Activitats de la vida diària

La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, coneguda com a Llei de la dependència, estableix el dret a la promoció de l’autonomia personal a favor de totes aquelles persones que, en trobar-se en situació de vulnerabilitat, necessiten de suports per tal de poder desenvolupar les activitats de la vida diària i així poder obtenir una major autonomia personal.

En l’article 13 d’aquesta llei s’hi assenyalen tres objectius que han de garantir que qualsevol persona amb dependència pugui desenvolupar-se de manera autònoma en les activitats de la vida diària (AVD). Els objectius són els següents:

• Facilitar una existència autònoma dins del seu medi habitual el màxim de temps possible.
• Promocionar un tracte digne en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social, tot afavorint la seva incorporació activa.
• Ajudar els usuaris a preparar-se davant la vida implica proporcionar-los tècniques, eines i elements bàsics i necessaris per aconseguir la seva plena autonomia i independència dins del context social en el qual es troben immersos.

Si analitzem evolutivament la trajectòria per al foment de l’autonomia personal i social de les persones amb discapacitat i dependència al nostre país, haurem de partir en primera instància de la Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels minusvàlids (LISMI).

La LISMI va ser una llei aprovada per unanimitat al Parlament espanyol i es va caracteritzar per abordar totes les problemàtiques socials de les persones amb discapacitat a nivell de salut, de rehabilitació, d’educació, de treball, de serveis socials i de barreres arquitectòniques, entre moltes altres. Aquesta llei es va caracteritzar per introduir els cinc grans principis d’igualtat, de no-discriminació, d’integració social, de normalització i de participació d’aquests col·lectius dins de la nostra societat, sobretot gràcies a la constància i a l’esforç constant que va desenvolupar el col·lectiu de persones amb discapacitat.

Gràcies a la LISMI i a les diverses reivindicacions dels col·lectius de discapacitats, al desembre de l’any 2003 es va promulgar una nova llei que renaixeria dels fonaments de la LISMI; es tracta de la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, de no-discriminació i d’accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (LIONDAU), la qual va establir i definir termes com vida independent, normalització, accessibilitat universal, disseny per a tots/es, transversalitat, igualtat d’oportunitats…

Així, la LIONDAU va donar la possibilitat de canviar molts plantejament sobre la prestació i els serveis que es donaven fins a l’actualitat a aquests col·lectius. Posteriorment, a nivell estatal es va aprovar la LAPAD, que no tan sols es va caracteritzar per definir les situacions de dependència, sinó que va ser la fundadora el concepte d’autodeterminació.

El 13 de desembre de 2006, la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides va establir un canvi en la percepció social del terme “discapacitat” prioritzant l’oportunitat d’aquests col·lectius a viure la seva vida amb el màxim d’autònoma possible. A partir d’aquesta convenció es va començar a treballar sobre l’eliminació de les barreres en la participació i l’exercici dels seus drets i es va lluitar per garantir la promoció de la seva independència a nivell físic, mental, social i professional.

Actualment, i tot estar desenvolupada la Llei de dependència al nostre país, ens trobem que els col·lectius amb discapacitat o grans dependències encara presenten dificultats a l’hora d’escollir la seva pròpia manera de viure, sobretot si el que es pretén és continuar vivint al mateix domicili, ja que aquest últim necessitarà d’una sèrie de suports personals i tècnics necessaris, als quals molts dels nostres usuaris no podran accedir per manca de recursos econòmics i socials.

De la Llei 51/2003, de 2 de desembre d’igualtat d’oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal (LIONDAU), així com de la Llei 39/2006, de 14 de Desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència (coneguda com a Llei de la dependència), es desprenen els drets de qualsevol persona amb discapacitat o dependència a gaudir d’una vida independent i autònoma.

Entenem per vida independent la situació en la qual la persona amb discapacitat o dependència exerceix el seu poder d’autodeterminació sobre la seva pròpia existència, tot participant activament en les activitats desenvolupades dins de la seva comunitat, exercint el seu dret lliure a decidir el que volen o no volen fer en el seu dia a dia i promovent d’aquesta manera una igualtat d’oportunitats en tots els sentits i promovent la no-discriminació.

La igualtat d’oportunitats és un dret reconegut tant en la Declaració Universal de Drets Humans com en la Constitució espanyola. Tots som iguals davant la llei sense que hi pugui haver cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

La filosofia de la vida independent es caracteritza per set principis fonamentals, als quals qualsevol persona que pateixi discapacitat o dependència hauria de tenir accés. Els principis bàsics de la vida independent són els següents:

• Drets humans i civils
• Autodeterminació
• Ajut i suport mutu
• Emancipació
• Integració a la comunitat
• Responsabilitat sobre la pròpia vida i accions
• Drets a assumir riscos

Els usuaris amb dependència o discapacitat necessitaran disposar d’una sèrie de mitjans humans, tecnològics i econòmics que els ajudin a l’hora de poder-se desenvolupar en les activitats bàsiques de la vida diaria (ABVD), tot augmentant els nivells de confort i de comoditat, no tan sols dels mateixos usuaris sinó també dels seus familiars.

L’articulació de la Llei de dependència i la seva execució a Catalunya es va abordar a partir de la creació del Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), un organisme que s’encarrega de coordinar i regular tots els serveis d’atenció, amb la col·laboració amb les administracions públiques de l’Estat.

Tenint en compte que el correcte desplegament de la Llei de dependència és competència de les diferents comunitats autònomes espanyoles, per donar resposta a aquesta llei, el 2007 a Catalunya es va crear el Sistema Català d’Autonomia i Atenció a la Dependència (SCAAD), un sistema caracteritzat per un catàleg de serveis i prestacions destinades a tots aquells col·lectius més vulnerables i que es trobin en situació de dependència. Per poder-hi accedir, als usuaris se’ls subministrarà un Pla individualitzat d’atenció (PIA), el qual establirà els serveis i les prestacions als quals es poden dirigir els usuaris, així com els terminis i la intensitat.

Els suport necessaris per promoure l’autonomia personal i social tant dels nostres usuaris com dels familiars es classifiquen en quatre grups; són els següents:

1. Suports humans; concretats en:
   • El Servei d’Assistència Personal (SAP), que és un servei de suport a les persones discapacitades que necessiten d’una tercera persona per realitzar totes les ABVD, permetent-los gaudir d’un nivell d’autonomia i d’autodeterminació dins del seu projecte de vida. Aquest servei es caracteritza perquè és la mateixa persona discapacitada qui decideix quan, com i en quines ABVD farà ús d’aquest suport, així com la decisió d’escollir al seu propi assistent personal. Es tracta d’un servei vinculat a persones amb discapacitat física, en què l’assistent personal donarà suport a la higiene personal, l’alimentació, les relacions socials, la família, l’educació, la formació, el treball, la participació ciutadana i el lleure, entre moltes altres.
2. Assistència a l’habitatge; concretada en:
   • El Servei d’Ajuda al Domicili (SAD), que se centra a oferir una atenció a les necessitats de la llar i a les atencions personals dels diferents usuaris. Són serveis que es concedeixen per part dels serveis socials o dels ajuntaments, tot i que també trobem empreses privades que ho gestionen. Tenen com a objectiu proporcionar suports humans com el tècnic de dependència dins del domicili, el qual realitzarà les tasques d’aixecar, allitar, portar a terme la higiene personal, ajudar en la neteja de la llar i preparar els diferents àpats.
   • Teleassistència, dissenyat per mantenir les persones de la tercera edat i/o les persones amb alguna mena de discapacitat dins del seu entorn habitual, tot promovent la seva autonomia personal i social. És un servei que possibilita la comunicació entre l’usuari i els diversos professionals per mitjà d’un comunicador que es troba situat dins de la llar de la persona.
3. Atenció d’adults; concretat en:
   • Els centres ocupacionals, que són un servei que intenta promoure la integració social i el desenvolupament personal dels usuaris, afavorint l’aprenentatge d’habilitats i el coneixement que en permetin la integració laboral. S’adrecen a persones majors de 18 anys amb discapacitat intel·lectual.
   • Els centres especials de suport, que són empreses que tenen com a finalitat assegurar una feina remunerada i prestar els serveis d’ajustament personal i social a persones amb discapacitat.
   • El treball amb suport, que permet la inclusió d’una persona que presenta discapacitat dins d’un entorn ordinari laboral amb el suport d’un mediador laboral que l’orienta en la realització de les tasques.
4. Assistència; concretada en:
   • Els centres de dia i/o de nit, que s’encarreguen d’acollir persones en situació de dependència durant el dia i/o la nit, tot proporcionant-los atencions personals, assistència mèdica, rehabilitació, manutenció i activitats físiques i d’oci, entre d’altres. Els centres de dia són l’alternativa a les residències de curta o llarga estada, on generalment les places són reduïdes o en alguns casos hi ha llistes d’espera molt llargues.
   • Residències, on de manera temporal o permanent s’hi s’allotgen persones dependents que requereixen algun tipus d’ajuda constant. Aquests centres passen a ser una alternativa a la llar familiar quan conflueixen una sèrie de circumstàncies que desaconsellen la permanència en el domicili.

Cuidar és una activitat feixuga, que necessita de suports tècnics i humans, però cuidar també és un acte d’amor que requereix temps i una actitud positiva. Quan parlem d’autocura ens referim a totes aquelles tasques que realitza l’usuari o el cuidador/a d’aquest per mantenir-se, per curar-se a si mateix, tot corregint les seves patologies en general i buscant establir la seva salut integral. Es tracta, doncs, de destreses apreses al llarg de la vida, utilitzades de manera lliure amb l’objectiu d’enfortir o restablir la salut i prevenir així les possibles malalties.

Per tant, l’autocura se centra en la recerca d’un benestar físic, emocional i social digne. El fet d’ajudar els nostres usuaris a augmentar la seva autocura fa que a la vegada els ajudem a augmentar la seva autoestima. Entre les pràctiques més habituals per a l’autocura hi destaquen:

• L’alimentació adequada a les necessitats.
• Les mesures higièniques.
• Les habilitats socials per mantenir i saber gestionar correctament l’estrès.
• Les habilitats socials per mantenir, generar i establir relacions socials.
• Les habilitats socials per gestionar i resoldre els conflictes socials i interpersonals.
• El desenvolupament d’activitats de caire més físic.
• Les habilitats per controlar i reduir el consum de medicaments.

Desenvolupar correctament una autocura ajudarà els nostres usuaris a gaudir dels següents beneficis:

• Trobar-se en millor disposició física i mental.
• Tenir major fortalesa i capacitat per enfrontar-se als problemes del seu dia a dia.
• Augmentar el nivell d’esforç físic i mental davant d’algunes tasques quotidianes.
• Tenir major control de la seva vida.
• Mantenir un bon estat de benestar social.

El tècnic en Integració Social (TIS) haurà de ser capaç de reconèixer i valorar la manera més apropiada de realitzar l’acompanyament i el recolzament dels seus usuaris en les activitats de la vida diària. Per fer-ho, se centrarà a tenir en compte totes les característiques individuals i familiars, així com els seus propis interessos personals. No treballarà sol, sinó que se centrarà a desenvolupar la seva tasca professional sota la supervisió d’un equip interprofessional en què es pactaran les actuacions més adients per donar resposta de manera generalitzada a les necessitats individuals i particulars de cadascun dels usuaris.

El TIS tindrà en compte les següents actuacions per tal de poder portar a terme la seva tasca en relació amb les AVD:

1. S’encarregarà d’avaluar i de determinar els gustos, les preferències i les inquietuds tant dels seus usuaris com de les famílies d’aquests. Per fer-ho, farà una observació directa de l’usuari des d’un punt de vista integral.
2. Dissenyarà un programa adaptat a les necessitats i característiques individuals dels usuaris, de tal manera que haurà d’estar informat sobre la seva rutina diària, hàbits, caràcter, relacions socials, nivell de dependència, capacitat d’autocura…
3. Emprarà l’empatia per tal d’entendre els motius de negació i de no voler participar en la realització de determinades activitats de la vida diària, tot reforçant-lo i estimulant-lo de manera positiva. Serà de vital importància establir un clima de tolerància i confiança en què l’usuari pugui expressar els seus sentiments i els seus problemes, així com els seus interessos.
4. Es recolzarà en l’anàlisi i la participació d’altres professionals que ajudin a fer entendre a l’usuari els beneficis terapèutics del desenvolupament d’una actitud participativa.
5. S’encarregarà de fer partícips els familiars a l’hora de motivar i de realitzar les ABVD.

Per tal de garantir l’èxit en el desenvolupament de les AVD, els tècnics i els cuidadors hauran de posar en pràctica les següents consignes:

• Serà de vital importància dissenyar una bona organització de les tasques que es pretén ensenyar, millorar o consolidar. Serà necessari pensar què s’ha de fer en cadascuna de les tasques, tot establint uns horaris fixos per realitzar-les.
• És molt important implicar la família en la gestió i el desenvolupament de les AVD dels nostres usuaris; no es tracta de responsabilitzar de tota la tasca el cuidador, sinó que la família tindrà un pes important en la realització d’aquestes.
• Fomentar un bon diàleg i desenvolupar afecte ajudarà a respondre millor de cara als possibles problemes que puguin sorgir.
• Estar ben informats de la discapacitat o patologia, saber quins són els símptomes més habituals i com tenir-ne cura ens ajudarà a adaptar-nos a cada canvi que realitzi el nostre usuari sense angoixar-nos nosaltres ni el mateix usuari.

L’ètica del professional d’integració social es fonamenta en la relació que establirà amb el seu usuari, així com amb les seves emocions. Quan intervenim amb els nostres usuaris en les AVD ho fem:

• Respectant la seva autonomia.
• Respectant el seu nivell d’autodeterminació.
• Millorant els processos de comunicació.

L’equip interdisciplinari haurà de fer les següents actuacions:

• Analitzar i comprovar les condicions de seguretat i d’accessibilitat dels diferents suports d’ajuda tècnica.
• Tenir en compte les característiques i els interessos dels usuaris en la realització de les ABVD.
• Comunicar a l’equip interdisciplinari qualsevol mena d’incidència tant en els suports tècnics com en els humans.

Quan ens plantegem com a professionals l’atenció d’una persona en situació de dependència, haurem de tenir en compte les següents premisses:

• Adequar la nostra intervenció professional a les tasques de la vida quotidiana del nostre usuari.
• Fomentar les relacions socials i la interacció amb altres familiars, amics o usuaris.

Avui en dia, cuidar persones amb dependència i/o discapacitat es considera una de les activitats que més estrès pot generar, tant en l’usuari, en la família d’aquest i en el mateix professional, pel nivell d’exigència psicològic en el qual ens trobem immersos. Moltes vegades, els professionals cuidadors s’obliden de realitzar altres activitats que els ajudin a recuperar-se del cansament físic i emocional que comporta la seva feina diària.

Actualment ens trobem que una gran majoria dels professionals que treballen en residències, pisos tutelats i centres de dia, entre d’altres, presenten afectacions a nivell físic, psicològic i social (vegeu la taula).

Tots necessitem dormir per recuperar-nos de l’activitat diària desenvolupada. El fet de no descansar correctament ens pot provocar, entre d’altres:

• Falta d’atenció.
• Irritabilitat.
• Augment de la tensió emocional.
• Adormir-nos mentre portem a terme la nostra tasca.

Per poder evitar tots aquests problemes es recomana a tots els/les cuidadors/es seguir les següents premisses:

1. Planificar amb suficient antelació totes les activitats que portarem a terme amb els nostres usuaris.
2. Dedicar algunes estones del dia a descansar.
3. Realitzar les transferències i les mobilitzacions partint dels principis del treball ergonòmic del nostre cos.
4. Realitzar exercici amb regularitat o caminar ajudarà a reduir els nivells de tensió i d’ansietat.
5. Mantenir un dieta equilibrada i hidratar-nos bé.
6. Relaxar-nos i respirar correctament.
7. Mantenir contacte amb els nostres amics i familiars i realitzar diverses activitats que fomentin i estimulin la interacció social.

Els principals riscos que es poden trobar els integradors socials i tots aquells cuidadors que es facin càrrec de persones amb dependència o discapacitat els podem englobar en:

• L’estrès, que pot provocar problemes de memòria, alteracions de l’ànim, nerviosisme i falta de concentració.
• La síndrome d’esgotament professional, col·loquialment, síndrome de burn out o d’estar cremat, que es desenvolupa quan hi ha una resposta prolongada de l’estrès en l’organisme.
• Els problemes físics vinculats amb les males postures no ergonòmiques a l’hora de realitzar les transferències i les mobilitzacions amb els usuaris. Aquests problemes físics apareixen perquè els cuidadors solen desenvolupar molta fatiga, tensions musculars i certs dolors lumbars, cervicals i abdominals.
• L’ansietat, que és un sistema desenvolupat pel nostre organisme per alertar-nos dels perills als quals ens trobem sotmesos. En proporcions petites és saludable i habitual dins del nostre dia a dia; el problema sorgeix quan apareix en situacions no perilloses i es desenvolupada de manera prolongada en el temps conjuntament amb sentiments com la preocupació, la inquietud, la por o l’alarma. Quan l’ansietat no es tracta de manera correcta apareix el fenomen de l’estrès. Per controlar-la podem emprar diverses tècniques, com ara:
  • Exercicis de respiració.
  • Exercicis de relaxació.
  • Centrar la nostra atenció en altres punts o altres interessos.
  • Controlar tots els nostres pensaments negatius i distorsionadors.
• La depressió, una de les malalties més habituals del segle XXI i també més habituals dins de les tasques del cuidador. Els símptomes més habituals de la depressió són els següents:
  • Baixa motivació i desinterès per tot el que passa al nostre voltant.
  • Esgotament físic i emocional.
  • Desenvolupament de pensaments negatius i distorsionadors.
  • Sentiments de tristesa, ràbia…
  • Dificultats per conciliar el son.
  • Descurada aparença física.
  • Dificultats per menjar, que provoquen pèrdua de pes.
• L’insomni, que apareix dins del nostre desenvolupament professional com una manca de son propiciada per pensaments de tristesa, de culpa o pel mateix estrès. Però també hi ha diversos estudis que afirmen que l’insomni apareix vinculat amb el consum de tabac, cafè, te i xocolata.

Per pal·liar tots aquests símptomes serà necessari que tots els cuidadors segueixin aquests consells i recomanacions:

1. Planificar amb temps les activitats que portarem a terme ens ajudarà a reduir el nivell d’ansietat i d’estrès.
2. Aprendre a cuidar-nos, dedicant temps per a nosaltres, per al nostre físic, per als nostres amics i familiars, per a les nostres aficions…
3. Alimentar-nos i hidratar-nos correctament.
4. Realitzar un autoconeixement de nosaltres mateixos, tot valorant els nostres punts forts i dèbils.
5. Aprendre i perdonar els nostre errors.
6. Controlar la nostra pròpia actitud, procurant no perdre l’autocontrol. Hem de ser capaços de transmetre calma en les situacions més agressives o conflictives, i hem d’ajudar a donar seguretat i escoltar.
7. Controlar els nostres pensaments distorsionadors o les nostres interpretacions errònies.
8. Descansar les hores necessàries.
9. Realitzar exercicis amb una certa regularitat.
10. Demanar ajuda quan considerem que sols no ens podem sortir.

A l’hora de desenvolupar la nostra tasca professional com a tècnics en Integració Social (TIS) ens trobarem amb una sèrie de situacions de conducta alterada desencadenades pels nostres usuaris en el seu dia a dia. Saber com afrontar-les és necessari per tal de no perdre els papers i portar a terme una correcta atenció individualitzada per a cadascun d’ells.

A banda de saber fer front a situacions agressives, serà indispensable que el TIS sàpiga com evitar possibles riscos ergonòmics i psicosocials, així com que mantingui una correcta coordinació interdisciplinària amb els altres professionals, tot establint uns canals i mitjans per transmetre’ls tota la informació que sigui necessària.

El tècnic en Integració Social desenvolupa la seva tasca professional amb diversos perfils d’usuaris, entre ells persones que pateixen trastorns del sistema nerviós, persones amb psicosi i/o Alzheimer.

L’agressivitat amb la qual es pot trobar en el seu dia a dia el TIS amb aquests col·lectius emergeix d’una via verbal (com poden ser els insults), però altres vegades, tot i que en menor nombre, pot emergir mitjançant una via més física.

Quan l’usuari es mostri agressiu, el tècnic haurà de realitzar les següents actuacions:

• Eliminar tots els objectes que es trobin al seu abast per tal que tant la persona com el professional no prenguin mal.
• Tranquil·litzar l’usuari, tot distraient la seva atenció i reduint el seu nivell d’ansietat.
• Proposar-los activitats motivadores, engrescadores i que no comportin cap mena de frustració. Es tracta de motivar-los, enriquir la seva confiança i millorar la seva seguretat.
• Anticipar amb antelació qualsevol mena de canvi.
• Emprar reforços positius per motivar-los.
• El tècnic es mostrarà calmat i no respondrà als insults o amenaces de l’usuari.
• Evitarem en tot moment transmetre por i inseguretat davant dels nostres usuaris.

El tècnic en Integració Social realitza la seva tasca professional amb diversos perfils d’usuaris. El tracte continu amb aquests usuaris pot provocar els següents riscos ergonòmics i psicosocials:

• Desenvolupament, en algunes ocasions, de relacions conflictives dels familiars dels usuaris amb els professionals, provocant situacions d’estrès.
• Exposició continuada de desgast emocional.
• Ritmes de treball elevats.
• Treballs amb torns i a vegades nocturns.
• Mobilitzacions dels usuaris la majoria de les vegades manuals.
• Postures poc ergonòmiques.
• Jornades de treball en què els professionals estan gairebé tot el dia drets.
• Monotonia i repetibilitat de les tasques.
• Conflictes amb altres professionals per manca de definició de les funcions de cadascun dels llocs de treball.
• Inseguretat i falta d’estima.

Per pal·liar tots aquest efectes es farà necessari que els diversos professionals exposin de manera oberta i concisa els diversos riscos, tot:

• Aportant suggerències, queixes o inquietuds per poder millorar els entorns laborals en els quals es troben immersos.
• Planificant amb antelació les tasques que cal desenvolupar.
• Avaluant l’equipament i, en els casos necessaris, recomanar als directors/ores dels centres de treball l’adquisició de nous equipaments.
• Realitzant grups de treball que s’encarreguin d’avaluar i millorar tots els processos ergonòmics dels treballadors que formen l’equip interdisciplinari.

El tècnic en Integració Social (TIS), a l’hora de desenvolupar la seva tasca professional, haurà de tenir en compte la visió i la implicació professional d’altres especialistes. Es dóna la casuística que el TIS, la majoria de les vegades, s’haurà de coordinar amb altres professionals per tal de millorar la seva intervenció professional. Serà molt important que tots els professionals que portin a terme tasques d’entrenament en les AVD es coordinin per tal que les actuacions de cara als usuaris siguin eficients i reeixides, i no es limitin a meres actuacions independents.

Per fer-ho serà convenient que tots els professionals s’organitzin en un únic equip de treball, de tal forma que cada professional sigui responsable de l’actuació d’una de les àrees i entre tots es respongui de manera global al mateix resultat. Així doncs, el TIS pot coordinar-se i treballar amb els següents perfils professionals:

• Metges, infermers, auxiliars i tècnics d’infermeria.
• Educadors socials, treballadors socials i psicòlegs.
• Terapeutes ocupacionals i fisioterapeutes.
• Tècnics d’atenció a persones en situació de dependència.
• Tècnics d’animació sociocultural.

Les tasques més rellevants que portaran a terme aquests professionals en col·laboració amb el TIS aniran encaminades a assolir els següents objectius:

• Fomentar i millorar les activitats de la vida diària.
• Valorar i entrenar les AVD.
• Facilitar ajudes tècniques o material ortopèdic.
• Portar a terme diversos protocols de caigudes i de mobilitat.
• Desenvolupar tècnics de mobilitat i transferències.
• Atendre els familiars i demanar el seu suport i col·laboració.

Traspassar correctament la informació entre els diversos professionals que treballen amb els usuaris és un aspecte clau. Per fer-ho, com a professionals haurem de dissenyar i implementar uns circuits d’informació i comunicació interns per tal de garantir i millorar les atencions als nostres usuaris. I, alhora, serà de vital importància evitar els problemes de coordinació, d’eficàcia i d’eficiència en el desenvolupament de les nostres tasques.

Per aquest motiu, serà imprescindible establir els canals oportuns de comunicació per dialogar i valorar les evolucions i els pronòstics dels nostres usuaris. A l’hora de desenvolupar les nostres comunicacions, com a professionals ens podem trobar amb dos processos o canals de transmissió de la informació. La informació pot transmetre’s:

• Per vies més formals: els canals de transmissió de la informació formal es caracteritzen per ser processos estandarditzats, regulats per uns protocols escrits en què s’identifica el destinatari, el remitent, els continguts… Són canals molt adients quan es volen tractar temes delicats o es volen agilitzar els processos.
• Per vies més informals: els canals de transmissió de la informació informals fan referència a tota aquella informació que es realitza de manera verbal i de la qual no hi ha cap mena de constància en cap document.