Recursos formatius i modalitats d'inserció sociolaboral

En el sistema educatiu hi ha un seguit d’etapes i ensenyaments que l’integrador social ha de conèixer per poder orientar a les persones demandants respecte al ventall ampli d’opcions que s’hi contemplen. A Catalunya, a partir de l’Educació Secundària Obligatòria hi ha un gran ventall d’opcions d’estudis postobligatoris que es poden cursar en funció dels interessos, habilitats i perfil acadèmic (vegeu la figura).

https://triaeducativa.gencat.cat/ca/inici/

A continuació es fa una primera aproximació al sistema educatiu amb l’explicació de les diferents etapes i estudis que hi trobem:

• L’etapa d’educació infantil s’organitza en dos cicles (de 0 a 3 anys i de 3 a 6 anys); el segon cicle és gratuït. És una etapa no obligatòria.
• L’etapa d’educació primària consta de tres cicles (inicial, mitjà i superior) amb dos cursos cadascun, que es fan entre els 6 i 12 anys. És una etapa obligatòria.
• L’etapa d’educació secundària obligatòria (ESO) consta de quatre cursos, que es fan entre els 12 i 16 anys. Hi ha programes de diversificació curricular, a partir de tercer curs, que estan orientats a la consecució del títol de graduat en educació secundària obligatòria (GESO). Aquest títol dóna accés al batxillerat i als cicles formatius de grau mitjà.

Etapa d’educació postobligatòria:

• Els programes de formació i inserció (PFI) estan adreçats a alumnes majors de 16 i menors de 21 anys que no han obtingut el títol de GESO. Té una durada d’un curs acadèmic.
• Els itineraris formatius específics (IFE) són ensenyaments professionals que s’adrecen a alumnes amb necessitats especials associades a una discapacitat intel·lectual lleu o moderada, amb l’objectiu d’oferir atenció educativa, a l’etapa postobligatòria, segons les necessitats individuals i les capacitats i habilitats pròpies.
• L’etapa del batxillerat comprèn de dos cursos i s’organitza en tres modalitats: arts, ciències i tecnologia i humanitats i ciències socials. S’accedeix amb el títol de GESO, un cicle formatiu de grau mitjà (CFGM) o un cicle formatiu de grau superior (CFGS). El títol de batxillerat dóna accés a l’educació superior: CFGS i estudis universitaris de grau.
• Cicles formatius s’estructuren en cicles formatius de formació professional bàsica, cicles formatius de grau mitjà i cicles formatius de grau superior, que permeten obtenir els títols de tècnic bàsic i GESO, tècnic i tècnic superior, respectivament. Cal tenir el títol de GESO o tècnic bàsic per accedir a un CFGM i el títol de tècnic d’un CFGM o el títol de batxillerat per accedir als CFGS o un equivalent a efectes acadèmics, tot i que també es contemplen altres vies d’accés.
• Les escoles oficials d’idiomes (EOI) són centres públics, no universitaris, d’ensenyament d’idiomes moderns en règim oficial i en modalitat presencial o semipresencial i també a distància a l’Institut Obert de Catalunya (IOC). Per accedir-hi és necessari ser major de 16 anys, tret dels més grans de 14 anys si estudien un idioma diferent del cursat a l’ESO.
• Els ensenyaments esportius són els ensenyaments professionals de règim especial que condueixen a les titulacions de tècnic esportiu i tècnic superior esportiu. Donen a l’alumnat la formació necessària per adquirir la competència professional característica de cada títol, alhora que capaciten per exercir professionalment la matèria esportiva en la modalitat i especialitat cursada. S’organitzen en cicles de grau mitjà o de grau superior.
• Els ensenyaments artístics són els ensenyaments professionals de música i de dansa, els cicles formatius de grau mitjà i grau superior d’arts plàstiques i disseny, i els ensenyaments artístics superiors de grau en art dramàtic, en conservació i restauració de béns culturals, en dansa, en disseny i en música.
• La formació de persones adultes comprèn l’oferta educativa que té com a objectiu que les persones adultes puguin desenvolupar capacitats, enriquir coneixements i millorar les competències de base en els centres de formació d’adults. Les persones de més de 18 anys (o de més de 16 en casos excepcionals) poden estudiar per obtenir el graduat en ESO; fer cursos de formació instrumental; cursos de preparació per a les proves d’accés als cicles formatius de grau mitjà i superior o d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys; fer el curs d’accés a grau mitjà (CAM); estudiar anglès i francès fins al nivell A2 del MECR i català i castellà fins al nivell B1, i cursar ensenyaments COMPETIC, que equivalen als certificats ACTIC.

A més, des del Departament d’Educació també s’organitzen les proves lliures per a l’obtenció de títols i certificats, entre d’altres, de:

• Certificació de formació instrumental.
• Graduat en educació secundària obligatòria.
• Certificats d’idiomes dels nivells B1, B2, i C1 de les EOI.
• Títols de formació professional, en aquest cas les proves són conegudes com a proves per a l’obtenció del títol (POT).

La formació professional (FP) és un dels principals recursos que s’ofereixen a les persones per afavorir la seva inserció sociolaboral. Però a què fem referència quan parlem de formació professional?

Segons la Llei 10/2015, del 19 de juny, de formació i qualificació professionals, quan parlem de formació professional ens referim al conjunt d’accions formatives que capaciten per al desenvolupament qualificat de les diverses professions, l’accés a l’ocupació, la progressió professional i la participació activa en la vida social, cultural i econòmica. Inclou la formació professional inicial i la formació professional per a l’ocupació.

El gràfic de la figura recull els grans trets del sistema de formació professional espanyol, incloent les particularitats pròpies de Catalunya.

Abans de conèixer els dos subsistemes de l’FP, l’educatiu i el laboral, cal saber a què fa referència, dins del marc de la formació professional, el catàleg de qualificacions professionals; això ens permetrà comprendre millor el contingut de l’FP (vegeu la figura). El catàleg té una versió estatal i les diferents autonòmiques:

• En l’àmbit estatal, hi ha l’anomenat Catàleg nacional de qualificacions professionals (CNCP), que es pot definir com l’instrument que ordena de forma sistemàtica les diferents qualificacions professionals que s’identifiquen a la realitat productiva espanyola. A aquestes qualificacions s’hi associen les diferents formacions professionals, de manera modular.
• El que es coneix com a Catàleg de qualificacions professionals de Catalunya (CQCAT) és l’equivalent català al CNCP, del qual ha de respectar tots els elements bàsics que defineixen les diferents qualificacions, tot afegint-hi un grau de concreció major, quan escaigui, per adequar-les a les necessitats territorials i sectorials del sistema productiu català.

Els organismes encarregats de la definició, elaboració i manteniment dels catàlegs són l’Incual (Institut Nacional de les Qualificacions) a escala estatal, i l’FPCAT (Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya) a Catalunya. El Decret 28/2010, defineix què és la qualificació professional:

S’ha de tenir present que els catàlegs són vius, en tant que s’actualitzen periòdicament d’acord amb l’evolució del teixit productiu. Així, per exemple, els darrers anys han apareguts nous títols de formació professional com el de tècnic en xarxes i estacions de tractament d’aigües o el de tècnic superior en animacions 3D, jocs i entorns interactius.

Els catàlegs són fonamentals, ja que a partir d’ells es dissenyen tant l’FP del sistema educatiu com la de l’àmbit laboral. A més, són el referent per a l’avaluació i acreditació de competències, sigui quina sigui la seva via d’adquisició (vegeu la figura). En aquest sentit, és important tenir clars, a més del concepte de qualificació professional, entesa com a conjunt de competències professionals, tres altres termes: famílies professionals, nivells de qualificació i qualificacions professionals i unitats de competència.

font: www.parlament.cat/document/intrade/171760

Els catàlegs s’estructuren per famílies professionals, que agrupen diferents qualificacions que tenen competències professionals afins i es podria dir que són àrees d’activitat productiva amb coneixements i habilitats relacionades. Actualment, el nombre de famílies és de 26, que són les que apareixen a la figura.

Els nivells de qualificació es refereixen a la competència professional requerida per dur a terme les diferents activitats productives, d’acord a criteris de coneixements, iniciativa, autonomia, responsabilitat i complexitat. Com estableix la normativa (Reial decret 1128/2003 de 5 de setembre, pel qual es regula el Catàleg nacional de qualificacions professionals), a l’FP s’inclouen els nivells 1, 2 i 3 (el 4 i el 5 corresponen a estudis universitaris i no es tracten en aquest material); vegem-los detingudament:

• Nivell 1: competència en un conjunt reduït d’activitats de treball relativament simples corresponents a processos normalitzats, en què els coneixements teòrics i les capacitats pràctiques a aplicar són limitats.
• Nivell 2: competència en un conjunt d’activitats professionals ben determinades amb la capacitat d’utilitzar els instruments i tècniques pròpies, pel que fa principalment a un treball d’execució que pot ser autònom en el límit d’aquestes tècniques. Requereix coneixements dels fonaments tècnics i científics de la seva activitat i capacitats de comprensió i aplicació del procés.
• Nivell 3: competència en un conjunt d’activitats professionals que requereixen el domini de diverses tècniques i pot ser executat de forma autònoma, comporta responsabilitat de coordinació i supervisió de treball tècnic i especialitzat. Exigeix la comprensió dels fonaments tècnics i científics de les activitats i l’avaluació dels factors del procés i de les seves repercussions econòmiques.

Les qualificacions professionals s’organitzen en diverses unitats de competència, que són l’agregat mínim de competències professionals, susceptible de reconeixement i acreditació parcial. Així, una unitat de competència pot ser reconeguda i acreditada per si mateixa.

Dit d’una altra manera, les unitats de competència són la unitat de transferència entre els sistemes de formació professional del sistema educatiu i la formació professional per a l’ocupació i l’element que permet la capitalització de la formació o experiència adquirida. Aquestes unitats de competència es poden acumular i combinar per assolir certificats de professionalitat i/o títols de formació professional. A la figura, podeu veure un exemple de qualificació professional.

Font: http://icqp.gencat.cat/ca/

En l’exemple de qualificació s’observa que cada unitat de competència té associat un mòdul formatiu.

La formació professional (FP) inicial o del sistema educatiu és competència del Ministeri d’Educació i de les conselleries d’Ensenyament de les comunitats autònomes, el Departament d’Educació en el cas de Catalunya.

L’FP inicial s’ordena en: els itineraris formatius específics (IFE), els programes de formació i inserció (PFI), els cicles de grau bàsic, grau mitjà i de grau superior, en què també hi ha cursos d’especialització. Els cicles formatius, especialment els de grau mitjà i de grau superior compten amb un seguit de mesures flexibilitzadores.

Itineraris formatius específics (IFE)

Programes de formació i inserció

Cicle formatiu de grau bàsic

Els cicles formatius de grau mitjà (CFGM) i els de grau superior (CFGS) comparteixen una estrutura força similar que resumim a continuació a partir dels seus trets fonamentals (vegeu la taula).

Com hem vist a l’apartat “Continguts” de la taula anterior, el pla d’estudis de cada cicle formatiu es defineix en el decret de currículum corresponent, estructurat a partir dels elements bàsics establerts per l’Estat en el corresponent reial decret dels títols publicats en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

Els diferents títols tenen com a referent les qualificacions del Catàleg de qualificacions professionals de Catalunya, i són de nivell 2 per als CFGM i de nivell 3 per als CFGS.

S’ha de tenir present que un títol pot tenir més d’una qualificació completa, i també pot incorporar unitats de competència d’alguna altra qualificació (conegudes com a “qualificacions incompletes”). Aquesta informació es pot consultar al decret de cada títol, on s’indiquen les qualificacions completes i les incompletes que inclou.

Els cicles s’organitzen per mòduls professionals, el que de forma habitual podríem anomenar “assignatures”. Així, trobem:

• Mòduls associats a unitats de competència: relacionats amb els coneixements tècnics específics de cada cicle.
• Mòdul de Formació en centres de treball (FCT): són les pràctiques que realitzen els alumnes en empreses, amb l’objectiu d’aplicar allò après a l’aula en un entorn real, per apropar-se així al món de l’empresa i el treball.
• Mòdul de Formació i orientació laboral (FOL): en aquesta assignatura es persegueix que els alumnes coneguin com funciona el món del treball, la legislació laboral bàsica, els seus drets i obligacions, així com eines per accedir al món laboral (CV o carta de motivació).
• Mòdul d’Empresa i iniciativa emprenedora (EIE): l’objectiu és que els alumnes coneguin els fonaments bàsics per crear i gestionar una empresa.
• Mòdul de projecte final (CFGS) o de síntesi (CFGM): consisteix en l’elaboració d’un treball on es posen en valor els coneixements, procediments i actituds adquirits i/o desenvolupats al llarg del cicle formatiu.

Les diferents vies d’accés als CFGM són:

• Tenir el títol de graduat en educació secundària obligatòria,
• Tenir un títol de tècnic (CFGM) o de tècnic bàsic (CFGB),
• Haver superat el curs específic per a l’accés als CFGM,
• Haver superat la prova d’accés als CFGM,
• Haver superat el segon curs del batxillerat unificat i polivalent (BUP),
• Tenir altres estudis equivalents a efectes acadèmics,
• Haver superat els mòduls obligatoris d’un programa de qualificació professional inicial (PQPI),
• Haver superat la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys o
• Tenir un títol per accedir a un CFGS.

L’accés directe als CFGS es pot fer de les següents maneres:

• Tenir el títol de batxillerat,
• Tenir un títol de tècnic (CFGM) o tècnic superior (CFGS),
• Haver superat la prova d’accés als CFGS,
• Haver superat el segon curs de batxillerat de qualsevol modalitat de batxillerat experimental,
• Haver superat el curs d’orientació universitària (COU) o el preuniversitari,
• Tenir el títol de batxillerat per haver cursat el batxillerat unificat polivalent (BUP),
• Tenir qualsevol titulació universitària o una d’equivalent o
• Haver superat la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys.

Les persones que optin per continuar estudiant, amb el títol de tècnic (CFGM) poden accedir a un cicle formatiu de grau superior o al batxillerat i amb el de tècnic superior (CFGS) tenen accés a qualsevol estudi universitari oficial de grau, i poden obtenir, si escau, la convalidació de crèdits universitaris.

Al sistema educatiu s’inclouen altres ensenyaments professionals com els ensenyaments artístics (arts plàstiques i disseny, teatre i circ) i els esportius, amb cicles de grau mitjà i superior en ambdós els casos. Dins dels artístics hi ha també la formació en dansa i música, amb una organització diferent.

Són aquelles mesures que s’implanten per tal de facilitar la formació i la millora de la qualificació professional de la població; tot fent possible l’adaptació entre les diferents situacions personals i les professionals. Són les següents:

• Formació a distància: en aquesta modalitat d’FP els alumnes segueixen els estudis en línia a través d’una plataforma (per exemple la de l’IOC), en què només és necessària la presència física dels alumnes a les proves per a l’avaluació final.
• Matrícula semipresencial: aquella que té com a finalitat facilitar l’accés als ensenyaments de formació professional de les persones que no poden assistir presencialment a totes les hores lectives (per feina, per tenir cura d’altres persones o per qualsevol altra circumstància excepcional). La incompatibilitat amb l’horari lectiu s’ha d’acreditar documentalment.
• Formació professional dual: A banda de l’FP presencial i a distància, existeix aquesta nova modalitat, que és aquella en què el contingut del currículum formatiu es reparteix entre el centre educatiu i l’empresa, i l’alumne, que passa a ser també aprenent, és avaluat per la formació rebuda en alternança en tots dos llocs.
• Servei d’assessorament: té per objectiu definir i orientar un itinerari formatiu i professional de la persona interessada per aconseguir-ne millorar la qualificació. Compta amb l’atenció personalitzada d’experts de la família professional escollida. Durant el procés d’assessorament, de 2 o 3 sessions presencials al centre, la persona usuària aporta tota la documentació de què disposa perquè li sigui valorat l’expedient formatiu i laboral. Com a resultat del procés obté un informe d’assessorament que conté el seu itinerari amb les recomanacions per dur-lo a terme. Aquest informe és un requisit per sol·licitar el servei de reconeixement acadèmic.
• Servei de reconeixement acadèmic: s’adreça a les persones que vulguin tenir un reconeixement acadèmic dels aprenentatges adquirits amb l’experiència laboral o en activitats socials relacionats amb un determinat cicle formatiu. La junta de reconeixement analitza l’informe d’assessorament, obtingut en el servei d’assessorament, i també convoca la persona per fer-li una entrevista personal de contrastació. Si la junta reconeix acadèmicament determinats crèdits, unitats formatives o mòduls, el centre emet un certificat parcial amb valor acadèmic. Posteriorment, si la persona vol obtenir el títol del cicle corresponent i convalidar les unitats formatives, mòduls o crèdits (reconeguts) cal matricular que es matriculi, totalment o parcial, en el cicle formatiu corresponent, acreditant els requisits acadèmics d’accés que s’estableixen per als cicles formatius de grau mitjà o superior, segons correspongui.

A Catalunya, els serveis d’assessorament i reconeixement acadèmic (gestionats pel Departament d’Educació), així com el programa Acredita’t (impulsat pel Ministeri d’Educació i Formació professional i gestionat per l’Agència Pública de la Formació i Qualificació Professionals de Catalunya (FPCAT)) formen part del procediment per a l’acreditació de competències professionals.

Les competències sobre l’FP de l’àmbit laboral, també coneguda com a FP per a l’ocupació, recauen en el Ministeri de Treball i en les conselleries d’ocupació de les comunitats autònomes.

El sistema d’FP per a l’ocupació en l’àmbit laboral està format pel conjunt d’iniciatives, programes i instruments que tenen l’objectiu d’impulsar i estendre entre empreses i treballadors ocupats i desocupats, una formació que contribueixi al seu desenvolupament personal i professional i a la seva promoció a la feina; tot responent a les necessitats del mercat laboral i orientada a millorar l’ocupabilitat dels treballador i la competitivitat empresarial.

L’FP de l’àmbit laboral inclou:

• La formació programada per les empreses, per als seus treballadors.
• La formació contínua: oferta formativa de les administracions públiques per a treballadors ocupats, constituïda pels programes de formació sectorials i els de formació transversals, així com els programes de qualificació i reconeixement professional.
• La formació ocupacional: oferta formativa de les administracions per a treballadors desocupats, amb programes de formació dirigits a cobrir les necessitats detectades pels serveis públics d’ocupació i programes formatius amb compromisos de contractació.
• Altres iniciatives de formació professional per a l’ocupació, com la formació en alternança amb l’ocupació (FP dual), la formació dels empleats públics i la formació dirigida a l’obtenció dels anomenats certificats de professionalitat.

Una font de finançament fonamental de l’FP de l’àmbit laboral és el que es rep mitjançant el Fons Social Europeu Plus (FSE+).

Aquesta formació que les empreses destinen als seus treballadors es caracteritza pels següents trets:

• Ha de tenir relació amb l’activitat empresarial pròpia de cada companyia i adequar-se a les necessitats formatives d’aquesta i dels seus treballadors.
• Pot ser organitzada internament o contractant professionals externs.
• Per finançar-la es pot recórrer a l’anomenat crèdit de formació, que consisteix en obtenir bonificacions en les cotitzacions de l’empresa a la Seguretat Social. Així, un cop finalitzats els diferents cursos, l’empresa pot ingressar menors imports per cotització a la Seguretat Social per compte dels treballadors en plantilla. L’import que disposa l’empresa en concepte d’aquest crèdit es calcula en funció de la seva mida i de les quanties ingressades l’any anterior.

Es tracta de la formació que ofereixen les administracions públiques, ja sigui directament o a través d’entitats de formació acreditades, a les persones treballadores ocupades i s’organitza al voltant de quatre blocs:

• Programes de formació sectorials: per donar resposta a necessitats formatives detectades en sectors específics o bé per facilitar el reciclatge i requalificació de treballadors procedents de sectors en crisi o reconversió.
• Programes de formació transversals: focalitzats en facilitar l’obtenció de competències transversals que permeten millorar l’ocupabilitat i la mobilitat intersectorial de les persones treballadores.
• Programes de qualificació i reconeixement professional: són aquells que permeten acreditar les competències que les persones han adquirit a través de l’experiència professional i que juntament amb formació modular poden afavorir l’obtenció de certificats de professionalitat, figura que veurem seguidament.
• Formació per a treballadors autònoms i de l’economia social: per atendre les necessitats sectorials o transversals d’aquests col·lectius.

És l’oferta formativa dirigida a persones desocupades per tal que puguin adquirir les competències requerides en el mercat de treball i millorar així la seva ocupabilitat. Aquesta formació es desenvolupa mitjançant programes de les administracions competents, en el cas de Catalunya, el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Comprenen les següents característiques:

• Busquen cobrir les necessitats formatives que s’hagin detectat en els itineraris personalitzats d’inserció que es duguin a terme amb les persones desocupades, així com en les ofertes de treball que gestionin.
• Pretenen oferir formació específica a les persones amb necessitats formatives especials o amb dificultats per a la seva inserció o requalificació professional.
• Poden incloure compromisos de contractació subvencionada per part d’empreses o entitats o preveure la realització de pràctiques professionals no laborals en empreses.
• Poden consistir en accions dirigides a l’obtenció de certificats de professionalitat.
• Es poden orientar al foment de l’autoocupació i de l’economia social.

A la figura podeu veure un exemple de curs de formació ocupacional, amb el detall d’unitats de competència i mòduls formatius que contempla.

Font: www.oficinadetreball.gencat.cat (cercador de cursos)

El SOC compta amb centres propis on impartir formació per a persones desocupades. Es tracta dels anomenats CIFO, centres d’innovació i formació ocupacional, i del Centre de Formació Professional d’Automoció, que tenen com a objectiu millorar la inserció i qualificació de les persones treballadores en situació d’atur i impulsar la millora de la qualificació dels treballadors ocupats, afavorint alhora la competitivitat de les empreses del sector de l’automoció com també les seves empreses auxiliars.

Un certificat de professionalitat és un document oficial amb validesa a tot l’Estat espanyol, que:

• Està expedit per les autoritats laborals, serveis d’ocupació de les comunitats autònomes (SOC a Catalunya) o el Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE).
• Acredita una qualificació professional del Catàleg nacional de qualificacions professionals i per tant la capacitació per al desenvolupament d’una activitat laboral. També assegura la formació necessària per a la seva adquisició.
• Permet acreditar les competències professionals d’una persona, independentment de si aquestes les ha obtingudes a través de l’experiència professional o de la formació, tant formal com no formal (vegeu la figura per ampliar aquests conceptes).
• Forma part d’una de les 26 famílies professionals i té un dels 5 nivells de qualificació, tot i que actualment només n’hi ha dels nivells 1, 2 i 3.

Hi ha tres formes d’acreditar les diferents unitats de competència que componen un certificat de professionalitat i que, per tant, permeten d’obtenir-lo en cas de tenir totes les competències requerides: a través de la formació per a l’ocupació,de la formació professional del sistema educatiu o acreditant competències adquirides a través de l’experiència professional (vegeu la figura).

Així, els certificats de professionalitat són un instrument molt interessant que compta amb els següents avantatges:

• Reconeixen i acrediten competències i qualificacions professionals de les persones, independentment de com les hagin adquirides.
• Serveixen per demostrar que tenen la qualificació necessària per optar a un lloc de treball que l’exigeixi.
• Com que són de caràcter modular, faciliten l’aprenentatge permanent.
• Vinculat amb el punt anterior, permeten que s’aconsegueixin acreditacions oficials de forma gradual, evitant abandonaments prematurs de les accions formatives iniciades.
• Fan de pont entre la formació professional del sistema educatiu i la de l’àmbit laboral.
• Faciliten la mobilitat laboral en tot el territori espanyol, perquè tenen validesa estatal.

A la figura trobareu un exemple que permet veure la relació existent entre els dos subsistemes de l’FP: el del sistema educatiu i el de l’àmbit laboral; a través dels conceptes d’unitat de competència, mòdul professional i qualificació professional.

En la taula s’observa que una persona que obté el certificat de professionalitat de Dinamització comunitària (àmbit laboral) en superar els mòduls formatius que el conformen assoliria determinades unitats de competència, que, a la vegada, formen part d’un mòdul professional del CFGS d’Integració social (sistema educatiu). Aquestes unitats no les hauria de cursar novament si es matriculés per seguir aquest cicle formatiu.

A la inversa, el funcionament és el mateix: en el cas d’haver superat el mòdul de “Metodologia de la intervenció social” en el cicle formatiu, no hauria de seguir la totalitat dels mòduls del certificat de professionalitat, ja que tindria assolides les unitats de competència associades als mòduls “Metodologia de la dinamització comunitària”, “Tècniques i instruments d’informació i difusió en la dinamització comunitària” i “Impuls de la igualtat d’oportunitats entre dones i homes”.

A banda de la formació per a empreses, la contínua, l’ocupacional, així com la dels certificats de professionalitat (que formen part dels serveis i programes comuns de formació i qualificació per l’ocupació), també hi ha un programa propi promogut pel Servei d’Ocupació de Catalunya, dins l’oferta de programes de formació i inserció dirigits a joves, en col·laboració amb el Departament d’Educació. És el conegut com a Programa de Noves Oportunitats, que s’emmarca dins la Iniciativa Europea de Garantia Juvenil (vegeu la figura).

El programa Noves Oportunitats té l’objectiu de recuperar les ganes d’aprendre dels joves que, per motius diversos, no han trobat el seu lloc als instituts i que, per raó de la seva edat, són invisibles per a les empreses. A qui va dirigit? A joves, entre 16 i 24 anys, que no troben el seu lloc als centres educatius i no compten amb cap titulació. En aquest sentit, incorpora els següents aspectes:

• Itineraris flexibles a mitjà i llarg termini adaptats als requeriments de cada jove.
• Itineraris vinculats a l’entorn productiu, amb un ampli ventall d’opcions professionals i amb una orientació inicial que els ajuda a conèixer les ocupacions abans de triar-les.
• Itineraris que incorporen tant formació professionalitzadora com de competències bàsiques i transversals.
• Acompanyament intensiu i proper al llarg de tot l’itinerari, fins i tot en els primers mesos d’inserció laboral o de retorn al sistema educatiu.

En parlar de modalitats d’inserció sociolaboral, podem trobar, dins de la literatura sobre la matèria, diferents significats de l’expressió. En aquest material, però, quan parlem de modalitats ens referim a les diferents mesures o metodologies existents per acompanyar les persones cap a la inserció sociolaboral, en una gradació en funció del major o menor suport o acompanyament que necessiten les persones o col·lectius específics a qui es dirigeixen.

Entre aquestes modalitat, hi ha la dirigida a persones amb discapacitat, que degut a aquesta situació necessiten més protecció i d’eines específiques per tal de garantir el seu dret al treball.

També hi ha el conegut com a treball amb suport en l’empresa ordinària, les empreses d’inserció i les clàusules socials. A més, a Catalunya, hi ha d’altres recursos per afavorir la inserció sociolaboral de persones en recerca d’ocupació.

Un entorn laboral protegit és aquella modalitat d’inserció pensada per a persones amb discapacitat que no poden, de manera provisional o definitiva, ocupar-se en una empresa ordinària.

El Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social estableix que són considerades com a persones amb discapacitat aquelles que presenten deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials, previsiblement permanents que, a l’interactuar amb diverses barreres, puguin impedir la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres.

Aquesta norma diu que es consideren, a més, persones amb discapacitat aquelles a les quals s’hagi reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%. Les persones discapacitades poden exercir el seu dret al treball a través dels tipus d’ocupació següents:

• Ocupació ordinària, en les empreses i en les administracions públiques.
• Ocupació protegida, en centres especials d’ocupació i en enclavaments laborals.
• Ocupació autònoma.

L’ocupació protegida pot tenir lloc en dos entorns protegits: els centres especials de treball (CET) i els enclavaments laborals. A banda, existeixen els centres ocupacionals i el servei prelaboral per a persones amb malaltia mental.

Són empreses que actuen en el mercat, produint béns o serveis; tot proporcionant a les persones treballadores amb discapacitat una ocupació remunerada, adequada a les seves característiques personals.

A més, els presten els serveis d’ajustament personal i social que requereixin, com ara rehabilitació, serveis terapèutics, d’integració social, culturals o esportius que els procurin una major rehabilitació personal i una millor adaptació a les seves relacions socials, i que els permetin de superar les barreres, els obstacles o les dificultats que tinguin en el procés d’incorporació a un lloc de treball, així com en la permanència i la progressió en aquest.

Els seus trets fonamentals són:

• Han de servir com a pont cap al treball en l’empresa ordinària.
• La seva titularitat pot ser pública o privada i poden tenir o no afany de lucre.
• Almenys el 70% de la seva plantilla han de ser persones amb discapacitat, és a dir, amb una minusvalidesa reconeguda igual o superior al 33%.
• La resta del personal, sense discapacitat, ha de ser l’imprescindible per al desenvolupament de l’activitat de l’empresa.

Es defineixen com el contracte entre una empresa del mercat ordinari de treball, anomenada empresa col·laboradora, i un centre especial de treball per a la realització d’obres o serveis que tinguin una relació directa amb l’activitat normal d’aquella, i per a la realització de la qual un grup de treballadors amb discapacitat del centre especial d’ocupació s’hagi de desplaçar temporalment al centre de treball de l’empresa col·laboradora.

Aquests enclavaments tenen els següents trets característics:

• Són una unitat independent del centre especial de treball establerta en el si d’una empresa ordinària.
• La direcció i l’organització del treball a l’enclavament correspon al centre especial d’ocupació, amb el qual el treballador amb discapacitat ha de mantenir plenament la seva relació laboral de caràcter especial.
• La durada mínima de l’enclavament és de tres mesos i la durada màxima de tres anys.
• L’enclavament ha d’estar format almenys per cinc treballadors si la plantilla de l’empresa col·laboradora és de 50 treballadors o més, o almenys per tres treballadors si la plantilla esmentada és inferior.
• El 60%, com a mínim, dels treballadors de l’enclavament ha de presentar especials dificultats per a l’accés al mercat ordinari de treball (paràlisi cerebral, malaltia mental o discapacitat intel·lectual o grau de discapacitat superior al 65%). Els altres treballadors de l’enclavament han de ser treballadors amb discapacitat amb un grau de minusvalidesa reconegut igual o superior al 33%.
• Cerquen afavorir, novament, el trànsit des de l’ocupació als CET a l’ocupació en empreses del mercat ordinari.

És interessant també mencionar que, dins el treball protegit, s’inclouen els anomenats centres ocupacionals. Tot i no tenir caràcter d’empresa, ja que no poden realitzar activitats productives remunerades, són aquells centres que tenen com a finalitat assegurar els serveis de teràpia ocupacional i d’ajust personal i social a les persones amb discapacitat amb l’objecte d’aconseguir el màxim desenvolupament personal i, en els casos en els quals sigui possible, facilitar-ne la capacitació i la preparació per a l’accés a l’ocupació.

Igualment, han de prestar aquests serveis als treballadors amb discapacitat que havent exercit una activitat laboral específica no hagin aconseguit una adaptació satisfactòria o hagin patit un empitjorament en la seva situació que faci aconsellable la seva integració en un centre ocupacional.

Els serveis que ofereixen els centres ocupacionals es concreten en dues modalitats:

• Servei de teràpia ocupacional (STO), amb funcions d’ajustament personal i ocupació terapèutica. El servei de teràpia ocupacional (STO) és l’alternativa des de l’àmbit dels serveis socials a la integració de les persones amb discapacitat intel·lectual que no poden incorporar-se al sistema de treball ordinari, quan no poden assolir un nivell de productivitat suficient. Hi ha dues modalitats d’aquest servei: amb auxiliar i sense.
• Servei ocupacional d’inserció (SOI), amb funcions d’ajustament personal i social i activitats prelaborals. Les persones usuàries del SOI no tenen contracte laboral ni perceben cap salari, sinó que l’activitat pretén mantenir i estimular les capacitats laborals mentre esperen l’oportunitat d’incorporar-se a una activitat remunerada.

Es tracta d’un servei social especialitzat per a persones amb problemes de salut mental, estabilitzades i compenades en la seva malaltia i que presentin un nivell d’autonomia personal que els permeti treballar i adquirir hàbits i capacitats laborals, amb la finalitat d’aconseguir una posterior integració laboral. Per accedir al servei, les persones han de:

• Tenir un diagnòstic mèdic de trastorn mental greu.
• Estar en edat laboral.
• Tenir la residència en un municipi de Catalunya, i per a les persones estrangeres, tenir els requisits que estableix la normativa vigent d’estrangeria i d’acollida i integració de les persones immigrades.
• Presentar un nivell d’autonomia personal i una situació psicopatològica que permeti treballar i adquirir hàbits i capacitats laborals.
• Signar un contracte assistencial (o bé el seu representant legal), que no té caràcter de relació laboral, amb les entitats titulars del servei prelaboral, on es recullen els deures i drets d’ambdues parts.

El servei prelaboral té com a finalitat capacitar la persona atesa perquè adquireixi les competències necessàries per incrementar el seu nivell d’ocupabilitat i facilitar la seva inserció laboral. El servei ha de dur a terme les següents funcions:

• Analitzar la situació psicosocial de la persona.
• Oferir-li orientació en l’àmbit professional i vocacional.
• Afavorir la seva motivació i implicació en el seu itinerari d’inserció sociolaboral.
• Elaborar, juntament amb la persona, el seu itinerari formatiu.
• Treballar en el manteniment dels hàbits personals, socials i laborals.
• Facilitar els aprenentatges i l’autonomia en la recerca de feina.
• Implicar la família o la xarxa de suport social en tot el procés de rehabilitació social i laboral.
• Dur a terme les accions necessàries per facilitar la seva inserció en un lloc de treball.
• Dissenyar, juntament amb la persona atesa, un pla de continuïtat del seu procés posterior a la baixa del servei.

Amb la finalitat de garantir un període de temps suficient per assolir els objectius que preveu el servei, s’estableix un temps d’estada de l’usuari de fins a 36 mesos, si bé es pot sol·licitar una ampliació d’aquest període en algunes circumstàncies.

A més dels entorns laborals protegits, hi ha altres recursos per facilitar la inserció de persones o col·lectius amb dificultats a l’hora de trobar una ocupació. Es tracta del treball amb suport, les empreses d’inserció, la quota de reserva, les clàusules socials, el programa d’inserció sociolaboral per a dones víctimes de violència de gènere, bonificacions a la contractació i les empreses i organitzacions que compten amb polítiques de responsabilitat social corporativa.

És important tenir present que, tot i que alguns d’aquests recursos no es consideren com a part dels entorns laborals protegits (en concret empreses d’inserció i treball amb suport), sí que ofereixen als treballadors un suport i seguiment que no tindrien en una empresa corrent; i fan de passarel·la perquè puguin inserir-se, posteriorment i si és possible, en empreses ordinàries.

El treball amb suport és una modalitat d’inserció sociolaboral per a persones amb discapacitat a l’empresa ordinària. Es tracta d’un conjunt d’estratègies i procediments tècnics de suport, ajustats a les necessitats individuals de cada persona, per facilitar la seva inclusió laboral en condicions similars a la resta dels treballadors que ocupen llocs equivalents. Els seus aspectes bàsics són:

• Parteix de considerar la persona com a protagonista del seu procés i de promoure la seva autonomia, juntament amb un seguiment individualitzat.
• Hi ha una relació contractual directa entre treballador i empresa.
• La persona rep una remuneració des del primer dia, com la resta de companys i companyes.
• S’enceta amb una formació prèvia al treballador sobre, per exemple, hàbits laborals o competències socials, per tal de facilitar el seu aterratge a l’empresa.
• Requereix la implicació de l’empresa, tot treballant amb ella la seva motivació i compromís per facilitar la inserció de la persona.
• L’empresa adequa, si escau, el lloc de treball a les necessitats i habilitats de la persona.
• Es capacita les persones de l’empresa per facilitar les relacions amb el nou treballador.
• Inclou també instrucció in situ a la persona, donant-li suport i acompanyament en el lloc de treball per tal de facilitar el seu procés d’aprenentatge i adaptació.
• Comporta també un seguiment a treballador i empresa durant tota la contractació per possibilitar el manteniment del lloc de treball.

Per empresa d’inserció s’entén aquella que duu a terme qualsevol activitat econòmica de producció de béns o de prestació de serveis l’objecte social de la qual tingui com a finalitat primordial la integració sociolaboral de persones en situació o greu risc d’exclusió social. Les persones destinatàries d’aquesta modalitat són, segons la llei:

• Persones amb discapcitat física, psíquica o sensorial o amb malalties mentals que tinguin possibilitats d’inserció en el món laboral.
• Persones destinatàries de la renda mínima d’inserció.
• Persones que no puguin accedir a la renda mínima d’inserció, però que es trobin, segons el parer dels serveis socials competents, en situació de risc d’exclusió.
• Joves majors de setze anys i menors de trenta provinents d’institucions de protecció de menors.
• Persones amb problemes de drogoaddicció o alcoholisme que es trobin en procés de rehabilitació i reinserció social.
• Interns de centres penitenciaris la situació dels quals els permeti accedir a una ocupació, persones en llibertat condicional i persones exrecluses.
• Aturats de llarga durada més grans de quaranta-cinc anys.

Què han de fer les empreses d’inserció?

• Proporcionar a les persones treballadores en procés d’inserció processos personalitzats i assistits de treball remunerat, formació en el lloc de treball, habituació social i laboral i, si escau, serveis d’intervenció o mesures d’acompanyament social que permetin llur posterior incorporació al mercat de treball ordinari.
• Mantenir, en còmput anual, un mínim d’un 30% i un màxim d’un 70% de persones treballadores en procés d’inserció respecte al total de la plantilla.
• Aplicar, almenys, el 80% dels resultats o els excedents disponibles obtinguts en cada exercici econòmic a la millora o l’ampliació de les estructures productives i d’inserció.

La Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social (Reial decret legislatiu 1/2013) estableix que les empreses públiques i privades que ocupin un nombre de cinquanta treballadors o més estan obligades que, d’entre aquests, almenys, el 2% siguin treballadors amb discapacitat.

D’aquesta obligació, coneguda com a quota de reserva de llocs de treball per a persones amb discapacitat, però, les empreses en poden quedar exemptes per conveni o voluntat de l’empresari. En aquests casos s’ha de demostrar i aportar:

• Impossibilitat que els serveis públics d’ocupació puguin atendre l’oferta d’ocupació després d’haver efectuat les tasques d’intermediació escaients.
• Acreditació que per qüestions de caràcter productiu, organitzatiu, tècnic o econòmic existeixen especials dificultats per incorporar treballadors discapacitats, i que, en conseqüència no poden complir amb la quota de reserva.

Aleshores, l’empresa, un cop autoritzada l’excepcionalitat per part del servei d’ocupació competent, pot optar per una d’aquestes mesures alternatives:

• Fer un contracte amb un CET o amb una persona autònoma amb discapacitat, per al subministrament de producte o per a la prestació de serveis.
• Realitzar donacions i accions de patrocini, per al desenvolupament d’accions d’inserció laboral i de creació d’ocupació per a persones amb discapacitat.
• Constituir enclavaments laborals.

Per la seva banda, l’Administració pública ha de reservar el 7% de les vacants de les convocatòries públiques a persones discapacitades.

Aquestes clàusules es poden definir com els criteris de política social que s’inclouen en els procediments de contractació de les diferents administracions públiques. En concret, són criteris de naturalesa no econòmica per seleccionar els diferents contractistes de serveis o productes per a les administracions.

En aquest sentit, els tres sistemes principals per incloure aquests criteris a les contractacions són:

• Contractes reservats, a la licitació dels quals només poden acudir exclusivament centres especials de treball o empreses d’inserció.
• Amb criteris d’adjudicació: en el barem de puntuació s’atorga més a qui acredita el compliment de certs requisits socials. Per exemple: acreditar solvència tècnica (experiència, mitjans personals o materials, entre d’altres) en matèria d’inserció sociolaboral de persones en situació d’exclusió social, o bé que tinguin a la plantilla un percentatge determinat de persones en situació d’exclusió social, amb més de tres mesos d’antiguitat i a jornada completa o l’equivalent en jornades parcials, o que compleixin l’obligació legal de comptar amb un nombre de treballadors amb discapacitat corresponent al 2%.
• Amb condicions d’execució: estipulant per exemple que l’adjudicatari haurà de contractar un percentatge o un nombre concret de persones en situació o risc d’exclusió social, o bé exigint la subcontractació en una empresa d’inserció.

El Reial decret 1917/2008, de 21 de novembre, inclou un conjunt de mesures destinades a aquest col·lectiu. En concret, preveu:

• Un itinerari d’inserció sociolaboral individualitzat.
• Un programa formatiu específic per afavorir la inserció sociolaboral per compte aliè, amb actuacions dirigides a incrementar l’autoestima i motivació per l’ocupació, i en aspectes professionals de les dones participants en el programa.
• Incentius per afavorir l’inici d’una nova activitat per compte propi.
• Incentius a empreses que contractin víctimes de violència de gènere.
• Incentius per facilitar la mobilitat geogràfica.
• Incentius per compensar diferències salarials.
• Convenis amb empreses per facilitar la contractació de dones víctimes de violència de gènere i la seva mobilitat geogràfica.

Tot contracte de treball per compte aliè implica unes cotitzacions a la Seguretat Social. Són abonades pel treballador mateix, descomptant-li l’import corresponent a la nòmina mensual, i per l’empresa contractant.

Les finalitats dels recursos econòmics obtinguts amb aquestes cotitzacions són les pensions per jubilació, la prestació per desocupació i la formació professional.

Amb l’objectiu d’afavorir la contractació de col·lectius amb dificultats per inserir-se laboralment, es contemplen bonificacions o reduccions a les quanties econòmiques que per cotitzacions a la Seguretat Social han d’ingressar les empreses. Alguns exemples d’aquestes bonificacions i dels col·lectius a qui es dirigeixen són:

• Persones amb discapacitat: contractació indefinida.
• Persones majors de 45 anys: treballadors de més de 52 anys perceptors d’algun subsidi.
• Joves menors de 30 anys: contractació a temps parcial amb vinculació formativa.
• Contractes a treballadors procedents d’ETT.
• Víctimes de terrorisme, de violència de gènere.

La responsabilitat social corporativa (RSC) és, tal com defineix el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, el model innovador de gestió de les empreses i organitzacions que consisteix en la integració voluntària de criteris responsables en els àmbits econòmic, social i ambiental, per al desenvolupament de la seva activitat més enllà del que estableix la legislació vigent.

La Comissió Europea defineix l’RSC com la integració voluntària per part de les empreses de les qüestions socials i mediambientals en les seves operacions comercials i les relacions amb els seus interlocutors. També assenyala que ser socialment responsable no significa solament complir plenament les obligacions jurídiques, sinó també anar més enllà del seu compliment i invertir més en el capital humà, l’entorn i les relacions amb els interlocutors (Llibre verd per al foment d’un marc europeu per a la responsabilitat social de les empreses, comunicació de la Comissió Europea de l’any 2001).

Així, les empreses que compten amb una política d’RSC, poden implantar mesures de caire social, relacionades amb la inserció sociolaboral com, entre d’altres:

• Comptar amb plans d’integració de persones amb discapacitat.
• Crear plans de recol·locació en cas d’acomiadaments, amb acords amb clients o proveïdors, o programes de formació, orientació i recerca de feina.
• Disposar de polítiques de no-discriminació per gènere, i, fins i tot, de promoció de les dones a determinades posicions laborals.
• Prendre part en programes de foment de l’ocupabilitat de persones en situació d’atur, ja sigui en general o per col·lectius específics com per exemple joves o desocupats de llarga durada.

A banda dels entorns laborals protegits de l’àmbit estatal (els centres especials de treball i els enclavaments laborals) i dels diferents recursos per a la inserció sociolaboral al mercat ordinari (el treball amb suport, les empreses d’inserció, la quota de reserva, les clàusules socials, per dones víctimes de violència de gènere, les bonificacions a la contractació i la responsabilitat social corporativa), a Catalunya hi ha altres recursos formatius i modalitats per afavorir la inserció sociolaboral de persones en recerca d’ocupació.

En aquest sentit, els dispositius d’inserció sociolaboral són totes aquelles entitats, públiques o privades, la funció principal de les quals és la de mediar; és a dir, actuar per a posar en contacte i/o d’acord els dos destinataris amb qui treballa, empreses i persones en recerca d’ocupació i que volen inserir-se laboralment. Entre els serveis que els dispositius ofereixen, trobem:

• Orientació i acompanyament professional per a la inserció.
• Formació.
• Informació per a l’acreditació de competències.
• Borsa de treball i ofertes de feina.
• Seguiment durant la inserció a l’empresa.
• Gestió i/o suport per a l’obtenció d’ajuts econòmics.
• Suport a l’emprenedoria i creació d’empreses.

A banda d’aquests serveis, els dispositius han de treballar la relació amb les empreses del seu entorn, donat que el seu objectiu fonamental és que les persones que atenen s’incorporin al mercat laboral, per tant a aquestes empreses.

A més del Servei d’Ocupació de Catalunya i les seves oficines de treball localitzades per tot el territori català, altres dispositius d’inserció són els següents:

• Serveis locals d’ocupació i/o promoció econòmica: els municipis sovint compten amb regidories de promoció econòmica i ocupació, per promoure el desenvolupament del teixit productiu de la localitat, així com l’ocupació dels seus ciutadans. Hi ha ajuntaments que opten per incloure el servei d’ocupació o inserció dins de la seva estructura o d’altres que creen una empresa pública a aquest efecte.
• Entitats del tercer sector: fundacions, associacions i cooperatives. Es tracta d’organitzacions privades sense afany de lucre que treballen per la inclusió i la cohesió social, amb especial atenció als col·lectius més vulnerables de la societat.
• Agències de col·locació: entitats públiques o privades, amb o sense afany de lucre, que realitzen activitats d’intermediació laboral.
• Sindicats: són un dels anomenats agents socials i el seu objectiu és la defensa dels treballadors. En tant que la seva feina es centra en els treballadors, també poden crear serveis o organitzacions ad hoc per promoure la inserció sociolaboral de persones en recerca d’ocupació.
• Cambres de comerç: tot i que una cambra, com defineix el web de la Cambra de Barcelona, és una institució representativa que garanteix la promoció de l’activitat econòmica i empresarial, el desenvolupament sostenible del territori i defensar els interessos generals de les empreses, en ocasions poden prestar serveis adreçats als treballadors o persones que cerquen una feina.

Trobareu més informació sobre els serveis locals d’ocupació, en el següent vídeo:

Tal com explica el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) en el seu web, aquests plans són:

• Programes destinats a promoure la contractació laboral de persones aturades per a la realització d’actuacions de caràcter temporal i d’interès general i social.
• El seu cost salarial i de Seguretat Social derivada de la contractació laboral està subvencionat pel SOC.
• Les entitats que poden sol·licitar subvencions per a plans d’ocupació són les entitats locals de Catalunya i les seves entitats dependents o vinculades, i les entitats i institucions sense afany de lucre i universitats públiques amb seu a Catalunya.
• Poden ser beneficiaris dels plans d’ocupació les persones inscrites a les oficines de treball com a demandants d’ocupació no ocupades, amb les prioritats que es determinin en la corresponent convocatòria.
• Les convocatòries respectives concreten els requisits als quals s’han d’ajustar les entitats sol·licitants, els criteris que han de complir els projectes i els sectors, actuacions i col·lectius de persones desocupades que poden ser contractades.

Les aules actives de recerca intensiva de feina són espais oferts pel SOC, repartits pel territori, a les persones usuàries de les oficines de treball, amb l’objectiu d’accelerar la seva incorporació al mercat laboral.

Les aules actives estan equipades amb ordinador, telèfon i connexió a Internet. Disposen també d’una plataforma web amb accés directe als diferents portals de feina, com també de personal tècnic que s’ocupa d’assessorar i orientar als usuaris i les usuàries de les aules a l’hora de concretar el seu procés de cerca de feina.

La metodologia de les aules actives està marcada per tres trets fonamentals: la dedicació exclusiva de les persones usuàries, els grups reduïts i l’atenció personalitzada del personal assessor.

Per la seva banda, els espais de recerca de feina (ERF) es creen perquè altres entitats puguin oferir serveis amb similar funcionament al de les aules actives. En concret, poden comptar amb ERF els ajuntaments de municipis de més de 10.000 habitants o les seves entitats dependents amb competències en matèria d’ocupació i entitats privades amb personalitat jurídica pròpia amb o sense afany de lucre constituïdes legalment i amb establiment operatiu a Catalunya, amb un mínim de dos anys d’experiència en selecció de personal, valoració de llocs de treball i/o orientació professional.

Els espais de recerca de feina tenen per objectiu promoure la recerca organitzada i sistemàtica de feina per tal de preparar a la persona demandant d’ocupació per a la seva reincorporació al mercat laboral, mitjançant la posada en contacte de les persones participants en l’espai amb ofertes de feina que els permetin trobar un lloc de treball adient al seu objectiu professional. Així, els ERF ofereixen:

• Atenció personalitzada.
• Preparació en tècniques i elements actius de recerca de feina, augmentant l’efectivitat en l’ús dels canals, recursos i eines en funció de l’objectiu professional de cada persona.
• Un espai d’intercanvi entre les persones participants i entre aquestes i els i les professionals de l’orientació.
• Accés directe a diferents portals de feina.
• Personal tècnic que assessora la persona participant en tot el que necessita, oferint orientació laboral a partir d’una metodologia participativa i inclusiva i treballant la millora competencial.

Entre els programes mixtos de formació i treball, hi destaquen les anomenades cases d’oficis. Cerquen la inserció laboral de joves menors de 25 anys que compten amb uns nivells mínims de formació associada a unes competències tècniques bàsiques, així com amb una certa maduresa personal.

Aquests programes combinen la formació amb la pràctica professional remunerada (normalment amb un contracte de formació i aprenentatge) en professions vinculades a sectors de caràcter emergent amb l’objectiu que les persones participants puguin assolir un nivell de formació, perfeccionament o especialització més avançats.

Actualment, les cases d’oficis s’ofereixen com una acció inclosa dins de la convocatòria del SOC anomenada Treball als barris. Així, els programes inclouen la realització d’obres o serveis públics que aportin un benefici social a la comunitat o barri objecte d’actuació.

Els projectes de cases d’oficis consten de dues fases de sis mesos cadascuna. La primera fase és de caràcter formatiu, on reben formació professional conforme a l’ocupació que volen desenvolupar i la segona fase és de formació en alternança amb el treball i la pràctica professional, contractats per l’entitat beneficiària.

Els àmbits prioritaris d’actuació de les cases d’oficis són els següents:

• Medi ambient, energies i sostenibilitat.
• Manteniment i reparació d’habitatges.
• Ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
• Dinamització sociocomunitària.
• Serveis de proximitat i atenció a les persones.
• Integració social i igualtat d’oportunitats.
• Serveis d’oci i culturals.
• Millora de la mobilitat urbana.
• Serveis a la comunitat.

El Servei d’Ocupació de Catalunya ofereix un servei de pràctiques que beneficia tant empreses com persones joves en recerca d’ocupació. Són unes pràctiques que no tenen caràcter laboral i que es caracteritzen per:

• Anar dirigides a persones joves entre divuit i vint-i-cinc anys, o fins a trenta anys si estan inscrites al fitxer nacional del Sistema de Garantia Juvenil. Han de comptar amb titulació universitària, de formació professional, d’ensenyaments de formació professional artístics o esportius, o bé un certificat de professionalitat, i tenir menys de tres mesos d’experiència laboral associada a la qualificació professional corresponent.
• Tenir una durada d’entre tres i nou mesos.
• Comptar amb un tutor de pràctiques nomenat per l’empresa.
• Percebre com a mínim, en concepte de beca i pagat per l’empresa, un import del 80% de l’IPREM (indicador públic de renda d’efectes múltiples, que l’any 2018 és de 537,84 euros/mes).
• Cotitzar a la Seguretat Social.