Utilització dels mitjans de protecció contra incendis

L’extintor és, probablement, l’equip més utilitzat en l’extinció d’incendis. Està concebut perquè pugui ser portat i utilitzat a mà, tenint en condicions de funcionament una massa igual o inferior a 20 kg.

Malgrat ser el més utilitzat i tenir un ús accessible, un ús incorrecte per part de l’usuari farà que la seva eficàcia es vegi reduïda. Cada extintor porta enganxada una etiqueta amb les instruccions d’ús, però tot i això l’usuari, dintre de la formació de lloc de treball, ha d’adquirir coneixements sobre el seu funcionament i els seus perills d’utilització, així com diferenciar els tipus d’extintors del seu centre de treball en relació amb el combustible sobre el qual l’ha de projectar.

Una utilització incorrecta de l’extintor portàtil pot produir problemes que poden dificultar l’extinció del foc, o poden produir lesions a la persona que l’utilitza. Les etapes en la utilització dels extintors, de manera general, són (vegeu la taula):

1. Per tal de fer les comprovacions dels extintors abans d’utilitzar-los, primer l’hem de despenjar per la maneta i deixar-lo dret sobre el terra.
2. Un cop al terra i amb l’extintor una mica inclinat, hem d’agafar la mànega pel broquet. Comprovar que els dispositius de seguretat (disc i vàlvula) estan perfectament i no presenten cap risc per a l’usuari, i no hi ha cap probabilitat d’una sortida incontrolada de l’agent extintor.
3. Treure el passador de seguretat tirant de l’anella, i pressionar la palanca perquè surti una petita quantitat d’agent extintor .
4. Atansar-se al foc fins a un mínim d’1 m de distància, tenint en compte que:
   • En cas que estiguem en un espai obert, ens hi hem d’apropar en la direcció del vent.
   • En cas d’estar en un interior:
     • Primer hem de tocar les portes per veure si estan calentes o no.
     • En obrir la porta, hem de fer-ho ajupits (perquè els gasos sortiran per la part alta) i emparats per la porta (perquè no ens agafi la flamarada).
     • Hem de caminar ajupits i tenir present que la sortida estigui coberta.
5. Dirigir el raig a la base de les flames. En cas d’incendis de líquids, cal projectar superficialment l’agent extintor efectuant una escombrada horitzontal per evitar que la mateixa pressió d’impulsió pugui provocar un vessament incontrolat del producte de combustió. Caldrà avançar gradualment des dels extrems.

En general, l’extinció es realitza des dels primers plans fins als del darrere, i de la part baixa a la part alta.

Etapes en la utilització dels extintors

1. Despenjar un extintor de la paret per la maneta	2. Agafar la mànega de l’extintor
3. Petita descàrrega de comprovació de sortida de l’agent extintor	4. Dirigir el raig a la base de les flames

En aquest vídeo del cos de bombers trobareu algunes de les instruccions descrites anteriorment i altres consells per a una correcta utilització dels extintors portàtils:

Els diferents sistemes d’extinció d’incendis han de disposar d’un marcatge adequat i d’acord amb la normativa vigent per tal de ser utilitzats. Cada un d’ells ha de sotmetre’s a revisions periòdiques per tal de tenir la garantia que es troba en perfectes condicions quan el vulguem utilitzar.

Els extintors d’incendi, com qualsevol aparell a pressió, s’hauran d’adaptar a l’RD 709/2015, pel qual s’estableixen els requisits essencials de seguretat per a la comercialització dels equips a pressió. Han de portar el marcatge CE, acompanyat del número d’identificació de l’organisme que notifica l’encarregat de la certificació, d’una etiqueta amb les seves característiques, i d’una placa de disseny. Tant l’etiqueta de característiques com la placa de disseny han d’estar redactades, com a mínim, en llengua castellana. L’etiqueta de característiques ha de contenir la informació següent:

• Temperatura màxima i mínima de servei.
• Productes que contenen i quantitats.
• Eficàcia dels extintors portàtils, segons la norma UNE 23110.
• Tipus de foc pels quals no ha d’utilitzar-se.
• Instruccions d’ús.
• Data i contrasenya corresponent al registre tipus.

Tots els extintors, excepte els extintors permanents pressuritzats en què l’agent extintor proporciona la seva pròpia pressió d’impulsió, com els de CO2, han de portar també una placa de disseny fixada de manera permanent. La placa de disseny ha de contenir la informació següent (figura):

• Pressió de disseny (pressió màxima de servei).
• Número de la placa de disseny que s’assigni a cada aparell, i que serà exclusiu de cada extintor.
• Data de la primera prova de pressió i de les proves successives, i la marca de qui la realitzi.

A més, els extintors han de disposar d’un certificat de conformitat, segons l’establert al Reglament d’equips a pressió (RD 2060/2008) i l’establert al Reial decret 709/2015, sobre els requisits essencials de seguretat per a la comercialització dels equips a pressió, i que ha d’incloure:

• Agent extintor i gas propel·lent que utilitza l’extintor, i la seva quantitat.
• Tipus de foc pels quals no s’ha d’utilitzar l’extintor.
• Limitacions o perills d’ús.

El fabricant, o el seu representant, de qualsevol dels estats membres de la Unió Europea, o l’importador d’un extintor, està obligat a presentar davant l’òrgan competent de l’administració un certificat estès per un organisme de control facultat per a l’aplicació del Reglament d’aparells de pressió, en el qual s’acrediti que l’extintor que es presenta es correspon amb el de la figura en el projecte presentat pel registre tipus.

Per tal de sol·licitar les corresponents plaques de disseny que cal col·locar en els extintors, tant nacionals com importats, s’haurà de presentar còpia del certificat anterior.

Per tal d’utilitzar amb seguretat i amb les màximes garanties els extintors, segons els tipus, han de disposar d’una sèrie d’elements de seguretat que es troben regulades per diverses normatives:

• Extintors permanentment pressuritzats en què l’agent extintor proporciona la mateixa pressió: la vàlvula de descàrrega de gas, quan s’utilitzi CO₂, disposarà d’un disc de seguretat tarat a pressió de 18,63 MPa.
• Extintors sense pressió permanent: l’extintor anirà proveït d’una vàlvula de seguretat a una pressió de 0,8 vegades la pressió de prova, sempre que la seva capacitat sigui de tres litres. Les ampolles de diòxid de carboni de capacitat superior a 0,4 litres, utilitzades en extintors en què l’agent extintor és líquid o sòlid polvorent, que aconsegueix la pressió per un gas inert que es troba en una ampolla o cartutx i aporta una pressió de pressurització en el moment d’utilitzar-lo, disposaran d’un disc de seguretat tarat a una pressió de 18,63 MPa.
• Tots els extintors han de portar un dispositiu adequat que pugui interrompre temporalment la sortida de l’agent extintor un cop efectuat el tret.

Tots els extintors d’incendis i ampolles han de permetre la verificació de la seva estanquitat a intervals regulars:

• S’ha de poder verificar la càrrega de les ampolles impulsores de diòxid de carboni i els extintors de diòxid de carboni.
• Els extintors d’hidrocarburs halogenats es podran verificar, per pes o mesurant la pressió interna (verificar per pes només és admès si hi ha una pèrdua de l’1% de la massa total de l’extintor, que correspon a una pèrdua de pressió de com a màxim el 10% de la pressió total a 20 ºC ± 2 ºC).
• Els extintors permanentment pressuritzats no inclosos en els apartats anteriors, han d’estar equipats amb un manòmetre que ha d’indicar que la seva pressió no és inferior a la de funcionament.
• Tots els extintors de pressió incorporada i les ampolles han de sotmetre’s a un assaig d’estanquitat quan siguin carregats o recarregats.

L’eficàcia de l’extintor vindrà determinada per la seva idoneïtat a l’hora d’extingir un o diversos incendis. Així, segons el tipus de foc que és capaç d’apagar, i estarà indicada en una etiqueta en el mateix extintor, mitjançant un sistema basat en números i en lletres:

• Les lletres indiquen el tipus de foc que és capaç d’extingir: A, B, C o D. (vegeu la taula):
• Els número al costat de la lletra fa referència a la quantitat de combustible que pot tractar per aquell tipus de foc.

Si partim de la base que disposem de l’extintor carregat amb l’agent adequat pel tipus de foc que desitgem apagar, es pot afirmar que l’eficàcia d’un extintor és proporcional a la grandària de foc que és capaç d’extingir. Per mesurar aquesta eficàcia s’ha de comprovar quan combustible incendiat apaga.

Les proves s’han de realitzar per un laboratori acreditat per ENAC (Entitat Nacional d’Acreditació), i per fer-ho, s’empra la classificació d’eficàcia segons les LLARS TIPUS que pot apagar un extintor determinat.

La combinació tipus de foc i llar és necessària perquè l’usuari necessita poder saber quin és l’extintor ha de fer servir segons el tipus de foc, però també quina mida de foc pot dominar amb un extintor d’una eficàcia determinada o, en el seu defecte, la quantitat màxima de combustible que pot considerar-se protegida.

La llar per a focs de classe A està formada per una estructura de base metàl·lica de 250 mm d’altura, 90 cm d’amplada, i de longitud variable (figura). Damunt d’aquesta estructura es disposen una sèrie de biguetes de fusta de pi de secció quadrada de 4 cm, de costat, en sentit longitudinal. Per sobre d’aquestes biguetes se’n posen unes altres, en sentit transversal, de 500 mm de longitud.

Per tal de dur a terme l’assaig, es disposa d’un recipient de dimensions més grans a la de la llar. S’encén amb una certa quantitat de combustible (heptà) i després de 2 minuts de combustió es retira el recipient i es deixa que la fusta continuï cremant 6 minuts més (8 minuts en total). Passat aquest temps, es projecta el contingut de l’extintor sobre el foc (l’extintor es pot buidar tot).

L’assaig es considera acceptable si no hi queda cap flama ni n’apareix cap durant 3 minuts.

En el cas del tipus A, el número indica la longitud en dm de les biguetes longitudinals, i el nombre de biguetes de fusta de 500 mm que hi ha en cada capa. Així, els codis d’eficàcia seran: 8A, 13B, 21B, 34B, 55B… En la taula es poden veure els significats de les eficàcies.

Les llars tipus B són recipients cilíndrics de xapa d’acer soldades i dimensions indicades en la norma UNE 23-110-25. El recipient té el mateix gruix tant en la base com en les parets.

L’assaig consisteix a posar una capa d’aigua amb les proporcions següents: 1/3 d’aigua i 2/3 de combustible. La profunditat de l’aigua és d’uns 10 mm, i la de combustible d’uns 20 mm.

S’encén i es deixa cremar durant un minut. Desprès s’hi aplica l’extintor. El número indica els litres de combustible normalitzat. Codis d’eficàcia: 8B, 13B, 21B, 34B, 55B…

Es considera vàlid l’assaig si repetint tres cop l’assaig se’n superen dos amb èxit.

Finalment, els focs de classe C i D no tenen un número identificatiu, només hi consta la lletra C i D. Antigament existien proves per tal de determinar l’eficàcia en extintors per a focs de classe C, però actualment no.

Les diferents normatives enumeren una sèrie de requisits sobre localització i eficàcia dels extintors, segons les característiques dels locals que han de protegir. Pel que fa a la situació dels extintors, podem dir el següent:

• Els extintors portàtils els situarem en llocs on creiem que existeix més risc d’incendi, sempre que puguem instal·lar-los propers a la sortida i en llocs de fàcil visibilitat i accés.
• Els extintors portàtils es col·locaran sobre suports fixos, de manera que la part superior de l’extintor ha de quedar situada entre 80cm i 120cm sobre el terra.
• Els extintors se situaran de manera que la seva utilització sigui ràpida i fàcil.
• Un extintor en l’exterior del local o de la zona, i proper a la porta d’accés, podrà servir simultàniament a diversos locals o zones.
• Si es preveu que un extintor pot estar sotmès a danys físics, químics o atmosfèrics, l’haurem de protegir adequadament.
• En tots els edificis (excepte habitatges unifamiliars) cada 15 m ha d’haver-hi un extintor o cada 10 m en locals o zones de risc especialment alt.

En cada àrea, i segons el tipus de foc que hi podem arribar a tenir, s’estableixen els paràmetres següents:

• Per àrees amb perill de foc de tipus A i B. En la taula podem veure els paràmetres establerts per a cada tipus de foc.

• Per a àrees amb perill de classe C i D. S’utilitzaran els extintors apropiats per a perills de classe C i D, respectivament, i amb la distribució adequada.

Les boques equipades d’incendi (BIE) permeten una resposta ràpida a l’emergència, però el seu ús està restringit a professionals. Per tal de tenir-ne garantit l’ús, cal que se sotmetin a un programa de manteniment, i a unes proves sobre el seu funcionament, i cal emplaçar-los en el lloc adient.

La utilització de les boques equipades d’incendi no és fàcil, i per tant cal deixar-ho en mans dels serveis d’extinció oficials (bombers). Sempre que sigui possible, hem d’utilitzar aigua polvoritzada sobre el foc. Només utilitzarem aigua a raig si ataquem el foc des de lluny. Els passos que cal seguir en la utilització d’una BIE són els següents:

1. Tallar el subministrament elèctric.
2. Obrir la tapa de l’armari, o en cas que no sigui possible, trencar el vidre, i treure el debanell cap a fora (en BIE de 45 mm no és possible treure’l).
3. Connectar la llança i la mànega, en cas que no ho estiguin.
4. Assegurar-se que la llança està totalment tancada i tirar fortament de la mànega fins a desenrotllar-la completament. Si es tracta d’una BIE de 45 mm, desenrotllar-la completament.
5. En cas d’utilitzar una BIE de 45 mm, ha d’haver-hi dues persones a l’hora de manipular-la, i una tercera persona, que n’obrirà la vàlvula. L’ideal és que dues persones aguantin la mànega i la tercera direccioni la llança. Els usuaris s’han de col·locar aproximadament a 1 metre de distància entre ells.
6. La vàlvula que permet la sortida de l’aigua s’ha d’obrir lentament i deixant sortir un cabal d’aigua moderat.

Les boques d’incendi equipades aniran muntades damunt d’un suport rígid, i l’alçada del seu centre estarà com a màxim a 1,50 m sobre el nivell del terra. En el cas de BIE de 25 mm, poden tenir una alçada més elevada, sempre que el broquet i la vàlvula d’obertura manual estiguin per sota d’1,5 m.

Es considera que el radi d’acció de la BIE ha de ser l’allargada de la seva mànega més 5 m. S’han de situar, sempre que sigui possible, amb una separació que no superi els 50 m, mentre que la distància de qualsevol punt de la zona que hem de protegir fins a la BIE no ha de ser superior a 25 m. El nombre de BIE que hem d’instal·lar ha de ser suficient per tal de cobrir tota la superfície que hem de protegir. Es mantindrà als voltants de cada BIE una zona lliure d’obstacles que hi permeti l’accés, i amb una maniobra sense dificultat.

El CTE estableix quina ha de ser la dotació de BIE en edificacions segons l’ús que se’n faci (taula).

En aquest vídeo del cos de bombers de Leganés trobareu consells per conèixer millor el funcionament i l’ús de les BIE:

Pel que fa a les garanties d’utilització de les boques equipades d’incendis, caldrà tenir present que la xarxa de canonades haurà de proporcionar, en el cas més desfavorable, i durant una hora com a mínim, una pressió dinàmica mínima de 2 bar en l’orifici de sortida de qualsevol BIE.

Les condicions establertes de pressió, cabal i reserva d’aigua hauran d’estar degudament garantides.

Els sistemes de BIE se sotmetran, abans de la posada en servei, a una prova d’estanquitat i resistència mecànica: se sotmetrà la xarxa a una pressió estàtica igual a la màxima de servei, i com a mínim a 980 kPa (10 Kp/cm2), mantenint la pressió de prova durant dues hores com a mínim sense que apareguin fugues en cap punt de la instal·lació.

Les columnes hidrants a l’exterior (CHE) s’ajustaran a allò que estigui establert en les normes UNE 230405 i UNE 23406. Els ràcords i les mànegues utilitzats en les CHE caldrà que siguin aprovats, abans de la seva fabricació o importació, mitjançant una certificació d’un organisme de control que possibiliti la col·locació de la corresponent marca de conformitat amb les normes.

Els hidrants d’arqueta s’ajustaran a la norma UNE 23407, excepte en aquells municipis que tinguin especificacions particulars sobre els serveis d’extinció.

Els hidrants han d’estar a la via pública en un lloc accessible per als bombers, i han d’estar situats a 100 m de la façana (en línia recta). Han de subministrar, en la condició més desfavorable, dos hidrants consecutius, un cabal d’aigua mínim de 1.000 l/min durant dues hores.

En la taula es mostren els edificis que han de disposar d’un hidrant, com a mínim, segons el Codi tècnic d’edificació (CTE).

Abans de posar-se en servei, les columnes seques s’han de sotmetre a una prova d’estanquitat i resistència mecànica; se sotmeten a una pressió estàtica de 1.470 kPa durant dues hores, com a mínim, sense que puguin aparèixer fugues en cap punt de la instal·lació.

Els ràcords han d’ajustar-se al Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis (RIPCI), i ser verificats d’acord a la norma UNE 23400.

Segons el CTE, la ubicació de les columnes seques ha d’estar garantida a:

• Tots els edificis on l’altura d’evacuació excedeix els 24 m.
• En instal·lacions hospitalàries on l’altura d’evacuació supera els 15 m.
• En aparcaments, si existeixen més de tres plantes sota rasant, o més de quatre sobre rasant, amb preses en totes les plantes.

La columna seca, d’ús exclusiu dels serveis d’extinció, transporta l’aigua des del camió de bombers fins al lloc de sortida d’aigua, amb un disseny que en permeti la distribució uniforme (que l’aigua surti a qualsevol planta de l’edifici amb similar pressió sense tenir en compte l’alçada).

En aquest vídeo del cos de bombers de Madrid veureu el funcionament d’una columna seca, mitjançant una prova que es fa per al seu manteniment:

Les instal·lacions automàtiques d’extinció són instal·lacions fixes, previstes per a l’extinció immediata d’incendis.

Generalment podem trobar-ne de tres tipus:

• Instal·lacions fixes i automàtiques d’extinció amb aigua. Aquests sistema d’extinció està basat en la distribució d’aigua a través de ruixadors situats en una instal·lació de canonades portants. El seu ús és probablement el més estès i econòmic, i serveix per a l’eliminació general del foc que es produeix per refredament.
  Generalment es fa servir, doncs, quan el contacte de l’aigua amb les superfícies a tractar no està contraindicat.
• Instal·lacions fixes i automàtiques d’extinció amb pols. Aquests sistema d’extinció està basat en la distribució a través de canonades fixes de l’extintor sòlid en pols, impulsat a través de gas a pressió. Els seus ús està indicat quan es necessita una actuació ràpida en llocs on no està recomanat el contacte amb l’aigua.

• Instal·lacions fixes i automàtiques d’extinció amb gasos. Aquesta instal·lació consisteix en extintors grans en ampolla fixos dotats d’un sistema automàtic d’activació o tret per al seu alliberament. Per normativa també compten amb un dispositiu d’accionament manual. Es fan servir en dos casos:
  • Quan es vol fer la protecció d’un risc localitzat. Un exemple seria la protecció de la zona calenta d’una cuina industrial.
  • Quan volem protegir un habitacle sencer per inundació total. Per exemple, sales d’ordinadors, sales de màquines, centres de transformació, una zona de calderes o instal·lacions petrolieres.

El Codi tècnic d’edificació (CTE) estableix l’obligatorietat de disposar d’instal·lacions automàtiques d’extinció, de manera general, en tot edifici en què l’altura d’evacuació excedeixi 80 m. I a més:

• En cuines en les quals la potència instal·lada superi els 20 kW, en ús hospitalari o residencial públic, o de 50 kW en qualsevol altre ús.
• En centres de transformació on els aparells tinguin aïllaments dielèctrics amb punt d’inflamació menor que 300 ºC i la potència instal·lada més gran de 1.000 kVA en cada aparell, o més gran de 4.000 kVA en el conjunt dels aparells. Si el centre està integrat en un edifici d’ús de pública concurrència, i s’hi té accés des de l’interior de l’edifici, les potències seran de 630 kVA i 2.520 kVA, respectivament.
• En llocs d’ús residencial públic, si l’altura excedeix de 28 m, o la superfície construïda de l’establiment excedeix els 5.000 m².
• En centres comercials, si la superfície construïda supera els 1.500 m2, en les àrees públiques de vendes de densitat de càrrega de foc ponderada i corregida, aportada pels productes comercialitzats, i sigui més gran de 500 MJ/m², i en els recintes de risc especial mitjà i alt.
• En tots els aparcaments robotitzats.

El Reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials (RD 2267/2004, de 3 de desembre), estableix que s’instal·laran sistemes d’extinció per agents extintors gasosos o en pols en els establiments industrials quan (art. 14 i 15 Annex III):

• Una disposició legal vigent sobre la protecció contra incendis en activitats industrials sectorials o específiques així ho indiqui.
• En el cas de l’extinció per gasos, en recintes on s’ubiquen equips electrònics, centres de càlcul, bancs de dades, centres de control o mesura i anàlegs i on la protecció amb sistemes d’aigua pugui danyar aquests equips.

Les seves característiques, especificacions i condicions d’instal·lació s’ajustaran a la fabricació normalitzada (UNE).

Els sistemes automàtics d’extinció només seran utilitzables quan quedi garantida la seguretat o l’evacuació de personal. A més, el mecanisme de tret inclourà un retard en la seva acció i un sistema de prealarma, de manera que permeti l’evacuació d’aquests ocupants abans de la descàrrega de l’agent extintor.

Des de l’entrada en vigor de l’RIPCI, RD 513/2017, es consideren també vàlids els sistemes fixos d’extinció per aerosols condensats.

Les instal·lacions d’extinció que no són automàtiques disposen d’una normativa específica. Aquestes instal·lacions d’extinció s’ajustaran a les normes següents:

• Sistemes d’extinció per aigua polvoritzada. Els sistemes d’extinció per aigua polvoritzada, les seves característiques i especificacions, així com les condicions d’instal·lació, s’ajustaran a les normes UNE 23501, UNE 23502, UNE 23503, UNE 23504, UNE 23505, UNE 23506 i UNE 23507.
• Sistemes d’extinció per escuma física de baixa expansió. Els sistemes d’extinció per escuma física de baixa expansió, les seves característiques i especificacions, així com les condicions d’instal·lació, s’ajustaran a les normes UNE 23521, UNE 23522, UNE 23523, UNE 23524, UNE 23525 i UNE 23526.

* Mantes ignífugues. Actuen per sufocació, perquè tallen el pas a l’oxigen de l’aire que actua com a comburent. Poden ser especialment útils quan, en conats de foc, l’ús de l’extintor portàtil pot tenir desavantatges. Estan especialment indicades quan una persona està envoltada en flames. Alhora, un factor decisiu per instal·lar aquest sistema de protecció és la seva facilitat d’ús.

Quan utilitzem mànegues hem de valorar la distància fins al foc, i no apropar-nos-hi gaire, ja que sovint la calor irradiada pel foc és molt elevada i ens pot ocasionar cremades sense entrar en contacte amb la flama. Així mateix, hem d’evitar el plegament de la mànega, ja que això suposaria tallar el subministrament d’aigua, i hem d’obrir i tancar les vàlvules lentament, evitant el cop d’aire.

En general, el procés d’extinció es realitza (figura):

• Des de la part baixa a la part alta, i des dels primers plans fins al darrere.
• Si hi ha vent, s’actua, en general, d’esquena al vent, per tal d’evitar que el foc vingui cap a nosaltres.
• A l’interior s’ha de caminar ajupit.
• L’aigua s’ha de dosificar per no provocar danys innecessaris.
• En focs grans, convé efectuar l’extinció amb dues llances per aconseguir l’efecte tenalla.

La mànega pot utilitzar tres tipus de rajos, que s’han d’aplicar en cada cas segons el tipus de foc:

• Raig sòlid: és el que s’utilitza en llargues distàncies, ja que té una força d’impacte elevada, cosa que fa que causi més danys que la resta de rajos. Serveix per apagar de manera ràpida en petites àrees, també per protegir parts en contacte amb les flames, i per penetrar en determinades masses com carbó, paper, palla…
• Raig difós: per tal de refredar ràpidament. Redueix els danys per aigua. S’utilitza en focs de soterranis i focs d’hidrocarburs pesants. Té poc abast i pot produir un important volum de vapor d’aigua.
• Raig tipus cortina: ofereix una protecció tèrmica per aproximar-se al foc (tant per atacar-lo com per tancar les vàlvules), i també s’utilitza per refredar i per ventilar.

Existeixen diferents maneres d’atacar els focs segons el tipus de foc que tenim. Per a cada tipus de foc (tipus A i tipus B) existeix una manera adequada de procedir pel que fa a l’extinció d’incendis.

Atac per a focs de classe A

Per tal d’extingir focs del tipus A, que s’originen a partir de combustibles sòlids, tenim tres tipus d’atac: atac directe, atac indirecte i atac combinat.

• Atac directe. L’ús més eficient de l’aigua en focs a l’exterior és l’atac directe des d’una línia de control propera (sempre respectant la distància de seguretat) amb raig difós o amb raig sòlid. En els dos casos, l’obertura d’angle ha de ser de menys de 30º, i ha d’anar dirigit a la base de les flames. Es considera un atac defensiu.
  L’aigua s’ha d’aplicar sobre els combustibles encesos a base de rajos curts i intermitents, fins que quedi somort. Però no s’hauria d’aplicar durant un temps massa llarg, perquè es podria desequilibrar el balanç tèrmic, i si els gasos es refreden massa cauen ràpidament cap al terra.
• Atac indirecte. S’utilitza quan no es pot entrar en una edificació a causa de les seves condicions crítiques. Aquest tipus d’atac no és desitjable quan poden haver-hi víctimes atrapades, o quan el foc es pot escampar cap a àrees encara no involucrades en el foc.
  La llança s’ha de disposar en raig difós entre 30º i 360º, i s’hauria de dirigir al sostre amb moviments endavant i endarrere, cap als gasos sobreescalfats. Hem de tenir present, però, que dirigir el raig cap als gasos sobreescalfats del sostre ocasionarà la producció de grans quantitats de vapor (1 litre d’aigua produeix 1.700 litres de vapor d’aigua). En aquest cas, també s’hauria de tancar l’aigua (vapor) abans que s’alteri el balanç tèrmic. Un cop el foc està somort, la mànega pot avançar per tal d’extingir les brases que quedin amb atac directe.
• Atac combinat. Com el seu nom indica, és un atac combinat entre la tècnica de generació de vapor, a nivell del sostre, en combinació amb un atac sobre els combustibles, a nivell de terra.
  La llança es pot moure en forma de T, Z, = o bé en forma d’O, començant per un raig difós dirigit als gasos calents del sostre, i després baixar-la per atacar els combustibles que cremen, encesos, a nivell de terra. Per exemple:
  • Per fer el moviment en forma del signe igual, és a dir, fem dos rajos paral·lels '=': primer ruixem en horitzontal a una alçada i després igualment en horitzontal a una alçada superior, de l’atac combinat és probablement el més conegut i de fet se n’ha abusat freqüentment.
  • Quan s’utilitza el moviment en forma circular, és a dir, descrivint una ‘O’, el raig s’ha de dirigir al sostre i fer-lo girar en sentit de les agulles del rellotge, de manera que toqui els sostre, la paret, el terra i la paret oposada.
    No s’ha d’aplicar aigua al fum per tal d’extingir el foc, ja que és innecessari, i a més altera el balanç tèrmic.

  El balanç tèrmic

  És el moviment de gasos calents cap al sostre que inclou l’escapament del vapor d’aigua cap als espais confinats.

Tots els membres de l’equip que estan actuant en l’extinció d’un incendi han d’estar atents a un seguit de condicions de perill potencial, com són les següents:

• Envoltar o tancar el foc, per part de l’equip.
• Perills elèctrics, per descàrregues elèctriques.
• Obstruccions, col·lapse i plegament de la mànega.
• Risc de caiguda per forats que s’han ocasionat durant l’incendi, o que no hem vist per la confusió o la mala visibilitat del moment.
• Risc de caiguda de material: per material o càrregues suspeses en pisos, estructures, dispositius o suports debilitats pel foc.
• Risc d’incendi o explosió no previst: per matèries primers perilloses o altament inflamables, que podrien vessar.
• Col·lapse o destrucció de l’edifici, en cas que estiguem extingint un incendi en un edifici.
• Sobreesforç, confusió o pànic entre els membres de l’equip.

En la figura es pot veure un exemple de com atacar un foc tipus A amb extintor.

Formes d’atacar els focs de tipus B

Com que els focs de tipus B s’originen a partir de líquids o sòlids liquats, a l’hora d’atacar-los (figura) hem de tenir em compte els aspectes següents:

• Podem utilitzar aigua per tal d’extingir l’incendi, o per tal de refredar i ventilar els vapors inflamables.
• No hem de llançar mai un raig d’aigua sòlid en un líquid inflamable, perquè provoca un augment de la producció de vapors inflamables i augmenta la intensitat del foc considerablement, i pot provocar explosions.
• No extingir flames al costat de vàlvules o canonades que continguin líquids si no s’ha tancat el subministrament.
• En cas que els líquids estiguin en dipòsits, cal controlar que no vessin.
• Podem aplicar pel·lícules fines sobre les superfícies en general (suports de tancs, dipòsits) si els volem refredar.
• El raig ha de dirigir-se de costat a costat, escombrant el foc o el combustible cap a la posició desitjada.
• Com que són líquids, per tal d’evitar que el foc passi i ataqui s’ha d’utilitzar un con del raig difós que estigui en contacte amb la superfície del combustible.
• Tenir una línia de reforç amb subministrament d’aigua i bomba independent per tal de protegir els actuants en cas que altres línies fallin, o en cas que la necessitem a causa d’un refredament addicional d’alguna superfície, com un dipòsit.

Trobem dos grups de senyals:

• Senyalització dels equips de lluita contra incendis. Aquests senyals són de forma quadrada. El pictograma és blanc sobre fons vermell, i el vermell ha de cobrir com a mínim el 50% de la superfície del senyal (vegeu la figura).
  Els senyals han de ser visibles fins i tot quan hi ha una avaria en el subministrament de l’enllumenat normal. Quan siguin fotoluminiscents, les seves característiques d’emissió lluminosa han de complir allò que està establert en la UNE 23035-4:2003.

• Senyals de salvament o socors. Els senyals de salvament o socors són de forma rectangular o quadrada. El seu pictograma és blanc sobre fons verd (el verd haurà de cobrir com a mínim el 50% de la superfície del senyal; vegeu la figura).
  Els senyals han de ser visibles fins i tot quan hi ha un problema en el subministrament de l’enllumenat normal. Quan siguin fotoluminiscents, les seves característiques d’emissió lluminosa han de complir allò que està establert en la UNE 23035-4:2003.