Economia i treball

L’ésser humà, per sobreviure i desenvolupar les seves activitats, necessita molts dels recursos que l’envolten. Per viure, es fan servir productes i serveis, i es realitzen activitats. Alguns d’aquests productes i activitats, els proporciona la pròpia naturalesa; però, d’altres, s’han d’elaborar o produir.

Hi ha una sèrie de necessitats (figura), com l’alimentació, que se satisfan amb recursos escassos, atès que es donen en quantitats inferiors a les necessitats del grup humà en què es viu.

Font: J. Estefania (1995). Nueva Economia. Ed. Debate-Dominios.

Un bé és un mitjà obtingut a partir de la natura pel procés econòmic de la producció, mitjançant el treball. La gent utilitza els béns per satisfer les seves necessitats. Són béns, per exemple, els queviures i la roba.

Els serveis inclouen un conjunt d’activitats econòmiques no productives directament, ja que no creen béns de consum o de producció, agraris o industrials, i estan destinades a possibilitar o facilitar la satisfacció de les necessitats humanes. Són serveis, per exemple, l’ensenyament i els transports.

Dins dels béns, podem distingir entre els béns econòmics, que són béns escassos, i els béns lliures (com l’aire), que són il·limitats. Els béns econòmics s’han d’administrar perquè satisfacin les necessitats de la població i, al mateix temps, s’han de produir perquè es puguin utilitzar de formes diferents segons les necessitats. Per contra, els béns lliures no s’han d’administrar ni de produir.

Les necessitats que es tenen per viure, són satisfetes pels productes o serveis que les empreses ofereixen. Els recursos o factors productius, que són escassos, es combinen en proporcions determinades per aconseguir un producte. Aquests recursos o factors s’han de distribuir de la millor manera possible a fi d’elaborar el màxim de productes i, així, satisfer també el màxim de necessitats de la societat.

Hi ha una relació entre producte i necessitat, ja que la necessitat que el producte és capaç de cobrir en marca el valor econòmic.

Els factors productius es poden agrupar en tres grups: recursos naturals, treball i béns de capital; tot i que alguns autors hi afegeixen l’organització de l’empresa com a quart factor o factor residual.

1. Els recursos naturals ens els proporciona la naturalesa, com per exemple, terra, minerals i recursos energètics.
2. El treball és el temps i les capacitats que les persones dediquen a les activitats productives i econòmiques, orientades a obtenir béns o mitjans per satisfer les necessitats, mitjançant la transformació d’uns recursos per augmentar-ne la utilitat.
   El treball necessari seria el temps, esforç i habilitats dedicats a obtenir el producte indispensable per a la subsistència i la reproducció de l’home. La quantitat de treball ha anat variant al llarg de la història. El treball excedent seria el temps de treball dedicat a l’obtenció del producte sobrant. El treball excedent apareix quan l’home no consumeix tot el que produeix, gràcies a la utilització d’instruments de treball i a millores tècniques.
3. El capital són els béns durables no destinats al consum i que no satisfan directament necessitats humanes, sinó que estan destinats a produir altres béns. Amb els béns de capital es sacrifica una part del consum present en benefici d’un consum futur més gran. Són exemples de capital, les instal·lacions i la maquinària.
4. Finalment, l’organització són els diferents factors i activitats o funcions de l’empresa coordinats mitjançant d’una estructura, per tal d’aconseguir encaminar totes les activitats cap a la mateixa direcció i buscar, així, els objectius comuns definits per l’empresa.

L’empresa és una unitat econòmica que combina i transforma els factors productius per aconseguir béns o serveis destinats al mercat. Per això, és necessària l’aportació de la mà d’obra dels treballadors i l’aportació dels fons corresponents per part dels capitalistes i els empresaris. L’empresa és un centre d’activitat econòmica i de producció de béns i serveis necessaris per satisfer les necessitats humanes. Aquesta n’és la funció principal.

Les famílies són les unitats de consum que demanen els béns i serveis oferts per les empreses en el mercat de béns i serveis. Al mateix temps, ofereixen, a les empreses, el treball com a factor de producció. Les empreses demanen aquest treball en el mercat de factors.

L’Estat té un poder de regulació de les relacions que es produeixen entre empreses i famílies. Cobra impostos, paga rendes, assigna recursos i estableix els principis i les regles de l’activitat econòmica. Les decisions econòmiques que es produeixen en totes les administracions de l’Estat formen el sector públic com a agent econòmic, ja que participa en l’economia com un subjecte econòmic.

Finalment, tenim el sector exterior, format pels agents econòmics dels països amb què l’Estat manté unes transaccions de béns i serveis que donen lloc a exportacions i importacions, i a les transferències de capitals entre països.

Tots aquests agents componen el que s’anomena organització econòmica de la societat (figura).

La funció de l’economia és analitzar la manera més adequada d’administrar i distribuir els recursos escassos de la societat per satisfer el màxim possible les necessitats individuals i col·lectives.

Podem analitzar les dades econòmiques des de dues perspectives: la microeconòmica i la macroeconòmica.

La macroeconomia es pot aplicar en decisions de política econòmica estatal. Els polítics prendran decisions de política econòmica en funció de les seves ideologies, del sistema econòmic i de la situació econòmica del país.

Però, per més bé que l’economia administri els recursos, mai no podran satisfer totes les necessitats; perquè, fins i tot suposant que determinats grups socials tenen les necessitats primàries satisfetes, sempre tindran necessitats secundàries per satisfer.

A partir d’aquí, l’economia ha de resoldre una sèrie de qüestions:

• Quins béns i serveis haurà de produir i en quina quantitat? En quin moment els haurà de produir?
• Com els haurà de produir? Quins recursos utilitzarà? Quina tecnologia utilitzarà?
• Per a qui produirà els béns i serveis? Tota la societat podrà accedir de la mateixa manera a aquests béns i serveis?

Per donar una resposta a aquestes preguntes hi ha diferents sistemes econòmics de producció (figura): el sistema de producció capitalista o economia de mercat, el sistema d’economia centralitzada i les economies mixtes.

En aquest sistema de mercat, quan hi ha molta falta de béns o serveis, o n’hi ha molt sobrant, el mateix sistema de preus fa que el mercat s’equilibri i que no duri gaire aquest sobrant o aquesta escassesa; ja que, si les empreses produeixen el que els consumidors demanen, poden obtenir grans beneficis.

En aquest cas, l’objectiu de l’empresa no és el benefici, sinó portar a terme la planificació productiva que l’estat ha organitzat mitjançant uns recursos productius que també han estat assignats. Això fa que no totes les empreses siguin autosuficients econòmicament i que l’estat financi les deficitàries.

Ateses les limitacions de les economies capitalistes i de planificació centralitzada, normalment s’aplica un sistema intermedi d’economia mixta.

Així, l’estat intervé en:

• Polítiques planificadores en certs sectors industrials o de serveis.
• Polítiques de foment del desenvolupament de tecnologia.
• Polítiques de redistribució de la renda per tendir a una igualtat social, o polítiques sobre les prestacions de la Seguretat Social destinades a garantir un nivell mínim de benestar afavorint les classes menys privilegiades.

La microeconomia centra el seu estudi en el comportament de les unitats econòmiques de consum i els mercats en què actuen els que demanen i ofereixen béns i serveis.

Totes les variables relatives als individus, les famílies i les empreses es denominen variables microeconòmiques i el mercat en què es relacionen és el mercat microeconòmic.

Dins del mercat distingim dos tipus d’agents: els compradors (consumidors), que constitueixen la demanda del mercat, i els venedors (productors), que constitueixen l’oferta del mercat.

La representació gràfica del mercat és la que es mostra a la figura.

Els compradors i els venedors es posen d’acord amb el preu de mercat. El preu d’un bé és el nombre d’unitats monetàries que es necessiten per obtenir una unitat d’aquest bé (figura).

El funcionament del mercat depèn del mercat dels factors productius, ja que en aquest té lloc la distribució de les rendes, com a conseqüència del seu valor. La demanda de les empreses determina el volum de les rendes. Les rendes obtingudes per les unitats econòmiques de consum van al consum, és a dir, a la demanda de béns i serveis finals a partir de l’oferta de les empreses, i a l’estalvi.

Les decisions es prenen en el mercat a partir de la llei de l’oferta i demanda. En el mercat es dóna una resposta a què, com i per a qui produir.

La demanda està determinada per diferents variables, com les preferències (G); la renda o ingressos dels consumidors (Y); els preus dels altres béns (Pb); els preus de béns complementaris, és a dir, els béns necessaris per fabricar el nostre producte (Pc), i, sobretot, el preu del bé concret (Pa).

Per representar la demanda gràficament (figura) considerem totes les variables constants excepte el preu del bé determinat (Pa) i obtenim la funció de demanda:

La taula de demanda relaciona els preus amb les quantitats que els consumidors volen adquirir.

La llei de la demanda és la relació que hi ha entre el preu d’un bé i la quantitat demanada. En incrementar el preu d’un bé, disminueix la quantitat demanada, i a la inversa (sempre que considerem un bé normal).

Igual que la demanda, l’oferta també està determinada per una sèrie de variables com el preu de bé (Pa), el preu d’altres béns (Pb), el preu dels factors productius ®, la tecnologia (z) i les preferències dels consumidors (G).

La taula de l’oferta (figura) relaciona els preus amb les quantitats que els productors estan disposats a oferir. Per expressar gràficament la corba d’oferta, considerem que tots els factors es mantenen constants, excepte el preu (Pa).

A preus molt baixos, els costos de producció no es cobreixen i els productors no produiran res; com a conseqüència, l’oferta serà inexistent, però a mesura que augmentin els preus, la producció i, per tant, l’oferta seran majors.

Per analitzar l’equilibri de mercat unirem les corbes d’oferta i demanda, és a dir, dels consumidors i els productors. Només hi haurà un punt en què les dues corbes coincideixin (figura).

El preu d’aquest punt serà el preu d’equilibri, que és aquell pel qual la quantitat demanada és igual a la quantitat oferta. Aquesta quantitat l’anomenarem quantitat d’equilibri.

Donat un preu d’equilibri, quan el preu és inferior, hi ha un excés de demanda (escassetat) i el mateix mercat tendeix a elevar el preu. Quan el preu és superior, hi ha un excés d’oferta (excedent), i el mateix mercat tendeix a abaixar-lo.

Donades aquestes dues circumstàncies ens trobem que, en una economia de mercat de competència perfecte (mercat lliure), els preus tendeixen a desplaçar-se cap al preu d’equilibri.

Podem parlar de diferents tipus de mercats segons les circumstàncies que envolten l’empresa. La diferència bàsica entre els tipus de mercats rau en el nombre de compradors i de venedors i, per tant, en el poder d’uns i altres per modificar el preu.

Es caracteritza per tenir un nombre de compradors i venedors molt elevat, de manera que cap d’ells, individualment, pot determinar una variació del preu. El comportament d’un comprador o d’un venedor no variarà el preu de mercat.

Les empreses de competència perfecta accepten el preu com una dada ja donada pel mercat. Generalment, aquest és el preu d’equilibri.

És el que té poques empreses productores enfront d’un nombre elevat de compradors. Això fa que les empreses tinguin un control dels preus i que es tendeixi a una certa rigidesa en aquests preus.

Les empreses que constitueixen un oligopoli tenen molt en compte les decisions de la competència, ja que qualsevol moviment d’aquesta pot afectar molt els seus beneficis.

Un monopoli és un mercat en el qual hi ha una única empresa oferent. Aquesta empresa té un domini molt important sobre el preu.

La macroeconomia explica el funcionament de l’economia en el seu conjunt, i analitza els grans problemes econòmics com la inflació, la desocupació o el creixement.

Per comprendre el funcionament global d’una economia es dissenyen models que pretenen explicar la realitat d’una manera simplificada, mitjançant la determinació d’un nombre reduït de magnituds agregades i el conjunt de relacions que s’estableixen entre aquestes magnituds.

La macroeconomia centra el seu estudi en la realitat econòmica de forma global i es basa en l’anàlisi d’una sèrie de variables que permeten entendre el funcionament del mercat macroeconòmic i dissenyar un conjunt de mesures de política econòmica per influir en la marxa de l’economia.

En l’anàlisi macroeconòmica, s’utilitzen unes magnituds que reflecteixen el comportament global de l’economia – i no dels subjectes individuals– i uns indicadors que permeten efectuar comparacions entre diferents moments de la situació de l’economia.

Les magnituds agregades recullen la suma dels valors individuals o microeconòmics. Se’ls anomena macromagnituds perquè es refereixen a l’economia en el seu conjunt.

L’anàlisi de tres conceptes ens permet apropar-nos a la mesura de la riquesa d’un país. En tots tres, s’analitza la mateixa realitat, però des de perspectives diferents. Aquests conceptes són:

• La producció. Recull l’oferta agregada de tots els béns i serveis produïts per les empreses en un període de temps.
• La renda. Recull els pagaments realitzats per les empreses com a contraprestació per la utilització dels factors productius. Dit d’una altra forma, els ingressos obtinguts per tots els factors productius per la seva participació en la producció.
• La despesa. Recull la demanda agregada de tots els sectors econòmics. Està formada pel consum, la inversió, la despesa pública i el saldo exterior net.

Així, el resultat de mesurar el nivell de l’activitat econòmica, expressat en termes monetaris, ha de ser el mateix per a qualsevol dels conceptes escollits (producció, renda o despesa).

Per recollir el valor de les diferents macromagnituds, es necessita establir un sistema de comptabilitat nacional que estableixi els mètodes i els criteris que es poden utilitzar per captar la informació i agregar-hi les variables.

1. Magnituds relacionades amb la producció

Per determinar la producció total d’un país, es comptabilitza el valor de tots els béns i serveis finals obtinguts per la totalitat dels sectors productius durant un any.

La producció es pot calcular a preus de mercat i al cost dels factors. En el segon cas, per eliminar la intervenció de l’estat, es resten els impostos indirectes i se sumen les subvencions.

El producte interior brut (PIB). Reflecteix el conjunt de béns i serveis produïts dins de les fronteres del país durant un any. Això implica que no es comptabilitza la producció de les empreses del país a l’estranger, però sí la producció de les empreses estrangeres al país.

La taxa de creixement del PIB mesura la importància relativa del canvi ocorregut en el PIB entre dos períodes consecutius. Permet la comparació entre diferents països, encara que les xifres absolutes del PIB siguin diferents.

El PIB i les taxes de creixement del PIB anuals i trimestrals són els indicadors més utilitzats per a l’estudi de la conjuntura d’un país.

El producte nacional brut (PNB). El PNB es diferencia del PIB en què el PNB mostra la producció generada pels factors productius que són propietat dels habitants del país, amb independència de si produeixen al seu interior o no.

El producte nacional net (PNN). L’amortització és un concepte comptable que recull la pèrdua de valor que es produeix en el capital productiu, a causa del seu ús o de l’obsolescència. Per representar exactament l’augment efectiu de la producció, s’utilitza el producte nacional net, que s’obté de restar les amortitzacions al PNB.

2. Magnituds relacionades amb la renda

La renda nacional (RN). El PNN a cost dels factors rep el nom de renda nacional.

El valor de la renda nacional no mostra la renda de què disposen, les unitats domèstiques, per prendre decisions de consum i estalvi. Hi ha dues partides que formen part de la RN però que no estan a disposició de les famílies:

• Els impostos directes (T) que graven aquestes rendes.
• Els beneficis de les empreses no distribuïts. Corresponen a la diferència entre els beneficis totals (B) i els dividends repartits (Dv).

Hi ha una altra partida que no apareix en la RN, però que incrementa la renda d’algunes unitats domèstiques:

• Les transferències rebudes de l’estat (TR), com les prestacions socials, les pensions o l’assegurança d’atur.

La renda per càpita

La renda per càpita és una mitjana, però hi haurà habitants que obtin-guin rendes superiors i altres, d’inferiors. Així, apareix un concepte molt important que és el de la distribució de la renda. La renda es genera per la remuneració dels factors productius. El repartiment de la renda de-pèn, per tant, de la distribució de la propietat dels factors i del sistema de preus establert. Teòricament, la declaració de l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF) és una bona font de dades per conèixer el grau de concentració de la distribució.

La intervenció de l’estat cerca en molts casos modificar la distribució de la renda quan es produeixen moltes desigualtats, mitjançant de mesures de caràcter fiscal o mitjançant actuacions directes.

3. Magnituds relacionades amb la despesa

La despesa, que constitueix la demanda agregada de l’economia, coincideix amb el PIB a preus de mercat. La despesa té quatre components: el consum (C); la inversió (I); la despesa pública (D), i el saldo net exterior, és a dir, les exportacions (X) menys les importacions (M).

La demanda interna està composta pel consum, la inversió i la despesa pública. Una altra manera d’expressar la despesa seria:

La demanda final es defineix com la demanda interna o nacional més les exportacions. Una altra manera d’expressar la despesa seria:

Per acabar, el consum es pot descompondre en consum privat (Cpv) i consum públic (Cpb). La inversió, alhora, es descompon en inversió privada (Ipv) i inversió pública (Ipb). Aquestes dues últimes integren la partida de formació bruta de capital. La despesa es podria expressar aleshores:

La comptabilitat nacional, per mitjà dels valors de les magnituds macroeconòmiques, permet realitzar un diagnòstic de la conjuntura de l’economia i detectar-ne les tendències a llarg termini mitjançant anàlisis a curt termini.

En l’anàlisi de la conjuntura, s’utilitza un gran nombre d’indicadors. Els més usuals són els indicadors de preus, del mercat laboral, els referents a l’activitat de producció i els del dèficit.

L’índex de preus de consum (IPC). L’IPC és l’indicador més conegut de l’evolució dels preus.

L’IPC és l’indicador d’inflació d’una economia més popular i important.

La inflació és l’increment generalitzat i continu del nivell de preus de béns i serveis d’una economia. Pot influir significativament en la marxa de l’economia d’un país i, per tant, en la vida de les persones.

Indicadors de l’ocupació. Els indicadors de l’ocupació intenten mesurar la situació de la població respecte a l’ocupació i l’atur. Entre les referències estudiades en la unitat didàctica 1, tenim la taxa d’activitat i la taxa d’atur.

Indicadors de l’activitat de producció. Hi ha una relació entre el benestar de la població i la quantitat de béns i serveis que produeix. Com que el PIB ens indica l’estat de l’economia, quan creix, indica que l’economia del país està produint una quantitat major de béns i serveis dels quals podran disposar els habitants i que milloraran el seu benestar.

Indicadors del dèficit. L’estat d’una economia també s’explica pels indicadors del dèficit, com el dèficit públic i el dèficit exterior. L’estat duu a terme una sèrie d’accions per garantir el bon funcionament de l’economia, com proporcionar béns i serveis que no subministra la iniciativa privada o redistribuir la renda entre els ciutadans amb subsidis, pensions o subvencions.

Per finançar el dèficit, l’estat acostuma a demanar préstecs als particulars i a les institucions financeres. L’economia d’un país queda afectada quan es dóna una situació de dèficit públic i l’estat deixa de fer aquelles accions que afavoreixen el bon funcionament de l’economia.

Per tant, es crea un deute que planteja problemes de finançament que poden portar un país a endeutar-se amb altres i condicionar el seu desenvolupament econòmic i social.

Un país necessita relacionar-se amb altres per obtenir béns i serveis dels quals no disposa, i per vendre aquells dels quals és excedentari.

L’economia mundial existeix com a tal, i certes mesures d’inversió adoptades per una empresa multinacional tenen repercussions en altres països; fins i tot certes decisions de política econòmica d’un país repercuteixen sobre variables econòmiques d’altres països.

Es tracta d’una estructura de relacions de producció i distribució que afecta tots els països del món, i els situa en un lloc o un altre, dins d’aquesta estructura, d’acord amb el marc històric concret que vivim actualment.

El comerç exterior es divideix en dos grans grups d’operacions: importacions i exportacions. Les importacions i les exportacions originen un corrent de cobraments i pagaments que es recullen en un document comptable anomenat balança de pagaments.

Procedeixen de països no comunitaris o de territoris que es troben fora de la Unió Duanera (Ceuta i Melilla) o exclosos expressament de l’aplicació de l’IVA (les illes Canàries).

La destinació són els països no comunitaris o els territoris situats fora de la Unió Duanera (Ceuta i Melilla) o exclosos expressament del territori d’aplicació de l’IVA (les illes Canàries).

Hi ha diferents formes de relació entre els països: mercantilisme, lliure canvi, cooperació econòmica…

La balança de pagaments utilitza el mètode de partida doble en columnes d’ingressos, pagaments i saldos. Des del punt de vista comptable, la balança de pagaments està sempre saldada; però des de la perspectiva econòmica, el seu tancament pot provocar un excedent que es tradueixi en l’augment de la reserva de divises, o en una insuficiència que es reflecteixi en la disminució de les reserves o en un endeutament major.

El saldo de la balança informa sobre la posició competitiva de l’economia d’un país respecte de la resta del món. !

L’obtenció de la balança de pagaments agregada a la Unió Monetària Europea davant la resta del món és considerada pel Banc Central Europeu (BCE) com una estadística essencial per a la instrumentalització de la política monetària i canviària de la Unió Europea.

La balança de pagaments espanyola se subdivideix en altres balances. En els principals conceptes de les seves dades anuals, presenta l’estructura següent:

1. Balança per compte corrent
   • Balança de mercaderies. Compravenda de béns físics. Inclou les mercaderies que creuen les fronteres del país.
   • Balança de serveis. Turisme i viatges: béns i serveis adquirits en una economia per a viatgers residents en una altra. Transports: nolis, passatges i serveis auxiliars. Comunicacions: serveis postals i de correus, so, imatge, radiodifusió, comunicació per satèl·lit, correu electrònic, etc. Assegurances: diferència entre ingressos per les seves primes i els pagaments corresponents a indemnitzacions. Serveis financers: serveis d’intermediació financera. Altres serveis: informàtics, d’informació, prestats a les empreses de construcció, personals, culturals, recreatius, governamentals, etc.
   • Rendes. Rendes de feina: comprenen les remuneracions dels treballadors fronterers, estacionals i temporers. Rendes d’inversió: comptabilitzen la renda generada per cada un dels actius i passius que hi són recollits, és a dir, interessos dels préstecs entre filials i matrius, rendiments d’inversions, transferències per lloguers o qualsevol altra forma d’explotació d’immobles, etc.
   • Transferències corrents. Transferències públiques: ingressos o pagaments per transferències realitzades pels governs central i autonòmic. Transferències privades: ingressos o pagaments per transferències realitzades per empreses o persones privades, com ara les remeses d’emigrants.
2. Balança per compte de capital
   • Transferència de capital. Transferències de capital del sector privat; transferències de capital entre el sector de les administracions públiques i la UE: fons per al desenvolupament regional (FEDER) i els anomenats fons de cohesió, fons procedents del FEOGA-Orientació, etc.
3. Balança per compte financer
   • Inversions directes. Tenen com a objectiu obtenir una participació duradora: inversions en accions, altres formes de participació, finançament entre empreses relacionades, préstecs entre empreses matrius i filials, etc.
   • Inversions en cartera. Es recullen títols de participació en el capital que no tinguin consideració d’inversió directa: subscripció i compravenda d’accions i drets de subscripció, compravenda de participacions en fons d’inversió, emprèstits que es presenten dividits entre bons i obligacions, i instruments del mercat monetari.
   • Instruments financers derivats. S’inclouen en aquesta rúbrica les opcions emeses en la mesura o en mercats organitzats, els futurs financers emesos en mercats organitzats o en la mesura, els warrants, les compravendes de divises a termini, els acords de tipus d’interès futur (FRA), les permutes financeres o swaps, etc.
   • Actius de reserva. Són els actius de què disposa un país respecte a l’exterior, sota control directe i efectiu de l’autoritat monetària, i dels qual pot disposar immediatament i incondicionalment: or, drets especials de gir, posició de reserva en l’FMI i actius en moneda estrangera.

Les importacions originen un corrent de pagaments a l’exterior, mentre que les exportacions originen un corrent d’ingressos. Quan els ingressos (exportacions) són majors que els pagaments (importacions) la balança de pagaments té un saldo positiu, és a dir, de superàvit. Quan les despeses són majors que els ingressos la balança presenta una situació de dèficit.

La idea d’una Europa unida és molt anterior al naixement de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Apareix al llarg de la història d’Europa i pren formes concretes amb l’adveniment de les diferents comunitats europees.

La creació de la Unió Europea ha estat el resultat d’una evolució que ha passat per diferents etapes:

1. Les comunitats europees

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman, en nom del govern francès, proposa la idea de cooperació i integració econòmica que regna a Europa. Així neix la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), amb la signatura del tractat de París el 15 d’abril de 1951. Sis estats signen l’acord: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. El 25 de març de 1957, fan un pas essencial i signen els tractats de Roma, que donen lloc a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM).

El tractat de Roma es concep com un acord marc, semblant a una constitució, que s’haurà de desenvolupar mitjançant la legislació comunitària adequada.

Les institucions comunes a les tres comunitats són: La Comissió, el Consell de Ministres, l’Assemblea de Comunitats Europees (l’actual Parlament europeu) i el Tribunal de Justícia.

El 16 de febrer de 1978, el Parlament adopta la resolució de designar les tres comunitats mitjançant l’expressió Comunitat Europea (CE).

En descriure’n la naturalesa jurídica s’ha imposat el concepte de supranacionalitat. Això vol dir que la comunitat és una organització dotada amb drets sobirans i amb un ordenament jurídic independent dels estats membres que ha evolucionat.

Per iniciativa del Parlament i amb la perspectiva de la Unió Europea, el febrer de 1986 els governs signen l’Acta única europea, que serà ratificada més endavant pels parlaments dels dotze. Aquest tractat suposa una vertadera reforma institucional dels tractats de París i de Roma. Els dotze es comprometen a crear un mercat únic, com a molt tard, el 31 de desembre de 1992.

L’1 de gener de 1993 va entrar en vigor el Mercat Únic Europeu. Suposa la posada en pràctica de l’Acta única, una nova etapa en el procés de construcció d’una Europa sense fronteres i un antecedent immediat de la Unió Europea.

Els objectius principals derivats del MUE són els següents:

1. Eliminació de barreres físiques. S’estableix una àrea sense fronteres interiors, en la qual la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones està garantida.
2. Eliminació de barreres fiscals. Per tal de pal·liar les diferències entre els impostos dels diferents països, els estats membres mantenen controls fiscals en les fronteres i, al mateix temps, es preconitza l’harmonització total de tots els impostos indirectes.
3. Política social i ambiental. La política social es refereix, fonamentalment, a les disposicions relatives a la salut i la seguretat dels treballadors.

Es tracta de millorar les condicions de treball i les formes atípiques d’ocupació: contractació temporal, contractació a temps parcial, nombre d’hores de la jornada laboral, feines perilloses, jornada nocturna, etc.

El mercat únic intenta enfortir la cohesió econòmica i social amb l’objectiu de fomentar el desenvolupament general i harmoniós de la Unió.

El 7 de febrer de 1992, se signa a Maastricht el tractat de la Unió Europea, (TUE), més conegut per tractat de Maastricht, Aquest text instaura la transformació del mercat únic a la Unió Europea.

Des de l’1 de novembre de 1993, els habitants dels dotze països de l’antiga Comunitat Econòmica Europea, agreguen a la seva nacionalitat el dret a ser ciutadans de la Unió Europea.

El tractat gira entorn de dos eixos fonamentals:

1. La unió política. Constitueix un dels pilars bàsics del TUE, ja que fins a aquest moment la Comunitat Europea no tenia una autèntica dimensió humana. El nou títol sobre ciutadania atorga tres drets nous: la lliure circulació, el dret de residència i el dret a votar i a ser elegit en el lloc de residència, en les eleccions municipals i al Parlament europeu.
2. La unió econòmica i monetària. El TUE ha consagrat com un dels seus objectius fonamentals l’enfortiment de la cohesió econòmica i social. Aquesta cohesió es defineix com un factor necessari per fer possible un desenvolupament harmoniós de la Comunitat.

No s’han modificat, tret de petites excepcions, les regles referents a la unió duanera, el mercat interior i les polítiques comunes (l’agricultura, la pesca, els transports i la política comercial).

La incorporació de noves polítiques i accions comunitàries en els camps de la salut pública, la cultura, la protecció dels consumidors, l’educació, la indústria i la cooperació al desenvolupament, aportarà un valor afegit a les accions nacionals en aquests camps.

La unió política es concreta en les polítiques següents: política exterior i seguretat comuna (PESC), política de justícia i interior, política social, política de medi ambient, política educativa, ciutadania a la Unió Europea, la cohesió econòmica i social, i reforçament de la legitimitat democràtica de les institucions comunitàries.

La Unió Econòmica i Monetària (UEM) persegueix la consecució d’uns objectius, els principals són: estabilitat monetària; coordinació i control de la política econòmica; disciplina pressupostària; creació d’un Banc Central Europeu (BCE), i establiment d’una moneda única, l’euro.

La UEM va ser objecte d’una de les conferències de Maastricht i el tractat de la Unió Europea va crear el camí per arribar a la moneda única.

El tractat de Maastricht iniciava un procés pel qual la UEM s’assoliria en tres fases.

Els tractats d’Amsterdam, el 1997, i el de Niça el 2001, van plantejar la necessitat de garantir el bon funcionament d’una Unió integrada per vint-i-cinc estats membres, amb la possible ampliació, i de legitimar en les institucions europees la representativitat dels estats i dels pobles europeus.

S’impulsa un debat sobre el futur de la Unió Europea i una revisió dels tractats.

El 17 i 18 de juny de 2004, el Consell europeu de Brussel·les constata els acords sobre la Constitució europea de la conferència intergovernamental, que ha reunit representants dels governs que formen la Unió Europea.

La Constitució europea és adoptada i signada pels caps d’estat, però ha de ser ratificada pels estats membres.

La Unió Europea funciona mitjançant un sistema institucional. L’execució de les tasques encarregades a les comunitats europees és competència de les institucions i òrgans següents:

1. El Parlament europeu. Actualment, està integrat per més de 600 diputats elegits per sufragi universal directe des de 1979. És a dir, encarna el poder executiu de la Unió.
   El tres poders del Parlament europeu consisteixen a participar en l’activitat legislativa, aprovar el pressupost de la Unió i exercir un control democràtic.
2. El Consell de Ministres. És l’òrgan de decisió de la Unió. El Consell s’encarrega d’aprovar les polítiques principals de la Comunitat. Està format per un conjunt de ministres de cada un dels estats membres, per sectors especialitzats (agricultura, hisenda, educació, etc.).
3. La Comissió de les Comunitats Europees. Componen aquesta institució comissaris i ministres que s’ocupen dels diferents departaments, nomenats pels governs dels estats membres per a un període de 4 anys. Té la seu a Brussel·les.
   Aquesta institució encarna el poder executiu de la Unió. Les seves missions consisteixen a proposar la política comunitària, aplicar les decisions del Consell de Ministres i elaborar el pressupost de la UE.
4. El Tribunal de Justícia. És l’intèrpret de l’ordre jurídic comunitari, especialment en l’aplicació dels tractats i de les lleis comunitàries. Garanteix l’aplicació correcta dels tractats.
   No s’ha de confondre amb el Tribunal de Justícia de la Haia, que depèn de les Nacions Unides, ni amb el Tribunal Europeu de Drets Humans, que depèn del Consell d’Europa i té la seu a Estrasburg.
   
5. El Consell europeu. Institucionalitzat per l’Acta única l’any 1986. Està format pels caps d’estat i de govern dels estats membres i pel president de la Comissió.
6. El Tribunal de Comptes. Està compost per un membre de cada estat. Controla la bona gestió del pressupost.
7. El Comitè Econòmic i Social. Comitè consultiu compost per representants dels diferents interlocutors econòmics i socials de la Unió. Emet dictàmens sobre els projectes de lleis comunitàries que se li sotmeten.
8. El Comitè de les Regions. Comitè consultiu compost per representants de les col·lectivitats locals o regionals designats pels estats membres. Pot emetre dictàmens en els assumptes que el concerneixen. Disposa d’una estructura organitzativa que comparteix amb el Comitè Econòmic i Social.