Xarxa de distribució del senyal de ràdio i TV

Els principals elements que poden formar part de la xarxa són els següents:

• Repartidors.
• Derivadors.
• Punt d’accés a l’usuari (PAU).
• Presa d’usuari o base d’accés terminal (BAT).
• Cable coaxial.

La figura mostra dos tipus diferents de repartidors. Els dos tenen dues sortides, però es diferencien pel tipus de connexió: un utilitza connectors de tipus F i l’altre de tipus brida.

Els seus símbols més habituals són els representats en la figura.

Els repartidors, també anomenats distribuïdors, s’utilitzen fonamentalment en les instal·lacions col·lectives per distribuir el senyal a diferents sortides i generar diverses línies de baixada a partir d’una única entrada (figura.a).

El repartidor també s’utilitza en la xarxa interior d’usuari (figura.b) per distribuir el senyal en estrella a les diferents preses d’usuari d’una instal·lació.

Les principals característiques tècniques que defineixen els repartidors, queden reflectides en la taula, són:

• Nombre de sortides. Valors típics són 2, 3 i 4 sortides.
• Pèrdues d’inserció o de pas. Indica l’atenuació que sofreix el senyal al seu pas pel repartidor. S’expressen en dB i equivalen al nombre de dBµV que serà més petit el nivell de senyal present en cada sortida respecte del nivell de senyal present a l’entrada. Valors típics de pèrdues són 2 a 8 dB, depenent del nombre de sortides.
• Aïllament o rebuig entre sortides. Especifica la capacitat de rebuig d’una interferència produïda en una de les sortides sobre les altres. Un valor típic d’aïllament és de 25 dB.
• Banda de freqüències de treball. Marge de freqüències d’utilització en el qual són vàlides les característiques anteriors.

Quan utilitzem aquest tipus d’element hem de tenir en compte també si necessitem pas de corrent entre les sortides i l’entrada, per poder alimentar altres dispositius, com ara preamplificadors.

Els símbols que representen aquest element els podeu consultar en la figura.

La figura mostra dos tipus diferents de derivadors de quatre sortides.

La principal aplicació d’un derivador (figura) és distribuir un petit nivell de senyal cap als habitatges d’una planta, deixant passar la major quantitat de senyal possible cap a la resta de plantes. D’aquesta manera, s’independitza el ramal que dona servei a un domicili de la resta d’habitatges de la mateixa planta.

Les característiques tècniques més importants que identifiquen un derivador són les següents:

• Nombre de sortides de derivació. Valors típics són 2 i 4 sortides, encara que els podem trobar amb altre nombre de sortides.
• Pèrdues de derivació. S’expressa en dB i és la quantitat de dBµV que és més petit el senyal que trobem en les sortides que el que circula pel ramal principal. Aquesta atenuació és elevada, entre 10 dB i 25 dB depenent del derivador, ja que la seva funció és proporcionar una petita quantitat de senyal als usuaris de cada planta.
• Pèrdues de pas o d’inserció. S’expressa en dB i és l’atenuació que sofreix el senyal d’entrada quan travessa el dispositiu camí de les plantes inferiors. Aquesta atenuació és petita, d’1 a 3 dB, ja que un derivador deixa passar gairebé tot el senyal cap a la resta de plantes.
• Planta d’instal·lació. Per tal de compensar les pèrdues de la xarxa, el fabricant recomana instal·lar diferents models de la mateixa sèrie segons la planta d’instal·lació.

A la :taula teniu un exemple de característiques tècniques de derivadors. No tots tenen les mateixes característiques tècniques, per la qual cosa sempre haurem de consultar la informació que dona el fabricant del producte.

Segons la normativa ICT es coneixen amb el nom de BAT (base d’accés terminal). Els símbols més utilitzats són els representats en la figura.

Les preses d’usuari es diuen que són separadores perquè s’encarreguen de separar i distribuir, per dues o tres sortides diferents, els senyals captats per les antenes, que arriben barrejats en el cable coaxial. D’aquesta manera, es facilita la connexió dels diferents tipus de receptors a la instal·lació.

La figura compara diferents preses d’usuari. En el mercat podem trobar preses d’usuari de dues i tres sortides:

• Presa d’usuari de dues sortides. En aquest cas podem diferenciar dos tipus en funció del marge de freqüències d’utilització del dispositiu:
  • Si l’amplada de banda és d’aproximadament 47 MHz a 862 MHz, una de les sortides és de ràdio FM (CEI femella) i l’altra de TV (CEI mascle).
  • Si l’amplada de banda és de 5 MHz a 2.150 MHz una de les sortides és de ràdio/TV (CEI mascle) i l’altra de FI satèl·lit (CEI femella).

• Presa d’usuari de tres sortides. En aquest cas l’amplada de banda de funcionament del dispositiu és de 5 MHz a 2.150 MHz i el senyal present en cada connexió és el següent: ràdio FM/DAB (CEI femella), TV terrestre (CEI mascle) i TV satèl·lit (connector F).

Una segona classificació de les preses d’usuari s’estableix en funció del lloc d’instal·lació. Des d’aquest punt vista, podem trobar dos tipus diferents de preses d’usuari:

• Preses finals.
• Preses de pas o passants.

Preses finals

La figurau2a1034: mostra dos exemples d’utilització de les preses d’usuari finals.

Preses de pas o passants

La figura mostra un exemple d’utilització de les preses d’usuari passants: en aquest mètode d’instal·lació l’última presa sempre és final.

La figura mostra els dos tipus de presa d’usuari: poden diferenciar-se perquè una presa final només disposa d’una connexió d’entrada, mentre que la presa de pas té una connexió d’entrada i una altra de sortida.

En funció del tipus de senyals que cal distribuir (televisió terrestre, ràdio, televisió per satèl·lit o televisió per cable), haurem de tenir en compte les seves característiques, que són les següents:

• Amplada de banda. Marge de freqüències de funcionament del dispositiu.
• Atenuació de pas o d’inserció. Pèrdua de senyal que hi ha entre l’entrada a la presa i la sortida de continuació cap a la presa següent. Aquestes pèrdues són característiques de les preses passants. Aquestes pèrdues acostumem a ser de valor baix.
• Atenuació de derivació. Pèrdua del senyal entre l’entrada i el connector de sortida.
• Pas de DC o senyals de control. Quan cal alimentar un dispositiu de la instal·lació des del receptor connectat a la pressa d’usuari, per exemple l’alimentació de l’LNB satèl·lit des del receptor satèl·lit, els components de la xarxa han d’estar preparats per deixar el pas de corrent entre les sortides i l’entrada.

En la taula teniu un exemple d’especificacions tècniques de les preses d’usuari. Com podeu veure, una presa final no té pèrdues de pas.

Les preses finals es caracteritzen per tenir pèrdues molt baixes de senyal en derivació entre l’entrada i el connector de sortida, ja que no deixa passar el senyal cap a una altra presa (no té atenuació de pas). En aquest cas, gairebé tot el senyal d’entrada es distribueix a la sortida.

En canvi, en les preses de pas, les pèrdues de derivació són grans, ja que la presa deixa passar gairebé tot el senyal cap a la presa següent (atenuació de pas baixa), derivant una mica cap a les sortides.

Els receptors que podem connectar a la presa d’usuari d’una instal·lació d’RTV són els següents:

• Receptors de televisió terrestre.
• Receptors de televisió per satèl·lit.
• Receptors de ràdio.

A l’hora de connectar els equips receptors a les instal·lacions, farem el que s’indica en l’esquema de la figura.

El punt d’accés a l’usuari (PAU) és un element específic de les instal·lacions ICT.

Aquests dispositius es comporten com a repartidors, però tenen dues entrades, una de les quals no es distribueix a la sortida. Per tant, les principals característiques que els defineixen són les mateixes que les dels repartidors, tal com podeu comprovar a la taula.

Els símbols electrònics que representen el PAU són molt variats, però a la figura teniu diferents exemples.

En la figura s’utilitza un PAU de tres sortides per distribuir el senyal del cable seleccionat d’entrada entre les tres preses d’usuari de la instal·lació interior.

Per evitar desacoblaments, totes les entrades i sortides no utilitzades d’un dispositiu de la xarxa s’han de tancar amb una resistència de terminació de 75 Ω, com per exemple el repartidor de la figura on dues de les connexions no s’utilitzen.

Hi ha càrregues de terminació de 75 Ω dissenyades per a la instal·lació en dispositius amb connexions tipus F i altres per a dispositius amb connexions de tipus brida.

El cable coaxial distribueix el senyal per la xarxa d’una instal·lació i connecta tots els dispositius que la formen. La seva principal característica és l’atenuació que presenta el senyal segons la freqüència de funcionament.

Actualment, com podeu veure a la taula, els cables coaxials tenen com a mínim un marge de freqüències de funcionament fins a 2.150 MHz. Com que l’atenuació d’un metre de cable és petita, alguns fabricants proporcionen la dada de l’atenuació en dB/100 m, és a dir, l’atenuació en dB que produeix un cable de 100 m de longitud.

La impedància característica dels cables coaxials utilitzats en la xarxa de TV és de 75 Ω.

En les instal·lacions col·lectives tradicionals que no segueixen la normativa ICT només podem distribuir el senyal de FI d’un únic satèl·lit, ja que la xarxa de distribució està formada per un únic cable coaxial.

En tot cas, per distribuir el senyal de FI satèl·lit per una instal·lació tots els elements de la xarxa han d’estar preparats per treballar en el marge de freqüències de 5 MHz a 2.150 MHz, en cas contrari, només es podrà distribuir el senyal de ràdio i TV terrestre.

Les instal·lacions col·lectives de nova construcció utilitzen una tipologia d’instal·lació que permet distribuir el senyal de diversos satèl·lits. Dins d’aquestes tipologies trobem les dues següents:

• Instal·lacions col·lectives que segueixen la normativa ICT.
• Instal·lacions amb xarxa de distribució mitjançant repartidors commutables.

En l’actualitat, les úniques instal·lacions col·lectives que es poden fer han de complir la normativa ICT, ja que en cas contrari l’obra de l’edifici no es podrà fer perquè no obtindrà el permís d’obres que li ha d’atorgar l’ajuntament.

Com a tècnics instal·ladors d’aquest tipus de sistemes, ens podem trobar amb instal·lacions anteriors a la normativa ICT en les quals haurem d’efectuar feines de reparació o d’ampliació de serveis; per tant, hem de conèixer les tipologies i les maneres d’actuar en funció del tipus.

Les instal·lacions més antigues en funció de la seva xarxa de distribució poden ser del tipus següent:

• Instal·lacions amb xarxa de distribució per preses passants.
• Instal·lacions amb xarxa de distribució per repartidors.
• Instal·lacions amb xarxa de distribució per derivadors.
• Instal·lacions amb xarxa de distribució mixta.

En la figura, es representa l’esquema d’una instal·lació típica feta per aquest sistema. Aquest tipus d’instal·lació és la de més baixa qualitat que ens podem trobar muntada i en funcionament en edificis antics.

És un tipus d’instal·lació molt estesa. Com que la normativa del moment no marcava el tipus de distribució que calia dur a terme, de les diferents possibilitats, aquesta era la que resultava més econòmica.

Aquestes instal·lacions són molt vulnerables i els problemes que es poden produir a l’habitatge d’un dels veïns provoquen problemes en la recepció en tots els veïns connectats a sota en el mateix baixant.

Tota la instal·lació és propietat de la comunitat i està prohibida la manipulació de les preses d’usuari per qualsevol persona que no sigui un tècnic autoritzat, ja que una manipulació incorrecta pot deixar sense senyal de televisió altres habitatges.

En principi, funciona bé sempre que els senyals que es distribueixen siguin de la banda de 47 MHz a 862 MHz. Hem de tenir en compte que, en l’època en què es van començar a fer aquestes d’instal·lacions, no estava estesa la recepció de senyals satèl·lit per a ús domèstic, per tant, ni el cable instal·lat ni els elements de la distribució estan preparats per processar senyals de la banda de satèl·lit (950 MHz a 2.150 MHz).

Selecció de les preses d’usuari

Per facilitar la selecció de les preses utilitzades en aquest tipus de distribució, el fabricant pot recomanar la planta d’instal·lació, de manera que si se segueixen aquestes recomanacions les pèrdues de la xarxa seran més equilibrades (taula).

L’última de les preses instal·lades en aquest sistema és una presa final.

Aquest tipus d’instal·lació respon a l’esquema representat en la figura. Són instal·lacions que no requereixen equips de capçalera tan potents com en la distribució per preses passants, ja que els repartidors utilitzats per distribuir el senyal a les preses d’usuari són elements amb menys pèrdues que les presentades per les preses passants.

Les preses d’usuari que s’utilitzen són finals, totes iguals i tenen pèrdues baixes en derivació.

Presenten els mateixos problemes que la instal·lació de distribució per preses passants pel que fa a la substitució de cables defectuosos i la seva l’ampliació amb serveis de satèl·lit en banda de FI.

No és una instal·lació tan precària com l’anterior, ja que, pel fet d’utilitzar repartidors, implica que quan alguna de les preses té algun problema no influeix gaire en la resta de la instal·lació.

Els repartidors, tal com mostra la figura es poden connectar en cascada per augmentar el nombre d’habitatges atesos.

Aquesta instal·lació respon a l’esquema de la figura, en el qual apreciem que tenim un derivador per planta i una presa d’usuari per habitatge.

Aquestes instal·lacions representen una evolució respecte de les instal·lacions amb xarxa de distribució per preses passants i de les instal·lacions amb xarxa de distribució per repartidors. Des del moment en què es van dissenyar, se’n va recomanar l’ús perquè s’aconseguien els avantatges importants següents:

• Separació entre la xarxa de distribució i la presa d’usuari, la qual cosa evita causar problemes a tota la xarxa en el moment en què es produeix una avaria o es manipula una presa d’un usuari qualsevol.
• Incorporació a la xarxa d’un bon aïllament de les interferències entre preses, la qual cosa evita que les interferències que es puguin produir en alguna presa generades per algun aparell connectat es transmetin a totes les altres.

L’equilibri de l’atenuació de la xarxa vol dir que la diferència entre les pèrdues de la presa més desfavorable (L_MÀX) de la xarxa i la presa més favorable (L_MÍN) no sigui molt gran. Si aquesta diferència (L_MÀX -L_MÍN) és massa gran hi haurà preses d’usuari amb molt de senyal i altres amb poc, de manera que en ocasions no podrem complir el requisit de nivell de senyal en la presa d’usuari que estableix la normativa.

Un dels criteris de disseny utilitzats per compensar les pèrdues que afegeix el cable coaxial i la resta de components d’una xarxa és el següent:

• En les plantes més allunyades de l’equip de capçalera s’utilitzen derivadors amb pèrdues de derivació baixes.
• A mida que ens apropem a l’equip de capçalera, els derivadors utilitzats han de tenir més atenuació de derivació.
• La planta més propera a l’equip de capçalera ha de ser la que tingui l’atenuació de derivació més gran.

Per aquest motiu, els fabricants aconsellen en el seu catàleg la utilització de diferents derivadors segons la planta d’instal·lació, per ajudar-nos en la selecció del material.

Exemple de selecció de derivadors segons la planta d'instal·lació

En la figura veiem un exemple de selecció de derivadors en funció de la planta d’instal·lació.

El derivador instal·lat en la planta baixa té unes pèrdues de derivació de 10 dB. En canvi, el derivador instal·lat en la cinquena planta té unes pèrdues de derivació de 20 dB.

Aquesta diferència d’atenuació compensa les pèrdues de pas addicionals que afegeixen els derivadors de les plantes superiors (2,2 dB + 2,5 dB + 2,5 dB + 2,5 dB) i l’atenuació del cable coaxial, que dependrà de la longitud de cada tram.

Aquesta tipologia s’utilitza en edificis grans quan cal distribuir el senyal per diferents escales.

En la figura en teniu un exemple. Amb ajuda d’un repartidor de dues sortides un únic conjunt captador i equip de capçalera pot atendre dos edificis o un edifici amb dues escales. La distribució del senyal en cadascun dels ramals es realitza mitjançant derivadors.

En el cas que es desitgi la distribució de dues o més bandes i polaritats satèl·lit caldrà afegir cables coaxials addicionals a la xarxa de la instal·lació. Per exemple, per distribuir totes les bandes i polaritats d’un satèl·lit cal utilitzar un LNB Quattro que subministri tots els senyals de FI satèl·lit:

• VL (vertical/low): polaritat vertical de la banda baixa.
• HL (horizontal/low): polaritat horitzontal de la banda baixa.
• VH (vertical/high): polaritat vertical de la banda alta.
• HH (horizontal/high)polaritat horitzontal de la banda alta.

Per realitzar la distribució de diferents senyals de FI satèl·lit per una xarxa s’utilitza una de les dues topologies bàsiques següents:

• Instal·lació d’ICT.
• Instal·lació mitjançant repartidors commutables.

L’equip de capçalera d’una ICT incorpora un element que realitza la funció de mescla per facilitar la incorporació a la xarxa de distribució dels senyals procedents dels elements de captació terrestre i per satèl·lit, de manera que a cada usuari final li arribin dos cables, amb els senyals procedents de la capçalera de la instal·lació.

Com que la xarxa està formada per dos cables coaxials, cal instal·lar dos derivadors en cada planta, amb un nombre de sortides de derivació que dependrà del nombre d’habitatges de cada planta.

En la figura teniu la representació esquemàtica de la xarxa d’una ICT en un edifici de tres plantes i dos pisos per planta.

En la instal·lació interior d’usuari d’una ICT un element repartidor, anomenat punt d’accés a l’usuari (PAU), selecciona el senyal present en un dels dos cables coaxials i el distribueix en estrella a la seva sortida cap a les preses d’usuari.

En la figura es representen els símbols utilitzats per representar un repartidor commutable. Associat a aquest sistema hi ha mòduls amplificadors, que es poden utilitzar en la capçalera o en la xarxa quan cal amplificar el senyal per compensar-ne les pèrdues.

Cada fabricant comercialitza una sèrie de repartidors commutables amb diferent nombre d’entrades i sortides de pas, en funció del nombre de senyals satèl·lit que pot distribuir. El més habitual és utilitzar un repartidor de 4 entrades per distribuir el senyal de les quatre polaritats/bandes d’un satèl·lit i una entrada addicional per distribuir el senyal terrestre.

Segons el nombre de sortides de derivació disponibles en el repartidor commutable, poden donar servei en cada planta a un nombre d’usuaris diferent (4, 6, 8 usuaris, etc.).

En cadascuna de les sortides de derivació hi ha present el senyal de TV terrestre i la banda satèl·lit seleccionada per l’usuari des de la presa que hi ha connectada. El control de la sortida de cada usuari (selecció del senyal satèl·lit) es realitza mitjançant la transmissió de comandaments DiSEqC o modificant el senyal d’alimentació de la sortida (13/18 V i to de 22 kHz), de la mateixa manera que ho faríem amb un LNB.

Exemple d'aplicació dels repartidors commutables

En l’exemple d’aplicació de la figura s’utilitzen repartidors commutables de 5 entrades i 5 sortides per distribuir el senyal de TV terrestre (MATV) i totes les bandes d’un satèl·lit.

Des de la presa d’usuari se selecciona el senyal satèl·lit desitjat, normalment mitjançant comandaments /DiSEqC/.

Per instal·lar més d’una presa en la xarxa interior de l’usuari podem utilitzar un dels dos mètodes següents:

• Instal·lació interior en sèrie o cascada: distribució per preses passants (figura.a).
• Instal·lació interior en estrella: distribució mitjançant repartidor (figura.b).

Per tal de fer una distribució d’aquest tipus, les preses utilitzades han d’estar dissenyades i calculades en funció del lloc que ocupen dintre de la instal·lació respecte del sistema captador de senyals. Els diferents fabricants ofereixen una gamma de productes especialment dissenyats per a aquest tipus de sistema.

En la figura, podem veure l’esquema de dues instal·lacions d’aquest tipus, una amb dues preses d’usuari i l’altra amb més de dues.

En aquestes instal·lacions, la presa 1 serà una presa final, i les altres seran passants segons les especificacions de cada fabricant.

En la figura podeu veure la selecció i utilització de les preses d’usuari en una instal·lació en sèrie. El criteri de selecció de les preses és el mateix que en la instal·lació d’una xarxa de distribució per preses passants, entenent que la planta 1 és la presa final i la resta de preses instal·lades es corresponen a la resta de plantes segons ens allunyem d’ella.

Exemple d'una distribució interior en sèrie

La figura mostra l’exemple d’una distribució interior en sèrie en l’interior d’un habitatge.

L’avantatge d’aquest sistema d’instal·lació sorgeix a l’hora de la realització pràctica, ja que només haurem d’instal·lar una canalització que uneixi totes les preses per connectar-les amb el fil coaxial i, per tant, es requereix menys cablejat.

Com a principal desavantatge cal destacar que l’avaria en qualsevol de les preses o el tall al cablejat deixarà sense senyal les preses per sobre d’aquest punt.

Per fer una distribució en estrella, necessitem un repartidor d’una entrada i tantes sortides com preses vulguem instal·lar.

En la figura, veiem l’esquema de dues instal·lacions d’aquest tipus, una amb dues preses d’usuari i l’altra amb quatre preses.

Hem suposat que el nivell captat per les antenes és suficient per no haver d’instal·lar cap mena d’amplificador.

En aquesta instal·lació, totes les preses utilitzades són finals i amb poques pèrdues de derivació.

Amb aquest tipus d’instal·lació es garanteix un equilibri més gran en les pèrdues de senyal en totes les preses d’usuari, és a dir, les pèrdues des de l’entrada del repartidor fins a la sortida de totes les preses d’usuari seran molt semblants.

L’inconvenient principal és que haurem d’instal·lar una canalització per cadascuna de les preses i tants cables coaxials com preses tinguem.

Exemple d'instal·lació interior en estrella

La figurau2a1017: mostra un exemple d’instal·lació interior en estrella en la qual s’ha instal·lat una presa d’usuari en cada estança de l’habitatge, excepte en el dormitori 2, utilitzant un repartidor de tres sortides.

El principal desavantatge d’aquesta instal·lació sorgeix a l’hora de la realització pràctica, ja que s’haurà d’instal·lar una canalització independent que uneixi totes les preses amb el repartidor instal·lat a l’entrada de l’habitatge i, per tant, la longitud de cable coaxial que cal utilitzar serà més gran que en una instal·lació equivalent en sèrie.

Aquest és el cas dels habitatges unifamiliars aïllats, en què, atès que no hi ha elements comuns que es comparteixen amb altres usuaris, les instal·lacions no es regeixen per la normativa ICT (infraestructura comuna de telecomunicacions). Tot i això, a l’hora de fer una instal·lació és recomanable seguir les recomanacions d’aquesta normativa sempre que sigui possible.

Les instal·lacions individuals més habituals poden ser només de recepció terrestre o de recepció terrestre i per satèl·lit.

Quan hàgim de fer una instal·lació individual amb diverses preses, triarem el mètode de preses passants o bé el de distribució en estrella, en funció de la dificultat que en comporti la realització pràctica, ja que amb qualsevol dels dos haurem de garantir uns nivells correctes de qualitat del senyal.

Les instal·lacions de recepció de televisió terrestre individual no solen presentar una complexitat excessiva, ja que el seu objectiu és donar servei a un habitatge unifamiliar que té una sola propietat.

Les tipologies possibles d’instal·lacions individuals venen determinades per les circumstàncies següents:

• Necessitat d’amplificació.
• Nombre d’antenes utilitzades i distribució del senyal satèl·lit.
• Nombre de preses d’usuari.

Els components específics d’aquest tipus d’instal·lació són els següents:

• Fonts d’alimentació o alimentadors.
• Amplificadors interiors.

En una instal·lació individual el nombre de preses d’usuari instal·lades no és excessiu. Per tant, l’atenuació de la xarxa és petita i els requisits d’amplificació són reduïts i, de vegades, no cal instal·lar sistema d’amplificació.

Aquest tipus d’instal·lació correspon a l’esquema de la figura: instal·lació amb dues antenes (UHF i FM) i una presa sense amplificar.

Podem veure que utilitzem dues antenes, una per cadascuna de les bandes que volem rebre. Els senyals captats es barregen amb l’ajuda d’un mesclador i el senyal resultant es transporta per un únic fil coaxial fins a la presa d’usuari, on es tornen a separar per bandes. D’aquesta manera, permeten connectar el receptor de televisió i el de ràdio.

El tipus de presa utilitzat en aquest cas seria una presa final separadora amb sortides per a UHF i FM, ja que només en tenim una a la instal·lació.

La taula mostra les característiques tècniques d’una font d’alimentació, les més importants de les quals són les següents:

• Tensió de sortida i corrent màxim, que proporcionarà l’alimentació a un preamplificador o amplificador de pal.
• Nombre d’entrades i de sortides: disposen d’una entrada i d’una o més sortides, on trobarem el senyal de televisió.
• Pèrdues de pas: atenuació que presenta el senyal al pas pel dispositiu.

Instal·lació individual amplificada mitjançant amplificador de pal

Aquesta instal·lació la farem quan el nivell captat per l’antena sigui insuficient. En funció del tipus d’amplificador utilitzat, podem tenir les configuracions següents:

• Amplificador de pal amb una única entrada. Segons podem veure en la figura, en aquest tipus d’instal·lació utilitzarem un mesclador de les entrades adequades per connectar les dues antenes. La sortida del mesclador la connectarem a l’entrada de l’amplificador, la sortida d’aquest anirà a la font d’alimentació que serà la que ens proporcionarà la connexió de senyal per la presa d’usuari (BAT).

• Amplificador de pal amb diferents entrades per diferents antenes. Segons es veu en la figura, en aquest cas, l’amplificador utilitzat ja disposa de les entrades adequades per a les antenes que volem connectar, per tant, no necessitarem instal·lar el dispositiu mesclador. Com que és un amplificador de pal, porta la font d’alimentació separada, que és on es recull el senyal amplificat i on es connecta la presa d’usuari (BAT).

La seva funció és amplificar el senyal de televisió que prové de les antenes. Aquests dispositius es poden utilitzar per amplificar el senyal captat directament de l’antena sempre que tant el seu nivell com la seva qualitat siguin correctes.

La taula en mostra les principals característiques tècniques: aquestes són comunes a la de la resta d’amplificadors, però de prestacions menors. En funció del model triat, de vegades podem ajustar el nivell de sortida de l’amplificador actuant sobre un regulador. Disposen d’una entrada de senyal i poden tenir una o més sortides.

Instal·lació individual amplificada mitjançant amplificador interior

La figura ens mostra l’esquema d’instal·lació de dues antenes amb amplificador interior. Podem veure que utilitzem mesclador, ja que els amplificadors interiors només disposen d’una entrada, en canvi, poden tenir més d’una sortida, facilitant la instal·lació de dues preses d’usuari en la instal·lació.

Pel que fa a la configuració d’instal·lacions individuals d’antenes de televisió per satèl·lit, en diferenciarem diversos tipus en funció de les prestacions:

• Nombre d’usuaris de la instal·lació.
• Nombre de senyals satèl·lits a distribuir de manera simultània.

Un sol usuari amb un receptor satèl·lit és el cas més senzill d’instal·lació individual d’antenes de televisió per satèl·lit, ja que és formada pel següent:

• Una antena parabòlica amb un LNB universal.
• Un cable de baixada.
• Un receptor satèl·lit.

En la figura, veiem l’esquema d’una instal·lació senzilla.

Les seves característiques són les següents:

• L’usuari pot seleccionar totes les possibilitats de recepció, ja que té un control total dels paràmetres de l’LNB.
• El seu receptor és l’encarregat d’alimentar l’LNB i seleccionar la banda per rebre (alta o baixa) i la polaritat (horitzontal o vertical). Aquestes possibilitats d’operació són activades pel receptor en resposta a les peticions que fa l’usuari amb el comandament a distància d’aquest quan li demana veure un canal concret.

• Pel cable coaxial només hi pot haver, simultàniament, l’espectre corresponent a una de les quatre possibilitats esmentades.
• Sempre hi ha corrent continu en el cable coaxial.

Hi ha models d’LNB que disposen de dues sortides simultànies. Podem considerar aquest LNB com la unió de dos LNB universals units en una sola carcassa.

La topologia més habitual la podem observar en la figura, i comporta que cada una de les dues sortides va connectada a un receptor. Podem dir que és l’equivalent d’una recepció individual doble amb un sol disc parabòlic.

Les característiques de l’antena són les següents:

• Cada receptor té el control total de banda i polaritat del seu LNB.
• Es necessita un cable de baixada per a cada receptor.

És el cas quan volem que un receptor pugui sintonitzar senyals de dos satèl·lits diferents. Necessitarem un mòdul de commutació que actuarà de selector d’antenes (amb tecnologia DiseqC).

També permeten el pas dels senyals de control (corrent continu i 22 kHz) que controlen la banda i la polaritat que selecciona l’LNB.

Els commutadors típics tenen una sortida i diferents entrades:

• 4 entrades: permet seleccionar entre el senyal de 4 LNB diferents.
• 2 entrades: permet seleccionar entre el senyal de 2 LNB diferents.

En funció de la selecció que faci l’usuari, el receptor enviarà un comandament digital DiseqC perquè aquest enviï cap al receptor el senyal de la parabòlica seleccionada. Com es veu en la figura, el commutador es posa al costat de les dues antenes i emprant un sol cable de baixada cap al receptor.

En el cas d’instal·lacions individuals que distribueixen de manera conjunta el senyal de ràdio i TV terrestre i satèl·lit, caldrà utilitzar un element de mescla per tal de distribuir el senyal dels dos sistemes captadors pel mateix cable de sortida. Aquest element de mescla pot estar inclòs en algun dels elements següents:

• Mescladors SAT-MATV.
• Amplificadors de pal amb entrada SAT.
• Amplificador d’interior SAT.

Permeten el pas del corrent continu (i del senyal de 22 kHz, si escau) des de la seva sortida fins a l’entrada SAT. En la figura podem veure un exemple d’utilització d’un mesclador de SAT-MATV.

També permeten el pas dels senyals de control (corrent continu i 22 kHz).

En la figura, podem veure un detall de les connexions d’un amplificador d’aquest tipus.

En aquest cas necessitem un alimentador satèl·lit, el qual és útil en instal·lacions mixtes entre televisió terrestre i TVSAT, ja que permeten el pas de corrent continu que envia el receptor SAT i, en cas d’absència, són ells els que alimenten els LNB.

En la figura podem veure un exemple d’utilització d’un amplificador de pal amb entrada satèl·lit

Hi ha models d’amplificadors d’interior que amplifiquen el senyal MATV i el senyal SAT. En aquest cas l’amplificador permet el pas de corrent cap a l’antena, de manera que podrà alimentar-se l’LNB des de l’interior i seleccionar la banda desitjada del satèl·lit.

En la figura, podem veure un exemple d’utilització d’un amplificador d’interior satèl·lit.

L’elecció de l’equip de capçalera d’una instal·lació ha de garantir que en totes les preses d’usuari d’una instal·lació hi hagi un nivell de senyal que compleixi la normativa. Per això cal calcular l’atenuació de la xarxa.

Quan calculem l’atenuació de la xarxa s’ha d’identificar els dos casos següents:

• Presa més favorable. Aquesta presa és la que té menys atenuació (L_MÍN) i, per tant, cal assegurar-se que el nivell de senyal present en ella no superi el nivell màxim establert per la normativa (S_{o MÀX}).
• Presa més desfavorable. Aquesta presa és la que té més atenuació (L_MÀX) i, per tant, cal assegurar-se que el nivell de senyal present en ella sigui superior al nivell mínim establert per la normativa (S_{o MÍN}).

L’equip de capçalera d’una instal·lació s’ha d’ajustar a un nivell de sortida (S_{o AMP}) que asseguri que en les preses d’usuari el senyal compleixi els nivells que contempla la normativa, que s’indiquen en la taula. Com podeu veure, el nivell de senyal que cal assegurar és diferent per a cada servei.

Abans de muntar una instal·lació individual de recepció de senyals televisió, s’han de fer càlculs per triar el material adequat i garantir, d’aquesta manera, uns nivells correctes de qualitat del senyal en cadascuna de les preses d’usuari.

Per fer el càlcul de la instal·lació procedirem de la manera següent:

1. Elecció del tipus d’instal·lació que s’ha de muntar.
2. Establiment dels nivells necessaris en la presa d’usuari.
3. Elecció del material de la xarxa de distribució amb l’ajuda dels catàlegs dels fabricants.
4. Càlcul de les pèrdues en la xarxa de distribució.
5. Elecció del tipus i característiques de l’amplificador (en cas que sigui necessari).
6. Elecció dels preamplificadors en cas que siguin necessaris.

Per explicar aquest procediment d’una manera pràctica, desenvoluparem el càlcul de la instal·lació de la figura. En aquesta instal·lació es distribueix el senyal de ràdio FM i el senyal de la TV digital terrestre (TDT).

Els nivells de senyal captats per les antenes i mesurat en el punt A de la instal·lació de la figura són els reflectits en la taula.

Com a tipus d’instal·lació de la xarxa de distribució, podem triar entre repartir el senyal pel mètode de preses passant o bé pel mètode de repartidor. En aquest cas, suposem que repartim pel mètode de preses passants.

Establirem els nivells en les preses segons el que especifica la normativa reguladora que es mostra en la taula.

Suposem que, dels catàlegs dels fabricants, hem triat els models de preses que es mostren en la taula.

En la nostra instal·lació, la presa 1 és final, i les preses 2, 3 i 4 són passants.

Pel que fa al cable coaxial utilitzat, les característiques tècniques són les de la taula.

El càlcul de les pèrdues en la xarxa de distribució consisteix a sumar totes les pèrdues del senyal, des de la sortida de l’amplificador fins a cadascuna de les preses d’usuari per cada banda rebuda.

El càlcul de l’atenuació de la xarxa el realitzarem per bandes, ja que per cada servei l’atenuació dels components i del cable coaxial serà diferent.

Pèrdues a la presa 1

Pèrdues totals en presa = pèrdues en el cable + pèrdues d’inserció de les preses precedents + pèrdues en derivació de la presa 1.

• Pèrdues al cable per la banda d’FM:
  • Pèrdues en el cable = longitud total del cable (m) × atenuació (dB/m)
  • Pèrdues en el cable (FM) = (10 m + 5 m + 5 m + 5 m) · 0,08 dB/m = 25 m · 0,08 dB/m = 2 dB
• Pèrdues en el cable per la banda d’UH:
  • Pèrdues en el cable = longitud total del cable (m) × atenuació (dB/m)
  • Pèrdues en el cable (UHF) = (10 m + 5 m + 5 m + 5 m) · 0,164 dB/m = 25 m · 0,164 dB/m = 4,1 dB
• Pèrdues d’inserció de les preses precedents (FM):
  • Pèrdues d’inserció = 3 preses · 0,4 dB = 1,2 dB
• Pèrdues d’inserció de les preses precedents (UHF):
  • Pèrdues d’inserció = 3 preses · 0,4 dB = 1,2 dB
• Pèrdues en derivació de la presa 1 (FM):
  • Pèrdues en derivació = 22 dB
• Pèrdues en derivació de la presa 1 (UHF):
  • Pèrdues en derivació = 12 dB

Els resultats de les pèrdues per la banda d’FM i UHF són els següents:

• Pèrdues totals en presa 1 (FM):
  • Pèrdues totals = 2 dB + 1,2 dB + 22 dB = 25,2 dB
• Pèrdues totals en presa 1 (UHF):
  • Pèrdues totals = 4,1 dB + 1,2 dB + 12 dB = 17,3 dB

Pèrdues en la resta de preses

A continuació farem el mateix procés per a les preses 2, 3 i 4, i anotarem els resultats obtinguts en la taula de resum de pèrdues.

Per triar l’amplificador hem de saber el seu nivell màxim de sortida, el guany i el seu marge de regulació.

Sortida de l’amplificador per a la banda d’UHF

Per fer aquest càlcul establirem, com a nivell mínim volgut en la presa d’usuari, 47 dBμV, i com a nivell màxim possible, 70 dBμV, per tal de rebre amb qualitat els senyals de TDT de la banda d’UHF.

• Càlcul del nivell mínim de tensió de sortida de l’amplificador d’UHF, mesurat en el punt B indicat en la figura:
  • Nivell mínim = nivell mínim possible en presa + màxima atenuació
  • Nivell mínim = 47 dBμV + 17,3 dB = 64,3 dBμV

La presa que més atenuació té és la que té més probabilitats perquè li arribi menys senyal de tensió. Ens hem d’assegurar que el nivell sempre sigui superior al que indica la normativa.

• Càlcul del nivell màxim de tensió de sortida de l’amplificador d’UHF, mesurat en el punt B indicat en la figura:
  • Nivell màxim = nivell màxim possible en presa + mínima atenuació
  • Nivell màxim = 70 dBμV + 14,64 dB = 84,64 dBμV

  La presa que més atenuació té és a la que arribarà menys nivell de senyal. Ens hem d’assegurar que aquest nivell sempre sigui superior al que indica la normativa.

El nivell de sortida de l’amplificador d’UHF s’ha d’ajustar entre aquests valors:

Com a recomanació, s’ajustarà l’amplificador perquè subministri el valor mitjà dels anteriors, de manera que a totes les preses d’usuari no arribi ni massa ni poc senyal:

Sortida de l’amplificador per a la banda d’FM

Per a la banda d’FM, 40 dBμV com a nivell mínim volgut, i 70 dBμV com a nivell màxim possible. Amb aquests marges garantim que, encara que fluctuï el senyal captat per les antenes, el nivell en la presa no estarà fora dels marges regulats per la normativa.

• Càlcul del nivell mínim de tensió de sortida de l’amplificador d’FM, mesurat en el punt B indicat en la figura:
  • Nivell mínim = nivell mínim possible en presa + màxima atenuació
  • Nivell mínim = 40 dBμV + 25,4 dB = 65,4 dBμV

• Càlcul del nivell màxim de tensió de sortida de l’amplificador d’FM, mesurat en el punt B indicat en la figura:
  • Nivell màxim = nivell màxim possible en presa + mínima atenuació
  • Nivell màxim = 70 dBμV + 23,8 dB = 93,8 dBμV

El nivell de sortida de l’amplificador d’FM s’ha d’ajustar entre aquests valors:

En aquest cas també ajustarem el nivell de sortida de l’amplificador per a la banda d’FM al valor mitjà:

Càlcul del guany dels amplificadors

Conegut el valor de sortida a què s’ha d’ajustar l’amplificador (S_{o AMP}) i el nivell present a la seva entrada (S_{i AMP}), cal calcular el guany (G_AMP) necessari de manera que l’amplificador seleccionat pugui regular el seu guany fins a aconseguir el valor de sortida desitjat.

Com que els canals d’entrada de la banda d’UHF no estan equalitzats, utilitzarem per al càlcul el nivell de senyal d’un dels canals de TDT, per exemple l’emissora 3 d’UHF amb 63 dBμV, que té aproximadament un valor mitjà d’entrada, i el senyal d’FM de 65 dBμV.

Tenint en compte el nivell d’entrada, el guany de l’amplificador (G_AMP) per cada banda és el següent:

Per tant, fent ús de les característiques tècniques que ofereixen els diferents fabricants, triarem un amplificador d’interior que ens doni uns nivells aproximats de tensió de sortida compresos entre els valors calculats anteriors.

Les característiques tècniques de l’amplificador d’interior escollit es resumeixen en la taula:

• UHF: El guany màxim de l’amplificador és de 30 dB, però es pot regular 20 dB. Per tant, el guany a què podem regular l’amplificador està comprès entre 30 dB i 10 dB.
• FM: El guany màxim de l’amplificador és de 25 dB, però es pot regular 20 dB. Per tant, el guany a què podem regular-lo està comprès entre 25 dB i 5 dB.

El nivell de senyal a què s’ajustarà l’amplificador està per sota del nivell màxim de sortida (108 dBμV) que pot subministrar aquest amplificador. PEr tant, no tindrem problemes de distorsió.

Ara només ens queda portar a terme el muntatge de la instal·lació i ajustar el nivell de la tensió de sortida de l’amplificador, mesurat en el punt B indicat en la figura, de tal manera que estigui situat entre els nivells de tensió mínima i màxima que hem calculat per a cadascuna de les dues bandes per rebre. Així, garantirem que, a la presa amb més pèrdues, el nivell de senyal present pel canal amb pitjor recepció no sigui inferior al nivell mínim marcat per la normativa; i, en la presa amb menys pèrdues, que el nivell de senyal present pel canal de millor recepció no sigui superior al nivell màxim marcat per la normativa.

El procediment de càlcul de l’atenuació de la xarxa i de l’elecció de l’equip de capçalera d’una instal·lació col·lectiva és el mateix que en una instal·lació individual, encara que el càlcul és més complicat a causa de la diversitat d’elements que pot incloure la xarxa de distribució.

La figura mostra un exemple d’instal·lació sobre la qual calcularem l’atenuació de la xarxa per a les diferents preses d’usuari que la formen i establirem quin és el nivell de sortida òptim al que cal ajustar l’equip de capçalera.

En aquesta instal·lació es distribueix el senyal d’FM, DAB, TDT i FI satèl·lit. Com que el comportament de la xarxa per a cada servei és diferent, cal dur a terme l’anàlisi de la xarxa per a cadascun d’ells per separat.

La taula resumeix l’atenuació que presenta el cable coaxial per a cada servei distribuït per la xarxa.

En la taula taula podeu comprovar les característiques dels components de distribució utilitzats en la instal·lació.

Començarem calculant l’atenuació de la xarxa per al servei de TDT. Com què la distància des de l’amplificador de capçalera a cadascuna de les preses de cada habitatge és la mateixa, només cal calcular l’atenuació d’una de les preses de cada habitatge. En cas contrari s’hauria de calcular l’atenuació de totes les preses d’usuari de la instal·lació.

Els càlculs de l’atenuació de la xarxa els realitzarem des de la sortida de l’equip de capçalera de la instal·lació, és a dir, des de l’amplificador. Per al càlcul de l’atenuació per al servei de TDT utilitzarem l’atenuació del cable coaxial a 800 MHz (part alta de la banda d’UHF): 0,15 dB/m.

Recopilarem les dades d’atenuació dels components per a la banda d’UHF que proporciona el fabricant en la taula de característiques. En la taula es resumeix l’atenuació dels components utilitzats en la instal·lació sota estudi per a la banda d’MATV (VHF/UHF).

La figura mostra les atenuacions dels elements de la xarxa per a la banda VHF/UHF recollides de la taula.

Cada presa d’usuari de la xarxa es veu afectada per l’atenuació del cable coaxial, que dependrà de la suma de longituds dels diferents trams. Per tant, per cadascuna de les preses calcularem la longitud del cable coaxial i l’atenuació del cable a la freqüència d’interès. Aquest càlcul es resumeix a la taula.

Per cada presa d’usuari analitzarem l’atenuació que l’afecta al travessar els diferents components:

• Primera planta (P1):
  
  
  
• Planta baixa (PB):
  
  
  

El resum de les atenuacions de cada presa de TDT els podeu comprovar a la taula.

Les úniques preses d’interès quan avaluem les pèrdues d’una instal·lació són la que té més atenuació (L_MÀX) i la que té menys atenuació (L_MÍN):

• La presa més favorable de la instal·lació és la que té menys pèrdues (L_MÍN): PB A amb 26,7 dB.
• La presa més desfavorable de la instal·lació és la que té més pèrdues (L_MÀX): P1 B amb 29,8 dB.

Una vegada identificades aquestes preses, podem assegurar que la resta de preses (L_XARXA) de la instal·lació tenen una atenuació compresa entre aquests dos valors:

El criteri de disseny del nivell de sortida de l’equip de capçalera és el següent:

• El nivell de senyal en la presa d’usuari més favorable no ha de superar el nivell màxim que especifica la normativa (S_{o MÀX}): 70 dBμV.
• El nivell de senyal en la presa d’usuari més desfavorable ha de superar el nivell mínim que especifica la normativa (S_{o MÍN}): 47 dBμV.

Amb aquests dos criteris podem calcular el nivell òptim a què s’ha d’ajustar la sortida de l’equip de capçalera.

Nivell de sortida màxim de l’equip de capçalera (TDT):

Nivell de sortida mínim de l’equip de capçalera (TDT):

El nivell de sortida de l’amplificador s’ha d’ajustar entre aquests valors:

El nivell mitjà d’aquests dos valors és el més adequat:

Una vegada seleccionat el valor de sortida de l’amplificador (S_{o AMP}) podem avaluar el nivell de senyal present en cada presa d’usuari (S_{o PRESA}):

• El nivell de sortida de la presa d’usuari més favorable és:
  
• El nivell de sortida de la presa d’usuari més desfavorable és:
  

El nivell de senyal en la resta de preses d’usuari estarà comprès entre aquests dos valors:

Podem comprovar que el nivell de senyal en la presa d’usuari compleix la normativa, ja que en totes està comprès entre 47 dBμV i 70 dBμV.

En aquest cas les pèrdues dels components són les mateixes que en el cas de TDT, ja que el fabricant només proporciona les pèrdues per al senyal MATV (VHF/UHF). Les diferències en les pèrdues de la xarxa d’aquest servei són degudes al cable coaxial.

En la taula està resumit el càlcul de l’atenuació del cable coaxial de cada presa per al servei d’FM.

El resum de les atenuacions de cada presa d’FM els podeu comprovar a la taula.

La presa més favorable per al servei de FM és PB A (L_MÍN = 24,3 dB) i la més desfavorable és P1 B (L_MÁX = 27,0 dB):

Tenint en compte el nivell de senyal en presa establert en la normativa de 40 dBμV (S_{o MÍN}) i 70 dBμV (S_{o MÀX}), el valor òptim d’ajust de l’equip de capçalera (S_{o AMP}) se situa en aproximadament 80,7 dBμV.

Nivell de sortida màxim de l’equip de capçalera (FM):

Nivell de sortida mínim de l’equip de capçalera (FM):

El nivell de sortida de l’amplificador d’FM s’ha d’ajustar entre aquests valors:

El nivell mitjà d’aquests dos valors és el més adequat:

Com en el cas d’FM, en el servei de ràdio DAB les pèrdues dels components són les mateixes que en el cas de TDT.

En la taula està resumit el càlcul de l’atenuació del cable coaxial de cada presa per al servei de DAB.

El resum de les atenuacions de cada presa per al servei DAB els podeu comprovar a la taula.

La presa més favorable és PB A (L_MÍN)=25 dB) i la més desfavorable és P1 B (L_MÀX)=27,8 dB):

Tenint en compte el nivell de senyal en presa establert en la normativa de 30 dBμV (S_{o MÍN}) i 77 dBμV (S_{o MÀX}), el valor òptim d’ajust de l’equip de capçalera per al senyal DAB (S_{o AMP}) se situa en aproximadament 76,4 dBμV.

Nivell de sortida màxim de l’equip de capçalera (DAB):

Nivell de sortida mínim de l’equip de capçalera (DAB):

El nivell de sortida de l’amplificador de ràdio DAB s’ha d’ajustar entre aquests valors:

El nivell mitjà d’aquests dos valors és el més adequat:

En el cas del senyal satèl·lit el marge de freqüències de funcionament és de 950 MHz fins a 2.150 MHz. En aquest cas el fabricant sempre proporciona en les seves taules de característiques una atenuació diferent dels components en la banda de FI.

En la taula es recopilen les pèrdues de cada component en aquesta banda.

La figura mostra les atenuacions dels elements de la xarxa recopilats de la taula. Recordem que en aquest exemple en un mateix habitatge totes les preses tenen les mateixes pèrdues, ja que estan a la mateixa distància de l’equip de capçalera.

A causa de l’amplada de banda del servei de FI, el càlcul de l’atenuació el realitzarem en dues freqüències significatives de la banda de FI: la més petita (950 MHz) i la més gran (2.150 MHz). D’aquesta manera podrem avaluar la necessitat d’utilitzar un pendent d’equalització en l’amplificador de FI per tal de compensar la diferència de pèrdues segons la freqüència.

950 MHz

La taula mostra l’atenuació del cable coaxial per al servei de FI (950 MHz) i la taula l’atenuació total de la xarxa.

La presa més favorable és PB A (L_MÍN)=33,1 dB) i la més desfavorable és P1 B (L_MÀX)=34,3 dB):

Tenint en compte el nivell de senyal en presa establert en la normativa per al senyal satèl·lit de 47 dBμV (S_{o MÍN}) i 77 dBμV (S_{o MÀX}), el valor òptim d’ajust de l’equip de capçalera (S_{o AMP}) per al senyal de FI (950 MHz) se situa en aproximadament 95,7 dBμV.

Nivell de sortida màxim de l’equip de capçalera (950 MHz):

Nivell de sortida mínim de l’equip de capçalera (950 MHz):

El nivell de sortida de l’amplificador de satèl·lit (950 MHz) s’ha d’ajustar entre aquests valors:

El nivell mitjà d’aquests dos valors és el més adequat:

2.150 MHz

La taula mostra l’atenuació del cable coaxial per al servei de FI (2.150 MHz) i la :taula l’atenuació total de la xarxa.

La presa més favorable és P1 A (L_MÍN)=34,5 dB) i la més desfavorable és PB B (L_MÀX)=36,5 dB):

Tenint en compte el nivell de senyal en presa establert en la normativa de 47 dBμV (S_{o MÍN}) i 77 dBμV (S_{o MÀX}), el valor òptim d’ajust de l’equip de capçalera (S_{o AMP}) per al senyal de FI (2.150 MHz) se situa en aproximadament 97,5 dBμV.

Nivell de sortida màxim de l’equip de capçalera (2.150 MHz):

Nivell de sortida mínim de l’equip de capçalera (2.150 MHz):

El nivell de sortida de l’amplificador s’ha d’ajustar entre aquests valors:

El nivell mitjà d’aquests dos valors és el més l’adequat:

Com a resum, el nivell de sortida a què s’ha d’ajustar l’amplificador de FI és:

• 950 MHz: 95,7 dBμV
• 2.150 MHz: 97,5 dBμV

Com que la diferència de nivell és petit, en l’amplificador de FI no cal aplicar cap pendent d’equalització i es pot ajustar a un valor mitjà dels dos anteriors, per exemple 96,5 dBμV.

La selecció dels amplificadors de l’equip de capçalera s’ha de realitzar per garantir que a partir del guany especificat pel fabricant podem aconseguir el nivell de sortida desitjat segons el nivell de senyal present a la seva entrada.

En la u2a1_048: hi ha un resum de l’ajust de la sortida de l’amplificador de capçalera. Com podeu veure, no cal conèixer els nivells de senyal d’entrada de l’equip de capçalera per calcular a quin nivell de senyal s’ha d’ajustar la sortida de l’amplificador.

Una vegada mesurat el nivell de senyal captat en la instal·lació, només cal seleccionar els amplificadors necessaris amb la regulació de guany suficient.

Com a exemple, si considerem el nivell de senyal d’entrada (S_{i AMP}) que s’indica en lataula, podem calcular el guany de cada banda de l’amplificador.

Les instal·lacions de telecomunicacions, com ara les ICT i qualsevol altra xarxa de captació i distribució del senyal de ràdio i TV, han de ser mantingudes per una empresa instal·ladora de telecomunicacions habilitada.

Si arribat el punt, l’usuari observa anomalies a la qualitat de la recepció del senyal, també s’hauria de posar en contacte amb una empresa instal·ladora.

En les noves instal·lacions que segueixen la normativa de la ICT, un cop finalitzada la seva execució, el promotor ha de lliurar als usuaris finals dels habitatges i locals comercials de l’edificació una còpia d’un manual d’usuari.

Aquest manual pretén ser un document que faciliti el correcte ús i el manteniment adequat de la ICT implantada a l’edifici, així com les instal·lacions individuals de cada habitatge, local comercial o oficina, amb l’objectiu de mantenir les característiques funcionals i estètiques al llarg del temps.

Del bon ús i del compliment dels requisits de manteniment dependrà, en gran manera, l’inevitable envelliment d’una instal·lació.

Almenys un cop l’any un tècnic qualificat hauria de revisar la instal·lació per assegurar-se que tots els elements es trobin en perfecte estat de conservació.

Les tasques que cal realitzar durant el manteniment d’una instal·lació despendran de la part de la infraestructura sota revisió:

• Registres i canalitzacions.
• Sistema captador.
• Equip de capçalera.
• Xarxa.

En l’interior dels recintes i registres s’instal·len els diferents elements de la xarxa (derivadors, amplificadors, preses d’usuari…). Per a la correcta protecció dels elements que incorporen i, per tant, garantir el bon funcionament, cal revisar l’estat de fixació dels elements i comprovar l’aparició de corrosions.

Les antenes i pals de televisió s’instal·len al terrat en llocs exposats a les inclemències meteorològiques. Factors externs com la climatologia (pluja, fred i vent) poden danyar les torretes i els pals, sobretot a causa del vent.

Per tant, els principals elements que cal revisar i mantenir en una instal·lació són aquells instal·lats a l’exterior.

Per conservar les característiques del sistema captador, cal realitzar-ne un control periòdic. Entre les tasques que cal realitzar durant la revisió destaquen les següents:

• Reorientació de les antenes i paràboles que s’hagin mogut.
• Comprovació de la fixació del pal, deformacions i el seu estat de conservació davant de la corrosió.
• Reparació de la impermeabilització dels ancoratges i revestiment antioxidant dels elements metàl·lics exposats a la intempèrie.
• Tensat dels tirants.
• Revisió del collat de cargols dels elements i estructures.
• Comprovació de l’estat dels cables i les seves connexions.
• Revisió dels preamplificadors de les antenes terrestres i dels LNB de les paràboles.

Entre les tasques de manteniment a realitzar en l’equip de capçalera destaquen les següents:

• Comprovació de l’estat del sistema d’amplificació, mesurant el senyal a l’entrada i a la sortida.
• Ajust del guany dels amplificadors, en cas necessari.

Les dues tasques principals del manteniment de la xarxa són les següents:

• Revisió dels cables de distribució, conjuntament amb els elements de distribució i els connectors dels equips, reparant els defectes trobats.
• Mesura del nivell de senyal a les preses de l’usuari per comprovar la bona recepció de les emissores i canals disponibles.

El client pot requerir el manteniment o la modificació de la instal·lació.

L’ampliació o modificació pot afectar a qualsevol de les parts de la instal·lació:

• Sistema captador: instal·lació de sistemes de captació satèl·lit o instal·lació d’antenes per rebre nous serveis.
• Equip de capçalera: ampliació i adaptació de l’equip de capçalera motivada per l’ampliació del sistema captador.
• Xarxa: Substitució del cablejat o modificació de la distribució. En el cas d’afegir senyal satèl·lit a una instal·lació antiga, caldrà comprovar l’amplada de banda dels components i dels cables existents.

Des del punt de vista de la xarxa, les dues actuacions bàsiques que haurem de realitzar són:

• Substituir el cable coaxial de la instal·lació.
• Ampliar el nombre de preses de la instal·lació interior d’usuari.

Les dues causes principals que requereixen la substitució del cable coaxial són l’adaptació de la instal·lació per a la distribució del senyal satèl·lit o la finalització de la seva vida útil.

La vida útil d’un cable coaxial és limitada. Qualsevol cable després d’utilitzar-se durant un període de temps, a causa de l’envelliment del material, augmenta la seva atenuació i disminueix la resistència d’aïllament (augment dels corrents de fuita). Arribat un punt, si l’atenuació del cable augmenta massa en comparació amb el seu valor nominal, cal substituir-lo.

En general, la vida útil d’un cable coaxial està al voltant de 10 a 20 anys, segons la seva qualitat.

Un altre motiu que obliga a la substitució del cable coaxial de la xarxa és quan s’afegeix la recepció de senyal satèl·lit en una instal·lació antiga, en la qual el marge de funcionament del cable coaxial utilitzat estarà comprès entre 47 MHz i 862 MHz.

En cas que la instal·lació no estigui implementada amb material apte per treballar en la banda de freqüències de FI, substituirem totalment o parcialment el cable coaxial i els derivadors, repartidors i preses d’usuari que facin falta.

Si ens trobem davant d’una instal·lació feta amb material FI, la modificació no presentarà més problemes que ampliar la capçalera, i en funció de la demanda del client li podem plantejar les possibles solucions sense haver d’ampliar la xarxa de distribució.

Ampliació dels serveis d'una instal·lació

En la instal·lació de la figura s’instal·la una antena de ràdio DAB. Com que l’amplificador de banda ampla de la instal·lació té una entrada de la banda III sense utilitzar, no cal ampliar l’equip de capçalera.

L’ampliació de la instal·lació tampoc afecta a la xarxa, ja que el marge de freqüències del servei DAB està compres dins de l’amplada de banda dels cables coaxials i dels components més antics (47-862 MHz).

En canvi, en el moment de la instal·lació d’una antena satèl·lit, encara que l’amplificador de banda ampla de la instal·lació té una entrada de FI sense utilitzar, caldrà renovar tota la xarxa, ja que ni el cable coaxial ni els elements de distribució estan preparats per transmetre l’amplada de banda que requereix el senyal satèl·lit (5-2.150 MHz).

Generalment, en les instal·lacions més antigues només hi ha una presa d’usuari per habitatge. Per tant, la principal tasca en el manteniment de la xarxa d’una instal·lació que podeu realitzar com instal·ladors és l’ampliació del nombre de preses d’usuari en un habitatge, en instal·lacions antigues.

La solució que ocasiona menys problemes consisteix en la instal·lació d’un amplificador interior a partir de la presa d’usuari de la instal·lació col·lectiva.

Cadascuna de les instal·lacions de distribució que s’han estudiat tenen unes característiques pròpies que cal tenir en compte quan realitzen el seu manteniment o ampliació.

Algunes d’aquestes instal·lacions han quedat en desús en el moment en què va aparèixer la normativa ICT, però cal considerar que la major part d’instal·lacions realitzades abans de la publicació de la normativa ICT tenen alguna de les tipologies estudiades.

En aquest tipus de distribució no podem manipular les preses d’usuari, ja que afectaríem la resta d’usuaris de la instal·lació. Per tant, per tal d’ampliar el nombre de preses, recorrerem a la utilització d’un amplificador d’interior del mateix model que els utilitzats en instal·lacions individuals.

Si el triem correctament, podrem instal·lar tantes preses com necessitem. En la figura, hi ha una proposta d’esquema que dona resposta a aquest tipus de modificació de la instal·lació.

Pel que fa a la realització pràctica de la instal·lació, les canalitzacions per portar els cables coaxials als llocs necessaris les implementarem amb canal, ja que haurà de ser una instal·lació vista i avui dia els diferents fabricants de canals tenen productes que s’integren estèticament a l’entorn de l’habitatge.

En la figura, hi ha un exemple d’instal·lació vista amb canal que fa les funcions de sòcol i, estèticament, queda molt ben integrada en la decoració de l’habitatge.

Com que aquest tipus d’instal·lació presenta les mateixes limitacions pel que fa a l’amplada de banda que en el cas de la distribució per preses passants, en totes les feines de manteniment i ampliació aplicarem els mateixos criteris que en les instal·lacions amb distribució per preses passants.

Llevat el cas, pel fet d’utilitzar un repartidor en la distribució del senyal a cada usuari, l’ampliació del nombre de preses pot realitzar-se en estrella, ja que la instal·lació interior de cada usuari no influeix gaire en la resta de la instal·lació.

En aquest tipus d’instal·lacions, com que són més modernes, podem trobar configuracions muntades amb materials que tenen pas de banda només per televisió terrestre o bé unes altres amb materials preparats per a distribució de senyals per satèl·lit en FI, depenent de les característiques de qualitat de l’immoble.

Els immobles on estan instal·lades acostumen a tenir un sistema de canalitzacions més estructurat que en els casos anteriors, amb baixants de tubs o canals de fàcil accés, que creuen l’edifici de dalt a baix i que faciliten les feines de manteniment i ampliació que s’hagin de fer.

En la figura, veiem un baixant de canalitzacions d’un edifici on hi ha una instal·lació amb distribució per derivadors, podem observar els registres de la planta on hi ha el derivador de planta amb tantes sortides com habitatges.

També podem observar, en la mateixa foto, que un tècnic ha fet alguna intervenció d’ampliació de la instal·lació.

Els instal·ladors de telecomunicacions durant la instal·lació i manteniment de les instal·lacions de telecomunicacions estan en contacte amb molts residus elèctrics i electrònics que es generen durant les tasques que li són encomanades.

La tasca de l’instal·lador s’acabarà quan tots aquests residus acabin al seu lloc de recollida selectiu, com contenidors apropiats o punts verds, de manera que no acabin en abocadors d’escombraries i es trenqui la cadena de reciclatge.

Com a exemples de bones conductes ambientals d’un instal·lador podrien enumerar les següents:

• Minimitzar la producció de residus i emissions de gasos nocius.
• Seleccionar i separar els residus en diferents caixes per la recollida selectiva posterior adequada.
• Planificar bé els materials necessaris per reduir els sobrants de la instal·lació, com per exemple l’excés típic de conductors i canalitzacions.
• Promoure la reutilització dels cables, tubs i canals de la mida i secció adequada.
• Estalviar aigua i energia i recursos naturals exhauribles en general.
• Complir amb les normatives ambientals vigents i les normes del municipi on es treballa.
• Escollir preferentment eines i materials que compleixin les normatives ambientals durant la fabricació, que siguin reciclables i envasats amb materials reutilitzables. Normalment, aquests materials incorporen marques o símbols ambientals que hem de conèixer.
• Intentar evitar l’ús de productes químics amb components agressius per al medi ambient com dissolvents aquosos, detergents biodegradables, etc.
• Escollir lluminàries de baix consum energètic, alta eficiència lluminosa i llarga vida útil i descartar les d’incandescència.
• Evitar l’excés de soroll de màquines elèctriques.
• Promoure l’ús d’energies renovables i l’educació ambiental.