Els usuaris de la comunicació augmentativa i alternativa

Per comunicar-nos fem ús de la llengua, que és el principal vehicle d’informació i és l’eina principal de d’ensenyament/aprenentatge. Gràcies a la llengua, entesa com un conjunt de signes mitjançant els quals designem els objectes que ens envolten, aprenem continguts escolars i aprenem a relacionar-nos els uns amb els altres.

Per tal que la comunicació sigui efectiva ens hem d’assegurar que comptem amb els diferents elements que la conformen i que aquests funcionen adequadament. Els elements bàsics de la comunicació són:

• Emissor: persona que emet el missatge.
• Receptor: persona que rep el missatge.
• Missatge: allò que l’emissor vol dir al receptor.
• Canal: medi mitjançant el qual es produeix el missatge (oral, manual, tecnològic…).
• Context: conjunt de circumstàncies que rodegen el missatge emès.
• Codi lingüístic: llengua o sistema de comunicació utilitzat i compartit entre emissor i receptor.

Els tipus de comunicació que es coneixen són:

• Comunicació verbal. És l’ús de paraules o signes per a la interacció entre éssers humans. Es tracta del llenguatge pròpiament dit. La comunicació verbal pot fer-se de dues maneres: oral (a través de signes o paraules) o escrita (per mitjà de la representació gràfica dels signes). Dins les múltiples formes de comunicació oral trobem els crits, els xiulets, el plor, el riure, etc., els quals poden expressar diferents tipus d’emocions i són formes primàries de comunicació. La forma més evolucionada de comunicació verbal-oral és la llengua articulada, els sons estructurats que donen lloc a síl·labes, paraules i oracions mitjançant les quals la majoria dels humans ens relacionem els uns amb els altres. Les formes de comunicació verbal-escrita son molt variades, i hi trobem els ideogrames, els jeroglífics, els alfabets, les sigles, els grafits, els logotips, els pictogrames…

Exemple de diverses formes de comunicació verbal.

El signe lingüístic “bicicleta” compta amb el significat compartit entre tots els membres d’una comunitat de:

“vehicle de propulsió humana que es mou gràcies a la força que es transmet a dues rodes alineades. El ciclista fa una força sobre els pedals que es transmet al pinyó de la roda de darrere mitjançant una cadena circular. La roda anterior és directriu. Les modalitats esportives que es poden practicar amb aquest vehicle s’anomenen ciclisme”.

Podem denominar el signe lingüístic “bicicleta” mitjançant diverses formes de comunicació verbal (vegeu la taula).

Taula: Diverses formes de comunicació verbal per al signe lingüístic “bicicleta”

Tipus de comunicació verbal 1	Mitjançant la paraula oral
Tipus de comunicació verbal 2	Mitjançant el signe manual de la llengua de signes catalana
Tipus de comunicació verbal 3	Mitjançant la fotografia
Tipus de comunicació verbal 4	Mitjançant el pictograma ARASAAC

• Comunicació no verbal. És la composició de signes innats i apresos (moviments oculars i corporals, distància interpersonal, expressions facials, moviments de les mans o to de veu, ritme, volum i ritme) que complementen els missatges emesos.

A més a més, si classifiquem els tipus de comunicació en funció del canal mitjançant el qual es transmet allò que volem comunicar podem diferenciar entre:

• Comunicació vocal. Tipus de comunicació en què el missatge es transmet a través de l’aparell bucofonador, és a dir, la comunicació parlada. En l’exemple de la taula, únicament la paraula oral es podria classificar com a “comunicació vocal”.
• Comunicació no vocal. Tipus de comunicació en què el missatge no es transmet a través de l’aparell bucofonador. Aquest grup engloba tots els tipus de comunicació que no utilitzen la parla: llengües de signes, braille, alfabet dactilològic, sistemes de suport a la comunicació amb ajuda… En l’exemple de la taula, tant els signes manuals de la llengua de signes com les fotografies com els pictogrames ARASAAC es consideren tipus de comunicació no vocal.

La comunicació es pot veure afectada per múltiples causes i, a la vegada, aquesta afectació pot ser més o menys greu en funció de les capacitats lingüístiques afectades o de la reversibilitat de la patologia. Per aquest motiu cal distingir les patologies de la comunicació entre les primàries i les secundàries:

• Les patologies primàries que afecten la comunicació són aquelles en què el trastorn o la lesió afecta únicament algun dels components de la comunicació (veu, parla o llenguatge). Un exemple de patologia primària és una disfonia causada per una lesió a les cordes vocals.
• Les patologies secundàries que afecten la comuniació són aquelles en què la lesió apareix com a conseqüència d’un trastorn general o una síndrome. Per exemple, en la malaltia d’Alzheimer, entre d’altres alteracions, apareix l’afectació del llenguatge (afàsia).

A l’hora de classificar les patologies que poden afectar la comunicació de les persones usuàries es distingeix si afecten la veu, la parla o el llenguatge.

Les patologies de la veu són aquelles en que l’òrgan afectat és l’aparell bucofonatori. Com a conseqüència la persona té una afectació en alguna de les característiques acústiques de la veu (to, timbre o intensitat).

L’aparell fonatori es troba situat a la laringe, que gràcies al pas de l’aire entre les cordes i la pressió que exerceixen aquestes permet una vibració que es tradueix en so. Aquest so pot ser modulat gràcies a les propietats de les cordes vocals de manera que es pot variar el to i la intensitat.

Aquesta afectació és coneix com a disfonia, que és el nom que rep qualsevol trastorn de la veu quan es veu alterada la qualitat.

Les disfonies es classifiquen segons:

• Orgàniques. Són causades per una lesió orgànica en els òrgans de fonació. Vegeu a figura una imatge de les cordes vocals feta per laringoscòpia on hi ha una lesió causada per un nòdul vocal que com a conseqüència provoca una disfonia.

Font: Welleschik - Own work

• Funcionals. Són causades per un mal ús o mala tècnica vocal. Vegeu a figura com una mala tècnica o el mal ús de la veu pot provocar una disfonia, especialment en les persones que l’utilitzen com a eina de treball.

Els trastorns de la parla poden afectar la fluïdesa o l’articulació. La fluïdesa o fluència de la parla fa referència al ritme d’aquesta, de manera que quan una persona té una bona fluència la seva parla és suau, amb un flux continu i sense pauses ni repeticions. L’articulació de la parla té a veure amb la capacitat per produir correctament els diferents fonemes que conformen una llengua. Cal tenir en compte que cada llengua compta amb el seu propi mapa fonètic, que és el que caracteritza el conjunt de sons propis.

El principal trastorn de la fluència és la disfèmia. La disfèmia, també coneguda com tartamudeig o quequeig, és un trastorn de la fluïdesa de la parla que es caracteritza per una expressió verbal interrompuda en el seu ritme d’una manera més o menys brusca. Aquesta disrupció en el discurs oral s’acompanya d’altres signes anormals que afecten la coordinació fonorespiratòria i el to muscular juntament amb respostes emocionals negatives, com ara ansietat i/o fòbia a parlar en públic.

Hi ha tres formes bàsiques de disfèmia:

• Disfèmia tònica. Caracteritzada per una parla entretallada amb espasmes que afecten diversos grups musculars relacionats amb la fonació i que provoquen un bloqueig de la parla, generalment a l’inici de la producció oral.
• Disfèmica clònica. Apareixen breus i ràpides contraccions bucals que donen lloc a la repetició compulsiva de paraules.
• Disfèmia mixta. Es produeix quan apareixen ambdues formes de disfèmia en la mateixa persona.

Si voleu aprofundir sobre aquest trastorn podeu visualitzar la pel·lícula El discurso del Rey (2010) de Tom Hooper.

Els trastorns de l’articulació afecten la correcta pronuncia dels sons propis de la llengua i els podem distingir en si aquests són produïts per una causa orgànica o funcional.

Trastorns de l’articulació orgànics

Els trastorns de l’articulació per una causa orgànica són aquells provocats per una lesió (per exemple, un ictus) o una malformació congènita (per exemple, el llaví lleporí). Els principals trastorns són:

• Disàrtria. La disàrtria és un trastorn de l’expressió oral provocat per una alteració en el control muscular dels mecanismes de la parla. Aquesta alteració es pot donar en els processos de respiració, fonació, respiració, articulació i prosòdia, que són controlats directament pel sistema nerviós. Per tant, l’origen de la disàrtria sempre és neurològic (en el cervell o en els nervis que controlen els músculs que participen en el procés de la parla). Les persones que pateixen una disàrtria poden ser afectats per paràlisi cerebral, ictus, pàrkinson, esclerosi múltiple o esclerosi lateral amiotròfica, entre d’altres. Vegeu un exemple de disàrtria en el vídeo següent:

• Disglòssia. La disglòssia consisteix en una dificultat en la producció de la parla oral deguda a alteracions anatòmiques i/o fisiològiques dels òrgans articulatoris a causa de malformacions congènites, trastorns en el creixement o lesions adquirides on es vegi afectada part de la musculatura orofacial. Els usuaris que poden patir una disglòssia poden ser persones que han nascut amb llaví lleporí, llengua bífida o amb algun traumatisme facial, entre d’altres.

Trastorns de l’articulació funcionals

Els trastorns de l’articulació per una causa funcional es produeixen sense cap causa física ni orgànica que ho justifiqui, és a dir, que es donen sense evidència que hi hagi cap lesió neurològica, malformació anatòmica ni pèrdua auditiva. Aquest tipus de trastorn pot venir provocat per un problema en la percepció i l’organització en els processos de discriminació auditiva o bé per una dificultat en l’aspecte motiu dels fonemes que integren la llengua. El resultat és una parla distorsionada que en funció del grau de severitat és més o menys intel·ligible.

El principal trastorn d’aquestes caracteristiques és la dislàlia. La dislàlia consisteix en la presència d’errors en l’articulació d’un o més sons de la parla en persones que no mostren cap tipus de lesió de tipus orgànic. Els errors més típics són els causats per una mala articulació dels fonemes /s/ i /r/, coneguts com a sigmatisme i rotacisme. Tot i així, la dislàlia pot afectar qualsevol dels fonemes propis de la llengua.

Els diferents trastorns del llenguatge es classifiquen segons si són congènits o adquirits.

Els trastorns del llenguatge congènits són els que apareixen des del moment de néixer. Tot i que la seva etiologia no està clara, es pot parlar de factors genètics i ambientals com a desencadenants d’aquestes alteracions.

Els diferents trastorns del llenguatge congènits són:

• Retard del llenguatge. El retard del llenguatge s’enten com la no aparició a l’edat en que normalment es presenta o a la permanència d’uns patrons lingüístics que serien típics d’una edat inferior. El retard del llenguatge pot existir en absència d’una causa patològica manifesta o cap altre motiu aparent que ho justifiqui, tot i que també es pot donar en casos on hi ha una discapacitat intel·lectual que justifiqui la correcta adquisició del llenguatge (per exemple en determinats tipus d’autisme, la síndrome de Down o X-fràgil, entre d’altres).
• Trastorn específic del llenguatge (TEL). El TEL és una alteració greu del llenguatge que retarda la seva aparició en nens i nenes que no tenen cap alteració que ho justifiqui. L’impacte del TEL persisteix fins a l’edat adulta.

Els trastorns del llenguatge adquirits són els que apareixen, un cop la persona ha adquirit el llenguatge, a causa d’una lesió o procés degeneratiu que en provoca el dèficit en la funció comunicativa de la persona afectada.

El principal trastorn del llenguatge adquirit és l’afàsia. L’afàsia es pot definir com el trastorn del llenguatge adquirit a causa d’una lesió neurològica. Les causes poden ser diverses, com ara ictus, traumatisme cranioencefàlic, malaltia degenerativa (com ara una demència), tumor cerebral, malaltia infecciosa (com ara una meningitis). En la següent imatge obtinguda a través de ressonància magnètica nuclear (RMN) s’observa una persona amb un tumor cerebral que afecta el lòbul frontal esquerre i, com a conseqüència, li provoca una afàsia motora o de Broca (vegeu figura).

Font: Dr Laughlin Dawes - Wikipedia

El tipus d’afàsia ve determinat en funció de l’àrea cerebral lesionada. Una primera classificació és en funció de si l’àrea afectada és la que s’encarrega de la codificació o la descodificació del llenguatge.

• L’afàsia de Broca, o motora, es caracteritza per una alteració en els mecanismes de codificació del llenguatge. La persona afectada pateix una pèrdua en l’expressió del llenguatge. L’àrea afectada en l’afàsia de Broca correspon a la part esquerra del lòbul frontal, en el cas de les persones dretanes (vegeu figura).

Font: Polygon data via Wikimedia Commons

• L’afàsia de Wernicke, o sensorial, es caracteritza per una alteració en els mecanismes de descodificació del llenguatge. La persona afectada pateix una pèrdua de la comprensió del llenguatge, tant oral com escrit. L’àrea afectada en l’afàsia de Wernicke correspon a la part esquerra, en el cas de les persones dretanes, del lòbul temporal (vegeu figura).

Font: Polygon data via Wikimedia Commons

Visualitzeu en el següent enllaç el curtmetratge documental La palabra enferma (2007) d’Esteban Requejo, que presenta diferents tipus d’afàsia i les seves principals característiques.

Tot i aquesta primera classificació general de les afàsies, hi ha altres variables a valorar per definir bé el tipus de trastorn que pateix la persona. Hi ha diferents tests que permeten valorar de manera específica els diferents components del llenguatge, de manera que es pugui fer un diagnòstic i una posterior rehabilitació més acurats.

Amb la valoració d’aquests paràmetres es pot establir el tipus d’afàsia que pateix la persona i definir semiològicament (establir les característiques pròpies de cada tipus d’afàsia) els dèficits en el llenguatge que presenta. Els principals aspectes lingüístics a valorar en una afàsia són:

• Llenguatge espontani. El llenguatge espontani és la capacitat que té la persona per expressar-se verbalment. Davant una persona amb afàsia, el llenguatge espontani és fluent quan aquest s’emet sense dificultats. És no fluent quan no es pot emetre o es produeix amb dificultats.
• Comprensió oral i escrita. La comprensió fa referència a la capacitat que té la persona per comprendre el discurs del seu interlocutor, tant a nivell oral com escrit.
• Repetició. Es mesura la capacitat que té la persona per repetir síl·labes, paraules, pseudoparaules i frases de diferent longitud i complexitat.

• Denominació. Amb la denominació es mesura la capacitat que té la persona per dir el nom dels diferents objectes.
• Escriptura. Es valora la capacitat que té la persona per expressar-se de forma escrita.

Amb la valoració d’aquests paràmetres es pot establir el tipus d’afàsia que pateix la persona i definir semiològicament (establir les característiques pròpies de cada tipus d’afàsia) els dèficits en el llenguatge que presenta.

Vegeu un exemple en el següent vídeo:

Els principals tipus d’afàsia i les principals característiques són:

• Afàsia de Broca: llenguatge no fluent, comprensió preservada, repetició i denominació alterades.
• Afàsia de Wernicke: llenguatge fluent, comprensió, repetició i denominació alterdes.
• Afàsia de conducció: llenguatge fluent, comprensió preservada, repetició i denominació alterades.
• Afàsia global: llenguatge no fluent, comprensió, repetició i denominació alterdes.
• Afàsia transcortical mixta: llenguatge no fluent, repetició preservada, comprensió i denominació alterades.
• Afàsia transcortical motora: llenguatge no fluent, comprensió i repeteció preservades i denominació alterada.
• Afàsia transcortical sensorial: llenguatge fluent, repetició preservada, comprensió i denominació alterades.
• Afàsia anòmica: llenguatge fluent, comprensió i repetició preservades, denominació alterada.

En la taula queden resumits els principals tipus d’afàsia així com les àrees alterades i/o preservades.

Com a tècnics d’integració social haureu d’emprar una sèrie d’estratègies perquè els vostres usuaris puguin comprendre i anticipar tot allò que succeeix al seu entorn i comunicar-se amb la major eficàcia possible. És la vostra responsabilitat maximitzar aquesta comunicació, adaptant-vos a les necessitats de cada usuari.

Per assolir aquest objectiu teniu a la vostra disposició un conjunt d’estratègies facilitadores de la comunicació, entre les quals podem incloure el fet d’adoptar un sistema alternatiu o augmentatiu a la llengua oral (la figura ens mostra un infant en edat escolar usuari de SAAC, fet que li permet comunicar-se i accedir al currículum escolar). Dissenyar un SAAC per a un infant en edat escolar es considera una estratègia facilitadora de la comunicació, que a la vegada permet que l’usuari creï llenguatge i accedeixi al currículum escolar.

Resultarà útil emprar certes estratègies d’interacció que es consideren facilitadores de la comunicació amb usuaris en situació de dependència que requereixen suport en la comunicació.

Hem organitzat la informació en relació amb aquestes estratègies facilitadores de la comunicació en quatre apartats:

• condicions ambientals
• habilitats de conversa
• ús del llenguatge verbal
• ús el llenguatge no verbal

Les condicions ambientals per facilitar una comunicació més còmoda i agradable han de ser les següents:

• Il·luminació. Es recomana que els intercanvis comunicatius tinguin lloc en espais ben il·luminats. Heu d’evitar situar-vos a contrallum i heu de garantir que tècnic i usuari es puguin veure mútuament la cara i les seves expressions facials. Tanmateix, s’han d’evitar els reflexos i les ombres que pugui ocasionar la llum natural o artificial damunt els plafons de comunicació o comunicadors.
• Ambient. Es recomana que els intercanvis comunicatius tinguin lloc en espais tranquils, ja que els ambients sorollosos interfereixen la comunicació. És important buscar llocs amb poca gent i on els aparells electrònics (TV, ràdio, etc.) no estiguin encesos.
• Situació. S’ha d’assegurar la comoditat dels dos interlocutors al llarg de l’intercanvi comunicatiu amb l’objectiu que ambdós gaudeixin de l’acte comunicatiu i aquest es pugui allargar al màxim en el temps.
• Camp visual. Sempre us situareu dins del camp visual de l’usuari.
• Evitar interferències comunicatives. Una interferència comunicativa és qualsevol aspecte o interferència que pot afectar la comunicació. Per exemple, menjar o mastegar un xiclet mentre parlem, beure, tapar-se la boca amb un mocador, etc. Heu d’evitar aquestes interferències, ja que poden afectar d’alguna manera l’expressió i/o comprensió del missatge. Vegeu la figura que il·lustra les interferències que pot provocar la comunicació amb algú que mastega xiclet.

Se sap que aquelles persones que disposen de més habilitats comunicatives compten amb més recursos per iniciar converses i per interaccionar amb els altres. Es tracta d’una sèrie d’actituds i d’actuacions que com a tècnics heu de tenir en compte per tal d’establir i mantenir una conversa amb els usuaris amb dificultats en la seva comunicació i/o usuaris de SAAC. Les habilitats de conversa que afavoriran els intercanvis comunicatius són:

• Cal que mostreu interès per establir intercanvis comunicatius amb l’usuari, per la qual cosa haureu de promoure la creació d’entorns i condicions favorables per tal que aquests intercanvis comunicatius tinguin lloc.
• Cal que mostreu interès per escoltar i comprendre allò que diu l’usuari. Aquesta actitud ajuda a fer que aflorin les seves necessitats, preocupacions, desitjos i interessos.
• Respectar el temps d’espera. Heu de deixar espais de silenci al llarg dels intercanvis comunicatius. Interaccionar amb un usuari implica parlar i esperar la seva resposta. Molt sovint, en les interaccions amb persones amb discapacitat o diversitat funcional, l’interlocutor amb més domini lingüístic ocupa en excés l’espai comunicatiu, sense deixar espai perquè l’altre pugui interaccionar.
• Haureu d’estar pendents de qualsevol tipus de signe comunicatiu executat per part de l’usuari, com podria ser una mirada, un gest, un moviment, un so o fins i tot algun aspecte físic del dia a dia (roba, perfum, etc.). Haureu d’interpretar qualsevol signe comunicatiu emès per l’usuari, ja que aquest pot donar peu a un nou tema de conversa.
• No heu de deixar a mitges una conversa i heu de desenvolupar els recursos i les estratègies necessàries per acabar-la.
• Heu de comptar amb habilitats i estratègies per introduir nous temes de conversa que parteixin dels interessos i de les motivacions de l’usuari.
• No heu de tenir pressa per acabar una conversa.
• Heu de donar senyals que esteu entenent el missatge al llarg del procés i heu de contrastar que l’usuari ha entès la informació correctament al final de l’emissió, quan hi ha dubtes de la seva comprensió. Per aquest motiu, i per demostrar que s’està escoltant un usuari quan es comunica, resulta convenient que el tècnic faci gestos d’assentiment amb el cap quan té la convicció que està entenent el missatge. A la vegada, resulta adequat reformular amb les seves pròpies paraules el missatge rebut, per comprovar que ha entès allò que l’usuari vol dir.
• Quan resulta impossible entendre el missatge emès per l’usuari es recomana al tècnic sol·licitar els aclariments necessaris o obtenir la informació addicional necessària. En cap de les circumstàncies es permet que el tècnic fingeixi haver entès un missatge quan això no és cert. Una estratègia interessant és determinar per avançat el tema de conversa; per exemple, “Ara et parlaré de la TV”, per tal de poder contextualitzar una conversa i facilitar-ne la comprensió.
• Heu d’assegurar que l’usuari ha entès el missatge. Una estratègia efectiva per comprovar la comprensió és fer-li preguntes o fer-li repetir el missatge. Quan l’usuari no l’ha entès, el tècnic pot utilitzar altres recursos, com la repetició o la substitució de la paraula o frase per una de més senzilla, els recursos gestuals o les expressions facials o, fins i tot, un sistema augmentatiu com el llenguatge escrit o gràfic.
• Cal rectificar els possibles malentesos que esdevenen al llarg del procés.
• Heu de reforçar positivament l’esforç comunicatiu que fa l’usuari, fent-li saber que allò que ens explica ens interessa, amb l’objectiu d’encoratjar-lo a continuar comunicant-se.
• Pel que fa als usuari que facin ús de plafons de comunicació de tipus alfabètic de lletreig o que utilitzin la dactilologia com a SAAC, convé que l’interlocutor compti amb un full de paper, un bloc de notes o una pissarra de tipus Velleda on anoti les diferents lletres que expressa l’usuari. Quan el tècnic d’integració social faci ús d’aquesta estratègia afavorirà la fluïdesa i el ritme de la comunicació, facilitarà l’anticipació del significat de les paraules lletrejades i evitarà que hi hagi confusions, pèrdues o errors que interfereixin en l’eficàcia de l’acte comunicatiu.

El mitjà més habitual, ràpid i eficaç per donar informació, donar opinions, descriure o expressar sentiments, acords o desacords, fer preguntes, demanar informació o argumentar és el llenguatge verbal. No obstant això, el llenguatge verbal que un interlocutor posa en marxa és diferent en funció de l’usuari o de l’audiència que té al davant i en funció del context en què es troba. Per aquest motiu, les estratègies verbals que un tècnic d’integració social utilitzarà no seran les mateixes quan aquest es dirigeix a una persona amb una discapacitat motriu amb dificultats en la seva parla, a una persona amb ceguesa o a un usuari amb discapacitat intel·lectual. A la vegada, el tècnic tampoc utilitzarà les mateixes estratègies amb usuaris amb diferent grau d’afectació; per exemple, emprarà una sintaxi i una gramàtica diferents o prioritzarà unes funcions comunicatives determinades si es tracta d’una persona amb una discapacitat intel·lectual lleu o si l’afectació és severa.

Esteva et al. (2013) citen algunes estratègies en el maneig del llenguatge verbal que són comuns per a la majoria de situacions i que com a tècnics haureu de tenir en compte. Són:

• Un missatge fàcil d’entendre. S’ha de procurar emetre frases curtes i amb un vocabulari concret, que no doni peu a l’ambigüitat. Per aquest motiu, es recomana que el tècnic enllaci diferents frases senzilles i eviti converses llargues.
• Ús de preguntes tancades o d’elecció. Quan ens trobem d’avant d’usuaris amb dificultats a nivell comprensiu es recomana fer preguntes tancades en les quals la persona hagi de contestar sí o no o preguntes d’elecció en què tan sols hagi d’escollir entre poques opcions possibles (per exemple: “Què prefereixes menjar de postres: fruita, flam o iogurt?”).
• Adaptar-se al nivell lingüístic de l’usuari. Heu d’utilitzar un llenguatge (vocabulari i estructures gramaticals) que s’adeqüi a la capacitat lingüística de l’usuari. Heu de procurar que en tot moment el vostre llenguatge emès pugui ser entès i interpretat per l’usuari.

Quan els éssers humans ens comuniquem fem servir en gran mesura un conjunt de components no verbals per acompanyar l’emissió verbal del missatge. Aquesta comunicació no verbal resulta molt valuosa en tots els intercanvis comunicatius, però particularment en la comunicació amb persones en situació de dependència esdevé un recurs fonamental per tal de compensar les possibles limitacions verbals de la persona usuària.

La vostra tasca com a tècnics serà seleccionar les estratègies comunicatives no verbals més adequades a usar amb cada usuari. A continuació assenyalarem una sèrie d’aspectes que poden resultar útils per a la majoria dels usuaris:

• El ritme. El ritme es refereix a la fluïdesa verbal amb la qual s’expressa la persona. Haureu d’utilitzar un ritme adequat, evitant que sigui monòton, entretallat o lent.
• El volum. El volum de veu que empra el tècnic s’ha d’adaptar a les característiques auditives de la persona.
• La velocitat. És la quantitat de paraules que es diuen en un determinat temps. Haureu de procurar mantenir una velocitat adequada per assegurar la comprensió del missatge per part de l’usuari. En els casos d’intercanvis comunicatius amb usuaris amb dificultats en la comprensió, el tècnic tendirà a fer ús d’un ritme lent, que afavoreix la retenció, tot i que en la resta de casos es farà ús d’un ritme intermedi.

• Accentuació. Fareu ús del recurs de l’accentuació, el qual consisteix a augmentar el volum d’un mot o una frase quan es vulgui emfatitzar la paraula clau del discurs o algun aspecte concret del qual s’està parlant.
• La dicció. Vocalitzar adequadament i fer ús d’una bona pronunciació per tal que l’usuari l’entengui correctament.
• El to. Pel que fa a la qualitat del to, es recomana que sigui càlid o afectiu quan les circumstàncies ho permetin, tot i que s’aconsella que s’adeqüi a la situació emocional en concret.
• Entonació. L’entonació estarà en sintonia amb la finalitat del missatge que estem transmetent.
• Expressió facial. Com a tècnics heu de manifestar una expressió facial de complicitat amb la persona usuària. Sempre s’ha de procurar mirar-la als ulls mentre us dirigiu a ella i situar-vos al seu mateix nivell (si cal podeu seure en una cadira o ajupir-vos per tal que els vostres ulls quedin a la mateixa alçada). Es recomana fer un ús adequat del somriure, adequant-lo a les situacions emocionals, sense exagerar-lo en excés.
• Proxèmia, gesticulació i moviments corporals. Amb la gesticulació i el moviment de les mans, els braços, el cap, etc., i amb la postura en general, el tècnic d’integració social i el mateix transmeten informació. En aquest sentit, és molt important que els familiars de l’usuari donin informació al tècnic per tal que aquest pugui interpretar certs moviments corporals d’aquest, els quals es poden convertir en codis comunicatius (p. ex.: rigidesa, moviments, certs gestos…).
• El tacte. La comunicació mitjançant el tacte permet establir un intercanvi comunicatiu molt fort amb persones en situació de dependència. Per aquest motiu, i sempre adequant-nos a cada usuari en concret, podreu expressar afecte mitjançant accions com una carícia, una abraçada o agafant la mà d’un usuari.

Tot i que hem donat una sèrie d’orientacions generals pel que fa a les habilitats de conversa i d’interacció per a tot el col·lectiu de persones en situació de dependència que compten amb dificultats en la comunicació, se sap que cada col·lectiu amb diversitat funcional específica presenta certes característiques que cal tenir en compte. No obstant això, cal remarcar que per a cada tipus de discapacitat resulten igualment vàlides les estratègies d’interacció i/o facilitadores de la comunicació generals, entre les quals hi ha el fet de donar més temps d’espera, utilitzar frases senzilles, situar-se en l’espai visual de l’usuari, fer ús de les expressions facials i els gestos comunicatius, entre d’altres.

Així doncs, enumerarem alguns recursos i/o recomanacions específiques que ajudaran a establir una comunicació més efectiva entre el tècnic i un usuari amb una discapacitat concreta (discapacitat sensorial, motriu, intel·lectual, amb afàsia, amb deteriorament cognitiu, amb Parkinson o amb esclerosi múltiple o esclerosi lateral amiotròfica). Tenint en compte que en aquest apartat s’oferirà una petita pinzellada de les estratègies interactives per a cada col·lectiu, en la mesura del possible s’oferiran enllaços i fonts de consulta externa per tal que amplieu la informació oferta.

Les principals estratègies a tenir en compte per afavorir la interacció del tècnic d’integració social amb persones amb discapacitat sensorial (visual, auditiva o amb sordceguesa) es detallen a continuació.

Estratègies per afavorir la comunicació amb persones amb discapacitat visual o ceguesa

Cal destacar-ne les següents:

• A una persona amb discapacitat visual, atès que no pot veure els components no verbals que donen peu als inicis de conversa, hem de fer-li saber que ens hi volem comunicar. Per exemple, cal anomenar-la o bé tocar-la lleugerament, perquè s’adoni que ens hi dirigim.
• A vegades, per cobrir la manca de visió, el tècnic intenta explicar tot allò que succeeix al seu voltant. Aquest recurs resulta molt vàlid, tot i que s’ha d’evitar confondre l’usuari amb un excés d’informació.
• No cal alçar la veu per parlar amb una persona amb discapacitat visual.
• Es recomana emprar un vocabulari concret, com ara «a la teva esquerra», «a la teva dreta», «darrere teu», etc., i evitar fer ús d’adverbis de lloc abstractes com aquí, allà, ja que normalment van acompanyades de gestos que no pot veure.
• Per poder tenir accés a la lectura i l’escriptura, al currículum escolar i per poder comunicar-se per escrit mitjançant aplicacions mòbils (a part d’utilitzar els missatges gravats), cal que els usuaris tinguin el Braille. L’ONCE organitza cursos gratuïts tant per a persones amb ceguesa o deficiència visual com per als seus familiars. La diferència dels dos cursos és que per a persones amb ceguesa s’utilitza la metodologia de l’ensenyament/aprenentatge del Braille fonamentada en el tacte, i en el cas dels familiars es treu profit del suport visual per entendre el funcionament del sistema. Vegeu la figura, que il·lustra un infant amb ceguesa gaudint de l’explicació d’un plafó de comunicació d’un museu adaptat al Braille.

Per a més informació consulteu la guia elaborada per l’ONCE, que ofereix recursos en relació amb la comunicació envers persones amb deficiència visual: bit.ly/2CRsDfp.

Estratègies per afavorir la comunicació amb persones amb discapacitat auditiva o sordesa

La Confederación Española de Familias de Personas Sordas (FIAPAS) ens ofereix una sèrie de recomanacions per a la comunicació amb persones sordes o amb disminució auditiva, entre les quals apareixen:

• Cal cridar la seva atenció amb un senyal abans de parlar i evitar parlar a un usuari amb sordesa quan aquest no està mirant.
• Per tal que un usuari amb sordesa o discapacitat auditiva tregui profit de la lectura labial, us situareu a una bona distància i alçada i evitareu aguantar un llapis, bolígraf, etc., amb els llavis, i no us tapareu la boca amb bufandes, mocadors o les mans.
• Vetllareu per parlar de manera fluida. Heu d’intentar vocalitzar bé, però sense exagerar ni cridar, amb un ritme i un to de veu normals, ni de pressa ni a poc a poc.
• Et tècnic ha de procurar ser expressiu però sense gesticular amb excés i repetir les frases tantes vegades com sigui necessari.
• Es pot reforçar la informació amb suport escrit.
• En el cas de persones que fan ús de la llengua de signes cal l’ajuda d’un intèrpret.

Per a més informació, consulteu la web de FIAPAS: bit.ly/2Naefnp.

Vegeu la figura, que il·lustra una situació de treball comunicatiu entre una logopeda, professional que vetlla per facilitar el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge de l’usuari, i un usuari amb sordesa.

Estratègies per afavorir la comunicació amb persones amb sordceguesa

La manca de visió i audició en les persones sordcegues, els provoca greus problemes a l’hora de comunicar-se, una manca d’accés a la informació i a l’autonomia personal. Tot i això les persones amb sordceguesa tenen diferents sistemes de comunicació que s’utilitzen en funció del grau de discapacitat que tenen i de les pròpies habilitats i característiques. Els sistemes de comunicació utilitzats en aquest cas es divideixen en alfabètics (aquells fonamentats a partir d’un alfabet i l’ús de la dactilologia) i no alfabètics (basats en llengua de signes recolzada).

Per a algunes persones amb sordceguesa no hi ha cap mètode de comunicació que no sigui mitjançant el tacte, gràcies al suport ofert per una altra persona (per exemple, amb llengua de signes recolzada o dactilologia al palmell de la mà). En aquestes circumstàncies solament es pot aportar la informació a través d’un professional especialitzat que utilitza la llengua de signes o la dactilologia pròpia dels usuaris amb sordesa però amb la característica que s’executa recolzant les mans de l’usuari a les mans de l’interlocutor per poder comprendre els missatges emesos per aquest.

• La dactilologia en el palmell de la mà consisteix a lletrejar el missatge recolzant cada una de les lletres de l’alfabet dactilològic sobre el palmell de la mà de la persona sordcega. Vegeu la figura, on apareix una captura de pantalla i l’adreça web d’un programa d’aprenentatge de la dactilologia en el palmell.

• La llengua de signes recolzada, tal i com s’observa en la figura, implica utilitzar els signes habituals de la llengua de signes, mentre es subjecten les mans entre interlocutors.

Les estratègies de comunicació per a usuaris amb sordceguesa són:

• Com en el cas dels usuaris amb discapacitat visual, tocareu el braç de l’usuari per fer-li saber que volem iniciar un intercanvi comunicatiu amb ell.
• En tenir minvada la capacitat auditiva, la manera d’identificar-vos serà lletrejant el vostre nom amb dactilologia o fent ús del vostre signe-nom mitjançant la llengua de signes recolzada o a l’aire.
• Com en el cas dels usuaris amb discapacitat visual, informareu la persona de si abandoneu el lloc. Sempre procurareu que l’usuari es quedi en un lloc que li resulti familiar i que no comporti riscos.

Per a més informació, consulteu el web d’APSOCECAT: www.apsocecat.org.

Els usuaris amb discapacitat motriu presenten una gran heterogeneïtat en les seves necessitats comunicatives, en funció de si compten amb un dèficit sensorial o cognitiu, a part del dèficit motriu. En aquest punt us donarem alguns consells útils per usar amb usuaris amb discapacitat motriu, que tenen dificultats per comunicar-se, expressar-se i fer-se entendre a causa d’una alteració en el ritme o l’articulació dels fonemes, o per una impossibilitat d’utilitzar la parla com a sistema de comunicació habitual.

El Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya, l’any 2015, va elaborar la Guia d’atenció a les persones en discapacitat en els serveis públics, on s’enumeren algunes estratègies per establir una comunicació efectiva amb usuaris amb discapacitat motriu, entre les quals hi ha:

• En els casos en què l’usuari faci ús del llenguatge oral, resulta molt important que us situeu davant de la persona per observar amb atenció la seva boca i la seva expressió facial, esforçant-vos per comprendre allò que vol dir, donant-li més temps per emetre el missatge i més temps en la resposta (vegeu la figura, on el tècnic situa la seva mirada a un angle adequat respecte a l’alçada de la mirada de l’usuari).
• Heu d’adaptar-vos al ritme del discurs de l’usuari sense interrompre’l. Haureu d’evitar anar completant les paraules o frases que l’usuari inicia per tal d’agilitar el procés.
• Quan les habilitats cognitives de l’usuari ho possibilitin, és convenient fer ús de preguntes obertes o preguntes d’elecció i evitar la comunicació amb preguntes tancades amb resposta “sí” o “no”, les quals no afavoreixen l’adquisició de nou vocabulari ni el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge.
• Quan no hi ha dèficits sensorials o cognitius associats, és convenient que se li parli a un ritme normal.
• Si no l’entenem li ho hem de manifestar i li hem de preguntar si compta amb una altra manera de comunicar-se: abecedari, plafó, llibreta de comunicació… Li podem demanar que faci servir sinònims o que ens ho expliqui d’una altra manera.
• Mai hem de dir-li que l’hem entès si no és cert.
• Si després de diversos intents no aconseguim entendre’ns hem de demanar disculpes i només llavors cercar un intermediari que ens pugui ajudar a comunicar-nos.

Per a més informació, consulteu la Guia d’atenció a les persones en discapacitat en els serveis públics a: goo.gl/fKNTdx.

La Confederación Española de Organizaciones a favor de las Personas con Discapacidad Intelectual (FEAPS) ha elaborat una guia amb les pautes bàsiques d’interacció amb usuaris amb aquesta discapacitat. A continuació citarem algunes de les estratègies de comunicació més importants a utilitzar:

• Haureu d’adaptar la comunicació al grau de discapacitat i al domini lingüístic de l’usuari amb qui interacciona.
• Haureu de fer ús d’un discurs adaptat a l’edat de l’usuari.
• Es recomana fer ús de missatges senzills, acompanyant-los, si resulta necessari, d’algun suport gràfic o manual, com per exemple dibuixos, fotografies, signe manual, ús del gest d’assenyalar, etc.
• Caldrà respectar el temps d’espera, ja que el temps d’expressió i de resposta acostumen a ser lents.
• Es recomana utilitzar frases curtes i clares.
• Quan les habilitats cognitives de l’usuari ho possibilitin, és convenient fer ús de preguntes obertes o preguntes d’elecció i evitar la comunicació amb preguntes tancades amb resposta “sí” o “no”, les quals no afavoreixen l’adquisició de nou vocabulari ni el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge.
• Algunes síndromes en concret impliquen dificultats físiques, hipotonia i/o malformacions en relació amb l’aparell bucofonador, fet que afectarà la producció de la parla i la posterior comprensió d’aquesta per part dels interlocutors. Per exemple, els usuaris amb síndrome de Down es discuteix si realment tenen la llengua més gran del normal o compten amb una combinació de factors físics i de desenvolupament (manca d’activitat dels òrgans de succió durant la primera infància), per la qual cosa la llengua “els surt de la boca”, la qual cosa rep el nom tècnic de “protrusió lingual”. La figura il·lustra una nena amb la síndrome de Down amb una protrusió lingual important.

Per a més informació, consulteu el document La comunicación y la relación con personas con discapacidad intelectual. Pautas básicas de interacción a: goo.gl/Mxb6EU.

Es tracta de malalties degeneratives que comporten una disminució de les funcions intel·lectuals, com ara pèrdua de memòria, dificultats comunicatives, dificultats en la presa de decisions… Una de les manifestacions més significatives dels trastorns que comporten deteriorament cognitiu està relacionada amb el dèficit en la comunicació. Per aquest motiu, resulta imprescindible comptar amb unes estratègies per aconseguir una comunicació efectiva, tant pel que fa a l’expressió com a la comprensió. A continuació enumerarem unes quantes estratègies per assolir una comunicació efectiva:

• Es recomana començar les interaccions o converses contextualitzant la situació. Així, per exemple, s’aconsella anomenar l’usuari pel seu nom i dir el nom del tècnic.
• Es donarà suport comunicatiu a l’usuari quan aquest no trobi la paraula adequada per fer una demanda. Alguns recursos recomanats són demanar que l’usuari assenyali l’objecte desitjat o que el tècnic li doni noms d’objectes fins que aquest informi de quin és el desitjat.
• No cal que es corregeixi la totalitat de les paraules errònies que emet l’usuari amb deteriorament cognitiu. Si enteneu allò que us vol dir per context podeu continuar la conversa sense corregir el terme.
• Es recomana que com a tècnics desenvolupeu certes estratègies alternatives a la llengua oral, com ara fer ús de l’escriptura o del dibuix en aquelles ocasions en què a l’usuari no li surt la paraula que vol expressar o quan la situació comporta dificultats comprensives.
• Es recomana que sigueu altament afectius amb les persones amb deteriorament cognitiu, mirar-les directament als ulls, creant contacte visual i tocant-les per tranquil·litzar-les i fer-los saber que les estem escoltant. La figura il·lustra com el tècnic s’apropa a una usuària, per mantenir una interacció afectiva amb aquesta.
• Heu de prestar atenció al to de veu de l’usuari, ja que així poden interpretar algunes emocions o estats d’ànim.
• En els casos de deteriorament cognitiu es recomana ampliar l’ús de la comunicació no verbal per reforçar la comunicació verbal. Fer un ús freqüent del somriure, de les abraçades o de les carícies comunica aspectes com ara “estic aquí”, “m’importes” o “m’agrada passar temps amb tu”.
• A causa del deteriorament cognitiu, es recomana fer ús de paraules i oracions curtes, simples i conegudes, repetint la informació tantes vegades com faci falta i parafrasejant-la per assegurar la comprensió dels missatges. A la vegada, es recomana fer ús de termes concrets, evitant paraules abstractes i prioritzant l’ús de noms comuns i propis.

Per a més informació es recomana consultar el quadern n. 6 d’Estrategias de comunicación con el enfermo de Alzheimer, elaborada per l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Navarra, a: bit.ly/2OhZMSH.

L’afàsia es defineix com una afectació en la capacitat de produir i/o comprendre el llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Aquest trastorn deteriora la capacitat d’expressió, comprensió del llenguatge oral i, sovint, la lectura i escriptura, de manera que la comunicació amb els altres es veu altament impossibilitada. En la majoria dels casos la lesió es localitza al costat (hemisferi) esquerre del cervell. Tot i això, s’observa una gran heterogeneïtat entre les persones amb afàsia.

Es recomana que tot i que els usuaris amb afàsia continuïn mantenint un tractament rehabilitador per aconseguir millores en la parla (vegeu figura), és important que els tècnics comptin amb estratègies per a poder facilitar millores en la seva comunicació funcional.

Foto: la logopeda Vanesa Martínez treballant amb un usuari amb afàsia.

A continuació enumerem unes pautes per a una comunicació efectiva:

• Parlar a un ritme lent i durant estones curtes per assegurar la comprensió dels missatges i per evitar el cansament que suposa la comunicació per a les persones amb afàsia.
• Evitar corregir en excés aquells errors en la pronunciació de les paraules sempre que aquestes es puguin entendre pel context d’ús.
• Com a tècnics haureu d’animar els usuaris perquè es comuniquin fent ús de la major part de recursos que tenen disponibles i evitant interrompre’ls quan estant parlant.
• En els casos d’usuaris amb afàsia resulta altament recomanable comptar amb una llibreta de comunicació amb símbols pictogràfics, els quals ajudaran l’usuari a evocar el vocabulari. El tècnic no ha d’esperar que l’usuari utilitzi la llibreta de manera autònoma, sinó que l’ha d’ajudar a emprar-la posant el màxim de recursos al seu abast i modelant-ne l’ús. Així, per exemple, quan el tècnic li faci una pregunta oberta o d’elecció a l’usuari, com ara “Què t’agradaria menjar per a postres?”, li ha d’obrir la llibreta de comunicació per la pàgina on hi ha el vocabulari relacionat amb el menjar per facilitar que l’usuari assenyali la imatge.
• A vegades, estratègies com portar una llibreta, un bloc de notes o una pissarra blanca al damunt, per demanar a l’usuari que dibuixi allò que vol o descrigui amb més detall allò que està intentant explicar, resulta un recurs molt útil per salvar les incomprensions.

Per a més informació consulteu la guia elaborada per l’assocació Ayuda Afasia dirigida a familiars i amics de persones afectades per afàsia per tal de millorar la comunicació: www.afasia.org/index.php/consejos.

La rigidesa dels músculs que implica la malaltia de Parkinson comporta dificultats comunicatives. Normalment, els usuaris fan servir un to de veu baix, presenten dificultats i dubten a l’hora d’iniciar una conversa i solen cometre errors en certs fonemes. En aquest cas no aportem recursos i estratègies que resultin específicament útils per establir una comunicació efectiva amb usuaris amb Parkinson, sinó que en aquest cas seran vàlides les estratègies conversacionals generals. Per exemple, mantenir el contacte visual, respectar i allargar els torns de paraula de l’usuari o demanar les paraules clau d’una conversa per tal de contextualitzar-la i comptar amb recursos per allargar-la.

Per a més informació, consulteu el document Consejos sobre una correcta comunicación para pacientes con enfermedad de Parkinson a: bit.ly/2QpcikV.

Els usuaris afectats d’esclerosi múltiple tenen afectat el sistema nerviós central a causa d’un error en la connexió de les fibres nervioses, fet que dóna lloc a lesions musculars, oculars, auditives i de control d’esfínters. La comunicació està afectada, ja que la manca de connexions de les fibres nervioses pot comportar una disàrtria.

Quan la comunicació comença a estar molt afectada, els usuaris amb esclerosi múltiple són usuaris freqüents de SAAC. En els casos concrets en què està afectada l’audició es recomana augmentar el volum de la veu durant els intercanvis comunicatius.

L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una malaltia degenerativa neuromuscular que comporta una pèrdua progressiva del control motriu; per tant, implicarà una disàrtria inicial i una manca total de la parla en un estat avançat.

Els usuaris d’ambdós tipus d’esclerosi seran, gairebé en la totalitat dels casos, usuaris de SAAC, i com a tal oferim una sèrie d’estratègies que cal tenir en compte:

• Adaptar-se al ritme comunicatiu de l’usuari, encoratjant-lo a parlar a poc a poc per tal d’assegurar una millor expressió i una millor comprensió dels missatges.
• Els demanarem que descansin entre frases i establirem torns comunicatius basats en l’ús de frases senzilles.
• Quan l’usuari fa ús del llenguatge oral us situareu cara a cara, mirant-lo als llavis per tal de facilitar la comprensió dels missatges emesos.
• En casos d’incomprensió, i a falta d’un SAAC, cal fer ús de l’estratègia del lletreig (assenyalant lletres d’un plafó) o el recurs de dibuixar per solucionar la situació d’incomprensió.

Per a més informació consulteu la pàgina web de la Fundació Miquel Valls: www.fundaciomiquelvalls.org.

La comunicació augmentativa i alternativa es refereix a formes de comunicació diferents del llenguatge oral que s’utilitza per substituir (d’aquí el concepte alternativa) i/o complementar o millorar (d’aquí el concepte augmentativa) la parla natural. Existeixen persones que a causa d’una deficiència, és a dir, a causa d’una pèrdua o anormalitat d’una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica (ja sigui motriu, intel·lectual, sensorial, congènita i/o adquirida), tenen greus problemes per comunicar-se utilitzant la parla natural. Això afecta considerablement les seves possibilitats d’interacció i relació amb les persones del seu entorn, així com la seva participació en activitats socials.

L’any 2006, les psicòlogues Carme Basil i Carme Rosell, membres de la Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació (UTAC) de la Universitat de Barcelona i expertes en sistemes augmentatius i alternatius de comunicació, van definir els SAAC com qualsevol element que substitueix o complementa la parla quan aquesta es veu afectada i, per tant, són sistemes que milloren l’accés i la participació dels usuaris que en fan ús en esdeveniments de comunicació i, en conseqüència, ajuda en els processos d’interacció social. Aquests suports inclouen estratègies i tècniques de comunicació, recursos materials d’alta i baixa tecnologia, així com els mètodes que proporcionen habilitats, oportunitats, recursos i assistència necessàries per participar en els intercanvis comunicatius i en les interaccions socials.

Ambdues tipologies de SAAC s’utilitzen partint d’un enfocament habilitador, que tracta de buscar solucions pràctiques per tal que les persones usuàries millorin la seva qualitat de vida. És a dir, no solament es té en compte l’aspecte comunicatiu, sinó tota la resta d’aspectes que s’interposen en les seves vides i que s’han d’atendre, com poden ser el rendiment escolar, les possibilitats ocupacionals, la participació en l’entorn social, els problemes de desplaçament i de postura, i la capacitat de controlar l’entorn, entre d’altres (Basil, 2010; Soro-Camats, 1998).

Així doncs, les mesures habilitadores són aquelles que van dirigides directament a la persona amb discapacitat o diversitat funcional i/o al seu entorn i tenen com objectiu situar-la al mateix nivell físic, mental i sociofuncional que li correspondria per la seva edat cronològica. Aquestes mesures són de durada limitada i, òbviament, s’extingeixen quan s’ha aconseguit l’objectiu proposat.

Concretament, cal tenir en compte que és indispensable habilitar l’entorn per tal que aquest afavoreixi el desenvolupament de la comunicació. Així, per exemple, si pensem que normalment en un centre ocupacional els estris i els objectes d’ús comú estan a l’abast dels usuaris per afavorir l’autonomia d’ús, caldrà pensar en la necessitat d’organitzar d’una altra manera aquest material per tal que els usuaris hagin de desenvolupar certes habilitats comunicatives abans de poder fer ús d’aquest material. En aquest cas, es pot suggerir als professionals que guardin el material a l’armari i que l’usuari hagi de demanar els objectes que vol utilitzar. El mateix pot passar a l’hora d’esmorzar: es pot habilitar aquesta activitat per tal que sigui una activitat altament comunicativa en què els usuaris hagin de demanar allò que volen per esmorzar i no siguin elements passius al llarg de la mateixa. Podeu veure un exemple de com organitzar l’entorn per tal d’afavorir la comunicació a la figura, on s’observa que les joguines estan guardades en capses; en cada capsa apareix un pictograma que indica quines joguines hi ha al seu interior. Quan el nen vol jugar amb una joguina, prèviament la hi assenyala a l’educador. Habilitar l’entorn per tal que afavoreixi la comunicació és un recurs molt important per afavorir el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge de nens i adults amb dificultats comunicatives.

Font: Asociación Navarra de Autismo (Foto: Patricia Polo)

Són candidats a utilitzar SAAC les persones, nens o adults, amb trastorns congènits o trastorns adquirits que dificulten la seva comunicació.

Parlem de trastorns congènits per referir-nos als casos de discapacitat intel·lectual (síndrome de Down, malalties metabòliques, altres trastorns del desenvolupament…), trastorn de l’espectre autista, discapacitat motriu (paràlisi cerebral, accidents vasculars, lesions cerebrals…), amb els quals els nens neixen i que afecten el desenvolupament de la comunicació.

En els trastorns adquirits, com per exemple les afàsies fruit de traumatismes cranioencefàlics, accidents cerebrals (ictus) o tumors cerebrals, les malalties neurològiques degeneratives com l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o altres tipologies d’esclerosi, la distròfia muscular, el Parkinson, etc., també és necessari usar SAAC per compensar la dificultat a nivell oral.

Freqüentment us trobareu amb persones en situació de dependència que no solament presenten una de les afectacions esmentades, sinó que també pateixen diverses deficiències (visual, auditiva, motriu, intel·lectual…) que afecten profundament la seva comunicació. Aquests casos els denominem pluridiscapacitat, en què hi ha una disfunció severa o profunda de dues o més àrees del desenvolupament, incloent-hi sempre el dèficit cognitiu. Solen ser persones amb trastorns neuromotors greus, amb dificultats severes per a la comunicació (comprensió i l’expressió) i amb greus limitacions de memòria, percepció, raonament, consciència i desenvolupament emocional.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) afecta cada persona amb un nivell de gravetat diferent. En els casos més greus s’observen problemes d’interacció social, la parla es veu afectada i en el llenguatge oral poden presentar-se problemes en la morfosintaxi. En alguns casos solament utilitzen una paraula per expressar una frase; per exemple, diuen “Aigua” per dir “Vull aigua”, fenomen que rep el nom d’holofrase. En altres casos més lleus, els usuaris amb TEA repeteixen paraules o frases ininterrompudament, fet que es denomina ecolàlia. També poden presentar dificultats per utilitzar i comprendre els gestos naturals i culturals, el llenguatge corporal o el to de veu, i les seves expressions facials, els moviments i els gestos sovint no es corresponen a allò que diuen. Per exemple, somriuen quan s’està parlant d’alguna cosa trista.

La intervenció en la comunicació

La societat actual està poc sensibilitzada envers aquelles persones que utilitzen sistemes de comunicació i/o desplaçaments poc habituals i diferents de la norma. Per a la gran majoria de membres de la nostra societat, tractar amb algú “diferent” no és un acte habitual, i amb freqüència desconeixen els recursos i les possibilitats comunicatives amb els quals compten les persones amb discapacitat o diversitat funcional.

Lògicament, resulta impossible exigir que tots els membres de la comunitat comprenguin i reaccionin de manera adequada davant d’allò desconegut, però la vostra funció com a tècnics és adaptar-vos i adequar la nostra comunicació al SAAC que utilitza cada usuari amb qui treballeu. Mitjançant aquest SAAC, i sempre que la nostra actitud i les nostres estratègies comunicatives siguin les adequades, l’usuari pot fer demandes, explicar anècdotes, manifestar opinions… Vegeu la figura, que il·lustra una situació on dos tècnics, formats per a comunicar-se amb persones en situació de dependència, interactuen amb una usuària, la qual manifesta satisfacció i somriure a la cara. La comunicació amb persones usuàries de SAAC requereix formació i comprensió.

A més a més, com a tècnics en integració social sou una part essencial en el procés d’avaluació, tria, ensenyament/aprenentatge, seguiment i generalització del SAAC d’un usuari.

Un requisit a complir per part del tècnic d’integració social és treballar juntament amb l’equip interdisciplinari que està al darrere del procés d’avaluació, disseny i adequació del SAAC d’un usuari per tal que aquest li sigui eficaç i funcional i s’assoleixin els objectius esperats.

La presència i implicació de tots els professionals implicats en l’atenció a l’usuari és fonamental per oferir un servei de qualitat.

Font: Flickr

És per aquest motiu que l’estil comunicatiu i l’actitud que aporta el tècnic d’integració social a l’hora de portar a terme una comunicació i la seva manera d’expressar-se resulten de gran importància, sobretot quan aquest intercanvi comunicatiu es dóna amb una persona amb dificultats per a la comunicació o usuària de SAAC. Cal que el tècnic manifesti un estil assertiu, mirant els ulls de la persona que té al davant, situant-s’hi a una distància adequada, gesticulant i somrient amb freqüència. A més a més, el tècnic haurà de parlar amb un to de veu, un ritme i un volum adequats i, sobretot, respectant el torn de paraula i deixant espais de silenci (pauses) per tal d’afavorir els inicis comunicatius de l’usuari.