Conceptes tècnics

Podem distingir dos tipus diferenciats d’emergències:

• Emergències mèdiques simples: És aquell succés eventual a causa del qual resulta involuntàriament un dany greu per a les persones. Aquestes emergencies es distigueixen per ser un accident laboral que succeeix de manera aillada, que habitualment afecta a un nombre reduit de treballadors i no requereix intervenció necessària dels protocols d’emergència general. Seria el cas d’accidents que requereixen atenció mèdica especalitzada, com ara un tall amb pèrdua important de sang, una electrocució, o una ingestió de tòxics. Aquestes emergènicies han de ser objecte d’un protocol d’acció concret per accident de treball, com ara l’aplicació de tècniques de primers auxilis i la intervenció dels serveis mèdics (habitualment atesos per la mútua d’accidents de l’empresa). L’avaluacio dels ricos d’aquestes emergències estan contemplades en l’avaluació de riscos de cada lloc de treball.
• Emergències de centre de treball: Aquest és aquell succes eventual que, independentment de la quatitat de dany a béns o a persones produits en la seva fase inicial, té el risc d’esvedenir una amenaça inminent per a la salut o la integritat fìsica d’altres persones. L’avaluacio dels ricos d’aquestes emergències estan contemplades en els plans d’emergència i evacuació o plans d’autoprotecció.

Així, doncs, entre les emergències de centre de treball que avaluem als plans d’emergència, ens trobem generalment els següents riscos:

• Incendi. Entenem com a incendi un foc de grans dimensions que està destruint alguna cosa que no s’hauria cremar. Per tant, aquest sinistre ocasionat pel foc origina pèrdues tant materials com humanes, segons els casos. És l’únic risc que està previst en tots els plans d’autoprotecció. En l’actualitat, la conscienciació i les normatives existents fan que pràcticament totes les empreses tinguin un dispositiu mínim de mitjans de protecció contra els incendis que pot reduir les seves conseqüències.
• Explosió. És una alliberació brusca d’una gran quantitat d’energia que produeix un creixement ràpid i violent de la pressió, i genera calor, llum i gasos. El seu origen pot ser tèrmic, químic o nuclear. Les destrosses produïdes habitualment són importants, encara que només afectin un espai reduït. El risc d’explosió l’hem de tenir en compte en aquelles activitats en el procés productiu de les quals utilitzen matèries primeres o barreges amb elevat risc de detonació. També hem de controlar els magatzems que puguin tenir aquests tipus de productes.
• Accident greu múltiple. És l’accident que, per les seves caracterítiques, requereix intervenció dels serveis d’emergència externs - servei d’emergències mèdiques (SEM), bombers, policia -. És el cas d’un accident que té la capacitat de posar en perill la vida d’una pluralitat de persones. Habitualment, a banda de l’atenció al dany físic dels accidentats, requereix un atenció psicològica tant als mateixos afectats com a d’altres persones presents en el succés.
• Fuita. Considerem una fuita l’escapament de gasos o líquids per un forat o obertura produïts accidentalment. Aquest és el resultat d’actes insegurs del personal o de condicions insegures de les instal·lacions, i pot provocar danys a persones i al medi ambient. Depenent dels productes abocats, el grau de perillositat pot ser més o menys greu, i lògicament la quantitat en aquest cas també pot tenir la seva importància. Aquest risc es considera en activitats en les quals es produeix l’ús, emmagatzament o transvasament de productes, tant líquids con gasosos. Hem de considerar en el nostre pla d’emergències els riscos valorats, tant si és un producte que el tenim per a l’exercici de la pròpia activitat de l’empresa com si és un producte que es fa servir com a subministre (com seria un centre que fer servir gas natural per a calefacció o amoníac per climatizació).
• Inundació. Podem considerar bàsicament la inundació com un fenomen produït per causes meteorològiques o trencament de conduccions que ens omple les nostres instal·lacions d’aigua o de productes líquids, i interromp la producció, fa malbé tant les matèries primeres com les manufacturades, i fins i tot provoca accidents greus. És un risc que hem de tenir molt en compte en zones industrials a prop de rieres o rius, sobretot en poblacions costaneres de Catalunya, on el creixement dels rials en cas d’una pluja abundant sol ser ràpid.
• Risc social. Entenem com a risc social aquelles situacions provocades per danyar els interessos de la nostra entitat, ja sigui mitjançant el sabotatge, el robatori o ciberatacs. Rarament les mesures d’emergència o d’autoprotecció preveuen aquest risc, ja que és dificilmente previsible. Les mesures de control d’aquest tipus de risc es basen en la implantació de sistemes de vigilància i d’alarma, en protocols de còpies de seguretat d’arxius i restricció en l’accés a la documentació important.

De totes maneres, hem de dir que, depenent del tipus d’empresa i de les seves característiques i riscos avaluats, podrem considerar també altres successos com a emergències.

Tanmateix,en alguhnes empreses poden haver de contemplar riscos externs. Aquest riscos son aliens a l’activitat productiva de l’empresa i són produit per un agent extern. Concretament, les empreses que es troben en zones de risc per protecció civil han de contemplar aquest riscos, especialment si estan obligades per normativa de protecció civil a tenir un pla d’autoprotecció.

Des del punt de vista de les emergències, la Llei de prevenció de riscos laborals és una norma que aprofundeix poc i no desenvolupa gaire el tema. Vegem en aquest punt els articles que el tracten.

D’una banda, trobem la regulació general de les emergències en l’article 20 “Mesures d’emergència”, que ens diu que “l’empresari haurà d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures necessàries en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació dels usuaris”. Alhora, ens indica que s’han “d’organitzar les relacions que calguin amb els serveis externs a l’empresa”, principalment en el cas d’urgències mèdiques i lluita contra incendis, de manera que se’n garanteixi la rapidesa i eficàcia.

D’altra banda, la regulació de l’article 20 es completa amb l’article 23 “Documentació”, que si bé no especifica entre la documentació mínima el pla d’emergències ni cap concepte similar, sí que especifica en canvi que es portarà a terme una avaluació dels riscos per a la seguretat i la salut en el treball i una planificació de l’acció preventiva.

Si analitzem aquest contingut normatiu d’emergències a l’LPRL veiem que:

1. L’article 23 no menciona expressament el pla d’emergències, però l’empresari està obligat a “analitzar” les possibles situacions d’emergència.
2. Les situacions d’emergència, per la definició que hem vist, generen un perill, i són per tant un risc per a la seguretat i la salut dels treballadors. En conseqüència, si entenem les emergències com un factor de risc, aquest s’ha de preveure en l’acció preventiva de l’empresa.

Així, si prenem l’avaluació de riscos com l’eina de planificació de l’acció preventiva i valorem una emergència com un factor de risc que pot ocasionar danys per a la salut de les persones treballadores, veiem que les mesures d’emergències mencionades per l’article 20 s’haurien d’encabir, amb el nom de pla d’emergències o amb un altre nom, en un capítol a part o no, dins de l’avaluació de riscos.

Si considerem, llavors, que les mesures d’emergències són part de l’avaluació dels riscos d’aquesta, en conseqüència, aquestes mesures se sotmetran als criteris de l’avaluació de riscos de l’article 16 de l’LPRL, que, recordem, són:

• Ser actualitzada quan es modifiquin les condicions de treball.
• Ser revisada en ocasió a danys a la salut que s’hagin produït.

Per finalitzar, cal comentar l’article 31 “Serveis de prevenció”, ja que l’empresari pot contractar aquests serveis a una empresa externa per tal de garantir l’adequada protecció de la seguretat i la salut dels treballadors. Aquesta empresa ha de garantir:

• El disseny, l’aplicació i la coordinació dels plans i programes d’actuació preventiva.
• L’avaluació dels factors de risc que puguin afectar la seguretat i la salut dels treballadors, segons el que diu l’article 16 d’aquesta llei.
• La determinació de les prioritats en l’adopció de les mesures preventives adequades i la vigilància de la seva eficàcia.
• La informació i formació dels treballadors.
• La prestació dels primers auxilis i plans d’emergència.
• La vigilància de la salut dels treballadors en relació amb els riscos derivats del treball.

Observem que, quan parla dels serveis de prevenció, sí que s’esmenta el “pla d’emergència”, en relació amb els primers auxilis que es podrien necessitar (que en aquest crèdit ho tractem en la unitat “Primers auxilis”), i apareix com un element diferenciat i amb una entitat pròpia dins de la gestió de la prevenció. Així, es ressalta l’obligatorietat de garantir l’existència d’un pla d’emergència, que haurà d’incloure els requisits esmentats en l’article 20.

Cal ressaltar, en la detecció dels riscos i les mesures que corresponen en relació amb aquells previstes pels serveis de prevenció (sobretot quan són encarregats a una empresa externa), que s’ha d’estar atent perquè es doni una cobertura adequada. Podríem trobar que les avaluacions dels riscos no són tan acurades com haurien de ser. Fixem-nos en:

• Si la informació i la formació als treballadors està estandarditzada. És a dir, que no està gaire personalitzada a l’activitat concreta de l’empresa i als riscos concrets que s´hi generen.
• En el cas concret dels plans d’emergència, si aquests són d’un nivell bàsic, fets a partir d’una plantilla amb informació tabulada i on la informació continguda sigui incompleta. Observem si la informació que conté pot resultar insuficient respecte de les necessitats reals de l’empresa i sobre l’eficàcia o eficiència dels procediments establerts per actuar davant les diferents emergències que s’hi puguin produir.

Les emergències no són totes iguals, ni en la seva capacitat per causar danys a les persones, ni tampoc en la quantitat de persones que poden veure’s afectades. Per aquest motiu, a l’hora de dissenyar un pla d’emergència, hem de tenir en compte aquests dos conceptes. Aquesta consideració és clau per poder definir la disponibilitat dels recursos humans i tècnics que hem de tenir previstos per atendre l’emergència de manera eficaç. Ens pot ajudar a dissenyar unes actuacions de manera diferenciada i eficaç, fer una classificació que ens ajudi a tenir categotitzar les emergències segons aquest criteris.

Per aixó, podem fer una classificació de les emergències segons la gravetat de les conseqüències. En aquesta classificació es valoraran les emergències segons la gravetat de les conseqüències que es puguin arribar a produir. Aquest factor és clau per dissenyar la necessitat de recursos tècnics i d’ajuda externa que precisem per atendre cada emergència. De menor a major, poden ser:

• Conat d’emergència. Els seus efectes són inapreciables, tant pel que fa a l’activitat habitual, com als danys a persones. És un succés que pot ser controlat d’una forma ràpida i senzilla. La intervenció directa l’ha realitzat el personal de la zona, que possiblement no tindrà una formació especial per solucionar el problema. És una petita alarma local després de la qual, un cop desapareguda, continuen els treballs diaris sense cap problema.
• Emergència parcial. En aquest cas, els efectes són apreciables i a més poden tenir conseqüències en l’activitat o en el personal. De totes formes, és un succés que pot ser controlat i dominat. Generalment, quan hi ha una emergència parcial, s’ha de realitzar una evacuació, en aquest cas parcial, i l’equip d’intervenció de la mateixa empresa ha d’actuar, sense necessitat que intervingui un organisme extern. En cas que l’empresa no tingués equip d’intervenció, el succés és controlat pel personal de la secció afectada, que ha estat ensinistrat degudament.
• Emergència general. És el cas més greu, i implica una actuació de l’equip intern d’intervenció, si és que n’hi ha, ajuda externa especialitzada (policia, bombers, servei d’emergències mèdiques…), i una evacuació general de la instal·lació. Les conseqüències d’aquest tipus d’emergència són molt greus, i moltes vegades provoquen la inutilitat de les instal·lacions per un llarg temps, i a vegades fins i tot el tancament de l’activitat.

Així mateix, aquesta classificació pot tenir en compte la quantitat de persones que poden veure’s afectades. Per fer això, modulem les emergències segons la franja horària en què es produeixen. Aquest factor és clau per dissenyar la disponibilitat de recursos humans que hi ha d’haver en el moment de produir-se l’emergència.

• Durant la jornada laboral. Entenem com a jornada laboral aquell seguit d’hores en què l’activitat de l’empresa està a ple rendiment, i per tant comptem amb el nombre màxim d’operaris. Per tant, si tots aquests operaris, o almenys uns quants, estan degudament formats, poden actuar coordinadament enfront d’una emergència.
• Durant la jornada nocturna. Aquest concepte té en compte els torns de nit, o fins i tot de tarda, d’algunes empreses en què el nombre d’empleats que treballen en aquestes hores és sensiblement inferior al torn de màxima concentració d’operaris. Per tant, podem tenir menys gent per actuar enfront d’una situació d’emergència, però també menys persones per evacuar en cas d’una emergència general.
• Durant una jornada festiva. Moltes empreses, encara que no produeixin o venguin, durant les jornades habituals de festa continuen tenint un grup reduït d’operaris destinats a realitzar diferents tasques, com poden ser de manteniment o de neteja. Això fa que puguin detectar una emergència, o poden ser les víctimes d’una emergència, i per tant han d’actuar per tal de minimitzar-ne les conseqüències tenint en compte la casuística que els envolta.
• Durant època vacacional. En algunes ocasions, l’empresa romandrà totalment buida o només amb personal de seguretat. Per tant, en cas d’una emergència pot haver-hi molt poques possibilitats de persones afectades. Però també es pot trigar més a detectar-la i llavors pot augmentar el dany a la instal·lació. Així doncs, el procediment d’actuació pot ser diferent; el que no podrem fer de cap manera, si som conseqüents, és deixar l’empresa òrfena, i per tant fóra bo d’instal·lar, com a mínim, sistemes de detecció i alarma automàtics.

Considerar els diferents tipus de riscos que poden provocar una emergència, d’intensitats diferents, i de tanta variabilitat d’efectius i afectats, ens pot complicar l’elaboració del pla d’autoprotecció, però si el volem fer bé, no tenim cap altre remei que tenir en compte tots aquests paràmetres.

Les diferents emergències requeriran la intervenció de persones i mitjans per garantir en tot moment les quatre accions necessàries:

1. La detecció i alerta: la detecció i l’alarma es produirà per part de mitjans humans o de sistemes automàtics:
   • Els mitjans humans que detecten la presència d’una situació d’emergència, a través del seguiment dels procediments del protocol d’emergències, alertaran les persones designades al pla de prevenció de la situació.
   • En el cas concret d’una situació d’emergència per incendi poden actuar els mitjans de detecció automàtics, que estan dotats d’un sistema que dona l’alerta. Aquesta alerta pot ser donada per l’emissió de sons, llums i per contacte telefònic o telemàtic a les centrals d’alarma designades. Mitjançant l’alerta es comunicarà, de la manera més ràpida possible, la situació d’emergència per posar en acció l’organització humana establerta al centre, per tal de garantir la seva intervenció i la presa de precaucions específiques. També pot ser que els detectors d’alarma automàtics alertin al mateix temps una central de seguretat externa al centre de treball.
2. L’alarma: l’alarma informa a les persones sobre el tipus d’emergència que es dona perquè segueixin les instruccions específiques davant de cada situació. Per exemple, procedir a l’evacuació del centre en cas un incendi incontrolat. La persona encarregada de donar l’alarma disposarà d’un llistat de telèfons per a aquestes situacions, que serà ordenat per importància i serà al més curt possible per ser eficaç i ràpid, però tan externs com sigui necessari per poder donar l’alarma a tots els possibles intervinents. Generalment, el llistat contindrà:
   • Els contactes de les persones responsables que constin al pla d’emergències (caps d’equips d’intervenció i evacuació, caps de sector o d’edifici i d’altres, segons les característiques del centre de treball).
   • Número d’emergències públiques (112).
   • Altres números: mútua d’accidents, ambulància concertada…
3. La intervenció: és l’actuació feta sota els protocols diferenciats al tipus d’emergència per procedir al seu control. Perquè sigui possible és imprescindible comptar amb els equips humans necessaris per garantir que es porta a terme de manera efectiva per tal d’aconseguir l’objectiu bàsic de protegir i socórrer les persones. Aquests equips humans seran estables mitjançant una designació nominal i l’adquisició de formació específica. En cas que sigui possible també podem valorar que les actuacions protegeixin els béns de l’empresa, de manera secundària o, en tot cas, de manera que la protecció de les persones no quedi malmesa.
4. La recepció de suport extern: necessari en els protocols davant incendis, explosions o amenaces de bomba, en què la coordinació i la informació entre el personal de centre i l’ajuda externa esdevé fonamental per controlar l’emergència en el mínim de temps possible.

En els plans d’emergència s’han d’especificar les funcions dels diferents equips que intervindran en l’emergència: cap d’emergència, cap d’intervenció i EPI, entre d’altres. Així mateix, en cas necessari ha d’aparèixer una taula, segons la disponibilitat dels mitjans humans (matí, tarda, nit, festius…), on s’indiqui la funció, el nom de la persona designada i el seu substitut en cas d’absència.

Les persones responsables en un pla d’emergència són:

• cap d’emergència (CapE). És la persona de màxima responsabilitat en l’emergència. En funció de la informació sobre l’evolució d’emergència, enviarà a l’àrea sinistrada les ajudes internes disponibles i demanarà les externes que siguin necessàries. Decidirà el moment de l’evacuació de centre.
• cap d’intervenció (CapI). En les operacions d’intervenció de l’emergència assumeix la direcció i coordinació dels equips d’intervenció, aplicant les ordres donades pel cap d’emergència.

Els equips d’emergències són:

• Equips de primera intervenció (EPI). Equip format per almenys dos treballadors que intervenen de manera immediata davant la situació d’emergència per tal d’eliminar-la o impedir la seva extensió. Intervenen en conats d’incendi amb extintors portàtils.
  El nombre de components de l’EPI serà orientativament similar al nombre d’unitats extintores col·locades. L’actuació dels membres d’aquest equip serà sempre per parelles. En cas de necessitar ajuda d’altres EPI, aquests seran sempre de plantes inferiors a l’incendi.
• Equips d’alarma i evacuació (EAE). Aquestes persones són les encarregades de garantir que s’ha donat l’alarma i d’assegurar una evacuació total i ordenada del centre. Caldran tants EAE com siguin necessaris i, com a mínim, tants com punts de reunió exterior hi hagi. Cada EAE ha de comprovar l’evacuació de la seva zona i controlar les absències en el punt de reunió exterior una vegada s’hagi fer l’evacuació.
• Equips de primers auxilis (EPA). Són les persones, amb coneixements específics en primers auxilis, missió de les quals serà proporcionar l’assistència sanitària a les víctimes d’una eventual emergència mentre arriba l’ajuda externa.
• Altres equips.

Quan les circumstàncies així ho aconsellin, també hi podrà haver:

• Equips de suport (EA). Són persones encarregades de prestar ajuda a altres equips durant l’emergència. Aquests equips, a diferència dels anteriors, no són estables ni estan preestablerts al pla d’emergència. Són designades directament pel cap d’emergència en el moment d’intervenció.
• Equips de segona intervenció (ESI). Treballadors encarregats d’actuar quan l’emergència no ha pogut ser controlada pels equips de primera intervenció (EPI). Donaran suport, quan sigui necessari, als serveis d’ajuda exteriors. Els seus components han de tenir la formació i l’ensinistrament adequats. La constitució d’aquest equip d’intervenció es constitueix en aquells centres de treball de determinades característiques. Alguns criteris per constituir un ESI serien: elevada concurrència de persones, elevada superfície a cobrir, centres amb evacuacions complexes, quan no ni ha sortida directa a l’exterior o altres casos en què es consideri necessari.

Els equips d’emergència estaran compostos sempre per dues o més persones entrenades i organitzades.

En cas d’emergència i evacuació, els responsables i equips disposaran un punts de trobada o punts de reunió, que són aquells llocs exteriors a l’edifici, predefinits en les mesures d’emergència, on els treballadors hauran de concentrar-se una vegada feta l’evacuació, amb l’objecte de verificar, a través dels equips d’alarma i evacuació, si algun treballador es troba dins de les instal·lacions.

En alguns centres de treball poden disposar també d’un centre de control o comunicacions, que és un lloc del centre on convergeixen i des d’on es coordinen les comunicacions entre els diversos equips interns que actuen davant l’emergència, i entre aquests i l’exterior (exemple: centraleta, consergeria…). Aquest lloc és on es reben els avisos de detecció d’emergències, i estarà en permanent comunicació amb el cap d’emergències. Solen disposar dels plànols del centre digitalitzats en panells de control per facilitar la presa de decisions.

De la definició es desprèn que el pla d’emergència persegueix optimitzar els recursos disponibles. La seva implantació implica haver dotat prèviament l’edifici de la infraestructura de mitjans materials o tècnics necessaris en funció de les característiques pròpies de l’edifici i de l’activitat que s’hi desenvolupa. Això, al seu torn, comporta haver fet prèviament una identificació i anàlisi dels riscos o deficiències de l’edifici, imprescindible per conèixer la dotació de mitjans de prevenció i protecció que calen.

Només en aquest moment, quan l’edifici està correctament equipat, procedeix parlar de redactar o d’implantar un pla d’emergència, ja que només si totes les instal·lacions disposen dels mitjans PCI adients podem tenir la certesa que el pla serà operatiu i eficaç. En cas contrari, disposarem d’un document que teòricament pot ser correcte, però que a la pràctica serà ineficaç.

Si fos el cas en què tenim un edifici sense l’equipació PCI reglamentària, el pla d’emergència ha d’existir encara que sigui amb caràcter de provisionalitat, fins que l’edifici s’equipi amb les instal·lacions necessàries. El pla ha de preveure aquesta situació i adequar-se a aquestes mancances, de manera que les actuacions que es prevegin s’adeqüin al que es pugui fer en les condicions actuals.

Cal considerar, a més, que el pla d’emergències és un document viu, ja que a mesura que passa el temps l’estructura, els mètodes de treball, els equips, els productes i el personal canvien. Per tant, aquest s’ha de revisar i modificar, si fos el cas, de manera periòdica.

En l’àmbit de la gestió empresarial ens podem trobar, segons la legislació que els afecti, amb tres tipus de plans: el pla d’emergència (genèric), el pla d’autoprotecció i el pla d’emergència interior (PEI).

El pla d’emergència (genèric), document que podem trobar també titulat “Pla d’actuació en emergències” o “Procediment de mesures d’emergència”, entre d’altres, és un document que preveu l’organització de la resposta davant de situacions d’emergència classificades per al control inicial d’aquestes, garantint l’alarma, l’evacuació i el socors. Qualsevol centre de treball ha de tenir-lo, segons art. 20 de l’LPRL, llevat que hagi d’elaborar un altre tipus de pla més complex. És un document d’ús intern que s’ha d’implantar al centre de treball. No requereix el seu registre en cap òrgan administratiu.

Per la seva banda, el pla d’autoprotecció és un document que conté la planificació d’emergències d’aquells centres, instal·lacions o establiments que desenvolupen activitats considerades com a generadores de riscos o susceptibles de resultar afectades per situacions d’emergència (activitats reflectides en l’Annex I de l’RD 393/2007, de 23 de març, pel qual s’aprova la norma bàsica d’autoprotecció dels centres, establiments i dependències dedicades a activitats que puguin donar origen a situacions d’emergència). En aquest cas, el document estableix el marc orgànic i funcional previst per a l’establiment, centre o instal·lació amb l’objecte de prevenir i controlar els riscos sobre les persones i els béns i donar resposta adequada a les possibles situacions d’emergència, a la zona sota responsabilitat de titular de l’activitat, garantint la integració d’aquestes actuacions en el sistema públic de protecció civil.

Finalment, el pla d’emergència interior (PEI), que és similar al pla d’autoprotecció, però amb una reglamentació sectorial específica, on les normes disposades a l’NBA (RD 393/2007) adquireixen el caràcter de supletori o de norma mínima. Aquests plans estan previstos per a determinats sectors d’activitat, atesa la seva perillositat i/o l’abast potencial de danys a la població, que els trobem relacionats en l’article 1.1 de l’annex I de l’NBA (RD 393/2007), i que són:

• Establiments en què intervenen substàncies perilloses.
• Establiments en què intervenen explosius.
• Activitats de gestió de residus perillosos.
• Explotacions i indústries relacionades amb la mineria.
• Instal·lacions d’utilització confinada d’organismes modificats genèticament.
• Instal·lacions per a l’obtenció, transformació, tractament, emmagatzematge i distribució de substàncies o matèries biològiques perilloses.
• Túnels, ports, aeroports i aeròdroms.
• Instal·lacions nuclears i radioactives.
• Preses i embassaments.
• Activitats d’espectacles públics i recreatives de certes característiques.
• Altres activitats regulades per normativa sectorial d’autoprotecció.

De la mateixa manera que la resta de plans d’autoprotecció, han de ser registrats davant l’òrgan competent de la comunitat autònoma en què es trobi el centre de treball. A més, aquests PEI s’han d’integrar en els plans d’emergència exterior previstos per al territori (l’abast del risc podrà ser local, regional o estatal), constituint PEI+PEE un pla d’actuació únic i integrat.

Tots els plans d’emergències empresarials inclouen mesures per a l’evacuació de les persones o bé de confinament. En qualsevol de les situacions, l’ordre es pot rebre mitjançant un missatge per megafonia o bé per ordre directa dels equips d’emergència.

Davant d’una possible emergència cal seguir unes determinades pautes de comportament. Una emergència pot suposar dues accions alternatives: l’evacuació de les persones a l’exterior o el confinament dels ocupants de l’edifici en un lloc preestablert i considerat segur.

Atenent les característiques del centre de treball, les mesures d’evacuació i confinament poden tenir una entitat pròpia dins del pla d’emergències. Tant és així que en nombroses ocasions veurem els plans d’emergències anomenats com “d’emergències i evacuació/confinament”.

L’ordre d’evacuació o bé de confinament ha de ser determinada pel cap d’emergència en el moment que disposa de la informació bàsica del tipus de risc i de la seva localització.

Quan cal activar el confinament? Bàsicament quan hi ha riscos externs, que provenen de fora del centre de treball, com per exemple: inundacions o aiguats, accidents químics o nuclears d’indústries properes i atemptats terrorista, entre d’altres. En aquest cas, els confinaments es fan seguint les ordres de protecció civil.

També és convenient preveure el confinament parcial en el casos en que l’evacuació de l’edifici no pot ser total en casos de riscos generats dintre del centre de treball (riscos interiors). En aquests casos preferentment el confinament es produirà en una area independent o sectoritzada respecte de la zona d’on prové l’amenaça.

El pla d’evacuació d’una empresa pot ser tant senzill com disposar d’un enllumenat senyalitzat i d’un croquis de la planta d’un petit establiment amb una sola sortida amb un únic punt de trobada o reunió, o bé tan complex com disposar d’un procediment exhaustiu d’evacuació especificat per plantes d’edifici, amb implicació de nombroses persones amb funcions concretes, amb diferents elements de senyalització i amb establiment de simulacres periòdics, per mencionar alguns elements que poden aparèixer en aquesta avaluació i que, en tot cas, no es tracta d’una elecció capritxosa, sinó del resultat de l’anàlisi dels riscos i de les necessitat de protecció i seguretat que haurem d’analitzar en l’avaluació de riscos i en el pla d’emergències.

En qualsevol cas, sempre hem de enir en compte si es donen unes condicions òptimes per a l’evacuació. Per això, tindrem en compte:

• La possible ubicació de les persones a evacuar.
• El nombre de sortides.
• L’estudi de la capacitat d’evacuació segons normativa (amplada de portes, escales, passadissos i recorregut d’evacuació), especialment en els edificis més d’una planta o de més de 25 ocupants.
• L’establiment d’un punt de reunió en un lloc extern i segur a més de quinze metres de l’edifici.

A diferència dels plans fets per les empreses, els plans d’emergències d’àmbit superior o plans de protecció civil estan fets per les autoritats que hi ha en una zona determinada.

Als efectes de l’activitat empresarial, cal destacar els plans d’emergències exteriors (PEE) per a les industries que, per raó de la seva activitat, tenen un pla d’emergència interior (PEI). Així, aquests PEE són plans que entronquen directament amb els PEI de les empreses que es troben incloses en el seu àmbit territorial i/o sectorial d’aplicació.

Els plans territorials de protecció civil com el PROCICAT o els plans especials i els plans d’actuació municipal (PAM) tenen una relació directa, no només amb els plans d’autoprotecció de les empreses, sinó amb qualsevol activitat humana, ja sigui laboral o no.

D’acord amb la Norma bàsica de protecció civil (NBPC), aprovada pel Reial decret 407/1992, les comunitats autònomes han d’elaborar el seu pla de protecció civil per poder fer front a les emergències generals que es puguin presentar en el seu àmbit territorial i en àmbits inferiors.

A la nostra comunitat autònoma, per dur a terme aquesta funció, s’ha creat el Pla de protecció civil de Catalunya (PROCICAT).

Catalunya té gran diversitat de paisatges, clima i vegetació, en conseqüència, les situacions de risc varien molt d’una zona a una altra. Per tant, s’ha dividit el territori en regions naturals (figura), que determinen un grau diferent de risc.

Els riscos que preveu el PROCICAT es poden classificar en riscos naturals (tenint en compte el mapa anterior), riscos tecnològics i riscos antròpics. Aquesta és la seva definició:

• Riscs natural. És aquell el desencadenament del qual no està provocat directament per la presència o activitat de l’home. El risc natural pot ser a causa d’inundacions, o pot ser sísmic, geològic, climàtic o volcànic.
• Risc tecnològic. És aquell derivat de l’ús de les tecnologies. El risc pot estar originat per un procés industrial, per ensorrament i incendi d’una indústria, pel transport de mercaderies perilloses, i per activitats nuclears.
• Risc antròpic. Està relacionat directament amb les activitats i l’existència de l’home, són tots els que no estan inclosos com a riscos naturals o tecnològics. Aquests riscos poden ser per ensorrament i incendi d’infraestructures en zones urbanes, per incendi forestal, per anomalies en el subministrament bàsic a la població, com alimentació, aigua, gas, electricitat, pot estar associat al transport públic, o pot estar associat a grans concentracions humanes, o a accidents i desapareguts en muntanyes, al mar, o a epidèmies, contaminació, plagues, atemptats terroristes i fins i tot caigudes d’objectes procedents de l’espai.

El PROCICAT preveu uns plans especials segons les causes que provoquin l’emergència. A través del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT), cada pla es posa en marxa a partir de cinc grups d’actuació independents:

• Grup d’intervenció.
• Grup d’ordre.
• Grup logístic.
• Grup sanitari.
• Grup especialista en el risc.

En la taula podem veure l’estructura i el marc organitzatiu dels plans de protecció civil.

Els plans de protecció civil tenen previst en quin moment i en quina circumstància s’han d’activar, i per tant què s’ha de fer depenent de l’estat de l’emergència o de la informació de què disposen abans que es pugui produir. Així es pot començar a treballar segons l’estat en què es trobi la possible emergència:

1. Avisos preventius del pla: es produeixen quan es preveu que per qualsevol causa hi ha el risc que pugui produir-se una situació d’emergència. Són de dos tipus:
   • Preavís. Avís d’un possible risc, amb la finalitat de preparar determinades accions o de posar-les en funcionament.
   • Prealerta. Avís que un determinat risc pot ser imminent, amb la finalitat de prendre les mesures preparatòries adequades.
2. Activació del pla: una vegada que s’ha produït la situació d’emergència s’activa el pla, i llavors hi ha dues fases:
   • Fase d’alerta. Es procedirà a l’activació en alerta en aquelles situacions que facin necessari l’establiment d’àmplies mesures preventives.
   • Fase d’emergència. El pla es podrà activar, en funció de la gravetat creixent de la situació en les fases següents:
     • Emergència-1. Quan es produeixi una situació que tingui efectes importants però limitats i/o localitzats.
     • Emergència-2. Quan es produeixi una situació que afecti una extensió important del territori.

Els diferents plans de protecció civil tenen un procediment operatiu similar en tots ells, que és el següent:

1. Notificació de l’accident.
2. Procediments d’actuació en alerta i emergència.
3. Coordinació.
4. Actuacions de protecció a la població:
   1. Determinació de la zona d’afectació.
   2. Control d’accessos.
   3. Confinament/evacuació.
   4. Informació.

El transport, emmagatzematge i ús en processos industrials de mercaderies perilloses generen riscos per a la societat. Hi ha zones a Catalunya on aquest risc és important, tant pel fet de ser àrees molt industrialitzades (per exemple, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Camp de Tarragona, amb una concentració important d’empreses químiques), com per ser lloc de pas obligat del transport de les esmentades mercaderies (per exemple, l’eix Tarragona-Barcelona, tant per autopista com per ferrocarril).

Ha calgut, doncs, el desenvolupament d’un pla dirigit a minimitzar els possibles danys a les persones, béns i medi ambient, i que permeti restablir els serveis bàsics per a la població en el menor temps possible.

El TRANSCAT preveu les modalitats d’actuació, estableix les zones de Catalunya on el risc és més elevat, i determina quins municipis han de fer el corresponent pla d’actuació municipal.

Les empreses que, pel seu amb alt risc químic, han de realitzar un pla d’emergències interior, aquest ha d’estar consensuat i registrat en el PROCICAT.

Les mercaderies perilloses es poden definir com aquelles substàncies que, en determinades condicions, poden provocar pèrdues de vides humanes, lesions corporals, desperfectes materials i/o deteriorament greu del medi ambient com a resultat, directe o indirecte, immediat o diferit, de les seves propietats tòxiques, inflamables, explosives o oxidants.

L’esmentada normativa de transport de mercaderies perilloses classifica les substàncies en classes, i per a cada una de les classes en concreten les normes que s’han de complir (taula).

Els Plans especials d’emergència exterior del sector químic, PLASEQTA (específic de l’àmbit de les comarques de Tarragona) i PLASEQCAT (en la resta del territori català) tenen la finalitat de disposar d’una planificació d’emergències que permeti afrontar i gestionar eficaçment les incidències i emergències que es puguin produir per accidents greus en establiments que manipulen substàncies perilloses.

Les instal·lacions que queden fora d’aquesta normativa són les d’ús militar, les que tinguin perills lligats a radiacions ionitzants, el transport de substàncies perilloses per qualsevol tipus de mitjà, i fins i tot el transport d’aquestes substàncies perilloses per conduccions un cop que han sortit de l’establiment industrial, i els abocadors de residus.

Les indústries obligades a realitzar un pla especial d’emergències hauran de facilitar a les autoritats competents tota la informació necessària per tal d’elaborar un pla de protecció extern.

A banda del TRANSCAT, PLASEQCAT i PLASEQTA, que afecten a riscos originats per les empreses, hi ha altres plans especials que poden ser d’interès, amb una repercussió i entroncament amb els plans d’autoprotecció i les activitats laborals generalment menors que les anteriors. En referim als plans NEUCAT, INUNCAT, INFOCAT, VENTCAT, RADCAT, CAMCAT, AEROCAT, ALLAUCAT i SISMICAT.

L’objectiu del Pla especial d’emergències per nevades a Catalunya (NEUCAT) consisteix a donar la informació sobre possibles nevades, amb la màxima antelació possible, a fi que es puguin començar a prendre les mesures preventives més adients.

El NEUCAT s’actualitza cada any i s’activa segons les previsions meteorològiques adverses.

A través de l’estudi dels punts que puguin ser conflictius de les diferents infraestructures, i dels problemes que es puguin presentar dels serveis essencials, s’estableixen les zones de Catalunya on el risc és més elevat, i es determina quins municipis han de fer el corresponent pla d’actuació municipal.

INUNCAT són les sigles del Pla especial d’emergències per inundacions a Catalunya. Les inundacions es poden produir per causes molt diferents, encara que habitualment son les crescudes dels rius les que han provocat danys més considerables.

Els rius de grans conques presenten inundacions més lentes en el temps, però són més destructives i de gran escala. En canvi, els rius, rieres o torrents de les conques petites, presenten inundacions molt ràpides, amb poc temps per a avisar del risc, i que són igual de destructives. També cal esmentar les inundacions que es produeixen en un espai breu de temps a les zones urbanes, a causa de les pluges molt intenses, característiques de la zona mediterrània.

El desenvolupament i creixement urbanístic, industrial i comercial, ha afavorit que es produeixin assentaments a les voreres dels rius, a vegades tancant i produint un estrangulament al pas de les aigües, i com a conseqüència provocant o augmentant els efectes de les inundacions.

Els municipis que estan afectats per un risc potencial d’inundacions han d’elaborar el seu pla d’actuació municipal corresponent.

El Pla de protecció civil per emergències d’incendis forestals a Catalunya (INFOCAT) està dissenyat per fer front a les emergències per incendis forestals, dins de l’àmbit territorial de Catalunya.

El seu objectiu és avisar, organitzar i actuar en la lluita contra incendis forestals, coordinant l’actuació dels serveis públics de la Generalitat de Catalunya, amb els ajuntaments, entitats privades i fins i tot altres comunitats autònomes, i excepcionalment amb Andorra i França.

Els municipis que estan afectats per un cert risc d’incendi forestal, han de tenir un pla d’actuació municipal (PAM) contra incendis d’aquest tipus.

El Pla d’emergències per risc de vent a Catalunya (VENTCAT) constitueix un pla especial que té per finalitat disposar de procediments per afrontar i gestionar les incidències i emergències que es puguin produir en l’àmbit del risc per vent.

Les alertes de VENCAT adverteixen de perills que els treballadors poden patir per feines com ara:

• Conducció de grues en alçada, com les de transvasament de mercaderies a ports nàutics i ferroviaris.
• Conducció de vehicles en la via pública.
• Obres de la construcció.
• I, en general, per a aquells treballs que s´han de portar a terme en exteriors.

El Pla per a emergències radiològiques de Catalunya (RADCAT) constitueix un pla especial amb la finalitat de disposar d’uns procediments que permetin afrontar i gestionar les incidències i emergències radiològiques que es donin dins l’àmbit territorial de Catalunya.

Apart de les centrals nuclears, hi ha diverses activitats humanes en què es fan servir materials radioactius: hospitals i centres mèdics, universitats i centres de recerca, certs tipus d’indústria, construcció de carreteres i altres infraestructures.

El perill dels materials radioactius que s’utilitzen és molt menor que el dels materials radioactius d’una central nuclear, i rarament es produeixen accidents de consideració en aquest tipus d’activitats. El més usual és que, per causes criminals (robatoris), es retiri alguna font radioactiva que s’acaba abandonant.

El Pla especial d’emergència per contaminació accidental de les aigües marines a Catalunya (CAMCAT) és un pla territorial de contingències segons el que estableix el Pla nacional de contingències per contaminació marina accidentals.

El seu objectiu principal és definir i coordinar l’actuació dels diferents mitjans involucrats, tant de les administracions públiques com d’institucions públiques i privades, per tal d’obtenir-ne el rendiment màxim, en el cas de lluita contra la contaminació marina derivada d’un accident.

El Pla per a emergències aeronàutiques de Catalunya (AEROCAT) és un pla especial que es constitueix per fer front a totes aquelles emergències degudes a accidents aeronàutics que es donin a qualsevol punt de l’espai aeri català i a les emergències de qualsevol tipus que tingui lloc als aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya.

El Pla d’emergències per allaus a Catalunya (ALLAUCAT) constitueix un pla especial que té la finalitat d’afrontar i gestionar les incidències i emergències per allaus que es donin dins l’àmbit territorial de Catalunya.

Estableix l’estructura de resposta, l’operativa i els procediments necessaris per gestionar qualsevol emergència associada a allaus, amb la finalitat de minimitzar el risc, garantir la seguretat de les persones i la protecció dels béns, les infraestructures i el medi ambient.

El Pla especial d’emergències sísmiques a Catalunya (SISMICAT) indica quins ajuntaments hauran de fer el pla d’actuació municipal, i com és l’estructura organitzativa, mitjans…, per tal de combatre el perill sísmic.

El SISMICAT té una llista d’ajuntaments que han d’elaborar el pla d’acció municipal respecte a les emergències sísmiques, i a més té una llista de municipis als quals en recomana la implantació. Aquestes dues llistes són actualitzades periòdicament.

Segons l’article 2 del Decret 155/2014, de 25 de novembre, pel qual s’aprova el contingut mínim per a l’elaboració i l’homologació dels plans de protecció civil municipals i s’estableix el procediment per a la seva tramitació conjunta, els municipis, en funció de la seva població, de les seves característiques i dels riscos que els afectin, han d’elaborar els plans de protecció civil següents:

• Els municipis amb més de vint mil habitants i els que sense arribar a aquesta població tenen la consideració de turístics o els que són considerats de risc especial per la seva situació geogràfica o la seva activitat industrial, segons la Comissió de Protecció Civil de Catalunya, han d’elaborar i aprovar plans bàsics d’emergència municipal. És potestatiu a la resta de municipis.
• Els municipis afectats per riscos objecte de plans especials degudament aprovats pel Govern estan obligats a incorporar en els seus plans d’actuació municipal les previsions derivades del pla especial en allò que els afecti.
• Els municipis no previstos en els supòsits anteriors que estiguin afectats per riscos concrets diferents dels riscos objecte de plans especials poden elaborar i aprovar els corresponents plans específics municipals.
• Un cas especial és el del “Pla d’Actuació Municipal per risc de pandèmies”, que és un pla independent del PAM general, i que han de portar a terme tots els municipis de més de vint mil habitants.

Veiem, doncs, que:

• Hi ha certs ajuntaments que han d’elaborar un pla bàsic d’emergències municipal. Són aquells que no estan previstos en cap dels plans especials del PROCICAT i que no tinguin cap indústria afectada per la normativa SEVESO II, però que tenen una població superior a vint mil habitants o són considerats municipis turístics.
• Els ajuntaments, per afectació dels plans especials (INFOCAT, TRANSCAT) han d’elaborar un plans de protecció civil, mitjançant plans d’acció municipal (PAM), per tal de lluitar contra els riscos que puguin afectar la localitat.
• Hi ha casos en què hi han riscos d’afectació local no previstos pels plans especials autonòmics, i que han de ser tractats directament pels municipis en “plans específics municipals” (PEM).

La redacció d’aquests plans està normalitzada pel Document de Protecció Civil Municipal (DUPROCIM), que és d’us obligat en virtut del Decret 155/2014. El DUPROCIM que fa cada municipi s’ha de trametre a la Comissió de Protecció Civil de Catalunya per a l’homologació dels plans que pugui contenir.