Entrenament de les habilitats socials (EHS)

Si bé el model d’aprenentatge social és l’eina terapèutica que estructura els actuals entrenaments en habilitats socials, és important conèixer les tècniques cognitives (aplicables a qualsevol treball terapèutic), així com les tècniques específiques d’un EHS, que treballen uns trets característics que han demostrat ser de gran ajuda per a la millora i el desbloqueig de les habilitats socials.

Podem classificar les tècniques d’intervenció en tres grans grups:

• Tècniques d’aprenentatge social i desenvolupament de competències socials; aquí el referent és el model d’aprenentatge social de Bandura, basat en l’exposició a models, l’assaig conductual, el feedback i el reforçament positiu, i la generalització de la millora.
• Tècniques cognitives, com ara posar en qüestió les creences irracionals, la discussió dels pensaments automàtics, l’entrenament en solució de problemes i les tècniques de relaxació.
• Tècniques específiques d’EHS, com poden ser les dinàmiques de grups, treballar l’assertivitat, les estratègies de manteniment de converses, els compliments i l’opinió personal, la defensa dels drets, l’escolta activa i l’autoobservació.

Si entenem les habilitats socials com a estratègies apreses, ens resultarà molt útil esbrinar els factors que intervenen en l’aprenentatge natural d’aquestes competències. Però aquest procés no s’ha d’entendre com quelcom estàtic, sinó dinàmic: es produeix una interacció recíproca, o causalitat circular, entre l’ambient, la conducta i la personalitat; donant lloc a un triangle on cada factor no pot ser analitzat separadament.

Aquesta va ser la reflexió inicial que va fer-se A. Bandura per elaborar la seva teoria de l’aprenentatge social (1964), en què va considerar les habilitats socials com a conductes apreses. D’aquesta manera, podem considerar que tant el desenvolupament de la conducta com l’estil interpersonal de cada individu pot descriure’s, explicar-se i predir-se en gran mesura a partir del model d’aprenentatge social.

Per tant, les habilitats socials són adquirides com a conseqüència de diferents mecanismes d’aprenentatge que afavoreixen el seu aprenentatge, entre els quals podem destacar:

• Reforçament positiu directe: serien aquelles respostes positives que ha experimentat una persona després d’una interacció social. Si una conducta social no ha estat recompensada socialment en repetides ocasions, és molt probable que l’individu deixi d’intentar emetre-la.
• Experiències d’aprenentatge observacional: el nostre aprenentatge en habilitats està molt influït per l’observació de com una altra persona desenvolupa aquestes habilitats. L’exposició a un model determinat ens pot abocar a tres respostes diferents:
  • Efecte de modelatge: l’observador adquireix una nova conducta que no emetia prèviament.
  • Efecte de desinhibició: l’observador emet amb més freqüència una conducta que ja posseïa.
  • Efecte d’inhibició: l’observador redueix la freqüència d’una conducta que era freqüent abans de l’observació.
• Feedback interpersonal: el feedback és la informació que una altra persona ens comunica en relació amb i com a resposta a la nostra conducta. D’aquesta manera, la conducta s’anirà perfilant amb feedbacks positius (contribuint al reforçament de la conducta) o feedbacks negatius (contribuint a l’extinció de la conducta).
• Expectatives cognitives: es tracta de les creences i/o prediccions que la persona realitza per afrontar amb èxit una determinada situació.

Aquesta tècnica consisteix a exposar la persona, o grup amb dèficit d’habilitats socials, a un model vàlid per tal que executi correctament les conductes desitjades. El model pot presentar-se en viu o mitjançant alguna gravació; en tots dos casos, l’observació directa de les habilitats transmetrà amb claredat com es desitja que siguin executades.

Una vegada la persona o col·lectiu ha estat exposat visualment al repertori d’habilitats desitjades, resultarà molt important la seva posada en pràctica, coneguda com a assaig conductual.

Aquesta pràctica es pot repetir tantes vegades com vulguem fins que la persona o persones executin l’habilitat social desitjada de manera correcta, ja que l’objectiu és que la persona afegeixi la nova habilitat al seu repertori i estigui capacitada per emprar-la de manera habitual. Existeixen diverses modalitats d’aquesta tècnica, segons el grau d’estructuració o preparació prèvia que requereixin.

La pràctica no estructurada:

La pràctica no estructurada, com la vida quotidiana, no consta de cap guió previ. Podem, per exemple, agrupar les persones per a la pràctica de les seves habilitats en la conversa i observar si executen les seves habilitats socials amb destresa.

La pràctica estructurada o ‘role playing’:

Una de les tècniques més utilitzades per a la pràctica estructurada en entrenament en habilitats socials és el role playing, ja que ens permet treballar amb la persona o col·lectiu diverses formes d’interacció i les seves alternatives, de manera molt més pràctica i dinàmica del que seria fer-ho mitjançant només instruccions verbals.

Seguint Birkenbihl (1989), podem donar algunes de les característiques i principis del role playing; són les següents:

• És necessari que les persones tinguin temps de familiaritzar-se amb el rol que han d’interpretar.
• Abans d’iniciar la tècnica és necessari assegurar-nos que les persones han entès i interioritzat els seus papers.
• No interrompre el joc de rol, sota cap circumstància, una vegada hagi començat. Només quan una persona interpreti incorrectament el seu paper es podrà tallar el transcurs de l’actuació.
• Els jocs de rol estan limitats en el temps. En un entrenament en habilitats socials es recomanen escenes curtes de no més de 4 o 5 minuts.
• Els observadors del role-playing han de tenir les instruccions precises per observar aquella habilitat social que volem transmetre.

La pràctica semiestructurada:

En alguns casos, per la tipologia de la interacció social en el món real, resulta molt difícil establir unes pautes prou directives a l’interlocutor per encaminar l’aprenentatge de la persona cap a les respostes adequades a la situació.

És el cas, per exemple, d’interaccions socials de llarga durada, com poden ser les situacions interpersonals amb finalitats laborals, per aconseguir una cita, per iniciar noves amistats… En aquests casos podem donar algunes instruccions determinades a l’interlocutor amb la finalitat de simular una situació real de les mateixes característiques.

Encara que l’usuari hagi pogut visualitzar i posar en pràctica, durant l’entrenament, les diferents habilitats socials, és molt probable que moltes vegades les executi de manera incorrecta o no tingui consciència del treball personal desenvolupat.

Per això resultarà necessari, per part de la persona al càrrec de l’entrenament en habilitats socials, l’administració de reforçaments positius i feedbacks, per acabar de modelar i perfeccionar la pràctica conductual. Es tracta de dues tècniques molt bàsiques en relació amb l’execució de l’habilitat per part de l’usuari. Com a avantatges, ens ajuden a mantenir i reforçar les habilitats apreses i assajades prèviament; de la mateixa manera, ens serveixen per corregir les execucions no desitjables per part de l’usuari.

Per una altra banda, en cas que l’entrenament en habilitats socials s’hagi de realitzar de manera grupal, resultarà molt beneficiós animar els altres usuaris que produeixin feedbacks verbals positius cap a altres persones del grup. De fet, és molt possible que tenguin més credibilitat que els comentaris d’un professional, ja que aquest feedback prové d’un igual.

El propòsit d’un entrenament en habilitats socials és establir un canvi mitjançant una sèrie de sessions controlades, que siguin extrapolades i generalitzades a la vida quotidiana de l’individu. Que la persona pugui fer front a totes aquelles situacions problemàtiques quan es produeixin en un ambient natural. Per això, una vegada finalitzat el taller, haurem de procurar una generalització del canvi:

• En el temps: que les habilitats es mantinguin estables durant un període llarg de temps observant i enraonant amb l’usuari quins canvis es produeixen en la seva vida. Si, per exemple, hem treballat les habilitats socials relacionades amb l’obtenció d’una feina, ens interessarem per saber si l’objectiu ha estat assolit o quines dificultats s’han trobat.
• En diferents ambients: és a dir, a la utilització de les habilitats socials en diferents contextos i espais diferents al lloc on es realitza l’entrenament en habilitats socials.
• En diferents situacions interpersonals: atès que resulta impossible que l’usuari practiqui en un context terapèutic totes les possibles situacions conflictives, hem de saber si pot adaptar-se a noves situacions no entrenades.

Si bé les tècniques d’aprenentatge social aniran produint modificacions en els pensaments de la persona de manera indirecta, resultarà essencial, durant la nostra intervenció, que posem molta atenció als pensaments i a la modificació d’aquests.

Encara que no exposarem de manera detallada el conjunt de tècniques que s’han anat desenvolupat en les últimes dècades, pensem que és important anomenar i conèixer breument dues de les tècniques cognitives més rellevants a l’hora de realitzar un programa d’entrenament en habilitats socials; ens referim a:

• La teràpia racional emotiva conductual (TREC), d’Albert Ellis, per posar en qüestió les creences irracionals.
• La teràpia cognitiva conductual (TCC), d’Aaron T. Beck, per detectar i neutralitzar els pensaments negatius automàtics.

Destaquem aquest parell de tècniques perquè, des de la nostra posició com a integradors socials, habitualment elaborarem els nostres tallers en un context grupal, i aquestes dues tècniques ens seran molt útils a l’hora de debatre les diferents pors o distorsions cognitives que es presentin en els diferents entrenaments que puguem elaborar.

A banda, també és interessant mencionar altres tècniques cognitives enfocades, en aquest cas, a dur a terme un treball individualitzat o personal, com ara:

• La teràpia de solució de problemes, de D’Zurilla i Goldfried.
• Les tècniques de relaxació (meditació, relaxació muscular, mindfullness…).

Si analitzem la manera de percebre el món d’una persona, ens adonarem que aquesta posseeix uns constructes psicològics creats a través de les diferents experiències al llarg de la seva història personal. Com a conseqüència, les persones acostumem a actuar de la mateixa manera enfront de situacions similars. El treball cognitiu consisteix a qüestionar les tendències establertes en el pensament de les persones, tenint en compte que sempre existirà una tendència (o resistència) a variar els seus esquemes mentals.

Exemple de resistència cognitiva: la metàfora dels "camins ja fets"

Pensem en les vegades que hem estat en un entorn natural. Quan, per exemple, travessàvem un bosc, hi trobàvem petits camins que s’han creat al llarg dels anys pel pas d’altres caminants. De manera inconscient, anirem recorrent aquests camins per no trobar dificultats en la nostra passejada, en lloc de cercar una ruta que ens permetés gaudir d’una experiència única del nostre contacte amb la natura.

D’aquesta manera funcionen les nostres resistències cognitives: sempre intentem passar pels “camins ja fets” que nosaltres mateixos hem creat a través de la nostra experiència. Existeixen resistències a cercar nous camins que ens duguin a contemplar tot el que ens envolta des d’un altre punt de vista, que podria resultar molt més enriquidor per a nosaltres.

Aquesta tècnica prové del model A-B-C de la teràpia racional emotiva conductual (TREC) desenvolupada pel psicòleg Albert Ellis l’any 1957, i diu que existeix una tendència innata a pensar que una situació determinada (A) ens condueix a una emoció o reacció (C), com a conseqüència directa; però existeix un pas previ, que són els nostres pensaments o cognicions (B). Les creences irracionals en el pas B (els pensaments) ens condueixen, gairebé de manera profètica, al fet que es compleixin les conductes temudes (vegeu la figura).

Imaginem que hem de fer una exposició oral d’un treball davant de tota la classe. Pensem que quan arribi el dia de la presentació (A), ens posarem molt nerviosos i que, en conseqüència, realitzarem l’exposició de manera molt defectuosa i, fins i tot, alguns companys es riuran de nosaltres i passarem molta vergonya (C). Doncs bé, en realitat estem obviant que els nostres pensaments (B) efectuaran una forta influència en la nostra conducta (C), podent arribar a modificar-la.

És l’hora de plantejar-nos, abans de la presentació davant de tota la classe, si la nostra creença és racional o no. Recordem les presentacions d’altres persones que hem assistit en el passat i qüestionem-les amb els nostres temors:

• “Alguns companys es riuran de mi”: jo mai m’he rigut de ningú pel fet de veure’l nerviós. A vegades he vist algú que reia en una presentació, però potser era per un tema que no tenia cap relació amb la persona que estava parlant.
• “Em posaré molt nerviós a la presentació”: bé, si faig memòria, gairebé tothom es posa una mica nerviós a l’hora de parlar en públic. És un fet normal en persones que no hi estan habituades.

Doncs bé, mitjançant aquest autoqüestionament de creences irracionals (de caràcter catastròfic) les pors s’aniran desfent i molt probablement farem una presentació en un to molt més tranquil i confiat.

Resultarà molt profitós que qüestionem les creences irracionals de les persones que volem ajudar; d’aquesta manera, ells mateixos aprenen a qüestionar les seves creences. A més, estarem actuant directament sobre la modificació dels seus constructes cognitius, que determinen la seva manera de viure l’experiència.

Amb aquesta tècnica tractarem de detectar els pensaments negatius que inquieten la persona abans, durant i després de dur a terme una interacció social.

Es tracta de qüestionar els pensaments negatius de la persona o grup per aconseguir un pensament més ajustat a la realitat. Aaron T. Beck va idear, l’any 1960, la teràpia cognitiva conductual (TCC), segons la qual hi ha pensaments automàtics o negatius que resulten molt difícils d’identificar, ja que es produeixen a una velocitat molt ràpida i ens porten a patir una distorsió cognitiva, és a dir, ens porten a percebre la realitat d’una manera esbiaixada. La solució consistirà a fer una reestructuració cognitiva d’aquesta percepció.

Així, la nostra tasca serà ajudar les persones a identificar quins pensaments negatius es produeixen de manera automàtica per poder rebatre’ls de manera apropiada. En general, aquestes són algunes de les distorsions cognitives més habituals:

• Inferència arbitraria: es tracta d’interpretar una situació de manera molt ràpida sense gaire evidència de les circumstàncies o de la informació de què disposem. Per exemple, imaginem que ens creuem amb algun conegut i no ens saluda; per tant, pensem que li caiem malament. Hem emès un judici sense valorar si ens ha vist, si ens ha reconegut o si anava distret.
• Abstracció selectiva: es tracta, bàsicament, de fer de l’excepció la norma. Per exemple, en l’anterior exposició del nostre treball a classe (que no ens va posar gens nerviosos i que vam fer amb èxit) el professor ens va fer un petit comentari crític. L’abstracció selectiva seria interpretar des d’aquell moment que la presentació ha estat un autèntic fracàs.
• Personalització: aquesta distorsió cognitiva consisteix a pensar que qualsevol situació que es produeixi està relacionada amb nosaltres. Per exemple, anem a una entrevista de feina i a la sala d’espera veiem dos candidats que riuen entre ells, podem pensar que es riuen de nosaltres perquè no ens consideren vàlids per a la feina.
• Sobregeneraltizació: en aquesta distorsió pensem que a partir d’una experiència concreta podem extrapolar a un àmbit molt més gran del que realment és. Per exemple, vam intentar col·locar un prestatge a casa i no ens va quedar bé, llavors pensem que no sabrem mai fer bricolatge i que el millor serà que no ho intentem més.
• Catastrofisme: es tracta d’interpretar una situació futura de la pitjor manera possible. Millor que no vagi a l’examen perquè suspendré i quedaré en ridícul”.

El model d’entrenament en solució de problemes va ser desenvolupat l’any 1971 per D’Zurilla i Goldfried. Aquest model, a banda de ser molt útil per resoldre problemes intrapersonals, també serà eficaç per tractar situacions interpersonals. Es basa en tres premisses:

1. Viure és solucionar problemes, els problemes formen part de la nostra vida.
2. Habitualment, les persones trobem dificultats per resoldre els problemes, i aquestes dificultats ens provoquen molta angoixa i patiment.
3. Un entrenament que ens ajudi a solucionar aquests problemes ens pot ajudar a reduir el nostre patiment.

Hem de fer esment del fet que la tècnica no es tracta que nosaltres li resolguem a les persones la decisió que han de prendre, enfront d’una problemàtica, mitjançant un procediment lògic, sinó que ells mateixos esdevingui persones competents i autosuficients a l’hora d’afrontar i resoldre els problemes que se li vagin presentant.

El model ens permet subdividir un problema concret en un conjunt de fases amb la finalitat de maximitzar les probabilitats d’èxit. A continuació exposem les diferents fases del procés de resolució del conflicte:

1. Orientació general: abans de res, hem de comprendre que tenir un problema forma part de la normalitat i que resulta molt important aturar-se a reflexionar sobre la millor manera de donar una solució adequada a cada problema.
2. Definició i formulació del problema: primerament, tractem de definir amb exactitud quin és i en què consisteix el problema.
3. Generació d’alternatives: comencem a generar tantes solucions com sigui possible; en aquest punt, serà més importat la quantitat d’idees que la seva qualitat, és el que coneixem com brainstorming o pluja d’idees. D’aquesta manera ajornarem el veredicte sobre la seva aplicabilitat. Moltes vegades, la conjunció de dues idees esdevé una tercera; per tant, tota nova idea és benvinguda.
4. Decisió: en aquest pas analitzarem les conseqüències més probables de la posada en pràctica de cada idea (tant positives com negatives), avaluant les seves conseqüències. Fins i tot podem puntuar-les per triar finalment la solució més valorada.
5. Verificació: una vegada hem triat l’opció, tornem a valorar-la i finalment l’executem. Una vegada l’hem dut a terme, avaluarem els resultats.

Existeixen multitud de tècniques de relaxació, des de la meditació o la tècnica clàssica de relaxació muscular progressiva de Jacobson fins als diferents exercicis de mindfulness o atenció plena.

En aquest punt hem d’advertir que no és aconsellable instruir altres persones en una tècnica de relaxació si prèviament no hem rebut un entrenament adequat en aquesta. Per tant, no ens estendrem en una explicació teòrica de cada una de les tècniques i us animem a completar la vostra formació prenent part d’un curs de qualsevol tècnica de relaxació contrastada.

No obstant això, és important conèixer algunes indicacions generals, ja que les tècniques de relaxació varien en funció de les persones a les quals ens adrecem, siguin adults, nens, adolescents o potser persones que tenen algun tipus de necessitat especial, com ara un trastorn mental, un disminució intel·lectual o física…

Per exemple, quan treballem amb nens o adolescents és important que fem servir tècniques basades amb el joc. En aquest sentit, podem esmentar, per exemple, la tècnica de relaxació de Koeppen.

En trobareu un exemple il·lustratiu en el següent vídeo:

Per al treball amb adults, la tècnica més contrastada és la relaxació muscular progressiva de Jacobson (1920), encara que noves eines com el mindfulness ens permeten treballar, juntament amb la relaxació, altres aspectes molt interessants com ara l’atenció plena, les autoinstruccions o la detenció de pensament.

En trobareu un exemple il·lustratiu en el següent vídeo:

Hem de pensar que les tècniques d’intervenció, com la de l’aprenentatge social (Bandura) o les de canvi cognitiu (Ellis i Beck), s’executen habitualment per un psicòleg ben entrenat. No obstant això, si coneixem bé, per exemple, les distorsions cognitives i les creences irracionals, podrem detectar i ajudar les persones a modificar les seves estratègies i esquemes cognitius.

Si, a banda, hem après un model per solucionar problemes (D’Zurilla i Goldfried), podrem ajudar els altres a dissenyar una estratègia pròpia d’afrontament per a aquelles situacions futures que els angoixen. El mateix passa amb les diverses tècniques de relaxació.

De la mateixa manera, necessitarem altres tècniques més específiques per l’EHS per aplicar-les en grup, ja que, com a integradors socials, l’entrenament grupal serà el context habitual de la nostra pràctica professional; ens referim a:

1. Les dinàmiques de grup
2. El treball sobre l’assertivitat
3. Les estratègies de manteniment de converses
4. El fet de donar i rebre, tant compliments com peticions
5. L’expressió de molèstia, desgrat i disgust
6. La defensa dels drets
7. L’escolta activa

A banda, és molt recomanable finalitzar qualsevol entrenament amb la tècnica de l’autoobservació. En el cas que disposem de l’equip indicat per a una gravació de vídeo, resultarà molt beneficiós que el terapeuta i l’usuari visualitzin les gravacions de l’assaig conductual que prèviament han realitzat. D’aquesta manera, el feedback i els reforçaments verbals podran ser realitzats tant per part del terapeuta com de l’usuari.

Totes aquestes tècniques formaran part del disseny de les sessions d’un entrenament en habilitats socials (EHS); ens ajudaran a entendre’ns millor a nosaltres mateixos i, per tant, els altres.

Existeix molta evidència que un entrenament en habilitats socials augmenta la seva efectivitat quan es treballa de manera grupal. I és molt beneficiós que la persona escolti relats de persones que han superat les dificultats que ell pateix. Això resulta un element molt motivador, i el treball en grup (ben dinamitzat) condueix a fer que es visquin aquest tipus de situacions. Aquests són alguns dels avantatges de l’entrenament grupal:

• La persona pren consciència que els seus problemes són molt més freqüents del que pensen. Escoltant les dificultats que troben els altres se sent reconfortada perquè comprova que el que li passa és molt habitual.
• La persona rep informació i feedback de tots els components, és a dir, aprèn dels seus companys i no tan sols del professional.
• Les habilitats socials es treballen de manera transversal, és a dir, entre tots.
• Es genera un clima de confiança i es produeixen retroalimentacions que provenen d’altres membres del grup i que aporten diferents perspectives del mateix problema.
• La situació grupal és en si mateixa terapèutica, ja que els integrants del grup es veuen abocats a la interacció de manera natural.

Si bé el treball en grup produeix una sèrie de beneficis per si mateix, resultarà essencial atendre a la seva dinàmica per potenciar-los encara més. Alguns dels objectius que ens hem de proposar com a coordinadors dins d’una dinàmica de grup aniran encaminats a:

• Promoure la participació activa i vivencial de les persones en el desenvolupament de les sessions.
• Fomentar l’expressió de l’opinió i experiències personals dels integrants en un entorn de confiança.
• Coordinar de manera participativa i permetent que sigui el mateix grup el que gestioni les emocions i el discurs mitjançant el diàleg sense cap tipus d’imposició per part del coordinador. És a dir, seran els mateixos integrants els que reflexionin sobre el que han après i sobre la manera que se senten, construint una realitat conjunta i afavorint la integració i la cohesió dels integrants.
• Motivar els membres més tímids perquè participin en la mesura del possible respectant els seus temps, encara que la participació esdevingui discreta.

L’assertivitat fa referència a un estil de comunicació en el qual fem respectar els nostres drets fonamentals i, alhora, respectem els drets dels altres. Es tracta d’una estratègia comunicativa que se situa en un punt a mig camí entre altres dues conductes: la passiva i l’agressiva.

La comunicació assertiva ens resultarà especialment útil a l’hora d’expressar o respondre a una demanda concreta. D’aquesta manera, si sol·licitem el que volem amb claredat i sense mostrar-nos agressius o retrets, incrementarem les possibilitats que la persona accedeixi a la nostra petició. De la mateixa manera, si rebutgem una petició de manera assertiva, podrem defensar la nostra posició sense ofendre els altres i incrementarem les possibilitats que no insisteixin en la mateixa demanda.

De manera general, podem dividir la conducta interpersonal en tres estils ben determinats; a continuació analitzarem les seves característiques principals:

1. Estil passiu:
   • Una persona que és comporta de manera passiva en les seves relacions interpersonals no està capacitada per expressar els seus pensaments, emocions, opinions, necessitats, desitjos o drets d’una manera sincera o autèntica. Quan ho intenta ho fa amb molta falta de confiança i seguretat; per tant, els altres poden arribar a aprofitar-se’n. D’aquesta manera, la seva opinió queda habitualment supeditada a l’opinió de tercers, encara que no hi estigui d’acord, no vulgui fer el que se li demana o ho trobi abusiu.
   • Les persones passives o submises sovint se senten incompreses i manipulades. Parlen poc amb els altres i quan ho fan actuen amb timidesa, de manera indirecta o poc clara. El volum de veu que utilitzen és baix i poden arribar a tartamudejar. També destaca el poc contacte ocular que mantenen amb els altres, l’enrojolament o la seva incorrecció postural, que podem interpretar que és similar a voler amagar-se.
   • Com a conseqüència, aquestes persones viuen amb molta ansietat, baixa autoestima i sentiments de culpa. En alguns casos són persones que poden patir trastorns d’ansietat o arribar fins i tot a patir una depressió.
2. Estil agressiu:
   • És un estil interpersonal diametralment oposat al passiu. Si bé aquestes persones expressen els seus pensaments, opinions, emocions o necessitats, moltes vegades no respecten els drets i les opinions dels altres i actuen de manera injusta. Solen expressar-se de manera imperativa, només els preocupa aconseguir el que volen d’una manera immediata i tracten de manipular els altres per aconseguir-ho. No tenen cap preocupació pels sentiments dels altres i poden arribar a l’agressió física si no aconsegueixen allò que volen. Els adolescents amb trastorn de conducta freqüentment adopten aquest estil.
   • Pel que fa a la parla, sol ser molt ràpida i amb un volum molt alt, miren fixament les persones a la cara de manera intimidant, la seva postura corporal és prepotent i sovint no respecten les distàncies educades formals, transgredint el context on es produeix la interacció social.
   • Aquests persones tenen facilitat per aconseguir en poc temps els seus objectius, però a la llarga els efectes son molt negatius, ja que poden perdre el control i les seves vides estan molt condicionades pels conflictes en qualsevol àmbit.
3. Estil assertiu:
   • Es tracta del punt intermedi entre l’estil agressiu i el passiu. La persona expressa les seves opinions, emocions, desitjos o necessitats respectant els drets dels altres i preservant els seus. No s’aprofita de les altres persones ni deixa que els altres s’aprofitin d’ell.
   • Es comuniquen de manera hàbil, educada, sincera i directa. Parlen en un volum correcte, miren a la cara la persona, però no fixant la mirada, i adopten una postura corporal relaxada i natural; estan molt capacitats per entendre i realitzar feedbacks.
   • Les persones assertives se senten segures i satisfetes de si mateixes, fet que comporta una bona autoestima i benestar.

Algunes persones, sigui per falta d’habituació, sigui perquè no han desenvolupat les habilitats necessàries, tenen problemes per dur a terme converses de llarga duració. Existeixen una sèrie d’estratègies o procediments que poden ajudar a establir converses més llargues i fluides, entre les quals podem destacar:

• Preguntes amb final obert: les preguntes obertes no es poden respondre amb un “sí” o un “no”; per tant, donen un major grau de llibertat al nostre interlocutor i ens ajudaran a establir una conversa més llarga. Tindrem en compte que:
  • Les preguntes amb final obert solen començar per “Què”, “Com” i “Per què”.
  • Les preguntes amb final tancat solen començar per “On”, “Quan” i “Qui“.
• Alliberar informació: fa referència a donar informació sobre un mateix, especialment sobre les nostres emocions i actituds. Quan expressem els nostres sentiments els estem compartint, i podem profunditzar en l’amistat i en la intimitat amb els altres. Pensem, per exemple, abans d’una entrevista de feina on ens trobem amb altres candidats i diem: “Quins nervis, no?”. Es tracta d’una bona manera de trencar el gel i començar una conversa distesa.
• Autorevelació prèvia: es tracta de subministrar al nostre interlocutor una mica d’informació personal o sobre la nostra vida abans de fer una pregunta. Per exemple, si a alguna persona li diem: “Per cert, em dic Guillem, quin és el teu nom?”, aconseguirem crear un cert clima de seguretat i trencar la desconfiança que comporta la impersonalitat. També resulta important remarcar que durant els primers contactes amb una persona és indicat que les autorevelacions s’apliquin a temes superficials, perquè si parlem de temes més íntims correm el perill que la persona ens percebi com a estranys o inadaptats. Les autorevelacions han de ser sempre simètriques.

Els compliments són paraules que ressalten característiques positives de l’altra persona. Les persones gaudim quan escoltem expressions positives i sinceres sobre com se senten els altres amb nosaltres. D’aquesta manera ens ajuden a profunditzar i enfortir les nostres relacions personals. Finalment, quan més compliments fem als altres també és molt més probable que en rebem.

En la interacció amb els altres també és molt comú que es donin situacions on es reben o es fan peticions. Moltes persones eviten fer peticions de qualsevol tipus per la por de ser rebutjades. D’altres tenen problemes per dir “no” i s’inventen excuses per no realitzar la conducta demanada, quan la veritat és que no volen realitzar-la.

És important que les persones aprenguin que fer una petició no és una exigència, ja que si fos aquest el cas s’estarien vulnerant els drets individuals de la persona. D’aquesta manera, quan fem una petició hem de comprendre que la millor manera de defendre els nostres drets és respectar els drets de l’altre.

A vegades, quan fem una petició a una altra persona, aquesta no entén el que li estem demanant o no ha decidit encara si vol realitzar-la. En conseqüència, la resposta no és clara. En aquest cas, el més convenient serà clarificar la nostra demanda fins a obtenir una resposta clara. Si la resolució és negativa, el més indicat és acceptar-la i no fer més peticions en aquella interacció. Algunes recomanacions per entrenar l’habilitat de fer peticions poden ser:

• Efectuar la demanda de manera directa.
• No resulta necessari que justifiquem la petició, encara que les explicacions seran molt positives.
• Hem d’estar preparats per rebre un “sí” o un “no” i respectar el dret de l’altra persona per exercir els seus drets.

D’altra banda, rebutjar una petició de manera adequada implica que la persona estigui capacitada per dir “no” quan no vulgui acomplir la demanda d’un altre sense sentir-se malament per donar una negativa. Tenim dret a dir no a propostes que no ens semblen raonables i, fins i tot, si ens semblen raonables però no tenim ganes de fer-les.

Si aprenem a “dir no” evitem implicar-nos en situacions no desitjades i evitarem sentir-nos manipulats per portar a terme una tasca que no volem fer. Sentirem que prenem les nostres pròpies decisions i les prenem de manera autònoma, tal com volem que sigui la nostra vida.

Existeix la possibilitat que, en rebutjar una petició, l’altra persona se senti ferida; per aquest motiu, resultarà molt important expressar-nos amb raons i no mitjançant excuses. Un bon entrenament en aquesta habilitat pot consistir a practicar aquests raonaments.

Com a persones tenim dret a tenir una vida tranquil·la i agradable. Tanmateix, moltes vegades, algunes persones limiten la nostra vida, efectuant conductes que ens poden molestar, desagradar o disgustar.

Si aquestes conductes ens molesten amb raons justificades hi tenim tot el dret a expressar els nostres sentiments. De la mateixa manera, tenim la responsabilitat de comunicar-los de manera adequada i no agressiva, sense humiliar ni rebaixar l’altra persona.

Podem enumerar alguns punts a tenir en compte a l’hora d’expressar els nostres sentiments davant d’una molèstia, desgrat o disgust:

1. Pensar si val la pena comunicar que ens desagrada una conducta determinada; potser serà molt breu o només és una molèstia petita.
2. Expressar la nostra queixa de manera breu i raonada.
3. Expressar els nostres sentiments de manera individual i no generalitzant, és a dir, comunicar que la conducta ens molesta a nosaltres i no donar per fet que li molesta a tothom que hi estigui present.
4. Demanar un canvi de conducta específic.
5. Escoltar el punt de vista de l’altra persona i acabar sempre la interacció social sense arribar a una disputa i en un to conversacional positiu.

Existeix una estratègia elaborada per Gordon Bower (1976) que consisteix a seguir quatre passos per expressar sentiments negatius; es tracta de l’acrònim DESC (en anglès, Describe, Express, Specify i Consequences):

1. Descriure la conducta que ens molesta de l’altra persona de manera objectiva. Hem d’observar amb exactitud el que ha dit o ha fet l’altra persona i què és el que ens desagrada; per tant, haurem de saber el moment, el lloc i la freqüència de la conducta que ens fastigueja.
2. Expressar els pensaments o sentiments sobre una conducta o problema d’una manera positiva. A més, la nostra expressió ha d’anar dirigida clarament a l’objectiu: ens expressarem amb calma i sempre pensant en la conducta que ens desagrada i no en la persona que desenvolupa dita conducta.
3. Especificar de manera concreta el canvi que volem que es dugui a terme. Parlar amb la persona si està d’acord amb el canvi proposat.
4. Assenyalar les conseqüències positives que ens portaria aquest canvi de conducta si l’altre accedís a canviar-la. En circumstàncies en què sigui estrictament necessari, assenyalar a l’altra persona les conseqüències negatives que es produiran si no es dóna el canvi.

Totes les persones tenim uns drets legítims. En algunes circumstàncies aquests drets personals es veuen ignorats, degradats o violats; en aquest sentit, podem enumerar algunes situacions del dia a dia:

• Com a consumidors: quan nosaltres paguem per un servei o producte tenim dret que es produeixi en les condicions acordades. Per exemple, si en un restaurant el menjar servit està en males condicions o no ens agrada o potser el cambrer ha estat groller.
• Amb la família: és possible que no ens deixin prendre les nostres decisions o potser ens diuen com hem de fer quelcom que no és la seva responsabilitat i, ben al contrari, és la nostra.
• Davant d’una autoritat: succeeix quan jutges, policies o potser algun cap de la nostra feina vulnera els nostres drets personals.
• Situació d’amistat: en aquest cas els amics no respecten el nostre dret a decidir o en censuren la forma d’actuar.

Resulta complicat decidir quins són els nostres drets personals legítims, ja que la situació determinarà fins on poden arribar. Però sí que podem enumerar els drets més freqüentment implicats en les situacions exposades anteriorment:

1. Tenim dret a ser tractats correctament, com tenen el mateix dret totes les persones, sense importar el sexe, la raça, la religió, l’educació, la professió o el seu estatus econòmic.
2. Tenim dret a prendre les nostres pròpies decisions i viure la nostra vida com vulguem, fins i tot a equivocar-nos o a errar. És important assenyalar que tenim aquest dret sempre que no fem cap mal als altres o violentem els seus drets. Si bé, quan es tracta d’una persona menor d’edat, la defensa d’aquests drets recauen sobre les persones cuidadores, que han de vetllar sempre pels drets fonamentals de l’infant.
3. Tenim dret a obtenir en bon estat allò pel que hem pagat, sense importar la quantitat de diners invertida. Si el producte no és tal com s’anuncia o és defectuós tenim el dret de retornar-lo, ja que paguem per aquest servei.
4. Tenim dret a un servei ràpid i amable. Estem pagant per aquest servei i tenim el dret de rebre i que se’ns dediqui una atenció i temps raonables.

Una vegada coneixem els nostres drets legítims més bàsics, hem de pensar en quines situacions és desaconsellable fer-los valer, encara que siguin clarament vulnerats. Parlem, per una banda, de situacions en les quals puguem rebre un atac en què la nostra integritat física corri perill i, per una altra, en aquelles que transgredim lleis i podem rebre un càstig penal. Si bé aquestes situacions no són molt freqüents, és molt important tenir-les en compte.

Saber escoltar és un acte imprescindible per portar a terme una comunicació de manera fluida i amb eficàcia. No es tracta només d’entendre el missatge que rebem, també fem palès que té la nostra màxima atenció i que comprenem el que estan comunicant de manera empàtica, posant-nos “a la seva la pell”.

Podem enumerar alguns dels beneficis que comporta una escolta activa:

• Ens permet identificar les necessitats i els sentiments de la persona que ens parla.
• Millora l’autoestima de la persona que és escoltada: la persona sent que el que ens comunica és important, i la relació es torna més respectuosa i agradable.
• Aprenem dels altres i ampliem el nostre coneixement i cultura.
• La persona que escolta amb atenció és percebuda com algú intel·ligent i respectuós.
• Obtenim la informació de manera clara i tal com la persona emissora vol que la comprenguem.

Per obtenir aquests beneficis podem esmentar algunes estratègies per portar a terme una escolta activa:

• Escoltar l’altra persona sense interrompre el que diu i esperant amb interès el nostre torn.
• Ser empàtics: si entenem les emocions de l’altra persona eliminem molts obstacles que dificulten l’escolta.
• Formular preguntes: aclarir els dubtes que tinguem sobre el seu discurs.
• Verificar la interpretació del que l’altra persona ens està dient i comprovar que ha estat comprès correctament; podem repetir el que ha dit per confirmar la interpretació del missatge.
• Resumir la informació obtinguda amb la intenció de clarificar que ha estat perfectament compresa per les dues bandes.
• Procurar que la nostra comunicació no verbal sigui congruent amb el missatge rebut.

D’altra banda, també podem anomenar alguns aspectes a evitar a l’hora de realitzar una escolta activa:

• Interrompre la persona que parla.
• Mostrar falta d’interès en un tema o filtrar només els continguts que ens interessen.
• Repartir la nostra atenció amb altres tasques o pensaments, o començar a tolerar distraccions.
• Focalitzar la nostra atenció sobre nosaltres mateixos.
• Anticipar mentalment la nostra resposta mentre l’altra persona parla.
• Fingir que estem escoltant.

Un cop que tinguem un coneixement i cert domini de les diverses tècniques d’intervenció, i abans de preparar i dissenyar un programa d’entrenament en habilitats socials (EHS), caldrà parar atenció a certs aspectes cabdals del procediment, com són el paper del tècnic, els nostres objectius com a integradors socials i els factors a considerar durant l’avaluació inicial.

Pensem que un entrenament psicoeducatiu en habilitats socials ha de tractar de reproduir les experiències d’aprenentatge que es produeixen a la vida diària, però en un entorn controlat, facilitant, així, l’aprenentatge de noves habilitats, el reaprenentatge i la millora de les conductes ja existents. Les tècniques utilitzades emfatitzen els aspectes positius, fet que concedeix a aquests procediments una elevada acceptació entre els seus participants.

Mitjançant un entrenament intensiu, el subjecte podrà adquirir noves conductes que podrà integrar i generalitzar a la seva vida real. Un programa d’entrenament en habilitats socials dotarà el subjecte d’autonomia i eficàcia a l’hora d’afrontar les situacions socials que puguin esdevenir conflictives. A més, les diferents tècniques i eines apreses en l’entrenament reduiran l’ansietat i l’estrès generat per les situacions socials conflictives, fet que derivarà en un augment de la seva autoestima i qualitat de vida.

També cal destacar la necessitat de coordinar-se amb l’equip multidisciplinari de l’associació, centre, entitat o escola, per afavorir el canvi en la persona o grup. D’altra banda, també resultarà essencial el contacte amb la família a l’hora de poder valorar tant les dificultats que troba la persona en l’ús de les habilitats socials com els canvis que es produeixin durant i després del nostre entrenament en habilitats socials.

Un cop que ja coneixem els components que conformen les habilitats socials i l’elaboració d’un programa d’entrenament, és el moment de preguntar-nos quin paper tenen les nostres habilitats socials, com a tècnics, dins d’un procés terapèutic.

Les habilitats socials sempre es duen a terme en un context d’interacció social; per tant, nosaltres també estem supeditats a les nostres habilitats socials a l’hora d’executar el procés d’entrenament.

En aquest sentit, s’han identificat diverses deficiències en els professionals a l’hora d’executar un EHS; són les següents:

• A la fase d’avaluació: tenir poc contacte visual amb la persona, recollir informació poc rellevant, evitar parlar de les emocions, repetir diverses vegades les mateixes preguntes, no permetre els feedbacks o retroalimentacions de la persona atesa.
• En comunicar informació: no donar cap explicació sobre les causes del dèficit en habilitats socials, donar poca informació en general, no repetir les explicacions quan la informació no ha estat ben compresa.
• Durant l’entrevista: iniciar l’entrevista de manera sobtada sense fer una bona introducció, sense oferir la nostra ajuda per superar els obstacles i/o tranquil·litzar la persona, o fer una entrevista massa curta.

Aquestes deficiències en el professional poden comportar l’oblit o la incomprensió de la informació que volíem donar. També han estat relacionades amb la falta de participació en el programa d’EHS i, fins i tot, amb el seu abandonament. Per tant, haurem d’estar molt atents per intentar reduir-les al mínim possible.

Per altra banda, també podem esmentar algunes bones pràctiques que faran que la persona ens percebi de manera positiva, augmentant les possibilitats d’iniciar un EHS amb èxit:

• Personalitzar l’atenció: entendre cada persona com un ésser únic amb les seves peculiaritats, que mai s’ajustaran a un model concret. Quan personalitzem el tracte amb cada persona som percebuts com a professionals competents i dedicats a la nostra feina.
• Saber comunicar: saber escoltar (escolta activa), donar informació i explicacions de manera voluntària i implicar la persona en la presa de decisions sobre el futur tractament.
• No jutjar: tenir una actitud sense judicis (ni prejudicis) cap a l’usuari. Hem de donar-li l’oportunitat i el temps necessari per expressar els seus raonaments i sentiments.
• Presentar la informació de manera clara: es tracta de presentar la informació de manera entenedora i accessible perquè pugui ser ben compresa; quan repetim aquesta informació és molt probable que sigui més fàcilment recordada.
• Mostrar-se disponible: la nostra accessibilitat i disponibilitat anima les persones a realitzar canvis i a comprendre’s millor a si mateixes.

Un entrenament en habilitats socials (EHS) és la integració d’un conjunt de tècniques orientades a l’adquisició o millora d’habilitats socials que permetin a les persones interrelacionar-se amb els altres d’una manera satisfactòria en l’àmbit real d’actuació, tot adaptant-se als diferents contextos que es puguin presentar a la seva vida quotidiana. Podríem resumir els objectius pretesos en tres eixos:

• Adquisició o millora dels components que engloben les habilitats socials (conductuals, cognitius i fisiològics) sense ajuda ni supervisió.
• Capacitació de la persona per executar les habilitats socials en diferents situacions socials, analitzant el context de cada situació i actuant en conseqüència.
• Reproducció de les seves habilitats socials, de manera espontània i no de manera mecànica. La persona no imita una conducta determinada, sinó que la fa pròpia, adaptant les habilitats socials a les seves destreses individuals.

A continuació detallem de manera més concreta els objectius més habituals d’un programa d’EHS:

1. Analitzar quines conductes o pensaments resulten desadaptatius en l’àmbit de la persona, així com aquells que poden servir de base per reforçar-los.
2. Presentar altres opcions de pensament i conducta social que constitueixin alternatives a les manifestades amb anterioritat, mancades d’eficàcia social.
3. Millorar la percepció social de la persona o grup, tant de cara a l’exterior com amb la seva pròpia autoeficàcia, millorant la seva autoestima.
4. Optimitzar el model emprat per a la resolució de futurs problemes.
5. Ensenyar tècniques de relaxació amb la finalitat de reduir l’angoixa en futures interaccions socials.
6. Analitzar els pensaments negatius i creences irracionals que dificulten les relacions interpersonals de la persona o grup, posant en pràctica les seves habilitats sense sentir-se bloquejat abans o en el moment que les executa.
7. Contribuir al desenvolupament i el benestar psicològic de la persona a través d’una millora de les seves relacions interpersonals.

Els programes d’entrenament en habilitats socials (EHS) són un conjunt de tècniques que tenen per objectiu dotar les persones dels recursos necessaris per mantenir interaccions socials satisfactòries en la seva quotidianitat. Per tant, abans d’iniciar cap EHS resultarà indispensable l’avaluació dels dèficits en habilitats socials que presenta l’usuari amb l’objectiu de determinar quin serà l’entrenament més adequat per a aquest.

En el moment d’abordar un EHS existeixen diferents factors que haurem de tenir en compte per valorar el disseny del programa més adequat per a cada persona o grup. Podem esmentar els següents:

1. Factors socials: el nostre ambient està representat per altres persones, en especial les més properes, que resultaran les més significatives en el nostre dia a dia: pares, parella, amics… El reforçament social per part d’aquestes és un important factor de manteniment quan la persona vagi posant en pràctica les noves conductes apreses.
2. Factors cognitius: la manera com pensem el futur o l’opinió que pensem que altres tenen sobre nosaltres o les nostres accions determina, en bona manera, l’èxit de les nostres relacions socials.
3. Factors físics: l’ús de drogues i alcohol, així com les deficiències o canvis hormonals, una fatiga laboral o situacions estressants en l’àmbit familiar poden afectar molt greument la conducta; habitualment estan relacionats amb els problemes que presenta la persona.
4. Factors afectius: un estat ansiogen, depressiu o de ràbia poden conduir la persona a tractar d’evitar als altres; en conseqüència, es pot produir un deteriorament de les seves habilitats socials.
5. Habilitats cognitives i conductuals: l’usuari del servei pot posseir habilitats o àrees de coneixement que puguin resultar útils per al programa d’entrenament en habilitats socials; també caldrà tenir-les en compte.

Per la complexitat de l’àrea que representen les habilitats socials, és molt possible que algunes persones posseeixin certes habilitats i els manquin d’altres. Per tant, resultarà necessària una acurada avaluació de les habilitats socials que posseeix el subjecte, amb la finalitat d’emprar les tècniques més adequades per a cada cas. Igualment, aprofitarem per avaluar altres problemes associats i l’impacte personal i social que tenen a la seva vida.

Així, la preparació del programa d’entrenament en habilitats socials consistirà a portar a terme un conjunt de proves per valorar els dèficits que presenta la persona; com les entrevistes, els autoinformes, l’observació o el registre de la conducta.

Un cop fetes i avaluades, disposarem de la informació per dissenyar el programa més adient per a la persona i que, consegüentment, tindrà una probabilitat més elevada d’èxit. D’altra banda, seria molt aconsellable, en la mesura del possible, preparar el programa a partir tant de la informació de la mateixa persona com de les persones significatives a la seva vida.

L’entrevista és la principal eina de la qual disposem per avaluar conductualment la persona que farà el futur entrenament en habilitats socials (EHS). Hem de procurar desenvolupar-la en un entorn agradable on la persona se senti relaxada i intentant establir una bona relació amb l’entrevistat, ja que el que es pretén és arribar a una bona aliança terapèutica.

Per a la realització de l’entrevista podrem optar per diferents modalitats. Per seleccionar la més indicada haurem de tenir en compte l’experiència de l’entrevistador. Si bé als professionals més novells se’ls aconsellarà una entrevista estructurada o semiestructurada, un professional més experimentat podrà optar per una entrevista més oberta, ja que d’aquesta manera podrà observar amb més atenció les reaccions conductuals del subjecte durant l’entrevista.

No podem oblidar que aquesta mateixa trobada és una interacció social; per tant, ens pot subministrar informació molt valuosa dels dèficits i de les mancances en habilitats socials de l’individu i, alhora, podrem prendre nota de la destresa de la persona en els diferents components (conductuals, cognitius i fisiològics) que les determinen.

De la mateixa manera, i prèviament a l’aplicació de qualsevol EHS, resultarà necessària la comprensió, l’acceptació i el compromís, per part de la persona o grup, que aquest comportarà un procés terapèutic de canvi.

Tal com esmenten Francisco Gil i Miguel García (1995), són condicions necessàries que el subjecte o grup:

• Comprengui els principis bàsics que guien tot l’EHS i cadascuna de les seves tècniques.
• Manifesti el seu acord a participar i el seu desig d’adquirir o desenvolupar noves formes de comportament, coneixent els avantatges (materials, personals i de relació social) que li poden aportar les noves conductes.
• Es comprometi a participar activament en el procés d’aprenentatge, aportant exemples, suggeriments, estratègies d’actuació, etc., o bé participant en els assaigs i desenvolupant les tasques assignades.
• Col·labori en l’entrenament dels altres (en cas que l’EHS es faci en grup), fet que li reportarà, a més, un benefici terapèutic complementari.

L’entrevista ens servirà per a la valoració del dèficit en habilitats socials que presenta l’individu; és a dir, per detectar aquelles estratègies que li manquen per relacionar-se amb els altres amb èxit. Igualment, avaluarem altres problemes associats i l’impacte personal i social que tenen a la seva vida.

L’observació consisteix a dirigir la nostra atenció, de manera intencionada, cap a una determinada conducta per, després, registrar les característiques d’aquesta. Pel que fa al procés de recollida de dades, elaborarem una taula de registre dels comportaments observats. Com a mètode d’avaluació, l’observació ens permet avaluar les conductes de dues maneres: en un entorn natural o bé en situacions simulades:

• Observació natural: es tracta de l’observació de la persona o persones en un ambient d’interacció social real. Pensem per exemple en un centre residencial, el pati d’una escola, l’aula de joc d’un hospital de dia… Dirigirem la nostra atenció a la persona que volem avaluar i elaborarem una taula de registre per valorar la perícia de la persona en qüestió. A continuació podem observar un full de registre d’un hospital de dia per a adolescents amb problemes de salut mental (vegeu la figura).

• Observació en situacions simulades: en aquest cas, la tècnica del role playing (per ajudar-nos a aplicar la teoria de l’aprenentatge de Bandura en diferents fases d’un programa) també ens resultarà molt útil a l’hora d’avaluar les habilitats socials d’una persona. Així, animarem la persona o persones a participar en una escena fictícia on s’interactuï socialment i elaborarem un full de registre per poder avaluar la seva destresa en les diferents habilitats socials que vulguem treballar posteriorment.

Existeixen múltiples índexs o escales estandarditzades d’avaluació de les habilitats socials, però en general podem parlar de dos tipus:

• alguns índexs són més genèrics; avaluant els components conductuals, cognitius i fisiològics, i
• d’altres estan relacionats amb l’avaluació de competències més concretes, com l’assertivitat, l’autoafirmació o, fins i tot, les dificultats d’interacció social entre persones de diferent sexe (heterosocialitat).

Dins la immensa varietat d’escales, índexs o autoinformes que podem trobar a la nostra disposició, alguns són d’autors espanyols o han estat adaptats de l’anglès per investigadors del nostre país, fet que comporta que siguin més propers a la nostra realitat social. A banda, a l’hora de triar un determinat instrument d’avaluació, haurem de tenir molt en compte les respostes obtingudes en l’entrevista prèvia en funció de les dificultats que hagin estat detectades.

A continuació esmentarem alguns dels instruments més populars per a l’avaluació de les habilitats socials en l’actualitat:

• L’inventari de situacions i respostes d’ansietat (ISRA)
• L’escala multidimensional d’expressió social(EMES)
• El qüestionari de suport social funcional de Duke-UNC
• L’inventari d’assertivitat de Rathus (RAS)
• Test d’autoafirmacions d’interacció social (SISST)
• Inventari d’interaccions heterosexuals per dones (SHI-F)
• Inventari d’avaluació heterosocial per a dones (HAI-W)
• Escala d’ansietat davant la interacció (IAS)
• Escala de temor de l’avaluació negativa (FNE)
• Escala d’evitació i angoixa social (SAD)
• Escala de reserva social (SRS)

Encara que existeix una gran varietat d’instruments d’avaluació, hi ha dos inventaris molt diferents entre si que mereixen una especial atenció, l’ISRA i el RAS.

L’ISRA és l’instrument més utilitzat per avaluar els tres components que conformen les habilitats socials; per tant, parlem d’un test molt global que ens aportarà molta informació sobre diferents aspectes de la persona o persones en les quals l’apliquem. D’altra banda, està subjecte a distribució comercial, i per tant representarà un cost per al centre o fundació on exercirem la nostre tasca.

El RAS és un inventari molt específic per valorar únicament el nivell d’assertivitat de les persones. A banda, un dels seus avantatges és el seu lliure accés; per tant, podrem disposar de l’inventari de manera gratuïta.

Recomanem com a primera opció, si el centre on treballem disposa dels recursos necessaris, que treballem amb inventaris molt contrastats i preferiblement d’investigadors propers (com l’ISRA), ja que estaran més adaptats a la nostra realitat social. De totes maneres, existeixen molts instruments que ens permeten mesurar de manera fiable i vàlida tant trets específics de la personalitat com components o sistemes: motors, cognitius i fisiològics.

Realitzat per José Miguel Tobal i Antonio Cano Vandel, de la Universitat Complutense de Madrid, l’any 2002, l’ISRA és un instrument molt útil, tant per a l’avaluació com per al tractament. Aquest inventari ens permet valorar les respostes davant diferents situacions que les persones ens podem trobar a la nostra vida quotidiana. S’avaluen tres nivells de resposta: les cognitives, les fisiològiques d’ansietat i les conductuals:

1. Sistema cognitiu (què pensem?):
   • Preocupació
   • Pensaments o sentiments negatius sobre un mateix
   • Inseguretat
   • Temor que es noti la nostra ansietat i a les conseqüències, si succeeix
2. Sistema fisiològic (què sentim corporalment?):
   • Molèsties estomacals
   • Suor
   • Tremolors
   • Palpitacions
3. Sistema conductual (què fem?):
   • Evitació de situacions
   • Moviments repetitius: gratar-se, moure els peus, les mans…
   • Fumar o beure en excés

L’aplicació de l’ISRA ha de realitzar-se sempre en l’ordre exposat: C (cognitiu), F (fisiològic), M (motor/conductual). L’instrument avaluarà quatre trets específics d’ansietat o àrees situacions: ansietat d’avaluació (F1), ansietat interpersonal (F2), ansietat a situacions fòbiques (F3) i ansietat davant de situacions quotidianes (F4). La prova està basada en un sistema de respostes d’escala Likert, en què la persona haurà de valorar la freqüència amb què manifesta les diferents respostes a les situacions proposades:

• 0 = gairebé mai
• 1 = poques vegades
• 2 = de vegades sí, d’altres no
• 3 = moltes vegades
• 4 = gairebé sempre

La duració del qüestionari oscil·la entre 40 i 60 minuts, malgrat que no existeix una limitació de temps. Una vegada finalitzat, i amb la posterior correcció, ens permetrà l’obtenció de tres puntuacions per cada un dels tres sistemes.

Els autoinformes són una de les tècniques d’avaluació en habilitats socials més emprada. Mitjançant els autoinformes, la persona ens diu allò que pensa de la seva conducta, responent a una sèrie d’afirmacions relacionades amb la seva interacció social. La seva resposta ens proporciona informació molt valuosa de com actuaria en cada situació. També resulta una eina molt eficaç per tenir una visió ràpida, pre o post entrenament, de la seva versió subjectiva de la millora.

A continuació adjuntem l’autoinforme de Rathus (1973) que ha esdevingut un clàssic per la seva brevetat i facilitat d’ús. Inicialment, aquest instrument va ser desenvolupat per l’autor com un inventari per mesurar el canvi conductual en els programes d’entrenament d’assertivitat específics.

L’inventari consta de 30 ítems, amb què se li demana a la persona que indiqui fins a quin punt les següents afirmacions són descriptives d’ell mateix o les identifica amb la seva conducta. El sistema de valoració és tant negatiu com positiu, a diferència de l’ISRA.

L’usuari farà servir el següent codi de valoració:

• +3 = molt característic en mi, extremament descriptiu
• +2 = bastant característic en mi, bastant descriptiu
• +1 = quelcom característic en mi, lleugerament descriptiu
• -1 = quelcom no característic en mi, lleugerament no descriptiu
• -2 = bastant poc característic en mi, no descriptiu
• -3 = molt poc característic en mi, extremament no descriptiu

Per calcular la puntuació total haurem de sumar els codis numèrics de cada ítem, però haurem de tenir en compte una clau de correcció en els ítems marcats amb un asterisc (*); en aquests casos, haurem d’invertir la puntuació de negatiu a positiu o a la inversa.

Les puntuacions poden oscil·lar entre -90 i +90, i existeix una relació proporcional entre la puntuació obtinguda i l’assertivitat de la persona; el rang de puntuació és el següent:

• Persones definitivament no assertives (-90 a -61)
• Persones no assertives (-60 a -31)
• Persones amb assertivitat confrontativa (-30 a -16)
• Persones assertives (30 a 16)
• Persones molt assertives (31 a 60)
• Persones definitivament assertives (61 a 90)

Si bé els autoinformes són una de les mesures més utilitzades a l’hora d’avaluar les habilitats socials, presenten alguns inconvenients que cal tenir en compte:

• És possible que existeixin certes diferències entre la resposta de com actua i la realitat, això és a causa d’una percepció errònia del seu comportament o la influència de la desitjabilitat social en les seves respostes.
• Moltes persones acostumen a recordar més situacions problemàtiques que positives en les seves conductes passades. En general, és molt difícil poder avaluar mitjançant un autoregistre els elements cognitius.
• D’altra banda, i a causa de la complexitat del comportament social, és molt difícil que la persona sigui conscient de totes les variables que condicionen una interacció social, estem parlant, una vegada més, de tots els elements cognitius, conductuals i fisiològics.

Un cop tinguem preparat el programa d’entrenament en habilitats socials (EHS), és a dir, un cop hàgim avaluat la competència social de la persona durant l’entrevista i amb els instruments emprats per la seva avaluació psicològica (sigui amb l’ajuda del grup o individualment), estarem preparats per fer-ne el disseny i portar-lo a la pràctica.

En aquest sentit, el disseny del programa d’EHS consistirà a, seguint aquest ordre: redactar els objectius generals del programa i els objectius específics que se’n deriven; planificar les activitats que es duran a terme, així com els desenvolupaments de les sessions, per, finalment, fer l’avaluació dels participants i del mateix programa.

Un cop realitzat el programa i tinguem els resultats de les avaluacions, serà el moment de presentar els resultats i elaborar els informes.

A l’hora d’establir els objectius generals del programa d’EHS cal que la seva redacció compleixi les següents premisses:

• Han d’expressar el propòsit central del programa o la seva declaració d’intencions.
• No han d’indicar resultats concrets, sinó els efectes generals que es volen assolir amb el programa.
• Han d’estar poc concretats, és a dir, poden admetre diverses interpretacions i no fan referència a una acció mesurable directament per mitjà d’indicadors.

Pel que fa als objectius específics, la seva redacció ha de complir:

• Han de ser coherents amb els objectius generals, dels quals deriven.
• Han d’assenyalar els passos que cal fer per assolir els objectius generals. Han de tenir una lògica de seqüència entre si i respecte a l’objectiu general de referència, però no són un resum de les fases de l’activitat.
• Han d’expressar un nivell més gran de concreció, tot i que encara no poden explicitar conductes o accions directament mesurables per mitjà d’indicadors.
• Cada verb ha de fer referència a una conducta; per tant, cada objectiu específic només pot contenir un infinitiu en la seva redacció, i aquest no pot ser compost.
• Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, us pot ajudar, per a la seva redacció, pensar que han de donar resposta a la premissa: “L’usuari ha de ser capaç de… “

Moltes vegades, el professorat o l’equip terapèutic d’una l’escola o centre sol·licita la realització d’un EHS amb uns objectius determinats ja establerts. En aquest cas, la nostra feina començarà amb el disseny del programa a partir de la formulació dels objectius operatius de les activitats.

Com a professionals de la integració social, veurem que és molt freqüent que la nostra ajuda sigui sol·licitada des d’una escola, fundació, associació o centre on ja han estat detectades les mancances o problemàtiques en habilitats socials.

En aquestes situacions, per a cadascun dels objectius específics prèviament establerts, caldrà concretar els objectius operatius que ens proposem assolir amb el conjunt de les activitats que farem al llarg del programa; la redacció d’aquests objectius ha de complir les següents premisses:

• Han d’estar redactats en infinitiu.
• Cada verb ha de fer referència a una conducta, i per tant cada objectiu operatiu només pot contenir un infinitiu en la seva redacció que no sigui compost.
• Han de desenvolupar i concretar els objectius específics, i per tant normalment en redactarem tres o quatre per cada objectiu específic.
• Només poden admetre una interpretació, és a dir, si diferents persones els llegeixen haurien d’entendre el mateix.
• Han de ser sempre observables, quantificables i mesurables per mitjà d’indicadors.
• Han d’adreçar-se a les persones destinatàries del programa. En aquest sentit, us pot ajudar, en la seva redacció, pensar que han de donar resposta a la premissa: L’usuari ha de ser capaç de….

En definitiva, els objectius tenen tres nivells de concreció: generals, específics i operatius. Aquests nivells han de ser coherents entre si i cada objectiu d’un nivell ha de ser concretat, com a mínim, en un objectiu del següent nivell. A l’hora de redactar-los seguirem un ordre i repetirem la mateixa estructura: verb en infinitiu, complement directe i complement circumstancial (vegeu la taula):

Abans d’aquest punt, les necessitats terapèutiques de la persona o grup han estat detectades mitjançant la nostra avaluació o, potser, l’equip docent o terapèutic ens ha donat uns objectius concrets en la nostra tasca. En tot cas, és l’hora de planificar les activitats que es duran a terme.

El conjunt de les activitats programades ens ha de permetre assolir tots els objectius operatius programats amb anterioritat. Ara bé, cada activitat només hauria d’estar contextualitzada sota dos o tres objectius operatius com a màxim. Per això, programarem tantes activitats com siguin necessàries per assolir tots els objectius operatius. El límit d’activitats el marcarà la duració del programa; si no, ens hauríem de plantejar reduir els objectius.

Un cop pensades totes les activitats, pensarem per a cadascuna un nom que la tituli i l’acompanyarem d’una petita descripció que resumeixi breument què es vol assolir amb aquella activitat. En aquest sentit, resultarà molt indicat triar noms atractius per a les activitats i adaptar aquestes a les característiques de cada col·lectiu.

Si la temporalitat del programa d’EHS no ha estat fixada per la institució on desenvoluparem la feina, haurem de plantejar-nos quantes activitats seran necessàries per aconseguir els nostres objectius. Per aquest motiu és essencial fer una avaluació al més acurada possible o parlar amb els responsables de l’avaluació perquè comparteixin, de la manera més detallada, els coneixements sobre el dèficit en habilitats socials que han estat detectades en la persona o grup. Avaluant prèviament la gravetat del dèficit ens serà més fàcil ajustar el nombre de sessions que necessitarem per a la consecució del nostre objectiu.

El temps de duració de cada activitat és certament “elàstic” i varia, per exemple, en funció de si en una activitat concreta estableix un bon clima al grup i es produeixen interaccions molt positives o, per contra, veiem que els conceptes que volíem transmetre no estan quedant clars. Per això pot passar que les activitats estiguin programades per a “X” sessions però finalment ens ocupin més o menys.

Per aquest motiu, resulta molt útil elaborar un cronograma orientatiu i flexible que ens permeti fer un càlcul inicial de la durada del programa d’EHS a partir dels objectius que ens hem plantejat.

En cas que una activitat o sessió variï en el temps inicialment calculat, podrem escurçar una altra activitat si veiem que els seus objectius es compleixen de manera més ràpida i, d’aquesta manera, compensar la durada total del programa.

En la figura presentem un cronograma d’exemple amb 6 activitats que es desenvoluparan 3 dies a la setmana durant 50 minuts (dilluns, dimecres i divendres).

Serà molt indicat que, a l’hora de planificar les activitats, seguim una estructuració de les sessions que ens permeti una aplicació reeixida. A continuació plantegem una estructura que respecti les diferents fases del programa; en aquest cas, un entrenament grupal i alguns dels recursos habituals d’un EHS:

• Sessions inicials: és important fer algun exercici que permeti presentar-se a tots els participants i “trencar el gel” entre ells. Existeixen multitud d’exercicis per dinàmiques grupals que ens poden ajudar: el joc de noms, qui és el meu company… Triarem l’exercici en funció de quins objectius haguem planificat al programa adaptant-nos a l’edat i a les peculiaritats del grup. Una vegada realitzat l’exercici presentarem una introducció a la feina que pensem desenvolupar durant tot l’EHS.
• A partir de la segona sessió: assignar la tasca o tasques que vam assignar per fer a casa; aquest tipus de tasques ens permetran que el grup pensi en les habilitats socials més enllà del temps que durin les sessions.
• Per a totes les sessions:

1. Repassar els continguts de la sessió anterior i animar els participants a l’exposició de les situacions o problemàtiques que hagin sorgit en l’interval de temps d’una sessió a un altra.
2. Introduir una breu explicació sobre el contingut que es treballarà en la sessió.
3. Preparar escenes de role-play entre els participants i amb la nostra ajuda.
4. Avaluar l’actuació (amb l’ajuda d’altres participants o la nostra), donar un feedback o retroalimentació als participants.
5. Donar instruccions de les habilitats socials que volem desenvolupar.
6. Ensenyar el model d’actuació desitjat (i d’altres no desitjats).
7. Assegurar-nos que les persones aprenen les habilitats socials preteses.
8. Repetir els assajos les vegades que siguin necessàries.
9. Assignar tasques per la vida diària.

Per tant, amb aquestes indicacions podem subdividir el contingut d’una sessió en sis passos, que estan directament relacionats amb el model d’aprenentatge de Bandura (vegeu la figura):

1. Presentació o recordatori: en el cas que sigui la primera sessió, elaborarem una presentació del treball que realitzarem a l’EHS. A partir de la segona sessió es tractarà d’un recordatori del que hem treballat a la sessió passada i les experiències, els dubtes i els problemes que s’han produït en la vida quotidiana de les persones participants.
2. Exposició: en aquest pas exposem el material que treballarem a l’activitat, quin és el problema i les conseqüències que comporta actuar d’una manera o d’una altra.
3. Model: en aquest pas proposarem un model de conducta. Si som dos professionals podem executar una escena mitjançant la tècnica del role-playing proposant diferents solucions al problema plantejat i avaluant què estem fent bé i què és el que es podria millorar. Si només hi ha una persona encarregada de la sessió podem fer servir les persones participants en l’activitat; també en algunes ocasions podem utilitzar una escena d’una pel·lícula o un document visual fet ad hoc.
4. Pràctica: ara que les persones participants ja han vist el model de conducta és l’hora que la posin en pràctica mitjançant l’assaig conductual. Una vegada més, la tècnica del role-playing ens servirà per recrear situacions semblant a les reals que posteriorment podrem corregir al següent pas.
5. Feedback: es tracta de la part més important de la sessió, ja que opinarem sobre l’actuació dels participants proposant alternatives en aquelles actuacions que no han estat correctes i reforçant positivament aquelles que s’assemblen al model desitjat. En el cas que realitzem l’EHS en grup, serà un procediment participatiu de tot el grup. Repetirem l’actuació de les conductes les vegades que faci falta fins a aconseguir el model desitjat en l’habilitat social treballada.
6. Tasques per a casa: en els últims minuts de la sessió farem un resum del que hem parlat i après durant el seu transcurs i animarem el participant o participants perquè posin en pràctica el que han après durant la sessió o que identifiquin i analitzin conductes similars en altres persones. És molt útil proporcionar uns fitxes a les persones participants amb la finalitat que serveixin de suport i recordatori per poder analitzar les seves experiències en l’exposició de la propera sessió.

Una vegada programades les activitats que farem, ja estem preparats per iniciar el programa d’EHS pròpiament dit i aplicar la intervenció prevista.

A mesura que anem realitzant les diferents activitats haurem d’avaluar si s’han assolit els objectius operatius que ens proposàvem en cada activitat en el seu disseny original. Per això, avaluarem si els participants han assolit els continguts treballats tenint molt en compte els components conductuals, cognitius i fisiològics que hem pogut observar en la persona o grup. Aquest procediment és el que entenem com avaluació dels participants, en relació amb els objectius de referència.

Per dur a terme l’avaluació dels participants ens podem ajudar d’una fitxa que ens serveixi de pauta i que incorpori els objectius operatius que ens proposàvem assolir i un conjunt de 4 o 5 indicadors d’observació per a cadascun d’ells, valorats sota una escala d’estimació.

En la figura podeu veure un exemple de graella o pauta d’avaluació dels participants; en aquest cas, d’un EHS per aprendre a negociar amb assertivitat.

En tot cas, els indicadors d’avaluació han de complir les següents premisses:

• Han d’estar relacionats amb l’objectiu operatiu de referència.
• S’han de redactar en frases simples, clares i relacionades amb l’objectiu operatiu de referència.
• S’han de redactar en present d’indicatiu i en frases afirmatives. Rara vegada s’utilitzen frases negatives com a indicadors d’avaluació (no parla, mai agafa…); per tant, si no és estrictament necessari, no s’han d’utilitzar les formulacions negatives.
• Les frases redactades han de ser quantificables i adequar-se a l’escala d’estimació triada.

D’altra banda, per a l’avaluació de les activitats prendrem en consideració tots els aspectes que donin viabilitat a l’aplicació de l’activitat en si. Així, podem tenir en compte, entre d’altres, l’adequació dels següents aspectes:

• Temporalització preestablerta.
• Selecció de recursos, materials, espacials, humans, econòmics…
• Planificació del desenvolupament i tècniques d’aplicació.

La figura il·lustra una proposta de pautes d’avaluació d’activitats per a un programa d’EHS.

A banda d’avaluar els participants i les activitats, els participants també s’hauran de valorar a si mateixos i també nosaltres valorarem la nostra tasca professional.

Així, l’autoavaluació dels participants els permet reflexionar sobre la seva acció al llarg del programa d’EHS i ens dona una informació molt valuosa, tant de la seva impressió subjectiva com de la seva conducta, que podrem contrastar objectivament amb les nostres avaluacions de les diverses activitats.

Mentre que l’autoavaluació de la nostra tasca, tot i ser subjectiva, ens aporta moltes pistes sobre com estem desenvolupant les competències necessàries per portar a terme un programa d’EHS de manera adequada i ens permet atendre, així, els seus possibles dèficits.

A l’hora de desenvolupar un programa d’EHS resulta essencial qüestionar-nos el nostre paper com a professionals en l’elaboració del programa, així com en la seva execució:

• Hem estat creatius en la elaboració dels continguts?
• Estem intervenint de manera empàtica amb la persona o grup?
• Som massa directius en el transcurs de les activitats?

És normal i saludable que ens plantegem aquests preguntes, tant en la fase de disseny del programa com en el transcurs de les activitats. Per poder donar resposta a les nostres inquietuds és molt recomanable ajudar-nos amb un qüestionari d’autoavaluació. La figura il·lustra una proposta de pauta.

L’autoavaluació per part dels participants ens aporta el punt de vista de la seva actuació durant les diverses activitats realitzades. Ens proporciona informació sobre si aquestes han estat del seu interès, si han estats motivats durant el procés i, el que és més important, tenint en compte que parlem d’habilitats socials, si la seva percepció subjectiva concorda amb la nostra percepció objectiva de la seva conducta. La figura il·lustra una proposta de pauta.

Una vegada ja hem aplicat el programa d’EHS, serà l’hora d’avaluar els resultats obtinguts per poder presentar un informe. És important saber que aquesta avaluació serà duta a terme per la persona o equip que va portar a terme l’avaluació inicial:

• Si, per exemple, nosaltres vam desenvolupar el programa d’EHS en resposta a una demanda d’un equip psicoterapèutic, que havia realitzat una avaluació prèvia, seran ells qui faran l’avaluació del nostre EHS.
• En cas que nosaltres haguéssim realitzat l’avaluació inicial del dèficit en habilitats socials, farem servir els mateixos procediments que vam emprar a l’inici: inventaris d’avaluació, autoinformes, autoregistres…

Una vegada hem obtingut els resultats de l’avaluació del progrés, és l’hora d’elaborar l’informe del programa d’EHS. Podem dividir el procés en quatre fases:

1. Resum descriptiu del programa d’EHS: es tracta d’una descripció dels elements més significatius del programa, així com dels objectius que es volien assolir.
2. Presentació dels resultats obtinguts: es redactaran els resultats obtinguts de manera objectiva i sense efectuar-ne cap valoració, és a dir, es presentaran els resultats pre i post de les escales, qüestionaris o inventaris emprats al llarg de la intervenció.
3. Anàlisi de resultats: es tracta de la interpretació dels resultats obtinguts, explicant les raons o factors que han provocat el canvi dels resultats anteriors a l’EHS als resultats posteriors. Es poden donar les següents situacions:
   • En el cas que la competència en certes habilitats socials s’hagi incrementat, cal esmentar aquells exercicis o activitats que pensem que han contribuït a la seva millora.
   • Per contra, en aquelles competències en què els resultats en l’habilitat s’hagin mantingut estables o, fins i tot, hagin empitjorat, tractarem d’analitzar-ne les causes.
   • En el cas que l’informe es dirigeixi a la família, en aquest apartat també inclourem un fragment explicant la importància del treball conjunt i coordinat entre la família i el centre.
4. Conclusions: per acabar, redactarem les nostres conclusions sobre els resultats del programa d’EHS tot ressaltant els punts forts i dèbils del programa. Hi afegirem també suggeriments o recomanacions de millora per a la realització de futurs programes d’EHS similars, basades en la informació recapitulada en el nostre entrenament.

A nivell formal, en funció del receptor d’aquest informe, optarem per una redacció:

• Tècnica i acurada dels aspectes més rellevants vers el funcionament del programa i l’assoliment dels objectius, en el cas que l’informe sigui un document intern, personal o dirigit a la resta de professionals implicats en el programa.
• Poc tècnica, però prou professional, clara i directa i que mostri proximitat, acompanyament, suport i treball conjunt, en el cas que l’informe vagi dirigit a les famílies dels participants.

L’adolescència es caracteritza per un període on es produeixen grans canvis evolutius en l’àmbit fisiològic. Dintre d’aquests canvis es desenvolupen habilitats cognitives com l’empatia o l’autoconsciència i es produeixen importants transformacions de les relacions interpersonals. Per això, el coneixement i el domini de les habilitats socials té una gran importància durant aquesta etapa.

Les activitats dels adolescents deixen d’estar centrades a casa i escola, adquireixen més autonomia vers els pares i comencen a desplaçar-se cap a l’exterior. Aquest fet comporta una amplificació i diversificació de les relacions socials existents.

Moltes investigacions posen en relleu que l’èxit en les relacions interpersonals es troba en correlació amb aspectes del funcionament psicosocial com l’autoestima, l’afrontament de situacions conflictives, el suport dels pares i companys davant de situacions estressants, l’adaptació escolar, el desenvolupament d’amistats o la popularitat entre els companys, així com l’èxit en les cites del sexe desitjat.

Per contra, les dificultats en les relacions interpersonals comporten alts nivells d’ansietat que deriven en dèficits d’assertivitat, disminució del rendiment acadèmic i evitació de les relacions amb els companys que poden portar l’adolescent a l’aïllament, al consum de drogues o a trastorns depressius o d’alimentació.

Amb l’ànim de clarificar tant el disseny com el desenvolupament d’un programa grupal d’entrenament en habilitats socials (EHS), exposem el següent supòsit en programes realitzats en fundacions o entitats que treballen amb pacients amb trastorn mental greu (TMG).

Primerament, atendrem a les circumstàncies particulars del programa d’EHS i el context en què es donen:

• Es tracta d’un programa d’entrenament en habilitats socials i de caire grupal.
• Sabem que els usuaris tenen entre 14 i 18 anys.
• Hi cohabiten dos perfils d’interacció ben diferenciats: els caracteritzats pel retraïment i els caracteritzats pel conflicte.
• El programa constarà de 8 sessions, una per setmana, d’1 hora de durada.
• El nombre total de participants és 18.
• El programa és multidisciplinari.

Especificarem els objectius del taller segons els tres nivells de concreció: generals, específics i operatius, tal com mostra la taula.

Es proposa desenvolupar el programa a través de quatre activitats:

• Activitat 1. Com sóc? Com em veus?
  • Descripció: amb aquesta activitat fomentarem la relació entre els pacients del centre per tal que es coneguin entre ells i mostrin els seus estils conductuals de relació social.
  • Objectius operatius:
    • 1.1.1. Establir relacions interpersonals amb la resta de pacients.
    • 1.2.1. Identificar els estils conductuals passius, agressius i assertius.
• Activitat 2. Ep! Que no m’agrada!
  • Descripció: amb aquesta activitat aprendran els avantatges d’expressar el que els molesta, els desagrada o els irrita i millorarem la seva capacitat per fer-ho correctament sense ferir l’altre.
  • Objectius operatius:
    • 1.1.2. Expressar sentiments de molèstia, desagraïment o irritació de manera adequada.
• Activitat 3. Aprenent a dir “no”.
  • Descripció: amb aquesta activitat pretenem millorar la capacitat de donar una negativa, incidint en els avantatges de dir “no” de manera adequada i en els desavantatges de no fer-ho.
  • Objectius operatius:
    • 1.2.3. Manifestar disconformitats de manera adequada.
• Activitat 4. Escolta, que jo tinc els meus drets!
  • Descripció: amb aquesta activitat coneixeran els drets personals fonamentals de les persones i aprendran a defensar-los de manera assertiva.
  • Objectius operatius:
    • 1.2.2. Defensar els drets personals de manera assertiva.

Per programar les quatre activitats per a l’hospital de dia de joves i adolescents de Mataró podríem dissenyar, per exemple, el següent cronograma (figura):

Totes les activitats es duran a terme amb una estructuració de les sessions que ens permeti una aplicació reeixida. De manera més o menys fidel, tindrem en ment l’estructura del model d’aprenentatge social de Bandura:

1. Presentació o recordatori
2. Exposició
3. Model
4. Pràctica
5. Feedback
6. Tasques per a casa

Sempre acabarem les sessions donant feina per fer a casa, i el primer que farem, abans de començar cada sessió pròpiament dita, serà revisar les tasques encomanades a l’activitat anterior. Aquestes ajudaran a reforçar el que han après i a comprovar el grau de compromís del pacient amb el taller.

Primerament, col·locarem totes les cadires o sofàs de l’espai en cercle perquè tots puguem veure la cara de tots. A continuació, el psiquiatre i director del centre farà la presentació del programa, ja que si bé només hi participarà com un pacient més, és important que ens doni l’autoritat per poder coordinar les sessions i els pacients coneguin bé la nostra funció:

Després de la presentació dels integradors socials per part del director, és l’hora de fomentar el coneixement mutu entre els membres del grup. En aquest cas es tracta d’una eina bàsica, ja que els dos perfils tenen especial dificultat per relacionar-se des d’una posició d’igualtat.

Així, en lloc d’una presentació formal, optarem per activitats com “el joc dels noms” o “com és el meu company?”, intentant establir un clima cooperatiu i positiu entre els integrants del grup. En cas que sorgeixin dificultats greus en el transcurs de cada sessió, l’educador o psicòleg de referència s’endurà el participant de l’espai on estem fent el taller.

Una vegada trencat el gel i fetes les presentacions, els coordinadors exposaran les normes del taller que afavoriran un bon funcionament del grup:

• Es demanarà puntualitat a cada sessió de taller setmanal.
• Es pregarà respecte i escolta atenta i silenciosa a tots els integrants del taller, tant als coordinadors com a cada company, sense befar-se o riure’s de manera malintencionada de les opinions manifestades per cada persona.
• Al taller parlarem de molts temes, i el que s’hagi parlat al grup s’haurà de quedar al grup; per tant, haurem d’intentar no parlar fora del grup de les opinions o dels temes parlats al taller. Es pregarà confidencialitat.
• Es fomentarà la participació activa al taller; com més hi participem, més coses podrem aprendre.

Una vegada exposades les normes del taller, els coordinadors plantejaran un col·loqui:

• Preguntaran als membres del grup si han sentit parlar del concepte d’assertivitat o de les habilitats socials. Així, durant uns quants minuts, els participants expressaran les seves creences sobre què són les habilitats socials o com és una conducta assertiva i, en la mesura del possible, els coordinadors s’ajudaran per anar definint els conceptes d’una manera acurada.
• Acabada la definició, els coordinadors exposaran les diferències entre els diferents estils de conducta interpersonal: passiu, agressiu i assertiu.

A continuació dividiran el grup en petits grups de tres o quatre persones i els demanaran la creació d’un guió que representi una escena quotidiana on es resol una situació conflictiva amb els tres diferents estils de conducta. Així, durant uns minuts, els participants idearan la situació imaginària i els coordinadors aniran visitant els grups, ajudant a la construcció del guió o resolent les dificultats o dubtes que cada participant tingui envers els conceptes treballats.

Finalment, cada petit grup farà una representació o interpretació del guió davant dels seus companys, i la resta haurà d’endevinar a quin estil de conducta pertany cada una de les situacions plantejades.

L’equip de coordinadors haurà d’estar molt atent a l’hora de la interpretació, ja que, si bé el guió “escrit” pot ser correcte (per exemple, en un estil assertiu), si, en canvi, durant la interpretació s’eleva el to de veu o un dels actors es posa neguitós (amb mala cara), com a professionals hauran de corregir in situ l’intèrpret. En aquest sentit, recordem que les habilitats socials engloben tant elements verbals com no verbals.

La sessió acabarà amb les tasques per a casa. Un cop finalitzada l’activitat, repartirem un full de treball on hi haurà un quadre en blanc. La finalitat és que anotin la conducta observada en una comunicació entre dues persones properes del seu entorn (companys, germans, pares…). Al full de treball hauran d’anotar si la comunicació observada és passiva, agressiva o hàbil. En el mateix full també constarà una frase amb el motiu pel qual es considera que aquesta interacció és d’aquell caire determinat.

El primer que farem serà revisar les tasques per a casa. Una vegada començada la sessió, animarem els pacients, mitjançant el full de treball, perquè ens exposin les conductes observades i la seva valoració sobre la tipologia de comportament comunicacional que ha estat emprada. Durant aquesta correcció, fomentarem el debat i donarem suport per resoldre els dubtes que s’hi puguin anar presentant. En tot moment s’animarà els altres participants en la correcció de les situacions de la vida real que el company ha presenciat. En tot moment es fomentarà la participació, el respecte i la cohesió del grup.

La segona activitat s’iniciarà amb la pregunta oberta: Què és i com manifestem que quelcom ens desagrada, ens molesta o ens disgusta?

Rere l’exposició de la pregunta (i una vegada més, mitjançant el debat), haurem de fer una definició consensuada de com es manifesta una expressió de molèstia o disgust. Per fomentar la discussió podem exposar diferents situacions quotidianes en les quals podem sentir-nos molestos, com ara:

• En un taller del hospital elaborem un decorat per celebrar el Nadal i pensem que hi ha companys que no porten a terme la seva tasca.
• La meva germana gran es burla de mi davant els meus amics.
• Un amic no em torna el videojoc que li vaig prestar fa dues setmanes.

Respecte al fet d’expressar molèstia o disgust en aquestes i en qualsevol tipus de situació, deixarem clar que:

• Sempre és quelcom positiu, però com a condició que portem a terme la nostra comunicació de manera assertiva, triant un context i moment adequats.
• És molt important expressar la nostra molèstia o enuig abans que ens desbordi, ja que si tardem massa temps a manifestar-lo, acumularem sentiments de ràbia que poden derivar en expressions d’ira que ens poden produir una gran sensació de malestar personal que repercutirà en un deteriorament en les nostres relacions socials.
• És molt positiu manifestar el nostre malestar a temps quan, per exemple, ens ridiculitzen o es burlen de nosaltres, ja que si no li “parem els peus” a la persona determinada existeixen moltes possibilitats que la seva conducta s’incrementi, fet que faria augmentar la tensió i les possibilitats d’arribar a situacions que ens desbordin emocionalment.
• Si estem capacitats per expressar el nostre enuig amb una situació o una persona serem més objectius i raonables a l’hora de rebre queixes dels altres, és a dir, incrementem la nostra tolerància.

Una vegada més, mitjançant exemples, debatrem diferents situacions “reals”. Per a cada cas plantejat intentarem assolir els objectius plantejats, és a dir, aconseguir expressar sentiments de molèstia, desagraïment o irritació de manera adequada.

Després, utilitzarem la pissarra per fer dues columnes on escriurem un resum sintètic dels avantatges d’expressar molèstia i els inconvenients de no fer-ho. Principalment, apareixeran petites frases similars a aquestes:

• Avantatges d’expressar molèstia:
  • Diem el que pensem sense ferir els sentiments dels altres.
  • Comuniquem als altres el que pensem d’ells, ja que és possible que no ho sàpiguen.
  • Reduïm o eliminem tensions i el malestar que podem experimentar vers algú.
• Desavantatges de no expressar molèstia:
  • Eliminem la possibilitat de sentir-nos malament per no expressar la nostra opinió fent mal a la nostra autoestima.
  • Podem enfadar-nos amb els altres de manera innecessària.
  • L’altra persona pot pensar que no ens molesta amb la seva conducta.

Finalment, i de manera similar a la primera activitat, formarem petits grups que pensaran i duran a terme una representació teatralitzada d’una situació quotidiana o interpretació d’un guió, en la qual algú els molesta i un dels integrants expressa el seu rebuig cap a la conducta indesitjada de l’altre.

A diferència de la primera activitat, els dinamitzadors no intervindran en la confecció de la història. Una vegada es dugui a terme la representació, s’avaluarà per part de l’equip terapèutic si es tracta d’una resposta assertiva; en cas que no ho sigui, un dels coordinadors assumirà momentàniament el paper d’actor per interpretar un exemple de conducta assertiva en la situació ideada per al grup. Per acabar l’activitat, el grup reinterpretarà la situació imaginària amb l’estil de comunicació desitjat.

La sessió acabarà amb les pertinents tasques per a casa. En aquesta ocasió, demanarem als participants, mitjançant una altra fitxa o full de treball, que ens exposin dues situacions interpersonals; però aquesta vegada faran referència a un comportament comunicacional que han executat ells mateixos:

• Li demanarem que descriguin dues situacions que s’han produït durant la setmana en les quals els ha molestat algú, i la resposta que han donat a la situació.
• Aquesta molèstia pot ser verbal o física; és a dir, pot ser alguna cosa que els hagi molestat o alguna acció que no els ha agradat.

A l’hora de dissenyar la fitxa, i atès que ja hem avançat més en el coneixement de l’assertivitat, el quadre serà més complet i farà referència a les seves emocions (vegeu la figura).

El primer que farem serà revisar les tasques per a casa de l’última sessió: analitzarem les accions fetes per l’usuari i les conseqüències que va comportar l’estil de conducta que va utilitzar. D’aquesta manera, seguirem treballant els diferents estils de conducta: passiu, agressiu i assertiu o hàbil. Si detectem que algun dels participants és introvertit o tímid a l’hora d’exposar les seves vivències, l’ajudarem a expressar-se sense pressionar-lo, fomentant la cohesió grupal i l’augment del clima de confiança. Segurament, això l’ajudi a expressar-se amb més seguretat en les properes sessions.

Quan ens trobem a l’equador de les sessions (com és el cas), és molt enriquidor, abans de començar l’activitat pròpiament dita, preguntar als participants si s’han trobat en situacions en les quals han actuat de manera assertiva o no, i per les emocions que van sentir en actuar d’una manera o una altra. Podem fomentar el debat i el relat d’experiències amb preguntes com:

• Heu identificat conductes agressives, passives o assertives? Podríeu explicar quines?
• Heu posat en pràctica alguna de les eines que hem treballat al taller? On? Amb qui? Ens podries explicar la situació?
• Una vegada has actuat assertivament: com t’has sentit? Creus que millora la teva autoestima? S’ha posat fi a aquesta conducta molesta?

Després d’uns minuts de debat sobre les experiències i emocions dels participants, en centrarem en la tercera activitat: Aprenent a dir “no”.

Existeixen diferents dificultats a l’hora de “dir no”, sobretot amb persones que ens importen o són significatives per a nosaltres: amics molt propers, familiars o potser persones per les quals sentim admiració. En aquest sentit, haurem d’esmentar i fer conscients els participants que:

• Una persona amb dificultats per donar una negativa usualment tendeix a sentir-se un titella en mans dels altres, acumulant sentiments de ràbia i frustració.
• Dir “no”, en unes determinades circumstancies, pot comportar que la persona receptora del missatge se senti ferida; per aquest motiu, la nostra negativa sempre haurà d’anar acompanyada de raons i no d’excuses.
• És igual d’important aprendre a dir “no” com aprendre a rebre una negativa quan la persona ho fa de manera adequada.

Amb la finalitat que els participants del taller desenvolupin la seva habilitat d’expressar disconformitat i negació i coneguin el seus avantatges, recorrerem a un debat obert on podem exposar preguntes similars a aquestes:

• Què es per a vosaltres dir “no”?
• Quan penseu que és indicat dir “no”?
• Em podeu explicar alguna situació en la qual algú hagi refusat alguna petició que li heu fet? Com ho va fer? Com us vàreu sentir?
• Algú pot posar un exemple d’alguna vegada que sabia que havia de dir “no” i, pel contrari, no ho va fer? Com et vas sentir? Com va reaccionar l’altra persona? Com penses que hauries d’haver actuat?

Una vegada hem debatut de manera grupal, a través dels seus coneixements i experiències, què significa dir “no” i com ens sentim quan donem o rebem una negativa, ha arribat el moment d’exposar clarament els avantatges de “dir no”, així com els inconvenients de no rebutjar una petició, de manera adequada i raonable.

Utilitzarem la pissarra i farem dues columnes. En continu diàleg amb els participants, anirem exposant els avantatges i les desavantatges de dir “no”. De la mateixa manera, proposarem situacions imaginàries en què es mostrin les conseqüències d’una opció o de l’altra. Podríem interrelacionar les dues columnes amb una fletxa per expressar de manera molt gràfica les conseqüències negatives de la falta d’assertivitat. D’aquesta manera, el grup anirà prenent consciència i descrivint les diferents premisses; per exemple:

• Avantatges de dir “no” d’una manera adequada:
  • Quan diem “no” en estalviem implicar-nos en situacions en les quals no volem implicar-nos i que, posteriorment, ens desagradaria molt haver-nos-hi implicat.
  • “Dir no” ens permet no experimentar la sensació que ens estan manipulant o que abusen de nosaltres.
  • Quan diem “no” estem prenent les nostres pròpies decisions.
  • En dir “no”, els altres coneixen quina és la nostra postura i els nostres sentiments.
  • Quan diem “no” incrementem la possibilitat que no ens tornin a demanar que fem o diguem quelcom que no volem fer o dir.
• Desavantatges de no rebutjar una petició poc raonable o fer-ho de manera inadequada:
  • Podem implicar-nos en situacions en què no ens agradaria haver-nos-hi implicat o fer actes que no volíem fer.
  • Podem experimentar la sensació que estan abusant de nosaltres o sentir-nos manipulats.
  • És molt probable que els altres estiguin prenent decisions per nosaltres.
  • Els altres no coneixeran els nostres sentiments o la nostra opinió sobre una temàtica.
  • Si no sabem dir “no”, és molt probable que ens tornin a demanar quelcom que no volem fer o dir.

Ara que ja hem comunicat al grup, de manera molt clara, els inconvenients de dir “no” de manera inadequada; és el moment d’ensenyar als participants els diferents passos per dir “no” d’una manera assertiva:

1. Apropar-se a l’altra persona de manera tranquil·la.
2. Parlar a poc a poc i en primera persona, i ser breu i clar a l’hora d’expressar la nostra posició.
3. Entendre de manera molt clara que és exactament el que ens està demanant l’altra persona. Si no tenim clara la nostra posició o què és el que se’ns està demanant, podem sol·licitar-ne més informació o demanar un temps per respondre a la petició.
4. Si hem decidit donar una negativa a la proposta, fer-ho de manera respectuosa i educada. Sempre farem servir frases com: no, ho sento però… o no, si us plau….
5. Si és necessari, proporcionar els motius per els quals rebutgem la proposta o donem la nostra negativa.
6. En el cas que ens sentim pressionats per l’altra persona, podem fer servir frases com: No, no vull fer-ho, t’agrairia que no m’ho tornessis a demanar.

Una vegada finalitzada l’exposició, podem organitzar el grup per parelles o grups de tres en el qual una o dues persones fan una petició a una altra persona i aquesta la rebutja de manera adequada. És a dir, representarem una situació.

A més de corregir els possibles errors en l’execució de la negativa, explicarem els motius pels quals no s’està efectuant correctament (tant en l’àmbit verbal com no verbal), indicant als participants si estan desenvolupant un estil de comunicació passiu, assertiu o agressiu. Corregirem la seva conducta o, directament, interpretarem el seu rol perquè, mitjançant la tècnica del modelatge, el participant aprengui la conducta que és correcta.

La sessió acabará amb les tasques per a casa. Aquest cop demanarem als participants del taller que s’observin a si mateixos durant la setmana i escriguin una escena real en la qual algú els va demanar quelcom que no volien fer, ja que serà un material que ens servirà per treballar la següent sessió.

El primer que farem serà revisar les tasques per a casa. Aquesta vegada iniciarem la sessió repassant les experiències que aportin els participants: com van solucionar el conflicte, com es van sentir a l’hora d’aplicar les eines aportades al taller… De la mateixa manera, tornarem a definir quin tipus de conducta han tingut: assertiva, passiva o agressiva.

En un inici, deixarem que siguin els participants qui interactuïn, resolguin o aclareixin els dubtes que es puguin plantejar. Si, finalment, existeixen dificultats, aclarirem els dubtes puntualment. Una vegada acabem aquesta primera activitat ens endinsarem en la temàtica de l’activitat 4: Escolta, que jo tinc els meus drets!

Primerament, definirem breument què són els drets personals assertius. Bàsicament, defensar els nostres drets significa poder comunicar als altres què pensem, si pensem que estem sent tractats injustament, si no volem fer quelcom que ens demanen o si pensem que algú està fent quelcom que ens perjudica o ens pot perjudicar.

Una vegada donada la breu definició, repartirem la següent llista de drets personals, elaborada per Jakubowski i Arthur J. Lange (1978), i que ha estat emprada en el món de la teràpia des de la seva creació:

Una vegada hem repartit el llistat, ampliarem la informació sobre els drets personals. La nostra explicació hauria d’incloure i ser compresos els següents punts:

• Conèixer els nostres drets ens permet saber si aquests són respectats o no.
• És molt important defendre els nostres drets en situacions en què clarament ha existit una vulneració d’aquests. No obstant això, una defensa extrema dels nostres drets davant una vulneració petita o dubtosa pot fer que els altres ens percebin com a persones agressives; per tant, haurem de mesurar la intensitat de la nostra resposta de manera proporcional en funció de la intensitat en què els nostres drets han estat vulnerats.
• És important saber que en situacions extremes, en les quals clarament abusen de nosaltres de manera manifesta (per exemple, si la nostra integritat física corre perill), no és aconsellable defendre els nostres drets i resultarà millor anar a buscar ajuda per solucionar la situació perillosa en què ens trobem.

Una vegada feta l’exposició, sol·licitarem als participants que triïn un dret, i una vegada tinguin la seva elecció els demanarem que imaginin com seria la seva vida sense aquest dret i que visualitzin una situació en què els caldria aquest dret i no el poguessin utilitzar.

A continuació, tornarem a distribuir per parelles els participants del taller. En aquesta ocasió els demanarem que s’expliquin l’un a l’altre quin dret han triat i què van sentir davant la impossibilitat d’utilitzar-lo.

Després d’uns minuts, tornarem a obrir la conversa a tot el taller i animarem els participants amb la finalitat que exposin situacions reals: com es van sentir quan..?, què van fer..?, què farien ara?…

L’avaluació dels participants pretén valorar el grau d’assoliment dels continguts treballats en les diferents activitats per determinar si s’han complert o no els objectius previstos.

Per dur a terme aquesta avaluació elaborarem una pauta d’avaluació que incorpori els objectius operatius que ens proposàvem assolir i un conjunt de 4-5 indicadors d’observació per a cadascun d’ells, valorats sota una escala d’estimació.

Podríem dissenyar la següent pauta d’avaluació (vegeu la figura):

Aquesta avaluació ens ha de permetre analitzar tots els aspectes implicats en la viabilitat de l’aplicació de les activitats, tals com la selecció de recursos materials, espacials, humans i/o econòmics, la temporalització preestablerta i la planificació del desenvolupament de cadascuna de les activitats i les tècniques d’intervenció aplicades.

Per dissenyar la pauta d’avaluació podem incloure el grau d’assoliment dels objectius, la idoneïtat de l’espai utilitzat, la temporalització programada, els recursos previstos o la metodologia utilitzada, entre d’altres, com a indicadors de valoració.

L’autoavaluació, tot i ser subjectiva, ens aporta moltes pistes de la implicació personal de tots els agents relacionats amb el programa d’EHS, ja sigui dels propis participants o dels professionals que han atès al grup.

En aquest sentit, l’autoavaluació dels participants ens permetrà recopilar informació de la seva impressió subjectiva vers les activitats realitzades al llarg del programa d’EHS i l’assoliment dels objectius.

Pel que fa a l’autoavaluació dels professionals, podrem determinar com estan desenvolupant les competències necessàries per assolir òptimament els objectius del programa d’EHS i atendre les necessitats dels usuaris.

Les pautes d’autoavaluació han d’incloure indicadors clars i concrets que permetin als participants i als professionals autovalorar el seu grau i qualitat de participació i implicació en el programa.

Una vegada finalitzat el taller, arriba l’hora d’avaluar tots els resultats. Recordem que la demanda del equip terapèutic va ser realitzada sense especificar-nos prèviament si s’havia elaborat algun tipus d’escala, test o autoregistre que ens aportés informació prèvia del grup.

En aquesta situació, en la qual nosaltres no hem fet l’avaluació inicial (prova pre), resultarà indicat parlar prèviament amb els responsables i determinar si volen que fem alguna prova a la finalització del taller (prova post) que ens permeti valorar el grau de millora del grup en funció dels resultats recopilats posteriorment al taller.

Al marge d’això, el que sí que podem fer amb tota la informació recopilada al llarg del procés d’avaluació és elaborar un informe.

Atès que el programa ha estat sol·licitat per un equip de professionals externs, la seva redacció serà tècnica i descriurà acuradament els aspectes més rellevants sobre el funcionament del programa i l’assoliment dels objectius.

El redactarem amb correcció ortogràfica i gramatical i el dividirem en els següents apartats:

1. La introducció o salutació inicial.
2. El cos central de l’informe, que inclourà:
   • 2.1. Un resum descriptiu del programa, explicant els objectius que es volien assolir.
   • 2.2. Presentació objectiva i sense valoracions dels resultats obtinguts.
   • 2.3. Anàlisi dels resultats obtinguts, concretant el procediment que s’ha seguit al llarg del programa i la interpretació dels resultats obtinguts, així com les activitats que pensem que han contribuït més a l’assoliment i la millora dels objectius.
   • 2.4. Les conclusions, els punts forts i dèbils del programa i les possibles accions de millora.
3. Una cloenda amb la signatura i el nom de la persona o de l’equip de persones que redacten l’informe.

Finalment, recomanem contactar amb el centre un cop hagin passat unes setmanes per demanar una valoració del canvi en els pacients i així poder valorar l’efectivitat de la nostra feina, corregir errors o replantejar-nos el format i les sessions per un proper programa d’EHS.