Resum

Quan s’estudien les condicions de treball, l’ambient tèrmic pot constituir una part que tindrà una influència negativa més o menys important en la majoria dels ambients laborals.

Hi ha processos industrials que requereixen unes condicions de calor o fred extrems, com els treballs en cambres frigorífiques (fred) o a les foneries (calor). En altres casos, les condicions climàtiques de la zona poden ser les causants que els riscos arribin a un nivell perillós; és el que passa en el sector agrícola i ramader, en la construcció i, en general, en els treballs que es fan a l’aire lliure i en aquests, al nostre país, els riscos es deuen fonamentalment a la calor.

En tots aquests casos, si no s’apliquen els mitjans de prevenció adequats, els riscos per a la salut dels treballadors a causa d’una acumulació o d’una pèrdua de calor en el cos poden donar lloc a diverses patologies. En aquests casos es parla d’estrès tèrmic. Així, d’estrès tèrmic se’n pot donar tant per les condicions de calor com de fred.

Cal dir que la majoria de les vegades les condicions termohigromètriques afectaran la sensació de benestar o malestar dels treballadors en l’exercici de les seves funcions, la qual cosa influirà de manera notable en les queixes que es manifesten i en el rendiment laboral; aleshores es parla d’ambient moderat (aquest, però, és un àmbit d’estudi de l’ergonomia).

Una exposició continuada a la calor pot donar lloc que el cos iniciï uns mecanismes de pèrdua tèrmica, i activi la vasodilatació perifèrica i/o la sudoració; quan aquests funcionen excessivament o es bloquegen, l’organisme pot arribar a patir conseqüències greus. Aleshores es pot parlar d’edemes, rampes, síncopes, alteracions cutànies, esgotaments per pèrdua hídrica o salina i casos més extrems com el cop de calor, aquest últim, malauradament, de vegades és mortal.

Les exposicions al fred, a més de produir una incomoditat i un deteriorament de l’execució física i manual de les tasques, en situacions greus pot donar lloc a congelacions (sobretot de les extremitats) i hipotèrmia.

L’exposició amb congelació sol estar precedida d’una tremolor o calfred amb la finalitat que l’organisme generi la calor necessària per compensar la pèrdua de la calor cap a l’ambient, i més tard de dolor, sobretot a les extremitats. La congelació de les extremitats es veurà afavorida pel mecanisme de vasoconstricció que fa el cos humà per evitar una pèrdua excessiva de calor.

La conseqüència més greu de l’exposició al fred és la hipotèrmia, que consisteix en una pèrdua de calor corporal per sota dels 35 ºC. Segons el grau, hi ha diferents tipus d’hipotèrmia: lleu, moderada i greu.

L’avaluació dels riscos derivats de l’exposició laboral a l’ambient tèrmic es pot fer de diverses maneres. Una de les millors des del punt de vista tècnic és recórrer al càlcul dels índexs tèrmics pertinents que integren en un únic nombre les influències de l’ambient, l’activitat física desenvolupada i la roba. D’aquesta manera, la seva comparació amb el valor de referència permetrà conèixer si l’exposició sobrepassa el nivell de risc tolerat per a la majoria dels treballadors.

Avui, el mètode recomanat per a l’avaluació del risc per estrès tèrmic per causa de la calor, en els treballadors en locals tancats o a l’aire lliure, es basa en l’índex WBGT, ja que és fàcil d’aplicar i de determinar en els ambients industrials.

El mètode de l’índex WBGT es basa en la combinació dels paràmetres ambientals: temperatura de globus (T_g) i temperatura humida natural (T_hn), i en les exposicions a l’exterior amb sol, la temperatura de l’aire (T_a).

Les fórmules de càlcul de l’índex WBGT són:

• Per a exteriors amb exposició al sol:
  WBGT = 0,7·T_hn + 0,2·T_g + 0,1·T_a
• Per a exposicions sense radiació i en interiors:
  WBGT = 0,7·T_hn + 0,3·T_g

També cal anomenar l’índex de sobrecàrrega calòrica ISC, si es vol tenir una idea del grau de tensió tèrmica a què està exposat el treballador i l’índex de sudoració requerida SW_req, i la seva actualització en la norma UNE EN ISO 7933/05 de l’índex de sobrecàrrega calòrica o PHS. Aquests dos últims són mètodes més complexos i precisos, que ens proporcionen els intervals idonis de sudoració requerida per col·locar persones en situacions d’equilibri tèrmic, comparant els paràmetres de sudoració, humitat de la pell, temperatura rectal i evaporació de la suor requerida per l’activitat, i que és fisiològicament possible i acceptable per a l’operari.

Per avaluar el risc per l’estrès tèrmic per causa del fred, en els treballs en locals tancats o a l’exterior, es pot recórrer al mètode basat en el càlcul de l’aïllament de la roba requerit (IREQ) per al càlcul del refredament general del cos i, en els treballs a l’aire lliure, al càlcul de l’índex de refredament pel vent (WCI).

La majoria dels càlculs dels índexs d’avaluació són complicats i llargs; per això avui en dia el tècnic en prevenció disposa de diverses aplicacions informàtiques que li faciliten la feina. Una d’aquestes aplicacions és la que serveix per determinar l’exposició laboral al fred que ha fet l’INSHT, anomenada EVALFRIO. Però n’hi ha d’altres, com el programa Spring V3.0, feta per la UPC i Mútua Universal, que ens permeten avaluar tant els riscos derivats de les exposicions al fred com els derivats de la calor.

Així l’avaluació dels riscos laborals derivats de les condicions termohigromètriques dels llocs de treball s’ha de fer segons l’RD 486/97, sobre llocs de treball.

La Guia técnica sobre lugares de trabajo, de l’INSHT, recomana utilitzar els mètodes d’avaluació del riscos d’estrès tèrmic basats en els índexs WBGT, IREQ i WCI, com a mitjà per saber si hem d’aplicar mesures correctores per garantir que els treballadors no estiguin exposats a riscos intolerables per a la seva salut i seguretat en el transcurs del treball. Així mateix, l’annex III de l’RD 486/97, en el punt 3, assenyala uns valors límit de temperatura, humitat relativa i velocitat de l’aire, que en certs tipus de treball és obligatori respectar en locals tancats, quan el procés de treball i les característiques climàtiques ho permetin.

Les mesures correctores davant els riscos derivats de l’exposició a la calor comprenen diverses actuacions, l’eficàcia preventiva de les quals va des de l’eliminació del risc, mitjançant l’automatització del procés, fins a la reducció d’aquest risc mitjançant l’aïllament i l’apantallament de la font, etc., o també mitjançant la transmissió (ventilació natural, extracció localitzada, climatització…) o l’aplicació de mesures organitzatives per reduir el temps d’exposició (rotació, pauses, etc.) i altres mesures sobre el treballador, com l’aclimatació i la vigilància de la salut per garantir l’aptitud física suficient, i la utilització de roba adequada i equips de protecció individual.

Davant l’exposició laboral al fred, la prevenció es basa fonamentalment en la reducció del temps d’exposició, intercalant pauses en llocs càlids perquè els treballadors puguin recuperar la calor perduda, i en l’ús de roba de protecció apropiada.

Finalment, hem d’assenyalar que no ha de faltar la formaciódels treballadors iel fet de proporcionar-los informació sobre els riscos als quals estan o poden estar sotmesos, sobre les seves conseqüències per a la salut i la manera de fer el treball, i sobre les mesures de prevenció més idònies. A més, és molt important que els treballadors sàpiguen detectar els símptomes que poden donar lloc als riscos intolerables i que sàpiguen com actuar, i a qui i on han de recórrer en cas que aquests es presentin.