Mitjans de protecció i actuació en cas d'emergència

Qualsevol mitjà material d’autoprotecció ha d’estar inventariat per tal de veure la seva idoneïtat, situació i estat.

El mitjà d’autoprotecció més comú en una empresa són els extintors portàtils, ja que un incendi és el risc més habitual en la gran majoria de les instal·lacions i activitats humanes. Aquests són ideals si cal sufocar un conat d’incendi, ja que són de fàcil transport i utilització, sempre que s’agafi l’extintor adequat per al tipus de foc.

Com que una de les funcions principals d’un pla d’autoprotecció és veure la idoneïtat dels mitjans i la seva distribució correcta, hem de tenir en compte que es troben tal com exigeixen les normatives aplicables:

• Els extintors es col·locaran pròxims als llocs de risc.
• No hi ha d’haver obstacles per accedir-hi.
• Hauran de col·locar-se a la paret de forma que la part superior de l’extintor estigui a una alçada situada entre 80 i 120 cm sobre el terra.
• S’han de senyalitzar les posicions dels extintors.
• Com a orientació general, els extintors estaran separats a una distància real de pas de 15 m. En els edificis que estiguin afectats pel Codi tècnic d’edificació, haurem de tenir com a mínim un extintor portàtil (amb una eficàcia de 21A-113B) cada 15 m de recorregut, en cada planta, des de qualsevol origen d’evacuació, o en zones de risc especial.
• A la intempèrie hauran de protegir-se.

A la taula podeu observar un exemple de com podria ser la relació de l’inventari dels extintors, o de qualsevol altre mitjà d’extinció.

En el cas d’inventariar l’enllumenat d’emergència, la taula seria modificada per una altra de semblant que preveiés la ubicació, el codi, el tipus, els lúmens i les observacions pertinents.

Fins i tot és recomanable fer un inventari dels senyals, tant d’evacuació com de mitjans de protecció.

Els plànols indicadors dels elements de protecció mostren on estan ubicats i faciliten la tasca dels equips humans de protecció, tant si són interns de l’empresa com si són del servei de bombers. Els plànols han de seguir les normes gràfiques de dibuix tècnic, i és recomanable que tinguin les característiques següents:

• Format DIN A-3, ja que en un altre format de dibuix el plànol o és massa petit per poder-lo interpretar correctament o és massa gran per poder-lo observar del tot, i a més hi ha llavors l’inconvenient dels plecs.
• Escala 1:100 o, excepcionalment, més reduïda, si les dimensions del dibuix ho exigeixen.

La informació gràfica dels plànols han d’informar de tota mena de mitjans de protecció, la seva localització i totes les dades que puguin facilitar la protecció i/o evacuació de l’edifici. Per tant, han d’incloure:

• Compartimentació i resistència al foc.
• Vies d’evacuació i llums d’emergències.
• Mitjans d’extinció d’incendis (extintors, boques d’incendi…).
• Sistemes d’alerta, alarma i detecció (polsadors d’alarma).
• Magatzem de materials inflamables i altres locals d’especial perillositat.
• Interruptors generals de l’electricitat.
• Farmaciola o servei d’urgències sanitari.
• Qualsevol equip que serveixi per neutralitzar una emergència.

A la figura podeu veure on estan situats els extintors, les boques d’incendi equipades, els llums d’emergència i les vies d’evacuació, també estan marcats els locals amb especial perillositat. També podeu observar una manera adequada de simbolitzar les vies d’evacuació del centre (indicades mitjançant les fletxes de color blanc, tot i que cal recordar que el color d’evacuació, en aquest cas el de les fletxes, és el verd).

Abans de realitzar un recorregut d’evacuació, hem de tenir en compte quin és l’origen d’evacuació, aquest es pot considerar com a qualsevol punt ocupable d’un edifici, exceptuant l’interior dels habitatges, així com de tot aquell recinte o recintes en què la densitat d’ocupació no excedeixi d’1 persona/10 m², sempre que la seva superfície total no superi els 50 m², com poden ser habitacions d’hotels, despatxos d’oficines…

En qualsevol cas, els punts ocupables dels locals de risc especial i de les zones que es consideren d’ocupació nul·la a efectes de càlcul, seran considerats origen d’evacuació.

A l’hora de determinar els recorreguts d’evacuació de qualsevol activitat, primer de tot hem de saber si aquesta és industrial o no; per tant en alguns casos haurem de consultar el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials i/o el Codi tècnic d’edificació.

Els mitjans de protecció tenen habitualment una normativa específica que regula el seu manteniment i la titulació, llicències i coneixements que han de tenir els diferents mantenidors. En el cas de les instal·lacions de protecció contra incendis, la normativa aplicable és l’RD 513/2017. Aquest Reial decret ens indica el manteniment mínim de les instal·lacions de protecció contra incendis. D’aquí n’extraiem les conclusions següents:

• El mitjans materials de protecció contra incendis se sotmetran al programa mínim de manteniment que s’estableixen en la taula i la taula.
• Les operacions de manteniment recollides en la taula són considerades de primer nivell i seran efectuades per personal instal·lador autoritzat, o pel personal de l’usuari o titular de la instal·lació.
• Les operacions de manteniment recollides en la taula seran efectuats als aparells, equips o sistemes, bé pel personal instal·lador autoritzat, per personal de l’usuari (si ha adquirit la condició de mantenidor perquè disposa dels mitjans tècnics adequats, segons els serveis competents en matèria d’indústria de la Comunitat Autònoma) o pel fabricant.
• En tots els casos, tant el mantenidor com l’usuari o titular de la instal·lació conservaran constància documental del compliment del programa de manteniment preventiu, indicant, com a mínim, les operacions efectuades, el resultat de les verificacions i proves, i la substitució d’elements defectuosos que s’hagin realitzat. Les anotacions hauran d’estar al dia i estaran a disposició dels serveis d’inspecció de la comunitat autònoma corresponent.

Podem anomenar actius els mitjans materials que mencionem en la taula i la taula, ja que són instal·lacions destinades a lluitar i reduir una emergència. Però hem de comptar amb les mesures passives que pot tenir el nostre edifici per tal de reduir les dimensions i conseqüències que pot provocar una emergència.

Aquestes mesures passives, inherents a la construcció, ens poden ajudar, primer de tot, a facilitar l’evacuació dels usuaris presents, i en segon lloc, a retardar i confinar l’acció que provoca l’emergència, perquè aquesta avanci lentament o fins i tot s’aturi abans que ocupi altres zones.

Els mitjans passius, per regla general, tenen poc manteniment, però hem de fer-ne revisions periòdiques per veure que no s’hagin fet malbé.

Les instal·lacions de risc han de tenir un manteniment acurat per tal d’evitar que es produeixi una emergència. Lògicament, aquest manteniment no l’ha de portar a terme el prevencionista de l’empresa, però sí que l’ha de tenir previst en el pla de manteniment dintre de l’avaluació de riscos.

Per tal de recopilar la informació referent al manteniment dels equips que puguin provocar un risc, s’han de fer els següents passos:

1. Inventariar els equips.
2. Fer per a cada equip un calendari de manteniment preventiu, d’acord amb les recomanacions del fabricant o les especificacions tècnic i/o legals, si escauen.
3. Valorar, si és possible, conjuntament amb el responsable de manteniment dels equips i instal·lacions del centre, la vida útil dels equips d’acord amb paràmetres objectius com poden ser l’històric de nombre de reparacions i les hores anuals que l’equip ha restat sense funcionament per culpa d’avaries o per mal funcionament.

En les instal·lacions de risc, hem d’evitar, o com a mínim reduir, el manteniment correctiu. El manteniment correctiu elevat és aplicable a equips amb baix nivell de criticitat, en què les avaries no suposen cap problema, ni econòmic, ni tècnic, ni de seguretat (per exemple, manteniment de les il·luminàries).

Per tant, en les instal·lacions que puguin provocar emergències tot i el funcionament i estat de manteniment correctes, hem d’aplicar un manteniment preventiu o predictiu. El primer programa les correccions dels seus punts vulnerables en el moment més oportú, abans d’acabar la vida útil dels seus elements. El segon informa permanentment de l’estat i operativitat de les instal·lacions mitjançant el coneixement dels valors de determinades variables.

Si volem aplicar el manteniment predictiu, caldrà identificar variables físiques, com ara temperatura, vibració, consum d’energia…, les variacions de les quals indicarà possibilitat de problemes que puguin aparèixer en l’equip.

Actualment, el tipus de manteniment que s’aplica en instal·lacions amb elevat risc es fa mitjançant el model d’alta disponibilitat, que és el model de manteniment més exigent i exhaustiu de tots. S’aplica en aquells equips que de cap manera poden tenir una avaria o un mal funcionament. Són equips als quals s’exigeix, a més, uns nivells de disponibilitat altíssims. La raó d’un nivell tan elevat de disponibilitat és generalment l’alt cost en producció que té una avaria en aquests equips o a causa de les conseqüències per la salut i medi ambient que puguin provocar.

Per fer el model de manteniment d’alta disponibilitat cal utilitzar tècniques de manteniment predictiu, que ens permetran conèixer l’estat de la maquinària en marxa, amb parades programades, la qual cosa permet una revisió general completa, amb una freqüència generalment anual o superior.

Per tal que una situació d’emergència pugui ser controlada de forma eficaç, l’empresa haurà de comptar amb una organització ajustada als possibles casos que puguin presentar-se, respectant les jerarquies que s’han d’haver establert.

Un cop donada l’alarma pel personal de l’àrea on s’hagi produït el succés, i lògicament posat en marxa el pla d’emergències, cada empresa ajustarà la seva línia d’actuació a les seves activitats i el seu organigrama.

Segons quina sigui la dispersió d’àrees de l’empresa, o segons si les activitats estan centrades en un únic pavelló o no, les funcions del cap d’emergència les assumirà el cap d’intervenció o, si calgués, l’equip de segona intervenció.

El coneixement del pla d’autoprotecció i el compliment del seu contingut és obligatori per a tot el personal i afecta tots els que treballen a l’empresa.

Cal dir que no totes les persones han d’intervenir en qualsevol emergència, per tant, pot passar que l’única funció en el cas d’una emergència sigui evacuar.

Com que les actuacions s’han d’organitzar de forma jerarquitzada, anem a veure quines són les funcions i característiques que han de tenir les persones previstes en el pla d’autoprotecció amb funcions determinades. Podem distingir diferents persones o grups de persones:

• Cap d’emergència. Es l’únic membre obligatori de tipus operatiu en el pla d’autoprotecció, i aquesta persona ha de constar en el pla de manera nominal. Només hi hauria d’haver un cap d’emergència per empresa, que assumirà el comandament en cas que se’n produeixi una, i prendrà les decisions oportunes segons la informació que li facilitin. Per tant cal remarcar que és la màxima autoritat durant el succés i que ha d’estar localitzable les 24 h del dia.
  És l’encarregat de decidir si s’activa l’emergència general o parcial, durant la mateixa estableix les accions principals (procedir a l’evacuació o al confinament) i finalment donarà l’ordre de tornar a les activitats laborals, un cop decideixi que ha acabat l’emergència. El cap d’emergència durant el procés ha d’estar contantment comunicat amb en centre de recepció d’alarmes o centre de comunicacions. Les seves decisions són molt importants tant en l’aspecte de gestió del pla d’autoprotecció, en cas de produir-se una emergència, com en l’aspecte econòmic, ja que pot aturar la línia de producció, el servei…
  Malgrat ser una figura única, es poden establir més d’un cap d’emergència si per l’organització de l’empresa es considera necessari. El que sí és necessari és que la figura de cap d’emergència sigui una persona amb autoritat i poder de decisió. També és altament recomanable establir caps d’emergència suplents, en cas d’incomunicació del cap d’emergències principal. Aquests caps d’emergència suplents han de tenir també autoritat, pròpia o delegada, en l’organització de l’empresa.

• Cap d’intervenció. Si la nostra empresa té gent formada per actuar en cas que es produeixi una emergència, caldrà que aquests grups operatius tinguin un cap responsable de les seves actuacions. El cap d’intervenció és un càrrec que correspon a l’encarregat de la secció o àrea en la qual s’inicia l’emergència. Depenent de les dimensions de l’empresa, pot haver-hi un o més caps d’intervenció, un per àrea, sector d’incendi o edifici. La seva funció principal és dirigir l’actuació de l’equip, en el lloc on es produeixi l’emergència, i informarà el cap d’emergència sobre l’evolució i el control de la incidència. Aquest és un càrrec que ha d’estar localitzable durant la jornada laboral. És habitual que es no es denominin de manera nominal, sinò segons el tipus de càrrec i lloc laboral. Pot haver-n’hi més d’un durant la jornada (per exemple, un per torn en empreses on la producció sigui per torns). És el cap dels equips de primera intervenció, pot ser el cap d’altres equips si es creu convenient segons l’organització de l’empresa.
  Les tasques més freqüents del cap d’intervenció son:
  1. Comprovar l’abast de l’emergència. Davant el risc d’exposició, aquesta acció l’ha de fer amb acompanyament d’algú.
  2. Comunicar-se amb el cap d’emergència per informar de l’abast i donar-li suport que escaigui en la recepció d’ajuda externa.
  3. Tallar o fer tallar els subministraments i sistemes de ventilació.
  4. Assegurar l’evacuació o confinament amb el sistema previst (presencialment, comunicant-se amb els equips, llista de control).
• Centre d’alarma i comunicacions (CAC). És el centre dedicat a rebre les comunicacions i difondre-les en el centre de treball. És el pont de comunicacions entre el cap d’emergències i la resta d’oganització. El CAC ha de tenir a mà tots els telèfons dels responsables designats pel PAU i dels serveis externs, i ha de poder emetre els avisos generals d’alarma. Habitualment, és atorgat al lloc principal de recepció o bé es subcontractat a una empresa externa de seguretat.
• Equip de primera intervenció (EPI). És el grup de persones especialment entrenades per a la prevenció i actuació en situacions d’emergència, compost per membres de l’àrea on es produeix l’emergència. Les actuacions directes que ha de saber qualsevol EPI dintre d’una empresa són tallar el corrent elèctric, tancar les vàlvules de pas de gasos, aïllar materials inflamables, tancar portes i finestres, combatre el foc des del seu inici i, si fos el cas, prestar primers auxilis a accidentats, i utilitzar els equips de protecció de la seva àrea.
• Equips d’evacuació i confinament (EEC). Comandats pel cap d’intervenció o bé per un membre del mateix equip, són els responsables de portar a terme les accions d’evacuació o confinament, segons el protocol dissenyat al pla d’autoprotecció atenent a les característiques específiques de l’empresa. Tenen per objectiu dirigir ordenadament el personal fins a les sortides corresponents, als punts de reunió establerts, verificant que no quedi ningú sense evacuar i col·laborant, si calgués, amb els equips d’intervenció. Sön especialment recomanables en establiments on el volum de persones sigui elevat o quan no hi ha visibilitat entre els diferents espais de l’empresa, com ara en centres de treball amb el personal distribuit per plantes.
• Equip de segona intervenció (ESI). Només és obligatori en els casos de plans d’autoprotecció d’interés general per a la protecció civil de Catalunya, no en els d’interés local, tot això referit en l’ambit de Catalunya. En tot cas, no es recomanable establir els ESI quan no sigui estrictament necessari segons el disseny de les actuacions que considerem adequades a la situació e l’empresa. Més persones amb càrrecs en el pla no garanteix una major segurett i pot ser font de malsentesos si no estan motl ben definides i diferenciades les funcions d’EPI i ESI. En el cas dels ESI, els seus membres seran els encarregats d’intervenir en totes les àrees de l’empresa, principalment per apagar focs amb BIE. És personal seleccionat, amb una formació completa. Tenen un entrenament freqüent i especialitat, coneixen a fons els mitjans d’intervenció de què disposa l’empresa i els riscos de totes les àrees. En cas d’industries químiques complexes, seran qui millor podran donar suport i orientar els bombers en en les tasques d’indicació i localització d’espais i en els perills especifics derivats de l’explosió i l’exposició de contaminants.

• Bombers auxiliars d’empresa. És la variant especialitzada dels ESI i, tam bé enquadrada com a ETI (equip de tercera intervenció) en la literatura de seguretat. Com en el cas dels ESI, només ens els trobem en empreses que estan obligades per normativa, o quan, per la perillositat dels productes, del procés productiu o conseqüències, l’empresa cregui convenient tenir-los. Per ser un bomber d’empresa, s’ha de superar una formació per una entitat autoritzada per l’administració pública, i tenir unes característiques físiques i psicològiques determinades que s’han d’avaluar periòdicament per un facultatiu mèdic acreditat.
• Equips de primers auxilis (EPA). Hi ha empreses que per normativa estan obligades a tenir equips de primers auxilis per actuar en cas d’accident o emergència, sigui pel volum d’usuaris o per la perillositat inherent a l’activitat. Habitualment, és un grup reduït de persones, amb prou preparació per realitzar els primers auxilis en qualsevol mena d’emergència que es pugui produir a l’empresa.

Una situació d’emergència fora de la jornada laboral pot afectar un petit grup de treballadors (de manteniment, neteja…), o pot passar també que l’empresa estigui completament buida, amb l’excepció del personal de vigilància.

Així doncs, el nostre pla d’autoprotecció ha de preveure la seguretat de l’empresa durant tota la seva existència i, per tant, les actuacions no seran les mateixes quan la planta està a ple rendiment i màxim volum d’usuaris, que en període de vacances. Hem de ser conseqüents i hem de dedicar temps a analitzar aquestes circumstàncies per tal de realitzar un pla d’actuació pràctic, tenint en compte les diferents emergències, nivells de gravetat i quantitat de persones afectades.

El personal d’una empresa amb funcions preventives ha d’estar ensinistrat en la prevenció i actuació enfront d’una emergència. Aquests, en general, realitzaran aquestes tasques contemplant les funcions generals descrites en la Nota Tècnica de Prevenció 45. Pla d’emergència contra incendis de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST):

• Vigilar el compliment de les condicions de manteniment i ús establerts per als mitjans d’extinció.
• Vigilar que les vies i mitjans d’evacuació de l’edifici romanguin en tot moment lliures d’obstacles i sense modificacions respecte a la seva definició en el pla d’emergència contra incendis.
• Exercir les accions d’extinció i dirigir les d’evacuació, aplicant a aquests efectes les mesures establertes en el pla d’emergència contra incendis corresponent a l’edifici.
• Vigilar que les condicions d’ocupació de l’edifici no superin els supòsits previstos en el pla d’emergència contra incendis.
• Proposar les mesures oportunes encaminades a aconseguir un coneixement adequat, per part dels ocupants de l’edifici, d’aquelles actuacions que ells mateixos hauran de portar a terme en cas d’incendi, segons allò que està establert en el pla d’emergències contra incendis.
• Proposar, quan calgui, les mesures encaminades al perfeccionament i actualització del pla d’emergència contra incendis.

Les diferents emergències habitualment requeriran una pluralitat d’actuacions que han de portar a terme les diferents persones/equips d’intervenció dintre de l’empresa. Aquestes actuacions es poden produir simultàniament o de manera inconnexa entre elles.

En conseqüència, no es pot dissenyar un guió de procediment únic, sinó que aquestes actuacions han de compilar-se en un document o en una sèrie de documents que assigni les diferents actuacions que han de portar a terme cada persona/equip d’intervenció, en cada situació o grup de situacions que es puguin produir, segons allò contemplat en l’avaluació de riscos per a les emergències i les altres emergències exteriors que estiguin contemplats en el PAU.

El procediment idealment seria confeccionar les fitxes d’actuació de manera que estiguessin personalitzades per a cada treballador o bé designades a cada una de les posicions existents en el centre de treball. Així també pot ser recomanable que les fitxes recollissin les diferents tipus d’emergències que es puguin produir, tenint en compte:

• el grau de perillositat (conat, emergència parcial i emergència general).
• el tipus d’acció principal relacionada amb el risc (evacuació/confinament).
• l’horari o torn aplicable (en cas de dissenys d’actuacions diferenciades segons programació horària, en cas d’haver diferents nivells d’ocupació i de disponiblitat de mitjans humans per gestionar l’emergència).

No hi ha un model establert de com ha de ser una fitxa d’actuació, per tant aquesta pot ser una llista ordenada d’ordres que s’han d’acomplir, o pot ser un gràfic que reculli tota la informació pertinent. En la taula podeu trobar un exemple de fitxa d’actuació en cas d’emergència de risc interior.

En cas de conat només cal una única fitxa de procediment d’actuació aplicable per qualsevol treballador que s’hi enfronti.

L’exemple anterior és una fitxa d’actuació que descriu com actuar en el cas d’emergència de risc interior. Les accions previstes, encara que són força generals, no es poden aplicar pas en totes les empreses, ja que depenent de les característiques de l’empresa poden variar aquestes actuacions.

També podem dir que de la fitxa d’actuació anterior en podríem extreure fitxes d’actuacions diferents (taula, taula i taula) i, per tant, cadascú pot tenir més clar quina ha de ser la seva feina, i no cal que conegui el que ha de fer una altra persona. En aquest cas, fem tres fitxes d’actuació independents, la primera per a treballadors en general, la segona per al cap d’emergència i la tercera per a la centraleta de control d’emergències (suposant que sigui una centraleta interna de la pròpia empresa).

Hi ha molts aspectes que hem de tenir en compte a l’hora d’elaborar una fitxa d’actuació, entre ells, podem trobar:

• Una fitxa d’actuació simplificada que vulgui indicar com actuar en tots els riscos possibles en una empresa no és útil, ja que no tenim en compte les diferents singularitats que hi pot haver i les diferents formes d’actuar ràpidament per tal de reduir-los.
• Un altre inconvenient és bombardejar amb un munt de fitxes d’actuació als treballadors, ja que un excés d’informació moltes vegades desinforma. Per tant, hem d’intentar fer les mínimes fitxes possibles i admissibles.
• Una fitxa d’actuació per a un treballador que tingui previstes moltes accions també pot fer que al final sigui irrealitzable, ja que és molt probable que el personal se n’oblidi, i per tant pot ser que el resultat de la seva actuació sigui inadequat i fins i tot inútil.
• Una fitxa d’actuació només ha de preveure allò que ha de fer la persona a la qual està destinada, per tant no ha de tenir en compte les actuacions de qualsevol altra persona, ja que aquesta altra ja tindrà la seva pròpia fitxa d’actuació.
• Hem de preveure fer fitxes d’actuació per al personal extern a l’empresa que pot tenir funcions de control d’accés en les accions de confinament o evacuació.

<newcontent> Control de les actuacions

En cas de produir-se una emergència és convenient confeccionar un check-list per comprovar que s’han acomplert totes les mesures de protecció previstes. Aquest control també és altament recomanable per controlar les actuacions després de fer un simulacre.

És especialment convenient controlar els següents aspectes:

• tall de subministraments.
• control d’evacuats i d’incidències (actuació del sistema d’extinció automàtic, tancament de portes, protecció de zones de refugi, control de WC) en l’evacuació per cada responsable d’evacuació.
• verificació de l’efectiu funcionament de la megafonia.
• altres aspectes que es considerin necessaris, en atenció als informes de simulacres o emergències anteriors.

El permís de foc és una fitxa d’actuació que serveix per evitar que es produeixi un incendi i la consegüent emergència, a causa de feines de treball concretes amb elevat risc.

Hi ha certes feines o treballs que augmenten el perill d’incendi. Depenent del lloc on s’hagin de dur a terme, la càrrega de foc de la zona o les greus conseqüències que pugui provocar, convé que aquestes activitats es realitzin de forma controlada i amb unes condicions establertes, a fi d’evitar aquest risc.

En el món de la indústria, els treballs més habituals que poden provocar un incendi són el de soldadura, desbarbat amb amoladores, càrrega de combustibles inflamables o de comburents, treballs de pintura i ebenisteria… No cal dir que, depenent del sistema o procés productiu, pot haver-hi més circumstàncies que puguin provocar un incendi.

Amb la finalitat de reduir el risc d’incendi, tota persona que hagi d’executar un treball relacionat amb les feines abans esmentades, si està previst en el nostre pla d’autoprotecció, haurà de rebre una autorització.

El permís de treball més utilitzat habitualment és l’anomenat permís de foc, però n’hi ha d’altres, com permís de càrrega o transport d’un producte perillós. Podem tenir a la nostra empresa l’obligatorietat de demanar permisos per tal de poder dur a terme determinades tasques, però bàsicament tots tenen un format semblant.

La informació bàsica que ha de constar en un permís de foc és, per una banda, el nom de la persona que sol·licita realitzar la feina, quina és la feina que ha de realitzar, en quin dia i a quina hora, i per una altra, qui autoritza aquest treball, quina és la persona que realitzarà un control de l’acció, i quines són les mesures de seguretat pertinents. Un exemple d’un permís de foc que podem aplicar en una empresa el podeu trobar en la taula. Cal dir que el format i el contingut pot variar segons cada empresa.

En qualsevol cas, podem dir que un permís de foc serveix per reduir, al màxim possible, que es produeixi un incendi incontrolat; encara que moltes vegades el lloc i les característiques de les feines que s’hagin d’acomplir sempre tinguin inherents certs riscos.

En tot cas, cal donar molta importància a les mesures de seguretat que s’hagin d’aplicar a l’hora de dur a terme la soldadura pertinent, ja que és el punt més decisiu per fer pràctic un permís de foc. Entre les mesures de seguretat, podem destacar: els EPI dels operaris, un extintor o boca d’incendi equipada, realitzar la soldadura fora de l’horari laboral (per tant, hi ha menys persones i moviments i pot estar tot més controlat i tranquil), aïllar el lloc on es realitzarà l’activitat, netejar la zona, la senyalització, la limitació de productes combustibles a la zona…

S’ha d’evitar perdre temps a l’hora de rebre els equips d’emergència externs que venen a ajudar-nos per fer front a una determinada situació crítica. Com que el temps d’actuació és un paràmetre molt decisiu en la gran majoria de riscos, cal que el personal estigui informat de la manera com els hauria d’atendre i, fins i tot, aniria bé fer una fitxa d’actuació.

És important que el servei de bombers més pròxim a l’empresa conegui els seus riscos, activitats, productes perillosos i elements de protecció de què es disposa. El servei de bombers està molt interessat en aquest punt.

En el pla d’autoprotecció s’ha de detallar la persona responsable de rebre i atendre aquest tipus de serveis. La persona designada ha de:

1. Conèixer què succeeix i on.
2. Situar-se en el lloc d’accés i esperar l’arribada.
3. Informar el cap de bombers sobre la situació i conduir-lo al lloc del sinistre.
4. Estar a prop, per assessorar sobre el procés i riscos de l’activitat, i informar sobre el contingut dels locals o edificis, accessos i equips propis contra incendis.

Altres elements: inventari i programa de manteniment dels mitjans de protecció, pla d'actuació i integració amb altres plans

Si es tracta d’un centre dins de Catalunya, i apliquem el Decret 30/2015, el contingut el reflectirem, amb l’estructura que s’indica a l’annex II d’aquesta norma, en els següents documents:

• Inventari i descripció dels mitjans i mesures d’autoprotecció
• Manual d’actuació

La inclusió dels subapartats en l’estructura del document 2 (nivell tipus 2.1.1. en endavant) és només obligada en aquelles empreses que facin el PAU per desenvolupar activitats que es consideren d’interès per a la protecció civil de Catalunya.

La inclusió dels subapartats en l’estructura del document 3 (nivell tipus 3.2.1. en endavant) és només obligada en aquelles empreses que facin el PAU per desenvolupar activitats que es consideren d’interès per a la protecció civil de Catalunya.