Instal·lació de sistemes operatius lliures

Durant la fase de planificació de la instal·lació d’un sistema operatiu lliure hi ha una sèrie de factors que cal tenir en compte i que cal analitzar amb deteniment. Entre d’altres són:

• La compatibilitat del sistema operatiu amb l’equip on s’instal·larà, és a dir, si l’equip compleix els requeriments mínims de maquinari que necessita el sistema operatiu.
• La selecció del sistema operatiu: cal seleccionar el sistema operatiu que més s’adeqüi a les nostres necessitats i verificar que les aplicacions que volem instal·lar al sistema operatiu són compatibles. Per seleccionar el sistema operatiu també ens serà útil conèixer el suport tècnic que ofereix, és a dir, cada quan s’allibera una nova versió del sistema operatiu i quant de temps dura el període de suport.
• La llicència del sistema operatiu lliure, és a dir, l’acord mitjançant el qual obtenim el dret d’ús, còpia, distribució, estudi o modificació del sistema operatiu.

Tots els sistemes operatius tenen unes necessitats mínimes tècniques perquè el sistema informàtic funcioni correctament. Abans d’instal·lar un sistema operatiu hem de comprovar quins són aquests requisits tècnics per verificar que el nostre equip informàtic els compleix. La millor forma de conèixer els requisits és mitjançant la pàgina web oficial del sistema operatiu que volem seleccionar.

Com que el sistema operatiu treballarà conjuntament amb altres programes, normalment és millor superar aquests requisits mínims. És per això que la majoria de fabricants també ens especifiquen els requisits recomanats que són una mica superiors als mínims i que permetran millorar la nostra experiència amb el sistema i l’execució de més programes simultàniament, com paquets ofimàtics, antivirus, jocs, etc.

Els requisits tècnics normalment fan referència al processador, la memòria principal, la targeta gràfica i la capacitat d’emmagatzematge del dispositiu que allotjarà el sistema operatiu. Altres requisits que també permeten millorar l’experiència amb el sistema operatiu i cada cop són més aconsellables en alguns sistemes operatius són connexió a Internet i dispositius que permetin la utilització d’interfícies d’usuari naturals, com pantalles tàctils o micròfons.

Els principals factors que determinen la tria d’un sistema operatiu o un altre són: el tipus d’equip on s’instal·larà (servidor, ordinador de sobretaula, un portàtil…), la compatibilitat amb les aplicacions requerides i el suport tècnic que té el sistema.

La funció que exercirà el sistema informàtic dependrà de si volem utilitzar l’equip com un servidor, un ordinador personal de sobretaula, un portàtil, un dispositiu mòbil amb pantalla tàctil, etc. Depenent de la funció que exercirà l’equip informàtic i les aplicacions que necessitem, caldrà triar entre una gran varietat de sistemes operatius.

Els sistemes operatius lliures s’acostumen a distribuir en paquets coneguts com distribucions. Cada distribució té la seva pròpia selecció d’aplicacions instal·lades al sistema operatiu per satisfer les necessitats d’uns usuaris específics.

Actualment, una de les distribucions més populars és Ubuntu, una distribució GNU/Linux mantinguda per l’empresa Canonical i orientada tant a usuaris d’escriptori com a entorns de servidors i de computació al núvol, però en podem trobar moltes més. Entre les més populars destaquen:

• Sistemes operatius lliures basats en Linux. Els sistemes operatius Linux, denominats també GNU/Linux, són una família de sistemes operatius formats pel nucli (kernel) del sistema operatiu Linux juntament amb les utilitats GNU. El nucli del sistema operatiu Linux va ser creat el 1991 a Hèlsinki per Linus Torvalds. Les utilitats GNU, necessàries per tenir un sistema operatiu complet, tenen el seu origen en el projecte de Richard Stallman de crear un sistema operatiu lliure, que va començar el 1985 a la Free Software Foundation (FSF). Linux va créixer gràcies al treball col·laboratiu de programadors de tot el món. Avui en dia, hi ha moltes distribucions de programari basades en aquest sistema operatiu, les més conegudes són:
  • Debian. Un sistema operatiu creat per una comunitat d’usuaris de tot el món que es van unir per crear un sistema operatiu lliure. Està compost íntegrament per programari lliure i empaquetat per un grup de participants del projecte Debian. La versió estable de Debian és l’edició de Debian més popular per a ordinadors personals i servidors en xarxa, i s’ha utilitzat com a base per a moltes altres distribucions.
  • SUSE. Un sistema operatiu amb versions tant per a servidors com per a escriptori anomenades SUSE Linux Enterprise Server i SUSE Linux Enterprise Desktop, respectivament. SUSE també ofereix una versió totalment lliure anomenada openSUSE.
  • Red Hat Enterprise Linux. Una distribució de Linux desenvolupada per Red Hat per al mercat comercial. Red Hat Enterprise Linux es publica en versions de servidor per a diferents arquitectures i una versió d’escriptori per a ordinadors personals.
  • Fedora. És una distribució de GNU/Linux desenvolupada per la comunitat Fedora que és patrocinada per l’empresa RedHat. Representa la branca no comercial d’aquesta empresa.
  • Ubuntu. Un sistema operatiu amb versions per a servidor i escriptori creada per l’empresa Canonical. Ubuntu és un dels sistemes operatius Linux més populars. És una distribució basada en Debian i pot utilitzar-se en equips personals o servidors. El sistema operatiu s’ofereix de forma gratuïta i el seu desenvolupador Canonical es finança mitjançant els serveis vinculats al sistema operatiu i amb el suport tècnic. D’aquest sistema operatiu n’hi ha una gran varietat de derivacions amb altres entorns gràfics, com Kubuntu, Lubuntu, Ubuntu MATE, etc.
  • Slacware. És una distribució GNU/Linux creada l’any 1993 i orientada a usuaris avançats. Aquesta distribució va derivar d’SLS Linux i és la distribució de GNU/Linux més antiga encara en manteniment.
  • Altres distribucions. Hi ha moltes més distribucions derivades de les anteriors, com Arch, Manjaro, MX Linux, Pop!_OS, Mint, Kali, etc.
• Sistemes operatius lliures basats en BSD: són els sistemes operatius derivats del sistema operatiu BSD (Berkeley Software Distribution), que originalment va derivar del sistema operatiu UNIX d’AT&T Research. Els més coneguts són:
  • FreeBSD. La distribució de BSD més popular que té la finalitat de proporcionar alt rendiment i facilitat d’ús. És una distribució molt orientada a l’ús d’escriptori que inclou aplicacions bàsiques per a l’usuari com navegador, processador de textos, jocs, correu electrònic, etc.
  • OpenBSD. Aquesta distribució està orientada a la seguretat i la integritat del codi. Integra una gran quantitat d’eines criptogràfiques per maximitzar la seguretat.
  • NetBSD. Aquesta distribució pretén fer el sistema operatiu tan portable com sigui possible.
• Altres sistemes operatius lliures:
  • Chromium OS. Chromiun OS és el sistema operatiu lliure de la versió Chrome OS. Chrome OS és un sistema operatiu desenvolupat per Google que es basa en el nucli Linux i utilitza el navegador Google Chrome com a interfície d’usuari. Aquest sistema operatiu està pensat per treballar amb aplicacions web. Chrome OS és la versió comercial privativa que ve instal·lada en maquinari específic creat per alguns socis de Google, com el Chromebook.
  • Android. És un sistema operatiu mòbil basat en el nucli Linux. Va ser dissenyat per a dispositius mòbils amb pantalla tàctil, com telèfons intel·ligents, tauletes, televisors, etc.

Amb la instal·lació d’un sistema operatiu vigent rebem suport tècnic i actualitzacions que mantenen l’equip actualitzat fins al final de la seva vida útil. Aquest suport pot ser un suport comercial si l’usuari ha pagat diners per tenir-lo o un suport gratuït ofert per la comunitat d’usuaris de la distribució instal·lada.

Als sistemes operatius hi ha dues possibilitats per tal de mantenir el sistema actualitzat. Una primera opció és fer servir un model de desenvolupament estàndard d’actualització que utilitza diferents versions que s’han de reinstal·lar sobre la versió anterior. L’altra opció és un model en constant actualització dels diferents paquets de programari que s’anomena actualització contínua, o rolling release en anglès. Un exemple del primer cas és Debian, mentre que Arch Linux és un exemple de distribució en constant actualització.

En el cas dels sistemes que fan servir el model de desenvolupament estàndard, els termes STS i LTS són molt utilitzats al programari lliure i ens especifiquen quant dura el seu suport tècnic:

• STS. El suport a curt termini, STS per les seves sigles en anglès de Short Term Support. Aquests sistemes operatius tenen un programari més nou amb característiques més recents però que poden ser més inestables, ja que aquests programes no estan prou provats per la comunitat d’usuaris. A favor d’aquestes versions trobem que proporcionen aplicacions més noves o experimentals i ens permeten gaudir de les últimes novetats.
• LTS. Les versions LTS, de l’anglès Long Term Support, són més estables perquè el programari ja porta un temps en ús. Aquest és el terme que s’utilitza per anomenar versions de programari dissenyades per tenir suport durant un període més llarg que l’habitual. Per exemple, el sistema operatiu Ubuntu LTS proporciona suport durant cinc anys mentre que la versió Ubuntu STS només durant nou mesos.

Normalment el programari lliure es distribueix amb el seu codi font i l’explicació de quins són els drets i les obligacions de l’usuari final. Aquesta explicació es coneix com llicència.

Hi ha diversos tipus de llicències per a la distribució del programari lliure. Generalment, les principals variacions entre llicències solen ser els termes exactes i les condicions imposades en la redistribució de còpies modificades del programa. Cal dir que la majoria de llicències admeten que un programa lliure es pugui distribuir també comercialment (és a dir, pagant). En canvi, un programa que es distribueixi gratuïtament però sense codi no se sol considerar lliure. L’èmfasi del terme lliure és en la disponibilitat del codi i la possibilitat de modificar-lo.

Les llicències de programari més conegudes als sistemes operatius lliures són:

• GPL. L’any 1985 Richard Stallman va crear l’FSF (Free Software Foundation o Fundació del Programari Lliure) i va desenvolupar la llicència pública general de GNU (GNU GPL) que ofereix un marc legal a la difusió lliure del programari. Aquesta llicència és molt utilitzada al món del programari lliure i garanteix als usuaris finals la llibertat d’utilitzar, estudiar, compartir i modificar el programari, sempre que qualsevol modificació es continuï distribuint sota la mateixa llicència. El programari distribuït sota aquesta llicència ha d’incloure el codi font original de l’aplicació.
• BSD. La llicència BSD és una llicència molt utilitzada als sistemes operatius BSD. És un tipus de llicència permissiva semblant a la llicència MIT i amb menys restriccions que la GPL pel que fa a la necessitat de distribuir el codi font juntament amb el programari creat. Algunes empreses han trobat en la llicència BSD el fet de poder-se estalviar publicar les modificacions realitzades sobre el codi font original. És habitual en qualsevol cas trobar programari amb llicència GPL executant-se en sistemes BSD i programari amb llicència BSD executant-se en sistemes GNU/Linux.
• Llicència MIT. És una llicència de programari creada a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). És una llicència de programari lliure permissiva, ja que imposa molt poques limitacions, tot i que no arriba a ser una llicència sense cap restricció. Aquesta llicència inclou el dret a utilitzar, copiar, modificar, fusionar, publicar, distribuir, canviar la llicència i vendre el programari.
• Llicència Apache. És una llicència de programari lliure permissiva creada per l’ASF (Apache Software Foundation). Permet a l’usuari la llibertat d’utilitzar el programari per a qualsevol propòsit, distribuir-lo i modificar-lo sota els termes de la llicència. Aquesta llicència obliga a la conservació de l’avís de drets d’autor però no requereix la redistribució del codi font quan es distribueixen versions modificades.

Abans de començar el procés d’instal·lació d’un sistema operatiu cal decidir com s’organitzarà el disc dur. En aquest apartat ens centrarem en els sistemes operatius basats en Linux. Durant el procés d’instal·lació d’aquests sistemes, es crearan diferents particions amb unes característiques determinades que haurem de decidir prèviament. Per abordar correctament aquesta fase, que es coneix com a preparació per a la instal·lació, caldrà tenir clars alguns conceptes:

• Què són les particions i quins tipus hi ha.
• Com anomena Linux els discs i les particions.
• Quins sistemes d’arxius admet Linux.
• Què són els punts de muntatge.
• Quin esquema de particions cal fer per instal·lar el sistema.

Quan volem instal·lar un sistema operatiu en un nou dispositiu d’emmagatzematge una de les primeres accions que hem de fer és dividir-lo en particions i donar-hi format. Una partició és el nom que donem a cadascuna de les divisions que podem fer en un dispositiu d’emmagatzematge i tots els dispositius d’emmagatzematge n’han de tenir una com a mínim. Fer particions en un dispositiu d’emmagatzematge ens permetrà utilitzar diferents sistemes d’arxius en un mateix dispositiu, millorar la gestió de l’espai, protegir les dades si una de les particions falla, millorar la seguretat de les dades i fins i tot instal·lar més d’un sistema operatiu al mateix dispositiu.

Es poden fer tres tipus diferents de particions en un dispositiu d’emmagatzematge:

• Partició primària. Són les divisions primàries del disc. Per exemple, un disc dur nou acostuma a tenir creada una única partició primària que ocupa tot l’espai.
• Partició estesa o secundària. És un tipus de partició que permet allotjar particions lògiques a l’interior. Aquest tipus de partició no admet un sistema d’arxius directament, només conté les particions lògiques.
• Partició lògica. Aquests tipus de particions es troben allotjades dins de les particions esteses i tenen els seus propis sistemes d’arxius.

Per dividir un dispositiu d’emmagatzematge en diverses particions cal utilitzar un esquema de partició. Hi ha dos tipus d’esquemes de particions: MBR (Master Boot Record) i GPT (GUI Partition Table). MBR és el que es va començar a utilitzar durant la dècada de 1980, mentre que GPT és un esquema més modern que es va introduir l’any 2000 a partir de la introducció dels nous sistemes EFI (Extensible Firmware Interface) i que introdueix una sèrie de millores.

Una de les diferències més importants entre els dos esquemes és que MBR només permet un màxim de quatre particions primàries o tres particions primàries i una estesa en un dispositiu d’emmagatzematge, mentre que GPT teòricament permet un nombre il·limitat de particions primàries, tot i que a la pràctica aquest nombre de particions es troba limitat pel sistema operatiu utilitzat.

Als sistemes GNU/Linux, les particions tenen noms diferents dels que utilitzen altres sistemes operatius com Windows, ja que les particions s’especifiquen amb un número. Per exemple, a Windows, els discs durs i les particions s’identifiquen amb les lletres C:, D: i successives; mentre que a GNU/Linux trobem una nomenclatura del tipus /dev/sda1 o /dev/sdb5.

A GNU/Linux el primer disc dur s’anomena /dev/sda i les seves particions es numeren seguint un ordre on primer es numeren les particions primàries o esteses i després les lògiques. Per exemple, /dev/sda1, /dev/sda2, /dev/sda3 i /dev/sda4 podrien ser particions primàries o esteses i /dev/sda5, /dev/sda6, etc. podrien ser particions lògiques. Si tinguéssim un segon disc dur s’anomenaria igual però amb la lletra b, és a dir, /dev/sdb. Aquesta darrera lletra sempre serà assignada pel sistema operatiu en funció del canal de la controladora de disc o port USB on està connectat el dispositiu.

A més d’aquesta nomenclatura, les diferents particions que poden ser utilitzades pel sistema operatiu tenen un identificador anomenat UUID (Universally Unique Identifier, traduït com ‘identificador únic universal’) que permet fer referència a la partició independentment del canal de la controladora de disc o port USB on s’ha connectat el dispositiu.

En instal·lar el sistema operatiu, es farà la formatació de les particions del disc dur o discos durs que hi hagi al sistema amb els sistemes d’arxius que se seleccionin. Quan es formata una partició d’un disc dur s’està creant un sistema d’arxius concret en funció del sistema operatiu que instal·lem.

Els sistemes d’arxius indiquen la manera en què es gestionen els fitxers dins de les particions. Segons la seva complexitat, tenen característiques com ara previsió d’apagades, possibilitat de recuperar dades, indexació per a cerques ràpides, reducció de la fragmentació per agilitar la lectura de les dades, etc. N’hi ha de diversos tipus, normalment lligats a sistemes operatius concrets.

Els principals sistemes d’arxius que podem trobar als sistemes operatius lliures són:

• ext és l’acrònim d’Extended File System. Va ser el primer sistema d’arxius creat específicament pel sistema operatiu Linux i va ser dissenyat el 1992 per millorar el sistema d’arxius MINIX. Al llarg del temps, aquest estàndard va donar com a resultat altres variants: ext2, ext3 i ext4.
  Els sistemes d’arxius ext2 i ext3 van ser dissenyats per al nucli Linux. Aquests van ser les primeres variants del sistema d’arxius natiu ext de diferents distribucions de Linux, com Red Hat, Fedora i Debian. La creació de la versió ext4 va desplaçar de forma important la seva utilització.
  • ext4 es va introduir l’any 2008 per millorar les versions anteriors i afegir noves característiques. Com a avantatges respecte a versions anteriors, presenta una taxa de transferència superior, un millor rendiment, un sistema d’arxius que permet treballar amb arxius de més capacitat (de fins 16 TiB), més subdirectoris per directori (més de 64.000), i millor suport per a la desfragmentació i la possibilitat de recuperar arxius eliminats de forma accidental, ja que implementa un registre d’historial, també conegut com journaling en anglès, un element que emmagatzema la informació necessària per restablir les dades afectades si falla una transacció d’informació.

  Sistema d'arxius MINIX

  El sistema d’arxius MINIX és el sistema natiu del sistema operatiu MINIX escrit per Andrew S. Tanenbaum a la dècada de 1980. Aquest sistema d’arxius seguia l’estructura bàsica del sistema d’arxius Unix.

• ReiserFS és un sistema d’arxius de propòsit general introduït l’any 2001 que implementa característiques com journaling i redimensionament de les particions en calent, és a dir, sense desmuntar la partició. Algunes distribucions molt conegudes, com SUSE, van adoptar aquest sistema d’arxius per defecte per a les seves particions, quan en aquella època el sistema d’arxius més utilitzat era ext2. Actualment no és un sistema amb un rendiment millor que altres sistemes d’arxius moderns com ext4 o XFS. Reiser 4 és la versió més recent d’aquest sistema d’arxius.
• XFS és un sistema d’arxius amb registre d’historial o journaling on els canvis del sistema d’arxius primer són escrits al diari o journal abans que s’actualitzin els canvis al disc. L’any 2000 es va alliberar sota una llicència de codi obert. SUSE, Slackware, Fedora, Ubuntu i Debian, entre altres, ofereixen aquest sistema d’arxius.
• swap és el sistema d’arxius utilitzat per a la partició swap, és a dir, l’àrea d’intercanvi en els sistemes operatius basats en el nucli de Linux. Habitualment aquesta àrea d’intercanvi està situada en una partició i s’utilitza per emmagatzemar imatges dels processos que no han de mantenir-se en memòria física, cosa que redueix l’ús de la memòria RAM.

A més d’aquests sistemes d’arxius, els sistemes operatius Linux també ofereixen suport per a sistemes de fitxers de Windows, com FAT, FAT32 i NTFS. Per als tres sistemes el nucli Linux dona suport complet i estable d’escriptura i lectura.

Als sistemes operatius GNU/Linux l’estructura d’emmagatzematge de la informació és jeràrquica, en forma d’arbre invertit, de forma molt semblant a l’estructura dels sistemes Unix. En aquesta estructura tota la informació penja d’un únic directori arrel (/) que es troba al nivell superior de l’arbre. En aquesta estructura no hi ha unitats físiques, com passa a l’estructura dels sistemes operatius Windows, sinó arxius que fan referència a aquestes integrats a l’estructura d’arxius com qualsevol altre.

Cada partició conté un conjunt de directoris que poden ser integrats en el directori arrel (/) o en qualsevol altre directori utilitzant un punt de muntatge.

Anomenem partició una part del disc dur on emmagatzemem directoris i arxius seguint l’estàndard d’un sistema d’arxius en concret. Per una altra banda, anomenem punt de muntatge el directori sota el qual s’aniran organitzant aquests arxius i directoris.

Punts de muntatge

Suposem que tenim el sistema d’arxius, basat en GNU/Linux però molt simplificat, que podeu observar a la part esquerra de la figura.

Aquest sistema podria estar situat en un sol disc i una sola partició. Per facilitar el manteniment del sistema, si l’equip consta de dos discs durs, l’administrador podria considerar útil situar les dades personals dels usuaris en aquest segon disc dur, per facilitar tasques com la còpia de seguretat o la reinstal·lació del sistema operatiu. A més, si en algun moment algun usuari connecta un dispositiu USB, aquest dispositiu ha d’estar accessible. Els sistemes GNU/Linux situen aquest dispositiu en una carpeta dins del directori /media. A la part dreta de la figura es poden observar en diferents colors els diferents punts de muntatge que es poden crear sota aquest supòsit.

L’esquema de particions estàndard per a la majoria d’instal·lacions domèstiques de Linux és el següent:

• Una partició d’uns 20 GB per al sistema operatiu, que es munta a / . Actualment, la majoria de distribucions de Linux utilitzen ext3 o ext4 com a sistema de fitxers, que té un mecanisme d’autoneteja incorporat, de manera que no cal desfragmentar-lo.
• Una partició més petita que s’utilitza per a memòria d’intercanvi, anomenada swap. La mida d’aquest espai dependrà de l’ús del sistema i de la quantitat de memòria RAM disponible al sistema. Per exemple, si feu molta edició multimèdia i/o teniu una quantitat petita de RAM, hauríeu d’utilitzar una quantitat més gran d’intercanvi. La regla general és que creeu una partició d’intercanvi que sigui del 50% al 100% de la mida de la memòria RAM física del vostre sistema.
• Una partició més gran per a ús personal de l’usuari o els usuaris del sistema, muntada a /home. Aquí és on s’emmagatzemen les dades personals. Funcionalment, és l’equivalent al directori Usuaris de Windows, que allotja la configuració de les aplicacions, la música, les descàrregues, els documents, etc. Estrictament no és necessari crear una partició separada per a /home. Si no ho feu, residirà a la partició arrel com tota la resta del sistema. Però és útil tenir /home en una partició independent perquè, quan actualitzeu o reinstal·leu el sistema operatiu, no haureu de fer cap còpia de seguretat d’aquesta carpeta. A més, també es guarden la majoria dels paràmetres relacionats amb els programes i la interfície d’usuari.

En un ordinador destinat a fer de servidor amb molts usuaris, es pot optimitzar el rendiment del sistema mitjançant l’ús de més d’un disc dur i fent un esquema de diverses particions i específic en funció de l’activitat del servidor. A banda de la partició per al sistema operatiu, la partició d’intercanvi i la partició per a /home, es poden fer altres particions, com ara, per al directori temporal (/tmp), per al contingut del servidor web (/var/www), per als programes (/usr) o per als fitxers de registre (/var/log).

En aquesta fase seguirem tots els passos de l’assistent d’instal·lació per instal·lar el sistema operatiu al disc dur:

1. Durant el procés d’instal·lació es copiaran tots els arxius necessaris al disc dur.
2. Un cop instal·lat el sistema operatiu, configurarem alguns paràmetres, com la ubicació, la zona horària, els usuaris, etc.
3. També aprofitarem per instal·lar i configurar les aplicacions bàsiques que volem tenir instal·lades al sistema informàtic.

Per descarregar el sistema operatiu Ubuntu 20.04 LTS cal anar a la pàgina web oficial d’Ubuntu, seleccionar l’apartat Download (descàrrega) i triar el sistema operatiu que volem instal·lar, en el nostre cas Ubuntu Desktop 20.04 de 64 bits. A la figura podeu veure la pàgina web oficial d’Ubuntu. En aquesta mateixa secció de descàrregues podeu trobar versions del sistema operatiu anterior i altres versions com Kubuntu, Lubuntu, Ubuntu MATE, etc.

Abans d’instal·lar el sistema operatiu hem de comprovar que complim els requeriments mínims de maquinari especificats a la pàgina web oficial. Si fem la instal·lació en una màquina virtual, cal configurar la màquina perquè compleixi aquests paràmetres.

El primer pas per fer la instal·lació és descarregar la imatge ISO d’Ubuntu 20.04 i guardar-lo en un dispositiu d’emmagatzematge, que pot ser un dispositiu d’emmagatzematge USB, un dispositiu òptic CD/DVD o un disc dur.

Un cop iniciem l’equip informàtic, es mostrarà la primera pantalla de l’assistent d’instal·lació que podeu observar a la figura. En aquesta primera pantalla podem seleccionar l’idioma d’instal·lació del sistema operatiu. També en aquesta pantalla tenim a la nostra disposició l’opció de provar Ubuntu sense fer cap instal·lació executant-lo directament des del suport d’instal·lació. Si volem provar el sistema operatiu abans d’instal·lar-lo cal que fem servir l’opció Vull provar Ubuntu i s’iniciarà l’escriptori. Si volem instal·lar el sistema operatiu al nostre equip informàtic cal seleccionar l’opció Instal·la Ubuntu.

A la següent pantalla de l’assistent d’instal·lació seleccionem la nostra distribució de teclat manualment o seleccionant l’opció Detecta la disposició del teclat perquè el sistema detecti la disposició del teclat de forma automàtica. Si triem aquest segon mètode, el sistema ens demanarà que premem unes tecles concretes i contestem algunes preguntes referents a si tenim tecles concretes al nostre teclat. A la nostra instal·lació, la disposició de teclat seleccionada és Spanish – Catalan, com podeu observar a la figura.

Al següent pas, l’assistent ens dona l’opció de seleccionar quines aplicacions ens agradaria instal·lar en aquest moment. Si triem l’opció Instal·lació normal instal·larem el navegador web, el programari d’oficina, alguns jocs i reproductors multimèdia. Si triem l’opció Instal·lació mínima només s’instal·laran el navegador web i les utilitats bàsiques.

Altres opcions que podem triar, seleccionant les corresponents caselles de verificació, són descarregar les actualitzacions a la mateixa vegada que s’instal·la Ubuntu i instal·lar altres programes de tercers. És recomanable activar aquestes caselles de verificació en aquest moment per estalviar temps després de la instal·lació. Podeu observar aquesta pantalla a la figura.

A la següent pantalla de l’assistent d’instal·lació utilitzarem les caselles de verificació per triar el tipus d’instal·lació: si desitgem esborrar el disc i instal·lar el sistema operatiu Ubuntu, eliminar el nostre sistema operatiu existent i substituir-lo amb Ubuntu (aquesta opció només es mostrarà si l’assistent detecta instal·lacions preexistents) o seleccionar opcions més avançades amb l’opció Alguna altra cosa. Podeu observar aquesta pantalla a la figura.

Si seleccionem la primera opció Esborra el disc i instal·la el sistema operatiu Ubuntu, l’assistent farà una proposta automàtica de particions i sistema d’arxius que podem acceptar. Si seleccionem l’opció Alguna altra cosa, l’assistent ens portarà a una pantalla per crear les particions que desitgem.

Per fer una primera instal·lació, podem acceptar les particions i els sistemes d’arxius proposats que consten d’una partició per al sistema de tipus ext4. Caldrà confirmar que voleu fer aquests canvis al disc al quadre de diàleg que podeu observar a la figura.

Si volem fer les particions nosaltres mateixos, podem crear les particions amb els sistemes d’arxius que ens interessin de forma manual. Per fer-ho, després de seleccionar l’opció Alguna altra cosa, cal seleccionar l’opció Taula de particions nova per crear la taula de particions i el símbol “+” per crear les particions. Podeu observar la pantalla de creació de particions a la figura.

Cada vegada que creem una partició podem seleccionar-ne la mida, el tipus de partició, la ubicació, el sistema d’arxius i el punt de muntatge, com podeu observar a la figura.

Podeu observar el resultat de la creació de les particions de forma manual a la figura. En aquest cas, hem creat una partició per al sistema operatiu de tipus ext4 amb punt de muntatge / i una partició per a les dades de l’usuari amb sistema d’arxius ext4 i punt de muntatge /home.

Al següent pas l’assistent ens demanarà la nostra ubicació. Si estem connectats a Internet la nostra ubicació es detectarà de forma automàtica. Si no es detecta de forma automàtica, podem escriure la nostra ubicació al quadre de text o seleccionar-la al mapa. Podeu observar aquesta pantalla a la figura.

A la següent pantalla de l’assistent hem d’introduir el nostre nom. A partir d’aquí l’assistent ens suggerirà automàticament un nom d’equip i un nom d’usuari, però els podem canviar. El nom de l’equip és el nom que tindrà aquest equip a la xarxa, mentre que el nom d’usuari serà el nostre nom d’usuari del sistema operatiu. Caldrà inserir una contrasenya segura. L’assistent ens informarà de si és una bona contrasenya o és massa dèbil. En aquesta mateixa pantalla podem habilitar l’inici de sessió automàtic o fer que calgui una contrasenya per entrar a l’equip, com podeu observar a la figura.

A la següent pantalla podem anar seguint el procés d’instal·lació d’Ubuntu que, depenent de la velocitat de l’equip informàtic i de la connexió a Internet, trigarà més o menys temps en acabar. Durant aquest procés podem anar llegint informació sobre aquest sistema operatiu, com podeu observar a la figura.

Després de que el sistema s’hagi instal·lat apareix un quadre de diàleg demanant que reiniciem l’equip. Si hem utilitzat un suport de tipus CD, DVD o USB per fer la instal·lació, caldrà retirar-lo. Podeu observar aquest quadre de diàleg a la figura.

Finalment, podeu observar l’escriptori d’Ubuntu 20.04 a la figura.

Després d’instal·lar el sistema operatiu, quan l’iniciem per primera vegada, el mateix sistema ens avisa dels paràmetres bàsics que necessita configurar. Per fer-ho ens mostra un assistent de configuració, anomenat assistent d’inici.

Assistent d’inici

El primer pas de l’assistent d’inici ens permet configurar els comptes en línia per poder integrar l’escriptori amb diferents serveis. El compte únic d’Ubuntu ens serveix per deixar comentaris a la botiga d’aplicacions o per activar Livepatch mentre que els comptes de Google, NextCloud i Microsoft ens permeten accedir als seus serveis al núvol. Podeu observar aquesta finestra a la figura. En qualsevol moment podem afegir nous comptes des de l’aplicació Preferències.

El següent pas ens proposa la configuració de Livepatch. Si el volem configurar cal clicar el botó Configura Livepatch i iniciar sessió amb el nostre compte únic d’Ubuntu. Ho podeu observar a la figura.

En el tercer pas podem triar si volem enviar dades del nostre equip informàtic i ubicació a Canonical. Aquestes dades s’utilitzen per millorar el sistema operatiu i podem consultar-les en qualsevol moment. Per exemple, clicant el botó Mostrar el primer informe podem veure les primeres dades que s’enviaran. Podeu observar aquesta finestra a la figura.

Al següent pas podem activar els serveis d’ubicació perquè les aplicacions puguin determinar la nostra ubicació geogràfica. El sistema ens mostrarà una indicació quan s’estiguin utilitzant aquests serveis d’ubicació. Podeu observar aquesta finestra a la figura.

Amb aquesta última finestra acabem la configuració d’inici. En aquesta finestra es mostren algunes aplicacions que podem instal·lar al nostre sistema operatiu. Podem seleccionar les que ens interessin o buscar més aplicacions clicant el botó Obriu programari ara, que ens mostrarà el catàleg de programari. Tant si triem aplicacions per instal·lar ara com si no, sortirem d’aquest assistent clicant el botó Fet. Podeu observar aquesta finestra a la figura.

Configuració de l’idioma

Si no ha estat possible trobar l’idioma que volem utilitzar durant la instal·lació del sistema operatiu sempre podrem canviar-lo un cop el sistema estigui instal·lat descarregant pràcticament qualsevol paquet d’idioma mitjançant l’aplicació Suport d’idiomes.

Al nostre cas, tot i que durant la instal·lació hem seleccionat l’idioma del nostre sistema operatiu, és interessant instal·lar el paquet complet d’idioma ja que podríem trobar que algun terme, sobretot a les aplicacions, podria no estar traduït completament. Per fer-ho cal buscar en el menú l’aplicació Suport d’idiomes i executar-la. Ho podeu observar a la figura.

Per acabar d’instal·lar el paquet d’idioma cal seleccionar el botó Instal·la que podeu observar a la figura. Un cop finalitzi la instal·lació del paquet d’idioma podreu observar a la finestra de suport d’idioma els idiomes instal·lats al vostre sistema operatiu, com podeu veure a la figura.

Accessibilitat

Els sistemes operatius inclouen característiques d’accessibilitat de les quals tots podem extreure partit. Aquestes característiques faciliten la personalització de l’equip i ofereixen diferents opcions per millorar l’experiència amb el sistema operatiu. Per configurar els ajustos d’accessibilitat a Ubuntu cal anar a l’aplicació Paràmetres > Accés universal. Podeu observar aquesta finestra a la figura.

Personalització de l’escriptori

Podem canviar el fons de l’escriptori per un que s’adapti més als nostres gustos. Per exemple, també podem afegir les aplicacions d’ús més freqüent a l’escriptori, modificar les notificacions, mostrar les nostres cites del calendari a la pantalla, etc.

Actualització del sistema operatiu

Tot i que durant la instal·lació del sistema operatiu hem seleccionat l’opció de descarregar actualitzacions, és possible que quan iniciem per primera vegada el sistema operatiu ens aparegui un quadre de diàleg per informar-nos que s’han publicat noves actualitzacions. En aquest quadre de diàleg podem instal·lar aquestes actualitzacions al moment, deixar-ho per a més tard o canviar la configuració de les actualitzacions. Aquest quadre de diàleg el podeu observar a la figura.

Podem comprovar quines aplicacions es troben per defecte a cadascuna de les distribucions i triar la que més s’adequa als nostres gustos quan seleccionem el sistema operatiu. De totes maneres, sempre podem instal·lar al sistema operatiu les aplicacions que ens interessen si no venen per defecte. Les aplicacions més comunes que podem instal·lar les podem classificar als següents grups:

• Navegador web. Normalment els navegadors venen preinstal·lats, però podem trobar altres opcions que poden ser interessants. Els més coneguts per Ubuntu són Firefox, Iceweasel, Chrome, Chromium i Opera.
• Antivirus. Tot i que els sistemes operatius porten el seu propi sistema de seguretat, també podem instal·lar una aplicació independent d’una altra companyia. Els antivirus més coneguts per Ubuntu són ClamAV, Sophos Antivirus i Comodo.
• Paquet ofimàtic. Hi ha diversos paquets ofimàtics al mercat que inclouen processador de textos, fulls de càlcul i presentació, entre d’altres. Fins i tot podem trobar paquets ofimàtics que funcionen en línia. Els més coneguts per Ubuntu són LibreOffice, WPS Office i Google Docs.
• Compressor d’arxius. Alguns arxius no es poden comprimir o descomprimir pels sistemes operatius de forma predeterminada, i ens caldrà instal·lar una aplicació independent. Algunes de les més conegudes per Ubuntu són 7-Zip i PeaZip.
• Editor d’imatges. Les eines d’edició d’imatge o fotografia són cada vegada més comunes fora del món professional gràcies a les xarxes socials i els telèfons intel·ligents. Es poden trobar aplicacions amb diferents llicències d’ús. Un dels editors d’imatges més coneguts per Ubuntu és GIMP.
• Lector de PDF. Una de les carències dels paquets ofimàtics és que no acostumen a tenir lectors o editors de PDF, i ens caldrà instal·lar-lo després. Actualment alguns navegadors web sí que porten integrat un lector de PDF. FoxitReader és una de les aplicacions per llegir PDF més conegudes per Ubuntu.
• Reproductor d’àudio i vídeo. Els sistemes operatius acostumen a portar una aplicació predeterminada per a aquesta funció, però és possible que segons les nostres necessitats busquem una aplicació més potent. Per exemple, per Linux trobem Totem i VLC, entre altres.
• Xarxes socials. Moltes xarxes socials (Telegram, Skype, Facebook, etc.) tenen les seves pròpies aplicacions. Fins i tot podríem arribar a instal·lar un gestor de xarxes socials que les reuneixi totes sota una mateixa aplicació.
• Jocs. Potser no són imprescindibles, però és conegut que les vendes de videojocs per a ordinador representen una gran part de la quota de mercat del sector de la informàtica. Podrem instal·lar tots els jocs que siguin compatibles amb el sistema operatiu.

La clonació d’equips és una tècnica molt útil que ens pot evitar reinstal·lar el sistema en cas d’errada crítica. Normalment, després d’instal·lar un sistema operatiu, instal·lem altres aplicacions i comencem a omplir els dispositius d’emmagatzematge amb dades. Per salvaguardar la informació podem fer còpies de seguretat de les dades, però si el sistema operatiu falla i no es pot recuperar haurem de tornar a instal·lar-lo per tornar a instal·lar les aplicacions i restaurar les dades que tenien emmagatzemades a les còpies de seguretat.

El procés de clonació permet estalviar-nos aquests passos, creant una imatge del disc dur quan el nostre equip està inicialment instal·lat i configurat. Aquesta imatge podem guardar-la per restaurar-la quan desitgem retornar l’equip a l’estat original.

La clonació es pot utilitzar per donar solució a diferents escenaris que ens podem trobar, com poden ser:

• Restauració o recuperació del sistema informàtic. La restauració d’un sistema permet desfer els canvis que s’han realitzat al sistema des del moment en què s’ha fet la clonació. Per tornar al punt anterior només caldria restaurar la imatge creada durant el procés de clonació.
• Instal·lació de nous equips informàtics. Gràcies a les imatges de clonació és pot automatitzar el procés d’instal·lació d’un sistema operatiu, ja que a partir d’una única imatge podem clonar molts equips.
• Realització de còpies de seguretat. És possible crear una còpia de seguretat de tot el sistema, i no només de les dades, en un arxiu d’imatge que després podrem restaurar.

Una de les aplicacions més conegudes per clonar equips és Clonezilla. Aquesta aplicació cal que sigui utilitzada des d’un dispositiu d’arrencada (CD o USB), ja que en cas contrari no seria possible la creació d’una imatge del sistema. És a dir, per crear una imatge d’un sistema, aquest no ha d’estar en ús. A més, és necessari disposar d’espai d’emmagatzematge suficient per poder emmagatzemar la imatge creada que normalment s’emmagatzema en un dispositiu d’emmagatzematge diferent.

La creació d’escenaris duals permet instal·lar diversos sistemes operatius en un sol equip i triar amb quin volem iniciar. El terme arrencada dual es refereix a la configuració específica de dos sistemes operatius instal·lats en una única màquina. En un escenari d’arrencada dual els dos sistemes operatius no poden funcionar simultàniament. En iniciar l’ordinador es tria amb quin sistema operatiu es vol iniciar, i per iniciar amb l’altre sistema operatiu s’ha de reiniciar l’ordinador i seleccionar-lo.

Amb l’augment de l’ús de màquines virtuals, cada vegada resulta menys habitual trobar escenaris d’arrencada dual, però encara hi ha situacions en què pot resultar recomanable. Amb l’arrencada dual es té accés complet i directe a tot l’equip de forma real, cosa que permet un millor rendiment. Amb les màquines virtuals tenim la possibilitat de tenir més d’un sistema operatiu iniciat al mateix temps.

Un dels escenaris duals possibles que podem trobar és la instal·lació conjunta dels sistemes operatius Windows i Ubuntu. Per crear aquest escenari és recomanable instal·lar primer el sistema operatiu Windows i després Ubuntu, ja que Windows, per defecte, instal·la el seu propi gestor d’arrencada eliminant altres gestors instal·lats prèviament. Si ho fem al revés i Windows sobreescriu el gestor d’arrencada d’Ubuntu, caldrà recuperar-lo després. Un cop disposem de les imatges ISO dels dos sistemes operatius podem començar la creació de l’escenari dual.

En primer lloc instal·lem Windows 10. Durant el procés d’instal·lació del sistema operatiu hem de reservar un espai al disc on sigui possible instal·lar després Ubuntu, com podeu observar a la figura.

Si ja tenim Windows 10 instal·lat podem utilitzar l’eina Administració de discos per redimensionar les particions creades i deixar lloc al disc dur per a la instal·lació d’Ubuntu. Podeu observar aquesta eina a la figura.

Després instal·lem Ubuntu seguint tots els passos de l’assistent d’instal·lació fins arribar a la finestra per seleccionar el tipus d’instal·lació que podeu observar a la figura. Tot i que en aquesta finestra trobem l’opció d’instal·lar Ubuntu juntament amb Windows 10 és millor seleccionar l’opció Alguna altra cosa per poder seleccionar la partició on volem allotjar Ubuntu.

A la següent finestra seleccionem l’espai lliure i cliquem el botó amb el símbol “+” per crear una nova partició on instal·larem Ubuntu, com podeu observar a la figura.

Al crear una nova partició, apareix un quadre de diàleg on cal seleccionar la mida, el tipus i la ubicació de la partició. També seleccionem com volem utilitzar la partició i quin és el punt de muntatge, que en el nostre cas serà el directori arrel. Podeu observar aquest quadre de diàleg a la figura.

Seguim fins a completar tots els passos de l’assistent d’instal·lació i quan reiniciem l’equip informàtic trobarem una pantalla anomenada gestor d’arrencada on podrem seleccionar el sistema operatiu amb el que volem iniciar. Podeu observar aquesta pantalla a la figura.

A Ubuntu (i a moltes altres distribucions de GNU/Linux), el gestor d’arrencada per defecte és GRUB (GNU Grand Unified Bootloader). GRUB forma part del projecte GNU i la versió actual és GRUB 2.0. Podeu observar aquest gestor d’arrencada a la figura. El gestor d’arrencada és la primera funció que executa el sistema operatiu quan s’inicia i la seva configuració és molt útil quan volem tenir més d’un sistema operatiu al mateix equip informàtic.

Tota la configuració de GRUB2 està situada al directori /etc/grub.d/. En aquesta ubicació hi ha una sèrie d’arxius que permeten la configuració automàtica del gestor d’arrencada. Aquests arxius s’executen en el moment de configurar GRUB2 i generen l’arxiu de configuració final que està situat en el directori /boot/grub/ i s’anomena grub.cfg.

L’arxiu de configuració grub.cfg no l’hem d’editar directament, sinó que la configuració de les opcions es realitza a partir de l’arxiu grub que trobem al directori /etc/default/.

Dins de l’arxiu grub hi ha una sèrie d’opcions que es poden modificar mitjançant un editor de text. Algunes de les més utilitzades són:

• GRUB_DEFAULT. Especifica l’entrada del menú d’arrencada seleccionada per defecte en el cas que hi ha hagi diverses opcions d’arrencada. Si el valor és 0, l’entrada seleccionada per defecte és la primera.
• GRUB_TIMEOUT. Especifica el temps, en segons, que espera el gestor d’arrencada per iniciar l’entrada seleccionada. Si el valor és -1 s’esperarà fins que l’usuari seleccioni l’entrada desitjada.
• GRUB_HIDDEN_MENU_QUIET. Mostra o oculta el compte enrere de temps restant. Si el valor és true oculta el compte enrere, mentre que si el valor és false mostra el compte enrere a la zona inferior de la pantalla.
• GRUB_BACKGROUND. Serveix per definir un fons de pantalla concret per al menú d’arrencada.

Una vegada configurat l’arxiu grub amb els paràmetres desitjats, cal executar l’ordre grub-update per generar l’arxiu definitiu de configuració grub.cfg.

És poden consultar totes les opcions de configuració disponibles, utilitzant el terminal o el suport tècnic en línia.

Després d’instal·lar i configurar el sistema operatiu cal elaborar la documentació corresponent a aquests processos i indicar les incidències aparegudes. El document resultant d’aquesta documentació es coneix com manual d’instal·lació i configuració.

Dins del manual d’instal·lació i configuració podem tenir diferents apartats, per exemple, podem tenir un apartat amb totes les dades del sistema informàtic, un altre amb la informació del procés d’instal·lació i configuració i un altre amb les incidències més comunes i la seva resolució.

A l’apartat de dades del sistema informàtic hem d’especificar els requisits tècnics i el sistema operatiu que s’instal·larà a l’equip informàtic. Cal especificar també la forma de partir els dispositius d’emmagatzematge i el sistema d’arxius utilitzat a cada partició.

A l’apartat d’instal·lació i configuració, cal descriure cadascun dels passos necessaris per a la instal·lació i configuració del sistema operatiu. També cal deixar constància del programari instal·lat al sistema operatiu. És important també documentar quina és la llicència del sistema operatiu i del programari instal·lat.

A l’apartat d’incidències podem comentar les incidències aparegudes durant el procés d’instal·lació i configuració i la seva resolució.

Actualment, la documentació acostuma a distribuir-se en suport informàtic ja que ens permet afegir diferents tipus de documents, com text, gràfics, imatges, vídeo, etc. El més comú és poder trobar aquesta informació en línia perquè s’hi pugui accedir des de qualsevol lloc.