Resum

L’aplicació de les tècniques de suport vital bàsic comporta conèixer i discernir si la víctima presenta una aturada cardiorespiratòria (ACR); és a dir, si presenta una suspensió de les funcions respiratòria i circulatòria espontànies. I és en aquesta situació que cal iniciar la ressuscitació o reanimació cardiopulmonar.

Depenent de les causes de l’aturada, l’actuació recomanada pot ser diferent. Hi ha dues causes fonamentals: per lesió cardíaca i per asfíxia.

La ressuscitació cardiopulmonar comprèn, doncs, un conjunt de maniobres adreçades a restablir les funcions vitals momentàniament abolides com a conseqüència d’una aturada cardiorespiratòria. L’objectiu últim d’aquestes maniobres és mantenir la funció cerebral fins que reapareguin la respiració i la circulació espontànies.

El terme suport vital es pot usar com a sinònim de ressuscitació cardiopulmonar (RCP), per la qual cosa podem parlar d’RCP bàsica o suport vital bàsic (SVB), RCP intermèdia o suport vital bàsic intermedi (SVI) o suport vital instrumentalitzat i RCP avançada o suport vital avançat (SVA).

Davant la presència d’una ACR o la seva previsió, cal iniciar la cadena de supervivència, entesa com una seqüència de quatre passos-baules. Aquests són:

1. Alerta immediata.
2. Ressuscitació cardiopulmonar bàsica (RCP).
3. Desfibril·lació ràpida.
4. Suport vital avançat i atenció postressuscitació.

L’European Resuscitation Council va establir en la guia del 2015 les orientacions pel protocol d’actuació davant d’una ACR. Aquest protocol es representa per un algoritme. Aquest algoritme inclou una sèrie de passos:

1. Comprovació de si la víctima està conscient: respon o no respon.
2. Si no respon, demanar ajuda i obrir la via aèria mitjançant la maniobra front-mentó: respira o no respira?
3. Si no respira amb normalitat: trucar al 112.
4. Aplicar les maniobres de ressuscitació, en cicles de 30 compressions toràciques i 2 maniobres de rescat.

Pel que fa a les compressions toràciques en la persona adulta, aquesta ha d’estar en decúbit supí sobre un pla dur i la persona que l’auxilia ha d’estar col·locada de manera que pugui fer força des de dalt amb el pes del cos, i posant el taló de la mà dominant al centre del tòrax de la víctima i el taló de l’altra mà sobre el primer. Ha de fer-ho flexionant els malucs per deixar caure el pes del cos durant el moment que empenyi 4 o 5 cm de l’estèrnum de la víctima cap a la seva columna vertebral, i tot mantenint els braços completament estirats. Una vegada feta la compressió, hi ha d’haver un moment de relaxació de la pressió, però sense separar les mans del pit.

Just després d’interrompre les compressions, es fan dues ventilacions efectives, d’un segon cadascuna. La tècnica més habitual és el boca a boca. A vegades les ventilacions no són efectives, per la qual cosa caldrà revisar la boca de la víctima per si hi hagués un cos estrany.

La ressuscitació ha de continuar fins que la víctima es mogui o respiri espontàniament, arribin els equips d’emergències o persones amb coneixements sanitaris o bé la persona que auxilia la víctima arribi a l’extenuació.

Tot i que més amunt hem explicitat l’algoritme de l’SVB, aquest no està completament detallat. L’algoritme per a víctimes infantils és diferent a l’algoritme dels adults. Així:

1. Determinació de si l’infant està conscient.
2. Petició d’ajuda a les persones del voltant.
3. Obertura de la via aèria mitjançant la maniobra front-mentó.
4. Valoració de si hi ha respiració i si aquesta és suficient.
5. Si la respiració no és normal i suficient, es fan immediatament 5 ventilacions, sense avisar els serveis d’emergències. Aquestes ventilacions poder ser o no efectives.
6. Si les ventilacions no són efectives, és que la via pot estar obstruïda. Cal, doncs, mirar a l’interior i localitzar i extreure el possible objecte, si es pot. Si no es pogués treure, cal tornar a aplicar la maniobra d’obertura de la via i fer noves insuflacions.
7. Si les ventilacions no són efectives, cal iniciar les compressions toràciques. Els cicles són de 15 compressions toràciques + 2 ventilacions. Cal tenir en compte que la tècnica de les compressions varia en funció de si són infants que no han arribat a l’adolescència o bé infants menors d’un any, és a dir, lactants.
8. Si després d’un minut –tres tandes de compressions i ventilacions– la víctima no millora, cal avisar al 112 si no ho ha fet algú mentre s’atenia la víctima.

Davant d’una aturada cardiorespiratòria es poden utilitzar els anomenats desfibril·ladors. Són uns dispositius que analitzen el ritme cardíac mitjançant un electrocardiograma, identifiquen les arrítmies mortals que es poden resoldre amb desfibril·lació i administren una descàrrega elèctrica amb la finalitat de restablir el ritme cardíac viable, amb nivells alts de seguretat.

Hi ha dos tipus de desfibril·ladors, l’extern automatitzat (DEA) i l’extern semiautomatitzat (DESA). El DESA està pensat perquè el pugui utilitzar personal amb pocs coneixements sanitaris, ja que només cal seguir les instruccions verbals o visuals que l’aparell anirà donant.

Existeix un algoritme de suport bàsic amb DESA. La ressuscitació amb DESA forma part del suport vital intermedi o instrumental. El procediment d’actuació és:

1. Posar la víctima en decúbit supí i fer-li una avaluació d’emergència: consciència, respiració i comprovació d’aturada cardíaca.
2. Demanar a algú que truqui al 112 mentre s’aconsegueix un desfibril·lador.
3. Mentre no hi hagi un desfibril·lador disponible, cal fer a la víctima una RCP bàsica –30 compressions / 2 ventilacions en el cas de persones adultes.
4. Quan arribi el desfibril·lador, mentre es continua amb l’RCP, cal que la persona que porta el desfibril·lador es col·loqui al costat de la víctima i que el posi en marxa amb el botó d’encesa.
5. Cal així mateix que deixi al descobert el pit de la víctima, rasurar els pèls del pit, i assegurar-se que el tòrax està net i sec.
6. Seguir les instruccions que el DEA vagi donant:
   1. “Col·loqueu els elèctrodes”: un sobre el múscul pectoral dret, sota la clavícula, i l’altre a l’aixella esquerra, a l’alçada aproximada del cor.
   2. “Endolleu el connector dels elèctrodes a l’aparell.”
   3. “Analitzant el ritme cardíac. No toqueu el pacient.”
   4. Si la víctima està fibril·lant, l’aparell dirà “Descàrrega aconsellada”.
   5. Si la víctima està en asistòlia –absència d’activitat elèctrica i de contraccions– o en algun ritme cardíac que no es beneficiï de la desfibril·lació, l’aparell ho indicarà i caldrà reprendre l’RCP.
   6. Prémer el botó de descàrrega.
   7. Després de la descàrrega, el DESA dirà: “S’ha fet una descàrrega, ja podeu tocar la víctima.”
   8. Reprendre immediatament l’RCP.
   9. L’aparell tornarà a començar el procés d’anàlisi o us demanarà que premeu el botó per iniciar-lo. Si no cal repetir la descàrrega, l’aparell ho indicarà. Si la víctima continua en fibril·lació, l’aparell demanarà de fer una nova descàrrega.
   10. Cal repetir el cicle RCP-anàlisi-descàrrega, fins que la víctima recuperi el pols, se’n facin càrrec els equips professionals d’emergències o arribeu a l’extenuació.

Els DESA estan dissenyats per a persones de més de 20 kg de pes, perquè són les que resisteixen les descàrregues necessàries per revertir una fibril·lació ventricular en persones adultes, que són els qui les pateixen més sovint.

Tot i així, l’ERC advertia el 2015 que l’ús del DEA és segur i eficaç en infants més grans d’un any, però preferentment amb pegats pediàtrics o amb programari específic per atenuar la descàrrega. Si no se’n té, que és el més comú, s’usarà el DEA en infants majors d’un any de la mateixa manera que en les persones adultes.