Normativa aplicada

Segons l’RD 314/2006, de 17 de març, s’aprova el Codi tècnic de l’edificació (CTE). Aquest codi s’ha realitzat per tal d’adaptar la normativa nacional d’edificació amb les disposicions vigents en aquesta matèria de la Unió Europea. Més concretament, a partir de la Directiva 89/106/CEE del Consell, de 21 de desembre, relativa a l’aproximació de les disposicions legals, reglamentàries i administratives dels estats membres respecte a productes en construcció, i a la Directiva 2002/91/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de desembre, relativa a l’eficiència energètica dels edificis.

El Codi tècnic de l’edificació substitueix la normativa bàsica de l’edificació. I s’aplicarà sense perjudici de l’obligatorietat del compliment de la normativa de prevenció de riscos laborals que en resulti aplicable.

El camp d’aplicació d’aquest CTE són les obres d’edificació de nova construcció, excepte aquelles construccions de simple i d’escassa entitat constructiva que no tinguin caràcter residencial o públic, ja sigui de forma eventual o permanent, que es desenvolupi en una sola planta i no afecti la seguretat de les persones.

La CTE també s’aplicarà a les obres d’ampliació, modificació, reforma o rehabilitació que es realitzin en edificis existents, sempre que aquestes obres siguin compatibles amb la natura de la intervenció i amb el grau de protecció que puguin tenir els edificis afectats. Si hi ha incompatibilitat d’aplicació s’ha de justificar pertinentment en el projecte.

Els apartats d’aquest Codi tècnic de l’edificació que interessa al prevencionista és el document bàsic de seguretat en cas d’incendi (DB_SI), en tots els seus apartats, i el document bàsic de seguretat d’utilització (DB_SU), en alguns dels seus apartats.

L’objectiu principal del DB_SI és reduir a límits acceptables el risc que els usuaris d’un edifici tinguin danys produïts per un incendi d’origen accidental, a causa de les característiques del projecte, la construcció, l’ús i fins i tot el manteniment.

D’acord amb l’RSCIEI, les condicions de protecció contra incendis de les zones dels establiments industrials destinades a un altre ús i que superin determinats límits seran les que estableixi el DB_SI del CTE.

El Codi tècnic de l’edificació pot ser aplicable amb caràcter general a qualsevol tipus d’edifici, però té excepcions o concrecions, depenent de l’ús a què estigui destinada la instal·lació. Aquestes excepcions són per utilització administrativa de l’edifici, per aparcament, per ús comercial, docent, pública concurrència, ús residencial públic, ús residencial habitatge, ús restringit i ús sanitari:

• Entenem com a edifici o sectors d’ús administratiu, aquell on es desenvolupen activitats de gestió o serveis (bancs, administració pública, oficines…). O recintes que pel tipus de construcció i les característiques dels ocupants són similar als anteriors, com un consultori, centres docents en règim de seminari, centres d’anàlisi clínica…
• Un aparcament és aquell edifici, establiment o zona independent d’un altre d’ús principal, destinat a l’estacionament de vehicles i amb una superfície superior a 100 m². Fins i tot podem considerar com a aparcament un establiment de posada a punt o muntatge d’accessoris d’automòbils.
• Un establiment comercial és aquell que té com a principal activitat la venda de productes directament al públic, o la prestació de serveis que hi estan relacionats. També podem considerar que són comercials instal·lacions amb les mateixes característiques i amb ocupació similar, com és el cas de bugaderies, perruqueries…
• Les instal·lacions d’ús docent són aquelles destinades a escoles infantils, centres d’ensenyament primari, secundari, universitari o de formació professional. Les parts subsidiàries d’aquest tipus d’establiment, com poden ser la cafeteria, administració, residència…, han de complir les condicions relatives a la seva utilització.
• Un establiment d’ús hospitalari està destinat a assistència sanitària amb hospitalització de 24 h, amb persones amb certa discapacitat (clíniques, geriàtrics…). Les zones d’administració o de caràcter ambulatori s’han de considerar d’ús administratiu. La sala d’actes, el menjador…, han de complir les condicions corresponents al seu ús.
• Un local de pública concurrència està destinat a usos culturals (esport, espectacles, restauració…), religiosos i de transport de persones. Les parts subsidiàries d’aquest tipus d’establiment, com poden ser la cafeteria, administració, residència…, han de complir les condicions relatives a la seva utilització.
• Un establiment residencial públic proporciona allotjament temporal, regentat per un titular de l’activitat diferent del conjunt dels ocupants (hostals, residències, pensions, apartaments…). Les activitats subsidiàries han de complir amb les condicions relatives a la seva utilització.
• Un edifici o zona destinada a residencial habitatge és per a l’allotjament permanent, qualsevol que sigui el tipus d’edifici: habitatge unifamiliar, edifici de pisos…

Aquesta exigència bàsica està destinada a reduir el risc de propagació de l’incendi per l’interior de l’edifici, tant al mateix edifici com en altres edificis adossats.

Els edificis s’han de compartimentar en sectors d’incendi segons les condicions establertes en la taula.

Notes de la taula:

1. Per exemple, les zones de dormitoris en establiments docents, o en hospitals, per a personal mèdic, infermeres…
2. Qualsevol superfície, quan es tracti d’aparcaments robotitzats. Els aparcaments convencionals que no excedeixin els 100 m² es consideraran locals de risc especial baix.
3. Es recorda que les zones d’ús industrial o d’emmagatzematge a les quals es refereix l’àmbit d’aplicació de l’apartat “Generalitats” d’aquest DB han de constituir un o diversos sectors d’incendi diferenciats de les zones d’ús (1) comercial, en les condicions que estableixi la reglamentació específica aplicable a l’ús industrial.
4. Els elements que separen entre si diferents establiments han ser El 60. Aquesta condició no és aplicable als elements que separin els establiments de les zones comunes de circulació del centre.
5. Aquests establiments hauran de complir a més les condicions de compartimentació que s’estableixi per l’ús de pública concurrència.

Considerarem que els locals amb risc especial, i les escales i passadissos protegits continguts en un sector d’incendi, no comptaran dintre d’aquest sector.

En general, podem dir que qualsevol establiment ha de constituir un sector d’incendi diferenciat de la resta de l’edifici, excepte en edificis que tinguin primer de tot l’ús residencial habitatge, els establiments la superfície construïda dels quals no superi els 500 m2, i l’ús dels quals sigui docent, administratiu o residencial públic.

Si un edifici té com a ús principal el residencial habitatge, qualsevol establiment que tingui un ús previst diferent haurà de formar un sector d’incendi independent.

Els sectors d’incendi tenen unes limitacions en les dimensions, però podem dir que si el risc del sector és mínim, no té límits en la seva superfície.

La taula, sobre la resistència al foc de les parets, sostres i portes que delimiten sectors d’incendi, ens indica quins valors han de tenir els materials delimitadors d’un sector d’incendi. La resistència al foc d’aquests elements depèn lògicament del seu ús previst i de la seva alçada d’evacuació. Per tant, diferenciem per una banda un sector sota rasant o un sector sobre rasant amb alçades d’evacuació inferior o igual a quinze metres, entre quinze metres i inferior i igual a vint-i-vuit, i els que estan a alçades superiors a vint-i-vuit metres.

Abreviatures de la taula:

• EI: resistència al foc
• E: integritat
• I: aïllament.

Notes de la taula:

1. Considerant l’acció del foc en l’interior del sector, excepte en el cas dels sectors de risc mínim, en els quals únicament cal considerar-la des del seu exterior. Un element delimitador d’un sector d’incendi pot necessitar una resistència al foc diferent en considerar l’acció del foc per la cara oposada, segons quina sigui la funció de l’element per aquesta cara: compartimentar una zona de risc especial, una escala protegida…
2. Com a alternativa pot adoptar-se el temps equivalent d’exposició al foc, determinant-lo conforme al que està establert en l’apartat 2 de l’annex SI B.
3. Quan el sostre separi una planta superior ha de tenir almenys la mateixa resistència al foc que s’exigeix a les parets, però amb la característica REI en lloc d’EI, en tractar-se d’un element portant i compartimentador d’incendis. En canvi, quan sigui una coberta no destinada a cap activitat, ni prevista per ser utilitzada en l’evacuació, no cal que tingui una funció de compartimentació d’incendis, per la qual cosa només haurà d’aportar la resistència al foc R que li correspongui com a element estructural, excepte en les franges a les quals fa referència el capítol 2 de la secció SI 2, en les quals aquesta resistència ha de ser REI.
4. La resistència al foc del terra està en funció de l’ús a què estigui destinada la zona en la planta inferior. Vegeu l’apartat 3 de la secció SI 6 d’aquest DB.
5. El 180 si l’alçada d’evacuació de l’edifici és més gran que 28 m.
6. Resistència al foc exigible a les parets que separin l’aparcament de zones d’un altre ús. En relació amb el forjat de separació (vegeu nota 3).
7. El 180 si és un aparcament robotitzat.

En la taula, el codi EI ens indica la resistència al foc de les parets, sostres i portes que delimiten el sector d’incendi, durant un temps determinat. Com a informació també podem dir que la lletra E indica integritat com a barrera al pas de la flama i dels gasos, i la lletra I indica aïllament, que es manté com a barrera de pas de la calor.

L’anàlisi de la resistència al foc dels elements delimitadors d’un sector d’incendi considera que l’acció del foc és en l’interior del sector, excepte en el cas dels sectors de risc mínim, en els quals únicament s’ha de considerar des del seu exterior.

Els locals i zones de risc especial en edificis es classifiquen en la taula (“Classificació dels locals i zones de risc especial integrats en edificis, de la secció S1. Propagació Interior”). Hem de tenir en compte que els locals que tenen unes instal·lacions o equips amb una reglamentació específica han de seguir també aquestes normatives.

Notes de la taula:

1. Per a la determinació de la potència instal·lada només es consideraran els aparells destinats a la preparació d’aliments. Les fregidores i les paelles basculants es computaran a raó d’1 kW per cada litre de capacitat, independentment de la potència que tinguin.
   En usos diferents de l’hospitalari i residencial públic no es consideren locals de risc especial les cuines amb aparells protegits amb un sistema automàtic d’extinció. En el capítol 1 de la secció SI 4 d’aquest DB, s’estableix que aquest sistema ha d’existir quan la potència instal·lada superi els 50 kW.
2. Els sistemes d’extracció dels fums de les cuines han de complir a més les següents condicions especials:
   • Les campanes han d’estar separades com a mínim 50 cm de qualsevol material que no sigui A1; els conductes han de ser independents de tota altra extracció o ventilació i exclusius per a cada cuina. Han de disposar de registres per inspecció i neteja en els canvis de direcció amb angles majors que 30° i cada 3 m com a màxim de tram horitzontal.
   • Els conductes que vagin per l’interior de l’edifici, així com els de façana, a menys d’1,5 m de distància de zones de la façana que no siguin com a mínim El 30, o de balconades, terrasses o forats practicables, tindran una classificació El 30 (no hi ha d’haver comportes tallafocs en l’interior d’aquest tipus de conductes, per la qual cosa el seu pas per elements de compartimentació de sectors d’incendi s’haurà de resoldre de la forma que s’indica en l’apartat 3 d’aquesta secció); els filtres han d’estar separats dels focus de calor més d’1,2 m, si són tipus graella o de gas, i més de 0,5 m si són d’un altre tipus.
   • Han de ser fàcilment accessibles i desmuntables per a la seva neteja, tenir una inclinació més gran que 45° i posseir una safata de recollida de greixos que condueixi fins a un recipient tancat amb una capacitat més petita que 3 l; els ventiladors compliran les especificacions de la norma UNE-EN 12101-3:2002 (especificacions per a airejadors extractors de fums i calor mecànics), i tindran una classificació F400 90.
3. Les zones de lavabos no computen als efectes del càlcul de la superfície construïda.
4. Inclou els que comuniquen directament amb zones d’ús aparcament d’edificis d’habitatges.
5. La determinació de Qs pot fer-se segons el que està establert en el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials. Es recorda que, conforme a l’àmbit d’aplicació d’aquest DB, els magatzems amb una càrrega de foc total superior a 3×106 MJ es regulen per aquest reglament, encara que pertanyin a un establiment d’ús comercial.

Els equips que estiguin situats en les cobertes dels edificis estan exclosos del document bàsic en seguretat en cas d’incendi.

En la taula hem de tenir en compte que tots els valors que vinguin indicats amb una S ens indiquen la superfície construïda, els valors amb una V són respecte al volum construït, i amb una P es refereixen a la potència. Aquesta taula està dividida en quatre columnes, la primera de les quals, començant per l’esquerra, ens indica l’ús previst del local o zona, i les tres següents ens diuen entre quins valors ha d’estar aquest establiment per tal de ser considerat de risc baix, mitjà o alt, respectivament.

Tenint en compte el nivell de risc d’un sector d’incendi (baix, mitjà o alt) integrat dintre d’un edifici, els elements estructurals, les parets, sostres, portes…, han de tenir una resistència al foc determinada que s’especifica en la taula.

Notes de la taula:

1. Les condicions de reacció al foc dels elements constructius es regulen en la taula 4.1 de la S2 del DB-SI del CTE.
2. El temps de resistència al foc no ha de ser més petit que l’establert per l’estructura portant del conjunt de l’edifici, d’acord amb l’apartat SI 6, excepte quan la zona es trobi sota una coberta no prevista per evacuació, i si falla no suposi risc per a l’estabilitat d’altres plantes, ni per a la compartimentació contra incendis, per tant pot ser R30; excepte en els locals destinats a allotjar instal·lacions i equips, poden adaptar-se com a alternativa el temps equivalent a l’exposició al foc determinat segons el que està establert en l’apartat 2 de l’annex SI B del CTE.
3. Quan el sostre separi una planta superior ha de tenir almenys la mateixa resistència al foc que s’exigeix a les parets, però amb la característica REI en lloc d’EI, en tractar-se d’un element portant i compartimentador d’incendis. En canvi, quan sigui una coberta no destinada a cap activitat, ni prevista per ser utilitzada en l’evacuació, no cal que tingui una funció de compartimentació d’incendis, per la qual cosa només haurà d’aportar la resistència al foc R que li correspongui com a element estructural, excepte en les franges a les quals fa referència el capítol 2 de la secció SI 2 del CTE, en les quals aquesta resistència ha de ser REI.
4. Considerant l’acció del foc en l’interior del recinte. La resistència al foc del terra està en funció de l’ús al qual estigui destinada la zona existent en la planta inferior. Vegeu l’apartat 3 de la secció SI 6 d’aquest DB del CTE.
5. Les portes dels vestíbuls d’independència han d’obrir cap a l’interior del vestíbul.
6. El recorregut d’evacuació per l’interior de la zona de risc especial ha de ser tingut en compte en la longitud dels recorreguts d’evacuació fins a les sortides de planta.
7. Podrà augmentar-se un 25% quan la zona estigui protegida amb una instal·lació automàtica d’extinció.

Com diu la normativa, els espais ocults han de mantenir la mateixa compartimentació contra incendi que els espais ocupables. Entenem com a espais ocults els falsos sostres, terres elevats, cambres i petits patis interiors. Tenim l’excepció dels registres de manteniment, que poden tenir la meitat d’aquesta compartimentació. Però si considerem que aquests registres no estan habitats habitualment i tenen delimitació a una i altra banda, actuen com si tinguessin la mateixa compartimentació.

En el cas de les instal·lacions de cables elèctrics, canonades, conduccions, conductes de ventilació…, que passin d’un sector a un altre, hem de mantenir la integritat de resistència al foc, per exemple amb elements passants que aportin la mateixa resistència.

Les parets mitjanes o els murs que separen d’un altre edifici han de ser com a mínim El 120.

Per tal de reduir el risc de propagació d’incendi entre un edifici i un altre, o a altres espais com escales o passadissos protegits, els punts de les dues façanes que no tinguin com a mínim un El 60 han d’estar separats a la distància d que s’indica a continuació, com a mínim, en funció de l’angle format pels plànols exteriors; aquest valors els podem comprovar en la figura i en la taula.

Per reduir la propagació d’un incendi de forma vertical per la mateixa façana, aquesta ha de tenir un El 60 com a mínim, a una franja d’un metre d’alçada, com a mínim. En cas que la façana tingués sortints que impedissin el pas de les flames, aquesta alçada pot reduir-se, ja que podrem restar-hi la longitud d’aquest sortint.

Respecte a les cobertes, hem de dir que han de tenir una resistència al foc REI 60, com a mínim, en una franja de mig metre d’amplada mesurada des de l’edifici del costat, o d’un metre, si la coberta va a parar a qualsevol element compartimentador d’un sector d’incendi o d’un local de risc especial alt.

Quan una coberta va a parar a una façana de diferent sector d’incendi, o d’edificis diferents, l’alçada (h) respecte a la coberta que haurà d’estar a qualsevol zona de façana amb una resistència al foc igual o superior a El 60 està en funció de la distància que tingui la part de la coberta, amb una resistència al foc inferior a El 60, respecte a aquesta paret. Els valors els teniu en la taula.

Quan passem a analitzar l’evacuació dels ocupants, el que ens hem de preguntar és si l’edifici té garanties d’evacuar en un temps raonable a totes les persones. En conseqüència, el que hem de determinar en les nostres mesures d’emergència és si es compleixen totes i cadascuna de les caracterítiques necessàries perquè tothom pugui sortir i encminar´se al punt de trobada i no es quedi ningú enrera.

Els aspectes que hem d’observar són:

• L’ocupació del centre de treball.
• Les característiques dels elements que trobem per poder sortir de l’edifici (sortides, passadisos, obertures, escales).
• La longitud dels possibles recorreguts d’evacuació.

Per a determinar l’ ocupació d’un centre de treball o edifici, prendrem el valor que determini l’ocupació de l’espai més ajustat. Així, analitzarem l’ocupació seguint els següents passos:

1. Observarem si el centre de treball, per raó de la seva activitat, té una ocupació d’espai limitada per alguna normativa (com pot ser en el cas d’ establiments hotelers, docents o hospitals).
2. En cas, contrari, prendrem els valors de densitat d’ ocupació que s’ indiquen a la taula 2.1 del Document 3: Evaciació d’ocupants del DB SI del CTE, en funció de la superfície útil de cada zona.
3. Contrastarem si l’ocupació real de l’empresa, de manera habitual o bé en determinades ocasions, és previsible una ocupació major a la que es considera per normativa.

A l’efecte de calcular la dimensió dels elements d’evacuació, com poden ser portes, passadissos, escales…, hem d’anar a consultar la taula, en la qual considerarem “A” com l’amplada de l’element en metres, “P” com el nombre de persones previst que utilitzaran aquell element, i “S” com la superfície útil del recinte de l’escala protegida en el conjunt de les plantes (incloent-hi la superfície dels trams i dels replans).

Abreviatures de la taula:

• S = superfície útil del recinte de l’escala protegida en el conjunt de les plantes d’on provenen les P persones. Inclou la superfície dels trams, dels replans…
• E = suma dels ocupants assignats a un tram d’escala. S’ha d’aplicar la hipòtesi de bloqueig de sortides de planta indicada en el punt 4.1 en una de les plantes, sota la hipòtesi més desfavorable.
• h = alçada d’evacuació ascendent (m).
• P = nombre total de persones que està previst que passin pel punt amb l’amplada que es dimensiona.
• A = amplada de l’element (m).
• A_s = Amplada de l’escala protegida a l’últim esglaó a la sortida de l’edifici (m).

Notes de la taula:

1. L’amplada d’una porta de sortida del recinte d’una escala protegida a la planta de sortida de l’edifici ha der ser almenys igual al 80% de l’amplada de l’escala.
2. En ús hospitalari A ≥ 1,05 m, fins i tot en portes d’habitacions.
3. En ús hospitalari A ≥ 2,20 m (≥ 2,10 m en el pas per portes).
4. En establiments d’ús comercial, l’amplada mínima dels passadissos situats en àrees de venda és la següent:
   • Si la superfície construïda de l’àrea de vendes és superior a 400 m2: si està previst l’ús de carros per al transport de productes (entre bateria amb més de 10 caixes de cobrament i prestatgeries: A ≥ 4,00 m, i en altres passadissos: A ≥ 1,80 m). Si no està previst l’ús de carros per a transport de productes: A ≥ 1,40 m.
   • Si la superfície construïda de l’àrea de vendes no supera els 400 m2: si està previst l’ús de carros per a transport de productes (entre bateries amb més de 10 caixes de cobrament i prestatgeries A ≥ 3,00 m, en altres passadissos A ≥ 1,40 m). Si no està previst l’ús de carros per a transport de productes: A ≥ 1,20 m.
5. Les amplades mínimes són de 0,80 m en passadissos previstos per a 10 persones, com a màxim, i aquestes siguin usuaris habituals.
6. Amplada determinada per les projeccions verticals més pròximes de dues fileres consecutives, inclosos els replans, taulells o altres elements auxiliars que puguin existir. Els seients abatibles que es col·loquin automàticament en posició elevada poden considerar-se en aquesta posició.
7. No es limita el nombre de seients, però queda condicionat per la longitud dels recorreguts d’evacuació fins a alguna sortida del recinte.
8. Inclosos passadissos esglaonats d’accés a localitats en amfiteatres, grades i tribunes de recintes tancats, com cinemes, teatres, auditoris, poliesportius…
9. L’amplada mínima és: 0,80 m en escales previstes per a 10 persones, com a màxim, i en siguin usuaris habituals. 1,20 m en un edifici docent, en zones d’escolarització infantil i en centres d’ensenyament primària, així com en zones de públic d’ús pública concurrència i comercial. 1,00 m en la resta de casos.
10. En zones per més de 3.000 persones, A ≥ 1,20 m.

Respecte al control de fums d’incendi, sempre haurem de tenir un sistema que garanteixi l’evacuació en el cas d’aparcaments que no siguin considerats oberts, en establiments comercials o de pública concurrència amb una ocupació superior a 500 persones, o en espais diàfans o atris, que en el seu sector d’incendi hi pugui haver més de 500 persones.

L’amplada mínima d’una escala d’evacuació ha de ser d’un metre, excepte en escales previstes per a vint persones com a màxim i que siguin usuàries habituals.

Si volem conèixer la quantitat de persones que podem evacuar mitjançant una escala en funció de la seva amplada, hem de consultar la taula. Depenent de l’amplada de l’escala, si l’evacuació és en sentit ascendent o descendent (en cas de no ser protegida), si aquesta és protegida o no, i el nombre de plantes que caldria evacuar (si és protegida).

Notes de la taula:

1. La capacitat que s’indica és vàlida per a escales de doble tram, amb una amplada constant en totes les plantes i amb les dimensions dels replans que siguin estrictament necessàries en funció d’aquesta amplada. Per a altres configuracions, s’ha d’aplicar la fórmula de la taula 4.1. de la secció S3 del DB-SI del CTE, determinant la superfície S de l’escala considerada.
2. Segons s’indica en la taula 5.1 de la secció S·del DB-SI del CTE, les escales no protegides per una evacuació ascendent de més de 2,80 m no pot servir a més de 100 persones.

Lògicament, el sentit d’evacuació ascendent és més restrictiu que el descendent en una escala no protegida, ja que a la gent li costa més pujar que baixar, i per tant hem de tenir en compte que qualsevol escala no protegida per a una evacuació ascendent de més de 2,8 metres no pot servir a més de 100 persones.

En el cas d’una escala protegida, el valor dels usuaris que la poden utilitzar, ja sigui en sentit ascendent o descendent, és el mateix, perquè per la seva definició ens indica que és com un recinte independent i aïllat que serveix per allotjar les persones durant un temps determinat.

Depenent si es supera una alçada d’evacuació en arribar a una escala, aquesta haurà de ser protegida. A més, hem de tenir en compte l’ús que aquesta escala té habitualment per definir la seva alçada màxima d’evacuació.
Per tal de determinar aquests valors, hem de consultar la taula.

Obviament, en qualsevol cas, ja sigui ascendent o descendent el sentit d’evacuació, sempre s’admeten, i sense limitació d’alçada d’evacuació, les escales especialment protegides, ja que aquestes es consideren més segures perquè formen una barrera contra el foc, sectoritzant l’espai.

Abreviatures de la taula:

• h= alçada d’evacuació de l’escala.
• P= nombre de persones a les quals serveix en el conjunt de plantes.

Notes de la taula:

1. Les escales que serveixin a diversos usos compliran en totes les plantes les condicions més restrictives de les corresponents a cada un d’ells. Quan un establiment contingut a un edifici d’ús residencial habitatge no hagi de constituir un sector d’incendi, les condicions exigibles a les escales comunes són les corresponents a aquest ús.
2. Les escales que comuniquen sectors d’incendi diferents, però amb una alçada d’evacuació inferior a l’admesa per les escales no protegides, no cal que compleixin les condicions de les escales protegides, només han d’estar compartimentades respecte a aquests sectors amb elements amb una resistència al foc segons la taula 1-2 de SI del Codi tècnic de l’edificació (CTE) per a elements delimitadors dels sectors d’incendi.
3. Quan es tracti d’un establiment amb menys de 20 places d’allotjament, es podrà optar per instal·lar un sistema de detecció i alarma com a mesura alternativa a l’exigència d’escala protegida.

Quan parlem de portes d’evacuació en referim a totes aquelles portes que tenen un ús en l’evacuació d’ocupants, és a dir, totes les portes que pot haver de creuar qualsevol persona per arribar fins a la sortida de planta o d’edifici.

En general seran, doncs, totes les portes de les estances interiors que puguin conduir fins a la porta de sortida de planta o d’edifici en qualsevol recorregut d’evacuació possible, així com les mateixes portes de sortida de planta o edifici.

Una porta d’evacuació no pot tenir mai una amplada inferior a 0,8 metres, encara que només s’hagués d’evacuar una sola persona.

Les portes que podem trobar en els recorreguts d’evacuació, si són per a més de 50 persones, seran abatibles amb un eix de gir vertical, amb un dispositiu de fàcil obertura, i sense que calgui utilitzar clau, ni actuar en més d’un mecanisme. També obriran en el sentit de l’evacuació si hi han de passar més de 100 persones, excepte en edificis d’ús residencial habitatge, que serà a partir de 200 persones.

En el cas de tenir portes giratòries, aquestes no podem considerar-les com a portes d’evacuació, excepte en el cas que siguin automàtiques i disposin d’un sistema d’abatiment de les fulles en el sentit de l’evacuació, exercint una força inferior a 14 kg. En qualsevol altre cas, al seu costat s’han de disposa portes abatibles d’obertura normal.

Les portes d’obertura automàtica disposaran d’un sistema que, en cas de fallida o pèrdua de subministrament elèctric, obri les portes i impedeixi que es tanquin. En el cas de ser abatibles, ha de ser possible l’obertura manual.

Hem de tenir en compte que l’amplada d’una porta de sortida d’un recinte des d’una escala protegida a la planta de sortida de l’edifici ha de ser almenys igual al 80% de l’amplada de l’escala.

Els senyals de sortida d’emergència dels locals d’ús habitual han de seguir la norma UNE 23034:1988.

En qualsevol sortida de recinte, planta o edifici, haurem de posar el rètol de SORTIDA, excepte en:

• en edificis d’ús residencial (habitatges).
• en recintes amb superfícies iguals o inferiors a 50 m² i amb ocupants que hi estiguin familiaritzats.

En cas que la sortida només tingui la funció de sortida d’emergència, en el rètol s’ha d’indicar SORTIDA D’EMERGÈNCIA. Si ens trobem amb portes que no siguin sortides, i puguin provocar un error, cal posar l’indicador SENSE SORTIDA.

Recorreguts d'evacuació

Un recorregut d’evacuació és la ruta que condueix des d’un punt d’origen d’evacuació fins a una sortida de planta o una sortida de l’edifici.

Origen d’evacuació

L’origen de l’evacuació és defineix per ser qualsevol espai ocupable d’un edifici. Quan es determina el punt d’origen d’evacuació, hem de triar el lloc més desfavorable, és a dir, el lloc més allunyat de la porta de sortida de l’estança. Si l’estança té més dues portes de sortida en parets oposades, situarem el punt al centre de l’estança.

Malgrat l’anterior, quan es tracta de determinar el punt d’origen de l’interior dels habitatges, o de locals amb una densitat baixa d’una persona per cada deu metres quadrats, quan l ‘estança tingui una superfície que no passi de 50 m² (per exemple, habitacions d’hotel, d’hospitals, despatxos d’oficines…), aquest el situarem a la porta de sortida de l’estança. :::

Sortida de planta o sortida d’edifici

Es considera sortida de planta l’arrencada de qualsevol tipus d’escala protegida que evacui el sector d’incendi. Així, en plantes amb escales completament protegides fins a la sortida, el recorregut d’evacuació el calcularem des de l’origen d’evacuació fins a la porta que dona a l’escala.

En cas contrari, si tenim escales no protegides, i seguint laITC 134 de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, el recorregut d’evacuació s’allargarà fins a la sortida de l’edifici.

Imatge extreta de la ITC SP 134:2016 de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments (Generalitat de Catalunya).

Haurem de consultar la taula 3.1 del document DB SI per saber la longitud màxima dels recorreguts d’ evacuació d’un sector d’incendi fins a les sortides, segons si tenim plantes o recintes que disposen d’ una única sortida de planta o sortida de recinte respectivament, o bé si tenim més d’una.

En aquesta taula és especialment rellevant anotar l’augment de la longitud màxima dels recorreguts d’evacuació en un 25% quan el sector d’incendi està protegit amb una instal·lació automàtica d’extinció.

Hem de tenir en compte que, en cas de tenir més d’una sortida de sector d’incendi, planta o edifici, podem tenir recorregut d’evacuació principal i secundari.

Per dedidir quin serà el recorregut d’evacuació principal, podem seguir aquest criteris:

• Preferentment, serà el recorregut que tingui una sortida de planta amb escala protegida o a altre sector independent.
• En cas de ser les dues sortides possibles equivalents, el recorregut cap a la sortida més habitual.

En tot cas, sempre qualsevol via d’evacuació ha de ser plenament vàlida, és a dir, que ha de portar a una sortida sense obstacles intermitjos.

Considerem obstacle qualsevol barrera dificil de travessar (com ara baranes) o transitar a un local amb risc especial (com ara sales de calderes o sales de comptadors elèctrics).

Senyalització dels recorreguts

En els recorreguts d’evacuació se n’han d’indicar la direcció, amb senyals visibles des de qualsevol origen d’evacuació en què es vegi la sortida. Lògicament, en els llocs en què pugui haver-hi diferents alternatives que puguin conduir a l’error, s’ha d’indicar la direcció correcta.

Les dimensions dels senyals varia en funció de la distància màxima d’observació. Si no superem els 10 m, 210 × 210 mm, entre 10 i 20 metres, 420 × 420 mm, i entre 20 i 30 metres, 594 × 594 mm.

Evacuació de persones amb mobilitat reduïda

Qualsevol edifici ha de disposar d’equips i/o instal·lacions de protecció contra incendis que hauran de complir el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis.

Depenent de l’ús al qual estigui destinat l’edifici, aquest haurà de tenir unes instal·lacions determinades. Aquestes les podem trobar en la taula 1.1 (“Dotació d’instal·lacions de protecció contra incendis”) del DB_SI 4.

Tindrem boques d’incendi en zones de risc especial alt, en les quals el risc siguin sobretot matèries combustibles sòlides.

Disposarem d’hidrants exteriors si l’alçada d’evacuació descendent supera els 28 metres, o si aquesta és superior a 6 m, en sentit ascendent, així com en establiments de densitat de més d’una persona per cada 5 m2, i la superfície del recinte sigui superior a 2.000 m2 (com a mínim un hidrant cada 10.000 m2 de superfície construïda, i un més per a cada 10.000 m2 addicionals o fracció).

Les instal·lacions automàtiques d’extinció són obligatòries en qualsevol edifici de 80 m d’alçada.

La senyalització de les instal·lacions manuals de protecció contra incendi han de seguir la norma UNE 23033-1.

Les dimensions dels senyals varia en funció de la distància màxima d’observació. Si no superem els 10 m, 210 × 210 mm, entre 10 i 20 metres, 420 × 420 mm, i entre 20 i 30 metres, 594 × 594 mm.

En aquest apartat, hem de comptar que molts dels edificis antics no compleixen la normativa, ja que habitualment els barris antics de les ciutats són estrets, fins i tot pot haver-hi passadissos elevats que fan que no hi hagi una alçada mínima per al pas del camió de bombers, o que el terra no tingui prou consistència per suportar el seu pes, o que a les cruïlles no hi hagi prou espai per maniobrar amb el vehicle.

Hem de recordar que el Codi tècnic de l’edificació és d’obligat compliment per a qualsevol nova construcció, però en la mesura que sigui possible hauria de ser aplicable a les normes de remodelació de qualsevol altre que sigui més antic. Per tant, hem de tenir en compte les dades següents en els edificis amb una alçada d’evacuació descendent més gran que 9 m, al llarg de les façanes on estan situats els accessos principals, per tal d’afavorir la intervenció dels bombers:

• Amplada mínima lliure de la façana a un altre edifici: 5 m.
• L’alçada lliure serà la mateixa que la del mateix edifici.
• Si l’edifici té una alçada màxima d’evacuació de 15 m, la distància entre la façana i l’eix de la via podrà arribar fins a 23 m; si l’edifici té una alçada d’evacuació entre 15 i 20 m, la distància serà com a màxim de 18 m; en edificis de més de 20 m d’alçada d’evacuació, la distància serà de 10 m.
• La distància màxima del carrer fins a qualsevol accés principal de l’edifici no ha de superar els 30 m.
• El pendent màxim del terra ha de ser 10%.
• La resistència al punxonat del terra de 10 t sobre 20 cm de diàmetre.

Per tal de facilitar la feina dels bombers, hem d’assegurar que les façanes on estan situats els accessos principals tinguin:

• L’ampit de qualsevol finestra respecte al nivell del terra de cada planta no ha de ser superior a 1,2 m, ja que un bomber equipat, si ha d’entrar per una finestra, podria tenir problemes si aquesta alçada és superior.
• Les dimensions de les finestres han de tenir com a mínim l’amplada de 0,8 m i i l’alçada d’1,2 m.
• La distància màxima entre dos accessos verticals consecutius no pot excedir els 25 m.

L’estructura d’un edifici o instal·lació, encara que pel prevencionista no és una part activa del seu estudi, és una part fonamental entendre-la, perquè actua com a esquelet i ha de resistir les forces exercides externaments, ja sigui geològica o climàtica, o bé internes, com pot ser el mateix pes de l’estructura o dels elements portants, entre d’altres.

Considerem com a element estructural principal d’un edifici els forjats, les bigues i els seus suports.

Un incendi pot afectar les propietats de l’estructura i, per tant, pot arribar a reduir les seves capacitats. Els efectes són, per una banda, la reducció de les capacitats mecàniques, i per una altra, l’aparició de deformacions que donen lloc a tensions que poden provocar col·lapses.

Depenent de l’ús del sector d’incendi considerat i de l’alçada a què està situat respecte del terra, ja sigui per sobre o per sota, podem consultar la taula; on la lletra R significa, segons la classificació europea euroclasse, el temps durant el qual un element és capaç de mantenir la seva funció portant.

Abreviatures de la taula:

• R = temps durant el qual un element és capaç de mantenir la seva funció portant.

Notes de la taula:

1. La resistència al foc suficient d’un terra és la que resulta en considerar-lo com a sostre del sector d’incendi situat sota d’aquest terra.
2. En habitatges unifamiliars agrupats o adossats, els elements que formen part de l’estructura comuna tindran la resistència al foc exigible als edificis d’ús residencial habitatge.
3. R 180 si l’alçada d’evacuació de l’edifici excedeix els 28 m.
4. R 180 quan es tracti d’aparcaments robotitzats.

En la taula consultarem la resistència mínima en cas de tenir un sector amb un risc especial, i que aquest estigui integrat en un edifici. (La resistència al foc no serà inferior al de l’estructura portant de la planta de l’edifici, excepte quan la zona es trobi sota una coberta no prevista per l’evacuació, i si falla no suposi un risc per a l’estabilitat d’altres plantes ni per a la compartimentació d’incendis, per tant pot ser R 30. Per altra banda, la resistència al foc suficient d’un terra és la que resulti en considerar-lo com a sostre del sector d’incendi situat sota aquest terra).

A efectes de càlcul, els elements estructurals secundaris, com els altells o els espais entre plantes, han de tenir la mateixa resistència al foc que els elements principals si poden provocar danys personals, o a l’estabilitat global de tota l’estructura, l’evacuació, o la compartimentació en sectors d’incendi de l’edifici.

Per fer una valoració de la resistència al foc dels diferents elements estructurals, és recomanable que el prevencionista consulti un aparellador o arquitecte, ja que pot ser que no tingui coneixements de la matèria.

El document bàsic de seguretat d’utilització (DB_SU), essencial en el treballs dels arquitectes o empreses de reformes i manteniment, és d’especial utilitat pel prevencionista quan, bé per tractar-se d’una edificació antiga o bé per haver sofert una reforma o remodelació inadequada, l’edifici pateix de defectes en les instal·lacions que esdevenen un factor de risc pels treballadors.

Totes les seccions del document bàsic de seguretat d’utilització tenen la seva importància des del punt de vista preventiu, però analitzarem aquelles que en molts casos les empreses incompleixen, ja sigui per un disseny deficient o antic (i per tant no es podia preveure, amb la normativa vigent en aquell moment) o per diferents modificacions que s’han fet al llarg del temps. De totes maneres, les diferents seccions que podem consultar en la CTE_DB_SU són:

• SU1. Seguretat enfront del risc de caigudes.
• SU2. Seguretat enfront del risc d’impacte o de quedar atrapat.
• SU3. Seguretat enfront del risc d’empresonament.
• SU4. Seguretat enfront del risc causat per una il·luminació inadequada.
• SU5. Seguretat enfront del risc causat per situacions amb alta ocupació.
• SU6. Seguretat enfront del risc d’ofegament.
• SU7. Seguretat enfront del risc causat per vehicles en moviment.
• SU8. Seguretat enfront del risc causat per l’acció d’un llampec.

Un dels punts que s’ha de tenir en compte a l’hora de valorar els riscos d’una instal·lació és la distància que ha d’haver-hi entre una porta d’accés i l’esglaó més pròxim; ja que en edificacions antigues i/o en aquelles en què s’han fet modificacions o ampliacions sense tenir en compte la normativa, ens podem trobar que no són les adequades (figura). La distància ha de ser superior a l’amplada de la fulla de la porta, i superior a 1,2 m, tant si és l’esglaó de pujada com de baixada. Cap a la banda on no s’obre la porta, també hem de deixar com a mínim un espai lliure d’1,2 m, amb una amplada igual a la de la porta.

En escales d’ús general, en els trams rectes la petjada mesurarà 280 mm, com a mínim, i la contrapetja 130 mm, com a mínim, i 185 mm com a màxim, exceptuant escoles infantils, centres d’ensenyament primari o secundari, i casals i residències d’avis, que han de tenir una contrapetja de 170 com a màxim.

En els diferents trams d’escala, hem de tenir en compte que cada tram tindrà com a mínim 3 esglaons, i ha de salvar com a màxim 3,2 m d’alçada. No cal dir que tots els esglaons han de tenir la mateixa contrapetja, i en el cas que siguin rectes, tindran la mateixa petjada.

En qualsevol cas, l’amplada d’una escala d’ús general no pot ser inferior a 1 m d’amplada, encara que hi ha excepcions, com zones sanitàries, docents o de pública concurrència, que han de tenir unes dimensions mínimes superiors.

Entre els diferents trams d’escala, ha d’haver-hi espais com a mínim amb l’amplada de l’escala i amb una longitud mínima d’un metre.

Qualsevol escala que sobrepassi 550 mm ha de tenir un passamà continu, com a mínim en un costat. Si l’amplada és superior a 1,2 m, o sigui utilitzada per persones amb certes disminucions de mobilitat, han de tenir dos passamans. L’alçada d’aquests passamans ha d’estar compresa entre 0,9 i 1,1 m.

Les rampes previstes per a usuaris amb cadires de rodes han de tenir un pendent del 6%, excepte aquelles que tinguin una longitud entre 3 m i 6 m, que podrà tenir un pendent del 8%, i fins a un 10% si la longitud de la rampa no arriba als 3 m.

Les rampes previstes per a la circulació de vehicles, però que també tinguin una zona destinada per a vianants, poden tenir un desnivell del 18%, com a màxim.

Exceptuant els dos casos anteriors, qualsevol rampa destinada a l’ús de desplaçament de persones no haurà de superar el 12% de desnivell.

Moltes vegades, la gent pot impactar amb elements fixos, com poden ser un envà d’una porta, un sostre, parets amb elements sortints, però els impactes més habituals són provocats pel moviment de les portes. Per evitar-ho, excepte en zones d’ús restringit, les portes que estiguin situades en el lateral d’un passadís, amb una amplada inferior de 2,5 m, es disposaran de forma que l’escombratge de la fulla no envaeixi el passadís.

En secció 4 del document BS-SUA (Document bàsic SUA Seguretat d’utilització i accessibilitat) del Codi tècnic de l’edificació (CTE) tenim el mínim d’il·luminació que ha de tenir una zona determinada, que dependrà del fet que sigui exterior o interior, i de la funció per a la qual hagi de servir.

L’enllumenat normal en zones de circulació és el següent:

• A cada zona es disposarà una instal·lació d’enllumenat capaç de proporcionar, un il·luminació mínima de 20 lux en zones exteriors i de 100 lux en zones interiors, excepte aparcaments interiors en on serà de 50 lux, mesurada a nivell de terra. El factor d’uniformitat mitjana serà del 40% com a mínim.
• A les zones dels establiments d’ús pública concurrència en què l’activitat es desenvolupi amb un nivell baix d’il·luminació, com és el cas dels cinemes, teatres, auditoris, discoteques…, es disposarà una il·luminació d’abalisament a les rampes i en cada un dels esglaons de les escales.

S’ha de tenir en compte que estem parlant de seguretat per evitar accidents generals (vials o de col·lisió entre persones i altres elements). Quan hem de veure els elements segons l’ergonomia (per exemple, en l’ús de PVD) o de seguretat industrial (per exemple, il·luminació de zones de treball de joieria), haurem d’aplicar la il·luminació corresponent al tipus d’activitat que correspongui.

Segons la mateixa secció 4 del document BS-SUA, hem de tenir enllumenat d’emergència en els casos següents:

• Tot recinte amb una ocupació de més de 100 persones.
• Tot el recorregut d’evacuació.
• Els aparcaments tancats o coberts amb una superfície construïda superior a 100 m², inclosos els passadissos i les escales que condueixin fins a l’exterior o fins a les zones generals de l’edifici.
• Locals que continguin equips generals de les instal·lacions de protecció contra incendis, i els de risc especial.
• Serveis (WC) generals de planta en edificis d’ús públic.
• Llocs en els quals s’ubiquin quadres de distribució o d’accionament de les instal·lacions d’enllumenat de les zones citades anteriorment.
• Senyals de seguretat.

L’enllumenat d’emergència se situarà com a mínim a 2 m per damunt del nivell del terra, i com a mínim es disposarà en les portes existents en els recorreguts d’evacuació, en les escales, de forma que cada tram d’escala rebi il·luminació directa, en qualsevol altre canvi de desnivell i en els canvis de direcció i en les interseccions de passadissos.

És lògic que els llums d’emergència, per les seves característiques, no acostumin a il·luminar un recinte amb la mateixa intensitat que l’enllumenat normal; per tant, s’ha de comprovar, quan estiguin en funcionament, que en les vies d’evacuació amb una amplada igual o inferior a 2 m, la il·luminació horitzontal en el terra ha de ser com a mínim d’1 lux al llarg del seu eix central, i de 0,5 lux en la banda central que comprèn almenys la meitat de l’amplada de la via. En cas que l’amplada de la via d’evacuació sigui superior a 2 m, pot ser tractada com a bandes de 2 m d’amplada, com a màxim.

En els punts en què estiguin situats els equips de seguretat, les instal·lacions de protecció contra incendis d’utilització manual i els quadres de distribució de l’enllumenat, la il·luminació serà de 5 luxs com a mínim.

Hem de tenir en compte que al llarg de la línia central d’una via d’evacuació, la relació entre la il·luminació màxima i mínima no ha de ser superior a 40:1.

Els senyals d’evacuació indicatius de les sortides i els senyals indicatius dels mitjans manuals de protecció contra incendis i de primers auxilis han d’estar il·luminats. És recomanable que s’utilitzi material fosforescent.

El Reial Decret 164/2025, de 4 de març, aprova el nou Reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials (RSCIEI) que deroga i substitueix l’anterior, aprovat pel Real Decret 2267/2004.

L’objectiu de l’RSCIEI és establir i definir els requisits que han de satisfer i les condicions que han de complir els establiments i instal·lacions d’ús industrial per la seva seguretat en cas d’incendi, per prevenir la seva aparició i per donar-hi resposta adequada, en cas de produir-se, limitar-ne la propagació i possibilitar-ne l’extinció, amb la finalitat d’anul·lar o reduir els danys o pèrdues que l’incendi pugui produir a persones o béns.

L’àmbit d’aplicació d’aquest reglament són els establiments industrials que es defineixen en l’article 3, punt 1, de la Llei d’indústria 21/1992, de 16 de juliol, és a dir, magatzems industrials, tallers de reparació i aparcaments de vehicles destinats al servei de transport de persones i de mercaderies. I a més tots els serveis auxiliars o complementaris de les activitats acabades de citar.

A més s’aplicarà l’RSCIEI als magatzems de qualsevol tipus d’establiment que tingui una càrrega de foc total igual o superior a tres milions de megajoules (MJ). El concepte de magatzem logístic es defineix per a activitats com la recepció, dipòsit, guarda, custòdia, classificació i distribució de béns, productes i mercaderies.

Queden excloses de l’àmbit d’aplicació d’aquest reglament les activitats en establiments o instal·lacions nuclears, radioactives, les d’extracció de minerals, les activitats agràries i ramaderes, les instal·lacions per a usos militars i les instal·lacions de servei ferroviari.

També queden parcialment excloses d’aquest reglament les activitats industrials en establiments amb una densitat de càrrega de foc no superior a 42 MJ/m 2, sempre que la seva superfície útil sigui inferior o igual a 120 m2. Aquests establiments només han de complir amb l’Article 12 (Funcionament, Manteniment i Modificacions) i els apartats de l’Annex III referents a extintors i enllumenat d’emergència.

Hem de tenir en compte que, si en un mateix edifici coexisteixen activitats industrials amb altres usos, que a més siguin de diferents titularitats, els requisits que hauran de satisfer els espais d’ús no industrial seran els exigits pel document bàsic en seguretat contra incendis del Codi tècnic d’edificació, o una normativa equivalent.

Un altre cas és quan en un mateix establiment amb una única titularitat coexisteixen activitats industrials amb activitats d’altres tipus, per exemple administratiu, comercial, menjador… En aquests casos, s’haurà d’aplicar el document bàsic en seguretat contra incendis del Codi tècnic d’edificació, sempre aquestes activitats superin els límits indicats a continuació:

• Zona comercial. Superfície construïda superior a 250 m².
• Zona administrativa. Superfície construïda superior a 250 m².
• Establiment de pública concurrència (sales de reunions, conferències, projeccions, etc.) i d’ús administratiu, amb una superfície construïda superior a *250m².
• Bar, cafeteria, menjador de personal i cuina. Superfície construïda superior a 150 m² , o capacitat per servir més de 100 comensals simultàniament.
• Establiments docents, biblioteques i altres usos adyacents amb una superfície construïda superior a 250 m².
• Zones d’allotjament de personal amb una superfície construïda superior a 250 m².
• Qualsevol zona d’´ús residenciasl o públic.

Els titulars dels establiments industrials que hagin d’aplicar el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials hauran de sol·licitar la inspecció de les seves instal·lacions a un organisme de control facultat per a l’aplicació d’aquest reglament.

En el cas d’establiments que estiguin adaptats només parcialment a l’RSIEI, només caldrà inspeccionar la part afectada.

La periodicitat d’aquestes inspeccions serà cada cinc anys.

Si s’ha provocat un incendi en un establiment industrial, i depenent de les seves conseqüències, el titular de l’activitat està obligat a comunicar-ho a l’òrgan competent de la comunitat autònoma, en un termini màxim de 15 dies hàbils. Les conseqüències que ens obliguen a fer el comunicat en cas d’incendi són les següents:

• Que es produeixin danys personals que requereixin atenció mèdica externa.
• Que en la indústria es produeixi una paralització total de la seva activitat industrial.
• En cas que es produeixi una paralització parcial de l’activitat i que aquesta superi els 14 dies.
• Que els danys materials provocats per l’incendi superin els 30.000 euros.

Els establiments industrials poden tenir moltes diverses configuracions i ubicacions. Per tal de reduir aquests paràmetres i no obviar la realitat, s’ha generat una classificació tenint en compte si l’activitat comparteix o no el mateix edifici; si no el comparteix, es té en compte la distància respecte a l’altre, o si l’establiment pròpiament dit no el podem considerar edifici, sinó un espai obert. Per tant, la classificació és la següent:

• Tipus A. És aquell establiment industrial que no ocupa en la seva totalitat un edifici, que té, a més, altres establiments que poden tenir usos industrials o d’altres tipus. Es divideix en Tipus AV i Tipus AH.
  • Tipus AV (Vertical): Estructura portadora comuna amb altres establiments, separats en vertical.
  • Tipus AH (Horitzontal): Estructura portadora comuna amb altres establiments, separats en horitzontal.
  • Si la separació barreja AV i AH, es considera AV.
• Tipus B. Considerem com a establiment industrial de tipus B aquells que ocupen en la seva totalitat un edifici, que és d’una única titularitat; en el supòsit, a més, que aquest edifici estigui adossat a un altre o a uns altres, o que la distància màxima que hi hagi entre aquest fins a un edifici d’un altre establiment sigui de tres metres. En cas que una nau industrial comparteixi estructura amb la del costat, però amb coberta independent, si està justificat tècnicament que el col·lapse no afecti la nau confrontant, podem considerar-la de tipus B.
• Tipus C. En aquest cas parlarem sempre d’un establiment industrial que ocupa tota la superfície d’una nau, en el cas que la separació entre aquesta i una altra sigui superior a tres metres. No cal dir que aquesta distància ha d’estar lliure de mercaderies combustibles o elements susceptibles de propagar un incendi, com pot ser el cas de paliers de fusta, material d’embalatge…
• Tipus D. De fet, no l’hauríem de considerar una nau, ja que és un espai obert, encara que pot estar totalment cobert, però en el cas que en alguna de les seves façanes no hi hagi tancament lateral.
• Tipus E. És una variant del tipus D, ja que és un establiment industrial que ocupa un espai obert, però en aquest cas només pot estar cobert parcialment fins a un 50% de la seva superfície, i com a mínim una de les façanes de la part coberta no té, lògicament, tancament lateral.

Els establiments industrials que hagin d’aplicar el RSCIEI han de calcular el nivell de risc intrínsec de cada sector d’incendi, i de la totalitat de l’establiment.

En el cas dels establiments de tipus A, B i C, considerarem com a sector d’incendi aquells espais que estiguin aïllats per elements resistents al foc, durant el temps que estigui establert en cada cas. A més, segons el tipus d’establiment i el risc intrínsec calculat en cada sector, com es mostra en la taula, aquest no pot superar unes dimensions determinades.

Notes de la taula:

1. Si el sector d’incendi està situat en primer nivell sota rasant del carrer, la màxima superfície construïda admissible és de 400 m², que pot incrementar-se per aplicació de les notes (2) i (3). Si un sector té parts sobre i sota rasant, la limitació de superfície s’aplica únicament a la part sota rasant.
2. Si la façana accessible de l’establiment industrial és superior al 50% del seu perímetre, les màximes superfícies construïdes admissibles poden multiplicar-se per 1,25.
3. Quan s’instal·lin sistemes de ruixadors automàtics d’aigua que no siguin exigits preceptivament per l’RSCIEI, les màximes superfícies construïdes admissibles, indicades, poden multiplicar-se per 2. Les notes (2) i (3) poden aplicar-se simultàniament. Com a alternativa, s’acceptarà l’ús d’altres sistemes fixos d’extinció automàtica quan siguin apropiats.
4. En configuracions de tipus C, si l’activitat ho requereix, el sector d’incendi pot tenir qualsevol superfície, sempre que tot el sector compti amb una instal·lació fixa automàtica d’extinció, i la distància a límits de parcel·les amb possibilitat d’edificar-hi sigui superior a 10. l sector pot tenir qualsevol superfície sempre que tot el sector compti amb un sistema fix d’extinció automàtica i la distància a límits de parcel·les amb possibilitat d’edificar-hi sigui superior a 10 metres (lliures de mercaderies).
5. En Risc Alt en Tipus AV, AH i B, si es compleixen condicions molt estrictes, com tenir tots els sistemes de protecció (extinció automàtica, detecció, control de fums) i complir requisits constructius addicionals

Per contra, considerarem que els establiments de tipus D i E tenen un únic sector o àrea d’incendi, que és la totalitat del seu perímetre.

Podem entendre com a nivell de risc intrínsec d’incendi el grau de probabilitat i perillositat que pot tenir una àrea o un sector segons els tipus de combustibles que hi hagi.

Depenent del nivell de risc d’incendi i del tipus d’establiment, els elements estructurals portats, les cobertes, les mitgeres i els mitjans d’autoprotecció han de complir uns mínims, per tal de comportar-se correctament en cas d’un incendi.

Segons la densitat de càrrega de foc, podem considerar fins a vuit nivells de risc intrínsec. Aquests estan dividits en tres grans grups: risc baix amb un nivell de risc 1 i 2, risc mitjà amb uns nivells de risc 3, 4, i 5, i risc alt, amb uns nivells de risc 6, 7 i 8.

L’RSCIEI també preveu que s’utilitzin altres mètodes per a l’avaluació del risc intrínsec, però en aquest cas, el mètode que es vulgui fer servir s’haurà de justificar en el projecte. Un d’aquests mètodes és el mètode AQR; aquestes sigles es refereixen a l’anàlisi quantitativa de risc, que és molt utilitzada en l’avaluació de riscos en les indústries químiques.

Les exigències de comportament enfront del foc d’un element constructiu portant es defineix pel temps en minuts, durant el qual aquest element ha de mantenir l’estabilitat mecànica, o capacitat portant. En la taula es determina l’estabilitat al foc dels elements constructius portants en els diferents sectors d’incendi d’un establiment industrial.

En l’estructura principal de cobertes lleugeres i els seus suports en plantes sobre rasant no previstes per evacuar, sempre que es justifiqui, i si el seu risc intrínsec és mitjà o alt, i disposi d’un sistema per al control de fum i calor, es podran adoptar altres valors menys restrictius –consulteu l’apartat 8.3 de l’Annex III de l’RSCIEI.

Pel que fa als establiments industrials d’una sola planta, o amb zones administratives en més d’una planta, però compartimentades de l’ús industrial segons la seva reglamentació específica, situats en edificis de tipus C, separats almenys 10 m de límits de parcel·les, no caldrà justificar l’estabilitat al foc de l’estructura.

Qualsevol activitat industrial, en cas d’emergència, és susceptible d’evacuació; per tant hem d’avaluar la seva ocupació (P). I ho farem tenint en compte les fórmules següents segons el punt 6 de l’annex II:

• P = 1,10 p, quan p < 100.
• P = 110 + 1,05 × (p – 100), quan 100 < p < 200.
• P = 215 + 1,03 × (p – 200), quan 200 < p < 500.
• P = 524 + 1,01 × (p – 500), quan 500 < p.

On P representa el nombre de persones que ocupa el sector d’incendi, d’acord amb la documentació laboral que legalitzi el funcionament de l’activitat.

Els elements d’evacuació propis d’una activitat industrial, com recorreguts, alçades, rampes, senyalització…, han de complir allò que està establert en la normativa bàsica d’edificació en les condicions de protecció contra incendis en edificis.

Pel que fa al nombre i disposició de sortides en els establiments industrials classificats com de risc intrínsec alt, d’acord amb l’annex 1 del Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials hauran de disposar de dues sortides alternatives.

Una diferència important dels recorreguts d’evacuació és que, a diferència dels edificis no industrials, poden tenir més recorregut i, per tant, hem d’aplicar com a màxim els valors de la taula.

Les longituds dels recorreguts d’evacuació que inclou la taula 2.3.1 es poden augmentar un 25% si es dota al sector d’un sistema fix d’extinció automàtica compatible o si es disposa d’un sistema de control de fums i calor.

Notes de la taula:

1. es refereix a la distància total des de qualsevol origen d’evacuació fins a la sortida de planta o sortida d’edifici.
2. es refereix a la longitud dels recorreguts d’evacuació des del seu origen fins a arribar a algun punt des del qual hi hagi, almenys, dos recorreguts alternatius.
3. quan un sector només disposi d’una sortida i el seu recorregut d’evacuació passi per altres sectors intermedis fins a la sortida de planta o d’edifici, la longitud màxima d’aquest recorregut ha de ser l’aplicable al sector que tingui un nivell de risc més elevat.
4. per a sectors classificats com de risc baix nivell 1, en els quals es justifiqui que els materials existents (incloent-hi tant el contingut emmagatzemat com els productes de construcció i els revestiments) són incombustibles o de molt baixa combustibilitat i emissió de fum (de classe A1 o A2, o d’un comportament equivalent) en un 95% de massa, es pot augmentar la distància màxima dels recorreguts d’evacuació fins als 100 metres en cas que hi hagi una sortida, o bé fins als 150 metres fins a la sortida més propera en cas que hi hagi dues o més sortides, i amb una distància del recorregut sense alternativa de màxim 100 metres.

En el cas dels establiments industrials considerats com a tipus D i E, han de complir l’RD 485/1997 (Disposicions mínimes de senyalització de seguretat i salut i en treball), l’RD 486/1997 (Disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball), i a més els requisits següents:

• Amplada de la franja perimetral: l’alçada de la pila i com a mínim 5 m.
• Amplada per camins d’accés d’emergència: 4,5 m.
• Separació màxima entre camins d’emergència: 65 m.
• Amplada mínima de passadissos entre piles: 1,5 m.

Els diferents sectors que pugui tenir una indústria han de tenir prioritàriament ventilació natural, llevat que la ubicació del sector no ho pugui permetre. En qualsevol cas, els sistemes de control de fums i calor han de seguir la norma UNE-23585, o una altra normativa internacional equivalent, si està justificada la seva utilització.

En indústries amb risc intrínsec d’incendi baix, no cal que hi hagi sistemes d’evacuació de fums, però sí que l’han de tenir les indústries o magatzems amb risc intrínsec mitjà o alt que superin unes determinades dimensions; podeu veure les característiques per a l’obligatorietat a la taula.

Els mitjans se protecció contra incendis en establiments industrials han de complir, com en qualsevol altra instal·lació, el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis (RD 513/2017). En aquest sentit, a més de l’obligatorietat, el RSCIEI detalla els objectius de disseny que han de complir aquests sistemes (protecció dels mitjans d’evacuació, facilitació de la lluita contra incendis o control de temperatura dels gasos), basats en la densitat d’ocupació.

Els extintors, que són els mitjans de protecció més pràctics per tal de sufocar un conat d’incendi i que qualsevol persona, amb quatre indicacions, pot saber utilitzar, s’han d’instal·lar en tots els sectors d’incendi, excepte en magatzems automàtics, en els quals l’activitat impedeix que hi puguin accedir persones.

La distribució dels extintors serà de manera que el recorregut màxim horitzontal, des de qualsevol punt del sector d’incendi fins a l’extintor, no superi els 15 m.

En la taula i la taula podeu veure quina eficàcia han de tenir els extintors que hem de col·locar en un sector, depenent del risc intrínsec de foc i del tipus de foc que es pugui produir:

Notes de la taula:

1. Quan més del 50% del volum dels combustibles líquids estigui contingut en recipients metàl·lics perfectament tancats, l’eficàcia mínima de l’extintor pot reduir-se a la immediatament anterior de la classe B, segons la norma UNE-EN 3-7.
2. Quan el volum de combustibles líquids en el sector d’incendi superi els 200 litres, s’incrementarà la dotació d’extintors portàtils amb extintors mòbils amb rodes, de 50 kg de pols BC, o ABC (1 extintor si 200 l < V ? 750 l o 2 extintors si 750 l < V ? 2.000 l).

Quan en el sector tinguem combustibles que puguin provocar focs de classe C, que puguin aportar una càrrega de foc del 90% de tot el sector, es determinarà la dotació d’extintors d’acord amb la reglamentació sectorial específica que els afecti. En qualsevol altre cas, no s’incrementarà la dotació d’extintors, si és que ja tenim extintors ABC.

Si en el sector hi ha combustibles que puguin provocar focs de classe D, s’utilitzaran agents extintors de característiques específiques adequades a la natura del combustible, d’acord amb la situació i les recomanacions particulars del fabricant de l’agent extintor.

Les boques d’incendi equipades estaran situades unes de les altres a una distància de 50 m, i s’instal·laran segons el tipus d’edifici (taula), el nivell de risc intrínsec de foc, i la superfície total construïda del sector.

S’instal·laran sistemes de columna seca en els recintes de les escales o en els vestíbuls previs, en els establiments industrials que tinguin una alçada d’evacuació superior a 15 m, i si són de risc intrínsec mitjà o alt.

Els hidrants exteriors seran obligatoris en els establiments industrials, tenint en compte la seva configuració, la superfície del sector o el seu risc intrínsec. La zona protegida per cada hidrant és d’un radi de 40 m, i entre tots han de protegir totes les zones d’incendi que constitueixen l’establiment industrial. En la taula podem comprovar que la instal·lació està dintre de la normativa i es minimitza el risc de la instal·lació.

En la taula trobem les condicions legals per muntar a les indústries sistemes automàtics de detecció d’incendi.

Si hem de col·locar un sistema manual d’alarma d’incendi, com a mínim situarem un polsador al costat de cada sortida d’evacuació del sector d’incendi, i la distància màxima entre un polsador i un altre no ha de ser superior als 25 m. Hem de tenir en compte que aquest sistema d’activació és innecessari quan a la nostra empresa hi hagi un sistema de detecció automàtica d’incendi; S’exigeix detecció i alarma amb, almenys, pulsadors manuals, en sectors amb superfície construïda ≥400m².

Aquest reial decret és poc restrictiu en qüestions d’alarma d’emergència (per veu). Només és obligatòria si la suma de tots els sectors d’incendi de la indústria és igual o superior a 10.000 m², i la densitat d’ocupació és superior a 3 persones per cada 100m², però això sí, aquesta ha de poder emetre tant grabacions predeterminades per a emergència parcial i emergència general, com instruccions verbals en viu.

Els establiments industrials també poden utilitzar com a mitjà d’actuació, per tal de controlar i sufocar un incendi, un sistema de ruixadors (sprinklers) automàtics d’aigua, i són obligatoris en les casuístiques esmentades en la taula.

A part dels mitjans de prevenció i d’extinció d’incendi esmentats fins ara, cal tenir en compte que hi ha altres sistemes que també preveu el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials; com són els sistemes d’aigua polvoritzada, d’escuma física, d’extinció per pols o mitjançant sistemes d’extinció per agents extintors gasosos. Aquests s’utilitzaran d’acord amb les disposicions vigents que regulen la protecció contra incendis en activitats industrials, sectorials o específiques, previstes en l’article 1 d’aquest reglament.

La senyalització dels mitjans de protecció i d’evacuació ha de seguir l’RD 485/1997, de 14 d’abril, de disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball. De totes maneres, a diferència del Codi tècnic d’edificació, no és obligatòria la senyalització dels mitjans de prevenció, de sortides habituals i sortides d’emergència, tret que no siguin fàcilment localitzables.

Per finalitzar aquest apartat, cal dir que l’enllumenat d’emergència és obligatori en les vies d’evacuació dels sectors d’incendi que estiguin sota rasant, quan el risc intrínsec d’incendi sigui mitjà o alt, amb una ocupació igual o superior a 10 persones, o en qualsevol cas quan l’ocupació del sector sigui igual o superior a 25 persones. També cal il·luminar els recintes on hi hagi els quadres de control dels sistemes de protecció contra incendi, o els locals on hi hagi els centres de control de les instal·lacions tècniques de serveis o processos de l’establiment industrial.