Organitzacions, serveis i programes d'intervenció social dirigits a les persones amb discapacitat, malaltia mental, drogodependències i altres addiccions

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS, 2013), més de mil milions de persones, que suposen un 15% de la població mundial, pateix alguna forma de discapacitat. Les taxes estan augmentant, entre d’altres causes, per l’envelliment de la població i per l’augment de malalties cròniques.

Al llarg de la història, el tracte de la diversitat funcional ha anat variant i ha donat lloc a models d’intervenció amb enfocaments ben diferents.

A l’antiguitat i a l’edat mitjana no era estrany considerar les persones diferents de la majoria com posseïdes pel dimoni o com a víctimes d’algun càstig dels déus, o posseïdores d’altres atribucions sobrenaturals. Això podia ser motiu d’infanticidis, exorcismes, maltractaments o fins i tot de venda com a esclaus.

Va ser cap al segle XVI quan va arribar el model mèdic, en què la persona es considerava malalta i calia evitar les conductes “inadaptades”. Van aparèixer institucions psiquiàtriques, i s’apartava les persones diferents, atès que es considerava que patien “bogeria”.

Ja al segle XIX, malgrat la ciència es va iniciar en l’estudi del psiquisme, el tracte seguia sent de segregació i marginació.

La Ley de Accidentes de Trabajo de 1900 va suposar un avenç en els drets de les persones, amb una creixent preocupació pels treballadors que estaven en situació de dependència per motius laborals. El 1922, una nova versió d’aquesta llei pautaria la creació dels primers centres de rehabilitació i reeducació funcional per als accidentats laboralment. Seria un dels precedents dels posteriors centres de serveis per a persones en situació de dependència, i va establir també les bases del sistema de la Seguretat Social que s’aniria implantant al llarg del segle.

Va ser a inicis del segle XX quan els diferents corrents psicològics van aprofundir en el coneixement de les afectacions físiques, psíquiques o sensorials, introduint aspectes relacionats amb la socialització.

La Constitució republicana de 1931 va incloure un article sobre els drets i deures dels treballadors que descrivia l’atenció en cas de malaltia, accident, atur forçós, vellesa o invalidesa. La Guerra Civil i la postguerra van paralitzar aquesta tendència i es va obrir una etapa de retorn a les institucions benèfiques i d’asil més pròpies del segle XIX, gestionades en gran part per l’Església.

Als anys seixanta es van fer noves passes en la defensa dels drets humans, posant l’èmfasi en la inserció social i en els primers intents de normalització de les diferències personals. A Espanya, el general Franco va aprovar la Ley de Bases de la Seguridad Social de 1963, que va suposar una reactivació de les polítiques socials, els serveis, les prestacions econòmiques i els beneficis fiscals. Aquesta llei incloïa certa atenció a les situacions de dependència (en aquell moment s’utilitzaven termes com subnormalitat, invalidesa o minusvalidesa).

Si bé la Seguretat Social cobria alguna prestació i assistència en casos de necessitat (sobretot per a treballadors que havien cotitzat), la Llei de 1990 sobre pensions no contributives de la Seguretat Social va ampliar les prestacions amb pensions assistencials per vellesa, malaltia i el subsidi de garantia d’ingressos mínims per a persones amb “disminucions”.

En la societat democràtica les mesures legals sobre la dependència comencen a plantejar un conjunt de drets i serveis específics. F. Guzmán distingeix:

1. Una primera etapa (fins a finals dels anys noranta) en què l’atenció especialitzada s’entén com a prestacions econòmiques i serveis destinats a protegir la persona en situació de dependència, encara que això suposi aïllar-la en ambients segregats.
2. Una segona etapa (en els darrers anys) en la qual els serveis i les prestacions estan destinats a promoure l’autonomia de la persona en entorns normalitzats, plantejament que encara té molt a fer en el moment en què molts dels serveis segueixen estan segregats (com les escoles especials, els centres especials de treball o els centres residencials).

Per concloure, es pot dir que en l’actualitat conviuen diferents perspectives i models d’intervenció. El model mèdic i psiquiàtric conviu amb els plantejaments psicològics conductuals i cognitius i amb la lluita del model social de vida independent.

Des del Foro de Vida Independiente y Divertad resumeixen en quatre els diferents models i visions de l’àmbit al llarg de la història:

• Prescindència o eliminació de les persones.
• Model mèdic o rehabilitador, per ser curades o incloses en la societat.
• Model social o de vida independent (amb l’aparició del Foro de Vida Independiente el 2001): la societat discapacita les persones que podrien formar-ne part amb les eines adequades.
• Model social de la diversitat (finals de 2006): és una evolució de l’anterior per donar resposta a determinats reptes bioètics. La diversitat humana no requereix d’un tracte diferencial i sí requereix posar a l’abast els mecanismes que permetin viure amb dignitat i autonomia a totes les persones, sigui quina sigui la seva diversitat.

Les normatives vigents sobre la discapacitat es troben establertes a diferents nivells però estan estretament relacionades entre si:

• A escala internacional: la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat. En els inicis del Foro de Vida Independiente, el 2001, el model social o de vida independent no es coneixia a Espanya, on predominava el model mèdic-rehabilitador. La seva lluita va aconseguir que el 2008 s’incorporés al sistema legal espanyol la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (diversitat funcional) de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) de 2006. Aquesta fita va suposar una revolució sense precedents en la percepció social de la diversitat funcional, que va passar a ser una qüestió de drets humans i no de salut. La convenció, és, doncs una regulació internacional que serveix de marc legal als països com Espanya per basar-se en els drets humans i internacionals a l’hora de redactar les seves lleis.
• A escala estatal: la LAPAD. La Llei 39/2006, de 14 de desembre de 2006, de promoció de l’autonomia i l’atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD) és la darrera llei estatal i vigent. LA LAPAD és coneguda popularment com a Llei de la Dependència i també com a Llei d’autonomia personal (LAP o LEPA). Va entrar en vigor l’1 de gener de 2007, i el seu desplegament és competència de les comunitats autònomes. Ara bé, tal com expliquen A. Centeno i els promotors del model de vida independent, la també esmentada LIONDAU (la llei anterior a la LAP) assumeix explícitament un enfocament de drets humans, accepta el model social de diversitat funcional i posa l’èmfasi en la responsabilitat del medi social en la discriminació i la falta d’igualtat d’oportunitats. I també recull l’assistència personal i els ajuts tècnics per fer possible la vida independent i la igualtat d’oportunitats. En canvi, la LAP no va recollir aquests avenços conceptuals ni tampoc els suports pràctics i el finançament suficient que aquests requereixen.
• El desplegament autonòmic català de la LAPAD. En el marc del desplegament de la LAPAD, Catalunya preveu la creació de l’Agència Catalana d’Atenció a les Persones amb Dependència, un organisme pioner a l’Estat espanyol que aplegarà i coordinarà tots els serveis d’atenció de totes les administracions públiques. Ho farà amb la creació del nou Sistema Català d’Autonomia i Atenció a la Dependència (SCAAD). Fins a la creació de l’agència, l’articulació del SCAAD i la implementació de la Llei de la dependència a Catalunya és competència del Programa per a l’impuls i l’ordenació de la promoció de l’autonomia personal i l’atenció de les persones amb dependència (PRODEP).

Una oficina de vida independent (OVI) és una organització sense ànim de lucre en forma d’associació o cooperativa, autogestionada per les pròpies persones amb diversitat funcional i que s’inspira en la filosofia de vida independent.

Els objectius de les OVI són treballar pels drets del col·lectiu, promoure polítiques i facilitar l’accés a diferents recursos que possibilitin l’emancipació i apoderin les persones amb diversitat funcional.

A dia d’avui existeixen OVI en tots els continents i en diverses cultures: Brasil, el Canadà, el Japó, Corea del Sud, Nicaragua, Sud-àfrica, Suècia, Tailàndia, Itàlia, Uganda, Irlanda, Vietnam, etc.

A Barcelona, la primera OVI es va endegar el 2006 amb el suport de l’ajuntament de la ciutat, mitjançant l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i arran de l’aprovació de la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat del mateix any.

Els serveis i funcions que ofereix l’OVI de Barcelona (www.ovibcn.org), són:

• Assessorament en drets i vida independent.
• Assistència personal autogestionada i gratuïta: des de l’OVI escullen, formen i dirigeixen els assistents personals que treballaran per al col·lectiu, adaptant els serveis a les necessitats vitals de cada persona.
• Serveis de suport a la gestió: orientació per elaborar o revisar els projectes individuals de vida independent, gestions laborals o administratives, gestió de la borsa d’assistents personals, intermediació amb l’administració, etc.
• Tallers de suport entre iguals: a banda d’altres canals de suport via internet, telèfon o presencialment, es fan reunions presencials per compartir i aprendre mútuament de les experiències d’autogestió, així com fer formació i crear consciència col·lectiva sobre els drets.

A l’OVI de Barcelona hi estan implicades nou persones amb diversitat funcional i hi treballen en plantilla dues coordinadores a mitja jornada i 23 persones d’assistència personal i gestoria externa. El servei acabarà previsiblement a finals de 2014, moment en què serà valorat i s’hauran d’establir les bases de la seva continuïtat i implementació al municipi de Barcelona.

En l’avaluació de 2012 de l’impacte social del projecte respecte al seu cost, es va observar que per cada euro d’inversió se’n creen tres de valor social (ràtio 3:1), és a dir, que dóna un retorn en termes socials i econòmics molt superior a l’invertit.

La “Llei de la dependència” (Llei 39/2006, de 14 de desembre de 2006, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, LAPAD) atorga ajuts en funció de tres graus de dependència a partir del barem de valoració de la dependència (BVD) que s’estableix considerant la necessitat d’ajuda que té una persona per desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària:

• Grau I. Dependència moderada. Quan la persona necessita ajuda per fer diverses activitats bàsiques de la vida diària, almenys una vegada al dia o té necessitats d’ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal (de vint-i-cinc a quaranta-nou punts al BVD).
• Grau II. Dependència severa. Quan la persona necessita ajuda per a diverses activitats bàsiques de la vida diària dues o tres vegades al dia però no requereix la presència permanent d’una persona cuidadora o té necessitats d’ajuda extensa per a la seva autonomia personal (de cinquanta a setanta-quatre punts al BVD).
• Grau III. Gran dependència. Quan la persona necessita ajuda per desenvolupar diverses activitats bàsiques de la vida diària unes quantes vegades al dia i per la seva pèrdua total d’autonomia mental o física necessita la presència indispensable i contínua d’una altra persona o té necessitat d’ajuda generalitzada per a la seva autonomia personal (igual o major a setanta-cinc punts al BVD).

L’assistència personal és per un nombre d’hores específic segons el grau de dependència. Té dues modalitats i es determina d’acord amb el compliment dels requisits generals i específics per part de les persones destinatàries:

• Assistència personal de suport en l’acompanyament a activitats laborals, ocupacionals i/o formatives: té per objecte el suport en l’acompanyament de la persona en situació de dependència en els desplaçaments a les activitats de caràcter laboral, ocupacional i/o formatiu realitzades de forma habitual i regular i fora de la seva llar habitual.
• Assistència personal de suport a la vida autònoma i d’integració social i comunitària: té per objecte el suport en el desenvolupament d’activitats de la vida diària i el suport en les activitats que la persona realitza de forma habitual i regular de caràcter laboral, ocupacional, formatiu, de relació social, cultural, de participació associativa i, en general, que afavoreixin el desenvolupament de la vida autònoma i independent. Es pot donar tant dins com fora del domicili habitual de la persona beneficiària.

Aquesta modalitat inclou, com a mínim, les accions següents:

• Atenció personal (suport a la higiene personal, l’alimentació, la mobilitat i la cura de la salut, entre d’altres).
• Suport a l’organització, la neteja i l’ordre de la llar.
• Acompanyament i suport en gestions personals fora de la llar.
• Acompanyament i suport en les activitats laborals, ocupacionals, formatives, culturals, de participació associativa, comunitària i/o social i econòmica.
• Altres accions que formin part del Pla d’activitats de la persona beneficiària.

A mode d’exemple, ja que hi ha moltes més entitats que també podrien ser representatives, algunes de les organitzacions de l’àmbit són les següents:

• ACIC acic-cat.blogspot.com.es: Associació Catalana per a la Integració del Cec.
• ADEMM www.ademm-usm.org: és una associació Pro Salut Mental de Catalunya formada i gestionada pel mateix col·lectiu de persones afectades.
• ASPACE www.aspacecat.org: Associació de la Paràlisi Cerebral.
• ATAGAM www.ansietat.org: associació sense ànim de lucre de Trastorns d’Ansietat i Grups d’Ajuda Mútua.
• Associació Família i Salut Mental de Girona i Comarques familiaisalutmental.entitatsgi.cat: vetlla pels drets i les necessitats de les persones amb trastorns mentals i les seves famílies.
• Associació GEPI www.fundaciobellaire.cat: Grup Estudi Psicosi Infantil, associació de professionals que van crear el Centre Terapèutic Bellaire, dedicat a la cura i atenció d’infants amb autisme i psicosi.
• CNSE www.cnse.es: Confederación Estatal de Personas Sordas.
• COCEMFE www.cocemfe.es: Confederación Española de Personas con Discapacidad Física y Orgánica.
• DINCAT www.dincat.cat: Discapacitat Intel·lectual Catalunya. Neix del procés d’integració de les tres entitats principals del sector: la Federació APPS (Federació Catalana pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual), la Coordinadora de Tallers per a Persones amb Discapacitat Psíquica de Catalunya i l’Associació Empresarial APPS.
• Federació ECOM www.ecom.cat: moviment associatiu integrat per organitzacions de persones amb discapacitat física.
• FEAPS www.feaps.org: Confederació Espanyola d’Organitzacions a favor de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual.
• Fundació ACAI-TLP www.acai-tlp.com: Associació Catalana d’Ajuda al Trastorn Límit de la Personalitat.
• Fundació Lar www.fundaciolar.cat: entitat que ofereix diferents serveis dins l’àmbit de la salut mental, també com a prestadora de serveis de la Generalitat.
• Grup Sant Pere Claver www.santpereclaver.org: grup de tres entitats sense ànim de lucre pel compromís social en l’àmbit sociosanitari.
• Institut Guttmann www.guttmann.com: és el primer centre d’Espanya dedicat a l’assistència de pacients paraplègics i tetraplègics i un hospital especialitzat en el tractament mèdic i quirúrgic, així com en la rehabilitació integral de les persones afectades per una lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o qualsevol altra gran discapacitat física d’origen neurològic.
• ONCE www.once.es/new: Organización Nacional de Ciegos de España.
• Seny Fundació www.senyfundacio.org: entitat que promou la investigació en esquizofrènia i en trastorns mentals severs.
• SMC www.salutmental.org: Salut Mental Catalunya. És la nova marca compartida per FECAFAMM i AMMFEINA per a la millora de la salut mental.

Cada època i cada cultura han determinat una relació diferent amb els diferents tipus de drogues. Algunes drogues són conegudes des de fa centenars o milers d’anys però n’hi han d’altres de descobriment o creació més recent.

Contràriament al que pugui semblar, actualment en les societat avançades, són les drogues legals, com l’alcohol i el tabac, les que generen un índex més elevat de trastorns i, alhora, les que són consumides de manera més intensiva i normalitzada. Des de el Observatorio Español sobre la Droga y las Toxicomanías, que depèn del Ministeri de Sanitat, Polítiques Socials i Igualtat, es fan enquestes sobre el consum de drogues a Espanya. El 2011 es van publicar els resultats d’un estudi a la població d’entre 15 i 64 anys amb una mostra de 22.128 persones (vegeu la figura).

Enquesta EDADES 2011 (Encuesta Domiciliaria sobre Alcohol y Drogas en España)

En el gràfic crida l’atenció l’alt consum d’hipnosedants, els fàrmacs utilitzats per reduir l’ansietat, dels quals, segons l’OED, en fan un ús majoritari les dones d’entre 35 i 64 anys, tant amb recepta mèdica com sense. La demanda de tractament per hipnosedants era la més baixa el 2011 (1,8%), però presentava una tendència clara a l’alça.

El cànnabis és la droga il·legal més consumida al nostre país, tant en el grup d’edat de 14 a 18 anys com pel conjunt de la població. Sense comptar l’alcohol, és la tercera droga que més demanda d’assistència genera (2011: 18,1%, els opiacis un 34,3% i la cocaïna un 44%), i els menors d’edat són el grup majoritari que demana tractament per aquesta droga (el 81,6%).

La història del consum de drogues i de substàncies que poden generar addicció és tan antiga com la història de la humanitat i de les diferents cultures . Tanmateix, els motius de consum, tal com passa en els nostres dies, han tingut caires diversos: motius religiosos i rituals, la cura de malalties, entrar en estats transcendents, hàbits socials i culturals, abstracció del món, desinhibició, benestar, creativitat, potenciació física…

Ens disposem a fer un recorregut sobre els usos de consum que han protagonitzat les drogues: fets històrics d’arreu del món, relacionats amb les principals substàncies, i també un repàs del consum de drogues a Espanya en les darreres dècades per tal de conèixer i situar l’evolució del fenomen fins als nostres dies.

A partir de la recerca històrica d’A. G. Lourenço, membre de la Coalición Europea por Políticas de Drogas Justas y Eficaces (ENCOD), s’exposen alguns breus exemples d’ús de les drogues en les diferents etapes o cultures.

El cànnabis, originari de l’Àsia central, on en algunes regions creix de forma salvatge, ja es cultivava l’any 2700 aC per les seves fibres, per a farratge per als animals i per l’oli que se n’extreia. Posteriorment se li reconeixerien les propietats psicoactives i sedatives. A Egipte, un papir del segle VI aC cita el cànnabis com a droga sagrada del faraó, i al segle IX aC s’usava com a encens a Assíria (imperi del sud-oest asiàtic). Els romans, per la seva banda, el feien servir com a cordals per a les embarcacions.

L’historiador grec Heròdot explica el seu ús per a vestimentes i que els pobles nòmades de la zona del Danubi prenien banys de vapor de les llavors del cànnabis llençades sobre pedres incandescents. De fet, era l’únic bany que feien i no es rentaven mai amb aigua.

També l’islam, des del segle XII, va contribuir a la propagació del cànnabis, conegut dos segles més tard com a haxixe (‘herba’, en àrab).

Als segles XII i XIII, segons Marco Polo la prenien en forma líquida els haschischans, que feien assassinats polítics contra el poder sunnita de Bagdad.

A finals del segle XII va començar la seva introducció a l’Àfrica, en concret a Egipte, amb un ús recreatiu per part de totes les classes socials, i es va anar estenent pel món musulmà africà fins que a mitjan segle XV va arribar a l’Àfrica del sud.

I de l’Àfrica a Amèrica, ja que es creu que els portuguesos van portar esclaus africans angolesos cap al Brasil i també que els anglesos, per aconseguir fibres del cànnabis, van intensificar-ne el conreu a Jamaica. A Mèxic va arribar amb el nom de marijuana.

La història del cànnabis, doncs, com en l’actualitat, presenta dues vessants d’ús, que ha fet que des de la botànica es distingeixi entre el cànem i el cànnabis (el cànem n’és una varietat i també és el nom de la fibra que se n’obté). La Unió Europea subvenciona el seu cultiu per a l’obtenció de fibres i grans.

A Europa encara no predominen les indicacions terapèutiques del cànnabis; en canvi, a Califòrnia i a Arizona s’ha aprovat per referèndum el seu ús sota prescripció mèdica per tal de combatre les nàusees de la quimioteràpia i per a altres supòsits mèdics.

Els seus orígens coneguts de consum es remunten fa 5.000 anys als països andins. Mastegar les seves fulles suposa un alleujament de l’esforç físic i mental que genera l’altura d’aquesta zona. La fulla de coca, doncs, acompanyava situacions laborals, socials o rituals. Encara es fa servir, i els principals productors són Bolívia i el Perú.

A la colonització espanyola, i posteriorment en altres guerres, ja a inicis del segle XIX, la fulla de coca se seguia utilitzant per suportar la fatiga, la gana i els rigors del clima i l’altura. El domini dels cultius i el mercat de la fulla de coca també estaven vinculats al ritme de les conquestes.

La cocaïna com a alcaloide no va ser extreta de les fulles fins al 1860 per part del farmacèutic alemany Albert Niemann. Freud li va donar especial atenció per les seves propietats anestèsiques i d’acció psíquica, i va ser partir d’aquell moment quan, a banda del seu ús clínic, va començar el seu ús recreatiu o hedonista per part de l’aristocràcia antiga o dels executius moderns.

Als nostres dies el consum de la cocaïna és accessible, tot i que s’ha estabilitzat en els darrers anys. Comptant l’alcohol i el tabac, és la cinquena droga més consumida a Espanya (amb un percentatge del 2,3%, segons l’Observatorio Español sobre Drogas, 2011), per darrere del cànnabis (9,6%).

La Convenció única sobre estupefaents de 1961 va autoritzar l’ús de les fulles de coca mastegades per a un període de 25 anys, que ja han passat. Alguns països de l’Amèrica Llatina van demanar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que es pronunciés sobre la suposada nocivitat de mastegar fulles de coca. Un nombrós grup de científics de l’organització va opinar que no provocava un dany notori en la salut física o mental, tot i que l’OMS no s’ha posicionat oficialment en aquest sentit.

És un fet que les fulles de coca no tenen res a veure amb la cocaïna i els seus adulterants, així com tampoc són comparables els seus efectes i els seus riscos per a la salut.

Malgrat que es pensa que els orígens són orientals, es van trobar indicis del seu consum justament al sud d’Espanya ja l’any 4.200 aC.

A l’Orient Mitjà, la rosella de l’opi es coneixia com la “planta de l’alegria”. A la mitologia grega es veien els déus amb corones de garlandes. Hipòcrates li atribuïa propietats medicinals, i Aristòtil la considerava un calmant i un somnífer i també li donava virtuts màgiques i religioses. Els grecs la van portar a l’Àsia central i l’Índia.

A Europa, al segle XVI, l’opi es movia entre les finalitats terapèutiques i els elixirs de bruixeria. Amb el Renaixement, per exemple amb Paracels, es va integrar en la farmacologia.

Després van venir noves rutes comercials i conquestes diverses que acabarien amb el domini anglès del comerç de l’opi. El monopoli angloindi a partir de 1775 progressaria a la Xina, on al segle XIX s’acabaren succeint les dues Guerres de l’Opi o guerres angloxineses, de tres i quatre anys de durada respectivament. Les causes van ser els interessos comercials però també les lleis del govern xinès per acabar amb el contraban d’aquesta substància.

En el següent segle van seguir les disputes de la Xina amb els anglesos (també amb els francesos a mitjan segle XIX), així com el contraban i el debat sobre la legalització o la prohibició del consum d’opi. Finalment es va aprovar la legalització del comerç d’aquesta substància per a usos medicinals. Es calcula que entre 15 i 40 milions de xinesos (d’una població de 430) n’eren consumidors.

Finalment, el 1906 el govern xinès va decretar la prohibició del consum d’opi. En posteriors anys van seguir les disputes i els interessos, i s’hi van afegir nous països implicats, com ara els Estats Units.

En la Convenció de l’Haia de 1912 hi havia una tendència a la regulació de les drogues amb una especial atenció a l’opi en les seves tres variants: en brut, preparat (per fumar) i medicinal. I amb molts altres fets i controvèrsies, s’ha arribat fins a les convencions vigents als nostres dies, com les de les Nacions Unides, que n’accentuen el control i les sancions.

Cal tenir present que l’heroïna és un derivat sintètic de l’opi obtingut de la morfina, i que laboratoris com Bayer la van comercialitzar durant vint-i-cinc anys com a substitutiu d’aquesta per a tractaments contra el dolor o la tos, i fins i tot s’anunciava per a ús infantil. No es va prohibir fins al 1924, quan es va confirmar que era més addictiva que la morfina.

La Convenció única sobre estupefaents de 1961, per la qual també es regeix Espanya, va tenir un abast internacional i entre altres objectius havia de unificar i substituir els anteriors instruments i assegurar el control de les matèries primeres dels estupefaents. Bàsicament perseguia limitar a fins mèdics i científics la producció, l’exportació, la importació, la distribució i l’ús dels estupefaents inclosos en una llista del document.

A Espanya, als anys seixanta, sota la dictadura franquista que va acabar el 1975, el consum de substàncies no era tractat com un tema preocupant. cal tenir en compte que era un règim opressor i que la censura prohibia les manifestacions obertes de plaer i transgressió.

En aquells moments, els consums majoritaris eren, com actualment, d’alcohol i de tabac. A l’Hospital Provincial de Madrid, els ingressos per alcoholisme que entraven a psiquiatria d’aguts van passar del 9% el 1945 al 30% el 1955; la majoria mostrava la influència dels patrons de beguda predominants i de factors socials.

En canvi, els ingressos psiquiàtrics per toxicomanies es mantenien baixos i estables, amb un percentatge del 0,6%, amb predomini de la morfina i després del cànnabis. Aquests consums eren qualificats com a “marginals” (tot i que la cocaïna també tenia un ús elitista). També hi havia un petit consum d’amfetamines per grups com ara els estudiants universitaris.

S’anava perfilant també una tendència a l’augment, i no únicament per part de països mediterranis, del consum de vi; també va augmentar la varietat de begudes destil·lades, la dona es va incorporar al mercat de consum i els mitjans de comunicació i la publicitat també impulsaven nous productes.

El consum de drogues s’identificava amb la contracultura i la protesta política, i la influència a Europa del moviment hippie van obrir noves tendències i van afavorir l’arribada de noves substàncies, com ara drogues psicodèliques com l’LSD.

A Espanya, però, el moviment hippie no va tenir molta força, tot i que a Eivissa i a Formentera van proliferar alguns grups de joves que prenien diverses substàncies. L’any 1967, el ministre de Governació va donar l’ordre de sotmetre al règim d’estupefaents els productes al·lucinògens en general, i amb caràcter especial l’LSD, la mescalina i la psilocibina.

A Espanya, abans que l’LSD es prohibís, s’utilitzava sobretot per a fins mèdics, i poques persones coneixien els seus efectes al·lucinògens. Un jove Antonio Escohotado, professor de Filosofia i Dret a Madrid, ja escrivia sobre aquestes substàncies i segueix sent un referent actual en l’àmbit de la sociologia de les drogues. La prohibició, amb lleis com l’anterior Ley de Vagos y Maleantes de 1935, substituïda el 1970 per la Ley de Peligrosidad Social, va afegir al consum un sentit simbòlic de transgressió. L’LSD va començar a arribar no només a les illes, sinó també a ciutats com Barcelona, Madrid o la Costa del Sol, on, entre d’altres, s’organitzaven i es perseguien les acid parties.

A finals dels anys seixanta s’havia produït també un augment ràpid i creixent del consum i de les dependències per analgèsics, hipnòtics i sedants (els primers ansiolítics barbitúrics), més majoritari en dones (com en l’actualitat) i en persones grans.

Els anys setanta van representar a Espanya un canvi important en el consum de substàncies psicotròpiques, amb conseqüències de risc. El terme “droga” es va estendre i es va començar a utilitzar per més substàncies addictives. També s’utilitzaven de forma generalitzada els termes drogoaddicció i drogoaddicte.

L’heroïna, en aquesta època, és la droga lligada a l’alarma social i vinculada a l’augment de la delinqüència. El seu consum es pot agrupar en tres etapes:

1. Entre el 1973 i el 1978, una etapa “elitista”: consumidors de classe social alta, sovint universitaris.
2. Entre el 1977 i el 1981, l’anomenada etapa de “massificació”: el consum s’expandeix a totes les classes socials i també a entorns rurals. Esdevé un augment de la delinqüència.
3. Entre el 1981 i el 1984, l’anomenada etapa de “marginació”: es dóna un important increment de morts per sobredosi i l’ingrés a presó de drogodependents a causa de delictes comesos per poder comprar més heroïna.

El Plan Nacional sobre Drogas (PND) va fer una estimació de l’anomenat “problema de la droga” a España a principis dels anys vuitanta, quan es confirma l’increment de l’us de la cocaïna i de l’heroïna. Com a consumidors habituals en nombre de persones, es va estimar que hi havia: alcohol (d’1.900.000 a 2.300.000), cànnabis (d’1.200.000 a 1.800.000), amfetamines (350.000), cocaïna (de 60.000 a 80.000) i heroïna (80.000).

En l’àmbit legal, una prioritat va ser la reforma del Codi Penal l’any 1983 i la Llei d’enjudiciament penal l’any següent. La intenció era frenar la inseguretat ciutadana, que va passar a ser un dels temes principals de preocupació social.

S’inicià aleshores una etapa de creació d’una xarxa assistencial amb diversos programes lliures de drogues, en el moment en què va aparèixer i es va començar a parlar de la sida com a conseqüència del fet de compartir xeringues infectades pel virus.

Tanmateix, les possibilitats d’ajuda es van anar fent més inaccessibles perquè la xarxa de serveis imposava el requisit de l’abstinència de les drogues en qüestió per accedir a alguns recursos. Amb els anys s’ha anat flexibilitzant aquest requisit amb una evolució del model i amb els programes de reducció de danys.

Altres dades del Pla nacional sobre drogues (de 1987 a 2001) reflecteixen que el consum d’heroïna i d’altres opiacis, que van constituir un problema rellevant en els anys setanta i vuitanta, va anar disminuint en importància, així com va disminuir la mortalitat per aquesta causa, a partir de l’any 1991. Això es devia en gran mesura als bons resultats obtinguts amb els tractaments amb metadona, que s’han mantingut fins a l’actualitat.

Als anys noranta es dona també un descens del consum d’alcohol, excepte entre els adolescents i joves, col·lectius en els que augmenta. En aquests col·lectius també s’expandeix el haixix i s’inicia el consum minoritari de les drogues de disseny.

A mitjans de la primera dècada de l’any 2000, i pel que fa a les drogues il·legals, la demanda de tractament per cocaïna i cànnabis passa per davant de la de l’heroïna.

La regulació de les drogues, com passa en altres àmbits, presenta diferents nivells de regulació i normatives que van de l’abast internacional (que estableix el marc general) a un abast més concret, amb les polítiques locals dels municipis que es regeixen, com a mínim, per les lleis de rang superior.

Una part important de les regulacions existents fan referència a les drogues legals, és a dir, el tabac i l’alcohol. Altres drogues i substàncies es regeixen pel marc general de la Convenció única de 1961 sobre estupefaents, en la qual països com Espanya basen les seves normatives i restriccions legals. A continuació es presenten les més destacades de cada àmbit.

Abans, però, cal esmentar que pel que fa a les socioaddiccions (o les addiccions a tot allò que no són substàncies químiques) la legalitat està vinculada a la salut i a la protecció del consumidor en general. Les referències més clares es troben en els programes i serveis educatius i de salut. Hi ha regulacions, per exemple, del mercat del joc, i es vetlla pels temes que puguin suposar una infracció de la llei (com ho poden ser les sectes o la pornografia). Per aquest motiu, aquest punt se centrarà en les drogues com a substàncies químiques.

La Convenció única sobre estupefaents, signada el 1961 a Nova York, és el tractat internacional contra el cultiu, elaboració i el tràfic il·lícit de drogues estupefaents, i suposa el fonament del règim global de control d’aquestes substàncies. El 1972 se’n va fer un protocol de modificació i la van signar 73 països.

La integració d’Espanya a la Unió Europea (1986) ha tingut una influència clara en l’àmbit de les drogues. Amb la signatura del Tractat de Maastricht de 1992 es va pactar una col·laboració estreta entre els estats membres en matèries d’interès comú, com la lluita contra la toxicomania. L’article 129 del tractat la reconeix com un problema prioritari de salut pública.

Al posterior pacte europeu, el Tractat d’Amsterdam, de 1997, es torna a recollir la prioritat de la salut pública envers les drogodependències, i s’inclou algunes modificacions respecte a l’anterior tractat de 1992, com per exemple a l’article 152, que elimina el terme obsolet de toxicomania.

L’any 2005 es va signar la Declaració d’Hèlsinki, que reconeix que la promoció de la salut mental i la prevenció, el tractament, la cura i la rehabilitació dels problemes mentals són prioritat per a l’OMS i la Unió Europea. Entre els diferents compromisos hi ha abordar la prevenció de l’alcoholisme i dels trastorns deguts al consum d’altres substàncies. També es va decidir donar suport a la creació d’ONG i entitats que tractin trastorns derivats del consum de drogues.

El Tractat de Lisboa de 2009 va modificar els tractats de Maastricht i Niça i va afegir un apartat cinquè a l’article 152 del tractat constitutiu de la Comunitat Europea, que disposa que el Parlament Europeu i el Consell poden acordar mesures de protecció de la salut pública pel que fa al tabac i al consum excessiu d’alcohol.

Aquest conveni estableix normes i directrius internacionals per al control del tabac mitjançant la intervenció sobre el preu de venda i els impostos, la venda a menors, la publicitat i el patrocini, el tabaquisme passiu, la sensibilització sobre els riscos…

En una segona conferència celebrada a Bangkok (Tailàndia) el 2007 es van recomanar les directrius per a l’establiment de llocs públics i llocs de treball exempts de fum, tot i que es permet que cada país defineixi què entén per lloc públic.

La Constitució espanyola de 1978 reconeix a l’article 43 el dret a la protecció de la salut de tots els ciutadans, i estableix que siguin les comunitats autònomes les que tenen les competències en salut pública.

En concret, el marc normatiu que regula la intervenció dels municipis en matèria de prevenció de drogodependències està delimitat per alguns preceptes legals que apareixen a la Constitució espanyola, a la Llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local.

La Llei general de sanitat 14/1986 desenvolupa el dret constitucional a la protecció de la salut i disposa, en l’article 70, que “l’Estat i les comunitats autònomes han d’aprovar plans de salut en l’àmbit de les seves respectives competències”. I és el Reial decret 938/1989 el que que estableix i regula els plans de salut, els quals han d’incloure com a mínim anàlisi i diagnòstic dels problemes sanitaris, objectius, programes a desenvolupar, finançament, execució i avaluació, així com accions concertades amb altres administracions sanitàries o no sanitàries.

Posteriorment, la Llei 16/2003, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut, regula en l’article 64 l’elaboració de plans integrals de salut sobre les patologies més prevalents o rellevants o que suposin una càrrega sociofamiliar especial, i garanteix una atenció sanitària integral que comprengui la prevenció, el diagnòstic, el tractament i la rehabilitació.

Respecte a les drogodependències, estableix mesures sanitàries enfront del tabaquisme i regula la venda, el subministrament, el consum i la publicitat d’aquest producte. Va ser l’any d’un nou abordatge del tabaquisme com a problema.

Pel fet de ser una “llei de bases” de rang superior, no pot ser modificada per les autonomies, si més no en sentit restrictiu (“a la baixa”).

D’altra banda, pel que fa a la regulació específica de les drogues il·legals, el Codi Penal espanyol no concreta quines són les substàncies que són prohibides o controlades, i considera drogues les substàncies tòxiques, estupefaents o psicotròpiques. En aquest sentit es regeix per l’esmentada Convenció única de 1961 sobre estupefaents.

Així, a la convenció s’inclouen la major part de les drogues il·legals: cocaïna, LSD, heroïna, cànnabis, èxtasi, etc.

En el cas del tràfic, el Codi Penal distingeix entre les substàncies que causen danys greus a la salut i les que el legislador considera que no són tan perjudicials.

Consumir o tenir petites quantitats de drogues destinades al consum propi no és delicte. Però com es determina aquesta quantitat? En cas de judici, els tribunals acostumen a tenir en compte aspectes com la quantitat de droga i si la persona és consumidora habitual o no, i també l’existència d’antecedents per tràfic d’aquestes substàncies. En tot cas, la llei prohibeix consumir drogues en llocs, vies o establiments públics. Segons cada cas, les multes oscil·len entre els 300 i els 30.000 euros.

Des d’aleshores s’han aprovat diverses regulacions referents al consum de tabac i de begudes alcohòliques, als seus missatges publicitaris, als establiments de venda, a mesures limitadores per als menors d’edat, etc.

Les darreres aprovacions autonòmiques són el Decret 32/2005, pel qual es regula la senyalització de les limitacions en la venda de begudes alcohòliques en establiments i màquines expenedores, i la Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, que limita la venda de begudes alcohòliques i tabac als infants i als adolescents i estableix que han de ser protegits de la publicitat i d’aquests productes.

També en l’àmbit català existeix actualment la Comissió Interdepartamental sobre Drogues, que té per objecte, entre d’altres, l’abordatge, la prevenció, l’assistència, la reducció de danys, la reinserció, la formació i la recerca en els problemes relacionats amb el consum de drogues. També en formen part institucions i organitzacions no governamentals implicades en les drogodependències.

Les competències legals de l’Administració catalana local en matèria de drogodependències estan determinades per la Llei 20/1985, que tracta la prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden generar dependència; pels programes d’educació per a la salut adreçats als diferents sectors de la població, i pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (articles 66 i 67).

En aquest punt es presenten els grans serveis públics de la Generalitat que hi ha al voltant de les drogodependències i altres programes i serveis que també estan en coordinació amb l’Administració. Per tant, es pot valorar que en aquest àmbit hi ha un plantejament extens de recursos.

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, mitjançant la Subdirecció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, és qui té la competència d’implementar les polítiques referents a la salut i a les addiccions.

El document que n’especifica les línies de treball és el Pla director de salut mental i addiccions, per coordinar, planificar i plantejar les directrius que ha de seguir la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD).

La XAD proporciona atenció sociosanitària i comunitària per a tot tipus de drogodependències a través de diferents serveis distribuïts per tot el territori català. Cada equipament i servei té unes funcions pròpies, uns professionals específics, uns criteris d’admissió i uns circuits de derivació d’entrada i de sortida (vegeu la figura).

Gràfic del web de la Generalitat de Catalunya

Els serveis i equipaments de la XAD són els següents:

• Centres d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS). Són els 62 centres ambulatoris públics (CAP) de Catalunya, que són la principal porta d’entrada als recursos assistencials especialitzats en el tractament de les addiccions. Hi poden anar les persones de més de 18 anys amb problemes en el consum de substàncies i/o les seves famílies per sol·licitar tractament. Els menors d’edat es poden adreçar al Programa d’atenció a adolescents amb conductes de consum de substàncies. Els CAS estan formats per equips multidisciplinaris amb professionals de la medicina, la psiquiatria, la infermeria, la psicologia i el treball social. Per tant, l’assistència té un enfocament biopsicosocial, és a dir, atenen tant els aspectes orgànics com els psicològics i els socials, i també es promouen accions encaminades a la reinserció social i laboral d’aquests pacients. L’equip de treball planifica el procés terapèutic de cada usuari i proposa les derivacions necessàries a altres recursos de la XAD, com les unitats hospitalàries de desintoxicació, les unitats de patologia dual i les comunitats terapèutiques. Els CAS ofereixen:
  • Acollida, informació i assessorament per als pacients i els seus familiars, i en els àmbits social, familiar, laboral, econòmic, judicial i del lleure.
  • Tractament mèdic farmacològic per a desintoxicacions, tractaments substitutius (programa de manteniment amb metadona), prevenció de recaigudes i altres atencions.
  • Tractament psicològic amb suport motivacional (teràpia individual, de grup i familiar), programes de salut i educació sanitària preventiva (intercanvi de xeringues i facilitació de preservatius).

• Unitats hospitalàries de desintoxicació (UHD). Quan el tractament ambulatori al CAP no sembla viable, els casos es deriven a les UHD, que són unitats de curta estada en què s’atenen pacients amb dependència de substàncies psicoactives que requereixen tractament en règim hospitalari. S’aborda la fase de desintoxicació de substàncies addictives amb un internament del pacient per facilitar el procés de recuperació. Un cop és donat d’alta, se’l remet de nou al centre d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS) per seguir el procés terapèutic.
• Comunitats terapèutiques. Són centres d’acolliment residencial temporal del Departament de Benestar i Família. Ofereixen un tractament integral reproduint un espai social que permet als seus usuaris viure una experiència participativa en la vida comunitària, que està orientada a aconseguir el control i l’extinció de les conductes addictives. Promouen l’autogestió i proporcionen l’acolliment, l’atenció i la vida comunitària per facilitar la integració social. S’hi pot accedir des de qualsevol centre de la xarxa de salut mental i addiccions (CSMA, CAS).
• Centres de dia. Són recursos educatius i terapèutics, d’estada diürna i continuada, destinats a rehabilitar persones afectades pel consum de drogues i per altres addiccions que necessiten una intervenció integral sobre la conducta addictiva mitjançant el treball dels vessants psicològic, emocional, social i d’inserció laboral, i que presenten un perfil prou adaptat per seguir aquest procés de manera ambulatòria. La derivació es pot fer des de diversos serveis i departaments, des de la XAD o d’altres xarxes i serveis socials, per voluntat pròpia, des d’altres entitats, per derivació de Justícia o per acords específics amb altres administracions públiques. Els equips de treball poden estar formats per les àrees sanitària, psicològica, socioeducativa i d’integració sociolaboral.
• Pisos de reinserció. Són serveis residencials d’ambient comunitari en règim obert i d’estada limitada per a persones drogodependents. Faciliten un espai de convivència on s’aborden els aspectes relacionats amb l’addicció per tal d’incidir sobre el desenvolupament personal: hàbits de convivència i d’allò quotidià, habilitats socials, autonomia personal, capacitat d’adaptació, maneig de l’entorn, pla de futur… Amb els pisos de reinserció es pretén intervenir sobre els elements necessaris perquè la persona pugui consolidar-se en el seu desenvolupament personal (hàbits, estratègies i habilitats personals, aprenentatge de conductes quotidianes…), i a la vegada, es va consolidant el seu pla de futur i es fa realitat la seva autonomia. S’hi accedeix des de qualsevol centre de salut mental i addiccions (CSMA, CAS) de la xarxa.
• Unitats de patologia dual. Són unitats d’ingrés hospitalari de curta estada per al tractament intensiu de persones diagnosticades amb trastorn per abús i/o dependència de substàncies i trastorn mental greu que, per les seves característiques clíniques, requereixen un tractament integral de les dues patologies en un dispositiu únic. La derivació s’ha de fer des dels centres d’atenció a les drogodependències (CAS), un centre de salut mental (CSM) o altres unitats terapèutiques o d’hospitalització.
• Unitats de crisi. És un centre residencial de curta estada que ofereix un ingrés ràpid i immediat a usuaris en situació de crisi vinculada al consum i produïda per factors de tipus mèdic, social, psicològic (o tots alhora), i que no són atesos ni tributaris dels serveis d’urgències sanitaris o socials. Ofereix una atenció mèdica i psicològica i facilita durant uns dies la contenció suficient als drogodependents perquè es puguin estabilitzar i prendre decisions sobre el seu futur, i poder reconduir-los cap a una situació més estable a partir de l’elaboració d’un pla coordinat. Actualment, a Catalunya hi ha una unitat de crisi, a la Fundació Alba de Terrassa, que està funcionant com experiència experimental.
• Serveis o centres de reducció de danys. Són centres o programes dirigits a consumidors que tenen problemes amb les drogues, tot i que no volen o no se senten encara en condicions d’iniciar un tractament i segueixen consumint. L’objectiu és reduir al màxim els problemes de salut tant física com psicosocial i motivar i facilitar l’accés a tractament. Un d’aquests serveis és el Programa d’intercanvi de xeringues (PIX), que funciona des de l’any 1991, i pretén prevenir les infeccions pel VIH (virus de la immunodeficiència humana), pel VHB i pel VHC (virus de l’hepatitis B i virus de l’hepatitis C), associades als hàbits de consum injectat entre els usuaris de drogues. Hi col·laboren diferents agents: farmàcies, centres d’atenció primària, associacions (ONG), educadors de carrer, centres especialitzats en reducció de danys i centres d’atenció a les drogodependències (coordinats per la Subdirecció General de Drogodependències).
  Un altre servei de reducció de danys és el de les sales de consum higiènic en centres que disposen d’equips multidisciplinaris; faciliten material d’injecció estèril, preservatius, serveis de neteja i dutxa, prestacions socials i sanitàries i fins i tot alguns espais de venipunció assistida. Alguns són independents i d’altres estan integrats en CAS o centres de tractament. A més poden disposar d’un espai “cafè-calor” on es pot prendre cafè, sucs…

Entre aquests programes i serveis destaquen els següents:

• SPOTT. El Centre de Prevenció i Intervenció en Drogodependències (SPOTT) va ser el primer servei públic i d’assistència, tractament i prevenció comunitària per a persones drogodependents de tot l’Estat espanyol. Va iniciar el seu treball l’any 1981 i depèn de la Diputació de Barcelona. És un centre integrat a la Xarxa de la Generalitat (XAD) i ofereix programes i serveis assistencials i preventius de caràcter innovador per als 311 municipis en l’àmbit de les drogodependències. Actualment, el centre reorienta els seus programes d’atenció als adolescents i les seves famílies i es concentra en l’atenció a menors d’edat dels ens locals de la demarcació de Barcelona, amb la voluntat d’enfortir-ne el suport i incrementar la presència en el territori. Consulteu el seu web: bit.ly/1NxNI6W.
• Som.nit. És un altre programa servei d’informació, prevenció i reducció de riscos en el consum de drogues, dirigit principalment als joves. Depèn de la Creu Roja Joventut i té la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Ofereix principalment estands informatius d’oci nocturn amb anàlisi de substàncies i altres activitats o tallers. Consulteu el seu web: www.somnit.org.
• Energy Control. És un projecte pioner sorgit a Barcelona l’any 1997 dins l’ONG ABD (Asociación Bienestar y Desarrollo), que des dels anys vuitanta es dedica a diversos àmbits relacionats amb la qualitat de vida i la integració social. Un dels aspectes més interessants del projecte és que ofereixen informació objectiva, des del punt de vista que consumir drogues no significa necessàriament tenir problemes ni que totes les formes de consum són igual de problemàtiques. Ara bé, la informació és necessària per fer un consum responsable i de menor risc. Els seus serveis estan oberts a individuals, familiars, professionals o comunitat educativa. Generen materials informatius, disposen d’un servei d’anàlisi de substàncies, disposen d’estands informatius que s’ubiquen en els mateixos espais d’oci nocturn, ofereixen formació, investiguen, assessoren municipis… Consulteu el seu web: energycontrol.org.
• La Línia verda. És un servei gratuït de la Generalitat de Catalunya per fer consultes de tot tipus relacionades amb les drogues. Atén presencialment, per telèfon (les 24 h), per xat o per correu electrònic. Ofereix informació, orientació, assessorament i, si escau, derivació a recursos especialitzats de tractament i atenció presencial amb cita prèvia per orientar la demanda plantejada. Inclou atenció a professionals de diferents àmbits interessats en qualsevol aspecte referent a les drogodependències. Consulteu el seu web: www.liniaverda.org.
• Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD). El SOD és un servei de prevenció i intervenció precoç de consum de drogues per a joves consumidors fins als 21 anys i les seves famílies, als quals assessora i atén a Barcelona gratuïtament. S’hi contacta per telèfon o per correu electrònic.

Algunes de les organitzacions de l’àmbit són les següents a mode d’exemple, ja que n’hi ha moltes més que també podrien ser representatives:

• ABD (abd-ong.org): Associació Benestar i Desenvolupament, ONG que treballa des dels anys vuitanta en l’àmbit de les dependències i en molts altres àmbits socials i d’exclusió.
• AEC/GRIS (www.aec-gris.org): Associació d’Exdrogodependents de Catalunya. Té la finalitat de crear i generar recursos i programes d’atenció a les persones amb problemes de drogodependències i als seus familiars.
• AIDE (aide.terrassa.net): Associació d’Intervenció en Drogodependències d’Ègara, entitat que treballa amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones drogodependents.
• Agrupa’t (goo.gl/AV2k3k): associació sorgida d’un grup de professionals de l’àmbit de la salut comunitària i l’atenció a les drogodependències.
• AIS (www.ais-info.org): Atención e Investigación de Socioadicciones.
• ALBA (www.aalba.org): associació d’àmbit local a internacional que es va constituir per contribuir a la prevenció, el tractament i la reinserció de les persones afectades per drogodependències i/o el VIH.
• APDOWEB (apdoweb.org): Asociación de Pacientes Dependientes a Opiáceos.
• APIP (www.apip.org): Associació per a la Promoció i la Inserció Professional. Col·labora amb les administracions públiques en les polítiques actives formatives ocupacionals, solidàries i cíviques per a col·lectius amb risc d’exclusió.
• ARRELS Fundació (www.arrelsfundacio.org): fundació dedicada a l’atenció de persones sense llar de la ciutat de Barcelona.
• Arsu Festa (festa.arsu.es): col·lectiu que pretén ajudar les persones a gestionar els riscos associats a l’ús de substàncies i també a les relacions sexuals. Promulga la divulgació i la construcció de coneixement crític.
• ASAUPAM (asaupam.info): entitat que treballa en l’atenció, la prevenció i la incorporació sociolaboral de les persones afectades pel consum de drogues.
• Associació PIGAD (associaciopigad.blogspot.com.es): associació que treballa amb persones que tenen o han tingut problemes amb les drogues. Existeix un grup que s’ocupa del VIH i VHC.
• CECAS (www.cecasfundacio.cat): Centre Català de Solidaritat. Es dedica a l’atenció de persones drogodependents, especialment aquelles que es troben en situació d’exclusió social, amb tractaments biopsicosocials i reeducatius.
• Fundació Àmbit Prevenció (www.fambitprevencio.org): fundació que pretén millorar la qualitat de vida i l’autonomia de les persones en risc d’exclusió i facilitar-ne la integració social.
• IPPS (www.ipss-online.org): Institut per a la Promoció Social i la Salut.
• Projecte HOME (www.projectehome.cat): entitat de tractament i prevenció de les drogodependències, l’alcoholisme i les ludopaties.
• RAUXA (www.rauxa.org): associació que treballa en la rehabilitació de persones marginals del carrer amb alcoholisme crònic.