La innovació empresarial

Sovint es tendeix a relacionar la innovació amb un procés vinculat a laboratoris de recerca i al desenvolupament de nous productes. Tanmateix, en un sentit més ampli, per innovació s’entén tots els canvis que incrementen el valor de mercat dels nostres productes o serveis, com a conseqüència d’una millora en el producte en sí mateix, o en la percepció que en té el mercat, o per la millora en l’eficiència de la producció (per exemple, per la utilització de nous processos de producció o millores organitzatives).

Així doncs, la innovació també es pot adscriure a tots i cadascun dels llocs de treball de l’empresa en què, fruit de l’estudi dels processos que s’hi duen a terme, se’n millori l’eficiència.

És freqüent confondre els termes de creativitat i invenció amb el d’innovació. Mentre que la creativitat està relacionada amb la generació d’idees i la invenció amb la creació de nous productes, la innovació implica, també, la creació de valor per als usuaris. Aquesta valoració per part dels usuaris es veu reflectida en una adopció per part dels consumidors.

En la definició es pot apreciar com, tot i que la font de la innovació pot ser diversa, la característica que porta implícita qualsevol innovació és que ha d’haver estat introduïda, és a dir, si és un nou producte que s’ha comercialitzat, si és un nou procés, sistema de comercialització, o canvi organitzatiu, que s’ha implementat amb èxit en l’empresa. Així doncs, el fet de tenir idees o desenvolupar productes no es considerarà innovació si aquests no s’introdueixen al mercat.

En el moment de catalogar com a innovació diferents canvis que es produeixen en l’empresa relacionats amb el producte o amb el procés de producció, cal tenir present que alguns no es poden catalogar com a tals. Així, per exemple, no s’han de considerar innovacions els canvis següents:

1. Deixar d’utilitzar un procés o producte. El que comporta la innovació és el nou procés o producte, no l’acció d’abandonar un procés o deixar de fer un producte.
2. La renovació d’equipament substituint el vell per un de nou de característiques semblants o amb canvis o actualitzacions menors.
3. Les millores que són resultat exclusiu dels canvis en els preus dels factors.
4. La personalització o adaptació de productes a les especificacions sol·licitades pel client o un sector del mercat.
5. Els canvis habituals de temporada o cíclics.

Un punt a destacar del concepte d’innovació és que aquesta no sorgeix de manera exclusiva dels departaments de recerca i desenvolupament, sinó que es pot entendre en un concepte més ampli i que comporti un canvi en els processos de producció.

Per innovar en el lloc de treball cal tenir present una sèrie de recomanacions:

• Qualsevol treballador pot innovar: per fer-ho cal plantejar-se reptes difícils tot desafiant les regles de joc. Cal plantejar les idees pròpies tenint en compte que la suma de petites idees pot portar grans millores.
• Cal motivar i incentivar la innovació perquè tothom hi participi: el reconeixement és el millor incentiu per a la participació activa dels treballadors en el procés innovador de l’empresa. Aquest reconeixement pot ser econòmic però també personal, mitjançant una reducció de la càrrega de treball o la participació en la posada en marxa de la idea innovadora.
• Cal intentar millorar les coses tot i que aquestes ja funcionin. Només d’aquesta manera es podran trobar noves maneres de fer que millorin les que ara ja funcionen.
• Cal establir sistemes de comunicació de manera que tothom se senti partícip en el procés d’innovació i pugui aportar idees.
• Cal gestionar el temps de treball de manera que puguem reflexionar sobre la nostra activitat i buscar punts de millora.
• Cal transformar el lloc de treball perquè sigui un espai idoni per a la innovació. La disposició dels llocs de treball en una oficina pot condicionar la comunicació entre els treballadors i que comparteixin noves idees.
• Cal formar-se per ser innovador. La formació és un procés continu que obre noves possibilitats també en el lloc de treball.

Una de les característiques principals de la innovació és que genera externalitats positives sobre altres agents de l’economia.

Les externalitats poden ser negatives, quan l’acció de consumir o produir genera un cost sobre altres productors o consumidors. Per exemple, la gent que condueix cotxes amb motors de gran cilindrada dintre les ciutats genera una externalitat negativa sobre les persones que viuen a la ciutat, ja que han de respirar aire més contaminat.

Les externalitats també poden ser positives. Per exemple, si jo decideixo posar seguretat privada a l’entrada del meu edifici, és probable que els veïns es vegin beneficiats. És a dir, el meu “consum” de seguretat privada ajudaria a reduir les probabilitats que robin a tot l’edifici.

En el cas de la innovació, una de les característiques principals és que la innovació d’un agent fa augmentar la frontera tecnològica. És a dir, en un moment o altre, en funció de com es protegeixi la innovació, els competidors la podran imitar. D’aquesta manera els competidors podran incloure la innovació un cop el mercat l’hagi valoritzat. A més, no hauran d’incórrer en els riscos que comporta ser els primers a introduir les innovacions.

El fet que les innovacions de les empreses generin externalitats positives també es pot interpretar com una limitació a les inversions d’aquest tipus, i és que, com que les empreses que innoven no es poden apropiar de tot el benefici que generen, ja que altres empreses es podran aprofitar d’aquestes innovacions en un futur més o menys proper, no tenen tants incentius per innovar i sí en canvi per imitar les innovacions d’altres.

Això passa perquè, d’aquesta manera, es limita el risc de la inversió en innovació. Així, les empreses poden tendir a innovar menys del que seria òptim. I és aquesta una de les justificacions econòmiques principals de l’actuació de les administracions públiques, com a potenciadores de les innovacions, en tant que produeixen un benefici social que les empreses que innoven no es poden apropiar. Per aquest motiu és freqüent trobar eines que l’Administració posa a l’abast de les empreses que innoven per facilitar aquesta tasca.

Les innovacions tenen altres característiques comunes. Entre aquestes podem destacar les següents:

• Comporten una inversió. Especialment les innovacions que comporten l’aparició de nous productes o processos seran les que necessitaran que es destinin fons que les possibilitin.
• Incertesa sobre el retorn de l’activitat innovadora. La introducció en el mercat d’alguns productes pot comportar diversos danys. Això fa que hi hagi el risc que al llarg d’aquest període apareguin nous productes que siguin més valorats i no es pugui rendibilitzar la inversió que s’ha fet. Passa mateix amb altres tipus d’activitat com els serveis que són fàcilment imitables. La rapidesa dels competidors a l’hora d’imitar aquests serveis pot impedir treure el profit que s’esperava de la inversió.
• Generen avantatges competitius per a les empreses. Les empreses que són capaces d’innovar amb èxit aconsegueixen posicions privilegiades en el mercat, ja que els consumidors en valoren més els productes i estan disposats a pagar més. També pot passar que s’aconsegueixin sistemes productius més eficients i que permetin a les empreses obtenir més beneficis en tenir costos mitjans inferiors als de la competència.
• Impliquen la utilització de nous coneixements, nous usos o la combinació del coneixement actual.

La capacitat de tenir idees és una de les característiques associades a la innovació de les persones. Sovint, la creativitat és la capacitat més utilitzada en referir-nos a la innovació. L’aparició de la idea és un primer pas. Molta gent pot tenir idees brillants que no s’acaben posant en pràctica.

La innovació inclou diverses fases des del moment en què es té una idea fins al moment en què aquesta es pot considerar definitivament una invenció. Aquestes fases (vegeu la figura) són les següents:

• Idea. És la primera fase de la innovació, consisteix a adonar-se d’una oportunitat de negoci, una necessitat insatisfeta en els clients o una possibilitat de millora. Les idees sorgeixen per donar resposta a oportunitats que hi ha en el mercat. Per exemple, tinc la idea de crear un cotxe que pugui volar mitjançant un propulsor.
• Invenció. Consisteix a donar forma a la idea, dissenyar i construir el producte per poder-lo implementar en el mercat. Aquesta fase inclou la materialització de la idea en sí mateixa, en posar-la en pràctica. Seria la construcció del prototip. Seguint l’exemple, seria la creació del cotxe que vola mitjançant la tecnologia que he desenvolupat.
• Innovació. Rep aquesta consideració quan es produeix una implementació del producte o servei i aquest és acollit amb satisfacció pel mercat, que en valora positivament l’aportació. Pot ser directament mitjançant l’invent o simplement amb altres productes que incorporin la nova tecnologia.
• Imitació. Una de les característiques de les innovacions és que produeixen un valor afegit més alt per als seus usuaris. Això repercuteix en els comptes de resultats de les empreses que han desenvolupat aquestes innovacions i n’incrementen els beneficis. Per aquest motiu, altres empreses intentaran copiar les innovacions en els seus propis productes. La imitació és el sistema de difusió de la tecnologia. Els avantatges tecnològics que aportin les innovacions s’incorporaran en productes nous.

En el món actual, en què la informació circula molt ràpidament, la velocitat amb què les empreses poden incorporar les innovacions d’altres empreses és molt ràpida. Això fa que l’avantatge competitiu de les innovacions tingui un breu termini breu d’aprofitament. Aquest motiu impulsa encara més a establir la innovació com un procés dintre l’empresa de manera que, en el moment en què els competidors estiguin incorporant les nostres innovacions, ja estiguem en disposició d’oferir-ne de noves al mercat.

Per garantir una certa apropiabilitat de les innovacions per a les institucions o persones que les duen a terme hi ha mecanismes de protecció de la propietat industrial. Aquests sistemes garanteixen períodes d’exclusivitat en l’explotació de les innovacions que es generen però, d’altra banda, garanteixen l’accés de tercers a la tecnologia en fer-la pública, amb l’objectiu de facilitar l’avenç continu de la tecnologia.

Podem afirmar que totes les empreses d’una manera o altra innoven. Això és conseqüència del fet que la seva pròpia competitivitat i continuïtat depenen de fer-ho. Ara bé, el que realment diferencia una empresa innovadora és la seva actitud davant el procés de la innovació.

En aquest sentit, podem distingir entre quatre tipus d’actuació de les empreses respecte a la innovació:

• Innovació oculta. En aquest tipus d’empresa el dia a dia impossibilita dedicar temps a la innovació. Les innovacions que es produeixen són puntuals però, a més, no es té constància plena d’ésser davant una innovació.
• Innovació puntual. És la que neix per la demanda dels clients i de manera poc freqüent. Donant resposta a les peticions puntuals es genera innovació. L’empresa no té planificat el procés d’innovació.
• Innovació contínua. L’empresa innova de manera freqüent, però l’origen de les innovacions no és la mateixa empresa sinó elements externs (demanda dels clients o del mercat, tal com passa en les empreses que innoven puntualment). De la mateixa manera que en el cas anterior, no hi ha, per part de l’empresa, una anticipació a aquestes demandes.
• Gestió de la innovació. Les empreses que gestionen la innovació la tenen inclosa com a un procés més de l’empresa. En aquest sentit, podem afirmar que són empreses que planifiquen la innovació intentant avançar les necessitats futures del mercat per crear valor.

Així doncs, és probable que en analitzar qualsevol empresa al llarg de la seva història trobem que aquesta ha dut a terme alguna innovació. Tanmateix no s’ha de confondre empresa que ha innovat amb empresa innovadora.

El fet d’haver innovat dóna a l’empresa més capacitat de generar beneficis, perquè ha creat productes que incorporen més valor per als consumidors o perquè utilitza nous processos que li permeten reduir costos de producció. Tanmateix, cal tenir present que una innovació genera beneficis més grans mentre no és imitada o substituïda per un producte més valorat pels clients. Per aquest motiu, les empreses que volen ser capdavanteres i volen garantir el seu creixement han d’adaptar els seus processos i la seva estratègia per esdevenir empreses innovadores, en què la innovació és un procés més de l’empresa.

Hi ha empreses que són considerades com a referents en la innovació, tant pels clients o consumidors com per la seva competència, perquè innoven constantment. Però no ens confonguem, tot i que hi ha països amb molta tradició i cultura de la innovació, de persones emprenedores amb idees innovadores en poden aparèixer a qualsevol lloc del planeta.

Entre les empreses més innovadores a escala internacional trobem tres exemples força representatius: Google, Apple i Facebook.Les tres són empreses vinculades al món de les tecnologies de la informació i la comunicació un sector on la innovació és constant per poder-se mantenir al mercat.

• Google

Tot i que l’empresa Google es va fundar fa relativament poc (l’any 1998), aquesta s’ha caracteritzat per ser una empresa que ha innovat de manera contínua. Això li ha valgut per ser considerada, de manera reiterada, com una de les empreses més innovadores del món.

L’empresa va sorgir fruit dels treballs desenvolupats per a la tesi doctoral de Larry Page i Sergey Brin. Els dos estudiants van crear un motor de cerca per Internet. Aquest producte, que rep el mateix nom de l’empresa, ha esdevingut el seu recurs principal, i els diners que s’obtenen de la publicitat, la seva font d’ingressos principal.

Tanmateix, aquest no ha estat l’únic producte que ofereix Google, que es caracteritza per una contínua introducció en el mercat de nous productes o l’adquisició d’empreses que proveeixen de productes o serveis que es poden integrar en els seus productes, com també la millora contínua de les seves adquisicions.

Fruit d’aquest ampli catàleg trobem, per exemple, el servidor de correu Gmail, el sistema de mapes Google Earth, el paquet ofimàtic en núvol Google Docs, el sistema operatiu Android, el navegador Google Chrome, la xarxa social Google + o el sistema de missatgeria instantània Google Talk.

Però, què fa possible la innovació contínua de l’empresa Google? Una de les característiques de l’empresa és que considera la innovació com un procés més de l’activitat normal. Això s’aconsegueix a partir d’una definició de missió que orienta la fixació dels objectius de l’empresa. A partir d’aquí aquesta potencia que els treballadors es dediquin en grups als projectes que més els interessin, invertint molts recursos -tant de temps com econòmics- en la innovació.

Entre els fonaments de la innovació a Google trobem els següents:

1. Dedicar-se a allò que es fa millor i els altres serveis enllaçar-los a aquesta activitat que serà el reclam per potenciar-los. Si pensem en el servei principal que ofereix Google, ho tindrem clar, la cerca d’informació per mitjà del seu popular cercador. Ara bé, l’adreça en què es pot trobar la informació cercada ofereix un ampli catàleg de serveis que es va ampliant dia rere dia.
2. Unir-se a l’economia del codi obert i compartir. No només de cara a l’exterior sinó especialment de cara a l’interior. Dintre de l’organització s’han de compartir idees, interessos, etc. D’aquesta manera, es poden generar dinàmiques en què qualsevol pugui estar dotat de coneixement i pugui millorar tota l’organització. Aquest sistema de gestió de la innovació fa que qualsevol treballador pugui fer la seva aportació. Parlem d’un sistema d’innovació descentralitzat d’un càrrec o grup de persones. Tothom té coneixement i qualsevol pot innovar.
3. Esdevenir una plataforma. El treball col·laboratiu necessita proveïdors que esdevinguin plataformes per a desenvolupar les seves aportacions. Per exemple, el blogger per publicar continguts de diferents blogs de particulars o empreses. El mateix passa amb Google Maps, que ha estat cedit per a la generació de noves aplicacions. En aquest cas Google Maps és la plataforma sobre la qual se sustenten les noves aplicacions que fa que més usuaris accedeixin a aquest servei, de manera que s’incrementen els usuaris.
4. Fer que els clients siguin els nostres col·laboradors. Per fomentar la innovació constant i la qualitat dels continguts, Google potencia les eines col·laboratives, reforçant el concepte de plataforma i col·laborant amb els usuaris que creen continguts. Afectant fins i tot l’aspecte financer, ja que arriben a compartir part dels ingressos per publicitat. En aquest sentit, Google considera el pitjor client com “el millor amic” (el que pot identificar millor els punts febles de l’empresa) i els millors clients, “socis”.

• Apple

L’empresa Apple es va crear l’any 1976. La seva primera època d’èxit es va centrar en la creació d’ordinadors personals. Tanmateix, si hem de parlar del seu èxit com a empresa innovadora, és a partir de l’any 2000, amb la introducció en el mercat de nous productes que han revolucionat la manera de consumir electrònica del públic en general. En concret, l’aparició de l’ipod, l’iphone o l’ipad han portat canvis revolucionaris. I no són únicament els productes introduïts sinó també una sèrie de serveis com la botiga en línia itunes, que permet relacionar serveis amb els aparells comercialitzats.

Una de les característiques dels productes d’Apple és la seva millora contínua per no perdre la consideració d’empresa líder del mercat. Així, es van combinant la successió d’aparició de noves versions dels seus productes estrella amb l’aparició de nous productes o serveis.

• Facebook

Tot i la seva aparició recent, l’any 2004, la xarxa social Facebook ha tingut un augment d’usuaris espectacular. Igual que molts altres serveis basats en les xarxes, la raó que l’ha fet triomfar com a innovació és el fet de respondre a necessitats existents. En aquest cas, facilitar el contacte de grups socials amb interessos comuns.

Ara bé, per aconseguir sostenir en el temps el gran creixement que ha experimentat l’empresa creada per Mark Zuckerberg, ha estat necessària una innovació contínua. A aquest efecte alguns dels pilars bàsics de l’estratègia d’innovació de l’empresa han estat:

1. Tenir clara la vocació de ser una plataforma en què s’integren diferents serveis que responen a diferents necessitats dels usuaris (a més de ser un sistema de comunicació i de relació social) també permet l’accés a altres tipus de continguts, com diferents aplicacions. D’aquesta manera els usuaris tenen disponible un ampli ventall de possibilitats d’oci.
2. Obrir la plataforma a diferents desenvolupadors externs. D’aquesta manera s’aconsegueix ampliar la base de gent que innova creant valor per a l’empresa.
3. Alinear els interessos dels desenvolupadors externs amb els de la mateixa empresa.

Aquestes estratègies han permès a la companyia estar en una evolució constant i aportar valor als usuaris.

EyeOs és un sistema operatiu que funciona en núvol, és a dir, que no està instal·lat en l’ordinador personal de l’usuari i es pot considerar un dels precursors d’aquest tipus de tecnologia. En el seu llibre Tot està per fer, Pau Garcia-Milà explica com l’any 2005 ell i el seu amic Marc Cercós, dos nois d’Olesa de Montserrat, amb només disset anys, desenvolupaven petits projectes a Internet per aprendre a programar.

Tenien dificultats per gestionar i compartir els arxius que programaven tant per la limitació dels sistemes d’emmagatzematge que hi havia com pel fet de deixar-se a casa la darrera versió. Per donar resposta a aquest problema es van plantejar desenvolupar algun sistema que permetés deixar els arxius a Internet i accedir des de qualsevol ubicació. D’aquesta manera va néixer el sistema operatiu EyeOS, un dels primers a desenvolupar la idea d’informàtica en núvol, que ha rebut el reconeixement de moltes entitats vinculades a l’emprenedoria i que disposa d’un gran nombre de desenvolupadors arreu del món.

Alguns dels exemples que s’acostumen a posar quan es parla d’innovacions senzilles, però que han representat un canvi important respecte als productes anteriors, i que han estat àmpliament difosos són els següents: el post-it, el Chupa Chups i el pal de fregar.

• El post-it

La història de l’aparició del post-it és un exemple que s’acostuma a posar de com els fracassos són part del camí cap a l’èxit. I és que, cap al final de la dècada dels seixanta, Spence Silver, científic que treballava per a l’empresa 3M, va veure com, en tractar de millorar un adhesiu d’acrilat, aquest no enganxava prou. Aquest va ser l’origen que acabaria amb l’aparició del post-it.

Art Fry, un altre investigador que va assistir a un seminari de Spence Silver, va ser qui va inventar el producte definitiu. Una de les seves motivacions era aplicar les propietats de l’adhesiu per aconseguir que no li caiguessin constantment els separadors de llibre.

Actualment resulta difícil concebre una oficina on no hi hagi notes adhesives de diferents colors.

• El Chupa Chups

El Chupa Chups va ser un invent d’un descendent de confiters, Enric Bernat, que l’any 1958 va tenir la idea de fer un caramel que es pogués agafar amb un pal. Les raons eren ben senzilles, havia observat que els nens n’eren els consumidors principals, i que sovint se’l treien de la boca amb les mans, que quedaven tacades.

Tot i ser més car que els caramels, els Chupa Chups van tenir un èxit notable i, després de consolidar-se en el mercat interior, va obrir nous mercats en altres països com França, els Estats Units, el Japó o la Xina. La protecció per la patent va expirar a mitjan els setanta, moment en què van aparèixer nous competidors. Tanmateix, Chupa Chups ha continuat innovant amb noves varietats del producte per mantenir-se en el mercat.

• El pal de fregar

La invenció del pal de fregar és una innovació que va canviar els hàbits de neteja. Va ser l’enginyer Manuel Jalón Corominas qui, el 1956, va crear el pal de fregar, consistent a unir un pal a tires de cotó, la qual cosa permetia que les persones que netejaven els terres no s’haguessin d’agenollar. Això va millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, que sovint tenien problemes als genolls i a l’esquena per la posició que adoptaven per fer la seva tasca, i també a la pell pel contacte amb el lleixiu. A més, també va fabricar un cub per recollir l’aigua amb uns corriols accionats amb un pedal per eixugar la baieta.

La idea se li va acudir combinant la seva experiència als Estats Units, on havia observat com es netejaven les taques d’oli dels hangars amb uns raspalls units a un pal, i en voler donar una solució amb la manera en què es fregava el terre a les llars.

Avui dia el pal de fregar és una realitat estesa a tot el món.

A l’hora de classificar les innovacions ho podem fer atenent a diferents criteris. Entre aquests criteris de classificació, els més habituals són:

1. En funció del grau de modificació (entenent com a tal el grau de variació del nou producte o procés respecte als que ja hi ha).
2. El que té en compte el portador sobre el qual s’incorpora la innovació.

Quan analitzem el grau de modificació respecte a productes o processos que ja hi ha, podem classificar les innovacions diferenciant entre innovacions radicals i innovacions incrementals.

Les innovacions de ruptura confereixen a les empreses que les implementen un avantatge substancial davant els consumidors. Una característica habitual d’aquest tipus d’innovació està sovint relacionada amb innovacions d’un alt contingut tecnològic.

Entre les innovacions principals en les empreses trobem les innovacions tecnològiques, les innovacions de màrqueting i les innovacions organitzatives.

Tradicionalment, les innovacions tecnològiques, és a dir, les que implicaven novetats en els processos o els productes o serveis eren les úniques que es tenien en compte com a innovacions. Darrerament també s’han considerat innovacions les que són de màrqueting i les organitzatives.

En la figura podem veure la classificació dels diferents tipus d’innovacions.

Entre els diferents tipus d’innovació, la del producte és la innovació que el client/usuari visualitza més fàcilment. Les millores introduïdes en els seus productes han de ser identificades clarament pels clients perquè hi hagi una aportació efectiva de valor.

Es poden donar multitud d’exemples d’innovacions de productes o serveis. Entre aquests trobem:

• Innovacions en productes

1. Canvi de materials amb característiques millorades (teixits permeables, materials lleugers però molt resistents, etc.).
2. Incorporació de millores tecnològiques en els productes, per exemple, GPS en equips de transports, càmeres en telèfons mòbils, connexió de xarxes sense cables en portàtils, telefonia IP.
3. Canvis en el disseny dels productes les alteracions dels quals impliquin modificacions significatives en les funcionalitats del producte.

• Innovacions en serveis

1. Canvi substancial en la prestació del servei: per exemple, servei de subscripció de DVD en què, per una quota mensual, els clients poden demanar un nombre predefinit de DVD per Internet amb lliurament a casa, de serveis de banca en línia o sistemes de pagament electrònic com PayPal, tipus nous de préstecs, per exemple, variables amb assegurances contra fortes pujades dels indicadors de referència per als tipus d’interès.
2. En general, els canvis que impliquen variació en la manera de prestar el servei (més rapidesa, eficiència, etc.) o noves funcionalitats del servei.

Tot i que la innovació que el mercat percep més fàcilment és la innovació de producte, ja que en la pràctica totalitat dels casos els canvis seran directament percebuts pels consumidors, la innovació de procés també dóna lloc a avantatges competitius respecte a la competència. La millora en la tècnica de producció ens pot permetre millores en la productivitat.

La innovació de procés implica canvis significatius en tècniques, en l’equip o en el programari de producció que puguin millorar la qualitat dels productes o que, simplement, redueixin els costos de producció.

Podem trobar diversos exemples d’innovació de procés que han aparegut al llarg del temps com poden ser:

• eines de tall làser per a tèxtils
• sistemes d’envasament automatitzats
• digitalització de processos d’impressió
• ordinadors portàtils per a inventaris i registre de béns
• programari per a identificar rutes de lliurament òptimes

Dintre dels tipus d’innovació també trobem la que, tot i no implicar un canvi en el producte o el procés de producció, afecta altres processos de la comercialització i, fins i tot, pot afectar parts substancials del producte, com és el cas dels envasos.

Entre els exemples d’innovació de màrqueting trobem:

• Modificacions significatives en el disseny del producte o embalatge que no n’alterin significativament les funcionalitats.
• Modificació en l’estructura de fixació de preus, consistent en la introducció, per primera vegada, d’una estratègia en preus com pot ser les tarifes amb discriminació de preus, noves polítiques de descompte, etc.
• Noves formes de distribució, de concessió de llicències de comercialització, de franquícies, de botigues pròpies, etc.
• Noves formes de promoció, com sistemes de fidelització de clients, nous sistemes per fer publicitat, etc.

Les innovacions organitzatives són les que afecten la producció de manera indirecta, millorant la gestió empresarial.

Podem identificar com a nous mètodes organitzacionals la implementació de noves tecnologies per a l’organització d’activitats habituals, i la creació de nous procediments per a la realització del treball.

Són exemples d’innovacions organitzatives:

• Nous processos de gestió del coneixement.
• Nous processos de formació, d’avaluació i de desenvolupament dels recursos humans.
• Gestió de la cadena de valor.
• Gestió del sistema de qualitat.
• Canvis organitzacionals que impliquin la reducció dels costos d’administració.
• Implementació de sistemes build to order, en què la feina s’organitza a partir de les comandes que donen origen a la producció.
• Reducció del cost dels subministraments.

Al contrari del que sovint la gent pensa, la innovació en l’empresa no és espontània. Tot i que l’aparició de les idees sí que ho pot ser, cal treballar per gestionar els processos d’innovació. En aquest sentit, hi ha eines que poden potenciar la innovació. Entre aquestes eines trobem les següents:

1. la vigilància estratègica
2. la previsió i prospectiva tecnològica
3. l’anàlisi interna/externa
4. el foment de la creativitat
5. la gestió del coneixement
6. la cooperació tecnològica
7. el benchmarking

L’empresa està en interacció constant amb l’entorn. L’entorn és canviant i determinar com hi interactua pot ser vital per a la supervivència de l’empresa.

Aquesta vigilància pot ser de diferents tipus en funció de l’agent sobre el qual focalitzem la vigilància. Pot ser:

• competitiva, si tracta sobre els competidors,
• comercial, si està centrada en els clients i proveïdors,
• tecnològica, si s’encarrega d’evolucions científiques o tècniques,
• o pot ser de l’entorn, si recull dades sobre normativa, medi ambient, política, etc.

Perquè sigui efectiva, el primer que s’ha de fer és analitzar les variables a vigilar. És a dir, decidir quines són les variables estratègiques que afecten la nostra organització. Un cop assignades les variables a vigilar, caldrà veure d’on es pot obtenir la informació i quines seran les persones responsables. Exemples de fonts d’informació seran catàlegs de proveïdors, esborranys de lleis, revistes i publicacions, etc.

Quan parlem de previsió i prospectiva fem referència a l’anticipació del que farà a llarg termini la ciència, la tecnologia, l’economia i la societat. Això ha de permetre identificar les tecnologies que despuntaran i generarà grans beneficis.

Hi ha estudis de prospectiva de diferents grups d’experts. Alguns ministeris, com el d’indústria, ofereixen estudis de prospectives a la indústria. Ara bé, és possible que aquests estudis no siguin vàlids per a una determinada empresa i caldrà que, a partir dels estudis disponibles, faci una valoració pròpia de l’evolució en el seu propi àmbit.

L’anàlisi interna/externa consisteix a comparar la situació actual de l’empresa amb la realitat exterior. D’aquesta manera, a partir de l’anàlisi externa, es poden identificar les amenaces i les oportunitats per a l’empresa i, a partir de l’anàlisi interna, és poden identificar les fortaleses i debilitats.

A partir d’aquest tipus d’anàlisi, es pot originar un pla estratègic de l’empresa per potenciar fortaleses i reduir les debilitats, incidint sobre les oportunitats que apareixen i protegint-se contra les possibles amenaces.

Els instruments d’anàlisi intern i extern permetran analitzar la situació de l’empresa i de l’entorn per saber cap a on s’han d’enfocar les activitats d’innovació que ens permetin millorar la competitivitat de l’empresa.

Una frase del cèlebre físic Albert Einstein diu: “Si vols obtenir resultats diferents, fes coses diferents”. En el món competitiu de l’empresa podríem fins i tot modificar l’afirmació considerant que, si continuem fent les coses de la mateixa manera, en el futur els nostres resultats es veuran disminuïts.

Per tant, resulta imprescindible fomentar l’aportació d’idees per part dels membres que componen les organitzacions o dels que s’hi relacionen.

• Valorar les iniciatives dels treballadors.
• Assignar persones a les tasques que més les estimulin.
• Promoure l’experimentació, traient importància al fet de no tenir èxit amb les proves.
• Incrementar la motivació mitjançant recompenses, valoració de l’aprenentatge o reconeixement.
• Donar més importància als objectius que al procés per aconseguir-los. I establir plans d’acció que obliguin a pensar com assolir aquests objectius.
• Fomentar la col·laboració entre els membres d’un mateix equip de treball.

Tot i que molta gent pugui creure que les innovacions apareixen de manera espontània, la realitat és que aquestes sorgeixen fruit d’un coneixement creat prèviament. D’aquesta manera, les empreses han d’aconseguir generar i difondre internament aquest coneixement, per aconseguir que les persones implicades en els processos de l’empresa puguin fer aportacions en l’aparició de noves innovacions.

Podem dir que la gestió del coneixement comporta un procés sistemàtic de cerca, selecció, organització, filtratge, canalització i aplicació de la informació disponible en l’empresa.

Alguns dels aspectes més importants de la gestió del coneixement és la cultura de l’empresa i els sistemes d’informació. Amb aquests elements es transmet als membres de l’organització la informació necessària per poder fer la seva tasca.

Gestionar el coneixement serveix per no haver de dedicar un temps excessiu a temes que ja s’han tractat i resolt amb anterioritat, i també per facilitar la pressa de decisions eficient.

Entre les eines principals de gestió del coneixement en les empreses trobem les eines de gestió documental o sistemes de gestió de la informació com els sistemes ERP (enterprise resource planning):

• Els gestors documentals permeten definir els processos i procediments de les organitzacions i relacionar tota la documentació associada.
• Els sistemes de gestió de la informació permeten analitzar els resultats de les accions innovadores mitjançant la millora en l’avaluació dels indicadors.

El que se cerca amb la utilització d’aquestes eines de gestió del coneixement és que la informació sigui accessible als llocs de pressa de decisions i que es puguin valorar correctament els resultats de les accions innovadores que du a terme l’empresa.

Molts cops les empreses, especialment les pimes, no poden fer atendre el finançament de projectes d’innovació per si mateixes. A més de la capacitat financera suficient per poder abordar les grans inversions que es requereixen, sovint, aquest tipus d’empreses no pot fer assumir el risc que comportaria aquest tipus d’inversió. Tanmateix, hi ha la possibilitat de buscar socis tecnològics.

Entre els socis tecnològics podem trobar:

• altres empreses del mateix sector
• altres empreses de sectors diferents
• universitats
• organismes públics de recerca
• centres tecnològics

De fet, la majoria de convocatòries d’ajudes públiques donen molta importància al fet que la recerca s’acabi abocant a les empreses per generar innovació. És per aquest motiu que es fomenta aquest tipus de cooperació, obligant els centres que fan recerca a buscar empreses amb les quals col·laborar.

Difícilment una empresa serà la que millor dugui a terme tots els seus processos. Pot sobresortir en alguns processos però, de ben segur, en altres no estarà a l’altura de la competència.

Amb aquesta tècnica es volen identificar els aspectes més rellevants que s’han de millorar i potenciar.

Qualsevol empresa té clar que la innovació és la via per garantir la supervivència de l’organització. Però, aconseguir que l’empresa es converteixi en una font d’innovació no és una tasca fàcil. Tanmateix, hi ha diferents vies per fomentar l’aportació d’idees innovadores. Entre aquestes podem destacar les següents:

• Establir mecanismes de recompensa, que poden ser econòmics o de promoció.
• Crear un clima d’innovació: això s’aconsegueix transmeten un clima de disconformitat amb la situació de l’empresa i potenciant la cerca constant de noves maneres d’actuar sense por al fracàs.
• Contractar personal innovador: potenciar processos de selecció que valorin la capacitat d’innovació davant altres aspectes; seleccionant experts reconeguts, gent amb contacte permanent amb clients que pugui reconèixer necessitats insatisfetes; etc.
• Afavorir l’intercanvi d’idees: fent rotacions dels tècnics especialistes en diferents equips de treball per fomentar l’aparició d’idees noves per a la interacció amb altres persones; fomentant l’assistència a congressos, reunions científiques, xerrades amb emprenedors, etc.
• Donar suport als innovadors: disposant d’espais, temps i mitjans per desenvolupar les seves innovacions.
• Valoritzar les idees noves: tot i que en un moment determinat poden no ser viables, evitar que es perdin per analitzar-ne la futura viabilitat.

Per garantir la seva supervivència, les empreses han de ser competitives. Podem dir que la innovació empresarial és la via per aconseguir que les empreses siguin competitives.

Per tal de crear més valor, les empreses adopten diverses estratègies:

• L’estratègia de diferenciació, que consisteix a produir béns i serveis diferenciats dels que ofereixen els competidors, amb l’objectiu de satisfer amb més eficàcia les necessitats no cobertes dels clients i usuaris potencials.
• L’estratègia de costos, que consisteix a oferir productes similars a la competència però a un cost inferior. Mitjançant aquesta estratègia es persegueix poder oferir preus més atractius als clients i usuaris per incrementar el nombre de compradors.
• L’estratègia de segmentació o veta de mercat, consistent a diferenciar-se atenent a les particularitats d’un segment de consumidors. L’empresa s’especialitza a dirigir-se a un grup amb unes característiques diferenciades.

Quan adapta algunes de les estratègies anteriors, l’empresa persegueix la creació d’un avantatge competitiu.

En aquest punt ens podríem plantejar un parell de qüestions: quina relació té la innovació amb la creació d’avantatges competitius? És útil innovar si volem implementar una estratègia de costos?

La relació que s’estableix entre innovació i avantatge competitiu és directa. En innovar introduint en el mercat productes nous o substancialment modificats més adaptats a les necessitats dels clients o les innovacions de màrqueting, aconseguim tenir avantatge competitiu.

Quan l’empresa aplica una estratègia de costos, les innovacions de procés o les innovacions organitzatives milloren l’eficiència en la producció, amb la qual cosa s’aconseguiran costos de producció més baixos. Aquest guany d’eficiència es traslladarà en part als beneficis de l’empresa i en part al preu final, la qual cosa ens permetrà augmentar les vendes.

Si només es tinguessin en compte els beneficis de la innovació empresarial, ens podria sobtar el fet que no hi hagi un creixement constant de la innovació en totes les empreses. Un dels factors que més condiciona el volum de recursos destinats a innovar és el risc inherent a l’activitat innovadora.

Una de les característiques principals de la innovació és que implica un risc. Aquest risc s’incrementa per a l’empresa quan per innovar cal fer una inversió considerable, com sovint és el cas de les innovacions tecnològiques. A més cal assumir que, de ben segur, en el procés innovador es produiran errors o algunes idees no seran fructíferes. Tanmateix cal estar preparat perquè això passi i se superi, i perquè sigui així cal tenir identificats els diferents tipus de risc que acompanyen el procés innovador.

Entre els diferents riscos associats a la innovació trobem:

• Risc de mercat. És el que es produeix pel desconeixement propi de com funcionarà la innovació en el mercat, és a dir, quina serà l’acceptació del públic. Tot i que per reduir aquest risc es fan estudis de mercat, fins a la introducció definitiva del producte o servei no es podrà comprovar si funciona, és a dir, si el públic el valora.
• Risc tecnològic. El risc tecnològic va associat a la possibilitat que no es tingui èxit en el desenvolupament del producte. Per exemple, una vacuna que no té els efectes esperats, o un nou material que no és tant resistent com s’esperava.
• Risc financer. És el que s’origina per la dificultat de determinar el termini en què la innovació podrà generar recursos per ella mateixa. És a dir, ens podem plantejar què passa si les vendes associades a la innovació no creixen amb la rapidesa suficient per poder-ne atendre el finançament?
• Risc operacional. És l’associat amb les competències per poder comercialitzar amb èxit el producte que incorpora la innovació.
• Risc de l’entorn. És el risc associat a canvis normatius o d’estabilitat política que garanteixin la possibilitat de rendibilitzar les inversions.

Així doncs, en síntesi, veiem com la innovació té un component associat de risc important. Ara bé, també cal puntualitzar que les companyies innovadores no són les que assumeixen més risc, sinó les que el gestionen millor.

Tot i que es pot innovar des de qualsevol lloc de treball i que precisament aquest tipus d’innovació pot comportar millores competitives amb costos relativament baixos, no podem obviar la importància de la recerca i el desenvolupament (R+D) en l’aparició d’innovacions en el mercat.

La recerca, però, no és una activitat exclusiva de les empreses. De fet, bona part de la recerca té lloc a les universitats i als centres públics de recerca. Ara bé, una de les inquietuds principals en les administracions públiques europees és la capacitat de traslladar el coneixement que s’origina en el món de la recerca a les innovacions de les empreses. D’aquesta manera, darrerament s’intenta apropar els centres de recerca finançats amb fons públics al món empresarial per aprofitar les sinergies.

La innovació també es basa en el coneixement creat. Moltes vegades, per aconseguir que els resultats de la recerca es materialitzin en productes nous, ha calgut que abans es produeixi un tipus de recerca amb finalitats teòriques a partir del qual es pugui desenvolupar l’aplicació d’aquesta teoria. En aquest sentit podem diferenciar dintre l’R+D:

• la recerca bàsica,
• la recerca aplicada i
• el desenvolupament de productes, que acabarà comportant la innovació un cop s’hagi acceptat en el mercat.

Vegem un exemple de cada cas: en recerca bàsica s’estudiaria com muten els virus, en recerca aplicada es dissenyarien tècniques per al diagnòstic de la presència del virus i posteriorment, es desenvoluparien vacunes per evitar el contagi.

Les innovacions es basen sovint en el coneixement científic provinent dels centres de recerca. Una altra característica pròpia de les innovacions és que acaben essent imitades per tercers. En aquest sentit, una de les preocupacions de les societats que més inverteixen en recerca i desenvolupament és aconseguir que aquestes inversions reverteixin sobre la mateixa societat per aconseguir comercialitzar productes o serveis que incorporin el coneixement generat per la recerca i el desenvolupament abans que aquest s’incorpori en empreses d’altres països.

Un fet paradoxal que es dóna a Europa és que

. Això implica que el finançament públic en recerca no acaba essent aprofitat per empreses del mateix país.

En aquest sentit, un dels objectius principals que es plantegen les institucions públiques és fomentar la transferència tecnològica.

Per tal de potenciar aquesta transferència tecnològica, les institucions públiques han fomentat -en els projectes d’innovació que reben subvencions- la participació associada entre els investigadors d’institucions públiques i les empreses que puguin explotar la comercialització posterior dels descobriments. Una altra actuació, amb la voluntat de fomentar aquesta transferència tecnològica, ha estat la creació de parcs científics en què coincideixen institucions públiques i privades, amb l’objectiu de fomentar una interrelació major. També s’han potenciat les figures dels clústers i les oficines de transferència tecnològica.

Hi ha diferents tipologies d’institucions que fomenten la transferència tecnològica. Entre aquestes podem trobar:

• Els parcs científics i tecnològics. Els parcs científics i tecnològics són institucions ubicades en un complex, la finalitat del qual és mantenir relacions formals i educatives amb les universitats i altres centres de recerca i educació superior, dissenyant per fomentar la formació i creixement d’empreses basades en el coneixement, i que té algun organisme que impulsi la transferència tecnològica i la innovació. Als parcs tecnològics trobem vivers d’empreses i infraestructures per al desenvolupament d’empreses. Els parcs científics tecnològics faciliten la transferència tecnològica en tant que possibiliten la convivència en el mateix espai de centres de recerca i empreses amb alt contingut tecnològic.
• Les oficines de transferència tecnològica. Són institucions amb la finalitat de transferir el coneixement originat en les institucions de recerca a les empreses.

Una transferència tecnològica millor i els avantatges de localització conjunta poden comportar que les empreses amb productes i serveis basats en el coneixement s’acabin localitzant en unes mateixes zones anomenades clústers.

Perquè la recerca i el desenvolupament siguin profitosos per a la societat que els finança parcialment amb les aportacions de subvencions públiques, aquests s’han d’acabar concretant en millores en les empreses que repercuteixin en la societat. En aquest sentit podem identificar empreses molt vinculades a la recerca. Un exemple són les empreses de base tecnològica.

En les empreses de base tecnològica la recerca constant adquireix un paper molt rellevant. Entre aquestes empreses trobem les conegudes com a empreses derivades (spin-off).

La recerca, el desenvolupament i la innovació tenen una característica en comú com és l’efecte positiu que tenen sobre la societat, ja que generen nous coneixements, noves tècniques, nous productes, riquesa, llocs de treball. Per aquest motiu, les administracions públiques incentiven des de diferents àmbits l’R+D+I. Aquest incentiu es concreta per mitjà d’ajuts institucionals, plans de recerca, desenvolupament i innovació, o per mitjà de l’establiment d’una normativa que faciliti l’apropiació dels beneficis de la innovació.

Com a conseqüència dels beneficis socials que la recerca, el desenvolupament i la innovació reporten a les societats, les administracions públiques han acostumat a potenciar aquestes activitats.

De sempre han conviscut multitud d’actuacions en els diferents nivells de l’Administració encaminades a incrementar l’aportació d’aquestes activitats a l’economia.

A fi de posar ordre a les nombroses ajudes, s’han establert plans de recerca, desenvolupament i innovació, que acostumen a tenir una durada plurianual per millorar la planificació i donar estabilitat al món de la recerca. Entre aquests sobresurten:

• Programa marc de la Unió Europea. Segurament es tracta del pla més important i consisteix en un instrument de la Unió Europea per finançar la recerca en els seus diversos àmbits: els projectes, la creació de xarxes d’excel·lència, la formació d’investigadors i la creació d’infraestructures de recerca.
• Pla nacional d’investigació científica, desenvolupament i innovació tecnològica. És el principal instrument estatal de foment de l’R+D+I. Entre les línies d’actuació principals d’aquest pla trobem els projectes, els investigadors, les infraestructures, la internacionalització i la transferència tecnològica.
• Pla de recerca i innovació (PRI). És l’instrument pel qual l’Administració de la Generalitat de Catalunya exerceix la tasca de planificació, foment i coordinació de la recerca i la innovació a Catalunya.

Entre les tasques administratives principals relacionades amb els plans de recerca i innovació trobem les següents:

• Estar al corrent de les convocatòries anuals que s’hi inclouen.
• Preparar la documentació necessària per poder-se presentar a les convocatòries. En aquest sentit, cal conèixer els diferents models estandarditzats que s’han de presentar, i recollir la documentació científica corresponent al projecte.
• Ser curosos amb els terminis i els llocs de lliurament de la documentació. En provenir de les administracions públiques, aquests ajuts s’acostumen a regir per la normativa de procediment administratiu, pel que fa a terminis i llocs de lliurament. No arribar a reunir i lliurar la documentació dins del termini previst pot comportar perdre la possibilitat de dur a terme el projecte.
• Participar en l’organització de trobades dels organitzadors. Els projectes acostumen a implicar desplaçaments per reunir els membres dels projectes.
• Controlar els diferents terminis previstos per al projecte i anar recollint i organitzant la documentació necessària per elaborar les memòries de final de projecte. Caldrà comprovar, per exemple, que les factures rebudes com a justificants reuneixen els requisits previstos.
• Participar en l’elaboració de la memòria econòmica del projecte. En aquest sentit, caldrà recollir els justificants de pagaments i comprovar que s’ajusten a la normativa que regula la subvenció del projecte, a fi de poder justificar les subvencions rebudes i, si és el cas, rebre’n la darrera part.
• Recollir la memòria tècnica del projecte i comprovar que s’ajusta als formats que es requereixen.
• Organitzar i enviar les memòries dels projectes.

L’apropiabilitat dels resultats és un dels problemes principals que pot comportar una limitació a la inversió en R+D+I. És a dir, per quin motiu algú hauria de fer una inversió important en R+D+I si pot esperar que la faci un altre i després copiar la idea?

Entre els sistemes de protecció principals destaquem els següents:

• Les patents. Són títols que reconeixen el dret d’explotació en exclusiva sobre una invenció patentada, impedint-ne a altres la fabricació, venda o utilització, sense el consentiment del titular, i amb la contrapartida de posar la invenció a disposició del públic per generar coneixement.
• El secret industrial. La llei obliga els treballadors vinculats als processos d’R+D+I a no difondre els resultats a persones alienes a l’empresa.
• Model d’utilitat. Protegeix invencions d’un rang més baix que les patents. Són noves configuracions a estructures que permetin algun avantatge sobre els precedents.
• Disseny industrial. Comporta el dret exclusiu d’ús sobre l’aparença de la totalitat o part d’un producte (forma, línies, contorns, colors, textura o materials del producte) o de la seva ornamentació.
• Signes distintius. Hi ha protecció sobre els noms relacionats amb el producte o l’empresa, com les marques o els noms comercials.

La globalització econòmica és un dels processos més destacats de les darreres dècades. Estem habituats a consumir productes provinents de llocs situats a milers de quilòmetres de distància. Les millores en les comunicacions i els transports, i la reducció del proteccionisme comercial han fet que s’experimentés un fort creixement del comerç exterior de tots els països.

Ara bé, això també ha fet que moltes empreses nacionals deixessin de ser competitives en el nostre mercat. Per aquest motiu, l’única alternativa per sobreviure a la caiguda de les vendes del mercat interior és l’orientació cap al comerç exterior.

En general, el teixit productiu local es caracteritza per una atomització, és a dir: tradicionalment ha abundat més la petita i mitjana empresa que no pas la gran empresa. Aquesta petita i mitjana empresa s’ha caracteritzat per un marcat accent conservador, que les ha portat a orientar-se sobretot al mercat interior, fugint dels riscos que comporta la internacionalització.

Tanmateix, cada cop més, les empreses s’han hagut d’orientar cap a nous mercats exteriors. Entre les causes que motiven la internacionalització de l’empresa destaquem les següents:

• La saturació del mercat nacional: el mercat interior mostra un estancament de les vendes.
• L’aparició de nous mercats atractius: un exemple el tenim als països en vies de desenvolupament amb més creixement econòmic. Grans empreses espanyoles com telefònica, Santander, etc. obtenen bona part dels seus beneficis en aquests països emergents. En aquest sentit es buscaran mercats menys competitius o en una fase de creixement de les vendes en el cicle de vida del producte.
• L’entrada de nous competidors en el mercat nacional: a qualsevol sector de l’economia podem trobar empreses provinents de l’exterior. Això fa que les empreses nacionals perdin vendes. Una de les sortides a aquesta situació consisteix a buscar nous mercats a l’exterior per aconseguir incrementar les vendes.
• Aprofitar els incentius dels governs: amb la voluntat de reduir els dèficits comercials, els governs promouen la internacionalització de les seves empreses.

La internacionalització de les empreses porta riscos associats. Alguns d’aquests riscos també existeixen quan l’empresa du a terme la seva activitat local, però es poden veure agreujats per la dificultat per a les empreses d’obtenir informació, perquè són lluny dels seus mercats tradicionals o pel desconeixement de fets, valors culturals i normes dels països on es vol expandir.

Entre els riscos que comporta la internacionalització trobem els següents:

• Risc de tipus de canvi. Si venem o comprem productes a altres països, és molt probable que hàgim de treballar amb la moneda d’aquests països. El fet de tenir estocs d’aquesta moneda fa que l’empresa assumeixi el risc que el tipus de canvi afecti negativament per fer els pagaments, o riscos procedents del cobrament.
• Risc de demanda. El desconeixement cultural dels països on l’empresa es vol expandir implica que no es pugui extrapolar el resultat que un producte té al país d’origen.
• Riscos polítics i legislatius. En funció dels tipus de països on volem expandir l’activitat de l’empresa, ens podríem trobar amb països on les institucions no estiguin tan desenvolupades i les garanties legals no siguin tan fortes. Es podrien donar canvis normatius constants que afectessin l’activitat de l’empresa. Això pot representar un risc notable per a l’empresa.

La reducció d’aquests riscos fa més fàcil l’intercanvi comercial entre països. Un exemple ha estat la introducció de l’euro a Europa, que ha possibilitat un increment de l’intercanvi entre els països membres, ja que es redueix el risc del tipus de canvi.

En el moment de decidir l’estratègia d’internacionalització, cal considerar les múltiples alternatives que tenen les empreses per participar en mercats internacionals. Tot i que, de ben segur, la majoria de persones pensa en l’exportació directa, també hi ha altres mètodes de participació.

Entre els mètodes d’internacionalització més habituals trobem:

• Les exportacions, que és un mètode que consisteix a vendre a mercats internacionals els productes produïts.
• La inversió directa, que consisteix a crear filials de la nostra empresa a l’estranger per atendre aquests mercats.
• Les aliances d’empreses (joint ventures) o inversions mixtes amb socis locals (del mercat de destinació) o estrangers.
• La concessió de llicències a empreses d’altres països per produir o comercialitzar els nostres productes amb exclusivitat o sense.
• Els sistemes de franquícies, en què el franquiciat explota el negoci en el mercat estranger, subjecte a les condicions de l’empresa franquiciada, que determina com es fa la prestació de servei o venda, i característiques del producte.

Conscients de la importància que té el comerç exterior per al desenvolupament d’un país, els governs estableixen diferents línies d’actuació per potenciar aquesta activitat. Així, apareixen diferents institucions, dependents de les administracions, amb la voluntat de facilitar que les empreses desenvolupin el comerç exterior.

Entre les institucions que trobem a Espanya figuren les següents:

• L’ICEX (Institut espanyol de comerç exterior), que és una entitat pública empresarial d’àmbit estatal, i que té com a missió promoure la internacionalització de les empreses espanyoles per contribuir a la seva competitivitat i aportar valor a l’economia en el seu conjunt.
• ACC1Ó, que és l’agència de suport a la competitivitat de l’empresa catalana. Està especialitzada en el foment de la innovació i la internacionalització empresarial.

Entre els diferents tipus d’ajuts que proporcionen les administracions podem trobar els següents:

• Formació. Es fan jornades i cursos per formar els empresaris que vulguin iniciar el procés d’internacionalització de les seves empreses.
• Assessorament. Per a empreses que es vulguin iniciar en el comerç exterior, s’analitzen els projectes d’internacionalització, de manera individualitzada, per poder analitzar punts forts i punts febles.
• Finançament. S’estableixen línies de crèdit específiques per facilitar la internacionalització de les empreses.
• Subvencions. Es donen ajudes, a fons perdut, per incentivar la internacionalització de les empreses.
• Missions internacionals. Es creen delegacions mixtes d’empresaris i representants de les administracions, que viatgen a altres països per fomentar contactes que permetin la internacionalització.