L'empresa i l'activitat que realitza

Els antecedents de l’empresa es remunten al moment en què la família és una unitat de producció autosuficient, és a dir, consumeix el que produeix, fins que evoluciona cap a l’especialització en què els excedents s’usen per a l’intercanvi o troc. Apareix la figura del comerciant que fa d’intermediari i s’esdevé la Revolució Industrial, durant la qual s’apliquen els nous invents tècnics; es desenvolupa l’activitat empresarial, que dóna lloc a nombroses empreses que necessiten mà d’obra, i, finalment, es consolida el creixement empresarial, que acull noves tècniques d’organització i direcció empresarial.

Les empreses són els instruments socials que serveixen per realitzar les tasques humanes en la nostra societat.

Hi ha moltes classes d’organitzacions: des dels petits negocis familiars fins a les grans multinacionals. En totes, i a diferent escala, es desenvolupen, distribueixen i usen recursos humans i materials.

Al capdavant de l’empresa hi ha l’empresari, que vetlla per la bona marxa de l’activitat econòmica, gestionant els recursos que ha de produir i vendre. Les funcions de l’empresari són planificar, organitzar, gestionar i controlar.

La figura de l’empresari és diferent segons la grandària de l’empresa. En la petita i mitjana empresa (pime), l’empresari n’és a la vegada el propietari, el director i qui assumeix un risc patrimonial, mentre que, en la gran empresa, la figura de l’empresari no està personalitzada i sovint es diferencia entre els propietaris o accionistes i els gerents o directors de les empreses.

Una diferenciació que cal tenir present és la condició de persona que atribueix l’ordenament jurídic als éssers humans, però també a les organitzacions. D’aquesta manera, diferenciem entre persona física i persona jurídica.

D’aquesta manera es poden dissociar les responsabilitats de la persona jurídica (empresa) i, per exemple, un propietari de l’empresa (persona física) que tingui accions. Així, doncs, quan l’empresa té personalitat jurídica pròpia -independent de les persones físiques que en són propietàries- pot limitar la responsabilitat que recau sobre els propietaris, que, segons el tipus de societat, poden no haver de respondre dels deutes originats per la companyia amb els seus patrimonis.

L’empresa actua dintre d’un marc social, influeix directament en la vida de les persones i requereix uns objectius que li permetin satisfer les necessitats del medi on actua. Els objectius empresarials són diversos.

• Econòmics: adreçats a obtenir el màxim benefici (produir béns i prestar serveis) i uns costos mínims.
• Socials: els que contribueixen al benestar de la societat (crear llocs de treball, generar riquesa).
• Tècnics: orientats a l’optimització de la tecnologia (usar els coneixements més recents i les aplicacions tecnològiques més modernes).

L’objectiu general o finalitat de l’empresa expressa les metes que vol aconseguir a llarg termini.

Perquè l’empresa assoleixi els objectius econòmics, socials i tècnics, és necessari que disposi de recursos, els quals, en general, es poden agrupar en recursos materials, tècnics, humans i financers.

1. Recursos materials. Són béns tangibles dels quals disposa l’empresa per poder oferir els seus serveis.
   • Instal·lacions: edificis, maquinària, oficina, terrenys, eines, etc.
   • Matèria primera: matèries auxiliars que formen part del producte, productes en procés, productes acabats, etc.
2. Recursos tècnics. Són els que serveixen com a eines auxiliars en la coordinació d’altres recursos.
   • Sistemes de producció, de vendes, de finances, administratius, etc.
   • Fórmules, patents, marques, etc.
3. Recursos humans. És l’actiu més important que té l’empresa. El factor humà és indispensable en qualsevol grup social i proporciona a l’empresa els aspectes següents:
   • Possibilitat de desenvolupament.
   • Idees, imaginació, creativitat, habilitats.
   • Sentiments, experiències, coneixements, etc.
4. Recursos financers. Són els diners propis i aliens de què disposa l’empresa, indispensables per al seu bon funcionament i de senvolupament.
   • Recursos financers propis: aportacions dels socis (capital social), o els beneficis generats per l’empresa i no distribuïts entre els accionistes (reserves).
   • Recursos financers aliens: partides de creditors i proveïdors a qui encara no s’han abonat factures, crèdits bancaris o privats.

El forn del costat de casa no té res a veure amb una editorial. Podem dir que aquestes dues empreses tenen els mateixos trets generals, però cal concretar que hi ha un gran ventall d’empreses amb característiques diverses.

Una de les classificacions més habituals és la següent:

• Segons l’activitat principal de l’empresa.
• Segons la titularitat o propietat del capital que aporten.
• Segons la dimensió de l’empresa.
• Segons la forma jurídica.

Les empreses es poden localitzar en diferents sectors, en què s’elaboren béns i serveis que es destinaran al mercat o que formaran part de l’elaboració d’un nou producte.

Com mostra la figura, les empreses s’agrupen, generalment, en algun dels tres sectors següents:

• Sector primari. La principal activitat de les empreses d’aquest sector consisteix en l’obtenció dels béns directament de la natura, sense transformar-los. Són les empreses extractives i d’explotació: agricultura, ramaderia, pesca, silvicultura, etc.
• Sector secundari. Inclou les empreses que transformen els recursos obtinguts de la natura en productes acabats i aptes per al consum. Hi ha un procés productiu. Són les empreses manufactureres o industrials: indústria, energia, mineria, construcció, etc.
• Sector terciari. Comprèn les empreses comercials i de serveis que realitzen activitats relacionades amb la sanitat, l’educació, el transport, les comunicacions, el turisme, etc.

Una manera de classificar les empreses és segons la propietat del seu capital, és a dir, depenent de si el capital de les empreses pertany a l’Estat o a organismes públics, o bé a particulars.

• Empreses públiques. Més del 50% del capital d’aquestes empreses pertany a l’Estat, a l’Administració pública i al Govern autonòmic. No tenen afany de lucre. Per exemple, la Renfe i TV3.
• Empreses privades. Són propietat de particulars. L’objectiu d’aquestes empreses és obtenir el màxim benefici. Per exemple, Nissan i l’editorial Edebé.
• Empreses mixtes. La propietat del capital pertany en part a l’Administració pública i en part a inversors privats o particulars, amb la finalitat de produir béns i serveis.

Depenent de la dimensió de l’empresa, els criteris de classificació poden respondre al volum de facturació, el nivell tecnològic o el nombre de treballadors. La Recomanació 2003_361_CE de la Comissió, de 6 de maig de 2003, sobre la definició de microempreses, petites i mitjanes empreses pren com a criteris per classificar les empreses el nombre de treballadors, el volum de vendes i el volum actiu (vegeu la taula).

Les empreses poden tenir formes jurídiques diferents, encara que els objectius siguin els mateixos.

Així, les empreses es poden classificar en persones físiques o empresa social mercantil. Vegem-ho a continuació.

Una de les formes jurídiques més habituals és la d’empresari individual. En aquests casos, el NIF de l’empresa es correspon amb el de l’empresari. Una forma jurídica amb característiques similars, però amb més d’un membre, és la societat civil i la comunitat de béns. Analitzem-ne les característiques principals:

• Empresari individual. És propietat d’una persona física que és l’empresari, també anomenat autònom. L’empresari aporta capital i treball. Una de les característiques principals d’aquest tipus d’empresa és que l’empresari respon amb el seu patrimoni.
• Societat civil. Es requereix un mínim de dos socis que aporten treball, capital o drets. No existeix aportació mínima de capital i la responsabilitat davant de tercers és mancomunada. Cada soci inclou la part corresponent dels beneficis de la societat a l’IRPF.
• Comunitat de béns. Mitjançant un contracte privat, la propietat d’una cosa o d’un dret és reconeguda de manera indivisa per a dues persones o més. En aquest contracte es detalla la naturalesa de les aportacions i el percentatge de participació de cada membre de la comunitat en les pèrdues i guanys. Tributa mitjançant IRPF, no necessita capital mínim i la responsabilitat dels comuners és il·limitada (responen amb el seu patrimoni).

En la taula es comparen les característiques principals de cada tipus d’empresa segons la forma jurídica.

És una empresa amb personalitat jurídica, és a dir, adquireix una personalitat pròpia diferent de la dels propietaris. S’agrupen en societats mercantils i societats mercantils especials. És propietat de diverses persones que s’associen i formen un patrimoni comú amb les aportacions de capital de cadascú. Una de les característiques principals d’aquest tipus d’empresa és que tributa a l’impost de societats (IS).

• Societats mercantils. Es poden classificar en els tipus de societat següents:
  • Societat anònima (SA). Els socis posen recursos en comú per desenvolupar una activitat de tipus empresarial amb l’objectiu d’aconseguir uns guanys. El capital social (conjunt d’aportacions que han de fer els socis) està dividit en accions, que representen la part de l’empresa que té cadascun dels socis. Els vots de cada soci depenen directament del nombre d’accions que tenen.
  • Societat de responsabilitat limitada (SL o SRL). Pot estar integrada per una persona o més. En aquesta societat, el capital social es divideix en participacions socials iguals, indivisibles i acumulables, que no s’anomenen accions. Aquestes participacions són nominals i no es poden transmetre lliurement, ja que els socis tenen el dret d’adquisició preferent i les transmissions han de constar en un document públic.
  • Societat limitada nova empresa. És una especialitat de la societat limitada per donar cabuda a les microempreses, i amb la voluntat d’aconseguir un abaratiment dels costos i del temps necessari per constituir-la.
  • Societat col·lectiva. És la societat en què els socis participen amb un nom col·lectiu o raó social. Hi ha dos tipus de socis: el soci capitalista, que aporta treball i capital i gestiona l’empresa, i el soci industrial, que aporta treball personal, però normalment no participa en la gestió de l’empresa. Els socis industrials normalment participen dels beneficis, però no de les pèrdues. Aquest tipus de societat es caracteritza perquè és de responsabilitat il·limitada amb el seu propi patrimoni.
  • Societat comanditària simple. És un tipus de societat mercantil de caràcter personalista que té dos tipus de socis: els col·lectius, que aporten treball i capital i responen dels deutes de la societat amb el patrimoni propi, i els comanditaris, que només aporten capital i tenen una responsabilitat limitada a la seva aportació. Està formada com a mínim per dos socis i tributa a l’impost de societats.
  • Societat comanditària per accions. Societat comanditària en què el capital es divideix per accions. Un dels socis s’encarrega de l’administració de la societat i respon amb el seu patrimoni, mentre que els socis comanditaris només responen amb el capital aportat.

  L’impost de societats (IS) és un tribut directe que grava la renda de les societats i altres entitats jurídiques.

• Societats mercantils especials. Es poden classificar en els tipus de societat següents:
  • Societat cooperativa. Està constituïda per tres socis o més que s’han unit amb finalitats econòmiques i socials, com pot ser mantenir l’autoocupació i, alhora, millorar l’entorn comunitari mitjançant una activitat empresarial. N’hi ha de molts tipus: de consumidors, d’habitatges, agràries, de serveis, sanitàries, d’ensenyament… Per exemple, són societats cooperatives Abacus i la Cooperativa de Guissona.
  • Societat laboral. Poden prendre forma de societat anònima laboral (SAL) i societat de responsabilitat limitada laboral (SLL). En les societats laborals, les accions i participacions són majoritàriament dels treballadors que ho són amb una relació de caràcter indefinit. Les accions i participacions es divideixen en el tipus laboral (propietat dels treballadors amb contractació indefinida) i tipus general que inclou la resta. Aquest tipus de societat es pot beneficiar d’exempcions i bonificacions fiscals atesa la naturalesa que té.
  • Societat de garantia recíproca. És un tipus de societat mercantil que rep la consideració d’entitat financera, en què els seus socis s’uneixen per aconseguir facilitats de finançament. Els socis només responen amb el capital aportat.
  • Entitats de capital risc. Són entitats financeres dedicades a facilitar finançament temporal a empreses que no siguin financeres, ni immobiliàries, ni cotitzades amb dificultats per accedir a altres fonts de finançament.
  • Agrupacions d’interès econòmic. Són societats sense ànim de lucre que busquen millorar els resultats dels seus socis, responen solidàriament dels deutes de l’agrupació. Un exemple d’aquest tipus de societat són agrupacions que es dediquen a la recerca. Els seus socis responen de manera personal (il·limitadament) i de manera solidària.
  • Societat d’inversió mobiliària. És una societat anònima que té per objectiu l’administració de valors mobiliaris i altres actius financers, per compensar els riscos i els tipus de rendiment, sense participació majoritària econòmica o política en altres societats. N’hi ha de dos tipus: de capital fix o de capital variable.

En la taula es pot veure un quadre comparatiu de les societats mercantils i les societats mercantils especials.

Una de les diferències més importants entre les figures d’empresari i treballador és l’assumpció del risc que comporta l’activitat econòmica. És a dir, la possibilitat que els guanys siguin elevats o hi hagi pèrdua generarà, en principi, una incertesa més gran sobre les rendes de l’empresari que sobre les del treballador. Això és així perquè el treballador pacta un salari que serà totalment o parcialment fix, cosa que li garantirà uns ingressos. L’empresari rebrà més rendes, però, en canvi, aquestes no estan garantides.

Amb tot, existeix la figura de l’empresari autònom que la Seguretat Social recull com a treballador autònom i que no treballa per compte d’altri. Aquests treballadors han de cotitzar al règim especial dels treballadors autònoms (RETA).

Una de les peculiaritats d’aquest tipus de treballador és que, com que no hi ha cap relació laboral, no cobra cap sou ni té nòmines sinó que emet factures amb una retenció per IRPF que li practicarà la part contractant del servei. També està obligat a realitzar declaracions d’IVA, excepte en els casos en què l’activitat n’està exempta.

Per ser treballador autònom cal ser major d’edat, tenir plena disposició dels béns propis i exercir per compte propi una activitat empresarial.

Entre els avantatges de treballar com a autònom trobem que calen poques gestions per a la constitució, ja que no s’ha de realitzar cap tràmit per constituir la personalitat jurídica, que coincideix amb la del propietari, i la gestió és més econòmica. No requereix cap capital mínim legal i la seva fiscalitat és regulada per l’IRPF.

Entre els inconvenients trobem que l’empresari ha de respondre solidàriament dels deutes de l’empresa amb el seu propi patrimoni. D’altra banda, com que està sotmès a la tributació per IRPF, si els beneficis són importants, els tipus impositius són més elevats que si es tracta d’una societat.

Entre els treballadors autònoms, la normativa recull la figura del treballador autònom econòmicament dependent (TRADE).

Entre les característiques principals d’aquest treballador trobem les següents:

• No té a càrrec seu treballadors per compte d’altri.
• No contracta o subcontracta part o tota l’activitat amb tercers.
• No executa la seva activitat de manera indiferenciada de la resta de treballadors vinculats mitjançant contractació laboral.
• No disposa d’infraestructura productiva ni de material propis, necessaris per al desenvolupament de l’activitat i independents dels del seu client.
• Desenvolupa l’activitat amb criteris organitzatius propis.
• Percep una contraprestació econòmica en funció del resultat de l’activitat que duu a terme, d’acord amb el que s’ha pactat amb el client i assumint-ne els riscos.

Per assolir els seus objectius, les empreses s’organitzen i estableixen els principals processos que implica la seva activitat. Això permetrà a l’empresa perseguir la màxima eficiència estandarditzant els processos que així ho requereixin i, fins i tot, externalitzant els que l’empresa no pot optimitzar internament.

L’empresa organitza la seva activitat al voltant d’una sèrie de processos que comprenen la seva activitat.

Els processos que inclou l’activitat de l’empresa generalment s’inclouen en dues grans categories:

• Processos primaris: són les activitats relacionades directament amb l’objecte social de l’empresa. Per exemple, si ens dediquem a construir mobles, entre aquests processos primaris trobem la logística de la fusta, la construcció dels mobles i la venda.
• Processos de suport: són les activitats que donen suport a les activitats primàries, de manera que els proveeixen recursos i les organitzen. S’inclouen en aquest grup les tasques de proveïment, de recursos humans d’estructura de l’empresa i de desenvolupament de la tecnologia.

Entre les activitats que l’empresa ha de realitzar, cal tenir present en tot moment quines li donaran més valor afegit. Aquesta anàlisi es pot dur a terme a partir de la representació de la cadena de valor afegit de l’empresa.

La cadena de valor afegit va ser descrita per l’autor Michael Porter; per aquest motiu és coneguda amb el nom de cadena de valor de Porter. En la figura podem veure’n un exemple gràfic.

El fet de fragmentar l’activitat de l’empresa en processos que aporten valor afegit ens permet analitzar de manera separada cadascun d’aquests processos plantejant-nos la nostra eficiència en el procés.

Analitzem un exemple molt senzill. Imaginem-nos un investigador que ha de realitzar tota la feina administrativa que comporta la sol·licitud de subvencions per tirar endavant el projecte de recerca que vol dur a terme. Si intenta encarregar-se d’aquestes tasques administratives, probablement hi haurà de destinar més temps que una persona que estigui especialitzada en el tema. A més a més, com que probablement tindrà un sou superior al dels administratius s’estarà produint un malbaratament de recursos. En aquest sentit, es produiria una distribució de tasques poc eficient, de manera que l’assignació de tasques es podria millorar si el centre de recerca on treballa l’investigador contractés una persona per fer les tasques administratives o s’encarregués aquesta tasca a una empresa especialitzada.

Per tal d’optimitzar els resultats, les empreses s’han d’especialitzar més bé en els processos que realitzen que les empreses de la competència. Per a això han de dur a terme una anàlisi de la seva cadena de valor. Sovint, aquesta anàlisi descobrirà processos que l’empresa no realitza d’una manera eficient, cas en què caldrà analitzar-ne els motius i les possibles solucions.

Entre aquestes, trobem l’externalització i el benchmarking.

Així, per exemple, és freqüent que estiguin externalitzades diverses activitats com la neteja, els recursos humans, el proveïment, etc., però també les tasques administratives, que sovint es duen a terme en gestories.

En altres casos, però, interessa mantenir els processos amb un control més directe i no es volen externalitzar aquestes activitats, amb la qual cosa caldrà intentar optimitzar els processos que es desenvolupen en l’empresa.