casos, una forma de protegir els treballadors pot ser reduir la potència de la font o bé el temps de treball i assegurar-se que els treballadors són conscients dels riscos que es deriven de l’exposició a fonts de radiació òptica.

En el cas de l’exposició a radiacions ultraviolades, és recomanable l’aplicació de les mesures generals de control de radiacions no ionitzants.

Entre aquestes mesures, la utilització de pantalles i els tancaments són la mesura de control més habitual i més eficaç en el cas d’exposició a radiacions ultraviolades, ja que aquest tipus de radiació és absorbit ràpidament per qualsevol material.

Per la mateixa raó, la protecció individual davant les radiacions també és fàcil d’assolir. La protecció de la pell, per exemple, s’aconsegueix pràcticament amb qualsevol roba de treball.

Els treballadors que fan la seva activitat laboral a l’aire lliure, com és el cas dels treballadors de la construcció, els pescadors, els agricultors, etc., poden reduir al mínim l’exposició a les radiacions UV provinents del Sol, utilitzant roba de treball amb teixit espès i barrets d’ales amples, per protegir la cara i el coll. A més, es poden aplicar filtres solars a la pell exposada.

La protecció dels ulls implica la utilització d’ulleres amb oculars absorbents a la radiació UV. Al mercat hi ha protectors oculars amb diferents graus de protecció, entre quals es troben els cascos per soldadura, les caretes, les ulleres de seguretat i les ulleres amb absorció UV.

Els protectors oculars s’han d’ajustar perfectament a la cara, de manera que no hi hagi intersticis pels quals la radiació UV pugui arribar directament a l’ull.

Les radiacions visible i infraroja són moderadament perilloses, i per tant no és habitual trobar els llocs de treball en què les exposicions a aquestes radiacions suposin un risc per a la salut. Generalment la utilització d’apantallaments de les fonts de llum i la utilització de protecció ocular són els procediments més eficaços per reduir les exposicions fins a límits segurs.

Quan es treballa amb làsers són aplicables totes les mesures generals de protecció contra radiacions no ionitzants. Les mesures de control varien segons la classe a la qual pertany el làser i s’adrecen a reduir el nivell d’exposició de l’usuari fins a l’exposició màxima permesa (EMP) aplicable a cada cas, i a protegir-lo dels altres riscos inherents a la seva utilització.

Les normes de seguretat sobre làsers requereixen per sistema l’adopció de mesures de control més restrictives com més alta és la classificació del làser. Si només s’utilitzen làsers de classe 1, la seguretat d’ús està garantida. En moltes ocasions això no és possible i es fa necessària la formació dels treballadors en la utilització segura del producte i en les mesures de control del risc.

Per als làsers de classes 3 i 4, es requereixen mesures específiques de seguretat, que poden actuar sobre la font, sobre l’entorn, sobre les persones o sobre l’organització. Algunes d’aquestes mesures també s’han d’aplicar als làsers de classes inferiors.

Entre les mesures que actuen directament sobre la font d’emissió, en el cas del làser, algunes de les que s’apliquen són el confinament del làser, la utilització d’una carcassa protectora, la utilització d’enclavaments que impedeixin l’ús o l’obertura no autoritzats, l’ús de claus d’operació, indicadors d’emissió i de potència visibles o audibles, etc.

• Confinament del làser. El confinament del làser consisteix a ubicar el làser en un habitacle on no es faci cap operació no relacionada amb ell. És desitjable que les portes d’accés a aquests habitacles disposin de clau i que només hi tingui accés el personal autoritzat. També es recomana que les portes es bloquegin quan el làser està funcionant, de manera que no pugui entrar-hi ningú, però si sortir-ne.
• Carcasses protectores. Els làsers (excepte els de classe 1) han de disposar d’una carcassa protectora incombustible, que contingui el feix emès i la font d’excitació.
• Enclavament. Els làsers han de disposar d’un dispositiu d’enclavament, de manera que quan la carcassa protectora s’obre, es desconnecta el làser i el deixa fora de funcionament.
• Clau d’operació. Tot làser de classe 3B i 4 ha de disposar d’una clau d’accionament, de manera que no es pugui connectar el làser sense aquesta clau i només ha de ser accessible al personal autoritzat. En principi, tots els productes làser fabricats comercialment porten aquesta clau.
• Indicadors d’emissió. Tot làser de les classes 3R, 3B i 4 ha de disposar d’un indicador d’emissió, que s’activi quan el làser es posa en funcionament, i que sigui clarament visible o audible per les persones que operen amb el dispositiu.
• Indicadors de potència. Tot làser de les classes 3 i 4 ha de disposar d’un indicador de potència emesa en temps real, fàcilment visible per les persones que operen amb el dispositiu.

En la taula es recullen alguns dels requisits de fabricació establerts per la norma UNE EN 60825-1 /A2-2002, amb la seva obligatorietat, segons la classe de làser.

Cal destacar, entre les mesures que incideixen sobre el medi ambient en què s’utilitza el làser, la senyalització. La senyalització relativa a un dispositiu làser comprèn:

• Una etiqueta clarament visible i col·locada sobre el dispositiu làser, en què s’indica la classe del làser i les frases d’advertència perquè l’usuari conegui el risc al qual està exposat. El text està normalitzat (figura).

• Un senyal d’advertència sobre les portes dels locals on s’ubiquin làsers de classe 2, 2M, 3R, 3B i 4. El senyal consisteix en un símbol triangular de perill amb el pictograma de radiació làser en negre sobre fons groc (figura).
• Els senyals corresponents a l’obligatorietat d’utilitzar els equips de protecció individual que corresponguin (figura).
• Finalment, es recomana un senyal d’“accés restringit exclusivament al personal autoritzat” (figura).

Respecte a les accions que es poden aplicar en l’organització de treball per disminuir el risc per exposició a radiacions làser, es poden esmentar: la limitació en l’ús dels làsers, la limitació d’entrada a persones autoritzades, la designació d’un responsable de seguretat del làser, la utilització de procediments escrits de treball, etc.

Respecte als procediments escrits de treball, han de deixar constància escrita dels aspectes crítics de les operacions que puguin incidir en els resultats, en la seguretat dels operadors o en el deteriorament dels equips. Els procediments han de ser coneguts per tot el personal que estigui involucrat en les tasques. Això és espe cialment important en les operacions d’alineació i posada al punt del làser, ja que la probabilitat de patir lesions oculars greus és més elevada.

Sobre les persones, les accions que cal destacar en el cas del làser són la formació, la informació als usuaris, mitjançant per exemple el manual d’instruccions, i la utilització de mesures de protecció personal.

• Formació. La formació sobre seguretat dels làsers ha de ser adient i suficient per a les operacions amb làser en què ha d’intervenir cada treballador. Ha de ser específica segons el tipus de làser i la tasca que el treballador tingui encomanada. Entre altres aspectes, cal destacar que els operaris que treballin amb làsers han d’estar formats en els mètodes de seguretat abans de fer l’alineació i posada al punt del làser.
• Informació. Tota persona que participi directament en activitats amb làsers o que es pugui veure afectada, ha de ser informada sobre els riscos derivats als quals està exposada, les mesures preventives i els mitjans de protecció.
• Manual d’instruccions. El fabricant ha de subministrar juntament amb el làser un manual d’instruccions amb informació detallada per al muntatge, la utilització i el manteniment de l’equip amb seguretat.
• Equips de protecció individual (EPI). Les persones exposades a radiacions làsers potencialment perilloses han d’utilitzar la protecció personal adient, és a dir, ulleres i roba protectora. La selecció dels EPI ha de tenir en compte el tipus de radiació làser. Aquesta protecció és, per tant, variable: en els làsers de classe 1, en què no és necessària, és mínima, i en els làsers de classe 4 es requereix una protecció dèrmica i ocular.