La intervenció en les unitats convivencials

La intervenció en les unitats de convivència, com qualsevol altra intervenció social, parteix d’un disseny previ que permet aconseguir una major eficàcia en l’actuació, en la consecució d’objectius i en la previsió de possibles contingències.

El disseny s’estableix a dos nivells:

• Individual: es concreta mitjançant un pla d’atenció individualitzat (PAI) per a cada membre de la unitat de convivència. En aquest document hi consten, entre altres punts, els objectius que s’han d’aconseguir, les activitats o actuacions, els professionals que hi intervindran, la temporització, els recursos que s’utilitzaran, etc.
• Grupal: si escau, es pot fer un disseny d’intervenció que englobi la totalitat o part dels membres de la unitat de convivència. Per exemple, l’organització de les tasques de la llar.

El disseny de la intervenció és un procés sistemàtic i interdisciplinari que, a partir d’una bona pràctica professional, té com a objectiu afavorir de manera integral el manteniment o millorar la qualitat de vida de la persona usuària.

Existeixen diferents estratègies d’intervenció. D’una banda, podem diferenciar entre intervenció assistencial o intervenció educativa. De l’altra, entre planificació individual clàssica o planificació centrada en la persona.

La intervenció pot ser de dos tipus:

• Intervenció assistencial: els professionals supleixen aquelles accions que la persona no pot fer per si mateixa a causa d’una situació de discapacitat o de malaltia.
• Intervenció educativa: la persona fa per si mateixa tot allò que pot fer i, si no té coneixements o habilitats suficients, es posen els mitjans al seu abast perquè ho aprengui. Es pretén aconseguir que la persona sigui tan autònoma com sigui possible.

S’escollirà un tipus d’intervenció o un altre en funció de les persones ateses. Per exemple, en les unitats de convivència adreçades a persones amb dependència serà necessària la intervenció assistencial. Això no impedeix que sempre prevalgui el criteri que la persona ha de fer per si mateixa tot allò que pugui, especialment en els aspectes que fan referència a les activitats de la vida diària.

Cal diferenciar entre planificació individual clàssica i planificació centrada en la persona:

• Planificació individual clàssica: l’atenció està centrada en el servei, és a dir, les decisions sobre la persona les prenen els professionals, tenint en compte la disponibilitat i recursos del centre. La persona usuària es considera com una simple perceptora de serveis que no pot decidir sobre aspectes de la seva vida.
• Planificació centrada en la persona: es considera la persona usuària un subjecte actiu, amb drets, que pot decidir sobre la seva vida (autodeterminació). És un enfocament que té efectes molt positius en l’usuari i molt interessant des del punt de vista professional.

Altres estratègies d’intervenció es recullen en els principis bàsics d’atenció en l’àmbit dels serveis socials, que orienten sobre la intervenció dels professionals. Podem destacar els següents (Hilarión, 2010):

• Qualitat de vida: partint del model de R. Schalok i M. A. Verdugo, es considera que hi ha vuit dimensions que conformen la qualitat de vida. Aquestes dimensions són: benestar emocional, relacions interpersonals, benestar material, desenvolupament personal, benestar físic, autodeterminació, inclusió social i drets.
• Flexibilitat: adequació a cada moment i necessitat de la persona.
• Funcionalitat: l’atenció ha d’estar dirigida a la millora de les oportunitats i qualitat de vida de la persona. Cal evitar situacions rutinàries, preestablertes o estandarditzades que no tinguin en compte la seva opinió o participació. Han de ser útils per a la seva vida diària.
• Qualitat: el centre ha de disposar d’un sistema d’avaluació de la qualitat de l’atenció, on participin tots els agents implicats, que inclogui la planificació de la formació continuada i incentius per als professionals.
• Atenció centrada en la persona

Històricament, els centres adreçats a persones amb discapacitat intervenien anteposant l’eficàcia i l’organització del servei a les necessitats individualitzades de les persones; els criteris de la intervenció procedien d’allò que els professionals, i en alguns aspectes les famílies, consideraven que era millor per a l’usuari. Aquesta forma d’organitzar la intervenció s’ha passat a anomenar planificació individual clàssica (PIC).

A partir de finals dels anys vuitanta, van anar apareixent diferents enfocaments de planificar l’atenció a persones, que van convertir-se en una metodologia anomenada planificació centrada en la persona (PCP). Avui dia, aquesta metodologia ha traspassat l’àmbit de les persones amb discapacitat i pot aplicar-se a diferents col·lectius, tot tenint en compte la respectiva especificitat.

López et. al. (2004) consideren l’autodeterminació en una doble vessant: com a capacitat (habilitats per prendre decisions i responsabilitzar-s’hi) i com a dret (a un poder efectiu i a un control sobre el projecte vital propi).

Els autors enumeren els elements necessaris per dur a terme la PCP:

• Preparació: el centre decideix el procés d’implantació i valora, amb la persona usuària i els membres significatius, com dur-lo a terme.
• Avaluació comprensiva amb la persona: cal tenir-ne en compte les necessitats, punts forts i punts febles.
• Acordar el pla: establir fites, formes d’aconseguir-les, responsabilitats i compromisos.
• Implantar el pla: dur a terme els compromisos adquirits per cada integrant de l’equip de PCP.
• Seguiment i revisió: valoració de tot el procés, dels avenços aconseguits i de la satisfacció.

La durada de la PCP pot ser per tota la vida o pot estar vinculada a un objectiu concret, com ara la transició a l’ocupació.

Per comprendre millor la diferència entre l’abordament tradicional i el que segueix els criteris de PCP, podem veure la taula taula):

Les estratègies i tècniques de la planificació centrada en la persona han de ser comprensibles i senzilles, amb gran utilització de material visual. Algunes de les més utilitzades són les següents:

• Grup de suport: el formen les persones més significatives de la xarxa natural de l’usuari, que es comprometen a elaborar el seu pla de futur personal. El nom i fotografies d’aquests solen plasmar-se en uns cercles; al centre es col·loca l’usuari i, al voltant, la resta.
• Perfil personal: elaboració de mapes visuals, en forma de mural o de llibre, sobre temes importants per a la persona, com ara la seva biografia, les seves relacions, llocs significatius, desitjos i preferències, etc. S’utilitzen fotografies, pictogrames, dibuixos, retalls de revistes… Ha de ser molt visual perquè facilita la comunicació entre la persona i el grup de suport.
• Diari ACP (atenció centrada en la persona): document on consta de manera sintètica informació diversa (allò que és més important per a la persona, què li agrada i què no, reaccions positives i negatives, etc.) a la qual tenen accés tots els professionals del centre.
• Llibre de vida: recull d’informació i d’imatges sobre la vida de la persona.
• Capsa dels records: la persona hi guarda aquells objectes significatius del passat i del present.

En termes generals, el disseny d’intervenció individual és un procediment sistemàtic de caràcter interdisciplinari que té per objectiu garantir el manteniment o la millora de la qualitat de vida de les persones usuàries. Per elaborar un disseny d’intervenció individual, l’eina bàsica és el pla d’atenció individualitzat (PAI), també anomenat pla individualitzat d’atenció integral (PIAI). És un document en el qual es recull el conjunt d’actuacions destinades a l’atenció personalitzada de l’usuari. Com a document, doncs, ha d’estar per escrit.

La informació bàsica que ha de contenir un PAI es pot resumir en: dades d’interès de l’usuari, objectius, actuacions per aconseguir aquests objectius, professionals que les duran a terme, temporització o freqüència, metodologia, recursos i indicadors d’avaluació. És aconsellable que tots aquests punts s’estructurin per àrees, a fi d’evitar dispersions.

Difícilment un tècnic en integració social tindrà la responsabilitat d’elaborar la totalitat del document, ja que es requereix la perspectiva de diferents disciplines. Tot i això, n’ha de tenir unes nocions bàsiques per si hagués d’emplenar part del document.

Cada entitat o centre elaborarà el seu model de PAI propi, en funció de les seves necessitats. Tot i que en la forma pot ser diferent d’un centre a un altre, en essència tots comparteixen uns apartats bàsics. Cal considerar el PAI com un document dinàmic que caldrà adaptar a cada nova situació.

Tot i que l’atenció a l’usuari és integral, per tal d’assegurar-nos l’atenció a la globalitat de l’individu s’establiran àrees o àmbits d’actuació que responen a diferents disciplines (àmbit sanitari, psicosocial, etc.) amb l’objectiu de facilitar la tasca de valoració de l’usuari i també el disseny del PAI. Encara que, en principi, pot semblar que d’aquesta manera la tasca queda fragmentada, no s’ha de considerar així; és només un recurs per organitzar les actuacions.

Els grans acords generals es prenen en reunions de tot l’equip multidisciplinari; després, cada equip d’àrea professional concreta els acords generals en el disseny de cada àrea d’intervenció. Les àrees d’organització acostumen a ser les següents:

1. Àrea social: se centra en el manteniment i promoció de les relacions sociofamiliars de la persona usuària, tant en l’àmbit més proper com en el comunitari.
2. Àrea sanitària: se n’encarreguen els professionals sanitaris (metges i personal d’infermeria). Abasta la promoció, prevenció i manteniment de la salut. Tracta d’aportar la major qualitat de vida i capacitat funcional a la persona usuària.
3. Àrea psicològica: a càrrec de psicòlegs i psiquiatres. Comprèn la promoció del benestar afectivoemocional a través del treball pel manteniment de les capacitats cognitives i conductuals, i l’estat emocional (estat d’ànim) relacional i social.
4. Àrea ocupacional: són les accions destinades a promoure l’autonomia i activitats de la vida quotidiana.
5. Àrea d’animació sociocultural: fa referència a les activitats d’oci i temps de lleure dels usuaris, d’acord amb els seus interessos i valors.

A l’hora d’elaborar un pla d’atenció individualitzat, hi ha una sèrie de passos que és necessari dur a terme. Les fases per a l’elaboració d’un PAI són les següents:

• Valoració integral de la persona i detecció de necessitats.
• Disseny i implementació de les activitats.
• Avaluació.

Quan una persona ingressa en un centre (pis, residència, llar, etc.), el PAI no es redacta immediatament. Primer s’inicia un procés de valoració inicial de la persona usuària, que serà el punt de partida per a la posterior elaboració del PAI. Aquesta fase dura aproximadament un mes, en funció del que estigui protocol·litzat en cada centre. En aquest procés és fonamental tenir en compte el caràcter interdisciplinari de la valoració: és necessària la participació de diferents professionals de diverses disciplines per tal d’aconseguir una visió integral. Cal fer una valoració integral de la persona.

L’avaluació es farà a partir d’algunes de les àrees que incideixen en l’atenció directa de la persona. Cal seleccionar només les àrees que engloben el concepte de salut, i deixar la resta per al moment del disseny de les actuacions. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que el concepte de salut no se centra només en l’absència de malaltia, sinó que ateny al benestar físic, mental i social. Així doncs, es tracta de les àrees següents:

• Àrea psicològica i característiques de la seva personalitat.
• Àrea social, relacional i ocupacional.
• Àrea sanitària, que fa referència al benestar físic de la persona usuària.

Aquest procés de valoració ha de garantir el coneixement de les circumstàncies personals de l’individu de manera integral, identificant riscos i potencialitats. D’acord amb la definició de salut de l’OMS, cal considerar la persona com un tot biopsicosocial integrat, per la qual cosa qualsevol aproximació a la persona que valori alguna de les parts, funcions o comportaments mai ha de perdre de vista la resta de nivells o àmbits. Aquesta valoració integral exigeix, doncs, la participació de professionals de diferents disciplines i ha d’anar més enllà de l’avaluació dels dèficits o dificultats i malalties, per tant, també ha de tenir presents els punts forts, les capacitats, funcions i relacions positives.

Els recursos que es faran servir per a l’avaluació són:

• Es reunirà informació documental que es pugui aportar (informes mèdics, informes socials o psicològics, etc.).
• Es recollirà informació directa obtinguda a través d’entrevistes que el personal del centre farà amb la persona usuària i els seus familiars i, si cal, li passarà tests, escales o proves estandarditzades per obtenir-ne més dades.
• S’observarà com interactua amb l’entorn del centre, com s’adapta a la dinàmica que hi ha establerta, com assumeix el canvi que suposa per a ell o ella l’entrada en una nova unitat de convivència.

La informació s’estructura en tres eixos bàsics:

• Biografia i identitat personal: història personal i familiar, creences, etc.
• Projecte de vida actual: interessos, valors, expectatives de futur i vida, etc.
• Capacitats i competències per a la gestió de la seva vida.

Un cop obtinguda tota la informació, cal fer-ne la valoració i redactar un informe:

1. Valoració de la informació: una vegada s’ha recollit la informació que ajudi a perfilar com és la persona des d’una perspectiva integral, cal fer una anàlisi i valoració de la informació obtinguda per tal de comprendre l’estat i la situació de la persona usuària pel que fa a les capacitats, recursos, etc. A continuació, es redactarà l’informe de valoració.
2. Informe de valoració: aquest informe permetrà fer una correcta detecció de necessitats i potencialitats de la persona. Per això, se’n sospesaran els punts forts i punts febles, les necessitats o mancances, capacitats, interessos, suports, possibilitats de realització d’activitats en funció de l’estat de salut o de dependència, etc.

A partir de la detecció de les necessitats, s’establiran les diferents intervencions. És imprescindible que en l’elaboració hi participin tots els tècnics que treballen de manera multidisciplinària i que cadascun hi aporti la perspectiva del seu vessant professional (psicològic, social, mèdic, etc.), així com de l’usuari, i, si escau, de la seva família o persones de referència. El model ha de ser el que tingui establert el mateix centre, presumiblement en algun programa informàtic, però també pot ser en paper.

El disseny de la intervenció s’organitza en els següents processos:

• L’establiment dels objectius.
• El disseny de les activitats per aconseguir aquests objectius i l’establiment dels recursos humans i tècnics.

Són els continguts mínims que qualsevol pla d’atenció individual ha de tenir.

Darrere de cada actuació o intervenció hi ha una intencionalitat, alguna cosa que es pretén aconseguir: això són els objectius. Són els que marquen, doncs, l’essència del que es fa i, per tant, cal saber plasmar-los de la manera més adequada possible.

Per a la redacció d’objectius és important tenir en compte els criteris següents (Mille 2015, Yela 2003):

1. Els objectius han de ser:
   • Coherents: han d’estar d’acord amb la missió i les finalitats de l’entitat d’on surt el projecte.
   • Viables i realistes: que es puguin portar a terme.
   • Motivadors: orientats sempre cap a l’acció real i pràctica.
   • Avaluables: és a dir, que es puguin mesurar per saber si s’han assolit o no.
2. Sempre comencen amb un verb en infinitiu. Aquest infinitiu no ha de ser compost, és a dir, no diem saber interpretar sinó interpretar.
3. L’estructura bàsica d’un objectiu és una oració enunciativa simple amb aquests elements: verb en infinitiu + complement directe + complement circumstancial (infinitiu + CD + CC).
4. Els objectius tenen tres nivells de concreció: objectius generals, específics i operatius. Aquests tres nivells han de ser coherents. Per representar aquesta coherència cal codificar els objectius de la manera següent:
   • 1. Objectiu general
   • 1.1. Objectiu específic
   • 1.1.1. Objectiu operatiu 1
   • 1.1.2. Objectiu operatiu 2
   • 1.2. Objectiu específic
   • 1.2.1. Objectiu operatiu 1
   • 1.2.2. Objectiu operatiu 2
5. Cada objectiu ha de ser concretat com a mínim per un objectiu del nivell de concreció posterior. Per tant, si d’inici ja s’estableixen molts objectius generals, després és possible que el nombre d’objectius operatius no sigui realista i viable d’assolir i d’avaluar.

Les característiques de cada un dels nivells de concreció dels objectius són les següents:

1. Objectius generals:
   • Expressen el propòsit central del projecte o la declaració d’intencions del projecte.
   • No indiquen resultats concrets, sinó els efectes generals que es volen assolir amb el projecte.
   • Poden admetre diverses interpretacions i no fan referència a una acció mesurable directament per mitjà d’indicadors.
2. Objectius específics:
   • Han de ser coherents amb els objectius generals, dels quals deriven.
   • Assenyalen els passos que cal fer per assolir els objectius generals. Han de tenir una lògica de seqüència entre ells i respecte al general, però no són un resum de les fases de l’activitat.
   • Expressen un nivell més gran de concreció, tot i que encara no expliciten conductes o accions directament mesurables per mitjà d’indicadors.
   • Han d’estar redactats en infinitiu.
   • Cada verb que expressa l’objectiu fa referència a una conducta; per tant, cada objectiu específic només pot contenir un infinitiu en la seva redacció que no sigui compost.
   • Han d’adreçar-se als usuaris del projecte. En aquest sentit, a l’hora de redactar-los pot ajudar pensar que han de donar resposta a la premissa: “L’usuari ha de ser capaç de…”.
3. Objectius operatius:
   • Desenvolupen i concreten els objectius específics.
   • Han d’estar redactats en infinitiu.
   • Cada verb fa referència a una conducta, per tant, cada objectiu operatiu només pot contenir un infinitiu en la seva redacció que no sigui compost.
   • Només admeten una interpretació; és a dir, si diferents persones els llegeixen, han d’entendre el mateix.
   • Han de ser avaluables, és a dir, observables i mesurables per mitjà d’indicadors.
   • Han d’adreçar-se als usuaris del projecte. En aquest sentit, a l’hora de redactar-los pot ajudar pensar que han de donar resposta a la premissa: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

En una unitat de convivència s’utilitzen objectius específics i objectius operatius, ja que s’esperen resultats concrets de la persona. Si només hi ha una casella d’objectius, sense concretar si són d’un tipus o d’un altre, ens decantarem per redactar objectius operatius. Amb molta probabilitat, els que hagi de redactar el tècnic o la tècnica en integració social (TIS) estaran relacionats amb els àmbits de l’autodeterminació de la persona, la vida quotidiana, la gestió de la llar, la convivència, l’oci o la integració en la societat. A continuació n’exposem un exemple:

En el moment d’elaboració del PAI cal incloure indicadors que facilitin la tasca d’avaluació. A més a més, es poden utilitzar altres tècniques, com una graella de puntuació, un qüestionari de satisfacció, un redactat per part de l’usuari sobre la seva vivència durant l’etapa, etc.

Posteriorment, cal dur a terme les actualitzacions necessàries per a l’assoliment d’objectius. L’article 18.4 del Decret 284/1996, de 23 de juliol, de regulació del Sistema Català de Serveis Socials, modificat pel Decret 176/2000, estableix el següent:

Per aconseguir els objectius, caldrà fixar activitats no únicament en els centres residencials per a gent gran i per a persones amb discapacitat, com exposa el decret esmentat, sinó també en tots els equipaments residencials, i el format variarà en funció de les necessitats de cada col·lectiu.

Les activitats que es plantegen van més enllà de l’entreteniment: tenen una finalitat concreta. Qualsevol activitat pot implicar al mateix temps molts objectius. Per exemple, darrere d’una activitat tan simple com jugar al parxís podrien perseguir-se diferents objectius: passar una estona divertida, aconseguir cohesió de grup, mantenir capacitats cognitives, etc. Per tant, és important que primer fixem els objectius i després les activitats, en aquest ordre. Així doncs, quan es realitzin les activitats, sempre hem de tenir present quins objectius perseguim. Continuant amb l’exemple del parxís, no n’hi haurà prou de fer l’activitat i considerar que “al PAI hi posa que els dimecres juguin una hora al parxís i ho han fet, per tant, objectiu aconseguit”, sinó que si el que es pretén aconseguir és una cohesió de grup, caldrà encaminar el joc envers el bon tracte entre els participants, observar si hi ha rialles i bon humor, fomentar l’esperit de companyonia, etc. Si a més a més s’aconsegueixen altres efectes positius, millor, però mai hem de perdre de vista els objectius que estan marcats en el PAI.

A continuació, s’exposen el tipus d’activitats que es poden plantejar, des del punt de vista de la intencionalitat, juntament amb exemples de les que es poden proposar en unitats de convivència:

• Preventives: amb la finalitat de mantenir les capacitats i d’evitar l’aparició de limitacions, patologies o que aquestes s’agreugin. Per exemple: activitats esportives (natació, caminar, gimnàstica, etc.), activitats d’estimulació cognitiva (ordenar seqüències, fer mots encreuats, sopes de lletres, etc.), xerrades de sensibilització i conscienciació, etc.
• Educatives: ofereixen eines o mitjans per capacitar les persones perquè adquireixin coneixements i/o habilitats en aquells aspectes en els quals hi hagi mancances. Per exemple: taller de cuina, ensenyar a fer les tasques de la llar, entrenament per a una entrevista laboral, etc.
• Assistencials: supleixen la persona en allò que ella no pot fer per ella mateixa per motius de malaltia o discapacitat, principalment, i també presten tractament o cures. Per exemple: donar-li els àpats, passejar-la amb la seva cadira de rodes, fer-li les cures diàries, dutxar-la, etc.
• Rehabilitadores: intervenen per recuperar algun tipus d’habilitat física o mental que s’havia perdut per diferents motius. Per exemple: les activitats d’estimulació cognitiva (ordenar seqüències, fer mots encreuats, sopes de lletres, etc.) esmentades anteriorment també poden tenir una funció rehabilitadora; exercicis físics conduïts per un fisioterapeuta, reentrenament d’activitats bàsiques de la vida diària (ABVD), etc.

Les activitats plantejades en un PAI, en funció de la localització on es duen a terme, poden ser:

• Internes: es realitzen en el centre; se’n responsabilitzen els professionals que hi treballen, que seran els que generalment les duran a terme, tot i que també es poden contractar els serveis de personal extern. També es poden proposar activitats en què col·laborin familiars, voluntaris, entitats, etc. En unitats de convivència amb més volum de persones, com les residències de gent gran, el centre estableix activitats grupals (gimnàstica, activitats d’oci, activitats d’estimulació cognitiva, etc.), en un horari prefixat.
  En unitats de convivència amb un nombre reduït de persones, la tendència és fer la major part d’activitats fora de la llar i dintre es plantejarien les més lligades a l’organització de la llar i a la utilització del temps d’oci entre els membres, sense perjudici d’organitzar totes aquelles que es considerin oportunes (per exemple, una activitat que es pugui anomenar “l’hora dels deures” en un CRAE, on els escolars facin els deures i els educadors ho supervisin).
• Externes: els usuaris utilitzen recursos de la zona (població, barri…) per fer les activitats. Aquest tipus d’activitats són molt aconsellables perquè afavoreixen l’enfortiment de la xarxa de relacions i la inserció social. És important coordinar-se amb els agents que les duguin a terme perquè la consecució d’objectius estigui en consonància.

Si bé en el PAI s’esmentaran les activitats que es faran, cadascuna hauria de tenir la seva fitxa corresponent (actualment informatitzada), on haurien de constar els següents apartats, que responen a unes determinades preguntes:

• Nom de l’activitat.
• Objectius: què es vol aconseguir?
• Persones a qui està destinada: a qui s’adreça?
• Professional/s que hi intervenen: qui se n’encarrega?
• Metodologia (desenvolupament i tècniques): com es duu a terme?
• Material: què es necessita per dur-la a terme?
• Temporització (calendari i horari): quan es duu a terme?
• Avaluació: com es valora?

Podeu veure un model de fitxa a la figura.

Allò que en el PAI s’ha establert que es farà, s’ha de dur a terme. Si bé es treballa de manera interdisciplinària, cal que per a cada actuació hi hagi algun responsable que se’n responsabilitzi (cosa que constarà de manera escrita en el document), perquè, si no, podria succeir que allò que se suposa que s’ha de fer entre tots després no ho fa ningú. En aquest sentit, caldrà que hi hagi registres específics i suficients, amb dades rellevants per a la posterior valoració, anàlisi o simplement la constància de la seva execució.

En aquesta fase, de vegades caldrà ser flexible, quan les circumstàncies i el sentit comú ho indiquin: el PAI és un instrument per facilitar la intervenció amb la persona i que cal seguir en la mesura del possible, però hi pot haver imprevistos o circumstàncies que aconsellin saltar-se’n algun aspecte o canviar el que s’hagi predeterminat. Sempre que sigui per al bé de la persona i de manera consensuada entre l’equip professional, es pot canviar i inclús anar readaptant i reformulant, si cal.

Generalment s’elabora el PAI per una banda i, per una altra, les fitxes d’activitats (que acaben de completar la informació). També es pot optar per incorporar les fitxes al PAI, però això suposaria un document molt llarg i feixuc. Amb la informàtica aquesta qüestió queda resolta, de manera que marcant un botó pot aparèixer la fitxa de l’activitat.

Un PAI pot variar en funció de les necessitats del centre i, especialment, de la persona usuària. Per exemple, pot incidir més en l’aspecte mèdic o en l’aspecte funcional si es refereix a persones amb dependència o, en canvi, si es tracta de menors, tindrà més pes l’aspecte educatiu. Per aquest motiu, hi haurà apartats diferents entre els diversos PAI.

Generalment, el PAI s’elabora perquè tingui una aplicació d’un any, i després s’avalua per poder replantejar-lo en funció dels canvis esdevinguts. Tot i això, hi ha d’haver flexibilitat per poder fer-hi modificacions dintre del període, si és necessari.

En un pla d’atenció individualitzat, cal fer una avaluació periòdica de tot el procés a partir de la comprovació dels objectius definits i, posteriorment, plantejar-hi els reajustaments necessaris. Les readaptacions que hi pot haver en un PAI responen a una avaluació contínua del cas. És a dir, es valora que la situació és diferent de la prevista i es fan els canvis necessaris per adaptar-se a la nova situació. Però també existeix una fase pròpiament dita de l’avaluació al final del procés, quan es considerarà que el PAI queda completat; es produirà en finalitzar el primer any.

La revisió del PAI s’ha de fer com a mínim un cop l’any o sempre que requereixi una modificació dels objectius plantejats davant una variació significativa de la situació de la persona usuària. S’utilitzaran els mètodes d’avaluació que s’hagin establert en el mateix PAI (indicadors d’avaluació, graelles, qüestionaris, etc.).

En l’avaluació hi hauria d’haver aportació per part de la persona usuària i de tot l’equip professional. També se’n poden fer partícips el voluntariat que tingui vinculació amb la persona i la seva família (si hi està implicada o té relació amb el centre). A més a més, si fos possible, podrien acabar de completar la informació part de la xarxa social amb la qual es relaciona la persona i professionals d’altres serveis. Com més completa sigui la informació, més possibilitats de readaptar el PAI per a l’any vinent.

El diagrama del procés d’intervenció es pot veure a la figura.

La interdisciplinarietat de tot el procés d’un PAI comporta la coordinació i el treball en equip. Amb la finalitat de donar a la persona usuària una atenció integral, personalitzada i de qualitat, i també en el moment d’elaborar el PAI, és important la coordinació i el treball en equip. No n’hi ha prou amb la simple coexistència de les diferents àrees professionals.

La metodologia de treball s’ha de basar en la comunicació i l’aportació d’informació i opinions orientades a l’objectiu d’oferir una assistència integral i individualitzada amb actuacions diferenciades i prioritzades d’acord amb les necessitats i potencialitats de la persona atesa. S’ha de treballar establint reunions periòdiques de planificació i seguiment dels plans de treball, i la composició de l’equip de treball ha de garantir que tots els àmbits d’atenció a cada usuari estan representats.

Sense deixar de banda aquest equip de treball multidisciplinari, cada persona usuària ha de disposar d’una persona de referència que ha de conèixer tots els detalls del seu PAI.

Tanmateix, la bona pràctica professional abasta tant la capacitat tècnica com l’actitud empàtica de proximitat i ajut.

Podem definir el PIVI com el PAI dissenyat prioritàriament per la persona que rep l’atenció, la qual pot demanar orientació i assessorament tècnic mitjançant l’oficina de vida independent. Els objectius del PIVI són assegurar la igualtat de la persona mitjançant el control de la seva pròpia assistència i proporcionar-li suport personal per a la realització de tasques que no pot dur a terme per si mateixa.

Les tasques que es preveuen al PIVI abasten diferents àmbits i es pactaran prèviament amb l’assistent personal. Les tasques poden variar depenent de la situació en la qual es trobi la persona a la qual es presta el servei, es defineixen en funció de les diferències funcionals de la persona i són sempre prèviament pactades per ambdues parts. Les més usuals són:

• Tasques personals: són totes aquelles relacionades directament amb les persones (higiene, afaitat, depilat, ajut en el vestit, ajut a la ingesta, llevar-se del llit i posar-se al llit, ajut amb les necessitats fisiològiques, preparació i presa de medicaments, atendre el telèfon, prendre notes, passar pàgines, etc.).
• Tasques de la llar: les que es fan a la llar, com ara neteja de la llar, fer llits, endreçar roba, fer servir electrodomèstics, fer el menjar o atendre mascotes i plantes.
• Tasques d’acompanyament: es tracta d’acompanyar la persona usuària a casa seva, a la feina, al carrer, etc., ja sigui per gestionar papers, anar al banc o a la compra, viatges, activitats d’oci i temps de vacances.
• Tasques de planificació del dia a dia i ajut a la presa de decisions.
• Tasques de comunicació: es refereixen tant a la interpretació en llengua de signes per a persones amb diversitat funcional auditiva com a la interpretació dels diferents sistemes alternatius de comunicació que de vegades utilitzen persones amb limitacions en la comunicació (per exemple, algunes persones amb paràlisi cerebral).

El primer pas s’inicia amb la demanda de la persona amb diversitat funcional que compleix els requisits per sol·licitar el servei, o bé a través d’un assistent social o d’una oficina de vida independent. Es valorarà la idoneïtat del servei per a la persona que el demana, i si la valoració és positiva, comença un procés d’orientació a la persona per a l’elaboració del PIVI a la seva mida, tant pel que fa a les necessitats que desitja cobrir com a la intensitat del servei.

La gestió del PIVI per a la persona usuària implica:

• Ser la responsable del procés de selecció i contractació de l’assistent personal.
• Establir les tasques i horaris de realització.
• Familiaritzar l’assistent personal en la realització de les activitats i tasques que ha de fer.
• Efectuar o donar el vistiplau dels pagaments, i també donar per finalitzada la relació si l’assistent no respon al perfil que es demana, sempre respectant allò que estableix el contracte i d’acord amb l’Estatut dels Treballadors.

Pel que fa a l’estructura del PIVI, és molt semblant al pla d’atenció individualitzat. El contingut base que ha de contenir és:

• Dades personals de la persona per a la qual s’elabora.
• Dades i descripció del domicili quant a barreres arquitectòniques i altres condicions de l’habitatge.
• Activitats: cal fer referència a les activitats de la persona (estudis, feina, esports, oci) i a altres activitats que vol fer en un futur immediat, indicant en quines tasques caldria la participació de l’assistent i de quina manera hi participaria.
• Descripció de les necessitats que ha de cobrir l’assistent personal en els diferents grups d’activitats: activitats bàsiques de la vida diària (ABVD), activitats instrumentals de la vida diària (AIVD), activitats de la vida diària avançades (AVDA) i altres.
• Recursos humans, tècnics i econòmics de suport.
• Descripció temporal i horària de la tasca de l’assistent, que en concreti la jornada laboral i també els dies festius.

L’assistent personal és una persona que ajuda a desenvolupar la vida a una altra persona.

Per dur a terme les tasques que li són pròpies, l’assistent personal ha d’estar motivat i comptar amb la capacitat suficient per realitzar-les. A més a més, cal que disposi d’un bon repertori d’habilitats i qualitats personals que l’ajudaran a desenvolupar la seva feina:

• Responsabilitat en totes les tasques i actuacions encomanades.
• Sensibilitat i delicadesa envers la persona i la seva situació.
• Empatia, disposició a posar-se en el lloc de l’altre.
• Consideració i respecte per la persona i la seva intimitat, seguint els seus desitjos i indicacions i sense criticar les seves decisions encara que no hi estiguem d’acord.
• Serenitat davant de situacions desagradables i conflictives.

A més, els assistents personals han de tenir bones habilitats comunicatives:

• Facilitar la comunicació verbal i no verbal amb la persona usuària, iniciant o seguint converses que mantinguin l’interès.
• Expressar de forma raonada els sentiments, tant els positius com els negatius, així com fer i acceptar compliments.
• Estar disposats a acceptar les crítiques fonamentades o constructives i a rebutjar les que no ho siguin.
• Acceptar els seus errors i disculpar-se si és el cas.

Cal tenir en compte que els límits de la relació i els rols han de ser clars. Una relació molt estreta pot implicar una barreja entre els rols laborals i personals, i afavorir un major nombre d’incidències (incompliment d’horaris, funcions, acords, etc.). No existeix una recepta per gestionar la relació. L’equilibri entre la relació entre l’assistent personal i la persona beneficiària forma part d’un procés d’aprenentatge. En aquest sentit, hi ha grups per fomentar el suport entre iguals amb possibilitats de reunions grupals d’usuaris i d’assistents personals per fomentar l’intercanvi d’experiències i el suport entre iguals.

La intervenció envers els membres d’una unitat de convivència a nivell de grup pot ser molt variada, depenent del tipus de centre, dels serveis que aquest ofereixi, del nombre d’usuaris, etc. Per al disseny de la intervenció grupal no existeix una eina clau (com pot ser el PAI en les intervencions individuals), però en funció del tipus d’intervenció es poden utilitzar diferents eines. A continuació s’exposen alguns exemples d’intervenció grupal en una unitat de convivència:

• Repartiment de les tasques de la llar: la gestió domèstica ha de distribuir-se de manera equitativa en funció del que cada membre pugui aportar. Per això, cal fer reunions per organitzar les tasques i també que puguin expressar opinions i propostes respecte al funcionament d’aquest sistema. Cal elaborar un document, per exemple un quadrant, on constin les tasques i qui les durà a terme.
• Tallers formatius en els quals tots o part dels membres del centre puguin adquirir habilitats diverses, com aprendre a cuinar o a cosir botons, a cuidar les plantes, etc.
• Organització d’activitats d’oci dintre del centre: a l’interior del centre es pot disposar d’un espai per a aquestes activitats. També es poden establir uns horaris i unes normes per evitar conflictes. Per exemple, la televisió es veurà a la nit, al menjador, després d’haver recollit el sopar, haver-se rentat les dents i posat el pijama. Potser hi ha un grup que participa d’aquest oci i altres prefereixen la lectura o anar a una altra sala a jugar a cartes, per exemple.
• Organització d’activitats fora del centre: mobilitzar un grup de persones no és una tasca senzilla, perquè s’han de tenir presents molts factors, com el grau d’autonomia o salut dels membres de la llar, la ràtio professional/usuaris, els mitjans de transport als quals es pot accedir, el pressupost de què es disposi, etc. Cal seguir el criteri d’utilització de serveis comunitaris (la biblioteca, la piscina municipal, el gimnàs del barri, etc.) sempre que sigui possible, abans que crear-ne de propis. D’aquesta manera, s’afavoreix la xarxa de relacions i la conscienciació social envers el col·lectiu.
• Reunions assembleàries: periòdicament cal fer reunions on es puguin exposar els aspectes positius i els que poden millorar, tant de l’organització al centre com de les relacions entre els companys, en les quals es permet que els usuaris puguin fer propostes i peticions als professionals o entre ells mateixos. Caldria redactar una acta o, com a mínim, anotar els acords presos, per dur-ne un seguiment. L’ideal seria que se’n poguessin encarregar ells mateixos, cosa que facilitaria la seva implicació en els propis processos de convivència i els augmentaria el sentiment d’autonomia.

És necessari que el tècnic en integració social, com a professional d’atenció directa a les persones, domini tècniques de dinamització grupal, de gestió de conflictes, d’habilitats socials i de gestió de l’oci; d’aquesta manera, serà més resolutiu i competent en la tasca exercida en les unitats de convivència.

Les estratègies i tècniques que s’utilitzin en la intervenció dependran de molts factors: del tipus d’allotjament, l’estat de salut o grau d’autonomia dels components del centre i les característiques pròpies del col·lectiu al qual pertanyen, l’equip de professionals (varietat de disciplines i quantitat de professionals), etc. Tenint en compte tots els factors esmentats, la intervenció respondrà a determinats models teòrics i estratègies (com l’atenció assistencial versus l’atenció educativa, o la planificació centrada en el servei versus la planificació centrada en la persona).

En la intervenció es poden utilitzar diverses tècniques. Escollir-ne una o una altra dependrà de la situació, els objectius, la metodologia, etc. A continuació, esmentarem les més utilitzades:

• L’entrevista: generalment, associem aquesta tècnica a un despatx, amb una taula entre usuari i professional. En les unitats de convivència la relació és molt directa, contínua i extensa en el temps. En termes generals, l’integrador o integradora social tampoc disposarà d’un despatx amb una taula. Tot i això, cal tenir en compte que l’objectiu prioritari de l’entrevista és obtenir informació i establir interrelació. Per tant, la tècnica de l’entrevista (saber plantejar preguntes, saber reformular la informació, saber reconduir els temes, tenir clar què es pretén amb l’entrevista per arribar a un objectiu concret, etc.) és aplicable en determinats moments del dia a dia en la relació amb l’usuari. Tot i això, s’ha d’utilitzar només en aquells moments en els quals hi hagi un propòsit concret, ja que si no la relació perdria espontaneïtat.
• L’observació: la unitat de convivència és l’espai idoni per conèixer la persona tal com és, ja que és on es mostra de manera natural. Les tècniques d’observació poden ser molt útils per detectar canvis d’estat d’ànim, la relació entre els companys del centre, quins són els millors moments per motivar o fer propostes a l’usuari, etc.
• Tècniques documentals: generalment s’apliquen diverses tècniques documentals abans de l’ingrés de la persona al centre, com per exemple la història social, l’informe social, el genograma, l’ecomapa, etc. Una vegada dintre de la unitat de convivència es pot aplicar, a més a més del PAI, el registre, que serà el document més utilitzat, ja que aporta informació molt valuosa per dur el seguiment de la persona. El registre també permet compartir la mateixa informació entre tot el personal professional, especialment en el canvi de guàrdies i, d’altra banda, també pot aportar informació molt útil per fer les avaluacions del cas.

També hi ha altres tècniques que es poden aplicar en una unitat de convivència, però seran altres professionals els que les elaboraran, com per exemple les escales (d’activitats de la vida diària, de qualitat de vida, de valoració funcional i cognitiva, etc.) o el mapa de relacions, per plasmar de manera gràfica els membres de la llar i que serveix per valorar amb més objectivitat situacions relacionals, com per exemple el conflicte.

A més, es poden utilitzar tècniques de diferents temàtiques com la dinàmica de grups, de l’oci i temps de lleure; de coaching i PNL (programació neurolingüística); de gestió de l’estrès (meditació, relaxació, visualitzacions). Cal que el professional disposi de competències específiques en aquestes modalitats per dur-les a terme de manera òptima en les unitats de convivència.

Una característica de la professió de l’integrador o integradora social és que treballa de manera molt directa amb l’usuari, la interacció és constant. És per això que la relació d’ajut i tenir habilitats socials és molt útil per a la intervenció directa.

La relació d’ajut és aquella mitjançant la qual una primera persona (professional) proporciona eines a una altra (usuària) perquè pugui entrar en un procés que li permeti extreure els propis recursos personals per afrontar conflictes i esdevenir més autònoma.

Bermejo (1996) entén que la relació d’ajut ha de considerar la persona de manera holística, és a dir, en totes les seves dimensions, que serien les següents: emotiva, intel·lectual, social, espiritual-religiosa i corporal.

També considera que, per promoure el canvi en l’ajudat, les actituds de l’ajudant són tan o més importants que els coneixements tècnics. A continuació, farem una breu exposició d’actituds i habilitats que Bermejo considera necessàries. Així, tres actituds bàsiques serien:

• Actitud empàtica: comprensió per captar l’experiència aliena i per fer un retorn perquè l’altre se senti comprès.
• Acceptació incondicional: confiança i consideració positiva, absència de judici moralitzant, acollida dels sentiments i cordialitat en el tracte.
• Autenticitat o congruència: mostrar-se com un és, acceptant i mostrant els propis sentiments.

I les habilitats més importants, segons Bermejo (1996), serien:

• Escolta activa: atenció plena a allò que diu i expressa la persona, evitant pensaments propis, prejudicis i respostes preestablertes. Suposa “buidar-se” d’un mateix per centrar-se en les veritables necessitats de l’ajudat.
• Resposta empàtica: reformulació d’allò que l’ajudat comunica (verbalment i de forma no verbal) per verificar si s’ha comprès bé.
• Personalització: posar èmfasi en el locus de control intern, és a dir, que la persona se centri en ella mateixa com a capaç de dur el control de la seva situació i no deixar-se portar per circumstàncies externes.
• Confrontació: suposa donar resposta al problema, un cop ha estat explorat. Es poden oferir diferents alternatives o valorar avantatges i inconvenients o decidir els primers passos per actuar.
• Altres: assertivitat, saber concretar i ser específic.

En una unitat de convivència, l’integrador/a social interactuarà de manera molt estreta amb els seus membres. Aquests, com totes les persones, poden passar per moments difícils. Aplicar les habilitats de relació d’ajuda i, especialment, mostrar les actituds esmentades anteriorment, és molt útil per ajudar a produir canvis positius en les persones. De tota manera, requereix una formació molt específica, que aconsellem per a una excel·lent pràctica professional.

Exposem un exemple d’una situació que pot ocórrer en una llar de persones amb discapacitat intel·lectual, en la qual intervé un integrador social. En el primer cas es tracta d’una conversa que no aplica tècniques de la relació d’ajut, mentre que en el segon cas sí que s’apliquen.

Com es pot observar, en el primer exemple la persona es pot sentir jutjada: l’integrador o integradora social sembla que es posicioni en defensa dels companys i, a més a més, suggereix el que ha de fer. En el segon exemple, el professional fa un retorn dels sentiments de la Maria, sense donar-li la raó ni posar-se de part dels seus companys. No li diu el que ha de fer, però l’ajuda a reflexionar.

Les habilitats socials són aquelles competències personals que ens ajuden a adaptar-nos a l’entorn social i ens faciliten les relacions amb les persones amb les quals interactuem. En una unitat de convivència, on les interaccions interpersonals són molt properes, cal posar en pràctica les habilitats socials de tots aquells que en formen part, a fi d’aconseguir una relació tan positiva com sigui possible.

Una qüestió prioritària serà l’autoreflexió del mateix integrador social sobre la utilització d’aquestes habilitats. Seria molt positiu que periòdicament fes una valoració dels seus punts forts i punts febles, que fes un recordatori d’aquelles tècniques que havia après i que potser ara té oblidades i que en l’actualitat li caldria aplicar, que revisés situacions en què potser hauria pogut actuar d’una forma més adequada… Tots som persones i ningú és infal·lible, per tant, és bo preveure possibilitats de millora quan calgui, i també valorar quan les nostres respostes han estat adequades. Aquesta autoavaluació permanent ens ajuda a créixer com a professionals i com a persones. Les habilitats socials adquirides pel professional poden ajudar a gestionar millor emocions i relacions amb els altres, en aquest cas, els usuaris.

Un altre aspecte consisteix a detectar en els usuaris aquelles habilitats socials que cal mantenir com a punts forts i aquelles altres que caldria reforçar o ensenyar. Es poden promoure diferents actuacions en aquest sentit:

• Quan la persona actuï correctament, intervenir al moment a fi d’apreciar la seva actuació. En canvi, si fer-li un comentari (positiu o negatiu) in situ pogués violentar-la, és recomanable deixar-ho per a una altra ocasió i posteriorment fer-l’hi en privat.
• Ajudar-la a descobrir els seus punts forts. De vegades, estan latents i ni les mateixes persones en són conscients. Fer-los aflorar i posar-los en valor, a més a més, pot augmentar la seva autoestima i apoderar-la per ser més protagonista de la seva vida.
• Ensenyar-li a reconduir i transformar els punts febles, de manera positiva i amb respecte, sempre que la persona sigui el principal membre actiu d’aquest canvi.

El text següent expressa com l’empatia i l’assertivitat, dues habilitats socials molt relacionades amb la intel·ligència emocional, representen un gran benefici per al resident, la família d’aquest i el mateix professional:

Tot i que el nucli primer de relacions entre els individus és la família, també les amistats, el veïnat o les persones conegudes del barri enriqueixen l’entorn de l’individu i, per tant, milloren la vida de les persones. És fonamental tenir cura de l’entorn familiar i social i afavorir les noves relacions. En aquest sentit, és imprescindible incloure aquest àmbit en el disseny i elaboració del PAI i buscar estratègies per afavorir i enriquir la vida social de l’usuari.

Per a la majoria de persones, la família és el seu principal suport. Per tant, en el procés de disseny, elaboració i implementació del PAI i en el desenvolupament de les diferents tasques, cal buscar i afavorir-ne la participació, tant si la persona continua compartint la llar familiar com si assisteix a un centre de dia o viu en algun altre tipus d’unitat convivencial. Cal que siguem facilitadors del manteniment de les relacions familiars i de la participació de la família en la vida de l’usuari.

Reconeixent la importància de les famílies, cal intentar que aquestes no ocupin l’espai de decisió de la persona. Al contrari, cal buscar que siguin un suport per al desenvolupament de l’autonomia i independència, remarcant la conveniència que la persona controli la seva vida perquè així es genera benestar i augmenta la qualitat de vida. En el cas de persones que tinguin un deteriorament cognitiu important, hem de transmetre a les famílies que la seva missió és representar-la, prendre les decisions que ella hauria pres, posant-se en el seu lloc i decidint des dels valors de la seva vida i preferències. No és senzill: cal ajudar les famílies i orientar-les en aquesta elaboració, escoltant-les i compartint les nostres observacions.

De vegades, les relacions entre la persona usuària i la seva família no són fàcils. Unes vegades, per manca d’ajustament a les expectatives que es tenien. Altres vegades, perquè ja existia una relació complexa. Cal tenir en compte que, en la història de les persones, els seus afectes i les relacions es construeixen o es deterioren durant tota la vida. El nostre paper ha de ser escoltar, facilitar i en la mesura del possible, mediar. Sense jutjar, sense prendre partit i buscar culpables. Es tracta d’entendre les relacions dels uns i els altres i, si és possible, oferir oportunitats de consens i trobada.

Mantenir les amistats ajuda les persones a sentir-se millor. Conservar les relacions que han format part de la seva vida, d’amistat o proximitat, fa que la persona senti que continua connectada al món i, en concret, al seu món, i es contribueix que se senti més estimada i més viva.

En el cas de les persones grans, progressivament es van perdent persones estimades. Aquesta és una de les coses que a les persones grans els produeix més tristesa. En aquests casos, és important escoltar des de l’empatia, deixant temps per a l’evocació i posant de relleu que els bons records ens continuen acompanyant tot i que la persona falti.

D’altra banda, cal animar els usuaris i facilitar que puguin conèixer altres persones i potser trobar noves amistats.

Tot i que en situacions de dependència augmenta el risc d’aïllament, necessitar ajut no implica renunciar a noves relacions. Per tant, és important animar i donar suport a establir noves relacions. Associar-se o assistir a centres socials o culturals en els quals, a banda d’aprendre coses noves, es poden conèixer altres persones, és una bona opció. Cal informar les persones sobre els recursos que tenen a l’abast i animar-les, ja que de vegades costa trencar la rutina.

Relacionar-se amb persones d’edat i circumstàncies similars és positiu, ja que permet compartir vivències i inquietuds comunes, però també és important ampliar les oportunitats i facilitar la relació amb persones de diferents edats o que viuen diverses circumstàncies. Joves, nens, associacions, grups amb dificultats d’exclusió social, etc., aporten una mirada complementària de la vida. Són contextos que faciliten l’intercanvi de vivències. Aquest tipus de trobades són oportunitats per organitzar activitats que permeten desenvolupar diferents capacitats personals, i fins i tot noves amistats.

Les persones necessitem expressar i rebre afecte. Una manera de demostrar aquest afecte són les relacions sexuals, aquesta és una dimensió que forma part dels éssers humans.

La sexualitat en les persones amb diversitat funcional i persones grans encara és un tema tabú, no se’n parla. Hi ha qui encara pensa que els desitjos i necessitats de caràcter sexual no tenen cabuda a la vida d’aquestes persones. La realitat és que el desig sexual existeix en ells, tot i que la resposta i la manera de viure els seus afectes i la seva sexualitat en alguns casos pot ser diferent. Cal respectar el seu ritme i la seva manera d’estimar.