El pla d'autoprotecció i la identificació dels riscos

L’article 20 LPRL, sobre les mesures d’emergència per a la protecció als treballadors, no detalla ni procedimenta com ha de ser i quins requisits tenen els anomenats plans d’emergències. En conseqüència, no estableix una estructura ni uns continguts.

Contrariament, això sí que ho fa la normativa d’autoprotecció, que a cada Comunitat Autònoma regeix (a Catalunya, El Decret 30/2015), que permet un major desenvolupament del pla d’emergències. Podem establir tres aspectes que defineixen el pla d’autoprotecció (PAU):

• Estableix el marc previst per a un centre de treball, a fi de prevenir i controlar els riscos de les persones i béns.
• Defineix les actuacions davant les situacions d’emergència .
• Disposa els mecanismes per integrar aquestes actuacions amb el sistema públic de protecció civil.

Podem observar que aquesta definició de PAU és compatible amb els objectius i el desenvolupament que requereix l’article 20 de la Llei 31/1995; que recordem, són:

• Establir l’obligació de caràcter general de preveure les possibles situacions d’emergència.
• Adoptar les mesures necessàries en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació.
• Designar el personal encarregat de posar en pràctica aquestes mesures.
• Organitzar les relacions amb serveis externs a l’empresa.

Per això, en aquest estudi normatiu i el posterior estudi de casos pràctics, prendrem com a referència l’estructura establerta pel Reial Decret 393/2007, de 23 de març, pel qual s’aprovava la Norma Bàsica d’Autoprotecció dels centres, els establiments i les dependències dedicats a activitats que puguin donar origen a situacions d’emergència. Hem de tenir en compte que el prenem únicament als efectes de tenir un marc de procediment per a confecció i la valoració dels plans que com a prevencionistes podem elaborar i no és una estructura obligatòria per als plans d’emergència, i ni tan sols per als plans d’autoprotecció, ja que aquest Reial Decret ha estat substituit a cada Comunitat Autònoma per la seva propia normativa.

A Catalunya és aplicable el Decret 30/2015, de 3 de març, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures. El Decret català incopora al seu annex II els continguts mínims dels plans d’autoprotecció, que és d’oblitatori compliment per a les empreses quins centres de treball estan situats en terrotori català.

L’objectiu d’aquesta norma és establir els criteris essencials per a la regulació de l’autoprotecció, per a la definició de les activitats a les quals obliga, i per a l’elaboració, implantació i manteniment del pla d’autoprotecció (PAU).

Qualsevol PAU ha d’estar redactat i firmat per un tècnic competent, i subscrit pel titular de l’activitat. En aquest cas, la responsabilitat no recau en el redactor del PAU, sinó en el titular de l’empresa.

No totes les empreses, establiments o instal·lacions estan obligats a tenir un pla d’autoprotecció. De totes maneres, la llista d’activitats que han de tenir aquest pla es pot ampliar perquè cada comunitat autònoma o entitat local pot establir valors més restrictius si tenen en compte algun dels criteris següents:

• Ocupació.
• Vulnerabilitat.
• Càrrega de foc.
• Quantitat de substàncies perilloses.
• Condicions físiques d’accessibilitat dels serveis d’emergència externs.
• Temps de resposta dels serveis esmentats en el punt anterior.
• Possibilitat d’efecte dominó i danys externs.
• Condicions de l’entorn.
• Altres condicions que puguin contribuir al risc.

Així mateix, hi ha plans d’autoprotecció especials en certes activitats on no hi ha una reglamentació sectorial específica.

A Catalunya és d’aplicació el Decret 30/2015, de 3 de març, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures.

Al Decret surt el llistat d’activitats que estan sotmeses a l’obligatorietat de tenir un pla d’autoprotecció i els trobem a dos nivells:

1. Nivell de l’annex I, epígraf A. Són les mateixes activitats i centres que hem vist que contemplava l’annex I del RD 393/2007.
2. Nivell de l’annex I, epígraf B, que conforma el catàleg d’activitats i centres d’interès per a la protecció civil local, on s’estableix un catàleg de mínims amb uns llindars més amplis per tal que siguin els mateixos municipis els que regulin d’una forma més concreta les activitats i centres que siguin del seu interès de conformitat amb el seu àmbit competencial.

A més, al director general competent en matèria de protecció civil del departament d’Interior, està habilitat a incloure altres activitats, instal·lacions o dependències no incloses a l’annex I, però que presentin un especial risc, segons els criteris que s’exposen a l’annex VII del mateix Decret.

Si el centre de treball esta obligat a fer PAU i resideix a Catalunya, per determinar el contingut mínim i el seu ordre en la redacció del PAU s’ha d’aplicar l’estructura que indica el Decret 30/2015. Tanmateix, el seu contingut i ordre que trobem en l’annex II, i és diferent per les activitats que es consideren d’interès per a la protecció civil de Catalunya que per les activitats i centres que es consideren d’interès només per a la protecció civil local.

Model de contingut d’un pla d’emergències amb exigències similars a un pla d'autoprotecció

Pel que fa a la documentació gràfica, caldria la següent:

• Capítol 2: plànol de situació, tenint en compte l’entorn pròxim urbà, industrial o natural, en el qual figurin els accessos, comunicacions…; plànols descriptius de totes les plantes dels edificis, de les instal·lacions i de les àrees on es desenvolupi l’activitat.
• Capítol 3: plànols d’ubicació per plantes de tots els elements i/o instal·lacions de risc, tant els propis com els de l’entorn.
• Capítol 4: plànols d’ubicació dels mitjans d’autoprotecció; plànols de recorregut d’evacuació i àrees de confinament que reflecteixi el nombre de persones que caldria evacuar o confinar per àrees; plànols de compartimentació d’àrees o sectors de risc.

Recordem que hem de verificat si el centre de treball està obligat a fer un pla d’autoprotecció. En cas que sigui obligat, s’ha d’observar l’estructura que indiqui la normativa d’autoprotecció de la Comunitat Autònoma on s’ubiqui el centre de treball.

El primer que tracta el pla d’autoprotecció (PAU) és la identificació de l’empresa i de les activitats que desenvolupa. Qualsevol pla d’autoprotecció, ha de tenir unes dades mínimes de la situació i caracterització de l’empresa en la qual s’hauria d’aplicar.

Orientativament, les dades generals de l’empresa que hauran de constar seran les següents:

• Nom de l’àrea, de la zona, o polígon industrial, carrer i número.
• Situacions de l’empresa, pel que fa a l’aïllament en relació amb les altres edificacions, o si està envoltada d’altres empreses, i en aquest cas les activitats d’aquestes i els seus riscos.
• Hidrants i boques d’incendi en la via pública dintre d’un radi de 200 m respecte a l’empresa.
• Edificis públics o amb riscos especials dintre d’un radi de 100 m, o altres que per les seves especials característiques s’hagin de tenir en compte (compatibilitat d’usos).
• Emplaçament de la finca respecte a les vies públiques o particulars que delimitin l’illa d’edificis en què se situa, acotant les distàncies dels edificis a eixos de via pública i la seva amplada, rutes d’accés per als serveis públics d’emergència com els bombers de la Generalitat, el SEM o la policia.
• Distància i temps d’arribada dels mitjans externs (bombers, ambulàncies…).
• Nombre màxim de persones a evacuar en cada àrea, en cas d’emergència.

Les dades referents a l’activitat o empresa estan relacionades amb el seu propietari, la seva situació, el tipus d’activitat que desenvolupa i, fins i tot, les seves característiques constructives.

En cas que la nostra empresa estigui afectada pel Decret 30/2015, l’estructura seria la següen, segons l’annex II: Contingut mínim dels plans d’autoprotecció:

A més de la documentació escrita, i en l’apartat d’annexos, també hem d’adjuntar informació gràfica relacionada amb el plànol de situació de l’edifici i plànols descriptius de les seves plantes (vegeu la taula):

Informació gràfica a l’apartat ‘annexos’

Exemple de plànol de situació	Exemple de plànol de planta

• Plànol de situació, amb l’entorn proper urbà, industrial o natural en el qual figurin els accessos, comunicacions…
• Plànols descriptius de totes les plantes dels edificis, de les instal·lacions i de les àrees on es realitzi l’activitat

És interessant realitzar tres jocs de plànols de les nostres instal·lacions, per tal de facilitar el desenvolupament del pla i del manual d’actuació previst en el nostre pla d’autoprotecció:

1. Lògicament, un joc estarà situat conjuntament amb la documentació escrita del document base del nostre pla d’emergència.
2. Un segon joc s’hauria d’enviar al cos de bombers de la nostra localitat, o si no en té al més proper, per tal que en cas que hagin d’actuar, puguin veure la informació gràfica del lloc on han d’intervenir.
3. I un tercer joc de plànols convindrà que el situem a l’entrada de l’edifici principal de l’empresa, amb un armari o similar, que indiqui ÚS EXCLUSIU DE BOMBERS, ja que moltes vegades, amb les presses, els bombers no porten la documentació referent al nostre establiment, i per tant la seva actuació serà més lenta.

Si volem ser concisos respecte a la definició de la nostra empresa i, per tant, tenir més punts de concreció per realitzar un bon pla d’autoprotecció, hauríem d’indicar algunes característiques constructives de les nostres instal·lacions, respecte a la seva superfície, alçada, usos, ocupants…, d’una forma més concreta, per exemple:

• Nombre d’edificis de què consta l’empresa.
• Superfícies, altures i nombre de plantes sobre i sota del nivell del terra.
• Activitats que es desenvolupen en els diferents sectors i a totes les plantes.
• Nombre d’ocupats per plantes, àrees o sectors.
• Dimensions de les escales.

Hem de tenir present que una bona compartimentació, i les característiques dels elements estructurals, portants i de tancament, poden ajudar a reduir les conseqüències de diferents riscos previstos, com els incendis, fuites de gasos… Per tant, és interessant conèixer les característiques d’aquests elements, per tal de definir la probabilitat, intensitat i propagació de diferents riscos. Per tant, podem indicar:

• Classe d’estructura dels edificis (per exemple, metàl·lica, formigó, totxos, blocs).
• Classe de cobertes i els seus materials (per exemple, a dues aigües, dent de serra, plana, metàl·lica, formigó, xapa ondulada, plàstic).
• Tancaments (per exemple, totxos, blocs, fibrociment, plaques plàstiques).
• Portes d’accés i materials (per exemple, corredisses, basculants, metàl·liques).
• Elements interiors (portes i el material amb què estan fetes, material del terra, parets i sostre; tipus de separacions, com per exemple, pladur).

La seguretat augmenta a mesura que els espais d’una empresa són més reduïts i si, a més a més, entre ells hi ha una compartimentació que els permeti estar hipotèticament aïllats els uns dels altres. Per tant, entre dues naus industrials, una diàfana i una altra dividida en diversos sectors gràcies a la resistència, integritat i aturafums dels seus elements delimitadors, ambdues amb les mateixes característiques, la segona té menys risc de tenir una emergència general en cas d’incendi, ja que aquest queda confinat en un espai més reduït.

Podem dir que la sectorització és una mesura preventiva molt important, per tal de reduir els efectes del foc i dels mateixos productes de combustió, com és el cas del fum i gasos. Així doncs, hem d’analitzar l’establiment amb la finalitat d’identificar els diferents possibles sectors, per tal de tenir-los en compte en el nostre pla d’autoprotecció.

Un cop definits els sectors que hi ha en la nostra empresa, serà interessant indicar algunes de les seves característiques, com ara les següents:

• Identificació del sector.
• Situació del sector, en quina àrea o planta del centre està localitzat.
• Quin tipus d’activitat s’hi realitza.
• Superfície útil en metres quadrats.
• Alçada en metres.
• Volum del recinte en metres cúbics.
• Ocupació màxima i/o mitjana.

Per tal d’identificar els diferents sectors, anirà bé fer una descripció, i serà més factible realitzar-la amb una taula (taula) i/o amb un plànol on els sectors estiguin diferenciats per colors.

És interessant donar la informació dels diferents sectors que tenim gràficament, així és més fàcil identificar-los; un exemple el podem trobar en la figura, on S. A, S. B, S. C i S. D són quatre sectors independents, que es representen amb colors i granulat de fons diferents.

Moltes vegades, les empreses necessiten instal·lacions auxiliars per dur a terme la seva tasca. Algunes vegades, aquestes instal·lacions són imprescindibles per al funcionament del sistema productiu, però d’altres serveixen només per millorar la qualitat de vida laboral, com a imatge d’empresa o com a servei per als clients.

Per tant, és interessant indicar quines característiques tenen aquests serveis i on estan situats. Per exemple, podem dir que ens interessa saber, d’una instal·lació elèctrica, la potència contractada, el consum mitjà i/o màxim, on estan els quadres elèctrics, i transformadors, si fos el cas, i per on passen les conduccions, i fins i tot on estan situades les lluminàries i els endolls.

Tenir totes les característiques d’una instal·lació elèctrica ens ajuda molt a l’hora de realitzar el seu manteniment, i per tant hi haurà menys possibilitats que provoqui un risc, perquè evitarem sobrecarregar les línies, sabrem, en cas d’emergència i si en el protocol d’actuació està previst, on hem d’anar per apagar els interruptors generals, magnetotèrmics i diferencials, i és clar, sabrem on estan col·locades les lluminàries d’emergència. Algunes de les instal·lacions més habituals són:

• Elèctrica.
• Caldera de vapor, elèctrica o de gasoil i les seves conduccions.
• Gasos, amb el tipus d’emmagatzematge, ampolles, sitges, i les canonades per al seu transport.
• Líquids i les seves conduccions o sitges d’emmagatzematge.
• Xarxa d’aigües potables i/o contra incendis, amb claus de pas, punts de sortida…
• Pneumàtica (compressors, xarxa de distribució de l’aire).
• Hidràulica (bombes, canonades per a l’oli…).
• Sistema de ventilació.
• Aparells elevadors (ascensors, muntacàrregues).
• Menjadors i cuines.

Molts plans d’autoprotecció estan dissenyats per posar-se en pràctica en el supòsit que l’ocupació del recinte estigui amb el nombre de persones habituals en l’horari laboral. Però si hi pensem bé, ens adonarem que això no és del tot correcte, ja que a l’hora d’actuar no és igual fer-ho amb l’empresa mig buida que plena, o si només hi ha personal laboral o és ple de visites.

Pràcticament pot arribar a ser impossible dur a terme un pla d’autoprotecció que prevegi tota la variabilitat de persones que hi pugui haver en una empresa durant tot un any. Per tant, convindrà analitzar els espais, avaluar el nombre màxim d’ocupants que hi poden estar segons la normativa, i valorar la mitjana d’ocupants a diferents hores del dia, fins i tot tenint en compte els dies festius o estiuencs.

Amb les dades de les quantitats i tipus d’usuaris de l’activitat en diferents trams horaris, podrem realitzar un pla d’autoprotecció més acurat. Posarem un exemple, no és el mateix evacuar la nostra empresa amb gran quantitat d’usuaris o visites externes que amb només els mateixos treballadors; o que l’evacuació es produeixi durant la jornada laboral o a la nit, quan només hi ha el personal de manteniment i el personal de seguretat.

Podem concloure que tenir controlat el nombre de persones dintre de l’empresa avaluada ens pot servir per ajustar el pla d’autoprotecció a les necessitats de cada moment.

En la taula podem veure un exemple del control dels usuaris de forma horària. I ja que una imatge val més que mil paraules, podem donar la informació del nombre de persones mitjançant un gràfic, com l’exemple de la figura.

També ens pot donar molta informació, per a l’elaboració del pla d’autoprotecció, la zona o àrea de l’empresa a la qual pertany cada treballador, i quines són les seves feines habituals. Aquesta informació, per una banda, ens serveix per veure si les diferents vies d’evacuació estan dimensionades per evacuar aquestes persones, i per una altra, ens dona informació respecte als coneixements i capacitats que tenen els operaris. Per tant, els podem assignar unes fitxes d’actuació, en el cas de les diferents emergències més personalitzades, per tal de treure un millor rendiment a l’actuació.

Per exemple, en una empresa podem diferenciar, d’una banda, el personal de direcció, el d’oficines, i d’una altra, el de producció, els del magatzem, manteniment, vigilància…

A l’hora de seleccionar els elements de seguretat, equip humà i equip material, s’ha de realitzar una avaluació dels riscos determinats tenint en compte:

• La probabilitat que el risc es materialitzi.
• La gravetat de les conseqüències.

Comparant el que l’empresa disposa com a mesures preventives i el que de l’anàlisi i posterior avaluació es determina que hauria de tenir, arriba el moment de prendre una decisió de les accions dirigides a dotar l’empresa dels elements de seguretat que no tenen.

Podem dir que, implícitament, totes les empreses tenen dos riscos comuns que sempre s’han d’avaluar i tenir en compte: el risc d’incendi i un accident greu. El primer és la base de qualsevol pla d’autoprotecció, ja que és un risc probable, i les seves conseqüències poden ser greus. El segon pot ser provocat per infinites casualitats, caigudes, relliscades, cops, talls, inhalació d’un producte tòxic… i per tant hem de saber com actuar per minimitzar-ne els efectes.

Depenent del procés productiu, de les mesures de seguretat, del tipus d’edifici, de la situació de l’empresa respecte al seu entorn…, poden existir més riscos, i en una organització integrada de la prevenció, és tasca comuna de tots els components de l’empresa detectar-los, perquè posteriorment el prevencionista pugui recopilar-los, analitzar-ne la probabilitat i quines conseqüències provoquen, i proposar les mesures correctores per a procedir a eliminar-los o, com a mínim, controlar-ne els efectes.

Després seguim les etapes de l’avaluació de riscos, que podríem dividir-les en:

1. Preparació o fase prèvia:
   • Establir els objectius un pla d’avaluació de riscos laborals.
   • Estructurar l’avaluació per zones o processos.
2. Identificació dels factors de risc:
   • Realitzar una reunió informativa amb els afectats.
   • Recopilar els factors de risc.
   • Identificar el personal que hi estigui exposat.
3. Valoració dels factors de risc:
   • Identificar quin és el temps d’exposició a aquests perills de les persones afectades.
   • Avaluar la probabilitat i gravetat del risc, i si les mesures de seguretat són adequades.
   • Definir les diferents possibilitats per anul·lar o reduir el risc.
4. Adopció de mesures correctores:
   • Establir prioritats i indicar les mesures de seguretat.
   • Aplicar les noves mesures de seguretat.
5. Fase posterior d’implantació i seguiment:
   • Registrar l’avaluació.
   • Mesurar l’eficàcia.
   • Si calgués, realitzar controls de les mesures adoptades.
   • Repetir el pla d’avaluació quan es consideri necessari.

A vegades, és interessant consultar bases de dades que ens indiquin els riscos habituals d’activitats de diferents processos productius i/o indústries, i la manera d’atacar-los. Per exemple, la base de dades de substàncies perilloses GENTIS, el catàleg d’informació per identificar factors de risc i les mesures preventives HASTE, el catàleg de perills, possibles conseqüències i objectius de seguretat en els llocs de treball i la utilització dels equips SAFESPEC, entre d’altres.

Hem de tenir en compte, a l’hora de fer l’avaluació, que certs riscos estan previstos en normatives i, per tant, els mètodes d’anàlisi, assaig i instrumentació han de ser els descrits en la normativa que els recull.

Com ja sabem, els riscos poden ser molt diversos (riscos naturals, riscos tecnològics i riscos antròpics), i és feina del prevencionista avaluar quins poden afectar la nostra empresa.

Així doncs, els factors causants d’una emergència poden ser naturals, tecnològics o antròpics, però també es pot fer aquesta altra classificació:

• Errades humanes.
• Errades dels procediments.
• Defectes en el funcionament de les instal·lacions.
• Origen extern (emergències que venen d’empreses contigües, atemptats, catàstrofes naturals…).

És important poder categoritzar els factors de risc perquè així és més fàcil poder detectar-los i així, poder reflectir-los als inventaris de riscos.

El pla d’autoprotecció de tenir un apartat dedicat a l’inventari de riscos. Aquests són els tres punts mínims que s’han de preveure:

• Descripció i localització dels elements, instal·lacions, processos i producció…, que puguin donar origen a una situació d’emergència o incidir de forma desfavorable en el seu desenvolupament.
• Identificació, anàlisi i avaluació dels riscos propis de l’activitat i dels riscos externs que puguin afectar-la.
• Identificació, quantificació i tipologia de les persones, tant les que realitzen l’activitat com les que són alienes però, que tinguin accés als edificis, instal·lacions i àrees on es desenvolupa l’activitat.

En el cas de Catalunya, aquest aspecte està recollit en el Document 1: Identificació de la instal·lació. Inventari, anàlisi i avaluació del risc. Recordem els apartats de què es compon:

L’inventari fa referència a l’enumeració de factors de risc, que s’analitzen en el text. És a dir, que es descriuen de manera detallada, descrivint la probabilitat que es materialitzin. A l’avaluació de cada risc descrit, farem la valoració, segons la probabilitat i el dany potencial, per valorar cada factor de risc amb eamb el mètode corresponent en cada cas.Qualsevol empresa o activitat és susceptible de tenir uns riscos que poden provocar emergències, sigui com sigui l’establiment, i sigui quina sigui l’activitat. Per tant, podem afirmar que cap empresa està lliure de no tenir riscos.

Mitjançant els mètodes d’avaluació de riscos podem identificar els diferents riscos interns que ens podem trobar en una activitat, sigui de caràcter bàsicament industrial, comercial o de serveis, entre d’altres; com que ja s’estudien en els altres crèdits d’aquest cicle formatiu, només ens hi referirem per esmentar els accidents que poden provocar:

• Llocs de treball. Els riscos són provocats per caigudes en el mateix nivell (terra relliscós, objecte a terra), caigudes cap a altres nivells, trepitjar objectes, cop amb objectes immòbils o mòbils, atropellament amb vehicles, caiguda d’objectes emmagatzemats, ergonòmics i psicosocials.
• Màquines. Els riscos més comuns que poden provocar són cops, talls, atrapaments, projeccions, cremades, electrocucions, sobreesforços a causa d’una ergonomia. Les causes dels accidents poden ser: ús inadequat de la maquinària, ús incorrecte de les eines, màquines defectuoses, mal manteniment, transport inadequat.
• Eines manuals i automàtiques, i manipulació manual de càrregues. Els riscos més habituals són talls, punxades, esclafaments, cops, abrasió, electrocució, projeccions d’eines o partícules, cremades, sobreesforços i ergonòmics. Les causes dels accidents són la utilització inadequada, no utilitzar l’eina adequada, mal estat de l’eina, desordre i brutícia, transport inadequat, utilització per part de personal inexpert.
• Emmagatzematge. Segons el tipus d’emmagatzematge, podem tenir riscos diferents, per tant el podem dividir en dos grups: emmagatzematge d’objectes sense embalar o paletitzat. En el primer cas, els materials han d’emmagatzemar-se degudament subjectes, amb suports que facilitin l’estabilitat del conjunt. En el segon cas, el risc principal és la caiguda de materials a causa de la inestabilitat de l’apilament, el trencament del palet per una sobrecàrrega, el seu mal estat, o la manca de subjecció dels materials al palet.
• Electricitat. És una energia d’ús comú i per tant molt habitual en la nostra societat; la podem trobar en baixa, mitjana i alta tensió, i depenent del tipus les conseqüències poden ser més o menys greus, però els riscos habituals són cremades externes o internes, lesions oftàlmiques, lesions físiques a causa de caigudes, asfixia, parades cardíaques, mort.
• Productes químics. És una classificació molt genèrica, i per tant els riscos que podem arribar a tenir són de tipus molt diferents, perquè hi ha gairebé set milions de productes químics registrats. Alguns són inflamables, altres poden ser tòxics, corrosius, explosius i oxidants (comburents).
• Inherents a la construcció. Són riscos provocats per un mal disseny, materials inadequats o dolents, mala execució del projecte, reformes mal realitzades, perquè s’han fet segons normatives més antigues, o pel mal estat de manteniment o conservació, entre d’altres. Per verificar aquests tipus de risc, podem consultar la normativa bàsica d’edificació o normatives equivalents.

Tenint en compte l’avaluació dels punts anteriors, podem identificar els diferents riscos que podem classificar com a generadors d’una emergència a la nostra empresa. Aquests poden ser el d’incendi, el d’explosió, d’accident creu, fuita, risc social o inundacions. La resta de riscos que puguem avaluar es poden tenir en compte per posar mesures de protecció, però en realitat no generaran emergències, és el cas de problemes ergonòmics en una cadira, de deficient il·luminació en el lloc de treball…

La Direcció General de Protecció Civil de Catalunya obliga determinats ajuntaments a tenir plans de protecció civil municipal, amb cadascun dels diferents plans d’actuació (PAM) que els pertoqui; assignats pel PROCICAT, segons el risc potencial de patir alguna catàstrofe natural, tenir indústries amb risc químic o radioactiu, o per la quantitat de població o per ser un lloc d’especial atracció turística.

Quan l’empresa inicia l’activitat no és necessari demanar audiència i informació a l’ajuntament, ja que en la tramitació de permisos municipals de llicència d’activitat, ja s’inclouen aquests tipus de dades i normalment serà l’ajuntament qui proposi una reunió amb els representants de l’empresa per a tractar els temes de seguretat exterior.

Les calamitats exteriors que podem patir són d’origen molt divers. Les més experimentades per la població, històricament, són les causades pels incendis forestals, les derivades dels accidents en el transport de mercaderies perilloses per carretera o ferrocarril, les derivades d’accidents de trànsit, d’inundacions, riuades, accidents que es produeixen en indústries químiques o centrals nuclears, accidents causats per allaus, nevades i glaçades, esllavissades, terratrèmols, sequeres, i d’altres.

Els riscos externs previstos pels diferents plans de protecció civil de Catalunya són:

• Risc d’inundació.
• Risc procedent d’indústries i transport de mercaderies perilloses.
• Risc sísmic.
• Riscos produïts per la neu.
• Risc d’incendis forestals.
• Riscos produïts per contaminacions d’aigües marines.

Les diferents particularitats que pot tenir una població, pot fer que hi pugui haver riscos no previstos en la llista anterior.

El fet de contemplar els riscos externs és la principal diferencia que pot haver-hi entre un pla d’emergències complet i un pla d’autoprotecció.