El mitjans de protecció contra incendis

La protecció estructural està encaminada al disseny d’elements de la construcció per tal que formin una barrera contra l’avanç del foc. S’anomena també protecció passiva.

La protecció passiva té la missió de:

• Compartimentar l’espai per tal que l’incendi no afecti a altres sectors de l’establiment.
• Per reduir l’inici i la propagació de l’incendi.
• Proporcionar a l’edifici l’estabilitat al foc necessària.

Una adequada protecció passiva permet:

• Confinar l’incendi i que la seva afectació sigui mínima.
• Aconseguir que els ocupants puguin abandonar l’edifici en condicions de seguretat.
• Aconseguir que els equips d’emergència externs puguin treballar amb seguretat dins l’edifici.
• Evitar que les radiacions de calor danyin greument l’estructura de l’edifici.
• Minimistzar les perdues econ i restaurar el mes aviar possible l’activitat.

Per tal d’evitar la propagació del foc s’han de seleccionar materials constructius resistents al foc, tant en la seva estructura, que ha de suportar el seu propi pes i la del mateix edifici, i que durant un incendi no ha de perdre la funció de sosteniment, com en els materials dels tancaments que separen una zona d’una altra, i que han de mantenir les seves propietats, així com en tots aquells elements dels acabats, els que recobreixen altres materials, i que han d’evitar emetre gasos tòxics i ens han de protegir de les flames i de la calor.

El Codi tècnic d’edificació, en l’article 10, estableix que els edificis i les edificacions en general han de presentar una resistència i una estabilitat adequades per tal que no es generin riscos indeguts, tant en les fases de construcció com quan ja estan acabades, i que un succés eventual no hauria de produir conseqüències desproporcionades.

Aquesta protecció ja s’ha de preveure quan es dissenya un edifici en les primeres etapes del projecte, i sempre intentarem:

• Utilitzar materials adequats per tal d’evitar la propagació del foc i del fum, d’acord amb la normativa vigent.
• Utilitzar aïllaments sobre les estructures o instal·lacions. Els aïllaments seran materials amb un coeficient de transmissió de calor baix, de manera que en cas d’incendi puguem guanyar temps de cara al seu control.
• Sectorització o compartimentació: consisteix a disposar d’un recinte que, en cas d’incendi en el seu interior, no es propagui fora, i en cas d’incendi en l’exterior, no penetri a dins, almenys en un temps determinat. Segons el Codi tècnic d’edificació i l’NBE-CPI-96, ha de tenir una superfície construïda menor que 2.500 m2, tot i que ambdues normatives permeten ampliar la superfície en casos concrets.

La propagació horitzontal es dóna quan l’incendi es propaga al mateix nivell on s’ha originat. Per tal d’actuar sobre aquesta propagació, s’utilitzen els següents elements per fer una separació física entre sectors d’incendi:

• Murs ignífugs tallafocs. S’utilitzen materials constructius resistents al foc com ara el formigó, doble xapa d’acer amb aïllant de llana mineral o productes similars.
• Aportar als murs les portes tallafocs.
• Forjats.

La propagació vertical es dóna quan un incendi es propaga a un nivell diferent del que s’ha originat. Per tal d’evitar que un incendi passi a una planta diferent existeixen diferents mesures de protecció:

<newcontent>

* Protegir la ventilació: les comportes de tancament automàtic impedeixen que els fums calents circulin sense control per conductes de ventilació o climatització. Estan construïts de materials resistents al foc a fi de protegir parets i tancaments.LEs reixetes de ventilació també tenen la qualitat d’obturar-se en deformar-se per la calor per tal de que no permeti el pas del fum.

• Protegir els forats verticals: s’han de sectoritzar els forats d’ascensors, escales, i altres obertures amb tancaments incombustibles i estancs al fum.
• Control de les obertures a l’exterior: la instal·lació de finestres en edificis amb elevat risc d’incendi ha d’estar restringida. En cas que existeixin han d’anar muntades amb un marc metàl·lic i amb vidres resistents al foc. Una protecció per a les finestres són els forjats, que obliguen les flames a separar-se de la façana. La gran majoria de les vegades els incendis en les façanes penetren dins dels edificis a través de les finestres.
• Resitència de sostres i cobertes: en cas de ser atacats per un incendi, han de presentar una resistència i estanquitat als fums. En cas de les cobertes, com una claraboia, això s’ha d’interrompre mitjançant la col·locació per trams per tal d’evitar-ne la propagació.
• Portes: les mateixes portes tallafocs eviten la propagació vertical a través de les diferents plantes.

</newcontent>

Les conseqüències del fum sobre les persones són sovint pitjors que les del foc. Els fums causen moltes víctimes mortals, la majoria de les quals perquè no troben la sortida a causa del fum, o perquè s’han intoxicat (generalment per monòxid de carboni), i finalment perquè s’han ofegat per falta d’oxigen. Per tal de protegir-nos contra el fum, podem adoptar les mesures següents:

• Les vies de sortida del fum no han de coincidir amb les d’evacuació de persones.
• Han de ser suficients, adequades, i estar protegides, ben senyalitzades i ben il·luminades, per tal d’evitar el pas del fum per aquells llocs destinats a l’evacuació de les persones.
• Han d’existir exutoris: obertures al sostre per a la sortida de fums. L’obertura d’aquests dispositius pot ser manual o automàtica.

Quan es declara un incendi, hi ha una sèrie d’accions que s’han de dur a terme per tal de reduir-ne les conseqüències. Aquestes accions poden estar protocol·litzades i recollides en un pla d’autoprotecció, en el cas de locals o edificacions que en disposin. Però no tots els edificis disposen de plans d’autoprotecció, i en canvi sí tenen previstes accions concretes per tal d’evitar incendis.

Entre algunes d’aquestes accions trobem la instal·lació de sistemes d’alarma i detecció. Aquestes instal·lacions han de complir el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis, RD 1942/1993, de 5 de novembre. A més el DB:SI 4 del CTE disposa que els centres de treball de pública concurrència superior a 500 persones han de tenir megafonia i l’alarma ha de ser multisensorial (emissió de so i llums).

Els sistemes d’alarma han de permetre a les persones o als diferents mecanismes actuar (evacuar un edifici, o activar un sistema d’extinció d’incendis).

Segons com sigui la transmissió pot ser òptica, acústica o mixta, i es pot transmetre de manera manual, quan una persona decideix activar l’alarma, o de forma automàtica, des d’una central automatitzada que és sensible als senyals dels detectors.

El Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis estableix que els sistemes manuals d’alarma d’incendis han d’estar constituïts per un conjunt de polsadors que permetin provocar voluntàriament i transmetre un senyal a una central de control i senyalització permanentment vigilada, de manera que sigui fàcilment identificable la zona en la qual s’ha activat el polsador.

Els polsadors d’alarma se situaran de manera que la distància màxima a recórrer, des de qualsevol punt fins a trobar el polsador, no ha de superar els 25 metres.

El sistema de comunicació d’alarma ha de permetre transmetre un senyal diferenciat òptic o audible quan hi ha un nivell de soroll superior a 60 dB(A). El senyal d’evacuació acústic haurà de ser continu, i en establiments industrials el senyal acústic ha de permetre diferenciar si es tracta d’una emergència parcial o general, i serà preferent l’ús d’un sistema de megafonia.

Mitjançant un sistema de detecció podem detectar incendis amb:

• La detecció humana.
• Instal·lacions de detecció automàtica.
• Sistemes mixtos.

L’elecció d’un sistema o altre ve determinada per una sèrie de factors, com són els següents:

• Les pèrdues humanes o materials que es podrien produir.
• La possibilitat de vigilància constant i total per part de persones durant 24 hores.
• El temps de resposta requerit.
• La fiabilitat requerida.
• La coherència amb la resta del pla d’emergència.
• El cost econòmic.
• La limitació de l’espai.
• La normativa establerta segons el tipus de local o instal·lació que hem de protegir.

Podem distingir entre dos tipus de detecció: la humana i l’automàtica.

La detecció humana es comunica mitjançant uns polsadors manuals, distribuïts al llarg del lloc on volem controlar l’incendi, i podem utilitzar els polsadors de la detecció humana. En aquests sistemes la detecció de l’incendi queda sota la responsabilitat d’una persona, i poden establir-se diferents sistemes per tal de dur-la a terme. Si durant el dia hi ha presència continuada de persones, la detecció és ràpida i està assegurada. Durant la nit, les tasques de detecció se solen confiar a un servei de vigilants.

La màxima distància que s’ha de recórrer fins a un polsador ha de ser de 25 metres. L’alçada de col·locació s’ha de trobar entre 0,8 i 1,2 metres.

Per la seva banda, els sistemes o instal·lacions de detecció automàtica (figura) estan formats per:

• Detectors.
• Sistema de distribució del senyal de detecció (doble linia elèctrica amb cables ignífugs).
• Central de senyalització.
• Polsadors d’alarmes (sistema manual de detecció integrat dintre del sistema automàtic).
• Altres aparells auxiliars.

Els detectors capten un determinat fenomen (gasos, calor, llum…) i quan el valor d’aquest fenomen supera un llindar determinat genera un senyal d’alarma que és transmès a la central de control i senyalització. La instal·lació automàtica generalment va connectada a una central que està supervisada per un vigilant en un lloc de control, tot i que també existeix la possibilitat d’estar controlada de manera automàtica.

En un sistema convencional, el senyal que proporciona la central és comú a tots els detectors d’una zona. L’usuari disposa d’informació de la zona on s’ha produït el foc, sense conèixer el lloc exacte. Actualment, les centrals de control han pogut desenvolupar tècniques d’identificació individual de cada detector. Avui en dia, els sistemes de detecció analitzen la concentració del fenomen que estan detectant (fum, llum…) i poden proporcionar un senyal proporcional a aquesta concentració.

Aquest tipus d’instal·lacions permeten una major rapidesa que la detecció humana, i permeten instal·lar-se en zones inaccessibles per l’altre tipus de detecció.

Les diferents normatives, com el Codi tècnic d’edificació i el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis, i les normes UNE sobre les seves característiques tècniques especifiquen quins criteris han de complir els sistemes de detecció i alarma.

Els detectors són els dispositius encarregats de detectar incendis o focs a partir de la detecció dels seus productes, com són fum, temperatura, flames…

Bàsicament, hi ha tres tipus de detectors:

• Detectors de fums o detectors de productes de la combustió (fums visibles o invisibles).
• Detectors òptics de flames.
• Detectors de temperatura o tèrmics.

Dins d’aquests detectors de fums en podem trobar diferents tipus, segons la mena de fum que detectin. Així, tenim els detectors iònics, els detectors òptics de fums o fotoelèctrics, i els detectors de fums per aspiració.

Detectors iònics

A l’inici de la combustió no es desprenen ni fums, ni llum, ni tampoc no hi ha flama, només gasos (CO₂, CO…) i partícules visibles i invisibles que alguns materials desprenen a temperatures inferiors a la de combustió en l’aire.

Els detectors iònics són molt eficaços, ja que detecten l’incendi en el seu inici. Per això es consideren detectors d’alta sensibilitat. Per contra, contenen un material radioactiu, el que fa que quan acaba la seva vida útil s’ha de reciclar com a tal.

S’anomenen iònics pel seu funcionament, que es basa en la ionització de l’aire. Aquests detectors disposen de dues cambres: una de les cambres és de mesura, i l’altra, tancada, és el patró. Per totes dues cambres hi circula un corrent ionitzat d’oxigen i de nitrogen. Quan els gasos de la combustió entren a la cambra de mesura en modifiquen el corrent, que es converteix en un senyal d’alarma.

Segons la font radioactiva que ionitza l’aire, tenim:

• Detectors iònics de fums per partícules alfa: si la ionització es realitza per partícules alfa.
• Detectors iònics de fums per partícules beta: si la ionització es realitza per partícules beta.

Aquests detectors, atesa la seva alta sensibilitat, poden ser pertorbats per alguns efectes i disminuir la seva eficàcia, tot i que existeixen solucions per a aquest problema. En la taula, es poden veure exemples d’efectes pertorbadors i la seva possible solució.

Detectors fotoelèctrics o detectors òptics de fums

Els detectors fotoelèctrics estan formats per una cambra on hi ha un feix de rajos de llum. Quan els fums penetren dins la cambra, els rajos de llum pateixen una alteració. Quan aquesta alteració arriba a un cert nivell, s’activa una alarma.

La seva construcció és molt complexa. Van molt bé per detectar focs provocats per sòlids com paper o fusta, ja que actuen en una etapa prèvia a l’aparició de les flames. Es consideren de sensibilitat mitjana.

Segons com sigui la interferència de les partícules de fum sobre la propagació de la llum (sobre el feix de llum), tenim dos tipus de detectors fotoelèctrics:

• Detectors de fums fotoelèctrics per feix de rajos projectats: en aquest tipus el fum visible enfosqueix el feix de rajos que projecten sobre la cèl·lula. El nivell d’enfosquiment proporcional a la quantitat de fum, quan arriba a un llindar determinat, activa una alarma.
• Detectors de fums fotoelèctrics per feix de rajos reflectits: en aquest tipus de detectors, quan el fum xoca amb la llum, una part del feix es refracta i una altra part es reflecteix amb les partícules de fum. La part reflectida es dirigeix cap a la cèl·lula fotoelèctrica i fa actuar una alarma.

El principal efecte pertorbador d’aquests detectors és la pols, i requereix solucions difícils.

Detectors de fums per aspiració

Quan es produeix un incendi, i es generen fums, la composició de l’aire que envolta el foc canvia. Aquests sistemes aspiren l’aire ambiental de manera contínua, a través de conductors de diàmetre molt petit. Quan l’analitzador detecta una quantitat de fum en l’aire, envia un senyal d’alarma a la central de control.

Es basen en el fet que aquestes radiacions passen a través d’uns filtres òptics i tenen una incidència sobre una cèl·lula captadora, que és l’element que finalment rebrà el senyal i activarà l’alarma.

Aquests detectors tenen una construcció molt complicada i requereixen un manteniment molt complex.

Són molt útils per a incendis ràpids de líquids inflamables i a l’hora de protegir grans espais de fins a 1.000 m². També es poden utilitzar en locals amb fums derivats del treball que s’hi fa on l’efectivitat dels detectors de fums es veu molt limitada.

Aquests aparells detecten el que veuen, per tant no pot haver-hi cap objecte al seu davant. Existeixen diferents efectes pertorbadors en aquest tipus de detectors, com són les radiacions procedents del sol, o cossos incandescents, per això disposen de mecanismes retardadors d’alarma quan detecten radiacions que no són infraroges o ultraviolades d’ona curta.

És evident que quan s’ha ocasionat un incendi hi ha una elevació de la temperatura. Aquest increment és detectat per aquest tipus de detectors.

Hi ha dos tipus bàsics de detectors tèrmics, els de temperatura fixa i els termovelocímetres:

• Els detectors tèrmics de temperatura fixa es basen en la detecció d’una determinada temperatura, que quan supera la temperatura llindar per la qual han estat tarats activa una alarma. Actuen mitjançant la deformació d’un bimetall. S’anomenen spinklers i tenen una triple acció: detecten, alarmen i extingeixen.
• Els termovelocímetres s’activen quan detecten que la temperatura s’incrementa de manera molt ràpida (generalment 10 °C/min). És a dir, mesuren la velocitat d’increment de la temperatura. Es basen en la dilatació d’una vareta metàl·lica. Actualment, es prefereixen aquests detectors als de temperatura fixa, sobretot en instal·lacions una mica grans.

Tots dos sistemes són molt simples, i per això són sistemes d’alta fiabilitat, tot i que actuen en una etapa en la qual el foc ja està més avançat.

Els efectes pertorbadors més importants són altres fenòmens, instruments o aparells que poden produir un increment de temperatura en l’ambient que estan controlant, com estufes, o entrada de temperatura per finestres i cobertes poc o mal protegides.

En la taula, taula i taula es mostra un resum respectiu de les característiques de cada detector.

El compliment de les exigències dels equips d’alarma i detecció d’incendis s’haurà de justificar mitjançant una certificació de l’organisme de control que possibiliti la col·locació de la corresponent marca de conformitat amb les normes.

Els organismes de control han de remetre al Ministeri d’Indústria i Energia i al departament de la comunitat autònoma del territori on actuïn una relació de marques de conformitat.

En cas que es tracti d’un producte procedent d’algun estat membre de la Comunitat Econòmica Europea, el Ministeri d’Indústria i Energia acceptarà que les marques de conformitat amb les normes siguin emeses per un organisme normalitzat i/o certificat, oficialment reconegut en un altre estat de la CEE, sempre que tingui garanties tècniques professionals i d’independència equivalents a les exigides per la legislació espanyola. En cas de retirada de la marca, el fabricant, l’importador o la persona responsable retirarà el producte del mercat.

Per a la implantació d’instal·lacions automàtiques de detecció s’ha de tenir en compte la normativa legal vigent, que és molt àmplia, des de les ordenances municipals, a la d’establiments sanitaris, a la dels locals de pública concurrència, garatges, habitatge, etc. Es considera normativa d’obligat compliment la següent:

• Codi tècnic d’edificació (CTE). El CTE estableix que s’ha de disposar de sistemes de detecció i alarma, en els casos que s’enumeren en la taula.
• Ordenances municipals.
• El Reglament de seguretat contra incendis per a establiments industrials: RSCIEI (RD 164/2025).
• Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis (RD 513/2017).

D’una forma aproximada, podem assegurar que la distància màxima entre detectors serà d’1,2 √s, en general, i 1,6 √s, per a passadissos, on s és la superfície en m² coberta pel detector. A l’hora d’establir els detectors, hem de tenir present totes aquestes característiques i altres factors com són els següents:

• La forma com es presenta el material: en blocs grans o partícules, piles elevades o esteses, recipients tancats o oberts.
• El tipus de material que tenim: líquids inflamables, gasos explosius, sòlids en general.
• Els efectes pertorbadors: influeixen de manera diferent segons el tipus de detector.
• La concentració de valors influeix sobre la sensibilitat del detector i la seva cobertura. L’alçada del sostre i la seva cobertura.
• La forma del sostre, i el seu emplaçament. Segons la forma dels sostres: inclinats, a dos verticals, amb jàsseres, quadrícules o gelosies, poden acumular o dispersar el fum i la temperatura de manera diferent.

Els sistemes d’extinció, tal com el seu nom indica, estan destinats a extingir o eliminar l’incendi; és a dir, a eliminar la reacció química que és el foc. Existeixen diferents procediments segons com s’actua sobre els elements del tetraedre del foc, i sobre quin elements actuem.

Així, segons el factor sobre el qual s’actua, tenim les tècniques següents: eliminació, sufocació, refredament i inhibició (figura):

1. Eliminació. Consisteix a eliminar el combustible. Podem eliminar el combustible refrigerant la zona al voltant del foc (eliminació indirecta) o suprimint el combustible (eliminació directa) que alimenta el foc. És un sistema molt eficient, però és difícil de dur a terme.
2. Sufocació. Consisteix a eliminar el comburent. Si considerem l’oxigen com el comburent més utilitzat, podem extingir un incendi tallant l’aportació d’aire i evitant que el combustible entri en contacte amb el comburent. Això pot dur-se a terme de diferents maneres:
   • Evitant que el combustible i l’aire o oxigen entrin en contacte mitjançant un recobriment del combustible amb algun material que no sigui combustible (manta ignífuga, arena).
   • Diluint la barreja d’aire o d’oxigen amb aportació d’algun gas inert (N2 o CO₂) de manera que la concentració d’oxigen disminueixi per sota de la concentració mínima necessària. O bé, tirant aigua sobre el foc, ja que quan l’aigua passarà a l’estat vapor s’emportarà part de l’oxigen.
   • Impedint o dificultant l’accés d’oxigen a la zona de foc, tancant vàlvules i finestres, per exemple.
3. Refredament. Consisteix a eliminar la calor, disminuint la temperatura per sota de la temperatura d’ignició. L’energia que es genera com a conseqüència del procés de combustió passa a l’ambient (reacció exotèrmica).
   Aquesta energia o calor pot inflamar nous combustibles i provocar nous incendis. L’eliminació d’aquesta energia suposarà eliminar la probabilitat que s’iniciï un altre incendi, ja que haurem eliminat un dels factors del tetraedre del foc.
   Per tal de portar a terme el refredament, podem ruixar substàncies sobre el foc que pel canvi d’estat absorbeixin energia. És el cas de l’aigua que tirem sobre el foc, la qual, en passar d’estat de líquid a gasós, consumirà part d’aquesta energia i ajudarà a extingir l’incendi.
4. Inhibició. La inhibició consisteix a eliminar la reacció en cadena. La reacció en cadena es produeix per les diferents reaccions dels radicals lliures, que reaccionen entre ells i reactiven la reacció en cadena. Si aconseguim parar aquesta realimentació mitjançant la neutralització d’aquests radicals abans que puguin reaccionar entre ells, la reacció podrà aturar-se. S’anomena també inhibició catalítica.
   Hi ha diferents productes químics que poden neutralitzar aquests radicals lliures, com pols o halons, considerats els més eficaços.

El foc i els incendis poden ser originats per diferents combustibles. Per tal de conèixer i seleccionar l’agent extintor més adequat per a cada tipus de foc, hem de conèixer els tipus de focs amb què ens podem trobar. Segons el combustible, poden ser sòlids, líquids o gasos. Els gasos són els més perillosos, ja que tenen més facilitat de barrejar-se amb l’aire.

La norma UNE-EN 2:1994 estableix i classifica els focs segons els tipus de combustible, de la manera com es mostra en la taula.

Els agents extintors són substàncies sòlides, líquides o gasoses que tenen la capacitat d’extingir un incendi. És evident que els agents extintors no tenen caràcter universal ni tenen capacitat per extingir tot tipus d’incendis. Hi ha moltes variables que poden influir en l’elecció del tipus d’agent extintor, com són el tipus de foc, la velocitat d’actuació, la mida i el tipus de risc, el valor del risc que hem de protegir, la ubicació del risc, les despeses de la possible extinció, etc. Tot i això, la gran majoria de riscos poden extingir-se amb la majoria d’agents extintors, si escollim l’aplicació adequada.

Els agents extintors més habituals es mostren en la taula, així com els avantatges i els inconvenients més habituals en cada un d’ells.

No tots els agents extintors són adequats per extingir qualsevol incendi. Segons el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis, (RD 513/2017), l’adequació dels agents extintors utilitzats en extintors correspon al que podem veure en la taula; on:

• XXX = molt adequat; XX = adequat; X = acceptable.
• (1): en llocs poc profunds (profunditats màxima de 5 mm) poden assignar-se XX
• (2): en presència de tensió elèctrica no són acceptables com a agents extintors l’aigua a raig, l’escuma.
• La resta dels agents extintors podran utilitzar-se en aquells extintors que superin l’assaig dielèctric normalitzat.

La capacitat extintora d’un agent està directament relacionada amb les seves característiques físiques i químiques. Evidentment, no tots els agents presenten les mateixes. A continuació, s’exposen les característiques més importants dels diferents agents extintors: aigua, escumes, anhídrid carbònic, nitrogen, pols extintors i hidrocarburs halogenats.

• Aigua. Actualment, l’aigua és l’agent extintor més utilitzat en els focs importants d’edificis o materials sòlids. Si tenim present el tetraedre del foc, podem assegurar que l’aigua actua sobre el comburent i sobre la temperatura:
  • Actuacions sobre la temperatura. Quan apliquem aigua sobre el foc, aquesta canvia d’estat físic, i passa de líquid a vapor. En aquest canvi, l’aigua roba calories al medi, en aquest cas l’incendi. És a dir, disminueix la temperatura.
    L’aigua també s’utilitza per disminuir la calor que desprèn l’incendi que pot incidir sobre elements estructurals pròxims. Pel que fa a l’actuació sobre la temperatura, podem dir que actua per refredament.
  • Actuacions sobre el comburent. Quan apliquem aigua sobre un foc i canvia d’estat (passa de líquid a vapor) augmenta de volum. Aquest augment provoca un desplaçament de l’oxigen (comburent) i una extinció de l’incendi. En aquest cas, podem dir que l’aigua actua per sufocació.

  Propietats físiques de l'aigua

  Per passar de l’estat líquid a vapor, l’aigua necessita 540 kcal/ kg a temperatura constant, per tal d’elevar-ne la temperatura (calor de vaporització), i experimenta un augment de volum de 1.650 vegades, en vapor, en relació amb l’aigua original.

• Escumes. Les escumes són emulsions d’un gas en aigua que contenen un producte tensoactiu que facilita la penetració i redueix la seva capacitat de diluir-se. Actuen de dues maneres: per refredament sobre la temperatura, ja que provoquen una absorció de calor sobre la superfície en què són projectades, i alhora actuen per sufocació sobre el comburent, ja que produeixen una capa flotant sobre la superfície dels líquids combustibles que els impedeix el contacte amb l’aire.
  Hi ha dos tipus d’escumes, les químiques i les físiques.
  • Les escumes químiques són les generades per una reacció química en mesclar uns productes determinats amb l’aigua. Cada vegada són menys utilitzades, ja que tenen una posada en marxa lenta i són corrosives.
  • Les escumes físiques, es formen per un procediment mecànic, per la mescla d’uns agents escumosos amb aigua, els quals, en incorporar-s’hi aire, produeixen una escuma.

• Diòxid de carboni (CO₂). Conegut com a neu carbònica, perquè s’expansiona formant una neu. El CO₂ és un gas que a temperatura ambient és un gas incolor, inodor i insípid. Actua bàsicament per desplaçament de l’oxigen, és a dir, per sufocació, i en menor grau per refredament.
  És un agent acceptable per a focs líquids i materials sotmesos a tensió elèctrica. No s’ha d’utilitzar per a focs de tipus D, ja que alguns metalls poden provocar reaccions químiques no desitjables sobre el CO₂). i provocar un avivament de la flama.
  És recomanable per a la protecció de màquines, transformadors, laboratoris, equips electrònics, garatges, etc.
• Nitrogen (N₂). És un gas incolor, inodor i insípid que actua per sufocació en desplaçar l’oxigen de l’aire. S’utilitza com a gas inert per impossibilitar l’incendi en tancs de productes inflamables.
• Pols extintors. Compostos bàsicament per bicarbonat de sodi (CO₃HNa) i bicarbonat potàssic (CO₃HK) amb additius que milloren la fluïdesa i l’estabilitat. Existeixen diversos tipus de pols extintors:
• Pols secs normals (BC): actuen per inhibició, impedint la reacció en cadena, per refredament, absorbint una gran quantitat de calor, i per sufocació, ja que els gasos que desprenen en la seva actuació desplacen l’oxigen. S’utilitza bàsicament en l’extinció de líquids inflamables i gasos inflamables (focs de tipus B i C), tot i que també poden utilitzar-se en focs de tipus elèctric.
  • Pols polivalents (ABC) a base de fosfat monoamònic (PO₄H₂NH₄): la seva forma d’actuar és igual que la dels pols secs. Actuen sobre focs A, B i C i fins i tot en instal·lacions elèctriques de fins a 1.000 V.
  • Pols extintors especials per a metalls: existeixen pols especials per a l’extinció de metalls alcalins i per a focs de ferritja d’alumini o de magnesi. Convé l’assessorament del fabricant. En general pot utilitzar-se la sorra seca.
• Hidrocarburs halogenats. Es coneixen amb el nom d’halons. Són productes químics derivats del metà (CH₄) i de l’età (C₂H₆), en els quals s’han modificat les seves propietats per convertint-se en un agent extintor. Com a primera actuació, tenim la inhibició de la flama, impedeix la reacció en cadena, i com a segona actuació la sufocació, perquè desplacen l’oxigen.
  Arran de la prohibició de la utilització dels halons, s’han desenvolupat substituts, entre els quals podem trobar:
  • Els agent nets, que no deixen rastre i no són conductors de l’electricitat, com: FC-3110 (perfluorobutà) HBFC-2231 (bromodifluorometà).
  • Els agents inerts, que actuen per sufocació, com l’argó, el nitrogen o el diòxid de carboni.

Existeixen diferents tipus d’instal·lacions i de sistemes d’extinció (com es pot veure en la figura) que es poden classificar de maneres diferents, segons la proporció del foc o l’incendi que controlen: conats d’incendi o incendis de grans proporcions. Els sistemes que controlen incendis de grans proporcions són sistemes fixos d’extinció d’incendis. Tots han de complir les especificacions del Reial Decret 513/2017, Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis.

Dins de cada sistema n’existeixen de diferents tipus, segons diferents paràmetres; com poden ser l’estat dels agents o els tipus d’instal·lacions.

Els extintors es poden classificar de diverses maneres: pel seu pes, per la substància extintora, pel seu sistema de pressurització…

Si ens fixem en el seu pes, els extintors es classifiquen en:

• Extintors portàtils: concebuts per ser utilitzats i portats a la mà, el pes de la càrrega de l’agent extintor més el cos de l’extintor és igual o inferior a 20 kg.
• Extintors portàtils dorsals: extintors que es poden portar a l’esquena, el seu pes és inferior a 3 kg.
• Extintors mòbils sobre carros: extintors que van muntats sobre carros amb rodes (regulats per la norma EN 1866).

Segons l’agent extintor que utilitzem, els extintors es classifiquen en els grups següents (vegeu la taula):

• Extintors d’aigua.
• Extintors de pols químics.
• Extintors d’escuma química.
• Extintors de CO₂.
• Extintors d’halons.

Segons el sistema de pressió utilitzat, la Instrucció tècnica complementària ITC-MIE-AP5 sobre extintors d’incendis classifica els extintors portàtils en:

• Extintor permanentment pressuritzat: l’agent extintor proporciona la seva pressió d’impulsió, com ho fan els d’anhídrids carbònic. L’agent extintor es troba en estat líquid i gasós, com els hidrocarburs halogenats, en què la pressió d’impulsió s’aconsegueix mitjançant la seva pròpia tensió de vapor amb ajuda d’un altre gas propel·lent, com el nitrogen afegit durant la fabricació o la recàrrega de l’extintor. La pressió d’impulsió s’aconsegueix mitjançant l’ajuda d’un gas propel·lent.
  Aquells en què l’agent extintor és líquid o sòlid pulverulent, en què la pressió d’impulsió s’aconsegueix amb l’ajuda d’un gas propel·lent, inert, com el nitrogen o el diòxid de carboni, afegit en el recipient durant la fabricació o recàrrega de l’extintor. Només quan l’agent extintor sigui aigua, amb additius o sense, es podrà utilitzar com a gas propel·lent l’aire. En la figura es pot veure un exemple d’extintor d’aquesta modalitat.

• Extintor de pressió no permanent: són extintors en què l’agent extintor és líquid o sòlid pulverulent, i la seva pressió d’impulsió s’aconsegueix mitjançant un gas propel·lent, inert, com el nitrogen o el diòxid de carboni, contingut en una ampolla o cartutx, que aporta la pressió de pressurització en el moment de la utilització de l’extintor.
  També són aquells extintors en què l’agent extintor és líquid i la seva pressió d’impulsió s’aconsegueix per un gas produït per una reacció química que té lloc en l’interior del recipient en el moment de la seva utilització. En la figura es pot veure un exemple d’un extintor d’incendis de pressió no permanent amb ampolleta interior.

El ruixador va associat a una xarxa de distribució d’aigua i a un sensor que envia un senyal quan detecta el foc a una unitat de control i aquest allibera aigua; és un sistema, per tant, trivalent. Si les canonades estan plenes d’aigua a pressió, el sistema és humit, i si, en canvi, estan plenes d’aire, i l’aigua hi penetra gràcies a la depressió que es produeix quan es trenca el ruixador, és un sistema sec.

Poden subministrar aigua de forma esfèrica, com els convencionals, o en forma de paràbola, com els de polvorització. Poden anar muntats o penjats del sostre.

L’ús de ruixadors està molt indicat en llocs on la detecció ha de ser ràpida i l’acció immediata, com és el cas de magatzems, pàrquings de centres comercials, etc. L’acció d’aquests dispositius és trivalent: detecció, alarma i extinció. Això comporta una unitat de control, una xarxa de canonades i l’abastiment d’aigua.

El sistema de boques d’incendi equipades està compost per una font d’abastament d’aigua, una xarxa de canonades per a l’alimentació de l’aigua i les boques d’incendi equipades (BIE) necessàries.

Les boques d’incendi poden ser de tres tipus, segons el diàmetre de la mànega:

• BIE de 45 mm: té una longitud de 15 m, és de material flexible (la mànega pleagada és plana) i s’ha de desplegar totalment en el moment de la seva utilització. Ha de ser manipulada entre dues persones, una a cada extrem de la mànega.
• BIE de 25 mm: pot tenir dues longituds, de 20 m i de 30 m, és semirígida i no cal desplegar-la totalment per a la seva utilització. Pot ser manipulada per una sola persona. Sintala en cas de riscos baixos d’incendi,
• BIE de 12 mm (alta pressió): en la seva instal·lació s’estableix una distància entre BIEs de 50 metres, si bé permeten utilitzar mànegues de 30 metres per les BIEs de mànega semirígida.

Totes les BIE presenten els elements següents:

• Broquet: per on surt l’aigua. Ha de permetre regular el raig d’aigua, i ser resistent als esforços mecànics.
• Mànega: és la mànega pròpiament dita, que pot ser de diàmetre 45 o 25 i que per un extrem disposa d’un ràcord per a la connexió de la llança i el broquet, i per l’altre estarà connectat a la xarxa.
• Suport: on anirà enrotllada o sustentada la mànega. El suport haurà d’estar fabricat per suportar el seu propi pes i el de la mànega. Pot ser del tipus carret (debanadora) per tal d’enrotllar-hi la mànega, o del tipus plegadora, per guardar la mànega fent un zig-zag.
• Ràcord: per unir els diferents elements de la boca d’incendis.
• Vàlvules: la seva obertura permetrà el pas de l’aigua cap a la mànega. Han de ser resistents a l’oxidació i a la corrosió.
• Manòmetre: per mesurar la pressió de l’aigua.
• Armari: caixa de protecció dels elements, on aniran guardats tots els elements de la BIE. L’armari és de metall i té la porta de vidre per tal de veure el contingut de l’interior, i serà prou ampli per permetre el desplegament ràpid de la mànega. Les mànegues de 25 mm no han de portar armari obligatòriament.

Els hidrants són exteriors en la seva majoria (fora dels edificis), o interiors (dins dels edificis). Els interiors s’instal·len quan no existeixen els exteriors. Els hidrants estan constituïts per:

• Un cos,que disposa de les sortides d’aigua pertinents, i on s’acoblen les sortides d’aigua.
• Ràcords, per tal d’aconseguir aquest acoblament; s’hauran d’ajustar a la normativa UNE 23400 i UNE 23091.
• Vàlvules de pas d’aigua.

En el cas d’hidrants exteriors, les instal·lacions estan constituïdes per una font d’abastament d’aigua, una xarxa de canonades per a l’alimentació d’aigua, i els hidrants exteriors necessaris.

Segons l’article 3 de l’ANNEX I Característiques i instal·lació dels equips i sistemes de protecció contra incendis del Reial Decret 513/2017, sobre instal·lacions de protecció contra incendis, (RIPCI) els hidrants són:

• Subterranis. amb marcatge CE, de conformitat amb la norma UNE-EN 14339.
• De columna, amb marcatge CE, de conformitat amb la norma UNE-EN 14384.

I han de seguir les especificacions tècniques marcades en el mateix article.

La columna seca disposa de dues boques de sortida en cada planta, i d’una presa d’alimentació en l’accés a l’entrada principal de l’edifici, a fi que es pugui connectar amb el servei d’extinció d’incendis.

La presa d’alimentació de la columna seca es troba dins d’un armari metàl·lic pintat de blanc amb una inscripció on es pot llegir: ÚS EXCLUSIU BOMBERS, amb lletra vermella.

El Codi tècnic d’edificació obliga a instal·lar columnes seques en tots els edificis en què l’alçada d’evacuació excedeixi els 24 metres, 15 metres en cas d’edificis hospitalaris.

El Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials (RD 2267/2004) estableix l’obligatorietat d’instal·lar columnes seques en establiments industrials si són de risc intrínsec mitjà o baix, i la seva alçada d’evacuació és de 15 m, o superior, en recintes d’escales o en vestíbuls previs a les escales.

El sistema d’escuma física consta dels elements següents:

• Una xarxa de canonades d’aigua: font de subministrament d’aigua.
• Dosificador, que subministra l’agent escumogen.
• Dipòsit,que conté l’agent escumogen, que es barrejarà amb l’aigua i formarà la solució escumant.
• Generador d’escuma, que fabrica les bombolles que es barrejaran amb la solució anterior.

Les escumes actuen per sufocació, aïllant el comburent del combustible.

Les escumes es poden classificar segons el grau d’expansió en els tipus següents:

• Escumes de baixa expansió, quan el grau d’expansió es troba entre 3 i 30, s’utilitzen en líquids inflamables i combustibles.
• Escumes de mitjana expansió, quan el grau d’expansió es troba entre 30 i 250, en incendis de sòlids i líquids que requereixin inundació total en recintes amb maquinària
• Escumes d’alta expansió, quan el grau d’expansió es troba entre 250 i 1.000. S’apliquen per inundació total en grans volums en diversos nivells, especialment en recintes tancats.

Segons la seva actuació en l’extinció, les escumes es classifiquen en les categories següents:

• Convencionals: formant una capa d’escuma.
• Formadores de pel·lícula aquosa (AFFF): formant una pel·lícula sobre el combustible.
• Escumes antialcohol: mitjançant la formació d’un precipitat, que protegeix l’escuma.

Aquests aparells tenen un radi d’acció de 360° i poden tenir un moviment vertical per dirigir el raig d’aigua. S’utilitzen per protegir materials combustibles en vagons de tren, tancs d’emmagatzemament de líquids i gasos inflamables. Alguns poden ser mòbils.

Hi ha quatre tipus d’instal·lacions fixes:

• Sistema d’extinció amb pols.
• Sistema d’extinció amb diòxid de carboni o altres gasos.
• Sistema d’extinció per aigua nebulitzada.
• Sistema d’extinció per aerosols condensats.

L’accionament del sistema d’extinció amb pols pot fer-se manualment, tot i que el més habitual és automàticament, a partir d’un sistema de control de detecció automàtica.

Els més habituals són els spinklers de 12 kg de càrrega, suspesos a una alçada entre 2 i 2,5 m del possible focus d’incendi. Altres tipus són els extintors de descàrrega automàtica, situats sobre l’equip o material que cal protegir.

Per altra banda, les instal·lacions fixes i automàtiques amb diòxid de carboni o altres gasos poden descarregar diferents concentracions d’agent extintor. En funció de la quantitat d’agent extintor que descarreguen, tenim:

• Sistemes d’inundació total: són sistemes que descarreguen la concentració requerida en un recinte tancat.
• Sistemes d’aplicació local: instal·lacions que descarreguen l’agent extintor directament sobre els equips que cal protegir en espais oberts, o tancats de poca estanquitat.
• Sistemes de mànegues manuals: instal·lacions fixes amb contenidors, canonades i mànegues flexibles d’alta pressió amb llances per a l’aplicació manual en l’incendi.

El sistema per aigua nebulitzada és un sistema de lluita contra incendis connectat a un subministrament d’aigua, equipat amb un o més filtres capaços de descarregar aigua nebulitzada. És una nova alternativa que apareix al RIPCI (RD 513/2017) a per aquelles instal·lacions que venien fent servir sistemes fixos d’extinció mitjançant agents gasosos i ruixadors d’aigua.

Finalment, el sistema per aerosols condensats és un nou sistema d’extinció que apareix al RIPCI (RD 513/2017) i que empra l’aerosol condensat en estat sòlid. Quan s´hi aplica una font de calor o bé energia elèctrica, el compost sòlid esdevé un aerosol gasós que s’expandeix molt ràpidament. La seva eficàcia extintora és elevada.

De fet, es tracta d’un sistema que empra unitats d’aerosols condensats similars a les utilitzades manualment, només que instal·lades en un sistema fix.

Aquests tipus de protecció activa contra incendis es poden fer servir en diversos àmbits, i poden ser especialment indicats per a lloc on cal una actuació molt ràpida per preservar elements físics de gran valor, com podrien ser:

• Centres de dades i de documentació.
• Magatzems.
• Maquinària.

El RIPCI (RD 513/2017) incorpora també la novetat de disposar de les mantes ignífugues com a element de protecció activa contra el foc.

Les mantes ignífugues són làmines de material flexible destinades a extingir focs petits per sufocació.

La norma UNE - EN 1869/1997 estableix els seus requisits de disseny, homologació, ús, instal·lació i manteniment.

S´ha de preveure en quins llocs concrets té interès tenir aquest recurs i, com els altres elements de protecció activa contra el foc, el seu emplaçament ha d’estar senyalitzat.

Entenem per evacuació l’acció d’abandonar un edifici per part dels integrants i confinar-se en un altre espai més segur.

Els edificis han de disposar dels mitjans d’evacuació adequats perquè els ocupants puguin abandonar-ho o aconseguir un lloc segur dins del mateix en condicions de seguretat (exigència bàsica de seguretat en cas d’incendi núm. 3 de l’art.11 del CTE).

L’eficàcia del pla d’evacuació dels edificis és determinant a l’hora de salvar vides. L’acció d’evacuació es desenvolupa després de la detecció i alarma de l’emergència donada. El temps de l’evacuació depèn del tipus d’activitat que s’hi realitza (docent, administrativa…), del tipus d’edifici, de la capacitat de pas de les vies, i està establert en les diferents normatives. S’ha de disposar de pla d’evacuació per tal de protegir-nos d’incendis i d’explosions.

L’evacuació té una entitat pròpia dintre de l’estudi de les emergències. Tant és així, que els plans d’emergència se solen anomenar “pla d’emergència i evacuació”.